divendres, 13 de juliol de 2007

Novel·la (II)

S’esdevingué que el dilluns 26 de març el parc fou tancat al públic perquè l’ajuntament hi volia encetar les obres d’embelliment que havia promès feia dues campanyes electorals. I, essent així que durant el cap de setmana ningú no s’havia adonat de la presència de les ampolles, succeí ara que per tota la durada de les obres quedaren tancades al públic i ningú, en conseqüència, pogué detectar que existien.

Les obres del parc de la Font de Ferro duraren més del previst: originàriament, s’havien adjudicat a l’empresa Pau i Formiguera, SL, però aquesta feu fallida i calgué buscar-ne una altra. La recerca es perllongà per espai d’un any, passat el qual la reforma fou adjudicada a Construccions i Reformes Integrals, SA, empresa que sens dubte hauria portat la feina a bon port, si en l’endemig no hi haguessin hagut eleccions, que canviaren no pas profundament, però sí prou com per dur-lo a un atzucac, el panorama polític del poble, atès que, no disposant cap partit d’una majoria nítida, calgué formar una coalició de sis, de natura diversíssima en tots aquells aspectes que no feien referència estricta al creixement del nucli urbà, i encara aquí els uns deien que s’havia de fer pel nord, els altres, pel sud, els altres per nord-oest i uns, encara, per totes les zones que permetia l’extensió territorial dels camps que, abandonats o improductius, havien de cedir ara a les noves mostres de la civilització del confort i les cases amb vistes.

Succeí que les obres del parc estigueren aturades durant dos anys des que la coalició sixpartita començà de governar el poble, però passat aquest temps, un ple municipal brevíssim –si calia jutjar per les informacions que transmeté la televisió local, el més breu que es recordava des de feia molt de temps– decidí per unanimitat que es reprengués l’embelliment i l’agençament del parc de la Font de Ferro –influint en aquesta decisió, d’acord amb un rumor que s’escampà aviat pel poble i que, per la natura mateixa d’aquesta forma difusa de transmissió d’informació, ningú, mentre el difonia, no sabia del cert si s’adequava a la veritat estricta dels fets, i hi era fidel i ajustat– una requalificació de la part del parc que donava a mar, darrera de la qual s’amagaven interessos obscurs que amb tota probabilitat fóra injust de desvetllar, per temor de mancar a la veritat i per no atiar amb un rum-rum el que, de ben segur, no era altra cosa que un foc d’encenalls.

Represes les obres, els paletes i jardiners de l’empresa Construccions dels Sis, SA s’hi estigueren dos anys, període durant el qual el parc quedà tancat a les visites dels veïns o de qualsevol persona que volgués penetrar-hi, essent només animals feréstecs els qui tenien un dret que les tanques que, amb el pas del temps i en una població propera a la costa, s’havien rovellat, negaven a les persones, de la manera més física i, doncs, eficaç, com es poden indicar les conductes que hom considera il·lícit de seguir.

I així, el dia 23 de març d’aquell altre any, just quan en feia cinc que Pere Font i Riu havia dipositat les ampolles a la vora del contenidor –i no pas perquè es volgués celebrar cap efemèride, sinó perquè el destí juga de vegades amb les persones i amb les situacions, i prepara confluències que els més espirituals atribuirien a l’obra d’un déu o més, segons la religió practicada, i els més aferrats a la terra i a la materialitat, al concepte més vague i menys compromès de “coincidència” – succeí que l’alcalde del poble, el senyor Joan Costa Estaràs, juntament amb el regidor de Cultura, senyor Pere Jaumandreu i Ferrer, la regidora de Mediambient, senyora Mar Costa i Montanyà, la regidora d’Afers Socials, senyora Maria Crivillé i de la Paz, el regidor d’Economia i Promoció, senyor Juan Fernández de Ochoa, la regidora de Participació Ciutadana, senyora Anna Juárez i Comaposada, el regidor de Turisme, senyor Pere Solimar i Carulla, el regidor de Planificació Urbanística, senyor Josep Puig Casas, el regidor d’Immigració i Nous Ciutadans, senyor Mohammed Abdul i la regidora d’Actuacions Cíviques, senyora Eugènia Torrijos i Capdemunt, inauguraren el parc remodelat que, a partir d’aleshores, passà a anomenar-se Nou Parc de la Font de Ferro.

Fou una data festiva per a la població i per als regidors que, l’un rere l’altre, destacaren en llurs discursos, que tendien a assemblar-se entre ells i que en cap cas no haurien ocupat, per a qui hagués pogut comprovar-ho amb la lectura dels papers, més de dos o tres paràgrafs, l’enorme progrés que, per les ciutadanes i ciutadans de la població, representava disposar novament d’aquell parc, adobat ara de cap a peus.

Els discursos foren pronunciats, els uns amb més vehemència que d’altres, en un empostissat que, per aquella confluència de les coses que abans s’ha atribuït sia a la influència de la divinitat, sia a la casualitat mateixa, s’havia bastit a sota de l’arbre en què, cinc anys abans, aquells cinc joves que ara ja havien entrat al món professional, anant a raure a diverses constructores del país, havien penjat les cinc ampolles amb què, en temps despreocupats, havien volgut d’una banda decorar la vegetació d’una manera transgressora i, de l’altra, competir entre ells pel que fa a la quantitat de líquid que cadascú havia estat capaç d’abocar.

I s’havia esdevingut que, tot i el pas del temps, i malgrat les obres, les ampolles no havien desaparegut del lloc on havien estat col·locades ans, víctimes de les heures, o tal vegada protegides per elles, hi havien quedat com incrustades, integrades per sempre més en la morfologia del paisatge, creant aquella combinació de plantes i vidre acaronant-se entre si, especialment quan era colpida pel sol i brillava, una curiosa i, per què no dir-ho sense temor de manifestar la commoció espiritual que provoca en tots els homes la contemplació de la bellesa, un delicadíssim contrast de natura i artesania, una harmonia ben aconseguida entre el que fem i el que ens trobem fet.

Tanmateix, aquest contrast delicat, aquesta curiosa presència d’elements no pensats originàriament per a trobar-se en un parc, no fou advertit pels senyors Joan Costa Estaràs, Pere Jaumandreu i Ferrer, Mar Costa i Montanyà, Maria Crivillé i de la Paz, Juan Fernández de Ochoa, Anna Juárez i Comaposada, Pere Solimar i Carulla, Josep Puig Casas, Mohammed Abdul i Eugènia Torrijos i Capdemunt, o almenys res no indicava que ho hagués estat, ni en els seus discursos ni en els comentaris que proferien en la suca-mulla que s’havia organitzat a continuació, i en la qual els ciutadans formulaven als seus representants denúncies relatives a l’estat de brutícia del seu carrer o al projecte de variant de la carretera C-69, que hi havia de passar innecessàriament.

Succeí que aquell vespre, el senyor Francisco Peláez, gerent de l’empresa Happycity, SA, que es dedicava a la prestació integral de mobiliari urbà i decoració de ciutats, arribà cansat al poble, on havia anat a viure, amb la seva família, feia un any. Repapat al sofà, parlava al seu fill menut sobre com li havia anat la setmana, mentre aquest mirava la tele, tot fent zàpping. I així, casualment, aquells dos membres de la família Peláez sintonitzaren el canal del poble, que emetia un reportatge amb entrevistes diverses sobre el valor que tindria per a tots plegats el Nou Parc de la Font de Ferro.

En una de les escenes, el nen Peláez, no parant esment als discursos dels polítics i fent-ho, en canvi, en els decorats, detectà que un dels arbres que hi havia darrere de l’empostissat havia estat decorat d’una manera ben original per a aquell esdeveniment: aquelles ampolles li semblaven molt gracioses: qui sap si alguna d’elles contenia missatges secrets, com passava sovint als llibres que li feien llegir a l’escola i que la família guardava, acuradament, al costat de l’enciclopèdia.

El pare Peláez, de primeres, anava seguint la corrent al seu fill homònim, sense parar gaire esment al que mostrava l’aparell, però, davant la insistència d’aquest darrer, es fixà en les ampolles i comentà que, efectivament, l’ajuntament havia tingut una idea original. Indicà al fill que li agradaria que algun dia esdevingués enginyer, o arquitecte, o advocat, i pogués treballar en projectes d’aquesta mena, i ser un home de profit.

Després d’alguns comentaris més sobre la programació de la tele, i d’alguna pregunta breu sobre l’evolució de l’escola, a la qual seguiren sempre respostes de la mateixa natura, els dos membres de la família Peláez que l’estaven mirant, el pare i el fill petit, s’afegiren als altres dos, la mare i el fill gran que, de la cuina estant, havien preparat un sopar frugal. El sopà transcorregué entre silencis i comentaris estereotipats i, després d’una estona conjunta de visió de la tele, la família Peláez, llevat del fill gran, que es quedà una estona més a xatejar, se n’anà a dormir.

Aquella nit, el senyor Peláez no podia dormir tranquil, perquè al matí havia tingut una enganxada amb el cap de personal, motivada aparentment per una informació que no s’havia d’haver transmès però que era, en el fons, somoguda per l’estat de l’empresa que, des de feia uns mesos, proporcionava uns resultats més aviat magres, fins al punt que no era rar el pensament que potser resultaria millor, indemnitzant els treballadors, de tancar i, aprofitant les prestacions d’atur que rebria cadascú, buscar una altra ocupació més rendible. I mentre caboriejava d’aquesta manera, el senyor Peláez, repassant el que li havia passat durant el dia, amb un procediment no estrictament cronològic ni endreçat i de vegades, fins i tot, recomponent, alterant i falsejant les escenes –de manera que, per exemple, era el fill qui parlava amb el cap de personal– recordà el comentari que aquell li havia fet, relatiu a l’originalitat de les ampolles, cobertes d’heura.

Pensà el senyor Peláez que la seva empresa, que necessitava una empenta per a seguir endavant, podia oferir, com un dels nous serveis a les ciutats, una decoració com la que havia sortit a la tele, a la qual calia conferir més sofisticació, posant-hi, per exemple, il·luminació, però partint tanmateix d’una idea bona. I fou així com, aixecant-se del llit, s’adreçà cap al parc, a les quatre de la matinada, havent comentat al fill gran que no era bo de xatejar fins tan tard, i tancant la porta.

2 comentaris:

NÚRIA PLANELLS ha dit...

Ja veig que no has canviat.. segueixes amb els teus articles tan llargs!! (però interessants eh!)

Bé, un petó!

Berta ha dit...

Hola Martí!

Sóc la Berta Cánovas, ex-alumna de l'IES, suposo que t'enrecordaràs de mi encara!

He estat llegint la novel·la que has escrit i m'he quedat amb les ganes d'una tercera entrega. Sembla que al senyor Peláez se li ha il·luminat el llum gràcies a un acte de gamberrisme. hehe.

Et vaig escriure un mail a la direcció de la UOC però no sé si l'has llegit, bàsicament perquè mai em contestes cap correu. Tampoc sé si mires molt aquell correu, però no en tinc cap altre.
El cas, que al juny vaig anar a l'institut a tornar-te un diccionari etimològic que tenia teu de quan vaig fer la selectivitat (que ja era hora era tornar-lo) i només volia saber si ja estava sa i estalvi a casa teva o si no l'havies trobat a la guixeta on te'l vaig deixar.

En fi, si vols contactar amb mi ja saps on sóc
bta_cat@wanadoo.es

espero que et vagi tot molt bé i que ens comuniquem una mica!

Segueix amb les entregues que vull saber què passa!

Una abraçada
Berta