El toro de l'Hereu

De la mateixa manera que tots els rumors són certs fins que no es demostri el contrari –i fins ara mai ningú no m’ha demostrat el contrari de cap– també totes les coses obeeixen a una lògica no casual i amb significat simbòlic, fins que no es demostri el contrari –i aquí tampoc no s’ha produït mai cap excepció. El símbol, heus aquí la clau de tota evolució humana, de qualsevol cohesió social.

El PSOE i la pelleringa que li penja, ICV, governen ara en minoria a Barcelona. I com comencen el mandat? Doncs, evidentment, d’una manera simbòlica: amb mala llet contra ERC i amb simpatia cap a l’España de sempre, l’eterna i la immortal, la del toro que Minos va tenir, com a mínim, la delicadesa de salvar. I és així com el PSOE, que havia declarat Barcelona ciutat antitaurina l’any 2004, decideix ara que la millor manera de fer mal és enterrar el seu propi projecte, talment la iracunda Medea, i organitzar una festa cañí a la qual convida tota la seva intel·lectualitat, encapçalada per en Joan Manuel Serrat, el de la papada tremolosa.

Tot són hurras a Barcelona, vivas i olés al diestro, corridas no dels progres d'abans, dels del "fes l'amor i no la guerra", sinó de les de sempre: corrides de sang, vermelles, que és el color que sempre s’ha portat a España, fins al punt que hi ha quedat incrustat a la bandera, emmarcant precisament el toro que antany fou patrimoni d’Osborne i ara ja ho és de l’essència mateixa de la civilització espanyola (i perdoneu per l’oxímoron).

I així els nostres joves exulten davant del poderío de la raza, i no poden entendre com en Carod Rovira vulgui prohibir la manifestació artística més bella que ha parit la ment humana, després de l’Acròpòlis d’Atenes: http://www.fotolog.com/maikelover/35218633.

Mentre esperem que la cultura espanyola s’acabi d’imposar i un dia ens tirin una cabra daltabaix d’una de les torres de la Sagrada Família, si no se l’han carregada abans (recordo als ignorants que llançar una cabra d’un campanar és un dels costums refinats de Castella), un no pot deixar de lamentar que aquesta vegada, la víctima siguem no només els catalans, que al capdavall ja hem vingut a aquesta vall de llàgrimes a patir, sinó un dels animals més bonics i nobles que s’ha empescat la natura.

Amb les banyes arranades; havent suportat durant hores sacs de sorra penjats del cap que li han de provocar l’esgotament; havent patit cops i nafres als testicles i als ronyons; havent-li estat provocada una diarrea perquè, sense aigua al cos, sigui més feble; fregats als ulls amb greix, perquè tingui la visió més borrosa; dessagnat amb llances que li trenquen els vasos sanguinis; convenientment abanderillado perquè les hemorràgies s’estenguin pertot; castigat amb arpons i aconseguint així que els esqueixaments interns siguin més virulents i la mort, més cruel i patètica; ataconat amb una espasa de 80 centímetres i tractat amb el descabello, una espasa amb ganiveta; rematat amb una estocada que li migparteix els pulmons i el diafragma i li arriba a l’artèria, el toro mor, finalment, i gràcies a Déu, víctima de la seva pròpia hemorràgia i de la sang que s’empassa, produïda per ell mateix.

Heus ací el progrés. Perquè els avenços de la humanitat mai no són definitius, de la mateixa manera que després de Pèricles vingué la llarga edat mitjana. Heus ací el que ens espera si deixem governar els socialistes i els ecologistes protectors d’animals, els de l’esquerra de debò.

CiU o C?

Aquesta vegada m’haureu d’excusar per la grolleria, però no se m’ocorre una manera més gràfica i precisa d’expressar-ho: CiU ens té acostumats a posar-nos calents i, quan ja ho estem, a dir-nos: “i ara, us feu una palla”.

Per aquest motiu, no paro el més mínim esment a tota la polèmica Duran-Mas que omple algunes pàgines de diaris. Tots sabem com acabarà i, personalment, afegeixo que és difícil que CiU canviï d’estratègia fins que no tingui una davallada electoral sonada, i de moment no és així (encara que ells saben perfectament que hi ha factors que emmascaren el profund desencís de la gent amb el partit, com ara l’abstenció, que els afavoreix, o el fet que ERC ho faci malament en alguns aspectes clau, no pas en tots els que es diuen).

Sabent, doncs, que tot això que escriuré és totalment inútil, perquè potser demà ja ni se’n parlarà, d’aquesta qüestió, m’atreveixo a dir que la separació de Convergència i Unió seria una gran notícia per al país.

CiU va ser durant molt de temps el que els politicòlegs anomenen un “catch-all party”: és a dir, com diu clarament la fórmula anglesa (els que no anem dellà de l’Ebre també en sabem, d’anglès: el que passa és que hem de fer mil giragonses si no volem passar per Madrid), un partit que volia arreplegar vots d’on fos, amb un vague sentiment de catalanitat amb el qual es podia sentir identificada la major part del país.

Com ha demostrat molt bé l’Hèctor López, actualment les coses han canviat, i la gent (almenys la que està més informada i segueix l’actualitat) vol que els polítics es mullin més: han de dir si volen una Catalunya catalana o la volen espanyola. Perquè aquesta és l’única qüestió de gran abast polític que encara queda pendent de resoldre a Catalunya.

Durant molt de temps, els espanyols van dir que la política estava allunyada de la gent perquè era “nacionalista”, i a la gent això no li interessava. Ara hi ha un partit “no-nacionalista” i, si no m’erro, la participació de les darreres eleccions ha estat la més baixa de la “democràcia”. Per tant, com a mínim el que podem dir és que el “no-nacionalisme” encara interessa menys que el “nacionalisme”.

Dins d’aquesta situació, CiU s’haurà de definir algun dia. Aprenent dels errors d’ERC, aquesta definició hauria de ser menys verbal i més pràctica. No cal que CiU digui que és independentista, però sí que cal que faci gestos que tinguin clarament un abast i una practicitat independentista. Per exemple: és positiu que Mas hagi signat a favor del dret de les nacions de convocar referèndums d’autodeterminació, i seria bo que CiU impulsés aquest procés que és, en el fons, un simple gest de transparència democràtica.

Mentre CiU no es defineixi, és a dir, mentre faci com ara, anirà fent la viu-viu. No crec que tingui, de moment, un gran daltabaix electoral, però sí que patirà un devessall de vots continu i no resultarà un partit engrescador. Jo mateix el vaig votar les darreres eleccions més que res per castigar ERC, no pas perquè em senti emotivament vinculat a l’estratègia de la federació regionalista.

Si CiU, en canvi, es defineix, li passaran coses segures i coses insegures. La segura és que tota l’artilleria mediàtica se li tirarà al damunt, encapçalada per “La Vanguardia” (encara que aquest diari sempre és fàcil d’acontentar per altres mitjans). Les insegures poden ser que guanyi vots o que en perdi: jo més aviat penso que en guanyaria, perquè hi ha molta gent destrempada que el que voldria seria una política enèrgica, segura i de gestos ferms cap a l’alliberament (i per tant la millora molt substancial de les condicions de vida) del país.

D’altra banda, penso que hi ha moments en què cal fer les coses per sentit de país i per coherència: CiU sap perfectament, entre altres motius perquè ho té molt ben estudiat la seva fundació (Catalunya Oberta) que la situació actual porta inevitablement i amb rapidesa cap a la dissolució de la nació. Un partit que s’anomena “nacionalista” (un adjectiu que a mi no m’agrada gens; jo sóc simplement independentista) no hauria de permetre que passés això, i hauria de lluitar amb tots els mitjans al seu abast per a evitar-ho, ni que fos pagant el preu de la desaparició com a partit que, en aquest cas, hauria equivalgut també a la desaparició de Catalunya.

En tot aquest raonament, què hi pinta en Duran? Doncs bé, deixant de banda que es tracta d’una persona impresentable (per exemple, té tot l’any una suite llogada en un hotel de Madrid, pagant nosaltres; és un dels diputats més absentistes del parlament de la metròpoli, segons que publica el mateix parlamet espanyol), ideològicament -i això és més important- en Duran representa el passat: representa l’intent de construir ponts per mil·lèsima vegada amb Espanya, esperant que dintre de dos o tres anys una nova riuada se’ls entorni a endur aigua avall. L’estratègia d’en Duran s’ha provat des de totes les formes possibles amb governs de tota mena i en les circumstàncies més variades i sempre ha fracassat, i sempre fracassarà, per la senzilla raó que les colònies no negocien amb les metròpolis: s’hi sotmeten, les abasteixen i, quan estan molt fartes, se n’independitzen.

Recomano al lector que llegeixi una anàlisi molt brillant d’en Duran. La trobarà a http://in.directe.cat/hector-lopez/bloc/duran-el-freaky. També li recomano que llegeixi un article d’un dels màxims defensors de Convergència, en Salvador Sostres, que ja ha expressat clarament que si CiU presenta a Madrid en Duran no pensa votar la coalició:
http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=7862.

Però, repeteixo: penso que més que un tema visceral de les simpaties o antipaties que pugui representar aquest personatge (i a mi em provoca tota mena d’urticàries) el tema és d’estratègia. Les persones passen, les idees tenen voluntat de perdurar. L’estratègia d’implicar-se més amb Espanya és justament la contrària de la que cal, i només pot provocar algun benefici personal (un ministeri per a Duran o alguna partida extra per a CiU) però mai cap benefici ni a curt, ni a mitjà, ni a llarg termini per a Catalunya.

Penso que CiU faria bé de reflexionar sobre això i, veient que en Duran no pensa baixar del burro, trencar definitivament la federació. Això provocaria la desaparició immediata d’Unió, un partit del qual mai no he conegut ni un afiliat i, a la llarga (potser no a curt termini, eh!) una recuperació de Convergència i, de retruc, un augment de l’autoestima del país, que ara necessitem més que el pa que mengem. Convergència manté Unió no perquè Unió tingui estranyes connexions i influències empresarials, com afirmen els mitjans (quines són aquestes influències? les conserves Dani, potser?) sinó perquè Unió és l'element d'espanyolisme que ha fet de contrapès d'alguns "exabruptes" de Convergència. Espolsant-se Unió, Convergència té un camp verge i ple de possibilitats al davant: el de defensar l'autodeterminació amb gent de carrera i corbata, amb advocats i economistes i no pas amb poetes i filòlegs. No és un camí fàcil, però és un camí que molta gent demana íntimament, i porta a un cim tan esplendorós, on corre una aigua tan fresca i deliciosa, que el cap i el cor de molts ens diu: "dóna'm la mà i anem-hi".

Ells són aquí, entre nosaltres. I nosaltres, on som?

Ahir al vespre es va produir a Pineda l’esdeveniment més multitudinari, apassionat i sorollós que he vist mai en aquest poble en els cinc anys que fa que hi visc i en els trenta-sis que fa que hi tinc relació. Arran de la victòria del Reial Madrid, Pineda va esclatar en una joia orgiàstica, segurament la més important de la història de la població.

Bo i vivint en un setè pis, durant dues hores i escaig em va ser impossible treballar: desenes i desenes de coets, clàxons sonant arreu del poble, lluminàries de pertot, crits que pujaven amb un lleuger tuf de cervesa incorporada (o tintorro): “Ala Madrid”, “España, España”, etc.

Que el que dic no és només una sensació meva, sinó que respon a la realitat, ho corrobora el fet que avui, entrant a casa (al davant hi tinc com un petit recer amb bancs, i s’hi asseu gent a llegir “El Periódico”) he sentit dos nois que comentaven que, efectivament, no s’havia vist mai una cosa així a Pineda. Un d’ells deia que volia sortir a comprar un paquet de cigarretes i no va gosar.

Les motivacions de la gent són, certament, inescrutables, i es faria difícil saber per què és del Madrid cada persona que n’és. Jo mateix tinc un alumne independentista que n’és per tradició familiar. Ara bé, el que és indubtable, em sembla és que, a diferència d’altres clubs, als quals la gent pot pertànyer perquè són els dels pobles dels seus pares, per exemple, el Madrid és una altra cosa: ser del Madrid vol dir creure en Espanya, vol dir estar-hi profundament adherit sentimentalment, renegar de les llengües regionals que impedeixen el lliure desenvolupament de la persona i d’en Carod i les seves seleccions catalanes dels collons. A Palafolls hi ha un pis en què un individu ha penjat una bandera del Madrid i una d’espanyola al costat. Adherir-se a Madrid vol dir aliar-se amb la garantia més forta que té Espanya de la seva unitat, creure fermament en el projecte de destí universal que representa la hispanitat.

Personalment, em sembla positiu que a Catalunya aflori el 20% o 30% d’espanyolisme que hi ha. Només si és així podrem veure que la nostra societat està profundament desestructurada i descohesionada i que, com diu el gran López Tena (notari del Consell General del Poder Judicial i no un esquerranós grenyut), el conflicte social esclatarà en un termini màxim de deu anys. Ara bé, en deixar esclatar aquest conflicte, hauríem de tenir clar que nosaltres som més, que som millors i que volem guanyar la batalla. I no és així de cap manera: al contrari, el catalanisme està cada cop més dividit, més perdut i més mancat d’horitzons.

La zona que va de Pineda a Lloret creix a un ritme d’uns 10.000 habitants per any. D’aquestes persones que vénen aquí, no n’hi ha cap de qualificada, entre altres coses perquè la comarca no té indústria ni serveis de qualitat. La gent que ve a viure aquí es dedica a l’obra, si són homes, o al Carrefour, si són dones.

La població diguem-ne indígena de la zona no pot absorbir aquesta allau de gent. Necessitaríem, per exemple, trenta o quaranta instituts, i no els tenim. Així les coses, tota aquesta gent se civilitzen entre ells, al bar o a l’obra quan, descamisats per la calor, fan una pausa i parlen de futbol. També se civilitzen, en gran part, mirant Antena 3 i Tele 5, que són les dues emissores que el turista trobarà indefectiblement en qualsevol bar o restaurant que vagi de la zona.

Aquesta massa de gent se sent profundament espanyola, però no d’un espanyolisme raonat o intel·lectualitzat, sinó d’un espanyolisme banal, com diria Michael Billig. Tots els seus referents són espanyols i com a molt s’adonen que viuen a Catalunya quan han de portar els seus fills a l’escola i algú els atén en català. D’altra banda, a la zona de què parlo no hi ha infraestructures culturals o de lleure poderoses que puguin crear un sentiment de comunitat i d’adscripció al país. Moltes vegades he dit a diversos polítics que caldria en aquesta zona, per exemple, una delegació d’Òmnium Cultural.

A Catalunya hi deuen haver moltes zones com aquesta. Penso, per exemple, en Castelldefels, Torredembarra o Salou. Zones allunyades dels centres de poder i deixades de la mà de Déu (curiosament, la gent té tendència a pensar que Barcelona està castellanitzada, i ho està molt menys que els indrets de què parlo). A mi mateix, quan no tenia cap punt com a professor i m’havien de col·locar en algun lloc, em van donar Blanes, zona no cobejada ni per barcelonins ni per gironins.

Caldria veure quantes terres de ningú hi ha a Catalunya. Segurament ens espantaríem de veure que n’hi ha moltes més que no pensem i que algunes porten noms que associem amb la Catalunya profunda: Olot o Salt, per exemple. També caldria veure que aquestes regions estan creixent enormement i que dintre de pocs anys constituiran bosses importantíssimes d’espanyolisme a casa nostra.

La realitat catalana actual és molt complexa. És cert que està creixent l’independentisme, però també és cert que s’està consolidant un espanyolisme desacomplexat, tasca que va encetar amb molt d’èxit el president Aznar i que ara continua creixent més que per l’acció del govern espanyol, per l’acció de les televisions, per exemple: proveu de mirar un dia l’informatiu d’Antena 3 i veureu que, pel cap baix, hi surt cinquanta vegades la paraula “España” o l’adjectiu corresponent.

Tenim a dins una fera que estem alimentant. A molts ja els va bé; d’altres, com sempre, no se n’adonen; d’altres ens n’adonem però no sabem què hi podem efr. Aquesta fera, algun dia esdevindrà bomba i ens esclatarà a les mans. I pot ser que, com ha passat al sud de França, les nacions més aniquilades esdevinguin precisament les més adeptes a l’Estat. Enlloc no trobareu com al Midi un patriotisme francès tan encès i, a la vegada, per cert, tan cutre. Escolteu, per exemple, les cançons de Michel Sardou.

No tinc solucions per a aquest problema. Em limito a diagnosticar-lo com a molt greu. I continuo afirmant que, si en els propers deu anys, Catalunya no esdevé independent, la cultura catalana i els valors que representa s’hauran diluït per sempre més i sense cap possibilitat de recuperació.

Parlar per parlar: la funció fàtica

La setmana passada vaig haver d’assistir a una d’aquestes sessions de teràpia col·lectiva i triomf esplendorós i definitiu de la burocràcia que, als instituts, s’anomenen “claustres”. Una de les meves activitats preferides, als claustres, és comptar el que costarien a una empresa eficient: 70 professors reunits 2 hores i mitja a 25 euros l’hora són 4.375 euros (sense IVA). És evident que una empresa privada ni s’ho plantejaria, aquesta broma de fer tants de claustres.

Un dels punts més interessants d’aquesta sessió fou el següent. Resulta que un alumne de batxillerat nocturn ha reclamat la nota d’una assignatura a l’inspector d’ensenyament. Si aprova aquesta assignatura, pot anar a la universitat; si no, ha de passar un any més a l’institut. S’entén, doncs, l’interès de l’alumne a reclamar.

Tothom sap que l’alumne no té la més mínima idea de l’assignatura la nota de la qual reclama. Ho sap ell en primer lloc, ho sap la professora, que per això l’ha suspès, ho sap el conserge de l’institut i ho sap el conseller d’Ensenyament.

El tema, però, és un altre: vist que des del punt de vista substantiu no té cap raó de cap mena, en té des del punt de vista formal? És a dir, té dret a presentar recurs per una cosa sobre la qual tothom sap la resposta? Doncs sí: perquè el nostre dret té dos vessants, el substantiu i el processal, i les normes processals garanteixen que ningú no quedi indefens davant de cap situació, encara que tothom qui la conegui sàpiga per sentit comú que allò no té cap ni peus. Recordo, en aquest sentit, que un percentatge molt elevat de judicis es guanyen per maquinacions de tipus processal, que sempre són molt més objectives i fàcils d’establir que les que fan referència al coneixement intern de la causa. Han passat deu dies per a establir el recurs i vostè només en tenia tres? Doncs ha perdut. Que tenia més raó que un sant? És probable, però es podia haver tret la son de les orelles abans.

L’alumne en qüestió va reclamar, doncs, la nota, en primera instància davant de l’institut. Com que aquest va corroborar el suspens, el pupil va decidir interposar un recurs d’alçada davant del director dels serveis territorials d’Ensenyament a Girona. Aquesta és la història, miserable si voleu des del punt de vista ètic, però validíssima jurídicament.

El tema es va discutir en el claustre i s’hi van sentir tres opinions de professors veritablement lamentables, que demostren fins a quin punt els funcionaris estan allunyats de la realitat:

1. Un company va dir que era inadmissible que fos l’inspector d’Ensenyament qui acabés posant la nota, i no el professor. Que no sap, aquest company, que Europa, des de l’Edat Mitjana, té una estructura piramidal? Pare, fill, Esperit Sant. Papa, bisbes, capellans. Director, equip directiu, professors. Gerent, consell d’administració, accionistes. Tot va igual perquè fa segles que hem descobert que cal un principi darrer d’autoritat. Aquesta autoritat que a ell mateix li fa tanta pena que desaparegui. L’inspector d’Ensenyament, que segurament és menys intel·ligent que molts professors, però té més do de gents i verborrea, és l’autoritat màxima en aquests casos. I és normal i bo que hi sigui.

2. Un segon company va dir que la direcció no havia portat bé el cas perquè en condicions normals no s’hauria d’haver arribat al recurs d’alçada. Aportant com a exemple la seva bona gestió –consistent a no canviar el mobiliari de l’institut durant vint anys– va indicar que en el seu llarg regnat com a director mai no s’havia interposat un recurs d’aquesta mena. Doncs si és així, enhorabona: agraeix-ho als déus, però tingues present que la societat és cada cop més agressiva i que cada cop en tindrem més, d’aquests recursos. Si has tingut la sort de regnar sobre bona gent, com a mínim calla i reserva-t’ho.

3. Un tercer company, insistint en la línia que era inadmissible que no fossin els professors qui posessin la darrera nota, indica que l’institut hauria de demanar que la resolució del cas estigués motivada. Aquest individu, ha vist mai la resolució d’un recurs? Sap que moltes ocupen cinc o sis pàgines? Com pot ser que, amb 55 anys, no conegui l’estructura d’un recurs, quan la vida quotidiana ens obliga a posar-ne cada dia?

El claustre de l’altre dia em va fer pensar en una cosa: quantes converses es deuen fer cada dia sense coneixement de causa?, quanta gent es deu estar barallant sense saber de què parla? Més trist encara: quantes disputes es deuen guanyar simplement perquè algú crida més i, davant de la ignorància de tots dos, s’imposa la força?

La discussió va durar mitja hora. 70 professors x 12,5 euros = 875 euros. Més IVA.

Com planta de jardí, abans de la tardor

Com planta de jardí, abans de la tardor
lassada per l’impuls de l’estiu xardorós
les fulles aguantant resisteix l’amargor
de nits que s’acumulen en un viure penós.

I de sobte un ruixat cau de bromes curulles
i tota la penetra, li amara els fonaments
les gotes refrescants rossolen per les fulles
i donen a les rels els millors aliments.

Així és com m’allibera la teva companyia
com aigua que s’endinsa pel fons del meu terrer
i treu de sòl pelat, potent, la millor essència.

Tu ets per a mi la font de tota l’energia
amb la força que em dóna la teva presència
per donar testimoni del que encara seré.

Recurs audiovisual

http://www.youtube.com/watch?v=9y2jtEydPak

La Cecilia

Cada any, ve a passar les vacances a Pineda, al pis de sobre meu, una senyora gallega rabassuda i emperifollada que es nega a parlar en gallec, encara que no li cal, perquè de fet, el castellà que parla ja ho és. La quasilusa viu a Ginebra des de fa molts anys, els mateixos que fa que estiueja a Catalunya. Està casada amb un suís i parla un francès força decent, com puc comprovar cada vegada que el meu pare s’hi enrotlla com una persiana per practicar el seu, de francès.

Aquesta senyora, que viu de la jubilació suïssa, té la barra de pregonar que no hi ha cap país com Espanya, per bé que en va haver de fugir per a sobreviure. Porta al cotxe un toro que si, respectant les proporcions, fos una bèstia viva, obligaria qui el trobés a fugir-ne cames ajudeu-me.

Ara fa una setmana que cada dia, cap a les sis, es posa set o vuit vegades una cançó de la Cecilia, "la del ramito de violetas", que parla de la seva “querida España, esta España mía, esta España nuestra”. Jo tinc feina, que voleu que us digui, i amb aquests bramuls no em puc concentrar. Brams d’ase no pugen al cel, però sí que baixen a la terra.

Avui ja n’estava fins al capdamunt i, quan ha començat la serenata, he obert les finestres de bat a bat i li he engaltat Tiziano Ferro. “Ed ero contentissimo”, una cançó romàntica preciosa que, en versió Midi, sona forta i esplendorosa. Quan s’ha acabat la meva cançó, ella també havia acabat la seva. I de moment veig que Espanya no rebrota.

Demà, si insisteix, passaré al pla B, que seran directament “Els Segadors”. I si em diu que a Catalunya li perseguim la que ella es pensa que és la seva cultura, li recordaré que aquí ens limitem a posar festivament una música més forta i més bona, mentre que a Suïssa, per fer soroll i molestar els veïns, la policia li vindria a casa i li clavaria una multa que li farien passar les ganes d'escoltar la diva de l'horterada.

Els fotologs

Les relacions virtuals –les que es fan, diguem-ne, per Internet– estan mal vistes. Corre la brama que la gent que xateja és una colla de psicòpates i que tancar-se en la virtualitat aïlla del món real i fa esquerp.

La gent que diu això segurament no ha conegut gaire personal “real”. Almenys a mi no em fa falta moure’m per la xarxa per a trobar psicòpates. En trobo cada dia anant a treballar, per exemple, i això que hi vaig amb cotxe i no haig de parlar amb ningú.

Personalment, faig servir Internet una mica per a lligar, molt per a treballar i bastant per a informar-me. Per tant, les activitats que faig per Internet respecten la mateixa proporció que mantinc en la vida presencial i no he experimentat un canvi brusc de costums des que hi ha aquest instrument, en relació, per exemple, amb el que feia quan estudiava a la universitat.

De vegades també faig servir Internet per a tafanejar i estar al dia del que passa al món. I és així com he descobert que la gran majoria de joves tenen actualment el que s’anomena “fotolog”.

El fotolog és el resum perfecte de la societat actual. Consisteix, per a qui no ho sàpiga, en una pàgina web en la qual el propietari penja quan li ve de gust una foto amb un comentari a sota. Després, tots els seus amics hi van escrivint el que els passa pel magí.

El fotolog és una bon reflex del món que ens ha tocat de viure, com dic, perquè respon a la cultura de la imatge i de l’expressió deficitària. En aquest sentit s’assembla, per exemple, als llibres de text, que cada cop incorporen més dibuixos i coloraines. També respon a la societat actual en el sentit que comença a trobar resposta per al gran drama de la humanitat: tots necessitem afecte, però ens atabala el contacte físic massa seguit amb les persones. El fotolog crea la il·lusió que un és estimat i que té muntanyes d’amics i amants quan, en realitat, aquests li dediquen un o dos minuts del seu temps diari.

El fotolog és un producte clarament juvenil. No m’imagino un avi penjant fotografies de les farres que va fer el darrer cap de setmana. Per tant, reflecteix molt bé les preocupacions dels joves, i m’estranya que encara a ningú no se li hagi ocorregut de fer-ne una tesi doctoral i viure quatre anys tirant de beca.

Com tothom sap, els joves viuen històries d’amistat i d’amor d’un apassionament sense límits. Els amics d’un jove, ara, es diuen “tetes” si són nois i “tatas” si són noies. El “tete” és un amic especial: no hi ha contacte sexual, però sí una comunicació total de totes les vivències, pensaments, emocions i cabòries. El “tete” ho ha de saber absolutament tot sobre tu, i tu ho has de saber absolutament tot sobre ell. Vegeu, per exemple, http://www.fotolog.com/jonny_posh16_69/18810476.

Sobre històries d’amor incondicional, d’una abnegació sentimental al marge de qualsevol adversitat, podeu veure també http://www.fotolog.com/kistis_peke/18847927.

L’adolescent també es caracteritza perquè pensa que té tots els elements, humans i no, en contra. Dintre d’aquesta lluita còsmica en què tot és advers, queda el consol dels amics, que ell veu com a éssers fidels i bons, única part salvable d’un món que el rebutja. Aquesta idea es veu, per exemple, a http://www.fotolog.com/victorr_10/13534884. Clar que no tothom ho fa tan dramàtic, i alguns es dediquen a construir muntatges ben originals: per exemple, una composició artística amb totes les noies que estima: http://www.fotolog.com/pedr091/26203839.

Si l’autor del blog manifesta el més mínim indici de solitud, aversió cap al món o desesperació per les circumstàncies actuals, sol ser freqüent que una caterva d’amics el consolin, dient-li que és el millor del món i que una persona de la seva vàlua no té ni el dret ni motius de queixar-se. Sobretot si la noia o el noi és maca o maco, quan es queixa rep un reguitzell de missatges d’ànim que l’han de fer desistir de qualsevol temptació depressiva. Vegeu per exemple http://www.fotolog.com/lluis_bf/30143356.

Els fotologs també serveixen per a adonar-se que molts joves necessiten sentir-se adscrits a un país, ara que una colla d’hipòcrites diuen que no hi ha nacions i que només hi ha persones. En aquest sentit, molts mostren una espanyolitat desacomplexada (http://www.fotolog.com/yo_flamenkita/10482977), normalment amb arguments de molt baixa qualitat, però alguns argumenten raonablement bé el seu espanyolisme (http://www.fotolog.com/bamburrino/22631890). També n’hi ha alguns, és clar, que es mostren catalanistes, normalment d’una manera també desacomplexada: http://www.fotolog.com/marinanoves/34661561. Aquests darrers fotologs solen pertànyer a joves de la Catalunya profunda.

Hi ha joves en els quals no sembla detectar-se cap necessitat nacional, però sí que se senten, per exemple, molt vinculats a un equip de futbol (http://www.fotolog.com/rueda_yeah/).

En general, els joves no tenen cap mena de pudor a publicar per la xarxa les seves experiències íntimes. N’hi ha un que no amaga la seva passió homosexual: http://www.fotolog.com/erbenny5/15802741. Tampoc no els fa cap mena de vergonya declarar-se obertament fumadors de porros, ans al contrari: en presumeixen: http://www.fotolog.com/dandem/22993979

Com sol passar a la vida real, hi ha gent més simpàtica que d’altres. En general, els fotologs no són l’alegria de la huerta, però encara es troba gent amb “salero”: http://www.fotolog.com/thevirtual/21866843.

Com podrà haver comprovat el lector si ha anat consultant els blocs que he ressenyat fins ara, la majoria d’ells presenten un nombre molt elevat d’allò que, al segle XX, s’anomenaven “faltes d’ortografia”. També són d’una pobresa lèxica notòria i de vegades es converteixen en un diàleg de mots crossa. Un de particularment significatiu en aquest sentit és http://www.fotolog.com/javittuuu/19224210, en el qual s’omplen diversos centímetres de pantalla sense dir absolutament res.

L’originalitat dels fotologs rau sempre més en la imatge que en els comentaris. Algunes imatges estan molt ben treballades, en contrast amb la pobresa del que s’hi diu: http://www.fotolog.com/andreaa25/. Recordem, com deia al començament, que els fotologs són el reflex d’una civilització visual.

Ara bé, el tema estrella dels fotologs, el que més interessa i mou més passions, és el del nostre aspecte físic. Noies i nois hi publiquen les seves millors fotos i esperen que els altres es desfacin en elogis: http://www.fotolog.com/petitonah1108/26192883. Ha de quedar clar que tothom té un cos perfecte i, si hi ha algun indici de dubte sobre algun quilo de més que sobra, s’aporten immediatament proves fefaents que demostren la forma excel·lent i fibrada de la còrpora: http://www.fotolog.com/jonny_posh16_69/18776283.

Sobre l’aparença física de les persones, de vegades es generen discussions intensíssimes, com aquesta, en la qual un plec mal girbat de la roba va fer pensar a molts que el noi presentava una postura o actitud itifàl·lica: http://www.fotolog.com/yo_tosas/10414759 (demano excuses a aquest darrer perquè és l’únic que conec dels que he citat i, a més, me l’estimo molt: molts records, Cristian!).

En fi, ja veieu com s’entretenen els nostres joves. Ara hi haurà qui farà judicis morals sobre tot això, i parlarà de decadència i corrupció de costums. Jo no sóc tan savi per a pronunciar-me sobre aquest aspecte. Només sóc un tafaner, que s’ha volgut aproximar una mica més a la psicologia dels qui, per als professors, són els nostres clients.

Passi-ho bé

Un amic m’envia aquest acudit, que em fa reflexionar sobre una cosa.

Quan agafo l’ascensor per enfilar-me al setè pis, on visc i des del qual encara puc veure un bocinet de mar entre edificis dels anys seixanta, setanta, vuitanta, noranta, dos mil i dos mil deu, sovint em trobo gent que també vol pujar.

Quan, acabat el trajecte, ens acomiadem, aquests veïns meus em solen adreçar un “hasta luego”. Es tracta de la forma de comiat que ha triomfat sense cap dubte a Catalunya, la que diuen tots els joves i la que es diu a totes les zones poblades.

Suposo que, amb aquesta fórmula, els qui l’utilitzen volen donar al seu missatge un aire de joventut, de frescor i d’internacionalitat. És la forma “progre” d’avui en dia.

Jo, en canvi, a l’ascensor sempre dic “passi-ho bé”. Ho dic als catalanoparlants, als castellanoparlants, als sud-americans, als negres i als anglesos que viuen a la meva escala. Trobo que és molt més “progre”, en aquest país de l’espanyolitat disfressada de multiculturalitat, defensar la fórmula tradicional amb què sempre s’ha acomiadat la gent a casa nostra. A més de ser més “progre”, per cert, és molt més perillosa, primerament perquè l’entén poca gent i, segonament, perquè els qui l’entenen deuen pensar que com pot ser que encara quedi gent tan quica.

El “passi-ho bé” m’agrada perquè em recorda la meva infantesa, quan sentia senyores grans pel carrer que, després d’una hora llarga de conversa, en la qual no s’havien dit res perquè tampoc no tenien res a dir-se, es dedicaven amb èmfasi i amb una certa cantarella final un “passi-ho bé”.

També m’agrada perquè tractes l’altre de vostè. Normalment, la gent aquí es tracta de vostè quan són autòctons i s’adrecen amb el tu amb els qui fan cara de forani. Jo ho faig a l’inrevés: tots els xinesos, negres, magribins i sud-americans els tracto de vostè, ni que sigui per demostrar formalment que els considero persones igual que jo. En canvi, els d’aquí sí que els tracto de tu, perquè el món ja el porta gent de la meva generació o una mica més grans, i hi sento una mena de comunitat de vivències i sentiments.

Finalment, el “passi-ho bé” m’agrada perquè vol dir alguna cosa. Vol dir que el que t’ha de passar, que vés a saber què serà (és aquest pronom “ho” neutre i indefinit) ho entomis amb alegria, resignació cristiana i una certa placidesa. En canvi, l’”hasta luego” no em defineix què em diuen. No em queda clar si aquest “luego” serà dintre de poc, dintre d’un any o potser no arribarà mai.

Un dia potser evolucionaré i encara em faré més arcaic i, per tant, més progressista. Diré “estigui bonet”, que és la fórmula que surt a l’Auca del senyor Esteve. De moment, però, no he arribat a tant, de manera que m’acomiado del lector que ha tingut l’amabilitat de llegir-me amb un efusiu “passi-ho bé”.

El progrés social

M'agraden les converses amb en Juanjo. Dóna gust poder parlar amb algú intel·ligent a l'institut, ni que sigui un noi de 18 anys.

L'altre dia em deia una cosa que em va semblar molt interessant. Potser ja l'ha dit algú, però segur que ell hi va arribar tot sol, a aquesta conclusió i, a més, la idea és suggerent.

El tema de debat era el progrés. Discutíem com pot ser que la ciència i la tècnica hagin avançat tant i, en canvi, la mentalitat no ho hagi fet en la mateixa proporció. És una qüestió que molta gent es pregunta sovint, o la remarca: la societat té encara moltes maneres d'actuar i de pensar pròpies de l'edat mitjana, mentre que la tècnica ja ens permet dur a terme una gran part dels nostres somnis (com deia un professor de la facultat, "el més fascinant de viure al segle XXI és que tot el que et pots imaginar es pot fer; només fan falta diners").

Bé, la resposta d'en Juanjo a aquest dilema és el següent. Els científics i els tècnics treballen en petits grups de recerca. Tots saben de què parlen, tenen una formació similar, busquen uns objectius comuns i no s'han de justificar a ningú, llevat, és clar, de la veritat mateixa. Cerquen, discuteixen entre ells, comproven si és veritat el que han trobat i, si ho és, allò va a missa. A la resta, només ens queda callar i acceptar l'evidència que s'ha descobert una nova llei de la natura.

A la societat diguem-ne general passa altrament. Si algú té una idea que la faria progressar, l'ha de fer pública. Per exemple, en un diari, o en forma de proposta electoral. Però aleshores, tota la crosta gruixudíssima d'inèrcies, poders fàctics, poders no fàctics, interessos econòmics i mala llet cau al seu damunt, com les cinc plagues d'Egipte (sí, cinc, no he enumerat cinc ítems?). D'aquesta manera, és difícil que una idea que faria progressar moralment el conjunt de tots nosaltres acabi triomfant, i hom torna a l'anar fent o, directament, a la mediocritat que impera.

La idea és aristocràtica i fa una mica de por de pensar-hi. Primera, perquè un intueix que s'està distanciant perillosament dels altres. Segona, desgraciadament, perquè té la sensació que és veritat.