Hi ha molts motius que expliquen per què ells i nosaltres som dues nacions diferents i també per què la seva és la que ha devorat la nostra, i no a l'inrevés. Un d'aquests motius és el seguiment que fa Espanya de qualsevol dissidència, i la implacabilitat amb què la castiga. Nosaltres, en canvi, som víctimes d'humiliacions diàries -la darrera, per si no ho sabeu, és que el TC tomba la "nació", ratificada amplíssimament al Parlament i a les urnes- i no som capaços d'organitzar una manifestació.
Resulta que un regidor d'ICV simula una campanya d'apadrinament de nens extremenys (http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=24347), indicant que el 8,7% d'expoli encara no és suficient, i cal contribuir encara més. La simulació, no cal dir-ho, és deliciosa: es basa en l'únic recurs que queda a la colònia, que és la ironia. Però, com hi reacciona l'espanyolada?
Doncs pressiona el regidor per tots els mitjans haguts i per haver i el fa rectificar. Ara al seu blog (http://lluissunye.blogspot.com/2008/07/disculpas-al-pueblo-extremadura.html/) només hi trobareu disculpes, no fos cas que li posessin un coet al cul. Ningú s'ha disculpat, en canvi, per robar els diners a camionades, des de fa segles.
Sorprèn com estan d'atents aquesta gent al més mínim article, a blogs de quarta divisió que llegeixen quatre gats. Deuen tenir un exèrcit de lectors. I sorprèn també com apaguen el foc de seguida, enviant l'artilleria pesant. Nosaltres, en canvi, tenim el país cremant a flamarades i no sembla que ens hi immutem pas gaire.
dijous, 31 de juliol del 2008
dimarts, 29 de juliol del 2008
Les coses baratíssimes
Miro preus de neveres a can Miró. N'haig de comprar una. Una nevera de 180 litres cíclica val 199 €, amb transport gratuït. No és la millor del mercat, sens dubte, però ja m'imagino agafant-ne una llauna estiuenca i deixant que el líquid, per una obertura que sacseja, em regali la cara i el pit.
Vaig a comprar unes camises a can Tommys, una minicadena de botigues de roba que s'escampa per comarques de Girona i del Maresme. Les camises, alegres i amb estampats variadíssims, costen 9 € la peça. En compro cinc: no em duraran gaire, potser, però aniré ben virolat aquest estiu.
Les coses, actualment, son baratíssimes. La gent -tot clicant a Ryanair- es queixa obstinadament indicant que els preus s'apugen, que el sou no arriba, i està ben equivocada. Els preus baixen de valent, i objectes que fins fa ben poc eren de luxe i d'elit, ara són a l'abast de tothom. Segurament no hi haurà cap lector del blog que no conegui algú que agafi sovint el pont aeri Barcelona-Nova York. La ciutat dels milionaris és ara és a l'abast dels funcionaris menuts de Catalunya. No diguem anar a París o a Londres: això són escapades vulgaríssimes que no mereixen més que un cap de setmana.
I és que, si no es té hipoteca -l'únic que ens empeny a treballar- la vida és actualment ridículament barata. Amb l'emule tens un entreteniment de franc que no te l'acabaràs en tota la vida; les biblioteques ofereixen milions de llibres al preu simbòlic de 0 €; al dia de l'espectador, podràs riure o plorar per quatre o cinc euros, i al gimnàs municipal et posaràs com un toro per un preu igualment mòdic. Pel que fa al menjar, llevat que siguis un gurmet de paladar fi, amb sis euros al dia pots anar molt ben alimentat. Vestiràs, gràcies als xinesos, elegant i atractiu per quatre xavos.
És la vida barata, el triomf democratitzador del capitalisme. Tot és ja a l'abast de tothom. I, a la vegada, la causa del seu fracàs: si fent d'administratiu puc viure com un rei, per què m'haig de fer empresari? El que fas m'interessa per comprar-ho, no pas per fer-ho! Abarantint tant els preus, el capitalisme ha acabat com el comunisme: no hi ha cap incentiu per als millors, llevat que aquests tinguin alguna vocació per a la feina que fan, distinta de la monetària.
Vaig a comprar unes camises a can Tommys, una minicadena de botigues de roba que s'escampa per comarques de Girona i del Maresme. Les camises, alegres i amb estampats variadíssims, costen 9 € la peça. En compro cinc: no em duraran gaire, potser, però aniré ben virolat aquest estiu.
Les coses, actualment, son baratíssimes. La gent -tot clicant a Ryanair- es queixa obstinadament indicant que els preus s'apugen, que el sou no arriba, i està ben equivocada. Els preus baixen de valent, i objectes que fins fa ben poc eren de luxe i d'elit, ara són a l'abast de tothom. Segurament no hi haurà cap lector del blog que no conegui algú que agafi sovint el pont aeri Barcelona-Nova York. La ciutat dels milionaris és ara és a l'abast dels funcionaris menuts de Catalunya. No diguem anar a París o a Londres: això són escapades vulgaríssimes que no mereixen més que un cap de setmana.
I és que, si no es té hipoteca -l'únic que ens empeny a treballar- la vida és actualment ridículament barata. Amb l'emule tens un entreteniment de franc que no te l'acabaràs en tota la vida; les biblioteques ofereixen milions de llibres al preu simbòlic de 0 €; al dia de l'espectador, podràs riure o plorar per quatre o cinc euros, i al gimnàs municipal et posaràs com un toro per un preu igualment mòdic. Pel que fa al menjar, llevat que siguis un gurmet de paladar fi, amb sis euros al dia pots anar molt ben alimentat. Vestiràs, gràcies als xinesos, elegant i atractiu per quatre xavos.
És la vida barata, el triomf democratitzador del capitalisme. Tot és ja a l'abast de tothom. I, a la vegada, la causa del seu fracàs: si fent d'administratiu puc viure com un rei, per què m'haig de fer empresari? El que fas m'interessa per comprar-ho, no pas per fer-ho! Abarantint tant els preus, el capitalisme ha acabat com el comunisme: no hi ha cap incentiu per als millors, llevat que aquests tinguin alguna vocació per a la feina que fan, distinta de la monetària.
diumenge, 27 de juliol del 2008
L'Obama a Berlín
Val a dir que, contràriament al discurs oficial imperant als països del sud, a mi m'agraden els EUA. És un país on la gent té ganes de treballar i on s'accepta amb tota normalitat la infantilíssima tendència de l'ésser humà a posseir. Tones de porqueria, certament, però posseir al cap i a la fi, perquè res no fa tan feliç l'ésser humà com entrar en contacte cada dia amb un objecte nou. Res no ens distreu tant de l'absurditat de les coses com tenir-ne moltes i treballar per creure que aconseguir-les és fruit del mèrit personal.
Igualment, sóc totalment partidari que Europa creï ràpidament una unió amb els Estats Units, com sens subte acabarà passant i ja insinua clarament l'Obama. Pel bé d'Europa, no pas dels Estats Units, per cert. Ara bé, el que em sembla lamentable -com a postura ètica, diguem-ne- és sempre el servilisme, dels EUA cap a Europa o d'Europa cap als EUA, i aquests dies Alemanya ha donat una mostra de servilisme lamentable envers els Estats Units, totalment impròpia d'un país essencial en el desenvolupament d'Occident. És un servilisme definitiu que fa augurar un futur ben negre per a la identitat europea -i recordem que després de la pèrdua de la identitat van caient totes les altres cartes del castell: cultura, economia, presència el món.
Resulta que, com es pot comprovar en els vídeos que s'adjunten, en Barack Obama va fer una prèdica al Tiergarten de Berlin. Hi van assistir més de 200.000 persones, lliurades en tot moment al candidat americà i més embadalides que si estiguessin escoltant un concert de poprock. No els és obstacle l'anglès -idioma que els alemanys ja parlen a la perfecció i que plaga del tot la seva llengua- i amb banderes americanes s'apleguen en un nombre més gran que si els hagués platicat l'Angela Merkel, la qual aquests dies assistia a Bayreuth a les representacions de Wagner. Passat contra futur. Alemany del segle XIX contra anglès del segle XXI.
I què diu l'Obama? Doncs, per una banda, el mateix discurs superficial que sentim a Europa: que ell és un ciutadà del món; que és negre però que té dret a fer el mateix que els blancs; que el seu pare era el cuiner d'un anglès dolent, dolent, però que gràcies a l'esforç de la família ell ha arribat lluny; que hem de ser més ecològics i respectar la capa d'ozó; que hem de respectar totes les religions; que hem d'acollir els immigrants.
I també diu altres coses que no són tan superficials i que demostra que tots aquests sòmines alemanys que l'escolten esdevindran súbdits dels EUA. Encantats amb la frase que tots som ciutadans del món, sembla que se'ls ha escapat que el món bé l'ha de governar algú, que farà prevaldre lògicament els seus interessos, i que aquest algú és precisament el candidat a president que els està parlant.
Ho deixa ben clar: hi ha el perill del terrorisme (en aquest punt, no trobo cap diferència entre el discurs del Bush i el de l'Obama; tampoc en l'obessió que hi tenen tots dos: el tema ocupa dues terceres parts del discurs). Per a combatre aquest perill, cal que estiguem tots units, i Europa també hi ha de col·laborar a fons. Ha de proporcionar tropes, dit altrament. Han de morir alemanys, dit altrament. Aplaudiments generals, dels alemanys.
I aquesta lluita global, qui l'ha d'encapçalar? És a dir, qui ha de ser el líder del món? La pregunta és retòrica. Només algú que tingui el món al cap, i en aquest sentit és admirable com l'Obama repassa totes les zones del món en conflicte i sap perfectament què passa a cada lloc, mentre els alemanys aplaudeixen i comenten encuriosits la fonètica de noms de països que mai abans no havien sentit pronunciar.
Hi ha en el discurs d'Obama, malgrat l'aire aparent de modernitat, molt de Bush. Jo diria que un 90%, ben bé. També hi ha molt de l'americanisme de sempre: voluntat imperialista, creença que s'és la potència civilitzadora del món, interès per fer prevaldre els interessos propis. Sobre això -que no ve d'ara- no hi tinc pas res a dir, i demostra que els Estats Units tenen corda per estona. El que és nou és aquesta submissió abnegada en aquesta banda de l'Atlàntic. Ja fan bé els funcionaris de Brussel·les de passar-se la gran vida a la Unió Europea: pel que es va veient, és l'únic que en trauran.
divendres, 25 de juliol del 2008
Mariu
Rebo un correu d'un estudiant que tutoritzo virtualment i que no he vist mai. Es diu Mariu Rodríguez [el cognom l'ha canviat la redacció]. L'estudiant s'explica a bastament, desenvolupant les idees amb tots els ets i uts, preguntant-me coses i aclarint-ne d'altres, que a la vegada necessitaré saber per a resoldre els seus dubtes. Tanmateix, enlloc no em diu si és home o dona.
Els patronímics han sofert una evolució curiosa al llarg de la història. A Roma, n'hi havia ben pocs: concretament, de praenomina, disset i prou. Si eres noi, tenies moltes possibilitats de dir-te Antoni, Mari o Juli; si eres noia i el teu pare es deia Juli, ja sabies, amiga Júlia, de quin mal hauries de morir.
Després, el catàleg es va engreixar una mica amb noms de tradició cristiana. Van venir els màrtirs i els actors de la Bíblia, esdevinguts sants gairebé tots ells: la Magdalena i la Marta, en Miquel i la Maria. En Martí, que talla la capa a un pobre i la hi dona: l'escena té lloc al segle IV dC i per això el pobre, un cop identificat, resulta que és Jesucrist.
Amb aquesta nòmina ja fèiem, però els darrers anys ha semblat limitada i encotillant. Massa cristiana, d'altra banda. I és així com hi ha hagut un esplet de noms nous: Mamen va estar de moda, però ara sembla una ordre massa taxativa. Resisteixen en canvi les Sandres i les Jènifers, els Josues i els Jonatans. Molts d'aquests noms no vénen de Ciceró ni de la Bíblia: vénen d'Antena 3. D'altres, ni això: se'ls inventen els pares per pura platxèria fonètica. Martí, per exemple, ja és massa vist: i si li diéssim Martó? O potser Martà?
L'estudiant Mariu s'ha trobat en un d'aquests casos. Li han canviat una lletra, per fer-li una gràcia, i l'han fet hermafrodita per tota la vida -o se n'ha fet ell mateix, modelant-se el nom. Perquè la terminació -u no es pot identificar amb cap gènere, en català. És un "Mario" italià amb fonètica de català central? És una Maria amb una terminació de tipus romanès? Qui ho sap.
D'altra banda, el context tampoc no hi ajuda gents. Com que som tan asèptics i el llenguatge ha de ser sempre tan políticament correcte, en les vint pàgines de documentació oficial que acompanya el missatge no hi trobareu cap referència de gènere: "l'estudiant Mariu us ha enviat un correu"; "entre els estudiants i les estudiants que tutoritzeu hi ha: Pere, Mariu, Paula"; "podeu procedir a matricular en/na: Mariu". No hi ha pas maneres.
Davant de casos com aquest, un es troba en un atzucac. Cal preguntar directament a en/na Mariu si és home o dona? Potser és lleig. Cal investigar en el seu expedient? Segurament no ens en donaria cap pista, perquè també hi deu ser tot asèptic i asexuat. Cal demanar-li una foto? Ui no, es pensaria que hi vols lligar.
La millor solució sembla, doncs, seguir el fil i mantenir l'ambigüitat. Si altres estudiants reben una salutació del tipus "benvolguda Rosa", aquest rebrà només un "bon dia, Mariu". S'evitaran igualment referències de gènere i els adjectius seran sempre d'una sola terminació. En trobareu la llista al Ruaix.
Un ésser original i no sexista, fruit de la ideologia socialitzant imperant. Molt bé. Però un ésser inidentificable, confós en la massa, asexuat. Sense identitat, com el poble que governeu, com la gent que us vota, socialistes.
Els patronímics han sofert una evolució curiosa al llarg de la història. A Roma, n'hi havia ben pocs: concretament, de praenomina, disset i prou. Si eres noi, tenies moltes possibilitats de dir-te Antoni, Mari o Juli; si eres noia i el teu pare es deia Juli, ja sabies, amiga Júlia, de quin mal hauries de morir.
Després, el catàleg es va engreixar una mica amb noms de tradició cristiana. Van venir els màrtirs i els actors de la Bíblia, esdevinguts sants gairebé tots ells: la Magdalena i la Marta, en Miquel i la Maria. En Martí, que talla la capa a un pobre i la hi dona: l'escena té lloc al segle IV dC i per això el pobre, un cop identificat, resulta que és Jesucrist.
Amb aquesta nòmina ja fèiem, però els darrers anys ha semblat limitada i encotillant. Massa cristiana, d'altra banda. I és així com hi ha hagut un esplet de noms nous: Mamen va estar de moda, però ara sembla una ordre massa taxativa. Resisteixen en canvi les Sandres i les Jènifers, els Josues i els Jonatans. Molts d'aquests noms no vénen de Ciceró ni de la Bíblia: vénen d'Antena 3. D'altres, ni això: se'ls inventen els pares per pura platxèria fonètica. Martí, per exemple, ja és massa vist: i si li diéssim Martó? O potser Martà?
L'estudiant Mariu s'ha trobat en un d'aquests casos. Li han canviat una lletra, per fer-li una gràcia, i l'han fet hermafrodita per tota la vida -o se n'ha fet ell mateix, modelant-se el nom. Perquè la terminació -u no es pot identificar amb cap gènere, en català. És un "Mario" italià amb fonètica de català central? És una Maria amb una terminació de tipus romanès? Qui ho sap.
D'altra banda, el context tampoc no hi ajuda gents. Com que som tan asèptics i el llenguatge ha de ser sempre tan políticament correcte, en les vint pàgines de documentació oficial que acompanya el missatge no hi trobareu cap referència de gènere: "l'estudiant Mariu us ha enviat un correu"; "entre els estudiants i les estudiants que tutoritzeu hi ha: Pere, Mariu, Paula"; "podeu procedir a matricular en/na: Mariu". No hi ha pas maneres.
Davant de casos com aquest, un es troba en un atzucac. Cal preguntar directament a en/na Mariu si és home o dona? Potser és lleig. Cal investigar en el seu expedient? Segurament no ens en donaria cap pista, perquè també hi deu ser tot asèptic i asexuat. Cal demanar-li una foto? Ui no, es pensaria que hi vols lligar.
La millor solució sembla, doncs, seguir el fil i mantenir l'ambigüitat. Si altres estudiants reben una salutació del tipus "benvolguda Rosa", aquest rebrà només un "bon dia, Mariu". S'evitaran igualment referències de gènere i els adjectius seran sempre d'una sola terminació. En trobareu la llista al Ruaix.
Un ésser original i no sexista, fruit de la ideologia socialitzant imperant. Molt bé. Però un ésser inidentificable, confós en la massa, asexuat. Sense identitat, com el poble que governeu, com la gent que us vota, socialistes.
dijous, 24 de juliol del 2008
Can you help me?
Avui un post una mica diferent. Resulta que estic escrivint per a la revista "Llengua nacional" (a la qual us recomano que us subscriviu si voleu millorar el català) un articlet sobre l'ús de "can". De moment, tinc recollits tots aquests modismes, però us estaria molt agraït si en coneixeu més i me'ls feu arribar. A canvi, us prometo que penjaré escanejat l'article quan surti, i que esmentaré els noms de tots els meus informants. Gràcies.
malnoms de masies: cal banyut (la dona li feia el salt), can barló (portava aquestes portadores d’aigua), cal baster (arreglava corretges), can castanyot (pegaven els nens), ca l’emmascarat (el carboner), ca l’escaldat (caminava eixarrancat), ca l’espelma (no volia llums a casa), can faldetes (tenien un fill efeminat), can fonedís (desapareixia de seguida), can marxant (venia pantalons per les masies), can pellofa (ho aprofitaven tot), can planxa (per les planxes que feien), cal torrat (borratxo), cal totxo (no entenia res), cal xerricó (manera de beure el vi). Aquests malnoms procedeixen de Teià i me'ls ha fet saber el meu oncle Joan.
noms de persona: ca la Marta, ca la Maria, ca la Carme.
relacions familiars: ca’ls pares, ca la mare, ca l’oncle.
noms d’oficis: ca l’adroguer, ca l’enterramorts, cal metge, cal notari, can vetesifils.
establiments comercials: can Comas (casa on es venien barrets, al passeig de Gràcia), can Ferreres (gèneres de punt, a la ronda Universitat), can Gomara (adrogueria del carrer Elisabets), can Torrents (sabates, a la Gran Via), can Vicens Ferré (a la plaça de Catalunya). També tenen malnoms: can Pistoles (cinema Capitol).
llocs on es treballa: can Batlló (fàbrica de teixits), can Mattes.
llocs on s’estudia: can Colapi.
Adjectius: can badoc, can bocamoll, cal boig, can busca-raons, can cagadubtes, can despernegat o despernellat (persona que sempre té mandra), can dormilega, ca l’estofat (persona fatxenda), cal fatxenda, can llepa, can llepaculs, cal magre, cal ranci, can somiatruites, can tiquis-miquis.
Substantius: ca l’arrencanaps (persona que aporta idees inútils), can boc (persona molt fogosa sexualment), can bocasses (persona que es dóna importància, fatxenda), can cagadubtes, can cagalàstics, can calçasses, can capdetrons, can disbauxa, ca l’escamarlà (no es ni carn ni peix, de la mateixa manera que l’escamarlà no és ni una llagosta ni un llagostí), ca l’escurçó (persona viva, astuta), ca l’esquirol, can figatou, can llodrigó (persona miserable, que es fa el pobre), can miques, can pedaç (persona que va vestida d’una manera miserable), can rasclet (persona que ho arreplega tot), can semaler (persona que va molt dreta).
Verbs: can bufa (persona que explica sopars de duro, que presumeix), can filiprim, can maitanquis (o maitanquem), can mira’m i no em toquis, can miraprim, ca l’orapronobis (persona que va molt a missa), can passa-com-puguis, can pispa (dit d’un lloc on roben amb el preu), cal tanca-d’hora (la presó; Terrassa).
Substantius lexicalitzats: ca l’afartapobres (dit d’una fonda o un restaurant barats, normalment amb to despectiu), cal déu (molt gran), cal dimoni, ca l’esgarrapacristos (persona molt missaire), can fanga (Barcelona), can misèries (lloc on es fan o es venen productes de baixa qualitat), can pelleringa (persona mal vestida o mal alimentada, que pateix necessitat), can pixapins (Barcelona), can poca-roba (casa pobra, mancada de recursos), cal sogre (estar com a cal sogre: amb tota franquesa i comoditat, sense compliments ni timidesa).
Localismes: cal cascàrria (Tossa: persona bruta), can Milà i Camps (Blanes: ric), can Buscastells (Hostalric, ric); can Celdoni (Lloret: no respon), can Xemelí (noia que va molt pintada i desafiant la moral tradicional Palma: pareix una berganta de can Xemelí, carrer del Socors, tocant la porta de sant Antoni).
Noms propis: ca la Bolla (situació molt escridassadora, de molt de soroll, regionalisme balear), can Fardàs (persona fatxenda), can Felip, can Rothschild, can Trupalatrup (Fàbregas, Diccionari de veus populars i marineres, Pòrtic: es diu d’una persona a qui no es vol anomenar).
Llocs de disbauxa: ca l’ample, can bum (a Mallorca), can Carnestoltes, can disbauxa, can Garlanda, can pixa (can pixa-i-rellisca, can Pere pixa a la brava), can penja-i-despenja, ca la Quica, can seixanta (Gran de Gràcia), can taps, can titola, can Tuderris (Mallorca), can xauxa, can xeringa.
Refranys: Anar-se’n a can Pistraus; Can Ribot: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, Qui comanda a can Ribot? son pare o s’al·lot?: es diu quan algú que no té autoritat pretén de manar o dirigir una cosa, havent-hi persones més autoritzades que ell per a fer-ho (DCVB). Hi ha la variant A can Ribot malcrien el porc.
malnoms de masies: cal banyut (la dona li feia el salt), can barló (portava aquestes portadores d’aigua), cal baster (arreglava corretges), can castanyot (pegaven els nens), ca l’emmascarat (el carboner), ca l’escaldat (caminava eixarrancat), ca l’espelma (no volia llums a casa), can faldetes (tenien un fill efeminat), can fonedís (desapareixia de seguida), can marxant (venia pantalons per les masies), can pellofa (ho aprofitaven tot), can planxa (per les planxes que feien), cal torrat (borratxo), cal totxo (no entenia res), cal xerricó (manera de beure el vi). Aquests malnoms procedeixen de Teià i me'ls ha fet saber el meu oncle Joan.
noms de persona: ca la Marta, ca la Maria, ca la Carme.
relacions familiars: ca’ls pares, ca la mare, ca l’oncle.
noms d’oficis: ca l’adroguer, ca l’enterramorts, cal metge, cal notari, can vetesifils.
establiments comercials: can Comas (casa on es venien barrets, al passeig de Gràcia), can Ferreres (gèneres de punt, a la ronda Universitat), can Gomara (adrogueria del carrer Elisabets), can Torrents (sabates, a la Gran Via), can Vicens Ferré (a la plaça de Catalunya). També tenen malnoms: can Pistoles (cinema Capitol).
llocs on es treballa: can Batlló (fàbrica de teixits), can Mattes.
llocs on s’estudia: can Colapi.
Adjectius: can badoc, can bocamoll, cal boig, can busca-raons, can cagadubtes, can despernegat o despernellat (persona que sempre té mandra), can dormilega, ca l’estofat (persona fatxenda), cal fatxenda, can llepa, can llepaculs, cal magre, cal ranci, can somiatruites, can tiquis-miquis.
Substantius: ca l’arrencanaps (persona que aporta idees inútils), can boc (persona molt fogosa sexualment), can bocasses (persona que es dóna importància, fatxenda), can cagadubtes, can cagalàstics, can calçasses, can capdetrons, can disbauxa, ca l’escamarlà (no es ni carn ni peix, de la mateixa manera que l’escamarlà no és ni una llagosta ni un llagostí), ca l’escurçó (persona viva, astuta), ca l’esquirol, can figatou, can llodrigó (persona miserable, que es fa el pobre), can miques, can pedaç (persona que va vestida d’una manera miserable), can rasclet (persona que ho arreplega tot), can semaler (persona que va molt dreta).
Verbs: can bufa (persona que explica sopars de duro, que presumeix), can filiprim, can maitanquis (o maitanquem), can mira’m i no em toquis, can miraprim, ca l’orapronobis (persona que va molt a missa), can passa-com-puguis, can pispa (dit d’un lloc on roben amb el preu), cal tanca-d’hora (la presó; Terrassa).
Substantius lexicalitzats: ca l’afartapobres (dit d’una fonda o un restaurant barats, normalment amb to despectiu), cal déu (molt gran), cal dimoni, ca l’esgarrapacristos (persona molt missaire), can fanga (Barcelona), can misèries (lloc on es fan o es venen productes de baixa qualitat), can pelleringa (persona mal vestida o mal alimentada, que pateix necessitat), can pixapins (Barcelona), can poca-roba (casa pobra, mancada de recursos), cal sogre (estar com a cal sogre: amb tota franquesa i comoditat, sense compliments ni timidesa).
Localismes: cal cascàrria (Tossa: persona bruta), can Milà i Camps (Blanes: ric), can Buscastells (Hostalric, ric); can Celdoni (Lloret: no respon), can Xemelí (noia que va molt pintada i desafiant la moral tradicional Palma: pareix una berganta de can Xemelí, carrer del Socors, tocant la porta de sant Antoni).
Noms propis: ca la Bolla (situació molt escridassadora, de molt de soroll, regionalisme balear), can Fardàs (persona fatxenda), can Felip, can Rothschild, can Trupalatrup (Fàbregas, Diccionari de veus populars i marineres, Pòrtic: es diu d’una persona a qui no es vol anomenar).
Llocs de disbauxa: ca l’ample, can bum (a Mallorca), can Carnestoltes, can disbauxa, can Garlanda, can pixa (can pixa-i-rellisca, can Pere pixa a la brava), can penja-i-despenja, ca la Quica, can seixanta (Gran de Gràcia), can taps, can titola, can Tuderris (Mallorca), can xauxa, can xeringa.
Refranys: Anar-se’n a can Pistraus; Can Ribot: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, Qui comanda a can Ribot? son pare o s’al·lot?: es diu quan algú que no té autoritat pretén de manar o dirigir una cosa, havent-hi persones més autoritzades que ell per a fer-ho (DCVB). Hi ha la variant A can Ribot malcrien el porc.
dimecres, 23 de juliol del 2008
La fase pectoral
Quedo amb un alumne per al treball de recerca: està intentant desxifrar segments de llengua ibèrica, i estem fent algunes consideracions interessants sobre el tema. Com que l'alumne viu al costat mateix de l'institut, em diu que truqui directament a casa seva, baixarà i després anirem al bar a parlar de pedrotes i ploms antics. Obedient, truco a la porta, i em surt tranquil·lament amb una mena de shorts estiuencs, mostrant-me orgullós i desafiant el seu tronc d'escultura grega. Cal recordar que l'escena té lloc a Blanes: a Barcelona, potser hauria tingut un desenvolupament més difícil.
Penso immediatament en les desenes de pàgines de fotologs en les quals els nois apareixen mostrant uns abdominals treballadíssims. Curradíssims, vaja (per ex., http://www.fotolog.com/gent_wapa_sacofa/25753712). Les noies no hi tenen tanta tendència: més aviat apareixen sempre amanyagant-se entre elles (http://www.fotolog.com/kukibdn/29495771).
Això em fa pensar que Freud no va ser acurat del tot. A més de la fase oral, anal i genital, n'hi ha una altra de claríssima, que és la pectoral o pectoabdominal. Aquesta fase es produeix entre els 15 i els 18 anys i té lloc quan el cos adquireix per primer cop una forma gairebé adulta. És una fase predominantment masculina (igual que el complex d'Èdip, que també afecta només els nois) i consisteix a mostrar públicament la part superior del cos, el tronc. En el cas de les fotos, això es fa normalment posant-se davant del mirall i autofotografiant-se amb una càmera digital o amb el mòbil, penjant després el resultat a Internet.
La fase dura poc, però en aquest cas no s'acaba per una evolució psicològica de la persona, com passa amb les altres fases, sinó per l'evolució física mateix: al cap de cinc anys, ja comença a ser aconsellable tapar-se amb un t-shirt. Llavors, es pot dir que ja s'entra de ple a la fase adulta, de la qual se surt amb els peus per davant.
És una fase tendra, aquesta fase pectoral. Té un no sé què de desafiant que acaba tanmateix desautoritzat per la Natura. És el cant del cigne de la primera gran etapa de l'evolució humana: un cop s'hi posa fi, ja es poden començar a preparar les oposicions.
dimarts, 22 de juliol del 2008
A un que pirateja, perquè els CD són cars
Les persones tenim necessitats i ens necessitem per a satisfer-les. Afortunadament, moltes de les necessitats es poden pagar amb diners: tens unes humitats al sostre, truques al paleta i te les arregla; vols veure Dublín, pitges a Ryanair i hi vas; t'has de defensar d'una calúmnia, contractes un advocat i et representa. De vegades, també hi ha necessitats que no es poden pagar monetàriament. Aquestes són terribles, perquè no entren dins del sistema més just que s'ha conegut sobre la terra, que és el capitalisme, i ens deixen al lliure albir d'una natura capriciosa.
Una de les coses que, miraculosament, pot pagar el capitalisme, és el talent. És un miracle, certament, perquè no deixa de ser un bé immaterial, un do dels déus. És estrany que es pugui pagar el talent i no, en canvi, l'amor correspost: al capdavall, són conceptes que entren dins de sacs similars, els sacs de la gràcia, de la perfecció infinita de l'ànima.
Tot i la misèria general imperant, tenim entre nosaltres moltíssim talent. Si ens limitem a la música, costaria de trobar a Europa músics de la qualitat d'Antònia Font o de Miquel Abras, o un disc com el darrer de Jaume Sisa, "Ni cap ni peus". Gent com aquesta ens dignifiquen com a persones, ens fan somniar per a estar desperts. Tota una vida del nostre esforç no arribaria a pagar-los mai el talent que ens ofereixen, per la senzilla raó que intercanviem coses diferents: ells ens donen un tros del diví, nosaltres només els podem pagar amb els instruments matussers de la Terra: diners o temps. Tanmateix, pel miracle del capitalisme, podem accedir a la seva creativitat per un preu mòdic: 15 euros un CD.
Es publica avui que mai no s'ha escoltat tanta música com ara però mai se n'ha pagada tan poca. La gent pirateja de valent. Miquel Mariano, el deliciós cantant menorquí, fixa com a objectiu per al seu nou disc que s'escolti tant al Youtube com l'anterior, que va tenir 100.000 visites. En cap moment no li passa pel magí de vendre 100.000 CD que és, sens dubte, el que mereixeria com a ésser predilecte dels déus.
Si t'han fet inferior a aquests mestres de la creació, almenys sigues humil i paga pel dret d'escoltar una mica del seu món i allunyar-te de la baixesa del teu. No et rebreguis encara més per terra baixant-te les peces per Internet, perquè si els que tenen coses a dir-nos no poden fer-ho, pot ser que tothom acabi essent com tu.
Una de les coses que, miraculosament, pot pagar el capitalisme, és el talent. És un miracle, certament, perquè no deixa de ser un bé immaterial, un do dels déus. És estrany que es pugui pagar el talent i no, en canvi, l'amor correspost: al capdavall, són conceptes que entren dins de sacs similars, els sacs de la gràcia, de la perfecció infinita de l'ànima.
Tot i la misèria general imperant, tenim entre nosaltres moltíssim talent. Si ens limitem a la música, costaria de trobar a Europa músics de la qualitat d'Antònia Font o de Miquel Abras, o un disc com el darrer de Jaume Sisa, "Ni cap ni peus". Gent com aquesta ens dignifiquen com a persones, ens fan somniar per a estar desperts. Tota una vida del nostre esforç no arribaria a pagar-los mai el talent que ens ofereixen, per la senzilla raó que intercanviem coses diferents: ells ens donen un tros del diví, nosaltres només els podem pagar amb els instruments matussers de la Terra: diners o temps. Tanmateix, pel miracle del capitalisme, podem accedir a la seva creativitat per un preu mòdic: 15 euros un CD.
Es publica avui que mai no s'ha escoltat tanta música com ara però mai se n'ha pagada tan poca. La gent pirateja de valent. Miquel Mariano, el deliciós cantant menorquí, fixa com a objectiu per al seu nou disc que s'escolti tant al Youtube com l'anterior, que va tenir 100.000 visites. En cap moment no li passa pel magí de vendre 100.000 CD que és, sens dubte, el que mereixeria com a ésser predilecte dels déus.
Si t'han fet inferior a aquests mestres de la creació, almenys sigues humil i paga pel dret d'escoltar una mica del seu món i allunyar-te de la baixesa del teu. No et rebreguis encara més per terra baixant-te les peces per Internet, perquè si els que tenen coses a dir-nos no poden fer-ho, pot ser que tothom acabi essent com tu.
dilluns, 21 de juliol del 2008
Els viatges del Papa
Els dos darrers viatges del Papa tenen el mateix esquema: va a països anglosaxons i es disculpa pels casos de pederàstia dels pastors que hi prediquen.
El primer element s'entén bé. El Papa vol ampliar la quota de mercat de l'Església, especialment a Occident, i tria països del primer món, com els Estats Units i Austràlia, amb una economia puixant, una llengua poderosa i un terreny relativament abonat per al predicament de la fe.
El que no s'entén tant és que el contingut principal del missatge sigui precisament la disculpa per la pederàstia dels sacerdots. No dic pas que no estigui bé disculpar-se per aquest tema, que ha traumatitzat moltes persones, però no s'acaba d'entendre que s'organitzi un viatge pastoral que tingui com a nucli aquesta qüestió, i es margini precisament la difusió de la fe, que sembla que hauria de ser l'objectiu de qualsevol missió d'aquest tipus.
Al meu entendre, el que li passa al Papa és el mateix que als polítics: no té missatge per transmetre i, en conseqüència, només li queda la forma.
Hem assistit aquests dies al congrés del PSC. Igual que els congressos de gairebé tots els altres partits, no s'hi ha proposat ni una sola idea de futur, ni cap que faci pensar que som en un congrés socialista i no en un d'una altra formació. Únicament hi ha hagut discussió sobre la forma: que si aquest parla més bé el català que l'altre, que si ara el pal de paller són aquests i no uns altres, que si ens cau bé en ZP, però no tant com sembla, etc.
Doncs el Papa fa el mateix: discuteix sobre formes, perquè se li ha acabat el fons. El missatge de l'Església és com el dels partits: és insubstancial i adherir-s'hi o no és una qüestió d'estètica i prou: si t'agrada més el blanc, fes-te fan de l'Església; si t'agrada més el vermell, fes-te socialista; si t'agrada més el blau, fes-te del PP. Perquè en cap d'aquests llocs no hi trobaràs doctrina sòlida, i únicament et vendran estètica, ficar-se amb l'altre simplement perquè és l'altre, discussions bizantines més primes que un tel de ceba.
L'Església va tenir al darrere un corpus teòric, especialmet a l'època de l'Escolàstica, brutal. Les distincions eren minuciosíssimes: no és el mateix creació, per exemple, que fa del no-res, que generació, que surt d'alguna cosa. Avui en dia, només quatre doctorands en Dret canònic s'interessen per aquestes qüestions.
Així les coses, a l'Església li ha passat com a tots els altres nuclis ideològics: ha perdut el sentit. I només li queda màrqueting: una immensa parafernàlia per escenificar una disculpa que s'hauria pogut enviar per fax.
dissabte, 19 de juliol del 2008
Les veritats
Una gran part de la història de la filosofia està dedicada al coneixement de la veritat. Més ben dit: a l'establiment de les condicions objectives que ens permetin afirmar que un enunciat és vertader. Aquesta branca de la filosofia s'anomena gnoseologia, epistemologia o teoria del coneixement.
L'estudi que fa del saber la filosofia clàssica es refereix a les condicions de la veritat científica, però no se sol referir -almenys que jo sàpiga, reconeixent que sóc un filòsof "amateur"- a les condicions de la veritat popular, la que accepta la gent i, en definitiva, fa que bulli l'olla de la societat.
Al meu entendre, la gent accepta -acceptem- tres tipus de veritats:
1. Les veritats científiques. Ja està força ben delimitat què és una veritat científica. Es pot llegir sobre això, per exemple, K. Popper -no s'ha de confondre el nom amb "poppers", que és una droga que estimula el desig sexual-.
Simplement afegiria dues, coses, sobre la veritat científica:
a) Una gran part de la seva autoritat es refereix no tant a la veritat en si, sinó a la dificultat d'accedir-hi. Si no fos tan difícil d'entendre la teoria de la relativitat, dones espitregades i cridaneres i homes masclistes i poc avesats al treball en discutirien, per exemple, a "Corazón, corazón". Les veritats científiques entrarien com tants d'altres temes en la immensa roda de matèries de les quals pot parlar tothom en programes d'entretenuiment general. Una gran part de la puresa d'aquestes veritats es conserva, doncs, per la seva inaccessibilitat. Per molts anys.
b) Dintre de les veritats científiques, caldria incloure també les veritats tècniques, les derivades de l'alt grau de tecnicisme a què ha arribat la nostra societat. Són les veritats informàtiques, econòmiques o burocràtiques. És tan difícil escatir si són veritat o no, que el més fàcil és acceptar-les com ens diuen, encarregant als tècnics que decideixin per nosaltres i juguin, doncs, amb la nostra llibertat de pensament.
2. En segon lloc, hi ha les veritats innates. Aquestes veritats esgarrifen els filòsofs. Per exemple, quan els dius que una noia prima és més maca que una noia grassa, s'esveren i t'acusen d'ignorant. Apliquen al teu discurs les taules de falsabilitat i fal·làcia, i titllen la teva afirmació d'indemostrable, no generalitzable, doncs, incorrecta epistemològicament. No és una categoria, és un accident, una anècdota.
Tanmateix, és evident que un percentatge molt elevat de la població prefereix les noies primes o els nois prims. Hi ha, doncs, una veritat aquí, innegable, que potser no es pot demostrar en una classe però sí en una conversa de cafè. Una veritat que triomfa als llits dels mateixos catedràtics que, al matí, n'han demostrat la improcedència.
3. Finalment, hi ha les veritats socials. Per exemple, les modes. No crec que hi hagi cap motiu objectiu per dir que és més bonica una camisa blanca amb lletres negres que una camisa negra amb lletres blanques. Tanmateix, si et toca viure a l'època de les camises negres amb lletres blanques i portes la combinació contrària, no t'adaptaràs a la societat, a la realitat imperant i, per tant, seràs marginat.
Caldria investigar amb profunditat qui crea aquestes veritats socials, però intuïtivament ja es veu que la immensa majoria es difonen pels mitjans de comunicació, especialment, és clar, la televisió, que continua essent el mitjà de comunicació de masses per excel·lència, no desbancat ni de lluny per internet, que és un mitjà reservat a gent peculiar com l'autor i els lectors d'aquest blog.
S'observa aquests dies una ofensiva molt important del PSOE per controlar pràcticament tots els mitjans d comunicació. De fet, a Catalunya ja és tot seu: Tele 5, la 4 (o la 6, mai no sé quin número és), TV3, Catalunya Ràdio, El Periódico, etc. Tots aquests mitjans difonen una ideologia igual de discutible que qualsevol altra però que, difosa i acceptada socialment, es converteix en veritat. Per això qui qüestiona alguna de les tres o quatre idees socialistes bàsiques (no n'hi ha pas més) és atacat vilment, difosos els atacs i la humiliació per tot l'aparell comunicatiu socialista.
Cal tenir molt en compte aquesta qüestió si volem ser hàbils i canviar la situació. Un atac frontal a una veritat social és actualment una greu heretgia, ja que s'ataca, en el fons, una veritat. De la mateixa manera que seria bandejat definitivament qui digués que dos i dos són cinc (atacant una veritat del tipus 1) ho és qui digui, per exemple, que el president Montilla és un inútil (ataca una veritat del tipus 3; concretament, el dret dels mediocres d'arribar al mateix lloc que els intel·ligents).
Aquesta és la situació epistemològica del país. L'únic consol que queda és que les veritats de tipus 3 són mutables. Si fossin com les del tipus 1 i 2, ja podríem tancar el blog i anar a la platja. Avui, per cert, fa un dia esplèndid.
L'estudi que fa del saber la filosofia clàssica es refereix a les condicions de la veritat científica, però no se sol referir -almenys que jo sàpiga, reconeixent que sóc un filòsof "amateur"- a les condicions de la veritat popular, la que accepta la gent i, en definitiva, fa que bulli l'olla de la societat.
Al meu entendre, la gent accepta -acceptem- tres tipus de veritats:
1. Les veritats científiques. Ja està força ben delimitat què és una veritat científica. Es pot llegir sobre això, per exemple, K. Popper -no s'ha de confondre el nom amb "poppers", que és una droga que estimula el desig sexual-.
Simplement afegiria dues, coses, sobre la veritat científica:
a) Una gran part de la seva autoritat es refereix no tant a la veritat en si, sinó a la dificultat d'accedir-hi. Si no fos tan difícil d'entendre la teoria de la relativitat, dones espitregades i cridaneres i homes masclistes i poc avesats al treball en discutirien, per exemple, a "Corazón, corazón". Les veritats científiques entrarien com tants d'altres temes en la immensa roda de matèries de les quals pot parlar tothom en programes d'entretenuiment general. Una gran part de la puresa d'aquestes veritats es conserva, doncs, per la seva inaccessibilitat. Per molts anys.
b) Dintre de les veritats científiques, caldria incloure també les veritats tècniques, les derivades de l'alt grau de tecnicisme a què ha arribat la nostra societat. Són les veritats informàtiques, econòmiques o burocràtiques. És tan difícil escatir si són veritat o no, que el més fàcil és acceptar-les com ens diuen, encarregant als tècnics que decideixin per nosaltres i juguin, doncs, amb la nostra llibertat de pensament.
2. En segon lloc, hi ha les veritats innates. Aquestes veritats esgarrifen els filòsofs. Per exemple, quan els dius que una noia prima és més maca que una noia grassa, s'esveren i t'acusen d'ignorant. Apliquen al teu discurs les taules de falsabilitat i fal·làcia, i titllen la teva afirmació d'indemostrable, no generalitzable, doncs, incorrecta epistemològicament. No és una categoria, és un accident, una anècdota.
Tanmateix, és evident que un percentatge molt elevat de la població prefereix les noies primes o els nois prims. Hi ha, doncs, una veritat aquí, innegable, que potser no es pot demostrar en una classe però sí en una conversa de cafè. Una veritat que triomfa als llits dels mateixos catedràtics que, al matí, n'han demostrat la improcedència.
3. Finalment, hi ha les veritats socials. Per exemple, les modes. No crec que hi hagi cap motiu objectiu per dir que és més bonica una camisa blanca amb lletres negres que una camisa negra amb lletres blanques. Tanmateix, si et toca viure a l'època de les camises negres amb lletres blanques i portes la combinació contrària, no t'adaptaràs a la societat, a la realitat imperant i, per tant, seràs marginat.
Caldria investigar amb profunditat qui crea aquestes veritats socials, però intuïtivament ja es veu que la immensa majoria es difonen pels mitjans de comunicació, especialment, és clar, la televisió, que continua essent el mitjà de comunicació de masses per excel·lència, no desbancat ni de lluny per internet, que és un mitjà reservat a gent peculiar com l'autor i els lectors d'aquest blog.
S'observa aquests dies una ofensiva molt important del PSOE per controlar pràcticament tots els mitjans d comunicació. De fet, a Catalunya ja és tot seu: Tele 5, la 4 (o la 6, mai no sé quin número és), TV3, Catalunya Ràdio, El Periódico, etc. Tots aquests mitjans difonen una ideologia igual de discutible que qualsevol altra però que, difosa i acceptada socialment, es converteix en veritat. Per això qui qüestiona alguna de les tres o quatre idees socialistes bàsiques (no n'hi ha pas més) és atacat vilment, difosos els atacs i la humiliació per tot l'aparell comunicatiu socialista.
Cal tenir molt en compte aquesta qüestió si volem ser hàbils i canviar la situació. Un atac frontal a una veritat social és actualment una greu heretgia, ja que s'ataca, en el fons, una veritat. De la mateixa manera que seria bandejat definitivament qui digués que dos i dos són cinc (atacant una veritat del tipus 1) ho és qui digui, per exemple, que el president Montilla és un inútil (ataca una veritat del tipus 3; concretament, el dret dels mediocres d'arribar al mateix lloc que els intel·ligents).
Aquesta és la situació epistemològica del país. L'únic consol que queda és que les veritats de tipus 3 són mutables. Si fossin com les del tipus 1 i 2, ja podríem tancar el blog i anar a la platja. Avui, per cert, fa un dia esplèndid.
divendres, 18 de juliol del 2008
El que estudiaran els joves
Avui s'han conegut els resultats de la preinscripció universitària i les notes de tall. Podeu trobar la notícia a: http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0718/080718diari028.pdf. A mi, concretament, m'interessen aquestes xifres de preinscrició:
Medicina - 3.893
Mestre d'educació infantil - 2.191
Psicologia - 1.686
Dret - 1676
Mestre de Primària - 1.238
Mestre d'educació física - 1.083
Contràriament al que diu l'Avui, la carrera més triada no és Medicina, sinó Magisteri: la demanen 4.512, quantitat que és la suma de mestre d'educació infantil, mestre de Primària i mestre d'educació física.
Aquesta dada coincideix plenament amb la percepció que tinc dels meus alumnes, moltíssims dels quals volen ser mestres. La raó d'aquesta vocació sobtada per la docència és triple: ets funcionari, tens moltes vacances i tens un sou digne. El motiu pel qual es prefereix Primària a Secundària és que els nens són més petits i no hi ha tants problemes de disciplina.
Totes aquestes argumentacions no són pas meves, sinó que me les diuen clarament els alumnes. Més i tot: de vegades m'ho plantegen a l'inrevés, talment l'enigma de l'Esfinx: "quina carrera puc fer en la qual es treballi poc, no sigui difícil i tingui moltes vacances?". Magisteri.
Sorpèn, per cert, dit sigui de passada, quants volen ensenyar la gimnàstica. No sé si és desfici pel conreu del cos, o menyspreu per la cura de la ment però, en tot cas, sembla que una tropa de més de mil persones vetllaran perquè fem bé les flexions i saltem rítmicament el plínton.
El Dret i l'Economia ja no són el que eren. El motiu també me'l fan pensar els meus alumnes: "tu vas ser capaç d'estudiar-te llibres de mil pàgines?; però si això és impossible! au, vinga, segur que m'enganyes!". Una carrera, el Dret, que abans era la més fàcil dintre de les de prestigi ara es veu com a inabastable: es considera físicament impossible llegir quatre o cinc manuals de mil pàgines. No és broma: pregunteu-ho als nanos i ho veureu.
La Psicologia. Quina gràcia, aquesta carrera. Aquesta interessa perquè és l'art de la xerrameca, és la carrera socialista per excel·lència, la que fa el meu alumne argentí: no hi ha continguts per estudiar, només es tracta de fer discursos mitjanament acceptables i parar la mà a un client una mica més babau que tu. És una carrera també molt de moda, de la mateixa manera que a la Selectivitat, quan es pot triar entre Història i Filosofia, tothom tria filosofia: parles que les coses semblen grises però, en realitat, són negres, i ja et donen uns quants punts. Hi poses una citació de Marx i ja arribes a l'excel·lent.
I Medicina, finalment. És la nota trista de la notícia de l'Avui: amb una nota de tall de 8,19, molts alumnes que tenen 8 no hi poden entrar. Una mostra més de la ineficiència socialista: en lloc de fer urgentment cinc o sis facultats més de Medicina, s'estimen més importar un carregament de metges estrangers, i de passada les iaies també practiquen la c de "cerezo". Quina vergonya que estudiants brillants de 8 no puguin fer el que volen, quan a més el país necessita centenars de metges per a demà mateix.
Doncs ja veieu: unes preferències que demostren perfectament que els nois són joves però no tontos: ja han clissat que això és un país de funcionaris, i de sobte els han vingut unes ganes terribles de parlar. Explicant històries a la quitxalla o a pacients que hi veuen doble. Una xerrameca que s'atura a les 15.00 i que descansa els mesos de juliol i agost.
Medicina - 3.893
Mestre d'educació infantil - 2.191
Psicologia - 1.686
Dret - 1676
Mestre de Primària - 1.238
Mestre d'educació física - 1.083
Contràriament al que diu l'Avui, la carrera més triada no és Medicina, sinó Magisteri: la demanen 4.512, quantitat que és la suma de mestre d'educació infantil, mestre de Primària i mestre d'educació física.
Aquesta dada coincideix plenament amb la percepció que tinc dels meus alumnes, moltíssims dels quals volen ser mestres. La raó d'aquesta vocació sobtada per la docència és triple: ets funcionari, tens moltes vacances i tens un sou digne. El motiu pel qual es prefereix Primària a Secundària és que els nens són més petits i no hi ha tants problemes de disciplina.
Totes aquestes argumentacions no són pas meves, sinó que me les diuen clarament els alumnes. Més i tot: de vegades m'ho plantegen a l'inrevés, talment l'enigma de l'Esfinx: "quina carrera puc fer en la qual es treballi poc, no sigui difícil i tingui moltes vacances?". Magisteri.
Sorpèn, per cert, dit sigui de passada, quants volen ensenyar la gimnàstica. No sé si és desfici pel conreu del cos, o menyspreu per la cura de la ment però, en tot cas, sembla que una tropa de més de mil persones vetllaran perquè fem bé les flexions i saltem rítmicament el plínton.
El Dret i l'Economia ja no són el que eren. El motiu també me'l fan pensar els meus alumnes: "tu vas ser capaç d'estudiar-te llibres de mil pàgines?; però si això és impossible! au, vinga, segur que m'enganyes!". Una carrera, el Dret, que abans era la més fàcil dintre de les de prestigi ara es veu com a inabastable: es considera físicament impossible llegir quatre o cinc manuals de mil pàgines. No és broma: pregunteu-ho als nanos i ho veureu.
La Psicologia. Quina gràcia, aquesta carrera. Aquesta interessa perquè és l'art de la xerrameca, és la carrera socialista per excel·lència, la que fa el meu alumne argentí: no hi ha continguts per estudiar, només es tracta de fer discursos mitjanament acceptables i parar la mà a un client una mica més babau que tu. És una carrera també molt de moda, de la mateixa manera que a la Selectivitat, quan es pot triar entre Història i Filosofia, tothom tria filosofia: parles que les coses semblen grises però, en realitat, són negres, i ja et donen uns quants punts. Hi poses una citació de Marx i ja arribes a l'excel·lent.
I Medicina, finalment. És la nota trista de la notícia de l'Avui: amb una nota de tall de 8,19, molts alumnes que tenen 8 no hi poden entrar. Una mostra més de la ineficiència socialista: en lloc de fer urgentment cinc o sis facultats més de Medicina, s'estimen més importar un carregament de metges estrangers, i de passada les iaies també practiquen la c de "cerezo". Quina vergonya que estudiants brillants de 8 no puguin fer el que volen, quan a més el país necessita centenars de metges per a demà mateix.
Doncs ja veieu: unes preferències que demostren perfectament que els nois són joves però no tontos: ja han clissat que això és un país de funcionaris, i de sobte els han vingut unes ganes terribles de parlar. Explicant històries a la quitxalla o a pacients que hi veuen doble. Una xerrameca que s'atura a les 15.00 i que descansa els mesos de juliol i agost.
dijous, 17 de juliol del 2008
L'espanya incorporada
La publicació de les balances fiscals, bo i maquillant-les de totes les maneres possibles, no pot dissimular l'expoli brutal que, per dret de conquesta, pateixen Catalunya, el País Valencià i les Illes. Milers de comentaris de la caverna per combatre els Països Catalans i ara resulta que hi té més interès Madrid que no pas Barcelona, perquè en el mapa de l'expoli traça unes fronteres més precises que les de Jaume I.
Llevat de Madrid, comunitat que falsament es fa passar per deficitària, quan en realitat és la que té més superàvit de totes, per les enormes inversions que comporta la capitalitat, queda clar quins són els territoris deficitaris: el món basc i el món català.
Tenint en compte que a Catalunya hi ha un 20% de població en el llindar de la pobresa i que el País Valencià té una renda equiparable a la de moltes regions amb superàvit, queda bastant clar que aquesta qüestió de dèficits i superàvits no depèn de cap criteri tècnic o de distribució de la riquesa, sinó al de sempre, al de dret de conquesta.
Sorprèn mirar el mapa del 1850 que encapçala aquest post (el podeu ampliar fent-hi clic al damunt) i comparar-lo amb el mapa fiscal de l'Espanya actual. És idèntic. És idèntic, també, al de la Guerra de Successió: Espanya viu en els mateixos models del 1714, vencedors i vençuts, espanyols plenament constitucionals i espanyols assimilats. Tenen ben clar que això és un territori vençut i que només ens correspon pagar i riure les gracietes de la caverna mediàtica.
També fa feredat de pensar l'expoli que hi deu haver hagut de Catalunya durant 300 anys. Si ara, que és quan la situació econòmica és més homogènia, se'ns enduen els diners a cabassos, no vull ni pensar què passava als segles XVIII i XIX. Es pot dir sense exageracions que Espanya és tota ella una obra dels catalans.
Ahir "La Vanguardia" estrenava amb nova força el seu paper de diari del Grande de España: deia que els catalans som els més solidaris. Tothom, és clar, se'n va alegrar, i es va enfortir l'orgull regionalista. Per part meva, que quedi clar: pago per no anar a la presó, no per cap mena de solidaritat amb un país pel qual no sento cap mena de vincle emocional.
PD: Proposo que mireu aquest vídeo molt aclaridor: http://www.vilaweb.tv/?video=5217
dimecres, 16 de juliol del 2008
La realitat propera
Recordo una entrevista a Joan Carretero en la qual feia unes declaracions brillants, com sempre, però no adequades a la realitat. En Carretero deia que arribaria un dia en què ja no es podria ser català i espanyol, perquè tots dos projectes són incompatibles i excloents. La gent s'acabaria adonant irremeiablement d'aquesta realitat i, posats a triar entre un projecte i l'altre, es decantaria pel català, ni que fos perquè és el més proper, el que correspon a la realitat on viuen.
La idea és atractiva, però amb el temps s'ha anat veient que és molt discutible el concepte de "realitat on viuen". Per la senzilla raó que, actualment, a més de la realitat física, hi ha una realitat virtual importantíssima (de fet, molts viuen només en aquesta realitat). I aquesta realitat és en gran part tremendament espanyolitzadora.
M'ho ha confirmat un comentari al meu darrer post. Conec bé la persona que l'ha escrit: mai, en vint anys, li he sentit pronunciar un mot en català; mai no ha sortit de la seva boca un elogi, ni que fos mínim, de Catalunya. Per a Espanya, en canvi, sempre han estat tot floretes. Malgrat això, ha desenvolupat a Catalunya tota la seva trajectòria vital i professional: aquí ha pogut estudiar, se li han donat beques, ha aprovat unes oposicions (val a dir que amb mèrit seu) i ha aconseguit tota una pila de feines extres.
Aquesta persona, com tantes altres, ha de saber perfectament que a Catalunya es pot fer el 100% de la vida en castellà, que no es discrimina ningú, que castellanoparlants i catalanoparlants arribem al mateix lloc (almenys en els nostres casos ha estat així) i que si penges una bandera espanyola al balcó no te la cremarà ningú. Tanmateix, sobre aquesta realitat propera pot una altra de més propera encara, que és la que ven el Mundo, Ciutadans i companyia. El món virtual pot sobre el món real: per exemple, dubto que l'autor del comentari hagi vist mai Polònia i, tanmateix, en parla amb plena autoritat, a partir del que n'hi diuen uns comentaristes que, com ell, no tenen la més mínima idea del contingut del programa.
És un veritable drama que hi hagi a Catalunya aquesta realitat virtual -evidentment falsa, però present- que per a molts és més real que la física. És una realitat que augmenta i que està formant, aquesta sí, una veritable crosta. Una crosta de mentides que, en el futur, ens pot impedir fer qualsevol pas positiu per als ciutadans de Catalunya.
La idea és atractiva, però amb el temps s'ha anat veient que és molt discutible el concepte de "realitat on viuen". Per la senzilla raó que, actualment, a més de la realitat física, hi ha una realitat virtual importantíssima (de fet, molts viuen només en aquesta realitat). I aquesta realitat és en gran part tremendament espanyolitzadora.
M'ho ha confirmat un comentari al meu darrer post. Conec bé la persona que l'ha escrit: mai, en vint anys, li he sentit pronunciar un mot en català; mai no ha sortit de la seva boca un elogi, ni que fos mínim, de Catalunya. Per a Espanya, en canvi, sempre han estat tot floretes. Malgrat això, ha desenvolupat a Catalunya tota la seva trajectòria vital i professional: aquí ha pogut estudiar, se li han donat beques, ha aprovat unes oposicions (val a dir que amb mèrit seu) i ha aconseguit tota una pila de feines extres.
Aquesta persona, com tantes altres, ha de saber perfectament que a Catalunya es pot fer el 100% de la vida en castellà, que no es discrimina ningú, que castellanoparlants i catalanoparlants arribem al mateix lloc (almenys en els nostres casos ha estat així) i que si penges una bandera espanyola al balcó no te la cremarà ningú. Tanmateix, sobre aquesta realitat propera pot una altra de més propera encara, que és la que ven el Mundo, Ciutadans i companyia. El món virtual pot sobre el món real: per exemple, dubto que l'autor del comentari hagi vist mai Polònia i, tanmateix, en parla amb plena autoritat, a partir del que n'hi diuen uns comentaristes que, com ell, no tenen la més mínima idea del contingut del programa.
És un veritable drama que hi hagi a Catalunya aquesta realitat virtual -evidentment falsa, però present- que per a molts és més real que la física. És una realitat que augmenta i que està formant, aquesta sí, una veritable crosta. Una crosta de mentides que, en el futur, ens pot impedir fer qualsevol pas positiu per als ciutadans de Catalunya.
dimarts, 15 de juliol del 2008
Clima nazi
No m'agrada gaire fer servir els qualificatius "nazi" i "fatxa", perquè s'han emprat tant -fins a la sacietat- que han perdut qualsevol valor històric. L'ús indiscriminat dels adjectius demostra poc coneixement de les atrocitats que amaguen les realitats amb què es descriuen, i revelen a la vegada la pobresa de vocabulari -i, doncs, de pensament- propi de les generacions actuals.
Dit això, crec que a Espanya s'està vivint ara una situació similar a la immediatament anterior de quan Hitler va arribar al poder. De la mateixa manera que a l'Alemanya prebèl·lica no es toleraven els jueus, ara a Espanya no es toleren els catalans. És un rebuig absolut, innat, indissimulat i orgullós: si una persona -o una cosa- és catalana, pel sol fet de ser-ho mereix qualsevol humiliació, menyspreu o rebuig. Es pot dir que això hi ha estat sempre, i és cert, però s'observa darrerament un augment molt significatiu de la intolerància i una elevació molt important del to del discurs.
Ahir i avui hem pogut llegir dues mostres d'això:
1. Antonio Burgos, a l'ABC, es burlava d'una manera decimonònicament grollera de Mònica López, la nova presentadora del temps a TVE. Podeu llegir l'article i us caurà la cara de vergonya per la lamentable condició de l'ésser humà:
http://www.abcdesevilla.es/20080709/opinion-firmas/hombre-tiempo-senora_200807090304.html
2. Nico Rey, a El mundo, es burla també d'una manera humiliant per a l'espècie humana d'un presentador català amb accent:
http://comunicacio.e-noticies.cat/critiques-al-insufriblemente-catalanizado-director-dot-19049.html
No crec que aquests dos articles siguin casos aïllats. Aquests dies n'apareixeran més, i responen a una ofensiva similar, com deia al començament, a la del nazisme amb els jueus: cal eradicar la diferència, fer-la fora, anorrear-la. Ja no s'admet ningú que no sigui castellà de soca-rel. S'ha acabat la broma.
A part del fet que aquesta ofensiva ens afecta com a catalans -ens ho tenim ben merescut, d'altra banda, per no ser capaços de marxar d'Espanya i, a més, voler-hi participar, com han fet els dos personatges humiliats- també és un atac contra la dignitat humana. En aquest cas, les víctimes són una dona i un homosexual. I és que, en aquesta nova Espanya, a més de no cabre-hi catalans, tampoc no s'hi admetran persones que no hagin passat una part significativa de la vida a l'exèrcit, que és on es formen els mascles amb pit i collons.
Dit això, crec que a Espanya s'està vivint ara una situació similar a la immediatament anterior de quan Hitler va arribar al poder. De la mateixa manera que a l'Alemanya prebèl·lica no es toleraven els jueus, ara a Espanya no es toleren els catalans. És un rebuig absolut, innat, indissimulat i orgullós: si una persona -o una cosa- és catalana, pel sol fet de ser-ho mereix qualsevol humiliació, menyspreu o rebuig. Es pot dir que això hi ha estat sempre, i és cert, però s'observa darrerament un augment molt significatiu de la intolerància i una elevació molt important del to del discurs.
Ahir i avui hem pogut llegir dues mostres d'això:
1. Antonio Burgos, a l'ABC, es burlava d'una manera decimonònicament grollera de Mònica López, la nova presentadora del temps a TVE. Podeu llegir l'article i us caurà la cara de vergonya per la lamentable condició de l'ésser humà:
http://www.abcdesevilla.es/20080709/opinion-firmas/hombre-tiempo-senora_200807090304.html
2. Nico Rey, a El mundo, es burla també d'una manera humiliant per a l'espècie humana d'un presentador català amb accent:
http://comunicacio.e-noticies.cat/critiques-al-insufriblemente-catalanizado-director-dot-19049.html
No crec que aquests dos articles siguin casos aïllats. Aquests dies n'apareixeran més, i responen a una ofensiva similar, com deia al començament, a la del nazisme amb els jueus: cal eradicar la diferència, fer-la fora, anorrear-la. Ja no s'admet ningú que no sigui castellà de soca-rel. S'ha acabat la broma.
A part del fet que aquesta ofensiva ens afecta com a catalans -ens ho tenim ben merescut, d'altra banda, per no ser capaços de marxar d'Espanya i, a més, voler-hi participar, com han fet els dos personatges humiliats- també és un atac contra la dignitat humana. En aquest cas, les víctimes són una dona i un homosexual. I és que, en aquesta nova Espanya, a més de no cabre-hi catalans, tampoc no s'hi admetran persones que no hagin passat una part significativa de la vida a l'exèrcit, que és on es formen els mascles amb pit i collons.
diumenge, 13 de juliol del 2008
Tu follando...
Es veu que, a Martorell, el dia que Espanya va guanyar l'Eurocopa, una colla de garrulos increpava els mossos d'esquadra amb aquesta frase: "tú patrullando y tu mujer está follando".
Avui, alguns diaris virtuals, com Vilaweb, publiquen que el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, X. Vilaró, podia haver anat de putes la mateixa nit que els espanyols van fer la gran destrossa a la font de la plaça d'Espanya, obra de deixebles de Gaudí.
Fa dies es va saber que, a aquest policia en cap, li havien extret la melsa, feta miques, segons ell, per l'ímpetu dels amics de la "roja": en una mena de tiroteig encara no ben establert del tot, li hauria anat a parar una bala al cos. Ara, tanmateix, es difon una altra versió: més que un tiroteig, hauria estat una baralla en un prostíbul.
El cas és, doncs, curiós. Els garrulos de Martorell -que no tenen res a veure amb el savi de Martorell del gran Sisa- ja intuïen alguna cosa, però no era pas la dona del policia qui follava, sinó el policia mateix. La dona devia estar mirant "la roja", roja de vergonya pensant que el marit es delia amb els pits turgents i a la venda d'una altra.
"El mundo" s'ha apressat, també, a difondre la notícia, que justifica d'alguna manera la barbàrie dels espanyols: no haurien estat ells qui li haurien destrossat la melsa, sinó les putes.
Tanto monta, monta tanto. I tanto que monta, en Vilaró: mentre tot el país vivia amb l'ai al cor, ell feia de xèrif en un burdell. Pam, pam! I és que aquell diumenge no tothom conreava les baixes passions mirant el futbol: alguns, també follaven.
Nota: les darreres informacions indiquen que els diaris Vilaweb, El mundo, etc estaven equivocats i el Sr. Vilaró era, efectivament, entre la turba espanyolista. L'article anterior queda doncs sense cap efecte, i el conservo només per un motiu literari, no per cap voluntat de donar propaganda a una notícia falsa.
Avui, alguns diaris virtuals, com Vilaweb, publiquen que el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, X. Vilaró, podia haver anat de putes la mateixa nit que els espanyols van fer la gran destrossa a la font de la plaça d'Espanya, obra de deixebles de Gaudí.
Fa dies es va saber que, a aquest policia en cap, li havien extret la melsa, feta miques, segons ell, per l'ímpetu dels amics de la "roja": en una mena de tiroteig encara no ben establert del tot, li hauria anat a parar una bala al cos. Ara, tanmateix, es difon una altra versió: més que un tiroteig, hauria estat una baralla en un prostíbul.
El cas és, doncs, curiós. Els garrulos de Martorell -que no tenen res a veure amb el savi de Martorell del gran Sisa- ja intuïen alguna cosa, però no era pas la dona del policia qui follava, sinó el policia mateix. La dona devia estar mirant "la roja", roja de vergonya pensant que el marit es delia amb els pits turgents i a la venda d'una altra.
"El mundo" s'ha apressat, també, a difondre la notícia, que justifica d'alguna manera la barbàrie dels espanyols: no haurien estat ells qui li haurien destrossat la melsa, sinó les putes.
Tanto monta, monta tanto. I tanto que monta, en Vilaró: mentre tot el país vivia amb l'ai al cor, ell feia de xèrif en un burdell. Pam, pam! I és que aquell diumenge no tothom conreava les baixes passions mirant el futbol: alguns, també follaven.
Nota: les darreres informacions indiquen que els diaris Vilaweb, El mundo, etc estaven equivocats i el Sr. Vilaró era, efectivament, entre la turba espanyolista. L'article anterior queda doncs sense cap efecte, i el conservo només per un motiu literari, no per cap voluntat de donar propaganda a una notícia falsa.
divendres, 11 de juliol del 2008
Arguments per al dèficit
Ahir dijous va sortir publicada a l'Avui aquesta notícia, mentre els altres diaris preguntaven si ens estimem més anar de vacances a la platja o a la muntanya, o si ens sembla bé que Barcelona aculli l'aniversari de la Harley-Davidson:
De cada 3 euros que paguen els catalans a l'Estat, només en tornen 2. Aquesta és una de les conclusions de l'estudi sobre balances fiscals elaborat pel govern de la Generalitat, que, a partir dels exercicis 2002 a 2005, xifra en 13.832 milions d'euros anuals la mitjana del que Catalunya aporta a l'Estat i no se li retorna. I no només això: l'estudi demostra que amb l'arribada de José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa el dèficit fiscal va batre rècords. La diferència entre els ingressos aportats per Catalunya a les arques públiques i els diners que va rebre l'any 2005 es va situar en 16.735 milions, el 9,8% del PIB català. Un percentatge inèdit.
Fins ara, quan llegia articles d'aquesta mena, els enviava als meus amics no nacionalistes, a veure si obrien els ulls. La resposta era sempre un exabrupte. En conseqüència, ara canvio de tàctica i més aviat els envio un resum de les respostes que em solen donar. Així podran anar passant el rosari i comprovar que no es deixen cap punt important:
1. Ah, però això ho ha publicat l'Avui, no?
2. L'estudi l'ha encarregat la Generalitat, no? Ja es nota.
3. Barcelona també roba de la resta de Catalunya i no et queixes pas. [Té una altra versió per a barcelonins no nacionalistes: l'Empordà també roba de la resta de Catalunya i no et queixes pas]
4. Si en lloc de gastar-se els diners regalant Quetes els invertissin en aeroports, Barcelona ja en tindria tres. [tipus de canvi, per cert, 100 Quetes = 1 aeroport]
5. Com que hi ha tants funcionaris a la Generalitat, per això hi ha aquesta sagnia. Amb Madrid ja n'hi hauria prou [la frase la solen pronunciar funcionaris professors o mossos, per exemple, que depenen de la Generalitat]
6. Amb l'Aznar era pitjor. Segur. Segur.
7. Això és molt difícil de calcular. Segur que hi ha trampa. A mi el que em preocupa és la hipoteca [que, per cert, es podria amortitzar amb l'impost d'espanyolitat acumulat de tres o quatre anys]
8. Però val la pena, perquè ens estan fent una capital preciosa. La setmana que ve torno a anar a Madrid amb l'AVE. Hi ha una vidilla allà que t'hi cagues.
9. Bé, però Madrid fa moltes coses, i bé s'han de pagar. Per exemple, la llei de la dependència, que és una passada per a la gent gran. [la llei envaeix amb tota la cara dura competències de la Generalitat]
10. Madrid encara té més dèficit i ells no es queixen. Són més solidaris.
11. Home, però tu no ets espanyol? Doncs si tots som del mateix país, les regions riques hem d'ajudar les pobres. No s'ha de ser tan tancat i egoista. [la frase la pronuncia una persona que, en 40 anys que viu a Catalunya, mai no ha obert la boca per fer la e oberta de "cafè"; tampoc no s'ha plantejat mai si portar 300 anys pagant és propi d'egoistes o més aviat de tarats mentals]
Ja ho veieu. Segur que encara en sortirien molts més, d'arguments. Tot és qüestió de tenir imaginació i, sobretot, tenir una ment (i unes cames) ben oberta.
De cada 3 euros que paguen els catalans a l'Estat, només en tornen 2. Aquesta és una de les conclusions de l'estudi sobre balances fiscals elaborat pel govern de la Generalitat, que, a partir dels exercicis 2002 a 2005, xifra en 13.832 milions d'euros anuals la mitjana del que Catalunya aporta a l'Estat i no se li retorna. I no només això: l'estudi demostra que amb l'arribada de José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa el dèficit fiscal va batre rècords. La diferència entre els ingressos aportats per Catalunya a les arques públiques i els diners que va rebre l'any 2005 es va situar en 16.735 milions, el 9,8% del PIB català. Un percentatge inèdit.
Fins ara, quan llegia articles d'aquesta mena, els enviava als meus amics no nacionalistes, a veure si obrien els ulls. La resposta era sempre un exabrupte. En conseqüència, ara canvio de tàctica i més aviat els envio un resum de les respostes que em solen donar. Així podran anar passant el rosari i comprovar que no es deixen cap punt important:
1. Ah, però això ho ha publicat l'Avui, no?
2. L'estudi l'ha encarregat la Generalitat, no? Ja es nota.
3. Barcelona també roba de la resta de Catalunya i no et queixes pas. [Té una altra versió per a barcelonins no nacionalistes: l'Empordà també roba de la resta de Catalunya i no et queixes pas]
4. Si en lloc de gastar-se els diners regalant Quetes els invertissin en aeroports, Barcelona ja en tindria tres. [tipus de canvi, per cert, 100 Quetes = 1 aeroport]
5. Com que hi ha tants funcionaris a la Generalitat, per això hi ha aquesta sagnia. Amb Madrid ja n'hi hauria prou [la frase la solen pronunciar funcionaris professors o mossos, per exemple, que depenen de la Generalitat]
6. Amb l'Aznar era pitjor. Segur. Segur.
7. Això és molt difícil de calcular. Segur que hi ha trampa. A mi el que em preocupa és la hipoteca [que, per cert, es podria amortitzar amb l'impost d'espanyolitat acumulat de tres o quatre anys]
8. Però val la pena, perquè ens estan fent una capital preciosa. La setmana que ve torno a anar a Madrid amb l'AVE. Hi ha una vidilla allà que t'hi cagues.
9. Bé, però Madrid fa moltes coses, i bé s'han de pagar. Per exemple, la llei de la dependència, que és una passada per a la gent gran. [la llei envaeix amb tota la cara dura competències de la Generalitat]
10. Madrid encara té més dèficit i ells no es queixen. Són més solidaris.
11. Home, però tu no ets espanyol? Doncs si tots som del mateix país, les regions riques hem d'ajudar les pobres. No s'ha de ser tan tancat i egoista. [la frase la pronuncia una persona que, en 40 anys que viu a Catalunya, mai no ha obert la boca per fer la e oberta de "cafè"; tampoc no s'ha plantejat mai si portar 300 anys pagant és propi d'egoistes o més aviat de tarats mentals]
Ja ho veieu. Segur que encara en sortirien molts més, d'arguments. Tot és qüestió de tenir imaginació i, sobretot, tenir una ment (i unes cames) ben oberta.
dilluns, 7 de juliol del 2008
Qui està creant Espanya?
A Espanya, només hi ha dos territoris amb capacitat de lideratge: Madrid i Catalunya. A la resta s'hi pot viure fins i tot molt bé, però no deixen de ser províncies. Per tant, crear Espanya, com a empresa important que és, només es pot fer des de Madrid o des de Catalunya.
Crear Espanya -no l'Estat espanyol, això ja fa temps que existeix, sinó Espanya, com a unitat de destí en l'universal- requereix dues coses: un mecanisme fort de poder, sense fissures i implacable, i una faramalla etèria d'elements que uneixin la població, que facin que tota una sèrie de gent que no té res en comú sentin de sobte que els uneix alguna cosa.
Així com el primer aspecte sempre l'ha exercit, i relativament bé, Madrid, el segon aspecte l'està exercint ara magistralment Barcelona, convertida d'aquesta manera en la gran ciutat espanyolitzadora de la pell de brau.
De Barcelona (sc. Catalunya) procedeixen, per exemple, la Thyssen i la Caixa, que han convertit el nucli museístic de Madrid en un dels més importants del món; de Barcelona és en Buenafuente, que proporciona entreteniment humorístic i musical generalitzat; de Barcelona és pràcticament tota la selecció espanyola, l'impacte de la qual encara retruny al nostre timpà malferit. De Barcelona són els actors de Tele 5, la Barceló i la Caballé. És a Barcelona, en definitiva, on es genera pràcticament tot el "nacionalisme banal" espanyol. I és entre la brutalitat del poder madrileny i la diversió entretinguda barcelonina que per primera vegada Espanya s'està consolidant com un dels grans estats del món.
Només una petita remarca, per als espanyolistes que em llegeixen, que són més d'un: els barcelonins creen Espanya no per un fervor intern, sinó simplement per necessitats de mercat. La societat de la informació en la qual vivim ha aplanat el camí a la cultura espanyola, senzillament perquè les cultures més grans s'hi adapten millor. Els catalans, com sempre, entre identitat i negoci han triat negoci i, com que els ha sortit bé, ara tampoc no fan escarafalls de la idea d'Espanya que, en el fons, ha resultat positiva per al seu triomf personal. Però al capdavall no hi ha altra cosa que diners o allò que abans en deien "autorealització". Mai no ha estat Catalunya terra de quixots.
Crear Espanya -no l'Estat espanyol, això ja fa temps que existeix, sinó Espanya, com a unitat de destí en l'universal- requereix dues coses: un mecanisme fort de poder, sense fissures i implacable, i una faramalla etèria d'elements que uneixin la població, que facin que tota una sèrie de gent que no té res en comú sentin de sobte que els uneix alguna cosa.
Així com el primer aspecte sempre l'ha exercit, i relativament bé, Madrid, el segon aspecte l'està exercint ara magistralment Barcelona, convertida d'aquesta manera en la gran ciutat espanyolitzadora de la pell de brau.
De Barcelona (sc. Catalunya) procedeixen, per exemple, la Thyssen i la Caixa, que han convertit el nucli museístic de Madrid en un dels més importants del món; de Barcelona és en Buenafuente, que proporciona entreteniment humorístic i musical generalitzat; de Barcelona és pràcticament tota la selecció espanyola, l'impacte de la qual encara retruny al nostre timpà malferit. De Barcelona són els actors de Tele 5, la Barceló i la Caballé. És a Barcelona, en definitiva, on es genera pràcticament tot el "nacionalisme banal" espanyol. I és entre la brutalitat del poder madrileny i la diversió entretinguda barcelonina que per primera vegada Espanya s'està consolidant com un dels grans estats del món.
Només una petita remarca, per als espanyolistes que em llegeixen, que són més d'un: els barcelonins creen Espanya no per un fervor intern, sinó simplement per necessitats de mercat. La societat de la informació en la qual vivim ha aplanat el camí a la cultura espanyola, senzillament perquè les cultures més grans s'hi adapten millor. Els catalans, com sempre, entre identitat i negoci han triat negoci i, com que els ha sortit bé, ara tampoc no fan escarafalls de la idea d'Espanya que, en el fons, ha resultat positiva per al seu triomf personal. Però al capdavall no hi ha altra cosa que diners o allò que abans en deien "autorealització". Mai no ha estat Catalunya terra de quixots.
Un rajolinet d'hipocresia
Aquest curs que ve, els alumnes de batxillerat estudiaran dues hores de català a la setmana. L’estudi de la llengua mai no havia estat tan minso al batxillerat, amb l’agreujant que la majoria d’estudiants acaben l’ESO amb problemes fins i tot de segmentació de paraules.
L’any que ve, igualment, s’aplicarà una tercera hora de castellà a Primària, perquè cap nen del país no s’equivoqui en escriure "podemos". D’aquesta manera, es comença a gratar en l’últim reducte que quedava per al manteniment del país, que era l’escola.
Els socialistes, que han comès aquests dos atacs gravíssims a la llengua, es vanten tanmateix de defensar la pluralitat lingüística d’Espanya, de ser els màxims valedors de la riquesa lingüística, davant d’un PP al qual, segons ells, s’ha d’imputar el Manifest de la llengua comuna (aquí, "comuna" enteneu-la com a adjectiu, sisplau).
El cinisme del socialisme espanyol seria il·limitat, si no fos perquè el contorneja la badoqueria i el sucursalisme agemolit del català.
L’any que ve, igualment, s’aplicarà una tercera hora de castellà a Primària, perquè cap nen del país no s’equivoqui en escriure "podemos". D’aquesta manera, es comença a gratar en l’últim reducte que quedava per al manteniment del país, que era l’escola.
Els socialistes, que han comès aquests dos atacs gravíssims a la llengua, es vanten tanmateix de defensar la pluralitat lingüística d’Espanya, de ser els màxims valedors de la riquesa lingüística, davant d’un PP al qual, segons ells, s’ha d’imputar el Manifest de la llengua comuna (aquí, "comuna" enteneu-la com a adjectiu, sisplau).
El cinisme del socialisme espanyol seria il·limitat, si no fos perquè el contorneja la badoqueria i el sucursalisme agemolit del català.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
