dilluns, 26 de maig de 2008

En Max

Vaig ser professor d'en Max a 1r d'ESO, ara fa sis anys. La setmana passada, en Max es va treure el batxillerat, i l'any que ve, per aquesta època, ja estarà a punt de treure's el primer curs de carrera. D'aquesta manera, també en Max veurà com passa de ràpid el temps i, quan miri enrere, li farà por com a tots nosaltres.

He tingut amb en Max una relació més intensa que amb altres estudiants de l'institut, perquè li he portat el treball de recerca, i no ha parat d'insistir-me que volia un article al blog. Jo m'hi he resistit bastant, per no fer partícip el públic lector de qüestions potser íntimes, o que potser no tenen cap transcendència per a qui no el conegui, però de vegades no tot és tan racional i també vénen ganes de descriure la gent que t'estimes.

En Max és, en molts sentits, un reflex perfecte de la joventut actual. Si quan jo tenia la seva edat m'haguessin dit que ensenyaria a gent com ell, no m'ho hauria cregut, però ara m'hi trobo cada dia i, a més, no els voldria pas diferents, encara que sovint publiqui -més a Internet que a les classes- alguna bronca virtual sobre la degeneració dels costums. Com molts joves actuals, en Max és impetuós, de vegades irreflexiu, sovint despreocupat per les coses que passen al voltant. Com molts joves, també té un fotolog, i li agrada que reguitzells de noies li diguin que en aquella foto ha quedat tan guapo i que el considerin el millor amic de tota l'existència. A la seva edat, la gent es creu al centre del món, es pensa que tot ha de ser superlatiu, que tot ha de durar per sempre.

Tanmateix, en Max té algunes qualitats que no són gaire habituals entre els joves actuals, i que potser no li han dit mai -almenys un professor, perquè són coses que no consten a les notes. Per exemple, en Max és molt carinyós. Conec la seva mare i també m'ho sembla, de manera que de vegades la genètica deu funcionar. El carinyo es nota en petits detalls insignificants però que es detecten si es té una mica de sensibilitat: per exemple, un SMS potser no necessari, però que enforteix les relacions humanes, o un regal a final de curs per haver-li portat el treball o, més encara, aquella forma tan graciosa, entre tímida i pilla, de fer-me aquest regal. Aquestes actituds van més enllà del que es pot demanar en una relació acadèmica i només s'entenen si surten espontàniament de la persona.

Una altra qualitat que té en Max -crec que les poso per ordre d'importància- és que és intel·ligent. La seva mitjana -no crec que s'enfadi si la dic- és d'un 6,8. Per tant, aquesta intel·ligència no es basa només a empollar (hi ha alumnes amb més nota) sinó que és d'una altra mena. És una intel·ligència emocional, com es diu ara. En Max fa la feina, però no viu per la feina; és responsable, però la responsabilitat no el priva de ficar el nas a tot arreu. Sap adaptar-se bé a les situacions, i tot i que en gairebé totes sempre hi ha algú millor que ell, segurament no hi ha ningú que sigui tan bo en tantes. Sap, en definitiva, anar per la vida i per això l'altre dia, a l'avaluació final de batxillerat, quan es repetia allò que "tingueu en compte que en avaluar el batxillerat valorem sobretot la maduresa personal" pensava que el número 1 hauria de ser per a ell. Sens dubte.

Un madur immadur. Certament, si algun company llegeix això que escric, se sorprendrà que qualifiqui en Max de madur, quan sovint l'acusen d'immadur. Però és que hi ha dos tipus d'immaduresa, i la seva es cura molt fàcilment, simplement vivint uns quants anys més. D'altres, en canvi, no es curen mai, i n'hi ha tantes, d'aquestes! Al govern mateix n'és ple. No tinc cap dubte que dintre de cinc o sis anys en Max dirà coses que es faran escoltar, perquè les potencialitats hi són. Tampoc no tinc cap dubte que sempre li sortirà algun rampell de criatura, però d'aquests també me'n surten a mi ben sovint i encara no m'he mort mai de gana.

I finalment una altra qualitat que voldria destacar d'aquest noi, perquè tampoc no és gaire habitual, és que sempre diu que sí a tot. Sempre que proposes alguna cosa, la resposta és "vale", mentre que normalment, entre els altres, et trobes sempre amb tota mena de problemes, impediments o dificultats. Aquesta qualitat és bàsica actualment, perquè les feines canvien cada any, i cal estar disposat a acceptar reptes continus. Crec que en Max els acceptarà sempre i, a més, gaudirà acceptant-los.

El dia de la festa final de curs, els seus companys van presentar en Max com a una mica boig. No recordo gaire bé les paraules exactes, però anava per aquí. S'equivoquen totalment: de boig, en Max no en té un pèl. Només és un excés de vitalisme, si és que es pot tenir excés d'aquesta qualitat preciosa. També és, de vegades, no haver acabat de trobar el seu lloc al món: de vegades ho penso, quan miro el seu fotolog -que ell mateix m'ha passat, eh?-: sempre cal fer veure que un s'ho passa molt bé i que és el més guai, i amb el temps s'aprèn a dir, també, que de vegades ens sentim diferents i busquem altres coses. Ja les trobarà, sens dubte.

Un professor ha de ser sensible però, a la vegada, cerebral. No s'hi val a dir que no perdrem mai el contacte, quan l'experiència demostra que la gent fa el seu camí i li costa tornar a l'institut. És així i així ha de ser, i és probable que en Max vagi oblidant tot això que ha anat visquent aquí. També és probable -i encara és més cruel- que ho oblidi jo. Qui ho sap, això. El cert és que tot aquest temps que he estat amb ell ha passat amb una gran placidesa, i això sí que ja és per a sempre. Si, a més, no perdem el contacte i puc anar demostrant que totes aquestes prediccions que faig s'acompleixen amb un rigor impacable, llavors sí que em consideraré afortunat.

1 comentari:

Miquel Saumell ha dit...

Encara que no ens coneixem, felicita al Max de part meva. I ja que surt el tema del treball de recerca, t'explicaré una anècdota curiosa. Un noi que ara en té vint i tants va proposar fer el treball de recerca sobre "La inutilitat del treball de recerca". No era per burlar-se’n, no, ell pretenia fer un treball seriós. El problema és que no hi havia cap professor disposat a arriscar-se i portar-li el treball fins que en va trobar un de jove que feia poc que exercia i que va acceptar el risc. El treball no va ser una tesi doctoral però va quedar més que decent i la qualificació obtinguda no va ser pas de les més baixes del seu grup.