diumenge, 3 de febrer del 2008

Elogi de l'Església

Aquests dies hi ha un cert enrenou perquè els bisbes espanyols diuen que cal votar el PP. Si no es fa, no s'indica la pena, però potser s'arriba a l'excomunió i tot.

Davant d'aquesta exhortació, la gent sol reaccionar dient que en Déu sí que hi creuen, però en l'Església, no. Curiosament, a mi em passa el contrari: no crec en Déu i sí que crec profundament en l'Església.

L'Església -no el capellà de poble que s'allita amb una beata o un escolanet, sinó la Cúria, la de Roma- és l'única institució humana occidental que ha perdurat vint segles. Això és així perquè els cardenats, sabent llatí, han estat els més brillants economistes d'Occident, i han sabut adaptar-se perfectament a les condicions de cada moment, muntant una empresa d'un funcionament extraordinari l'objecte social de la qual és la venda de la fe. Objecte social de l'empresa, no pas dels treballadors. Tinguem-ho present.

Com sempre al llarg de la història, els cardenals han captat perfectament com és el món actual, i han sabut adaptar l'Església a les necessitats del mercat. Els dos recursos en què es basen són d'una gran intel·ligència i, precisament, són el que la gent els critica, sense adonar-se que els busca desesperadament.

En primer lloc, l'Església ven opulència, riquesa, or i diamants. N'hi ha prou de veure una missa del Gall per descobrir la innombrable quantitat de recursos materials que s'hi destinen, mentre el Papa proclama amb la seva veu efeminada la necessitat de superar el materialisme. Milers de plantes de Nadal, la basílica il·luminadíssima, centenars de mossens vestits amb casulles emporprades, tota mena de perfums dels més cars, etc.

La gent es queixa de la incongruència de la ceremònia però, a la vegada, se sent atreta per la majestuositat que desprèn. És clar. Amb dos mil anys de tractar amb homes, què no han de saber els capellans de com és la raça humana? Creieu que hauria perdurat dos mil anys una institució en la qual sortis un tio nafrat i grenyut predicant la germanor entre les persones? L'haurien ficat a la garjola els mateixos que ara critiquen l'opulència de l'Església.

Els cardenals saben que, entre coherència i opulència, la gent sempre tria opulència. I per això hi recorren, i per això cada any omplen com un ou les basíliques de Roma i es forren amb la venda d'imatges de beates, rosaris perfumats del Papa o encícliques sobre els perills de la vida sense parella.

En segon lloc, la gent critica a l'Església que estigui tancada al nou món, que no s'adapti a les noves realitats. Quin poc coneixement del mercat i de l'economia que tenen aquests criticaires! L'Església ha vist perfectament que ara, a diferència del passat, els mercats estan molt segmentats. És impossible trobar uns valors comuns com passava -de grat o per força- a l'Edat Mitjana, per exemple. Ara cal acontentar-se amb una franja de clients i servir-la bé.

En aquestes circumstàncies, l'Església ha vist perfectament que ja mai més no serà universal, i que en un 80% de la població no hi penetrarà mai. Aleshores, ha intuït admirablement que li convé molt més cuidar el 20% de fanàtics que té donant-los precisament el que demanen: fanatisme. No voleu condons? Clar que no, quin disbarat, matar un líquid que, tal vegada, podria esdevenir un humà. En canvi, si defensessin els condons per a tothom, no s'atraurien el 80% d'ateus i rebrien crítiques i desercions del 20% de fanàtics. Està clar que l'Església actua bé: com el Mundo, com la Cope o com l'Avui: cadascú amb els seus, i Déu proveurà.

Ara critiquen l'Església perquè mana votar el PP. Però és que ella sap que els seus clients els té a can PP i, és més, sap que els qui manen a Espanya, hi hagi el govern que hi hagi, són els del PP: són del PP els grans empresaris, els alts funcionaris, tota l'alta maquinària educativa, cultural, comunicativa i organitzativa de l'Estat. Cal, doncs, fer-los contents, aquests, i donar-los el que volen sentir: després, les creuetes de la declaració de la renda cauran soles, i sempre seran més inflades les del Botín (ho diu el nom mateix) que les de l'escombriaire que renega de Déu i sa mare.

L'Església, com a institució humana, dóna molts motius per a creuer-hi. És el súmmum de la intel·ligència: saber vendre el no-res per a viure com a reis i poder llegir manuscrits al Vaticà sense penúries econòmiques, que és el que realment val la pena a la vida.

Com a institució divina, ja és més discutible, però enlloc no s'ha escrit, tampoc, que els treballadors d'una empresa hagin de creure en l'objecte social d'aquesta, ni quants treballadors hi han de creure. Més d'un de nosaltres no acaba de creure en el que fa i cada dia s'aixeca puntualment a les 7.00 per a anar-se a guanyar les garrofes. O no?

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola, Martí!
Tot i que sovint comparteixo les afirmacions que fas en els teus articles, avui t'escric per mostrar rotundament la meva disconformitat. En primer lloc, perquè poses en boca dels bisbes unes afirmacions que no han fet, cosa que sembla una demagògia només comparable amb la de ZP.

Potser el que han dit no ho han dit en el moment oportú, i potser hi havia d'haver matisos. Trobo lògic que defensin la vida des de la concepció, i un determinat model de família. És el més raonable. El que trobo fora del normal és que aconsellin els feligresos com si fossin eterns menors d'edat, sense criteri propi.

No estic d'acord amb la imatge esperpèntica que fas dels sacerdots: d'una banda, dones a entendre que cap viu celibatàriament, quan la majoria sí ho fa. D'altra banda, t'estranyes que en determinats actes de culte hi hagi actes sumptuosos. Ni més ni menys que els que en les "festes civils": digues carnaval, casament, i qualsevol tipus de celebració. Al costat d'això, hi ha milers de persones que gasten silenciosament la seva vida al servei dels altres: hospitals, col·legis en països del tercer món, etc.

Entenc que un pot estar d'acord o no amb el que diu l'Església. Només faltaria. Però hem de tenir el mateix respecte que nosaltres exigim quan fem pública la nostra opinió sobre determinats temes. De la mateixa manera que volem ser repectats i tractats amb delicadesa, entenc que aquest hauria de ser el tracte en relació amb tothom qui lliurement expressi la seva opinió.
I no vull entrar més en altres aspectes, per no semblar que t'esmeno tot l'article.

Rep una salutació afectuosa.