L'amor que ens inventem

Estic convençut que encara hi ha molta gent que creu en l’amor. Vull dir, que creu en l’amor de parella, és a dir, que creu que hi ha la possibilitat, amb una persona, de fer-hi sexe i d’estimar-la també d’una manera abnegada, pura, que desvetlli els sentiments més nobles de l’ésser humà.

A aquestes persones els preguntaria el següent: creuen que, en una relació sàdica, també hi pot haver, a la vegada, un sentiment noble i immaculat d’estimació? És a dir, creuen que, després d’haver fuetejat la noia amb qui estàs, o que t’hagi fuetejat ella a tu (no distingirem, ara, entre sadisme i masoquisme) un es pot dir a l’altre “carinyo meu, els l’estrella que, per a mi, brilla més en el cel”? Oi que no? Doncs, pel mateix motiu, em sembla evident que és una equivocació pensar que les relacions de parella -que són, essencialment, relacions sexuals (i, per tant, relacions primitives, destinades a alliberar-nos d'impulsos molt sovint relacionats amb la violència)- hagin de tenir un component amorós implícit o per desenvolupar.

Perquè, al capdavall, quan busquem una noia o un noi, en definitiva el que busquem és satisfer el nostre desig sexual. És així de clar i més val que ho reconeguem d’una vegada i deixem de pensar en el que hauríem de ser, reconeixent finalment la immundícia del que som. Alguns joves que em tenen confiança m’expliquen que les seves relacions de parella consisteixen bàsicament en això: trobar-se quan poden, quan els pares de l’un o de l’altre han fugit de casa, i cardar pels descosits, fins que no poden caminar de mal que els fan les anques. I això, amb el temps, es dissimula, de la mateixa manera que de petit etzibes a un que no t’agrada “fill de puta” i, quan has rebut el primer clatellot, prefereixes manifestar-li que agrairies que desaparegués del teu davant. Es dissimula, però ni desapareix ni es transforma, perquè els instints primaris formen part de la natura mateixa de l’ésser humà, i canviar-los seria com pintar-nos les orelles de verd o fer-nos créixer un nas llargarut i escrutador.

És una pena que, entre els molts defectes que va cometre Déu en crear la raça humana, creés aquest del bovarisme, és a dir, la tendència de pensar que pel simple fet de cardar amb nosaltres una persona ja n'està enamorada. Això no sol ser mai així: més aviat, un enamorament d'aquesta mena seria una anomalia i, com a tal, una malaltia. La gent fa sexe per descarregar tensions, i no li importaria -al contrari, és el que desitjaria tothom- fer-lo amb una persona diferent cada dia si això fos possible i no comportés una inversió extraordinària de temps, la pesadesa d’haver-se de presentar cada vegada davant de desconeguts i el risc de contraure malalties i febrades.

Les coses són així, però hi ha molta gent que s’entesta a creure en la vinculació entre amor i sexe; és més, n’hi ha molts que no volen fer sexe si no hi ha amor i, com que no n’hi sol haver, s’inventen històries fantàstiques de princeses i prínceps blaus que els enviaran missatges així que, a la matinada i fugint de casa seva, agafin el cotxe, quan en realitat el que fan és posar-se “Los 40 principales” i entretenir-se amb alguna melodia de tonada que s’enganxa. Això si no envien un SMS a la propera cita, per quedar-hi aquella nit.

L’amor conjugal és, doncs, sexe. Per això sempre es basa inicialment en la bellesa física, com es pot comprovar ben fàcilment entrant en un xat: si algú s’hi entreté, veurà que una mateixa conversa animadíssima i que ha arribat a un to d’una intimitat deliciosa se'n pot anar en orris en dos segons enviant la fotografia d’una persona lletja o, contràriament, pot arribar a l’orgasme virtual trametent el cos d’algú que es faci mirar. Per aquest motiu, també, un cop ha passat l’atracció física, la majoria de parelles se separen: no entenc, en relació amb això, com és que la taxa de divorcis encara és tan baixa, perquè si s’obeís estrictament a la natura s’hauria d’apropar al 100%. Deu ser que les convencions socials encara pesen molt.

No crec, doncs, en absolut, en aquesta mena d’amor que podríem anomenar conjugal. Sí que crec molt en l’amor, però en un altre tipus d’amor: l’amor pel país, pel progrés de la gent, pels pares o per la família, per algun amic que t’ha ajudat en circumstàncies difícils, per algú que cobeges platònicament i mai no gosaràs ni arribaràs a tocar. Però no barregeu, sisplau, amor i sexe i, si creieu estar enamorats de la vostra parella, pregunteu-vos sempre si diríeu que no a una Claudia Schiffer o a un Brad Pitt. I, sobretot, si hi diria que no la persona amb qui us fiqueu cada dia al llit.