divendres, 29 de juny del 2007

Banderes de colors


És ben sabut que els partits, actualment, no pretenen canviar la realitat, sinó adaptar-s’hi i conviure-hi còmodament. Aquesta adaptació és molt complexa perquè un sempre està caminant per la corda fluixa i, en qualsevol moment, en pot caure. Cal, per una banda, no modificar res, perquè qualsevol modificació implica un canvi que segur que no agradarà a alguns i, per tant, es perdran vots; d’altra banda, però, cal fer veure que es defensa el discurs que vol sentir la gent que se sent identificada amb aquell partit, ni que sigui per tradició familiar. Amb el ben entès, però, que es tracta, com dic, d’un discurs, de paraules vanes totalment desconnexionades de la realitat i de l'acció política posterior.

Dintre d’aquesta divisió de poder, al PSOE li toca encarnar el discurs progressista. Però el problema és que, actualment, el progressisme és molt arriscat, perquè ja hem arribat a uns nivells alts de benestar i molta gent no està disposada a seguir. Per exemple, avui en dia seria progressista: convocar un referèndum perquè els pobles decideixin finalment si volen ser lliures o continuar essent colònies; abaixar els impostos per tal que qui tingui la iniciativa de muntar una empresa no es vegi absolutament incapacitat de fer-ho, perquè l’Estat se li ho queda tot; plantar milions d’arbres perquè la Terra no se seguís desertitzant; impedir la construcció que degenera el país i, especialment, les costes i, a canvi, ajudar els pagesos, que tant de be fan en la preservació del paisatge; suprimir funcionaris i nivells administratius; fer que, quan un llegeix un diari, o veu TV3, pugui saber el que passa al món i a Catalunya i no el que pensen a Ferraz; admetre diverses formes de sexualitat que ara es consideren pràctiques degenerades, i no només l’homosexualitat, que avui en dia tothom ja accepta com la cosa més natural del món.

Evidentment, ningú no té la gosadia ni la intel•ligència de defensar tot això. El PSOE el que menys, atès que és el partit més burgès de tots i el que ho controla absolutament tot. Al PSOE, doncs, és el que menys li convé que es mogui res. Però, és clar, contràriament als seus germans de l’exURSS, el PSOE té el problema que cada quatre anys ha de passar comptes amb les urnes i, per tant, cal que sembli que continua essent un partit progressista.

Com s’aconsegueix, aquesta quadratura del cercle? Doncs defensant causes que al segle XIX eren molt progressistes però que ara ja són de calaix. Causes que encara sonen bé, perquè ningú no farà fàstics davant de la igualtat, el progrés o l’estimació entre les persones però que, en realitat, fa anys i panys que estan acceptadíssimes pel comú de la societat. A ningú que tingui dos dits de seny se li ocorre pensar, per exemple, que les dones siguin inferiors als homes o que no puguin fer la mateixa feina (de fet, moltes la fan millor). Tanmateix, els socialistes encara ens venen la cantarella de la igualtat de sexes.

Una nova mostra d’aquest pseudoprogressisme el constitueixen les banderes gais amb què han aparegut engalanades moltes conselleries catalanes. Ara que ja tothom accepta l’homosexualitat i, sobretot –i el més important– que Madrid ja ha legislat sobre el tema i, per tant, des de Catalunya ja no hi ha absolutament res a dir, és el moment de fer-se passar per “progres” i penjar les banderes de l’arc de Sant Martí.

Personalment, no tinc res en contra que es pengin aquestes banderes. Són boniques i responen a una causa justa. A més, si es poden penjar a costa de l’espanyola, per mi ja s’hi poden estar tot l’any. Ara, que no ens facin veure que som davant un canvi històric que revolucionarà les nostres vides, com explica per exemple en Joan Ferran, l’il•luminat i estrellat (http://www.e-noticies.com/eleccions/banderes-multicolor-25650.html). Som, simplement, davant d’una manifestació epigonal de la festa de Sant Joan, i prou.

Conec molts homosexuals i cap d’ells no vota el PSOE. Segurament és casualitat, pels ambients en què em moc (no faig de paleta ni vigilo pàrquings). Els que conec jo voten majoritàriament Ciutadans, PP i ERC, és a dir, partits per als quals la identitat és un element molt important. És curiós això, i potser s’hauria d’estudiar. En tot cas, el que sí que em sembla bastant probable és que els homosexuals no votin massivament ni PSOE ni ICV, precisament perquè un homosexual se situa al marge del sistema, des del moment, per exemple, que rebutja majoritàriament el matrimoni com a forma burgesa d’organització de la societat (amb la famosa llei del matrimoni gai, gairebé no se n’ha casat cap, de gai). Per aquest motiu, és difícil que partits del sistema, com el PSOE i ICV, convencin els individus orientats cap a la cerca de l’igual.

Davant d’això, i reprenent la idea inicial que els partits, per damunt de tot, busquen subsistir venent una imatge del que no són, arribo a la conclusió que el PSOE, amb la idea de penjar banderes multicolors als seus nius funcionarials, el que vol convèncer és el públic que l’ha votat sempre: és a dir, el públic heterosexual de classe baixa i sense estudis, que veu en gestos com aquests un progrés moral de la societat al qual els socialistes no estan en absolut disposats a contribuir.

dijous, 28 de juny del 2007

Cossos nus amb pudor

És curiós que als instituts haguem de fer signar als alumnes un paper segons el qual aquests accepten que puguin ser publicades a Internet fotografies seves recitant un poema de rima fàcil per Sant Jordi o escoltant una avorrida explicació sobre la depuradora local, en el marc d’activitats extraescolars. Es veu que els pares tenen por que no hi hagi algú que es recreï massa la vista mirant libidinosament els seus fills avorrits.

El que no saben els pares és que la generació que han parit és la més exhibicionista de la història. Tant, que en molts casos només hi ha exhibicionisme i prou: és a dir, exhibicionisme de forma, sense contingut, i exhibicionisme de finalitat, sense cap més objectiu que no sigui l’exhibicionisme mateix.

En pàgines com “vota mi cuerpo” un es pot dedicar a puntuar cossos, com qui puntua exercicis de grec o problemes d’integrals. Al capdavall, igual que alguns han estat obsequiats amb més facilitat per a les matemàtiques o la literatura, altres han rebut un cos més bell: és lògic, doncs, que rebin la justa recompensa en forma de nota alta.

Si algú es vol entretenir a mirar cossos, aquí n’hi passo uns quants. Els he classificat per nois i noies i així, segons el sexe o l’opció sexual, un ja es pot saltar el paràgraf que no li interessa:

Noies: http://www.votamicuerpo.com/NaaRa_cS
http://www.votamicuerpo.com/sa_nais_delx
http://www.votamicuerpo.com/aDeLa
http://www.votamicuerpo.com/_MerrY_

Nois: http://www.votamicuerpo.com/RUIZ46, http://www.votamicuerpo.com/HuGo_CoOl, http://www.votamicuerpo.com/cristian_11, http://www.votamicuerpo.com/kilian_canario

També és fàcil de trobar en el youtube tota mena d’exhibicionismes, masculins i femenins. Aquí n’incorporo dos, un de cada (em sembla que la paritat socialista ja m’està afectant):

Masculí:



Femení:



En fi, els joves aprenen des de petits la doble moral que els acompanyarà tota la vida: cal fer-se el pudorós, però tampoc no passa res si uns quants milers de persones et veuen per Internet.

dimecres, 27 de juny del 2007

Perfugit omni a luce

Potser algun dels meus lectors va estudiar Filologia o Ciències Exactes a la Universitat de Barcelona, a l’edifici de la plaça Universitat. Jo vaig passar nou anys a la facultat de Filologia, entre la carrera i el doctorat.

Avui hi he tornat, a la facultat de Filologia. Porto, a l’institut, alguns treballs de recerca (com la majoria de professors) i m’ha semblat convenient anar-hi amb els meus alumnes, per a buscar informació i fotocopiar-la.

No puc resumir l’experiència altrament que amb aquesta frase: m’ha caigut l’ànima als peus. En una societat en què tot canvia radicalment cada sis mesos, la facultat de Filologia és un reducte d’eternitat; d’una eternitat, tanmateix, decadent i miserable. Conten que els déus van oferir a Titonos el que volgués: ell demanà la immortalitat, però s’oblidà de demanar, també, la joventut eterna. D’aquesta manera, Titonos no podia passar mai a millor vida però estava, cada vegada, més xacrós i valetudinari. Això és el que passa a la facultat de Filologia: és immortal; no s’hi produeix mai cap canvi però està, a la vegada, cada cop més atrotinada i s'assembla més, per exemple, a la de la Pampa o la del Sagrado Corazón de Lima.

Des que tinc relació amb la facultat de Filologia, és a dir, des de fa dinou anys, no s’hi ha produït mai la més mínima mutació. Els professors continuen essent els mateixos, però amb dinou anys més i havent perdut la poquíssima esma que tenien de publicar. D’aquesta manera, un centre on treballen dues o tres-centes persones que fan vuit hores de classe a la setmana i que tenen cinc mesos de vacances hauria de produir un centenar llarg de llibres l’any, i amb prou feines en produeix un o dos, i encara sense el més mínim ressò internacional. La poca literatura humanística que es fa a Catalunya és obra d'algun professor d'institut o d'algun lletraferit adscrit a algun dels més diversos camps del saber humà.

L’edifici, pel que fa a l’aspecte interior i exterior, fa pena. És el resultat de dècades i dècades de pedaços que l’han convertit en un laberint ruïnós i d'una brutícia consubstancial. També està permanentment en obres o, més ben dit, permanentment en l’obra, que fa trenta anys que dura i que no produeix cap efecte visible. Les columnes del Pati de Lletres acumulen el greix de tota la història de Barcelona; els enteixinats dels sostres cauen a trossos i algun dia en provocaran alguna de sonada, que sortirà als diaris (els d'Internet, és clar, perquè els altres continuaran parlant de les meravelles d'en Zapatero).

De llibres, fa desenes d’anys que no se’n compra cap, i si n’arriba algun, per exemple, per intercanvi o alguna altra prebenda, és immediatament requisat per algun professor o alumne, que se l’endú a casa seva. Actualment –i no és broma– la meva biblioteca particular és molt més rica, en molts aspectes, que la de la universitat: de fet, la propera vegada que porti un treball de recerca, l’excursió serà a casa meva i no pas a la universitat. Almenys trobarem coses i ens halarem una bona paella.

El personal no docent, que fa també desenes i desenes d’anys que és allí, ha desenvolupat unes orelles, una boca, un nas i uns ulls en forma de F de funcionari fútil, fracassat i fermentat: proclama arreu el “civil servant pride”. Ni saben res, ni tenen esma de buscar res (per exemple, un llibre), ni saben col•locar les coses al seu lloc (a l’apartat de Mitologia hi he trobat un llibre, per exemple, sobre els pobles de la Hispània prehistòrica) ni tenen el més mínim interès a dissimular la cara de fàstic que els surt del moll de l’os.

La facultat de Filologia té actualment com a degana una exprofessora meva. La recordo perfectament, un dia calorós d’estiu, quan era becari, al Departament, amb quatre exàmens de selectivitat d’alemany per a corregir. Va trigar tot el matí per a acomplir la tasca: deu minuts per a la correcció, i cinc hores queixant-se de la calor que feia, buscant ventiladors arreu (al final va trobar algunes peces de museu, que va endollar al costat de l’Olivetti), i emetent ais i uis amb diverses tonalitats. A aquella dona se li podien aplicar perfectament els versos de Bécquer: certament, funcionària era ella. I, com a tal, ha anat escalant, i ara s’ha trobat amb un sou de ministre i uns estudis (els de Filologia) en plena decadència, que és incapaç de redreçar, i un edifici que es desintegra per moments.

Al meu entendre, la universitat (o, almenys, algunes facultats) està definitivament perduda, a Catalunya. S’ha creat un monstre de proporcions gegantines que només viu per a alimentar-se a si mateix: res del poquíssim que s’hi publica té el més mínim interès; pràcticament cap de les classes que s’hi fan aporta més del que es podria trobar en un llibre de 4t d’ESO; cap dels llibres que un hi vagi a buscar, llevat que sigui el Quixot o el Hamlet, no l’hi trobarà: especialment si és una publicació dels darrers trenta anys, no cal ni que la busqui al catàleg.

El clima és, veritablement, desolador. Tant, que m’ha fet vergonya d’ensenyar el panorama als meus alumnes i, després de fotocopiar un parell de pàgines, que hem agafat amb pinces perquè el llibre no s’acabés d’esparracar, ens hem atansat a un pica-pica deliciós que feien una sèrie de professors al passadís –això si, de menjar es menja molt, a la universitat– i hem endrapat a cor què vols.

dilluns, 25 de juny del 2007

"Sóc ateu"

Un dels trets distintius de la gent que es declara “progre” és que, ben aviat, quan hi parles, et diuen que són ateus. A Catalunya, encara hi ha algun tret més que distingeix els considerats “progres” dels que no ho són: per exemple, els “progres” volen convertir el país en un parc temàtic de races, cuines, tradicions i sorolls. A Espanya, en canvi, m’atreviria a dir que l’única diferència que hi ha entre un socialista i un conservador és que el primer és ateu i el segon, creient. No hi veig cap altra més diferència ni de tipus econòmic, ni de tipus social, ni de relació de la metròpoli amb les colònies.

El tema de l’ateisme em fa gràcia. Què vol dir, ser “ateu”? Sospito que per a molta gent, la menys preparada, dir-se “ateu” vol dir no creure en l’Església Catòlica. Després, per als que estan una mica per damunt, que són la majoria, ser “ateu” vol dir no creure en la versió de Déu que ens ofereix l’Església Catòlica, que és la que veuen com a única i natural. Finalment, per als més intel•ligents, ser “ateu” vol dir no creure en Déu, sigui en la versió que sigui, de les que ofereixen les religions.

La religió és una manifestació primitiva de l’ésser humà que, curiosament, ha perdurat, contràriament, per exemple, a viure en cavernes o anar a caçar cada matí, convenientment engiponat amb la pell del dia. No només ha perdurat, sinó que fins al segle XIX tots els filòsofs l’han defensada amb arguments de pes. Que jo sàpiga, fins al segle XIX no hi ha cap filòsof ateu: si n’hi ha cap, no és dels importants, dels que se solen estudiar en un curs mitjà de filosofia.

D’aquesta manera, al voltant de Déu s’ha creat un nucli dur de pensament amb infinitat d’arguments i raonaments que fan pensar i, de vegades, són difícils de resoldre. Però tot és porqueria: la discussió sobre Déu, sobre el Déu que presenten totes les religions, és pur bizantinisme, retòrica buida. I els progressistes que es presenten com a ateus no fan res més que continuar, ni que sigui per la via de la contradicció, aquesta cantarella antiquadíssima de l’ésser suprem més o menys antropomòrfic que ens controla les vides.

Si em pregunten si sóc ateu en aquest sentit, és clar que ho sóc. Tothom qui estigui bé del cap ho ha de ser. Ser ateu no és un símptoma de progressisme: és un símptoma de salut mental. Ser creient, creient en tota la mitologia que han desenvolupat les religions, és, simplement, una malaltia més, de les moltes que podem agafar. Per tant, jo aquí no hi veig una alternança entre progressisme/no progressisme, sinó entre salut/malaltia.

El tema, avui en dia, se situa en un àmbit molt diferent, en el qual ni els filòsofs ni els amateurs de les coses com jo no hi tenim res a dir. Les preguntes actuals, per entendre’ns (o no) serien:

Vostè creu en la radiació de Hawking, una emisió tèrmica dels forats negres deguda a efectes quàntics?

• Creu viable la constant de Planck, la constant de la gravitació, la constant de Stefan-Boltzmann, i la velocitat de la llum? És a dir, creu que un forat negre emet a una temperatura inversament proporcional a la seva massa?

• Està d’acord, com insinua la mecànica quàntica, que l'espai buit no és realment buit, sinó que contínuament s'hi creen parells d'electró-positró o de fotó-fotó, essent un membre de la parella d'energia positiva i l'altre d'energia negativa?

• Pensa que, en condicions normals, la partícula d'energia negativa no es pot propagar, i s'aniquila gairebé instantàniament amb la seva parella d'energia positiva (el temps que triguen en anihilar-se ve donat pel principi d'incertesa de Heisenberg) i que, en canvi, si aquest mateix procés es produeix a prop de l'horitzó d'un forat negre (però fora del forat negre), pot ser que la partícula d'energia negativa caigui a l'interior del forat negre?.

• Pensa que els forats negres primitius s'evaporen ràpidament, i, de fet, el seu temps d'evaporació total podria ser de l'ordre de l'edat de l'univers? En conseqüència, està d’acord que la temperatura de la radiació de Hawking és inversament proporcional a la massa del forat negre, els darrers estadis de l'evaporació d'un forat negre seran especialment intensos, emetent partícules de gran energia?


Aquesta és, ara, la qüestió, i no la cançó de sempre de si som ateus o no en som. Deixem que els científics treballin i, quan ja ens ho hagin explicat, parem d’omplir pàgines amb bestieses sobre l’ateisme o la defensa aferrissada de la fe.

diumenge, 24 de juny del 2007

Homenatge a Biel Majoral

L'Institut Ramon Llull no ha acceptat que el poema 'Jo sóc català' sigui interpretat pel músic Biel Majoral en la gala inaugural de la Fira de Frankfurt que el proper 9 d’octubre donarà el seu tret de sortida amb la cultura catalana com a convidada. El Llull ha considerat que el poemari històric i reivindicatiu de Pere Capellà "no s’adaptava al perfil que ells volien", segons publica, aquest divendres, el diari de Balears.

Per aquest motiu, el músic balear Biel Majoral ha renunciat participar en la inauguració de la Fira de Frankfurt ja que la seva intenció era tocar el poema 'Jo sóc català'. En declaracions al citat diari, Majoral ha deixat clar que va refusar la invitació perquè "si vull anar a un lloc, tenc les meves condicions. Trob que aquesta cançó d’arrel popular i compromesa repassa clarament la nostra història".

En homenatge a aquest músic i a la seva cançó, bellíssima, la publico en aquest blog.



dissabte, 23 de juny del 2007

La civilització alegre

El lector haurà viscut, segur, com jo mateix avui, aquesta experiència: en una reunió solemníssima, en el moment més greu, sona, de cop i volta, un telèfon mòbil. La propietària no el troba: gira i regira la bossa, en treu el moneder, les claus, la foto de la nena, una bufanda i un plec de papers corresponents a a hipoteca del pis al qual pertanyen les claus, però el mòbil es nega, rebec, a deixar-se veure, i canta alegre una melodia de Bisbal.

La propietària s’excusa quan el seu mòbil ha acabat finalment el concert i llavors, represa la reunió, en sona un altre. Ara ja no és Bisbal: és la Chenoa, l’altra glòria de la lírica ibèrica. Passa el mateix. Es repeteix el ritual; alguns dels presents es posen mosques, però la majoria -que hauria pogut ser víctima de la mateixa vicissitud- somriu i escolta les diminutes peces de concert amb gran delectació.

De mòbils, actualment, n’hi ha arreu. Es conta l’acudit del mort al qual li sona el mòbil dins de la caixa: jo no he arribat a veure tant, però a la Missa del Gall de Santa Maria del Mar, a la qual vaig cada any tot recordant la meva prístina formació cristiana, sí que he sentit un mòbil bisbalenc en plena consagració de l’hòstia. També hi he vist, en aquesta missa, estrangers enviant-se SMS mentre el capellà predicava, el dia més solemne de l'any, l’estimació als altres i la necessitat imperiosa de mantenir la castedat.

Els mòbils tenen una varietat de tonalitats que no te les acabaràs. Si algun dia completessis la llista, l’endemà mateix ja s’hauria duplicat amb centenars de melodies més. I, d’aquesta manera, els mòbils ens proporcionen petites dosis simfòniques a cada moment del dia, i ens alegren amb la seva eufonia la mediocritat del quotidià.

M’he fixat en el mòbil, però podria haver triat molts altres elements: les coloraines que hi ha pertot, el disseny que ens envaeix, els cotxes ben tunejats que passen rabents amb música maquinera, els xats d’on emergeixen finestres que ens sorprenen, els MSN amb què ens passem d’una banda a l’altra de món (o d'una banda a l'altra de l'escala) tota mena de músiques, imatges, documents i PowerPoints sobre el maltractament de les balenes al Pol Nord o els abusos del govern Bush als Estats Units.

Tota la nostra civilització té un deix d’infantilisme encantador. S’ha acabat el temps de l’autoritarisme, de la foscor, de les pors i de la misèria. Ara tot és alegre, divertit i, per la seva superficialitat, banal i euforitzant. Després ens queixem que els joves no són responsables, però és que res no convida a ser-ho. Més aviat tot convida a la festa i a l’entreteniment divertit.

Queden, encara, algunes restes de tristesa que enterboleixen aquest clima fresquívol. De tant en tant, per exemple, se'ns mor algú, o ens deixa la persona que pensàvem que ens estimava. Però per a això també hi tenim remei: et prens un Prozac i, ben aviat, ja pots tornar a gaudir de la gresca quotidiana.

divendres, 22 de juny del 2007

Rentar els plats

Avui he fet diverses coses. M’he llevat tard, en justa compensació pel fet que ahir també vaig anar a dormir tard, he estat treballant intensament per a l’editorial i, al vespre, he anat a Barcelona, on havia de presentar un màster de la UOC, davant d’uns estudiants que, per cert, m’han semblant gent molt maca. De nit, he tornat a casa, m’he fet el sopar i he fregat una muntanya de plats que s’havien acumulat aquests darrers dies, he contestat uns quants correus i he continuat treballant per a l’editorial fins ara mateix, en què els ulls ja se m’estan aclucant.

De totes aquestes activitats, la que m’ha agradat més ha estat la de rentar plats. I això m’ha fet pensar que l’ésser humà és, per damunt de tot, un ésser manipulatiu, un ésser que es complau a remenar coses, a combinar-les i potinejar-les. Un ésser, en definitiva, tecnològic.

Quan es va introduir la Tecnologia com a assignatura als nostres plans d’estudi, molts van protestar davant del que consideraven una baixada injustificable del nivell educatiu. M’imagino que, per a un professor de matemàtiques o un de filosofia, contemplar l’espectacle dels nostres alumnes serrant amb desfici -alguns treuen la llengua i tot, com aquells còmics que llegíem de petits- s’entén com una degradació morbosa de les Idees.

No em penso pas ficar en aquesta qüestió. Ja s’hi ficaran els governs que vagin manant i canviant les lleis educatives cada quatre anys. Ara bé, el que no hi ha dubte és que l’ésser humà es defineix, sobretot, com a homo technologicus, i si és sapiens alguna vegada ho és sobretot perquè és technologicus, no pas perquè sigui especulatiu o abstractiu. D’aquesta manera, pràcticament tots els nostres alumnes saben fer unes presentacions informàtiques que deixen bocabadats tothom qui les mira, i en canvi ben pocs són capaços d’escriure un sintagma -ja no dic una frase- sense una falta d’ortografia.

Jo, amb la tècnica, encara m’hi entenc prou bé. He arribat a fer un blog i tot. Però sóc, sobretot, especulatiu: tot el que sé és inútil i, pitjor encara, sempre que em presenten una cosa nova, em fixo en la seva part més inútil. Aquesta tara genètica la porto amb resignació i, ja que el sistema m’ha volgut acollir, intento no amargar massa els altres amb coses que sé que no els interessen ni tenen objectivament cap interès -entenc per objectiu allò que és estadísticament rellevant, que és l’única manera objectiva de definir el que és una cosa objectiva. Sempre penso que si a mi em fessin estudiar vuit anys de tauromàquia, per exemple, m’avorriria i llançaria avions -espero que no banderillas- al professor: considero just, per tant, que en llencin els alumnes que són torturats una muntanya d’anys amb sabers teòrics que, en la seva major part, no tenen cap aplicació immediata.

Certament, el treball manual és gratificant. No dóna fruits al cap d’anys i panys, quan un ha teixit una xarxa de coneixements i comença a lligar algun cap: dóna un resultat immediat. Fa mitja hora, els plats eren bruts: ara són nets i brillen. Fa mitja hora, la cuina ofenia una mica en entrar-hi: ara fa una olor de Mistol que convida a quedar-s’hi. Fa mitja hora, finalment, hauria estat impossible menjar-se una taronja, essent impossible deixar-hi la pela enlloc: ara hi ha deu o dotze recipients fulgurants destinats a acollir-la.

Si els savis aconsellen tan sovint que aprofitem el moment, el “carpe diem”, hauran de convenir que no hi ha cap manera millor de fer-ho que veure com, en el present mateix, es fan i desfan les coses. Pensem i meditem el que ens passa i llegim el que ha passat als altres, però remenem, també, el que ens envolta. Canviem-ho d’estat, alterem-ho, mutem-ho. Esmenem amb les mans allò que Déu ha fet malament amb el cap.

dijous, 21 de juny del 2007

El toro de l'Hereu

De la mateixa manera que tots els rumors són certs fins que no es demostri el contrari –i fins ara mai ningú no m’ha demostrat el contrari de cap– també totes les coses obeeixen a una lògica no casual i amb significat simbòlic, fins que no es demostri el contrari –i aquí tampoc no s’ha produït mai cap excepció. El símbol, heus aquí la clau de tota evolució humana, de qualsevol cohesió social.

El PSOE i la pelleringa que li penja, ICV, governen ara en minoria a Barcelona. I com comencen el mandat? Doncs, evidentment, d’una manera simbòlica: amb mala llet contra ERC i amb simpatia cap a l’España de sempre, l’eterna i la immortal, la del toro que Minos va tenir, com a mínim, la delicadesa de salvar. I és així com el PSOE, que havia declarat Barcelona ciutat antitaurina l’any 2004, decideix ara que la millor manera de fer mal és enterrar el seu propi projecte, talment la iracunda Medea, i organitzar una festa cañí a la qual convida tota la seva intel·lectualitat, encapçalada per en Joan Manuel Serrat, el de la papada tremolosa.

Tot són hurras a Barcelona, vivas i olés al diestro, corridas no dels progres d'abans, dels del "fes l'amor i no la guerra", sinó de les de sempre: corrides de sang, vermelles, que és el color que sempre s’ha portat a España, fins al punt que hi ha quedat incrustat a la bandera, emmarcant precisament el toro que antany fou patrimoni d’Osborne i ara ja ho és de l’essència mateixa de la civilització espanyola (i perdoneu per l’oxímoron).

I així els nostres joves exulten davant del poderío de la raza, i no poden entendre com en Carod Rovira vulgui prohibir la manifestació artística més bella que ha parit la ment humana, després de l’Acròpòlis d’Atenes: http://www.fotolog.com/maikelover/35218633.

Mentre esperem que la cultura espanyola s’acabi d’imposar i un dia ens tirin una cabra daltabaix d’una de les torres de la Sagrada Família, si no se l’han carregada abans (recordo als ignorants que llançar una cabra d’un campanar és un dels costums refinats de Castella), un no pot deixar de lamentar que aquesta vegada, la víctima siguem no només els catalans, que al capdavall ja hem vingut a aquesta vall de llàgrimes a patir, sinó un dels animals més bonics i nobles que s’ha empescat la natura.

Amb les banyes arranades; havent suportat durant hores sacs de sorra penjats del cap que li han de provocar l’esgotament; havent patit cops i nafres als testicles i als ronyons; havent-li estat provocada una diarrea perquè, sense aigua al cos, sigui més feble; fregats als ulls amb greix, perquè tingui la visió més borrosa; dessagnat amb llances que li trenquen els vasos sanguinis; convenientment abanderillado perquè les hemorràgies s’estenguin pertot; castigat amb arpons i aconseguint així que els esqueixaments interns siguin més virulents i la mort, més cruel i patètica; ataconat amb una espasa de 80 centímetres i tractat amb el descabello, una espasa amb ganiveta; rematat amb una estocada que li migparteix els pulmons i el diafragma i li arriba a l’artèria, el toro mor, finalment, i gràcies a Déu, víctima de la seva pròpia hemorràgia i de la sang que s’empassa, produïda per ell mateix.

Heus ací el progrés. Perquè els avenços de la humanitat mai no són definitius, de la mateixa manera que després de Pèricles vingué la llarga edat mitjana. Heus ací el que ens espera si deixem governar els socialistes i els ecologistes protectors d’animals, els de l’esquerra de debò.

dimecres, 20 de juny del 2007

CiU o C?

Aquesta vegada m’haureu d’excusar per la grolleria, però no se m’ocorre una manera més gràfica i precisa d’expressar-ho: CiU ens té acostumats a posar-nos calents i, quan ja ho estem, a dir-nos: “i ara, us feu una palla”.

Per aquest motiu, no paro el més mínim esment a tota la polèmica Duran-Mas que omple algunes pàgines de diaris. Tots sabem com acabarà i, personalment, afegeixo que és difícil que CiU canviï d’estratègia fins que no tingui una davallada electoral sonada, i de moment no és així (encara que ells saben perfectament que hi ha factors que emmascaren el profund desencís de la gent amb el partit, com ara l’abstenció, que els afavoreix, o el fet que ERC ho faci malament en alguns aspectes clau, no pas en tots els que es diuen).

Sabent, doncs, que tot això que escriuré és totalment inútil, perquè potser demà ja ni se’n parlarà, d’aquesta qüestió, m’atreveixo a dir que la separació de Convergència i Unió seria una gran notícia per al país.

CiU va ser durant molt de temps el que els politicòlegs anomenen un “catch-all party”: és a dir, com diu clarament la fórmula anglesa (els que no anem dellà de l’Ebre també en sabem, d’anglès: el que passa és que hem de fer mil giragonses si no volem passar per Madrid), un partit que volia arreplegar vots d’on fos, amb un vague sentiment de catalanitat amb el qual es podia sentir identificada la major part del país.

Com ha demostrat molt bé l’Hèctor López, actualment les coses han canviat, i la gent (almenys la que està més informada i segueix l’actualitat) vol que els polítics es mullin més: han de dir si volen una Catalunya catalana o la volen espanyola. Perquè aquesta és l’única qüestió de gran abast polític que encara queda pendent de resoldre a Catalunya.

Durant molt de temps, els espanyols van dir que la política estava allunyada de la gent perquè era “nacionalista”, i a la gent això no li interessava. Ara hi ha un partit “no-nacionalista” i, si no m’erro, la participació de les darreres eleccions ha estat la més baixa de la “democràcia”. Per tant, com a mínim el que podem dir és que el “no-nacionalisme” encara interessa menys que el “nacionalisme”.

Dins d’aquesta situació, CiU s’haurà de definir algun dia. Aprenent dels errors d’ERC, aquesta definició hauria de ser menys verbal i més pràctica. No cal que CiU digui que és independentista, però sí que cal que faci gestos que tinguin clarament un abast i una practicitat independentista. Per exemple: és positiu que Mas hagi signat a favor del dret de les nacions de convocar referèndums d’autodeterminació, i seria bo que CiU impulsés aquest procés que és, en el fons, un simple gest de transparència democràtica.

Mentre CiU no es defineixi, és a dir, mentre faci com ara, anirà fent la viu-viu. No crec que tingui, de moment, un gran daltabaix electoral, però sí que patirà un devessall de vots continu i no resultarà un partit engrescador. Jo mateix el vaig votar les darreres eleccions més que res per castigar ERC, no pas perquè em senti emotivament vinculat a l’estratègia de la federació regionalista.

Si CiU, en canvi, es defineix, li passaran coses segures i coses insegures. La segura és que tota l’artilleria mediàtica se li tirarà al damunt, encapçalada per “La Vanguardia” (encara que aquest diari sempre és fàcil d’acontentar per altres mitjans). Les insegures poden ser que guanyi vots o que en perdi: jo més aviat penso que en guanyaria, perquè hi ha molta gent destrempada que el que voldria seria una política enèrgica, segura i de gestos ferms cap a l’alliberament (i per tant la millora molt substancial de les condicions de vida) del país.

D’altra banda, penso que hi ha moments en què cal fer les coses per sentit de país i per coherència: CiU sap perfectament, entre altres motius perquè ho té molt ben estudiat la seva fundació (Catalunya Oberta) que la situació actual porta inevitablement i amb rapidesa cap a la dissolució de la nació. Un partit que s’anomena “nacionalista” (un adjectiu que a mi no m’agrada gens; jo sóc simplement independentista) no hauria de permetre que passés això, i hauria de lluitar amb tots els mitjans al seu abast per a evitar-ho, ni que fos pagant el preu de la desaparició com a partit que, en aquest cas, hauria equivalgut també a la desaparició de Catalunya.

En tot aquest raonament, què hi pinta en Duran? Doncs bé, deixant de banda que es tracta d’una persona impresentable (per exemple, té tot l’any una suite llogada en un hotel de Madrid, pagant nosaltres; és un dels diputats més absentistes del parlament de la metròpoli, segons que publica el mateix parlamet espanyol), ideològicament -i això és més important- en Duran representa el passat: representa l’intent de construir ponts per mil·lèsima vegada amb Espanya, esperant que dintre de dos o tres anys una nova riuada se’ls entorni a endur aigua avall. L’estratègia d’en Duran s’ha provat des de totes les formes possibles amb governs de tota mena i en les circumstàncies més variades i sempre ha fracassat, i sempre fracassarà, per la senzilla raó que les colònies no negocien amb les metròpolis: s’hi sotmeten, les abasteixen i, quan estan molt fartes, se n’independitzen.

Recomano al lector que llegeixi una anàlisi molt brillant d’en Duran. La trobarà a http://in.directe.cat/hector-lopez/bloc/duran-el-freaky. També li recomano que llegeixi un article d’un dels màxims defensors de Convergència, en Salvador Sostres, que ja ha expressat clarament que si CiU presenta a Madrid en Duran no pensa votar la coalició:
http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=7862.

Però, repeteixo: penso que més que un tema visceral de les simpaties o antipaties que pugui representar aquest personatge (i a mi em provoca tota mena d’urticàries) el tema és d’estratègia. Les persones passen, les idees tenen voluntat de perdurar. L’estratègia d’implicar-se més amb Espanya és justament la contrària de la que cal, i només pot provocar algun benefici personal (un ministeri per a Duran o alguna partida extra per a CiU) però mai cap benefici ni a curt, ni a mitjà, ni a llarg termini per a Catalunya.

Penso que CiU faria bé de reflexionar sobre això i, veient que en Duran no pensa baixar del burro, trencar definitivament la federació. Això provocaria la desaparició immediata d’Unió, un partit del qual mai no he conegut ni un afiliat i, a la llarga (potser no a curt termini, eh!) una recuperació de Convergència i, de retruc, un augment de l’autoestima del país, que ara necessitem més que el pa que mengem. Convergència manté Unió no perquè Unió tingui estranyes connexions i influències empresarials, com afirmen els mitjans (quines són aquestes influències? les conserves Dani, potser?) sinó perquè Unió és l'element d'espanyolisme que ha fet de contrapès d'alguns "exabruptes" de Convergència. Espolsant-se Unió, Convergència té un camp verge i ple de possibilitats al davant: el de defensar l'autodeterminació amb gent de carrera i corbata, amb advocats i economistes i no pas amb poetes i filòlegs. No és un camí fàcil, però és un camí que molta gent demana íntimament, i porta a un cim tan esplendorós, on corre una aigua tan fresca i deliciosa, que el cap i el cor de molts ens diu: "dóna'm la mà i anem-hi".

dilluns, 18 de juny del 2007

Ells són aquí, entre nosaltres. I nosaltres, on som?

Ahir al vespre es va produir a Pineda l’esdeveniment més multitudinari, apassionat i sorollós que he vist mai en aquest poble en els cinc anys que fa que hi visc i en els trenta-sis que fa que hi tinc relació. Arran de la victòria del Reial Madrid, Pineda va esclatar en una joia orgiàstica, segurament la més important de la història de la població.

Bo i vivint en un setè pis, durant dues hores i escaig em va ser impossible treballar: desenes i desenes de coets, clàxons sonant arreu del poble, lluminàries de pertot, crits que pujaven amb un lleuger tuf de cervesa incorporada (o tintorro): “Ala Madrid”, “España, España”, etc.

Que el que dic no és només una sensació meva, sinó que respon a la realitat, ho corrobora el fet que avui, entrant a casa (al davant hi tinc com un petit recer amb bancs, i s’hi asseu gent a llegir “El Periódico”) he sentit dos nois que comentaven que, efectivament, no s’havia vist mai una cosa així a Pineda. Un d’ells deia que volia sortir a comprar un paquet de cigarretes i no va gosar.

Les motivacions de la gent són, certament, inescrutables, i es faria difícil saber per què és del Madrid cada persona que n’és. Jo mateix tinc un alumne independentista que n’és per tradició familiar. Ara bé, el que és indubtable, em sembla és que, a diferència d’altres clubs, als quals la gent pot pertànyer perquè són els dels pobles dels seus pares, per exemple, el Madrid és una altra cosa: ser del Madrid vol dir creure en Espanya, vol dir estar-hi profundament adherit sentimentalment, renegar de les llengües regionals que impedeixen el lliure desenvolupament de la persona i d’en Carod i les seves seleccions catalanes dels collons. A Palafolls hi ha un pis en què un individu ha penjat una bandera del Madrid i una d’espanyola al costat. Adherir-se a Madrid vol dir aliar-se amb la garantia més forta que té Espanya de la seva unitat, creure fermament en el projecte de destí universal que representa la hispanitat.

Personalment, em sembla positiu que a Catalunya aflori el 20% o 30% d’espanyolisme que hi ha. Només si és així podrem veure que la nostra societat està profundament desestructurada i descohesionada i que, com diu el gran López Tena (notari del Consell General del Poder Judicial i no un esquerranós grenyut), el conflicte social esclatarà en un termini màxim de deu anys. Ara bé, en deixar esclatar aquest conflicte, hauríem de tenir clar que nosaltres som més, que som millors i que volem guanyar la batalla. I no és així de cap manera: al contrari, el catalanisme està cada cop més dividit, més perdut i més mancat d’horitzons.

La zona que va de Pineda a Lloret creix a un ritme d’uns 10.000 habitants per any. D’aquestes persones que vénen aquí, no n’hi ha cap de qualificada, entre altres coses perquè la comarca no té indústria ni serveis de qualitat. La gent que ve a viure aquí es dedica a l’obra, si són homes, o al Carrefour, si són dones.

La població diguem-ne indígena de la zona no pot absorbir aquesta allau de gent. Necessitaríem, per exemple, trenta o quaranta instituts, i no els tenim. Així les coses, tota aquesta gent se civilitzen entre ells, al bar o a l’obra quan, descamisats per la calor, fan una pausa i parlen de futbol. També se civilitzen, en gran part, mirant Antena 3 i Tele 5, que són les dues emissores que el turista trobarà indefectiblement en qualsevol bar o restaurant que vagi de la zona.

Aquesta massa de gent se sent profundament espanyola, però no d’un espanyolisme raonat o intel·lectualitzat, sinó d’un espanyolisme banal, com diria Michael Billig. Tots els seus referents són espanyols i com a molt s’adonen que viuen a Catalunya quan han de portar els seus fills a l’escola i algú els atén en català. D’altra banda, a la zona de què parlo no hi ha infraestructures culturals o de lleure poderoses que puguin crear un sentiment de comunitat i d’adscripció al país. Moltes vegades he dit a diversos polítics que caldria en aquesta zona, per exemple, una delegació d’Òmnium Cultural.

A Catalunya hi deuen haver moltes zones com aquesta. Penso, per exemple, en Castelldefels, Torredembarra o Salou. Zones allunyades dels centres de poder i deixades de la mà de Déu (curiosament, la gent té tendència a pensar que Barcelona està castellanitzada, i ho està molt menys que els indrets de què parlo). A mi mateix, quan no tenia cap punt com a professor i m’havien de col·locar en algun lloc, em van donar Blanes, zona no cobejada ni per barcelonins ni per gironins.

Caldria veure quantes terres de ningú hi ha a Catalunya. Segurament ens espantaríem de veure que n’hi ha moltes més que no pensem i que algunes porten noms que associem amb la Catalunya profunda: Olot o Salt, per exemple. També caldria veure que aquestes regions estan creixent enormement i que dintre de pocs anys constituiran bosses importantíssimes d’espanyolisme a casa nostra.

La realitat catalana actual és molt complexa. És cert que està creixent l’independentisme, però també és cert que s’està consolidant un espanyolisme desacomplexat, tasca que va encetar amb molt d’èxit el president Aznar i que ara continua creixent més que per l’acció del govern espanyol, per l’acció de les televisions, per exemple: proveu de mirar un dia l’informatiu d’Antena 3 i veureu que, pel cap baix, hi surt cinquanta vegades la paraula “España” o l’adjectiu corresponent.

Tenim a dins una fera que estem alimentant. A molts ja els va bé; d’altres, com sempre, no se n’adonen; d’altres ens n’adonem però no sabem què hi podem efr. Aquesta fera, algun dia esdevindrà bomba i ens esclatarà a les mans. I pot ser que, com ha passat al sud de França, les nacions més aniquilades esdevinguin precisament les més adeptes a l’Estat. Enlloc no trobareu com al Midi un patriotisme francès tan encès i, a la vegada, per cert, tan cutre. Escolteu, per exemple, les cançons de Michel Sardou.

No tinc solucions per a aquest problema. Em limito a diagnosticar-lo com a molt greu. I continuo afirmant que, si en els propers deu anys, Catalunya no esdevé independent, la cultura catalana i els valors que representa s’hauran diluït per sempre més i sense cap possibilitat de recuperació.

diumenge, 17 de juny del 2007

Parlar per parlar: la funció fàtica

La setmana passada vaig haver d’assistir a una d’aquestes sessions de teràpia col·lectiva i triomf esplendorós i definitiu de la burocràcia que, als instituts, s’anomenen “claustres”. Una de les meves activitats preferides, als claustres, és comptar el que costarien a una empresa eficient: 70 professors reunits 2 hores i mitja a 25 euros l’hora són 4.375 euros (sense IVA). És evident que una empresa privada ni s’ho plantejaria, aquesta broma de fer tants de claustres.

Un dels punts més interessants d’aquesta sessió fou el següent. Resulta que un alumne de batxillerat nocturn ha reclamat la nota d’una assignatura a l’inspector d’ensenyament. Si aprova aquesta assignatura, pot anar a la universitat; si no, ha de passar un any més a l’institut. S’entén, doncs, l’interès de l’alumne a reclamar.

Tothom sap que l’alumne no té la més mínima idea de l’assignatura la nota de la qual reclama. Ho sap ell en primer lloc, ho sap la professora, que per això l’ha suspès, ho sap el conserge de l’institut i ho sap el conseller d’Ensenyament.

El tema, però, és un altre: vist que des del punt de vista substantiu no té cap raó de cap mena, en té des del punt de vista formal? És a dir, té dret a presentar recurs per una cosa sobre la qual tothom sap la resposta? Doncs sí: perquè el nostre dret té dos vessants, el substantiu i el processal, i les normes processals garanteixen que ningú no quedi indefens davant de cap situació, encara que tothom qui la conegui sàpiga per sentit comú que allò no té cap ni peus. Recordo, en aquest sentit, que un percentatge molt elevat de judicis es guanyen per maquinacions de tipus processal, que sempre són molt més objectives i fàcils d’establir que les que fan referència al coneixement intern de la causa. Han passat deu dies per a establir el recurs i vostè només en tenia tres? Doncs ha perdut. Que tenia més raó que un sant? És probable, però es podia haver tret la son de les orelles abans.

L’alumne en qüestió va reclamar, doncs, la nota, en primera instància davant de l’institut. Com que aquest va corroborar el suspens, el pupil va decidir interposar un recurs d’alçada davant del director dels serveis territorials d’Ensenyament a Girona. Aquesta és la història, miserable si voleu des del punt de vista ètic, però validíssima jurídicament.

El tema es va discutir en el claustre i s’hi van sentir tres opinions de professors veritablement lamentables, que demostren fins a quin punt els funcionaris estan allunyats de la realitat:

1. Un company va dir que era inadmissible que fos l’inspector d’Ensenyament qui acabés posant la nota, i no el professor. Que no sap, aquest company, que Europa, des de l’Edat Mitjana, té una estructura piramidal? Pare, fill, Esperit Sant. Papa, bisbes, capellans. Director, equip directiu, professors. Gerent, consell d’administració, accionistes. Tot va igual perquè fa segles que hem descobert que cal un principi darrer d’autoritat. Aquesta autoritat que a ell mateix li fa tanta pena que desaparegui. L’inspector d’Ensenyament, que segurament és menys intel·ligent que molts professors, però té més do de gents i verborrea, és l’autoritat màxima en aquests casos. I és normal i bo que hi sigui.

2. Un segon company va dir que la direcció no havia portat bé el cas perquè en condicions normals no s’hauria d’haver arribat al recurs d’alçada. Aportant com a exemple la seva bona gestió –consistent a no canviar el mobiliari de l’institut durant vint anys– va indicar que en el seu llarg regnat com a director mai no s’havia interposat un recurs d’aquesta mena. Doncs si és així, enhorabona: agraeix-ho als déus, però tingues present que la societat és cada cop més agressiva i que cada cop en tindrem més, d’aquests recursos. Si has tingut la sort de regnar sobre bona gent, com a mínim calla i reserva-t’ho.

3. Un tercer company, insistint en la línia que era inadmissible que no fossin els professors qui posessin la darrera nota, indica que l’institut hauria de demanar que la resolució del cas estigués motivada. Aquest individu, ha vist mai la resolució d’un recurs? Sap que moltes ocupen cinc o sis pàgines? Com pot ser que, amb 55 anys, no conegui l’estructura d’un recurs, quan la vida quotidiana ens obliga a posar-ne cada dia?

El claustre de l’altre dia em va fer pensar en una cosa: quantes converses es deuen fer cada dia sense coneixement de causa?, quanta gent es deu estar barallant sense saber de què parla? Més trist encara: quantes disputes es deuen guanyar simplement perquè algú crida més i, davant de la ignorància de tots dos, s’imposa la força?

La discussió va durar mitja hora. 70 professors x 12,5 euros = 875 euros. Més IVA.

dissabte, 16 de juny del 2007

Com planta de jardí, abans de la tardor

Com planta de jardí, abans de la tardor
lassada per l’impuls de l’estiu xardorós
les fulles aguantant resisteix l’amargor
de nits que s’acumulen en un viure penós.

I de sobte un ruixat cau de bromes curulles
i tota la penetra, li amara els fonaments
les gotes refrescants rossolen per les fulles
i donen a les rels els millors aliments.

Així és com m’allibera la teva companyia
com aigua que s’endinsa pel fons del meu terrer
i treu de sòl pelat, potent, la millor essència.

Tu ets per a mi la font de tota l’energia
amb la força que em dóna la teva presència
per donar testimoni del que encara seré.

Recurs audiovisual

http://www.youtube.com/watch?v=9y2jtEydPak

divendres, 15 de juny del 2007

La Cecilia

Cada any, ve a passar les vacances a Pineda, al pis de sobre meu, una senyora gallega rabassuda i emperifollada que es nega a parlar en gallec, encara que no li cal, perquè de fet, el castellà que parla ja ho és. La quasilusa viu a Ginebra des de fa molts anys, els mateixos que fa que estiueja a Catalunya. Està casada amb un suís i parla un francès força decent, com puc comprovar cada vegada que el meu pare s’hi enrotlla com una persiana per practicar el seu, de francès.

Aquesta senyora, que viu de la jubilació suïssa, té la barra de pregonar que no hi ha cap país com Espanya, per bé que en va haver de fugir per a sobreviure. Porta al cotxe un toro que si, respectant les proporcions, fos una bèstia viva, obligaria qui el trobés a fugir-ne cames ajudeu-me.

Ara fa una setmana que cada dia, cap a les sis, es posa set o vuit vegades una cançó de la Cecilia, "la del ramito de violetas", que parla de la seva “querida España, esta España mía, esta España nuestra”. Jo tinc feina, que voleu que us digui, i amb aquests bramuls no em puc concentrar. Brams d’ase no pugen al cel, però sí que baixen a la terra.

Avui ja n’estava fins al capdamunt i, quan ha començat la serenata, he obert les finestres de bat a bat i li he engaltat Tiziano Ferro. “Ed ero contentissimo”, una cançó romàntica preciosa que, en versió Midi, sona forta i esplendorosa. Quan s’ha acabat la meva cançó, ella també havia acabat la seva. I de moment veig que Espanya no rebrota.

Demà, si insisteix, passaré al pla B, que seran directament “Els Segadors”. I si em diu que a Catalunya li perseguim la que ella es pensa que és la seva cultura, li recordaré que aquí ens limitem a posar festivament una música més forta i més bona, mentre que a Suïssa, per fer soroll i molestar els veïns, la policia li vindria a casa i li clavaria una multa que li farien passar les ganes d'escoltar la diva de l'horterada.

dijous, 14 de juny del 2007

Els fotologs

Les relacions virtuals –les que es fan, diguem-ne, per Internet– estan mal vistes. Corre la brama que la gent que xateja és una colla de psicòpates i que tancar-se en la virtualitat aïlla del món real i fa esquerp.

La gent que diu això segurament no ha conegut gaire personal “real”. Almenys a mi no em fa falta moure’m per la xarxa per a trobar psicòpates. En trobo cada dia anant a treballar, per exemple, i això que hi vaig amb cotxe i no haig de parlar amb ningú.

Personalment, faig servir Internet una mica per a lligar, molt per a treballar i bastant per a informar-me. Per tant, les activitats que faig per Internet respecten la mateixa proporció que mantinc en la vida presencial i no he experimentat un canvi brusc de costums des que hi ha aquest instrument, en relació, per exemple, amb el que feia quan estudiava a la universitat.

De vegades també faig servir Internet per a tafanejar i estar al dia del que passa al món. I és així com he descobert que la gran majoria de joves tenen actualment el que s’anomena “fotolog”.

El fotolog és el resum perfecte de la societat actual. Consisteix, per a qui no ho sàpiga, en una pàgina web en la qual el propietari penja quan li ve de gust una foto amb un comentari a sota. Després, tots els seus amics hi van escrivint el que els passa pel magí.

El fotolog és una bon reflex del món que ens ha tocat de viure, com dic, perquè respon a la cultura de la imatge i de l’expressió deficitària. En aquest sentit s’assembla, per exemple, als llibres de text, que cada cop incorporen més dibuixos i coloraines. També respon a la societat actual en el sentit que comença a trobar resposta per al gran drama de la humanitat: tots necessitem afecte, però ens atabala el contacte físic massa seguit amb les persones. El fotolog crea la il·lusió que un és estimat i que té muntanyes d’amics i amants quan, en realitat, aquests li dediquen un o dos minuts del seu temps diari.

El fotolog és un producte clarament juvenil. No m’imagino un avi penjant fotografies de les farres que va fer el darrer cap de setmana. Per tant, reflecteix molt bé les preocupacions dels joves, i m’estranya que encara a ningú no se li hagi ocorregut de fer-ne una tesi doctoral i viure quatre anys tirant de beca.

Com tothom sap, els joves viuen històries d’amistat i d’amor d’un apassionament sense límits. Els amics d’un jove, ara, es diuen “tetes” si són nois i “tatas” si són noies. El “tete” és un amic especial: no hi ha contacte sexual, però sí una comunicació total de totes les vivències, pensaments, emocions i cabòries. El “tete” ho ha de saber absolutament tot sobre tu, i tu ho has de saber absolutament tot sobre ell. Vegeu, per exemple, http://www.fotolog.com/jonny_posh16_69/18810476.

Sobre històries d’amor incondicional, d’una abnegació sentimental al marge de qualsevol adversitat, podeu veure també http://www.fotolog.com/kistis_peke/18847927.

L’adolescent també es caracteritza perquè pensa que té tots els elements, humans i no, en contra. Dintre d’aquesta lluita còsmica en què tot és advers, queda el consol dels amics, que ell veu com a éssers fidels i bons, única part salvable d’un món que el rebutja. Aquesta idea es veu, per exemple, a http://www.fotolog.com/victorr_10/13534884. Clar que no tothom ho fa tan dramàtic, i alguns es dediquen a construir muntatges ben originals: per exemple, una composició artística amb totes les noies que estima: http://www.fotolog.com/pedr091/26203839.

Si l’autor del blog manifesta el més mínim indici de solitud, aversió cap al món o desesperació per les circumstàncies actuals, sol ser freqüent que una caterva d’amics el consolin, dient-li que és el millor del món i que una persona de la seva vàlua no té ni el dret ni motius de queixar-se. Sobretot si la noia o el noi és maca o maco, quan es queixa rep un reguitzell de missatges d’ànim que l’han de fer desistir de qualsevol temptació depressiva. Vegeu per exemple http://www.fotolog.com/lluis_bf/30143356.

Els fotologs també serveixen per a adonar-se que molts joves necessiten sentir-se adscrits a un país, ara que una colla d’hipòcrites diuen que no hi ha nacions i que només hi ha persones. En aquest sentit, molts mostren una espanyolitat desacomplexada (http://www.fotolog.com/yo_flamenkita/10482977), normalment amb arguments de molt baixa qualitat, però alguns argumenten raonablement bé el seu espanyolisme (http://www.fotolog.com/bamburrino/22631890). També n’hi ha alguns, és clar, que es mostren catalanistes, normalment d’una manera també desacomplexada: http://www.fotolog.com/marinanoves/34661561. Aquests darrers fotologs solen pertànyer a joves de la Catalunya profunda.

Hi ha joves en els quals no sembla detectar-se cap necessitat nacional, però sí que se senten, per exemple, molt vinculats a un equip de futbol (http://www.fotolog.com/rueda_yeah/).

En general, els joves no tenen cap mena de pudor a publicar per la xarxa les seves experiències íntimes. N’hi ha un que no amaga la seva passió homosexual: http://www.fotolog.com/erbenny5/15802741. Tampoc no els fa cap mena de vergonya declarar-se obertament fumadors de porros, ans al contrari: en presumeixen: http://www.fotolog.com/dandem/22993979

Com sol passar a la vida real, hi ha gent més simpàtica que d’altres. En general, els fotologs no són l’alegria de la huerta, però encara es troba gent amb “salero”: http://www.fotolog.com/thevirtual/21866843.

Com podrà haver comprovat el lector si ha anat consultant els blocs que he ressenyat fins ara, la majoria d’ells presenten un nombre molt elevat d’allò que, al segle XX, s’anomenaven “faltes d’ortografia”. També són d’una pobresa lèxica notòria i de vegades es converteixen en un diàleg de mots crossa. Un de particularment significatiu en aquest sentit és http://www.fotolog.com/javittuuu/19224210, en el qual s’omplen diversos centímetres de pantalla sense dir absolutament res.

L’originalitat dels fotologs rau sempre més en la imatge que en els comentaris. Algunes imatges estan molt ben treballades, en contrast amb la pobresa del que s’hi diu: http://www.fotolog.com/andreaa25/. Recordem, com deia al començament, que els fotologs són el reflex d’una civilització visual.

Ara bé, el tema estrella dels fotologs, el que més interessa i mou més passions, és el del nostre aspecte físic. Noies i nois hi publiquen les seves millors fotos i esperen que els altres es desfacin en elogis: http://www.fotolog.com/petitonah1108/26192883. Ha de quedar clar que tothom té un cos perfecte i, si hi ha algun indici de dubte sobre algun quilo de més que sobra, s’aporten immediatament proves fefaents que demostren la forma excel·lent i fibrada de la còrpora: http://www.fotolog.com/jonny_posh16_69/18776283.

Sobre l’aparença física de les persones, de vegades es generen discussions intensíssimes, com aquesta, en la qual un plec mal girbat de la roba va fer pensar a molts que el noi presentava una postura o actitud itifàl·lica: http://www.fotolog.com/yo_tosas/10414759 (demano excuses a aquest darrer perquè és l’únic que conec dels que he citat i, a més, me l’estimo molt: molts records, Cristian!).

En fi, ja veieu com s’entretenen els nostres joves. Ara hi haurà qui farà judicis morals sobre tot això, i parlarà de decadència i corrupció de costums. Jo no sóc tan savi per a pronunciar-me sobre aquest aspecte. Només sóc un tafaner, que s’ha volgut aproximar una mica més a la psicologia dels qui, per als professors, són els nostres clients.

dimecres, 13 de juny del 2007

Passi-ho bé


Un amic m’envia aquest acudit, que em fa reflexionar sobre una cosa.

Quan agafo l’ascensor per enfilar-me al setè pis, on visc i des del qual encara puc veure un bocinet de mar entre edificis dels anys seixanta, setanta, vuitanta, noranta, dos mil i dos mil deu, sovint em trobo gent que també vol pujar.

Quan, acabat el trajecte, ens acomiadem, aquests veïns meus em solen adreçar un “hasta luego”. Es tracta de la forma de comiat que ha triomfat sense cap dubte a Catalunya, la que diuen tots els joves i la que es diu a totes les zones poblades.

Suposo que, amb aquesta fórmula, els qui l’utilitzen volen donar al seu missatge un aire de joventut, de frescor i d’internacionalitat. És la forma “progre” d’avui en dia.

Jo, en canvi, a l’ascensor sempre dic “passi-ho bé”. Ho dic als catalanoparlants, als castellanoparlants, als sud-americans, als negres i als anglesos que viuen a la meva escala. Trobo que és molt més “progre”, en aquest país de l’espanyolitat disfressada de multiculturalitat, defensar la fórmula tradicional amb què sempre s’ha acomiadat la gent a casa nostra. A més de ser més “progre”, per cert, és molt més perillosa, primerament perquè l’entén poca gent i, segonament, perquè els qui l’entenen deuen pensar que com pot ser que encara quedi gent tan quica.

El “passi-ho bé” m’agrada perquè em recorda la meva infantesa, quan sentia senyores grans pel carrer que, després d’una hora llarga de conversa, en la qual no s’havien dit res perquè tampoc no tenien res a dir-se, es dedicaven amb èmfasi i amb una certa cantarella final un “passi-ho bé”.

També m’agrada perquè tractes l’altre de vostè. Normalment, la gent aquí es tracta de vostè quan són autòctons i s’adrecen amb el tu amb els qui fan cara de forani. Jo ho faig a l’inrevés: tots els xinesos, negres, magribins i sud-americans els tracto de vostè, ni que sigui per demostrar formalment que els considero persones igual que jo. En canvi, els d’aquí sí que els tracto de tu, perquè el món ja el porta gent de la meva generació o una mica més grans, i hi sento una mena de comunitat de vivències i sentiments.

Finalment, el “passi-ho bé” m’agrada perquè vol dir alguna cosa. Vol dir que el que t’ha de passar, que vés a saber què serà (és aquest pronom “ho” neutre i indefinit) ho entomis amb alegria, resignació cristiana i una certa placidesa. En canvi, l’”hasta luego” no em defineix què em diuen. No em queda clar si aquest “luego” serà dintre de poc, dintre d’un any o potser no arribarà mai.

Un dia potser evolucionaré i encara em faré més arcaic i, per tant, més progressista. Diré “estigui bonet”, que és la fórmula que surt a l’Auca del senyor Esteve. De moment, però, no he arribat a tant, de manera que m’acomiado del lector que ha tingut l’amabilitat de llegir-me amb un efusiu “passi-ho bé”.

dimarts, 12 de juny del 2007

El progrés social

M'agraden les converses amb en Juanjo. Dóna gust poder parlar amb algú intel·ligent a l'institut, ni que sigui un noi de 18 anys.

L'altre dia em deia una cosa que em va semblar molt interessant. Potser ja l'ha dit algú, però segur que ell hi va arribar tot sol, a aquesta conclusió i, a més, la idea és suggerent.

El tema de debat era el progrés. Discutíem com pot ser que la ciència i la tècnica hagin avançat tant i, en canvi, la mentalitat no ho hagi fet en la mateixa proporció. És una qüestió que molta gent es pregunta sovint, o la remarca: la societat té encara moltes maneres d'actuar i de pensar pròpies de l'edat mitjana, mentre que la tècnica ja ens permet dur a terme una gran part dels nostres somnis (com deia un professor de la facultat, "el més fascinant de viure al segle XXI és que tot el que et pots imaginar es pot fer; només fan falta diners").

Bé, la resposta d'en Juanjo a aquest dilema és el següent. Els científics i els tècnics treballen en petits grups de recerca. Tots saben de què parlen, tenen una formació similar, busquen uns objectius comuns i no s'han de justificar a ningú, llevat, és clar, de la veritat mateixa. Cerquen, discuteixen entre ells, comproven si és veritat el que han trobat i, si ho és, allò va a missa. A la resta, només ens queda callar i acceptar l'evidència que s'ha descobert una nova llei de la natura.

A la societat diguem-ne general passa altrament. Si algú té una idea que la faria progressar, l'ha de fer pública. Per exemple, en un diari, o en forma de proposta electoral. Però aleshores, tota la crosta gruixudíssima d'inèrcies, poders fàctics, poders no fàctics, interessos econòmics i mala llet cau al seu damunt, com les cinc plagues d'Egipte (sí, cinc, no he enumerat cinc ítems?). D'aquesta manera, és difícil que una idea que faria progressar moralment el conjunt de tots nosaltres acabi triomfant, i hom torna a l'anar fent o, directament, a la mediocritat que impera.

La idea és aristocràtica i fa una mica de por de pensar-hi. Primera, perquè un intueix que s'està distanciant perillosament dels altres. Segona, desgraciadament, perquè té la sensació que és veritat.

dilluns, 11 de juny del 2007

El fiasco d'Europa

Ela joves catalanistes de la meva generació, és a dir, els que vàrem néixer cap als 70, solíem tenir dos pòsters a l’habitació. El primer era el que es deia “Països catalans – divisió comarcal”. Encara hi és aquest, a la meva habitació de Barcelona. Era un mapa imprès a Tàrrega, ho recordo molt bé, que tenia a la dreta un dibuix de la rosa dels vents. Ho dic per si em llegeix algun nostàlgic i l'identifica.

L’altre que teníem era un pòster blau que es deia “Aproximació a l’Europa de les nacions”. La gràcia d’aquest pòster era que un se’l mirava i es podia ben riure dels estats, perquè no hi havia pràcticament cap frontera política que coincidís amb una frontera cultural, que per a nosaltres era aleshores la que valia.

Els joves catalanistes d’aquella generació, que ara ja són pares de família, creien molt en Europa. Associaven Espanya amb l’endarreriment, la repressió i la bronca, i Europa amb la llibertat, la cultura i el progrés. El president Pujol mateix va tenir una fixació amb Europa, i va crear una mena de fundació, el Patronat Català pro Europa, que va fer una molt bona tasca de difusió de la realitat europea a Catalunya i de la catalana a Europa.

És probable que aquell emmirallament cap a Europa tingués aleshores molt de sentit: primer, perquè Europa representava, malgrat tot, el progrés i l’estabilitat per a la nostra metròpoli i, per tant, també per a la colònia de Catalunya. En segon lloc, nosaltres els colons podíem estar contents que a Europa hi haguessin polítics federalistes de gran prestigi, com ara Kohl o Strauss. A la seva manera, aquests polítics creien en l’Europa dels pobles, i alguna cosa es va fer.

Cal dir, tanmateix, que Europa ja no és el que era. Europa s’ha convertit actualment en un club d’estats en el qual ni els ciutadans ni cap entitat que no sigui un estat no hi té res a dir. Per entendre’ns, ara no tenim un Madrid: en tenim dos, Brussel·les i Madrid.

Dic això perquè encara hi ha molts il·lusos que pensen que la solució del problema català passa per afeblir els lligams amb Espanya i estrènyer-los amb Europa. S’equivoquen de mig a mig, perquè una i altra cosa són el mateix: estats que defensen la lògica estatal. En el cas d’Europa, a més, Espanya té aliats potentíssims, com ara França, la génocide, o tota aquesta colla d’estats que hi ha anat entrant darrerament, la majoria dels quals tenen unes tradicions democràtiques amb molt poca consistència.

Una prova d’això era l’article 5 del projecte de Constitució Europea, sobre el qual vaig escriure una reflexió a Vilaweb: aquest article preveia que la Unió Europea havia de vetllar per la integritat de les fronteres dels seus estats. Després, investigant d’on havia sortit un precepte tan poc democràtic i tan “antieuropeu”, vaig descobrir que s’havia colat a la Constitució per obra d’un eurodiputat del PP que tenia un nom d’aquells tan llargs de la noblesa castellana i que ara no recordo. Era evident, en aquest cas, que Europa no només no ens alliberava d’Espanya sinó que, a més, ens hi lligava més.

Aquests dies han sortit dues notícies que van en el mateix sentit. La primera és que el Parlament europeu ha denegat als eurodiputats catalans que puguin parlar en català a l’hemicicle. Per primera vegada, s’havien posat d’acord els vuit eurodiputats que hi tenim, amb la peculiaritat que un dels vuit era de la Catalunya del nord (és a dir, francès) i un altre, l’inefable Josep Borrell, el gran jacobí que darrerament sembla que fa algun gest a favor de la seva terra. Doncs bé: res de res. M’imagino que les pressions deuen haver estat impressionants, perquè en Borrell havia estat el president del Parlament europeu i l’eurodiputat nord-català n’és un dels vicepresidents actuals. Si amb aquest currículum no s’aconsegueix res, tenim mala peça al teler.

Per altra banda, els d’ERC m’han enviat un correu molt interessant. Diu el següent: “Davant la inauguració de l'exposició 'Reial Madrid, la dimensió europea', organitzada conjuntament al Parlament Europeu per una eurodiputada del PSOE i un altre del PP, l'eurodiputat d'Esquerra, Bernat Joan, ha valorat negativament l'ús propagandista i poc curós amb la història que s'ha fet avui a la seu de tots els demòcrates europeus.”

Segons que es desprèn de la lectura del correu, el Parlament Europeu llueix aquests dies una macroexposició apologètica sobre el Reial Madrid, perquè ses senyories es distreguin després de parlar del tant per cent de transaminasa que poden portar els aliments transgènics. L’exposició, no cal dir-ho, està pagada en gran part pels catalans que, evidentment, no podem fer servir la nostra llengua al lloc que mantenim.

És evident, per això que he comentat i per molts altres detalls que el lector atent pot anar seguint sobre Europa, que la Unió Europea està experimentant una involució molt important (que es manifesta, per exemple, fins i tot en la negació de principis bàsics que havien motivat la creació de la Unió: s’estan posant fortes traves a la lliure circulació de capitals i a l’abolició de monopolis estatals). Aquesta involució també afecta fortament els drets individuals i dels pobles, en benefici dels drets dels estats, que han constituït una mena de club de lords a l’estil dels que encara hi ha al Londres aristocràtic.

La situació, de moment, és aquesta i a nosaltres, com sempre, ens toca el rebre. Assumim-ho com a inevitable, però com a mínim no siguem tan babaus de pregonar que “ara que ja no hi ha fronteres ja no té sentit voler la independència”. Precisament si Europa és un club de senyorets, el que hem de fer és entrar-hi com a tals, i no com a escombriaires de les cendres que, amb els seus havans, aquests deixen caure per terra.

dissabte, 9 de juny del 2007

Tantes coses que hem de dir-nos

Tantes coses que hem de dir-nos, i no gosem;
tanta tendresa, tantes tantines amb els ulls
i quan hem de parlar-nos, només balbucegem:
i volent ser-nos pont, ens som, només, esculls.

I no és l’orgull qui ens posa frens a cada pas:
d’orgull sí que en tenim, sí, però només de sentir-nos
tan a prop cada jorn. És el passat, i el fracàs
de moltes esperances que antany van enaltir-nos

i que amb el temps s’han anat, tristament, esvaint.
I és el respecte immens, sagrat, cap al que som
perquè no ens estimem el cos, només, ni el cap:

adorem l’altre i volem, comprenem el seu món
i ens fa por la violència de l’amor que sentim
i pensem que el cor, que és qui ens guia, no en sap.

divendres, 8 de juny del 2007

La república independent de la Plantera



El fotolog d'un exalumne -i espero que no examic- meu s'intitula "República independent de la Plantera". És un títol molt bonic.
La Plantera és un barri de Blanes similar, per exemple, al Pont Major de Girona. És un barri allunyat del centre, als afores de la ciutat, i constitueix una mena de poble dins del poble. No sé què diuen els de la Plantera quan van al centre, però els del Pont Major, que conec bé, diuen que "van a Girona".
La Plantera és un barri de gent humil. Els comerços hi solen ser bars o videoclubs. Crec que només hi ha un centre cultural: un petit quiosc, on es poden comprar alguns diaris i revistes del cor. També és allí on cal comprar els llapis, les gomes i els bolígrafs.
Malgrat ser de gent humil, no és en absolut un barri degradat. Potser si hagués crescut més o si, enlloc d'estar a Blanes, estigués a l'Hospitalet, sí que s'hauria convertit en un monstre d'aquells on s'amuntega la gent i, entre la foscor i la brutícia dels carrers, es desfigura la cara de les persones. Però no: la Plantera es veu on comença i on acaba. A la Plantera hi entra el sol i, caminant cinc minuts des de qualsevol punt, ja es veuen els horts fecundíssims del delta de la Tordera, destinats en un termini immediat a ser destruïts per l'especulació.
El que m'agrada de la Plantera és el seu provincianisme absolut. Dins d'aquell marc, el món exterior no existeix, queda molt lluny. Però queda lluny no per solitud, com si estiguessis en un mas, sinó perquè la gent que hi viu encara no està tocada pel desig de posseir ni s'ha habituat al cercle viciós de saber què passa al món i no entendre-ho i voler-ho entendre i no poder i no entendre per què no ens ho deixen entendre.
A la Plantera, a mig matí la gent baixa al bar i es pren una cervesa o un tallat, i encara té temps de conversar sobre dones una hora llarga. Si vénen les eleccions, voten el Felipe: no saben que ara es diu Montilla o Zapatero, aquest, però tampoc no els importa. Voten el Felipe perquè és el bo i perquè els altres són una colla de fatxes, i aquesta paraula sona molt lletja i s'ha de combatre.
El temps, a la Plantera, té un altre valor. Allí no hi ha Història, només hi ha històries: que si el fill de la Puri s'ha casat amb un paleta, que si la mare de l'Antonio ha tingut una feridura i l'han haguda de portar a Girona. Essent-hi tan fluixos els mecanismes de control social, la Plantera és un petit reducte d'aquell món utòpic que molts savis han somniat durant segles: una societat on ningú no s'imposa per damunt dels altres i on no hi ha pràcticament preocupacions que no siguin les relacionades amb el nucli essencial de la vida mateixa. La Plantera és la nostra Utopia, la nostra Illa dels Benaurats.
En una altra vida, aniré a viure a la Plantera. M'hi compraré un pis i hi posaré tots els meus llibres, i alguna senyora dirà que en aquell pis hi viu un català amb moltes novel·les, que és professor d'alguna assignatura molt important al col·legi de Blanes. De moment, però, m'haig de conformar a passar-hi ben sovint quan torno a Pineda i enfilo el camí del Mig.

dijous, 7 de juny del 2007

ETA i Espanya, la història d'un desfasament

Aquests dies, ETA ha anunciat que torna a trencar la treva. Jo, si em perdoneu, ja m'he perdut: ja no sé quan estan de treva i quan no, aquesta gent. Potser no ho saben ni ells.
En tot cas, a mi aquesta història d'ETA i Espanya sempre m'ha semblat la història d'un desfasament. Els etarres intenten crear un estat amb mètodes medievals, és a dir, amb garrotades. Tots sabem que els estats s'han creat (i de vegades es mantenen) a base de garrotades. Espanya no n'és cap excepció, i la violència que ha exercit i exerceix sobre tota mena de dissidents, especialment sobre les nacions no castellanes, ha estat i és brutal. Però el que sorprèn, repeteixo, és que el segle XXI encara hi hagi qui vulgui crear estats com al segle X.
L'altre desfasament és el dels espanyols. Aquests utilitzen la violència per a evitar que es creïn estats. És una violència menys física (llevat de l'episodi dels GAL) i més psicològica, més "constitucional", tenint a favor seu l'instrument potentíssim de l'Estat muntat i tota la parafernàlia que s'hi relaciona (televisions, premsa, cantants, escriptors, etc.). Però Espanya també està desfasada, perquè la solució a un conflicte polític que fa segles que dura, que es manifesta culturalment, econòmicament, socialment, lingüísticament i amb la voluntat ininterrompuda d'un poble de continuar existint no passa per cap de les maneres per la típica frase que "no ho aconseguiran i els demòcrates hem d'estar units".
Són dos drets fonamentals, el dret a la vida i el dret dels pobles de ser lliures, reconeguts tots dos per l'ONU, que estan en conflicte. I són dues respostes desfasades, envellides. A l'era en què pots escriure un missatge als Estats Units i llegir-lo simultàniament a Catalunya, encara no s'ha entès el mètode antiquíssim del referèndum que, per cert, es pot dur a terme amb paperetes atrotinades i amb recompte manual.

dimecres, 6 de juny del 2007

No estudiem

Segons un informe de l'OCDE que s'acaba de publicar, la diferència de sou entre personal qualificat i personal no qualificat a l'Estat espanyol ha caigut un 40% en el període 1997-2004.
Segons un altre estudi, aquest cop de "la Caixa", una persona que no sap llegir ni escriure (ells en diuen "que no han completat la Primària") cobrava l'any 2002, de mitjana, 12.903 euros anuals, mentre que una persona amb el màxim nivell de qualificació (per exemple, un doctorat a Harvard) cobrava una mitjana de 32.992 euros anuals, és a dir, 2,6 vegades més.
Si relacionem els dos estudis, veurem que actualment la diferència de sou entre un analfabet i un doctor deu ser d'unes dues vegades. O sigui, Einstein, a la Catalunya actual, cobraria el doble que la senyora de fer feines de l'institut.
Personalment, m'importa un rave cobrar més del que cobro. És més: si ara em dupliquessin el sou, em portarien un problema, perquè no sabria en què gastar-me'l, a part de comprar-me un cotxe nou, perquè el que tinc es va desmuntant pel carrer. La resta la invertiria en llibres, que tampoc no tindria temps de llegir i que generarien encara més animalets de plata d'aquells que corren pel terra quan en un lloc hi ha paper.
Per tant, el que dic no és pas per egoisme, sinó per pura lògica cap al bé del país. És evident que si un informàtic pringa deu hores al dia traient fum del cap perquè tot quadri (i, amb els ordinadors actuals, és difícil que quadri tot) i, a final de mes, només cobra el doble que un cambrer, és preferible fer de cambrer.
Això és el que han descobert amb tota claredat els nostres joves, encara que després vagin a votar ICV. Per això cada cop hi ha menys estudiants universitaris, almenys de carreres serioses (fa poc vaig llegir que en un període breu de temps, Dret ha caigut de matrícula en un 40%). Per això, també, cada cop hi ha menys estudiants de batxillerat: els nois prefereixen anar a l'obra i les noies, a fer de caixera a can Dia.
Si no hi ha incentius, el país s'ensorra. Potser caldria que deixéssim de pensar en el que ens agradaria ser i penséssim en el que som: éssers egoistes, que només busquem el plaer i els diners i que, si no ens recompensen, no tenim cap necessitat d'esforçar-nos.

La porqueria



Llegeixo a l'Avui que la Plaça Reial de Barcelona ha aparegut avui plena d'escultures fetes amb material de desferra o de recliclatge. Presenta l'aspecte que el lector pot veure en la fotografia de més amunt. (És fantàstic, per cert, aquest blog, que permet pujar imatges. Bé, segueixo).

La Plaça Reial no és una plaça extraordinària però és graciosa. Té uns llums de Gaudí i hi ha la casa regional de no sé quina Comunidad Autónoma. Hi vaig anar una vegada amb uns companys de la facultat i recordo que tenia uns sostres altíssims i, per cert, plens de greix. També hi va viure, en aquesta plaça, en Lluís Llach, i li va inspirar una cançó.

És una pena que l'ecopijisme socioespanyolista embruti les nostres places amb deixalles. Ja fa temps que llegeixo articles -i hi estic plenament d'acord- que adverteixen que Barcelona, la capital del nostre país, s'està convertint també en la capital europea del jipisme i la brutícia. Mentre no parli català, tothom hi és benvingut. Si la seva cara té trets estranys, encara millor. Si, a més, no fot brot i té idees de bomber, rebrà la Creu de Sant Jordi.

Ja sé que l'art és, per natura, discutible. El mateix Pèricles, que en pau descansi, va rebre moltes crítiques per invertir en l'acròpoli, i ara aquest edifici és reconegut universalment com el que més ha influït en la història de l'arquitectura de la humanitat.

Però Pèricles construïa amb els millors materials i duia a Atenes els millors artistes. Es podia equivocar, i hauria pogut passar que la posteritat hagués canviat de rumb i no hagués valorat la seva estètica. Certament, el risc hi era.

Nosaltres, en canvi, no juguem amb el risc: juguem amb la certesa, però amb la certesa que només invertim en porqueria. Perquè és evident que, siguin quins siguin els gustos del futur, obres fetes amb escombraries i per un artista totalment sonat no poden perdurar de cap de les maneres.

Demano que pregueu pels meus pares i pel meu germà, que encara viuen a Barcelona i han de pagar amb els seus impostos les primeres mostres de les "noves idees" socialistes.

dilluns, 4 de juny del 2007

La filosofia

Per a en Cristian i en Juanjo

Quan va néixer, la filosofia tenia un objectiu molt ambiciós: explicar el món. D’aquesta manera, el nom mateix de la disciplina revela el seu interès per entendre-ho tot i explicar-ho tot.

Ben aviat, tanmateix, es va veure que aquesta pretensió era absurda, i van començar a sortir els anomenats “filòsofs de la physis” (Tales, Anaximandre, Anaxímenes) que van competir per veure qui la deia més grossa: un, que tot es podia reduir a aigua; l’altre, que tot era foc; el tercer, més prudent, que hi havia un principi universal que no va gosar especificar (l’apeiron).

Davant d’aquest primer fracàs, els sofistes van fer l’agost. Són els primers que es van adonar que per la via de la filosofia no es podia explicar res. Van veure, tanmateix, que la gent tenia necessitat de creure que sabia coses i que a tothom els agradava parlar bé. I van muntar la paradeta filosòfica, com els d’ICV amb l’ecologisme: ensenyaven a parlar, defensant una cosa i el seu contrari, tant se val, a canvi, evidentment, de diners.

La filosofia ha continuat fins als nostres dies però s’ha anat buidant de contingut. Sorprèn llegir, actualment, que Aristòtil va escriure sobre física, sobre dret i sobre botànica, per exemple (i, en tots tres camps, és un dels principals autors grecs, per cert). Actualment, a ningú se li ocorreria pensar que aquests camps poden ser tractats per un filòsof: s’hi han de dedicar persones amb formació en cada matèria.

La filosofia no dóna explicació de res. Analitzada des del punt de vista econòmic, és una explicació del món absolutament sobrera, antiquada i que més aviat crea problemes que no pas en resol. En una empresa, doncs, un filòsof faria nosa: més ben dit, a cap empresa se li passaria pel cap de contractar-ne cap.

Davant d’aquesta realitat, si el món es regís sempre pel principi de selecció natural, és evident que la filosofia hauria d’haver desaparegut de fa temps dels nostres plans d’estudi. Tanmateix, els lobbies i el funcionariat fan meravelles, i per una mena de miracle corrupte ens trobem que tots els estudiants de batxillerat, els de ciències i tot, han d’estudiar filosofia. És a dir, els físics i els matemàtics han d’estudiar quines respostes ingènues es donaven al segle XVI a problemes que les seves disciplines ja fa temps que han resolt definitivament.

Privada de qualsevol possibilitat d’explicar les coses, la filosofia s’ha convertit actualment, com deia Josep Pla, en l’art de la xerrameca. Ja no es tracta d’explicar res (entre altres coses, perquè qualsevol filòsof es perdria davant d’una derivada, que és un instrument primitiu però, en qualsevol cas, més eficaç per a explicar el món). Com els antics sofistes, els filòsofs han après que la seva arma és la paraula, i d’aquesta manera sobreviuen construint discursos bonics en el fons dels quals hi ha la buidor més absoluta.

Al llarg dels meus sis anys a Ensenyament he pogut comprovar que cap filòsof té nocions clares d’història, per exemple, i que és molt fàcils rebatre’ls quan aportes dades. De ciències, com he dit, ni parlar-ne: davant d’un problema mínimament complicat, als filòsofs els agafa una tremolor de cames, una suor freda, palpitacions. Ells triomfen davant la indecisió, la mediocritat i la badoqueria.

És curiós, en aquest sentit, veure l’evolució dels estudiants de batxillerat: a primer, tots solen dir que la Filosofia és una de les assignatures que més els agrada, perquè els parla de la mort, de l’amor i del principi de les coses. A segon, la majoria s’han adonat que saben sobre això exactament el mateix que sabien abans i, adonant-se de la presa de pèl, solen renegar de l’assignatura. Llavors es dediquen a altres matèries, a fumar o a xatejar pel MSN, que és l’única activitat decent que queda actualment a l’ésser humà.

Tot això que he explicat fins ara ja fa temps que ho tinc ben clar, i és difícil que ningú em convenci del contrari. El que sí que no he entès mai, i m’agradaria que algú m’expliqués, és per què els filòsofs acostumen a ser tan estrictes amb els seus alumnes, i donen a la seva assignatura un valor que no té.

És evident que els filòsofs, a diferència d’altres oficis, no només volen explicar el món, sinó que també volen canviar-lo d’acord amb els seus models absurds i obsolets (recordem que Plató volia canviar el govern de Siracusa i el van fer fora a cops de pal). D’aquesta manera, la majoria de teòrics del marxisme, del nazisme, els “Ciutadans” i d’altres plagues de la humanitat han estat filòsofs. Això en pot ser una explicació.

Tanmateix, a mi m’agradaria que els filòsofs fessin com nosaltres, els professors de grec i de llatí: que s’adonessin que la seva matèria ha estat vençuda, derrotada i anihilada per les explicacions molt més modernes de tota mena de sabers actuals, i que entenguessin que, si encara els deixen viure dels diners públics, com a mínim caldria que estiguin agraïts al demiürg universal perquè no han d’anar a recollir escombraries, que és el paper que el lliure mercat reservaria al seu saber. I que, d’acord amb això, entenguessin que la seva assignatura és un passatemps, i que a ningú no se li pot amargar la vida perquè no sap fer sudokus o mots encreuats.

Canvi d'adreça

Us comunico que el meu blog www.sapalomera.cat/blog/duran passa a partir d'ara a aquesta nova adreça. També rep un nou títol, "Generaliter", que és una paraula que he triat perquè sona bé i s'entén.
Espero que em encara us interessi el que escric, des d'aquí.