La lletera heroica

Conec el cas d'un conte que va ser censurat en un llibre de text de Primària. Es tracta de "La gallina dels ous d'or", considerat massa escabrós, ja que la gallina, com deu recordar el lector, és morta al final. La mort, entre infants, pot provocar traumes.

Curiosament fullejo uns llibres de Primària en els quals es reprodueix el conte de la lletera. Aquest conte -que transcric més avall, en cursiva, per si algú no el recordava- és conegut entre nosaltres sobretot per la versió que en va fer l'escriptor alabès Félix de Samaniego, encara que deu recollir un motiu antic i anterior, com passa sovint en els contes.

Rellegint el conte, m'adono de la profunda perversió que conté. La lletera, presentada com a antiparadigma de comportament és, al meu entendre, una heroïna, una capitalista avant-là-lettre, una empresària que fomenta el progrés i la riquesa.

Aquesta dona, en efecte, mentre porta un gerro de llet al cap, pensa en negocis. Pensa, sobretot, en la manera de multiplicar el capital, de fer-lo treballar, d'expandir l'activitat econòmica. Una dona amb aquesta empenta, sense traves administratives, era capaç de modernitzar l'Espanya del segle XVIII, tenia una agudíssima visió de futur precapitalista. La seva mentalitat és borsària: vol invertir els diners perquè facin possible el naixement d'altres activitats.

Tanmateix, la ment obtusa, tancada i provinciana de l'era preindustrial la castiga: la fa ensopegar, se'n van en orris tots els seus plans i, com a moralitat, s'extreu la preferència de la vida mediocre, de la micarella, del no-risc empresarial, davant de l'aposta per la productivitat.

Sorprèn que la lletera torni a estar de moda. Avui en dia, la lletera seria un dels milions de funcionaris socialistes que infecten Europa. Més que portar llet, trauria la poca que queda de les vaques exhaustes del continent -en el cas de les catalanes, directament moribundes.

Proposo que algú, talment un James Finn Garner, faci una nova versió d'aquest conte, enaltint aquesta figura digníssima, aquesta ment lúcida i preclara, salvant-la de l'ensopegada i convertint el seu humil gibrell de llet en una ATO que abasteixi tot el país amb camions moderns i refrigerats.

La Joaneta, amb el seu càntir de llet, ben posat al cap sobre el coixinet, pensava arribar sense obstacle a la ciutat.

Caminava a pas llarg, lleugera i curta de faldeta, perquè només s’havia posat, per a estar més àgil, el faldellinet i les sandàlies. Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la llet i la manera d’emprar-ho.

Compraria un centenar d’ous, i en faria tres pollades; amb tot d’atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà prou per a comprar un porc. L’engreixaré, és qüestió d’una mica de segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre’l, em valdrà molt bons diners. I qui m’impedirà, valent-me tant, ficar a l’estable una bona vaca amb el seu vedell, i veure’l saltironar al mig del ramat?”.

En dir això, la Joaneta saltà també, plena de goig. Cau el càntir i es vessa la llet. Adéu vaca i vedell! Adéu porc! Adéu pollets! La dama de tants béns, mirant amb ulls afligits la seva fortuna per terra.