Personalment, el rei espanyol no m'importa gaire. Vull dir que preferiria no tenir rei -i, per descomptat, que no fos espanyol- però, dintre del teatre de l'estructura de l'Estat, no és de les figures que em molesti més. Mai no l'escolto, com tampoc no escolto mai en Montilla, perquè cap dels dos no tenen absolutament res a aportar-me, però li pago el meu impost de 2 o 3 euros l'any i callo.
Curiosament, la figura del rei és en canvi molt impopular a Catalunya. No conec gairebé ningú a qui li caigui bé. Una minoria no el poden veure per un motiu nacional -com a descendent de Felip Vè, causant d'una part de les nostres dissorts- i una gran majoria, simplement perquè el consideren un paràsit, una despesa innecessària. Així, per exemple, a classe intento evitar sempre la paraula "rei", però quan surt en algun context històric, per exemple, ja sé que durant deu minuts no podré seguir: "ese vive sin hacer ná", "tiene un barco que te cagas y lo paga mi madre", "que vidorra se tira el tío", i altres paraules que per decòrum i per mandat constitucional haig de callar. Passa una mica com l'Església: també intento evitar-la sempre, però si surt ja apareix immediatament l'anècdota del capellà que es follava la filigresa.
Resulta que arran de la manifestació de l'11 de setembre, dos o quatre -varia segons les fonts- encaputxats van cremar fotos del rei, i l'aparell legislativoexecutivojudicial espanyol ha demanat immediatament que se'ls capturi. Pobres nois, ja han begut oli. Personalment, no hauria cremat fotos del rei, i molt menys de la bandera espanyola, que és un símbol amb el qual s'identifica molta gent de bona voluntat. Però pregunto: de quina manera, aquesta grandiosa massa social antimonàrquica que hi ha a Catalunya, ha de protestar? Si no poden fer cap acte simbòlic -al capdavall, la crema està magnificada, i no deixa de ser sovint un infantillatge-, si no ho poden proposar cap mena de referèndum per cap via, si encara que votin partits d'aquí tampoc no tindran cap influència a Madrid, no hi ha cap manera d'escapar-se de la monarquia? Em sembla que estem pitjor que a l'època de la Revolució Francesa.
dimarts, 16 de setembre del 2008
dilluns, 15 de setembre del 2008
Tenen un problema
Darrerament s'ha posat molt de moda "La 4": a tots els restaurants que vaig la tenen posada.
Avui, tot dinant, funcionava la 4, amb volum molt fort, al restaurant. De sobte, es parla de l'inici de curs i la notícia diu el següent: "Hoy ha empezado el nuevo curso escolar. En Cataluña, se ha suscitado una gran polémica en torno a las aulas de bienvenida". En el desenvolupament de la notícia, es parlava de les aules d'acollida de Catalunya, del fet que s'hi ensenyi català i que això pugui provocar traumes profunds als nouvinguts. S'entrevistava igualment una professora, amb un fort deix català (d'on l'han treta? les que conec jo més aviat és a l'inrevés) i en una sala en la qual hi havia penjat un mapa dels Països Catalans, fet també insòlit als nostres instituts, on més aviat solen haver-hi pòsters que expliquen com cal posar-se els condons.
De tota la jornada d'inici escolar a Espanya, doncs, l'únic que ha interessat destacar és que a Catalunya hi ha una fàbrica d'etarres a les aules d'acollida. Nosaltres potser estem malalts, però és evident que ells també ho estan, i molt.
Avui, tot dinant, funcionava la 4, amb volum molt fort, al restaurant. De sobte, es parla de l'inici de curs i la notícia diu el següent: "Hoy ha empezado el nuevo curso escolar. En Cataluña, se ha suscitado una gran polémica en torno a las aulas de bienvenida". En el desenvolupament de la notícia, es parlava de les aules d'acollida de Catalunya, del fet que s'hi ensenyi català i que això pugui provocar traumes profunds als nouvinguts. S'entrevistava igualment una professora, amb un fort deix català (d'on l'han treta? les que conec jo més aviat és a l'inrevés) i en una sala en la qual hi havia penjat un mapa dels Països Catalans, fet també insòlit als nostres instituts, on més aviat solen haver-hi pòsters que expliquen com cal posar-se els condons.
De tota la jornada d'inici escolar a Espanya, doncs, l'únic que ha interessat destacar és que a Catalunya hi ha una fàbrica d'etarres a les aules d'acollida. Nosaltres potser estem malalts, però és evident que ells també ho estan, i molt.
divendres, 12 de setembre del 2008
La il·lusió
Dia preciós, ahir, per a tots els que ens estimem el país. Ens el teníem ben merescut, perquè la resta de l'any ens el passem patint.
A banda de les circumstàncies personals de cadascú, que en el meu cas van ser especialment boniques, perquè vaig retrobar l'Albert i l'Ivan, va ser deliciós l'espectacle del passeig de Lluís Companys.
No érem molts, potser, i sempre, és clar, menys dels que voldríem. Però érem els millors. Centenars de cares amb uns ulls que feia temps que no veia: ulls que tenen horitzó, que saben el que volen. Gent que fa la guerra amb la pau, que ajaguts a la gespa amb una estelada als braços, conversant tranquil·lament, són hereus digníssims dels nostres mil anys d'història. A aquests els han inculcat hores d'Educació per a la ciutadania, i els ha relliscat; han sentit al vol hores de teleporqueria, i els han relliscat; han patit expolis a la butxaca i a l'ànima, i els han resistit; han llegit insults, calúmnies, brutícia diària, i l'únic que els ha quedat és un somriure amable. I amb el somriure, la revolta, sí senyor.
Quin espectacle tan bonic, ahir, quina conjuminació dels colors més bells: el groc i el vermell de la pàtria; el blau del futur que ens ha de salvar; i el verd d'una gespa encara no marcida del tot, el verd de l'esperança en un futur esplendorós quan el país pugui desenvolupar totes les seves potencialitats.
A banda de les circumstàncies personals de cadascú, que en el meu cas van ser especialment boniques, perquè vaig retrobar l'Albert i l'Ivan, va ser deliciós l'espectacle del passeig de Lluís Companys.
No érem molts, potser, i sempre, és clar, menys dels que voldríem. Però érem els millors. Centenars de cares amb uns ulls que feia temps que no veia: ulls que tenen horitzó, que saben el que volen. Gent que fa la guerra amb la pau, que ajaguts a la gespa amb una estelada als braços, conversant tranquil·lament, són hereus digníssims dels nostres mil anys d'història. A aquests els han inculcat hores d'Educació per a la ciutadania, i els ha relliscat; han sentit al vol hores de teleporqueria, i els han relliscat; han patit expolis a la butxaca i a l'ànima, i els han resistit; han llegit insults, calúmnies, brutícia diària, i l'únic que els ha quedat és un somriure amable. I amb el somriure, la revolta, sí senyor.
Quin espectacle tan bonic, ahir, quina conjuminació dels colors més bells: el groc i el vermell de la pàtria; el blau del futur que ens ha de salvar; i el verd d'una gespa encara no marcida del tot, el verd de l'esperança en un futur esplendorós quan el país pugui desenvolupar totes les seves potencialitats.
dimecres, 10 de setembre del 2008
La diada festiva
És freqüent darrerament llegir o sentir que la diada té "més aviat un caire festiu que no pas reivindicatiu", un cop passada la dictadura franquista. L'única dissort que ha tingut Catalunya al llarg de la seva història, doncs, ha estat el general Franco: morta la cuca, visca la gresca.
M'agradaria saber què festeja, aquesta gent que està tan contenta l'11 de setembre. Potser festegen que el president Montilla vagi d'excursió a Saragossa el dia de la festa nacional del país, no fos cas que l'enxampessin a Barcelona com al pobre Rafael de Casanoves. O potser que un 20% de catalans viu al llindar de la pobresa. O fins i tot que a moltes poblacions de Catalunya només pots sentit català si poses Catalunya Ràdio i t'amares del discurs socialista. O, tal vegada, que si et banyes al mar, de la merda que hi ha, agafis fijo polls al cap -com ha passat a Pineda, on hi ha hagut una plaga i les barberies s'han hagut de desinfectar. O que la Seat tanqui línies de producció. O que el dèficit fiscal de Catalunya sigui de 6.000 euros per família. O que per informar-se del que passa al món calgui saber idiomes, perquè aquí només hi trobarem manipulació. O que els veïns siguin uns cridaners i que el seu gos es faci tranquil·lament pipí a l'ascensor, sense que sigui possible dir-hi res. O que fa uns anys es parlava sovint del saló Gaudí i ara només hi ha la passarel·la Cibeles, impulsada artificialment pels governs d'Aznar.
No sé si és tot això, el que els fa estar tan contents. Tanmateix, em temo més aviat una altra cosa: estan contents perquè, per un dia, no hauran d'anar a una feina que no els agrada. Podran anar a la platja i compartir el marenòstrum amb les meduses i, mentre entren i surten, ja els haurà passat un dia, i qui dia passa, any empeny. No hi ha reivindicació, però tampoc no hi ha festa profunda, festa amb goig, festa amb sentit. Només aspirem a poder-nos aixecar un dia més tard i a mirar com ens entretindrà avui la Tele 5.
Nota: recordeu el deure cívic i moral d'assistir demà a la manifestació a les 17.00, plaça d'Urquinaona.
dilluns, 8 de setembre del 2008
Una reflexió sobre la feina
Hi ha molta gent que es pensa que, a la feina, és imprescindible. Es tracta d'una de les múltiples il·lusions que es poden anar mantenint mentre la realitat no obligui a desmuntar-la. Aquesta realitat, per la seva banda, pot actuar ben tard i, de fet, hi ha gent que ha arribat a la jubilació convençuda que l'empresa faria fallida sense ella.
Cal lluitar enèrgicament contra aquesta il·lusió vana de la imprescindibilitat i fer veure als alumnes, de ben petits, que treballar sota contracte no és altra cosa que prostituir-se i que, en conseqüència, la societat no té prevista per a la feina cap altra recompensa que no siguin els diners. Aquests diners es guanyen a canvi de lliurar en la producció d'un be o d'un servei un talent innat, una preparació determinada, uns coneixements en un camp concret o un temps que tenim limitat per una llei evident de la natura.
L'equiparació del marc laboral amb una activitat de prostitució, que personalment veig amb una claredat meridiana, cal compaginar-la amb una altra idea igualment important, i és el caràcter sagrat de la feina no pas pel marc laboral en què es fa que és, com indico, de pur proxenetisme, sinó per la relació que establim amb l'objecte produït. I és aquí on s'equivoca la gernació de ganduls que aprofiten aquest caràcter prostititiu de la feina per no treballar.
I és que la feina, al meu entendre, s'aguanta sobretot per la relació sensual que establim amb l'objecte de la nostra activitat, just al contrari del que deia Marx: l'home no s'aliena en l'objecte, sinó que hi fa l'amor. Un informe ben fet, una pàgina web ben dissenyada, un capítol d'un llibre de text que s'entengui bé, una classe rodona, són un poema per ells mateixos, són un tast de la bellesa que ens salva. És aquesta bellesa de l'obra que hem parit, aquesta capacitat que hem tingut de fer una cosa agradable, el que justifica la feina i la fa sagrada. Bo i sabent que l'objecte és, certament, efímer: ho veurem quan la pàgina web sigui substituïda per una altra, quan llencin l'informe a les escombraries, quan ningú no es recordi del que hem dit a la classe. Ningú no ha dit que una cosa bella hagi de ser, també, duradora.
En un marc laboral que és de prostitució, ens queda l'experiència íntima de nosaltres amb la cosa, una experiència que no podem comunicar i que transcendeix qualsevol baixesa derivada d'una relació laboral que ens podria embrutir. És la sensualitat el que justifica la feina, com justifica qualsevol acte de la vida. És curiosament en aquest nostre poble tan poc sensual, també, on sovint es treballa tan malament.
Cal lluitar enèrgicament contra aquesta il·lusió vana de la imprescindibilitat i fer veure als alumnes, de ben petits, que treballar sota contracte no és altra cosa que prostituir-se i que, en conseqüència, la societat no té prevista per a la feina cap altra recompensa que no siguin els diners. Aquests diners es guanyen a canvi de lliurar en la producció d'un be o d'un servei un talent innat, una preparació determinada, uns coneixements en un camp concret o un temps que tenim limitat per una llei evident de la natura.
L'equiparació del marc laboral amb una activitat de prostitució, que personalment veig amb una claredat meridiana, cal compaginar-la amb una altra idea igualment important, i és el caràcter sagrat de la feina no pas pel marc laboral en què es fa que és, com indico, de pur proxenetisme, sinó per la relació que establim amb l'objecte produït. I és aquí on s'equivoca la gernació de ganduls que aprofiten aquest caràcter prostititiu de la feina per no treballar.
I és que la feina, al meu entendre, s'aguanta sobretot per la relació sensual que establim amb l'objecte de la nostra activitat, just al contrari del que deia Marx: l'home no s'aliena en l'objecte, sinó que hi fa l'amor. Un informe ben fet, una pàgina web ben dissenyada, un capítol d'un llibre de text que s'entengui bé, una classe rodona, són un poema per ells mateixos, són un tast de la bellesa que ens salva. És aquesta bellesa de l'obra que hem parit, aquesta capacitat que hem tingut de fer una cosa agradable, el que justifica la feina i la fa sagrada. Bo i sabent que l'objecte és, certament, efímer: ho veurem quan la pàgina web sigui substituïda per una altra, quan llencin l'informe a les escombraries, quan ningú no es recordi del que hem dit a la classe. Ningú no ha dit que una cosa bella hagi de ser, també, duradora.
En un marc laboral que és de prostitució, ens queda l'experiència íntima de nosaltres amb la cosa, una experiència que no podem comunicar i que transcendeix qualsevol baixesa derivada d'una relació laboral que ens podria embrutir. És la sensualitat el que justifica la feina, com justifica qualsevol acte de la vida. És curiosament en aquest nostre poble tan poc sensual, també, on sovint es treballa tan malament.
divendres, 5 de setembre del 2008
Els travestis
La majoria d'homes se senten atrets per dones, i la majoria de dones, per homes. Tanmateix, les possibilitats minoritàries són moltes més: homes que empaiten homes, dones que empaiten dones, dones que busquen dones més grans, homes que busquen homes més joves, admiradors d'animals de bell pelatge, estetes de cossos inerts. Fanàtics, també, del transvestisme.
Ara, l'espanyol de moda és en Rafa Nadal. "El nou Cid Campeador", en va dir ahir en Baltasar Porcel en to elogiós. I és que en Rafa Nadal s'embolica tot ell amb la bandera espanyola, bo i suat, cada vegada que li donen un trofeu. Si algú li fa una pregunta en català, el reprèn amb vigor: en castellà, que som a la Xina, i així ens entendran. Canelleres i mitjons llueixen reduïda l'ensenya nacional; si escup qualsevol manifestació, és per proclamar que ara, ser espanyol és un deure, una responsabilitat.
No cal dir que aquest comportament tan primitiu agrada de valent als nostres invasors, que l'hi agraeixen amb premis i galardons. Li acaben de prometre el Príncep d'Astúries, i no trigarà gaire a arribar el Cervantes: de fet, no és pas San Juan de la Cruz qui ha fet el castellà, sinó el comte duc d'Olivares, Felipe II, Franco, Aznar. Se'l mereix.
I, en el fons, el que agrada tant als espanyols d'en Rafa Nadal és que sigui un transvestit de la nació. Li costa de parlar castellà, perquè a la seva Manacor nadiua no hi deuria pronunciar ni un mot, en aquesta llengua; tanmateix, ens dóna lliçons sobre l'idioma que hem de parlar. Ha renunciat per complet als símbols de la seva nació i ha adoptat ex toto corde dels de l'altra. És una cosa, però en fa veure una altra: ell no es posa calcetes i sostenidors de licra fina per fer-se més desitjable, sinó mitjons amb una bandera que igualment el transvesteixen.
I és que els espanyols, tan mascles ells, també tenen les seves debilitats i de nit, tocant un entrecuix femení, els plau de trobar-hi una protuberància morbosa.
Ara, l'espanyol de moda és en Rafa Nadal. "El nou Cid Campeador", en va dir ahir en Baltasar Porcel en to elogiós. I és que en Rafa Nadal s'embolica tot ell amb la bandera espanyola, bo i suat, cada vegada que li donen un trofeu. Si algú li fa una pregunta en català, el reprèn amb vigor: en castellà, que som a la Xina, i així ens entendran. Canelleres i mitjons llueixen reduïda l'ensenya nacional; si escup qualsevol manifestació, és per proclamar que ara, ser espanyol és un deure, una responsabilitat.
No cal dir que aquest comportament tan primitiu agrada de valent als nostres invasors, que l'hi agraeixen amb premis i galardons. Li acaben de prometre el Príncep d'Astúries, i no trigarà gaire a arribar el Cervantes: de fet, no és pas San Juan de la Cruz qui ha fet el castellà, sinó el comte duc d'Olivares, Felipe II, Franco, Aznar. Se'l mereix.
I, en el fons, el que agrada tant als espanyols d'en Rafa Nadal és que sigui un transvestit de la nació. Li costa de parlar castellà, perquè a la seva Manacor nadiua no hi deuria pronunciar ni un mot, en aquesta llengua; tanmateix, ens dóna lliçons sobre l'idioma que hem de parlar. Ha renunciat per complet als símbols de la seva nació i ha adoptat ex toto corde dels de l'altra. És una cosa, però en fa veure una altra: ell no es posa calcetes i sostenidors de licra fina per fer-se més desitjable, sinó mitjons amb una bandera que igualment el transvesteixen.
I és que els espanyols, tan mascles ells, també tenen les seves debilitats i de nit, tocant un entrecuix femení, els plau de trobar-hi una protuberància morbosa.
dijous, 4 de setembre del 2008
La provincianització
Un dels atacs que s'han fet durant segles als catalans és que som "provincians". La base de l'atac era el voler mantenir la llengua: l'oposició era espanyol = universal / català = provincià. Malgrat la insistència, l'atac no va quallar, per la senzilla raó que s'és o no provincià no pas en virtut de l'idioma, sinó en virtut de la mentalitat. Així, Rússia és, dins del món globat, una regió provinciana, encara que el rus es parli molt; inversament, els Països Baixos són un dels territoris més avançats del món, per bé que el seu idioma, el neerlandès, sigui minoritari.
Les coses, però, han canviat. Ara sí que Catalunya és provinciana i, curiosament, ho és en el moment en què ja gairebé no es parla català. La llengua universal ens ha arraconat a la província. M'explicaré amb un exemple estiuenc.
Un dia d'agost vaig anar a dinar a un restaurant de luxe. No ho faig gaire, això, perquè el valor afegit que comporta per a mi la llagosta sobre la truita de patates no supera el trauma de la pèrdua d'unes quantes desenes d'euros. Però, de vegades, t'hi trobes.
El restaurant de luxe era a Blanes i, com sempre, vaig parar l'orella a les taules del costat. Totes dues parlaven de Madrid. A la primera, un senyor gran amb un fort accent català, encara que amb una sintaxi castellana perfecta, explicava en aquest darrer idioma a una parella que el parlava les seves aventures a Madrid quan era més jove. Tot eren lloances.
A la segona, una parella comparava, en català, Madrid i Barcelona. Es feien constar evidències: Madrid té centenars més de quilòmetres de metro, les avingudes són moltíssimes més i més amples i arbrades, hi ha una activitat de tota mena que supera de molt la barcelonina. La conversa, però, acabava amb una petita nota de catalanisme regionalista: malgrat tot, el comensal masculí preferia Barcelona, ni que fos per la platja (darrerament d'una brutícia infecta, per cert).
L'anècdota és significativa, perquè aquestes taules eren ocupades per petitburgesos catalans, és a dir, els que durant dos segles han construït el país. Ara el seu horitzó s'ha empetitit tant que no hi veuen més enllà de 600 quilòmetres, que no tenen altre tema de conversa que el Madrid/Barcelona (nom d'un local al carrer Aragó, per cert, si no recordo malament). I el seu nacionalisme es redueix a preferir Barcelona perquè té platja.
Les coses, però, han canviat. Ara sí que Catalunya és provinciana i, curiosament, ho és en el moment en què ja gairebé no es parla català. La llengua universal ens ha arraconat a la província. M'explicaré amb un exemple estiuenc.
Un dia d'agost vaig anar a dinar a un restaurant de luxe. No ho faig gaire, això, perquè el valor afegit que comporta per a mi la llagosta sobre la truita de patates no supera el trauma de la pèrdua d'unes quantes desenes d'euros. Però, de vegades, t'hi trobes.
El restaurant de luxe era a Blanes i, com sempre, vaig parar l'orella a les taules del costat. Totes dues parlaven de Madrid. A la primera, un senyor gran amb un fort accent català, encara que amb una sintaxi castellana perfecta, explicava en aquest darrer idioma a una parella que el parlava les seves aventures a Madrid quan era més jove. Tot eren lloances.
A la segona, una parella comparava, en català, Madrid i Barcelona. Es feien constar evidències: Madrid té centenars més de quilòmetres de metro, les avingudes són moltíssimes més i més amples i arbrades, hi ha una activitat de tota mena que supera de molt la barcelonina. La conversa, però, acabava amb una petita nota de catalanisme regionalista: malgrat tot, el comensal masculí preferia Barcelona, ni que fos per la platja (darrerament d'una brutícia infecta, per cert).
L'anècdota és significativa, perquè aquestes taules eren ocupades per petitburgesos catalans, és a dir, els que durant dos segles han construït el país. Ara el seu horitzó s'ha empetitit tant que no hi veuen més enllà de 600 quilòmetres, que no tenen altre tema de conversa que el Madrid/Barcelona (nom d'un local al carrer Aragó, per cert, si no recordo malament). I el seu nacionalisme es redueix a preferir Barcelona perquè té platja.
dijous, 21 d’agost del 2008
Els països a què ens assemblem
La Catalunya actual és una barreja de trets de tres països o regions del món: Sicília, el País Valencià i Argentina. M'explicaré.
Amb Sicília compartim la manera mafiosa d'afrontar la vida: el progrés no es fa amb l'enginy, amb la feina ben feta o amb la iniciativa, sinó amb el tracte de favors, amb el comerç de petites influències que permeten anar fent la viu-viu. És impossible, a Catalunya, guanyar-se una feina de les bones (per exemple, professor d'universitat) si no és essent amic d'algú. Ningú no et mirarà mai el currículum, només compta que siguis familiar, amic o amistançat d'algú important (important en termes relatius, és clar, perquè tot plegat és una fireta de lego).
Igualment s'assembla molt a la màfia tot el sistema mediàtic: si algú mai té alguna idea que pugui enlairar moralment el país, o donar-li més llibertat o poder polític o econòmic, immediatament és linxat pels quatre o cinc clans que dominen els mitjans de comunicació i la premsa escrita, per tornar-ho tot a la mediocritat que ha d'imperar.
Amb el País Valencià compartim el fet que, tenint una part de la població molt vàlida (un 30%, més o menys) aquesta no pot dir-hi mai la seva, perquè els qui s'han instal·lat al poder (poder econòmic, cultural o polític) són mediocres funcionaris espanyolitzadors al servei de la idea d'Espanya, que fan servir la Generalitat per espanyolitzar (i, doncs, mediocritzar) encara més ràpidament el país. Aquest 30% vàlid, per la seva banda, és incapaç d'organitzar-se eficaçment i capgirar la situació, com va passar per última vegada a la història i miraculosament amb els governs de Pujol.
Amb Argentina compartim la corrupció d'una classe política que ensorra les poques iniciatives bones que surten al país. Tot l'espectacle de l'Estatut, amb la traca final d'un Saura venent-se Catalunya per unes olivetes farcides a Vilanova, demostra clarament la ignorància, la incompetència i la desídia absoluta d'una colla de galifardeus que embruteixen amb les seves mans balbes les aspiracions de la gent més noble del país.
Finalment, hi ha una característica que Catalunya comparteix no amb un d'aquests països, sinó amb tots tres: el caràcter definitiu de la misèria. Així com tothom té clar que Sicília sempre serà el racó més immund d'Itàlia, o Argentina el país de la xerrameca estèril d'Amèrica, per sempre més, hauríem de tenir clar que el mal de Catalunya és ja definitiu i irreparable. Ja som el territori més sotmès, més humiliat, més autodestructiu d'Espanya, i si mai traiem el nas per la finestra, no hi veurem pas cap signe de redreçament sinó, precisament, encara més submissió, més humiliació, més autodestrucció.
Amb Sicília compartim la manera mafiosa d'afrontar la vida: el progrés no es fa amb l'enginy, amb la feina ben feta o amb la iniciativa, sinó amb el tracte de favors, amb el comerç de petites influències que permeten anar fent la viu-viu. És impossible, a Catalunya, guanyar-se una feina de les bones (per exemple, professor d'universitat) si no és essent amic d'algú. Ningú no et mirarà mai el currículum, només compta que siguis familiar, amic o amistançat d'algú important (important en termes relatius, és clar, perquè tot plegat és una fireta de lego).
Igualment s'assembla molt a la màfia tot el sistema mediàtic: si algú mai té alguna idea que pugui enlairar moralment el país, o donar-li més llibertat o poder polític o econòmic, immediatament és linxat pels quatre o cinc clans que dominen els mitjans de comunicació i la premsa escrita, per tornar-ho tot a la mediocritat que ha d'imperar.
Amb el País Valencià compartim el fet que, tenint una part de la població molt vàlida (un 30%, més o menys) aquesta no pot dir-hi mai la seva, perquè els qui s'han instal·lat al poder (poder econòmic, cultural o polític) són mediocres funcionaris espanyolitzadors al servei de la idea d'Espanya, que fan servir la Generalitat per espanyolitzar (i, doncs, mediocritzar) encara més ràpidament el país. Aquest 30% vàlid, per la seva banda, és incapaç d'organitzar-se eficaçment i capgirar la situació, com va passar per última vegada a la història i miraculosament amb els governs de Pujol.
Amb Argentina compartim la corrupció d'una classe política que ensorra les poques iniciatives bones que surten al país. Tot l'espectacle de l'Estatut, amb la traca final d'un Saura venent-se Catalunya per unes olivetes farcides a Vilanova, demostra clarament la ignorància, la incompetència i la desídia absoluta d'una colla de galifardeus que embruteixen amb les seves mans balbes les aspiracions de la gent més noble del país.
Finalment, hi ha una característica que Catalunya comparteix no amb un d'aquests països, sinó amb tots tres: el caràcter definitiu de la misèria. Així com tothom té clar que Sicília sempre serà el racó més immund d'Itàlia, o Argentina el país de la xerrameca estèril d'Amèrica, per sempre més, hauríem de tenir clar que el mal de Catalunya és ja definitiu i irreparable. Ja som el territori més sotmès, més humiliat, més autodestructiu d'Espanya, i si mai traiem el nas per la finestra, no hi veurem pas cap signe de redreçament sinó, precisament, encara més submissió, més humiliació, més autodestrucció.
divendres, 8 d’agost del 2008
La cara dura
Hom es pot preguntar què tenen en comú Mario Vargas Llosa i Pau Gasol. Al meu entendre, una cosa ben clara: la cara dura, les galtes, el morro.
Tant l'un com l'altre viuen als dos països més interessants del món: el primer a Anglaterra i el segon, als Estats Units. Tots ells han voltat la seca i la meca i saben on es viu bé de veritat, on la gent és tolerant i la societat és prou rica per a mantenir la creativitat. Cap dels dos no hauria pogut triomfar a Espanya: en Pau Gasol, podria aspirar com a molt a la Penya badalonina; en Vargas Llosa hauria de sobreviure escrivint nacionalisme al Mundo. Als països on viuen, en canvi, el valor de la seva feina es multiplica per deu mil, perquè es troben en societats puixants, que valoren l'esforç i el premien i parlen una llengua que permet difondre tot el que fan a les capes que dominen el món.
Essent així les coses, el millor que podrien fer aquests dos individus és tapar els seus orígens de país miserable on han tingut la dissort de néixer, i estar infinitament agraïts a l'avió que un dia els permeté de fugir de la misèria. Tanmateix, no obren pas així: dia sí dia també ens recorden que cal que estiguem orgullosos de ser espanyols. Signen manifestos perquè parlem una llengua que no parlen als països on viuen, ens obliguen a pagar impostos en un país on ells no en paguen, ens comminen a ser responsables amb una espanyolitat que ens imposen. Diuen que ser espanyol no és una excusa, és una responsabilitat. I, en acabant, paren la mà i posen la tele per a veure la CNN.
És un cas de barra infinita que ens hauria de fer revoltar. Perquè els que patim cada dia l'espanyolitat i l'exercim vulgues no vulgues, els que la tenim enganxada a la pell com aquesta xafogor augustal que no se'n va ni amb dutxes fredes, estem humiliats, expoliats i rebregats, però alguns encara no som imbècils del tot.
dijous, 7 d’agost del 2008
Les escoles catòliques
Actualment, poca gent discuteix que al costat de l'escola pública hi ha d'haver escola privada i concertada. A mi també em sembla un bon sistema, perquè en tots els camps s'ha d'evitar que l'Estat s'ho mengi tot -i a més, en el camp de l'educació, està provada secularment la capacitat de l'Església d'ensenyar.
D'altra banda, encara que la fe és una enganyifa com una catedral, pertany a la tríada jocfloralesca d'enganyifes (amor, fe i nació) que és aconsellable descobrir com més tard millor, perquè quan es descobreix que no existeixen, desequilibren força.
Dit això, he quedat sorprès aquests dies de veure la carcúndia que queda a molts llocs d'Espanya -en part també a Catalunya- pel que fa al tipus de col·legis religiosos que tenen muntada la paradeta. No parlo pas, és clar, dels escolapis, o els maristes, o els jesuïtes, sinó de col·legis amb noms del tipus Esclavas de la Preciosísima Sangre de Nuestro Señor Jesucristo, Adoradoras de la Santa Espina, Devotas de la Cruz Sangrante, Receptoras de la Vara de Cristo, Seguidores del Camino Luminoso.
Si hom remena una mica pels webs d'aquests col·legis (no n'esmento cap per no ser querellat, però poseu al Google "colegio esclavas", "colegio siervas" etc. i en trobareu), pot constatar una sèrie de coses:
1. En les llistes de llibre de text, sempre hi sol haver la Bíblia al capdamunt, i també tot un fotiment de llibres d'adoctrinament cristià.
2. Dintre de les activitats extraescolars, moltes són de caire pastoral: la festa de la serventa que patrocina l'escola; el lliurament a Maria del primer ram de maig; una trobada amb esclaves del Perú, on hi ha una sucursal de l'escola.
3. L'aspecte físic de l'escola sol recordar aquells seminaris llòbrecs i misteriosos del segle XIX, amb quadres a les parets de sants asexuats i santes acollint desmaiades el Sagrat Colom.
Com he dit al començament, no tinc pas res en contra de l'ensenyament cristià. D'altra banda, si bé és cert que alliçonen en un sentit molt concret, també és cert que l'escola pública també alliçona de valent en un altre sentit (el socialisme, el pacifisme "happy flowers", el constitucionalisme embadocat, etc.). No crec que hi pugui haver cap ensenyament que no sigui, simultàniament, una menjada de coco.
Més aviat, la pregunta és una altra. Aquestes esclaves, aquests framenors, tenen coneixements? En saben, de matemàtiques? Tenen algú amb capacitat suficient per fer transmetre la filosofia de Nietzsche? Més enllà del Dòmund, tenen opinió i postura crítica cap a les coses? Em temo molt que no. Em temo que, mentre els de la pública juguen amb condons i els de la privada, amb estampetes de sant Bonifaci, aquí no hi ha ningú que estigui per la feina de veritat, que és fer negocis i tirar el país endavant.
dimarts, 5 d’agost del 2008
Decadència estiuenca a Pineda
El carrer, l'han perforat una vintena de vegades. Ara hi ha un esvoranc enorme i uns tancs que treuen la massa fecal de grosses canonades embussades. La fetor fa tirar enrere.
A diverses represes -posem un de cada cinc o sis vianants- es veuen noies musulmanes, tapades malgrat la calor infernal, amb cotxets al davant, que arrosseguen, i panxes que fan augurar poc descans per a les rovellades màquines de tracció manual.
Les botigues venen tota mena de quincalla. Darrerament s'hi han afegit samarretes llampants amb els números dels jugadors d'Espanya i andròmines amb la bandera espanyola.
A la plaça de les Mèlies, la bandera catalana ha estat víctima del temps, i les nou barres hi onegen esfilagarsades i al seu aire.
A la biblioteca, dos lectors devoren àvidament El Mundo suant la cansalada: no hi ha diners per pagar refrigeració, i passar-hi una estona esdevé apoteòsic.
La platja és plena de meduses. Anuncien per l'altaveu, cada cinc minuts, que no és aconsellable banyar-se. Els turistes lamenten, ajaguts entre burilles i llaunes, haver pagat vint euros per la setmana que passaran a Espanya. No tenen aigua: de sol sí, tant com en vulguin.
Pels carrers se senten teles sorolloses. Pràcticament totes miren Tele 5; algunes, fan el salt a Antena 3. De tant en tant, també passa un cotxe ben tunejat, amb un bakala a dins que hi escolta una cridòria eixordidora.
A l'estiu, en un poble com Pineda de Mar, es veu amb tota crueltat la decadència que vivim. Surten a fora totes les misèries, que l'hivern, més senyor, amaga.
Un poble que no és amo del seu destí i que no es posa d'acord per ser-ho és indefectiblement atacat per la decadència: l'aeroport de Barajas no només té set milions més de viatjants l'any que el del Prat: també té els set milions amb més poder adquisitiu. Els d'aquí, en canvi, vénen amb una sabata i una espadenya, i són servits per una població autòctona encara més espellifada.
dilluns, 4 d’agost del 2008
Tot recordant-te uns anys més tard
Hauries pogut arribar ara, per exemple, quan als dies els sobra placidesa i els falta emoció, i hauríem parlat d'aquelles coses que comenten els adults, en un intercanvi mesurat de paraules, prop d'un cafè mogut potser per l'interès. Però ho vas fer en aquell temps mitjanament remot d'una joventut compartida, víctima tu com jo de les lleis irrefrenables del cos.
M'has tornat a la memòria de vegades. En nits solitàries o en dies de goig. En sentir algun mot similar al del teu nom, en veure algú que et tingués retirada, en repetir alguna situació semblant a aquelles que vàrem viure. T'he pensat i repensat i has esdevingut, tu que fores màxim plaer dels sentits, màxima abstracció somorta de la ment. Romans a l'intel·lecte com una idea que no es podrà mai reencarnar, com una idea que ja ha acomplert el seu cicle vital i descansa al cementiri no gaire gloriós de la meva memòria.
I tanmateix encara recordo de vegades com vam fer l'amor tan sovint amb l'olor, amb el gest, amb la mirada. No ens vam atrevir mai a ajuntar els nostres cossos puixants, que eren en canvi els que ens feien estar plegats tan sovint. Aquells sopars a casa teva, en què em presentaves cada setmana el plat que acabaves d'aprendre, aquell guardar-se lloc a la biblioteca de la facultat, aquell trobar-se a faltar si no hi érem; aquell seure junts a totes les classes, mirant de reüll mentre explicaven la usucapió; aquell goig íntim quan un company preguntava si avui no havies vingut podent jo contestar amb tots els ets i uts sobre la teva situació, de la qual em sentia amo i coneixedor absolut i solitari. Aquelles vegades que et trucava a la porta i em feies pujar per ensenyar-me que acabaves de sortir de la dutxa, fent veure que em volies fer llegir alguna cosa sense importància que acabaves d'escriure.
Érem prou iguals per atraure'ns, érem prou diferents per mantenir-nos en tensió. I vam acabar, per un espai breu de temps -sis mesos, potser- essent gairebé un. Vas votar ERC per mi, vaig parlar castellà per tu: creàrem una nova identitat, el nom de la qual no vam voler, no vam poder o no vam gosar pronunciar-nos l'un a l'altre. Una identitat no pronunciada verbalment ni demostrada físicament que era, tanmateix, una remor forta que se sentia arreu i ens eixordava amb la força inapel·lable de la seva presència invisible.
Ha passat el temps i no ens veurem més. I si ens veiem i em fas un petó -el primer- serà un petó de cortesia, un petó d'esclau o de creient. Però no tornarem mai més a fer l'amor. No adquirirà mai més la paraula aquella profunditat mística, pronunciada en la solitud compartida d'aquella Barcelona que ja no existeix. I aquella passió que no vam expressar ni amb paraules ni amb el sexe, només m'haurà marcat per sempre en una cosa: no ha estat sempre buit el llit que tu no vares ocupar mai, però fou a tu a qui vaig lliurar la virginitat que altres han volgut arrabassar, matusserament, tocant cadascuna de les parts del meu cos.
M'has tornat a la memòria de vegades. En nits solitàries o en dies de goig. En sentir algun mot similar al del teu nom, en veure algú que et tingués retirada, en repetir alguna situació semblant a aquelles que vàrem viure. T'he pensat i repensat i has esdevingut, tu que fores màxim plaer dels sentits, màxima abstracció somorta de la ment. Romans a l'intel·lecte com una idea que no es podrà mai reencarnar, com una idea que ja ha acomplert el seu cicle vital i descansa al cementiri no gaire gloriós de la meva memòria.
I tanmateix encara recordo de vegades com vam fer l'amor tan sovint amb l'olor, amb el gest, amb la mirada. No ens vam atrevir mai a ajuntar els nostres cossos puixants, que eren en canvi els que ens feien estar plegats tan sovint. Aquells sopars a casa teva, en què em presentaves cada setmana el plat que acabaves d'aprendre, aquell guardar-se lloc a la biblioteca de la facultat, aquell trobar-se a faltar si no hi érem; aquell seure junts a totes les classes, mirant de reüll mentre explicaven la usucapió; aquell goig íntim quan un company preguntava si avui no havies vingut podent jo contestar amb tots els ets i uts sobre la teva situació, de la qual em sentia amo i coneixedor absolut i solitari. Aquelles vegades que et trucava a la porta i em feies pujar per ensenyar-me que acabaves de sortir de la dutxa, fent veure que em volies fer llegir alguna cosa sense importància que acabaves d'escriure.
Érem prou iguals per atraure'ns, érem prou diferents per mantenir-nos en tensió. I vam acabar, per un espai breu de temps -sis mesos, potser- essent gairebé un. Vas votar ERC per mi, vaig parlar castellà per tu: creàrem una nova identitat, el nom de la qual no vam voler, no vam poder o no vam gosar pronunciar-nos l'un a l'altre. Una identitat no pronunciada verbalment ni demostrada físicament que era, tanmateix, una remor forta que se sentia arreu i ens eixordava amb la força inapel·lable de la seva presència invisible.
Ha passat el temps i no ens veurem més. I si ens veiem i em fas un petó -el primer- serà un petó de cortesia, un petó d'esclau o de creient. Però no tornarem mai més a fer l'amor. No adquirirà mai més la paraula aquella profunditat mística, pronunciada en la solitud compartida d'aquella Barcelona que ja no existeix. I aquella passió que no vam expressar ni amb paraules ni amb el sexe, només m'haurà marcat per sempre en una cosa: no ha estat sempre buit el llit que tu no vares ocupar mai, però fou a tu a qui vaig lliurar la virginitat que altres han volgut arrabassar, matusserament, tocant cadascuna de les parts del meu cos.
divendres, 1 d’agost del 2008
Per si en voleu enviar
En relació amb el post anterior, llegeixo ara això:
L’Agència de Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) ha exigit al regidor de Torredembarra, Lluís Suñé que retiri d’"immediat" qualsevol reproducció "total o parcial" del seu logotip.
A través d’un comunicat l’organització ha lamentat que s’hagi fet servir la seva imatge per una campanya d’aquest tipus i recorda que és un organisme molt "rigorós i respectuós amb l’ús de la seva imatge corporativa, especialment perquè la seva activitat s’adreça a la infància". Per aquests motius, defensen que en el seu criteri d’imatge que el seu logo no estigui vinculat "a campanyes de cap signe polític".
He escrit aquest missatge a UNICEF. El correu és catalunya@unicef.es, per si n'hi voleu enviar també.
Senyors,
Llegeixo al vincle esmentat a sota que UNICEF obliga el Sr. Sunyer a retirar el logo del cartell que ha fet de broma denunciant l'expoli econòmic de Catalunya.
D'aquesta manera, es constata una vegada més que organitzacions com les seves se senten molt atretes per les dissorts que passen a 20.000 km d'aquí i són incapaces de denunciar les tremendes injustícies que viu el nostre país.
No tinguin pas cap dubte que ni jo ni cap dels meus coneguts no col·laborarà mai amb UNICEF. Si volen els meus diners, els poden anar a demanar a Madrid, que els té tots.
http://www.eldebat.cat/cat/notices/unicef_insta_a_sune_a_retirar_el_logo_del_seu_cartell_30862.php
L’Agència de Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) ha exigit al regidor de Torredembarra, Lluís Suñé que retiri d’"immediat" qualsevol reproducció "total o parcial" del seu logotip.
A través d’un comunicat l’organització ha lamentat que s’hagi fet servir la seva imatge per una campanya d’aquest tipus i recorda que és un organisme molt "rigorós i respectuós amb l’ús de la seva imatge corporativa, especialment perquè la seva activitat s’adreça a la infància". Per aquests motius, defensen que en el seu criteri d’imatge que el seu logo no estigui vinculat "a campanyes de cap signe polític".
He escrit aquest missatge a UNICEF. El correu és catalunya@unicef.es, per si n'hi voleu enviar també.
Senyors,
Llegeixo al vincle esmentat a sota que UNICEF obliga el Sr. Sunyer a retirar el logo del cartell que ha fet de broma denunciant l'expoli econòmic de Catalunya.
D'aquesta manera, es constata una vegada més que organitzacions com les seves se senten molt atretes per les dissorts que passen a 20.000 km d'aquí i són incapaces de denunciar les tremendes injustícies que viu el nostre país.
No tinguin pas cap dubte que ni jo ni cap dels meus coneguts no col·laborarà mai amb UNICEF. Si volen els meus diners, els poden anar a demanar a Madrid, que els té tots.
http://www.eldebat.cat/cat/notices/unicef_insta_a_sune_a_retirar_el_logo_del_seu_cartell_30862.php
dijous, 31 de juliol del 2008
Apadrinar un nen extremeny
Hi ha molts motius que expliquen per què ells i nosaltres som dues nacions diferents i també per què la seva és la que ha devorat la nostra, i no a l'inrevés. Un d'aquests motius és el seguiment que fa Espanya de qualsevol dissidència, i la implacabilitat amb què la castiga. Nosaltres, en canvi, som víctimes d'humiliacions diàries -la darrera, per si no ho sabeu, és que el TC tomba la "nació", ratificada amplíssimament al Parlament i a les urnes- i no som capaços d'organitzar una manifestació.
Resulta que un regidor d'ICV simula una campanya d'apadrinament de nens extremenys (http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=24347), indicant que el 8,7% d'expoli encara no és suficient, i cal contribuir encara més. La simulació, no cal dir-ho, és deliciosa: es basa en l'únic recurs que queda a la colònia, que és la ironia. Però, com hi reacciona l'espanyolada?
Doncs pressiona el regidor per tots els mitjans haguts i per haver i el fa rectificar. Ara al seu blog (http://lluissunye.blogspot.com/2008/07/disculpas-al-pueblo-extremadura.html/) només hi trobareu disculpes, no fos cas que li posessin un coet al cul. Ningú s'ha disculpat, en canvi, per robar els diners a camionades, des de fa segles.
Sorprèn com estan d'atents aquesta gent al més mínim article, a blogs de quarta divisió que llegeixen quatre gats. Deuen tenir un exèrcit de lectors. I sorprèn també com apaguen el foc de seguida, enviant l'artilleria pesant. Nosaltres, en canvi, tenim el país cremant a flamarades i no sembla que ens hi immutem pas gaire.
Resulta que un regidor d'ICV simula una campanya d'apadrinament de nens extremenys (http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=24347), indicant que el 8,7% d'expoli encara no és suficient, i cal contribuir encara més. La simulació, no cal dir-ho, és deliciosa: es basa en l'únic recurs que queda a la colònia, que és la ironia. Però, com hi reacciona l'espanyolada?
Doncs pressiona el regidor per tots els mitjans haguts i per haver i el fa rectificar. Ara al seu blog (http://lluissunye.blogspot.com/2008/07/disculpas-al-pueblo-extremadura.html/) només hi trobareu disculpes, no fos cas que li posessin un coet al cul. Ningú s'ha disculpat, en canvi, per robar els diners a camionades, des de fa segles.
Sorprèn com estan d'atents aquesta gent al més mínim article, a blogs de quarta divisió que llegeixen quatre gats. Deuen tenir un exèrcit de lectors. I sorprèn també com apaguen el foc de seguida, enviant l'artilleria pesant. Nosaltres, en canvi, tenim el país cremant a flamarades i no sembla que ens hi immutem pas gaire.
dimarts, 29 de juliol del 2008
Les coses baratíssimes
Miro preus de neveres a can Miró. N'haig de comprar una. Una nevera de 180 litres cíclica val 199 €, amb transport gratuït. No és la millor del mercat, sens dubte, però ja m'imagino agafant-ne una llauna estiuenca i deixant que el líquid, per una obertura que sacseja, em regali la cara i el pit.
Vaig a comprar unes camises a can Tommys, una minicadena de botigues de roba que s'escampa per comarques de Girona i del Maresme. Les camises, alegres i amb estampats variadíssims, costen 9 € la peça. En compro cinc: no em duraran gaire, potser, però aniré ben virolat aquest estiu.
Les coses, actualment, son baratíssimes. La gent -tot clicant a Ryanair- es queixa obstinadament indicant que els preus s'apugen, que el sou no arriba, i està ben equivocada. Els preus baixen de valent, i objectes que fins fa ben poc eren de luxe i d'elit, ara són a l'abast de tothom. Segurament no hi haurà cap lector del blog que no conegui algú que agafi sovint el pont aeri Barcelona-Nova York. La ciutat dels milionaris és ara és a l'abast dels funcionaris menuts de Catalunya. No diguem anar a París o a Londres: això són escapades vulgaríssimes que no mereixen més que un cap de setmana.
I és que, si no es té hipoteca -l'únic que ens empeny a treballar- la vida és actualment ridículament barata. Amb l'emule tens un entreteniment de franc que no te l'acabaràs en tota la vida; les biblioteques ofereixen milions de llibres al preu simbòlic de 0 €; al dia de l'espectador, podràs riure o plorar per quatre o cinc euros, i al gimnàs municipal et posaràs com un toro per un preu igualment mòdic. Pel que fa al menjar, llevat que siguis un gurmet de paladar fi, amb sis euros al dia pots anar molt ben alimentat. Vestiràs, gràcies als xinesos, elegant i atractiu per quatre xavos.
És la vida barata, el triomf democratitzador del capitalisme. Tot és ja a l'abast de tothom. I, a la vegada, la causa del seu fracàs: si fent d'administratiu puc viure com un rei, per què m'haig de fer empresari? El que fas m'interessa per comprar-ho, no pas per fer-ho! Abarantint tant els preus, el capitalisme ha acabat com el comunisme: no hi ha cap incentiu per als millors, llevat que aquests tinguin alguna vocació per a la feina que fan, distinta de la monetària.
Vaig a comprar unes camises a can Tommys, una minicadena de botigues de roba que s'escampa per comarques de Girona i del Maresme. Les camises, alegres i amb estampats variadíssims, costen 9 € la peça. En compro cinc: no em duraran gaire, potser, però aniré ben virolat aquest estiu.
Les coses, actualment, son baratíssimes. La gent -tot clicant a Ryanair- es queixa obstinadament indicant que els preus s'apugen, que el sou no arriba, i està ben equivocada. Els preus baixen de valent, i objectes que fins fa ben poc eren de luxe i d'elit, ara són a l'abast de tothom. Segurament no hi haurà cap lector del blog que no conegui algú que agafi sovint el pont aeri Barcelona-Nova York. La ciutat dels milionaris és ara és a l'abast dels funcionaris menuts de Catalunya. No diguem anar a París o a Londres: això són escapades vulgaríssimes que no mereixen més que un cap de setmana.
I és que, si no es té hipoteca -l'únic que ens empeny a treballar- la vida és actualment ridículament barata. Amb l'emule tens un entreteniment de franc que no te l'acabaràs en tota la vida; les biblioteques ofereixen milions de llibres al preu simbòlic de 0 €; al dia de l'espectador, podràs riure o plorar per quatre o cinc euros, i al gimnàs municipal et posaràs com un toro per un preu igualment mòdic. Pel que fa al menjar, llevat que siguis un gurmet de paladar fi, amb sis euros al dia pots anar molt ben alimentat. Vestiràs, gràcies als xinesos, elegant i atractiu per quatre xavos.
És la vida barata, el triomf democratitzador del capitalisme. Tot és ja a l'abast de tothom. I, a la vegada, la causa del seu fracàs: si fent d'administratiu puc viure com un rei, per què m'haig de fer empresari? El que fas m'interessa per comprar-ho, no pas per fer-ho! Abarantint tant els preus, el capitalisme ha acabat com el comunisme: no hi ha cap incentiu per als millors, llevat que aquests tinguin alguna vocació per a la feina que fan, distinta de la monetària.
diumenge, 27 de juliol del 2008
L'Obama a Berlín
Val a dir que, contràriament al discurs oficial imperant als països del sud, a mi m'agraden els EUA. És un país on la gent té ganes de treballar i on s'accepta amb tota normalitat la infantilíssima tendència de l'ésser humà a posseir. Tones de porqueria, certament, però posseir al cap i a la fi, perquè res no fa tan feliç l'ésser humà com entrar en contacte cada dia amb un objecte nou. Res no ens distreu tant de l'absurditat de les coses com tenir-ne moltes i treballar per creure que aconseguir-les és fruit del mèrit personal.
Igualment, sóc totalment partidari que Europa creï ràpidament una unió amb els Estats Units, com sens subte acabarà passant i ja insinua clarament l'Obama. Pel bé d'Europa, no pas dels Estats Units, per cert. Ara bé, el que em sembla lamentable -com a postura ètica, diguem-ne- és sempre el servilisme, dels EUA cap a Europa o d'Europa cap als EUA, i aquests dies Alemanya ha donat una mostra de servilisme lamentable envers els Estats Units, totalment impròpia d'un país essencial en el desenvolupament d'Occident. És un servilisme definitiu que fa augurar un futur ben negre per a la identitat europea -i recordem que després de la pèrdua de la identitat van caient totes les altres cartes del castell: cultura, economia, presència el món.
Resulta que, com es pot comprovar en els vídeos que s'adjunten, en Barack Obama va fer una prèdica al Tiergarten de Berlin. Hi van assistir més de 200.000 persones, lliurades en tot moment al candidat americà i més embadalides que si estiguessin escoltant un concert de poprock. No els és obstacle l'anglès -idioma que els alemanys ja parlen a la perfecció i que plaga del tot la seva llengua- i amb banderes americanes s'apleguen en un nombre més gran que si els hagués platicat l'Angela Merkel, la qual aquests dies assistia a Bayreuth a les representacions de Wagner. Passat contra futur. Alemany del segle XIX contra anglès del segle XXI.
I què diu l'Obama? Doncs, per una banda, el mateix discurs superficial que sentim a Europa: que ell és un ciutadà del món; que és negre però que té dret a fer el mateix que els blancs; que el seu pare era el cuiner d'un anglès dolent, dolent, però que gràcies a l'esforç de la família ell ha arribat lluny; que hem de ser més ecològics i respectar la capa d'ozó; que hem de respectar totes les religions; que hem d'acollir els immigrants.
I també diu altres coses que no són tan superficials i que demostra que tots aquests sòmines alemanys que l'escolten esdevindran súbdits dels EUA. Encantats amb la frase que tots som ciutadans del món, sembla que se'ls ha escapat que el món bé l'ha de governar algú, que farà prevaldre lògicament els seus interessos, i que aquest algú és precisament el candidat a president que els està parlant.
Ho deixa ben clar: hi ha el perill del terrorisme (en aquest punt, no trobo cap diferència entre el discurs del Bush i el de l'Obama; tampoc en l'obessió que hi tenen tots dos: el tema ocupa dues terceres parts del discurs). Per a combatre aquest perill, cal que estiguem tots units, i Europa també hi ha de col·laborar a fons. Ha de proporcionar tropes, dit altrament. Han de morir alemanys, dit altrament. Aplaudiments generals, dels alemanys.
I aquesta lluita global, qui l'ha d'encapçalar? És a dir, qui ha de ser el líder del món? La pregunta és retòrica. Només algú que tingui el món al cap, i en aquest sentit és admirable com l'Obama repassa totes les zones del món en conflicte i sap perfectament què passa a cada lloc, mentre els alemanys aplaudeixen i comenten encuriosits la fonètica de noms de països que mai abans no havien sentit pronunciar.
Hi ha en el discurs d'Obama, malgrat l'aire aparent de modernitat, molt de Bush. Jo diria que un 90%, ben bé. També hi ha molt de l'americanisme de sempre: voluntat imperialista, creença que s'és la potència civilitzadora del món, interès per fer prevaldre els interessos propis. Sobre això -que no ve d'ara- no hi tinc pas res a dir, i demostra que els Estats Units tenen corda per estona. El que és nou és aquesta submissió abnegada en aquesta banda de l'Atlàntic. Ja fan bé els funcionaris de Brussel·les de passar-se la gran vida a la Unió Europea: pel que es va veient, és l'únic que en trauran.
divendres, 25 de juliol del 2008
Mariu
Rebo un correu d'un estudiant que tutoritzo virtualment i que no he vist mai. Es diu Mariu Rodríguez [el cognom l'ha canviat la redacció]. L'estudiant s'explica a bastament, desenvolupant les idees amb tots els ets i uts, preguntant-me coses i aclarint-ne d'altres, que a la vegada necessitaré saber per a resoldre els seus dubtes. Tanmateix, enlloc no em diu si és home o dona.
Els patronímics han sofert una evolució curiosa al llarg de la història. A Roma, n'hi havia ben pocs: concretament, de praenomina, disset i prou. Si eres noi, tenies moltes possibilitats de dir-te Antoni, Mari o Juli; si eres noia i el teu pare es deia Juli, ja sabies, amiga Júlia, de quin mal hauries de morir.
Després, el catàleg es va engreixar una mica amb noms de tradició cristiana. Van venir els màrtirs i els actors de la Bíblia, esdevinguts sants gairebé tots ells: la Magdalena i la Marta, en Miquel i la Maria. En Martí, que talla la capa a un pobre i la hi dona: l'escena té lloc al segle IV dC i per això el pobre, un cop identificat, resulta que és Jesucrist.
Amb aquesta nòmina ja fèiem, però els darrers anys ha semblat limitada i encotillant. Massa cristiana, d'altra banda. I és així com hi ha hagut un esplet de noms nous: Mamen va estar de moda, però ara sembla una ordre massa taxativa. Resisteixen en canvi les Sandres i les Jènifers, els Josues i els Jonatans. Molts d'aquests noms no vénen de Ciceró ni de la Bíblia: vénen d'Antena 3. D'altres, ni això: se'ls inventen els pares per pura platxèria fonètica. Martí, per exemple, ja és massa vist: i si li diéssim Martó? O potser Martà?
L'estudiant Mariu s'ha trobat en un d'aquests casos. Li han canviat una lletra, per fer-li una gràcia, i l'han fet hermafrodita per tota la vida -o se n'ha fet ell mateix, modelant-se el nom. Perquè la terminació -u no es pot identificar amb cap gènere, en català. És un "Mario" italià amb fonètica de català central? És una Maria amb una terminació de tipus romanès? Qui ho sap.
D'altra banda, el context tampoc no hi ajuda gents. Com que som tan asèptics i el llenguatge ha de ser sempre tan políticament correcte, en les vint pàgines de documentació oficial que acompanya el missatge no hi trobareu cap referència de gènere: "l'estudiant Mariu us ha enviat un correu"; "entre els estudiants i les estudiants que tutoritzeu hi ha: Pere, Mariu, Paula"; "podeu procedir a matricular en/na: Mariu". No hi ha pas maneres.
Davant de casos com aquest, un es troba en un atzucac. Cal preguntar directament a en/na Mariu si és home o dona? Potser és lleig. Cal investigar en el seu expedient? Segurament no ens en donaria cap pista, perquè també hi deu ser tot asèptic i asexuat. Cal demanar-li una foto? Ui no, es pensaria que hi vols lligar.
La millor solució sembla, doncs, seguir el fil i mantenir l'ambigüitat. Si altres estudiants reben una salutació del tipus "benvolguda Rosa", aquest rebrà només un "bon dia, Mariu". S'evitaran igualment referències de gènere i els adjectius seran sempre d'una sola terminació. En trobareu la llista al Ruaix.
Un ésser original i no sexista, fruit de la ideologia socialitzant imperant. Molt bé. Però un ésser inidentificable, confós en la massa, asexuat. Sense identitat, com el poble que governeu, com la gent que us vota, socialistes.
Els patronímics han sofert una evolució curiosa al llarg de la història. A Roma, n'hi havia ben pocs: concretament, de praenomina, disset i prou. Si eres noi, tenies moltes possibilitats de dir-te Antoni, Mari o Juli; si eres noia i el teu pare es deia Juli, ja sabies, amiga Júlia, de quin mal hauries de morir.
Després, el catàleg es va engreixar una mica amb noms de tradició cristiana. Van venir els màrtirs i els actors de la Bíblia, esdevinguts sants gairebé tots ells: la Magdalena i la Marta, en Miquel i la Maria. En Martí, que talla la capa a un pobre i la hi dona: l'escena té lloc al segle IV dC i per això el pobre, un cop identificat, resulta que és Jesucrist.
Amb aquesta nòmina ja fèiem, però els darrers anys ha semblat limitada i encotillant. Massa cristiana, d'altra banda. I és així com hi ha hagut un esplet de noms nous: Mamen va estar de moda, però ara sembla una ordre massa taxativa. Resisteixen en canvi les Sandres i les Jènifers, els Josues i els Jonatans. Molts d'aquests noms no vénen de Ciceró ni de la Bíblia: vénen d'Antena 3. D'altres, ni això: se'ls inventen els pares per pura platxèria fonètica. Martí, per exemple, ja és massa vist: i si li diéssim Martó? O potser Martà?
L'estudiant Mariu s'ha trobat en un d'aquests casos. Li han canviat una lletra, per fer-li una gràcia, i l'han fet hermafrodita per tota la vida -o se n'ha fet ell mateix, modelant-se el nom. Perquè la terminació -u no es pot identificar amb cap gènere, en català. És un "Mario" italià amb fonètica de català central? És una Maria amb una terminació de tipus romanès? Qui ho sap.
D'altra banda, el context tampoc no hi ajuda gents. Com que som tan asèptics i el llenguatge ha de ser sempre tan políticament correcte, en les vint pàgines de documentació oficial que acompanya el missatge no hi trobareu cap referència de gènere: "l'estudiant Mariu us ha enviat un correu"; "entre els estudiants i les estudiants que tutoritzeu hi ha: Pere, Mariu, Paula"; "podeu procedir a matricular en/na: Mariu". No hi ha pas maneres.
Davant de casos com aquest, un es troba en un atzucac. Cal preguntar directament a en/na Mariu si és home o dona? Potser és lleig. Cal investigar en el seu expedient? Segurament no ens en donaria cap pista, perquè també hi deu ser tot asèptic i asexuat. Cal demanar-li una foto? Ui no, es pensaria que hi vols lligar.
La millor solució sembla, doncs, seguir el fil i mantenir l'ambigüitat. Si altres estudiants reben una salutació del tipus "benvolguda Rosa", aquest rebrà només un "bon dia, Mariu". S'evitaran igualment referències de gènere i els adjectius seran sempre d'una sola terminació. En trobareu la llista al Ruaix.
Un ésser original i no sexista, fruit de la ideologia socialitzant imperant. Molt bé. Però un ésser inidentificable, confós en la massa, asexuat. Sense identitat, com el poble que governeu, com la gent que us vota, socialistes.
dijous, 24 de juliol del 2008
Can you help me?
Avui un post una mica diferent. Resulta que estic escrivint per a la revista "Llengua nacional" (a la qual us recomano que us subscriviu si voleu millorar el català) un articlet sobre l'ús de "can". De moment, tinc recollits tots aquests modismes, però us estaria molt agraït si en coneixeu més i me'ls feu arribar. A canvi, us prometo que penjaré escanejat l'article quan surti, i que esmentaré els noms de tots els meus informants. Gràcies.
malnoms de masies: cal banyut (la dona li feia el salt), can barló (portava aquestes portadores d’aigua), cal baster (arreglava corretges), can castanyot (pegaven els nens), ca l’emmascarat (el carboner), ca l’escaldat (caminava eixarrancat), ca l’espelma (no volia llums a casa), can faldetes (tenien un fill efeminat), can fonedís (desapareixia de seguida), can marxant (venia pantalons per les masies), can pellofa (ho aprofitaven tot), can planxa (per les planxes que feien), cal torrat (borratxo), cal totxo (no entenia res), cal xerricó (manera de beure el vi). Aquests malnoms procedeixen de Teià i me'ls ha fet saber el meu oncle Joan.
noms de persona: ca la Marta, ca la Maria, ca la Carme.
relacions familiars: ca’ls pares, ca la mare, ca l’oncle.
noms d’oficis: ca l’adroguer, ca l’enterramorts, cal metge, cal notari, can vetesifils.
establiments comercials: can Comas (casa on es venien barrets, al passeig de Gràcia), can Ferreres (gèneres de punt, a la ronda Universitat), can Gomara (adrogueria del carrer Elisabets), can Torrents (sabates, a la Gran Via), can Vicens Ferré (a la plaça de Catalunya). També tenen malnoms: can Pistoles (cinema Capitol).
llocs on es treballa: can Batlló (fàbrica de teixits), can Mattes.
llocs on s’estudia: can Colapi.
Adjectius: can badoc, can bocamoll, cal boig, can busca-raons, can cagadubtes, can despernegat o despernellat (persona que sempre té mandra), can dormilega, ca l’estofat (persona fatxenda), cal fatxenda, can llepa, can llepaculs, cal magre, cal ranci, can somiatruites, can tiquis-miquis.
Substantius: ca l’arrencanaps (persona que aporta idees inútils), can boc (persona molt fogosa sexualment), can bocasses (persona que es dóna importància, fatxenda), can cagadubtes, can cagalàstics, can calçasses, can capdetrons, can disbauxa, ca l’escamarlà (no es ni carn ni peix, de la mateixa manera que l’escamarlà no és ni una llagosta ni un llagostí), ca l’escurçó (persona viva, astuta), ca l’esquirol, can figatou, can llodrigó (persona miserable, que es fa el pobre), can miques, can pedaç (persona que va vestida d’una manera miserable), can rasclet (persona que ho arreplega tot), can semaler (persona que va molt dreta).
Verbs: can bufa (persona que explica sopars de duro, que presumeix), can filiprim, can maitanquis (o maitanquem), can mira’m i no em toquis, can miraprim, ca l’orapronobis (persona que va molt a missa), can passa-com-puguis, can pispa (dit d’un lloc on roben amb el preu), cal tanca-d’hora (la presó; Terrassa).
Substantius lexicalitzats: ca l’afartapobres (dit d’una fonda o un restaurant barats, normalment amb to despectiu), cal déu (molt gran), cal dimoni, ca l’esgarrapacristos (persona molt missaire), can fanga (Barcelona), can misèries (lloc on es fan o es venen productes de baixa qualitat), can pelleringa (persona mal vestida o mal alimentada, que pateix necessitat), can pixapins (Barcelona), can poca-roba (casa pobra, mancada de recursos), cal sogre (estar com a cal sogre: amb tota franquesa i comoditat, sense compliments ni timidesa).
Localismes: cal cascàrria (Tossa: persona bruta), can Milà i Camps (Blanes: ric), can Buscastells (Hostalric, ric); can Celdoni (Lloret: no respon), can Xemelí (noia que va molt pintada i desafiant la moral tradicional Palma: pareix una berganta de can Xemelí, carrer del Socors, tocant la porta de sant Antoni).
Noms propis: ca la Bolla (situació molt escridassadora, de molt de soroll, regionalisme balear), can Fardàs (persona fatxenda), can Felip, can Rothschild, can Trupalatrup (Fàbregas, Diccionari de veus populars i marineres, Pòrtic: es diu d’una persona a qui no es vol anomenar).
Llocs de disbauxa: ca l’ample, can bum (a Mallorca), can Carnestoltes, can disbauxa, can Garlanda, can pixa (can pixa-i-rellisca, can Pere pixa a la brava), can penja-i-despenja, ca la Quica, can seixanta (Gran de Gràcia), can taps, can titola, can Tuderris (Mallorca), can xauxa, can xeringa.
Refranys: Anar-se’n a can Pistraus; Can Ribot: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, Qui comanda a can Ribot? son pare o s’al·lot?: es diu quan algú que no té autoritat pretén de manar o dirigir una cosa, havent-hi persones més autoritzades que ell per a fer-ho (DCVB). Hi ha la variant A can Ribot malcrien el porc.
malnoms de masies: cal banyut (la dona li feia el salt), can barló (portava aquestes portadores d’aigua), cal baster (arreglava corretges), can castanyot (pegaven els nens), ca l’emmascarat (el carboner), ca l’escaldat (caminava eixarrancat), ca l’espelma (no volia llums a casa), can faldetes (tenien un fill efeminat), can fonedís (desapareixia de seguida), can marxant (venia pantalons per les masies), can pellofa (ho aprofitaven tot), can planxa (per les planxes que feien), cal torrat (borratxo), cal totxo (no entenia res), cal xerricó (manera de beure el vi). Aquests malnoms procedeixen de Teià i me'ls ha fet saber el meu oncle Joan.
noms de persona: ca la Marta, ca la Maria, ca la Carme.
relacions familiars: ca’ls pares, ca la mare, ca l’oncle.
noms d’oficis: ca l’adroguer, ca l’enterramorts, cal metge, cal notari, can vetesifils.
establiments comercials: can Comas (casa on es venien barrets, al passeig de Gràcia), can Ferreres (gèneres de punt, a la ronda Universitat), can Gomara (adrogueria del carrer Elisabets), can Torrents (sabates, a la Gran Via), can Vicens Ferré (a la plaça de Catalunya). També tenen malnoms: can Pistoles (cinema Capitol).
llocs on es treballa: can Batlló (fàbrica de teixits), can Mattes.
llocs on s’estudia: can Colapi.
Adjectius: can badoc, can bocamoll, cal boig, can busca-raons, can cagadubtes, can despernegat o despernellat (persona que sempre té mandra), can dormilega, ca l’estofat (persona fatxenda), cal fatxenda, can llepa, can llepaculs, cal magre, cal ranci, can somiatruites, can tiquis-miquis.
Substantius: ca l’arrencanaps (persona que aporta idees inútils), can boc (persona molt fogosa sexualment), can bocasses (persona que es dóna importància, fatxenda), can cagadubtes, can cagalàstics, can calçasses, can capdetrons, can disbauxa, ca l’escamarlà (no es ni carn ni peix, de la mateixa manera que l’escamarlà no és ni una llagosta ni un llagostí), ca l’escurçó (persona viva, astuta), ca l’esquirol, can figatou, can llodrigó (persona miserable, que es fa el pobre), can miques, can pedaç (persona que va vestida d’una manera miserable), can rasclet (persona que ho arreplega tot), can semaler (persona que va molt dreta).
Verbs: can bufa (persona que explica sopars de duro, que presumeix), can filiprim, can maitanquis (o maitanquem), can mira’m i no em toquis, can miraprim, ca l’orapronobis (persona que va molt a missa), can passa-com-puguis, can pispa (dit d’un lloc on roben amb el preu), cal tanca-d’hora (la presó; Terrassa).
Substantius lexicalitzats: ca l’afartapobres (dit d’una fonda o un restaurant barats, normalment amb to despectiu), cal déu (molt gran), cal dimoni, ca l’esgarrapacristos (persona molt missaire), can fanga (Barcelona), can misèries (lloc on es fan o es venen productes de baixa qualitat), can pelleringa (persona mal vestida o mal alimentada, que pateix necessitat), can pixapins (Barcelona), can poca-roba (casa pobra, mancada de recursos), cal sogre (estar com a cal sogre: amb tota franquesa i comoditat, sense compliments ni timidesa).
Localismes: cal cascàrria (Tossa: persona bruta), can Milà i Camps (Blanes: ric), can Buscastells (Hostalric, ric); can Celdoni (Lloret: no respon), can Xemelí (noia que va molt pintada i desafiant la moral tradicional Palma: pareix una berganta de can Xemelí, carrer del Socors, tocant la porta de sant Antoni).
Noms propis: ca la Bolla (situació molt escridassadora, de molt de soroll, regionalisme balear), can Fardàs (persona fatxenda), can Felip, can Rothschild, can Trupalatrup (Fàbregas, Diccionari de veus populars i marineres, Pòrtic: es diu d’una persona a qui no es vol anomenar).
Llocs de disbauxa: ca l’ample, can bum (a Mallorca), can Carnestoltes, can disbauxa, can Garlanda, can pixa (can pixa-i-rellisca, can Pere pixa a la brava), can penja-i-despenja, ca la Quica, can seixanta (Gran de Gràcia), can taps, can titola, can Tuderris (Mallorca), can xauxa, can xeringa.
Refranys: Anar-se’n a can Pistraus; Can Ribot: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, Qui comanda a can Ribot? son pare o s’al·lot?: es diu quan algú que no té autoritat pretén de manar o dirigir una cosa, havent-hi persones més autoritzades que ell per a fer-ho (DCVB). Hi ha la variant A can Ribot malcrien el porc.
dimecres, 23 de juliol del 2008
La fase pectoral
Quedo amb un alumne per al treball de recerca: està intentant desxifrar segments de llengua ibèrica, i estem fent algunes consideracions interessants sobre el tema. Com que l'alumne viu al costat mateix de l'institut, em diu que truqui directament a casa seva, baixarà i després anirem al bar a parlar de pedrotes i ploms antics. Obedient, truco a la porta, i em surt tranquil·lament amb una mena de shorts estiuencs, mostrant-me orgullós i desafiant el seu tronc d'escultura grega. Cal recordar que l'escena té lloc a Blanes: a Barcelona, potser hauria tingut un desenvolupament més difícil.
Penso immediatament en les desenes de pàgines de fotologs en les quals els nois apareixen mostrant uns abdominals treballadíssims. Curradíssims, vaja (per ex., http://www.fotolog.com/gent_wapa_sacofa/25753712). Les noies no hi tenen tanta tendència: més aviat apareixen sempre amanyagant-se entre elles (http://www.fotolog.com/kukibdn/29495771).
Això em fa pensar que Freud no va ser acurat del tot. A més de la fase oral, anal i genital, n'hi ha una altra de claríssima, que és la pectoral o pectoabdominal. Aquesta fase es produeix entre els 15 i els 18 anys i té lloc quan el cos adquireix per primer cop una forma gairebé adulta. És una fase predominantment masculina (igual que el complex d'Èdip, que també afecta només els nois) i consisteix a mostrar públicament la part superior del cos, el tronc. En el cas de les fotos, això es fa normalment posant-se davant del mirall i autofotografiant-se amb una càmera digital o amb el mòbil, penjant després el resultat a Internet.
La fase dura poc, però en aquest cas no s'acaba per una evolució psicològica de la persona, com passa amb les altres fases, sinó per l'evolució física mateix: al cap de cinc anys, ja comença a ser aconsellable tapar-se amb un t-shirt. Llavors, es pot dir que ja s'entra de ple a la fase adulta, de la qual se surt amb els peus per davant.
És una fase tendra, aquesta fase pectoral. Té un no sé què de desafiant que acaba tanmateix desautoritzat per la Natura. És el cant del cigne de la primera gran etapa de l'evolució humana: un cop s'hi posa fi, ja es poden començar a preparar les oposicions.
dimarts, 22 de juliol del 2008
A un que pirateja, perquè els CD són cars
Les persones tenim necessitats i ens necessitem per a satisfer-les. Afortunadament, moltes de les necessitats es poden pagar amb diners: tens unes humitats al sostre, truques al paleta i te les arregla; vols veure Dublín, pitges a Ryanair i hi vas; t'has de defensar d'una calúmnia, contractes un advocat i et representa. De vegades, també hi ha necessitats que no es poden pagar monetàriament. Aquestes són terribles, perquè no entren dins del sistema més just que s'ha conegut sobre la terra, que és el capitalisme, i ens deixen al lliure albir d'una natura capriciosa.
Una de les coses que, miraculosament, pot pagar el capitalisme, és el talent. És un miracle, certament, perquè no deixa de ser un bé immaterial, un do dels déus. És estrany que es pugui pagar el talent i no, en canvi, l'amor correspost: al capdavall, són conceptes que entren dins de sacs similars, els sacs de la gràcia, de la perfecció infinita de l'ànima.
Tot i la misèria general imperant, tenim entre nosaltres moltíssim talent. Si ens limitem a la música, costaria de trobar a Europa músics de la qualitat d'Antònia Font o de Miquel Abras, o un disc com el darrer de Jaume Sisa, "Ni cap ni peus". Gent com aquesta ens dignifiquen com a persones, ens fan somniar per a estar desperts. Tota una vida del nostre esforç no arribaria a pagar-los mai el talent que ens ofereixen, per la senzilla raó que intercanviem coses diferents: ells ens donen un tros del diví, nosaltres només els podem pagar amb els instruments matussers de la Terra: diners o temps. Tanmateix, pel miracle del capitalisme, podem accedir a la seva creativitat per un preu mòdic: 15 euros un CD.
Es publica avui que mai no s'ha escoltat tanta música com ara però mai se n'ha pagada tan poca. La gent pirateja de valent. Miquel Mariano, el deliciós cantant menorquí, fixa com a objectiu per al seu nou disc que s'escolti tant al Youtube com l'anterior, que va tenir 100.000 visites. En cap moment no li passa pel magí de vendre 100.000 CD que és, sens dubte, el que mereixeria com a ésser predilecte dels déus.
Si t'han fet inferior a aquests mestres de la creació, almenys sigues humil i paga pel dret d'escoltar una mica del seu món i allunyar-te de la baixesa del teu. No et rebreguis encara més per terra baixant-te les peces per Internet, perquè si els que tenen coses a dir-nos no poden fer-ho, pot ser que tothom acabi essent com tu.
Una de les coses que, miraculosament, pot pagar el capitalisme, és el talent. És un miracle, certament, perquè no deixa de ser un bé immaterial, un do dels déus. És estrany que es pugui pagar el talent i no, en canvi, l'amor correspost: al capdavall, són conceptes que entren dins de sacs similars, els sacs de la gràcia, de la perfecció infinita de l'ànima.
Tot i la misèria general imperant, tenim entre nosaltres moltíssim talent. Si ens limitem a la música, costaria de trobar a Europa músics de la qualitat d'Antònia Font o de Miquel Abras, o un disc com el darrer de Jaume Sisa, "Ni cap ni peus". Gent com aquesta ens dignifiquen com a persones, ens fan somniar per a estar desperts. Tota una vida del nostre esforç no arribaria a pagar-los mai el talent que ens ofereixen, per la senzilla raó que intercanviem coses diferents: ells ens donen un tros del diví, nosaltres només els podem pagar amb els instruments matussers de la Terra: diners o temps. Tanmateix, pel miracle del capitalisme, podem accedir a la seva creativitat per un preu mòdic: 15 euros un CD.
Es publica avui que mai no s'ha escoltat tanta música com ara però mai se n'ha pagada tan poca. La gent pirateja de valent. Miquel Mariano, el deliciós cantant menorquí, fixa com a objectiu per al seu nou disc que s'escolti tant al Youtube com l'anterior, que va tenir 100.000 visites. En cap moment no li passa pel magí de vendre 100.000 CD que és, sens dubte, el que mereixeria com a ésser predilecte dels déus.
Si t'han fet inferior a aquests mestres de la creació, almenys sigues humil i paga pel dret d'escoltar una mica del seu món i allunyar-te de la baixesa del teu. No et rebreguis encara més per terra baixant-te les peces per Internet, perquè si els que tenen coses a dir-nos no poden fer-ho, pot ser que tothom acabi essent com tu.
dilluns, 21 de juliol del 2008
Els viatges del Papa
Els dos darrers viatges del Papa tenen el mateix esquema: va a països anglosaxons i es disculpa pels casos de pederàstia dels pastors que hi prediquen.
El primer element s'entén bé. El Papa vol ampliar la quota de mercat de l'Església, especialment a Occident, i tria països del primer món, com els Estats Units i Austràlia, amb una economia puixant, una llengua poderosa i un terreny relativament abonat per al predicament de la fe.
El que no s'entén tant és que el contingut principal del missatge sigui precisament la disculpa per la pederàstia dels sacerdots. No dic pas que no estigui bé disculpar-se per aquest tema, que ha traumatitzat moltes persones, però no s'acaba d'entendre que s'organitzi un viatge pastoral que tingui com a nucli aquesta qüestió, i es margini precisament la difusió de la fe, que sembla que hauria de ser l'objectiu de qualsevol missió d'aquest tipus.
Al meu entendre, el que li passa al Papa és el mateix que als polítics: no té missatge per transmetre i, en conseqüència, només li queda la forma.
Hem assistit aquests dies al congrés del PSC. Igual que els congressos de gairebé tots els altres partits, no s'hi ha proposat ni una sola idea de futur, ni cap que faci pensar que som en un congrés socialista i no en un d'una altra formació. Únicament hi ha hagut discussió sobre la forma: que si aquest parla més bé el català que l'altre, que si ara el pal de paller són aquests i no uns altres, que si ens cau bé en ZP, però no tant com sembla, etc.
Doncs el Papa fa el mateix: discuteix sobre formes, perquè se li ha acabat el fons. El missatge de l'Església és com el dels partits: és insubstancial i adherir-s'hi o no és una qüestió d'estètica i prou: si t'agrada més el blanc, fes-te fan de l'Església; si t'agrada més el vermell, fes-te socialista; si t'agrada més el blau, fes-te del PP. Perquè en cap d'aquests llocs no hi trobaràs doctrina sòlida, i únicament et vendran estètica, ficar-se amb l'altre simplement perquè és l'altre, discussions bizantines més primes que un tel de ceba.
L'Església va tenir al darrere un corpus teòric, especialmet a l'època de l'Escolàstica, brutal. Les distincions eren minuciosíssimes: no és el mateix creació, per exemple, que fa del no-res, que generació, que surt d'alguna cosa. Avui en dia, només quatre doctorands en Dret canònic s'interessen per aquestes qüestions.
Així les coses, a l'Església li ha passat com a tots els altres nuclis ideològics: ha perdut el sentit. I només li queda màrqueting: una immensa parafernàlia per escenificar una disculpa que s'hauria pogut enviar per fax.
dissabte, 19 de juliol del 2008
Les veritats
Una gran part de la història de la filosofia està dedicada al coneixement de la veritat. Més ben dit: a l'establiment de les condicions objectives que ens permetin afirmar que un enunciat és vertader. Aquesta branca de la filosofia s'anomena gnoseologia, epistemologia o teoria del coneixement.
L'estudi que fa del saber la filosofia clàssica es refereix a les condicions de la veritat científica, però no se sol referir -almenys que jo sàpiga, reconeixent que sóc un filòsof "amateur"- a les condicions de la veritat popular, la que accepta la gent i, en definitiva, fa que bulli l'olla de la societat.
Al meu entendre, la gent accepta -acceptem- tres tipus de veritats:
1. Les veritats científiques. Ja està força ben delimitat què és una veritat científica. Es pot llegir sobre això, per exemple, K. Popper -no s'ha de confondre el nom amb "poppers", que és una droga que estimula el desig sexual-.
Simplement afegiria dues, coses, sobre la veritat científica:
a) Una gran part de la seva autoritat es refereix no tant a la veritat en si, sinó a la dificultat d'accedir-hi. Si no fos tan difícil d'entendre la teoria de la relativitat, dones espitregades i cridaneres i homes masclistes i poc avesats al treball en discutirien, per exemple, a "Corazón, corazón". Les veritats científiques entrarien com tants d'altres temes en la immensa roda de matèries de les quals pot parlar tothom en programes d'entretenuiment general. Una gran part de la puresa d'aquestes veritats es conserva, doncs, per la seva inaccessibilitat. Per molts anys.
b) Dintre de les veritats científiques, caldria incloure també les veritats tècniques, les derivades de l'alt grau de tecnicisme a què ha arribat la nostra societat. Són les veritats informàtiques, econòmiques o burocràtiques. És tan difícil escatir si són veritat o no, que el més fàcil és acceptar-les com ens diuen, encarregant als tècnics que decideixin per nosaltres i juguin, doncs, amb la nostra llibertat de pensament.
2. En segon lloc, hi ha les veritats innates. Aquestes veritats esgarrifen els filòsofs. Per exemple, quan els dius que una noia prima és més maca que una noia grassa, s'esveren i t'acusen d'ignorant. Apliquen al teu discurs les taules de falsabilitat i fal·làcia, i titllen la teva afirmació d'indemostrable, no generalitzable, doncs, incorrecta epistemològicament. No és una categoria, és un accident, una anècdota.
Tanmateix, és evident que un percentatge molt elevat de la població prefereix les noies primes o els nois prims. Hi ha, doncs, una veritat aquí, innegable, que potser no es pot demostrar en una classe però sí en una conversa de cafè. Una veritat que triomfa als llits dels mateixos catedràtics que, al matí, n'han demostrat la improcedència.
3. Finalment, hi ha les veritats socials. Per exemple, les modes. No crec que hi hagi cap motiu objectiu per dir que és més bonica una camisa blanca amb lletres negres que una camisa negra amb lletres blanques. Tanmateix, si et toca viure a l'època de les camises negres amb lletres blanques i portes la combinació contrària, no t'adaptaràs a la societat, a la realitat imperant i, per tant, seràs marginat.
Caldria investigar amb profunditat qui crea aquestes veritats socials, però intuïtivament ja es veu que la immensa majoria es difonen pels mitjans de comunicació, especialment, és clar, la televisió, que continua essent el mitjà de comunicació de masses per excel·lència, no desbancat ni de lluny per internet, que és un mitjà reservat a gent peculiar com l'autor i els lectors d'aquest blog.
S'observa aquests dies una ofensiva molt important del PSOE per controlar pràcticament tots els mitjans d comunicació. De fet, a Catalunya ja és tot seu: Tele 5, la 4 (o la 6, mai no sé quin número és), TV3, Catalunya Ràdio, El Periódico, etc. Tots aquests mitjans difonen una ideologia igual de discutible que qualsevol altra però que, difosa i acceptada socialment, es converteix en veritat. Per això qui qüestiona alguna de les tres o quatre idees socialistes bàsiques (no n'hi ha pas més) és atacat vilment, difosos els atacs i la humiliació per tot l'aparell comunicatiu socialista.
Cal tenir molt en compte aquesta qüestió si volem ser hàbils i canviar la situació. Un atac frontal a una veritat social és actualment una greu heretgia, ja que s'ataca, en el fons, una veritat. De la mateixa manera que seria bandejat definitivament qui digués que dos i dos són cinc (atacant una veritat del tipus 1) ho és qui digui, per exemple, que el president Montilla és un inútil (ataca una veritat del tipus 3; concretament, el dret dels mediocres d'arribar al mateix lloc que els intel·ligents).
Aquesta és la situació epistemològica del país. L'únic consol que queda és que les veritats de tipus 3 són mutables. Si fossin com les del tipus 1 i 2, ja podríem tancar el blog i anar a la platja. Avui, per cert, fa un dia esplèndid.
L'estudi que fa del saber la filosofia clàssica es refereix a les condicions de la veritat científica, però no se sol referir -almenys que jo sàpiga, reconeixent que sóc un filòsof "amateur"- a les condicions de la veritat popular, la que accepta la gent i, en definitiva, fa que bulli l'olla de la societat.
Al meu entendre, la gent accepta -acceptem- tres tipus de veritats:
1. Les veritats científiques. Ja està força ben delimitat què és una veritat científica. Es pot llegir sobre això, per exemple, K. Popper -no s'ha de confondre el nom amb "poppers", que és una droga que estimula el desig sexual-.
Simplement afegiria dues, coses, sobre la veritat científica:
a) Una gran part de la seva autoritat es refereix no tant a la veritat en si, sinó a la dificultat d'accedir-hi. Si no fos tan difícil d'entendre la teoria de la relativitat, dones espitregades i cridaneres i homes masclistes i poc avesats al treball en discutirien, per exemple, a "Corazón, corazón". Les veritats científiques entrarien com tants d'altres temes en la immensa roda de matèries de les quals pot parlar tothom en programes d'entretenuiment general. Una gran part de la puresa d'aquestes veritats es conserva, doncs, per la seva inaccessibilitat. Per molts anys.
b) Dintre de les veritats científiques, caldria incloure també les veritats tècniques, les derivades de l'alt grau de tecnicisme a què ha arribat la nostra societat. Són les veritats informàtiques, econòmiques o burocràtiques. És tan difícil escatir si són veritat o no, que el més fàcil és acceptar-les com ens diuen, encarregant als tècnics que decideixin per nosaltres i juguin, doncs, amb la nostra llibertat de pensament.
2. En segon lloc, hi ha les veritats innates. Aquestes veritats esgarrifen els filòsofs. Per exemple, quan els dius que una noia prima és més maca que una noia grassa, s'esveren i t'acusen d'ignorant. Apliquen al teu discurs les taules de falsabilitat i fal·làcia, i titllen la teva afirmació d'indemostrable, no generalitzable, doncs, incorrecta epistemològicament. No és una categoria, és un accident, una anècdota.
Tanmateix, és evident que un percentatge molt elevat de la població prefereix les noies primes o els nois prims. Hi ha, doncs, una veritat aquí, innegable, que potser no es pot demostrar en una classe però sí en una conversa de cafè. Una veritat que triomfa als llits dels mateixos catedràtics que, al matí, n'han demostrat la improcedència.
3. Finalment, hi ha les veritats socials. Per exemple, les modes. No crec que hi hagi cap motiu objectiu per dir que és més bonica una camisa blanca amb lletres negres que una camisa negra amb lletres blanques. Tanmateix, si et toca viure a l'època de les camises negres amb lletres blanques i portes la combinació contrària, no t'adaptaràs a la societat, a la realitat imperant i, per tant, seràs marginat.
Caldria investigar amb profunditat qui crea aquestes veritats socials, però intuïtivament ja es veu que la immensa majoria es difonen pels mitjans de comunicació, especialment, és clar, la televisió, que continua essent el mitjà de comunicació de masses per excel·lència, no desbancat ni de lluny per internet, que és un mitjà reservat a gent peculiar com l'autor i els lectors d'aquest blog.
S'observa aquests dies una ofensiva molt important del PSOE per controlar pràcticament tots els mitjans d comunicació. De fet, a Catalunya ja és tot seu: Tele 5, la 4 (o la 6, mai no sé quin número és), TV3, Catalunya Ràdio, El Periódico, etc. Tots aquests mitjans difonen una ideologia igual de discutible que qualsevol altra però que, difosa i acceptada socialment, es converteix en veritat. Per això qui qüestiona alguna de les tres o quatre idees socialistes bàsiques (no n'hi ha pas més) és atacat vilment, difosos els atacs i la humiliació per tot l'aparell comunicatiu socialista.
Cal tenir molt en compte aquesta qüestió si volem ser hàbils i canviar la situació. Un atac frontal a una veritat social és actualment una greu heretgia, ja que s'ataca, en el fons, una veritat. De la mateixa manera que seria bandejat definitivament qui digués que dos i dos són cinc (atacant una veritat del tipus 1) ho és qui digui, per exemple, que el president Montilla és un inútil (ataca una veritat del tipus 3; concretament, el dret dels mediocres d'arribar al mateix lloc que els intel·ligents).
Aquesta és la situació epistemològica del país. L'únic consol que queda és que les veritats de tipus 3 són mutables. Si fossin com les del tipus 1 i 2, ja podríem tancar el blog i anar a la platja. Avui, per cert, fa un dia esplèndid.
divendres, 18 de juliol del 2008
El que estudiaran els joves
Avui s'han conegut els resultats de la preinscripció universitària i les notes de tall. Podeu trobar la notícia a: http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0718/080718diari028.pdf. A mi, concretament, m'interessen aquestes xifres de preinscrició:
Medicina - 3.893
Mestre d'educació infantil - 2.191
Psicologia - 1.686
Dret - 1676
Mestre de Primària - 1.238
Mestre d'educació física - 1.083
Contràriament al que diu l'Avui, la carrera més triada no és Medicina, sinó Magisteri: la demanen 4.512, quantitat que és la suma de mestre d'educació infantil, mestre de Primària i mestre d'educació física.
Aquesta dada coincideix plenament amb la percepció que tinc dels meus alumnes, moltíssims dels quals volen ser mestres. La raó d'aquesta vocació sobtada per la docència és triple: ets funcionari, tens moltes vacances i tens un sou digne. El motiu pel qual es prefereix Primària a Secundària és que els nens són més petits i no hi ha tants problemes de disciplina.
Totes aquestes argumentacions no són pas meves, sinó que me les diuen clarament els alumnes. Més i tot: de vegades m'ho plantegen a l'inrevés, talment l'enigma de l'Esfinx: "quina carrera puc fer en la qual es treballi poc, no sigui difícil i tingui moltes vacances?". Magisteri.
Sorpèn, per cert, dit sigui de passada, quants volen ensenyar la gimnàstica. No sé si és desfici pel conreu del cos, o menyspreu per la cura de la ment però, en tot cas, sembla que una tropa de més de mil persones vetllaran perquè fem bé les flexions i saltem rítmicament el plínton.
El Dret i l'Economia ja no són el que eren. El motiu també me'l fan pensar els meus alumnes: "tu vas ser capaç d'estudiar-te llibres de mil pàgines?; però si això és impossible! au, vinga, segur que m'enganyes!". Una carrera, el Dret, que abans era la més fàcil dintre de les de prestigi ara es veu com a inabastable: es considera físicament impossible llegir quatre o cinc manuals de mil pàgines. No és broma: pregunteu-ho als nanos i ho veureu.
La Psicologia. Quina gràcia, aquesta carrera. Aquesta interessa perquè és l'art de la xerrameca, és la carrera socialista per excel·lència, la que fa el meu alumne argentí: no hi ha continguts per estudiar, només es tracta de fer discursos mitjanament acceptables i parar la mà a un client una mica més babau que tu. És una carrera també molt de moda, de la mateixa manera que a la Selectivitat, quan es pot triar entre Història i Filosofia, tothom tria filosofia: parles que les coses semblen grises però, en realitat, són negres, i ja et donen uns quants punts. Hi poses una citació de Marx i ja arribes a l'excel·lent.
I Medicina, finalment. És la nota trista de la notícia de l'Avui: amb una nota de tall de 8,19, molts alumnes que tenen 8 no hi poden entrar. Una mostra més de la ineficiència socialista: en lloc de fer urgentment cinc o sis facultats més de Medicina, s'estimen més importar un carregament de metges estrangers, i de passada les iaies també practiquen la c de "cerezo". Quina vergonya que estudiants brillants de 8 no puguin fer el que volen, quan a més el país necessita centenars de metges per a demà mateix.
Doncs ja veieu: unes preferències que demostren perfectament que els nois són joves però no tontos: ja han clissat que això és un país de funcionaris, i de sobte els han vingut unes ganes terribles de parlar. Explicant històries a la quitxalla o a pacients que hi veuen doble. Una xerrameca que s'atura a les 15.00 i que descansa els mesos de juliol i agost.
Medicina - 3.893
Mestre d'educació infantil - 2.191
Psicologia - 1.686
Dret - 1676
Mestre de Primària - 1.238
Mestre d'educació física - 1.083
Contràriament al que diu l'Avui, la carrera més triada no és Medicina, sinó Magisteri: la demanen 4.512, quantitat que és la suma de mestre d'educació infantil, mestre de Primària i mestre d'educació física.
Aquesta dada coincideix plenament amb la percepció que tinc dels meus alumnes, moltíssims dels quals volen ser mestres. La raó d'aquesta vocació sobtada per la docència és triple: ets funcionari, tens moltes vacances i tens un sou digne. El motiu pel qual es prefereix Primària a Secundària és que els nens són més petits i no hi ha tants problemes de disciplina.
Totes aquestes argumentacions no són pas meves, sinó que me les diuen clarament els alumnes. Més i tot: de vegades m'ho plantegen a l'inrevés, talment l'enigma de l'Esfinx: "quina carrera puc fer en la qual es treballi poc, no sigui difícil i tingui moltes vacances?". Magisteri.
Sorpèn, per cert, dit sigui de passada, quants volen ensenyar la gimnàstica. No sé si és desfici pel conreu del cos, o menyspreu per la cura de la ment però, en tot cas, sembla que una tropa de més de mil persones vetllaran perquè fem bé les flexions i saltem rítmicament el plínton.
El Dret i l'Economia ja no són el que eren. El motiu també me'l fan pensar els meus alumnes: "tu vas ser capaç d'estudiar-te llibres de mil pàgines?; però si això és impossible! au, vinga, segur que m'enganyes!". Una carrera, el Dret, que abans era la més fàcil dintre de les de prestigi ara es veu com a inabastable: es considera físicament impossible llegir quatre o cinc manuals de mil pàgines. No és broma: pregunteu-ho als nanos i ho veureu.
La Psicologia. Quina gràcia, aquesta carrera. Aquesta interessa perquè és l'art de la xerrameca, és la carrera socialista per excel·lència, la que fa el meu alumne argentí: no hi ha continguts per estudiar, només es tracta de fer discursos mitjanament acceptables i parar la mà a un client una mica més babau que tu. És una carrera també molt de moda, de la mateixa manera que a la Selectivitat, quan es pot triar entre Història i Filosofia, tothom tria filosofia: parles que les coses semblen grises però, en realitat, són negres, i ja et donen uns quants punts. Hi poses una citació de Marx i ja arribes a l'excel·lent.
I Medicina, finalment. És la nota trista de la notícia de l'Avui: amb una nota de tall de 8,19, molts alumnes que tenen 8 no hi poden entrar. Una mostra més de la ineficiència socialista: en lloc de fer urgentment cinc o sis facultats més de Medicina, s'estimen més importar un carregament de metges estrangers, i de passada les iaies també practiquen la c de "cerezo". Quina vergonya que estudiants brillants de 8 no puguin fer el que volen, quan a més el país necessita centenars de metges per a demà mateix.
Doncs ja veieu: unes preferències que demostren perfectament que els nois són joves però no tontos: ja han clissat que això és un país de funcionaris, i de sobte els han vingut unes ganes terribles de parlar. Explicant històries a la quitxalla o a pacients que hi veuen doble. Una xerrameca que s'atura a les 15.00 i que descansa els mesos de juliol i agost.
dijous, 17 de juliol del 2008
L'espanya incorporada
La publicació de les balances fiscals, bo i maquillant-les de totes les maneres possibles, no pot dissimular l'expoli brutal que, per dret de conquesta, pateixen Catalunya, el País Valencià i les Illes. Milers de comentaris de la caverna per combatre els Països Catalans i ara resulta que hi té més interès Madrid que no pas Barcelona, perquè en el mapa de l'expoli traça unes fronteres més precises que les de Jaume I.
Llevat de Madrid, comunitat que falsament es fa passar per deficitària, quan en realitat és la que té més superàvit de totes, per les enormes inversions que comporta la capitalitat, queda clar quins són els territoris deficitaris: el món basc i el món català.
Tenint en compte que a Catalunya hi ha un 20% de població en el llindar de la pobresa i que el País Valencià té una renda equiparable a la de moltes regions amb superàvit, queda bastant clar que aquesta qüestió de dèficits i superàvits no depèn de cap criteri tècnic o de distribució de la riquesa, sinó al de sempre, al de dret de conquesta.
Sorprèn mirar el mapa del 1850 que encapçala aquest post (el podeu ampliar fent-hi clic al damunt) i comparar-lo amb el mapa fiscal de l'Espanya actual. És idèntic. És idèntic, també, al de la Guerra de Successió: Espanya viu en els mateixos models del 1714, vencedors i vençuts, espanyols plenament constitucionals i espanyols assimilats. Tenen ben clar que això és un territori vençut i que només ens correspon pagar i riure les gracietes de la caverna mediàtica.
També fa feredat de pensar l'expoli que hi deu haver hagut de Catalunya durant 300 anys. Si ara, que és quan la situació econòmica és més homogènia, se'ns enduen els diners a cabassos, no vull ni pensar què passava als segles XVIII i XIX. Es pot dir sense exageracions que Espanya és tota ella una obra dels catalans.
Ahir "La Vanguardia" estrenava amb nova força el seu paper de diari del Grande de España: deia que els catalans som els més solidaris. Tothom, és clar, se'n va alegrar, i es va enfortir l'orgull regionalista. Per part meva, que quedi clar: pago per no anar a la presó, no per cap mena de solidaritat amb un país pel qual no sento cap mena de vincle emocional.
PD: Proposo que mireu aquest vídeo molt aclaridor: http://www.vilaweb.tv/?video=5217
dimecres, 16 de juliol del 2008
La realitat propera
Recordo una entrevista a Joan Carretero en la qual feia unes declaracions brillants, com sempre, però no adequades a la realitat. En Carretero deia que arribaria un dia en què ja no es podria ser català i espanyol, perquè tots dos projectes són incompatibles i excloents. La gent s'acabaria adonant irremeiablement d'aquesta realitat i, posats a triar entre un projecte i l'altre, es decantaria pel català, ni que fos perquè és el més proper, el que correspon a la realitat on viuen.
La idea és atractiva, però amb el temps s'ha anat veient que és molt discutible el concepte de "realitat on viuen". Per la senzilla raó que, actualment, a més de la realitat física, hi ha una realitat virtual importantíssima (de fet, molts viuen només en aquesta realitat). I aquesta realitat és en gran part tremendament espanyolitzadora.
M'ho ha confirmat un comentari al meu darrer post. Conec bé la persona que l'ha escrit: mai, en vint anys, li he sentit pronunciar un mot en català; mai no ha sortit de la seva boca un elogi, ni que fos mínim, de Catalunya. Per a Espanya, en canvi, sempre han estat tot floretes. Malgrat això, ha desenvolupat a Catalunya tota la seva trajectòria vital i professional: aquí ha pogut estudiar, se li han donat beques, ha aprovat unes oposicions (val a dir que amb mèrit seu) i ha aconseguit tota una pila de feines extres.
Aquesta persona, com tantes altres, ha de saber perfectament que a Catalunya es pot fer el 100% de la vida en castellà, que no es discrimina ningú, que castellanoparlants i catalanoparlants arribem al mateix lloc (almenys en els nostres casos ha estat així) i que si penges una bandera espanyola al balcó no te la cremarà ningú. Tanmateix, sobre aquesta realitat propera pot una altra de més propera encara, que és la que ven el Mundo, Ciutadans i companyia. El món virtual pot sobre el món real: per exemple, dubto que l'autor del comentari hagi vist mai Polònia i, tanmateix, en parla amb plena autoritat, a partir del que n'hi diuen uns comentaristes que, com ell, no tenen la més mínima idea del contingut del programa.
És un veritable drama que hi hagi a Catalunya aquesta realitat virtual -evidentment falsa, però present- que per a molts és més real que la física. És una realitat que augmenta i que està formant, aquesta sí, una veritable crosta. Una crosta de mentides que, en el futur, ens pot impedir fer qualsevol pas positiu per als ciutadans de Catalunya.
La idea és atractiva, però amb el temps s'ha anat veient que és molt discutible el concepte de "realitat on viuen". Per la senzilla raó que, actualment, a més de la realitat física, hi ha una realitat virtual importantíssima (de fet, molts viuen només en aquesta realitat). I aquesta realitat és en gran part tremendament espanyolitzadora.
M'ho ha confirmat un comentari al meu darrer post. Conec bé la persona que l'ha escrit: mai, en vint anys, li he sentit pronunciar un mot en català; mai no ha sortit de la seva boca un elogi, ni que fos mínim, de Catalunya. Per a Espanya, en canvi, sempre han estat tot floretes. Malgrat això, ha desenvolupat a Catalunya tota la seva trajectòria vital i professional: aquí ha pogut estudiar, se li han donat beques, ha aprovat unes oposicions (val a dir que amb mèrit seu) i ha aconseguit tota una pila de feines extres.
Aquesta persona, com tantes altres, ha de saber perfectament que a Catalunya es pot fer el 100% de la vida en castellà, que no es discrimina ningú, que castellanoparlants i catalanoparlants arribem al mateix lloc (almenys en els nostres casos ha estat així) i que si penges una bandera espanyola al balcó no te la cremarà ningú. Tanmateix, sobre aquesta realitat propera pot una altra de més propera encara, que és la que ven el Mundo, Ciutadans i companyia. El món virtual pot sobre el món real: per exemple, dubto que l'autor del comentari hagi vist mai Polònia i, tanmateix, en parla amb plena autoritat, a partir del que n'hi diuen uns comentaristes que, com ell, no tenen la més mínima idea del contingut del programa.
És un veritable drama que hi hagi a Catalunya aquesta realitat virtual -evidentment falsa, però present- que per a molts és més real que la física. És una realitat que augmenta i que està formant, aquesta sí, una veritable crosta. Una crosta de mentides que, en el futur, ens pot impedir fer qualsevol pas positiu per als ciutadans de Catalunya.
dimarts, 15 de juliol del 2008
Clima nazi
No m'agrada gaire fer servir els qualificatius "nazi" i "fatxa", perquè s'han emprat tant -fins a la sacietat- que han perdut qualsevol valor històric. L'ús indiscriminat dels adjectius demostra poc coneixement de les atrocitats que amaguen les realitats amb què es descriuen, i revelen a la vegada la pobresa de vocabulari -i, doncs, de pensament- propi de les generacions actuals.
Dit això, crec que a Espanya s'està vivint ara una situació similar a la immediatament anterior de quan Hitler va arribar al poder. De la mateixa manera que a l'Alemanya prebèl·lica no es toleraven els jueus, ara a Espanya no es toleren els catalans. És un rebuig absolut, innat, indissimulat i orgullós: si una persona -o una cosa- és catalana, pel sol fet de ser-ho mereix qualsevol humiliació, menyspreu o rebuig. Es pot dir que això hi ha estat sempre, i és cert, però s'observa darrerament un augment molt significatiu de la intolerància i una elevació molt important del to del discurs.
Ahir i avui hem pogut llegir dues mostres d'això:
1. Antonio Burgos, a l'ABC, es burlava d'una manera decimonònicament grollera de Mònica López, la nova presentadora del temps a TVE. Podeu llegir l'article i us caurà la cara de vergonya per la lamentable condició de l'ésser humà:
http://www.abcdesevilla.es/20080709/opinion-firmas/hombre-tiempo-senora_200807090304.html
2. Nico Rey, a El mundo, es burla també d'una manera humiliant per a l'espècie humana d'un presentador català amb accent:
http://comunicacio.e-noticies.cat/critiques-al-insufriblemente-catalanizado-director-dot-19049.html
No crec que aquests dos articles siguin casos aïllats. Aquests dies n'apareixeran més, i responen a una ofensiva similar, com deia al començament, a la del nazisme amb els jueus: cal eradicar la diferència, fer-la fora, anorrear-la. Ja no s'admet ningú que no sigui castellà de soca-rel. S'ha acabat la broma.
A part del fet que aquesta ofensiva ens afecta com a catalans -ens ho tenim ben merescut, d'altra banda, per no ser capaços de marxar d'Espanya i, a més, voler-hi participar, com han fet els dos personatges humiliats- també és un atac contra la dignitat humana. En aquest cas, les víctimes són una dona i un homosexual. I és que, en aquesta nova Espanya, a més de no cabre-hi catalans, tampoc no s'hi admetran persones que no hagin passat una part significativa de la vida a l'exèrcit, que és on es formen els mascles amb pit i collons.
Dit això, crec que a Espanya s'està vivint ara una situació similar a la immediatament anterior de quan Hitler va arribar al poder. De la mateixa manera que a l'Alemanya prebèl·lica no es toleraven els jueus, ara a Espanya no es toleren els catalans. És un rebuig absolut, innat, indissimulat i orgullós: si una persona -o una cosa- és catalana, pel sol fet de ser-ho mereix qualsevol humiliació, menyspreu o rebuig. Es pot dir que això hi ha estat sempre, i és cert, però s'observa darrerament un augment molt significatiu de la intolerància i una elevació molt important del to del discurs.
Ahir i avui hem pogut llegir dues mostres d'això:
1. Antonio Burgos, a l'ABC, es burlava d'una manera decimonònicament grollera de Mònica López, la nova presentadora del temps a TVE. Podeu llegir l'article i us caurà la cara de vergonya per la lamentable condició de l'ésser humà:
http://www.abcdesevilla.es/20080709/opinion-firmas/hombre-tiempo-senora_200807090304.html
2. Nico Rey, a El mundo, es burla també d'una manera humiliant per a l'espècie humana d'un presentador català amb accent:
http://comunicacio.e-noticies.cat/critiques-al-insufriblemente-catalanizado-director-dot-19049.html
No crec que aquests dos articles siguin casos aïllats. Aquests dies n'apareixeran més, i responen a una ofensiva similar, com deia al començament, a la del nazisme amb els jueus: cal eradicar la diferència, fer-la fora, anorrear-la. Ja no s'admet ningú que no sigui castellà de soca-rel. S'ha acabat la broma.
A part del fet que aquesta ofensiva ens afecta com a catalans -ens ho tenim ben merescut, d'altra banda, per no ser capaços de marxar d'Espanya i, a més, voler-hi participar, com han fet els dos personatges humiliats- també és un atac contra la dignitat humana. En aquest cas, les víctimes són una dona i un homosexual. I és que, en aquesta nova Espanya, a més de no cabre-hi catalans, tampoc no s'hi admetran persones que no hagin passat una part significativa de la vida a l'exèrcit, que és on es formen els mascles amb pit i collons.
diumenge, 13 de juliol del 2008
Tu follando...
Es veu que, a Martorell, el dia que Espanya va guanyar l'Eurocopa, una colla de garrulos increpava els mossos d'esquadra amb aquesta frase: "tú patrullando y tu mujer está follando".
Avui, alguns diaris virtuals, com Vilaweb, publiquen que el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, X. Vilaró, podia haver anat de putes la mateixa nit que els espanyols van fer la gran destrossa a la font de la plaça d'Espanya, obra de deixebles de Gaudí.
Fa dies es va saber que, a aquest policia en cap, li havien extret la melsa, feta miques, segons ell, per l'ímpetu dels amics de la "roja": en una mena de tiroteig encara no ben establert del tot, li hauria anat a parar una bala al cos. Ara, tanmateix, es difon una altra versió: més que un tiroteig, hauria estat una baralla en un prostíbul.
El cas és, doncs, curiós. Els garrulos de Martorell -que no tenen res a veure amb el savi de Martorell del gran Sisa- ja intuïen alguna cosa, però no era pas la dona del policia qui follava, sinó el policia mateix. La dona devia estar mirant "la roja", roja de vergonya pensant que el marit es delia amb els pits turgents i a la venda d'una altra.
"El mundo" s'ha apressat, també, a difondre la notícia, que justifica d'alguna manera la barbàrie dels espanyols: no haurien estat ells qui li haurien destrossat la melsa, sinó les putes.
Tanto monta, monta tanto. I tanto que monta, en Vilaró: mentre tot el país vivia amb l'ai al cor, ell feia de xèrif en un burdell. Pam, pam! I és que aquell diumenge no tothom conreava les baixes passions mirant el futbol: alguns, també follaven.
Nota: les darreres informacions indiquen que els diaris Vilaweb, El mundo, etc estaven equivocats i el Sr. Vilaró era, efectivament, entre la turba espanyolista. L'article anterior queda doncs sense cap efecte, i el conservo només per un motiu literari, no per cap voluntat de donar propaganda a una notícia falsa.
Avui, alguns diaris virtuals, com Vilaweb, publiquen que el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, X. Vilaró, podia haver anat de putes la mateixa nit que els espanyols van fer la gran destrossa a la font de la plaça d'Espanya, obra de deixebles de Gaudí.
Fa dies es va saber que, a aquest policia en cap, li havien extret la melsa, feta miques, segons ell, per l'ímpetu dels amics de la "roja": en una mena de tiroteig encara no ben establert del tot, li hauria anat a parar una bala al cos. Ara, tanmateix, es difon una altra versió: més que un tiroteig, hauria estat una baralla en un prostíbul.
El cas és, doncs, curiós. Els garrulos de Martorell -que no tenen res a veure amb el savi de Martorell del gran Sisa- ja intuïen alguna cosa, però no era pas la dona del policia qui follava, sinó el policia mateix. La dona devia estar mirant "la roja", roja de vergonya pensant que el marit es delia amb els pits turgents i a la venda d'una altra.
"El mundo" s'ha apressat, també, a difondre la notícia, que justifica d'alguna manera la barbàrie dels espanyols: no haurien estat ells qui li haurien destrossat la melsa, sinó les putes.
Tanto monta, monta tanto. I tanto que monta, en Vilaró: mentre tot el país vivia amb l'ai al cor, ell feia de xèrif en un burdell. Pam, pam! I és que aquell diumenge no tothom conreava les baixes passions mirant el futbol: alguns, també follaven.
Nota: les darreres informacions indiquen que els diaris Vilaweb, El mundo, etc estaven equivocats i el Sr. Vilaró era, efectivament, entre la turba espanyolista. L'article anterior queda doncs sense cap efecte, i el conservo només per un motiu literari, no per cap voluntat de donar propaganda a una notícia falsa.
divendres, 11 de juliol del 2008
Arguments per al dèficit
Ahir dijous va sortir publicada a l'Avui aquesta notícia, mentre els altres diaris preguntaven si ens estimem més anar de vacances a la platja o a la muntanya, o si ens sembla bé que Barcelona aculli l'aniversari de la Harley-Davidson:
De cada 3 euros que paguen els catalans a l'Estat, només en tornen 2. Aquesta és una de les conclusions de l'estudi sobre balances fiscals elaborat pel govern de la Generalitat, que, a partir dels exercicis 2002 a 2005, xifra en 13.832 milions d'euros anuals la mitjana del que Catalunya aporta a l'Estat i no se li retorna. I no només això: l'estudi demostra que amb l'arribada de José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa el dèficit fiscal va batre rècords. La diferència entre els ingressos aportats per Catalunya a les arques públiques i els diners que va rebre l'any 2005 es va situar en 16.735 milions, el 9,8% del PIB català. Un percentatge inèdit.
Fins ara, quan llegia articles d'aquesta mena, els enviava als meus amics no nacionalistes, a veure si obrien els ulls. La resposta era sempre un exabrupte. En conseqüència, ara canvio de tàctica i més aviat els envio un resum de les respostes que em solen donar. Així podran anar passant el rosari i comprovar que no es deixen cap punt important:
1. Ah, però això ho ha publicat l'Avui, no?
2. L'estudi l'ha encarregat la Generalitat, no? Ja es nota.
3. Barcelona també roba de la resta de Catalunya i no et queixes pas. [Té una altra versió per a barcelonins no nacionalistes: l'Empordà també roba de la resta de Catalunya i no et queixes pas]
4. Si en lloc de gastar-se els diners regalant Quetes els invertissin en aeroports, Barcelona ja en tindria tres. [tipus de canvi, per cert, 100 Quetes = 1 aeroport]
5. Com que hi ha tants funcionaris a la Generalitat, per això hi ha aquesta sagnia. Amb Madrid ja n'hi hauria prou [la frase la solen pronunciar funcionaris professors o mossos, per exemple, que depenen de la Generalitat]
6. Amb l'Aznar era pitjor. Segur. Segur.
7. Això és molt difícil de calcular. Segur que hi ha trampa. A mi el que em preocupa és la hipoteca [que, per cert, es podria amortitzar amb l'impost d'espanyolitat acumulat de tres o quatre anys]
8. Però val la pena, perquè ens estan fent una capital preciosa. La setmana que ve torno a anar a Madrid amb l'AVE. Hi ha una vidilla allà que t'hi cagues.
9. Bé, però Madrid fa moltes coses, i bé s'han de pagar. Per exemple, la llei de la dependència, que és una passada per a la gent gran. [la llei envaeix amb tota la cara dura competències de la Generalitat]
10. Madrid encara té més dèficit i ells no es queixen. Són més solidaris.
11. Home, però tu no ets espanyol? Doncs si tots som del mateix país, les regions riques hem d'ajudar les pobres. No s'ha de ser tan tancat i egoista. [la frase la pronuncia una persona que, en 40 anys que viu a Catalunya, mai no ha obert la boca per fer la e oberta de "cafè"; tampoc no s'ha plantejat mai si portar 300 anys pagant és propi d'egoistes o més aviat de tarats mentals]
Ja ho veieu. Segur que encara en sortirien molts més, d'arguments. Tot és qüestió de tenir imaginació i, sobretot, tenir una ment (i unes cames) ben oberta.
De cada 3 euros que paguen els catalans a l'Estat, només en tornen 2. Aquesta és una de les conclusions de l'estudi sobre balances fiscals elaborat pel govern de la Generalitat, que, a partir dels exercicis 2002 a 2005, xifra en 13.832 milions d'euros anuals la mitjana del que Catalunya aporta a l'Estat i no se li retorna. I no només això: l'estudi demostra que amb l'arribada de José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa el dèficit fiscal va batre rècords. La diferència entre els ingressos aportats per Catalunya a les arques públiques i els diners que va rebre l'any 2005 es va situar en 16.735 milions, el 9,8% del PIB català. Un percentatge inèdit.
Fins ara, quan llegia articles d'aquesta mena, els enviava als meus amics no nacionalistes, a veure si obrien els ulls. La resposta era sempre un exabrupte. En conseqüència, ara canvio de tàctica i més aviat els envio un resum de les respostes que em solen donar. Així podran anar passant el rosari i comprovar que no es deixen cap punt important:
1. Ah, però això ho ha publicat l'Avui, no?
2. L'estudi l'ha encarregat la Generalitat, no? Ja es nota.
3. Barcelona també roba de la resta de Catalunya i no et queixes pas. [Té una altra versió per a barcelonins no nacionalistes: l'Empordà també roba de la resta de Catalunya i no et queixes pas]
4. Si en lloc de gastar-se els diners regalant Quetes els invertissin en aeroports, Barcelona ja en tindria tres. [tipus de canvi, per cert, 100 Quetes = 1 aeroport]
5. Com que hi ha tants funcionaris a la Generalitat, per això hi ha aquesta sagnia. Amb Madrid ja n'hi hauria prou [la frase la solen pronunciar funcionaris professors o mossos, per exemple, que depenen de la Generalitat]
6. Amb l'Aznar era pitjor. Segur. Segur.
7. Això és molt difícil de calcular. Segur que hi ha trampa. A mi el que em preocupa és la hipoteca [que, per cert, es podria amortitzar amb l'impost d'espanyolitat acumulat de tres o quatre anys]
8. Però val la pena, perquè ens estan fent una capital preciosa. La setmana que ve torno a anar a Madrid amb l'AVE. Hi ha una vidilla allà que t'hi cagues.
9. Bé, però Madrid fa moltes coses, i bé s'han de pagar. Per exemple, la llei de la dependència, que és una passada per a la gent gran. [la llei envaeix amb tota la cara dura competències de la Generalitat]
10. Madrid encara té més dèficit i ells no es queixen. Són més solidaris.
11. Home, però tu no ets espanyol? Doncs si tots som del mateix país, les regions riques hem d'ajudar les pobres. No s'ha de ser tan tancat i egoista. [la frase la pronuncia una persona que, en 40 anys que viu a Catalunya, mai no ha obert la boca per fer la e oberta de "cafè"; tampoc no s'ha plantejat mai si portar 300 anys pagant és propi d'egoistes o més aviat de tarats mentals]
Ja ho veieu. Segur que encara en sortirien molts més, d'arguments. Tot és qüestió de tenir imaginació i, sobretot, tenir una ment (i unes cames) ben oberta.
dilluns, 7 de juliol del 2008
Qui està creant Espanya?
A Espanya, només hi ha dos territoris amb capacitat de lideratge: Madrid i Catalunya. A la resta s'hi pot viure fins i tot molt bé, però no deixen de ser províncies. Per tant, crear Espanya, com a empresa important que és, només es pot fer des de Madrid o des de Catalunya.
Crear Espanya -no l'Estat espanyol, això ja fa temps que existeix, sinó Espanya, com a unitat de destí en l'universal- requereix dues coses: un mecanisme fort de poder, sense fissures i implacable, i una faramalla etèria d'elements que uneixin la població, que facin que tota una sèrie de gent que no té res en comú sentin de sobte que els uneix alguna cosa.
Així com el primer aspecte sempre l'ha exercit, i relativament bé, Madrid, el segon aspecte l'està exercint ara magistralment Barcelona, convertida d'aquesta manera en la gran ciutat espanyolitzadora de la pell de brau.
De Barcelona (sc. Catalunya) procedeixen, per exemple, la Thyssen i la Caixa, que han convertit el nucli museístic de Madrid en un dels més importants del món; de Barcelona és en Buenafuente, que proporciona entreteniment humorístic i musical generalitzat; de Barcelona és pràcticament tota la selecció espanyola, l'impacte de la qual encara retruny al nostre timpà malferit. De Barcelona són els actors de Tele 5, la Barceló i la Caballé. És a Barcelona, en definitiva, on es genera pràcticament tot el "nacionalisme banal" espanyol. I és entre la brutalitat del poder madrileny i la diversió entretinguda barcelonina que per primera vegada Espanya s'està consolidant com un dels grans estats del món.
Només una petita remarca, per als espanyolistes que em llegeixen, que són més d'un: els barcelonins creen Espanya no per un fervor intern, sinó simplement per necessitats de mercat. La societat de la informació en la qual vivim ha aplanat el camí a la cultura espanyola, senzillament perquè les cultures més grans s'hi adapten millor. Els catalans, com sempre, entre identitat i negoci han triat negoci i, com que els ha sortit bé, ara tampoc no fan escarafalls de la idea d'Espanya que, en el fons, ha resultat positiva per al seu triomf personal. Però al capdavall no hi ha altra cosa que diners o allò que abans en deien "autorealització". Mai no ha estat Catalunya terra de quixots.
Crear Espanya -no l'Estat espanyol, això ja fa temps que existeix, sinó Espanya, com a unitat de destí en l'universal- requereix dues coses: un mecanisme fort de poder, sense fissures i implacable, i una faramalla etèria d'elements que uneixin la població, que facin que tota una sèrie de gent que no té res en comú sentin de sobte que els uneix alguna cosa.
Així com el primer aspecte sempre l'ha exercit, i relativament bé, Madrid, el segon aspecte l'està exercint ara magistralment Barcelona, convertida d'aquesta manera en la gran ciutat espanyolitzadora de la pell de brau.
De Barcelona (sc. Catalunya) procedeixen, per exemple, la Thyssen i la Caixa, que han convertit el nucli museístic de Madrid en un dels més importants del món; de Barcelona és en Buenafuente, que proporciona entreteniment humorístic i musical generalitzat; de Barcelona és pràcticament tota la selecció espanyola, l'impacte de la qual encara retruny al nostre timpà malferit. De Barcelona són els actors de Tele 5, la Barceló i la Caballé. És a Barcelona, en definitiva, on es genera pràcticament tot el "nacionalisme banal" espanyol. I és entre la brutalitat del poder madrileny i la diversió entretinguda barcelonina que per primera vegada Espanya s'està consolidant com un dels grans estats del món.
Només una petita remarca, per als espanyolistes que em llegeixen, que són més d'un: els barcelonins creen Espanya no per un fervor intern, sinó simplement per necessitats de mercat. La societat de la informació en la qual vivim ha aplanat el camí a la cultura espanyola, senzillament perquè les cultures més grans s'hi adapten millor. Els catalans, com sempre, entre identitat i negoci han triat negoci i, com que els ha sortit bé, ara tampoc no fan escarafalls de la idea d'Espanya que, en el fons, ha resultat positiva per al seu triomf personal. Però al capdavall no hi ha altra cosa que diners o allò que abans en deien "autorealització". Mai no ha estat Catalunya terra de quixots.
Un rajolinet d'hipocresia
Aquest curs que ve, els alumnes de batxillerat estudiaran dues hores de català a la setmana. L’estudi de la llengua mai no havia estat tan minso al batxillerat, amb l’agreujant que la majoria d’estudiants acaben l’ESO amb problemes fins i tot de segmentació de paraules.
L’any que ve, igualment, s’aplicarà una tercera hora de castellà a Primària, perquè cap nen del país no s’equivoqui en escriure "podemos". D’aquesta manera, es comença a gratar en l’últim reducte que quedava per al manteniment del país, que era l’escola.
Els socialistes, que han comès aquests dos atacs gravíssims a la llengua, es vanten tanmateix de defensar la pluralitat lingüística d’Espanya, de ser els màxims valedors de la riquesa lingüística, davant d’un PP al qual, segons ells, s’ha d’imputar el Manifest de la llengua comuna (aquí, "comuna" enteneu-la com a adjectiu, sisplau).
El cinisme del socialisme espanyol seria il·limitat, si no fos perquè el contorneja la badoqueria i el sucursalisme agemolit del català.
L’any que ve, igualment, s’aplicarà una tercera hora de castellà a Primària, perquè cap nen del país no s’equivoqui en escriure "podemos". D’aquesta manera, es comença a gratar en l’últim reducte que quedava per al manteniment del país, que era l’escola.
Els socialistes, que han comès aquests dos atacs gravíssims a la llengua, es vanten tanmateix de defensar la pluralitat lingüística d’Espanya, de ser els màxims valedors de la riquesa lingüística, davant d’un PP al qual, segons ells, s’ha d’imputar el Manifest de la llengua comuna (aquí, "comuna" enteneu-la com a adjectiu, sisplau).
El cinisme del socialisme espanyol seria il·limitat, si no fos perquè el contorneja la badoqueria i el sucursalisme agemolit del català.
dijous, 12 de juny del 2008
Les competències indeterminades
He estat escoltant aquest vídeo interessantíssim: http://www.vilaweb.tv/?video=5282. El recomano vivament, tant les reflexions del president Pujol, com especialment l'exposició del Dr. Tremosa.
Hi ha una cosa que m'ha fet gràcia. Quan es tracta de presentar un acte no oficial en el qual hagi d'intervenir una persona preparada, amb coneixement de causa i agradable d'escoltar, tothom vol el president Pujol. A ningú se li ocorreria convidar en Montilla que, en canvi, tothom s'ha d'empassar quan s'inaugura un centre per al reciclatge de les burilles de tabac a Mollet. Igualment, absolutament tothom tracta el president Pujol de "president": mai no he sentit el mot "expresident", si no és, és clar, en els telenotícies oficials.
La nostra societat ho té tot minuciosíssimament regulat. Exèrcits de centenars de milers de persones treballen arreu d'Europa per produir normativa de tota mena. Tanmateix, malgrat les muntanyes de papers -o precisament a causa d'elles- hi ha també un bon grapat de situacions en les quals no resulta directament competent ningú. Per exemple: la presentació d'aquest llibre del vídeo, qui l'ha de fer? Cal que la faci el president vigent de la Generalitat? No: la fa qui té més autoritat moral, qui es mereix més respecte, qui arriba primer.
Imaginem-nos un altre cas, extret de l'institut. Un festa de fi de curs, a final d'ESO. Qui l'ha d'organitzar? Qui coordina les activitats (al capdavall, és una activitat)? Qui coordina la línia educativa del centre (al capdavall, se'ls acomiada d'un cicle)? Els tutors d'aquells grups (que són qui els coneixen més bé)? Una comissió de professors dels grups que s'acomiaden? Davant de la inconcreció, acaba organitzant l'acte qui arriba primer, qui sembla que ho farà millor, qui ho ha fet sempre o qui, simplement, s'hi mostra més disposat.
Moltes coses que es podrien fer a Catalunya no són ben bé competència de la Generalitat ni de l'Estat. Les fa, simplement, qui passa primer. És el cas de la canonada de l'aigua: se la va quedar en ZP perquè els d'aquí no feien res de res. Si la Generalitat hagués posat fil a l'agulla de seguida, segurament l'espanyol hauria callat. Al capdavall, li treien un problema de sobre.
Una part del poder el perd Catalunya per deixadesa. És cert que ells fa segles que ens tenen la banya posada, però nosaltres normalment ens ocupàvem de les nostres coses, i moltes colaven. Ara sempre arribem tard i, en un món de competències indeterminades, aquestes se les acaba quedant qui, ni que sigui amb la mateixa desídia, disposa de més mecanismes per a exercir-les.
Hi ha una cosa que m'ha fet gràcia. Quan es tracta de presentar un acte no oficial en el qual hagi d'intervenir una persona preparada, amb coneixement de causa i agradable d'escoltar, tothom vol el president Pujol. A ningú se li ocorreria convidar en Montilla que, en canvi, tothom s'ha d'empassar quan s'inaugura un centre per al reciclatge de les burilles de tabac a Mollet. Igualment, absolutament tothom tracta el president Pujol de "president": mai no he sentit el mot "expresident", si no és, és clar, en els telenotícies oficials.
La nostra societat ho té tot minuciosíssimament regulat. Exèrcits de centenars de milers de persones treballen arreu d'Europa per produir normativa de tota mena. Tanmateix, malgrat les muntanyes de papers -o precisament a causa d'elles- hi ha també un bon grapat de situacions en les quals no resulta directament competent ningú. Per exemple: la presentació d'aquest llibre del vídeo, qui l'ha de fer? Cal que la faci el president vigent de la Generalitat? No: la fa qui té més autoritat moral, qui es mereix més respecte, qui arriba primer.
Imaginem-nos un altre cas, extret de l'institut. Un festa de fi de curs, a final d'ESO. Qui l'ha d'organitzar? Qui coordina les activitats (al capdavall, és una activitat)? Qui coordina la línia educativa del centre (al capdavall, se'ls acomiada d'un cicle)? Els tutors d'aquells grups (que són qui els coneixen més bé)? Una comissió de professors dels grups que s'acomiaden? Davant de la inconcreció, acaba organitzant l'acte qui arriba primer, qui sembla que ho farà millor, qui ho ha fet sempre o qui, simplement, s'hi mostra més disposat.
Moltes coses que es podrien fer a Catalunya no són ben bé competència de la Generalitat ni de l'Estat. Les fa, simplement, qui passa primer. És el cas de la canonada de l'aigua: se la va quedar en ZP perquè els d'aquí no feien res de res. Si la Generalitat hagués posat fil a l'agulla de seguida, segurament l'espanyol hauria callat. Al capdavall, li treien un problema de sobre.
Una part del poder el perd Catalunya per deixadesa. És cert que ells fa segles que ens tenen la banya posada, però nosaltres normalment ens ocupàvem de les nostres coses, i moltes colaven. Ara sempre arribem tard i, en un món de competències indeterminades, aquestes se les acaba quedant qui, ni que sigui amb la mateixa desídia, disposa de més mecanismes per a exercir-les.
dimarts, 10 de juny del 2008
Els funcionaris d'empresa
Arran de la reacció d'energumen que està tenint el Sr. Hunold amb el tema del català, m'han tornat a venir al cap dues idees que observo darrerament en algunes empreses, especialment les mitjanes i grans. Caldria que els defensors de la iniciativa privada -com jo mateix- tinguéssim en compte aquestes característiques de l'empresa europea actual, per tal de no idealitzar-la excessivament:
1. Moltes empreses maltracten el client. No diré noms per no cometre una imprudència punible, però crec que tots en tenim l'experiència. Ja no és sempre vàlid allò de "el client sempre té raó" o bé "hem de ser amables perquè, si no, la competència se'sn tirarà al damunt". Hi ha un bon nombre d'empreses que tracten despòticament els seus clients i, tanmateix, tenen una bona quota de mercat i fan grans beneficis.
2. Moltes empreses mantenen un elevat percentatge de treballadors inútils. Ja ho va denunciar la Corinne Meyer al Bon dia, mandra. Són treballadors que, sense fer gaire soroll, no fan tampoc gaires aportacions, o cap ni una. Tenen molt poca productivitat però ningú no els toca.
Aquestes dues característiques són estranyes, perquè tots les associem més aviat a l'Estat, als funcionaris, a l'ocupació pública. Però també es donen en l'empresa privada, de manera que podríem dir, en cert sentit, que moltes empreses privades també tenen funcionaris.
Adverteixo als advocats d'Air Berlin, que estan a la que salta, que aquesta reflexió no s'adreça a la companyia del seu client, sinó que és de caire general, sobre la nostra societat. Per entendre-ho d'alguna manera, jo diria que l'acomodació general de la societat europea, allò de passar l'estona amb el MSN, ha acabat afectant el clima general, i ha rebaixat l'exigència dels empresaris cap als treballadors i dels clients cap a les empreses. Per necessitat o per força, però és així.
1. Moltes empreses maltracten el client. No diré noms per no cometre una imprudència punible, però crec que tots en tenim l'experiència. Ja no és sempre vàlid allò de "el client sempre té raó" o bé "hem de ser amables perquè, si no, la competència se'sn tirarà al damunt". Hi ha un bon nombre d'empreses que tracten despòticament els seus clients i, tanmateix, tenen una bona quota de mercat i fan grans beneficis.
2. Moltes empreses mantenen un elevat percentatge de treballadors inútils. Ja ho va denunciar la Corinne Meyer al Bon dia, mandra. Són treballadors que, sense fer gaire soroll, no fan tampoc gaires aportacions, o cap ni una. Tenen molt poca productivitat però ningú no els toca.
Aquestes dues característiques són estranyes, perquè tots les associem més aviat a l'Estat, als funcionaris, a l'ocupació pública. Però també es donen en l'empresa privada, de manera que podríem dir, en cert sentit, que moltes empreses privades també tenen funcionaris.
Adverteixo als advocats d'Air Berlin, que estan a la que salta, que aquesta reflexió no s'adreça a la companyia del seu client, sinó que és de caire general, sobre la nostra societat. Per entendre-ho d'alguna manera, jo diria que l'acomodació general de la societat europea, allò de passar l'estona amb el MSN, ha acabat afectant el clima general, i ha rebaixat l'exigència dels empresaris cap als treballadors i dels clients cap a les empreses. Per necessitat o per força, però és així.
dilluns, 9 de juny del 2008
La lletera heroica
Conec el cas d'un conte que va ser censurat en un llibre de text de Primària. Es tracta de "La gallina dels ous d'or", considerat massa escabrós, ja que la gallina, com deu recordar el lector, és morta al final. La mort, entre infants, pot provocar traumes.
Curiosament fullejo uns llibres de Primària en els quals es reprodueix el conte de la lletera. Aquest conte -que transcric més avall, en cursiva, per si algú no el recordava- és conegut entre nosaltres sobretot per la versió que en va fer l'escriptor alabès Félix de Samaniego, encara que deu recollir un motiu antic i anterior, com passa sovint en els contes.
Rellegint el conte, m'adono de la profunda perversió que conté. La lletera, presentada com a antiparadigma de comportament és, al meu entendre, una heroïna, una capitalista avant-là-lettre, una empresària que fomenta el progrés i la riquesa.
Aquesta dona, en efecte, mentre porta un gerro de llet al cap, pensa en negocis. Pensa, sobretot, en la manera de multiplicar el capital, de fer-lo treballar, d'expandir l'activitat econòmica. Una dona amb aquesta empenta, sense traves administratives, era capaç de modernitzar l'Espanya del segle XVIII, tenia una agudíssima visió de futur precapitalista. La seva mentalitat és borsària: vol invertir els diners perquè facin possible el naixement d'altres activitats.
Tanmateix, la ment obtusa, tancada i provinciana de l'era preindustrial la castiga: la fa ensopegar, se'n van en orris tots els seus plans i, com a moralitat, s'extreu la preferència de la vida mediocre, de la micarella, del no-risc empresarial, davant de l'aposta per la productivitat.
Sorprèn que la lletera torni a estar de moda. Avui en dia, la lletera seria un dels milions de funcionaris socialistes que infecten Europa. Més que portar llet, trauria la poca que queda de les vaques exhaustes del continent -en el cas de les catalanes, directament moribundes.
Proposo que algú, talment un James Finn Garner, faci una nova versió d'aquest conte, enaltint aquesta figura digníssima, aquesta ment lúcida i preclara, salvant-la de l'ensopegada i convertint el seu humil gibrell de llet en una ATO que abasteixi tot el país amb camions moderns i refrigerats.
La Joaneta, amb el seu càntir de llet, ben posat al cap sobre el coixinet, pensava arribar sense obstacle a la ciutat.
Caminava a pas llarg, lleugera i curta de faldeta, perquè només s’havia posat, per a estar més àgil, el faldellinet i les sandàlies. Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la llet i la manera d’emprar-ho.
Compraria un centenar d’ous, i en faria tres pollades; amb tot d’atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà prou per a comprar un porc. L’engreixaré, és qüestió d’una mica de segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre’l, em valdrà molt bons diners. I qui m’impedirà, valent-me tant, ficar a l’estable una bona vaca amb el seu vedell, i veure’l saltironar al mig del ramat?”.
En dir això, la Joaneta saltà també, plena de goig. Cau el càntir i es vessa la llet. Adéu vaca i vedell! Adéu porc! Adéu pollets! La dama de tants béns, mirant amb ulls afligits la seva fortuna per terra.
Curiosament fullejo uns llibres de Primària en els quals es reprodueix el conte de la lletera. Aquest conte -que transcric més avall, en cursiva, per si algú no el recordava- és conegut entre nosaltres sobretot per la versió que en va fer l'escriptor alabès Félix de Samaniego, encara que deu recollir un motiu antic i anterior, com passa sovint en els contes.
Rellegint el conte, m'adono de la profunda perversió que conté. La lletera, presentada com a antiparadigma de comportament és, al meu entendre, una heroïna, una capitalista avant-là-lettre, una empresària que fomenta el progrés i la riquesa.
Aquesta dona, en efecte, mentre porta un gerro de llet al cap, pensa en negocis. Pensa, sobretot, en la manera de multiplicar el capital, de fer-lo treballar, d'expandir l'activitat econòmica. Una dona amb aquesta empenta, sense traves administratives, era capaç de modernitzar l'Espanya del segle XVIII, tenia una agudíssima visió de futur precapitalista. La seva mentalitat és borsària: vol invertir els diners perquè facin possible el naixement d'altres activitats.
Tanmateix, la ment obtusa, tancada i provinciana de l'era preindustrial la castiga: la fa ensopegar, se'n van en orris tots els seus plans i, com a moralitat, s'extreu la preferència de la vida mediocre, de la micarella, del no-risc empresarial, davant de l'aposta per la productivitat.
Sorprèn que la lletera torni a estar de moda. Avui en dia, la lletera seria un dels milions de funcionaris socialistes que infecten Europa. Més que portar llet, trauria la poca que queda de les vaques exhaustes del continent -en el cas de les catalanes, directament moribundes.
Proposo que algú, talment un James Finn Garner, faci una nova versió d'aquest conte, enaltint aquesta figura digníssima, aquesta ment lúcida i preclara, salvant-la de l'ensopegada i convertint el seu humil gibrell de llet en una ATO que abasteixi tot el país amb camions moderns i refrigerats.
La Joaneta, amb el seu càntir de llet, ben posat al cap sobre el coixinet, pensava arribar sense obstacle a la ciutat.
Caminava a pas llarg, lleugera i curta de faldeta, perquè només s’havia posat, per a estar més àgil, el faldellinet i les sandàlies. Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la llet i la manera d’emprar-ho.
Compraria un centenar d’ous, i en faria tres pollades; amb tot d’atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà prou per a comprar un porc. L’engreixaré, és qüestió d’una mica de segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre’l, em valdrà molt bons diners. I qui m’impedirà, valent-me tant, ficar a l’estable una bona vaca amb el seu vedell, i veure’l saltironar al mig del ramat?”.
En dir això, la Joaneta saltà també, plena de goig. Cau el càntir i es vessa la llet. Adéu vaca i vedell! Adéu porc! Adéu pollets! La dama de tants béns, mirant amb ulls afligits la seva fortuna per terra.
divendres, 6 de juny del 2008
Air Berlín
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2884866http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/airberlin.pdf
Certament, les paraules de Joachim Hunold, director d'Air Berlín, són indignants, per la prepotència amb què han estat escrites. I també per l'enorme ignorància cap a la realitat de Catalunya que mostren, i per la nul·la sensibilitat cap a la diversitat lingüística i humana d'Europa.
Em sap especialment greu que vinguin d'un alemany, del ciutadà d'un poble que ha produït els millors músics de la història, els millors filòsofs de la història, alguns dels millors escriptors i enginyers de la història. D'un poble tanmateix -i sap greu haver-ho de recordar- que ha produït a Europa la massacre més gran que ha conegut mai el continent.
El nazisme no és justificable, però sí que és explicable, com tot fenomen humà. I el nazisme es va produir precisament perquè un poble sencer, l'alemany, es va veure profundament humiliat pel Tractat de Versalles. Va ser l'atac tan cruel a la nació alemanya el que la va fer revoltar d'una manera tan nefasta per a la humanitat.
En un exercici de magnanimitat, i tenint en compte les aportacions impagables que ha fet Alemanya al progrés humà, puc arribar a entendre el fenomen del nazisme, i fins i tot a fer-hi la vista grossa. El que no puc entendre és que uns pobles puguin reaccionar davant dels atacs que els fan cometent holocausts i d'altres haguem sempre de callar. Perquè els catalans també tenim la nostra dignitat: una dignitat que no es basa a envair territoris, sinó a vetllar pel manteniment d'una cultura mil·lenària que, precisament a les Illes, va produir Ramon Llull, un autor que està a la base de bona part de la filosofia alemanya.
El senyor Hunold diu que els mallorquins s'han benefiat molt de la Unió Europea. És cert, probablement, però si hem de baixar l'argumentació a aquests nivells, diré que els alemanys també se n'han beneficiat, perquè poden fer a Mallorca i a Catalunya coses per les quals a casa seva serien ficats immediatament a la presó. Visc a Pineda, una zona turística, i a l'agost no és infreqüent veure vomiteres pels carrers d'alemanys que s'han passat tot el dia cridant, o trobar el jardí ple de condons -com li passava cada any a un amic meu- perquè els alemanys practicaven punteria sobre la seva propietat.
El Govern de les Illes demanava que la megafonia dels avions incorporés també el català. Així és com interpreto jo la carta que va enviar al Sr. Hunold. La inversió que demanava és mínima, i en canvi la satisfacció per a un viatger català, habituat a haver d'amagar sempre el seu amor, podia ser màxima. Ni això no vol concedir el Sr. Hunold, convertit en un Jiménez Losantos germànic.
El lamentabilíssim editorial del Sr. Hunold demostra al meu entendre, una vegada més, el que fa temps que dic: Europa està acabada. És un niu de nacionalismes, un intercanvi constant de retrets, una manca absoluta de respecte de les cultures més fortes -que han estat també les més bèl·liques- sobre les més febles. Cal mirar als Estats Units, d'allí és d'on ens ha de venir tota llum.
Un americà hauria pensat altrament: no sé què cony és el català, però 10 milions de persones per 20 dòlars fan 200 milions de dòlars. El català val la pena.
Traducció a l'alemany, que serà enviada als responsables d'Air Berlin:
Die Worten von Joachim Hunold, Präsidenten der Luftfahrtgesellschaft Air Berlin, sind sicher empörend, wegen dem Vorherrschen, mit dem sie geschrieben wurden und deswegen, weil sie keine Empfindligkeit zur sprachlichen und menschlichen Vielfalt zeigen.
Es tut mir besonders leid, dass sie von einem Deutschen geschrieben wurden, dem Bürger des Volkes, das die besten Komponisten, die besten Philosophen, einige der besten Schreiber und Ingenieure der Geschichte hervorgebracht hat. Ein Volk, aber –und ich mag nicht, dass ich das sagen muss- der auch in Europa das grösste Massaker ihrer Geschiche verursacht hat.
Der Nazismus kann nicht gerechtfertigt werden, ist aber doch erklärbar. Der Nazismus fand deswegen statt, weil ein ganzes Volk, das deutsche, sich im Versailles-Vertrag erniedrigt fühlte. Es war dieser grosser Angriff an die deutsche Nation was sie empörte, auf dieser so negativen Weise für die Menschlichkeit.
Wenn ich grossherzig bin, und an die unzahlbaren Beiträge Deutschlands an den menschlichen Fortschritt denke, kann ich die Entstehung des Nazismus verstehen, und eben ihn wegsehen. Was ich aber nicht verstehen kann ist, dass einige Völker gegen die Angriffe reagieren können, und selbst Menschenvernichtungen machen, während die anderen immer schweigen müssen. Die Katalaner haben auch ihre Würde: diese Würde basiert sich nicht darin, Länder anzugreiffen, sondern darin, auf eine tausendjährige Kultur aufzupassen. Diese Kultur hat eben auf Mallorca den grossen Philosophen Ramon Llull gebracht, der auf der Base unzahlbarer deutschen Philosophen liegt.
Herr Hunold sagt, die Mallorkiner haben von der Europäischen Union viele Wohltate genommen. Richtig. Aber, wenn wir auf dieser Ebene argumentieren müssen, dann haben auch die Deutschen vieles davon profitiert, denn sie in Katalonien und Mallorca auf einer Weise sich benehmen dürfen, die sie in Deuschland sofort ans Gefängnis bringen würde. Ich lebe in Pineda, in einer turistischen Gegend. Da kommt im August ziemlich oft vor, allerlei Erbrechen auf der Strasse zu sehen, von Deutschen, die den ganzen Tag geschrien haben. Oder auf dem Garten Kondome zu finden, wie es einem Freund von mir passierte, da die Deutschen darin erschiessten.
Die Regierung der Balearen bettete um eine Megaphonie auf Katalanisch in den Flugzeugen. So interpretiere ich den Brief, der Herrn Hunold geschickt wurde. Die Investierung dafür war minimal, die Befriedingung für einen katalanischen Reiser aber wahrscheinlich maximal, da er die Liebe für seine Nation immer verhellen muss. Nicht einmal das will der Herr Hunold gewähren, der germanische Jiménez Losantos.
In seinem bedauerlichen Artikel zeigt noch einmal Herr Hunold, was ich zeit langem behaupte: Europa ist tot. Europa ist ein Nest von Nationalismen, ein ständiger Auschtausch von Vorwürfen, ein absoluter Mangel an Respekt der kräftigeren zu den schwächeren Kulturen –die kräftigen, die auch die meist kriegerisch waren. Wir müssen auf die USA blicken: daher kann uns das Licht kommen.
Ein Amerikaner hätte sicher gedacht: ich weiss nicht, um Gottes willen, was Katalanisch ist, aber das wird von 10 Millionen Leute gesprochen, per 20 $, das macht 200 Millionen $. Das Katalanische lohnt sich.
(El vídeo, penjat al Youtube, correspon a un hotel a 500 metres de casa meva)
Certament, les paraules de Joachim Hunold, director d'Air Berlín, són indignants, per la prepotència amb què han estat escrites. I també per l'enorme ignorància cap a la realitat de Catalunya que mostren, i per la nul·la sensibilitat cap a la diversitat lingüística i humana d'Europa.
Em sap especialment greu que vinguin d'un alemany, del ciutadà d'un poble que ha produït els millors músics de la història, els millors filòsofs de la història, alguns dels millors escriptors i enginyers de la història. D'un poble tanmateix -i sap greu haver-ho de recordar- que ha produït a Europa la massacre més gran que ha conegut mai el continent.
El nazisme no és justificable, però sí que és explicable, com tot fenomen humà. I el nazisme es va produir precisament perquè un poble sencer, l'alemany, es va veure profundament humiliat pel Tractat de Versalles. Va ser l'atac tan cruel a la nació alemanya el que la va fer revoltar d'una manera tan nefasta per a la humanitat.
En un exercici de magnanimitat, i tenint en compte les aportacions impagables que ha fet Alemanya al progrés humà, puc arribar a entendre el fenomen del nazisme, i fins i tot a fer-hi la vista grossa. El que no puc entendre és que uns pobles puguin reaccionar davant dels atacs que els fan cometent holocausts i d'altres haguem sempre de callar. Perquè els catalans també tenim la nostra dignitat: una dignitat que no es basa a envair territoris, sinó a vetllar pel manteniment d'una cultura mil·lenària que, precisament a les Illes, va produir Ramon Llull, un autor que està a la base de bona part de la filosofia alemanya.
El senyor Hunold diu que els mallorquins s'han benefiat molt de la Unió Europea. És cert, probablement, però si hem de baixar l'argumentació a aquests nivells, diré que els alemanys també se n'han beneficiat, perquè poden fer a Mallorca i a Catalunya coses per les quals a casa seva serien ficats immediatament a la presó. Visc a Pineda, una zona turística, i a l'agost no és infreqüent veure vomiteres pels carrers d'alemanys que s'han passat tot el dia cridant, o trobar el jardí ple de condons -com li passava cada any a un amic meu- perquè els alemanys practicaven punteria sobre la seva propietat.
El Govern de les Illes demanava que la megafonia dels avions incorporés també el català. Així és com interpreto jo la carta que va enviar al Sr. Hunold. La inversió que demanava és mínima, i en canvi la satisfacció per a un viatger català, habituat a haver d'amagar sempre el seu amor, podia ser màxima. Ni això no vol concedir el Sr. Hunold, convertit en un Jiménez Losantos germànic.
El lamentabilíssim editorial del Sr. Hunold demostra al meu entendre, una vegada més, el que fa temps que dic: Europa està acabada. És un niu de nacionalismes, un intercanvi constant de retrets, una manca absoluta de respecte de les cultures més fortes -que han estat també les més bèl·liques- sobre les més febles. Cal mirar als Estats Units, d'allí és d'on ens ha de venir tota llum.
Un americà hauria pensat altrament: no sé què cony és el català, però 10 milions de persones per 20 dòlars fan 200 milions de dòlars. El català val la pena.
Traducció a l'alemany, que serà enviada als responsables d'Air Berlin:
Die Worten von Joachim Hunold, Präsidenten der Luftfahrtgesellschaft Air Berlin, sind sicher empörend, wegen dem Vorherrschen, mit dem sie geschrieben wurden und deswegen, weil sie keine Empfindligkeit zur sprachlichen und menschlichen Vielfalt zeigen.
Es tut mir besonders leid, dass sie von einem Deutschen geschrieben wurden, dem Bürger des Volkes, das die besten Komponisten, die besten Philosophen, einige der besten Schreiber und Ingenieure der Geschichte hervorgebracht hat. Ein Volk, aber –und ich mag nicht, dass ich das sagen muss- der auch in Europa das grösste Massaker ihrer Geschiche verursacht hat.
Der Nazismus kann nicht gerechtfertigt werden, ist aber doch erklärbar. Der Nazismus fand deswegen statt, weil ein ganzes Volk, das deutsche, sich im Versailles-Vertrag erniedrigt fühlte. Es war dieser grosser Angriff an die deutsche Nation was sie empörte, auf dieser so negativen Weise für die Menschlichkeit.
Wenn ich grossherzig bin, und an die unzahlbaren Beiträge Deutschlands an den menschlichen Fortschritt denke, kann ich die Entstehung des Nazismus verstehen, und eben ihn wegsehen. Was ich aber nicht verstehen kann ist, dass einige Völker gegen die Angriffe reagieren können, und selbst Menschenvernichtungen machen, während die anderen immer schweigen müssen. Die Katalaner haben auch ihre Würde: diese Würde basiert sich nicht darin, Länder anzugreiffen, sondern darin, auf eine tausendjährige Kultur aufzupassen. Diese Kultur hat eben auf Mallorca den grossen Philosophen Ramon Llull gebracht, der auf der Base unzahlbarer deutschen Philosophen liegt.
Herr Hunold sagt, die Mallorkiner haben von der Europäischen Union viele Wohltate genommen. Richtig. Aber, wenn wir auf dieser Ebene argumentieren müssen, dann haben auch die Deutschen vieles davon profitiert, denn sie in Katalonien und Mallorca auf einer Weise sich benehmen dürfen, die sie in Deuschland sofort ans Gefängnis bringen würde. Ich lebe in Pineda, in einer turistischen Gegend. Da kommt im August ziemlich oft vor, allerlei Erbrechen auf der Strasse zu sehen, von Deutschen, die den ganzen Tag geschrien haben. Oder auf dem Garten Kondome zu finden, wie es einem Freund von mir passierte, da die Deutschen darin erschiessten.
Die Regierung der Balearen bettete um eine Megaphonie auf Katalanisch in den Flugzeugen. So interpretiere ich den Brief, der Herrn Hunold geschickt wurde. Die Investierung dafür war minimal, die Befriedingung für einen katalanischen Reiser aber wahrscheinlich maximal, da er die Liebe für seine Nation immer verhellen muss. Nicht einmal das will der Herr Hunold gewähren, der germanische Jiménez Losantos.
In seinem bedauerlichen Artikel zeigt noch einmal Herr Hunold, was ich zeit langem behaupte: Europa ist tot. Europa ist ein Nest von Nationalismen, ein ständiger Auschtausch von Vorwürfen, ein absoluter Mangel an Respekt der kräftigeren zu den schwächeren Kulturen –die kräftigen, die auch die meist kriegerisch waren. Wir müssen auf die USA blicken: daher kann uns das Licht kommen.
Ein Amerikaner hätte sicher gedacht: ich weiss nicht, um Gottes willen, was Katalanisch ist, aber das wird von 10 Millionen Leute gesprochen, per 20 $, das macht 200 Millionen $. Das Katalanische lohnt sich.
(El vídeo, penjat al Youtube, correspon a un hotel a 500 metres de casa meva)
dijous, 5 de juny del 2008
Llei i reglament
El procés legislatiu tradicional comprèn dues fases: la llei i el reglament.
La llei és l'expressió màxima de la voluntat i sobirania popular -almenys teòricament-, mentre que el reglament és la matisació de la llei intervinguda per tècnics, no escollits democràticament sinó per oposició a un cos. La mostra més típica de reglament, a l'Estat espanyol, és el famós "reial decret".
Una característica de la societat europea actual és que s'ha invertit l'ordre entre llei i reglament. Si abans primer venia la democràcia (en forma de llei) i, després, la tecnocràcia (en forma de reglament), ara primer ve la tecnocràcia i, després, la democràcia.
Això és així a causa de la Unió Europea. A la Unió Europea, les lleis sempre tenen forma de reglament: tant els reglaments pròpiament dits com les famoses directrius o directives són obra de tecnòcrates. Aquestes normes, posteriorment, s'adapten als drets de cada país, sota un acte que, en el cas de les directrius, s'anomena "transposició". És aleshores quan els països poden legislar democràticament -dintre de les característiques, és clar, de la democràcia de cadascun, que en el cas d'Espanya desdibuixen gairebé del tot aquest sistema.
Pràcticament tota la legislació actual ve de la Unió Europea, que ha anat envaint competències i s'ho ha anat quedant tot. Tenint en compte el sistema explicat, la gran majoria de les nostres lleis no tenen un origen democràtic, i s'hi introdueixen petits retocs d'aquest tipus precisament en la fase final, quan es converteixen en lleis de cada país.
No és que aquest sistema em sembli malament. De fet, la democràcia és una invenció molt concreta d'una societat molt determinada -la grega- de la qual ja estem molt allunyats. Actualment, és un sistema paralitzador, i per això la Unió Europea ha tirat sàviament pel dret. Imagineu-vos la indústria alemanya a les mans d'un Montilla, per exemple: seria la fi d'Europa.
Tanmateix, que ningú s'enganyi quan, per exemple, escarneix el conseller Maragall, "Tete" (que, per cert, em cau remalament). Aquest rep les lleis servides per Brussel·les i traduïdes al castellà per Madrid. Les poquíssimes esmenes que hi pot introduir són les quatre engrunes democràtiques derivades d'una societat que cada cop pressiona menys i d'un sistema mundial que cada cop pressiona més.
La llei és l'expressió màxima de la voluntat i sobirania popular -almenys teòricament-, mentre que el reglament és la matisació de la llei intervinguda per tècnics, no escollits democràticament sinó per oposició a un cos. La mostra més típica de reglament, a l'Estat espanyol, és el famós "reial decret".
Una característica de la societat europea actual és que s'ha invertit l'ordre entre llei i reglament. Si abans primer venia la democràcia (en forma de llei) i, després, la tecnocràcia (en forma de reglament), ara primer ve la tecnocràcia i, després, la democràcia.
Això és així a causa de la Unió Europea. A la Unió Europea, les lleis sempre tenen forma de reglament: tant els reglaments pròpiament dits com les famoses directrius o directives són obra de tecnòcrates. Aquestes normes, posteriorment, s'adapten als drets de cada país, sota un acte que, en el cas de les directrius, s'anomena "transposició". És aleshores quan els països poden legislar democràticament -dintre de les característiques, és clar, de la democràcia de cadascun, que en el cas d'Espanya desdibuixen gairebé del tot aquest sistema.
Pràcticament tota la legislació actual ve de la Unió Europea, que ha anat envaint competències i s'ho ha anat quedant tot. Tenint en compte el sistema explicat, la gran majoria de les nostres lleis no tenen un origen democràtic, i s'hi introdueixen petits retocs d'aquest tipus precisament en la fase final, quan es converteixen en lleis de cada país.
No és que aquest sistema em sembli malament. De fet, la democràcia és una invenció molt concreta d'una societat molt determinada -la grega- de la qual ja estem molt allunyats. Actualment, és un sistema paralitzador, i per això la Unió Europea ha tirat sàviament pel dret. Imagineu-vos la indústria alemanya a les mans d'un Montilla, per exemple: seria la fi d'Europa.
Tanmateix, que ningú s'enganyi quan, per exemple, escarneix el conseller Maragall, "Tete" (que, per cert, em cau remalament). Aquest rep les lleis servides per Brussel·les i traduïdes al castellà per Madrid. Les poquíssimes esmenes que hi pot introduir són les quatre engrunes democràtiques derivades d'una societat que cada cop pressiona menys i d'un sistema mundial que cada cop pressiona més.
dimarts, 3 de juny del 2008
Els bibliòfils
La diferència entre un bon lector i un bibliòfil és de tipus eròtic. Un bibliòfil no és pas millor lector, ni més lector, que una persona que llegeixi habitualment. Més aviat al contrari: sovint llegeix menys, complagut ja del tot amb la contemplació del llibre com a objecte.
Una persona a qui li agradi llegir demanarà els llibres a amics. Sovint anirà a la biblioteca i, quan els hagi llegits, ja no en voldrà saber res més. Si els llibres són seus -i, de vegades, si no ho són- no li farà res guixar-los, rebregar-los, doblegar-ne les pàgines per marcar més clarament l'última que ha llegit.
Un bibliòfil, tot això ho troba injuriós. No deixa els llibres no pas amb la por que no els hi tornin -mal menor- sinó amb la por que els hi tornin sense aquella àurea d'immaculat que posseïen. Els llibres, els bibliòfil els vol posseir, perquè pertany a la natura mateixa de qualsevol amor -si més no, l'humà- la voluntar d'apropiar-se de l'objecte que s'estima.
Un bibliòfil necessita viure envoltat de llibres, encara que n'ajorni la lectura en una data que ni ell mateix sap si arribarà. Quan els toca, es gauba amb el tacte, amb l'olor dels papers -tan diferents-, amb la forma de les lletres. Si vénen de fora, els atresora amb el convenciment que té una cosa diferent i única, que el fa especial entre la resta de mortals del lloc on viu.
El llibre no morirà mai mentre hi hagi bibliòfils. És el fetitxe d'un percentatge diferent de la societat que, per sort, no veu com, contràriament al que passa sovit amb les diferències, la seva és humiliada o perseguida penalment. Caldria saber, això sí, quants fetitxistes del llibre hi ha, quin percentatge està tocat d'aquesta pertorbació. Llavors es podrà dir, en el futur, quantes editorials hauran de plegar.
diumenge, 1 de juny del 2008
Tocar sostre
Catalunya ha arribat a un nivell de benestar que no està gens malament. No és, per descomptat, el d'Estats Units, però tampoc no hi ha la competitivitat d'allí i, comptat i debatut, el nivell de vida hi és equiparable. Almenys per a molta gent.
Un cop arribats a aquest nivell, la societat es podria plantejar una nova etapa, un nou repte, que seria el de la millora no material, sinó espiritual i intel·lectual. No és que, contràriament a la massa comunista, consideri la riquesa un mal: al contrari, és la condició sine qua non de qualsevol progrés humà. Però no n'hi ha prou.
Els reptes que es podria plantejar ara la nostra societat serien: com podem invertir la riquesa d'una manera creativa, que no sigui arrasant-ho tot construint pisos?; com podem aconseguir que àmplies capes de la població vagin a veure la Medea d'Eurípides i en surtin commosos?; com es pot millorar la qualitat democràtica del país fent que els disbarats generin immediatament rebuig i càstig públics, i no recompensa en forma de vots? Etc.
És evident que el camí no va per aquí, i el motiu és senzill. La majoria de gent, el gruix de la societat, és molt poc exigent. El que demana a la vida -i, per tant, demana també als polítics i gestors privats i públics- és poc: que tinguin feina; que la feina no els ocupi gaires hores; que tinguin lleure; que no els atabalin gaire. Aquestes característiques es posen ben de manifest quan ens comparem amb un nord-americà o amb determinats europeus. Tothom que hagi tingut contacte amb gent d'aquest països haurà pensat en algun moment que són uns histèrics, quan en realitat són, simplement, exigents.
La societat ha tocat sostre. Ja té el que volia, i no demana més. El sotre nostre és baix. Aquí no hi ha gratacels, com a Nova York: hi ha cases més aviat baixes. I, mentre aquest sostre no baixi, cosa improbable perquè hem entrat en una fase de creixement econòmic continu i definitiu, no hi haurà més demandes, ni més exigències.
S'entén bé que les nostres exigències siguin escasses veient d'on venim. Els nostres avantpassats, procedents majoritàriament de la pobríssima Espanya, vivien amb una sabata i una espardenya. Ja és prou progrés haver aconseguit que ara, per exemple, estudiem batxillerat. És un progrés extraordinari, però continua essent molt inferior al d'altres països i, en qualsevol cas, manifestament insuficient per construir una societat madura.
La societat actual creix bàsicament a base de l'aportació sud-americana, i es repeteixen els mateixos esquemes: passar de la misèria al batxillerat, un progrés espectacular. Però, com sempre, clarament insuficient. No s'albira doncs, en el futur, una possible ampliació d'horitzons, un enlairament humà que ens permeti parlar de tu a tu amb els pobles més avançats de la Terra.
Un cop arribats a aquest nivell, la societat es podria plantejar una nova etapa, un nou repte, que seria el de la millora no material, sinó espiritual i intel·lectual. No és que, contràriament a la massa comunista, consideri la riquesa un mal: al contrari, és la condició sine qua non de qualsevol progrés humà. Però no n'hi ha prou.
Els reptes que es podria plantejar ara la nostra societat serien: com podem invertir la riquesa d'una manera creativa, que no sigui arrasant-ho tot construint pisos?; com podem aconseguir que àmplies capes de la població vagin a veure la Medea d'Eurípides i en surtin commosos?; com es pot millorar la qualitat democràtica del país fent que els disbarats generin immediatament rebuig i càstig públics, i no recompensa en forma de vots? Etc.
És evident que el camí no va per aquí, i el motiu és senzill. La majoria de gent, el gruix de la societat, és molt poc exigent. El que demana a la vida -i, per tant, demana també als polítics i gestors privats i públics- és poc: que tinguin feina; que la feina no els ocupi gaires hores; que tinguin lleure; que no els atabalin gaire. Aquestes característiques es posen ben de manifest quan ens comparem amb un nord-americà o amb determinats europeus. Tothom que hagi tingut contacte amb gent d'aquest països haurà pensat en algun moment que són uns histèrics, quan en realitat són, simplement, exigents.
La societat ha tocat sostre. Ja té el que volia, i no demana més. El sotre nostre és baix. Aquí no hi ha gratacels, com a Nova York: hi ha cases més aviat baixes. I, mentre aquest sostre no baixi, cosa improbable perquè hem entrat en una fase de creixement econòmic continu i definitiu, no hi haurà més demandes, ni més exigències.
S'entén bé que les nostres exigències siguin escasses veient d'on venim. Els nostres avantpassats, procedents majoritàriament de la pobríssima Espanya, vivien amb una sabata i una espardenya. Ja és prou progrés haver aconseguit que ara, per exemple, estudiem batxillerat. És un progrés extraordinari, però continua essent molt inferior al d'altres països i, en qualsevol cas, manifestament insuficient per construir una societat madura.
La societat actual creix bàsicament a base de l'aportació sud-americana, i es repeteixen els mateixos esquemes: passar de la misèria al batxillerat, un progrés espectacular. Però, com sempre, clarament insuficient. No s'albira doncs, en el futur, una possible ampliació d'horitzons, un enlairament humà que ens permeti parlar de tu a tu amb els pobles més avançats de la Terra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
