diumenge, 8 de juliol del 2007

L'amor que ens inventem

Estic convençut que encara hi ha molta gent que creu en l’amor. Vull dir, que creu en l’amor de parella, és a dir, que creu que hi ha la possibilitat, amb una persona, de fer-hi sexe i d’estimar-la també d’una manera abnegada, pura, que desvetlli els sentiments més nobles de l’ésser humà.

A aquestes persones els preguntaria el següent: creuen que, en una relació sàdica, també hi pot haver, a la vegada, un sentiment noble i immaculat d’estimació? És a dir, creuen que, després d’haver fuetejat la noia amb qui estàs, o que t’hagi fuetejat ella a tu (no distingirem, ara, entre sadisme i masoquisme) un es pot dir a l’altre “carinyo meu, els l’estrella que, per a mi, brilla més en el cel”? Oi que no? Doncs, pel mateix motiu, em sembla evident que és una equivocació pensar que les relacions de parella -que són, essencialment, relacions sexuals (i, per tant, relacions primitives, destinades a alliberar-nos d'impulsos molt sovint relacionats amb la violència)- hagin de tenir un component amorós implícit o per desenvolupar.

Perquè, al capdavall, quan busquem una noia o un noi, en definitiva el que busquem és satisfer el nostre desig sexual. És així de clar i més val que ho reconeguem d’una vegada i deixem de pensar en el que hauríem de ser, reconeixent finalment la immundícia del que som. Alguns joves que em tenen confiança m’expliquen que les seves relacions de parella consisteixen bàsicament en això: trobar-se quan poden, quan els pares de l’un o de l’altre han fugit de casa, i cardar pels descosits, fins que no poden caminar de mal que els fan les anques. I això, amb el temps, es dissimula, de la mateixa manera que de petit etzibes a un que no t’agrada “fill de puta” i, quan has rebut el primer clatellot, prefereixes manifestar-li que agrairies que desaparegués del teu davant. Es dissimula, però ni desapareix ni es transforma, perquè els instints primaris formen part de la natura mateixa de l’ésser humà, i canviar-los seria com pintar-nos les orelles de verd o fer-nos créixer un nas llargarut i escrutador.

És una pena que, entre els molts defectes que va cometre Déu en crear la raça humana, creés aquest del bovarisme, és a dir, la tendència de pensar que pel simple fet de cardar amb nosaltres una persona ja n'està enamorada. Això no sol ser mai així: més aviat, un enamorament d'aquesta mena seria una anomalia i, com a tal, una malaltia. La gent fa sexe per descarregar tensions, i no li importaria -al contrari, és el que desitjaria tothom- fer-lo amb una persona diferent cada dia si això fos possible i no comportés una inversió extraordinària de temps, la pesadesa d’haver-se de presentar cada vegada davant de desconeguts i el risc de contraure malalties i febrades.

Les coses són així, però hi ha molta gent que s’entesta a creure en la vinculació entre amor i sexe; és més, n’hi ha molts que no volen fer sexe si no hi ha amor i, com que no n’hi sol haver, s’inventen històries fantàstiques de princeses i prínceps blaus que els enviaran missatges així que, a la matinada i fugint de casa seva, agafin el cotxe, quan en realitat el que fan és posar-se “Los 40 principales” i entretenir-se amb alguna melodia de tonada que s’enganxa. Això si no envien un SMS a la propera cita, per quedar-hi aquella nit.

L’amor conjugal és, doncs, sexe. Per això sempre es basa inicialment en la bellesa física, com es pot comprovar ben fàcilment entrant en un xat: si algú s’hi entreté, veurà que una mateixa conversa animadíssima i que ha arribat a un to d’una intimitat deliciosa se'n pot anar en orris en dos segons enviant la fotografia d’una persona lletja o, contràriament, pot arribar a l’orgasme virtual trametent el cos d’algú que es faci mirar. Per aquest motiu, també, un cop ha passat l’atracció física, la majoria de parelles se separen: no entenc, en relació amb això, com és que la taxa de divorcis encara és tan baixa, perquè si s’obeís estrictament a la natura s’hauria d’apropar al 100%. Deu ser que les convencions socials encara pesen molt.

No crec, doncs, en absolut, en aquesta mena d’amor que podríem anomenar conjugal. Sí que crec molt en l’amor, però en un altre tipus d’amor: l’amor pel país, pel progrés de la gent, pels pares o per la família, per algun amic que t’ha ajudat en circumstàncies difícils, per algú que cobeges platònicament i mai no gosaràs ni arribaràs a tocar. Però no barregeu, sisplau, amor i sexe i, si creieu estar enamorats de la vostra parella, pregunteu-vos sempre si diríeu que no a una Claudia Schiffer o a un Brad Pitt. I, sobretot, si hi diria que no la persona amb qui us fiqueu cada dia al llit.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Estic totalment en desacord amb aquesta opinió teva sobre l'amor. Es ben veritat que entre l'amor i el sexe hi hha una gran diferència, però t'haig de dir que no sempre quan volvem estar amb algú ho fem per satisfer el noste apetit sexual.

Saps molt bè que jo fa poc que ho he deixat amb la meva parella i era per que ell tenia una visió molt semblant a la teva de l'amor, quedar un dia per anar per feina, i després quedar altres dies com "amiguitos".

Quan estimes algú, l'estimes més enllà del concepte físic, de les relacions que puguis tenir o no.

Segons la teva idea hauria d'haver seguit amb ell perque així podia continuar tenint relacions sexuals?
em sembla a mi que no.

i en quant al que dius que l'amor es basa només al aspecte físic... t'haig de dir que no es així. jo e estat enamorada d'algú que no es l'home 10, ni podria ser model, ni es el prototip ideal d'home. per saps que? me l'estimava pel seu caracter, per que m'ho passava genial amb ell, perque em feia sentir diferent...

en fi... tu seguiras pensant el mateix sobre l'amor, pero ja et dic que el que em vas dir no es cumplirà: jo no tindre una vida amorosa desastrosa.

vagi be

Nynfula

Anònim ha dit...

Martí, será que no hemos hablado largo y tendido sobre las relaciones humanas, y no menos del amor y del sexo entre éstas.

Debido a tales conversaciones sé porque dices muchas de las cosas que dices, cosas que sin haber hablado contigo sobre el tema pueden quedar un poco faltas de fondo, pero que sin duda lo tienen.

El amor y el sexo, el sexo y el amor, ¿juntos o por separado?

Sabes que estoy de acuerdo en que son dos necesidades básicas que todo ser humano busca satisfacer, todos necesitamos sentirnos queridos, amados, cuidados, y al mismo tiempo querer, amar y cuidar de otro ser humano. Por otro lado hay una lívido que nos empuja, que nos lleva a los actos menos castos a ojos de esta sociedad.

Lo ideal, y es sobre la base en la que se funda esta sociedad nuestra, es que ambas necesidades convivan y se focalicen sobre la misma persona, tu pareja, mujer o marido.

Esta estructura en el mundo tradicional-conservador se aguantaba por un pilar de paciencia, tolerancia y resignación alimentado por unos frenos sociales muy estrictos y punitivos.

Esta presión social hoy en día no es tan radical, la verdad es que es bastante laxa, incluso simpatiza con los que utilizan sus libertades personales por el objetivo de ser feliz.

Es decir, la estructura de pareja tradicional se caracteriza por concentrar en la otra persona la satisfacción sexual y afectiva mutua, que "se aguantaba" gracias a presiones sociales tradicionales.

Hoy en día, estas presiones se han debilitado mucho, con lo cual entran en juego la intolerancia y el egoísmo conyugal, es decir, lo que se aguantaba antes, ahora ya no se aguanta, y e aquí los cuantiosos casos de divorcios, separaciones y rupturas que se dan en conocidos y allegados.

Este problema parte, de que tradicionalmente la sociedad te obliga a mantener una pareja afectiva y sexual, y lo que se esta dando es la dualidad de estas, es decir, tener personas con las que satisfaces las necesidades afectivas y otras con las que satisfaces las necesidades sexuales.

Visto de este modo sería ideal, tienes todas las necesidades cubiertas, es más, puedes añadir el factor diversidad, que como comentas es instintivo, evitas todos los problemas "conyugales", es decir, es la coyuntura ideal en términos instintivos. Ahora bien, ¿qué hace de esta situación, algo imperfecto? Precisamente este gen criado a fuego lento durante nuestro crecimiento, desarrollo y educación, que nos prepara para ser seres sociables. Este gen es el que te machaca cada día diciéndote que debes encontrar a una pareja con la que puedas ver la vida de color de rosa y las nubes algodón de azúcar.

Creo firmemente que el querer pareja y el invertir tanto tiempo y recursos en encontrarla y mantenerla es algo artificial, socialmente creado pero muy y muy arraigado en nuestra cultura, en nuestro credo social.

Pero no por ser artificial es inexistente y por tanto carente de influencias. Por decirlo de algún modo, yo soy "víctima" de este gen, yo busco pareja, y la busco por el amar y ser amado y por el cuidar y el ser cuidado, sin olvidar la siempre presente satisfacción sexual con la misma.

Y esta esperanza de encontrar pareja da sentido, en parte a mi vida, y es la que me hace levantarme un poco más deprisa cada mañana.

Concluyendo, somos animales instintivos pero a la vez sociales, esto nos lleva a conflictos internos entre las pautas que marca la sociedad y las que sentimos en nuestros adentros, este conflicto, lejos de ser resuelto, nos precipita a un estado de inconformismo, por un lado queremos la pareja ideal, que por inexistencia nos frustra, y por otro la satisfacción de nuestros instintos en un entorno que los penaliza si no es con la misma persona.

Debemos vivir e intentar ser lo más felices posibles con nosotros mismos y con la gente que nos rodea, y hacer de esto el objetivo en esta vida.

Anònim ha dit...

L'amor a la família, dius.
I com es fan les famílies, eh?