dimarts, 27 de maig de 2008

Desafectes o deprimits?

Darrerament s'ha posat de moda dir que els catalans estem "desafectes" amb els polítics. Crec que aquesta paraula se la va inventar l'Enric Juliana, periodista de "La Vanguardia" (també té gràcia que ara es queixi de la desafecció, quan el seu diari fa cent cinquanta anys que està espanyolitzant el país).

Segons la teoria de la desafecció, els múltiples tripijocs que han fet, fan i faran els partits han provocat un destremp ciutadà generalitzat, un distanciament entre ciutadans i polítics.

Aquesta teoria, tanmateix, em sembla invàlida per diversos motius:

1. No és que ara els partits siguin més corruptes que abans. De fet, CiU ho és menys per la senzilla raó que té menys per xuclar i, tanmateix, baixa.

2. No hi ha desinterès dels ciutadans envers la política. Els ciutadans intel·ligents miren el Polònia, que és el programa més vist de TV3, i els que no saben llegir ni escriure, segueixen amb passió com fa els primers rotets el fill de la Chacón, o com el PP s'esbatussa a plena Puerta del Sol.

Coincideixo, doncs, amb en Salvador Cardús quan indica que no hi ha ara menys interès per la política: si de cas, el mateix.

Jo penso que el problema és més greu. Els catalans estem perplexos veient com està desapareixent el país, i em refereixo ara sobretot al canvi demogràfic que experimenta. Ho diu un article de l'Avui: gairebé la meitat de la població de Catalunya actual no ha nascut al país. Aquesta població -sobre la qual no emeto cap judici, només constato un fet-, quan arriba a balbucejar algun mot, sempre és en castellà. Això, sumat a una demografia que ja era prou complexa, fa que a Catalunya -llevat de fondalades apartades- gairebé no se senti català.

Certament hi ha tot un discurs oficial destinat a amorosir aquest impacte profund en l'imaginari col·lectiu. Tot el discurs socialista de la multiculturalitat és evidentment un soporífer, calmant o ansiolític per al fet, però la realitat no es deixa amagar tan fàcilment, i el cert és que els catalans veiem que ja només ens podem comunicar per Internet, trobant-nos entre nosaltres, o en casals especials. Tota la resta de la vida es fa en espanyol.

Aquest "dolor de llengua" -que té una traducció en un "dolor de país", perquè en els altres àmbits la personalitat també està desdibuixadíssima- fa molt de mal a la gent que fins ara havia tingut més empenta i havia tirat del carro. Ara ningú no sap cap a on anar, perquè cap solució no sembla eficaç davant d'una realitat abassegadora i implacable. Igualment, l'argumentació, que havia estat fins ara la nostra arma, perd tot el sentit davant d'una societat superficial que només mira quin polític queda més maco a la foto.

Hi ha un profund dolor de país entre molts, encara que el neguin, l'amaguin o l'entretinguin. Perquè l'ésser humà necessita la nació com l'aire que respira, i quan la nació el defrauda, perd el nord per complet: què van fer els alemanys amb Hitler, absolutament humiliats per les conseqüències d'una Primera Guerra Mundial que els havia estat desastrosa? Que no era mal de país, en el fons, el que els movia?

Aquesta és la gran qüestió, el tema roent que explica que ja molts no seguim gaire ni CiU ni ERC: per a què, si al final vindran hordes bàrbares i ens ho desmuntaran tot? Per a què implicar-se, si l'única opció és si volem morir a les mans del PSOE o a les del PP?

A aquestes hores, el nano del pis de dalt ja ha parat de cantar "perrea, perrea". Almenys hi ha un motiu d'alegria.

1 comentari:

Xavier Salvador ha dit...

Algú parla el llatí avui en dia? Té res a veure la cultura actual que hi ha en qualsevol part del món amb la que hi havia fa 1000 anys?
Parlar d'estats, cultures, i llengües immutables és no estar d'acord amb la naturalitat de l'univers. Tot canvia, tot passa, tot mor. Pretendre una altra cosa és com lluitar contra el pas del temps...