Arriba la renda

Jo em passo tot l'any treballant. A més de la feina de professor, faig col·laboracions per a editorials. Es tracta sempre de feines molt minucioses, perquè les coses s'han de crear, corregir bé, maquetar-les. Són feines igualment sempre urgents: em pots tenir aquestes pàgines per a demà, sisplau? No són gaires. I, quan t'hi poses, resulta que en són cinquanta, i cada dia se't fan les dues o les tres i vas al llit quan ja no pots més.

Quan parles amb la gent "normal", no ho entén:

- Encara no has estat a Madrid? Doncs mira que s'hi va bé amb l'AVE. I és una ciutat que fa goig, no com Barcelona. Allí sí que ho tenen cuidat. I hi ha una moguda a la nit! Quina diferència de Barcelona, tan provinciana.

- Aquests dies he estat a Londres. Mira, em van trucar uns amics i vaig dir que sí. Quina passada! A tu t'agradaria el British: hi ha tot de monuments medievals d'Atenes.

- Vols venir a la platja? Va home, sempre tan ensopit. T'aniria bé una mica de morenor. Es tracta de passar-hi el dia sense fer res, de panxing. Ara hi ha poca gent i "ho disfrutes" molt.

Bé, resulta que aquests dies s'obre la temporada de passar encara més comptes amb l'Estat. Dic més perquè sovint no som conscients que cada vegada que allarguem la mà, sigui per a comprar un canterano, una ampolla de Nestea o una capseta de condons, l'Estat ens fot el 16%. Però ara ve la grossa: cal fer l'IRPF.

Parlo amb molts d'aquests companys que s'han passat l'any anant a la platja, al gym, que han fet més voltes que el 69 amb Ryanair: "mira, aquest any em tornen 300 euros"; "doncs a mi me'n tornen 1000! És que tinc una hipoteca!"; "ah! que poc, no? A mi calculo que me'n daran 1500!". Després d'un any de premis, els arriba el premi final: l'Estat els dona un certificat de bons ciutadans, sota la forma de bonificació econòmica.

A mi en canvi, per haver estat tot l'any tancat a casa, per haver dit que no a totes les ofertes de lleure, per haver fet possible que algunes editorials treguin a temps els llibres de text, m'arriba el càstig, la multa: enguany, amb sort, hauràs de pagar 8.000 euros. Si fem una trampeta per aquí, potser només en seran 7.500.

Un amic meu es trobava en la mateixa situació que jo (menys greu perquè feia menys col·laboracions) i ja se n'ha cansat. L'any passat es va quedar amb el sou de professor i prou: si ens volen socialistes, doncs a mamar tots, que en Solbes és corpulent. Avui em comunica el resultat: per haver deixat de treballar a l'editorial, l'Estat el premia amb 600 euros: la declaració li surt a retornar. Tenint en compte que, quan hi treballava, pagava 3.000 euros d'IRPF, el guany és de 3.600 euros. Com diu ell mateix molt gràficament, "em paguen 3.600 euros per no treballar".

Heus ací la pau, el progrés i la justícia social socialistes: un progrés que consisteix a barrar el pas als qui volen fer progressar el país amb el seu esforç; una justícia social que consisteix a castigar el millor tant per cent de la societat, l'únic que la pot fer tirar endavant.

Dissortadament, en aquest cas el problema és europeu i per això, contestant al meu amic Saumell, que no sap on fugir, li aconsello que en tot cas no vagi a Europa. Com deia Pere Quart, "allí encara agrades una mica més". Després vindran els savis europeus i ens ompliran d'informes perquè han detectat que se'ls fuguen els cervells i ni tan sols a Alemanya no hi ha ningú que estudiï enginyeries. Faran informes i crearan més funcionaris per a controlar que es duguin a terme, i més impostos per a pagar aquests funcionaris. I la solució, de tan simple i tan òbvia, no se li acut a ningú: que a final de mes, el treballador hauria de cobrar, no de pagar.