L'enfadament d'en Montilla

El proppassat dissabte, en Montilla va escriure un articlet al diari El País, dient que "Catalunya ja no pot esperar més" en finançament. És un articlet curt, però jo sempre ho dic als alumnes: si sou curtets i no podeu escriure, escriviu quatre frases, evitant les subordinades, però almenys no hi feu faltes. Ja és molt. Sembla que els professors de gramàtica d'en Montilla també li donen aquest consell.

El que em sorprèn més d'aquest article és l'entusiasme que ha despertat, per part també de persones intel·ligents. Ha rebut elogis d'en Pujol o d'en Joan Tapia (al eldebat.com), per exemple, entre els que he pogut seguir. M'estranya que la gent intel·ligent també hagi caigut a la trampa, com babaus.

Alguns dels meus amics em diuen que en Montilla ha escrit això per acontentar els seus socis d'ERC, que el dia 7 de juny fan congrés i han de demostrar al públic que valia la pena pujar als altars els socialistes: veieu, en Montilla ja se'ns està descarant, la jugada era bona. No està mal aquesta interpretació de l'article, sobretot perquè no cau en l'autocomplaença boba d'un Pujol o d'un Tapia, però jo crec que n'hi ha una altra de més plausible, tenint en compte que el PSC sap que ERC serà sempre un partit marginal que difícilment els farà ombra.

Quan s'interpreta un text, un element que cal tenir sempre molt present és el context. Això ho diuen els lingüistes i els juristes, a l'hora d'interpretar lleis. I el context d'aquest article és ben clar: el diari "El País". D'aquí jo en dedueixo que l'article no està destinat a fer canviar d'opinió els qui manen, sinó els qui obeeixen. Perquè, efectivament, si es vol influir sobre en ZP, la manera adequada de fer-ho no és escriure al diari (fet que fins i tot pot ser interpretat com una manca de respecte, per allò de "doncs me'n vaig assabentar pel diari"), sinó negociar a alt nivell i en secret, no escampant-ho amb bombo i platerets. A mi em sembla, doncs, que la finalitat de l'article és influir sobre la gent, sobre els lectors del diari, que són els qui no tenen accés als informes secrets.

Si un va llegint l'evolució del PSC aquests darrers mesos, veu clar que l'objectiu que s'han proposat és fer fora CiU de qualsevol centre de poder i col·locar-se ells, com diuen, en "la nova centralitat". Pràcticament tota l'acció de govern del PSC està orientada actualment cap a aquest objectiu, d'altra banda fàcil d'assolir, atès que només el PSC és actualment capaç d'omplir estadis i camps de futbol a casa nostra.

Per tal d'aconseguir-lo, cal d'una banda mostrar-se lleugerament espanyolista, per no perdre vots pel sector Ciutadans i, per l'altra, moderadament catalanista, per guanyar-ne de CiU o d'ERC. Per això la política del PSC oscil·la entre aquestes dues tendències: d'una banda, l'ajuntament de Tarragona demanda els autors de les guixades a favor de Franki -manifestació d'espanyolisme "guai", atès que tothom està d'acord, més o menys, que no cal fer actes vandàlics-; de l'altra, reclama diners, manifestació de catalanisme igualment "guai", ja que tothom veu bé que hi hagi més pasta, encara que porti un toro com una catedral al cotxe. Sobretot que tot sigui "chikiguai".

Ara, doncs, ha tocat una manifestació de catalanisme, amb la qual han guanyat uns quants vots d'antics simpatitzants de CiU o ERC. Tanmateix, és una manifestació absolutament buida, sense cap mena de conseqüència jurídica ni cap tipus de continuïtat: un dels milers d'articles que es publiquen cada dia als diaris (d'altra banda classificable dins del grup de "fluixets"), que queden oblidats l'endemà mateix, quan ja han passat tot de coses noves.

Al meu entendre, en ZP ja té pensat que aviat, enlloc de robar-nos-ho gairebé tot, ens robarà només, posem per cas, el 95%. La successió de fets va, doncs, d'aquesta manera: en ZP truca a en Montilla i li diu que es faci l'enfadat i, sobretot, que se n'assabenti tothom; el diari amic El País és un bon lloc per comunicar-ho; després, s'escenifiquen negociacions i es fa veure que s'ha escoltat Catalunya; finalment, quan arriba la propina se celebra amb grans alegrois la capacitat negociadora d'en Montilla. És aleshores quan es pot atacar ERC i CiU, als quals ja s'al·ludeix veladament en l'article com a "Lega Nord": ho veieu, com els catalans no tenen raó, si en ZP sempre ens fa cas, home. Com hi pot haver gent que encara no ho vegi, i no ens voti.