Aquests dies tinc una allau de feina d'aquelles que es produeixen de tant en tant, i per això, sentint-ho molt, no puc escriure al blog. És una pena perquè no us ho mereixeu els qui em seguiu i, d'altra banda, talla la línia ascendent de lectors que havia anat tenint aquests darrers dies.
Us asseguro que així que tingui temps tornaré a escriure, però potser serà dintre de tres setmanes.
dimarts, 8 d’abril del 2008
dimarts, 1 d’abril del 2008
Els interessos
Passejo per un passadís de l'institut, anant del Departament al lavabo. Una crida de la natura. Pel camí, sento una professora que explica: "hi ha tres classes de cucs, ho sabíeu? Els anèlids, els platelmints i els nematelmints". Sembla posar-hi passió: li deu interessar o, si més no, li deu haver interessat en algun moment de la seva vida, quan va decidir estudiar Biologia.
No sóc pas qui per a donar lliçons d'interessos: a mi mateix, el que m'interessa és marginal, és un interès aberrant. Si el meu interès professional es traduís a termes d'interès sexual, fent un paral·lelisme, seria qualificat clarament de parafília: a qui se li ocorre interessar-se pel que feien uns pobles que ja fa temps que són morts i enterrats, o llegir manuscrits i pedrotes amb lletres estrafetes que transmeten una saviesa que molt sovint ja ha estat superada.
Recordo aquella visita a casa, quan encara vivia a Barcelona, del comercial de l'editorial. Em volia vendre una enciclopèdia, i li vaig donar carabassa; una col·leció de meravelles del món, i n'hi vaig donar una altra; vídeos sobre paisatges de Catalunya, i no em deien res; una història natural amb animals i plantes, i no hi veia la gràcia. Al final, desesperat i ja a la porta, em diu: "bé, també tenim els Dietaris de la Generalitat, una col·lecció de deu volums en què anirem transcrivint les tones de paperassa que es conserven als arxius de la Generalitat des de 1413, però això, és clar, no crec que l'interessi. És una cosa molt rara". Fou aleshores quan, instintivament, vaig reaccionar de la somnolència i de l'assenció maquinal que dedicava a aquell individu, del qual no podria ara indicar cap detall.
Com sabeu els lectors habituals d'aquest blog, aquest article s'acabava amb un "vaig a classe; continuaré". Era cert: com que escric a estones perdudes -que cada cop són menys- sovint haig de deixar la feina a mig fer, i aquell dia vaig decidir publicar ja l'avanç, més que res per no autoengavanyar-me amb versions provisionals de documents.
El que passa és que els déus, de vegades, són d'una ironia infinita, i ara, aquest article sobre l'interès ja no m'interessa. Tinc ganes d'escriure sobre altres coses, que publicaré ben aviat. No sobre aquesta: al capdavall, ja hi ha un article insuperable sobre aquest tema de Joan Fuster -crec que al Diccionari per a ociosos-. Fa gràcia perdre l'interès en un article sobre l'interès. És significatiu del joc de la vida, i ajuda a prendre'ns amb més filosofia aquestes coses que, de vegades, ens semblen tan importants i ens amoïnen tant.
No sóc pas qui per a donar lliçons d'interessos: a mi mateix, el que m'interessa és marginal, és un interès aberrant. Si el meu interès professional es traduís a termes d'interès sexual, fent un paral·lelisme, seria qualificat clarament de parafília: a qui se li ocorre interessar-se pel que feien uns pobles que ja fa temps que són morts i enterrats, o llegir manuscrits i pedrotes amb lletres estrafetes que transmeten una saviesa que molt sovint ja ha estat superada.
Recordo aquella visita a casa, quan encara vivia a Barcelona, del comercial de l'editorial. Em volia vendre una enciclopèdia, i li vaig donar carabassa; una col·leció de meravelles del món, i n'hi vaig donar una altra; vídeos sobre paisatges de Catalunya, i no em deien res; una història natural amb animals i plantes, i no hi veia la gràcia. Al final, desesperat i ja a la porta, em diu: "bé, també tenim els Dietaris de la Generalitat, una col·lecció de deu volums en què anirem transcrivint les tones de paperassa que es conserven als arxius de la Generalitat des de 1413, però això, és clar, no crec que l'interessi. És una cosa molt rara". Fou aleshores quan, instintivament, vaig reaccionar de la somnolència i de l'assenció maquinal que dedicava a aquell individu, del qual no podria ara indicar cap detall.
Com sabeu els lectors habituals d'aquest blog, aquest article s'acabava amb un "vaig a classe; continuaré". Era cert: com que escric a estones perdudes -que cada cop són menys- sovint haig de deixar la feina a mig fer, i aquell dia vaig decidir publicar ja l'avanç, més que res per no autoengavanyar-me amb versions provisionals de documents.
El que passa és que els déus, de vegades, són d'una ironia infinita, i ara, aquest article sobre l'interès ja no m'interessa. Tinc ganes d'escriure sobre altres coses, que publicaré ben aviat. No sobre aquesta: al capdavall, ja hi ha un article insuperable sobre aquest tema de Joan Fuster -crec que al Diccionari per a ociosos-. Fa gràcia perdre l'interès en un article sobre l'interès. És significatiu del joc de la vida, i ajuda a prendre'ns amb més filosofia aquestes coses que, de vegades, ens semblen tan importants i ens amoïnen tant.
El catalanisme resclosit
Aquests dos darrers anys, aproximadament, ha sorgit una gran quantitat de plataformes sobiranistes, independentistes o catalanistes pujades de to. N'esmento algunes de les que em vénen al cap, i que han tingut més ressò:
Fundació Catalunya Oberta
Sobirania i Progrés
Plataforma pel dret de decidir
Reagrupament.cat
Desfederem-nos
Cercle d'Estudis Sobiranistes
Refundació de la Fundació Trias Fargas
Amb una paciència infinita, he anat escrivint a totes aquestes iniciatives així que n'he tingut coneixement. Els he felicitat, els he enviat el meu currículum (que inclou un màster pel centre més important del món en Dret europeu) i els he indicat que posava a la seva disposició tot el meu temps, tota la meva il·lusió, tot el meu modest talent. Mai no he rebut cap resposta de ningú.
Comprenc algunes coses. Per exemple, que moltes vegades, darrera de noms solemnes com els de tots aquests centres, hi ha una persona o dues. El Cercle d'Estudis Sobiranistes, per exemple, són tres persones: un secretari el nom del qual ara no recordo, l'Hèctor López i l'Alfons López Tena. Entenc, doncs, que segurament falten mitjans humans per a donar resposta a les propostes.
També sóc totalment humil i no penso pas que hagi de revolucionar res. De fet, penso que seria un mal polític, i per això mai no m'he ficat en política professional. No demano pas, doncs, que tota aquesta gent em lloï i em vingui al darrere com a salvador de la pàtria.
Ara bé, si una persona, davant d'una iniciativa que presentes, se t'ofereix entusiastament, no es mereix, com a mínim, una resposta? I si sembla que no és imbècil del tot, és perdre tant de temps quedar-hi una tarda i veure quines idees et pot aportar, ni que sigui per a aprofitar-ne una o dues? No, no sembla pas el cas.
Algunes d'aquestes fundacions diuen que estan pensant. Mireu, per exemple, la Trias Fargas (http://www.fdtriasfargas.cat/), que fins i tot ha cancel·lat el seu web habitual i ha penjat un "no molesteu, que estem pensant". Però sempre pensen els mateixos, i fa la sensació que el que rumien amb tan d'afany és si ara el secretari adjunt passarà a ser coordinador de relacions exteriors o cap de premsa de la nova oficina que s'obrirà a Nova York. Ningú no pensa, pel que sembla, en com ens podem salvar tots plegats -o, si ho pensen, ho deuen fer basant-se en Prat de la Riba, perquè de catalanistes actuals, crec que en coneixen ben pocs, llevat d'ells -si és que ho són.
Lamento profundament aquest tancament, aquesta pudor de resclosit. És una de les causes del fracàs del catalanisme -no l'única, per descomptat, que el fenomen és molt complex. Comprenc que hi ha factors contra els quals no podem lluitar, com ara que Madrid ens tingui agafats pels collons i ens digui fins les gotes d'aigua que podem consumir. Però algunes millores depenen només de nosaltres, i ens comportem com en una gran bacanal incestuosa, podrida i provinciana.
PD: Salvo d'aquestes crítiques el Sr. Artur Mas, que contesta els meus correus, el Sr. Lluís Rovira Pato, que em manté al dia del que passa a Desfederem-nos.cat i, parcialment, el Cercle d'Estuis Sobiranistes, que mai no m'ha contestat però que, en canvi, m'envia els diversos estudis que fan i que publiquen en PDF.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
