Reflexionant i contradint, en part, en Josep Piqué

Amb aquest article reprenc les meves col·laboracions al blog, que tant trobava a faltar (és a dir, la meva comunicació amb vosaltres, amics, que tant trobava a faltar). Us agraeixo l'interès que heu mostrat arran de la meva absència i us comunico com a desgreuge que, durant aquest període -a més de ser funcionari, com em retreu el meu amic Víctor- he acabat dos llibres, un dels quals podeu trobar a http://llatidequart.blogspot.com/. Espero que ara les editorials en tindran prou que treballi deu hores al dia, i no me'n demanaran quinze o setze, com aquest darrer mes.

Ahir divendres va sortir a l’Avui un article d’en Josep Piqué que ha portat una certa polèmica. El podeu llegir a http://paper.avui.cat/article/politica/125700/cap/on/va/catalunya.html.

Cal indicar, d’una banda, que l’article s’inclou dins d’una sèrie molt brillant intitulada “Cap a on va Catalunya?”: avui mateix n’hi ha un de Joan Solà que també caldria llegir, i el de la Patrícia Gabancho també estava molt bé. De l’altra, el que diu en Piqué tampoc no és res que no hagi dit molta gent, per la qual cosa sorprèn una mica que hagi causat tant d’enrenou.

En tot cas, em ve de gust comentar-lo, perquè com a mínim té idees d’una certa volada que permeten el debat. Precisament l’arma dels socialistes és que neguen el debat: movent-se en el terreny de les consignes, del “si no em votes ets un fatxa” han creat una veritable dictadura ideològica en la qual ens movem malament els partidaris de la paraula, i troben el terreny abonat els embaucadors, els trileros, els balladors de chiki-chiki.

Piqué pensa que Catalunya ha entrat en una lleu però irreversible decadència. Tal com està la situació actualment, té sens dubte raó, però també cal tenir en compte que la història fa girs totalment inesperats, i potser el que vivim ara serà molt diferent dintre de cinc anys. Tinguem en compte que Catalunya és un país de fanàtics i ignorants, o de fanàtics ignorants, més ben dit: la generació dels meus avis no es movia de l’església, la dels meus hipotètics fills no sap si Jesucrist era fill de Déu o a l’inrevés. Dintre d’aquest fanatisme, ara toca una època d’espanyolisme banal, però res no ens assegura que la truita no es pugui capgirar, quan es vegi que la puixança d’Espanya era merament aparent, i els toros es vagin amansint a mesura que no s’amassa ciment a la costa.

Al meu entendre, Piqué barreja conceptes. Hi ha elements que detecta bé –repeteixo que no amb una clarividència que no tinguin també altres, però bé al capdavall. Per exemple: que a Catalunya manca lideratge; que l’esperit empresarial català no existeix o està molt tocat, que hi ha un cofoisme o autocomplaença excessius, que no s’aposta per la modernització de l’economia, que la societat civil està adormida, que no hi ha ganes de treballar. Tot això està molt bé: hem de fer una reflexió profunda sobre això i invertir radicalment la tendència, perquè si no ho fem segur que el país anirà baixant pel pendent. Cal agrair a Piqué que ho hagi vist, que ho hagi dit i que ho hagi dit amb passió: en el to amarg de les seves paraules es detecta un amor per Catalunya que no he vist mai, per exemple, en cap dels socialistes que infesten la Generalitat.

Ara bé, penso que Piqué s’equivoca en aportar solucions. Piqué ve a dir que el que ens cal és deixar-nos de falòrnies i acceptar finalment l’espanyolitat sense complexos. Proposa una unió sinèrgica amb Madrid per fer front a la globalització, perquè “Europa és cada cop més perifèrica i més irrellevant, econòmicament, políticament i estratègicament. I Espanya, òbviament, situada en aquest context. Ja no som, ni tornarem a ser, la vuitena economia del món, i encara que serem, durant molt temps, un dels països més pròspers del planeta, cada vegada més, pintarem menys”.

En primer lloc, crec que cada país ha de conèixer les seves possibilitats i actuar d’acord amb aquestes. Que Europa cada cop pinti menys al món, i que ni tan sols els Estats Units tinguin el paper que havien representat a mitjan segle XX (ho denuncia Piqué en un altre paràgraf) no és ni culpa de Catalunya, ni està en mans nostres de resoldre-ho. Trobar alguna solució a aquest problema de gran abast, si és que n’hi ha alguna, és obra de la UE o de la UE i els Estats Units junts, no de Catalunya. Sembla que en algun moment es crea com una mena de connexió entre aquesta decadència europea i el desig de molts catalans de ser independents i, desgraciadament, no n’hi ha cap. Dic desgraciadament perquè això ens obliga a reflexionar sobre la nostra absoluta insignificança.

En segon lloc, s’insisteix molt en la queixa de Catalunya contra el maltractament de Madrid, que segons Piqué és un concepte “jurídicament indeterminat” i serveix per a amagar les pròpies deficiències del país. No hi estic d’acord: és cert que el clima general és de molt poca implicació, de molt poca iniciativa econòmica i empresarial, de funcionarització creixent. És un problema greu. Però és un problema independent de l’asfíxia a què ens sotmet Espanya, que sens dubte existeix i no és res de jurídicament indeterminat: quan el Tribunal Constitucional diu que no s’ha de respectar la voluntat del poble de Catalunya, manifestada amb majoria absoluta tant al Parlament com a les urnes, i que és més vàlida l’opinió de vuit o nou juristes madrilenys que la de milions de catalans, que van deixar ben clar què pensaven sobre l’Estatut, no estem parlant d’un Madrid irreal o indeterminat, sinó d’un carrer concret de la capital d’Espanya, on hi ha la seu del Tribunal Constitucional, i d’uns jutges que igualment tenen noms i cognoms. És un cas evident, juntament amb molts altres que es poden anar llegint cada dia, que demostren que hi ha una tensió importantíssima de poders i una voluntat d’uns territoris de dominar sobre altres.

Madrid no és un concepte inexistent sinó una poderosa estructura de poder una de les finalitats bàsiques de la qual és mantenir Espanya unida en benefici d’una cultura, d’una economia i d’uns valors que no són els nostres i així, per exemple, quan el Saló Gaudí va ser desplaçat en ple èxit cap a Madrid, en favor del Cibeles, no és perquè els catalans fossin mandrosos o ineficients (o, en tot cas, més mandrosos o ineficients que els seus substituts madrilenys) sinó perquè, mitjançant una decisió política, es va voler potenciar artificialment un territori sobre un altre. Cal tenir molt present això si volem detectar l’arrel del problema, perquè, si seguíssim el senyor Piqué, ens podríem trobar que, per tal d’ajudar Europa i d’ajudar Espanya, renunciaríem a la llengua i a la voluntat d’existir i, al final, ens trobaríem arrasats del mapa i, a més, en una Europa igualment marginal dintre del món.

En Piqué aconsella com a fórmula per a superar la crisi “més Espanya”. Crec que s’equivoca de mig a mig, perquè precisament la fórmula és la contrària: menys Espanya. Hi ha una comparació que s’entén bé: quan fan més coses, a la vida, les persones, quan són petites i els pares els diuen el que han de fer, o quan, ja adultes, se senten mestresses del seu destí i proposen solucions autònomes? No sé quina és l’experiència de cadascú, però la meva sens dubte és que les poques coses bones que he fet han estat quan no he estat sota la tutela de ningú i he vist que la meva voluntat podia tenir un cert impacte. Això m’ha fet adult –i, per tant, responsable, aquesta qualitat que encertadament en Piqué troba a faltar tant en la societat catalana.

A Catalunya hi ha un gruix de gent, que no és majoritari però que sí que és l’únic que pot tirar el país endavant, perquè és l’únic que té els requisits per a fer-ho (preparació, amor a la terra, voluntat de fer coses), que no se sent representada pel marc jurídic actual i es podria implicar molt més si sentís que el seu país és tractat d’igual a igual amb els altres. Recordo per exemple com va ser de dolorós per a un europeista convençut com jo haver de votar no al projecte de constitució europea senzillament perquè no respectava la veu de Catalunya a les institucions europees, i feia extremadament difícil el naixement de nous estats a la Unió Europea. Jo m’hauria implicat molt més amb Europa si sentís que hi puc participar com el que sóc, i no mediatitzat sempre per Madrid –és a dir, tergiversada la meva voluntat, perquè Espanya defensa interessos espanyols per damunt d’interessos europeus i, per tant, afavorir Europa, en les nostres circumstàncies i en aquest país representa, inevitablement, contribuir a enfortir els vincles d’espanyolitat i de desplaçament del nostre poder econòmic.

Penso, en definitiva, que l’anàlisi d’en Piqué es pot deixar intacta, però cal canviar-ne la conclusió: l’apatia de la societat catalana es combat fent-la més responsable, més senyora del seu destí. Si Catalunya s’il•lusiona veient que el que vol es pot fer realitat, també tindrà la força d’aportar idees al món i de contribuir –des de la seva modèstia territorial– al progrés d’Europa. Si, com ara, té la sensació que tot el que vol li acaba essent escamotejat, s’infantilitzarà encara més, perdrà les ganes de fer coses i, veient-se en retrocés, no respectada i substituïda la seva manera de ser per una altra, només contribuirà a la decadència i apatia d’Occident.