Aquests dies han tret a passejar el rei, i ell ha correspost amb un discurs. Els discursos del rei sempre diuen exactament el mateix, especialment els que pronuncia a Catalunya: que se sent molt orgullós d'un país, Espanya, que manté la unitat dintre de la múltiple varietat dels seus territoris. Normalment, aquesta varietat es qualifica de "rica".
Els discursos del rei em recorden els d'en Montilla. També són discursos que ratllen, que són "cansinos", com dirien els joves actuals. En Montilla sol repetir una altra cosa: que no permetrà que es perjudiqui econòmicament Catalunya en una hipotètica convenció fiscal.
És fàcil de comprendre que cap d'aquests dos personatges, símbols de l'ocupació i la pobresa moral de Catalunya, em cauen bé. Tanmateix, ara parlo d'una altra cosa: d'aquests discursos avorridíssims, exactament iguals des de fa anys i panys, que repeteixen com un risc ratllat fins a la nàusea. Discursos, d'altra banda, manifestament falsos, que no porten a res, que amaguen una realitat molt més crua, que no es creuen ni els mateixos que els pronuncien.
Després diuen que alguns discursos estan antiquats. Que CiU perd vots perquè està ancorada al passat. Que ERC perd vots perquè la indepedència és una cosa del segle XIX. Però aquests no han canviat ni una coma dels seus papers esgrogueïts i bé que tothom els aplaudeix, i bé que tots els empresaris fan cua a veure qui té el privilegi de besar-los la mà.
dissabte, 31 de maig del 2008
divendres, 30 de maig del 2008
El costum antiquadíssim d'escriure
Llegeixo que les titulacions amb menys de trenta alumnes s'han de suprimir, és a dir, que s'eliminen les filologies.
Des que tinc ús de raó, aquesta amenaça plana sobre nosaltres, però fa un temps que va de debò. A la UOC, per exemple, ja s'ha eliminat de la carrera d'Humanitats qualsevol assignatura formativa, i tot s'ha convertit en una immensa xerrameca amb paraules angleses i conceptes africans.
Personalment, no m'importa gaire tenir un títol en extinció. És més: només hi ha un motiu pel qual m'agradaria ser famós, i és per poder riure, del llimb estant, quan el professor digués, dintre de cent anys: "sí, aquest individu va estudiar Filologia, que era una cosa que es feia molt en aquella edat fosca, era estudiar novel·les, unes històries que la gent escrivia en paper".
El que em fa gràcia d'aquesta supressió és que, paral·lelament, vagi acompanyada de la creació de desenes de carreres de xerrameca. Per primer cop, doncs, no s'addueixen motius econòmics, ja que la despesa en universitats creixerà de valent, sinó d'adequació d'oferta a la demanda, és a dir, d'adequació de la universitat a la mediocritat imperant. No es podran arguir, doncs, ni motius econòmics ni motius de necessitats formatives, ja que el que s'estudiarà a la universitat serà ara tant o més inútil que el llatí: Ergonomia, per exemple, una assignatura de la qual acabo de traduir un manual (no és broma). Simplement es tracta de dir, una vegada més, "es lo que hay" i, doncs, "aquí lo tenéis".
Aquesta supressió definitiva de les filologies em porta a una altra reflexió. L'escriptura, ben mirat, és una cosa inutilíssima. Durant segles, l'hem magnificada, com les matemàtiques, però ara que el talent escasseja tant i que cal reduir-ho tot a mínims, ens adonem que era igual d'absurda i sobrera com aquestes.
Efectivament, de la mateixa manera que jo he pogut viure -fins ara- una vida petiturgesa sense saber gairebé ni sumar (faig les factures amb una calculadora vella, i només en pitjo les tecles de dues o tres operacions, molt bàsiques), la immensa majoria de la gent pot viure sense escriure. L'equivalent de la suma, en escriptura, és la llista de la compra, "comprar guebos i patatas". Per escriure això, no cal saber res de les jarchas, ni de les prosificacions a les cròniques medievals, ni del lesbianisme de Safo. Cal un llapis i una mica de garbo per a moure la mà, i prou.
Sembla que ja es veu, això, i l'edifici ja es desmunta per amunt. Ara només cal acabar-lo d'adobar per avall: reservar l'escriptura a uns quants escrivans o escribes, talment l'antic Egipte, i deixar que la resta passi plàcidament el temps amb missatges del tipus "sete kiere".
Des que tinc ús de raó, aquesta amenaça plana sobre nosaltres, però fa un temps que va de debò. A la UOC, per exemple, ja s'ha eliminat de la carrera d'Humanitats qualsevol assignatura formativa, i tot s'ha convertit en una immensa xerrameca amb paraules angleses i conceptes africans.
Personalment, no m'importa gaire tenir un títol en extinció. És més: només hi ha un motiu pel qual m'agradaria ser famós, i és per poder riure, del llimb estant, quan el professor digués, dintre de cent anys: "sí, aquest individu va estudiar Filologia, que era una cosa que es feia molt en aquella edat fosca, era estudiar novel·les, unes històries que la gent escrivia en paper".
El que em fa gràcia d'aquesta supressió és que, paral·lelament, vagi acompanyada de la creació de desenes de carreres de xerrameca. Per primer cop, doncs, no s'addueixen motius econòmics, ja que la despesa en universitats creixerà de valent, sinó d'adequació d'oferta a la demanda, és a dir, d'adequació de la universitat a la mediocritat imperant. No es podran arguir, doncs, ni motius econòmics ni motius de necessitats formatives, ja que el que s'estudiarà a la universitat serà ara tant o més inútil que el llatí: Ergonomia, per exemple, una assignatura de la qual acabo de traduir un manual (no és broma). Simplement es tracta de dir, una vegada més, "es lo que hay" i, doncs, "aquí lo tenéis".
Aquesta supressió definitiva de les filologies em porta a una altra reflexió. L'escriptura, ben mirat, és una cosa inutilíssima. Durant segles, l'hem magnificada, com les matemàtiques, però ara que el talent escasseja tant i que cal reduir-ho tot a mínims, ens adonem que era igual d'absurda i sobrera com aquestes.
Efectivament, de la mateixa manera que jo he pogut viure -fins ara- una vida petiturgesa sense saber gairebé ni sumar (faig les factures amb una calculadora vella, i només en pitjo les tecles de dues o tres operacions, molt bàsiques), la immensa majoria de la gent pot viure sense escriure. L'equivalent de la suma, en escriptura, és la llista de la compra, "comprar guebos i patatas". Per escriure això, no cal saber res de les jarchas, ni de les prosificacions a les cròniques medievals, ni del lesbianisme de Safo. Cal un llapis i una mica de garbo per a moure la mà, i prou.
Sembla que ja es veu, això, i l'edifici ja es desmunta per amunt. Ara només cal acabar-lo d'adobar per avall: reservar l'escriptura a uns quants escrivans o escribes, talment l'antic Egipte, i deixar que la resta passi plàcidament el temps amb missatges del tipus "sete kiere".
dijous, 29 de maig del 2008
L'educació actual
L'educació preuniversitària espanyola consta de tres nivells: primària, secundària i batxillerat. Un percentatge relativament petit d'estudiants arriba a batxillerat i, per tant, la majoria de la població es queda al nivell de l'educació secundària, o ESO.
Al meu entendre, la característica més destacable de l'ESO (i no tant en el seu disseny primitiu, sinó, sobretot, en l'evolució que està experimentant darrerament)és que no està destinada a transmetre coneixements que facin progressar la persona, sinó simplement a presentar-li les habilitats bàsiques per a no fer nosa en la societat actual.
Quan, fa un temps, es va introduir l'assignatura d'Educació per a la ciutadania, més d'un va posar el crit al cel. A mi mateix no m'agrada gaire -alguns aspectes, com ara l'enaltiment de la Constitució, directament gens- però crec que l'assignatura tampoc no mostra un canvi de tendència sinó que, més aviat, la confirma i la consolida.
Efectivament, tota l'educació secundària és actualment una educació per a la ciutadania: es pot veure per exemple en el munt d'activitats extraescolars que es fan -en el meu institut, gairebé ja tenen el mateix pes horari que les classes-, o en els exemples que posen els llibres per a practicar el complement directe ("no embrutis el bosc"; "bosc", CD), o en els textos que es fan servir per a treballar la comprensió lectora, o en l'enfilall de xerrades amb què turmentem els nostres estudiants. Tot va enfocat a ensinistrar la ciutadania.
Aquest ensinistrament no és el d'una ciutadania sàvia i exigent. Es tracta més aviat de presentar, d'una banda, els coneixements bàsics per tenir salut i, doncs, no ser una càrrega per a l'estat (xerrades de sida, tabaquisme, drogues, etc.) i, de l'altra, de transmetre una sèrie de valors, fàcilment comprensibles i que permetin estructurar mínimament la societat: tolerància, no racisme, socialisme, constitucionalisme.
La composició social de les nostres aules, i el baixíssim nivell de la societat en general, no donen per més. L'educació secundària és, més que educació -entenent-la com la presentació de noves realitats, de nous horitzons que permetin el treball de la ment- una mena de manual d'instruccions mínim per no perdre's en el caos actual. Molt mínim, perquè no dóna per a gran cosa més que per fer de jardiner, però suficient per evitar una explosió social en un context tan divers com el nostre. Això és el que fem, doncs, els professors: transmetre el "top 10" de les consignes perquè no se'n vagi tot a rodar.
Més endavant, hi ha l'opció del batxillerat i de la universitat. Els qui la segueixen, acaben amb el temps sabent el mateix que generacions passades, però amb la diferència que triguen molt més: la maduresa que abans s'assolia a 2n de BUP ara s'assoleix en acabar la carrera. No és un retard perillós, perquè l'esperança de vida s'ha allargat molt, i no hi fa res que perdem cinc o sis anys més parlant pel MSN. Però és així.
Que l'educació va per aquest camí, ho demostren les famoses "competències bàsiques" que està implantant la Unió Europea arreu del continent, i que ja comencen a afectar de valent els nous llibres de text. Més que transmetre continguts, es tractarà de transmetre competències, "skills", és a dir, capacitats elementals per no desentonar. Caldrà seguir molt de prop el desenvolupament de tota aquesta normativa, perquè sens dubte reflecteix i marca el camí que volen que seguim en l'educació de les persones del futur.
Al meu entendre, la característica més destacable de l'ESO (i no tant en el seu disseny primitiu, sinó, sobretot, en l'evolució que està experimentant darrerament)és que no està destinada a transmetre coneixements que facin progressar la persona, sinó simplement a presentar-li les habilitats bàsiques per a no fer nosa en la societat actual.
Quan, fa un temps, es va introduir l'assignatura d'Educació per a la ciutadania, més d'un va posar el crit al cel. A mi mateix no m'agrada gaire -alguns aspectes, com ara l'enaltiment de la Constitució, directament gens- però crec que l'assignatura tampoc no mostra un canvi de tendència sinó que, més aviat, la confirma i la consolida.
Efectivament, tota l'educació secundària és actualment una educació per a la ciutadania: es pot veure per exemple en el munt d'activitats extraescolars que es fan -en el meu institut, gairebé ja tenen el mateix pes horari que les classes-, o en els exemples que posen els llibres per a practicar el complement directe ("no embrutis el bosc"; "bosc", CD), o en els textos que es fan servir per a treballar la comprensió lectora, o en l'enfilall de xerrades amb què turmentem els nostres estudiants. Tot va enfocat a ensinistrar la ciutadania.
Aquest ensinistrament no és el d'una ciutadania sàvia i exigent. Es tracta més aviat de presentar, d'una banda, els coneixements bàsics per tenir salut i, doncs, no ser una càrrega per a l'estat (xerrades de sida, tabaquisme, drogues, etc.) i, de l'altra, de transmetre una sèrie de valors, fàcilment comprensibles i que permetin estructurar mínimament la societat: tolerància, no racisme, socialisme, constitucionalisme.
La composició social de les nostres aules, i el baixíssim nivell de la societat en general, no donen per més. L'educació secundària és, més que educació -entenent-la com la presentació de noves realitats, de nous horitzons que permetin el treball de la ment- una mena de manual d'instruccions mínim per no perdre's en el caos actual. Molt mínim, perquè no dóna per a gran cosa més que per fer de jardiner, però suficient per evitar una explosió social en un context tan divers com el nostre. Això és el que fem, doncs, els professors: transmetre el "top 10" de les consignes perquè no se'n vagi tot a rodar.
Més endavant, hi ha l'opció del batxillerat i de la universitat. Els qui la segueixen, acaben amb el temps sabent el mateix que generacions passades, però amb la diferència que triguen molt més: la maduresa que abans s'assolia a 2n de BUP ara s'assoleix en acabar la carrera. No és un retard perillós, perquè l'esperança de vida s'ha allargat molt, i no hi fa res que perdem cinc o sis anys més parlant pel MSN. Però és així.
Que l'educació va per aquest camí, ho demostren les famoses "competències bàsiques" que està implantant la Unió Europea arreu del continent, i que ja comencen a afectar de valent els nous llibres de text. Més que transmetre continguts, es tractarà de transmetre competències, "skills", és a dir, capacitats elementals per no desentonar. Caldrà seguir molt de prop el desenvolupament de tota aquesta normativa, perquè sens dubte reflecteix i marca el camí que volen que seguim en l'educació de les persones del futur.
dimecres, 28 de maig del 2008
Parelles que no quadren
He conegut dones maquíssimes. Elegants, vistoses, atractives. Intel·ligents i sensuals a la vegada. Afectuoses i diligents. Pràcticament perfectes.
Algunes vegades, aquestes dones m'han ensenyat els seus marits. Moltes vegades he quedat sorprès per la diferència, si més no física: homes deixats, panxuts, amb bigotis descuidats. L'antítesi de la sensualitat.
La dona comença, com l'home, buscant bellesa física. Disfressa -com l'home- amb qualitats morals o intel·lectuals allò que és una pura atracció hormonal: "tío, sólo decirte que me caes de puta madre, que eres el más enrollao de la clase". I, en realitat, és clar, volen dir que és el més atractiu.
Tanmateix, la dona té una qualitat extraordinària, que no té l'home: en un moment de la seva vida, que no sabria indicar exactament quan és, canvia el xip. S'adona del panorama i, veient que l'alternativa no és entre Brad Pitt o Pere González, sinó entre Pere González o la solitud, tria Pere González. Així és com la dona fa possible la família, nucli en què s'estructura la nostra societat.
L'home, mentrestant, continua de cacera, ben bé fins a setanta anys. Per sort cada cop la panxa és més prominent, i tothom sol tenir una oportunitat, però molt pocs en tenen dues o més.
Algunes vegades, aquestes dones m'han ensenyat els seus marits. Moltes vegades he quedat sorprès per la diferència, si més no física: homes deixats, panxuts, amb bigotis descuidats. L'antítesi de la sensualitat.
La dona comença, com l'home, buscant bellesa física. Disfressa -com l'home- amb qualitats morals o intel·lectuals allò que és una pura atracció hormonal: "tío, sólo decirte que me caes de puta madre, que eres el más enrollao de la clase". I, en realitat, és clar, volen dir que és el més atractiu.
Tanmateix, la dona té una qualitat extraordinària, que no té l'home: en un moment de la seva vida, que no sabria indicar exactament quan és, canvia el xip. S'adona del panorama i, veient que l'alternativa no és entre Brad Pitt o Pere González, sinó entre Pere González o la solitud, tria Pere González. Així és com la dona fa possible la família, nucli en què s'estructura la nostra societat.
L'home, mentrestant, continua de cacera, ben bé fins a setanta anys. Per sort cada cop la panxa és més prominent, i tothom sol tenir una oportunitat, però molt pocs en tenen dues o més.
dimarts, 27 de maig del 2008
Desafectes o deprimits?
Darrerament s'ha posat de moda dir que els catalans estem "desafectes" amb els polítics. Crec que aquesta paraula se la va inventar l'Enric Juliana, periodista de "La Vanguardia" (també té gràcia que ara es queixi de la desafecció, quan el seu diari fa cent cinquanta anys que està espanyolitzant el país).
Segons la teoria de la desafecció, els múltiples tripijocs que han fet, fan i faran els partits han provocat un destremp ciutadà generalitzat, un distanciament entre ciutadans i polítics.
Aquesta teoria, tanmateix, em sembla invàlida per diversos motius:
1. No és que ara els partits siguin més corruptes que abans. De fet, CiU ho és menys per la senzilla raó que té menys per xuclar i, tanmateix, baixa.
2. No hi ha desinterès dels ciutadans envers la política. Els ciutadans intel·ligents miren el Polònia, que és el programa més vist de TV3, i els que no saben llegir ni escriure, segueixen amb passió com fa els primers rotets el fill de la Chacón, o com el PP s'esbatussa a plena Puerta del Sol.
Coincideixo, doncs, amb en Salvador Cardús quan indica que no hi ha ara menys interès per la política: si de cas, el mateix.
Jo penso que el problema és més greu. Els catalans estem perplexos veient com està desapareixent el país, i em refereixo ara sobretot al canvi demogràfic que experimenta. Ho diu un article de l'Avui: gairebé la meitat de la població de Catalunya actual no ha nascut al país. Aquesta població -sobre la qual no emeto cap judici, només constato un fet-, quan arriba a balbucejar algun mot, sempre és en castellà. Això, sumat a una demografia que ja era prou complexa, fa que a Catalunya -llevat de fondalades apartades- gairebé no se senti català.
Certament hi ha tot un discurs oficial destinat a amorosir aquest impacte profund en l'imaginari col·lectiu. Tot el discurs socialista de la multiculturalitat és evidentment un soporífer, calmant o ansiolític per al fet, però la realitat no es deixa amagar tan fàcilment, i el cert és que els catalans veiem que ja només ens podem comunicar per Internet, trobant-nos entre nosaltres, o en casals especials. Tota la resta de la vida es fa en espanyol.
Aquest "dolor de llengua" -que té una traducció en un "dolor de país", perquè en els altres àmbits la personalitat també està desdibuixadíssima- fa molt de mal a la gent que fins ara havia tingut més empenta i havia tirat del carro. Ara ningú no sap cap a on anar, perquè cap solució no sembla eficaç davant d'una realitat abassegadora i implacable. Igualment, l'argumentació, que havia estat fins ara la nostra arma, perd tot el sentit davant d'una societat superficial que només mira quin polític queda més maco a la foto.
Hi ha un profund dolor de país entre molts, encara que el neguin, l'amaguin o l'entretinguin. Perquè l'ésser humà necessita la nació com l'aire que respira, i quan la nació el defrauda, perd el nord per complet: què van fer els alemanys amb Hitler, absolutament humiliats per les conseqüències d'una Primera Guerra Mundial que els havia estat desastrosa? Que no era mal de país, en el fons, el que els movia?
Aquesta és la gran qüestió, el tema roent que explica que ja molts no seguim gaire ni CiU ni ERC: per a què, si al final vindran hordes bàrbares i ens ho desmuntaran tot? Per a què implicar-se, si l'única opció és si volem morir a les mans del PSOE o a les del PP?
A aquestes hores, el nano del pis de dalt ja ha parat de cantar "perrea, perrea". Almenys hi ha un motiu d'alegria.
Segons la teoria de la desafecció, els múltiples tripijocs que han fet, fan i faran els partits han provocat un destremp ciutadà generalitzat, un distanciament entre ciutadans i polítics.
Aquesta teoria, tanmateix, em sembla invàlida per diversos motius:
1. No és que ara els partits siguin més corruptes que abans. De fet, CiU ho és menys per la senzilla raó que té menys per xuclar i, tanmateix, baixa.
2. No hi ha desinterès dels ciutadans envers la política. Els ciutadans intel·ligents miren el Polònia, que és el programa més vist de TV3, i els que no saben llegir ni escriure, segueixen amb passió com fa els primers rotets el fill de la Chacón, o com el PP s'esbatussa a plena Puerta del Sol.
Coincideixo, doncs, amb en Salvador Cardús quan indica que no hi ha ara menys interès per la política: si de cas, el mateix.
Jo penso que el problema és més greu. Els catalans estem perplexos veient com està desapareixent el país, i em refereixo ara sobretot al canvi demogràfic que experimenta. Ho diu un article de l'Avui: gairebé la meitat de la població de Catalunya actual no ha nascut al país. Aquesta població -sobre la qual no emeto cap judici, només constato un fet-, quan arriba a balbucejar algun mot, sempre és en castellà. Això, sumat a una demografia que ja era prou complexa, fa que a Catalunya -llevat de fondalades apartades- gairebé no se senti català.
Certament hi ha tot un discurs oficial destinat a amorosir aquest impacte profund en l'imaginari col·lectiu. Tot el discurs socialista de la multiculturalitat és evidentment un soporífer, calmant o ansiolític per al fet, però la realitat no es deixa amagar tan fàcilment, i el cert és que els catalans veiem que ja només ens podem comunicar per Internet, trobant-nos entre nosaltres, o en casals especials. Tota la resta de la vida es fa en espanyol.
Aquest "dolor de llengua" -que té una traducció en un "dolor de país", perquè en els altres àmbits la personalitat també està desdibuixadíssima- fa molt de mal a la gent que fins ara havia tingut més empenta i havia tirat del carro. Ara ningú no sap cap a on anar, perquè cap solució no sembla eficaç davant d'una realitat abassegadora i implacable. Igualment, l'argumentació, que havia estat fins ara la nostra arma, perd tot el sentit davant d'una societat superficial que només mira quin polític queda més maco a la foto.
Hi ha un profund dolor de país entre molts, encara que el neguin, l'amaguin o l'entretinguin. Perquè l'ésser humà necessita la nació com l'aire que respira, i quan la nació el defrauda, perd el nord per complet: què van fer els alemanys amb Hitler, absolutament humiliats per les conseqüències d'una Primera Guerra Mundial que els havia estat desastrosa? Que no era mal de país, en el fons, el que els movia?
Aquesta és la gran qüestió, el tema roent que explica que ja molts no seguim gaire ni CiU ni ERC: per a què, si al final vindran hordes bàrbares i ens ho desmuntaran tot? Per a què implicar-se, si l'única opció és si volem morir a les mans del PSOE o a les del PP?
A aquestes hores, el nano del pis de dalt ja ha parat de cantar "perrea, perrea". Almenys hi ha un motiu d'alegria.
dilluns, 26 de maig del 2008
En Max
Vaig ser professor d'en Max a 1r d'ESO, ara fa sis anys. La setmana passada, en Max es va treure el batxillerat, i l'any que ve, per aquesta època, ja estarà a punt de treure's el primer curs de carrera. D'aquesta manera, també en Max veurà com passa de ràpid el temps i, quan miri enrere, li farà por com a tots nosaltres.
He tingut amb en Max una relació més intensa que amb altres estudiants de l'institut, perquè li he portat el treball de recerca, i no ha parat d'insistir-me que volia un article al blog. Jo m'hi he resistit bastant, per no fer partícip el públic lector de qüestions potser íntimes, o que potser no tenen cap transcendència per a qui no el conegui, però de vegades no tot és tan racional i també vénen ganes de descriure la gent que t'estimes.
En Max és, en molts sentits, un reflex perfecte de la joventut actual. Si quan jo tenia la seva edat m'haguessin dit que ensenyaria a gent com ell, no m'ho hauria cregut, però ara m'hi trobo cada dia i, a més, no els voldria pas diferents, encara que sovint publiqui -més a Internet que a les classes- alguna bronca virtual sobre la degeneració dels costums. Com molts joves actuals, en Max és impetuós, de vegades irreflexiu, sovint despreocupat per les coses que passen al voltant. Com molts joves, també té un fotolog, i li agrada que reguitzells de noies li diguin que en aquella foto ha quedat tan guapo i que el considerin el millor amic de tota l'existència. A la seva edat, la gent es creu al centre del món, es pensa que tot ha de ser superlatiu, que tot ha de durar per sempre.
Tanmateix, en Max té algunes qualitats que no són gaire habituals entre els joves actuals, i que potser no li han dit mai -almenys un professor, perquè són coses que no consten a les notes. Per exemple, en Max és molt carinyós. Conec la seva mare i també m'ho sembla, de manera que de vegades la genètica deu funcionar. El carinyo es nota en petits detalls insignificants però que es detecten si es té una mica de sensibilitat: per exemple, un SMS potser no necessari, però que enforteix les relacions humanes, o un regal a final de curs per haver-li portat el treball o, més encara, aquella forma tan graciosa, entre tímida i pilla, de fer-me aquest regal. Aquestes actituds van més enllà del que es pot demanar en una relació acadèmica i només s'entenen si surten espontàniament de la persona.
Una altra qualitat que té en Max -crec que les poso per ordre d'importància- és que és intel·ligent. La seva mitjana -no crec que s'enfadi si la dic- és d'un 6,8. Per tant, aquesta intel·ligència no es basa només a empollar (hi ha alumnes amb més nota) sinó que és d'una altra mena. És una intel·ligència emocional, com es diu ara. En Max fa la feina, però no viu per la feina; és responsable, però la responsabilitat no el priva de ficar el nas a tot arreu. Sap adaptar-se bé a les situacions, i tot i que en gairebé totes sempre hi ha algú millor que ell, segurament no hi ha ningú que sigui tan bo en tantes. Sap, en definitiva, anar per la vida i per això l'altre dia, a l'avaluació final de batxillerat, quan es repetia allò que "tingueu en compte que en avaluar el batxillerat valorem sobretot la maduresa personal" pensava que el número 1 hauria de ser per a ell. Sens dubte.
Un madur immadur. Certament, si algun company llegeix això que escric, se sorprendrà que qualifiqui en Max de madur, quan sovint l'acusen d'immadur. Però és que hi ha dos tipus d'immaduresa, i la seva es cura molt fàcilment, simplement vivint uns quants anys més. D'altres, en canvi, no es curen mai, i n'hi ha tantes, d'aquestes! Al govern mateix n'és ple. No tinc cap dubte que dintre de cinc o sis anys en Max dirà coses que es faran escoltar, perquè les potencialitats hi són. Tampoc no tinc cap dubte que sempre li sortirà algun rampell de criatura, però d'aquests també me'n surten a mi ben sovint i encara no m'he mort mai de gana.
I finalment una altra qualitat que voldria destacar d'aquest noi, perquè tampoc no és gaire habitual, és que sempre diu que sí a tot. Sempre que proposes alguna cosa, la resposta és "vale", mentre que normalment, entre els altres, et trobes sempre amb tota mena de problemes, impediments o dificultats. Aquesta qualitat és bàsica actualment, perquè les feines canvien cada any, i cal estar disposat a acceptar reptes continus. Crec que en Max els acceptarà sempre i, a més, gaudirà acceptant-los.
El dia de la festa final de curs, els seus companys van presentar en Max com a una mica boig. No recordo gaire bé les paraules exactes, però anava per aquí. S'equivoquen totalment: de boig, en Max no en té un pèl. Només és un excés de vitalisme, si és que es pot tenir excés d'aquesta qualitat preciosa. També és, de vegades, no haver acabat de trobar el seu lloc al món: de vegades ho penso, quan miro el seu fotolog -que ell mateix m'ha passat, eh?-: sempre cal fer veure que un s'ho passa molt bé i que és el més guai, i amb el temps s'aprèn a dir, també, que de vegades ens sentim diferents i busquem altres coses. Ja les trobarà, sens dubte.
Un professor ha de ser sensible però, a la vegada, cerebral. No s'hi val a dir que no perdrem mai el contacte, quan l'experiència demostra que la gent fa el seu camí i li costa tornar a l'institut. És així i així ha de ser, i és probable que en Max vagi oblidant tot això que ha anat visquent aquí. També és probable -i encara és més cruel- que ho oblidi jo. Qui ho sap, això. El cert és que tot aquest temps que he estat amb ell ha passat amb una gran placidesa, i això sí que ja és per a sempre. Si, a més, no perdem el contacte i puc anar demostrant que totes aquestes prediccions que faig s'acompleixen amb un rigor impacable, llavors sí que em consideraré afortunat.
He tingut amb en Max una relació més intensa que amb altres estudiants de l'institut, perquè li he portat el treball de recerca, i no ha parat d'insistir-me que volia un article al blog. Jo m'hi he resistit bastant, per no fer partícip el públic lector de qüestions potser íntimes, o que potser no tenen cap transcendència per a qui no el conegui, però de vegades no tot és tan racional i també vénen ganes de descriure la gent que t'estimes.
En Max és, en molts sentits, un reflex perfecte de la joventut actual. Si quan jo tenia la seva edat m'haguessin dit que ensenyaria a gent com ell, no m'ho hauria cregut, però ara m'hi trobo cada dia i, a més, no els voldria pas diferents, encara que sovint publiqui -més a Internet que a les classes- alguna bronca virtual sobre la degeneració dels costums. Com molts joves actuals, en Max és impetuós, de vegades irreflexiu, sovint despreocupat per les coses que passen al voltant. Com molts joves, també té un fotolog, i li agrada que reguitzells de noies li diguin que en aquella foto ha quedat tan guapo i que el considerin el millor amic de tota l'existència. A la seva edat, la gent es creu al centre del món, es pensa que tot ha de ser superlatiu, que tot ha de durar per sempre.
Tanmateix, en Max té algunes qualitats que no són gaire habituals entre els joves actuals, i que potser no li han dit mai -almenys un professor, perquè són coses que no consten a les notes. Per exemple, en Max és molt carinyós. Conec la seva mare i també m'ho sembla, de manera que de vegades la genètica deu funcionar. El carinyo es nota en petits detalls insignificants però que es detecten si es té una mica de sensibilitat: per exemple, un SMS potser no necessari, però que enforteix les relacions humanes, o un regal a final de curs per haver-li portat el treball o, més encara, aquella forma tan graciosa, entre tímida i pilla, de fer-me aquest regal. Aquestes actituds van més enllà del que es pot demanar en una relació acadèmica i només s'entenen si surten espontàniament de la persona.
Una altra qualitat que té en Max -crec que les poso per ordre d'importància- és que és intel·ligent. La seva mitjana -no crec que s'enfadi si la dic- és d'un 6,8. Per tant, aquesta intel·ligència no es basa només a empollar (hi ha alumnes amb més nota) sinó que és d'una altra mena. És una intel·ligència emocional, com es diu ara. En Max fa la feina, però no viu per la feina; és responsable, però la responsabilitat no el priva de ficar el nas a tot arreu. Sap adaptar-se bé a les situacions, i tot i que en gairebé totes sempre hi ha algú millor que ell, segurament no hi ha ningú que sigui tan bo en tantes. Sap, en definitiva, anar per la vida i per això l'altre dia, a l'avaluació final de batxillerat, quan es repetia allò que "tingueu en compte que en avaluar el batxillerat valorem sobretot la maduresa personal" pensava que el número 1 hauria de ser per a ell. Sens dubte.
Un madur immadur. Certament, si algun company llegeix això que escric, se sorprendrà que qualifiqui en Max de madur, quan sovint l'acusen d'immadur. Però és que hi ha dos tipus d'immaduresa, i la seva es cura molt fàcilment, simplement vivint uns quants anys més. D'altres, en canvi, no es curen mai, i n'hi ha tantes, d'aquestes! Al govern mateix n'és ple. No tinc cap dubte que dintre de cinc o sis anys en Max dirà coses que es faran escoltar, perquè les potencialitats hi són. Tampoc no tinc cap dubte que sempre li sortirà algun rampell de criatura, però d'aquests també me'n surten a mi ben sovint i encara no m'he mort mai de gana.
I finalment una altra qualitat que voldria destacar d'aquest noi, perquè tampoc no és gaire habitual, és que sempre diu que sí a tot. Sempre que proposes alguna cosa, la resposta és "vale", mentre que normalment, entre els altres, et trobes sempre amb tota mena de problemes, impediments o dificultats. Aquesta qualitat és bàsica actualment, perquè les feines canvien cada any, i cal estar disposat a acceptar reptes continus. Crec que en Max els acceptarà sempre i, a més, gaudirà acceptant-los.
El dia de la festa final de curs, els seus companys van presentar en Max com a una mica boig. No recordo gaire bé les paraules exactes, però anava per aquí. S'equivoquen totalment: de boig, en Max no en té un pèl. Només és un excés de vitalisme, si és que es pot tenir excés d'aquesta qualitat preciosa. També és, de vegades, no haver acabat de trobar el seu lloc al món: de vegades ho penso, quan miro el seu fotolog -que ell mateix m'ha passat, eh?-: sempre cal fer veure que un s'ho passa molt bé i que és el més guai, i amb el temps s'aprèn a dir, també, que de vegades ens sentim diferents i busquem altres coses. Ja les trobarà, sens dubte.
Un professor ha de ser sensible però, a la vegada, cerebral. No s'hi val a dir que no perdrem mai el contacte, quan l'experiència demostra que la gent fa el seu camí i li costa tornar a l'institut. És així i així ha de ser, i és probable que en Max vagi oblidant tot això que ha anat visquent aquí. També és probable -i encara és més cruel- que ho oblidi jo. Qui ho sap, això. El cert és que tot aquest temps que he estat amb ell ha passat amb una gran placidesa, i això sí que ja és per a sempre. Si, a més, no perdem el contacte i puc anar demostrant que totes aquestes prediccions que faig s'acompleixen amb un rigor impacable, llavors sí que em consideraré afortunat.
dissabte, 24 de maig del 2008
Cartells per a joves
M'he trobat moltes vegades que un alumne de batxillerat de Blanes m'ha demanat si sabia d'alguna feina per a fer a l'estiu. A moltes llars de Catalunya no sobren els diners, i cal que els joves també treballin. En d'altres, aquests diners potser no són estrictament necessaris, però els pares consideren molt positiu, amb tot l'encert del món, que els joves tinguin una ocupació a l'estiu. Més d'una vegada he adreçat aquests joves al Portal Jove de l'ajuntament, assegurant-los que essent un centre públic compta potser amb més garanties que llocs privats dels quals no puc respondre.
Aquesta tarda he tingut una reunió al local del Portal Jove, com a membre d'un jurat literari que organitza l'ajuntament. M'he entretingut a copiar el que diuen els cartells penjats a les parets, sota la mirada atònita dels meus companys. És això:
- L'amor ha de ser lliure.
- Talla amb els mals rotllos.
- La verdad sobre el SIDA. Pásala.
- Ética etílica. Si te lías, déjate llevar.
- Estima't (és una propaganda de posar-se preservatiu).
- Un darrer cartell sense lema, però amb tot de condons, a manera de míssils, capitanejats per un altre de més gros.
Sembla que ningú no ha parat gaire esment en aquests cartells però, al meu entendre, revelen una mentalitat profundament malalta. No és que no vulgui que els joves no facin sexe: al contrari, els en recomano com més millor. Això del sexe és com les colònies o les acampades: toca en una època de la vida i cal aprofitar-lo. Després ja vénen altres cabòries.
Ara bé, em sembla profundament humiliant per als joves que els tractem només com a màquines de fornicar, traspassant en els seus cossos joves i sans les nostres frustacions de persones que no es fan mirar. També em sembla lamentable que només els donem consells sobre el que no han de fer -no s'han d'emborratxar, no han de conduir temeràriament, no han de fumar- quan subreptíciament la societat els convida a fer el contrari i, sobretot, quan no s'ofereix cap alternativa per si no volen fer això.
Pensava en aquells nois i noies que envio al Portal Jove perquè hi trobin oportunitats i només en sortiran carregats de condons. És una estafa per a molta gent que voldria fer coses, o que potser no estava gaire convençut de fer-ne, però amb una empenteta pujarien al carro de l'esforç i l'autosuperació. Aquests són els valors que la societat, com a institució, transmet oficialment als joves: alguns, és clar, se n'escapen, si tenen la sort de comptar amb famílies que se'n cuiden, o si ells mateixos són més espavilats. Si busquen ajuda, en canvi, només trobaran condons.
M'he entretingut llegint el cartell sobre la SIDA. Diu que no es transmet dutxant-se, cosa que s'agraeix de saber amb l'aigua que ens arriba en cisternes rovellades. No he trobat cap secció en què es doni informació a un jove que vulgui muntar una empresa, o fer un intercanvi per aprendre anglès, o trobar una feineta a l'estiu, ni que sigui en un càmping, amb guiris.
divendres, 23 de maig del 2008
Per a què volem el país?
Llegeixo a eldebat.cat (http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=25970) una notícia curiosa: "Una campanya reclama la catalanitat de Rodolfo Chikilicuatre. Un portal de joves ha engegat una campanya per reivindicar la catalanitat de Rodolfo Chikilicuatre, en tant que és coneixedor de la llengua catalana encara que la seva –no gaire extensa– producció musical es generi en castellà". "Els joves d’Sms25 volen que Chiklilicuatre sigui a Eurovisió el que el compositor català Pau Casals va ser a l’ONU", es pot llegir també en aquesta notícia.
No sé què s'imagina cadascú de nosaltres quan s'afaiçona una Catalunya independent. És probable que alguns en tinguin prou amb una cultura espanyola passada pel traductor automàtic: de fet, actualment hi hauria instruments informàtics per publicar pràcticament a l'instant, per exemple, la versió catalana de "Libertad digital".
Jo parteixo d'un ideal noucentista. Per a mi, una Catalunya lliure és també -i en gran part, potser en la màxima part- una Catalunya més civilitzada, més europea. La independència com a ideal d'evolució social, de progrés moral. Una Catalunya independent o una Catalunya en què es parli català però en la qual aquest idioma només serveixi per a embrutir moralment la persona, per a apropar-la més a l'animalitat, no m'interessa. Preferiria mil vegades més una Catalunya castellana i culta, fins i tot una Catalunya expoliada i sotmesa, però moralment, espiritualment vigorosa.
Lluís Llach canta un país lliure en el qual només hi vol ser si hi som tots, parlem el que parlem i vinguem d'on vinguem. Em sembla una idea bellíssima. Però jo n'hi afegeixo una altra: no m'interessa un país lliure si és una còpia de la vulgaritat que s'ha anat imposant darrerament. La independència és un ideal de salvació moral.
Per això lamento que aquests joves creguin que fan un servei al país demanant que s'accepti com a català un producte que ens degrada com a membres de l'espècie humana. I encara és més humiliant que se citi en aquest context el Mestre Pau Casals, símbol del més noble que arrela en tots nosaltres, mostra de tota delicadesa, de tot compromís, de tota llibertat que porta el progrés.
No tot s'hi val a Catalunya. Si s'ensorren definitivament els valors d'aquest poble, que se n'ensorri també la llengua i les ànsies d'alliberar-lo. Si ha d'aconseguir una veu pròpia dins del conjunt de les nacions, que no sigui per a escampar immundícia, sinó per a elevar l'esperit dels qui hauran de compartir amb nosaltres la casa comuna de la Terra.
dijous, 22 de maig del 2008
En Pau Ferrer
En Pau Ferrer sempre va ser una persona insegura. Tancat a casa, no havent de pronunciar les paraules que pensava -com si pensar-les no fos prou mèrit-, s'agradava quan les deixava per escrit. En públic, allò mateix que s'imaginava brillant i que, segurament, ho era, esdevenia més vulgar, per la timidesa que esquivava les mirades, per les mans tremoloses, per la veu insegura, per les paraules que costaven de sortir si no era a través dels dits.
Els altres el tractaven bé, i el trobaven una persona agradable, amable i humana. No en tenia cap queixa, però li coïa que, inconscientment, quan havien de triar algú per a una responsabilitat pública, mai no pensessin en ell. Li coïa perquè no ho feien amb cap mala fe, sinó per un instint gairebé unànime: sempre es deixaven enlluernar per algú de paraula més fàcil, d'aparença més enèrgica, de dicció més clara. Era el dictamen irrevocable de la natura.
Relativament integrat en aquest món que, malgrat tot, l'aceptava i li reservava intervencions honorífiques, era tanmateix força susceptible als comentaris, no pas als que considerava d'una mala fe evident sinó a aquells que, per la màxima bona fe amb què eren pronunciats, el projectaven també amb la màxima clarividència cap a un mirall que no el feia el príncep que li havien promès o que s'havia afigurat furtivament. I, acceptant íntimament aquestes crítiques, aquestes observacions, se sentia insignificant, inferior a companys seus que reflectien inapel·lablement més dinamisme. I és així com estava relativament feliç quan havia de viure amagat, però es platejava tantes i tantes coses quan el feien actuar de veritat, a l'escenari de la vida, que mira tothom.
En Pau Ferrer va morir al segle XVII a Tremp. O potser al segle XIX a Barcelona. O potser, acabada la guerra dels tres anys, a Lleida, l'any 1941. Qui ho sap. Qui se'n recorda ara, d'en Pau Ferrer. Qui es recorda de les seves inseguretats, qui es recorda de les certeses del seu amic, en Joan Sagarra. Però, si mireu els seus ossos, encara desprenen una certa melangia per aquell paper que sempre va delejar i repetidament es veié incapaç d'imposar amb autoritat.
Els altres el tractaven bé, i el trobaven una persona agradable, amable i humana. No en tenia cap queixa, però li coïa que, inconscientment, quan havien de triar algú per a una responsabilitat pública, mai no pensessin en ell. Li coïa perquè no ho feien amb cap mala fe, sinó per un instint gairebé unànime: sempre es deixaven enlluernar per algú de paraula més fàcil, d'aparença més enèrgica, de dicció més clara. Era el dictamen irrevocable de la natura.
Relativament integrat en aquest món que, malgrat tot, l'aceptava i li reservava intervencions honorífiques, era tanmateix força susceptible als comentaris, no pas als que considerava d'una mala fe evident sinó a aquells que, per la màxima bona fe amb què eren pronunciats, el projectaven també amb la màxima clarividència cap a un mirall que no el feia el príncep que li havien promès o que s'havia afigurat furtivament. I, acceptant íntimament aquestes crítiques, aquestes observacions, se sentia insignificant, inferior a companys seus que reflectien inapel·lablement més dinamisme. I és així com estava relativament feliç quan havia de viure amagat, però es platejava tantes i tantes coses quan el feien actuar de veritat, a l'escenari de la vida, que mira tothom.
En Pau Ferrer va morir al segle XVII a Tremp. O potser al segle XIX a Barcelona. O potser, acabada la guerra dels tres anys, a Lleida, l'any 1941. Qui ho sap. Qui se'n recorda ara, d'en Pau Ferrer. Qui es recorda de les seves inseguretats, qui es recorda de les certeses del seu amic, en Joan Sagarra. Però, si mireu els seus ossos, encara desprenen una certa melangia per aquell paper que sempre va delejar i repetidament es veié incapaç d'imposar amb autoritat.
dimarts, 20 de maig del 2008
Nadala de primavera
A l'amic Miquel, fill de la camarada Chacón, amb l'esperança que, quan creixi, hi hagi almenys un aeroport per emigrar
L'Espanya més guai
ja té successor:
vine ja a adorar-lo,
Rei, Pare i Pastor.
L'hem vist dia a dia
créixer ben constant;
cada ecografia
l'heu anat mostrant
i ara no ja és nat
de la socialista
ni del matrimoni:
és el patrimoni
de la humanitat
de tots els que curren
en aquest forat
-de la Hispanitat.
I ens l'estimem tant
que per fer-lo créixer,
an aquest infant,
ens ha agradat péixer
la panxa materna.
Amb vots agraïts
hem omplert contents
la teva caverna.
Ara que has nascut
et vindrà a adorar
el Gran Barrabàs:
així n'aprendràs
des de ben petit.
Fes al rei la carta:
que et porti un cabàs,
però per si de cas
demana als teus pares,
que aquest promet molt
i no dona res,
i tu ets del Vallès!
Com que el bon Rivera
no vol sant Rafel:
diu que el nostre Jordi
sona menys cruel
i l'amic Carod
no hi està d'acord
i defensa l'onze
perquè ho diu el cor
per què no posem,
no és estrafolari
el teu naixement
en el calendari?
Festa nacional
per al mes de maig,
que més demaneu,
cada dia un raig!
Ets l'encarnació
de la nostra terra
que es digué nació
i és una desferra.
L'Espanya més guai
ja té successor:
vine ja a adorar-lo,
Rei, Pare i Pastor.
L'hem vist dia a dia
créixer ben constant;
cada ecografia
l'heu anat mostrant
i ara no ja és nat
de la socialista
ni del matrimoni:
és el patrimoni
de la humanitat
de tots els que curren
en aquest forat
-de la Hispanitat.
I ens l'estimem tant
que per fer-lo créixer,
an aquest infant,
ens ha agradat péixer
la panxa materna.
Amb vots agraïts
hem omplert contents
la teva caverna.
Ara que has nascut
et vindrà a adorar
el Gran Barrabàs:
així n'aprendràs
des de ben petit.
Fes al rei la carta:
que et porti un cabàs,
però per si de cas
demana als teus pares,
que aquest promet molt
i no dona res,
i tu ets del Vallès!
Com que el bon Rivera
no vol sant Rafel:
diu que el nostre Jordi
sona menys cruel
i l'amic Carod
no hi està d'acord
i defensa l'onze
perquè ho diu el cor
per què no posem,
no és estrafolari
el teu naixement
en el calendari?
Festa nacional
per al mes de maig,
que més demaneu,
cada dia un raig!
Ets l'encarnació
de la nostra terra
que es digué nació
i és una desferra.
diumenge, 18 de maig del 2008
Arriba la renda
Jo em passo tot l'any treballant. A més de la feina de professor, faig col·laboracions per a editorials. Es tracta sempre de feines molt minucioses, perquè les coses s'han de crear, corregir bé, maquetar-les. Són feines igualment sempre urgents: em pots tenir aquestes pàgines per a demà, sisplau? No són gaires. I, quan t'hi poses, resulta que en són cinquanta, i cada dia se't fan les dues o les tres i vas al llit quan ja no pots més.
Quan parles amb la gent "normal", no ho entén:
- Encara no has estat a Madrid? Doncs mira que s'hi va bé amb l'AVE. I és una ciutat que fa goig, no com Barcelona. Allí sí que ho tenen cuidat. I hi ha una moguda a la nit! Quina diferència de Barcelona, tan provinciana.
- Aquests dies he estat a Londres. Mira, em van trucar uns amics i vaig dir que sí. Quina passada! A tu t'agradaria el British: hi ha tot de monuments medievals d'Atenes.
- Vols venir a la platja? Va home, sempre tan ensopit. T'aniria bé una mica de morenor. Es tracta de passar-hi el dia sense fer res, de panxing. Ara hi ha poca gent i "ho disfrutes" molt.
Bé, resulta que aquests dies s'obre la temporada de passar encara més comptes amb l'Estat. Dic més perquè sovint no som conscients que cada vegada que allarguem la mà, sigui per a comprar un canterano, una ampolla de Nestea o una capseta de condons, l'Estat ens fot el 16%. Però ara ve la grossa: cal fer l'IRPF.
Parlo amb molts d'aquests companys que s'han passat l'any anant a la platja, al gym, que han fet més voltes que el 69 amb Ryanair: "mira, aquest any em tornen 300 euros"; "doncs a mi me'n tornen 1000! És que tinc una hipoteca!"; "ah! que poc, no? A mi calculo que me'n daran 1500!". Després d'un any de premis, els arriba el premi final: l'Estat els dona un certificat de bons ciutadans, sota la forma de bonificació econòmica.
A mi en canvi, per haver estat tot l'any tancat a casa, per haver dit que no a totes les ofertes de lleure, per haver fet possible que algunes editorials treguin a temps els llibres de text, m'arriba el càstig, la multa: enguany, amb sort, hauràs de pagar 8.000 euros. Si fem una trampeta per aquí, potser només en seran 7.500.
Un amic meu es trobava en la mateixa situació que jo (menys greu perquè feia menys col·laboracions) i ja se n'ha cansat. L'any passat es va quedar amb el sou de professor i prou: si ens volen socialistes, doncs a mamar tots, que en Solbes és corpulent. Avui em comunica el resultat: per haver deixat de treballar a l'editorial, l'Estat el premia amb 600 euros: la declaració li surt a retornar. Tenint en compte que, quan hi treballava, pagava 3.000 euros d'IRPF, el guany és de 3.600 euros. Com diu ell mateix molt gràficament, "em paguen 3.600 euros per no treballar".
Heus ací la pau, el progrés i la justícia social socialistes: un progrés que consisteix a barrar el pas als qui volen fer progressar el país amb el seu esforç; una justícia social que consisteix a castigar el millor tant per cent de la societat, l'únic que la pot fer tirar endavant.
Dissortadament, en aquest cas el problema és europeu i per això, contestant al meu amic Saumell, que no sap on fugir, li aconsello que en tot cas no vagi a Europa. Com deia Pere Quart, "allí encara agrades una mica més". Després vindran els savis europeus i ens ompliran d'informes perquè han detectat que se'ls fuguen els cervells i ni tan sols a Alemanya no hi ha ningú que estudiï enginyeries. Faran informes i crearan més funcionaris per a controlar que es duguin a terme, i més impostos per a pagar aquests funcionaris. I la solució, de tan simple i tan òbvia, no se li acut a ningú: que a final de mes, el treballador hauria de cobrar, no de pagar.
Quan parles amb la gent "normal", no ho entén:
- Encara no has estat a Madrid? Doncs mira que s'hi va bé amb l'AVE. I és una ciutat que fa goig, no com Barcelona. Allí sí que ho tenen cuidat. I hi ha una moguda a la nit! Quina diferència de Barcelona, tan provinciana.
- Aquests dies he estat a Londres. Mira, em van trucar uns amics i vaig dir que sí. Quina passada! A tu t'agradaria el British: hi ha tot de monuments medievals d'Atenes.
- Vols venir a la platja? Va home, sempre tan ensopit. T'aniria bé una mica de morenor. Es tracta de passar-hi el dia sense fer res, de panxing. Ara hi ha poca gent i "ho disfrutes" molt.
Bé, resulta que aquests dies s'obre la temporada de passar encara més comptes amb l'Estat. Dic més perquè sovint no som conscients que cada vegada que allarguem la mà, sigui per a comprar un canterano, una ampolla de Nestea o una capseta de condons, l'Estat ens fot el 16%. Però ara ve la grossa: cal fer l'IRPF.
Parlo amb molts d'aquests companys que s'han passat l'any anant a la platja, al gym, que han fet més voltes que el 69 amb Ryanair: "mira, aquest any em tornen 300 euros"; "doncs a mi me'n tornen 1000! És que tinc una hipoteca!"; "ah! que poc, no? A mi calculo que me'n daran 1500!". Després d'un any de premis, els arriba el premi final: l'Estat els dona un certificat de bons ciutadans, sota la forma de bonificació econòmica.
A mi en canvi, per haver estat tot l'any tancat a casa, per haver dit que no a totes les ofertes de lleure, per haver fet possible que algunes editorials treguin a temps els llibres de text, m'arriba el càstig, la multa: enguany, amb sort, hauràs de pagar 8.000 euros. Si fem una trampeta per aquí, potser només en seran 7.500.
Un amic meu es trobava en la mateixa situació que jo (menys greu perquè feia menys col·laboracions) i ja se n'ha cansat. L'any passat es va quedar amb el sou de professor i prou: si ens volen socialistes, doncs a mamar tots, que en Solbes és corpulent. Avui em comunica el resultat: per haver deixat de treballar a l'editorial, l'Estat el premia amb 600 euros: la declaració li surt a retornar. Tenint en compte que, quan hi treballava, pagava 3.000 euros d'IRPF, el guany és de 3.600 euros. Com diu ell mateix molt gràficament, "em paguen 3.600 euros per no treballar".
Heus ací la pau, el progrés i la justícia social socialistes: un progrés que consisteix a barrar el pas als qui volen fer progressar el país amb el seu esforç; una justícia social que consisteix a castigar el millor tant per cent de la societat, l'únic que la pot fer tirar endavant.
Dissortadament, en aquest cas el problema és europeu i per això, contestant al meu amic Saumell, que no sap on fugir, li aconsello que en tot cas no vagi a Europa. Com deia Pere Quart, "allí encara agrades una mica més". Després vindran els savis europeus i ens ompliran d'informes perquè han detectat que se'ls fuguen els cervells i ni tan sols a Alemanya no hi ha ningú que estudiï enginyeries. Faran informes i crearan més funcionaris per a controlar que es duguin a terme, i més impostos per a pagar aquests funcionaris. I la solució, de tan simple i tan òbvia, no se li acut a ningú: que a final de mes, el treballador hauria de cobrar, no de pagar.
dissabte, 17 de maig del 2008
Votar amb la polla
Si la gent, a Catalunya, votés amb el cap, votaria un partit independentista perquè, com diu avui en Salvador Alemany a l'Avui, el món actual es caracteritza per una gran competició entre els territoris i, en el cas de Catalunya, la unió amb Espanya es tradueix en un benefici desmesurat cap a un únic territori, que és el centre i, concretament, Madrid. Racionalment, doncs, i amb independència de l'origen o la llengua materna, la independència de Catalunya seria l'única manera de garantir-li una competència digna dins d'Europa i del món. Tanmateix, la gent no vota independència i, per tant, no vota amb el cap.
Si la gent votés amb el cor, votaria un partit regionalista, perquè la població catalana és majoritàriament d'origen espanyol. Per tant, el que més s'adapta la seva visió del món és un partit que no trenqui els lligams amb Espanya, que és la terra dels seus pares i dels seus avis, però que defensi algun privilegi per a Catalunya, que és el territori on viuen. Tanmateix, la gent no vota regionalisme i, per tant, tampoc no vota amb el cor.
La gent vota PSOE. Ho confirma l'enquesta històrica que s'ha publicat aquesta setmana: per primer cop a la història de Catalunya, el catalanisme pot deixar de ser majoritari al Parlament de Catalunya. Montilla i Chacón guanyen de carrer: 27% davant de 21% de CiU i menys encara d'ERC. I això és perquè la gent no vota amb el cap ni amb el cor.
Quan sents parlar en Mas o algú d'ERC i el compares amb en Montilla, la diferència és abismal, en tots sentits. Totes les empreses de tots els sectors de totes les èpoques i de tot el món tindrien clar que cal contractar en Mas o en Carretero i no en Montilla. Tanmateix, a Catalunya la gent vota Montilla, i això és perquè vota amb la polla.
Hem arribat a una època en què els continguts dels missatges electorals no interessen en absolut. Aquests dies, CiU i ERC estan presentant unes reflexions boníssimes sobre el futur de Catalunya, amb vista als congressos que han de fer els respectius partits. Són documents profunds, ben pensats i que oferirien un futur segurament brillant per als catalans, parlin el que parlin a casa seva. Tanmateix, aquestes reflexions les seguim unes 2.000 persones a Catalunya. La resta dels 10 milions que viuen a casa nostra miren Tele 5, parlen pel MSN, van a la platja. No els interessa el més mínim tota aquesta reflexió que, d'altra banda, no entendrien.
Aquesta enorme massa de gent, quan va a votar vota no pas aquell que pot oferir millor perspectives al país, sinó aquell que s'assembla més a ell. És un fenomen paral·lel a la televisió: abans s'emetien debats o documentals, ara s'emeten realities perquè, per un estrany mecanisme, la gent vol veure a la pantalla la mateixa vulgaritat que troba i veu a casa seva.
Per tant, a l'hora de votar també prefereixen algú que parli com ells -en mal català o en castellà-, que es digui com ells -si mires els cognoms dels convergents, no sé pas de quin cony de reserva siüx els han trets-, que no tingui estudis, com ells i que experimenti -aparentment, és clar- les mateixes vicissituds que ells: malalties, embarassos, etc. Voten amb la polla: s'agrupen per afinitats molt primitives, de clan, defensant l'espècie i primant la genètica, la raça, les gònades, per damunt de qualsevol consideració racional que pogués apartar-nos d'etapes primitives de l'evolució.
Ja ho he dit moltes vegades, però l'evolució del catalanisme no va per aquí i, en conseqüència, cada vegada esdevé més minoritari: el catalanisme no és "guai", li falten paletes, caixeres de DIA, instal·ladors de finestres d'alumini. Li falta ser representatiu de la societat que vol governar. La represenativitat és imprescindible per a qualsevol govern, però més encara en una societat com la catalana, que no vota ni amb el cor ni amb el cap, sinó amb la polla.
Si la gent votés amb el cor, votaria un partit regionalista, perquè la població catalana és majoritàriament d'origen espanyol. Per tant, el que més s'adapta la seva visió del món és un partit que no trenqui els lligams amb Espanya, que és la terra dels seus pares i dels seus avis, però que defensi algun privilegi per a Catalunya, que és el territori on viuen. Tanmateix, la gent no vota regionalisme i, per tant, tampoc no vota amb el cor.
La gent vota PSOE. Ho confirma l'enquesta històrica que s'ha publicat aquesta setmana: per primer cop a la història de Catalunya, el catalanisme pot deixar de ser majoritari al Parlament de Catalunya. Montilla i Chacón guanyen de carrer: 27% davant de 21% de CiU i menys encara d'ERC. I això és perquè la gent no vota amb el cap ni amb el cor.
Quan sents parlar en Mas o algú d'ERC i el compares amb en Montilla, la diferència és abismal, en tots sentits. Totes les empreses de tots els sectors de totes les èpoques i de tot el món tindrien clar que cal contractar en Mas o en Carretero i no en Montilla. Tanmateix, a Catalunya la gent vota Montilla, i això és perquè vota amb la polla.
Hem arribat a una època en què els continguts dels missatges electorals no interessen en absolut. Aquests dies, CiU i ERC estan presentant unes reflexions boníssimes sobre el futur de Catalunya, amb vista als congressos que han de fer els respectius partits. Són documents profunds, ben pensats i que oferirien un futur segurament brillant per als catalans, parlin el que parlin a casa seva. Tanmateix, aquestes reflexions les seguim unes 2.000 persones a Catalunya. La resta dels 10 milions que viuen a casa nostra miren Tele 5, parlen pel MSN, van a la platja. No els interessa el més mínim tota aquesta reflexió que, d'altra banda, no entendrien.
Aquesta enorme massa de gent, quan va a votar vota no pas aquell que pot oferir millor perspectives al país, sinó aquell que s'assembla més a ell. És un fenomen paral·lel a la televisió: abans s'emetien debats o documentals, ara s'emeten realities perquè, per un estrany mecanisme, la gent vol veure a la pantalla la mateixa vulgaritat que troba i veu a casa seva.
Per tant, a l'hora de votar també prefereixen algú que parli com ells -en mal català o en castellà-, que es digui com ells -si mires els cognoms dels convergents, no sé pas de quin cony de reserva siüx els han trets-, que no tingui estudis, com ells i que experimenti -aparentment, és clar- les mateixes vicissituds que ells: malalties, embarassos, etc. Voten amb la polla: s'agrupen per afinitats molt primitives, de clan, defensant l'espècie i primant la genètica, la raça, les gònades, per damunt de qualsevol consideració racional que pogués apartar-nos d'etapes primitives de l'evolució.
Ja ho he dit moltes vegades, però l'evolució del catalanisme no va per aquí i, en conseqüència, cada vegada esdevé més minoritari: el catalanisme no és "guai", li falten paletes, caixeres de DIA, instal·ladors de finestres d'alumini. Li falta ser representatiu de la societat que vol governar. La represenativitat és imprescindible per a qualsevol govern, però més encara en una societat com la catalana, que no vota ni amb el cor ni amb el cap, sinó amb la polla.
dimecres, 14 de maig del 2008
L'enfadament d'en Montilla
El proppassat dissabte, en Montilla va escriure un articlet al diari El País, dient que "Catalunya ja no pot esperar més" en finançament. És un articlet curt, però jo sempre ho dic als alumnes: si sou curtets i no podeu escriure, escriviu quatre frases, evitant les subordinades, però almenys no hi feu faltes. Ja és molt. Sembla que els professors de gramàtica d'en Montilla també li donen aquest consell.
El que em sorprèn més d'aquest article és l'entusiasme que ha despertat, per part també de persones intel·ligents. Ha rebut elogis d'en Pujol o d'en Joan Tapia (al eldebat.com), per exemple, entre els que he pogut seguir. M'estranya que la gent intel·ligent també hagi caigut a la trampa, com babaus.
Alguns dels meus amics em diuen que en Montilla ha escrit això per acontentar els seus socis d'ERC, que el dia 7 de juny fan congrés i han de demostrar al públic que valia la pena pujar als altars els socialistes: veieu, en Montilla ja se'ns està descarant, la jugada era bona. No està mal aquesta interpretació de l'article, sobretot perquè no cau en l'autocomplaença boba d'un Pujol o d'un Tapia, però jo crec que n'hi ha una altra de més plausible, tenint en compte que el PSC sap que ERC serà sempre un partit marginal que difícilment els farà ombra.
Quan s'interpreta un text, un element que cal tenir sempre molt present és el context. Això ho diuen els lingüistes i els juristes, a l'hora d'interpretar lleis. I el context d'aquest article és ben clar: el diari "El País". D'aquí jo en dedueixo que l'article no està destinat a fer canviar d'opinió els qui manen, sinó els qui obeeixen. Perquè, efectivament, si es vol influir sobre en ZP, la manera adequada de fer-ho no és escriure al diari (fet que fins i tot pot ser interpretat com una manca de respecte, per allò de "doncs me'n vaig assabentar pel diari"), sinó negociar a alt nivell i en secret, no escampant-ho amb bombo i platerets. A mi em sembla, doncs, que la finalitat de l'article és influir sobre la gent, sobre els lectors del diari, que són els qui no tenen accés als informes secrets.
Si un va llegint l'evolució del PSC aquests darrers mesos, veu clar que l'objectiu que s'han proposat és fer fora CiU de qualsevol centre de poder i col·locar-se ells, com diuen, en "la nova centralitat". Pràcticament tota l'acció de govern del PSC està orientada actualment cap a aquest objectiu, d'altra banda fàcil d'assolir, atès que només el PSC és actualment capaç d'omplir estadis i camps de futbol a casa nostra.
Per tal d'aconseguir-lo, cal d'una banda mostrar-se lleugerament espanyolista, per no perdre vots pel sector Ciutadans i, per l'altra, moderadament catalanista, per guanyar-ne de CiU o d'ERC. Per això la política del PSC oscil·la entre aquestes dues tendències: d'una banda, l'ajuntament de Tarragona demanda els autors de les guixades a favor de Franki -manifestació d'espanyolisme "guai", atès que tothom està d'acord, més o menys, que no cal fer actes vandàlics-; de l'altra, reclama diners, manifestació de catalanisme igualment "guai", ja que tothom veu bé que hi hagi més pasta, encara que porti un toro com una catedral al cotxe. Sobretot que tot sigui "chikiguai".
Ara, doncs, ha tocat una manifestació de catalanisme, amb la qual han guanyat uns quants vots d'antics simpatitzants de CiU o ERC. Tanmateix, és una manifestació absolutament buida, sense cap mena de conseqüència jurídica ni cap tipus de continuïtat: un dels milers d'articles que es publiquen cada dia als diaris (d'altra banda classificable dins del grup de "fluixets"), que queden oblidats l'endemà mateix, quan ja han passat tot de coses noves.
Al meu entendre, en ZP ja té pensat que aviat, enlloc de robar-nos-ho gairebé tot, ens robarà només, posem per cas, el 95%. La successió de fets va, doncs, d'aquesta manera: en ZP truca a en Montilla i li diu que es faci l'enfadat i, sobretot, que se n'assabenti tothom; el diari amic El País és un bon lloc per comunicar-ho; després, s'escenifiquen negociacions i es fa veure que s'ha escoltat Catalunya; finalment, quan arriba la propina se celebra amb grans alegrois la capacitat negociadora d'en Montilla. És aleshores quan es pot atacar ERC i CiU, als quals ja s'al·ludeix veladament en l'article com a "Lega Nord": ho veieu, com els catalans no tenen raó, si en ZP sempre ens fa cas, home. Com hi pot haver gent que encara no ho vegi, i no ens voti.
El que em sorprèn més d'aquest article és l'entusiasme que ha despertat, per part també de persones intel·ligents. Ha rebut elogis d'en Pujol o d'en Joan Tapia (al eldebat.com), per exemple, entre els que he pogut seguir. M'estranya que la gent intel·ligent també hagi caigut a la trampa, com babaus.
Alguns dels meus amics em diuen que en Montilla ha escrit això per acontentar els seus socis d'ERC, que el dia 7 de juny fan congrés i han de demostrar al públic que valia la pena pujar als altars els socialistes: veieu, en Montilla ja se'ns està descarant, la jugada era bona. No està mal aquesta interpretació de l'article, sobretot perquè no cau en l'autocomplaença boba d'un Pujol o d'un Tapia, però jo crec que n'hi ha una altra de més plausible, tenint en compte que el PSC sap que ERC serà sempre un partit marginal que difícilment els farà ombra.
Quan s'interpreta un text, un element que cal tenir sempre molt present és el context. Això ho diuen els lingüistes i els juristes, a l'hora d'interpretar lleis. I el context d'aquest article és ben clar: el diari "El País". D'aquí jo en dedueixo que l'article no està destinat a fer canviar d'opinió els qui manen, sinó els qui obeeixen. Perquè, efectivament, si es vol influir sobre en ZP, la manera adequada de fer-ho no és escriure al diari (fet que fins i tot pot ser interpretat com una manca de respecte, per allò de "doncs me'n vaig assabentar pel diari"), sinó negociar a alt nivell i en secret, no escampant-ho amb bombo i platerets. A mi em sembla, doncs, que la finalitat de l'article és influir sobre la gent, sobre els lectors del diari, que són els qui no tenen accés als informes secrets.
Si un va llegint l'evolució del PSC aquests darrers mesos, veu clar que l'objectiu que s'han proposat és fer fora CiU de qualsevol centre de poder i col·locar-se ells, com diuen, en "la nova centralitat". Pràcticament tota l'acció de govern del PSC està orientada actualment cap a aquest objectiu, d'altra banda fàcil d'assolir, atès que només el PSC és actualment capaç d'omplir estadis i camps de futbol a casa nostra.
Per tal d'aconseguir-lo, cal d'una banda mostrar-se lleugerament espanyolista, per no perdre vots pel sector Ciutadans i, per l'altra, moderadament catalanista, per guanyar-ne de CiU o d'ERC. Per això la política del PSC oscil·la entre aquestes dues tendències: d'una banda, l'ajuntament de Tarragona demanda els autors de les guixades a favor de Franki -manifestació d'espanyolisme "guai", atès que tothom està d'acord, més o menys, que no cal fer actes vandàlics-; de l'altra, reclama diners, manifestació de catalanisme igualment "guai", ja que tothom veu bé que hi hagi més pasta, encara que porti un toro com una catedral al cotxe. Sobretot que tot sigui "chikiguai".
Ara, doncs, ha tocat una manifestació de catalanisme, amb la qual han guanyat uns quants vots d'antics simpatitzants de CiU o ERC. Tanmateix, és una manifestació absolutament buida, sense cap mena de conseqüència jurídica ni cap tipus de continuïtat: un dels milers d'articles que es publiquen cada dia als diaris (d'altra banda classificable dins del grup de "fluixets"), que queden oblidats l'endemà mateix, quan ja han passat tot de coses noves.
Al meu entendre, en ZP ja té pensat que aviat, enlloc de robar-nos-ho gairebé tot, ens robarà només, posem per cas, el 95%. La successió de fets va, doncs, d'aquesta manera: en ZP truca a en Montilla i li diu que es faci l'enfadat i, sobretot, que se n'assabenti tothom; el diari amic El País és un bon lloc per comunicar-ho; després, s'escenifiquen negociacions i es fa veure que s'ha escoltat Catalunya; finalment, quan arriba la propina se celebra amb grans alegrois la capacitat negociadora d'en Montilla. És aleshores quan es pot atacar ERC i CiU, als quals ja s'al·ludeix veladament en l'article com a "Lega Nord": ho veieu, com els catalans no tenen raó, si en ZP sempre ens fa cas, home. Com hi pot haver gent que encara no ho vegi, i no ens voti.
dilluns, 12 de maig del 2008
Convergents gais
El meu amic virtual Miquel Saumell diu que avui tenia pensat escriure sobre els convergais, la nova sectorial homòfila de Convergència, però que no ho fa perquè, en solidaritat amb alguns països d'Europa, en què avui és festa, prefereix descansar (http://elradardesarria.blogspot.com/). Convida, tanmateix, a pronunciar-nos sobre el tema, cosa que faig obedient.
A Europa, la dreta i l'esquerra fan exactament i des de fa temps la mateixa política. La diferència entre dreta i esquerra ja no és d'ideologia, sinó de persones: per atzar, en alguns països europeus hi ha un grupet de gent més ben preparada a la dreta i, en d'altres, a l'inrevés. Tant els uns com els altres resolen els problemes amb les mateixes solucions, que tendeixen a imitar malament els Estats Units i que els converteixen, doncs, en una mena de dreta esquerranosa o esquerra dretana.
En aquestes circumstàncies, les diferències entre els partits són de maquillatge, són externes, i es basen en foteses, bajanades o superficialitats. El nucli important del pensament, i la política que se'n deriva, és exactament el mateix; les diferències superficials entre dreta i esquerra són igualment cada cop menys nombroses, i es basen en tres o quatre qüestions que no tenen la més mínima importància per al país. Per exemple, una actitud més o menys bel·ligerant cap a l'Església.
Dintre d'aquestes diferències superficials, hi ha l'actitud envers l'homosexualitat. Tant la dreta com l'esquerra tenen un percentatge d'homosexuals que raneja el 5%, que és el que l'informe Kinsey diu que hi ha a la humanitat. Tant els polítics dretans com els esquerrans s'alliten amb els seus amants, pagant o no, i els tracten amb el mateix afecte o desafecte. Tanmateix, els uns, vençut l'Instant -com diria en Foix- surten per la tele i diuen que se senten orgullosos de ser gais, mentre que els altres, quan hi surten, és per dir-hi que els repugna que dos homes es puguin fer un petó, portant encara saliva a la boca. Només és una qüestió del grau d'hipocresia que vulguis posar a la teva vida, en cap cas de tendència ideològica o sexual.
A Europa sempre hi ha hagut homosexuals i aquests sempre han alliberat el seu desig igual que els heterosexuals. Independentment del que han dit les lleis en cada moment, mai no s'ha prohibit que, en la foscor d'una sagristia, per exemple, s'ajuntessin dos cossos ardents per obeir l'única gran, implacable i definitiva llei, que és la del desig. És cert que alguns han anat a parar a la foguera, però no més, posem per cas, que multitud de dones innocents que han estat titllades de bruixes i, en conseqüència, en virtut d'aquest concepte jurídic tan poc determinat, exterminades i anorreades.
Igualment ara, ningú no prohibeix que, a Catalunya, es practiquin tota mena d'actes homosexuals, amb la varietat que es vulgui, amb qui es vulgui i a l'hora que es vulgui. Entreu, per exemple, al xat de Chueca i, si teniu la sort que agradeu a algú, aquesta mateixa tarda ja podreu compartir el llit amb algú del vostre sexe.
Bé, essent així les coses, s'esdevé que aquest tema resulta tanmateix sensible, i la postura que hi adoptis ja et fa ser progre o no. Si defenses, per exemple, la independència de Catalunya, i t'arrisques a anar a la presó, com el pobre Franki, ets, ras i curt, un fanàtic. En canvi, si dius que és una vergonya que els gais siguin estigmatitzats, esdevens un heroi, un campió de la llibertat i el progrés humà. Per tant, està clar el que ha de fer CiU: ser el partit més gai de tots, crear sectorials gais arreu del país, posar d'ajudant d'en Mas un homosexual reconegut. I, sobretot, escampar-ho, tenint en compte que els socialistes tenen tots els mitjans del país al seu favor, per terra, mar i aire, i els convergents, només el full parroquial.
Fa uns dies ja vaig aconsellar a l'Artur Mas que abaixés el nivell i introduís en el seu discurs elements absolutament irrellevants però que són els que entén la gent i fa simpàtics els partits, i sembla que ho estan veient. Per tant, només puc felicitar en Mas per aquesta decisió, advertint-lo però que la tracti amb rigor, perquè una mateixa cosa, si la fan els socialistes és una heroïcitat, i si la fa CiU o ERC és un intent desesperat per no desaparèixer del mapa.
I, per cert -però això vindrà en un altre article-: per a quan el vot per als immigrants, amics de CiU? Que no veieu que està al caure i el primer que el defensi aferrissadament s'endurà tots els José Augustos, Mohamets i Marías Gracielas? Pitjor que els votants catalans no ho faran, i almenys us traureu la fama de racistes, que ara s'està estenent com una taca d'oli contra tots aquells que estimem el país i ens diem, per tant, catalanistes.
A Europa, la dreta i l'esquerra fan exactament i des de fa temps la mateixa política. La diferència entre dreta i esquerra ja no és d'ideologia, sinó de persones: per atzar, en alguns països europeus hi ha un grupet de gent més ben preparada a la dreta i, en d'altres, a l'inrevés. Tant els uns com els altres resolen els problemes amb les mateixes solucions, que tendeixen a imitar malament els Estats Units i que els converteixen, doncs, en una mena de dreta esquerranosa o esquerra dretana.
En aquestes circumstàncies, les diferències entre els partits són de maquillatge, són externes, i es basen en foteses, bajanades o superficialitats. El nucli important del pensament, i la política que se'n deriva, és exactament el mateix; les diferències superficials entre dreta i esquerra són igualment cada cop menys nombroses, i es basen en tres o quatre qüestions que no tenen la més mínima importància per al país. Per exemple, una actitud més o menys bel·ligerant cap a l'Església.
Dintre d'aquestes diferències superficials, hi ha l'actitud envers l'homosexualitat. Tant la dreta com l'esquerra tenen un percentatge d'homosexuals que raneja el 5%, que és el que l'informe Kinsey diu que hi ha a la humanitat. Tant els polítics dretans com els esquerrans s'alliten amb els seus amants, pagant o no, i els tracten amb el mateix afecte o desafecte. Tanmateix, els uns, vençut l'Instant -com diria en Foix- surten per la tele i diuen que se senten orgullosos de ser gais, mentre que els altres, quan hi surten, és per dir-hi que els repugna que dos homes es puguin fer un petó, portant encara saliva a la boca. Només és una qüestió del grau d'hipocresia que vulguis posar a la teva vida, en cap cas de tendència ideològica o sexual.
A Europa sempre hi ha hagut homosexuals i aquests sempre han alliberat el seu desig igual que els heterosexuals. Independentment del que han dit les lleis en cada moment, mai no s'ha prohibit que, en la foscor d'una sagristia, per exemple, s'ajuntessin dos cossos ardents per obeir l'única gran, implacable i definitiva llei, que és la del desig. És cert que alguns han anat a parar a la foguera, però no més, posem per cas, que multitud de dones innocents que han estat titllades de bruixes i, en conseqüència, en virtut d'aquest concepte jurídic tan poc determinat, exterminades i anorreades.
Igualment ara, ningú no prohibeix que, a Catalunya, es practiquin tota mena d'actes homosexuals, amb la varietat que es vulgui, amb qui es vulgui i a l'hora que es vulgui. Entreu, per exemple, al xat de Chueca i, si teniu la sort que agradeu a algú, aquesta mateixa tarda ja podreu compartir el llit amb algú del vostre sexe.
Bé, essent així les coses, s'esdevé que aquest tema resulta tanmateix sensible, i la postura que hi adoptis ja et fa ser progre o no. Si defenses, per exemple, la independència de Catalunya, i t'arrisques a anar a la presó, com el pobre Franki, ets, ras i curt, un fanàtic. En canvi, si dius que és una vergonya que els gais siguin estigmatitzats, esdevens un heroi, un campió de la llibertat i el progrés humà. Per tant, està clar el que ha de fer CiU: ser el partit més gai de tots, crear sectorials gais arreu del país, posar d'ajudant d'en Mas un homosexual reconegut. I, sobretot, escampar-ho, tenint en compte que els socialistes tenen tots els mitjans del país al seu favor, per terra, mar i aire, i els convergents, només el full parroquial.
Fa uns dies ja vaig aconsellar a l'Artur Mas que abaixés el nivell i introduís en el seu discurs elements absolutament irrellevants però que són els que entén la gent i fa simpàtics els partits, i sembla que ho estan veient. Per tant, només puc felicitar en Mas per aquesta decisió, advertint-lo però que la tracti amb rigor, perquè una mateixa cosa, si la fan els socialistes és una heroïcitat, i si la fa CiU o ERC és un intent desesperat per no desaparèixer del mapa.
I, per cert -però això vindrà en un altre article-: per a quan el vot per als immigrants, amics de CiU? Que no veieu que està al caure i el primer que el defensi aferrissadament s'endurà tots els José Augustos, Mohamets i Marías Gracielas? Pitjor que els votants catalans no ho faran, i almenys us traureu la fama de racistes, que ara s'està estenent com una taca d'oli contra tots aquells que estimem el país i ens diem, per tant, catalanistes.
Zafón zapatero
El juego del ángel, de Ruiz Zafón. El llibre té un èxit espectacular: se'n fan més de cinc-centes mil còpies. Se'n van com el pa beneit: la gent s'agombola al voltant de l'escriptor, esdevingut no pas escriptor, sinó heroi. Heroi nacional, héroe del silencio. El volen tocar, en llargues cues, com qui toca un sant. Com qui besa els peus del nen Jesús a la missa del gall, li llencen tota mena de floretes per Sant Jordi. Adoren Jesucrist en una societat laica.
L'autor és rebut al Liceu, on presenta el llibre. Dos-cents periodistes escolten les paraules del profeta. No sabem si és Shakespeare, però s'assembla a Rockefeller: escriu un mot i en cauen deu euros. L'escriptor no és un artista, és una màquina de fer milions. Cal divinitzar-lo.
Encara li fan un altre favor: es llegeixen el seu llibre i se'l saben. Favor raríssim i extraordinari per a un escriptor: que algú llegeixi el que escrius, que se'n parli, que et citin: "ah sí, això em recorda en Zafón, que ja diu que..."; "oi tant, sortia al Zafón això. S'explica tan bé!".
I és que en Zafón és la traducció en literatura de la societat socialista. Una societat estranya en la qual no llegeix ningú però es conserva, en canvi, la relíquia de Sant Jordi. Un país en què la lectura cau un únic dia a l'any, talment la pluja, reservada també un dia de cada tres-cents seixanta-cinc, talment un bolet preciosíssim que neix per atzar i raríssim. I llavors, tot són corredisses: haig de regalar un llibre però no en veig cap des de l'any passat. Quin es porta, ara? Que tingui una mica d'intriga, una mica de sexe, una mica d'humor; que tingui frases curtes, que s'entengui; que estigui ambientat a casa nostra, que si no em perdo, i a més és Sant Jordi. En Zafón, en definitiva.
El llibre de Zafón és una mostra de la nova literatura. Literatura per a no lectors, literatura de consum d'un dia, literatura per a una societat que té el cap en un altre lloc i que un dia a l'any recorda un costum antiquíssim i anòmal en l'era TIC.
Talment en ZP: en una societat desinteressada per la política, cauen eleccions cada quatre anys. Llavors votes el que vota tothom, igual que cada any compres i llegeixes el que llegeix tothom. Una cosa que estigui arregladeta, qu no sigui gaire extrema ni per un cantó ni per l'altre i que et permeti passar desapercebut entre el ramat, mentre et dediques a parlar pel MSN, que és el que en relitat t'interessa.
L'autor és rebut al Liceu, on presenta el llibre. Dos-cents periodistes escolten les paraules del profeta. No sabem si és Shakespeare, però s'assembla a Rockefeller: escriu un mot i en cauen deu euros. L'escriptor no és un artista, és una màquina de fer milions. Cal divinitzar-lo.
Encara li fan un altre favor: es llegeixen el seu llibre i se'l saben. Favor raríssim i extraordinari per a un escriptor: que algú llegeixi el que escrius, que se'n parli, que et citin: "ah sí, això em recorda en Zafón, que ja diu que..."; "oi tant, sortia al Zafón això. S'explica tan bé!".
I és que en Zafón és la traducció en literatura de la societat socialista. Una societat estranya en la qual no llegeix ningú però es conserva, en canvi, la relíquia de Sant Jordi. Un país en què la lectura cau un únic dia a l'any, talment la pluja, reservada també un dia de cada tres-cents seixanta-cinc, talment un bolet preciosíssim que neix per atzar i raríssim. I llavors, tot són corredisses: haig de regalar un llibre però no en veig cap des de l'any passat. Quin es porta, ara? Que tingui una mica d'intriga, una mica de sexe, una mica d'humor; que tingui frases curtes, que s'entengui; que estigui ambientat a casa nostra, que si no em perdo, i a més és Sant Jordi. En Zafón, en definitiva.
El llibre de Zafón és una mostra de la nova literatura. Literatura per a no lectors, literatura de consum d'un dia, literatura per a una societat que té el cap en un altre lloc i que un dia a l'any recorda un costum antiquíssim i anòmal en l'era TIC.
Talment en ZP: en una societat desinteressada per la política, cauen eleccions cada quatre anys. Llavors votes el que vota tothom, igual que cada any compres i llegeixes el que llegeix tothom. Una cosa que estigui arregladeta, qu no sigui gaire extrema ni per un cantó ni per l'altre i que et permeti passar desapercebut entre el ramat, mentre et dediques a parlar pel MSN, que és el que en relitat t'interessa.
dissabte, 10 de maig del 2008
Reflexionant i contradint, en part, en Josep Piqué
Amb aquest article reprenc les meves col·laboracions al blog, que tant trobava a faltar (és a dir, la meva comunicació amb vosaltres, amics, que tant trobava a faltar). Us agraeixo l'interès que heu mostrat arran de la meva absència i us comunico com a desgreuge que, durant aquest període -a més de ser funcionari, com em retreu el meu amic Víctor- he acabat dos llibres, un dels quals podeu trobar a http://llatidequart.blogspot.com/. Espero que ara les editorials en tindran prou que treballi deu hores al dia, i no me'n demanaran quinze o setze, com aquest darrer mes.
Ahir divendres va sortir a l’Avui un article d’en Josep Piqué que ha portat una certa polèmica. El podeu llegir a http://paper.avui.cat/article/politica/125700/cap/on/va/catalunya.html.
Cal indicar, d’una banda, que l’article s’inclou dins d’una sèrie molt brillant intitulada “Cap a on va Catalunya?”: avui mateix n’hi ha un de Joan Solà que també caldria llegir, i el de la Patrícia Gabancho també estava molt bé. De l’altra, el que diu en Piqué tampoc no és res que no hagi dit molta gent, per la qual cosa sorprèn una mica que hagi causat tant d’enrenou.
En tot cas, em ve de gust comentar-lo, perquè com a mínim té idees d’una certa volada que permeten el debat. Precisament l’arma dels socialistes és que neguen el debat: movent-se en el terreny de les consignes, del “si no em votes ets un fatxa” han creat una veritable dictadura ideològica en la qual ens movem malament els partidaris de la paraula, i troben el terreny abonat els embaucadors, els trileros, els balladors de chiki-chiki.
Piqué pensa que Catalunya ha entrat en una lleu però irreversible decadència. Tal com està la situació actualment, té sens dubte raó, però també cal tenir en compte que la història fa girs totalment inesperats, i potser el que vivim ara serà molt diferent dintre de cinc anys. Tinguem en compte que Catalunya és un país de fanàtics i ignorants, o de fanàtics ignorants, més ben dit: la generació dels meus avis no es movia de l’església, la dels meus hipotètics fills no sap si Jesucrist era fill de Déu o a l’inrevés. Dintre d’aquest fanatisme, ara toca una època d’espanyolisme banal, però res no ens assegura que la truita no es pugui capgirar, quan es vegi que la puixança d’Espanya era merament aparent, i els toros es vagin amansint a mesura que no s’amassa ciment a la costa.
Al meu entendre, Piqué barreja conceptes. Hi ha elements que detecta bé –repeteixo que no amb una clarividència que no tinguin també altres, però bé al capdavall. Per exemple: que a Catalunya manca lideratge; que l’esperit empresarial català no existeix o està molt tocat, que hi ha un cofoisme o autocomplaença excessius, que no s’aposta per la modernització de l’economia, que la societat civil està adormida, que no hi ha ganes de treballar. Tot això està molt bé: hem de fer una reflexió profunda sobre això i invertir radicalment la tendència, perquè si no ho fem segur que el país anirà baixant pel pendent. Cal agrair a Piqué que ho hagi vist, que ho hagi dit i que ho hagi dit amb passió: en el to amarg de les seves paraules es detecta un amor per Catalunya que no he vist mai, per exemple, en cap dels socialistes que infesten la Generalitat.
Ara bé, penso que Piqué s’equivoca en aportar solucions. Piqué ve a dir que el que ens cal és deixar-nos de falòrnies i acceptar finalment l’espanyolitat sense complexos. Proposa una unió sinèrgica amb Madrid per fer front a la globalització, perquè “Europa és cada cop més perifèrica i més irrellevant, econòmicament, políticament i estratègicament. I Espanya, òbviament, situada en aquest context. Ja no som, ni tornarem a ser, la vuitena economia del món, i encara que serem, durant molt temps, un dels països més pròspers del planeta, cada vegada més, pintarem menys”.
En primer lloc, crec que cada país ha de conèixer les seves possibilitats i actuar d’acord amb aquestes. Que Europa cada cop pinti menys al món, i que ni tan sols els Estats Units tinguin el paper que havien representat a mitjan segle XX (ho denuncia Piqué en un altre paràgraf) no és ni culpa de Catalunya, ni està en mans nostres de resoldre-ho. Trobar alguna solució a aquest problema de gran abast, si és que n’hi ha alguna, és obra de la UE o de la UE i els Estats Units junts, no de Catalunya. Sembla que en algun moment es crea com una mena de connexió entre aquesta decadència europea i el desig de molts catalans de ser independents i, desgraciadament, no n’hi ha cap. Dic desgraciadament perquè això ens obliga a reflexionar sobre la nostra absoluta insignificança.
En segon lloc, s’insisteix molt en la queixa de Catalunya contra el maltractament de Madrid, que segons Piqué és un concepte “jurídicament indeterminat” i serveix per a amagar les pròpies deficiències del país. No hi estic d’acord: és cert que el clima general és de molt poca implicació, de molt poca iniciativa econòmica i empresarial, de funcionarització creixent. És un problema greu. Però és un problema independent de l’asfíxia a què ens sotmet Espanya, que sens dubte existeix i no és res de jurídicament indeterminat: quan el Tribunal Constitucional diu que no s’ha de respectar la voluntat del poble de Catalunya, manifestada amb majoria absoluta tant al Parlament com a les urnes, i que és més vàlida l’opinió de vuit o nou juristes madrilenys que la de milions de catalans, que van deixar ben clar què pensaven sobre l’Estatut, no estem parlant d’un Madrid irreal o indeterminat, sinó d’un carrer concret de la capital d’Espanya, on hi ha la seu del Tribunal Constitucional, i d’uns jutges que igualment tenen noms i cognoms. És un cas evident, juntament amb molts altres que es poden anar llegint cada dia, que demostren que hi ha una tensió importantíssima de poders i una voluntat d’uns territoris de dominar sobre altres.
Madrid no és un concepte inexistent sinó una poderosa estructura de poder una de les finalitats bàsiques de la qual és mantenir Espanya unida en benefici d’una cultura, d’una economia i d’uns valors que no són els nostres i així, per exemple, quan el Saló Gaudí va ser desplaçat en ple èxit cap a Madrid, en favor del Cibeles, no és perquè els catalans fossin mandrosos o ineficients (o, en tot cas, més mandrosos o ineficients que els seus substituts madrilenys) sinó perquè, mitjançant una decisió política, es va voler potenciar artificialment un territori sobre un altre. Cal tenir molt present això si volem detectar l’arrel del problema, perquè, si seguíssim el senyor Piqué, ens podríem trobar que, per tal d’ajudar Europa i d’ajudar Espanya, renunciaríem a la llengua i a la voluntat d’existir i, al final, ens trobaríem arrasats del mapa i, a més, en una Europa igualment marginal dintre del món.
En Piqué aconsella com a fórmula per a superar la crisi “més Espanya”. Crec que s’equivoca de mig a mig, perquè precisament la fórmula és la contrària: menys Espanya. Hi ha una comparació que s’entén bé: quan fan més coses, a la vida, les persones, quan són petites i els pares els diuen el que han de fer, o quan, ja adultes, se senten mestresses del seu destí i proposen solucions autònomes? No sé quina és l’experiència de cadascú, però la meva sens dubte és que les poques coses bones que he fet han estat quan no he estat sota la tutela de ningú i he vist que la meva voluntat podia tenir un cert impacte. Això m’ha fet adult –i, per tant, responsable, aquesta qualitat que encertadament en Piqué troba a faltar tant en la societat catalana.
A Catalunya hi ha un gruix de gent, que no és majoritari però que sí que és l’únic que pot tirar el país endavant, perquè és l’únic que té els requisits per a fer-ho (preparació, amor a la terra, voluntat de fer coses), que no se sent representada pel marc jurídic actual i es podria implicar molt més si sentís que el seu país és tractat d’igual a igual amb els altres. Recordo per exemple com va ser de dolorós per a un europeista convençut com jo haver de votar no al projecte de constitució europea senzillament perquè no respectava la veu de Catalunya a les institucions europees, i feia extremadament difícil el naixement de nous estats a la Unió Europea. Jo m’hauria implicat molt més amb Europa si sentís que hi puc participar com el que sóc, i no mediatitzat sempre per Madrid –és a dir, tergiversada la meva voluntat, perquè Espanya defensa interessos espanyols per damunt d’interessos europeus i, per tant, afavorir Europa, en les nostres circumstàncies i en aquest país representa, inevitablement, contribuir a enfortir els vincles d’espanyolitat i de desplaçament del nostre poder econòmic.
Penso, en definitiva, que l’anàlisi d’en Piqué es pot deixar intacta, però cal canviar-ne la conclusió: l’apatia de la societat catalana es combat fent-la més responsable, més senyora del seu destí. Si Catalunya s’il•lusiona veient que el que vol es pot fer realitat, també tindrà la força d’aportar idees al món i de contribuir –des de la seva modèstia territorial– al progrés d’Europa. Si, com ara, té la sensació que tot el que vol li acaba essent escamotejat, s’infantilitzarà encara més, perdrà les ganes de fer coses i, veient-se en retrocés, no respectada i substituïda la seva manera de ser per una altra, només contribuirà a la decadència i apatia d’Occident.
Ahir divendres va sortir a l’Avui un article d’en Josep Piqué que ha portat una certa polèmica. El podeu llegir a http://paper.avui.cat/article/politica/125700/cap/on/va/catalunya.html.
Cal indicar, d’una banda, que l’article s’inclou dins d’una sèrie molt brillant intitulada “Cap a on va Catalunya?”: avui mateix n’hi ha un de Joan Solà que també caldria llegir, i el de la Patrícia Gabancho també estava molt bé. De l’altra, el que diu en Piqué tampoc no és res que no hagi dit molta gent, per la qual cosa sorprèn una mica que hagi causat tant d’enrenou.
En tot cas, em ve de gust comentar-lo, perquè com a mínim té idees d’una certa volada que permeten el debat. Precisament l’arma dels socialistes és que neguen el debat: movent-se en el terreny de les consignes, del “si no em votes ets un fatxa” han creat una veritable dictadura ideològica en la qual ens movem malament els partidaris de la paraula, i troben el terreny abonat els embaucadors, els trileros, els balladors de chiki-chiki.
Piqué pensa que Catalunya ha entrat en una lleu però irreversible decadència. Tal com està la situació actualment, té sens dubte raó, però també cal tenir en compte que la història fa girs totalment inesperats, i potser el que vivim ara serà molt diferent dintre de cinc anys. Tinguem en compte que Catalunya és un país de fanàtics i ignorants, o de fanàtics ignorants, més ben dit: la generació dels meus avis no es movia de l’església, la dels meus hipotètics fills no sap si Jesucrist era fill de Déu o a l’inrevés. Dintre d’aquest fanatisme, ara toca una època d’espanyolisme banal, però res no ens assegura que la truita no es pugui capgirar, quan es vegi que la puixança d’Espanya era merament aparent, i els toros es vagin amansint a mesura que no s’amassa ciment a la costa.
Al meu entendre, Piqué barreja conceptes. Hi ha elements que detecta bé –repeteixo que no amb una clarividència que no tinguin també altres, però bé al capdavall. Per exemple: que a Catalunya manca lideratge; que l’esperit empresarial català no existeix o està molt tocat, que hi ha un cofoisme o autocomplaença excessius, que no s’aposta per la modernització de l’economia, que la societat civil està adormida, que no hi ha ganes de treballar. Tot això està molt bé: hem de fer una reflexió profunda sobre això i invertir radicalment la tendència, perquè si no ho fem segur que el país anirà baixant pel pendent. Cal agrair a Piqué que ho hagi vist, que ho hagi dit i que ho hagi dit amb passió: en el to amarg de les seves paraules es detecta un amor per Catalunya que no he vist mai, per exemple, en cap dels socialistes que infesten la Generalitat.
Ara bé, penso que Piqué s’equivoca en aportar solucions. Piqué ve a dir que el que ens cal és deixar-nos de falòrnies i acceptar finalment l’espanyolitat sense complexos. Proposa una unió sinèrgica amb Madrid per fer front a la globalització, perquè “Europa és cada cop més perifèrica i més irrellevant, econòmicament, políticament i estratègicament. I Espanya, òbviament, situada en aquest context. Ja no som, ni tornarem a ser, la vuitena economia del món, i encara que serem, durant molt temps, un dels països més pròspers del planeta, cada vegada més, pintarem menys”.
En primer lloc, crec que cada país ha de conèixer les seves possibilitats i actuar d’acord amb aquestes. Que Europa cada cop pinti menys al món, i que ni tan sols els Estats Units tinguin el paper que havien representat a mitjan segle XX (ho denuncia Piqué en un altre paràgraf) no és ni culpa de Catalunya, ni està en mans nostres de resoldre-ho. Trobar alguna solució a aquest problema de gran abast, si és que n’hi ha alguna, és obra de la UE o de la UE i els Estats Units junts, no de Catalunya. Sembla que en algun moment es crea com una mena de connexió entre aquesta decadència europea i el desig de molts catalans de ser independents i, desgraciadament, no n’hi ha cap. Dic desgraciadament perquè això ens obliga a reflexionar sobre la nostra absoluta insignificança.
En segon lloc, s’insisteix molt en la queixa de Catalunya contra el maltractament de Madrid, que segons Piqué és un concepte “jurídicament indeterminat” i serveix per a amagar les pròpies deficiències del país. No hi estic d’acord: és cert que el clima general és de molt poca implicació, de molt poca iniciativa econòmica i empresarial, de funcionarització creixent. És un problema greu. Però és un problema independent de l’asfíxia a què ens sotmet Espanya, que sens dubte existeix i no és res de jurídicament indeterminat: quan el Tribunal Constitucional diu que no s’ha de respectar la voluntat del poble de Catalunya, manifestada amb majoria absoluta tant al Parlament com a les urnes, i que és més vàlida l’opinió de vuit o nou juristes madrilenys que la de milions de catalans, que van deixar ben clar què pensaven sobre l’Estatut, no estem parlant d’un Madrid irreal o indeterminat, sinó d’un carrer concret de la capital d’Espanya, on hi ha la seu del Tribunal Constitucional, i d’uns jutges que igualment tenen noms i cognoms. És un cas evident, juntament amb molts altres que es poden anar llegint cada dia, que demostren que hi ha una tensió importantíssima de poders i una voluntat d’uns territoris de dominar sobre altres.
Madrid no és un concepte inexistent sinó una poderosa estructura de poder una de les finalitats bàsiques de la qual és mantenir Espanya unida en benefici d’una cultura, d’una economia i d’uns valors que no són els nostres i així, per exemple, quan el Saló Gaudí va ser desplaçat en ple èxit cap a Madrid, en favor del Cibeles, no és perquè els catalans fossin mandrosos o ineficients (o, en tot cas, més mandrosos o ineficients que els seus substituts madrilenys) sinó perquè, mitjançant una decisió política, es va voler potenciar artificialment un territori sobre un altre. Cal tenir molt present això si volem detectar l’arrel del problema, perquè, si seguíssim el senyor Piqué, ens podríem trobar que, per tal d’ajudar Europa i d’ajudar Espanya, renunciaríem a la llengua i a la voluntat d’existir i, al final, ens trobaríem arrasats del mapa i, a més, en una Europa igualment marginal dintre del món.
En Piqué aconsella com a fórmula per a superar la crisi “més Espanya”. Crec que s’equivoca de mig a mig, perquè precisament la fórmula és la contrària: menys Espanya. Hi ha una comparació que s’entén bé: quan fan més coses, a la vida, les persones, quan són petites i els pares els diuen el que han de fer, o quan, ja adultes, se senten mestresses del seu destí i proposen solucions autònomes? No sé quina és l’experiència de cadascú, però la meva sens dubte és que les poques coses bones que he fet han estat quan no he estat sota la tutela de ningú i he vist que la meva voluntat podia tenir un cert impacte. Això m’ha fet adult –i, per tant, responsable, aquesta qualitat que encertadament en Piqué troba a faltar tant en la societat catalana.
A Catalunya hi ha un gruix de gent, que no és majoritari però que sí que és l’únic que pot tirar el país endavant, perquè és l’únic que té els requisits per a fer-ho (preparació, amor a la terra, voluntat de fer coses), que no se sent representada pel marc jurídic actual i es podria implicar molt més si sentís que el seu país és tractat d’igual a igual amb els altres. Recordo per exemple com va ser de dolorós per a un europeista convençut com jo haver de votar no al projecte de constitució europea senzillament perquè no respectava la veu de Catalunya a les institucions europees, i feia extremadament difícil el naixement de nous estats a la Unió Europea. Jo m’hauria implicat molt més amb Europa si sentís que hi puc participar com el que sóc, i no mediatitzat sempre per Madrid –és a dir, tergiversada la meva voluntat, perquè Espanya defensa interessos espanyols per damunt d’interessos europeus i, per tant, afavorir Europa, en les nostres circumstàncies i en aquest país representa, inevitablement, contribuir a enfortir els vincles d’espanyolitat i de desplaçament del nostre poder econòmic.
Penso, en definitiva, que l’anàlisi d’en Piqué es pot deixar intacta, però cal canviar-ne la conclusió: l’apatia de la societat catalana es combat fent-la més responsable, més senyora del seu destí. Si Catalunya s’il•lusiona veient que el que vol es pot fer realitat, també tindrà la força d’aportar idees al món i de contribuir –des de la seva modèstia territorial– al progrés d’Europa. Si, com ara, té la sensació que tot el que vol li acaba essent escamotejat, s’infantilitzarà encara més, perdrà les ganes de fer coses i, veient-se en retrocés, no respectada i substituïda la seva manera de ser per una altra, només contribuirà a la decadència i apatia d’Occident.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
