Arthur Rimbaud (1854-1891)

La vida d'Arthur Rimbaud, pels seus excessos, ajuda a entendre més que moltes altres la grandesa i la misèria de la nostra existència. Primer supera la mediocritat, després s'hi sotmet i, finalment, és vençut prematurament, mediocre o no, com ho serem tots nosaltres. Llegiu-la en aquesta entrada de la Viquipèdia i escolteu el preciós "Al·leluia" de Leonard Cohen. Segur que no hi quedareu indiferents.

Nasqué al si d'una família de la classe mitjana rural de Charleville, Mézières, al Departament de les Ardenes, en el nord-est de la França. De petit, Rimbaud va ser molt neguitós, tot i que fou un brillant estudiant. A l'edat de quinze anys, ja havia estat guardonat amb molts premis i havia compost versos originals de gran qualitat i diàlegs en llatí.

El 1870, el seu mestre, Georges Izambard, esdevingué el seu primer mentor literari, i els seus versos en francès van adquirir ràpidament una qualitat superior. Sovint fugia de casa seva i molt possiblement, en una d'aquestes fugides, participà breument a la Comuna de París, en 1871, fet que va retratar al seu poema L'Orgie parisienne ou Paris se repeuple (L’orgia parisenca o Paris es repobla).

Probablement fou víctima d'un atac sexual per part de soldats comuners embriacs. El seu poema Le Coeur supplicié (El cor torturat), ho suggereix. Aleshores es va tornar anarquista i començà a beure i divertir-se colpint els burgesos locals amb les seves robes esparracades i el seu cabell llarg. Al mateix temps escrigué a Izambard i Paul Démenty sobre el seu mètode per assolir la trascendència poètica o el poder visionari a través "d'una llarga, inmensa i racional bogeria de tots els sentits" (Les lettres du voyant- Les cartes del vident). Va tornar a París a finals de setembre de 1871 davant la invitació de l’eminent parnassià Paul Verlaine (profundament impressionat per la lectura de l’obra mestra de Rimbaud: Le bateau ivre- El vaixell embriac).

Rimbaud va viure per poc temps a la casa de Verlaine. Aquest poeta, d'orientació bisexual, ràpidament es va enamorar d'aquell ombrívol i alt adolescent, d'ulls blaus i de cabell castany i immediatament van esdenir amants, portant en endavant una vida dissoluta de vagabunds, embriacs de l’absenta i l’haixix. Així van escandalitzar l'elit literària parisenca, indignada particularment pel comportament de Rimbaud, l'arquetípic enfant terrible. Al llarg d’aquest període, va continuar escrivint els seus contundents, visionaris versos moderns, superant el seu mestre, Charles Baudelaire.

La turbulenta relació homosexual entre Rimbaud i Verlaine els va conduir a Londres en 1872, abandonant Verlaine la seva esposa i el seu fill (als qui acostumava maltractar en extrem durant les seves ires causades per l’alcohol).

En el juliol de 1873, després d’una brega particularment violenta a l’estació de trens de Brussel·les, Verlaine va disparar al canell de Rimbaud. Tot i tement per la seva vida, Rimbaud va cridar la policia. Verlaine va ser arrestat i sotmès a un humiliant examen mèdic legal, així que es va considerar la comprometedora correspondència i les acusacións de l'esposa de Verlaine quant a la naturalesa de l'amistat entre aquests dos homes. El jutge va ser implacable i malgrat que Rimbaud va retirar la denúncia, Verlaine va ser condemnat a dos anys de presó.

Rimbaud tornà a Charleville i completà Une saison en enfer (Una temporada a l'infern) en prosa, amplament considerada una de les obres pioneres del modern mètode simbolista d'escriptura i descripció d'aquella vida de "drôle de ménage" (estranya parella) amb Verlaine, el seu "pitoyable frère" (penós germà) i "vierge folle" (verge foll) del qual n'era "l'époux infernal" (l'espós infernal). El 1874 retornà a Londres amb el poeta Germain Nouveau amb qui posà la seva rupturista Illuminations", incloent-hi els primers dos poemes de rima lliure en francès.

Rimbaud i Verlaine es retrobaren per darrera vegada el 1875, a Alemanya, quan Verlaine va recuperar la llibertat després de la seva falsa conversió al catolicisme. Aleshores Rimbaud havia abandonat l'escriptura i havia optat per una vida estable de treball, fart ja de la salvatge existència anterior, segons alguns afirmaren, o perquè havia decidit fer-se ric i independent, per poder després convertir-se en un poeta i home de lletres lliure de penúries econòmiques, segons altres especularen.

Continuà viatjant extensament per Europa, normalment a peu. A l'estiu de 1876 s'enrolà com a soldat a l'exèrcit neerlandès per viatjar gratis a l'illa de Java, (Indonèsia), on ràpidament desertà, i posteriorment tornà a França en vaixell. Viatjà a Xipre i, el 1880, finalment s'establí a Adén (Iemen), com a empleat de certa importància a la Agència Bardey. Allà tingué diverses amants nadiues i durant un temps visqué amb una abisínia.

El 1884 deixà aquesta feina i es convertí en mercader per compte propi a Harari, a l'actual Etiòpia. Va fer-hi una petita fortuna com a traficant d'armes fins que al seu genoll dret s'hi desenvolupà una sinovitis que degenerà en carcinoma; la qual cosa el forçà a retornar a França el 9 de maig de 1891, on pocs dies després li hagueren d'amputar la cama. Finalment morí a Marsella, el 10 de novembre, a l'edat de 37 anys.