Tocar sostre

Catalunya ha arribat a un nivell de benestar que no està gens malament. No és, per descomptat, el d'Estats Units, però tampoc no hi ha la competitivitat d'allí i, comptat i debatut, el nivell de vida hi és equiparable. Almenys per a molta gent.

Un cop arribats a aquest nivell, la societat es podria plantejar una nova etapa, un nou repte, que seria el de la millora no material, sinó espiritual i intel·lectual. No és que, contràriament a la massa comunista, consideri la riquesa un mal: al contrari, és la condició sine qua non de qualsevol progrés humà. Però no n'hi ha prou.

Els reptes que es podria plantejar ara la nostra societat serien: com podem invertir la riquesa d'una manera creativa, que no sigui arrasant-ho tot construint pisos?; com podem aconseguir que àmplies capes de la població vagin a veure la Medea d'Eurípides i en surtin commosos?; com es pot millorar la qualitat democràtica del país fent que els disbarats generin immediatament rebuig i càstig públics, i no recompensa en forma de vots? Etc.

És evident que el camí no va per aquí, i el motiu és senzill. La majoria de gent, el gruix de la societat, és molt poc exigent. El que demana a la vida -i, per tant, demana també als polítics i gestors privats i públics- és poc: que tinguin feina; que la feina no els ocupi gaires hores; que tinguin lleure; que no els atabalin gaire. Aquestes característiques es posen ben de manifest quan ens comparem amb un nord-americà o amb determinats europeus. Tothom que hagi tingut contacte amb gent d'aquest països haurà pensat en algun moment que són uns histèrics, quan en realitat són, simplement, exigents.

La societat ha tocat sostre. Ja té el que volia, i no demana més. El sotre nostre és baix. Aquí no hi ha gratacels, com a Nova York: hi ha cases més aviat baixes. I, mentre aquest sostre no baixi, cosa improbable perquè hem entrat en una fase de creixement econòmic continu i definitiu, no hi haurà més demandes, ni més exigències.

S'entén bé que les nostres exigències siguin escasses veient d'on venim. Els nostres avantpassats, procedents majoritàriament de la pobríssima Espanya, vivien amb una sabata i una espardenya. Ja és prou progrés haver aconseguit que ara, per exemple, estudiem batxillerat. És un progrés extraordinari, però continua essent molt inferior al d'altres països i, en qualsevol cas, manifestament insuficient per construir una societat madura.

La societat actual creix bàsicament a base de l'aportació sud-americana, i es repeteixen els mateixos esquemes: passar de la misèria al batxillerat, un progrés espectacular. Però, com sempre, clarament insuficient. No s'albira doncs, en el futur, una possible ampliació d'horitzons, un enlairament humà que ens permeti parlar de tu a tu amb els pobles més avançats de la Terra.