Els interessos

Passejo per un passadís de l'institut, anant del Departament al lavabo. Una crida de la natura. Pel camí, sento una professora que explica: "hi ha tres classes de cucs, ho sabíeu? Els anèlids, els platelmints i els nematelmints". Sembla posar-hi passió: li deu interessar o, si més no, li deu haver interessat en algun moment de la seva vida, quan va decidir estudiar Biologia.

No sóc pas qui per a donar lliçons d'interessos: a mi mateix, el que m'interessa és marginal, és un interès aberrant. Si el meu interès professional es traduís a termes d'interès sexual, fent un paral·lelisme, seria qualificat clarament de parafília: a qui se li ocorre interessar-se pel que feien uns pobles que ja fa temps que són morts i enterrats, o llegir manuscrits i pedrotes amb lletres estrafetes que transmeten una saviesa que molt sovint ja ha estat superada.

Recordo aquella visita a casa, quan encara vivia a Barcelona, del comercial de l'editorial. Em volia vendre una enciclopèdia, i li vaig donar carabassa; una col·leció de meravelles del món, i n'hi vaig donar una altra; vídeos sobre paisatges de Catalunya, i no em deien res; una història natural amb animals i plantes, i no hi veia la gràcia. Al final, desesperat i ja a la porta, em diu: "bé, també tenim els Dietaris de la Generalitat, una col·lecció de deu volums en què anirem transcrivint les tones de paperassa que es conserven als arxius de la Generalitat des de 1413, però això, és clar, no crec que l'interessi. És una cosa molt rara". Fou aleshores quan, instintivament, vaig reaccionar de la somnolència i de l'assenció maquinal que dedicava a aquell individu, del qual no podria ara indicar cap detall.

Com sabeu els lectors habituals d'aquest blog, aquest article s'acabava amb un "vaig a classe; continuaré". Era cert: com que escric a estones perdudes -que cada cop són menys- sovint haig de deixar la feina a mig fer, i aquell dia vaig decidir publicar ja l'avanç, més que res per no autoengavanyar-me amb versions provisionals de documents.

El que passa és que els déus, de vegades, són d'una ironia infinita, i ara, aquest article sobre l'interès ja no m'interessa. Tinc ganes d'escriure sobre altres coses, que publicaré ben aviat. No sobre aquesta: al capdavall, ja hi ha un article insuperable sobre aquest tema de Joan Fuster -crec que al Diccionari per a ociosos-. Fa gràcia perdre l'interès en un article sobre l'interès. És significatiu del joc de la vida, i ajuda a prendre'ns amb més filosofia aquestes coses que, de vegades, ens semblen tan importants i ens amoïnen tant.