divendres, 29 de febrer del 2008

Les necessitats creades


Audiència del Barça-València el dimecres 27 de febrer: 1.313.000.

Audiència del pseudodebat Zapatero - Rajoy el dilluns 25 de febrer: 1.064.000

Tots els diaris, totes les ràdios, totes les teles, tots els missatges d'Internet presentaven el pseudoduel espanyol com l'acabóse (en català de poble, la "cabòssia"). L'endemà t'havies d'amagar a casa i aillar-te absolutament del món per no sentir parlar d'aquest espectacle circenc. Tanmateix, està clar què interessa la gent. Està clar que el pseudodebat no és el programa més vist a la història d'Espanya, com diuen els diaris. Almenys, en aquest tros del nord d'Espanya, que limita a l'est amb el mar contaminat i a l'oest, amb el desert.

La nostra societat ens crea necessitats. Fins ara ens feien consumir productes o serveis: ara també ens fan consumir idees. Idees podrides, asubnormalades, però idees al capdavall.

Una altra mostra. A TV3, al telenotícies d'avui, que veig en un restaurant perquè no el puc apagar, ens tornen a lloar l'AVE o TGV (deixo per a filòlegs il·lustres la discussió nominalista). Volen que anem a Madrid tan sí com no, i ens trobem Madrid a qualsevol racó de la nostra vida.

Que ens diguin que cal anar a Madrid perquè és qui ens té agafats pels collons, em sembla molt correcte. És la veritat. Però que ens obliguin a anar-hi com a destinació cultural, que te l'injectin de grat o per força per via intravenosa, o com un ànec que ha de produir foie gras, és una altra cosa. Que la gent encara té una mica de gust, home, i els que hem vist Roma, París o Londres sabem el que és una ciutat maca i culta, i deslliurada i feliç.

Potser algun dia ens passarà com als vianants que veus pels carrers de Barcelona, que han de regalar algun llibre i, com que no tenen cap criteri, compren La catedral del mar. Potser també nosaltres acabarem veient en Zapatero i anant a Madrid, quan podríem escoltar Bach i viatjar a Nova York. Però de moment, per sort, encara preferim entretenir-nos amb el futbol.

El mossèn progre

L'únic candidat que es podria votar a l'alcaldia de Pineda (el poble on visc) és el que es comprometés a bombardejar la població i fer-la de cap i de nou. Caldria avisar la gent, tanmateix, abans de fer-ho.

Pineda és una de les mostres més horribles de l'urbanisme català. Tot el poble és esguerrat, i hauria de ser estudiat com a mostra perfecta de l'antiurbanisme: allí on un carrer hauria de ser tort, Pineda el té recte; on hauria de ser recte, el té tort; les formes rodones són, aquí, quadrades; les quadrades, rodones. On escaurien edificis alts, n'hi ha de baixos, on en caldria de baixos, n'hi ha d'alts. Dels materials de construcció, no cal ni parlar-ne: sorra de mar agrumollada amb saliva dejuna.

Pineda convida, tanmateix, a dues mostres d'orgull nacionalista. La primera és que en Coromines hi va escriure tres o quatre milions de pàgines, tancat sempre a casa. Encara el recordo amb el llum encès a les quatre de la matinada, quan jo sortia a escampar la boira i ell buscava l'etimologia d'algun d'aquests mots que encara hem salvat, a empentes i rodolons.

L'altra mostra de patriotisme ens el dóna avui el mossèn Ramon Masachs, rector de la parròquia del Poble Nou. És un dels poquíssims capellans catalans que diu les coses pel seu nom: que la COPE traeix profundament el missatge cristià; que Espanya ha de dialogar amb ETA; que l'Església ha de reconèixer el matrimoni homosexual; que s'ha de bandejar de l'escola -de la catòlica i tot- l'assignatura de Religió, entensa com a adoctrinament, no pas com a cultura.

Els escrits d'aquest savi els podeu llegir al web de la seva parròquia, http://www.telefonica.net/web2/parroquiapoblenou/.

També en trobareu referències al Vilaweb, http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2758019 i fins i tot, traspassant les fronteres, a Espanya: http://actualidad.terra.es/sociedad/articulo/feligreses_eta_parroquia_recogeran_firmas_2287977.htm

El mossèn demana signatures per a defensar la seva postura. És una llàstima que faci quinze anys que no trepitjo una església però, si és per aquest motiu, la trepitjaré amb molt de gust, i fins i tot em confessaré. Una xerrada amb aquest home deu ser una classe de doctorat.

dijous, 28 de febrer del 2008

El cinisme

Com és sabut, l'obra de Narcís Oller (1846-1930) ha estat considerada la millor mostra del naturalisme a Catalunya. De fet, La papallona va ser prologada per Émile Zola, el pare del naturalisme francès que, d'alguna manera, acceptava l'escriptor dins de les files del seu corrent literari.

Un escriptor rus del qual no he sabut trobar el nom de pila, Tikkomiroff, va ser prou savi, tanmateix, per a descobrir de seguida la gran diferència que hi havia entre tots dos autors. Va escriure:

No comprenc com ningú s'ha atrevit a dir que Oller sia deixeble de Zola, quan per a mi són l'anvers i el revers de la medalla. Doneu un home a Zola i no pararà fins a trobar-hi la bèstia. Doneu una bèstia a Oller i aquest no pararà fins a trobar-hi l'ànima.

I és que efectivament, Oller havia nascut en una cultura que no admetia el cinisme. Les cultures mediterrànies són cultures de capellans: abans predicaven des de la trona, a l'església, i ara prediquen des de l'ordinador, en una conselleria. Abans es deien "cristians" i ara, "socialistes", però no perden mai aquest costum de dir-nos el que hem de fer, de controlar-nos la vida, de posar-nos pautes del bo i el dolent. I nosaltres, avesats com estem al seu guiatge, ens perdríem miserablement si no hi hagués ningú que ens digués en tot moment què hem de fer, quan, on, de quina manera i amb quins mitjans. I més i tot, també nosaltres pontifiquem dia i nit sobre el bé i el mal, jutgem les coses amb un esperit capellanesc i premiem i castiguem les actituds amb què ens trobem. No sorprèn que, en aquestes circumstàncies, no es pugui desenvolupar el cinisme, entre nosaltres. Qualsevol exabrupte serà de seguida amorosit per la moral imperant, reconduït cap al bé, reconciliat i refundat entre els aplaudiments, finalment acceptadors, de tothom.

I, tanmateix, el cinisme és a la base de qualsevol creació. Déu, com a ésser perfecte, representa també la perfecció del cinisme: no hi ha en la seva obra cap valor moral, cap mostra de compassió cap a unes criatures que manega com titelles. Rius que es desborden, calorades que assequen extensions vastíssimes de la Terra, guerres, odis i fams. Persones sense cap possibilitat de trobar l'amor que busquen, tanmateix, desesperadament, i tornen a ensopegar i no el troben, i acusen els altres quan s'haurien d'acusar a ells mateixos, que són uns desgraciats. Éssers abjectes que es creuen perfectes, éssers perfectes que es creuen abjectes, desitjos no satisfets, desitjos mal satisfets, desitjos -cosa terrible moltes vegades-, satisfets. I tot plegat, entre la cínica riallada del Creador.

Manta obra humana de qualitat és fruit igualment del cinisme. La novel·la realista i naturalista, per exemple, que observava les coses i en deixava constància, sense maquillar-les. Els grans del segle XIX francès, anglès, rus. Fer de l'escriptor una càmara de fotografia sense Photoshop, que tradueixi a paraules -talment un traductor jurat- l'immens espectacle de la misèria i la corrupció moral de l'ésser humà. Que jugui amb les persones com qui juga amb clics: aquest l'aparello amb l'altre, aquest no m'agrada i me'l carrego, si aquests s'ajunten faran més força i ara ens convé que en facin.

El cinisme és, moltes vegades, la visió intel·ligent de les coses, i la que permet crear-les i fer-les avançar. Si Déu no hagués estat un ésser profundament amoral -o immoral, o cínic, com vulgueu- encara s'estaria plantejant si és just que el cos de l'home tingui més massa muscular que no el de la dona. Tanmateix, com que tant l'un com l'altra no som altra cosa que mitjans -absurds- per als seus fins -igualment absurds- va poder fer prevaldre sobre el mitjà el fi inconfessable que el guiava, i crear-nos -malgirbats.

No és bo ser cínic quan ens trobem els altres cara a cara. Llavors ens neix sovint l'afecte, l'estimació, la compassió. Però, de l'ordinador estant, planificant els altres com qui planifica una ciutat de planta hipodàmica, el cinisme és perfecte, sublim: treu la clofolla de les persones i permet de veure les línies mestres de les nostres actuacions, que són poques i d'un simplisme que esgarrifa. Tant de bo Déu, el Cínic, doni a Catalunya uns quants cínics savis, ens amari el país d'aquests éssers menyspreables que l'han de salvar. Encara que, quan li preguem, no ho fem en cristià.

dimarts, 26 de febrer del 2008

Interludi musical

El meu amic Antonio ha descobert, per mitjà dels favorits d'aquesta pàgina, el grup "La casa azul", una cançó del qual, "La revolución sexual", m'envia. I així, doncs, jo la poso, talment la paraula "Wagon", que els alemanys van importar del francès "vagon", quan en realitat aquests l'havien treta del mateix alemany, "Wagen".

Que us ho passeu bé amb aquest grup de Barcelona.

El desengany



En Víctor de Blanes m'envia un enllaç a aquest vídeo que reprodueixo, i em convida a votar el Partit Republicà Català (amb les idees del qual estic al 100% d'acord). Diu que està desenganyat d'ERC, i que ara cal votar una opció com aquesta.

Tinc apreci per en Víctor: ell i jo vam anar per tot Blanes fent campanya pel "no" a l'estatut. Ens hi vam deixar molts esforços i alguns diners, i també vam aprendre moltes coses, és clar. El resultat no va ser gaire bo (a Blanes, el sí va ser dels més majoritaris de Catalunya), però això no té la més mínima importància, perquè nosaltres vam fer el que havíem de fer. En la vida dels altres, no ens hi podem pas ficar.

En Víctor em diu que està desenganyat. Això vol dir, doncs, que abans estava enganyat, oi? És una pena: va actuar amb molt bona fe, però desconeixent el món en què vivim. Ens passa molt sovint, això, a tots, i en molts àmbits de la vida: de fet, madurar no és altra cosa que anar vencent enganys, que brollen de terra com en un camp de mines.

Així com en altres àmbits de la vida segur que dec viure molt enganyat, en el de la política crec que no hi visc, perquè intento aplicar al meu vot una lògica purament racional i matemàtica. Sempre ho he fet i, per tant, com que ERC no m'ha enganyat mai, tampoc no m'ha desenganyat.

Jo sóc dels que he anat votant ERC (amb alguna infidelitat cap a CiU) des que tenia 18 anys. Quan vaig començar a votar aquest partit, CiU presentava un dels millors polítics de l'Europa del segle XX, en Jordi Pujol, i ERC, una colla d'impresentables, un dels quals, Joan Hortalà, feia campanya per Barcelona al damunt d'un elefant. És evident que en aquelles circumstàncies, quan votava ERC no ho feia pas perquè triés el millor candidat, ja que en Pujol estava a anys llum de tota la resta, sinó perquè triava la que em semblava -i em sembla- la millor idea de futur per al país.

Amb el temps he anat alternat l'assistència a altes esferes de poder, com el Parlament d'Europa o el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, amb els antres independentistes, en la majoria dels quals es congrien una sèrie de joves arreplegats, deixats i barbuts, que es beuen unes quantes litrones mentre escolten "Els Pets" i es caguen amb Espanya. És evident que jo no tinc res a veure amb aquesta gent, ni per estètica ni per comportament, però en canvi sí que comparteixo amb ells la mateixa idea que Catalunya ha de ser independent.

Molta gent s'ha desenganyat d'ERC perquè es pensava que era un partit seriós i no sabia que, precisament, procedia d'aquests antres. Aquest va ser el nucli fundador d'ERC: una colla de descamisats que no es dutxen i que l'únic que han fet en la seva vida ha estat pintar estelades a les parets de les casernes de la Guàrdia Civil.

Lògicament, quan aquest partit ha arribat al poder, ho ha fet molt malament. Primera, perquè passaven gana i s'havien d'omplir les butxaques; segona, perquè cap d'ells no havia trepitjat mai una universitat i era molt fàcil ensarronar-los. Així s'explica que, essent decisius a Madrid, Catalunya hagi patit sota el govern ZP els atacs més grans des del franquisme, i el país es trobi en gran part moralment desfet.

Alguns reaccionen ara i se senten, com en Víctor, desenganyats. Al meu modest entendre, no tenien en aquell moment una actitud prou responsable, ja que no sabien què era ERC, ni la hi tenen ara, quan es queixen que les coses no van com voldrien.

Votar ERC és un acte de tàctica, fred i calculador. Qui decideixi votar aquest partit -com jo mateix- ha de saber que fa una aposta de futur i que inverteix en un valor que pot pujar, però que actualment és molt modest. El que ha passat a ERC és normal: una colla d'arreplegats han arribat al poder i han robat tant com han pogut. També el PSOE de Felipe González va arrasar les arques de l'Estat, i en canvi ara comença a fer alguna política intel·ligent.

En votar ERC, cal esperar que algun dia tota aquesta gent ja hagi robat tant que les seves necessitats materials passin a un segon terme i es puguin dedicar a treballar per al país, acte per al qual cal ser forçosament aristòcrata. També cal esperar que, en sonar més el seu nom, gent formada es vagi incorporant a l'independentisme: de fet, ja tenim personatges de vàlua i seriosos, com en Ridao o en López Tena. Fa uns anys, hauria estat impensable que un notari o un doctor en dret o ciències polítiques fossin independentistes. I tot ha anat sortint de l'elefant d'aquella campanya de l'època pujoliana.

No crec que la solució de l'independentisme sigui anar-se escindint. Més aviat es tracta d'esperar: deixar uns quants anys perquè tota la patuleia d'ERC s'equivoqui i en faci de ben grosses, faci tota mena d'atzagaiades i buidi les arques públiques. Però, mentrestant, que siguin allí, i que les seves idees tinguin un cert ressò.

Per això crec, amic Víctor, que pensant maquinalment, amb tota la fredor del món, talment un psicòpata, cal que facis l'esforç de tornar a votar aquesta gent si vols que algun dia Catalunya recuperi la independència. Això sí: quan hagis ficat la papereta a l'urna -i amb perdó de l'expressió- caga't en la mare que els va parir.

dilluns, 25 de febrer del 2008

El professor pederasta

Ja torno a veure la professora Martínez, la de cara d'home, amb les seves nenes. A l'institut, tothom la té per una gran professora i, sens dubte, ho és. Però, per a inspirar-se, sempre necessita estar envoltada de nenes maques.

És una pena que, en la llei educativa d'aquest any, no es consideri un mèrit per a accedir a la funció docent ser pederasta. Un pederasta civilitzat, per descomptat: res de tocaments i insinuacions, però sí una delectació dels sentits amb la visió dels cossos bells dels nostres alumnes.

Conec molts professors: massa, i ho noto en el meu nivell intel·lectual, que baixa per moments. N'hi ha de bons i de dolents, com a tot arreu, però una constant de tots els bons és que són pederastes. Els que no ho són, desgraciadament la majoria, es passen el dia remugant: són els típics rondinaires que es queixen que cada cop es fan més faltes d'ortografia i que l'únic que esperen és fer cinquanta-cinc anys per a jubilar-se anticipadament. En canvi, els pederastes treballen amb una altra il·lusió, van a la feina a complir el seu deure i a recrear-se la vista a la vegada, i això els la fa més passadora.

Els joves d'avui en dia són, en general, molt macos. Es cuiden molt, fan molta gimnàstica i mengen bé i de qualitat. A casa tenen tot el que volen i, si viuen al poble, els toca el sol. Arribats al batxillerat, tenen uns cossos que es fan mirar: prou bé que ho saben ells, i per això es pengen als fotologs en tota mena de postures i ensenyant fins la més mínima part del cos.

El bon professor, el pederasta, no ha de quedar insensible davant d'aquesta bellesa. I més si ha tingut aquests alumnes de petits i ara els retroba al batxillerat: el canvi ha estat espectacular, i l'evolució mental i física alhora li ha de provocar forçosament una complaença per la contemplació d'un objecte a la perfecció del qual ell també ha contribuït.

No ho dic pas jo: ho deia Plató i Aristòtil, tots dos filòsofs i pederastes. Filòsofs perquè eren pederastes, precisament: la contemplació de la bellesa els apropava a la perfecció. Al capdavall, si tots els oficis s'estimen l'objecte amb què treballen, no veig per què un professor no s'ha de complaure amb el seu, que són els adolescents.

dimecres, 20 de febrer del 2008

La Nadal, escridassada



Hi ha una cosa que el PP no ha acabat d'entendre: a la vida es pot defensar el que es vulgui, però després, cal acceptar les conseqüències dels teus actes i les teves paraules. Dit d'una manera col·loquial, no es pot tirar la pedra i amagar la mà.

El PP fa temps que es gauba amb aquest joc, i ja comença a cansar. Ja ratlla. Quan governava, el Tribunal Constitucional va haver d'habilitar noves sales per a col·locar els recursos d'inconstitucionalitat que presentava contra la Generalitat. Qualsevol norma que fes la Generalitat de Catalunya ni que fos, per exemple, sobre el tipus de fanals que s'havien de posar al carrer, era titllada d'inconstitucional, simplement pel fet que venia de Catalunya. Els atacs contra la llengua i contra el territori van ser gravíssims a les Illes, i encara ho són, desgràciadament, al País Valencià. El PP ha gosat tancar TV3 al País Valencià, acte absolutament impropi d'un país europeu del segle XXI, i amenaça de suprimir l'escolarització en català a Catalunya. Això, és clar, entre moltíssimes altres agressions que ni jo tinc la paciència d'enumerar ni el lector, segurament, de llegir.

Essent així les coses, què es pensa aquesta gent, que a Catalunya els rebrem amb palmons? Som burros, però no tant, home. Si ells creuen que el genocidi és el millor camí per a modernitzar Espanya, tenen tot el dret de pensar-ho i, fins i tot, de fer-ho, però és lògic que els catalans es defensin d'alguna manera, ja que sembla una constant universal, ni que sigui per l'instint de supervivència, que les agressions solen provocar respostes.

Al segle XIX, els positivistes van intentar descriure els comportaments socials amb lleis científiques, com qui descriu com es forma la pluja o com es desenvolupa una malaltia. Aquest positivisme era, sens dubte, exagerat, però sí que hi ha comportaments socials que són absolutament previsibles. I a can PP ho saben perfectament.

Si ets del PP i vas a fer una conferència a la Universitat Pompeu Fabra, què passarà? Doncs que un grup d'independentistes t'agredirà verbalment. Molt versemblantment, no podràs iniciar la conferència o, si ho fas, serà accidentadament. Hauràs de sortir del recinte escortat per la policia. L'endemà, sortiràs per la ràdio dient que a Catalunya no hi ha democràcia i es persegueixen les idees que no siguin nazi-onalistes. Mentrestant, el Parlament ja haurà emès un comunicat condemnant la gravetat dels fets (havent trobat, així, un pretext per a passar el matí) i el responsable del recinte on s'han produït els fets haurà indicat que els lamenta profundament i que no responen en absolut al tarannà de la seva institució.

És això exactament el que ha passat, i és evident que els del PP ho sabien i per això ho van buscar. Si no, haurien pogut fer la conferència a la Facultat de Dret de la UB, que allí sí que hi ha unionistes a dojo, i haurien rebut fortes ovacions. Els del PSOE, almenys en això, són més espavilats, i ja saben que els mítings els han de fer a l'Hospitalet i no pas a Olot.

Tothom, per por, condemna els fets que van passar. Les querelles, entre els peperos, circulen amunt i avall. Doncs jo no: em sembla molt bé el que han fet aquests estudiants i els felicito ben efusivament. Al capdavall, no han ferit ni mort ningú, i no han causat cap dany a cap part de l'edifici. Únicament han privat alguns estudiants d'escoltar una avorridíssima conferència sobre el cànon digital pronunciada per una senyora que no es deu haver baixat mai res de l'emule.

Encara que les coses siguin previsibles, és un miracle que encara hi hagi gent disposada a fer que els mecanismes funcionin. Imagineu-vos que aquesta colla d'espanyolistes s'anessin passejant pel país i ningú no els digués res. Estaríem acabats. Sí, senyor: molt bé, nois. Sou dignes successors del millor que ha produït sempre Catalunya, i és gràcies a vosaltres que de vegades encara no ens fa fàstig ser catalans.

El llatí socialista

Llegeixo a http://www.xtec.es/estudis/batxillerat/curriculum_bat_loe.htm la proposta de nous currículums per a batxillerat LOE. M'entretinc en la justificació pijoprogre de l'estudi del llatí:

L’estudi de l’humanisme i les humanitats contribueix a desenvolupar la competència social i ciutadana. Ha de servir per provocar una reflexió profunda sobre l’ésser humà i, per tant, per propiciar una actitud de respecte i d’estima per les diverses manifestacions ètniques, culturals, lingüístiques, religioses i de lluita contra les desigualtats. El caràcter universal dels valors de la tradició clàssica i els fortíssims lligams amb la nostra civilització han de potenciar la consciència de pertinença social i comunitària i afavorir la cohesió social dins el respecte a la diversitat.

Probablement és convenient que l'escola elemental ajudi a mantenir aquesta gran mentida que tots som iguals i que totes les cultures tenen el mateix valor. La cohesió social de Catalunya, un país al qual arriben cada dia milers d'immigrants, ho fa necessari. D'acord. Però el que no es pot fer és mantenir aquesta mentida eternament: algun dia s'ha de veure que no totes les cultures són iguals i que algunes mereixen ser més estudiades que d'altres. Si no, ens trobem amb missatges com el d'aquella alumna de la UOC que anava comentant en aquest blog que les universitats sud-americanes eren igual que Harvard, però amb un tarannà diferent.

Fa gràcia l'ecopijisme aplicat a una matèria com el llatí, que precisament està destinada a formar les elits. El llatí no s'estudia per a valorar les diverses "manifestacions ètniques", com diu el decret. Si volguéssim estudiar això, podríem explicar quètxua, swahili o, dins de les llengües antigues, subpicè, tocari o protoirani. El llatí, precisament, s'estudia perquè va ser el vehicle amb què es va expressar la reina de les cultures de l'Antiguitat, la més poderosa en tots els sentits, la que ens fa ser com som. Perquè, encara que més d'un pseudoprogre s'entretingui practicant ioga o assistint a conferències budistes, el fet és que quan parla, parla en llatí; quan fa un contracte, el fa gràcies als romans; quan va per la N-II, hi va perquè els romans li van preparar el camí i quan mira un serial televisiu, ho fa perquè els antics es van inventar les trilogies.

El poble romà va fomentar tota mena de desigualtats i no va tenir cap respecte per a la diversitat. Si algú negava l'autoritat de l'emperador, ja sabia on eren els lleons. Fou, sens dubte, una civilització brutal, però també genial, perquè deixava florir els individus i no els barrejava tots en la "pertinença social i comunitària". Gràcies a això, va crear un Neró, però també va crear un Virgili o un Horaci. Hi ha una edat en què és bo creure en els Reis, però si amb vint anys encara s'hi creu, llavors ets un tanoca integral. El llatí podria servir, precisament, per deixar de creure-hi, però sembla que les "happy flowers" s'han de perllongar, almenys, durant tot el batxillerat.

dilluns, 18 de febrer del 2008

Les independències anodines













En el passat, la independència d’un país era un acte mític i heroic. Fa goig de llegir la independència americana, tan èpica tota ella, o la guerra austroitaliana arran de la unificació d’Itàlia. Són les úniques relíquies de violència que es deixen explicar a les escoles: la resta és tan asèptica, tan banal, tan políticament correcta.

Actualment, les independències no tenen res a veure amb aquesta heroïcitat. Són actes burocràtics, de despatx, rutinaris. N’hem viscut dos molt recentment: la de Montenegro i la de Kosovo, i totes dues han passat sense pena ni glòria. Els telenotícies intenten recordar els morts que hi va haver a la guerra de l’exIugoslàvia, per espantar una mica el personal, però el cert és que allò era del segle XX i ara som al XXI, i el que es veu al segle XXI és que no hi ha ni un mort i sí, en canvi, molta paperassa i molt intercanvi de correus electrònics.

Les independències, actualment, es fan així. Primer, el president del país que es vol independitzar –si el país té president– truca al Bush i li diu què li sembla la pensada. En Bush fa un petit test. Per exemple: hi podrà haver un Burger King a la plaça de la Independència?, els nous funcionaris que es crearan, faran servir el Windows?, la VISA i la Mastercard funcionaran bé en aquell país, oi?

Si es passa la prova, la independència ja és gairebé al sac. A continuació, cal convocar un referèndum, però com que els unionistes es posen furiosos, els indecisos s’acaben d’animar i sempre es guanya. El referèndum és un simple acte formal, un tràmit.

En tercer lloc, s’avisa la Unió Europea que sortirà un nou estat. Aquesta és massa feble per impedir-ho o promocionar-lo, però també hi diu la seva, normalment en qüestions de caràcter estètic: l’himne que es triï ha de tenir preferentment nom de dona; no hi pot haver cap referència antiecològica; en la nova constitució hi ha d’haver algun esment de la unió dels pobles europeus.

Finalment, ve el reconeixement de la resta de països. Alguns estats amb llarga tradició democràtica, com ara Espanya, Xipre, Bulgària o Grècia, s’hi oposen, però sempre hi ha algun arreplegat, com ara la Gran Bretanya, França o Alemanya, que diu que sí. I aquests acaben convencent els altres.

Un cop reconegut el país, surt a les portades dels diaris, però l’endemà ja ha passat alguna cosa nova i ningú no en torna a parlar mai més. Això sí, ens recordem que el nou país existeix quan participa a Eurovisió.

El problema de Catalunya és que ningú no agafa el telèfon per a parlar amb en Bush. Els del PP diuen que uns separatistes els han cremat el telèfon. Els socialistes diuen que no hi ha línia. Els de CiU, que se sent molt malament. Els d’ERC, que se sent molt bé però l’anglès no s’acaba d’entendre. I els d’ICV, que parlar per telèfon, especialment si és sense fils, provoca càncer.

diumenge, 17 de febrer del 2008

La doctora Chacón


La candidata del PSOE a Madrid per la província de Barcelona, i la part setmesona d'ella que està destinada ben aviat a perpetuar-la, han mentit vilment incorporant al currículum un doctorat que no existia. Ha sortit en diversos diaris: la Chacón es feia passar en les presentacions com a doctora en Dret, i en realitat l'única relació que tenia amb el doctorat va ser el dia que va anar a la secretaria de la facultat a preguntar quant valia la inscripció.

L'article 403 del Codi penal espanyol diu que:

El que ejerciere actos propios de una profesión sin poseer el correspondiente título académico expedido o reconocido en España de acuerdo con la legislación vigente, incurrirá en la pena de multa de seis a doce meses. Si la actividad profesional desarrollada exigiere un título oficial que acredite la capacitación necesaria y habilite legalmente para su ejercicio, y no se estuviere en posesión de dicho título, se impondrá la pena de multa de tres a cinco meses.

Tanmateix, la pseudodoctora Chacón no sembla haver comès cap delicte, perquè enlloc no consta que per a exercir la professió de polític calgui ser doctor. De fet, tenim moltes mostres d'analfabets a les màximes institucions del país, i trobar algú que tingui carrera, entre els socialistes, és com trobar una agulla en un paller.

Anem a veure ara si es tracta d'una falta moralment reprobable. Segons l'article 2486 del Catecisme de l'Església Catòlica vigent,

La mentida (per tal com és una violació de la virtut de la veracitat), és una veritable violència contra els altres. Els fereix en la capacitat de conèixer, que és la condició de tot judici i de tota decisió. Conté, en germen, la divisió dels esperits i totes les malvestats que en deriven. La mentida és funesta per a tota societat; mina la confiança entre els homes i destrueix els teixits de les relacions socials.

Segons l'article 2484 d'aquest mateix cos legal, la mentida pot ser mortal o venial, segons la gravetat que presenti. En aquest cas, atès que per a ser polític no cal estar alfabetitzat i tenint en compte que poca gent se n'ha assabentat, de la bola, penso que hauríem de qualificar el pecat com a venial.

Aleshores, si aquests dos codis penalitzen poc o gens aquesta conducta, on és la gravetat? Doncs, al meu entendre, a no tenir ni idea de com està la situació a Espanya. A Espanya, ser doctor no serveix per a entrar a la universitat ni a cap centre de recerca: la majoria dels doctors recents n'estan fora, i la majoria dels que hi treballen no són doctors.

Tampoc no obre cap porta especial que no obri qualsevol altre curset de 20 hores. A mi, pel doctorat, em van donar 5 punts a les oposicions, de cent o dos-cents que es podien tenir. La suma d'aquests punts al meu expedient no va modificar per a res la posició que tenia dins dels aspirants.

El doctorat tampoc no té cap reconeixement social. De fet, molta gent no sap ni el que és. Una vegada va trucar a casa meva el doctor Alsina, al Cel sia. En presentar-se -ell sempre feia valer aquest títol- la meva mare li va contestar que s'equivocava, perquè a casa no hi havia cap malalt. Igualment, si envies una carta a un diari i la signes amb "Dr.", la sigla desapareixerà immediatament en ser publicada. Si emplenes un formulari, normalment no hi ha mai prevista aquesta opció: només hi ha senyor i senyora.

Ser doctor és una cosa absolutament inútil que només serveix per estar quatre anys amb una beca i horroritzar-se veient per dins com funciona la universitat. No és cap títol del qual es pugui presumir, i no és gens aconsellable aspirar-hi. Jo ho vaig fer en la meva tendra jovenesa, però ara m'amagaria el títol com si es tractés d'un incest, un crim o un fill no desitjat.

Posats a inventar títols, hauria preferit que s'hagués inventat un curset, posem per cas, de japonès: així pensaria que pot dir en un altre idioma les mateixes burrades que diu en català i en castellà.

dissabte, 16 de febrer del 2008

La perfecció



El vídeo mostra Glenn Gould interpretant el concert per a piano de Beethoven "Emperador". Crec que es diu així perquè Beethoven el va dedicar primer a Napoleó, i després li va retirar la dedicatòria.

La vida de Glenn Gould és misteriosa i desconeguda. Se'n conten anècdotes curioses: per exemple, preferia parlar amb la gent per telèfon, i no pas tenir-hi contacte físic; sovint duia guants, per no haver de tocar les persones o les coses; sempre tocava assegut a la mateixa cadira, que ara es conserva, mítica, en un museu del Canadà. No se sap res sobre les seves relacions sexuals: els uns diuen que era asexuat, els altres que era homosexual i encara n'hi ha alguns més que diuen que va tenir algunes relacions apassionades amb dones, relacions en què hi havia un fort component sexual i una afectivitat reduïda a la mínima expressió.

Aquestes dades no fan pensar en una vida gaire feliç. La seva cara tampoc no convida a veure-hi felicitat: més aviat té un rictus tens, els ulls absents, els gestos maquinals i el nervi a flor de pell. Tanmateix, les interpretacions de Gould són una de les màximes expressions de bellesa, de genialitat, de perfecció, que ha atès l'ésser humà. Gould aconsegueix perfeccionar el perfecte: atansar Bach i Beethoven encara més a Déu, i atansar-nos-hi més a nosaltres.

En aquestes circustàncies, surt el dubte. Què és preferible, la felicitat o la perfecció? Kant diria que la perfecció, perquè la felicitat ja arribarà en un altre món. Els nostres contemporanis, molt majoritàriament, dirien sens dubte que la felicitat.

Jo m'inclino per la perfecció. Ni de Gould, l'infeliç, ni del més feliç dels que van viure amb ell, no en queda res. La felicitat o la infelicitat de tota aquella gent ha estat, en la història del cosmos, una anècdota. En canvi, la perfecció de Gould roman com una prova indiscutible de la natura divina de l'ésser humà. I la consciència d'aquest element diví és el que ens evita de fer-nos fàstig en mirar-nos i el que ens empeny a actuar en el món buscant, entre altres coses, la felicitat.

dijous, 14 de febrer del 2008

Escrivà de Balaguer

Recomano al lector que miri pel YouTube els diversos vídeos que hi ha penjats amb les intervencions que es conserven d'Escrivà de Balaguer, fundador de l'Opus Dei. Jo me n'he gravat la sèrie completa i me'n poso un al dia, abans d'anar a dormir. Em faig un fart de riure i vaig content al llit.

L'Escrivà de Balaguer és un d'aquestes "friquis", com se'n diu ara, que ha creat la cultura espanyola. Era una barreja de telepredicador i Chiquito de la Calzada amb faldilles i accent aragonès. Ho veureu en aquest vídeo:



Mirant-lo, vénen al cap algunes reflexions:

1. En primer lloc, el poder de la gràcia. L'Escrivà era un personatge simpàtic, un pallasso de fira. La gràcia, el "salero", és molt important per a caure bé a la gent. A la vida és molt aconsellable saber-se entretenir i, si gosem penetrar en la vida dels altres, almenys que sigui per a entretenir-los i no pas per a atabalar-los amb més cabòries. L'Escrivà, això, ho feia molt bé: segur que quan tocava el timbre deies "ostres, ja és l'hora?".

2. En segon lloc, el poder de la paraula, la verborrea. Com es pot observar en el vídeo, la gent va a veure l'Escrivà perquè els solucioni els problemes. Com és lògic, no els en soluciona cap, però s'explica tan bé, li flueixen tan agradables les paraules i fa servir un castellà tan bonic (la "milicia", diu, de la primera declinació), que és encantador escoltar-lo. La paraula és molt perillosa perquè pot convèncer de les brutalitats més grans, però també és l'instrument per a l'entreteniment més sòlid de la vida.

3. En tercer lloc, observo en aquest vídeo la superioritat de la cultura occidental. Se suposa que l'Opus Dei és un dels moviments més integristes de l'Església Catòlica, oi? I què diu l'Escrivà sobre la dona? Doncs que ha de ser "guapa, atrayente" i que ha de tenir "vida social". Extraordinari. Ni la feminista més revolucionària no ho hauria dit millor. En canvi, un integrista musulmà hauria pontificat que la dona ha d'estar a casa tancada i amagada sota una capa gruixuda de vels.

També diu coses força modernes, com ara que la dona ha vingut al món "no sólo para casarse", o que ell respecta tothom, encara que no pensin com ell, i que van per la mateixa "acera", que deu ser sens dubte la d'"enfrente".

És un vídeo extraordinari, aquest i molts altres d'ell, per a entendre com és l'ésser humà occidental, i per a entendre, també, per què el progrés s'ha produït a Occident i no a altres parts de la Terra: la religió catòlica ha permès dir una cosa i fer-ne una altra, i sempre s'ha posat Déu per sota de l'home. Cal escoltar sovint els vídeos de l'Escrivà, divertir-s'hi molt i aprendre'n.

dimecres, 13 de febrer del 2008

Per a en Marc de Matadepera

Per un atzar de la vida, aquest blog és seguit per un noi que estudia batxillerat a l’IES Matadepera i que es diu Marc. Dissortadament, no el conec, però m’ha escrit diversos comentaris a articles meus i li vull fer arribar algunes reflexions. Va per a tu, doncs, Marc.

En Marc és un noi catalanista, que s’estima el país. Deu tenir setze o disset anys, i encara ha de veure moltes coses, però li ha brotat des de dins aquesta vocació cap a Catalunya que un dia també em va brotar a mi, i que també surt, per sort, a moltes persones. M’imagino que li falten referents: la meva generació tenia en Pujol, que ens guiava a tots, però ara estem una mica despistats tots plegats. Per això, sense pretendre ser un capellà, em permeto autoproclamar-me referent seu i exposar el que penso jo de tot plegat.

En primer lloc, Marc, el que has de tenir present és que, abans que català o catalanista, ets un jove de 17 anys. No és que els 17 anys siguin (al meu modest entendre) la millor edat de la vida: penso que la dècada dels 30, per exemple, és molt més serena. Però, en tot cas, és una etapa molt maca i irrepetible en molts aspectes. Per tant, el primer consell que et dono és que aprofitis el que t’està passant, que aprofitis la vida independentment que visquis a Catalunya o al Japó. No cal, per a aprofitar la vida, que busquis sensacions extremes: no n’hi ha i, les que hi ha, tenen males conseqüències. Però sí que has de ser conscient de la bellesa de cada moment, de la importància de totes les coses que ens passen, de la unicitat de cada persona i de cada gest.

En segon lloc, et recomanaria que et preparis molt bé. El món és complex i cal estar preparat per a actuar-hi amb seguretat. Estar ben preparat significa no només ser un bon professional, sinó també tenir una bona base humanística que et permeti situar les coses en el seu context. Cal que llegeixis molt, que estudiïs i que tinguis curiositat per tot el que ens envolta.

A més, si la preparació és el millor que es pot aconsellar per a qualsevol persona, encara més s’ha d’aconsellar a un catalanista. La nostra societat té el perill de convertir-se en un parc temàtic en què cadascú vagi a la seva bola i ens respectem tots, però visquem tots en móns aïllats que no s’influencien entre ells. No és pas això el que volem els catalanistes: volem que la nostra ideologia, dins del mercat, sigui la dominant, i perquè sigui així ha d’aconseguir atraure els millors cervells. Per sort, fins ara sempre ha estat així: la gran majoria de personalitats de Catalunya han estat catalanistes. I cal que continuï essent així, i per això cal que et formis molt bé, que estudiïs una carrera amb la qual puguis exercir influència i mestratge, que la gent et segueixi perquè ets el que raones millor i el que veus millor les coses. D’això depèn que el catalanisme subsisteixi i sigui la força motriu de Catalunya, com ha estat sempre.

En tercer lloc, cal que sàpigues mantenir l’equilibri entre dos pols oposats: la idea i la realitat. Aquí és on fracassa la majoria: els uns, empaitant la idea d’una Catalunya lliure, s’obliden del veí que es mor de gana al costat; els altres, defensant la gestió i l’eficàcia, s’obliden del motiu per al qual gestionen. Has de creure en les persones i estimar-les, però a la vegada inserir tot aquest corrent humà en un projecte que ve de lluny, que encara dura (amb dificultats) i que vol continuar existint en el futur. Treballar per Catalunya, sí, però sense oblidar les persones; treballar per les persones, també, però sense oblidar que no tractes amb individus i prou, sinó amb membres d’una comunitat antiga que reclama el seu dret a existir al món. I que, precisament en la reclamació d’aquest dret, troba l’energia i l’impuls que la fa anar endavant i generar justícia entre els altres pobles.

Cal, també, que coneguis bé el país. Molts joves catalanistes no saben, per exemple, qui era Ramon Muntaner, o Pau Claris, o Prat de la Riba. Cal llegir molt sobre els que ens han precedit, entendre què els ha motivat en cada moment, i descobrir que el nostre projecte té una continuïtat íntima i profunda amb tots ells. Igualment, cal que coneguis bé el país físicament: no n’hi ha prou amb Barcelona. Cal anar a l’oblidada Tortosa, a les Borges Blanques, a Olot, a l’Hospitalet. Si no coneixes el que estimes, potser estimes el que t’agradaria estimar, i no el que hi ha de veritat. A molta gent els passa, això, també en les relacions personals i de parella.

També cal ser molt conscient que a Catalunya només hi ha un 5% de persones que tenen cognom català. Amb això vull dir el següent. En primer lloc, que no ens podem considerar catalans només els que tenim al darrere deu o dotze generacions aquí. Som minoria i no representem la Catalunya de veritat. En segon lloc, que tinguis present que els “castellans”, com se’ls sol anomenar normalment, no són dolents: al contrari, són extraordinaris. Si la nostra població no fos majoritàriament d’origen castellanoparlant, sinó de França, per exemple, el català hauria desaparegut per sempre i el fet català quedaria relegat en algun llibre d’història. Catalunya ha subsistit perquè els catalans de sempre han sabut integrar, però també perquè els nous s’hi ha volgut integrar. I això ens demostra, d’una banda, que tenim raó, perquè gairebé tothom qui ha arribat aquí se n’ha acabat adonant i, de l’altra, que hem topat amb bona gent, perquè no han actuat amb prepotència (malgrat que l’Estat espanyol els la garantia) sinó, majoritàriament, amb bona fe. Cal agrair molt als castellanoparlants aquest esforç, no des del paternalisme o des del que es considera el legítim hereu d’alguna cosa, sinó des de la igualtat de tu a tu, des del debat d’idees entre persones madures que algunes pensen en castellà i altres, en català.

Cal, igualment, que no t’amaguis mai del que ets. Jo vaig estar molt de temps intentant dir als altres el que sabia que volien sentir de mi. Ara m’he adonat que, dient-los simplement el que sóc, també els caic bé. Suposo que és perquè veuen que no els ho dic per putejar-los, sinó precisament perquè crec profundament en el que dic i mostro una certa coherència de projecte. Tothom qui em coneix una mica sap perfectament que sóc independentista. Ho he defensat en diversos idiomes i amb gent de diversos països, molts d’ells espanyols. Un d’ells –de Madrid– fa temps que el tinc agregat al MSN. No hi ha cap motiu per enemistar-nos: per damunt de tot, ells i jo som persones, i és molt més el que ens uneix que no pas el que ens separa. No s’ha de tenir mai por de les persones: de les coses, sí, però de les persones, mai. No hi ha ningú mínimament raonable que no pugui entendre els teus arguments, i fins i tot valorar-los, encara que no els comparteixi. I compte: parlo de persones, no pas de poders: aquí sí que uns van a fotre els altres, i és evident que Espanya, com a poder, va a menjar-nos tan aviat com pugui.

És important també, amic Marc, que no t’obsessionis amb el catalanisme. Les obsessions són malalties, i l’obsessió catalanista també ho és. Comprenc que no és fàcil no caure en obsessions en aquest país nostre, en què cada dia llegeixes vuit o nou agressions contra el que som. Però cal tenir la serenor de saber fer parèntesis, parèntesis ben llargs de vegades, per a dedicar-se a moltes altres coses. Perquè la vida que tens és única, i el que no facis ara potser no ho faràs mai més. A més, si només parles de Catalunya la gent fugirà de tu: “ja ve el fanàtic”, diran. La gent vol –volem– persones completes però, a la vegada, persones amb idees clares en determinades qüestions. Si, a més de ser metge, ets catalanista, t’admirarà molta gent. Si ets catalanista i prou, només et seguiran la família i algun amic.

Cal també que siguis molt treballador, que no et cansis mai de treballar. No deixis mai de fer alguna cosa si pot afavorir el país. Cal dedicar una hora al dia a escriure al blog, amb la son que tinc? Sí, perquè hi ha gent a qui puc fer veure les coses més clares. Cal tutoritzar més treballs de recerca dels que toquen, encara que comporti algun diumenge de feina? Sí, perquè formes una persona i la formes segons la manera com tu –honestament– vols que sigui el món.

I finalment, és clar, cal que tinguis molt clar cap a on vols que vagi el país. I això, actualment, ja ho tenim molt clar tots els catalanistes: cap a la independència, sense cap adjectiu més. Cap a una bandera a l’ONU, al costat de l’alemanya i la francesa. Això és el que volem, això és el que ens fa esforçar-nos cada dia, i treballem precisament perquè creiem que, junts, l’hi acabarem posant.

dimarts, 12 de febrer del 2008

Per què faré vaga el dia 14











De totes les escoles, facultats i acadèmies per què he passat en la meva vida, aquella en què he après més ha estat la UNED. També era, de lluny, la pitjor de totes. La UNED estava encallada en el segle XIX, i d'aquí se'n derivava, tota en una, la misèria i la glòria a la vegada.

La glòria, que és el que ara ens interessa, procedia del fet que es tractava d'una universitat que aplicava l'únic mètode que ha funcionat sempre en educació: estudiar. Al començament de curs, et deien: "mire, aquí tiene usted, caballero, estos diez libros, a razón de mil páginas por libro. El examen tendrá lugar el 18 de junio en la villa de Tarrasa". Tenies un any de coll per ficar-te al cap sis o set mil pàgines.

La mare d'un alumne de batxilerat m'ha enviat avui un correu lamentable: el seu fill s'avorreix enormement a classe. Fa batxillerat i encara els ensenyen a fer la o amb un canuto i, el que és més trist, la majoria encara no la saben fer. Això és així perquè la seva generació no ha après res de res durant deu anys (els sis del "progressa adequadament" de la Primària i els quatre de l'ESO, en què es pot passar de curs amb un cove de carabasses tan gros que no l'arrossegaria ni el camió de la construcció que conduiran després tots aquests nanos).

Que els nostres alumnes s'avorreixin a batxillerat és molt greu, encara que s'entén perfectament quan es miren els llibres de text, en què a part d'adoctrinament socialista i dibuixos i coloraines hi ha ben poca cosa. També s'entén perquè els professors hem d'organitzar tanta sortida, tanta xerrada, tanta reunió burocràtica, que amb prou feines tenim temps per a pensar què explicarem l'endemà. No diguem ja corregir.

L'educació, al meu entendre, no es resol ni privatitzant ni no privatitzant, ni invertint més o invertint menys. Es resol, sobretot, amb una llei ben feta. Una llei que digui el següent: abans de la universitat, els alumnes han de passar per dues proves d'estat. Exemple de la prova d'història: "Explica en vint línies la Dècada Ominosa del segle XIX, a Espanya. Cada falta d'ortografia descompta dos punts". Introduïu aquest criteri i veureu com s'espavila tothom: els alumnes deixaran de crear fotologs absurds i els professors començaran a explicar, tant si els gestiona un economista com un company de Primària. Tothom haurà de formar, i les audiències de Tele 5 baixaran en picat.

Aquesta regla tan elemental, que a Itàlia, per exemple, fa setanta anys que apliquen (la llei educativa italiana és de l'època de Mussolini: no l'han canviada en setanta o vuitanta anys!) resoldria d'una vegada per totes el problema educatiu, i ens permetria formar persones i no imbècils. Però ningú no té la gosadia d'aplicar-la, o potser són tan curts que ni se'ls ha ocorregut.

Jo també faré vaga el dia 14. Perquè si no sabem identificar el problema, no el solucionarem: al contrari, anirem embolicant la troca; dedicarem més i més recursos a l'educació, públics i privats, i cada cop els alumnes estrafaran més la lletra.

El conseller Maragall, que com tota persona que gestiona alguna cosa ha de mirar que surtin els números, ha fet una llei per a reduir la despesa educativa, que deu ser desorbitada (al nostre institut tenim, per exemple, 220 ordinadors nous i 75 professors, i només és un dels tres de Blanes). No li importa la qualitat de l'educació o, com a molt, li importa molt en segon terme: el principal és que el xiringuito no faci fallida, que no hi hagi números vermells. Ho trobo molt bé, i és el que li toca.

Però jo, com que sóc professor i no economista -malgrat la meva passió oculta per l'economia, és cert- representa que m'haig de preocupar pel que s'ensenya. I, com que d'això ningú no en diu res i, quan en diuen alguna cosa, més val apretar a córrer, defenso com puc el dret d'aprendre dels meus estudiants i el meu d'ensenyar, i en aquest moment aquesta defensa passa per dir que ja en tenim prou de tanta reforma i que volem, algun dia, començar a explicar.

PD: La imatge vol solidaritzar-se amb els blocaires bascos, que demanen que s'incorpori avui com a suport a la democràcia i en contra del genocidi que està practicant l'Estat espanyol en aquell territori (http://notimeforlove-istimeforpeace.blogspot.com/)

Interludi musical

Aquest cop, per a l'Elisa




PD: Si teniu comentaris sobre la votació, com que no sé com es fa perquè els poseu a sota dels vots, podeu escriure'ls com a comentari de qualsevol dels posts. Suposo que els llegirem tots.

dilluns, 11 de febrer del 2008

Què tal?

Una de les coses que no entenc de la nostra quotidianitat és el criteri pel qual certs actes han de ser íntims i d'altres es poden compartir alegrement. Per exemple: ens tanquem amb pany i forrellat per a anar al lavabo i, en canvi, ens agrada reunir tota la colla pessigolla per a menjar. I, al capdavall, una cosa i l'altra no són més que parts del mateix procés, el de la corrupció de les coses, que ens recorda cada sis hores la nostra limitació definitiva com a moridors.

A mi m'agrada menjar sol. De fet, sóc un solitari, però aquesta característica se m'accentua més en certs moments. Al restaurant, per exemple: m'agrada delectar-me amb unes llonzes de porc amb all-i-oli, concentrant-me en el seu sabor i sense haver de distreure el sentit del gust amb altres com el de l'oïda o el de la parla, si és que parlar es considera un sentit.

També m'agrada, quan vaig al bar de l'institut a prendre un tallat, que no em molesti ningú. És el meu moment sagrat, el del tallat, l'únic moment del dia, juntament amb quan vaig a pixar, en què genero idees. La resta de segons, de minuts, d'hores, la tinc ocupada amb les moltíssimes distraccions absurdes que ens proporciona la sala d'espera de la vida.

Per això em fot que, en aquest acte gairebé onanístic de beure'm un tallat, sempre em vingui algun company i em pregunti: "què tal?". Aquesta pregunta, amb les seves variants ("com anem?", "com estàs?", "com va això?", etc.) és una declaració de guerra: l'interlocutor t'està dient que vol entreteniment.

La pregunta no es pot contestar amb un "malament". No és el que s'espera i justificar-ho portaria massa feina. Tampoc no es pot contestar amb un "bé" i prou: queda massa insípid i et prenen per insuls, esquerp, i poca cosa. Cal buscar-hi algun complement, que no sigui ni massa llarg ni massa curt, i ha de ser enginyós. Déu n'hi do la feina. Per això em pertorba tant: en el moment en què les neurones poden, finalment, deixar de pensar, encara t'ataca algú per treure't el suc.

A més, la pregunta no té escapatòria. De vegades he provat d'avançar-me jo i, mentre el company encara camina, atansant-se a mi, preguntar-li ja "què tal?". La resposta sempre ha estat: "bé, i tu què tal?". Ah, i a més, si aquell dia has dormit poc i fas mala cara, no n'hi ha prou de dir "bé" i alguna gracieta: cal justificar l'estat en què et trobes, si no corre immediatament la sospita que amagues alguna cosa. I, si tornes d'un cap de setmana o d'unes vacances, aleshores també s'espera molt més de tu: un cap de setmana a casa sense fer res no cola, no pot ser que facis el mateix que tothom. Però, què els he d'explicar, del cap de setmana? Començar per divendres, anar resseguint cadascun dels dos dies i mig, i explicar-los les intimitats d'alguna nit? És excessiu, això, o és el que volen?

La funció fàtica del llenguatge -aquella que consisteix a no dir res, però mantenir un contacte cordial amb els altres- ha anat desapareixent, per sort. Per exemple, als ascensors ja no cal parlar del temps, entre altres coses perquè el temps ara sempre és igual: sol i calor. Però encara queden restes en què ens obliguen a emetre missatges no comunicatius. El dia que les superem, i poguem prendre lliures un tallat maquinalment, haurem fet un pas més en l'evolució d'aquesta complicada espècie humana.

Indicis per a una diagnosi

El problema més gran que té el lideratge de la Catalunya actual és que no hi ha coincidència en la diagnosi del mal (faig servir el terme "lideratge" per no limitar-me a la política, ja que també és molt important la direcció econòmica, cultural, mediàtica, etc.). Tothom és conscient que el país està malalt, però no ens posem d'acord a saber d'on ve el mal.

Si tinguéssim clara la diagnosi, vindria el segon pas, que encara és molt més complicat -el tractament- però nosaltres no hem superat ni tan sols aquesta primera fase. D'aquesta manera, es proporcionen tota mena d'explicacions: el problema és que hi ha massa Espanya, o que hi ha massa nacionalisme català, o massa apatia per part de la gent, o manca de projecte, etc.

Avui s'ha publicat a l'Avui un estudi fet per Crédito y Caución, que el lector pot consultar a http://media.avui.cat/pdf/08/0210/080210diari025.pdf. Crec que l'estudi demostra que els sobiranistes anem per bon camí quan indiquem que el problema de Catalunya és que hi ha massa Espanya.

Segons que indica l'estudi, de les 25.000 empreses més grans de l'Estat, Catalunya és qui en té més, el 29,3% del total, a distància de Madrid (17,8%), el País Valencià (12,2%) i el País Basc (7,5%). El lideratge català es redueix a mesura que reduïm el nombre d'empreses de referència. Així, de les 1.000 primeres, el 24,5% són a Catalunya; de les 500 primeres, el 21,4%; de les 250 primeres, el 19,2%; de les 100primeres, el 18%, i de les 50 primeres, només el 14%.

En contrast, Madrid, com més reduïda és la cúpula de dimensió, més percentatge d'empreses concentra. Al voltant de la meitat de les 1.000 i 500 primeres empreses tenen la seu a la capital; el 62% de les 100 primeres o el 64% de les 50 primeres. Aquests percentatges tenen valors molt semblants si la mesura es fa en termes de facturació. Així doncs, les dades confirmen que l'empresa gran està ubicada quasi sempre a la capital del regne i entorns.

Si el lector vol veure gràficament aquestes dades, pot consultar l'enllaç indicat, en el qual es presenten visualment i es copsen molt més bé.

L'estudi ens està dient, al meu entendre, el següent:

1. La iniciativa empresarial catalana continua essent la més important de l'Estat. De les 25.000 empreses més importants de l'Estat, el 29% està a Catalunya i només el 18% a Madrid. Si sumem les de Catalunya, País Valencià (12%) i Euskadi (8%), obtenim que els territoris no castellans generen la meitat de la riquesa d'Espanya.

2. A mesura que les empreses es van fent grans, es van trobant més a Madrid. De les cinquanta primeres, el 64% està a Madrid i només el 14% a Catalunya. Què vol dir, això? Doncs que Madrid creix artificialment, perquè resulta que un territori amb poca iniciativa empresarial concentra les grans empreses del país.

Queda clar, evidentment, per què és així: d'una banda, van a Madrid totes les multinacionals i, de l'altra, així que una empresa d'aquí es fa gran, s'estableix a Madrid. En tots dos casos, s'estableixen a Madrid perquè és allí on hi ha els centres de decisió, en tots els àmbits.

Madrid i Espanya, doncs, no creix perquè aquí haguem perdut la iniciativa, o perquè el "nacionalismo" no deixi desenvolupar la creativitat. És evident quin és el territori més creatiu. Creix perquè xucla l'energia de tot Espanya i perquè és un centre de decisió política (entenent "política" en sentit ampli).

Si Catalunya fos independent, a més de tenir la mateixa iniciativa empresarial molt alta que tenim ara, veuríem com s'establirien a la nostra capital tota una colla de multinacionals que ara fugen cap a Madrid, perquè busquen capitals d'estat. També evitaríem que es produïssin 55 milions de viatges en pont aeri anual Barcelona-Madrid i viceversa, d'empresaris que han d'anar a llepar el cul als alts funcionaris que ens xuclen l'energia i, a sobre, tenen la barra de dir que ells progressen perquè ja tenen la nació construïda, mentre que nosaltres gastem tots els recursos a construir-la.

dissabte, 9 de febrer del 2008

Interludi musical

Teniu dret a aquest regal de Moustaki, si llegiu l'article següent, sobre la nova divisió de poders:

La nova divisió de poders

Un dels temes que apareix més en aquestes eleccions espanyoles és el de l'apatia dels votants, que es tradueix en noves propostes com ara l'abstenció o el vot en blanc, que fins ara havien estat marginals i que cada cop més es preveuen com una opció potencialment significativa.

Hi ha un descrèdit del sistema que s'atribueix a la mediocritat dels polítics i a deficències de caire tècnic del funcionament de la democràcia, com ara que no governi obligatòriament la força més votada o bé que les llistes no siguin obertes.

Sense negar els dos elements anteriors, que sens dubte són certs, penso tanmateix que el fenomen és més important del que sembla, i que està relacionat amb un canvi profund de sistema, amb una transició de la democràcia cap a un sistema nou que encara no està prou ben definit, però que té elements d'oligarquia i de tecnocràcia molt clars.

Per començar l'explicació, podríem mirar aquest esquema que he elaborat a manera de resum sinòptic:



(Si feu clic sobre la imatge us sortirà ampliada).

A la columna de l'esquerra podem veure la divisió tradicional de poders, formulada per Montesquieu l'any 1748. Ignoro si a les facultats de Ciències Polítiques encara s'ensenya aquesta teoria, però puc garantir que en els llibres de text d'ESO i batxillerat és l'única que s'explica. I, tanmateix, ha quedat clarament desfasada. Recordem que, segons Montesquieu, el poder de l'Estat es divideix en tres branques:

- La branca legislativa (parlament), responsable de crear les lleis i les alteracions o revocacions de les lleis existents.

- La branca executiva (govern), responsable d'assegurar-se que les lleis es portin a terme; inclou la creació de polítiques i l'elecció de la manera com es fan les polítiques.

- La branca judicial (jutges), responsable d'interpretar la llei i aplicar la llei en situacions específiques.

Si mirem el funcionament d'aquests tres poders en l'actualitat, veurem que pràcticament sempre formen una unitat. El legislatiu (parlament) i l'executiu (govern) coincideixen sempre, i el legislatiu està sempre subordinat a l'executiu. Ho hem vist aquests dies amb el Parlament de Catalunya: per majoria absoluta es decideix modificar el traçat de l'AVE i, per tant, no es modifica. Igualment, veiem clarament com amplis sectors del poder judicial només són apèndixs dels altres dos poders, i així ningú no dubta que els jutges del Tribunal Suprem, del Tribunal Constitucional o de l'Audiència Nacional obeeixen clarament a estratègies de partit i en cap cas no busquen la justícia imparcial.

Al meu entendre, les tres branques de què parlava Montesquieu han passat a formar un únic bloc (amb una petita excepció, que veurem després), que jo anomeno simbolicopolític. Ja comentarem més endavant per què rep aquest nom.

Al costat d'aquest bloc, que per a Montesquieu era la totalitat dels poders de l'Estat i ara n'és només una mínima part, hi ha dos blocs nous i més importants (per això els he marcat amb un color més fosc).

El primer és el poder tècnic, i és el nucli de l'Estat actual. En qualsevol estat modern, les lleis ja no les fa el parlament ni el govern, sinó un equip d'alts funcionaris preparats. Això és així, en gran part, per la complexitat de les lleis actuals, que no poden fer polítics amb poca preparació -en el cas dels catalans, o dels socialistes espanyols, molts d'ells són fins i tot analfabets funcionals.

La primera institució que, a Europa, va inaugurar aquest sistema del poder tècnic va ser la Unió Europea on, com tothom sap, les lleis les fa la Comissió, que està formada per una colla de funcionaris que viuen a Brussel·les i que no tenen cap representativitat popular, ja que han entrat allí per oposició. Hi ha, certament, un parlament, a Europa, però té unes funcions mínimes i només mereix aquest nom per la forma de l'hemicicle, no pas per les funcions que té atribuïdes.

El sistema europeu s'ha anat estenent per tot Europa i, per exemple, a Espanya qui realment mana és un cos de funcionaris molt qualificat que hi ha a Madrid. Aquest cos és invariable amb independència que guanyi el PP i el PSOE, i per això les polítiques espanyoles s'assemblen tant hi hagi qui hi hagi al govern, pel que fa a l'economia, al genocidi bascocatalà, etc. De fet, el poder executiu (que forma part del bloc simbolicopolític) és tan insignificant, que hom es pot permetre el luxe de treure's de sobre els inútils per amunt, és a dir, nomenant-los ministres (Clos, Chacón, etc.). Són càrrecs honorífics, sense poder.

Dintre del bloc tècnic he posat una part de l'antic poder judicial, perquè en alguns casos (per exemple, causes mercantils, civils, etc.) el poder judicial encara no s'ha fusionat amb els altres dos de Montesquieu i no forma part del bloc polític, sinó del tècnic, ja que el duen a terme experts en dret que actuen de manera relativament autònoma.

Juntament amb el poder tècnic, el tercer gran poder de l'Estat actual és el mediàtic. Aquest poder, que comprèn diaris gratuïts, teles, bona part d'Internet, diaris majoritaris, etc. és el que crea les pautes de comportament de la gent, en tots els àmbits. Una frase absurda que apareix a la tele és repetida l'endemà per tot Espanya, i el mateix passa amb tota la resta de comportaments i de valors creats per aquest tercer poder.

El poder mediàtic és el poder que crea la cultura de l'Estat, amb la qual s'identifiquen tots els que hi el segueixen, que és pràcticament la totalitat de la població. D'aquesta manera, la unificació cultural espanyola no s'ha creat pas amb Franco, sinó amb Antena 3 i Tele 5, per exemple. Aquests mitjans fabriquen unes cultures de masses amb les quals s'identifica el gruix de la població, que no pot accedir a la complicació del poder tècnic, massa complex perquè requereix una formació especialitzada en cadascun dels camps.

Finalment, com a superestructura de tots els poders hi ha el poder econòmic, que actua en el segle XXI com l'Església a l'Edat Mitjana: en teoria, l'organització politicomediàtica és una cosa independent d'aquest poder, però en la pràctica no es pot fer res sense el vist-i-plau del poder econòmic, de la mateixa manera que a l'Edat Mitjana a cap rei se li hauria ocorregut apartar-se de l'Església catòlica, que pesava com una espasa de Damocles controladora.

Dintre d'aquesta nova divisió de poders (simbolicopolític, tècnic i mediàtic) el poder polític tradicional (les tres branques de Montesquieu), per una part, s'ha agrupat en un i, per l'altra, ha retrocedit molt significativament, i ha adquirit un caràcter d'autoritat més moral que no pas real. Li ha passat una mica com als reis: són ombres del que havien estat. No s'eliminen i poden durar molts anys, però com a relíquia. Ara, això sí, aquest poder polític conserva un valor simbòlic molt important: ajuda a crear la noció d'Estat (un Estat que, en realitat, es basa no pas en aquest poder, sinó en el tècnic i en el mediàtic).

Entre aquests tres nous poders es produeixen relacions que, sense ànim d'exhaustivitat, he marcat amb fletxes. Les negres signifiquen una relació més forta que les blanques, però es pot observar que en la majoria de casos els poders es retroalimenten, és a dir, s'influeixen els uns als altres.

Al meu entendre aquesta és, de manera resumida, l'estructura actual de l'Estat espanyol i de qualsevol estat europeu o occidental. Com es pot veure, el paper de l'elector queda pràcticament reduït a zero, a simple fan d'un club de futbol (el seu partit). Passi el que passi en política, l'Estat continuarà treballant i actuant com si res.

D'altra banda, aquesta estructura, aplicada a Catalunya, explica bé la decadència definitiva del país, ja que els dos poders principals de l'Estat, el tècnic i el mediàtic, ens són totalment adversos. L'única manera que tenim els ciutadans catalans d'influir és votant un partit català però -ni que ho fessin bé- això no deixaria de formar part del poder politicosimbòlic, que és pràcticament testimonial i no actua sobre els poders tècnic i mediàtic (vegeu les fletxes), ans al contrari: és manat per aquests.

dijous, 7 de febrer del 2008

Les feines contentes



El diari anglès sensacionalista "The Sun" publica aquest vídeo, en el qual veiem els pilots i les hostesses d'un avió francès fent actes lúbrics o d'exhibició obscena. El comentari del vídeo qualifica l'acte d'una irresponsabilitat gravíssima, que posa en perill la vida de centenars de passatgers. A mi em sembla, en canvi, una manera original de passar l'estona, i els felicito.

La gran majoria de feines actuals no requereixen cap mena de qualificació. No en requereixen les que no n'han requerit mai però, a més, les feines que tota la vida s'han considerat "liberals" i d'estudis cada cop en requereixen menys, també. Vegem-ne alguns exemples.

Un professor de secundària. Cal que sàpiga alguna cosa? No, és evident que no. Disposa d'uns materials didàctics que no s'acabarà en tot el curs. Les editorials, per tal de guanyar mercat, regalen amb els llibres tota mena de material complementari: la guia amb totes les solucions, recomanacions de pàgines web, exercicis addicionals amb les solucions corresponents, material autoavaluatiu amb xuleta incorporada per al professor. D'aquesta manera, aquest es pot limitar a entrar a classe, dir "obriu per la pàgina 100", deixar temps per a fer els exercicis i, després, indicar: "les solucions eren a, c, a, d i b".

Segon exemple. Un metge. Abans, els metges eren una mena d'investigadors privats, formulaven hipòtesis artesanals. "Em fa mal el cap i vomito, tinc febre i calfreds i m'han sortit unes taques a la pell". Au, espavila. A partir d'aquí, havien de processar casos similars en què s'haguessin trobat i relacionar amb el present el que s'hi assemblés més; recordar les explicacions del vell catedràtic de la facultat o, fins i tot, en un acte creatiu, indicar el que el seu raonament els donava com a més versemblant. Ara no: vostè vomita? Analítica de vòmits. Té taques a la pell? Biòpsia. Torni d'aquí una setmana i li diré què té. I, per a interpretar els resultats, no cal pas ser metge: n'hi ha prou de saber grec i entendre els mots amb què es descriu l'anomalia analitzada.

Tercer exemple. Els advocats. Circulen per Internet milers de formularis de tota mena. Vol un contracte d'arrendament pignoratici? Un moment. "arrendamiento pignoraticio": 25.000 resultats. Aquí el té. En vol un de cessió d'ús amb pacte de retrovenda? Un moment: "cesión de uso" + "pacto de retroventa". Aquí el té. Canvies els noms de les parts, hi afegeixes una clàusula per dissimular i vinga, 2.000 euros al calaix.

La majoria de feines han esdevingut purament mecàniques. No hi cal ni creativitat i coneixements enciclopèdics: n'hi ha prou de saber prémer la tecla adequada en cada cas, però el funcionament de les màquines també és molt senzill i s'aprèn fàcilment. Per això, en un avió amb GPS i que està fart de fer la ruta Londres-París, hom es pot dedicar a exhibir els atributs de la natura i jugar-hi, tot passant l'estona avorridíssima de travessa dels núvols.

De vegades, és cert, les coses es compliquen, i llavors sí que cal algú que en sàpiga de veritat. Però, per sort, a la societat també hi ha un 0,5% de gent preparada, i hi acaben arribant els casos complicats. Algú es mor pel camí, sens dubte, però el percentatge és baix i, en general, tot se soluciona feliçment.

dimecres, 6 de febrer del 2008

El parlamentet de Catalunya

Dilluns al matí vaig acompanyar els alumnes de 4t d'ESO al Parlament de Catalunya. Participen en el projecte "Fem una llei": diverses escoles de Catalunya s'apleguen en grups parlamentaris, i preparen esmenes sobre una proposició de llei imaginària que els proporciona el Parlament. L'activitat dura tot el curs i, al final, es defensa a l'hemicicle, sota la presidència del Molt Honorable Ernest Benach. D'aquesta manera, per mitjà de la simulació es vol que l'alumnat conegui més bé el funcionament de la democràcia i de les insititucions.

Tots els parlaments del món que conec tenen al davant algun símbol de poder i majestuositat. Com a representació del poble que són, enalteixen la part més coratjosa i enèrgica del que els ha constituït com a tal, i així tenen àguiles, lleons, valerosos soldats que tallen indòmits el coll de l'enemic. Nosaltres hi tenim, en canvi, una estàtua de Josep Llimona que es diu "Desconsol": una noia amb el cap cot, cobert per una cabellera abundosa, plorosa i sense cap esma, nua tota ella, havent-ho perdut tot.

Una cosa és ser nacionalista o imperialista i l'altra és ser massoquista. Potser un Jaume I matant sarraïns és excessiu, però i un navegant de l'època del Consolat del Mar? O bé l'abat Oliva amb la pau i treva de Déu? Cal arribar a aquests límits de desconsol i de ruïna tan grans, deixant tota esperança abans d'entrar-hi?

Un cop a dins, es comprova que el Parlament, actualment, s'ha convertit en un institut. Dels diversos serveis que té, l'únic que funciona és l'educatiu, no pas perquè els altres siguin ineficients, sinó simplement perquè, com que no tenen cap competència, tampoc no tenen res més a fer que llegir el diari. I, d'aquesta manera, l'escala d'honor, la sala de passos perduts, les sales de treball, tot, absolutament tot, està farcit de nens. De nens de primària, de secundària, de batxillerat i, fins i tot, d'universitat: el mateix Parlament ha editat uns quadernets de treball adaptats a cadascun d'aquests nivells. L'única publicació de les que fa que té sortida.

Els nens, asseguts o drets, segons les edats i les circumstàncies, escolten amb més o menys atenció les explicacions de la professora, que els sol indicar que cap a l'any 50 hi havia un senyor molt dolent que va fer tancar el Parlament perquè no volia que s'hi reunissin uns senyors escollits pel poble que havien de fer lleis. I apunten, obedients o no, també segons les circumstàncies, aquestes explicacions improvisades i tretes de qualsevol notícia d'un diari d'aquests d'embolicar l'entrepà.

A mi m'agradaria que al meu Parlament s'hi discutissin coses. Coses d'importància, vull dir, afers d'Estat: Catalunya ha d'enviar o no tropes a l'Irak? Com ha de ser el nostre cos diplomàtic? Fins quin any serà obligatòria l'educació dels nostres estudiants? A què destinarem els nostres impostos? Què podem fer perquè el port de Barcelona sigui el més important del Mediterrani? Quins centres de recerca crearem, on els farem, i amb quins països signarem convenis?

En lloc d'això, el que s'hi discuteix és: cal reprovar el Sr. Enric Vila perquè, en un article a Internet, sembla que ha fet alguna afirmació xenòfoba? Dins del 5% que podem decidir en educació, aquestes dues horetes que depenen de nosaltres, les dediquem a Física o a Història? El 2% d'impostos que gestionem, a què els dediquem, a regalar els llibres de text o a contractar mil mossos més?

Qualsevol català amb un mínim de dignitat s'hauria d'avergonyir de viure en un país de joguina regit per un parlament de joguina. Qualsevol català digne s'hauria de revoltar profundament i lluitar amb tots els mitjans de què disposa per aconseguir que la sobirania del poble de Catalunya estigués al Parc de la Ciutadella i perquè allí s'hi decidís, de veritat, el nostre futur. Però sembla que ens acontentem amb lleis de fireta, que són tan inútils i tan fictícies com les que els meus estudiants van simular que discutien aquell dilluns dia 5, en què a Barcelona feia un cel tan clar.

dimarts, 5 de febrer del 2008

Interludi musical

Agraeixo a l'Antonio Lucena, amic de sempre, que m'hagi fet arribar aquest vídeo.

Escolteu aquesta cançó senzilla i delicadíssima:



Dades del vídeo (segons http://es.youtube.com/watch?v=WMC_q99aI_I):

Primer videoclip del disc de Sanjosex "Temps i rellotge" (Bankrobber, 2007)
Realización, idea, montaje: Raúl Cuevas
Fotografía: Pol Orpinell
Actores: Abigail Volpi, Enric Gavarró
Producción: Bankrobber
Rodado en 16 mm y súper 8 en La Bisbal d'Empordà, Sant Miquel de Cruïlles, Llavià i Banyoles

La necessitat d'utopies

Per un motiu professional, ahir vaig llegir les conclusions de la Presidència del Consell Europeu de Lisboa del març del 2000 (http://www.europarl.europa.eu/summits/lis1_es.htm). Entre altres coses, hi diu el següent.

La Unión se ha fijado hoy un nuevo objetivo estratégico para la próxima década: convertirse en la economía basada en el conocimiento más competitiva y dinámica del mundo, capaz de crecer económicamente de manera sostenible con más y mejores empleos y con mayor cohesión social.

Si els meus càlculs no em fallen, per acabar la dècada falten dos anys o tres (sempre hi ha aquest any de gràcia que els matemàtics no saben si col·locar en un paquet o en l'altre). I crec, pel que estem veient, que pel 2010 la Unió europea no serà l'economia més competitiva ni dinàmica del món, sinó que encara estarà molt més subordinada a la dels EUA.

No hi ha res com seguir la borsa per adonar-se de la crueltat de l'afirmació. Una petita vacil·lació als EUA (per exemple, hi ha incertesa sobre la liquiditat dels fons d'inversió d'un banc) provoca un daltabaix europeu. Seguiu les cotitzacions de la borsa i veureu que la regla és implacable: si baixa el Dow Jones, al cap d'unes hores ja han baixat les borses de tot el món, entre elles l'europea, que està absolutament atenta al que diuen els americans.

No hi ha dubte tampoc, més enllà de la borsa, sobre el país en què es fan tots els avenços científics, on es publiquen totes les obres bones de ciències socials o d'humanitats, o es fa progressar la humanitat en tots els àmbits. L'ordinador amb què escric l'han fet a la Xina, però l'ha pensat una ment que treballava als EUA. Era així amb el Windows 97, ho va ser amb el Windows XP, ho és ara amb l'Office 2007 i ho serà amb l'Office 2010.

Quan els funcionaris europeus es van reunir a Lisboa, fa vuit anys, això ja ho sabien. Més que nosaltres, perquè tenen més informació. Tanmateix, van sentir la necessitat de crear una utopia, una fal·làcia per a enganyar els governs que, a la vegada, havien d'enganyar el poble i, enganyats tots quatre-cents milions d'habitants, viure més feliços en un món que no és el real.

No és l'únic cas de fal·làcies utòpiques. Una altra de sonada va ser el comunisme. A aquella pobra gent, que cada any era més pobra, treballava amb materials més contaminants i vivia sota més limitacions i controls, se'ls demanava que resistissin, perquè ben aviat havia d'arribar el triomf definitiu de la revolució treballadora. El triomf va acabar amb l'establiment d'un MacDonald's a la plaça Roja.

Una altra fal·làcia són els documents de normalització lingüística de la Generalitat. Tots començaven dient "mentre el català no estigui plenament normalitzat, es farà això o allò". El "mentre" donava la falsa il·lusió que anàvem implantant la llengua en tots els àmbits, quan en realitat la llengua anava retrocedint. Actualment, a Barcelona ja gairebé no se sent.

És curiosa la necessitat de la humanitat de crear utopies sabent que hi ha un percentatge molt elevat de possibilitats que no esdevinguin realitat. És, potser, per a protegir-nos d'un món que no ens agrada? És, simplement, per cara dura d'alguns, que s'aprofiten de la ignorància dels altres? I, sobretot: és un procés viu, aquest de crear utopies? És a dir, encara es crearan grans enganys col·lectius i ens els creurem?

Segurament.

dilluns, 4 de febrer del 2008

Sobre la UOC

Avui tenia pensat dedicar el meu post a l'Enric Canet, un escolapi professor meu que avui ha gosat, per fi, dir que el bisbe Cañizares és un heretge, per convertir l'Església en una arma d'espanyolisme i no de caritat i amor al proïsme (http://www.e-noticies.com/actualitat/un-escolapi-tracta-el-bisbe-ca%f1izares-dheretge-34625.html). L'Enric és una de les grans persones de la Catalunya actual, i es mereix aquest article, que arribarà.

Tanmateix, com que s'ha organitzat un cert enrenou arran del meu missatge antic sobre la UOC (que ara ha arribat a alguns fòrums) voldria puntualitzar algunes coses:

1. No ens interessa, als catalans, que desaparegui la UOC. Recordeu Joan Fuster (cal recordar els clàssics en temps d'incertesa com els nostres): "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres". Si no hi ha UOC, hi ha UNED, i us asseguro, perquè hi vaig estudiar els dos primers anys de Dret, que la UNED no ens convé. Quan jo hi estudiava, a Barcelona no hi havia cap centre adscrit (a Madrid n'hi havien deu o dotze), i calia fer els exàmens a l'hospital de Terrassa, que és on m'examinava jo de Dret civil veient passar un moribund abans d'entrar a la prova. Tenia comprovat una cosa, a la UNED: els fulls d'examen posaven TARRASA. Si jo passava ratlla a la forma incorrecta i hi escrivia TERRASSA, rebia una nota de 5; si no ho feia, la nota era de 8 o 9.

Per tant, res del que he dit no va en contra de la institució mateixa de la UOC, que ens convé. Va en contra d'una gestió totalment errònia que tenim l'obligació de denunciar, ni que ens quedem sols, precisament per amor al país i a les coses que tenim. No hi ha, doncs, en les meves paraules cap ànim de revenja, sinó de patriotisme i d'amor a la saviesa, i de ganes de crear persones més cultes i preparades.

2. No feu mai cas d'una sola persona. Us asseguro que el que dic és el que penso i que no em mou cap altre interès que el de dir la veritat, però pot ser que m'equivoqui. De fet, en algunes coses que he dit al llarg de la vida, després he pensat que m'havia equivocat. Per tant, sigueu lliures de formar el vostre criteri, arribant a les vostres conclusions. Mai no se sap com ens jutjarà el futur: potser diran de mi que era com aquells nobles de començament del segle XX que no volien perdre privilegis, aferrant-se al passat, quan tothom començava a tenir dret a vot i a una jornada laboral digna. O potser em recordaran com una mena de Sibil·la de Cumes que va predir el futur. No ho sé, i potser no ho sap ningú. Però, almenys, he generat debat, aquest concepte que tant necessitem actualment, ara que tothom parla i ningú no sap què dir.

3. Pel que fa als que voleu fer Humanitats de les de sempre, què heu de fer? Doncs, si voleu un consell, treure-us el títol on sigui (a la UOC mateix) i, en acabar la carrera, començar a estudiar. Les carreres de lletres sempre han funcionat malament: precisament la UOC n'era una excepció, perquè et donaven un bon tec de mòduls que havies de treballar. Però jo, a la UB, vaig aprovar (amb MH) assignatures que tenien deu o dotze fulls d'apunts. Una estafa del sistema. El poc que sé ho he après ara, de gran, i ho he après llegint i conversant no amb professors que no tenen res a dir, sinó amb els que sí que tenen coses a dir i, per sort, les han deixat per escrit. "Escucho con mis ojos a los muertos", crec que deia Quevedo (bé, també deia que "mientras haya piedras en los campos y catalanes, habrá guerra", però això ja ens sona massa). Doncs això: llegiu i escolteu el que us diuen els savis i, mentre apreneu, aneu-vos traient un títol per si de cas, que sempre està bé de tenir-lo per a decorar la paret, o fer una mica més de gruix en les tones de dossiers que ens fan fabricar cada dia els socialistes.

Res més, de moment. No us hi capfiqueu més, i perdoneu el to professoral del missatge. Deu anys escrivint correus electrònics al tauler del professor es noten.

diumenge, 3 de febrer del 2008

Elogi de l'Església

Aquests dies hi ha un cert enrenou perquè els bisbes espanyols diuen que cal votar el PP. Si no es fa, no s'indica la pena, però potser s'arriba a l'excomunió i tot.

Davant d'aquesta exhortació, la gent sol reaccionar dient que en Déu sí que hi creuen, però en l'Església, no. Curiosament, a mi em passa el contrari: no crec en Déu i sí que crec profundament en l'Església.

L'Església -no el capellà de poble que s'allita amb una beata o un escolanet, sinó la Cúria, la de Roma- és l'única institució humana occidental que ha perdurat vint segles. Això és així perquè els cardenats, sabent llatí, han estat els més brillants economistes d'Occident, i han sabut adaptar-se perfectament a les condicions de cada moment, muntant una empresa d'un funcionament extraordinari l'objecte social de la qual és la venda de la fe. Objecte social de l'empresa, no pas dels treballadors. Tinguem-ho present.

Com sempre al llarg de la història, els cardenals han captat perfectament com és el món actual, i han sabut adaptar l'Església a les necessitats del mercat. Els dos recursos en què es basen són d'una gran intel·ligència i, precisament, són el que la gent els critica, sense adonar-se que els busca desesperadament.

En primer lloc, l'Església ven opulència, riquesa, or i diamants. N'hi ha prou de veure una missa del Gall per descobrir la innombrable quantitat de recursos materials que s'hi destinen, mentre el Papa proclama amb la seva veu efeminada la necessitat de superar el materialisme. Milers de plantes de Nadal, la basílica il·luminadíssima, centenars de mossens vestits amb casulles emporprades, tota mena de perfums dels més cars, etc.

La gent es queixa de la incongruència de la ceremònia però, a la vegada, se sent atreta per la majestuositat que desprèn. És clar. Amb dos mil anys de tractar amb homes, què no han de saber els capellans de com és la raça humana? Creieu que hauria perdurat dos mil anys una institució en la qual sortis un tio nafrat i grenyut predicant la germanor entre les persones? L'haurien ficat a la garjola els mateixos que ara critiquen l'opulència de l'Església.

Els cardenals saben que, entre coherència i opulència, la gent sempre tria opulència. I per això hi recorren, i per això cada any omplen com un ou les basíliques de Roma i es forren amb la venda d'imatges de beates, rosaris perfumats del Papa o encícliques sobre els perills de la vida sense parella.

En segon lloc, la gent critica a l'Església que estigui tancada al nou món, que no s'adapti a les noves realitats. Quin poc coneixement del mercat i de l'economia que tenen aquests criticaires! L'Església ha vist perfectament que ara, a diferència del passat, els mercats estan molt segmentats. És impossible trobar uns valors comuns com passava -de grat o per força- a l'Edat Mitjana, per exemple. Ara cal acontentar-se amb una franja de clients i servir-la bé.

En aquestes circumstàncies, l'Església ha vist perfectament que ja mai més no serà universal, i que en un 80% de la població no hi penetrarà mai. Aleshores, ha intuït admirablement que li convé molt més cuidar el 20% de fanàtics que té donant-los precisament el que demanen: fanatisme. No voleu condons? Clar que no, quin disbarat, matar un líquid que, tal vegada, podria esdevenir un humà. En canvi, si defensessin els condons per a tothom, no s'atraurien el 80% d'ateus i rebrien crítiques i desercions del 20% de fanàtics. Està clar que l'Església actua bé: com el Mundo, com la Cope o com l'Avui: cadascú amb els seus, i Déu proveurà.

Ara critiquen l'Església perquè mana votar el PP. Però és que ella sap que els seus clients els té a can PP i, és més, sap que els qui manen a Espanya, hi hagi el govern que hi hagi, són els del PP: són del PP els grans empresaris, els alts funcionaris, tota l'alta maquinària educativa, cultural, comunicativa i organitzativa de l'Estat. Cal, doncs, fer-los contents, aquests, i donar-los el que volen sentir: després, les creuetes de la declaració de la renda cauran soles, i sempre seran més inflades les del Botín (ho diu el nom mateix) que les de l'escombriaire que renega de Déu i sa mare.

L'Església, com a institució humana, dóna molts motius per a creuer-hi. És el súmmum de la intel·ligència: saber vendre el no-res per a viure com a reis i poder llegir manuscrits al Vaticà sense penúries econòmiques, que és el que realment val la pena a la vida.

Com a institució divina, ja és més discutible, però enlloc no s'ha escrit, tampoc, que els treballadors d'una empresa hagin de creure en l'objecte social d'aquesta, ni quants treballadors hi han de creure. Més d'un de nosaltres no acaba de creure en el que fa i cada dia s'aixeca puntualment a les 7.00 per a anar-se a guanyar les garrofes. O no?

dissabte, 2 de febrer del 2008

Huit-cents anys de Jaume I


E quan uench al mati haguem nos pensat con se poria fer, e dixem li: Jo no hic ueg altre conseyl si no aquest: jo men ire a Burriana, e uos dats me quantes azembles ha aqui uostres, e si jo ley trop leuat lo menjar que hagen los homens escassament, enuiar uos he tot lo conduyt que hi trop per a •XV• dies: e daqui anarmen he a Tortosa, e daqui enuiaruos he per a •II• meses. E fom a Burriana, e quan uench quen volguem leuar la ost, vna oreneta hauia feyt niu prop de la escudela en lo tendal, e manam que non leuassen la tenda tro que ella sen fos anada ab sos fiyls, pus en nostra se era venguda. E enuiaren nos les azembles, e faemles carregar de pa, e de vi, e de ciuada, e compram moltons en lost, e vaques, e cabres que hauien amenades de caualgada: e donamlos racio sempre per a •I• mes de la carn. E exim de Burriana, e anam a Tortosa, e entram hi en •II• dies, e faem carregar •IIII• lenys de pa, e de vi, e de ciuada, e de carn salada per a •II• meses, e enuiam los ho. E quan nos fom partits daqui anam nosen a Tarragona.

Com sabeu els qui us moveu per Intenet, Vicent Partal (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/80146) demanà que hui tots els blocaires publicàrem un breu fragment de la Crònica del rei en Jaume, juntament amb la reproducció del penó reial que es conserva a la ciutat de València. La iniciativa es fa per a commemorar els 800 anys del naixement del rei.

El fragment que publique és conegut: m'agrada per la seua tendresa. Resulta que, en marxar cap a Borriana, l'exèrcit troba que, en una de les seues tendes, hi ha fet niu un teuladí i llavors, Jaume I mana que no desparen la tenda fins que no en marxe el moixó, per no fer malbé el niu i les cries.

Jaume I era un conqueridor i, en conseqüència, un sanguinari i un egòlatra (es féu escriure la Crònica en primera persona, encara que no deuria saber ni llegir). Tanmateix, dels molts actes d'imperialisme que ha fet la humanitat, el de Jaume I va ser modest: s'estengué una mica cap al sud i cap a les Illes. I, veient sota quin imperialisme està hui el País Valencià, pense que potser era millor el nostre: teníem un rei que, almenys, sabia commoure's per la bellesa d'una oreneta. Ara hauria d'enfilar-se en un edifici de cinquanta plantes de Benidorm, propietat d'un pepero, per a vore'n el niu. Malgrat l'alçària, no hi captaria TV3.

divendres, 1 de febrer del 2008

Elogi del capitalisme

El capitalisme té algun problema important, com ara que farà acabar la vida sobre la Terra però, en canvi, és el millor sistema que ha conegut l'ésser humà i, com a tal, és digne de lloança.

Comentava l'altre dia amb en Pau que en Pere va a cal psiquiatre [els noms han estat canviats per la redacció]. Em diu en Pau: "ostres, que fort!" i li contesto: "no passa res per anar a cal psiquaitre avui en dia; jo també hi vaig anar quan vaig acabar el doctorat i a la universitat no vaig rebre cap suport". I em diu, l'amic Pau: "no, no, si no t'ho dic pas per això, sinó perquè els psiquiatres són molt cars. S'hi deixarà una pasta".

Aquesta frase em va semblar genial, la prova evident de la superioritat del capitalisme sobre qualsevol teoria gestada en un lloc tancat, ni que sigui la Biblioteca Britànica. El capitalisme ho redueix tot a diners: les coses no importen per elles mateixes, sinó pel preu que tenen. En moltes altres societats, una persona que visita el psiquiatre hauria estat titllada de boja i, com a tal, esclavitzada, sotmesa al Tribunal de la Inquisició o fitxada als arxius de ciutadans defectuosos de l'STASI o de qualsevol altre país comunista. Ara, visitar el psiquiatre és, simplement, un acte de consum: un servei. Fins i tot el deuen comptabilitzar en el PIB i ajuda a fer més ric el país. L'ansietat, la depressió i l'esquizofrènia han perdut, doncs, qualsevol connotació discriminatòria i es compren i es venen, com qui compra o ven un sac de patates o un manat de pastanagues. Cap altre sistema no allibera més les persones.

I encara hi ha una altra cosa. Les pertorbacions mentals, els vicis, les passions obscures, les perversions intel·lectuals (com ara l'estudi de l'egiptologia, posem per cas) es mesuren en diners i s'alliberen de la censura moral. Però què són, al capdavall, els diners? Doncs xifres imaginàries que tenim o no tenim al banc, que pugen i baixen com qui juga a l'oca: vegeu què està passant amb la borsa aquests dies. Els diners no existeixen, i les xifres que els representen són -tal com ens demostren els especuladors que mouen el món-, una broma. Així, doncs, qualsevol passió, qualsevol tara moral, és traduïda actualment a diners que, a la vegada són la cosa més buida, més insubstancial, més invisible del món. El capitalisme crea diners i els diners eliminen tares i passions: és evident, crec, que tots els altres sistemes se li han d'agenollar i treure-se-li el barret.