Llei i reglament

El procés legislatiu tradicional comprèn dues fases: la llei i el reglament.

La llei és l'expressió màxima de la voluntat i sobirania popular -almenys teòricament-, mentre que el reglament és la matisació de la llei intervinguda per tècnics, no escollits democràticament sinó per oposició a un cos. La mostra més típica de reglament, a l'Estat espanyol, és el famós "reial decret".

Una característica de la societat europea actual és que s'ha invertit l'ordre entre llei i reglament. Si abans primer venia la democràcia (en forma de llei) i, després, la tecnocràcia (en forma de reglament), ara primer ve la tecnocràcia i, després, la democràcia.

Això és així a causa de la Unió Europea. A la Unió Europea, les lleis sempre tenen forma de reglament: tant els reglaments pròpiament dits com les famoses directrius o directives són obra de tecnòcrates. Aquestes normes, posteriorment, s'adapten als drets de cada país, sota un acte que, en el cas de les directrius, s'anomena "transposició". És aleshores quan els països poden legislar democràticament -dintre de les característiques, és clar, de la democràcia de cadascun, que en el cas d'Espanya desdibuixen gairebé del tot aquest sistema.

Pràcticament tota la legislació actual ve de la Unió Europea, que ha anat envaint competències i s'ho ha anat quedant tot. Tenint en compte el sistema explicat, la gran majoria de les nostres lleis no tenen un origen democràtic, i s'hi introdueixen petits retocs d'aquest tipus precisament en la fase final, quan es converteixen en lleis de cada país.

No és que aquest sistema em sembli malament. De fet, la democràcia és una invenció molt concreta d'una societat molt determinada -la grega- de la qual ja estem molt allunyats. Actualment, és un sistema paralitzador, i per això la Unió Europea ha tirat sàviament pel dret. Imagineu-vos la indústria alemanya a les mans d'un Montilla, per exemple: seria la fi d'Europa.

Tanmateix, que ningú s'enganyi quan, per exemple, escarneix el conseller Maragall, "Tete" (que, per cert, em cau remalament). Aquest rep les lleis servides per Brussel·les i traduïdes al castellà per Madrid. Les poquíssimes esmenes que hi pot introduir són les quatre engrunes democràtiques derivades d'una societat que cada cop pressiona menys i d'un sistema mundial que cada cop pressiona més.