El juego del ángel, de Ruiz Zafón. El llibre té un èxit espectacular: se'n fan més de cinc-centes mil còpies. Se'n van com el pa beneit: la gent s'agombola al voltant de l'escriptor, esdevingut no pas escriptor, sinó heroi. Heroi nacional, héroe del silencio. El volen tocar, en llargues cues, com qui toca un sant. Com qui besa els peus del nen Jesús a la missa del gall, li llencen tota mena de floretes per Sant Jordi. Adoren Jesucrist en una societat laica.
L'autor és rebut al Liceu, on presenta el llibre. Dos-cents periodistes escolten les paraules del profeta. No sabem si és Shakespeare, però s'assembla a Rockefeller: escriu un mot i en cauen deu euros. L'escriptor no és un artista, és una màquina de fer milions. Cal divinitzar-lo.
Encara li fan un altre favor: es llegeixen el seu llibre i se'l saben. Favor raríssim i extraordinari per a un escriptor: que algú llegeixi el que escrius, que se'n parli, que et citin: "ah sí, això em recorda en Zafón, que ja diu que..."; "oi tant, sortia al Zafón això. S'explica tan bé!".
I és que en Zafón és la traducció en literatura de la societat socialista. Una societat estranya en la qual no llegeix ningú però es conserva, en canvi, la relíquia de Sant Jordi. Un país en què la lectura cau un únic dia a l'any, talment la pluja, reservada també un dia de cada tres-cents seixanta-cinc, talment un bolet preciosíssim que neix per atzar i raríssim. I llavors, tot són corredisses: haig de regalar un llibre però no en veig cap des de l'any passat. Quin es porta, ara? Que tingui una mica d'intriga, una mica de sexe, una mica d'humor; que tingui frases curtes, que s'entengui; que estigui ambientat a casa nostra, que si no em perdo, i a més és Sant Jordi. En Zafón, en definitiva.
El llibre de Zafón és una mostra de la nova literatura. Literatura per a no lectors, literatura de consum d'un dia, literatura per a una societat que té el cap en un altre lloc i que un dia a l'any recorda un costum antiquíssim i anòmal en l'era TIC.
Talment en ZP: en una societat desinteressada per la política, cauen eleccions cada quatre anys. Llavors votes el que vota tothom, igual que cada any compres i llegeixes el que llegeix tothom. Una cosa que estigui arregladeta, qu no sigui gaire extrema ni per un cantó ni per l'altre i que et permeti passar desapercebut entre el ramat, mentre et dediques a parlar pel MSN, que és el que en relitat t'interessa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Al fer la seva crònica de Sant Jordi, un conegut periodista de La Vanguardia va tenir l’atreviment de dir que ell era el que no havia comprat el nou llibre de Ruiz Zafón. Jo aquells dies era a l'estranger i no el vaig poder contestar. Ho faig ara, ni que sigui indirectament i a misses dites: el que va escriure en Trallero era mentida, ell no va ser l’únic que no va comprar el llibre. Els que no el vam comprar érem dos, i ho sé del cert perquè es dona el cas que jo era l'altre.
Les bajenades que fa dir la enveja...
... si, és cert, i són tantes, Martí, que sovint només es diuen des de l'anonimat!
Ruíz Zafón i molts altres saben que això durarà un temps: just per a resoldre el tema de fer diners i... a viure!
Publica un comentari a l'entrada