dilluns, 4 d’agost de 2008

Tot recordant-te uns anys més tard

Hauries pogut arribar ara, per exemple, quan als dies els sobra placidesa i els falta emoció, i hauríem parlat d'aquelles coses que comenten els adults, en un intercanvi mesurat de paraules, prop d'un cafè mogut potser per l'interès. Però ho vas fer en aquell temps mitjanament remot d'una joventut compartida, víctima tu com jo de les lleis irrefrenables del cos.

M'has tornat a la memòria de vegades. En nits solitàries o en dies de goig. En sentir algun mot similar al del teu nom, en veure algú que et tingués retirada, en repetir alguna situació semblant a aquelles que vàrem viure. T'he pensat i repensat i has esdevingut, tu que fores màxim plaer dels sentits, màxima abstracció somorta de la ment. Romans a l'intel·lecte com una idea que no es podrà mai reencarnar, com una idea que ja ha acomplert el seu cicle vital i descansa al cementiri no gaire gloriós de la meva memòria.

I tanmateix encara recordo de vegades com vam fer l'amor tan sovint amb l'olor, amb el gest, amb la mirada. No ens vam atrevir mai a ajuntar els nostres cossos puixants, que eren en canvi els que ens feien estar plegats tan sovint. Aquells sopars a casa teva, en què em presentaves cada setmana el plat que acabaves d'aprendre, aquell guardar-se lloc a la biblioteca de la facultat, aquell trobar-se a faltar si no hi érem; aquell seure junts a totes les classes, mirant de reüll mentre explicaven la usucapió; aquell goig íntim quan un company preguntava si avui no havies vingut podent jo contestar amb tots els ets i uts sobre la teva situació, de la qual em sentia amo i coneixedor absolut i solitari. Aquelles vegades que et trucava a la porta i em feies pujar per ensenyar-me que acabaves de sortir de la dutxa, fent veure que em volies fer llegir alguna cosa sense importància que acabaves d'escriure.

Érem prou iguals per atraure'ns, érem prou diferents per mantenir-nos en tensió. I vam acabar, per un espai breu de temps -sis mesos, potser- essent gairebé un. Vas votar ERC per mi, vaig parlar castellà per tu: creàrem una nova identitat, el nom de la qual no vam voler, no vam poder o no vam gosar pronunciar-nos l'un a l'altre. Una identitat no pronunciada verbalment ni demostrada físicament que era, tanmateix, una remor forta que se sentia arreu i ens eixordava amb la força inapel·lable de la seva presència invisible.

Ha passat el temps i no ens veurem més. I si ens veiem i em fas un petó -el primer- serà un petó de cortesia, un petó d'esclau o de creient. Però no tornarem mai més a fer l'amor. No adquirirà mai més la paraula aquella profunditat mística, pronunciada en la solitud compartida d'aquella Barcelona que ja no existeix. I aquella passió que no vam expressar ni amb paraules ni amb el sexe, només m'haurà marcat per sempre en una cosa: no ha estat sempre buit el llit que tu no vares ocupar mai, però fou a tu a qui vaig lliurar la virginitat que altres han volgut arrabassar, matusserament, tocant cadascuna de les parts del meu cos.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

però era mascle o femella?

Anònim ha dit...

i quina importància té això?

Anònim ha dit...

Home...