dijous, 22 de maig de 2008

En Pau Ferrer

En Pau Ferrer sempre va ser una persona insegura. Tancat a casa, no havent de pronunciar les paraules que pensava -com si pensar-les no fos prou mèrit-, s'agradava quan les deixava per escrit. En públic, allò mateix que s'imaginava brillant i que, segurament, ho era, esdevenia més vulgar, per la timidesa que esquivava les mirades, per les mans tremoloses, per la veu insegura, per les paraules que costaven de sortir si no era a través dels dits.

Els altres el tractaven bé, i el trobaven una persona agradable, amable i humana. No en tenia cap queixa, però li coïa que, inconscientment, quan havien de triar algú per a una responsabilitat pública, mai no pensessin en ell. Li coïa perquè no ho feien amb cap mala fe, sinó per un instint gairebé unànime: sempre es deixaven enlluernar per algú de paraula més fàcil, d'aparença més enèrgica, de dicció més clara. Era el dictamen irrevocable de la natura.

Relativament integrat en aquest món que, malgrat tot, l'aceptava i li reservava intervencions honorífiques, era tanmateix força susceptible als comentaris, no pas als que considerava d'una mala fe evident sinó a aquells que, per la màxima bona fe amb què eren pronunciats, el projectaven també amb la màxima clarividència cap a un mirall que no el feia el príncep que li havien promès o que s'havia afigurat furtivament. I, acceptant íntimament aquestes crítiques, aquestes observacions, se sentia insignificant, inferior a companys seus que reflectien inapel·lablement més dinamisme. I és així com estava relativament feliç quan havia de viure amagat, però es platejava tantes i tantes coses quan el feien actuar de veritat, a l'escenari de la vida, que mira tothom.

En Pau Ferrer va morir al segle XVII a Tremp. O potser al segle XIX a Barcelona. O potser, acabada la guerra dels tres anys, a Lleida, l'any 1941. Qui ho sap. Qui se'n recorda ara, d'en Pau Ferrer. Qui es recorda de les seves inseguretats, qui es recorda de les certeses del seu amic, en Joan Sagarra. Però, si mireu els seus ossos, encara desprenen una certa melangia per aquell paper que sempre va delejar i repetidament es veié incapaç d'imposar amb autoritat.