dimarts, 5 d’agost del 2008
Decadència estiuenca a Pineda
El carrer, l'han perforat una vintena de vegades. Ara hi ha un esvoranc enorme i uns tancs que treuen la massa fecal de grosses canonades embussades. La fetor fa tirar enrere.
A diverses represes -posem un de cada cinc o sis vianants- es veuen noies musulmanes, tapades malgrat la calor infernal, amb cotxets al davant, que arrosseguen, i panxes que fan augurar poc descans per a les rovellades màquines de tracció manual.
Les botigues venen tota mena de quincalla. Darrerament s'hi han afegit samarretes llampants amb els números dels jugadors d'Espanya i andròmines amb la bandera espanyola.
A la plaça de les Mèlies, la bandera catalana ha estat víctima del temps, i les nou barres hi onegen esfilagarsades i al seu aire.
A la biblioteca, dos lectors devoren àvidament El Mundo suant la cansalada: no hi ha diners per pagar refrigeració, i passar-hi una estona esdevé apoteòsic.
La platja és plena de meduses. Anuncien per l'altaveu, cada cinc minuts, que no és aconsellable banyar-se. Els turistes lamenten, ajaguts entre burilles i llaunes, haver pagat vint euros per la setmana que passaran a Espanya. No tenen aigua: de sol sí, tant com en vulguin.
Pels carrers se senten teles sorolloses. Pràcticament totes miren Tele 5; algunes, fan el salt a Antena 3. De tant en tant, també passa un cotxe ben tunejat, amb un bakala a dins que hi escolta una cridòria eixordidora.
A l'estiu, en un poble com Pineda de Mar, es veu amb tota crueltat la decadència que vivim. Surten a fora totes les misèries, que l'hivern, més senyor, amaga.
Un poble que no és amo del seu destí i que no es posa d'acord per ser-ho és indefectiblement atacat per la decadència: l'aeroport de Barajas no només té set milions més de viatjants l'any que el del Prat: també té els set milions amb més poder adquisitiu. Els d'aquí, en canvi, vénen amb una sabata i una espadenya, i són servits per una població autòctona encara més espellifada.
dilluns, 4 d’agost del 2008
Tot recordant-te uns anys més tard
Hauries pogut arribar ara, per exemple, quan als dies els sobra placidesa i els falta emoció, i hauríem parlat d'aquelles coses que comenten els adults, en un intercanvi mesurat de paraules, prop d'un cafè mogut potser per l'interès. Però ho vas fer en aquell temps mitjanament remot d'una joventut compartida, víctima tu com jo de les lleis irrefrenables del cos.
M'has tornat a la memòria de vegades. En nits solitàries o en dies de goig. En sentir algun mot similar al del teu nom, en veure algú que et tingués retirada, en repetir alguna situació semblant a aquelles que vàrem viure. T'he pensat i repensat i has esdevingut, tu que fores màxim plaer dels sentits, màxima abstracció somorta de la ment. Romans a l'intel·lecte com una idea que no es podrà mai reencarnar, com una idea que ja ha acomplert el seu cicle vital i descansa al cementiri no gaire gloriós de la meva memòria.
I tanmateix encara recordo de vegades com vam fer l'amor tan sovint amb l'olor, amb el gest, amb la mirada. No ens vam atrevir mai a ajuntar els nostres cossos puixants, que eren en canvi els que ens feien estar plegats tan sovint. Aquells sopars a casa teva, en què em presentaves cada setmana el plat que acabaves d'aprendre, aquell guardar-se lloc a la biblioteca de la facultat, aquell trobar-se a faltar si no hi érem; aquell seure junts a totes les classes, mirant de reüll mentre explicaven la usucapió; aquell goig íntim quan un company preguntava si avui no havies vingut podent jo contestar amb tots els ets i uts sobre la teva situació, de la qual em sentia amo i coneixedor absolut i solitari. Aquelles vegades que et trucava a la porta i em feies pujar per ensenyar-me que acabaves de sortir de la dutxa, fent veure que em volies fer llegir alguna cosa sense importància que acabaves d'escriure.
Érem prou iguals per atraure'ns, érem prou diferents per mantenir-nos en tensió. I vam acabar, per un espai breu de temps -sis mesos, potser- essent gairebé un. Vas votar ERC per mi, vaig parlar castellà per tu: creàrem una nova identitat, el nom de la qual no vam voler, no vam poder o no vam gosar pronunciar-nos l'un a l'altre. Una identitat no pronunciada verbalment ni demostrada físicament que era, tanmateix, una remor forta que se sentia arreu i ens eixordava amb la força inapel·lable de la seva presència invisible.
Ha passat el temps i no ens veurem més. I si ens veiem i em fas un petó -el primer- serà un petó de cortesia, un petó d'esclau o de creient. Però no tornarem mai més a fer l'amor. No adquirirà mai més la paraula aquella profunditat mística, pronunciada en la solitud compartida d'aquella Barcelona que ja no existeix. I aquella passió que no vam expressar ni amb paraules ni amb el sexe, només m'haurà marcat per sempre en una cosa: no ha estat sempre buit el llit que tu no vares ocupar mai, però fou a tu a qui vaig lliurar la virginitat que altres han volgut arrabassar, matusserament, tocant cadascuna de les parts del meu cos.
M'has tornat a la memòria de vegades. En nits solitàries o en dies de goig. En sentir algun mot similar al del teu nom, en veure algú que et tingués retirada, en repetir alguna situació semblant a aquelles que vàrem viure. T'he pensat i repensat i has esdevingut, tu que fores màxim plaer dels sentits, màxima abstracció somorta de la ment. Romans a l'intel·lecte com una idea que no es podrà mai reencarnar, com una idea que ja ha acomplert el seu cicle vital i descansa al cementiri no gaire gloriós de la meva memòria.
I tanmateix encara recordo de vegades com vam fer l'amor tan sovint amb l'olor, amb el gest, amb la mirada. No ens vam atrevir mai a ajuntar els nostres cossos puixants, que eren en canvi els que ens feien estar plegats tan sovint. Aquells sopars a casa teva, en què em presentaves cada setmana el plat que acabaves d'aprendre, aquell guardar-se lloc a la biblioteca de la facultat, aquell trobar-se a faltar si no hi érem; aquell seure junts a totes les classes, mirant de reüll mentre explicaven la usucapió; aquell goig íntim quan un company preguntava si avui no havies vingut podent jo contestar amb tots els ets i uts sobre la teva situació, de la qual em sentia amo i coneixedor absolut i solitari. Aquelles vegades que et trucava a la porta i em feies pujar per ensenyar-me que acabaves de sortir de la dutxa, fent veure que em volies fer llegir alguna cosa sense importància que acabaves d'escriure.
Érem prou iguals per atraure'ns, érem prou diferents per mantenir-nos en tensió. I vam acabar, per un espai breu de temps -sis mesos, potser- essent gairebé un. Vas votar ERC per mi, vaig parlar castellà per tu: creàrem una nova identitat, el nom de la qual no vam voler, no vam poder o no vam gosar pronunciar-nos l'un a l'altre. Una identitat no pronunciada verbalment ni demostrada físicament que era, tanmateix, una remor forta que se sentia arreu i ens eixordava amb la força inapel·lable de la seva presència invisible.
Ha passat el temps i no ens veurem més. I si ens veiem i em fas un petó -el primer- serà un petó de cortesia, un petó d'esclau o de creient. Però no tornarem mai més a fer l'amor. No adquirirà mai més la paraula aquella profunditat mística, pronunciada en la solitud compartida d'aquella Barcelona que ja no existeix. I aquella passió que no vam expressar ni amb paraules ni amb el sexe, només m'haurà marcat per sempre en una cosa: no ha estat sempre buit el llit que tu no vares ocupar mai, però fou a tu a qui vaig lliurar la virginitat que altres han volgut arrabassar, matusserament, tocant cadascuna de les parts del meu cos.
divendres, 1 d’agost del 2008
Per si en voleu enviar
En relació amb el post anterior, llegeixo ara això:
L’Agència de Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) ha exigit al regidor de Torredembarra, Lluís Suñé que retiri d’"immediat" qualsevol reproducció "total o parcial" del seu logotip.
A través d’un comunicat l’organització ha lamentat que s’hagi fet servir la seva imatge per una campanya d’aquest tipus i recorda que és un organisme molt "rigorós i respectuós amb l’ús de la seva imatge corporativa, especialment perquè la seva activitat s’adreça a la infància". Per aquests motius, defensen que en el seu criteri d’imatge que el seu logo no estigui vinculat "a campanyes de cap signe polític".
He escrit aquest missatge a UNICEF. El correu és catalunya@unicef.es, per si n'hi voleu enviar també.
Senyors,
Llegeixo al vincle esmentat a sota que UNICEF obliga el Sr. Sunyer a retirar el logo del cartell que ha fet de broma denunciant l'expoli econòmic de Catalunya.
D'aquesta manera, es constata una vegada més que organitzacions com les seves se senten molt atretes per les dissorts que passen a 20.000 km d'aquí i són incapaces de denunciar les tremendes injustícies que viu el nostre país.
No tinguin pas cap dubte que ni jo ni cap dels meus coneguts no col·laborarà mai amb UNICEF. Si volen els meus diners, els poden anar a demanar a Madrid, que els té tots.
http://www.eldebat.cat/cat/notices/unicef_insta_a_sune_a_retirar_el_logo_del_seu_cartell_30862.php
L’Agència de Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) ha exigit al regidor de Torredembarra, Lluís Suñé que retiri d’"immediat" qualsevol reproducció "total o parcial" del seu logotip.
A través d’un comunicat l’organització ha lamentat que s’hagi fet servir la seva imatge per una campanya d’aquest tipus i recorda que és un organisme molt "rigorós i respectuós amb l’ús de la seva imatge corporativa, especialment perquè la seva activitat s’adreça a la infància". Per aquests motius, defensen que en el seu criteri d’imatge que el seu logo no estigui vinculat "a campanyes de cap signe polític".
He escrit aquest missatge a UNICEF. El correu és catalunya@unicef.es, per si n'hi voleu enviar també.
Senyors,
Llegeixo al vincle esmentat a sota que UNICEF obliga el Sr. Sunyer a retirar el logo del cartell que ha fet de broma denunciant l'expoli econòmic de Catalunya.
D'aquesta manera, es constata una vegada més que organitzacions com les seves se senten molt atretes per les dissorts que passen a 20.000 km d'aquí i són incapaces de denunciar les tremendes injustícies que viu el nostre país.
No tinguin pas cap dubte que ni jo ni cap dels meus coneguts no col·laborarà mai amb UNICEF. Si volen els meus diners, els poden anar a demanar a Madrid, que els té tots.
http://www.eldebat.cat/cat/notices/unicef_insta_a_sune_a_retirar_el_logo_del_seu_cartell_30862.php
dijous, 31 de juliol del 2008
Apadrinar un nen extremeny
Hi ha molts motius que expliquen per què ells i nosaltres som dues nacions diferents i també per què la seva és la que ha devorat la nostra, i no a l'inrevés. Un d'aquests motius és el seguiment que fa Espanya de qualsevol dissidència, i la implacabilitat amb què la castiga. Nosaltres, en canvi, som víctimes d'humiliacions diàries -la darrera, per si no ho sabeu, és que el TC tomba la "nació", ratificada amplíssimament al Parlament i a les urnes- i no som capaços d'organitzar una manifestació.
Resulta que un regidor d'ICV simula una campanya d'apadrinament de nens extremenys (http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=24347), indicant que el 8,7% d'expoli encara no és suficient, i cal contribuir encara més. La simulació, no cal dir-ho, és deliciosa: es basa en l'únic recurs que queda a la colònia, que és la ironia. Però, com hi reacciona l'espanyolada?
Doncs pressiona el regidor per tots els mitjans haguts i per haver i el fa rectificar. Ara al seu blog (http://lluissunye.blogspot.com/2008/07/disculpas-al-pueblo-extremadura.html/) només hi trobareu disculpes, no fos cas que li posessin un coet al cul. Ningú s'ha disculpat, en canvi, per robar els diners a camionades, des de fa segles.
Sorprèn com estan d'atents aquesta gent al més mínim article, a blogs de quarta divisió que llegeixen quatre gats. Deuen tenir un exèrcit de lectors. I sorprèn també com apaguen el foc de seguida, enviant l'artilleria pesant. Nosaltres, en canvi, tenim el país cremant a flamarades i no sembla que ens hi immutem pas gaire.
Resulta que un regidor d'ICV simula una campanya d'apadrinament de nens extremenys (http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=24347), indicant que el 8,7% d'expoli encara no és suficient, i cal contribuir encara més. La simulació, no cal dir-ho, és deliciosa: es basa en l'únic recurs que queda a la colònia, que és la ironia. Però, com hi reacciona l'espanyolada?
Doncs pressiona el regidor per tots els mitjans haguts i per haver i el fa rectificar. Ara al seu blog (http://lluissunye.blogspot.com/2008/07/disculpas-al-pueblo-extremadura.html/) només hi trobareu disculpes, no fos cas que li posessin un coet al cul. Ningú s'ha disculpat, en canvi, per robar els diners a camionades, des de fa segles.
Sorprèn com estan d'atents aquesta gent al més mínim article, a blogs de quarta divisió que llegeixen quatre gats. Deuen tenir un exèrcit de lectors. I sorprèn també com apaguen el foc de seguida, enviant l'artilleria pesant. Nosaltres, en canvi, tenim el país cremant a flamarades i no sembla que ens hi immutem pas gaire.
dimarts, 29 de juliol del 2008
Les coses baratíssimes
Miro preus de neveres a can Miró. N'haig de comprar una. Una nevera de 180 litres cíclica val 199 €, amb transport gratuït. No és la millor del mercat, sens dubte, però ja m'imagino agafant-ne una llauna estiuenca i deixant que el líquid, per una obertura que sacseja, em regali la cara i el pit.
Vaig a comprar unes camises a can Tommys, una minicadena de botigues de roba que s'escampa per comarques de Girona i del Maresme. Les camises, alegres i amb estampats variadíssims, costen 9 € la peça. En compro cinc: no em duraran gaire, potser, però aniré ben virolat aquest estiu.
Les coses, actualment, son baratíssimes. La gent -tot clicant a Ryanair- es queixa obstinadament indicant que els preus s'apugen, que el sou no arriba, i està ben equivocada. Els preus baixen de valent, i objectes que fins fa ben poc eren de luxe i d'elit, ara són a l'abast de tothom. Segurament no hi haurà cap lector del blog que no conegui algú que agafi sovint el pont aeri Barcelona-Nova York. La ciutat dels milionaris és ara és a l'abast dels funcionaris menuts de Catalunya. No diguem anar a París o a Londres: això són escapades vulgaríssimes que no mereixen més que un cap de setmana.
I és que, si no es té hipoteca -l'únic que ens empeny a treballar- la vida és actualment ridículament barata. Amb l'emule tens un entreteniment de franc que no te l'acabaràs en tota la vida; les biblioteques ofereixen milions de llibres al preu simbòlic de 0 €; al dia de l'espectador, podràs riure o plorar per quatre o cinc euros, i al gimnàs municipal et posaràs com un toro per un preu igualment mòdic. Pel que fa al menjar, llevat que siguis un gurmet de paladar fi, amb sis euros al dia pots anar molt ben alimentat. Vestiràs, gràcies als xinesos, elegant i atractiu per quatre xavos.
És la vida barata, el triomf democratitzador del capitalisme. Tot és ja a l'abast de tothom. I, a la vegada, la causa del seu fracàs: si fent d'administratiu puc viure com un rei, per què m'haig de fer empresari? El que fas m'interessa per comprar-ho, no pas per fer-ho! Abarantint tant els preus, el capitalisme ha acabat com el comunisme: no hi ha cap incentiu per als millors, llevat que aquests tinguin alguna vocació per a la feina que fan, distinta de la monetària.
Vaig a comprar unes camises a can Tommys, una minicadena de botigues de roba que s'escampa per comarques de Girona i del Maresme. Les camises, alegres i amb estampats variadíssims, costen 9 € la peça. En compro cinc: no em duraran gaire, potser, però aniré ben virolat aquest estiu.
Les coses, actualment, son baratíssimes. La gent -tot clicant a Ryanair- es queixa obstinadament indicant que els preus s'apugen, que el sou no arriba, i està ben equivocada. Els preus baixen de valent, i objectes que fins fa ben poc eren de luxe i d'elit, ara són a l'abast de tothom. Segurament no hi haurà cap lector del blog que no conegui algú que agafi sovint el pont aeri Barcelona-Nova York. La ciutat dels milionaris és ara és a l'abast dels funcionaris menuts de Catalunya. No diguem anar a París o a Londres: això són escapades vulgaríssimes que no mereixen més que un cap de setmana.
I és que, si no es té hipoteca -l'únic que ens empeny a treballar- la vida és actualment ridículament barata. Amb l'emule tens un entreteniment de franc que no te l'acabaràs en tota la vida; les biblioteques ofereixen milions de llibres al preu simbòlic de 0 €; al dia de l'espectador, podràs riure o plorar per quatre o cinc euros, i al gimnàs municipal et posaràs com un toro per un preu igualment mòdic. Pel que fa al menjar, llevat que siguis un gurmet de paladar fi, amb sis euros al dia pots anar molt ben alimentat. Vestiràs, gràcies als xinesos, elegant i atractiu per quatre xavos.
És la vida barata, el triomf democratitzador del capitalisme. Tot és ja a l'abast de tothom. I, a la vegada, la causa del seu fracàs: si fent d'administratiu puc viure com un rei, per què m'haig de fer empresari? El que fas m'interessa per comprar-ho, no pas per fer-ho! Abarantint tant els preus, el capitalisme ha acabat com el comunisme: no hi ha cap incentiu per als millors, llevat que aquests tinguin alguna vocació per a la feina que fan, distinta de la monetària.
diumenge, 27 de juliol del 2008
L'Obama a Berlín
Val a dir que, contràriament al discurs oficial imperant als països del sud, a mi m'agraden els EUA. És un país on la gent té ganes de treballar i on s'accepta amb tota normalitat la infantilíssima tendència de l'ésser humà a posseir. Tones de porqueria, certament, però posseir al cap i a la fi, perquè res no fa tan feliç l'ésser humà com entrar en contacte cada dia amb un objecte nou. Res no ens distreu tant de l'absurditat de les coses com tenir-ne moltes i treballar per creure que aconseguir-les és fruit del mèrit personal.
Igualment, sóc totalment partidari que Europa creï ràpidament una unió amb els Estats Units, com sens subte acabarà passant i ja insinua clarament l'Obama. Pel bé d'Europa, no pas dels Estats Units, per cert. Ara bé, el que em sembla lamentable -com a postura ètica, diguem-ne- és sempre el servilisme, dels EUA cap a Europa o d'Europa cap als EUA, i aquests dies Alemanya ha donat una mostra de servilisme lamentable envers els Estats Units, totalment impròpia d'un país essencial en el desenvolupament d'Occident. És un servilisme definitiu que fa augurar un futur ben negre per a la identitat europea -i recordem que després de la pèrdua de la identitat van caient totes les altres cartes del castell: cultura, economia, presència el món.
Resulta que, com es pot comprovar en els vídeos que s'adjunten, en Barack Obama va fer una prèdica al Tiergarten de Berlin. Hi van assistir més de 200.000 persones, lliurades en tot moment al candidat americà i més embadalides que si estiguessin escoltant un concert de poprock. No els és obstacle l'anglès -idioma que els alemanys ja parlen a la perfecció i que plaga del tot la seva llengua- i amb banderes americanes s'apleguen en un nombre més gran que si els hagués platicat l'Angela Merkel, la qual aquests dies assistia a Bayreuth a les representacions de Wagner. Passat contra futur. Alemany del segle XIX contra anglès del segle XXI.
I què diu l'Obama? Doncs, per una banda, el mateix discurs superficial que sentim a Europa: que ell és un ciutadà del món; que és negre però que té dret a fer el mateix que els blancs; que el seu pare era el cuiner d'un anglès dolent, dolent, però que gràcies a l'esforç de la família ell ha arribat lluny; que hem de ser més ecològics i respectar la capa d'ozó; que hem de respectar totes les religions; que hem d'acollir els immigrants.
I també diu altres coses que no són tan superficials i que demostra que tots aquests sòmines alemanys que l'escolten esdevindran súbdits dels EUA. Encantats amb la frase que tots som ciutadans del món, sembla que se'ls ha escapat que el món bé l'ha de governar algú, que farà prevaldre lògicament els seus interessos, i que aquest algú és precisament el candidat a president que els està parlant.
Ho deixa ben clar: hi ha el perill del terrorisme (en aquest punt, no trobo cap diferència entre el discurs del Bush i el de l'Obama; tampoc en l'obessió que hi tenen tots dos: el tema ocupa dues terceres parts del discurs). Per a combatre aquest perill, cal que estiguem tots units, i Europa també hi ha de col·laborar a fons. Ha de proporcionar tropes, dit altrament. Han de morir alemanys, dit altrament. Aplaudiments generals, dels alemanys.
I aquesta lluita global, qui l'ha d'encapçalar? És a dir, qui ha de ser el líder del món? La pregunta és retòrica. Només algú que tingui el món al cap, i en aquest sentit és admirable com l'Obama repassa totes les zones del món en conflicte i sap perfectament què passa a cada lloc, mentre els alemanys aplaudeixen i comenten encuriosits la fonètica de noms de països que mai abans no havien sentit pronunciar.
Hi ha en el discurs d'Obama, malgrat l'aire aparent de modernitat, molt de Bush. Jo diria que un 90%, ben bé. També hi ha molt de l'americanisme de sempre: voluntat imperialista, creença que s'és la potència civilitzadora del món, interès per fer prevaldre els interessos propis. Sobre això -que no ve d'ara- no hi tinc pas res a dir, i demostra que els Estats Units tenen corda per estona. El que és nou és aquesta submissió abnegada en aquesta banda de l'Atlàntic. Ja fan bé els funcionaris de Brussel·les de passar-se la gran vida a la Unió Europea: pel que es va veient, és l'únic que en trauran.
divendres, 25 de juliol del 2008
Mariu
Rebo un correu d'un estudiant que tutoritzo virtualment i que no he vist mai. Es diu Mariu Rodríguez [el cognom l'ha canviat la redacció]. L'estudiant s'explica a bastament, desenvolupant les idees amb tots els ets i uts, preguntant-me coses i aclarint-ne d'altres, que a la vegada necessitaré saber per a resoldre els seus dubtes. Tanmateix, enlloc no em diu si és home o dona.
Els patronímics han sofert una evolució curiosa al llarg de la història. A Roma, n'hi havia ben pocs: concretament, de praenomina, disset i prou. Si eres noi, tenies moltes possibilitats de dir-te Antoni, Mari o Juli; si eres noia i el teu pare es deia Juli, ja sabies, amiga Júlia, de quin mal hauries de morir.
Després, el catàleg es va engreixar una mica amb noms de tradició cristiana. Van venir els màrtirs i els actors de la Bíblia, esdevinguts sants gairebé tots ells: la Magdalena i la Marta, en Miquel i la Maria. En Martí, que talla la capa a un pobre i la hi dona: l'escena té lloc al segle IV dC i per això el pobre, un cop identificat, resulta que és Jesucrist.
Amb aquesta nòmina ja fèiem, però els darrers anys ha semblat limitada i encotillant. Massa cristiana, d'altra banda. I és així com hi ha hagut un esplet de noms nous: Mamen va estar de moda, però ara sembla una ordre massa taxativa. Resisteixen en canvi les Sandres i les Jènifers, els Josues i els Jonatans. Molts d'aquests noms no vénen de Ciceró ni de la Bíblia: vénen d'Antena 3. D'altres, ni això: se'ls inventen els pares per pura platxèria fonètica. Martí, per exemple, ja és massa vist: i si li diéssim Martó? O potser Martà?
L'estudiant Mariu s'ha trobat en un d'aquests casos. Li han canviat una lletra, per fer-li una gràcia, i l'han fet hermafrodita per tota la vida -o se n'ha fet ell mateix, modelant-se el nom. Perquè la terminació -u no es pot identificar amb cap gènere, en català. És un "Mario" italià amb fonètica de català central? És una Maria amb una terminació de tipus romanès? Qui ho sap.
D'altra banda, el context tampoc no hi ajuda gents. Com que som tan asèptics i el llenguatge ha de ser sempre tan políticament correcte, en les vint pàgines de documentació oficial que acompanya el missatge no hi trobareu cap referència de gènere: "l'estudiant Mariu us ha enviat un correu"; "entre els estudiants i les estudiants que tutoritzeu hi ha: Pere, Mariu, Paula"; "podeu procedir a matricular en/na: Mariu". No hi ha pas maneres.
Davant de casos com aquest, un es troba en un atzucac. Cal preguntar directament a en/na Mariu si és home o dona? Potser és lleig. Cal investigar en el seu expedient? Segurament no ens en donaria cap pista, perquè també hi deu ser tot asèptic i asexuat. Cal demanar-li una foto? Ui no, es pensaria que hi vols lligar.
La millor solució sembla, doncs, seguir el fil i mantenir l'ambigüitat. Si altres estudiants reben una salutació del tipus "benvolguda Rosa", aquest rebrà només un "bon dia, Mariu". S'evitaran igualment referències de gènere i els adjectius seran sempre d'una sola terminació. En trobareu la llista al Ruaix.
Un ésser original i no sexista, fruit de la ideologia socialitzant imperant. Molt bé. Però un ésser inidentificable, confós en la massa, asexuat. Sense identitat, com el poble que governeu, com la gent que us vota, socialistes.
Els patronímics han sofert una evolució curiosa al llarg de la història. A Roma, n'hi havia ben pocs: concretament, de praenomina, disset i prou. Si eres noi, tenies moltes possibilitats de dir-te Antoni, Mari o Juli; si eres noia i el teu pare es deia Juli, ja sabies, amiga Júlia, de quin mal hauries de morir.
Després, el catàleg es va engreixar una mica amb noms de tradició cristiana. Van venir els màrtirs i els actors de la Bíblia, esdevinguts sants gairebé tots ells: la Magdalena i la Marta, en Miquel i la Maria. En Martí, que talla la capa a un pobre i la hi dona: l'escena té lloc al segle IV dC i per això el pobre, un cop identificat, resulta que és Jesucrist.
Amb aquesta nòmina ja fèiem, però els darrers anys ha semblat limitada i encotillant. Massa cristiana, d'altra banda. I és així com hi ha hagut un esplet de noms nous: Mamen va estar de moda, però ara sembla una ordre massa taxativa. Resisteixen en canvi les Sandres i les Jènifers, els Josues i els Jonatans. Molts d'aquests noms no vénen de Ciceró ni de la Bíblia: vénen d'Antena 3. D'altres, ni això: se'ls inventen els pares per pura platxèria fonètica. Martí, per exemple, ja és massa vist: i si li diéssim Martó? O potser Martà?
L'estudiant Mariu s'ha trobat en un d'aquests casos. Li han canviat una lletra, per fer-li una gràcia, i l'han fet hermafrodita per tota la vida -o se n'ha fet ell mateix, modelant-se el nom. Perquè la terminació -u no es pot identificar amb cap gènere, en català. És un "Mario" italià amb fonètica de català central? És una Maria amb una terminació de tipus romanès? Qui ho sap.
D'altra banda, el context tampoc no hi ajuda gents. Com que som tan asèptics i el llenguatge ha de ser sempre tan políticament correcte, en les vint pàgines de documentació oficial que acompanya el missatge no hi trobareu cap referència de gènere: "l'estudiant Mariu us ha enviat un correu"; "entre els estudiants i les estudiants que tutoritzeu hi ha: Pere, Mariu, Paula"; "podeu procedir a matricular en/na: Mariu". No hi ha pas maneres.
Davant de casos com aquest, un es troba en un atzucac. Cal preguntar directament a en/na Mariu si és home o dona? Potser és lleig. Cal investigar en el seu expedient? Segurament no ens en donaria cap pista, perquè també hi deu ser tot asèptic i asexuat. Cal demanar-li una foto? Ui no, es pensaria que hi vols lligar.
La millor solució sembla, doncs, seguir el fil i mantenir l'ambigüitat. Si altres estudiants reben una salutació del tipus "benvolguda Rosa", aquest rebrà només un "bon dia, Mariu". S'evitaran igualment referències de gènere i els adjectius seran sempre d'una sola terminació. En trobareu la llista al Ruaix.
Un ésser original i no sexista, fruit de la ideologia socialitzant imperant. Molt bé. Però un ésser inidentificable, confós en la massa, asexuat. Sense identitat, com el poble que governeu, com la gent que us vota, socialistes.
dijous, 24 de juliol del 2008
Can you help me?
Avui un post una mica diferent. Resulta que estic escrivint per a la revista "Llengua nacional" (a la qual us recomano que us subscriviu si voleu millorar el català) un articlet sobre l'ús de "can". De moment, tinc recollits tots aquests modismes, però us estaria molt agraït si en coneixeu més i me'ls feu arribar. A canvi, us prometo que penjaré escanejat l'article quan surti, i que esmentaré els noms de tots els meus informants. Gràcies.
malnoms de masies: cal banyut (la dona li feia el salt), can barló (portava aquestes portadores d’aigua), cal baster (arreglava corretges), can castanyot (pegaven els nens), ca l’emmascarat (el carboner), ca l’escaldat (caminava eixarrancat), ca l’espelma (no volia llums a casa), can faldetes (tenien un fill efeminat), can fonedís (desapareixia de seguida), can marxant (venia pantalons per les masies), can pellofa (ho aprofitaven tot), can planxa (per les planxes que feien), cal torrat (borratxo), cal totxo (no entenia res), cal xerricó (manera de beure el vi). Aquests malnoms procedeixen de Teià i me'ls ha fet saber el meu oncle Joan.
noms de persona: ca la Marta, ca la Maria, ca la Carme.
relacions familiars: ca’ls pares, ca la mare, ca l’oncle.
noms d’oficis: ca l’adroguer, ca l’enterramorts, cal metge, cal notari, can vetesifils.
establiments comercials: can Comas (casa on es venien barrets, al passeig de Gràcia), can Ferreres (gèneres de punt, a la ronda Universitat), can Gomara (adrogueria del carrer Elisabets), can Torrents (sabates, a la Gran Via), can Vicens Ferré (a la plaça de Catalunya). També tenen malnoms: can Pistoles (cinema Capitol).
llocs on es treballa: can Batlló (fàbrica de teixits), can Mattes.
llocs on s’estudia: can Colapi.
Adjectius: can badoc, can bocamoll, cal boig, can busca-raons, can cagadubtes, can despernegat o despernellat (persona que sempre té mandra), can dormilega, ca l’estofat (persona fatxenda), cal fatxenda, can llepa, can llepaculs, cal magre, cal ranci, can somiatruites, can tiquis-miquis.
Substantius: ca l’arrencanaps (persona que aporta idees inútils), can boc (persona molt fogosa sexualment), can bocasses (persona que es dóna importància, fatxenda), can cagadubtes, can cagalàstics, can calçasses, can capdetrons, can disbauxa, ca l’escamarlà (no es ni carn ni peix, de la mateixa manera que l’escamarlà no és ni una llagosta ni un llagostí), ca l’escurçó (persona viva, astuta), ca l’esquirol, can figatou, can llodrigó (persona miserable, que es fa el pobre), can miques, can pedaç (persona que va vestida d’una manera miserable), can rasclet (persona que ho arreplega tot), can semaler (persona que va molt dreta).
Verbs: can bufa (persona que explica sopars de duro, que presumeix), can filiprim, can maitanquis (o maitanquem), can mira’m i no em toquis, can miraprim, ca l’orapronobis (persona que va molt a missa), can passa-com-puguis, can pispa (dit d’un lloc on roben amb el preu), cal tanca-d’hora (la presó; Terrassa).
Substantius lexicalitzats: ca l’afartapobres (dit d’una fonda o un restaurant barats, normalment amb to despectiu), cal déu (molt gran), cal dimoni, ca l’esgarrapacristos (persona molt missaire), can fanga (Barcelona), can misèries (lloc on es fan o es venen productes de baixa qualitat), can pelleringa (persona mal vestida o mal alimentada, que pateix necessitat), can pixapins (Barcelona), can poca-roba (casa pobra, mancada de recursos), cal sogre (estar com a cal sogre: amb tota franquesa i comoditat, sense compliments ni timidesa).
Localismes: cal cascàrria (Tossa: persona bruta), can Milà i Camps (Blanes: ric), can Buscastells (Hostalric, ric); can Celdoni (Lloret: no respon), can Xemelí (noia que va molt pintada i desafiant la moral tradicional Palma: pareix una berganta de can Xemelí, carrer del Socors, tocant la porta de sant Antoni).
Noms propis: ca la Bolla (situació molt escridassadora, de molt de soroll, regionalisme balear), can Fardàs (persona fatxenda), can Felip, can Rothschild, can Trupalatrup (Fàbregas, Diccionari de veus populars i marineres, Pòrtic: es diu d’una persona a qui no es vol anomenar).
Llocs de disbauxa: ca l’ample, can bum (a Mallorca), can Carnestoltes, can disbauxa, can Garlanda, can pixa (can pixa-i-rellisca, can Pere pixa a la brava), can penja-i-despenja, ca la Quica, can seixanta (Gran de Gràcia), can taps, can titola, can Tuderris (Mallorca), can xauxa, can xeringa.
Refranys: Anar-se’n a can Pistraus; Can Ribot: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, Qui comanda a can Ribot? son pare o s’al·lot?: es diu quan algú que no té autoritat pretén de manar o dirigir una cosa, havent-hi persones més autoritzades que ell per a fer-ho (DCVB). Hi ha la variant A can Ribot malcrien el porc.
malnoms de masies: cal banyut (la dona li feia el salt), can barló (portava aquestes portadores d’aigua), cal baster (arreglava corretges), can castanyot (pegaven els nens), ca l’emmascarat (el carboner), ca l’escaldat (caminava eixarrancat), ca l’espelma (no volia llums a casa), can faldetes (tenien un fill efeminat), can fonedís (desapareixia de seguida), can marxant (venia pantalons per les masies), can pellofa (ho aprofitaven tot), can planxa (per les planxes que feien), cal torrat (borratxo), cal totxo (no entenia res), cal xerricó (manera de beure el vi). Aquests malnoms procedeixen de Teià i me'ls ha fet saber el meu oncle Joan.
noms de persona: ca la Marta, ca la Maria, ca la Carme.
relacions familiars: ca’ls pares, ca la mare, ca l’oncle.
noms d’oficis: ca l’adroguer, ca l’enterramorts, cal metge, cal notari, can vetesifils.
establiments comercials: can Comas (casa on es venien barrets, al passeig de Gràcia), can Ferreres (gèneres de punt, a la ronda Universitat), can Gomara (adrogueria del carrer Elisabets), can Torrents (sabates, a la Gran Via), can Vicens Ferré (a la plaça de Catalunya). També tenen malnoms: can Pistoles (cinema Capitol).
llocs on es treballa: can Batlló (fàbrica de teixits), can Mattes.
llocs on s’estudia: can Colapi.
Adjectius: can badoc, can bocamoll, cal boig, can busca-raons, can cagadubtes, can despernegat o despernellat (persona que sempre té mandra), can dormilega, ca l’estofat (persona fatxenda), cal fatxenda, can llepa, can llepaculs, cal magre, cal ranci, can somiatruites, can tiquis-miquis.
Substantius: ca l’arrencanaps (persona que aporta idees inútils), can boc (persona molt fogosa sexualment), can bocasses (persona que es dóna importància, fatxenda), can cagadubtes, can cagalàstics, can calçasses, can capdetrons, can disbauxa, ca l’escamarlà (no es ni carn ni peix, de la mateixa manera que l’escamarlà no és ni una llagosta ni un llagostí), ca l’escurçó (persona viva, astuta), ca l’esquirol, can figatou, can llodrigó (persona miserable, que es fa el pobre), can miques, can pedaç (persona que va vestida d’una manera miserable), can rasclet (persona que ho arreplega tot), can semaler (persona que va molt dreta).
Verbs: can bufa (persona que explica sopars de duro, que presumeix), can filiprim, can maitanquis (o maitanquem), can mira’m i no em toquis, can miraprim, ca l’orapronobis (persona que va molt a missa), can passa-com-puguis, can pispa (dit d’un lloc on roben amb el preu), cal tanca-d’hora (la presó; Terrassa).
Substantius lexicalitzats: ca l’afartapobres (dit d’una fonda o un restaurant barats, normalment amb to despectiu), cal déu (molt gran), cal dimoni, ca l’esgarrapacristos (persona molt missaire), can fanga (Barcelona), can misèries (lloc on es fan o es venen productes de baixa qualitat), can pelleringa (persona mal vestida o mal alimentada, que pateix necessitat), can pixapins (Barcelona), can poca-roba (casa pobra, mancada de recursos), cal sogre (estar com a cal sogre: amb tota franquesa i comoditat, sense compliments ni timidesa).
Localismes: cal cascàrria (Tossa: persona bruta), can Milà i Camps (Blanes: ric), can Buscastells (Hostalric, ric); can Celdoni (Lloret: no respon), can Xemelí (noia que va molt pintada i desafiant la moral tradicional Palma: pareix una berganta de can Xemelí, carrer del Socors, tocant la porta de sant Antoni).
Noms propis: ca la Bolla (situació molt escridassadora, de molt de soroll, regionalisme balear), can Fardàs (persona fatxenda), can Felip, can Rothschild, can Trupalatrup (Fàbregas, Diccionari de veus populars i marineres, Pòrtic: es diu d’una persona a qui no es vol anomenar).
Llocs de disbauxa: ca l’ample, can bum (a Mallorca), can Carnestoltes, can disbauxa, can Garlanda, can pixa (can pixa-i-rellisca, can Pere pixa a la brava), can penja-i-despenja, ca la Quica, can seixanta (Gran de Gràcia), can taps, can titola, can Tuderris (Mallorca), can xauxa, can xeringa.
Refranys: Anar-se’n a can Pistraus; Can Ribot: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, Qui comanda a can Ribot? son pare o s’al·lot?: es diu quan algú que no té autoritat pretén de manar o dirigir una cosa, havent-hi persones més autoritzades que ell per a fer-ho (DCVB). Hi ha la variant A can Ribot malcrien el porc.
dimecres, 23 de juliol del 2008
La fase pectoral
Quedo amb un alumne per al treball de recerca: està intentant desxifrar segments de llengua ibèrica, i estem fent algunes consideracions interessants sobre el tema. Com que l'alumne viu al costat mateix de l'institut, em diu que truqui directament a casa seva, baixarà i després anirem al bar a parlar de pedrotes i ploms antics. Obedient, truco a la porta, i em surt tranquil·lament amb una mena de shorts estiuencs, mostrant-me orgullós i desafiant el seu tronc d'escultura grega. Cal recordar que l'escena té lloc a Blanes: a Barcelona, potser hauria tingut un desenvolupament més difícil.
Penso immediatament en les desenes de pàgines de fotologs en les quals els nois apareixen mostrant uns abdominals treballadíssims. Curradíssims, vaja (per ex., http://www.fotolog.com/gent_wapa_sacofa/25753712). Les noies no hi tenen tanta tendència: més aviat apareixen sempre amanyagant-se entre elles (http://www.fotolog.com/kukibdn/29495771).
Això em fa pensar que Freud no va ser acurat del tot. A més de la fase oral, anal i genital, n'hi ha una altra de claríssima, que és la pectoral o pectoabdominal. Aquesta fase es produeix entre els 15 i els 18 anys i té lloc quan el cos adquireix per primer cop una forma gairebé adulta. És una fase predominantment masculina (igual que el complex d'Èdip, que també afecta només els nois) i consisteix a mostrar públicament la part superior del cos, el tronc. En el cas de les fotos, això es fa normalment posant-se davant del mirall i autofotografiant-se amb una càmera digital o amb el mòbil, penjant després el resultat a Internet.
La fase dura poc, però en aquest cas no s'acaba per una evolució psicològica de la persona, com passa amb les altres fases, sinó per l'evolució física mateix: al cap de cinc anys, ja comença a ser aconsellable tapar-se amb un t-shirt. Llavors, es pot dir que ja s'entra de ple a la fase adulta, de la qual se surt amb els peus per davant.
És una fase tendra, aquesta fase pectoral. Té un no sé què de desafiant que acaba tanmateix desautoritzat per la Natura. És el cant del cigne de la primera gran etapa de l'evolució humana: un cop s'hi posa fi, ja es poden començar a preparar les oposicions.
dimarts, 22 de juliol del 2008
A un que pirateja, perquè els CD són cars
Les persones tenim necessitats i ens necessitem per a satisfer-les. Afortunadament, moltes de les necessitats es poden pagar amb diners: tens unes humitats al sostre, truques al paleta i te les arregla; vols veure Dublín, pitges a Ryanair i hi vas; t'has de defensar d'una calúmnia, contractes un advocat i et representa. De vegades, també hi ha necessitats que no es poden pagar monetàriament. Aquestes són terribles, perquè no entren dins del sistema més just que s'ha conegut sobre la terra, que és el capitalisme, i ens deixen al lliure albir d'una natura capriciosa.
Una de les coses que, miraculosament, pot pagar el capitalisme, és el talent. És un miracle, certament, perquè no deixa de ser un bé immaterial, un do dels déus. És estrany que es pugui pagar el talent i no, en canvi, l'amor correspost: al capdavall, són conceptes que entren dins de sacs similars, els sacs de la gràcia, de la perfecció infinita de l'ànima.
Tot i la misèria general imperant, tenim entre nosaltres moltíssim talent. Si ens limitem a la música, costaria de trobar a Europa músics de la qualitat d'Antònia Font o de Miquel Abras, o un disc com el darrer de Jaume Sisa, "Ni cap ni peus". Gent com aquesta ens dignifiquen com a persones, ens fan somniar per a estar desperts. Tota una vida del nostre esforç no arribaria a pagar-los mai el talent que ens ofereixen, per la senzilla raó que intercanviem coses diferents: ells ens donen un tros del diví, nosaltres només els podem pagar amb els instruments matussers de la Terra: diners o temps. Tanmateix, pel miracle del capitalisme, podem accedir a la seva creativitat per un preu mòdic: 15 euros un CD.
Es publica avui que mai no s'ha escoltat tanta música com ara però mai se n'ha pagada tan poca. La gent pirateja de valent. Miquel Mariano, el deliciós cantant menorquí, fixa com a objectiu per al seu nou disc que s'escolti tant al Youtube com l'anterior, que va tenir 100.000 visites. En cap moment no li passa pel magí de vendre 100.000 CD que és, sens dubte, el que mereixeria com a ésser predilecte dels déus.
Si t'han fet inferior a aquests mestres de la creació, almenys sigues humil i paga pel dret d'escoltar una mica del seu món i allunyar-te de la baixesa del teu. No et rebreguis encara més per terra baixant-te les peces per Internet, perquè si els que tenen coses a dir-nos no poden fer-ho, pot ser que tothom acabi essent com tu.
Una de les coses que, miraculosament, pot pagar el capitalisme, és el talent. És un miracle, certament, perquè no deixa de ser un bé immaterial, un do dels déus. És estrany que es pugui pagar el talent i no, en canvi, l'amor correspost: al capdavall, són conceptes que entren dins de sacs similars, els sacs de la gràcia, de la perfecció infinita de l'ànima.
Tot i la misèria general imperant, tenim entre nosaltres moltíssim talent. Si ens limitem a la música, costaria de trobar a Europa músics de la qualitat d'Antònia Font o de Miquel Abras, o un disc com el darrer de Jaume Sisa, "Ni cap ni peus". Gent com aquesta ens dignifiquen com a persones, ens fan somniar per a estar desperts. Tota una vida del nostre esforç no arribaria a pagar-los mai el talent que ens ofereixen, per la senzilla raó que intercanviem coses diferents: ells ens donen un tros del diví, nosaltres només els podem pagar amb els instruments matussers de la Terra: diners o temps. Tanmateix, pel miracle del capitalisme, podem accedir a la seva creativitat per un preu mòdic: 15 euros un CD.
Es publica avui que mai no s'ha escoltat tanta música com ara però mai se n'ha pagada tan poca. La gent pirateja de valent. Miquel Mariano, el deliciós cantant menorquí, fixa com a objectiu per al seu nou disc que s'escolti tant al Youtube com l'anterior, que va tenir 100.000 visites. En cap moment no li passa pel magí de vendre 100.000 CD que és, sens dubte, el que mereixeria com a ésser predilecte dels déus.
Si t'han fet inferior a aquests mestres de la creació, almenys sigues humil i paga pel dret d'escoltar una mica del seu món i allunyar-te de la baixesa del teu. No et rebreguis encara més per terra baixant-te les peces per Internet, perquè si els que tenen coses a dir-nos no poden fer-ho, pot ser que tothom acabi essent com tu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
