S’esdevingué que el dilluns 26 de març el parc fou tancat al públic perquè l’ajuntament hi volia encetar les obres d’embelliment que havia promès feia dues campanyes electorals. I, essent així que durant el cap de setmana ningú no s’havia adonat de la presència de les ampolles, succeí ara que per tota la durada de les obres quedaren tancades al públic i ningú, en conseqüència, pogué detectar que existien.
Les obres del parc de la Font de Ferro duraren més del previst: originàriament, s’havien adjudicat a l’empresa Pau i Formiguera, SL, però aquesta feu fallida i calgué buscar-ne una altra. La recerca es perllongà per espai d’un any, passat el qual la reforma fou adjudicada a Construccions i Reformes Integrals, SA, empresa que sens dubte hauria portat la feina a bon port, si en l’endemig no hi haguessin hagut eleccions, que canviaren no pas profundament, però sí prou com per dur-lo a un atzucac, el panorama polític del poble, atès que, no disposant cap partit d’una majoria nítida, calgué formar una coalició de sis, de natura diversíssima en tots aquells aspectes que no feien referència estricta al creixement del nucli urbà, i encara aquí els uns deien que s’havia de fer pel nord, els altres, pel sud, els altres per nord-oest i uns, encara, per totes les zones que permetia l’extensió territorial dels camps que, abandonats o improductius, havien de cedir ara a les noves mostres de la civilització del confort i les cases amb vistes.
Succeí que les obres del parc estigueren aturades durant dos anys des que la coalició sixpartita començà de governar el poble, però passat aquest temps, un ple municipal brevíssim –si calia jutjar per les informacions que transmeté la televisió local, el més breu que es recordava des de feia molt de temps– decidí per unanimitat que es reprengués l’embelliment i l’agençament del parc de la Font de Ferro –influint en aquesta decisió, d’acord amb un rumor que s’escampà aviat pel poble i que, per la natura mateixa d’aquesta forma difusa de transmissió d’informació, ningú, mentre el difonia, no sabia del cert si s’adequava a la veritat estricta dels fets, i hi era fidel i ajustat– una requalificació de la part del parc que donava a mar, darrera de la qual s’amagaven interessos obscurs que amb tota probabilitat fóra injust de desvetllar, per temor de mancar a la veritat i per no atiar amb un rum-rum el que, de ben segur, no era altra cosa que un foc d’encenalls.
Represes les obres, els paletes i jardiners de l’empresa Construccions dels Sis, SA s’hi estigueren dos anys, període durant el qual el parc quedà tancat a les visites dels veïns o de qualsevol persona que volgués penetrar-hi, essent només animals feréstecs els qui tenien un dret que les tanques que, amb el pas del temps i en una població propera a la costa, s’havien rovellat, negaven a les persones, de la manera més física i, doncs, eficaç, com es poden indicar les conductes que hom considera il·lícit de seguir.
I així, el dia 23 de març d’aquell altre any, just quan en feia cinc que Pere Font i Riu havia dipositat les ampolles a la vora del contenidor –i no pas perquè es volgués celebrar cap efemèride, sinó perquè el destí juga de vegades amb les persones i amb les situacions, i prepara confluències que els més espirituals atribuirien a l’obra d’un déu o més, segons la religió practicada, i els més aferrats a la terra i a la materialitat, al concepte més vague i menys compromès de “coincidència” – succeí que l’alcalde del poble, el senyor Joan Costa Estaràs, juntament amb el regidor de Cultura, senyor Pere Jaumandreu i Ferrer, la regidora de Mediambient, senyora Mar Costa i Montanyà, la regidora d’Afers Socials, senyora Maria Crivillé i de la Paz, el regidor d’Economia i Promoció, senyor Juan Fernández de Ochoa, la regidora de Participació Ciutadana, senyora Anna Juárez i Comaposada, el regidor de Turisme, senyor Pere Solimar i Carulla, el regidor de Planificació Urbanística, senyor Josep Puig Casas, el regidor d’Immigració i Nous Ciutadans, senyor Mohammed Abdul i la regidora d’Actuacions Cíviques, senyora Eugènia Torrijos i Capdemunt, inauguraren el parc remodelat que, a partir d’aleshores, passà a anomenar-se Nou Parc de la Font de Ferro.
Fou una data festiva per a la població i per als regidors que, l’un rere l’altre, destacaren en llurs discursos, que tendien a assemblar-se entre ells i que en cap cas no haurien ocupat, per a qui hagués pogut comprovar-ho amb la lectura dels papers, més de dos o tres paràgrafs, l’enorme progrés que, per les ciutadanes i ciutadans de la població, representava disposar novament d’aquell parc, adobat ara de cap a peus.
Els discursos foren pronunciats, els uns amb més vehemència que d’altres, en un empostissat que, per aquella confluència de les coses que abans s’ha atribuït sia a la influència de la divinitat, sia a la casualitat mateixa, s’havia bastit a sota de l’arbre en què, cinc anys abans, aquells cinc joves que ara ja havien entrat al món professional, anant a raure a diverses constructores del país, havien penjat les cinc ampolles amb què, en temps despreocupats, havien volgut d’una banda decorar la vegetació d’una manera transgressora i, de l’altra, competir entre ells pel que fa a la quantitat de líquid que cadascú havia estat capaç d’abocar.
I s’havia esdevingut que, tot i el pas del temps, i malgrat les obres, les ampolles no havien desaparegut del lloc on havien estat col·locades ans, víctimes de les heures, o tal vegada protegides per elles, hi havien quedat com incrustades, integrades per sempre més en la morfologia del paisatge, creant aquella combinació de plantes i vidre acaronant-se entre si, especialment quan era colpida pel sol i brillava, una curiosa i, per què no dir-ho sense temor de manifestar la commoció espiritual que provoca en tots els homes la contemplació de la bellesa, un delicadíssim contrast de natura i artesania, una harmonia ben aconseguida entre el que fem i el que ens trobem fet.
Tanmateix, aquest contrast delicat, aquesta curiosa presència d’elements no pensats originàriament per a trobar-se en un parc, no fou advertit pels senyors Joan Costa Estaràs, Pere Jaumandreu i Ferrer, Mar Costa i Montanyà, Maria Crivillé i de la Paz, Juan Fernández de Ochoa, Anna Juárez i Comaposada, Pere Solimar i Carulla, Josep Puig Casas, Mohammed Abdul i Eugènia Torrijos i Capdemunt, o almenys res no indicava que ho hagués estat, ni en els seus discursos ni en els comentaris que proferien en la suca-mulla que s’havia organitzat a continuació, i en la qual els ciutadans formulaven als seus representants denúncies relatives a l’estat de brutícia del seu carrer o al projecte de variant de la carretera C-69, que hi havia de passar innecessàriament.
Succeí que aquell vespre, el senyor Francisco Peláez, gerent de l’empresa Happycity, SA, que es dedicava a la prestació integral de mobiliari urbà i decoració de ciutats, arribà cansat al poble, on havia anat a viure, amb la seva família, feia un any. Repapat al sofà, parlava al seu fill menut sobre com li havia anat la setmana, mentre aquest mirava la tele, tot fent zàpping. I així, casualment, aquells dos membres de la família Peláez sintonitzaren el canal del poble, que emetia un reportatge amb entrevistes diverses sobre el valor que tindria per a tots plegats el Nou Parc de la Font de Ferro.
En una de les escenes, el nen Peláez, no parant esment als discursos dels polítics i fent-ho, en canvi, en els decorats, detectà que un dels arbres que hi havia darrere de l’empostissat havia estat decorat d’una manera ben original per a aquell esdeveniment: aquelles ampolles li semblaven molt gracioses: qui sap si alguna d’elles contenia missatges secrets, com passava sovint als llibres que li feien llegir a l’escola i que la família guardava, acuradament, al costat de l’enciclopèdia.
El pare Peláez, de primeres, anava seguint la corrent al seu fill homònim, sense parar gaire esment al que mostrava l’aparell, però, davant la insistència d’aquest darrer, es fixà en les ampolles i comentà que, efectivament, l’ajuntament havia tingut una idea original. Indicà al fill que li agradaria que algun dia esdevingués enginyer, o arquitecte, o advocat, i pogués treballar en projectes d’aquesta mena, i ser un home de profit.
Després d’alguns comentaris més sobre la programació de la tele, i d’alguna pregunta breu sobre l’evolució de l’escola, a la qual seguiren sempre respostes de la mateixa natura, els dos membres de la família Peláez que l’estaven mirant, el pare i el fill petit, s’afegiren als altres dos, la mare i el fill gran que, de la cuina estant, havien preparat un sopar frugal. El sopà transcorregué entre silencis i comentaris estereotipats i, després d’una estona conjunta de visió de la tele, la família Peláez, llevat del fill gran, que es quedà una estona més a xatejar, se n’anà a dormir.
Aquella nit, el senyor Peláez no podia dormir tranquil, perquè al matí havia tingut una enganxada amb el cap de personal, motivada aparentment per una informació que no s’havia d’haver transmès però que era, en el fons, somoguda per l’estat de l’empresa que, des de feia uns mesos, proporcionava uns resultats més aviat magres, fins al punt que no era rar el pensament que potser resultaria millor, indemnitzant els treballadors, de tancar i, aprofitant les prestacions d’atur que rebria cadascú, buscar una altra ocupació més rendible. I mentre caboriejava d’aquesta manera, el senyor Peláez, repassant el que li havia passat durant el dia, amb un procediment no estrictament cronològic ni endreçat i de vegades, fins i tot, recomponent, alterant i falsejant les escenes –de manera que, per exemple, era el fill qui parlava amb el cap de personal– recordà el comentari que aquell li havia fet, relatiu a l’originalitat de les ampolles, cobertes d’heura.
Pensà el senyor Peláez que la seva empresa, que necessitava una empenta per a seguir endavant, podia oferir, com un dels nous serveis a les ciutats, una decoració com la que havia sortit a la tele, a la qual calia conferir més sofisticació, posant-hi, per exemple, il·luminació, però partint tanmateix d’una idea bona. I fou així com, aixecant-se del llit, s’adreçà cap al parc, a les quatre de la matinada, havent comentat al fill gran que no era bo de xatejar fins tan tard, i tancant la porta.
divendres, 13 de juliol del 2007
Els sedants
Aquest dimarts, Miquel de Palol publicava un article extraordinari a l'Avui, intitulat "La selva civilitzada". Dissordatament, no he tingut temps fins ara per a contestar-li.
Una de les idees que més em va colpir d'aquest article, precisament perquè l'he viscuda fa poc, és la constatació que la nostra societat disposa actualment d'uns mecanismes molt eficaços perquè la gent més revolucionària en quedi completament apartada, neutralitzada, estancada en un 5% que fa una mica de nosa però és incapaç de provocar cap canvi perillós.
Concretament, Palol se centra en la droga, un fenomen que fa que les ments més imaginatives i amb idees de canviar les coses quedin immediatament a la cuneta de l'esdevenir social perquè, un cop enganxats, no tenen altra preocupació que la subsistència diària (en aquest cas, la cerca de porros) i, com és sabut, cap societat ni cap persona que es mogui en un nivell de subsistència pot aspirar a crear res que perduri mínimament.
Dic que aquesta idea m'ha colpit especialment perquè conec, a l'institut, casos que pertanyen exactament a aquesta tipologia. Si m'estimés menys aquestes persones, en podria dir els noms i tot, però els respecto massa. Són gent creativa, rebel, que veuen les múltiples incongruències del món en què vivim amb més claretat que no la resta. Són gent sensible, afectuosa, d'aquells que vols tenir com a amics perquè és un plaer deixar que el temps s'escoli al seu costat. Però també són gent vulnerable, i cauen com a mosques davant del capitalisme salvatge que ells precisament tant denuncien i que els acaba engolint i paralitzant de cap a peus.
Una segona reflexió que em va venir al cap llegint aquest article és la següent: Internet no és, també, un instrument poderós d'anestèsia? Recordo que quan va sortir el diari independentista directe.cat, un dels articles d'opinió s'intitulava "Internet és el nostre metge". No serà, més aviat, el nostre botxí? Vull dir que quan un està molt emprenyat perquè veu que el seu país s'ensorra i tothom riu les gràcies al Zapatero dels collons i als seus fel·ladors, ara el que fa és escriure en un blog, que llegiran unes quantes persones -poques- que són precisament de la mateixa corda que ell. D'aquesta manera, als que som una mica més grans i tampoc no ens resignem a la injustícia, la societat també ens reserva un sedant miraculós. Vegeu, si no, quantes guixades hi havia a les parets del país abans d'Internet amb lemes com "Catalunya lliure" i quantes n'hi ha ara: tota aquesta ràbia queda virtualitzada a Internet, etèria sobre una pantalla, i viatja entre ordinadors amics sense gaire efecte ni rumb concret.
I, el pitjor de tot, potser és el següent: cap d'aquests sedants no ha estat inventat maquiavèlicament pel poder per a collar els seus súbdits. S'han produït per generació espontània, per evolució de les coses, de la tecnologia i de la societat de consum i han acabat, malgrat elles o sense la voluntat premeditada d'elles, colgant les darreres escletxes de dissidència.
Una de les idees que més em va colpir d'aquest article, precisament perquè l'he viscuda fa poc, és la constatació que la nostra societat disposa actualment d'uns mecanismes molt eficaços perquè la gent més revolucionària en quedi completament apartada, neutralitzada, estancada en un 5% que fa una mica de nosa però és incapaç de provocar cap canvi perillós.
Concretament, Palol se centra en la droga, un fenomen que fa que les ments més imaginatives i amb idees de canviar les coses quedin immediatament a la cuneta de l'esdevenir social perquè, un cop enganxats, no tenen altra preocupació que la subsistència diària (en aquest cas, la cerca de porros) i, com és sabut, cap societat ni cap persona que es mogui en un nivell de subsistència pot aspirar a crear res que perduri mínimament.
Dic que aquesta idea m'ha colpit especialment perquè conec, a l'institut, casos que pertanyen exactament a aquesta tipologia. Si m'estimés menys aquestes persones, en podria dir els noms i tot, però els respecto massa. Són gent creativa, rebel, que veuen les múltiples incongruències del món en què vivim amb més claretat que no la resta. Són gent sensible, afectuosa, d'aquells que vols tenir com a amics perquè és un plaer deixar que el temps s'escoli al seu costat. Però també són gent vulnerable, i cauen com a mosques davant del capitalisme salvatge que ells precisament tant denuncien i que els acaba engolint i paralitzant de cap a peus.
Una segona reflexió que em va venir al cap llegint aquest article és la següent: Internet no és, també, un instrument poderós d'anestèsia? Recordo que quan va sortir el diari independentista directe.cat, un dels articles d'opinió s'intitulava "Internet és el nostre metge". No serà, més aviat, el nostre botxí? Vull dir que quan un està molt emprenyat perquè veu que el seu país s'ensorra i tothom riu les gràcies al Zapatero dels collons i als seus fel·ladors, ara el que fa és escriure en un blog, que llegiran unes quantes persones -poques- que són precisament de la mateixa corda que ell. D'aquesta manera, als que som una mica més grans i tampoc no ens resignem a la injustícia, la societat també ens reserva un sedant miraculós. Vegeu, si no, quantes guixades hi havia a les parets del país abans d'Internet amb lemes com "Catalunya lliure" i quantes n'hi ha ara: tota aquesta ràbia queda virtualitzada a Internet, etèria sobre una pantalla, i viatja entre ordinadors amics sense gaire efecte ni rumb concret.
I, el pitjor de tot, potser és el següent: cap d'aquests sedants no ha estat inventat maquiavèlicament pel poder per a collar els seus súbdits. S'han produït per generació espontània, per evolució de les coses, de la tecnologia i de la societat de consum i han acabat, malgrat elles o sense la voluntat premeditada d'elles, colgant les darreres escletxes de dissidència.
dijous, 12 de juliol del 2007
Novel·la (I)
Fa un any vaig escriure una novel·leta de seixanta pàgines. La intenció era fer-la entrar en un concurs de narrativa breu, al qual s'havien de presentar obres de seixanta a setanta pàgines. Com que a mi, dels concursos, l'únic que m'interessa són els premis, és a dir, els diners, vaig escriure exactament seixanta pàgines, que era la condició mínima per a guanyar el premi. L'obra no va guanyar i ara, abans que no es cremi l'ordinador o hi entri algun virus enviat per algun dels meus detractors, la publico aquí.
Faré com al segle XIX: per petits lliuraments de cinc pàgines. Així, quan aneu a comprar el diari -és a dir, quan us connecteu aquí- trobareu durant uns dies la meva secció literària. Així, també, mantindrem una mica el "suspense" o enjòlit: a veure com acabaran els embolics imaginats per una ment nocturna com la meva. Per cert: ara mateix ja no recordo quin títol li vaig posar, a aquesta novel·leta. Tant se val: en tot cas, espero que us ho passeu bé llegint-la.
El divendres dia 23 de març d’aquell any, a les deu de la nit, Pere Rius i Font, que en tenia seixanta-set, va anar a llançar al contenidor de vidre, que hi havia tot just dos carrers més amunt del seu, cinc ampolles de cava, que havia trigat mesos a consumir perquè, d’una banda, era abstemi i, de l’altra, no tenia gaire vida social i, per tant, tampoc no li vagava gaire d’oferir a visites una o dues copes d’aquella beguda, fent passar per gentilesa allò que, en realitat, li constituïa sens dubte un alleugeriment.
Pere Rius i Font era una persona sòbria, d’una rectitud moral inqüestionable, almenys en allò que deixava veure d’ell mateix –qui podria, en efecte, escorcollar l’interior de les persones, furgar en els seus sentiments, arribar a tocar amb la ment el més profund de cada existència concreta? – i complia al peu de la lletra els seus deures de ciutadania, conscient que per a poquíssims era amic, per a uns quants més, familiar i, per a tota la resta, per a tota la resta de la humanitat, ciutadà.
Entre els deures que ell considerava que li pertocaven com a ciutadà, sobretot des que un dia va llegir un fulletó que va rebre de l’ajuntament que, en realitat, anava adreçat a la veïna del quart –però, és clar, la veïna ja feia dos anys que havia anat a viure a Barcelona, i bé l’havia d’obrir algú, aquella carta, i més quan es veia clarament que era de propaganda– i que, aquest fulletó, explicava què podíem fer els ciutadans, la comunitat, tots nosaltres per a salvar el planeta, greument malmès per comportaments incívics, doncs entre aquests deures hi havia en un dels llocs més destacats anar cada dia als contenidors i abocar-hi tot el que havia generat l’economia de cadascú (que, en el seu cas, era modesta): les restes orgàniques, al contenidor petit; el paper, al contenidor blau, més gros, que hi havia al costat; i als contenidors més forts i robustos, el vidre i les bosses d’escombraries, aquestes, és clar, sempre a partir de les deu, ja que altrament una tapa oberta podia deixar anar pudors desagradables que, sobretot a l’estiu, s’originaven espontàniament per la fermentació dels productes que s’hi havia anat abocant, de distinta naturalesa, i molt variada.
En arribar, doncs, Pere Rius i Font, davant del contenidor de vidre –aquell dia era tan escassa la producció de paper i tan minsa la de brossa d’altra mena, que havia decidit de, ficant-la en dues bossetes, deixar-la créixer i, un cop més generosa, abocar-la al contenidor– es trobà que, per manca de personal de l’ajuntament, o per deixadesa dels veïns, que no havien trucat al Servei de Recollida d’Escombraries perquè passés a buscar-les o potser, fins i tot, per una acumulació sobtada de brossa, que de tant en tant es produïa, essent imprevisible de saber el que abocaria cada dia al contenidor un nombre indeterminat d’habitants, el contenidor estava ple a vessar. Curull, atapeït, saturat: no hi cabia ni una ampolla més i, encara, de les que hi havia, ben bé una desena corria el perill de, sobreeixint massa de la boca, caure al terra, i fer-hi una trencadissa.
I en Pere Rius i Font, que era una persona metòdica, meditativa, enraonada i assenyada, s’aturà uns instants davant d’aquell contenidor pensant què era el millor per a ell i, sobretot, per a la comunitat, de fer amb aquella bossa i, sobretot, amb les cinc ampolles de cava buides que contenia i que, amb un nas fi, encara flairaven de xampany.
I s’esdevenia que, si s’emportava la bossa altre cop a casa seva, podia trobar algun veí que, veient-lo anar amunt i avall amb bosses plenes d’ampolles, pensés que Pere Rius i Font, aquell home tan assenyat i correcte, no fos en realitat un traficant de begudes o un alcohòlic que, en la solitud i sordidesa en què, forçosament, havia de passar moltes nits, bevia cava en desmesura, intentant d’aquesta manera tapar amb una festa aparent allò que, en realitat, era una buidor existencial que caldria qualificar de dissort.
En canvi, si deixava les ampolles allí, què passaria? Fins a quin punt era ell responsable del fet que els contenidors estiguessin atapeïts? Deixar ampolles al costat del contenidor, ni que fos ben arrenglerades i procurant d’ocupar el menor espai possible, constituïa per als empleats municipals que, a mitjanit, les haurien de recollir, una tasca que, moralment, se’ls pogués demanar d’assumir? Fins on arribaven els límits de la correcta ciutadania i, en aquest cas, quina era l’actitud que s’havia d’esperar d’una persona com ell?
I, mentre pensava tot això, succeí que un veí dels rodals se li atansà amb un gos de grans dimensions que, en aquella hora de la nit, havia tret a passejar. El gos, veient aquell home desconegut, que dubtava sobre si havia de deixar o no a la vora del contenidor aquelles ampolles fressejants, es va posar a bordar, sentint-se aguts i poderosos els seus lladrucs, amplificats per la foscor, per la solitud i, en l’esperit de Pere Rius i Font, per la por sobtada que li produïa aquell atansament inesperat, aquell atac sonor que podia amb tota probabilitat esdevenir físic i agressiu en qualsevol moment. De manera que Pere Rius i Font, empès per les circumstàncies, i viciada la seva voluntat per la presència d’aquell element intimidatori, va decidir decantar-se per l’opció, meditada com a possibilitat des de feia estona, de deixar les ampolles allí, als contenidors, i no pas endur-se-les; i sentia els lladrucs i els gemecs del gos mentre accelerava el pas cap a casa seva, on havia d’estar protegit dels perills i les eventualitats de la nit i el desemparament.
S’esdevingué que aquell dia, que era senar, el Servei de Recollida d’Escombraries no passà pel carrer en què Pere Rius i Font havia deixat les ampolles i on, més tard, el gos del veí havia bordat tan agressivament i amb escàndol. De manera que aquells utensilis quedaren a la serena, lleugerament acaronats per la fresqueta del vent que, en una nit estelada de primavera, encara deixava sentir una presència constant.
I així s’estigueren les ampolles, vagament arrenglerades, fins que, a les cinc del matí, passà vora el contenidor una colla de cinc joves que, per l’edat, hom hauria dit que feien els estudis secundaris; per la indumentària, que assumien en la societat un paper clarament transgressor i, per la cridòria, que estaven en la plenitud de la seva vigoria, i en volien fer ús, escampant amb el seu escàndol molest la intensitat de la vida, encara poc domesticada per la convivència i, talment un riu desbordat després d’unes tempestes abundoses, desitjós de sortir de mare i, amb una llibertat i una força naturals i primigènies, envair espais i àmbits, en un cant desfermat de joventut.
I mentre dos dels nois cantaven i dos més proferien renecs adreçats, versemblantment, contra aquell que, en hores avançades de la matinada, pogués estar dormint i, per aquest motiu, fos indubtablement més vulnerable a les molèsties acústiques, l’altre, el cinquè, s’adonà de la presència de les ampolles i, amb un crit, manà als seus companys de callar, deixant de banda les ocupacions a què cadascú es dedicava i, tot seguit, de fixar-se en aquells objectes de vidre, de boca grossa, i de pensar en la finalitat que, en una nit de gresca, podrien tenir.
Fou llavors que, sense pensar-s’ho gaire, els nois tingueren la idea, suggerida en primer lloc pel que havia detectat la presència de les ampolles, però elaborada tot seguit, i perfeccionada, pels comentaris de tots plegats, d’omplir els recipients amb l’orina que cadascú pogués abocar-hi, fent d’aquesta manera una competició sobre qui en tenia més i, doncs, segons els seus càlculs –probablement no científics, però viscuts per ells, en tot cas, com a tals– sobre qui havia begut més alcohol durant les hores de la nit que havien precedit aquella troballa, i que havien de precedir encara altres hores nocturnes d’aquell cap de setmana que ara tot just s’encetava.
De manera que, entre rialles desfermades, greuges comparatius relatius a la grandària de l’estri amb què cadascú duia a terme la tasca pautada, cridòries diverses que no evitaven algun insult i que es referien, essencialment, al grau de masculinitat de cadascú, o a la manera com estaven duent a terme aquella obra, massa lenta, pel que sembla, en alguns casos, els nois s’alliberaren de l’angúnia que provoca tenir al cos més líquid que no es necessita, i no poder-se’n desfer.
Fou llavors que el noi que ja abans havia tingut la idea de dur a terme la competició i que ara, en formular una altra proposta, es perfilava inequívocament com el de més iniciativa, ni que fos en un àmbit que molts no haurien dubtat de classificar dins del camp de la disbauxa i el llibertinatge, indicà als altres que, amb aquelles ampolles plenes, i aprofitant els cordills que sobresortien del contenidor col·lateral, podien anar al parc i, penjant-les de les branques d’un arbre, detectar amb la manera com es vinclaven la força de cadascú, decorant d’aquella manera el bé comú que constituïen els arbres d’un parc amb les seves excrescències més primitives, en una mena de deliri col·lectiu que, ajudat per l’alcohol, deixava el camí lliure a les forces més profundes i, a la vegada, més sinceres, de la natura.
Adreçant-se, doncs, al parc de la Font de Ferro, els cinc nois, proveïts amb sengles ampolles, que contenien les produccions líquides de cadascú, hi detectaren un arbre, lleugerament arrecerat del pas dels visitants del parc, i hi penjaren les ampolles entre riotes i befes de natura diversa. Després, cansats per la nit i per les activitats que hi havia dut a terme, s’adreçaren cadascú a casa seva, on, en algun cas, foren rebuts per uns pares que esmorzaven o es deixondien per al nou dia que, tot i ser festiu, començava per a molts igualment a les set o a les vuit del matí, per la força del costum, que moldeja els cossos.
Faré com al segle XIX: per petits lliuraments de cinc pàgines. Així, quan aneu a comprar el diari -és a dir, quan us connecteu aquí- trobareu durant uns dies la meva secció literària. Així, també, mantindrem una mica el "suspense" o enjòlit: a veure com acabaran els embolics imaginats per una ment nocturna com la meva. Per cert: ara mateix ja no recordo quin títol li vaig posar, a aquesta novel·leta. Tant se val: en tot cas, espero que us ho passeu bé llegint-la.
El divendres dia 23 de març d’aquell any, a les deu de la nit, Pere Rius i Font, que en tenia seixanta-set, va anar a llançar al contenidor de vidre, que hi havia tot just dos carrers més amunt del seu, cinc ampolles de cava, que havia trigat mesos a consumir perquè, d’una banda, era abstemi i, de l’altra, no tenia gaire vida social i, per tant, tampoc no li vagava gaire d’oferir a visites una o dues copes d’aquella beguda, fent passar per gentilesa allò que, en realitat, li constituïa sens dubte un alleugeriment.
Pere Rius i Font era una persona sòbria, d’una rectitud moral inqüestionable, almenys en allò que deixava veure d’ell mateix –qui podria, en efecte, escorcollar l’interior de les persones, furgar en els seus sentiments, arribar a tocar amb la ment el més profund de cada existència concreta? – i complia al peu de la lletra els seus deures de ciutadania, conscient que per a poquíssims era amic, per a uns quants més, familiar i, per a tota la resta, per a tota la resta de la humanitat, ciutadà.
Entre els deures que ell considerava que li pertocaven com a ciutadà, sobretot des que un dia va llegir un fulletó que va rebre de l’ajuntament que, en realitat, anava adreçat a la veïna del quart –però, és clar, la veïna ja feia dos anys que havia anat a viure a Barcelona, i bé l’havia d’obrir algú, aquella carta, i més quan es veia clarament que era de propaganda– i que, aquest fulletó, explicava què podíem fer els ciutadans, la comunitat, tots nosaltres per a salvar el planeta, greument malmès per comportaments incívics, doncs entre aquests deures hi havia en un dels llocs més destacats anar cada dia als contenidors i abocar-hi tot el que havia generat l’economia de cadascú (que, en el seu cas, era modesta): les restes orgàniques, al contenidor petit; el paper, al contenidor blau, més gros, que hi havia al costat; i als contenidors més forts i robustos, el vidre i les bosses d’escombraries, aquestes, és clar, sempre a partir de les deu, ja que altrament una tapa oberta podia deixar anar pudors desagradables que, sobretot a l’estiu, s’originaven espontàniament per la fermentació dels productes que s’hi havia anat abocant, de distinta naturalesa, i molt variada.
En arribar, doncs, Pere Rius i Font, davant del contenidor de vidre –aquell dia era tan escassa la producció de paper i tan minsa la de brossa d’altra mena, que havia decidit de, ficant-la en dues bossetes, deixar-la créixer i, un cop més generosa, abocar-la al contenidor– es trobà que, per manca de personal de l’ajuntament, o per deixadesa dels veïns, que no havien trucat al Servei de Recollida d’Escombraries perquè passés a buscar-les o potser, fins i tot, per una acumulació sobtada de brossa, que de tant en tant es produïa, essent imprevisible de saber el que abocaria cada dia al contenidor un nombre indeterminat d’habitants, el contenidor estava ple a vessar. Curull, atapeït, saturat: no hi cabia ni una ampolla més i, encara, de les que hi havia, ben bé una desena corria el perill de, sobreeixint massa de la boca, caure al terra, i fer-hi una trencadissa.
I en Pere Rius i Font, que era una persona metòdica, meditativa, enraonada i assenyada, s’aturà uns instants davant d’aquell contenidor pensant què era el millor per a ell i, sobretot, per a la comunitat, de fer amb aquella bossa i, sobretot, amb les cinc ampolles de cava buides que contenia i que, amb un nas fi, encara flairaven de xampany.
I s’esdevenia que, si s’emportava la bossa altre cop a casa seva, podia trobar algun veí que, veient-lo anar amunt i avall amb bosses plenes d’ampolles, pensés que Pere Rius i Font, aquell home tan assenyat i correcte, no fos en realitat un traficant de begudes o un alcohòlic que, en la solitud i sordidesa en què, forçosament, havia de passar moltes nits, bevia cava en desmesura, intentant d’aquesta manera tapar amb una festa aparent allò que, en realitat, era una buidor existencial que caldria qualificar de dissort.
En canvi, si deixava les ampolles allí, què passaria? Fins a quin punt era ell responsable del fet que els contenidors estiguessin atapeïts? Deixar ampolles al costat del contenidor, ni que fos ben arrenglerades i procurant d’ocupar el menor espai possible, constituïa per als empleats municipals que, a mitjanit, les haurien de recollir, una tasca que, moralment, se’ls pogués demanar d’assumir? Fins on arribaven els límits de la correcta ciutadania i, en aquest cas, quina era l’actitud que s’havia d’esperar d’una persona com ell?
I, mentre pensava tot això, succeí que un veí dels rodals se li atansà amb un gos de grans dimensions que, en aquella hora de la nit, havia tret a passejar. El gos, veient aquell home desconegut, que dubtava sobre si havia de deixar o no a la vora del contenidor aquelles ampolles fressejants, es va posar a bordar, sentint-se aguts i poderosos els seus lladrucs, amplificats per la foscor, per la solitud i, en l’esperit de Pere Rius i Font, per la por sobtada que li produïa aquell atansament inesperat, aquell atac sonor que podia amb tota probabilitat esdevenir físic i agressiu en qualsevol moment. De manera que Pere Rius i Font, empès per les circumstàncies, i viciada la seva voluntat per la presència d’aquell element intimidatori, va decidir decantar-se per l’opció, meditada com a possibilitat des de feia estona, de deixar les ampolles allí, als contenidors, i no pas endur-se-les; i sentia els lladrucs i els gemecs del gos mentre accelerava el pas cap a casa seva, on havia d’estar protegit dels perills i les eventualitats de la nit i el desemparament.
S’esdevingué que aquell dia, que era senar, el Servei de Recollida d’Escombraries no passà pel carrer en què Pere Rius i Font havia deixat les ampolles i on, més tard, el gos del veí havia bordat tan agressivament i amb escàndol. De manera que aquells utensilis quedaren a la serena, lleugerament acaronats per la fresqueta del vent que, en una nit estelada de primavera, encara deixava sentir una presència constant.
I així s’estigueren les ampolles, vagament arrenglerades, fins que, a les cinc del matí, passà vora el contenidor una colla de cinc joves que, per l’edat, hom hauria dit que feien els estudis secundaris; per la indumentària, que assumien en la societat un paper clarament transgressor i, per la cridòria, que estaven en la plenitud de la seva vigoria, i en volien fer ús, escampant amb el seu escàndol molest la intensitat de la vida, encara poc domesticada per la convivència i, talment un riu desbordat després d’unes tempestes abundoses, desitjós de sortir de mare i, amb una llibertat i una força naturals i primigènies, envair espais i àmbits, en un cant desfermat de joventut.
I mentre dos dels nois cantaven i dos més proferien renecs adreçats, versemblantment, contra aquell que, en hores avançades de la matinada, pogués estar dormint i, per aquest motiu, fos indubtablement més vulnerable a les molèsties acústiques, l’altre, el cinquè, s’adonà de la presència de les ampolles i, amb un crit, manà als seus companys de callar, deixant de banda les ocupacions a què cadascú es dedicava i, tot seguit, de fixar-se en aquells objectes de vidre, de boca grossa, i de pensar en la finalitat que, en una nit de gresca, podrien tenir.
Fou llavors que, sense pensar-s’ho gaire, els nois tingueren la idea, suggerida en primer lloc pel que havia detectat la presència de les ampolles, però elaborada tot seguit, i perfeccionada, pels comentaris de tots plegats, d’omplir els recipients amb l’orina que cadascú pogués abocar-hi, fent d’aquesta manera una competició sobre qui en tenia més i, doncs, segons els seus càlculs –probablement no científics, però viscuts per ells, en tot cas, com a tals– sobre qui havia begut més alcohol durant les hores de la nit que havien precedit aquella troballa, i que havien de precedir encara altres hores nocturnes d’aquell cap de setmana que ara tot just s’encetava.
De manera que, entre rialles desfermades, greuges comparatius relatius a la grandària de l’estri amb què cadascú duia a terme la tasca pautada, cridòries diverses que no evitaven algun insult i que es referien, essencialment, al grau de masculinitat de cadascú, o a la manera com estaven duent a terme aquella obra, massa lenta, pel que sembla, en alguns casos, els nois s’alliberaren de l’angúnia que provoca tenir al cos més líquid que no es necessita, i no poder-se’n desfer.
Fou llavors que el noi que ja abans havia tingut la idea de dur a terme la competició i que ara, en formular una altra proposta, es perfilava inequívocament com el de més iniciativa, ni que fos en un àmbit que molts no haurien dubtat de classificar dins del camp de la disbauxa i el llibertinatge, indicà als altres que, amb aquelles ampolles plenes, i aprofitant els cordills que sobresortien del contenidor col·lateral, podien anar al parc i, penjant-les de les branques d’un arbre, detectar amb la manera com es vinclaven la força de cadascú, decorant d’aquella manera el bé comú que constituïen els arbres d’un parc amb les seves excrescències més primitives, en una mena de deliri col·lectiu que, ajudat per l’alcohol, deixava el camí lliure a les forces més profundes i, a la vegada, més sinceres, de la natura.
Adreçant-se, doncs, al parc de la Font de Ferro, els cinc nois, proveïts amb sengles ampolles, que contenien les produccions líquides de cadascú, hi detectaren un arbre, lleugerament arrecerat del pas dels visitants del parc, i hi penjaren les ampolles entre riotes i befes de natura diversa. Després, cansats per la nit i per les activitats que hi havia dut a terme, s’adreçaren cadascú a casa seva, on, en algun cas, foren rebuts per uns pares que esmorzaven o es deixondien per al nou dia que, tot i ser festiu, començava per a molts igualment a les set o a les vuit del matí, per la força del costum, que moldeja els cossos.
dimarts, 10 de juliol del 2007
Paraules del president Tarradellas
Petit missatge d'ànim, ara que tothom està tan desencisat amb el país:
Catalans: No oblidem mai, que tots units arribarem a obtenir allò que durant tants d’anys hem desitjat. Per a aquesta obra indispensable, Catalunya necessita de tots els seus fills: és massa petita per deixar-ne perdre cap; és prou gran perquè tots hi capiguem.
Les podeu trobar a: http://www.gencat.net/dogc/expo/
Catalans: No oblidem mai, que tots units arribarem a obtenir allò que durant tants d’anys hem desitjat. Per a aquesta obra indispensable, Catalunya necessita de tots els seus fills: és massa petita per deixar-ne perdre cap; és prou gran perquè tots hi capiguem.
Les podeu trobar a: http://www.gencat.net/dogc/expo/
dilluns, 9 de juliol del 2007
Nous decrets per a la nova educació
Imaginem-nos que voleu escriure un llibre de text per a 3r d’ESO, posem per cas. Imaginem-nos també que aquest és de català (poso aquesta matèria perquè tothom la pot entendre i tothom sap una mica de què va). Doncs bé, el primer que haureu de fer és consultar el decret de la Generalitat que fixa els continguts i els objectius que s’han d’assolir amb aquesta matèria. D’una banda, és imprescindible, perquè no podríeu treure al mercat un llibre que no estigués d’acord amb aquests objectius i continguts; de l’altra, això us guiarà, perquè bé cal saber per on cal començar a redactar, i què s’ha d’explicar a 3r i què a 4t, per exemple.
Bé, el tema és que, fins ara, aquests decrets deien què s’havia d’estudiar a cada curs. Tenien la forma, per entendre’ns, d’un temari d’oposicions: primer, la vocal neutra; segon, les consonants oclusives; tercer, les fricatives, etc. I així anar fent i així, a partir d’aquí, l’autor del llibre sabia què havia d’explicar i en quin ordre, i només quedava a la seva capacitat i imaginació la manera com ho explicava o quins exercicis proposava, si eren més o menys creatius.
Proposo al lector que miri l’esborrany de decret que ha parit el Departament d’Educació per a la matèria de català. El trobarà a http://amesweb.tripod.com/llengues.htm.
Per tal d’alleugerir-li la lectura d’aquest document embullat, li copio tot seguit l’apartat dels objectius, que diu el següent:
1. Valorar la llengua i la comunicació com a mitjà per a la comprensió del món dels altres i d’un mateix, per a participar en la societat plural i diversa del segle XXI, per a l’enteniment i mediació entre persones de procedències, llengües i cultures diverses, evitant qualsevol tipus de discriminació i estereotips lingüístics.
2. Aconseguir la competència comunicativa oral, escrita i audiovisual en totes les llengües de l’escola per comunicar-se amb els altres, per aprendre (en la cerca i elaboració d’informació, i en la transformació dels coneixements), per expressar les opinions i concepcions personals, apropiar-se i transmetre les riqueses culturals i satisfer les necessitats individuals i socials
3. Aconseguir la competència en la llengua catalana com a vehicle de comunicació parlada o escrita, per a la construcció dels coneixements, per al desenvolupament personal i l’expressió, i per a la seva participació en les creacions culturals.
4. Aconseguir la competència en llengua castellana de manera que sigui possible que, al final de l’educació obligatòria, utilitzi normalment i correctament les dues llengües oficial.
Aconseguir la competència en llengües estrangeres com a eina d’aprenentatge de continguts diversos, com a font de plaer i de creixement personal, i com a porta oberta a altres persones i cultures.
5. Utilitzar amb autonomia i esperit crític els mitjans de comunicació social i les tecnologies de la informació per obtenir, interpretar, elaborar i presentar oralment i per escrit informacions, opinions i sentiments diversos i per participar en la vida social.
6. Interaccionar, expressar-se i comprendre oralment, per escrit o audiovisualment de manera coherent i adequada als contextos acadèmic, social i cultural, adoptant una actitud respectuosa i de cooperació.
7. Escoltar i comprendre informació general i específica, i expressar-se i interactuar en llengua estrangera en situacions habituals de comunicació adoptant una actitud adequada, participativa, oberta i respectuosa i amb un cert nivell d’autonomia.
8. Comprendre discursos orals i escrits en els diversos contextos de l’activitat acadèmica, social i cultural tot valorant la lectura com a font de plaer, d’enriquiment personal i de coneixement d’un mateix i del món, i consolidar hàbits lectors.
9. Comprendre i crear textos literaris utilitzant els coneixements bàsics sobre les convencions dels gèneres, els temes i motius de la tradició literària i els recursos estilístics, tot valorant el coneixement del patrimoni literari com una manera de simbolitzar l’experiència individual i col·lectiva.
10. Aplicar de manera reflexiva els coneixements sobre el funcionament de la llengua i les normes d’ús lingüístic per comprendre i produir missatges orals i escrits amb adequació, coherència, cohesió i correcció, i transferir aquests coneixements a les altres llengües que s’aprenen a partir de la reflexió sobre els propis processos d’aprenentatge.
11. Conèixer la realitat plurilingüe de Catalunya, d’Espanya i del món actual, i valorar les varietats de la llengua i la diversitat lingüística del món com una riquesa cultural.
12. Manifestar una actitud receptiva, interessada i de confiança en la pròpia capacitat d’aprenentatge i d’us de les llengües i participar activament en el control i avaluació del propi aprenentatge i el dels altres.
El lector comprendrà fàcilment que, si un es troba davant d’un decret així, no sap per on sortir-se’n. En una matèria com la de català, el que hom esperaria que s’especifiqués és què s’haurà d’explicar de català, oi? Doncs res. Només a l’objectiu 11 es diu que cal emprar la llengua d’una manera correcta, però tampoc no se’ns diu enlloc com s’ha d’aconseguir, això.
La resta d’objectius parlen per si sols: molta multiculturalitat, valorar tothom i totes les llengües i dansar plegats en un esbart de Babel; ser feliços sabent que al món es parlen milers de llengües, encara que cada dia se’n morin unes quantes desenes; fer servir sempre, quan es parla, “els alumnes i les alumnes” i “les professores i els professors”; veure en l’anglès una font de plaer, és a dir, sentir un sonet de Shakespeare i arribar a l’orgasme, encara que no se n’entengui ni un borrall. Etcètera.
Per sort, les editorials fa anys que treballen i entenen d’educació, no com el conseller. I saben que a 3r, per exemple, es parla molt dels mitjans de comunicació, mentre que a 4t s’insisteix més en l’anàlisi sintàctica. I, sobre això, fan i faran els llibres. Perquè, si s’haguessin de basar en l’aliment que ens dóna la Conselleria, podríem confeccionar un llibre de contes africans, amb una exploradora anglesa que en realitat no va a conquerir-los sinó a fer-s’hi amiga i penjar les imatges de les excursions per Internet, i el llibre s’adaptaria perfectament als objectius.
Bé, el tema és que, fins ara, aquests decrets deien què s’havia d’estudiar a cada curs. Tenien la forma, per entendre’ns, d’un temari d’oposicions: primer, la vocal neutra; segon, les consonants oclusives; tercer, les fricatives, etc. I així anar fent i així, a partir d’aquí, l’autor del llibre sabia què havia d’explicar i en quin ordre, i només quedava a la seva capacitat i imaginació la manera com ho explicava o quins exercicis proposava, si eren més o menys creatius.
Proposo al lector que miri l’esborrany de decret que ha parit el Departament d’Educació per a la matèria de català. El trobarà a http://amesweb.tripod.com/llengues.htm.
Per tal d’alleugerir-li la lectura d’aquest document embullat, li copio tot seguit l’apartat dels objectius, que diu el següent:
1. Valorar la llengua i la comunicació com a mitjà per a la comprensió del món dels altres i d’un mateix, per a participar en la societat plural i diversa del segle XXI, per a l’enteniment i mediació entre persones de procedències, llengües i cultures diverses, evitant qualsevol tipus de discriminació i estereotips lingüístics.
2. Aconseguir la competència comunicativa oral, escrita i audiovisual en totes les llengües de l’escola per comunicar-se amb els altres, per aprendre (en la cerca i elaboració d’informació, i en la transformació dels coneixements), per expressar les opinions i concepcions personals, apropiar-se i transmetre les riqueses culturals i satisfer les necessitats individuals i socials
3. Aconseguir la competència en la llengua catalana com a vehicle de comunicació parlada o escrita, per a la construcció dels coneixements, per al desenvolupament personal i l’expressió, i per a la seva participació en les creacions culturals.
4. Aconseguir la competència en llengua castellana de manera que sigui possible que, al final de l’educació obligatòria, utilitzi normalment i correctament les dues llengües oficial.
Aconseguir la competència en llengües estrangeres com a eina d’aprenentatge de continguts diversos, com a font de plaer i de creixement personal, i com a porta oberta a altres persones i cultures.
5. Utilitzar amb autonomia i esperit crític els mitjans de comunicació social i les tecnologies de la informació per obtenir, interpretar, elaborar i presentar oralment i per escrit informacions, opinions i sentiments diversos i per participar en la vida social.
6. Interaccionar, expressar-se i comprendre oralment, per escrit o audiovisualment de manera coherent i adequada als contextos acadèmic, social i cultural, adoptant una actitud respectuosa i de cooperació.
7. Escoltar i comprendre informació general i específica, i expressar-se i interactuar en llengua estrangera en situacions habituals de comunicació adoptant una actitud adequada, participativa, oberta i respectuosa i amb un cert nivell d’autonomia.
8. Comprendre discursos orals i escrits en els diversos contextos de l’activitat acadèmica, social i cultural tot valorant la lectura com a font de plaer, d’enriquiment personal i de coneixement d’un mateix i del món, i consolidar hàbits lectors.
9. Comprendre i crear textos literaris utilitzant els coneixements bàsics sobre les convencions dels gèneres, els temes i motius de la tradició literària i els recursos estilístics, tot valorant el coneixement del patrimoni literari com una manera de simbolitzar l’experiència individual i col·lectiva.
10. Aplicar de manera reflexiva els coneixements sobre el funcionament de la llengua i les normes d’ús lingüístic per comprendre i produir missatges orals i escrits amb adequació, coherència, cohesió i correcció, i transferir aquests coneixements a les altres llengües que s’aprenen a partir de la reflexió sobre els propis processos d’aprenentatge.
11. Conèixer la realitat plurilingüe de Catalunya, d’Espanya i del món actual, i valorar les varietats de la llengua i la diversitat lingüística del món com una riquesa cultural.
12. Manifestar una actitud receptiva, interessada i de confiança en la pròpia capacitat d’aprenentatge i d’us de les llengües i participar activament en el control i avaluació del propi aprenentatge i el dels altres.
El lector comprendrà fàcilment que, si un es troba davant d’un decret així, no sap per on sortir-se’n. En una matèria com la de català, el que hom esperaria que s’especifiqués és què s’haurà d’explicar de català, oi? Doncs res. Només a l’objectiu 11 es diu que cal emprar la llengua d’una manera correcta, però tampoc no se’ns diu enlloc com s’ha d’aconseguir, això.
La resta d’objectius parlen per si sols: molta multiculturalitat, valorar tothom i totes les llengües i dansar plegats en un esbart de Babel; ser feliços sabent que al món es parlen milers de llengües, encara que cada dia se’n morin unes quantes desenes; fer servir sempre, quan es parla, “els alumnes i les alumnes” i “les professores i els professors”; veure en l’anglès una font de plaer, és a dir, sentir un sonet de Shakespeare i arribar a l’orgasme, encara que no se n’entengui ni un borrall. Etcètera.
Per sort, les editorials fa anys que treballen i entenen d’educació, no com el conseller. I saben que a 3r, per exemple, es parla molt dels mitjans de comunicació, mentre que a 4t s’insisteix més en l’anàlisi sintàctica. I, sobre això, fan i faran els llibres. Perquè, si s’haguessin de basar en l’aliment que ens dóna la Conselleria, podríem confeccionar un llibre de contes africans, amb una exploradora anglesa que en realitat no va a conquerir-los sinó a fer-s’hi amiga i penjar les imatges de les excursions per Internet, i el llibre s’adaptaria perfectament als objectius.
diumenge, 8 de juliol del 2007
L'amor que ens inventem
Estic convençut que encara hi ha molta gent que creu en l’amor. Vull dir, que creu en l’amor de parella, és a dir, que creu que hi ha la possibilitat, amb una persona, de fer-hi sexe i d’estimar-la també d’una manera abnegada, pura, que desvetlli els sentiments més nobles de l’ésser humà.
A aquestes persones els preguntaria el següent: creuen que, en una relació sàdica, també hi pot haver, a la vegada, un sentiment noble i immaculat d’estimació? És a dir, creuen que, després d’haver fuetejat la noia amb qui estàs, o que t’hagi fuetejat ella a tu (no distingirem, ara, entre sadisme i masoquisme) un es pot dir a l’altre “carinyo meu, els l’estrella que, per a mi, brilla més en el cel”? Oi que no? Doncs, pel mateix motiu, em sembla evident que és una equivocació pensar que les relacions de parella -que són, essencialment, relacions sexuals (i, per tant, relacions primitives, destinades a alliberar-nos d'impulsos molt sovint relacionats amb la violència)- hagin de tenir un component amorós implícit o per desenvolupar.
Perquè, al capdavall, quan busquem una noia o un noi, en definitiva el que busquem és satisfer el nostre desig sexual. És així de clar i més val que ho reconeguem d’una vegada i deixem de pensar en el que hauríem de ser, reconeixent finalment la immundícia del que som. Alguns joves que em tenen confiança m’expliquen que les seves relacions de parella consisteixen bàsicament en això: trobar-se quan poden, quan els pares de l’un o de l’altre han fugit de casa, i cardar pels descosits, fins que no poden caminar de mal que els fan les anques. I això, amb el temps, es dissimula, de la mateixa manera que de petit etzibes a un que no t’agrada “fill de puta” i, quan has rebut el primer clatellot, prefereixes manifestar-li que agrairies que desaparegués del teu davant. Es dissimula, però ni desapareix ni es transforma, perquè els instints primaris formen part de la natura mateixa de l’ésser humà, i canviar-los seria com pintar-nos les orelles de verd o fer-nos créixer un nas llargarut i escrutador.
És una pena que, entre els molts defectes que va cometre Déu en crear la raça humana, creés aquest del bovarisme, és a dir, la tendència de pensar que pel simple fet de cardar amb nosaltres una persona ja n'està enamorada. Això no sol ser mai així: més aviat, un enamorament d'aquesta mena seria una anomalia i, com a tal, una malaltia. La gent fa sexe per descarregar tensions, i no li importaria -al contrari, és el que desitjaria tothom- fer-lo amb una persona diferent cada dia si això fos possible i no comportés una inversió extraordinària de temps, la pesadesa d’haver-se de presentar cada vegada davant de desconeguts i el risc de contraure malalties i febrades.
Les coses són així, però hi ha molta gent que s’entesta a creure en la vinculació entre amor i sexe; és més, n’hi ha molts que no volen fer sexe si no hi ha amor i, com que no n’hi sol haver, s’inventen històries fantàstiques de princeses i prínceps blaus que els enviaran missatges així que, a la matinada i fugint de casa seva, agafin el cotxe, quan en realitat el que fan és posar-se “Los 40 principales” i entretenir-se amb alguna melodia de tonada que s’enganxa. Això si no envien un SMS a la propera cita, per quedar-hi aquella nit.
L’amor conjugal és, doncs, sexe. Per això sempre es basa inicialment en la bellesa física, com es pot comprovar ben fàcilment entrant en un xat: si algú s’hi entreté, veurà que una mateixa conversa animadíssima i que ha arribat a un to d’una intimitat deliciosa se'n pot anar en orris en dos segons enviant la fotografia d’una persona lletja o, contràriament, pot arribar a l’orgasme virtual trametent el cos d’algú que es faci mirar. Per aquest motiu, també, un cop ha passat l’atracció física, la majoria de parelles se separen: no entenc, en relació amb això, com és que la taxa de divorcis encara és tan baixa, perquè si s’obeís estrictament a la natura s’hauria d’apropar al 100%. Deu ser que les convencions socials encara pesen molt.
No crec, doncs, en absolut, en aquesta mena d’amor que podríem anomenar conjugal. Sí que crec molt en l’amor, però en un altre tipus d’amor: l’amor pel país, pel progrés de la gent, pels pares o per la família, per algun amic que t’ha ajudat en circumstàncies difícils, per algú que cobeges platònicament i mai no gosaràs ni arribaràs a tocar. Però no barregeu, sisplau, amor i sexe i, si creieu estar enamorats de la vostra parella, pregunteu-vos sempre si diríeu que no a una Claudia Schiffer o a un Brad Pitt. I, sobretot, si hi diria que no la persona amb qui us fiqueu cada dia al llit.
A aquestes persones els preguntaria el següent: creuen que, en una relació sàdica, també hi pot haver, a la vegada, un sentiment noble i immaculat d’estimació? És a dir, creuen que, després d’haver fuetejat la noia amb qui estàs, o que t’hagi fuetejat ella a tu (no distingirem, ara, entre sadisme i masoquisme) un es pot dir a l’altre “carinyo meu, els l’estrella que, per a mi, brilla més en el cel”? Oi que no? Doncs, pel mateix motiu, em sembla evident que és una equivocació pensar que les relacions de parella -que són, essencialment, relacions sexuals (i, per tant, relacions primitives, destinades a alliberar-nos d'impulsos molt sovint relacionats amb la violència)- hagin de tenir un component amorós implícit o per desenvolupar.
Perquè, al capdavall, quan busquem una noia o un noi, en definitiva el que busquem és satisfer el nostre desig sexual. És així de clar i més val que ho reconeguem d’una vegada i deixem de pensar en el que hauríem de ser, reconeixent finalment la immundícia del que som. Alguns joves que em tenen confiança m’expliquen que les seves relacions de parella consisteixen bàsicament en això: trobar-se quan poden, quan els pares de l’un o de l’altre han fugit de casa, i cardar pels descosits, fins que no poden caminar de mal que els fan les anques. I això, amb el temps, es dissimula, de la mateixa manera que de petit etzibes a un que no t’agrada “fill de puta” i, quan has rebut el primer clatellot, prefereixes manifestar-li que agrairies que desaparegués del teu davant. Es dissimula, però ni desapareix ni es transforma, perquè els instints primaris formen part de la natura mateixa de l’ésser humà, i canviar-los seria com pintar-nos les orelles de verd o fer-nos créixer un nas llargarut i escrutador.
És una pena que, entre els molts defectes que va cometre Déu en crear la raça humana, creés aquest del bovarisme, és a dir, la tendència de pensar que pel simple fet de cardar amb nosaltres una persona ja n'està enamorada. Això no sol ser mai així: més aviat, un enamorament d'aquesta mena seria una anomalia i, com a tal, una malaltia. La gent fa sexe per descarregar tensions, i no li importaria -al contrari, és el que desitjaria tothom- fer-lo amb una persona diferent cada dia si això fos possible i no comportés una inversió extraordinària de temps, la pesadesa d’haver-se de presentar cada vegada davant de desconeguts i el risc de contraure malalties i febrades.
Les coses són així, però hi ha molta gent que s’entesta a creure en la vinculació entre amor i sexe; és més, n’hi ha molts que no volen fer sexe si no hi ha amor i, com que no n’hi sol haver, s’inventen històries fantàstiques de princeses i prínceps blaus que els enviaran missatges així que, a la matinada i fugint de casa seva, agafin el cotxe, quan en realitat el que fan és posar-se “Los 40 principales” i entretenir-se amb alguna melodia de tonada que s’enganxa. Això si no envien un SMS a la propera cita, per quedar-hi aquella nit.
L’amor conjugal és, doncs, sexe. Per això sempre es basa inicialment en la bellesa física, com es pot comprovar ben fàcilment entrant en un xat: si algú s’hi entreté, veurà que una mateixa conversa animadíssima i que ha arribat a un to d’una intimitat deliciosa se'n pot anar en orris en dos segons enviant la fotografia d’una persona lletja o, contràriament, pot arribar a l’orgasme virtual trametent el cos d’algú que es faci mirar. Per aquest motiu, també, un cop ha passat l’atracció física, la majoria de parelles se separen: no entenc, en relació amb això, com és que la taxa de divorcis encara és tan baixa, perquè si s’obeís estrictament a la natura s’hauria d’apropar al 100%. Deu ser que les convencions socials encara pesen molt.
No crec, doncs, en absolut, en aquesta mena d’amor que podríem anomenar conjugal. Sí que crec molt en l’amor, però en un altre tipus d’amor: l’amor pel país, pel progrés de la gent, pels pares o per la família, per algun amic que t’ha ajudat en circumstàncies difícils, per algú que cobeges platònicament i mai no gosaràs ni arribaràs a tocar. Però no barregeu, sisplau, amor i sexe i, si creieu estar enamorats de la vostra parella, pregunteu-vos sempre si diríeu que no a una Claudia Schiffer o a un Brad Pitt. I, sobretot, si hi diria que no la persona amb qui us fiqueu cada dia al llit.
dissabte, 7 de juliol del 2007
La Chacón
Així com Bach és una prova –l’única– de l’existència de Déu, la secció local del PSOE a Catalunya, que rep el nom de PSC, és una prova miserable de la baixesa a què pot arribar l’ésser humà. No crec que hi hagi a tot Europa una secció o partit amb un nivell tan elevat d’analfabetisme perquè, sense cap mena d’exageració, és d’analfabetisme del que estem parlant, en aquest partit.
Recordo que, el dia que van anar a defensar l’estatutet de la vergonyeta al parlament de la metròpoli -en aquell show que va muntar en Zapatero-, la Manuela de Madre va acusar el PP de fomentar l’odi i l’obscurantisme. Va dir que els avis i rebesavis dels membres del PP havien governat l’Espanya del segle XIX, i que, com a resultat, havien generat la Inquisició. Els diputats del PP, que sí que van anar a l’escola, es van posar a xiular, esvalotar i fer tota mena d’aldarulls amb les excrescències o membres que Déu els ha donat. Però ella, duro, ni se’n va adonar: que sí, que sí, encara que no els agradi, vostès, al segle XIX, van crear la Inquisició. Encara que no ho vulguin reconèixer.
Ara han fet ministra la Carme Chacón, una persona que no sabria escriure una sola paraula sense una falta. De fet, dubto que sabés per on s’agafa el llapis. Aquesta noia és coneguda perquè va a tertúlies i pseudodebats televisius i fa bulla defensant el de sempre: la dona marginada, els immigrants i l’escola pública. També és la portaveu del PSOE a l’hora de valorar els resultats electorals a Catalunya, les nits d’eleccions. Els lectors recordaran que, a les 20.01, quan s’acaben de tancar els col·legis electorals, ella sempre surt dient que el PSOE ha guanyat, amb una inconsciència i una manca de qualsevol habilitat per a l’anàlisi política que fa, veritablement, por.
Recordo un programa de televisió que vaig pescar per casualitat en què sortia aquesta doctora en Ignorància. Li preguntaven què li semblava el procés harmonitzador de Bolonya, en l’espai universitari europeu. Com és sabut, aquest procés va motivar que Espanya eliminés les carreres que li semblaven inharmonitzables amb Europa que, curiosament, eren Filologia Catalana i Humanitats, la carrera estrella de la UOC que és, com qualsevol iniciativa catalana, un gra al cul d’Espanya. Bolonya també comportava –no sé com ha acabat això, perquè cada dia es publiquen centenars de milers de papers i no dono l’abast a llegir-los– que Història de l’Art i Història s’ajuntessin en una sola carrera.
Doncs bé, la doctora Chacón, quan li van preguntar què li semblava tot aquest procés, contestà que en un país com el nostre, que té tantes catedrals com la de Burgos, la de León o la de Sevilla, i monuments que són patrimoni de la Humanitat com l’Alhambra de Granada o el Alcázar de Torrecillas, era veritablement impensable que s’eliminés la història de l’art. Amb aquesta resposta quedava clar, d’una banda, quin creu la Chacón que és el nostre país i, de l’altra, quina valoració li mereix la Filosofia Catalana, que és com n’hi deu dir ella. És una valoració, per entendre’ns, que tendeix a zero, o que ja té del tot aquesta forma ovalada.
Aquests dies algun vellet del PSC ha dit que potser estaria bé que la delegació socialista tingués grup propi a Madrid. No cal dir que aquesta idea està cada cop més lluny de la realitat i que els socialistes espanyols, que són burros al quadrat, l’avortaran aplicant l’únic àmbit en què són eficaços, que és el del genocidi. De moment, ja tenim la Chacón més contenta que un gínjol a la Castellana, emprovant-se vestits de pell després de dir que no s’han de matar animals i lluint orgullosa la seva espanyolitat encomanadissa –encomanadissa als dos o tres no sucursalistes que quedaven al PSC.
Si els partits catalans no són capaços de defensar el país, com passa ara amb les lluites fratricides entre CiU i ERC i si l’horitzó que ens espera és, com en la majoria d’ermots d’Espanya, triar entre PP i PSOE, sens dubte votaré PP. Perquè penso que el batxillerat (no goso ja parlar d'universitat) serveix per a alguna cosa: al capdavall, en sóc professor, i bé haig de defensar la feina que faig. I penso que, d’aquestes coses per a les quals serveix, una és per a formar la gent que ha de dirigir el país: les empreses, els centres culturals, el govern. No pot ser que tota la gent vàlida es refugiï a la poca empresa privada que queda i que al govern hi tinguem alumnes de la UAC. Tard o d’hora, això es farà notar. El PP, contràriament al PSOE, té l’avantatge que la majoria dels seus membres saben llegir i escriure: alguns han anat, fins i tot, a la universitat. Se senten molt espanyols, amb raó perquè ho són, però no menys ni més que els socialistes: tots els espanyols són, al capdavall, toros, amb les banyes més o menys esmussades. De la mateixa manera que aquí tots som, al capdavall, burros, obedients, desorientats i sense cap mena de patriotisme, només buscant qui ens dóna un bri més d’alfals eixarreït.
No pot ser, companys, no pot ser: Margarita Álvarez, Joan Clos, Carmen Chacón... Són massa. Un país, ni que no sigui el meu, no pot aguantar aquest grau de subnormalitat al poder. Cal actuar ràpid abans que s’aconsegueixi la utopia socialista: ser tots iguals, però no com a companys de Harvard, sinó com a estadants en una granja de gallines, que es mouen al so de "tites, tites".
dimarts, 3 de juliol del 2007
Com la pluja lleugera que cau dolçament
Com la pluja lleugera que cau dolçament
i aconhorta i consola aquell qui la sent;
com la lleu simfonia que sona constant
i prolonga per hores el tímid instant;
com l’aroma de l’herba de camps en saó
que revifa la vida i li treu l’amargor;
com el cel de la plana que es mostra infinit
asserena l’angoixa, i commou el sentit;
com el gat que a la falda acut a reposar
i ofereix agraït el seu tacte turgent;
com la fruita que deixa un regust que revé
i convida per sempre a voler-la tastar
així la companyia, de lluny o bé proper,
fa plàcid i fa etern, amb tu, cada moment.
i aconhorta i consola aquell qui la sent;
com la lleu simfonia que sona constant
i prolonga per hores el tímid instant;
com l’aroma de l’herba de camps en saó
que revifa la vida i li treu l’amargor;
com el cel de la plana que es mostra infinit
asserena l’angoixa, i commou el sentit;
com el gat que a la falda acut a reposar
i ofereix agraït el seu tacte turgent;
com la fruita que deixa un regust que revé
i convida per sempre a voler-la tastar
així la companyia, de lluny o bé proper,
fa plàcid i fa etern, amb tu, cada moment.
dilluns, 2 de juliol del 2007
CiU i ERC i el dilema del presoner
Trec d’una pàgina web (http://www.xtec.es/~asarsane/Dilemapresoner.htm) aquesta explicació del famós dilema del presoner, un joc ideat per Albert William Tucker ara fa cinquanta anys, que s'ha fet servir molt en economia, biologia evolutiva o teoria política i social.
El joc té en compte dos presoners que estan incomunicats entre si, als quals el vigilant planteja la possibilitat de delatar l'altre presoner, amb la finalitat de salvar-se a si mateix d'una elevada condemna.
Dos lladres acusats d'haver robat un banc són detinguts i duts a la presó. Cada presoner està aïllat, sense poder parlar o intercanviar missatges de cap mena amb l'altre. La policia no disposa de proves suficients per a condemnar-los per robatori, o sigui que només podran posar-los una condemna lleu, d'un any de presó. El cap de policia, però, pensa en fer una oferta a tots dos lladres. A cadascun, per separat, se'ls diu: "Si delates el teu company, quedaràs lliure i ell serà condemnat a tres anys de presó, acusat de robatori. Ara bé, si tu el delates i ell et delata a tu, tots dos sereu condemnats a dos anys de presó".
Els presoners podrien raonar de la manera següent: "Si delato el meu company i ell no em delata a mi surto lliure (en lloc de tenir un any de condemna). Si el delato i ell em delata a mi, em condemnen a dos anys (en lloc de tres). Sigui com sigui hi surto guanyant, ja que la condemna es redueix en un any, faci el que faci el meu company". El problema és que l'altre presoner pot fer el mateix raonament, aleshores tots dos es delaten i són condemnats a dos anys cadascú, en lloc de l'any de condemna que els hagués suposat no delatar-se mútuament.
El joc del presoner explica perfectament el que passa actualment entre CiU i ERC. Aquests dos partits, en lloc de col•laborar entre ells i fer un front comú de defensa del país, es delaten mútuament a Madrid, és a dir, s’hi venen per un plat de llenties, procurant obtenir petits beneficis particulars. Els primers perjudicats són ells, que en lloc de complir una pena d’un any per càpita, en compleixen una de dos per càpita. És a dir, perden vots, credibilitat i força. I, en darrer terme, el perjudicat és el país, que continua a la presó i veu com es va ensorrant el seu sistema de partits i la seva identitat, i sent, llunyana, profunda i provocadora, la riallada dels carcellers.
El joc té en compte dos presoners que estan incomunicats entre si, als quals el vigilant planteja la possibilitat de delatar l'altre presoner, amb la finalitat de salvar-se a si mateix d'una elevada condemna.
Dos lladres acusats d'haver robat un banc són detinguts i duts a la presó. Cada presoner està aïllat, sense poder parlar o intercanviar missatges de cap mena amb l'altre. La policia no disposa de proves suficients per a condemnar-los per robatori, o sigui que només podran posar-los una condemna lleu, d'un any de presó. El cap de policia, però, pensa en fer una oferta a tots dos lladres. A cadascun, per separat, se'ls diu: "Si delates el teu company, quedaràs lliure i ell serà condemnat a tres anys de presó, acusat de robatori. Ara bé, si tu el delates i ell et delata a tu, tots dos sereu condemnats a dos anys de presó".
Els presoners podrien raonar de la manera següent: "Si delato el meu company i ell no em delata a mi surto lliure (en lloc de tenir un any de condemna). Si el delato i ell em delata a mi, em condemnen a dos anys (en lloc de tres). Sigui com sigui hi surto guanyant, ja que la condemna es redueix en un any, faci el que faci el meu company". El problema és que l'altre presoner pot fer el mateix raonament, aleshores tots dos es delaten i són condemnats a dos anys cadascú, en lloc de l'any de condemna que els hagués suposat no delatar-se mútuament.
El joc del presoner explica perfectament el que passa actualment entre CiU i ERC. Aquests dos partits, en lloc de col•laborar entre ells i fer un front comú de defensa del país, es delaten mútuament a Madrid, és a dir, s’hi venen per un plat de llenties, procurant obtenir petits beneficis particulars. Els primers perjudicats són ells, que en lloc de complir una pena d’un any per càpita, en compleixen una de dos per càpita. És a dir, perden vots, credibilitat i força. I, en darrer terme, el perjudicat és el país, que continua a la presó i veu com es va ensorrant el seu sistema de partits i la seva identitat, i sent, llunyana, profunda i provocadora, la riallada dels carcellers.
diumenge, 1 de juliol del 2007
Homenatge a Joan Carretero
Mireu, escolteu i llegiu, sisplau, aquestes paraules tan sàvies:
http://www.vilaweb.tv/?video=4894
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2461917
http://www.vilaweb.tv/?video=4894
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2461917
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
