El costum antiquadíssim d'escriure

Llegeixo que les titulacions amb menys de trenta alumnes s'han de suprimir, és a dir, que s'eliminen les filologies.

Des que tinc ús de raó, aquesta amenaça plana sobre nosaltres, però fa un temps que va de debò. A la UOC, per exemple, ja s'ha eliminat de la carrera d'Humanitats qualsevol assignatura formativa, i tot s'ha convertit en una immensa xerrameca amb paraules angleses i conceptes africans.

Personalment, no m'importa gaire tenir un títol en extinció. És més: només hi ha un motiu pel qual m'agradaria ser famós, i és per poder riure, del llimb estant, quan el professor digués, dintre de cent anys: "sí, aquest individu va estudiar Filologia, que era una cosa que es feia molt en aquella edat fosca, era estudiar novel·les, unes històries que la gent escrivia en paper".

El que em fa gràcia d'aquesta supressió és que, paral·lelament, vagi acompanyada de la creació de desenes de carreres de xerrameca. Per primer cop, doncs, no s'addueixen motius econòmics, ja que la despesa en universitats creixerà de valent, sinó d'adequació d'oferta a la demanda, és a dir, d'adequació de la universitat a la mediocritat imperant. No es podran arguir, doncs, ni motius econòmics ni motius de necessitats formatives, ja que el que s'estudiarà a la universitat serà ara tant o més inútil que el llatí: Ergonomia, per exemple, una assignatura de la qual acabo de traduir un manual (no és broma). Simplement es tracta de dir, una vegada més, "es lo que hay" i, doncs, "aquí lo tenéis".

Aquesta supressió definitiva de les filologies em porta a una altra reflexió. L'escriptura, ben mirat, és una cosa inutilíssima. Durant segles, l'hem magnificada, com les matemàtiques, però ara que el talent escasseja tant i que cal reduir-ho tot a mínims, ens adonem que era igual d'absurda i sobrera com aquestes.

Efectivament, de la mateixa manera que jo he pogut viure -fins ara- una vida petiturgesa sense saber gairebé ni sumar (faig les factures amb una calculadora vella, i només en pitjo les tecles de dues o tres operacions, molt bàsiques), la immensa majoria de la gent pot viure sense escriure. L'equivalent de la suma, en escriptura, és la llista de la compra, "comprar guebos i patatas". Per escriure això, no cal saber res de les jarchas, ni de les prosificacions a les cròniques medievals, ni del lesbianisme de Safo. Cal un llapis i una mica de garbo per a moure la mà, i prou.

Sembla que ja es veu, això, i l'edifici ja es desmunta per amunt. Ara només cal acabar-lo d'adobar per avall: reservar l'escriptura a uns quants escrivans o escribes, talment l'antic Egipte, i deixar que la resta passi plàcidament el temps amb missatges del tipus "sete kiere".