Decadència estiuenca a Pineda

El carrer, l'han perforat una vintena de vegades. Ara hi ha un esvoranc enorme i uns tancs que treuen la massa fecal de grosses canonades embussades. La fetor fa tirar enrere.

A diverses represes -posem un de cada cinc o sis vianants- es veuen noies musulmanes, tapades malgrat la calor infernal, amb cotxets al davant, que arrosseguen, i panxes que fan augurar poc descans per a les rovellades màquines de tracció manual.

Les botigues venen tota mena de quincalla. Darrerament s'hi han afegit samarretes llampants amb els números dels jugadors d'Espanya i andròmines amb la bandera espanyola.

A la plaça de les Mèlies, la bandera catalana ha estat víctima del temps, i les nou barres hi onegen esfilagarsades i al seu aire.

A la biblioteca, dos lectors devoren àvidament El Mundo suant la cansalada: no hi ha diners per pagar refrigeració, i passar-hi una estona esdevé apoteòsic.

La platja és plena de meduses. Anuncien per l'altaveu, cada cinc minuts, que no és aconsellable banyar-se. Els turistes lamenten, ajaguts entre burilles i llaunes, haver pagat vint euros per la setmana que passaran a Espanya. No tenen aigua: de sol sí, tant com en vulguin.

Pels carrers se senten teles sorolloses. Pràcticament totes miren Tele 5; algunes, fan el salt a Antena 3. De tant en tant, també passa un cotxe ben tunejat, amb un bakala a dins que hi escolta una cridòria eixordidora.

A l'estiu, en un poble com Pineda de Mar, es veu amb tota crueltat la decadència que vivim. Surten a fora totes les misèries, que l'hivern, més senyor, amaga.

Un poble que no és amo del seu destí i que no es posa d'acord per ser-ho és indefectiblement atacat per la decadència: l'aeroport de Barajas no només té set milions més de viatjants l'any que el del Prat: també té els set milions amb més poder adquisitiu. Els d'aquí, en canvi, vénen amb una sabata i una espadenya, i són servits per una població autòctona encara més espellifada.