Els sedants

Aquest dimarts, Miquel de Palol publicava un article extraordinari a l'Avui, intitulat "La selva civilitzada". Dissordatament, no he tingut temps fins ara per a contestar-li.

Una de les idees que més em va colpir d'aquest article, precisament perquè l'he viscuda fa poc, és la constatació que la nostra societat disposa actualment d'uns mecanismes molt eficaços perquè la gent més revolucionària en quedi completament apartada, neutralitzada, estancada en un 5% que fa una mica de nosa però és incapaç de provocar cap canvi perillós.

Concretament, Palol se centra en la droga, un fenomen que fa que les ments més imaginatives i amb idees de canviar les coses quedin immediatament a la cuneta de l'esdevenir social perquè, un cop enganxats, no tenen altra preocupació que la subsistència diària (en aquest cas, la cerca de porros) i, com és sabut, cap societat ni cap persona que es mogui en un nivell de subsistència pot aspirar a crear res que perduri mínimament.

Dic que aquesta idea m'ha colpit especialment perquè conec, a l'institut, casos que pertanyen exactament a aquesta tipologia. Si m'estimés menys aquestes persones, en podria dir els noms i tot, però els respecto massa. Són gent creativa, rebel, que veuen les múltiples incongruències del món en què vivim amb més claretat que no la resta. Són gent sensible, afectuosa, d'aquells que vols tenir com a amics perquè és un plaer deixar que el temps s'escoli al seu costat. Però també són gent vulnerable, i cauen com a mosques davant del capitalisme salvatge que ells precisament tant denuncien i que els acaba engolint i paralitzant de cap a peus.

Una segona reflexió que em va venir al cap llegint aquest article és la següent: Internet no és, també, un instrument poderós d'anestèsia? Recordo que quan va sortir el diari independentista directe.cat, un dels articles d'opinió s'intitulava "Internet és el nostre metge". No serà, més aviat, el nostre botxí? Vull dir que quan un està molt emprenyat perquè veu que el seu país s'ensorra i tothom riu les gràcies al Zapatero dels collons i als seus fel·ladors, ara el que fa és escriure en un blog, que llegiran unes quantes persones -poques- que són precisament de la mateixa corda que ell. D'aquesta manera, als que som una mica més grans i tampoc no ens resignem a la injustícia, la societat també ens reserva un sedant miraculós. Vegeu, si no, quantes guixades hi havia a les parets del país abans d'Internet amb lemes com "Catalunya lliure" i quantes n'hi ha ara: tota aquesta ràbia queda virtualitzada a Internet, etèria sobre una pantalla, i viatja entre ordinadors amics sense gaire efecte ni rumb concret.

I, el pitjor de tot, potser és el següent: cap d'aquests sedants no ha estat inventat maquiavèlicament pel poder per a collar els seus súbdits. S'han produït per generació espontània, per evolució de les coses, de la tecnologia i de la societat de consum i han acabat, malgrat elles o sense la voluntat premeditada d'elles, colgant les darreres escletxes de dissidència.