Parelles que no quadren

He conegut dones maquíssimes. Elegants, vistoses, atractives. Intel·ligents i sensuals a la vegada. Afectuoses i diligents. Pràcticament perfectes.

Algunes vegades, aquestes dones m'han ensenyat els seus marits. Moltes vegades he quedat sorprès per la diferència, si més no física: homes deixats, panxuts, amb bigotis descuidats. L'antítesi de la sensualitat.

La dona comença, com l'home, buscant bellesa física. Disfressa -com l'home- amb qualitats morals o intel·lectuals allò que és una pura atracció hormonal: "tío, sólo decirte que me caes de puta madre, que eres el más enrollao de la clase". I, en realitat, és clar, volen dir que és el més atractiu.

Tanmateix, la dona té una qualitat extraordinària, que no té l'home: en un moment de la seva vida, que no sabria indicar exactament quan és, canvia el xip. S'adona del panorama i, veient que l'alternativa no és entre Brad Pitt o Pere González, sinó entre Pere González o la solitud, tria Pere González. Així és com la dona fa possible la família, nucli en què s'estructura la nostra societat.

L'home, mentrestant, continua de cacera, ben bé fins a setanta anys. Per sort cada cop la panxa és més prominent, i tothom sol tenir una oportunitat, però molt pocs en tenen dues o més.