La meva mare em crida: "vine, que ara parla el rei". Li dic des de l'habitació que prefereixo continuar xatejant i que posi la tele fluixeta, per no sentir deu minuts de bestieses. Però l'orella se me n'hi va: no puc evitar d'escoltar el que diu el gran Babau.
El discurs és igual que el de l'any passat, i és monotemàtic: la unitat d'Espanya. Aquesta vegada ja ataca des del començament: després d'una frase breu en què agraeix els escombriaires i els metges de guàrdia que treballen avui, ja ens engalta que som una família i que a la Constitució hi cabem tots. Els piròmans no, per cert.
Trobo el discurs d'un gran cinisme: mentre a l'Estat espanyol es practica el genocidi -per exemple, el ministre Clos no permet que es vegi TV3 al País Valencià- se'ns canten les excel·lències d'una Constitució que van parir en època quasidictatorial una colla de galifardeus.
S'indica que tots els espanyols han de portar Iberoamèrica al cor, pels llaços culturals que els hi uneixen: el mateix rei en dóna un exemple fent callar un dels seus presidents, el país del qual deu considerar encara una colònia protegida per aquesta Constitució en què hi ha de cabre tanta gent.
S'enalteix novament la Unió Europea i el Tractat de Lisboa, que imposarà la mateixa constitució que va ser rebutjada en diversos països evitant el referèndum. I, sobretot, s'infon patriotisme a dojo: es proclama l'orgull de ser espanyol per ser un país que creix molt (en extensió desèrtica) i per formar part d'una gran família, amb riques varietats regionals.
El que em fa gràcia és com presenta la premsa escombraria el missatge del rei: La Vanguardia diu que "el rey pide una cultura de unidad contra el terrorismo"; segons El Periódico, "El rey urge de nuevo a lograr cuanto antes una cultura de unidad contra el terrorismo".
Tots dos titulars són una manipulació molt grollera dels balbucejos del rei. A ell, el terrorisme se li enfot, igual que a la majoria dels espanyols. L'únic que li importa és que Espanya romangui unida i, quan diu "unidad frente al terrorismo" és evident que està dient "vigilad a los catalanes". El discurs reial no mostrava cap mena de preocupació per ETA que, d'altra banda, aquest any no ha estat especialment sanguinària: mostrava un acolloniment davant de la possibilitat de perdre una colònia més. I fa anys que mostra aquesta preocupació.
El Babau no m'ha convençut. Em canta les excel·lències d'Espanya i jo només hi veig ofec i genocidi. Em parla de llaços amb Iberoamèrica i jo només hi veig la prohibició que va tenir Catalunya de comerciar-hi fins a Carles III, i aquell cambrer peruà que em va dir que si li parlava en català no m'atendria. Em sembla que, de la galeria de frikis que desfilaran aquest Nadal, em quedo amb el Papa: igualment cínic, la seva veu efeminadíssima em sona almenys més dolça, i em recorda la joventut entre escolapis, als quals dec gairebé tot el que sé.
dimarts, 25 de desembre del 2007
divendres, 21 de desembre del 2007
Sense joves
Ahir vaig llegir un article de Jordi Cabré a El singular Digital (http://www.elsingulardigital.cat/) que ja ha desaparegut. Venia a dir que els joves es podien engrescar en un projecte col·lectiu més ambiciós, que portés Catalunya més enllà del que ha estat fins ara, sota el jou constitucional.
Avui he anat al sopar de fi de trimestre de l'institut. Com que els socialistes han augmentat 30.0000 funcionaris en quatre anys, els instituts són plens de professors joves. Avui feia una mica de nostàlgia, el Sa Palomera: jo, que tot just fa set anys que hi treballo, era dels més vells. De tota la gent que hi havia quan hi vaig entrar, aquells gironins que deien "la fred" i tancaven la o de "flors", no en quedava ni un. Tot era gent jove que ha anat entrant a dojo aquests darrers tres o quatre anys. De tots els presents, l'únic que feia servir pronoms febles era jo.
Mirant aquell panorama -i reconeixent la bona voluntat de tots els presents, que intenten fer bona feina i sens dubte en fan-, i tenint en compte les paraules d'en Jordi Cabré, m'ha vingut una idea al cap. La decadència de Catalunya, en gran part, procedeix d'un salt generacional importantíssim.
Si penso en els meus professors, molts d'ells traspassats, em ve al cap una gent més heroica que no pas ara: tenien una altra moral del treball, un altre rigor cap a ells mateixos, cap a la feina, cap a la vida; estaven més compromesos amb la realitat, llegien, eren crítics. En definitiva, eren com una mena de sacerdots laics: creien en el que estaven fent i hi posaven interès. Potser no il·lusió, perquè la vocació de professor es té o no es té, i n'hi ha tanta ara com abans: però fins i tot el més passota tenia un sentit del deure que li impedia fer determinades coses i l'obligava a fer-ne unes altres.
Aquesta gent, a l'hora de manifestar-se políticament, van crear CiU. CiU no va ser un partit: va ser la traducció política d'una nació, d'una manera de veure les coses catalana. CiU era, sens dubte, la representació del més original de la nostra nació: l'esforç (inútil, certament, perquè després es deixaven engatussar, però esforç al capdavall), la constància, la tenacitat, la fusió de la persona en un projecte col·lectiu més engrescador.
De tot això no n'ha quedat res. Els joves de 35 cap avall (entre els quals em compto, amb una certa indulgència del lector, perquè ja m'han sortit cabells blancs a les temples) no tenim aquest esperit de sacrifici, d'abnegació contenta. Potser hi influeix el fet que no hem viscut circumstàncies tan heroiques com la lluita contra la primera dictadura espanyola (la de Franco), però també hem tingut molts motius per a queixar-nos i no ho hem fet. O ho hem fet malament: descoordinats, dient que tots els polítics són una merda com a justificació del nostre egoisme i manca d'impicació, proposant idees de bomber. El sopar d'aquest vespre era una mostra d'això: una colla de professors joves que estan molt lluny -i no només per manca d'experiència- dels vells que encara treballen a l'institut, i que avui han desertat gairebé tots.
El sopar d'aquest vespre és una bona metàfora: Catalunya està en decadència perquè la saba nova està malalta. De fet, les poques coses que funcionen bé ho fan perquè encara les porta algun gran. I sorprèn, per exemple, la poca gent de menys de 30 anys que hi havia a la manifestació de l'1 de desembre. Allí es veia clar qui aguanta el pes del país, i evidentment a una persona de 50 anys no li pots demanar, per exemple, que faci determinats actes de resistència, que ara necessitaríem tant i que haurien d'iniciar joves conscienciats.
Un país sense joves, que es distreuen mirant la tele, el Youtube, o enviant-se cançons pel MSN (cançons que, per cert, inciten moltes vegades a una revolta que ningú no està disposat a iniciar). I un país, encara, amb molts menys superjoves: si un assisteix a una avaluació d'alumnes d'ESO, es troba amb un panorama esfereïdor: aquest va al psiquiatre, l'altre té atacs d'ansietat, l'altre es medica, l'altre no pot fer més de dues hores de deures perquè si no li vénen uns mals de cap horripilants, l'altre, finalment, no vindrà a classe durant dos mesos perquè té alguna cosa que no li saben trobar.
Un país conduït per gent de més de cinquanta anys. I, si algun jove s'implica en alguna cosa, serà en un grup de heavy metal, en els nous testimonis de Jehovà o en algun partit tipus ICV. Un país destrempat, talment l'esperma d'aquests joves, que conté mils de milers menys d'espermatozous que els dels pares que els van portar al món.
Avui he anat al sopar de fi de trimestre de l'institut. Com que els socialistes han augmentat 30.0000 funcionaris en quatre anys, els instituts són plens de professors joves. Avui feia una mica de nostàlgia, el Sa Palomera: jo, que tot just fa set anys que hi treballo, era dels més vells. De tota la gent que hi havia quan hi vaig entrar, aquells gironins que deien "la fred" i tancaven la o de "flors", no en quedava ni un. Tot era gent jove que ha anat entrant a dojo aquests darrers tres o quatre anys. De tots els presents, l'únic que feia servir pronoms febles era jo.
Mirant aquell panorama -i reconeixent la bona voluntat de tots els presents, que intenten fer bona feina i sens dubte en fan-, i tenint en compte les paraules d'en Jordi Cabré, m'ha vingut una idea al cap. La decadència de Catalunya, en gran part, procedeix d'un salt generacional importantíssim.
Si penso en els meus professors, molts d'ells traspassats, em ve al cap una gent més heroica que no pas ara: tenien una altra moral del treball, un altre rigor cap a ells mateixos, cap a la feina, cap a la vida; estaven més compromesos amb la realitat, llegien, eren crítics. En definitiva, eren com una mena de sacerdots laics: creien en el que estaven fent i hi posaven interès. Potser no il·lusió, perquè la vocació de professor es té o no es té, i n'hi ha tanta ara com abans: però fins i tot el més passota tenia un sentit del deure que li impedia fer determinades coses i l'obligava a fer-ne unes altres.
Aquesta gent, a l'hora de manifestar-se políticament, van crear CiU. CiU no va ser un partit: va ser la traducció política d'una nació, d'una manera de veure les coses catalana. CiU era, sens dubte, la representació del més original de la nostra nació: l'esforç (inútil, certament, perquè després es deixaven engatussar, però esforç al capdavall), la constància, la tenacitat, la fusió de la persona en un projecte col·lectiu més engrescador.
De tot això no n'ha quedat res. Els joves de 35 cap avall (entre els quals em compto, amb una certa indulgència del lector, perquè ja m'han sortit cabells blancs a les temples) no tenim aquest esperit de sacrifici, d'abnegació contenta. Potser hi influeix el fet que no hem viscut circumstàncies tan heroiques com la lluita contra la primera dictadura espanyola (la de Franco), però també hem tingut molts motius per a queixar-nos i no ho hem fet. O ho hem fet malament: descoordinats, dient que tots els polítics són una merda com a justificació del nostre egoisme i manca d'impicació, proposant idees de bomber. El sopar d'aquest vespre era una mostra d'això: una colla de professors joves que estan molt lluny -i no només per manca d'experiència- dels vells que encara treballen a l'institut, i que avui han desertat gairebé tots.
El sopar d'aquest vespre és una bona metàfora: Catalunya està en decadència perquè la saba nova està malalta. De fet, les poques coses que funcionen bé ho fan perquè encara les porta algun gran. I sorprèn, per exemple, la poca gent de menys de 30 anys que hi havia a la manifestació de l'1 de desembre. Allí es veia clar qui aguanta el pes del país, i evidentment a una persona de 50 anys no li pots demanar, per exemple, que faci determinats actes de resistència, que ara necessitaríem tant i que haurien d'iniciar joves conscienciats.
Un país sense joves, que es distreuen mirant la tele, el Youtube, o enviant-se cançons pel MSN (cançons que, per cert, inciten moltes vegades a una revolta que ningú no està disposat a iniciar). I un país, encara, amb molts menys superjoves: si un assisteix a una avaluació d'alumnes d'ESO, es troba amb un panorama esfereïdor: aquest va al psiquiatre, l'altre té atacs d'ansietat, l'altre es medica, l'altre no pot fer més de dues hores de deures perquè si no li vénen uns mals de cap horripilants, l'altre, finalment, no vindrà a classe durant dos mesos perquè té alguna cosa que no li saben trobar.
Un país conduït per gent de més de cinquanta anys. I, si algun jove s'implica en alguna cosa, serà en un grup de heavy metal, en els nous testimonis de Jehovà o en algun partit tipus ICV. Un país destrempat, talment l'esperma d'aquests joves, que conté mils de milers menys d'espermatozous que els dels pares que els van portar al món.
dimarts, 18 de desembre del 2007
Una altra de socialistes
Continuo obsessionat per saber què deu haver-hi en un cervellet socialista. L'altre dia ja donava una pista i avui n'he trobada una altra.
Resulta que vaig llegir no sé a on que el primer secretari i soci de la Joventut dels Socialistes de Catalunya havia dit que en Bono seria un mal president del Congrés espanyol. Em va sorprendre que fins i tot un socialista sabés distingir entre democràcia i dictadura, i vaig pensar "mira, aquest noi potser té el batxillerat i tot".
Vaig entrar al seu blog (http://raulmorenoblog.blogspot.com/) i li vaig dir que, sabent llegir i escriure, no entenia que fos socialista. Bé, li ho vaig dir d'una manera més educada, eh? Ara veig que el meu comentari l'ha censurat, també, i en canvi n'ha publicat un que li fa la pilota. Res d'anormal.
El que em sorprèn és la notícia en què s'ha fixat el xicot avui per comentar: que en Carod es veu que ahir va anar a demanar un tallat i, com que no li van contestar en l'idioma del país, va fer els possibles per fer-se entendre (demanant-lo en francès, que és un idioma que deu saber). Això li fa gràcia, al socialista: no sé per què, perquè la notícia, al seu blog, no apareix comentada, sinó tota pelada, treta de l'e-noticies.
En canvi, al socialista no li ha cridat l'atenció el que es va publicar ahir, que és que cada català té un dèficit amb Espanya de 3.000 euros. Si el noi té xicota, pare i mare, la seva família regala a Espanya 12.000 euros, com a impost d'espanyolitat. Això tant li fa.
Doncs no sé, a mi m'importa molt més això que no què fa en Carord-Rovira per a demanar un tallat, sincerament. A un socialista també li hauria d'importar molt: amb aquesta fotracà de milions, com diuen al País Valencià, podrien donar 50 condons a cada nen de Catalunya, regalar-los els llibres i pagar els audífons dels iaios. Ai, però això són fets i no paraules, i no tocava. O era a l'inrevés?
Resulta que vaig llegir no sé a on que el primer secretari i soci de la Joventut dels Socialistes de Catalunya havia dit que en Bono seria un mal president del Congrés espanyol. Em va sorprendre que fins i tot un socialista sabés distingir entre democràcia i dictadura, i vaig pensar "mira, aquest noi potser té el batxillerat i tot".
Vaig entrar al seu blog (http://raulmorenoblog.blogspot.com/) i li vaig dir que, sabent llegir i escriure, no entenia que fos socialista. Bé, li ho vaig dir d'una manera més educada, eh? Ara veig que el meu comentari l'ha censurat, també, i en canvi n'ha publicat un que li fa la pilota. Res d'anormal.
El que em sorprèn és la notícia en què s'ha fixat el xicot avui per comentar: que en Carod es veu que ahir va anar a demanar un tallat i, com que no li van contestar en l'idioma del país, va fer els possibles per fer-se entendre (demanant-lo en francès, que és un idioma que deu saber). Això li fa gràcia, al socialista: no sé per què, perquè la notícia, al seu blog, no apareix comentada, sinó tota pelada, treta de l'e-noticies.
En canvi, al socialista no li ha cridat l'atenció el que es va publicar ahir, que és que cada català té un dèficit amb Espanya de 3.000 euros. Si el noi té xicota, pare i mare, la seva família regala a Espanya 12.000 euros, com a impost d'espanyolitat. Això tant li fa.
Doncs no sé, a mi m'importa molt més això que no què fa en Carord-Rovira per a demanar un tallat, sincerament. A un socialista també li hauria d'importar molt: amb aquesta fotracà de milions, com diuen al País Valencià, podrien donar 50 condons a cada nen de Catalunya, regalar-los els llibres i pagar els audífons dels iaios. Ai, però això són fets i no paraules, i no tocava. O era a l'inrevés?
dilluns, 17 de desembre del 2007
Tornen els aranzels
Durant el segle XIX van estar molt de moda els aranzels: eren un mecanisme, com se sap, proteccionista. Actualment, a les universitats s'ensenya que es tracta d'una mesura econòmica equivocada, ja que protegeix indústries ineficients i impedeixen al consumidor gaudir de productes més barats i més ben fets d'altres llocs.
Resulta que la Unió Europea, davant del desequilibri en el canvi euro/dòlar, ha decidit reintroduir els aranzels. I ho ha fet com sol fer la UE: sense dir res i sense democràcia, tot a cops de telèfon.
Des que el dòlar està tan baix, he comprat molts llibres a Amazon. Són llibres molt més bons que els que es fan a Espanya i em sortien més barats. Fins ara, no hi havia hagut cap problema: triava i remenava a la pantalla, introduïa la VISA i, al cap d'un parell de setmanes, m'arribava el paquet. Però fa dues setmanes em van deixar al contestador un missatge estrany: tenia el paquet (el de llibres, eh?) retingut a la duana, i havia de donar-hi el meu vist-i-plau. Havent-ho fet, al cap d'un parell de dies em va venir un senyor que, portant-me els llibres, em va pispar 23 euros, que calia pagar -segons ell- com a drets de duana.
Ara m'arriba un paper segons el qual haig de pagar una quantitat similar per a un altre paquet americà (aquest no ve d'Amazon, sinó d'una altra botiga virtual): s'indica també que són drets de duana. No hi ha dubte, doncs: la UE ha reintroduït el proteccionisme, per a evitar que els seus ciutadans es beneficiïn dels productes dels Estats Units.
Per a més INRI, la quantitat que em roben l'haig de pagar al BBVA, sucursal de Plaza Canalejas, a Madrit. En dues setmanes, l'Estat espanyol m'ha robat 50 euros, i és ell qui s'aprofita de la feblesa del dòlar, i no jo, que sóc, al capdavall, qui vull llegir els llibres.
Per descomptat, s'han acabat els llibres en anglès. Tornaré a fullejar el meu Tàcit llatí, que sempre diu coses sàvies. Però oi que fot que un Estat que ens ocupa, estranger, pertanyent a una estructura no democràtica com la UE, ens foti els quartos? I, a més, que ho faci amb impunitat i sense haver dit res a ningú? Sort que el Tractat de la UE deia que la Unió es basava en la dignitat de la persona, en la democràcia, i en el seu ple desenvolupament cultural, econòmic i social.
Resulta que la Unió Europea, davant del desequilibri en el canvi euro/dòlar, ha decidit reintroduir els aranzels. I ho ha fet com sol fer la UE: sense dir res i sense democràcia, tot a cops de telèfon.
Des que el dòlar està tan baix, he comprat molts llibres a Amazon. Són llibres molt més bons que els que es fan a Espanya i em sortien més barats. Fins ara, no hi havia hagut cap problema: triava i remenava a la pantalla, introduïa la VISA i, al cap d'un parell de setmanes, m'arribava el paquet. Però fa dues setmanes em van deixar al contestador un missatge estrany: tenia el paquet (el de llibres, eh?) retingut a la duana, i havia de donar-hi el meu vist-i-plau. Havent-ho fet, al cap d'un parell de dies em va venir un senyor que, portant-me els llibres, em va pispar 23 euros, que calia pagar -segons ell- com a drets de duana.
Ara m'arriba un paper segons el qual haig de pagar una quantitat similar per a un altre paquet americà (aquest no ve d'Amazon, sinó d'una altra botiga virtual): s'indica també que són drets de duana. No hi ha dubte, doncs: la UE ha reintroduït el proteccionisme, per a evitar que els seus ciutadans es beneficiïn dels productes dels Estats Units.
Per a més INRI, la quantitat que em roben l'haig de pagar al BBVA, sucursal de Plaza Canalejas, a Madrit. En dues setmanes, l'Estat espanyol m'ha robat 50 euros, i és ell qui s'aprofita de la feblesa del dòlar, i no jo, que sóc, al capdavall, qui vull llegir els llibres.
Per descomptat, s'han acabat els llibres en anglès. Tornaré a fullejar el meu Tàcit llatí, que sempre diu coses sàvies. Però oi que fot que un Estat que ens ocupa, estranger, pertanyent a una estructura no democràtica com la UE, ens foti els quartos? I, a més, que ho faci amb impunitat i sense haver dit res a ningú? Sort que el Tractat de la UE deia que la Unió es basava en la dignitat de la persona, en la democràcia, i en el seu ple desenvolupament cultural, econòmic i social.
Els cervellets
Sempre m'ha interessat investigar què hi ha en el cervellet d'un socialista. No vull dir en el d'un socialista que mana -aquest ja ho tinc clar, el que té: unes galtes com una casa de pagès. Vull dir un socialista que vota el PSOE i que, a més, el vota convençut.
L'altre dia vaig tenir una experiència que em va donar una pista sobre aquest misteri. A l'institut havíem de triar la postal amb la qual felicitaríem el Nadal als pares. Prèviament, havíem organitzat un concurs al qual es van presentar unes quantes desenes d'alumnes.
Al jurat del concurs hi havia un company que és socialista fins a la medul·la, no per conveniència ni per tradició familiar, penso, sinó perquè la genètica l'ha parit socialista pur. Té tots els tics socialistes: genera tones de paper al dia, regateja els preus als conferenciants que vénen a l'institut, està molt preocupat perquè tots ens coordinem i expliquem exactament el mateix, convida tota mena de farsants que parlen de tots els pseudotemes progressistes (sides, condons, drogues, tabacs i embarassos no desitjats, etc.).
Doncs bé, remenant entre les postals candidates, en va sortir una en què hi havia una manota negra i una de blanca, fetes a corre-cuita, que semblaven amigues: els gargots maniformes eren a primer pla, i al darrere hi havia una Terra feliç i comuna a les diverses pells.
El socialista, quan va veure allò, va quedar commòs. De veritat: puc certificar que era una joia interna, una satisfacció íntima, un atac directe al més profund dels seu sentiments. Va afirmar convençut que aquella postal era sens dubte la millor de totes pel missatge que transmetia i, entre alegrois, visques i lloances farcides d'interjeccions, es gaubava d'unes guixades que marcaven el camí pel qual havia d'anar el món.
El que em va sorprendre, repeteixo, és que s'ho creia. És una persona que ha crescut d'edat, però que, en aquest aspecte, té la maduresa pròpia d'un infant de Primària: està íntimament convençuda que tots som germans i que repartint gargots a les famílies encara ho serem més. Això aquest Nadal, on unes quantes tones més de capital aniran cap a Espanya i on el rei ens aconsellarà novament que ens deixem estar de falòrnies i fem un esforç per ser tots castellans.
No hi ha res a fer: ells s'ho creuen, i per molt que els ho facis veure i fins i tot ho entenguin, sempre els acabaran posant una rosa olorosa i hi aniran al darrere com un enamorat adolescent.
L'altre dia vaig tenir una experiència que em va donar una pista sobre aquest misteri. A l'institut havíem de triar la postal amb la qual felicitaríem el Nadal als pares. Prèviament, havíem organitzat un concurs al qual es van presentar unes quantes desenes d'alumnes.
Al jurat del concurs hi havia un company que és socialista fins a la medul·la, no per conveniència ni per tradició familiar, penso, sinó perquè la genètica l'ha parit socialista pur. Té tots els tics socialistes: genera tones de paper al dia, regateja els preus als conferenciants que vénen a l'institut, està molt preocupat perquè tots ens coordinem i expliquem exactament el mateix, convida tota mena de farsants que parlen de tots els pseudotemes progressistes (sides, condons, drogues, tabacs i embarassos no desitjats, etc.).
Doncs bé, remenant entre les postals candidates, en va sortir una en què hi havia una manota negra i una de blanca, fetes a corre-cuita, que semblaven amigues: els gargots maniformes eren a primer pla, i al darrere hi havia una Terra feliç i comuna a les diverses pells.
El socialista, quan va veure allò, va quedar commòs. De veritat: puc certificar que era una joia interna, una satisfacció íntima, un atac directe al més profund dels seu sentiments. Va afirmar convençut que aquella postal era sens dubte la millor de totes pel missatge que transmetia i, entre alegrois, visques i lloances farcides d'interjeccions, es gaubava d'unes guixades que marcaven el camí pel qual havia d'anar el món.
El que em va sorprendre, repeteixo, és que s'ho creia. És una persona que ha crescut d'edat, però que, en aquest aspecte, té la maduresa pròpia d'un infant de Primària: està íntimament convençuda que tots som germans i que repartint gargots a les famílies encara ho serem més. Això aquest Nadal, on unes quantes tones més de capital aniran cap a Espanya i on el rei ens aconsellarà novament que ens deixem estar de falòrnies i fem un esforç per ser tots castellans.
No hi ha res a fer: ells s'ho creuen, i per molt que els ho facis veure i fins i tot ho entenguin, sempre els acabaran posant una rosa olorosa i hi aniran al darrere com un enamorat adolescent.
dissabte, 15 de desembre del 2007
Blogs mirall
Afortunadament, la nostra societat ha esdevingut plenament capitalista i, per tant, una mica més justa que fa uns anys. Una de les característiques del capitalisme actual és que qualsevol relació humana s'entén com una relació clientelar: encara que ens facin veure que som "ciutadans", en realitat som clients els uns dels altres. Per això si l'educació no va bé el problema mai no serà de la societat o del client (l'alumne), sinó sempre del professor, que és el prestador de serveis.
En aquesta manera d'entendre les relacions entre les persones, el capitalisme la torna a encertar de ple, ja que evidentment a ningú de nosaltres ens interessen el més mínim els altres, si no és per a treure'n algun profit. És, doncs, una visió exactíssima de la societat concebre les persones com a clients: qualsevol dissimulació d'aquesta realitat obeeix a irracionalitats romàntiques d'un moviment sortosament superat.
Un element curiós és que, dintre d'aquest esquema clientelar, els partits han de fer veure que estan al servei dels seus clients, o sigui votants, i que els escolten. Com que, a més, cal fer veure que estan à la page i són moderns, ara tots s'han empescat una sèrie de blogs o pàgines interactives en les quals els clients figura que hi poden dir la seva.
Algunes d'aquestes pàgines són:
Per a ERC: http://www.per-aixo-vull-la-independencia.cat/
Per a CiU: http://www.duranilleida.org/
Per al PSOE: http://www.lamiradapositiva.es/
Resulta que he escrit a tots tres. A CiU vaig escriure arran d'un article de Duran i Lleida en el qual deia que els seus orígens eren de pagès. Jo li vaig contestar dient que no ho dubtava pas, però que l'evolució, en tot cas, era la d'un pijo espanyol refinadíssim. El comentari no es va publicar.
A ERC hi he escrit dient el meu motiu pel qual vull la independència (és el que demanen): per poder treure'ns de sobre d'una punyetera vegada la porcor espanyola i, un cop lliures, ensorrar ERC i PSOE i deixar governran els liberals. El comentari no s'ha publicat.
Pel que fa al PSOE, també hi volia enviar un comentari. Concretament, volia dir que encara no em quedava clar si en ZP, que és qui ha fet més mal a Catalunya des de Felip Vè, el fa perquè és un fill de puta o perquè es vol mantenir al poder.
El PSOE, que sap perfectament que sota el talante i el socialisme s'amaga una dictadura estrictíssima, té un control igualment estricte per a accedir a la seva pàgina: cal omplir tota una sèrie de dades i esperar un mail de confirmació en el qual et donen una clau d'accés. Tot això, ho he fet pacientment.
Ara, em trobo que, a l'hora de publicar el comentari, m'avisen del següent:
Todo comentario puede ser sometido a moderación y retirado si:
Se falta al respeto de otros participantes.
Se realiza spam.
Se tratan de introducir temas ajenos a la conversación.
Se insulta o difama a personas.
Se vulneran principios constitucionales.
Se incurre en delitos tipificados como tal en el Código Penal.
És a dir, em diuen que millor que no el publiqui. Missatge captat, doncs. No publicaré a can Sociata.
El lector desvagat pot remenar una mica per aquests blogs o d'altres que li caiguin a les mans. Veurà que tots els comentaris són d'una estupidesa infinita: adulacions, suggeriments, pseudoqueixes de qui riu les gràcies però fa veure que està enfadat. S'entén que sigui així, veient el sistema de selecció dels comentaris.
És tota una comèdia fantàstica: fer veure als ciutadans que poden opinar, quan en realitat només poden fer el hooligan dels seus fans. Potser els sortirà malament, perquè si no aconsegueixen captar nous votants, i sempre es queden amb els fans, algun dia punxaran. Però ells ja tenen els càlculs fets: les TIC són una collonada que ja farem veure a l'escola que són importants. A la vida real, el que importa és enviar el ZP aquí, que dirà que invertirà desenes de milions a Catalunya, i una multitud enfervorida li regalarà vots a cabassos.
En aquesta manera d'entendre les relacions entre les persones, el capitalisme la torna a encertar de ple, ja que evidentment a ningú de nosaltres ens interessen el més mínim els altres, si no és per a treure'n algun profit. És, doncs, una visió exactíssima de la societat concebre les persones com a clients: qualsevol dissimulació d'aquesta realitat obeeix a irracionalitats romàntiques d'un moviment sortosament superat.
Un element curiós és que, dintre d'aquest esquema clientelar, els partits han de fer veure que estan al servei dels seus clients, o sigui votants, i que els escolten. Com que, a més, cal fer veure que estan à la page i són moderns, ara tots s'han empescat una sèrie de blogs o pàgines interactives en les quals els clients figura que hi poden dir la seva.
Algunes d'aquestes pàgines són:
Per a ERC: http://www.per-aixo-vull-la-independencia.cat/
Per a CiU: http://www.duranilleida.org/
Per al PSOE: http://www.lamiradapositiva.es/
Resulta que he escrit a tots tres. A CiU vaig escriure arran d'un article de Duran i Lleida en el qual deia que els seus orígens eren de pagès. Jo li vaig contestar dient que no ho dubtava pas, però que l'evolució, en tot cas, era la d'un pijo espanyol refinadíssim. El comentari no es va publicar.
A ERC hi he escrit dient el meu motiu pel qual vull la independència (és el que demanen): per poder treure'ns de sobre d'una punyetera vegada la porcor espanyola i, un cop lliures, ensorrar ERC i PSOE i deixar governran els liberals. El comentari no s'ha publicat.
Pel que fa al PSOE, també hi volia enviar un comentari. Concretament, volia dir que encara no em quedava clar si en ZP, que és qui ha fet més mal a Catalunya des de Felip Vè, el fa perquè és un fill de puta o perquè es vol mantenir al poder.
El PSOE, que sap perfectament que sota el talante i el socialisme s'amaga una dictadura estrictíssima, té un control igualment estricte per a accedir a la seva pàgina: cal omplir tota una sèrie de dades i esperar un mail de confirmació en el qual et donen una clau d'accés. Tot això, ho he fet pacientment.
Ara, em trobo que, a l'hora de publicar el comentari, m'avisen del següent:
Todo comentario puede ser sometido a moderación y retirado si:
Se falta al respeto de otros participantes.
Se realiza spam.
Se tratan de introducir temas ajenos a la conversación.
Se insulta o difama a personas.
Se vulneran principios constitucionales.
Se incurre en delitos tipificados como tal en el Código Penal.
És a dir, em diuen que millor que no el publiqui. Missatge captat, doncs. No publicaré a can Sociata.
El lector desvagat pot remenar una mica per aquests blogs o d'altres que li caiguin a les mans. Veurà que tots els comentaris són d'una estupidesa infinita: adulacions, suggeriments, pseudoqueixes de qui riu les gràcies però fa veure que està enfadat. S'entén que sigui així, veient el sistema de selecció dels comentaris.
És tota una comèdia fantàstica: fer veure als ciutadans que poden opinar, quan en realitat només poden fer el hooligan dels seus fans. Potser els sortirà malament, perquè si no aconsegueixen captar nous votants, i sempre es queden amb els fans, algun dia punxaran. Però ells ja tenen els càlculs fets: les TIC són una collonada que ja farem veure a l'escola que són importants. A la vida real, el que importa és enviar el ZP aquí, que dirà que invertirà desenes de milions a Catalunya, i una multitud enfervorida li regalarà vots a cabassos.
dissabte, 8 de setembre del 2007
Canvi d'adreça
Benvolguts,
He decidit passar aquest blog a l'adreça següent que és d'on, des d'ara, m'haureu de llegir si us ve de gust:
http://blocs.mesvilaweb.cat/mduran
Els motius són comercials: des de Vilaweb compto amb una cartera de lectors àmplia, que es fa difícil aconseguir en l'estat de semiclandestinitat en què em trobava.
També, com sabeu els lectors de Vilaweb, veureu que hi ha una secció del diari dedicada als blogs: allí hi trobareu l'enllaç directe al meu, sempre que hi hagi hagut alguna novetat. Se segueix dient, per cert, "Obiter dictum".
Gràcies, i recordeu novament que hi ha moltes coses útils a la vida abans que llegir-me: només cal una mica d'imaginació.
He decidit passar aquest blog a l'adreça següent que és d'on, des d'ara, m'haureu de llegir si us ve de gust:
http://blocs.mesvilaweb.cat/mduran
Els motius són comercials: des de Vilaweb compto amb una cartera de lectors àmplia, que es fa difícil aconseguir en l'estat de semiclandestinitat en què em trobava.
També, com sabeu els lectors de Vilaweb, veureu que hi ha una secció del diari dedicada als blogs: allí hi trobareu l'enllaç directe al meu, sempre que hi hagi hagut alguna novetat. Se segueix dient, per cert, "Obiter dictum".
Gràcies, i recordeu novament que hi ha moltes coses útils a la vida abans que llegir-me: només cal una mica d'imaginació.
dijous, 6 de setembre del 2007
L'amiga del new look
Avui he trobat una amiga que ha fet un canvi de look extraordinari. Li he preguntat: “tens parella, oi”. I em contesta: “sí, i vols que et digui de quina orientació sexual?”. Evidentment, li he dit que no, per dues evidències:
- Primera, perquè en preguntar-me això, ella estava esperant que jo li digués “sí” i aleshores contestar-me que l’orientació era homo. No m'ha vingut de gust perdre el temps inútilment i he preferit jugar amb la grandesa del llenguatge humà.
- Segona, perquè efectivament sí que m’interessava saber l’orientació, però no veia per què havia de seguir el fil dissimulant una pregunta en forma d'afirmació mentre ella amagava una afirmació en la forma d'una pregunta. I, en aquest cas, dient-me ella que si volia saber-ho i jo que no volia que ho digués, estàvem fent servir tots dos, sota l'aparença enganyívola d'interrogatives indirectes i adverbis de negació, adverbis d’afirmació com una casa de pagès: és clar que m’interessava saber-ho i és clar que la teva parella és homosexual.
M’alegro molt que hagis trobat parella. Espero que no siguis feliç i que et divorciïs aviat: així veuràs que homosexuals i heterosexuals són iguals, i l’únic que em sap greu és que casos com el teu serviran al ZP per a seguir guanyant eleccions i fabricant assignatures brossa com “Educación para la ciudadanía” on, amb l’aparença d’inculcar-nos a tots que som iguals de dignes –cosa evidentíssima- se’ns està venent en realitat que tots som espanyols i que tots hem d’aspirar a l'ideal socialista de generar burocràcia, funcionaris i inutilitat.
Bromes d'estiu
No sóc partidari de perdre el temps amb habitants de Catalunya que tenen molt clar que són aquí per dret de conquesta, que no parlen català tot i que les seves famílies fa més de cent anys que viuen al país perquè entenen que els pobles indígenes no són objecte de tracte, sinó d’arrasament i que, quan els dius que el 40% del que guanyen se’n va a Espanya, et surten amb un dels quatre o cinc estirabots recurrents de l’espanyolisme, que un dia em dedicaré a endreçar en una llista però que indico en tot cas que caldria renovar, perquè sonen a disc –i ratllat– de la Piqué (no del Piqué, que aquest ja ha fotut el camp).
He arribat a aquesta conclusió després d’haver perdut unes 300 hores de la meva vida intentant convèncer del meu argumentari una companya de treball, i veient que hem acabat ella igual d’espanyola que abans i jo igual de català que abans. També penso que igual que jo he perdut 300 hores, Catalunya ha perdut 300 anys buscant l’encaix a Espanya, és a dir, buscar de fer funcionar un aparell que al capdavall del fil només té mascle i quan el fiques a l’endoll també hi ha mascle i prou, i veient com les guspires, bo i les tiretes amb què enganxem els dos mascles, salten contínuament, desmunten l’invent i ens fereixen a tort i a dret.
Malgrat tot, des que em vaig fer frare –menor, eh- tinc molt de temps per a l’estudi i el treball davant de l’ordinador, i més aviat per tedi o avorriment que no per una altra cosa, em dedico de vegades a enviar a espanyols missatges de natura diversa. És una mena de terrorisme de criatures, un passatemps inofensiu que contribueix al meu equilibri emocional a base de tornar a Espanya un u per mil de la porqueria que ens aboca.
L’altre dia vaig descobrir que Ciutadans-Ciudadanos partido de la ciudadanía ha endegat una campanya que es diu “laicismo banderas”. La cosa té conya perquè, si cal laïcitzar les banderes, ja podem eliminar les de la meitat del planeta, començant per la d’Europa, les dotze estrelles de la qual no són els dotze països, com pensa gairebé tothom sense saber tampoc quants països hi ha a la UE, sinó el símbol marià, és a dir, la corona –suposo que cristiana- que fulgeix sobre el cap de la verge Maria “splendens ut sol”, com diu l’església de Pineda).
La campanya, però, no té res de laïcisme: és, simplement, una campanya nacionalista més, com totes les de Ciutadans. Hi podeu participar, o fer-hi el pipa, a http://www.ciutadans-ciudadanos.com/, i veureu que ofereix diverses possibilitats: una és, per exemple, descarregar-se un formulari, emplenar-lo i lliurar-lo a l’ajuntament que no tingui penjada la bandera espanyola (si és que en queda cap), comminant-lo a penjar-la en virtut d’un d’aquests actes d’opressió nacional que a Espanya anomenen “lleis”.
L’altra possibilitat és escriure directament a Ciudadanos delatant el traïdor (encara que no es diu en lloc, suposo que amb l’esperança que ells facin la gestió, oi?). Doncs bé, recordant el meu estimat Narcís Oller, em vaig inventar una població de la “província” (que ve de pro-vincere, “la vençuda totalment”) de Girona, que és un lloc on, en l’imaginari dels Ciutadans, es congrien tota mena de malures, bruixes i catalans. La carta, que vaig fer en el meu millor castellà, diu el següent:
Distinguidos señores,
En el ayuntamiento de Vilaferniu, en la provincia de Gerona, ondea sólo la bandera regional o catalana.
Habiéndome enterado de la campaña que, con muy buen tino, inician ustedes, al efecto de que ondee en todos los ayuntamientos de la Nación la insignia que la representa, les comunico esta eventualidad, para que la tengan en cuenta e inicien al efecto las acciones que estimen oportunas.
Viva España Unida y la Libertad.
martí
martí
Fa pocs dies vaig rebre la resposta del ciudadano informàtic, que em va escriure el que transcric ara:
Apreciado Martí:
Agradecemos tu participación en la campaña por el cumplimiento de la ley de banderas. Esta campaña viene motivada por la reclamación de la normalidad democrática que supone el cumplimiento de la ley. Una ley que se ignora deliberadamente en algunos ayuntamientos debido a que los políticos convierten a las administraciones públicas en escaparates de sus ideas independentistas. Las administraciones son de todos los ciudadanos, no son propiedad de los que están al frente de las mismas.
Esperamos que sigas participando en las futuras campañas que se llevarán a cabo desde Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía.
Atentamente,
Secretaría de Comunicación e Imagen
Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía
La resposta és graciosa i m’he pres la molèstia de fer-vos-la arribar per alegrar-vos una mica la grisor de la quotidianitat. Demostra l’obsessió d’aquesta gent per un sol tema, la inseparabilitat d’Espanya, i l’infantilisme extrem dels seus arguments (perquè, posem per cas, si un poble té la sort de tenir un alcalde independentista votat pel 90% de la població, què ha de lluir l’”escaparate”? la bandera que vol la població o el brazo incorrupto de santa Teresa?). També alleuja una mica, aquests dies que veiem que els nostres polítics són tan i tan i tan burros i més i més i més encara egoistes, veure que ells encara en són més, d’infantils, imbècils i inútils: en efecte, enlloc no es diu que pensin iniciar cap acció contra l’ajuntament esmentat i enlloc tampoc no s'indica que el ciudadano cartògraf hagi buscat Vilaferniu al mapa i no l’hi hagi trobat.
divendres, 13 de juliol del 2007
Novel·la (II)
S’esdevingué que el dilluns 26 de març el parc fou tancat al públic perquè l’ajuntament hi volia encetar les obres d’embelliment que havia promès feia dues campanyes electorals. I, essent així que durant el cap de setmana ningú no s’havia adonat de la presència de les ampolles, succeí ara que per tota la durada de les obres quedaren tancades al públic i ningú, en conseqüència, pogué detectar que existien.
Les obres del parc de la Font de Ferro duraren més del previst: originàriament, s’havien adjudicat a l’empresa Pau i Formiguera, SL, però aquesta feu fallida i calgué buscar-ne una altra. La recerca es perllongà per espai d’un any, passat el qual la reforma fou adjudicada a Construccions i Reformes Integrals, SA, empresa que sens dubte hauria portat la feina a bon port, si en l’endemig no hi haguessin hagut eleccions, que canviaren no pas profundament, però sí prou com per dur-lo a un atzucac, el panorama polític del poble, atès que, no disposant cap partit d’una majoria nítida, calgué formar una coalició de sis, de natura diversíssima en tots aquells aspectes que no feien referència estricta al creixement del nucli urbà, i encara aquí els uns deien que s’havia de fer pel nord, els altres, pel sud, els altres per nord-oest i uns, encara, per totes les zones que permetia l’extensió territorial dels camps que, abandonats o improductius, havien de cedir ara a les noves mostres de la civilització del confort i les cases amb vistes.
Succeí que les obres del parc estigueren aturades durant dos anys des que la coalició sixpartita començà de governar el poble, però passat aquest temps, un ple municipal brevíssim –si calia jutjar per les informacions que transmeté la televisió local, el més breu que es recordava des de feia molt de temps– decidí per unanimitat que es reprengués l’embelliment i l’agençament del parc de la Font de Ferro –influint en aquesta decisió, d’acord amb un rumor que s’escampà aviat pel poble i que, per la natura mateixa d’aquesta forma difusa de transmissió d’informació, ningú, mentre el difonia, no sabia del cert si s’adequava a la veritat estricta dels fets, i hi era fidel i ajustat– una requalificació de la part del parc que donava a mar, darrera de la qual s’amagaven interessos obscurs que amb tota probabilitat fóra injust de desvetllar, per temor de mancar a la veritat i per no atiar amb un rum-rum el que, de ben segur, no era altra cosa que un foc d’encenalls.
Represes les obres, els paletes i jardiners de l’empresa Construccions dels Sis, SA s’hi estigueren dos anys, període durant el qual el parc quedà tancat a les visites dels veïns o de qualsevol persona que volgués penetrar-hi, essent només animals feréstecs els qui tenien un dret que les tanques que, amb el pas del temps i en una població propera a la costa, s’havien rovellat, negaven a les persones, de la manera més física i, doncs, eficaç, com es poden indicar les conductes que hom considera il·lícit de seguir.
I així, el dia 23 de març d’aquell altre any, just quan en feia cinc que Pere Font i Riu havia dipositat les ampolles a la vora del contenidor –i no pas perquè es volgués celebrar cap efemèride, sinó perquè el destí juga de vegades amb les persones i amb les situacions, i prepara confluències que els més espirituals atribuirien a l’obra d’un déu o més, segons la religió practicada, i els més aferrats a la terra i a la materialitat, al concepte més vague i menys compromès de “coincidència” – succeí que l’alcalde del poble, el senyor Joan Costa Estaràs, juntament amb el regidor de Cultura, senyor Pere Jaumandreu i Ferrer, la regidora de Mediambient, senyora Mar Costa i Montanyà, la regidora d’Afers Socials, senyora Maria Crivillé i de la Paz, el regidor d’Economia i Promoció, senyor Juan Fernández de Ochoa, la regidora de Participació Ciutadana, senyora Anna Juárez i Comaposada, el regidor de Turisme, senyor Pere Solimar i Carulla, el regidor de Planificació Urbanística, senyor Josep Puig Casas, el regidor d’Immigració i Nous Ciutadans, senyor Mohammed Abdul i la regidora d’Actuacions Cíviques, senyora Eugènia Torrijos i Capdemunt, inauguraren el parc remodelat que, a partir d’aleshores, passà a anomenar-se Nou Parc de la Font de Ferro.
Fou una data festiva per a la població i per als regidors que, l’un rere l’altre, destacaren en llurs discursos, que tendien a assemblar-se entre ells i que en cap cas no haurien ocupat, per a qui hagués pogut comprovar-ho amb la lectura dels papers, més de dos o tres paràgrafs, l’enorme progrés que, per les ciutadanes i ciutadans de la població, representava disposar novament d’aquell parc, adobat ara de cap a peus.
Els discursos foren pronunciats, els uns amb més vehemència que d’altres, en un empostissat que, per aquella confluència de les coses que abans s’ha atribuït sia a la influència de la divinitat, sia a la casualitat mateixa, s’havia bastit a sota de l’arbre en què, cinc anys abans, aquells cinc joves que ara ja havien entrat al món professional, anant a raure a diverses constructores del país, havien penjat les cinc ampolles amb què, en temps despreocupats, havien volgut d’una banda decorar la vegetació d’una manera transgressora i, de l’altra, competir entre ells pel que fa a la quantitat de líquid que cadascú havia estat capaç d’abocar.
I s’havia esdevingut que, tot i el pas del temps, i malgrat les obres, les ampolles no havien desaparegut del lloc on havien estat col·locades ans, víctimes de les heures, o tal vegada protegides per elles, hi havien quedat com incrustades, integrades per sempre més en la morfologia del paisatge, creant aquella combinació de plantes i vidre acaronant-se entre si, especialment quan era colpida pel sol i brillava, una curiosa i, per què no dir-ho sense temor de manifestar la commoció espiritual que provoca en tots els homes la contemplació de la bellesa, un delicadíssim contrast de natura i artesania, una harmonia ben aconseguida entre el que fem i el que ens trobem fet.
Tanmateix, aquest contrast delicat, aquesta curiosa presència d’elements no pensats originàriament per a trobar-se en un parc, no fou advertit pels senyors Joan Costa Estaràs, Pere Jaumandreu i Ferrer, Mar Costa i Montanyà, Maria Crivillé i de la Paz, Juan Fernández de Ochoa, Anna Juárez i Comaposada, Pere Solimar i Carulla, Josep Puig Casas, Mohammed Abdul i Eugènia Torrijos i Capdemunt, o almenys res no indicava que ho hagués estat, ni en els seus discursos ni en els comentaris que proferien en la suca-mulla que s’havia organitzat a continuació, i en la qual els ciutadans formulaven als seus representants denúncies relatives a l’estat de brutícia del seu carrer o al projecte de variant de la carretera C-69, que hi havia de passar innecessàriament.
Succeí que aquell vespre, el senyor Francisco Peláez, gerent de l’empresa Happycity, SA, que es dedicava a la prestació integral de mobiliari urbà i decoració de ciutats, arribà cansat al poble, on havia anat a viure, amb la seva família, feia un any. Repapat al sofà, parlava al seu fill menut sobre com li havia anat la setmana, mentre aquest mirava la tele, tot fent zàpping. I així, casualment, aquells dos membres de la família Peláez sintonitzaren el canal del poble, que emetia un reportatge amb entrevistes diverses sobre el valor que tindria per a tots plegats el Nou Parc de la Font de Ferro.
En una de les escenes, el nen Peláez, no parant esment als discursos dels polítics i fent-ho, en canvi, en els decorats, detectà que un dels arbres que hi havia darrere de l’empostissat havia estat decorat d’una manera ben original per a aquell esdeveniment: aquelles ampolles li semblaven molt gracioses: qui sap si alguna d’elles contenia missatges secrets, com passava sovint als llibres que li feien llegir a l’escola i que la família guardava, acuradament, al costat de l’enciclopèdia.
El pare Peláez, de primeres, anava seguint la corrent al seu fill homònim, sense parar gaire esment al que mostrava l’aparell, però, davant la insistència d’aquest darrer, es fixà en les ampolles i comentà que, efectivament, l’ajuntament havia tingut una idea original. Indicà al fill que li agradaria que algun dia esdevingués enginyer, o arquitecte, o advocat, i pogués treballar en projectes d’aquesta mena, i ser un home de profit.
Després d’alguns comentaris més sobre la programació de la tele, i d’alguna pregunta breu sobre l’evolució de l’escola, a la qual seguiren sempre respostes de la mateixa natura, els dos membres de la família Peláez que l’estaven mirant, el pare i el fill petit, s’afegiren als altres dos, la mare i el fill gran que, de la cuina estant, havien preparat un sopar frugal. El sopà transcorregué entre silencis i comentaris estereotipats i, després d’una estona conjunta de visió de la tele, la família Peláez, llevat del fill gran, que es quedà una estona més a xatejar, se n’anà a dormir.
Aquella nit, el senyor Peláez no podia dormir tranquil, perquè al matí havia tingut una enganxada amb el cap de personal, motivada aparentment per una informació que no s’havia d’haver transmès però que era, en el fons, somoguda per l’estat de l’empresa que, des de feia uns mesos, proporcionava uns resultats més aviat magres, fins al punt que no era rar el pensament que potser resultaria millor, indemnitzant els treballadors, de tancar i, aprofitant les prestacions d’atur que rebria cadascú, buscar una altra ocupació més rendible. I mentre caboriejava d’aquesta manera, el senyor Peláez, repassant el que li havia passat durant el dia, amb un procediment no estrictament cronològic ni endreçat i de vegades, fins i tot, recomponent, alterant i falsejant les escenes –de manera que, per exemple, era el fill qui parlava amb el cap de personal– recordà el comentari que aquell li havia fet, relatiu a l’originalitat de les ampolles, cobertes d’heura.
Pensà el senyor Peláez que la seva empresa, que necessitava una empenta per a seguir endavant, podia oferir, com un dels nous serveis a les ciutats, una decoració com la que havia sortit a la tele, a la qual calia conferir més sofisticació, posant-hi, per exemple, il·luminació, però partint tanmateix d’una idea bona. I fou així com, aixecant-se del llit, s’adreçà cap al parc, a les quatre de la matinada, havent comentat al fill gran que no era bo de xatejar fins tan tard, i tancant la porta.
Les obres del parc de la Font de Ferro duraren més del previst: originàriament, s’havien adjudicat a l’empresa Pau i Formiguera, SL, però aquesta feu fallida i calgué buscar-ne una altra. La recerca es perllongà per espai d’un any, passat el qual la reforma fou adjudicada a Construccions i Reformes Integrals, SA, empresa que sens dubte hauria portat la feina a bon port, si en l’endemig no hi haguessin hagut eleccions, que canviaren no pas profundament, però sí prou com per dur-lo a un atzucac, el panorama polític del poble, atès que, no disposant cap partit d’una majoria nítida, calgué formar una coalició de sis, de natura diversíssima en tots aquells aspectes que no feien referència estricta al creixement del nucli urbà, i encara aquí els uns deien que s’havia de fer pel nord, els altres, pel sud, els altres per nord-oest i uns, encara, per totes les zones que permetia l’extensió territorial dels camps que, abandonats o improductius, havien de cedir ara a les noves mostres de la civilització del confort i les cases amb vistes.
Succeí que les obres del parc estigueren aturades durant dos anys des que la coalició sixpartita començà de governar el poble, però passat aquest temps, un ple municipal brevíssim –si calia jutjar per les informacions que transmeté la televisió local, el més breu que es recordava des de feia molt de temps– decidí per unanimitat que es reprengués l’embelliment i l’agençament del parc de la Font de Ferro –influint en aquesta decisió, d’acord amb un rumor que s’escampà aviat pel poble i que, per la natura mateixa d’aquesta forma difusa de transmissió d’informació, ningú, mentre el difonia, no sabia del cert si s’adequava a la veritat estricta dels fets, i hi era fidel i ajustat– una requalificació de la part del parc que donava a mar, darrera de la qual s’amagaven interessos obscurs que amb tota probabilitat fóra injust de desvetllar, per temor de mancar a la veritat i per no atiar amb un rum-rum el que, de ben segur, no era altra cosa que un foc d’encenalls.
Represes les obres, els paletes i jardiners de l’empresa Construccions dels Sis, SA s’hi estigueren dos anys, període durant el qual el parc quedà tancat a les visites dels veïns o de qualsevol persona que volgués penetrar-hi, essent només animals feréstecs els qui tenien un dret que les tanques que, amb el pas del temps i en una població propera a la costa, s’havien rovellat, negaven a les persones, de la manera més física i, doncs, eficaç, com es poden indicar les conductes que hom considera il·lícit de seguir.
I així, el dia 23 de març d’aquell altre any, just quan en feia cinc que Pere Font i Riu havia dipositat les ampolles a la vora del contenidor –i no pas perquè es volgués celebrar cap efemèride, sinó perquè el destí juga de vegades amb les persones i amb les situacions, i prepara confluències que els més espirituals atribuirien a l’obra d’un déu o més, segons la religió practicada, i els més aferrats a la terra i a la materialitat, al concepte més vague i menys compromès de “coincidència” – succeí que l’alcalde del poble, el senyor Joan Costa Estaràs, juntament amb el regidor de Cultura, senyor Pere Jaumandreu i Ferrer, la regidora de Mediambient, senyora Mar Costa i Montanyà, la regidora d’Afers Socials, senyora Maria Crivillé i de la Paz, el regidor d’Economia i Promoció, senyor Juan Fernández de Ochoa, la regidora de Participació Ciutadana, senyora Anna Juárez i Comaposada, el regidor de Turisme, senyor Pere Solimar i Carulla, el regidor de Planificació Urbanística, senyor Josep Puig Casas, el regidor d’Immigració i Nous Ciutadans, senyor Mohammed Abdul i la regidora d’Actuacions Cíviques, senyora Eugènia Torrijos i Capdemunt, inauguraren el parc remodelat que, a partir d’aleshores, passà a anomenar-se Nou Parc de la Font de Ferro.
Fou una data festiva per a la població i per als regidors que, l’un rere l’altre, destacaren en llurs discursos, que tendien a assemblar-se entre ells i que en cap cas no haurien ocupat, per a qui hagués pogut comprovar-ho amb la lectura dels papers, més de dos o tres paràgrafs, l’enorme progrés que, per les ciutadanes i ciutadans de la població, representava disposar novament d’aquell parc, adobat ara de cap a peus.
Els discursos foren pronunciats, els uns amb més vehemència que d’altres, en un empostissat que, per aquella confluència de les coses que abans s’ha atribuït sia a la influència de la divinitat, sia a la casualitat mateixa, s’havia bastit a sota de l’arbre en què, cinc anys abans, aquells cinc joves que ara ja havien entrat al món professional, anant a raure a diverses constructores del país, havien penjat les cinc ampolles amb què, en temps despreocupats, havien volgut d’una banda decorar la vegetació d’una manera transgressora i, de l’altra, competir entre ells pel que fa a la quantitat de líquid que cadascú havia estat capaç d’abocar.
I s’havia esdevingut que, tot i el pas del temps, i malgrat les obres, les ampolles no havien desaparegut del lloc on havien estat col·locades ans, víctimes de les heures, o tal vegada protegides per elles, hi havien quedat com incrustades, integrades per sempre més en la morfologia del paisatge, creant aquella combinació de plantes i vidre acaronant-se entre si, especialment quan era colpida pel sol i brillava, una curiosa i, per què no dir-ho sense temor de manifestar la commoció espiritual que provoca en tots els homes la contemplació de la bellesa, un delicadíssim contrast de natura i artesania, una harmonia ben aconseguida entre el que fem i el que ens trobem fet.
Tanmateix, aquest contrast delicat, aquesta curiosa presència d’elements no pensats originàriament per a trobar-se en un parc, no fou advertit pels senyors Joan Costa Estaràs, Pere Jaumandreu i Ferrer, Mar Costa i Montanyà, Maria Crivillé i de la Paz, Juan Fernández de Ochoa, Anna Juárez i Comaposada, Pere Solimar i Carulla, Josep Puig Casas, Mohammed Abdul i Eugènia Torrijos i Capdemunt, o almenys res no indicava que ho hagués estat, ni en els seus discursos ni en els comentaris que proferien en la suca-mulla que s’havia organitzat a continuació, i en la qual els ciutadans formulaven als seus representants denúncies relatives a l’estat de brutícia del seu carrer o al projecte de variant de la carretera C-69, que hi havia de passar innecessàriament.
Succeí que aquell vespre, el senyor Francisco Peláez, gerent de l’empresa Happycity, SA, que es dedicava a la prestació integral de mobiliari urbà i decoració de ciutats, arribà cansat al poble, on havia anat a viure, amb la seva família, feia un any. Repapat al sofà, parlava al seu fill menut sobre com li havia anat la setmana, mentre aquest mirava la tele, tot fent zàpping. I així, casualment, aquells dos membres de la família Peláez sintonitzaren el canal del poble, que emetia un reportatge amb entrevistes diverses sobre el valor que tindria per a tots plegats el Nou Parc de la Font de Ferro.
En una de les escenes, el nen Peláez, no parant esment als discursos dels polítics i fent-ho, en canvi, en els decorats, detectà que un dels arbres que hi havia darrere de l’empostissat havia estat decorat d’una manera ben original per a aquell esdeveniment: aquelles ampolles li semblaven molt gracioses: qui sap si alguna d’elles contenia missatges secrets, com passava sovint als llibres que li feien llegir a l’escola i que la família guardava, acuradament, al costat de l’enciclopèdia.
El pare Peláez, de primeres, anava seguint la corrent al seu fill homònim, sense parar gaire esment al que mostrava l’aparell, però, davant la insistència d’aquest darrer, es fixà en les ampolles i comentà que, efectivament, l’ajuntament havia tingut una idea original. Indicà al fill que li agradaria que algun dia esdevingués enginyer, o arquitecte, o advocat, i pogués treballar en projectes d’aquesta mena, i ser un home de profit.
Després d’alguns comentaris més sobre la programació de la tele, i d’alguna pregunta breu sobre l’evolució de l’escola, a la qual seguiren sempre respostes de la mateixa natura, els dos membres de la família Peláez que l’estaven mirant, el pare i el fill petit, s’afegiren als altres dos, la mare i el fill gran que, de la cuina estant, havien preparat un sopar frugal. El sopà transcorregué entre silencis i comentaris estereotipats i, després d’una estona conjunta de visió de la tele, la família Peláez, llevat del fill gran, que es quedà una estona més a xatejar, se n’anà a dormir.
Aquella nit, el senyor Peláez no podia dormir tranquil, perquè al matí havia tingut una enganxada amb el cap de personal, motivada aparentment per una informació que no s’havia d’haver transmès però que era, en el fons, somoguda per l’estat de l’empresa que, des de feia uns mesos, proporcionava uns resultats més aviat magres, fins al punt que no era rar el pensament que potser resultaria millor, indemnitzant els treballadors, de tancar i, aprofitant les prestacions d’atur que rebria cadascú, buscar una altra ocupació més rendible. I mentre caboriejava d’aquesta manera, el senyor Peláez, repassant el que li havia passat durant el dia, amb un procediment no estrictament cronològic ni endreçat i de vegades, fins i tot, recomponent, alterant i falsejant les escenes –de manera que, per exemple, era el fill qui parlava amb el cap de personal– recordà el comentari que aquell li havia fet, relatiu a l’originalitat de les ampolles, cobertes d’heura.
Pensà el senyor Peláez que la seva empresa, que necessitava una empenta per a seguir endavant, podia oferir, com un dels nous serveis a les ciutats, una decoració com la que havia sortit a la tele, a la qual calia conferir més sofisticació, posant-hi, per exemple, il·luminació, però partint tanmateix d’una idea bona. I fou així com, aixecant-se del llit, s’adreçà cap al parc, a les quatre de la matinada, havent comentat al fill gran que no era bo de xatejar fins tan tard, i tancant la porta.
Els sedants
Aquest dimarts, Miquel de Palol publicava un article extraordinari a l'Avui, intitulat "La selva civilitzada". Dissordatament, no he tingut temps fins ara per a contestar-li.
Una de les idees que més em va colpir d'aquest article, precisament perquè l'he viscuda fa poc, és la constatació que la nostra societat disposa actualment d'uns mecanismes molt eficaços perquè la gent més revolucionària en quedi completament apartada, neutralitzada, estancada en un 5% que fa una mica de nosa però és incapaç de provocar cap canvi perillós.
Concretament, Palol se centra en la droga, un fenomen que fa que les ments més imaginatives i amb idees de canviar les coses quedin immediatament a la cuneta de l'esdevenir social perquè, un cop enganxats, no tenen altra preocupació que la subsistència diària (en aquest cas, la cerca de porros) i, com és sabut, cap societat ni cap persona que es mogui en un nivell de subsistència pot aspirar a crear res que perduri mínimament.
Dic que aquesta idea m'ha colpit especialment perquè conec, a l'institut, casos que pertanyen exactament a aquesta tipologia. Si m'estimés menys aquestes persones, en podria dir els noms i tot, però els respecto massa. Són gent creativa, rebel, que veuen les múltiples incongruències del món en què vivim amb més claretat que no la resta. Són gent sensible, afectuosa, d'aquells que vols tenir com a amics perquè és un plaer deixar que el temps s'escoli al seu costat. Però també són gent vulnerable, i cauen com a mosques davant del capitalisme salvatge que ells precisament tant denuncien i que els acaba engolint i paralitzant de cap a peus.
Una segona reflexió que em va venir al cap llegint aquest article és la següent: Internet no és, també, un instrument poderós d'anestèsia? Recordo que quan va sortir el diari independentista directe.cat, un dels articles d'opinió s'intitulava "Internet és el nostre metge". No serà, més aviat, el nostre botxí? Vull dir que quan un està molt emprenyat perquè veu que el seu país s'ensorra i tothom riu les gràcies al Zapatero dels collons i als seus fel·ladors, ara el que fa és escriure en un blog, que llegiran unes quantes persones -poques- que són precisament de la mateixa corda que ell. D'aquesta manera, als que som una mica més grans i tampoc no ens resignem a la injustícia, la societat també ens reserva un sedant miraculós. Vegeu, si no, quantes guixades hi havia a les parets del país abans d'Internet amb lemes com "Catalunya lliure" i quantes n'hi ha ara: tota aquesta ràbia queda virtualitzada a Internet, etèria sobre una pantalla, i viatja entre ordinadors amics sense gaire efecte ni rumb concret.
I, el pitjor de tot, potser és el següent: cap d'aquests sedants no ha estat inventat maquiavèlicament pel poder per a collar els seus súbdits. S'han produït per generació espontània, per evolució de les coses, de la tecnologia i de la societat de consum i han acabat, malgrat elles o sense la voluntat premeditada d'elles, colgant les darreres escletxes de dissidència.
Una de les idees que més em va colpir d'aquest article, precisament perquè l'he viscuda fa poc, és la constatació que la nostra societat disposa actualment d'uns mecanismes molt eficaços perquè la gent més revolucionària en quedi completament apartada, neutralitzada, estancada en un 5% que fa una mica de nosa però és incapaç de provocar cap canvi perillós.
Concretament, Palol se centra en la droga, un fenomen que fa que les ments més imaginatives i amb idees de canviar les coses quedin immediatament a la cuneta de l'esdevenir social perquè, un cop enganxats, no tenen altra preocupació que la subsistència diària (en aquest cas, la cerca de porros) i, com és sabut, cap societat ni cap persona que es mogui en un nivell de subsistència pot aspirar a crear res que perduri mínimament.
Dic que aquesta idea m'ha colpit especialment perquè conec, a l'institut, casos que pertanyen exactament a aquesta tipologia. Si m'estimés menys aquestes persones, en podria dir els noms i tot, però els respecto massa. Són gent creativa, rebel, que veuen les múltiples incongruències del món en què vivim amb més claretat que no la resta. Són gent sensible, afectuosa, d'aquells que vols tenir com a amics perquè és un plaer deixar que el temps s'escoli al seu costat. Però també són gent vulnerable, i cauen com a mosques davant del capitalisme salvatge que ells precisament tant denuncien i que els acaba engolint i paralitzant de cap a peus.
Una segona reflexió que em va venir al cap llegint aquest article és la següent: Internet no és, també, un instrument poderós d'anestèsia? Recordo que quan va sortir el diari independentista directe.cat, un dels articles d'opinió s'intitulava "Internet és el nostre metge". No serà, més aviat, el nostre botxí? Vull dir que quan un està molt emprenyat perquè veu que el seu país s'ensorra i tothom riu les gràcies al Zapatero dels collons i als seus fel·ladors, ara el que fa és escriure en un blog, que llegiran unes quantes persones -poques- que són precisament de la mateixa corda que ell. D'aquesta manera, als que som una mica més grans i tampoc no ens resignem a la injustícia, la societat també ens reserva un sedant miraculós. Vegeu, si no, quantes guixades hi havia a les parets del país abans d'Internet amb lemes com "Catalunya lliure" i quantes n'hi ha ara: tota aquesta ràbia queda virtualitzada a Internet, etèria sobre una pantalla, i viatja entre ordinadors amics sense gaire efecte ni rumb concret.
I, el pitjor de tot, potser és el següent: cap d'aquests sedants no ha estat inventat maquiavèlicament pel poder per a collar els seus súbdits. S'han produït per generació espontània, per evolució de les coses, de la tecnologia i de la societat de consum i han acabat, malgrat elles o sense la voluntat premeditada d'elles, colgant les darreres escletxes de dissidència.
dijous, 12 de juliol del 2007
Novel·la (I)
Fa un any vaig escriure una novel·leta de seixanta pàgines. La intenció era fer-la entrar en un concurs de narrativa breu, al qual s'havien de presentar obres de seixanta a setanta pàgines. Com que a mi, dels concursos, l'únic que m'interessa són els premis, és a dir, els diners, vaig escriure exactament seixanta pàgines, que era la condició mínima per a guanyar el premi. L'obra no va guanyar i ara, abans que no es cremi l'ordinador o hi entri algun virus enviat per algun dels meus detractors, la publico aquí.
Faré com al segle XIX: per petits lliuraments de cinc pàgines. Així, quan aneu a comprar el diari -és a dir, quan us connecteu aquí- trobareu durant uns dies la meva secció literària. Així, també, mantindrem una mica el "suspense" o enjòlit: a veure com acabaran els embolics imaginats per una ment nocturna com la meva. Per cert: ara mateix ja no recordo quin títol li vaig posar, a aquesta novel·leta. Tant se val: en tot cas, espero que us ho passeu bé llegint-la.
El divendres dia 23 de març d’aquell any, a les deu de la nit, Pere Rius i Font, que en tenia seixanta-set, va anar a llançar al contenidor de vidre, que hi havia tot just dos carrers més amunt del seu, cinc ampolles de cava, que havia trigat mesos a consumir perquè, d’una banda, era abstemi i, de l’altra, no tenia gaire vida social i, per tant, tampoc no li vagava gaire d’oferir a visites una o dues copes d’aquella beguda, fent passar per gentilesa allò que, en realitat, li constituïa sens dubte un alleugeriment.
Pere Rius i Font era una persona sòbria, d’una rectitud moral inqüestionable, almenys en allò que deixava veure d’ell mateix –qui podria, en efecte, escorcollar l’interior de les persones, furgar en els seus sentiments, arribar a tocar amb la ment el més profund de cada existència concreta? – i complia al peu de la lletra els seus deures de ciutadania, conscient que per a poquíssims era amic, per a uns quants més, familiar i, per a tota la resta, per a tota la resta de la humanitat, ciutadà.
Entre els deures que ell considerava que li pertocaven com a ciutadà, sobretot des que un dia va llegir un fulletó que va rebre de l’ajuntament que, en realitat, anava adreçat a la veïna del quart –però, és clar, la veïna ja feia dos anys que havia anat a viure a Barcelona, i bé l’havia d’obrir algú, aquella carta, i més quan es veia clarament que era de propaganda– i que, aquest fulletó, explicava què podíem fer els ciutadans, la comunitat, tots nosaltres per a salvar el planeta, greument malmès per comportaments incívics, doncs entre aquests deures hi havia en un dels llocs més destacats anar cada dia als contenidors i abocar-hi tot el que havia generat l’economia de cadascú (que, en el seu cas, era modesta): les restes orgàniques, al contenidor petit; el paper, al contenidor blau, més gros, que hi havia al costat; i als contenidors més forts i robustos, el vidre i les bosses d’escombraries, aquestes, és clar, sempre a partir de les deu, ja que altrament una tapa oberta podia deixar anar pudors desagradables que, sobretot a l’estiu, s’originaven espontàniament per la fermentació dels productes que s’hi havia anat abocant, de distinta naturalesa, i molt variada.
En arribar, doncs, Pere Rius i Font, davant del contenidor de vidre –aquell dia era tan escassa la producció de paper i tan minsa la de brossa d’altra mena, que havia decidit de, ficant-la en dues bossetes, deixar-la créixer i, un cop més generosa, abocar-la al contenidor– es trobà que, per manca de personal de l’ajuntament, o per deixadesa dels veïns, que no havien trucat al Servei de Recollida d’Escombraries perquè passés a buscar-les o potser, fins i tot, per una acumulació sobtada de brossa, que de tant en tant es produïa, essent imprevisible de saber el que abocaria cada dia al contenidor un nombre indeterminat d’habitants, el contenidor estava ple a vessar. Curull, atapeït, saturat: no hi cabia ni una ampolla més i, encara, de les que hi havia, ben bé una desena corria el perill de, sobreeixint massa de la boca, caure al terra, i fer-hi una trencadissa.
I en Pere Rius i Font, que era una persona metòdica, meditativa, enraonada i assenyada, s’aturà uns instants davant d’aquell contenidor pensant què era el millor per a ell i, sobretot, per a la comunitat, de fer amb aquella bossa i, sobretot, amb les cinc ampolles de cava buides que contenia i que, amb un nas fi, encara flairaven de xampany.
I s’esdevenia que, si s’emportava la bossa altre cop a casa seva, podia trobar algun veí que, veient-lo anar amunt i avall amb bosses plenes d’ampolles, pensés que Pere Rius i Font, aquell home tan assenyat i correcte, no fos en realitat un traficant de begudes o un alcohòlic que, en la solitud i sordidesa en què, forçosament, havia de passar moltes nits, bevia cava en desmesura, intentant d’aquesta manera tapar amb una festa aparent allò que, en realitat, era una buidor existencial que caldria qualificar de dissort.
En canvi, si deixava les ampolles allí, què passaria? Fins a quin punt era ell responsable del fet que els contenidors estiguessin atapeïts? Deixar ampolles al costat del contenidor, ni que fos ben arrenglerades i procurant d’ocupar el menor espai possible, constituïa per als empleats municipals que, a mitjanit, les haurien de recollir, una tasca que, moralment, se’ls pogués demanar d’assumir? Fins on arribaven els límits de la correcta ciutadania i, en aquest cas, quina era l’actitud que s’havia d’esperar d’una persona com ell?
I, mentre pensava tot això, succeí que un veí dels rodals se li atansà amb un gos de grans dimensions que, en aquella hora de la nit, havia tret a passejar. El gos, veient aquell home desconegut, que dubtava sobre si havia de deixar o no a la vora del contenidor aquelles ampolles fressejants, es va posar a bordar, sentint-se aguts i poderosos els seus lladrucs, amplificats per la foscor, per la solitud i, en l’esperit de Pere Rius i Font, per la por sobtada que li produïa aquell atansament inesperat, aquell atac sonor que podia amb tota probabilitat esdevenir físic i agressiu en qualsevol moment. De manera que Pere Rius i Font, empès per les circumstàncies, i viciada la seva voluntat per la presència d’aquell element intimidatori, va decidir decantar-se per l’opció, meditada com a possibilitat des de feia estona, de deixar les ampolles allí, als contenidors, i no pas endur-se-les; i sentia els lladrucs i els gemecs del gos mentre accelerava el pas cap a casa seva, on havia d’estar protegit dels perills i les eventualitats de la nit i el desemparament.
S’esdevingué que aquell dia, que era senar, el Servei de Recollida d’Escombraries no passà pel carrer en què Pere Rius i Font havia deixat les ampolles i on, més tard, el gos del veí havia bordat tan agressivament i amb escàndol. De manera que aquells utensilis quedaren a la serena, lleugerament acaronats per la fresqueta del vent que, en una nit estelada de primavera, encara deixava sentir una presència constant.
I així s’estigueren les ampolles, vagament arrenglerades, fins que, a les cinc del matí, passà vora el contenidor una colla de cinc joves que, per l’edat, hom hauria dit que feien els estudis secundaris; per la indumentària, que assumien en la societat un paper clarament transgressor i, per la cridòria, que estaven en la plenitud de la seva vigoria, i en volien fer ús, escampant amb el seu escàndol molest la intensitat de la vida, encara poc domesticada per la convivència i, talment un riu desbordat després d’unes tempestes abundoses, desitjós de sortir de mare i, amb una llibertat i una força naturals i primigènies, envair espais i àmbits, en un cant desfermat de joventut.
I mentre dos dels nois cantaven i dos més proferien renecs adreçats, versemblantment, contra aquell que, en hores avançades de la matinada, pogués estar dormint i, per aquest motiu, fos indubtablement més vulnerable a les molèsties acústiques, l’altre, el cinquè, s’adonà de la presència de les ampolles i, amb un crit, manà als seus companys de callar, deixant de banda les ocupacions a què cadascú es dedicava i, tot seguit, de fixar-se en aquells objectes de vidre, de boca grossa, i de pensar en la finalitat que, en una nit de gresca, podrien tenir.
Fou llavors que, sense pensar-s’ho gaire, els nois tingueren la idea, suggerida en primer lloc pel que havia detectat la presència de les ampolles, però elaborada tot seguit, i perfeccionada, pels comentaris de tots plegats, d’omplir els recipients amb l’orina que cadascú pogués abocar-hi, fent d’aquesta manera una competició sobre qui en tenia més i, doncs, segons els seus càlculs –probablement no científics, però viscuts per ells, en tot cas, com a tals– sobre qui havia begut més alcohol durant les hores de la nit que havien precedit aquella troballa, i que havien de precedir encara altres hores nocturnes d’aquell cap de setmana que ara tot just s’encetava.
De manera que, entre rialles desfermades, greuges comparatius relatius a la grandària de l’estri amb què cadascú duia a terme la tasca pautada, cridòries diverses que no evitaven algun insult i que es referien, essencialment, al grau de masculinitat de cadascú, o a la manera com estaven duent a terme aquella obra, massa lenta, pel que sembla, en alguns casos, els nois s’alliberaren de l’angúnia que provoca tenir al cos més líquid que no es necessita, i no poder-se’n desfer.
Fou llavors que el noi que ja abans havia tingut la idea de dur a terme la competició i que ara, en formular una altra proposta, es perfilava inequívocament com el de més iniciativa, ni que fos en un àmbit que molts no haurien dubtat de classificar dins del camp de la disbauxa i el llibertinatge, indicà als altres que, amb aquelles ampolles plenes, i aprofitant els cordills que sobresortien del contenidor col·lateral, podien anar al parc i, penjant-les de les branques d’un arbre, detectar amb la manera com es vinclaven la força de cadascú, decorant d’aquella manera el bé comú que constituïen els arbres d’un parc amb les seves excrescències més primitives, en una mena de deliri col·lectiu que, ajudat per l’alcohol, deixava el camí lliure a les forces més profundes i, a la vegada, més sinceres, de la natura.
Adreçant-se, doncs, al parc de la Font de Ferro, els cinc nois, proveïts amb sengles ampolles, que contenien les produccions líquides de cadascú, hi detectaren un arbre, lleugerament arrecerat del pas dels visitants del parc, i hi penjaren les ampolles entre riotes i befes de natura diversa. Després, cansats per la nit i per les activitats que hi havia dut a terme, s’adreçaren cadascú a casa seva, on, en algun cas, foren rebuts per uns pares que esmorzaven o es deixondien per al nou dia que, tot i ser festiu, començava per a molts igualment a les set o a les vuit del matí, per la força del costum, que moldeja els cossos.
Faré com al segle XIX: per petits lliuraments de cinc pàgines. Així, quan aneu a comprar el diari -és a dir, quan us connecteu aquí- trobareu durant uns dies la meva secció literària. Així, també, mantindrem una mica el "suspense" o enjòlit: a veure com acabaran els embolics imaginats per una ment nocturna com la meva. Per cert: ara mateix ja no recordo quin títol li vaig posar, a aquesta novel·leta. Tant se val: en tot cas, espero que us ho passeu bé llegint-la.
El divendres dia 23 de març d’aquell any, a les deu de la nit, Pere Rius i Font, que en tenia seixanta-set, va anar a llançar al contenidor de vidre, que hi havia tot just dos carrers més amunt del seu, cinc ampolles de cava, que havia trigat mesos a consumir perquè, d’una banda, era abstemi i, de l’altra, no tenia gaire vida social i, per tant, tampoc no li vagava gaire d’oferir a visites una o dues copes d’aquella beguda, fent passar per gentilesa allò que, en realitat, li constituïa sens dubte un alleugeriment.
Pere Rius i Font era una persona sòbria, d’una rectitud moral inqüestionable, almenys en allò que deixava veure d’ell mateix –qui podria, en efecte, escorcollar l’interior de les persones, furgar en els seus sentiments, arribar a tocar amb la ment el més profund de cada existència concreta? – i complia al peu de la lletra els seus deures de ciutadania, conscient que per a poquíssims era amic, per a uns quants més, familiar i, per a tota la resta, per a tota la resta de la humanitat, ciutadà.
Entre els deures que ell considerava que li pertocaven com a ciutadà, sobretot des que un dia va llegir un fulletó que va rebre de l’ajuntament que, en realitat, anava adreçat a la veïna del quart –però, és clar, la veïna ja feia dos anys que havia anat a viure a Barcelona, i bé l’havia d’obrir algú, aquella carta, i més quan es veia clarament que era de propaganda– i que, aquest fulletó, explicava què podíem fer els ciutadans, la comunitat, tots nosaltres per a salvar el planeta, greument malmès per comportaments incívics, doncs entre aquests deures hi havia en un dels llocs més destacats anar cada dia als contenidors i abocar-hi tot el que havia generat l’economia de cadascú (que, en el seu cas, era modesta): les restes orgàniques, al contenidor petit; el paper, al contenidor blau, més gros, que hi havia al costat; i als contenidors més forts i robustos, el vidre i les bosses d’escombraries, aquestes, és clar, sempre a partir de les deu, ja que altrament una tapa oberta podia deixar anar pudors desagradables que, sobretot a l’estiu, s’originaven espontàniament per la fermentació dels productes que s’hi havia anat abocant, de distinta naturalesa, i molt variada.
En arribar, doncs, Pere Rius i Font, davant del contenidor de vidre –aquell dia era tan escassa la producció de paper i tan minsa la de brossa d’altra mena, que havia decidit de, ficant-la en dues bossetes, deixar-la créixer i, un cop més generosa, abocar-la al contenidor– es trobà que, per manca de personal de l’ajuntament, o per deixadesa dels veïns, que no havien trucat al Servei de Recollida d’Escombraries perquè passés a buscar-les o potser, fins i tot, per una acumulació sobtada de brossa, que de tant en tant es produïa, essent imprevisible de saber el que abocaria cada dia al contenidor un nombre indeterminat d’habitants, el contenidor estava ple a vessar. Curull, atapeït, saturat: no hi cabia ni una ampolla més i, encara, de les que hi havia, ben bé una desena corria el perill de, sobreeixint massa de la boca, caure al terra, i fer-hi una trencadissa.
I en Pere Rius i Font, que era una persona metòdica, meditativa, enraonada i assenyada, s’aturà uns instants davant d’aquell contenidor pensant què era el millor per a ell i, sobretot, per a la comunitat, de fer amb aquella bossa i, sobretot, amb les cinc ampolles de cava buides que contenia i que, amb un nas fi, encara flairaven de xampany.
I s’esdevenia que, si s’emportava la bossa altre cop a casa seva, podia trobar algun veí que, veient-lo anar amunt i avall amb bosses plenes d’ampolles, pensés que Pere Rius i Font, aquell home tan assenyat i correcte, no fos en realitat un traficant de begudes o un alcohòlic que, en la solitud i sordidesa en què, forçosament, havia de passar moltes nits, bevia cava en desmesura, intentant d’aquesta manera tapar amb una festa aparent allò que, en realitat, era una buidor existencial que caldria qualificar de dissort.
En canvi, si deixava les ampolles allí, què passaria? Fins a quin punt era ell responsable del fet que els contenidors estiguessin atapeïts? Deixar ampolles al costat del contenidor, ni que fos ben arrenglerades i procurant d’ocupar el menor espai possible, constituïa per als empleats municipals que, a mitjanit, les haurien de recollir, una tasca que, moralment, se’ls pogués demanar d’assumir? Fins on arribaven els límits de la correcta ciutadania i, en aquest cas, quina era l’actitud que s’havia d’esperar d’una persona com ell?
I, mentre pensava tot això, succeí que un veí dels rodals se li atansà amb un gos de grans dimensions que, en aquella hora de la nit, havia tret a passejar. El gos, veient aquell home desconegut, que dubtava sobre si havia de deixar o no a la vora del contenidor aquelles ampolles fressejants, es va posar a bordar, sentint-se aguts i poderosos els seus lladrucs, amplificats per la foscor, per la solitud i, en l’esperit de Pere Rius i Font, per la por sobtada que li produïa aquell atansament inesperat, aquell atac sonor que podia amb tota probabilitat esdevenir físic i agressiu en qualsevol moment. De manera que Pere Rius i Font, empès per les circumstàncies, i viciada la seva voluntat per la presència d’aquell element intimidatori, va decidir decantar-se per l’opció, meditada com a possibilitat des de feia estona, de deixar les ampolles allí, als contenidors, i no pas endur-se-les; i sentia els lladrucs i els gemecs del gos mentre accelerava el pas cap a casa seva, on havia d’estar protegit dels perills i les eventualitats de la nit i el desemparament.
S’esdevingué que aquell dia, que era senar, el Servei de Recollida d’Escombraries no passà pel carrer en què Pere Rius i Font havia deixat les ampolles i on, més tard, el gos del veí havia bordat tan agressivament i amb escàndol. De manera que aquells utensilis quedaren a la serena, lleugerament acaronats per la fresqueta del vent que, en una nit estelada de primavera, encara deixava sentir una presència constant.
I així s’estigueren les ampolles, vagament arrenglerades, fins que, a les cinc del matí, passà vora el contenidor una colla de cinc joves que, per l’edat, hom hauria dit que feien els estudis secundaris; per la indumentària, que assumien en la societat un paper clarament transgressor i, per la cridòria, que estaven en la plenitud de la seva vigoria, i en volien fer ús, escampant amb el seu escàndol molest la intensitat de la vida, encara poc domesticada per la convivència i, talment un riu desbordat després d’unes tempestes abundoses, desitjós de sortir de mare i, amb una llibertat i una força naturals i primigènies, envair espais i àmbits, en un cant desfermat de joventut.
I mentre dos dels nois cantaven i dos més proferien renecs adreçats, versemblantment, contra aquell que, en hores avançades de la matinada, pogués estar dormint i, per aquest motiu, fos indubtablement més vulnerable a les molèsties acústiques, l’altre, el cinquè, s’adonà de la presència de les ampolles i, amb un crit, manà als seus companys de callar, deixant de banda les ocupacions a què cadascú es dedicava i, tot seguit, de fixar-se en aquells objectes de vidre, de boca grossa, i de pensar en la finalitat que, en una nit de gresca, podrien tenir.
Fou llavors que, sense pensar-s’ho gaire, els nois tingueren la idea, suggerida en primer lloc pel que havia detectat la presència de les ampolles, però elaborada tot seguit, i perfeccionada, pels comentaris de tots plegats, d’omplir els recipients amb l’orina que cadascú pogués abocar-hi, fent d’aquesta manera una competició sobre qui en tenia més i, doncs, segons els seus càlculs –probablement no científics, però viscuts per ells, en tot cas, com a tals– sobre qui havia begut més alcohol durant les hores de la nit que havien precedit aquella troballa, i que havien de precedir encara altres hores nocturnes d’aquell cap de setmana que ara tot just s’encetava.
De manera que, entre rialles desfermades, greuges comparatius relatius a la grandària de l’estri amb què cadascú duia a terme la tasca pautada, cridòries diverses que no evitaven algun insult i que es referien, essencialment, al grau de masculinitat de cadascú, o a la manera com estaven duent a terme aquella obra, massa lenta, pel que sembla, en alguns casos, els nois s’alliberaren de l’angúnia que provoca tenir al cos més líquid que no es necessita, i no poder-se’n desfer.
Fou llavors que el noi que ja abans havia tingut la idea de dur a terme la competició i que ara, en formular una altra proposta, es perfilava inequívocament com el de més iniciativa, ni que fos en un àmbit que molts no haurien dubtat de classificar dins del camp de la disbauxa i el llibertinatge, indicà als altres que, amb aquelles ampolles plenes, i aprofitant els cordills que sobresortien del contenidor col·lateral, podien anar al parc i, penjant-les de les branques d’un arbre, detectar amb la manera com es vinclaven la força de cadascú, decorant d’aquella manera el bé comú que constituïen els arbres d’un parc amb les seves excrescències més primitives, en una mena de deliri col·lectiu que, ajudat per l’alcohol, deixava el camí lliure a les forces més profundes i, a la vegada, més sinceres, de la natura.
Adreçant-se, doncs, al parc de la Font de Ferro, els cinc nois, proveïts amb sengles ampolles, que contenien les produccions líquides de cadascú, hi detectaren un arbre, lleugerament arrecerat del pas dels visitants del parc, i hi penjaren les ampolles entre riotes i befes de natura diversa. Després, cansats per la nit i per les activitats que hi havia dut a terme, s’adreçaren cadascú a casa seva, on, en algun cas, foren rebuts per uns pares que esmorzaven o es deixondien per al nou dia que, tot i ser festiu, començava per a molts igualment a les set o a les vuit del matí, per la força del costum, que moldeja els cossos.
dimarts, 10 de juliol del 2007
Paraules del president Tarradellas
Petit missatge d'ànim, ara que tothom està tan desencisat amb el país:
Catalans: No oblidem mai, que tots units arribarem a obtenir allò que durant tants d’anys hem desitjat. Per a aquesta obra indispensable, Catalunya necessita de tots els seus fills: és massa petita per deixar-ne perdre cap; és prou gran perquè tots hi capiguem.
Les podeu trobar a: http://www.gencat.net/dogc/expo/
Catalans: No oblidem mai, que tots units arribarem a obtenir allò que durant tants d’anys hem desitjat. Per a aquesta obra indispensable, Catalunya necessita de tots els seus fills: és massa petita per deixar-ne perdre cap; és prou gran perquè tots hi capiguem.
Les podeu trobar a: http://www.gencat.net/dogc/expo/
dilluns, 9 de juliol del 2007
Nous decrets per a la nova educació
Imaginem-nos que voleu escriure un llibre de text per a 3r d’ESO, posem per cas. Imaginem-nos també que aquest és de català (poso aquesta matèria perquè tothom la pot entendre i tothom sap una mica de què va). Doncs bé, el primer que haureu de fer és consultar el decret de la Generalitat que fixa els continguts i els objectius que s’han d’assolir amb aquesta matèria. D’una banda, és imprescindible, perquè no podríeu treure al mercat un llibre que no estigués d’acord amb aquests objectius i continguts; de l’altra, això us guiarà, perquè bé cal saber per on cal començar a redactar, i què s’ha d’explicar a 3r i què a 4t, per exemple.
Bé, el tema és que, fins ara, aquests decrets deien què s’havia d’estudiar a cada curs. Tenien la forma, per entendre’ns, d’un temari d’oposicions: primer, la vocal neutra; segon, les consonants oclusives; tercer, les fricatives, etc. I així anar fent i així, a partir d’aquí, l’autor del llibre sabia què havia d’explicar i en quin ordre, i només quedava a la seva capacitat i imaginació la manera com ho explicava o quins exercicis proposava, si eren més o menys creatius.
Proposo al lector que miri l’esborrany de decret que ha parit el Departament d’Educació per a la matèria de català. El trobarà a http://amesweb.tripod.com/llengues.htm.
Per tal d’alleugerir-li la lectura d’aquest document embullat, li copio tot seguit l’apartat dels objectius, que diu el següent:
1. Valorar la llengua i la comunicació com a mitjà per a la comprensió del món dels altres i d’un mateix, per a participar en la societat plural i diversa del segle XXI, per a l’enteniment i mediació entre persones de procedències, llengües i cultures diverses, evitant qualsevol tipus de discriminació i estereotips lingüístics.
2. Aconseguir la competència comunicativa oral, escrita i audiovisual en totes les llengües de l’escola per comunicar-se amb els altres, per aprendre (en la cerca i elaboració d’informació, i en la transformació dels coneixements), per expressar les opinions i concepcions personals, apropiar-se i transmetre les riqueses culturals i satisfer les necessitats individuals i socials
3. Aconseguir la competència en la llengua catalana com a vehicle de comunicació parlada o escrita, per a la construcció dels coneixements, per al desenvolupament personal i l’expressió, i per a la seva participació en les creacions culturals.
4. Aconseguir la competència en llengua castellana de manera que sigui possible que, al final de l’educació obligatòria, utilitzi normalment i correctament les dues llengües oficial.
Aconseguir la competència en llengües estrangeres com a eina d’aprenentatge de continguts diversos, com a font de plaer i de creixement personal, i com a porta oberta a altres persones i cultures.
5. Utilitzar amb autonomia i esperit crític els mitjans de comunicació social i les tecnologies de la informació per obtenir, interpretar, elaborar i presentar oralment i per escrit informacions, opinions i sentiments diversos i per participar en la vida social.
6. Interaccionar, expressar-se i comprendre oralment, per escrit o audiovisualment de manera coherent i adequada als contextos acadèmic, social i cultural, adoptant una actitud respectuosa i de cooperació.
7. Escoltar i comprendre informació general i específica, i expressar-se i interactuar en llengua estrangera en situacions habituals de comunicació adoptant una actitud adequada, participativa, oberta i respectuosa i amb un cert nivell d’autonomia.
8. Comprendre discursos orals i escrits en els diversos contextos de l’activitat acadèmica, social i cultural tot valorant la lectura com a font de plaer, d’enriquiment personal i de coneixement d’un mateix i del món, i consolidar hàbits lectors.
9. Comprendre i crear textos literaris utilitzant els coneixements bàsics sobre les convencions dels gèneres, els temes i motius de la tradició literària i els recursos estilístics, tot valorant el coneixement del patrimoni literari com una manera de simbolitzar l’experiència individual i col·lectiva.
10. Aplicar de manera reflexiva els coneixements sobre el funcionament de la llengua i les normes d’ús lingüístic per comprendre i produir missatges orals i escrits amb adequació, coherència, cohesió i correcció, i transferir aquests coneixements a les altres llengües que s’aprenen a partir de la reflexió sobre els propis processos d’aprenentatge.
11. Conèixer la realitat plurilingüe de Catalunya, d’Espanya i del món actual, i valorar les varietats de la llengua i la diversitat lingüística del món com una riquesa cultural.
12. Manifestar una actitud receptiva, interessada i de confiança en la pròpia capacitat d’aprenentatge i d’us de les llengües i participar activament en el control i avaluació del propi aprenentatge i el dels altres.
El lector comprendrà fàcilment que, si un es troba davant d’un decret així, no sap per on sortir-se’n. En una matèria com la de català, el que hom esperaria que s’especifiqués és què s’haurà d’explicar de català, oi? Doncs res. Només a l’objectiu 11 es diu que cal emprar la llengua d’una manera correcta, però tampoc no se’ns diu enlloc com s’ha d’aconseguir, això.
La resta d’objectius parlen per si sols: molta multiculturalitat, valorar tothom i totes les llengües i dansar plegats en un esbart de Babel; ser feliços sabent que al món es parlen milers de llengües, encara que cada dia se’n morin unes quantes desenes; fer servir sempre, quan es parla, “els alumnes i les alumnes” i “les professores i els professors”; veure en l’anglès una font de plaer, és a dir, sentir un sonet de Shakespeare i arribar a l’orgasme, encara que no se n’entengui ni un borrall. Etcètera.
Per sort, les editorials fa anys que treballen i entenen d’educació, no com el conseller. I saben que a 3r, per exemple, es parla molt dels mitjans de comunicació, mentre que a 4t s’insisteix més en l’anàlisi sintàctica. I, sobre això, fan i faran els llibres. Perquè, si s’haguessin de basar en l’aliment que ens dóna la Conselleria, podríem confeccionar un llibre de contes africans, amb una exploradora anglesa que en realitat no va a conquerir-los sinó a fer-s’hi amiga i penjar les imatges de les excursions per Internet, i el llibre s’adaptaria perfectament als objectius.
Bé, el tema és que, fins ara, aquests decrets deien què s’havia d’estudiar a cada curs. Tenien la forma, per entendre’ns, d’un temari d’oposicions: primer, la vocal neutra; segon, les consonants oclusives; tercer, les fricatives, etc. I així anar fent i així, a partir d’aquí, l’autor del llibre sabia què havia d’explicar i en quin ordre, i només quedava a la seva capacitat i imaginació la manera com ho explicava o quins exercicis proposava, si eren més o menys creatius.
Proposo al lector que miri l’esborrany de decret que ha parit el Departament d’Educació per a la matèria de català. El trobarà a http://amesweb.tripod.com/llengues.htm.
Per tal d’alleugerir-li la lectura d’aquest document embullat, li copio tot seguit l’apartat dels objectius, que diu el següent:
1. Valorar la llengua i la comunicació com a mitjà per a la comprensió del món dels altres i d’un mateix, per a participar en la societat plural i diversa del segle XXI, per a l’enteniment i mediació entre persones de procedències, llengües i cultures diverses, evitant qualsevol tipus de discriminació i estereotips lingüístics.
2. Aconseguir la competència comunicativa oral, escrita i audiovisual en totes les llengües de l’escola per comunicar-se amb els altres, per aprendre (en la cerca i elaboració d’informació, i en la transformació dels coneixements), per expressar les opinions i concepcions personals, apropiar-se i transmetre les riqueses culturals i satisfer les necessitats individuals i socials
3. Aconseguir la competència en la llengua catalana com a vehicle de comunicació parlada o escrita, per a la construcció dels coneixements, per al desenvolupament personal i l’expressió, i per a la seva participació en les creacions culturals.
4. Aconseguir la competència en llengua castellana de manera que sigui possible que, al final de l’educació obligatòria, utilitzi normalment i correctament les dues llengües oficial.
Aconseguir la competència en llengües estrangeres com a eina d’aprenentatge de continguts diversos, com a font de plaer i de creixement personal, i com a porta oberta a altres persones i cultures.
5. Utilitzar amb autonomia i esperit crític els mitjans de comunicació social i les tecnologies de la informació per obtenir, interpretar, elaborar i presentar oralment i per escrit informacions, opinions i sentiments diversos i per participar en la vida social.
6. Interaccionar, expressar-se i comprendre oralment, per escrit o audiovisualment de manera coherent i adequada als contextos acadèmic, social i cultural, adoptant una actitud respectuosa i de cooperació.
7. Escoltar i comprendre informació general i específica, i expressar-se i interactuar en llengua estrangera en situacions habituals de comunicació adoptant una actitud adequada, participativa, oberta i respectuosa i amb un cert nivell d’autonomia.
8. Comprendre discursos orals i escrits en els diversos contextos de l’activitat acadèmica, social i cultural tot valorant la lectura com a font de plaer, d’enriquiment personal i de coneixement d’un mateix i del món, i consolidar hàbits lectors.
9. Comprendre i crear textos literaris utilitzant els coneixements bàsics sobre les convencions dels gèneres, els temes i motius de la tradició literària i els recursos estilístics, tot valorant el coneixement del patrimoni literari com una manera de simbolitzar l’experiència individual i col·lectiva.
10. Aplicar de manera reflexiva els coneixements sobre el funcionament de la llengua i les normes d’ús lingüístic per comprendre i produir missatges orals i escrits amb adequació, coherència, cohesió i correcció, i transferir aquests coneixements a les altres llengües que s’aprenen a partir de la reflexió sobre els propis processos d’aprenentatge.
11. Conèixer la realitat plurilingüe de Catalunya, d’Espanya i del món actual, i valorar les varietats de la llengua i la diversitat lingüística del món com una riquesa cultural.
12. Manifestar una actitud receptiva, interessada i de confiança en la pròpia capacitat d’aprenentatge i d’us de les llengües i participar activament en el control i avaluació del propi aprenentatge i el dels altres.
El lector comprendrà fàcilment que, si un es troba davant d’un decret així, no sap per on sortir-se’n. En una matèria com la de català, el que hom esperaria que s’especifiqués és què s’haurà d’explicar de català, oi? Doncs res. Només a l’objectiu 11 es diu que cal emprar la llengua d’una manera correcta, però tampoc no se’ns diu enlloc com s’ha d’aconseguir, això.
La resta d’objectius parlen per si sols: molta multiculturalitat, valorar tothom i totes les llengües i dansar plegats en un esbart de Babel; ser feliços sabent que al món es parlen milers de llengües, encara que cada dia se’n morin unes quantes desenes; fer servir sempre, quan es parla, “els alumnes i les alumnes” i “les professores i els professors”; veure en l’anglès una font de plaer, és a dir, sentir un sonet de Shakespeare i arribar a l’orgasme, encara que no se n’entengui ni un borrall. Etcètera.
Per sort, les editorials fa anys que treballen i entenen d’educació, no com el conseller. I saben que a 3r, per exemple, es parla molt dels mitjans de comunicació, mentre que a 4t s’insisteix més en l’anàlisi sintàctica. I, sobre això, fan i faran els llibres. Perquè, si s’haguessin de basar en l’aliment que ens dóna la Conselleria, podríem confeccionar un llibre de contes africans, amb una exploradora anglesa que en realitat no va a conquerir-los sinó a fer-s’hi amiga i penjar les imatges de les excursions per Internet, i el llibre s’adaptaria perfectament als objectius.
diumenge, 8 de juliol del 2007
L'amor que ens inventem
Estic convençut que encara hi ha molta gent que creu en l’amor. Vull dir, que creu en l’amor de parella, és a dir, que creu que hi ha la possibilitat, amb una persona, de fer-hi sexe i d’estimar-la també d’una manera abnegada, pura, que desvetlli els sentiments més nobles de l’ésser humà.
A aquestes persones els preguntaria el següent: creuen que, en una relació sàdica, també hi pot haver, a la vegada, un sentiment noble i immaculat d’estimació? És a dir, creuen que, després d’haver fuetejat la noia amb qui estàs, o que t’hagi fuetejat ella a tu (no distingirem, ara, entre sadisme i masoquisme) un es pot dir a l’altre “carinyo meu, els l’estrella que, per a mi, brilla més en el cel”? Oi que no? Doncs, pel mateix motiu, em sembla evident que és una equivocació pensar que les relacions de parella -que són, essencialment, relacions sexuals (i, per tant, relacions primitives, destinades a alliberar-nos d'impulsos molt sovint relacionats amb la violència)- hagin de tenir un component amorós implícit o per desenvolupar.
Perquè, al capdavall, quan busquem una noia o un noi, en definitiva el que busquem és satisfer el nostre desig sexual. És així de clar i més val que ho reconeguem d’una vegada i deixem de pensar en el que hauríem de ser, reconeixent finalment la immundícia del que som. Alguns joves que em tenen confiança m’expliquen que les seves relacions de parella consisteixen bàsicament en això: trobar-se quan poden, quan els pares de l’un o de l’altre han fugit de casa, i cardar pels descosits, fins que no poden caminar de mal que els fan les anques. I això, amb el temps, es dissimula, de la mateixa manera que de petit etzibes a un que no t’agrada “fill de puta” i, quan has rebut el primer clatellot, prefereixes manifestar-li que agrairies que desaparegués del teu davant. Es dissimula, però ni desapareix ni es transforma, perquè els instints primaris formen part de la natura mateixa de l’ésser humà, i canviar-los seria com pintar-nos les orelles de verd o fer-nos créixer un nas llargarut i escrutador.
És una pena que, entre els molts defectes que va cometre Déu en crear la raça humana, creés aquest del bovarisme, és a dir, la tendència de pensar que pel simple fet de cardar amb nosaltres una persona ja n'està enamorada. Això no sol ser mai així: més aviat, un enamorament d'aquesta mena seria una anomalia i, com a tal, una malaltia. La gent fa sexe per descarregar tensions, i no li importaria -al contrari, és el que desitjaria tothom- fer-lo amb una persona diferent cada dia si això fos possible i no comportés una inversió extraordinària de temps, la pesadesa d’haver-se de presentar cada vegada davant de desconeguts i el risc de contraure malalties i febrades.
Les coses són així, però hi ha molta gent que s’entesta a creure en la vinculació entre amor i sexe; és més, n’hi ha molts que no volen fer sexe si no hi ha amor i, com que no n’hi sol haver, s’inventen històries fantàstiques de princeses i prínceps blaus que els enviaran missatges així que, a la matinada i fugint de casa seva, agafin el cotxe, quan en realitat el que fan és posar-se “Los 40 principales” i entretenir-se amb alguna melodia de tonada que s’enganxa. Això si no envien un SMS a la propera cita, per quedar-hi aquella nit.
L’amor conjugal és, doncs, sexe. Per això sempre es basa inicialment en la bellesa física, com es pot comprovar ben fàcilment entrant en un xat: si algú s’hi entreté, veurà que una mateixa conversa animadíssima i que ha arribat a un to d’una intimitat deliciosa se'n pot anar en orris en dos segons enviant la fotografia d’una persona lletja o, contràriament, pot arribar a l’orgasme virtual trametent el cos d’algú que es faci mirar. Per aquest motiu, també, un cop ha passat l’atracció física, la majoria de parelles se separen: no entenc, en relació amb això, com és que la taxa de divorcis encara és tan baixa, perquè si s’obeís estrictament a la natura s’hauria d’apropar al 100%. Deu ser que les convencions socials encara pesen molt.
No crec, doncs, en absolut, en aquesta mena d’amor que podríem anomenar conjugal. Sí que crec molt en l’amor, però en un altre tipus d’amor: l’amor pel país, pel progrés de la gent, pels pares o per la família, per algun amic que t’ha ajudat en circumstàncies difícils, per algú que cobeges platònicament i mai no gosaràs ni arribaràs a tocar. Però no barregeu, sisplau, amor i sexe i, si creieu estar enamorats de la vostra parella, pregunteu-vos sempre si diríeu que no a una Claudia Schiffer o a un Brad Pitt. I, sobretot, si hi diria que no la persona amb qui us fiqueu cada dia al llit.
A aquestes persones els preguntaria el següent: creuen que, en una relació sàdica, també hi pot haver, a la vegada, un sentiment noble i immaculat d’estimació? És a dir, creuen que, després d’haver fuetejat la noia amb qui estàs, o que t’hagi fuetejat ella a tu (no distingirem, ara, entre sadisme i masoquisme) un es pot dir a l’altre “carinyo meu, els l’estrella que, per a mi, brilla més en el cel”? Oi que no? Doncs, pel mateix motiu, em sembla evident que és una equivocació pensar que les relacions de parella -que són, essencialment, relacions sexuals (i, per tant, relacions primitives, destinades a alliberar-nos d'impulsos molt sovint relacionats amb la violència)- hagin de tenir un component amorós implícit o per desenvolupar.
Perquè, al capdavall, quan busquem una noia o un noi, en definitiva el que busquem és satisfer el nostre desig sexual. És així de clar i més val que ho reconeguem d’una vegada i deixem de pensar en el que hauríem de ser, reconeixent finalment la immundícia del que som. Alguns joves que em tenen confiança m’expliquen que les seves relacions de parella consisteixen bàsicament en això: trobar-se quan poden, quan els pares de l’un o de l’altre han fugit de casa, i cardar pels descosits, fins que no poden caminar de mal que els fan les anques. I això, amb el temps, es dissimula, de la mateixa manera que de petit etzibes a un que no t’agrada “fill de puta” i, quan has rebut el primer clatellot, prefereixes manifestar-li que agrairies que desaparegués del teu davant. Es dissimula, però ni desapareix ni es transforma, perquè els instints primaris formen part de la natura mateixa de l’ésser humà, i canviar-los seria com pintar-nos les orelles de verd o fer-nos créixer un nas llargarut i escrutador.
És una pena que, entre els molts defectes que va cometre Déu en crear la raça humana, creés aquest del bovarisme, és a dir, la tendència de pensar que pel simple fet de cardar amb nosaltres una persona ja n'està enamorada. Això no sol ser mai així: més aviat, un enamorament d'aquesta mena seria una anomalia i, com a tal, una malaltia. La gent fa sexe per descarregar tensions, i no li importaria -al contrari, és el que desitjaria tothom- fer-lo amb una persona diferent cada dia si això fos possible i no comportés una inversió extraordinària de temps, la pesadesa d’haver-se de presentar cada vegada davant de desconeguts i el risc de contraure malalties i febrades.
Les coses són així, però hi ha molta gent que s’entesta a creure en la vinculació entre amor i sexe; és més, n’hi ha molts que no volen fer sexe si no hi ha amor i, com que no n’hi sol haver, s’inventen històries fantàstiques de princeses i prínceps blaus que els enviaran missatges així que, a la matinada i fugint de casa seva, agafin el cotxe, quan en realitat el que fan és posar-se “Los 40 principales” i entretenir-se amb alguna melodia de tonada que s’enganxa. Això si no envien un SMS a la propera cita, per quedar-hi aquella nit.
L’amor conjugal és, doncs, sexe. Per això sempre es basa inicialment en la bellesa física, com es pot comprovar ben fàcilment entrant en un xat: si algú s’hi entreté, veurà que una mateixa conversa animadíssima i que ha arribat a un to d’una intimitat deliciosa se'n pot anar en orris en dos segons enviant la fotografia d’una persona lletja o, contràriament, pot arribar a l’orgasme virtual trametent el cos d’algú que es faci mirar. Per aquest motiu, també, un cop ha passat l’atracció física, la majoria de parelles se separen: no entenc, en relació amb això, com és que la taxa de divorcis encara és tan baixa, perquè si s’obeís estrictament a la natura s’hauria d’apropar al 100%. Deu ser que les convencions socials encara pesen molt.
No crec, doncs, en absolut, en aquesta mena d’amor que podríem anomenar conjugal. Sí que crec molt en l’amor, però en un altre tipus d’amor: l’amor pel país, pel progrés de la gent, pels pares o per la família, per algun amic que t’ha ajudat en circumstàncies difícils, per algú que cobeges platònicament i mai no gosaràs ni arribaràs a tocar. Però no barregeu, sisplau, amor i sexe i, si creieu estar enamorats de la vostra parella, pregunteu-vos sempre si diríeu que no a una Claudia Schiffer o a un Brad Pitt. I, sobretot, si hi diria que no la persona amb qui us fiqueu cada dia al llit.
dissabte, 7 de juliol del 2007
La Chacón
Així com Bach és una prova –l’única– de l’existència de Déu, la secció local del PSOE a Catalunya, que rep el nom de PSC, és una prova miserable de la baixesa a què pot arribar l’ésser humà. No crec que hi hagi a tot Europa una secció o partit amb un nivell tan elevat d’analfabetisme perquè, sense cap mena d’exageració, és d’analfabetisme del que estem parlant, en aquest partit.
Recordo que, el dia que van anar a defensar l’estatutet de la vergonyeta al parlament de la metròpoli -en aquell show que va muntar en Zapatero-, la Manuela de Madre va acusar el PP de fomentar l’odi i l’obscurantisme. Va dir que els avis i rebesavis dels membres del PP havien governat l’Espanya del segle XIX, i que, com a resultat, havien generat la Inquisició. Els diputats del PP, que sí que van anar a l’escola, es van posar a xiular, esvalotar i fer tota mena d’aldarulls amb les excrescències o membres que Déu els ha donat. Però ella, duro, ni se’n va adonar: que sí, que sí, encara que no els agradi, vostès, al segle XIX, van crear la Inquisició. Encara que no ho vulguin reconèixer.
Ara han fet ministra la Carme Chacón, una persona que no sabria escriure una sola paraula sense una falta. De fet, dubto que sabés per on s’agafa el llapis. Aquesta noia és coneguda perquè va a tertúlies i pseudodebats televisius i fa bulla defensant el de sempre: la dona marginada, els immigrants i l’escola pública. També és la portaveu del PSOE a l’hora de valorar els resultats electorals a Catalunya, les nits d’eleccions. Els lectors recordaran que, a les 20.01, quan s’acaben de tancar els col·legis electorals, ella sempre surt dient que el PSOE ha guanyat, amb una inconsciència i una manca de qualsevol habilitat per a l’anàlisi política que fa, veritablement, por.
Recordo un programa de televisió que vaig pescar per casualitat en què sortia aquesta doctora en Ignorància. Li preguntaven què li semblava el procés harmonitzador de Bolonya, en l’espai universitari europeu. Com és sabut, aquest procés va motivar que Espanya eliminés les carreres que li semblaven inharmonitzables amb Europa que, curiosament, eren Filologia Catalana i Humanitats, la carrera estrella de la UOC que és, com qualsevol iniciativa catalana, un gra al cul d’Espanya. Bolonya també comportava –no sé com ha acabat això, perquè cada dia es publiquen centenars de milers de papers i no dono l’abast a llegir-los– que Història de l’Art i Història s’ajuntessin en una sola carrera.
Doncs bé, la doctora Chacón, quan li van preguntar què li semblava tot aquest procés, contestà que en un país com el nostre, que té tantes catedrals com la de Burgos, la de León o la de Sevilla, i monuments que són patrimoni de la Humanitat com l’Alhambra de Granada o el Alcázar de Torrecillas, era veritablement impensable que s’eliminés la història de l’art. Amb aquesta resposta quedava clar, d’una banda, quin creu la Chacón que és el nostre país i, de l’altra, quina valoració li mereix la Filosofia Catalana, que és com n’hi deu dir ella. És una valoració, per entendre’ns, que tendeix a zero, o que ja té del tot aquesta forma ovalada.
Aquests dies algun vellet del PSC ha dit que potser estaria bé que la delegació socialista tingués grup propi a Madrid. No cal dir que aquesta idea està cada cop més lluny de la realitat i que els socialistes espanyols, que són burros al quadrat, l’avortaran aplicant l’únic àmbit en què són eficaços, que és el del genocidi. De moment, ja tenim la Chacón més contenta que un gínjol a la Castellana, emprovant-se vestits de pell després de dir que no s’han de matar animals i lluint orgullosa la seva espanyolitat encomanadissa –encomanadissa als dos o tres no sucursalistes que quedaven al PSC.
Si els partits catalans no són capaços de defensar el país, com passa ara amb les lluites fratricides entre CiU i ERC i si l’horitzó que ens espera és, com en la majoria d’ermots d’Espanya, triar entre PP i PSOE, sens dubte votaré PP. Perquè penso que el batxillerat (no goso ja parlar d'universitat) serveix per a alguna cosa: al capdavall, en sóc professor, i bé haig de defensar la feina que faig. I penso que, d’aquestes coses per a les quals serveix, una és per a formar la gent que ha de dirigir el país: les empreses, els centres culturals, el govern. No pot ser que tota la gent vàlida es refugiï a la poca empresa privada que queda i que al govern hi tinguem alumnes de la UAC. Tard o d’hora, això es farà notar. El PP, contràriament al PSOE, té l’avantatge que la majoria dels seus membres saben llegir i escriure: alguns han anat, fins i tot, a la universitat. Se senten molt espanyols, amb raó perquè ho són, però no menys ni més que els socialistes: tots els espanyols són, al capdavall, toros, amb les banyes més o menys esmussades. De la mateixa manera que aquí tots som, al capdavall, burros, obedients, desorientats i sense cap mena de patriotisme, només buscant qui ens dóna un bri més d’alfals eixarreït.
No pot ser, companys, no pot ser: Margarita Álvarez, Joan Clos, Carmen Chacón... Són massa. Un país, ni que no sigui el meu, no pot aguantar aquest grau de subnormalitat al poder. Cal actuar ràpid abans que s’aconsegueixi la utopia socialista: ser tots iguals, però no com a companys de Harvard, sinó com a estadants en una granja de gallines, que es mouen al so de "tites, tites".
dimarts, 3 de juliol del 2007
Com la pluja lleugera que cau dolçament
Com la pluja lleugera que cau dolçament
i aconhorta i consola aquell qui la sent;
com la lleu simfonia que sona constant
i prolonga per hores el tímid instant;
com l’aroma de l’herba de camps en saó
que revifa la vida i li treu l’amargor;
com el cel de la plana que es mostra infinit
asserena l’angoixa, i commou el sentit;
com el gat que a la falda acut a reposar
i ofereix agraït el seu tacte turgent;
com la fruita que deixa un regust que revé
i convida per sempre a voler-la tastar
així la companyia, de lluny o bé proper,
fa plàcid i fa etern, amb tu, cada moment.
i aconhorta i consola aquell qui la sent;
com la lleu simfonia que sona constant
i prolonga per hores el tímid instant;
com l’aroma de l’herba de camps en saó
que revifa la vida i li treu l’amargor;
com el cel de la plana que es mostra infinit
asserena l’angoixa, i commou el sentit;
com el gat que a la falda acut a reposar
i ofereix agraït el seu tacte turgent;
com la fruita que deixa un regust que revé
i convida per sempre a voler-la tastar
així la companyia, de lluny o bé proper,
fa plàcid i fa etern, amb tu, cada moment.
dilluns, 2 de juliol del 2007
CiU i ERC i el dilema del presoner
Trec d’una pàgina web (http://www.xtec.es/~asarsane/Dilemapresoner.htm) aquesta explicació del famós dilema del presoner, un joc ideat per Albert William Tucker ara fa cinquanta anys, que s'ha fet servir molt en economia, biologia evolutiva o teoria política i social.
El joc té en compte dos presoners que estan incomunicats entre si, als quals el vigilant planteja la possibilitat de delatar l'altre presoner, amb la finalitat de salvar-se a si mateix d'una elevada condemna.
Dos lladres acusats d'haver robat un banc són detinguts i duts a la presó. Cada presoner està aïllat, sense poder parlar o intercanviar missatges de cap mena amb l'altre. La policia no disposa de proves suficients per a condemnar-los per robatori, o sigui que només podran posar-los una condemna lleu, d'un any de presó. El cap de policia, però, pensa en fer una oferta a tots dos lladres. A cadascun, per separat, se'ls diu: "Si delates el teu company, quedaràs lliure i ell serà condemnat a tres anys de presó, acusat de robatori. Ara bé, si tu el delates i ell et delata a tu, tots dos sereu condemnats a dos anys de presó".
Els presoners podrien raonar de la manera següent: "Si delato el meu company i ell no em delata a mi surto lliure (en lloc de tenir un any de condemna). Si el delato i ell em delata a mi, em condemnen a dos anys (en lloc de tres). Sigui com sigui hi surto guanyant, ja que la condemna es redueix en un any, faci el que faci el meu company". El problema és que l'altre presoner pot fer el mateix raonament, aleshores tots dos es delaten i són condemnats a dos anys cadascú, en lloc de l'any de condemna que els hagués suposat no delatar-se mútuament.
El joc del presoner explica perfectament el que passa actualment entre CiU i ERC. Aquests dos partits, en lloc de col•laborar entre ells i fer un front comú de defensa del país, es delaten mútuament a Madrid, és a dir, s’hi venen per un plat de llenties, procurant obtenir petits beneficis particulars. Els primers perjudicats són ells, que en lloc de complir una pena d’un any per càpita, en compleixen una de dos per càpita. És a dir, perden vots, credibilitat i força. I, en darrer terme, el perjudicat és el país, que continua a la presó i veu com es va ensorrant el seu sistema de partits i la seva identitat, i sent, llunyana, profunda i provocadora, la riallada dels carcellers.
El joc té en compte dos presoners que estan incomunicats entre si, als quals el vigilant planteja la possibilitat de delatar l'altre presoner, amb la finalitat de salvar-se a si mateix d'una elevada condemna.
Dos lladres acusats d'haver robat un banc són detinguts i duts a la presó. Cada presoner està aïllat, sense poder parlar o intercanviar missatges de cap mena amb l'altre. La policia no disposa de proves suficients per a condemnar-los per robatori, o sigui que només podran posar-los una condemna lleu, d'un any de presó. El cap de policia, però, pensa en fer una oferta a tots dos lladres. A cadascun, per separat, se'ls diu: "Si delates el teu company, quedaràs lliure i ell serà condemnat a tres anys de presó, acusat de robatori. Ara bé, si tu el delates i ell et delata a tu, tots dos sereu condemnats a dos anys de presó".
Els presoners podrien raonar de la manera següent: "Si delato el meu company i ell no em delata a mi surto lliure (en lloc de tenir un any de condemna). Si el delato i ell em delata a mi, em condemnen a dos anys (en lloc de tres). Sigui com sigui hi surto guanyant, ja que la condemna es redueix en un any, faci el que faci el meu company". El problema és que l'altre presoner pot fer el mateix raonament, aleshores tots dos es delaten i són condemnats a dos anys cadascú, en lloc de l'any de condemna que els hagués suposat no delatar-se mútuament.
El joc del presoner explica perfectament el que passa actualment entre CiU i ERC. Aquests dos partits, en lloc de col•laborar entre ells i fer un front comú de defensa del país, es delaten mútuament a Madrid, és a dir, s’hi venen per un plat de llenties, procurant obtenir petits beneficis particulars. Els primers perjudicats són ells, que en lloc de complir una pena d’un any per càpita, en compleixen una de dos per càpita. És a dir, perden vots, credibilitat i força. I, en darrer terme, el perjudicat és el país, que continua a la presó i veu com es va ensorrant el seu sistema de partits i la seva identitat, i sent, llunyana, profunda i provocadora, la riallada dels carcellers.
diumenge, 1 de juliol del 2007
Homenatge a Joan Carretero
Mireu, escolteu i llegiu, sisplau, aquestes paraules tan sàvies:
http://www.vilaweb.tv/?video=4894
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2461917
http://www.vilaweb.tv/?video=4894
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2461917
divendres, 29 de juny del 2007
Banderes de colors
És ben sabut que els partits, actualment, no pretenen canviar la realitat, sinó adaptar-s’hi i conviure-hi còmodament. Aquesta adaptació és molt complexa perquè un sempre està caminant per la corda fluixa i, en qualsevol moment, en pot caure. Cal, per una banda, no modificar res, perquè qualsevol modificació implica un canvi que segur que no agradarà a alguns i, per tant, es perdran vots; d’altra banda, però, cal fer veure que es defensa el discurs que vol sentir la gent que se sent identificada amb aquell partit, ni que sigui per tradició familiar. Amb el ben entès, però, que es tracta, com dic, d’un discurs, de paraules vanes totalment desconnexionades de la realitat i de l'acció política posterior.
Dintre d’aquesta divisió de poder, al PSOE li toca encarnar el discurs progressista. Però el problema és que, actualment, el progressisme és molt arriscat, perquè ja hem arribat a uns nivells alts de benestar i molta gent no està disposada a seguir. Per exemple, avui en dia seria progressista: convocar un referèndum perquè els pobles decideixin finalment si volen ser lliures o continuar essent colònies; abaixar els impostos per tal que qui tingui la iniciativa de muntar una empresa no es vegi absolutament incapacitat de fer-ho, perquè l’Estat se li ho queda tot; plantar milions d’arbres perquè la Terra no se seguís desertitzant; impedir la construcció que degenera el país i, especialment, les costes i, a canvi, ajudar els pagesos, que tant de be fan en la preservació del paisatge; suprimir funcionaris i nivells administratius; fer que, quan un llegeix un diari, o veu TV3, pugui saber el que passa al món i a Catalunya i no el que pensen a Ferraz; admetre diverses formes de sexualitat que ara es consideren pràctiques degenerades, i no només l’homosexualitat, que avui en dia tothom ja accepta com la cosa més natural del món.
Evidentment, ningú no té la gosadia ni la intel•ligència de defensar tot això. El PSOE el que menys, atès que és el partit més burgès de tots i el que ho controla absolutament tot. Al PSOE, doncs, és el que menys li convé que es mogui res. Però, és clar, contràriament als seus germans de l’exURSS, el PSOE té el problema que cada quatre anys ha de passar comptes amb les urnes i, per tant, cal que sembli que continua essent un partit progressista.
Com s’aconsegueix, aquesta quadratura del cercle? Doncs defensant causes que al segle XIX eren molt progressistes però que ara ja són de calaix. Causes que encara sonen bé, perquè ningú no farà fàstics davant de la igualtat, el progrés o l’estimació entre les persones però que, en realitat, fa anys i panys que estan acceptadíssimes pel comú de la societat. A ningú que tingui dos dits de seny se li ocorre pensar, per exemple, que les dones siguin inferiors als homes o que no puguin fer la mateixa feina (de fet, moltes la fan millor). Tanmateix, els socialistes encara ens venen la cantarella de la igualtat de sexes.
Una nova mostra d’aquest pseudoprogressisme el constitueixen les banderes gais amb què han aparegut engalanades moltes conselleries catalanes. Ara que ja tothom accepta l’homosexualitat i, sobretot –i el més important– que Madrid ja ha legislat sobre el tema i, per tant, des de Catalunya ja no hi ha absolutament res a dir, és el moment de fer-se passar per “progres” i penjar les banderes de l’arc de Sant Martí.
Personalment, no tinc res en contra que es pengin aquestes banderes. Són boniques i responen a una causa justa. A més, si es poden penjar a costa de l’espanyola, per mi ja s’hi poden estar tot l’any. Ara, que no ens facin veure que som davant un canvi històric que revolucionarà les nostres vides, com explica per exemple en Joan Ferran, l’il•luminat i estrellat (http://www.e-noticies.com/eleccions/banderes-multicolor-25650.html). Som, simplement, davant d’una manifestació epigonal de la festa de Sant Joan, i prou.
Conec molts homosexuals i cap d’ells no vota el PSOE. Segurament és casualitat, pels ambients en què em moc (no faig de paleta ni vigilo pàrquings). Els que conec jo voten majoritàriament Ciutadans, PP i ERC, és a dir, partits per als quals la identitat és un element molt important. És curiós això, i potser s’hauria d’estudiar. En tot cas, el que sí que em sembla bastant probable és que els homosexuals no votin massivament ni PSOE ni ICV, precisament perquè un homosexual se situa al marge del sistema, des del moment, per exemple, que rebutja majoritàriament el matrimoni com a forma burgesa d’organització de la societat (amb la famosa llei del matrimoni gai, gairebé no se n’ha casat cap, de gai). Per aquest motiu, és difícil que partits del sistema, com el PSOE i ICV, convencin els individus orientats cap a la cerca de l’igual.
Davant d’això, i reprenent la idea inicial que els partits, per damunt de tot, busquen subsistir venent una imatge del que no són, arribo a la conclusió que el PSOE, amb la idea de penjar banderes multicolors als seus nius funcionarials, el que vol convèncer és el públic que l’ha votat sempre: és a dir, el públic heterosexual de classe baixa i sense estudis, que veu en gestos com aquests un progrés moral de la societat al qual els socialistes no estan en absolut disposats a contribuir.
dijous, 28 de juny del 2007
Cossos nus amb pudor
És curiós que als instituts haguem de fer signar als alumnes un paper segons el qual aquests accepten que puguin ser publicades a Internet fotografies seves recitant un poema de rima fàcil per Sant Jordi o escoltant una avorrida explicació sobre la depuradora local, en el marc d’activitats extraescolars. Es veu que els pares tenen por que no hi hagi algú que es recreï massa la vista mirant libidinosament els seus fills avorrits.
El que no saben els pares és que la generació que han parit és la més exhibicionista de la història. Tant, que en molts casos només hi ha exhibicionisme i prou: és a dir, exhibicionisme de forma, sense contingut, i exhibicionisme de finalitat, sense cap més objectiu que no sigui l’exhibicionisme mateix.
En pàgines com “vota mi cuerpo” un es pot dedicar a puntuar cossos, com qui puntua exercicis de grec o problemes d’integrals. Al capdavall, igual que alguns han estat obsequiats amb més facilitat per a les matemàtiques o la literatura, altres han rebut un cos més bell: és lògic, doncs, que rebin la justa recompensa en forma de nota alta.
Si algú es vol entretenir a mirar cossos, aquí n’hi passo uns quants. Els he classificat per nois i noies i així, segons el sexe o l’opció sexual, un ja es pot saltar el paràgraf que no li interessa:
Noies: http://www.votamicuerpo.com/NaaRa_cS
http://www.votamicuerpo.com/sa_nais_delx
http://www.votamicuerpo.com/aDeLa
http://www.votamicuerpo.com/_MerrY_
Nois: http://www.votamicuerpo.com/RUIZ46, http://www.votamicuerpo.com/HuGo_CoOl, http://www.votamicuerpo.com/cristian_11, http://www.votamicuerpo.com/kilian_canario
També és fàcil de trobar en el youtube tota mena d’exhibicionismes, masculins i femenins. Aquí n’incorporo dos, un de cada (em sembla que la paritat socialista ja m’està afectant):
Masculí:
Femení:
En fi, els joves aprenen des de petits la doble moral que els acompanyarà tota la vida: cal fer-se el pudorós, però tampoc no passa res si uns quants milers de persones et veuen per Internet.
El que no saben els pares és que la generació que han parit és la més exhibicionista de la història. Tant, que en molts casos només hi ha exhibicionisme i prou: és a dir, exhibicionisme de forma, sense contingut, i exhibicionisme de finalitat, sense cap més objectiu que no sigui l’exhibicionisme mateix.
En pàgines com “vota mi cuerpo” un es pot dedicar a puntuar cossos, com qui puntua exercicis de grec o problemes d’integrals. Al capdavall, igual que alguns han estat obsequiats amb més facilitat per a les matemàtiques o la literatura, altres han rebut un cos més bell: és lògic, doncs, que rebin la justa recompensa en forma de nota alta.
Si algú es vol entretenir a mirar cossos, aquí n’hi passo uns quants. Els he classificat per nois i noies i així, segons el sexe o l’opció sexual, un ja es pot saltar el paràgraf que no li interessa:
Noies: http://www.votamicuerpo.com/NaaRa_cS
http://www.votamicuerpo.com/sa_nais_delx
http://www.votamicuerpo.com/aDeLa
http://www.votamicuerpo.com/_MerrY_
Nois: http://www.votamicuerpo.com/RUIZ46, http://www.votamicuerpo.com/HuGo_CoOl, http://www.votamicuerpo.com/cristian_11, http://www.votamicuerpo.com/kilian_canario
També és fàcil de trobar en el youtube tota mena d’exhibicionismes, masculins i femenins. Aquí n’incorporo dos, un de cada (em sembla que la paritat socialista ja m’està afectant):
Masculí:
Femení:
En fi, els joves aprenen des de petits la doble moral que els acompanyarà tota la vida: cal fer-se el pudorós, però tampoc no passa res si uns quants milers de persones et veuen per Internet.
dimecres, 27 de juny del 2007
Perfugit omni a luce
Potser algun dels meus lectors va estudiar Filologia o Ciències Exactes a la Universitat de Barcelona, a l’edifici de la plaça Universitat. Jo vaig passar nou anys a la facultat de Filologia, entre la carrera i el doctorat.
Avui hi he tornat, a la facultat de Filologia. Porto, a l’institut, alguns treballs de recerca (com la majoria de professors) i m’ha semblat convenient anar-hi amb els meus alumnes, per a buscar informació i fotocopiar-la.
No puc resumir l’experiència altrament que amb aquesta frase: m’ha caigut l’ànima als peus. En una societat en què tot canvia radicalment cada sis mesos, la facultat de Filologia és un reducte d’eternitat; d’una eternitat, tanmateix, decadent i miserable. Conten que els déus van oferir a Titonos el que volgués: ell demanà la immortalitat, però s’oblidà de demanar, també, la joventut eterna. D’aquesta manera, Titonos no podia passar mai a millor vida però estava, cada vegada, més xacrós i valetudinari. Això és el que passa a la facultat de Filologia: és immortal; no s’hi produeix mai cap canvi però està, a la vegada, cada cop més atrotinada i s'assembla més, per exemple, a la de la Pampa o la del Sagrado Corazón de Lima.
Des que tinc relació amb la facultat de Filologia, és a dir, des de fa dinou anys, no s’hi ha produït mai la més mínima mutació. Els professors continuen essent els mateixos, però amb dinou anys més i havent perdut la poquíssima esma que tenien de publicar. D’aquesta manera, un centre on treballen dues o tres-centes persones que fan vuit hores de classe a la setmana i que tenen cinc mesos de vacances hauria de produir un centenar llarg de llibres l’any, i amb prou feines en produeix un o dos, i encara sense el més mínim ressò internacional. La poca literatura humanística que es fa a Catalunya és obra d'algun professor d'institut o d'algun lletraferit adscrit a algun dels més diversos camps del saber humà.
L’edifici, pel que fa a l’aspecte interior i exterior, fa pena. És el resultat de dècades i dècades de pedaços que l’han convertit en un laberint ruïnós i d'una brutícia consubstancial. També està permanentment en obres o, més ben dit, permanentment en l’obra, que fa trenta anys que dura i que no produeix cap efecte visible. Les columnes del Pati de Lletres acumulen el greix de tota la història de Barcelona; els enteixinats dels sostres cauen a trossos i algun dia en provocaran alguna de sonada, que sortirà als diaris (els d'Internet, és clar, perquè els altres continuaran parlant de les meravelles d'en Zapatero).
De llibres, fa desenes d’anys que no se’n compra cap, i si n’arriba algun, per exemple, per intercanvi o alguna altra prebenda, és immediatament requisat per algun professor o alumne, que se l’endú a casa seva. Actualment –i no és broma– la meva biblioteca particular és molt més rica, en molts aspectes, que la de la universitat: de fet, la propera vegada que porti un treball de recerca, l’excursió serà a casa meva i no pas a la universitat. Almenys trobarem coses i ens halarem una bona paella.
El personal no docent, que fa també desenes i desenes d’anys que és allí, ha desenvolupat unes orelles, una boca, un nas i uns ulls en forma de F de funcionari fútil, fracassat i fermentat: proclama arreu el “civil servant pride”. Ni saben res, ni tenen esma de buscar res (per exemple, un llibre), ni saben col•locar les coses al seu lloc (a l’apartat de Mitologia hi he trobat un llibre, per exemple, sobre els pobles de la Hispània prehistòrica) ni tenen el més mínim interès a dissimular la cara de fàstic que els surt del moll de l’os.
La facultat de Filologia té actualment com a degana una exprofessora meva. La recordo perfectament, un dia calorós d’estiu, quan era becari, al Departament, amb quatre exàmens de selectivitat d’alemany per a corregir. Va trigar tot el matí per a acomplir la tasca: deu minuts per a la correcció, i cinc hores queixant-se de la calor que feia, buscant ventiladors arreu (al final va trobar algunes peces de museu, que va endollar al costat de l’Olivetti), i emetent ais i uis amb diverses tonalitats. A aquella dona se li podien aplicar perfectament els versos de Bécquer: certament, funcionària era ella. I, com a tal, ha anat escalant, i ara s’ha trobat amb un sou de ministre i uns estudis (els de Filologia) en plena decadència, que és incapaç de redreçar, i un edifici que es desintegra per moments.
Al meu entendre, la universitat (o, almenys, algunes facultats) està definitivament perduda, a Catalunya. S’ha creat un monstre de proporcions gegantines que només viu per a alimentar-se a si mateix: res del poquíssim que s’hi publica té el més mínim interès; pràcticament cap de les classes que s’hi fan aporta més del que es podria trobar en un llibre de 4t d’ESO; cap dels llibres que un hi vagi a buscar, llevat que sigui el Quixot o el Hamlet, no l’hi trobarà: especialment si és una publicació dels darrers trenta anys, no cal ni que la busqui al catàleg.
El clima és, veritablement, desolador. Tant, que m’ha fet vergonya d’ensenyar el panorama als meus alumnes i, després de fotocopiar un parell de pàgines, que hem agafat amb pinces perquè el llibre no s’acabés d’esparracar, ens hem atansat a un pica-pica deliciós que feien una sèrie de professors al passadís –això si, de menjar es menja molt, a la universitat– i hem endrapat a cor què vols.
Avui hi he tornat, a la facultat de Filologia. Porto, a l’institut, alguns treballs de recerca (com la majoria de professors) i m’ha semblat convenient anar-hi amb els meus alumnes, per a buscar informació i fotocopiar-la.
No puc resumir l’experiència altrament que amb aquesta frase: m’ha caigut l’ànima als peus. En una societat en què tot canvia radicalment cada sis mesos, la facultat de Filologia és un reducte d’eternitat; d’una eternitat, tanmateix, decadent i miserable. Conten que els déus van oferir a Titonos el que volgués: ell demanà la immortalitat, però s’oblidà de demanar, també, la joventut eterna. D’aquesta manera, Titonos no podia passar mai a millor vida però estava, cada vegada, més xacrós i valetudinari. Això és el que passa a la facultat de Filologia: és immortal; no s’hi produeix mai cap canvi però està, a la vegada, cada cop més atrotinada i s'assembla més, per exemple, a la de la Pampa o la del Sagrado Corazón de Lima.
Des que tinc relació amb la facultat de Filologia, és a dir, des de fa dinou anys, no s’hi ha produït mai la més mínima mutació. Els professors continuen essent els mateixos, però amb dinou anys més i havent perdut la poquíssima esma que tenien de publicar. D’aquesta manera, un centre on treballen dues o tres-centes persones que fan vuit hores de classe a la setmana i que tenen cinc mesos de vacances hauria de produir un centenar llarg de llibres l’any, i amb prou feines en produeix un o dos, i encara sense el més mínim ressò internacional. La poca literatura humanística que es fa a Catalunya és obra d'algun professor d'institut o d'algun lletraferit adscrit a algun dels més diversos camps del saber humà.
L’edifici, pel que fa a l’aspecte interior i exterior, fa pena. És el resultat de dècades i dècades de pedaços que l’han convertit en un laberint ruïnós i d'una brutícia consubstancial. També està permanentment en obres o, més ben dit, permanentment en l’obra, que fa trenta anys que dura i que no produeix cap efecte visible. Les columnes del Pati de Lletres acumulen el greix de tota la història de Barcelona; els enteixinats dels sostres cauen a trossos i algun dia en provocaran alguna de sonada, que sortirà als diaris (els d'Internet, és clar, perquè els altres continuaran parlant de les meravelles d'en Zapatero).
De llibres, fa desenes d’anys que no se’n compra cap, i si n’arriba algun, per exemple, per intercanvi o alguna altra prebenda, és immediatament requisat per algun professor o alumne, que se l’endú a casa seva. Actualment –i no és broma– la meva biblioteca particular és molt més rica, en molts aspectes, que la de la universitat: de fet, la propera vegada que porti un treball de recerca, l’excursió serà a casa meva i no pas a la universitat. Almenys trobarem coses i ens halarem una bona paella.
El personal no docent, que fa també desenes i desenes d’anys que és allí, ha desenvolupat unes orelles, una boca, un nas i uns ulls en forma de F de funcionari fútil, fracassat i fermentat: proclama arreu el “civil servant pride”. Ni saben res, ni tenen esma de buscar res (per exemple, un llibre), ni saben col•locar les coses al seu lloc (a l’apartat de Mitologia hi he trobat un llibre, per exemple, sobre els pobles de la Hispània prehistòrica) ni tenen el més mínim interès a dissimular la cara de fàstic que els surt del moll de l’os.
La facultat de Filologia té actualment com a degana una exprofessora meva. La recordo perfectament, un dia calorós d’estiu, quan era becari, al Departament, amb quatre exàmens de selectivitat d’alemany per a corregir. Va trigar tot el matí per a acomplir la tasca: deu minuts per a la correcció, i cinc hores queixant-se de la calor que feia, buscant ventiladors arreu (al final va trobar algunes peces de museu, que va endollar al costat de l’Olivetti), i emetent ais i uis amb diverses tonalitats. A aquella dona se li podien aplicar perfectament els versos de Bécquer: certament, funcionària era ella. I, com a tal, ha anat escalant, i ara s’ha trobat amb un sou de ministre i uns estudis (els de Filologia) en plena decadència, que és incapaç de redreçar, i un edifici que es desintegra per moments.
Al meu entendre, la universitat (o, almenys, algunes facultats) està definitivament perduda, a Catalunya. S’ha creat un monstre de proporcions gegantines que només viu per a alimentar-se a si mateix: res del poquíssim que s’hi publica té el més mínim interès; pràcticament cap de les classes que s’hi fan aporta més del que es podria trobar en un llibre de 4t d’ESO; cap dels llibres que un hi vagi a buscar, llevat que sigui el Quixot o el Hamlet, no l’hi trobarà: especialment si és una publicació dels darrers trenta anys, no cal ni que la busqui al catàleg.
El clima és, veritablement, desolador. Tant, que m’ha fet vergonya d’ensenyar el panorama als meus alumnes i, després de fotocopiar un parell de pàgines, que hem agafat amb pinces perquè el llibre no s’acabés d’esparracar, ens hem atansat a un pica-pica deliciós que feien una sèrie de professors al passadís –això si, de menjar es menja molt, a la universitat– i hem endrapat a cor què vols.
dilluns, 25 de juny del 2007
"Sóc ateu"
Un dels trets distintius de la gent que es declara “progre” és que, ben aviat, quan hi parles, et diuen que són ateus. A Catalunya, encara hi ha algun tret més que distingeix els considerats “progres” dels que no ho són: per exemple, els “progres” volen convertir el país en un parc temàtic de races, cuines, tradicions i sorolls. A Espanya, en canvi, m’atreviria a dir que l’única diferència que hi ha entre un socialista i un conservador és que el primer és ateu i el segon, creient. No hi veig cap altra més diferència ni de tipus econòmic, ni de tipus social, ni de relació de la metròpoli amb les colònies.
El tema de l’ateisme em fa gràcia. Què vol dir, ser “ateu”? Sospito que per a molta gent, la menys preparada, dir-se “ateu” vol dir no creure en l’Església Catòlica. Després, per als que estan una mica per damunt, que són la majoria, ser “ateu” vol dir no creure en la versió de Déu que ens ofereix l’Església Catòlica, que és la que veuen com a única i natural. Finalment, per als més intel•ligents, ser “ateu” vol dir no creure en Déu, sigui en la versió que sigui, de les que ofereixen les religions.
La religió és una manifestació primitiva de l’ésser humà que, curiosament, ha perdurat, contràriament, per exemple, a viure en cavernes o anar a caçar cada matí, convenientment engiponat amb la pell del dia. No només ha perdurat, sinó que fins al segle XIX tots els filòsofs l’han defensada amb arguments de pes. Que jo sàpiga, fins al segle XIX no hi ha cap filòsof ateu: si n’hi ha cap, no és dels importants, dels que se solen estudiar en un curs mitjà de filosofia.
D’aquesta manera, al voltant de Déu s’ha creat un nucli dur de pensament amb infinitat d’arguments i raonaments que fan pensar i, de vegades, són difícils de resoldre. Però tot és porqueria: la discussió sobre Déu, sobre el Déu que presenten totes les religions, és pur bizantinisme, retòrica buida. I els progressistes que es presenten com a ateus no fan res més que continuar, ni que sigui per la via de la contradicció, aquesta cantarella antiquadíssima de l’ésser suprem més o menys antropomòrfic que ens controla les vides.
Si em pregunten si sóc ateu en aquest sentit, és clar que ho sóc. Tothom qui estigui bé del cap ho ha de ser. Ser ateu no és un símptoma de progressisme: és un símptoma de salut mental. Ser creient, creient en tota la mitologia que han desenvolupat les religions, és, simplement, una malaltia més, de les moltes que podem agafar. Per tant, jo aquí no hi veig una alternança entre progressisme/no progressisme, sinó entre salut/malaltia.
El tema, avui en dia, se situa en un àmbit molt diferent, en el qual ni els filòsofs ni els amateurs de les coses com jo no hi tenim res a dir. Les preguntes actuals, per entendre’ns (o no) serien:
• Vostè creu en la radiació de Hawking, una emisió tèrmica dels forats negres deguda a efectes quàntics?
• Creu viable la constant de Planck, la constant de la gravitació, la constant de Stefan-Boltzmann, i la velocitat de la llum? És a dir, creu que un forat negre emet a una temperatura inversament proporcional a la seva massa?
• Està d’acord, com insinua la mecànica quàntica, que l'espai buit no és realment buit, sinó que contínuament s'hi creen parells d'electró-positró o de fotó-fotó, essent un membre de la parella d'energia positiva i l'altre d'energia negativa?
• Pensa que, en condicions normals, la partícula d'energia negativa no es pot propagar, i s'aniquila gairebé instantàniament amb la seva parella d'energia positiva (el temps que triguen en anihilar-se ve donat pel principi d'incertesa de Heisenberg) i que, en canvi, si aquest mateix procés es produeix a prop de l'horitzó d'un forat negre (però fora del forat negre), pot ser que la partícula d'energia negativa caigui a l'interior del forat negre?.
• Pensa que els forats negres primitius s'evaporen ràpidament, i, de fet, el seu temps d'evaporació total podria ser de l'ordre de l'edat de l'univers? En conseqüència, està d’acord que la temperatura de la radiació de Hawking és inversament proporcional a la massa del forat negre, els darrers estadis de l'evaporació d'un forat negre seran especialment intensos, emetent partícules de gran energia?
Aquesta és, ara, la qüestió, i no la cançó de sempre de si som ateus o no en som. Deixem que els científics treballin i, quan ja ens ho hagin explicat, parem d’omplir pàgines amb bestieses sobre l’ateisme o la defensa aferrissada de la fe.
El tema de l’ateisme em fa gràcia. Què vol dir, ser “ateu”? Sospito que per a molta gent, la menys preparada, dir-se “ateu” vol dir no creure en l’Església Catòlica. Després, per als que estan una mica per damunt, que són la majoria, ser “ateu” vol dir no creure en la versió de Déu que ens ofereix l’Església Catòlica, que és la que veuen com a única i natural. Finalment, per als més intel•ligents, ser “ateu” vol dir no creure en Déu, sigui en la versió que sigui, de les que ofereixen les religions.
La religió és una manifestació primitiva de l’ésser humà que, curiosament, ha perdurat, contràriament, per exemple, a viure en cavernes o anar a caçar cada matí, convenientment engiponat amb la pell del dia. No només ha perdurat, sinó que fins al segle XIX tots els filòsofs l’han defensada amb arguments de pes. Que jo sàpiga, fins al segle XIX no hi ha cap filòsof ateu: si n’hi ha cap, no és dels importants, dels que se solen estudiar en un curs mitjà de filosofia.
D’aquesta manera, al voltant de Déu s’ha creat un nucli dur de pensament amb infinitat d’arguments i raonaments que fan pensar i, de vegades, són difícils de resoldre. Però tot és porqueria: la discussió sobre Déu, sobre el Déu que presenten totes les religions, és pur bizantinisme, retòrica buida. I els progressistes que es presenten com a ateus no fan res més que continuar, ni que sigui per la via de la contradicció, aquesta cantarella antiquadíssima de l’ésser suprem més o menys antropomòrfic que ens controla les vides.
Si em pregunten si sóc ateu en aquest sentit, és clar que ho sóc. Tothom qui estigui bé del cap ho ha de ser. Ser ateu no és un símptoma de progressisme: és un símptoma de salut mental. Ser creient, creient en tota la mitologia que han desenvolupat les religions, és, simplement, una malaltia més, de les moltes que podem agafar. Per tant, jo aquí no hi veig una alternança entre progressisme/no progressisme, sinó entre salut/malaltia.
El tema, avui en dia, se situa en un àmbit molt diferent, en el qual ni els filòsofs ni els amateurs de les coses com jo no hi tenim res a dir. Les preguntes actuals, per entendre’ns (o no) serien:
• Vostè creu en la radiació de Hawking, una emisió tèrmica dels forats negres deguda a efectes quàntics?
• Creu viable la constant de Planck, la constant de la gravitació, la constant de Stefan-Boltzmann, i la velocitat de la llum? És a dir, creu que un forat negre emet a una temperatura inversament proporcional a la seva massa?
• Està d’acord, com insinua la mecànica quàntica, que l'espai buit no és realment buit, sinó que contínuament s'hi creen parells d'electró-positró o de fotó-fotó, essent un membre de la parella d'energia positiva i l'altre d'energia negativa?
• Pensa que, en condicions normals, la partícula d'energia negativa no es pot propagar, i s'aniquila gairebé instantàniament amb la seva parella d'energia positiva (el temps que triguen en anihilar-se ve donat pel principi d'incertesa de Heisenberg) i que, en canvi, si aquest mateix procés es produeix a prop de l'horitzó d'un forat negre (però fora del forat negre), pot ser que la partícula d'energia negativa caigui a l'interior del forat negre?.
• Pensa que els forats negres primitius s'evaporen ràpidament, i, de fet, el seu temps d'evaporació total podria ser de l'ordre de l'edat de l'univers? En conseqüència, està d’acord que la temperatura de la radiació de Hawking és inversament proporcional a la massa del forat negre, els darrers estadis de l'evaporació d'un forat negre seran especialment intensos, emetent partícules de gran energia?
Aquesta és, ara, la qüestió, i no la cançó de sempre de si som ateus o no en som. Deixem que els científics treballin i, quan ja ens ho hagin explicat, parem d’omplir pàgines amb bestieses sobre l’ateisme o la defensa aferrissada de la fe.
diumenge, 24 de juny del 2007
Homenatge a Biel Majoral
L'Institut Ramon Llull no ha acceptat que el poema 'Jo sóc català' sigui interpretat pel músic Biel Majoral en la gala inaugural de la Fira de Frankfurt que el proper 9 d’octubre donarà el seu tret de sortida amb la cultura catalana com a convidada. El Llull ha considerat que el poemari històric i reivindicatiu de Pere Capellà "no s’adaptava al perfil que ells volien", segons publica, aquest divendres, el diari de Balears.
Per aquest motiu, el músic balear Biel Majoral ha renunciat participar en la inauguració de la Fira de Frankfurt ja que la seva intenció era tocar el poema 'Jo sóc català'. En declaracions al citat diari, Majoral ha deixat clar que va refusar la invitació perquè "si vull anar a un lloc, tenc les meves condicions. Trob que aquesta cançó d’arrel popular i compromesa repassa clarament la nostra història".
En homenatge a aquest músic i a la seva cançó, bellíssima, la publico en aquest blog.
Per aquest motiu, el músic balear Biel Majoral ha renunciat participar en la inauguració de la Fira de Frankfurt ja que la seva intenció era tocar el poema 'Jo sóc català'. En declaracions al citat diari, Majoral ha deixat clar que va refusar la invitació perquè "si vull anar a un lloc, tenc les meves condicions. Trob que aquesta cançó d’arrel popular i compromesa repassa clarament la nostra història".
En homenatge a aquest músic i a la seva cançó, bellíssima, la publico en aquest blog.
dissabte, 23 de juny del 2007
La civilització alegre
El lector haurà viscut, segur, com jo mateix avui, aquesta experiència: en una reunió solemníssima, en el moment més greu, sona, de cop i volta, un telèfon mòbil. La propietària no el troba: gira i regira la bossa, en treu el moneder, les claus, la foto de la nena, una bufanda i un plec de papers corresponents a a hipoteca del pis al qual pertanyen les claus, però el mòbil es nega, rebec, a deixar-se veure, i canta alegre una melodia de Bisbal.
La propietària s’excusa quan el seu mòbil ha acabat finalment el concert i llavors, represa la reunió, en sona un altre. Ara ja no és Bisbal: és la Chenoa, l’altra glòria de la lírica ibèrica. Passa el mateix. Es repeteix el ritual; alguns dels presents es posen mosques, però la majoria -que hauria pogut ser víctima de la mateixa vicissitud- somriu i escolta les diminutes peces de concert amb gran delectació.
De mòbils, actualment, n’hi ha arreu. Es conta l’acudit del mort al qual li sona el mòbil dins de la caixa: jo no he arribat a veure tant, però a la Missa del Gall de Santa Maria del Mar, a la qual vaig cada any tot recordant la meva prístina formació cristiana, sí que he sentit un mòbil bisbalenc en plena consagració de l’hòstia. També hi he vist, en aquesta missa, estrangers enviant-se SMS mentre el capellà predicava, el dia més solemne de l'any, l’estimació als altres i la necessitat imperiosa de mantenir la castedat.
Els mòbils tenen una varietat de tonalitats que no te les acabaràs. Si algun dia completessis la llista, l’endemà mateix ja s’hauria duplicat amb centenars de melodies més. I, d’aquesta manera, els mòbils ens proporcionen petites dosis simfòniques a cada moment del dia, i ens alegren amb la seva eufonia la mediocritat del quotidià.
M’he fixat en el mòbil, però podria haver triat molts altres elements: les coloraines que hi ha pertot, el disseny que ens envaeix, els cotxes ben tunejats que passen rabents amb música maquinera, els xats d’on emergeixen finestres que ens sorprenen, els MSN amb què ens passem d’una banda a l’altra de món (o d'una banda a l'altra de l'escala) tota mena de músiques, imatges, documents i PowerPoints sobre el maltractament de les balenes al Pol Nord o els abusos del govern Bush als Estats Units.
Tota la nostra civilització té un deix d’infantilisme encantador. S’ha acabat el temps de l’autoritarisme, de la foscor, de les pors i de la misèria. Ara tot és alegre, divertit i, per la seva superficialitat, banal i euforitzant. Després ens queixem que els joves no són responsables, però és que res no convida a ser-ho. Més aviat tot convida a la festa i a l’entreteniment divertit.
Queden, encara, algunes restes de tristesa que enterboleixen aquest clima fresquívol. De tant en tant, per exemple, se'ns mor algú, o ens deixa la persona que pensàvem que ens estimava. Però per a això també hi tenim remei: et prens un Prozac i, ben aviat, ja pots tornar a gaudir de la gresca quotidiana.
La propietària s’excusa quan el seu mòbil ha acabat finalment el concert i llavors, represa la reunió, en sona un altre. Ara ja no és Bisbal: és la Chenoa, l’altra glòria de la lírica ibèrica. Passa el mateix. Es repeteix el ritual; alguns dels presents es posen mosques, però la majoria -que hauria pogut ser víctima de la mateixa vicissitud- somriu i escolta les diminutes peces de concert amb gran delectació.
De mòbils, actualment, n’hi ha arreu. Es conta l’acudit del mort al qual li sona el mòbil dins de la caixa: jo no he arribat a veure tant, però a la Missa del Gall de Santa Maria del Mar, a la qual vaig cada any tot recordant la meva prístina formació cristiana, sí que he sentit un mòbil bisbalenc en plena consagració de l’hòstia. També hi he vist, en aquesta missa, estrangers enviant-se SMS mentre el capellà predicava, el dia més solemne de l'any, l’estimació als altres i la necessitat imperiosa de mantenir la castedat.
Els mòbils tenen una varietat de tonalitats que no te les acabaràs. Si algun dia completessis la llista, l’endemà mateix ja s’hauria duplicat amb centenars de melodies més. I, d’aquesta manera, els mòbils ens proporcionen petites dosis simfòniques a cada moment del dia, i ens alegren amb la seva eufonia la mediocritat del quotidià.
M’he fixat en el mòbil, però podria haver triat molts altres elements: les coloraines que hi ha pertot, el disseny que ens envaeix, els cotxes ben tunejats que passen rabents amb música maquinera, els xats d’on emergeixen finestres que ens sorprenen, els MSN amb què ens passem d’una banda a l’altra de món (o d'una banda a l'altra de l'escala) tota mena de músiques, imatges, documents i PowerPoints sobre el maltractament de les balenes al Pol Nord o els abusos del govern Bush als Estats Units.
Tota la nostra civilització té un deix d’infantilisme encantador. S’ha acabat el temps de l’autoritarisme, de la foscor, de les pors i de la misèria. Ara tot és alegre, divertit i, per la seva superficialitat, banal i euforitzant. Després ens queixem que els joves no són responsables, però és que res no convida a ser-ho. Més aviat tot convida a la festa i a l’entreteniment divertit.
Queden, encara, algunes restes de tristesa que enterboleixen aquest clima fresquívol. De tant en tant, per exemple, se'ns mor algú, o ens deixa la persona que pensàvem que ens estimava. Però per a això també hi tenim remei: et prens un Prozac i, ben aviat, ja pots tornar a gaudir de la gresca quotidiana.
divendres, 22 de juny del 2007
Rentar els plats
Avui he fet diverses coses. M’he llevat tard, en justa compensació pel fet que ahir també vaig anar a dormir tard, he estat treballant intensament per a l’editorial i, al vespre, he anat a Barcelona, on havia de presentar un màster de la UOC, davant d’uns estudiants que, per cert, m’han semblant gent molt maca. De nit, he tornat a casa, m’he fet el sopar i he fregat una muntanya de plats que s’havien acumulat aquests darrers dies, he contestat uns quants correus i he continuat treballant per a l’editorial fins ara mateix, en què els ulls ja se m’estan aclucant.
De totes aquestes activitats, la que m’ha agradat més ha estat la de rentar plats. I això m’ha fet pensar que l’ésser humà és, per damunt de tot, un ésser manipulatiu, un ésser que es complau a remenar coses, a combinar-les i potinejar-les. Un ésser, en definitiva, tecnològic.
Quan es va introduir la Tecnologia com a assignatura als nostres plans d’estudi, molts van protestar davant del que consideraven una baixada injustificable del nivell educatiu. M’imagino que, per a un professor de matemàtiques o un de filosofia, contemplar l’espectacle dels nostres alumnes serrant amb desfici -alguns treuen la llengua i tot, com aquells còmics que llegíem de petits- s’entén com una degradació morbosa de les Idees.
No em penso pas ficar en aquesta qüestió. Ja s’hi ficaran els governs que vagin manant i canviant les lleis educatives cada quatre anys. Ara bé, el que no hi ha dubte és que l’ésser humà es defineix, sobretot, com a homo technologicus, i si és sapiens alguna vegada ho és sobretot perquè és technologicus, no pas perquè sigui especulatiu o abstractiu. D’aquesta manera, pràcticament tots els nostres alumnes saben fer unes presentacions informàtiques que deixen bocabadats tothom qui les mira, i en canvi ben pocs són capaços d’escriure un sintagma -ja no dic una frase- sense una falta d’ortografia.
Jo, amb la tècnica, encara m’hi entenc prou bé. He arribat a fer un blog i tot. Però sóc, sobretot, especulatiu: tot el que sé és inútil i, pitjor encara, sempre que em presenten una cosa nova, em fixo en la seva part més inútil. Aquesta tara genètica la porto amb resignació i, ja que el sistema m’ha volgut acollir, intento no amargar massa els altres amb coses que sé que no els interessen ni tenen objectivament cap interès -entenc per objectiu allò que és estadísticament rellevant, que és l’única manera objectiva de definir el que és una cosa objectiva. Sempre penso que si a mi em fessin estudiar vuit anys de tauromàquia, per exemple, m’avorriria i llançaria avions -espero que no banderillas- al professor: considero just, per tant, que en llencin els alumnes que són torturats una muntanya d’anys amb sabers teòrics que, en la seva major part, no tenen cap aplicació immediata.
Certament, el treball manual és gratificant. No dóna fruits al cap d’anys i panys, quan un ha teixit una xarxa de coneixements i comença a lligar algun cap: dóna un resultat immediat. Fa mitja hora, els plats eren bruts: ara són nets i brillen. Fa mitja hora, la cuina ofenia una mica en entrar-hi: ara fa una olor de Mistol que convida a quedar-s’hi. Fa mitja hora, finalment, hauria estat impossible menjar-se una taronja, essent impossible deixar-hi la pela enlloc: ara hi ha deu o dotze recipients fulgurants destinats a acollir-la.
Si els savis aconsellen tan sovint que aprofitem el moment, el “carpe diem”, hauran de convenir que no hi ha cap manera millor de fer-ho que veure com, en el present mateix, es fan i desfan les coses. Pensem i meditem el que ens passa i llegim el que ha passat als altres, però remenem, també, el que ens envolta. Canviem-ho d’estat, alterem-ho, mutem-ho. Esmenem amb les mans allò que Déu ha fet malament amb el cap.
De totes aquestes activitats, la que m’ha agradat més ha estat la de rentar plats. I això m’ha fet pensar que l’ésser humà és, per damunt de tot, un ésser manipulatiu, un ésser que es complau a remenar coses, a combinar-les i potinejar-les. Un ésser, en definitiva, tecnològic.
Quan es va introduir la Tecnologia com a assignatura als nostres plans d’estudi, molts van protestar davant del que consideraven una baixada injustificable del nivell educatiu. M’imagino que, per a un professor de matemàtiques o un de filosofia, contemplar l’espectacle dels nostres alumnes serrant amb desfici -alguns treuen la llengua i tot, com aquells còmics que llegíem de petits- s’entén com una degradació morbosa de les Idees.
No em penso pas ficar en aquesta qüestió. Ja s’hi ficaran els governs que vagin manant i canviant les lleis educatives cada quatre anys. Ara bé, el que no hi ha dubte és que l’ésser humà es defineix, sobretot, com a homo technologicus, i si és sapiens alguna vegada ho és sobretot perquè és technologicus, no pas perquè sigui especulatiu o abstractiu. D’aquesta manera, pràcticament tots els nostres alumnes saben fer unes presentacions informàtiques que deixen bocabadats tothom qui les mira, i en canvi ben pocs són capaços d’escriure un sintagma -ja no dic una frase- sense una falta d’ortografia.
Jo, amb la tècnica, encara m’hi entenc prou bé. He arribat a fer un blog i tot. Però sóc, sobretot, especulatiu: tot el que sé és inútil i, pitjor encara, sempre que em presenten una cosa nova, em fixo en la seva part més inútil. Aquesta tara genètica la porto amb resignació i, ja que el sistema m’ha volgut acollir, intento no amargar massa els altres amb coses que sé que no els interessen ni tenen objectivament cap interès -entenc per objectiu allò que és estadísticament rellevant, que és l’única manera objectiva de definir el que és una cosa objectiva. Sempre penso que si a mi em fessin estudiar vuit anys de tauromàquia, per exemple, m’avorriria i llançaria avions -espero que no banderillas- al professor: considero just, per tant, que en llencin els alumnes que són torturats una muntanya d’anys amb sabers teòrics que, en la seva major part, no tenen cap aplicació immediata.
Certament, el treball manual és gratificant. No dóna fruits al cap d’anys i panys, quan un ha teixit una xarxa de coneixements i comença a lligar algun cap: dóna un resultat immediat. Fa mitja hora, els plats eren bruts: ara són nets i brillen. Fa mitja hora, la cuina ofenia una mica en entrar-hi: ara fa una olor de Mistol que convida a quedar-s’hi. Fa mitja hora, finalment, hauria estat impossible menjar-se una taronja, essent impossible deixar-hi la pela enlloc: ara hi ha deu o dotze recipients fulgurants destinats a acollir-la.
Si els savis aconsellen tan sovint que aprofitem el moment, el “carpe diem”, hauran de convenir que no hi ha cap manera millor de fer-ho que veure com, en el present mateix, es fan i desfan les coses. Pensem i meditem el que ens passa i llegim el que ha passat als altres, però remenem, també, el que ens envolta. Canviem-ho d’estat, alterem-ho, mutem-ho. Esmenem amb les mans allò que Déu ha fet malament amb el cap.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
