Cada any, ve a passar les vacances a Pineda, al pis de sobre meu, una senyora gallega rabassuda i emperifollada que es nega a parlar en gallec, encara que no li cal, perquè de fet, el castellà que parla ja ho és. La quasilusa viu a Ginebra des de fa molts anys, els mateixos que fa que estiueja a Catalunya. Està casada amb un suís i parla un francès força decent, com puc comprovar cada vegada que el meu pare s’hi enrotlla com una persiana per practicar el seu, de francès.
Aquesta senyora, que viu de la jubilació suïssa, té la barra de pregonar que no hi ha cap país com Espanya, per bé que en va haver de fugir per a sobreviure. Porta al cotxe un toro que si, respectant les proporcions, fos una bèstia viva, obligaria qui el trobés a fugir-ne cames ajudeu-me.
Ara fa una setmana que cada dia, cap a les sis, es posa set o vuit vegades una cançó de la Cecilia, "la del ramito de violetas", que parla de la seva “querida España, esta España mía, esta España nuestra”. Jo tinc feina, que voleu que us digui, i amb aquests bramuls no em puc concentrar. Brams d’ase no pugen al cel, però sí que baixen a la terra.
Avui ja n’estava fins al capdamunt i, quan ha començat la serenata, he obert les finestres de bat a bat i li he engaltat Tiziano Ferro. “Ed ero contentissimo”, una cançó romàntica preciosa que, en versió Midi, sona forta i esplendorosa. Quan s’ha acabat la meva cançó, ella també havia acabat la seva. I de moment veig que Espanya no rebrota.
Demà, si insisteix, passaré al pla B, que seran directament “Els Segadors”. I si em diu que a Catalunya li perseguim la que ella es pensa que és la seva cultura, li recordaré que aquí ens limitem a posar festivament una música més forta i més bona, mentre que a Suïssa, per fer soroll i molestar els veïns, la policia li vindria a casa i li clavaria una multa que li farien passar les ganes d'escoltar la diva de l'horterada.
Aquesta senyora, que viu de la jubilació suïssa, té la barra de pregonar que no hi ha cap país com Espanya, per bé que en va haver de fugir per a sobreviure. Porta al cotxe un toro que si, respectant les proporcions, fos una bèstia viva, obligaria qui el trobés a fugir-ne cames ajudeu-me.
Ara fa una setmana que cada dia, cap a les sis, es posa set o vuit vegades una cançó de la Cecilia, "la del ramito de violetas", que parla de la seva “querida España, esta España mía, esta España nuestra”. Jo tinc feina, que voleu que us digui, i amb aquests bramuls no em puc concentrar. Brams d’ase no pugen al cel, però sí que baixen a la terra.
Avui ja n’estava fins al capdamunt i, quan ha començat la serenata, he obert les finestres de bat a bat i li he engaltat Tiziano Ferro. “Ed ero contentissimo”, una cançó romàntica preciosa que, en versió Midi, sona forta i esplendorosa. Quan s’ha acabat la meva cançó, ella també havia acabat la seva. I de moment veig que Espanya no rebrota.
Demà, si insisteix, passaré al pla B, que seran directament “Els Segadors”. I si em diu que a Catalunya li perseguim la que ella es pensa que és la seva cultura, li recordaré que aquí ens limitem a posar festivament una música més forta i més bona, mentre que a Suïssa, per fer soroll i molestar els veïns, la policia li vindria a casa i li clavaria una multa que li farien passar les ganes d'escoltar la diva de l'horterada.
1 comentari:
Una vegada davant un cas com aquest no tenia equip de música i vaig entonar el "bon cop de falç" a gargamella estentòria. No aguantava allò del MAnolo Escobar "que viva España" que el veí del costat repetia i repetia.... En acabat truquen a la porta: "¿Ramong, masho, qué te susede?" Li vaig dir que estava assajant i que l'endemà vindria tota la coral a assajar. Rebufa! COm es va posar! I després de "negociar-ho" vam quedar que les músiques patriòtiques cap dels dos no les posaríem a volum sonat.
Publica un comentari a l'entrada