Teniu dret a aquest regal de Moustaki, si llegiu l'article següent, sobre la nova divisió de poders:
dissabte, 9 de febrer del 2008
La nova divisió de poders
Un dels temes que apareix més en aquestes eleccions espanyoles és el de l'apatia dels votants, que es tradueix en noves propostes com ara l'abstenció o el vot en blanc, que fins ara havien estat marginals i que cada cop més es preveuen com una opció potencialment significativa.
Hi ha un descrèdit del sistema que s'atribueix a la mediocritat dels polítics i a deficències de caire tècnic del funcionament de la democràcia, com ara que no governi obligatòriament la força més votada o bé que les llistes no siguin obertes.
Sense negar els dos elements anteriors, que sens dubte són certs, penso tanmateix que el fenomen és més important del que sembla, i que està relacionat amb un canvi profund de sistema, amb una transició de la democràcia cap a un sistema nou que encara no està prou ben definit, però que té elements d'oligarquia i de tecnocràcia molt clars.
Per començar l'explicació, podríem mirar aquest esquema que he elaborat a manera de resum sinòptic:
(Si feu clic sobre la imatge us sortirà ampliada).
A la columna de l'esquerra podem veure la divisió tradicional de poders, formulada per Montesquieu l'any 1748. Ignoro si a les facultats de Ciències Polítiques encara s'ensenya aquesta teoria, però puc garantir que en els llibres de text d'ESO i batxillerat és l'única que s'explica. I, tanmateix, ha quedat clarament desfasada. Recordem que, segons Montesquieu, el poder de l'Estat es divideix en tres branques:
- La branca legislativa (parlament), responsable de crear les lleis i les alteracions o revocacions de les lleis existents.
- La branca executiva (govern), responsable d'assegurar-se que les lleis es portin a terme; inclou la creació de polítiques i l'elecció de la manera com es fan les polítiques.
- La branca judicial (jutges), responsable d'interpretar la llei i aplicar la llei en situacions específiques.
Si mirem el funcionament d'aquests tres poders en l'actualitat, veurem que pràcticament sempre formen una unitat. El legislatiu (parlament) i l'executiu (govern) coincideixen sempre, i el legislatiu està sempre subordinat a l'executiu. Ho hem vist aquests dies amb el Parlament de Catalunya: per majoria absoluta es decideix modificar el traçat de l'AVE i, per tant, no es modifica. Igualment, veiem clarament com amplis sectors del poder judicial només són apèndixs dels altres dos poders, i així ningú no dubta que els jutges del Tribunal Suprem, del Tribunal Constitucional o de l'Audiència Nacional obeeixen clarament a estratègies de partit i en cap cas no busquen la justícia imparcial.
Al meu entendre, les tres branques de què parlava Montesquieu han passat a formar un únic bloc (amb una petita excepció, que veurem després), que jo anomeno simbolicopolític. Ja comentarem més endavant per què rep aquest nom.
Al costat d'aquest bloc, que per a Montesquieu era la totalitat dels poders de l'Estat i ara n'és només una mínima part, hi ha dos blocs nous i més importants (per això els he marcat amb un color més fosc).
El primer és el poder tècnic, i és el nucli de l'Estat actual. En qualsevol estat modern, les lleis ja no les fa el parlament ni el govern, sinó un equip d'alts funcionaris preparats. Això és així, en gran part, per la complexitat de les lleis actuals, que no poden fer polítics amb poca preparació -en el cas dels catalans, o dels socialistes espanyols, molts d'ells són fins i tot analfabets funcionals.
La primera institució que, a Europa, va inaugurar aquest sistema del poder tècnic va ser la Unió Europea on, com tothom sap, les lleis les fa la Comissió, que està formada per una colla de funcionaris que viuen a Brussel·les i que no tenen cap representativitat popular, ja que han entrat allí per oposició. Hi ha, certament, un parlament, a Europa, però té unes funcions mínimes i només mereix aquest nom per la forma de l'hemicicle, no pas per les funcions que té atribuïdes.
El sistema europeu s'ha anat estenent per tot Europa i, per exemple, a Espanya qui realment mana és un cos de funcionaris molt qualificat que hi ha a Madrid. Aquest cos és invariable amb independència que guanyi el PP i el PSOE, i per això les polítiques espanyoles s'assemblen tant hi hagi qui hi hagi al govern, pel que fa a l'economia, al genocidi bascocatalà, etc. De fet, el poder executiu (que forma part del bloc simbolicopolític) és tan insignificant, que hom es pot permetre el luxe de treure's de sobre els inútils per amunt, és a dir, nomenant-los ministres (Clos, Chacón, etc.). Són càrrecs honorífics, sense poder.
Dintre del bloc tècnic he posat una part de l'antic poder judicial, perquè en alguns casos (per exemple, causes mercantils, civils, etc.) el poder judicial encara no s'ha fusionat amb els altres dos de Montesquieu i no forma part del bloc polític, sinó del tècnic, ja que el duen a terme experts en dret que actuen de manera relativament autònoma.
Juntament amb el poder tècnic, el tercer gran poder de l'Estat actual és el mediàtic. Aquest poder, que comprèn diaris gratuïts, teles, bona part d'Internet, diaris majoritaris, etc. és el que crea les pautes de comportament de la gent, en tots els àmbits. Una frase absurda que apareix a la tele és repetida l'endemà per tot Espanya, i el mateix passa amb tota la resta de comportaments i de valors creats per aquest tercer poder.
El poder mediàtic és el poder que crea la cultura de l'Estat, amb la qual s'identifiquen tots els que hi el segueixen, que és pràcticament la totalitat de la població. D'aquesta manera, la unificació cultural espanyola no s'ha creat pas amb Franco, sinó amb Antena 3 i Tele 5, per exemple. Aquests mitjans fabriquen unes cultures de masses amb les quals s'identifica el gruix de la població, que no pot accedir a la complicació del poder tècnic, massa complex perquè requereix una formació especialitzada en cadascun dels camps.
Finalment, com a superestructura de tots els poders hi ha el poder econòmic, que actua en el segle XXI com l'Església a l'Edat Mitjana: en teoria, l'organització politicomediàtica és una cosa independent d'aquest poder, però en la pràctica no es pot fer res sense el vist-i-plau del poder econòmic, de la mateixa manera que a l'Edat Mitjana a cap rei se li hauria ocorregut apartar-se de l'Església catòlica, que pesava com una espasa de Damocles controladora.
Dintre d'aquesta nova divisió de poders (simbolicopolític, tècnic i mediàtic) el poder polític tradicional (les tres branques de Montesquieu), per una part, s'ha agrupat en un i, per l'altra, ha retrocedit molt significativament, i ha adquirit un caràcter d'autoritat més moral que no pas real. Li ha passat una mica com als reis: són ombres del que havien estat. No s'eliminen i poden durar molts anys, però com a relíquia. Ara, això sí, aquest poder polític conserva un valor simbòlic molt important: ajuda a crear la noció d'Estat (un Estat que, en realitat, es basa no pas en aquest poder, sinó en el tècnic i en el mediàtic).
Entre aquests tres nous poders es produeixen relacions que, sense ànim d'exhaustivitat, he marcat amb fletxes. Les negres signifiquen una relació més forta que les blanques, però es pot observar que en la majoria de casos els poders es retroalimenten, és a dir, s'influeixen els uns als altres.
Al meu entendre aquesta és, de manera resumida, l'estructura actual de l'Estat espanyol i de qualsevol estat europeu o occidental. Com es pot veure, el paper de l'elector queda pràcticament reduït a zero, a simple fan d'un club de futbol (el seu partit). Passi el que passi en política, l'Estat continuarà treballant i actuant com si res.
D'altra banda, aquesta estructura, aplicada a Catalunya, explica bé la decadència definitiva del país, ja que els dos poders principals de l'Estat, el tècnic i el mediàtic, ens són totalment adversos. L'única manera que tenim els ciutadans catalans d'influir és votant un partit català però -ni que ho fessin bé- això no deixaria de formar part del poder politicosimbòlic, que és pràcticament testimonial i no actua sobre els poders tècnic i mediàtic (vegeu les fletxes), ans al contrari: és manat per aquests.
Hi ha un descrèdit del sistema que s'atribueix a la mediocritat dels polítics i a deficències de caire tècnic del funcionament de la democràcia, com ara que no governi obligatòriament la força més votada o bé que les llistes no siguin obertes.
Sense negar els dos elements anteriors, que sens dubte són certs, penso tanmateix que el fenomen és més important del que sembla, i que està relacionat amb un canvi profund de sistema, amb una transició de la democràcia cap a un sistema nou que encara no està prou ben definit, però que té elements d'oligarquia i de tecnocràcia molt clars.
Per començar l'explicació, podríem mirar aquest esquema que he elaborat a manera de resum sinòptic:
(Si feu clic sobre la imatge us sortirà ampliada).
A la columna de l'esquerra podem veure la divisió tradicional de poders, formulada per Montesquieu l'any 1748. Ignoro si a les facultats de Ciències Polítiques encara s'ensenya aquesta teoria, però puc garantir que en els llibres de text d'ESO i batxillerat és l'única que s'explica. I, tanmateix, ha quedat clarament desfasada. Recordem que, segons Montesquieu, el poder de l'Estat es divideix en tres branques:
- La branca legislativa (parlament), responsable de crear les lleis i les alteracions o revocacions de les lleis existents.
- La branca executiva (govern), responsable d'assegurar-se que les lleis es portin a terme; inclou la creació de polítiques i l'elecció de la manera com es fan les polítiques.
- La branca judicial (jutges), responsable d'interpretar la llei i aplicar la llei en situacions específiques.
Si mirem el funcionament d'aquests tres poders en l'actualitat, veurem que pràcticament sempre formen una unitat. El legislatiu (parlament) i l'executiu (govern) coincideixen sempre, i el legislatiu està sempre subordinat a l'executiu. Ho hem vist aquests dies amb el Parlament de Catalunya: per majoria absoluta es decideix modificar el traçat de l'AVE i, per tant, no es modifica. Igualment, veiem clarament com amplis sectors del poder judicial només són apèndixs dels altres dos poders, i així ningú no dubta que els jutges del Tribunal Suprem, del Tribunal Constitucional o de l'Audiència Nacional obeeixen clarament a estratègies de partit i en cap cas no busquen la justícia imparcial.
Al meu entendre, les tres branques de què parlava Montesquieu han passat a formar un únic bloc (amb una petita excepció, que veurem després), que jo anomeno simbolicopolític. Ja comentarem més endavant per què rep aquest nom.
Al costat d'aquest bloc, que per a Montesquieu era la totalitat dels poders de l'Estat i ara n'és només una mínima part, hi ha dos blocs nous i més importants (per això els he marcat amb un color més fosc).
El primer és el poder tècnic, i és el nucli de l'Estat actual. En qualsevol estat modern, les lleis ja no les fa el parlament ni el govern, sinó un equip d'alts funcionaris preparats. Això és així, en gran part, per la complexitat de les lleis actuals, que no poden fer polítics amb poca preparació -en el cas dels catalans, o dels socialistes espanyols, molts d'ells són fins i tot analfabets funcionals.
La primera institució que, a Europa, va inaugurar aquest sistema del poder tècnic va ser la Unió Europea on, com tothom sap, les lleis les fa la Comissió, que està formada per una colla de funcionaris que viuen a Brussel·les i que no tenen cap representativitat popular, ja que han entrat allí per oposició. Hi ha, certament, un parlament, a Europa, però té unes funcions mínimes i només mereix aquest nom per la forma de l'hemicicle, no pas per les funcions que té atribuïdes.
El sistema europeu s'ha anat estenent per tot Europa i, per exemple, a Espanya qui realment mana és un cos de funcionaris molt qualificat que hi ha a Madrid. Aquest cos és invariable amb independència que guanyi el PP i el PSOE, i per això les polítiques espanyoles s'assemblen tant hi hagi qui hi hagi al govern, pel que fa a l'economia, al genocidi bascocatalà, etc. De fet, el poder executiu (que forma part del bloc simbolicopolític) és tan insignificant, que hom es pot permetre el luxe de treure's de sobre els inútils per amunt, és a dir, nomenant-los ministres (Clos, Chacón, etc.). Són càrrecs honorífics, sense poder.
Dintre del bloc tècnic he posat una part de l'antic poder judicial, perquè en alguns casos (per exemple, causes mercantils, civils, etc.) el poder judicial encara no s'ha fusionat amb els altres dos de Montesquieu i no forma part del bloc polític, sinó del tècnic, ja que el duen a terme experts en dret que actuen de manera relativament autònoma.
Juntament amb el poder tècnic, el tercer gran poder de l'Estat actual és el mediàtic. Aquest poder, que comprèn diaris gratuïts, teles, bona part d'Internet, diaris majoritaris, etc. és el que crea les pautes de comportament de la gent, en tots els àmbits. Una frase absurda que apareix a la tele és repetida l'endemà per tot Espanya, i el mateix passa amb tota la resta de comportaments i de valors creats per aquest tercer poder.
El poder mediàtic és el poder que crea la cultura de l'Estat, amb la qual s'identifiquen tots els que hi el segueixen, que és pràcticament la totalitat de la població. D'aquesta manera, la unificació cultural espanyola no s'ha creat pas amb Franco, sinó amb Antena 3 i Tele 5, per exemple. Aquests mitjans fabriquen unes cultures de masses amb les quals s'identifica el gruix de la població, que no pot accedir a la complicació del poder tècnic, massa complex perquè requereix una formació especialitzada en cadascun dels camps.
Finalment, com a superestructura de tots els poders hi ha el poder econòmic, que actua en el segle XXI com l'Església a l'Edat Mitjana: en teoria, l'organització politicomediàtica és una cosa independent d'aquest poder, però en la pràctica no es pot fer res sense el vist-i-plau del poder econòmic, de la mateixa manera que a l'Edat Mitjana a cap rei se li hauria ocorregut apartar-se de l'Església catòlica, que pesava com una espasa de Damocles controladora.
Dintre d'aquesta nova divisió de poders (simbolicopolític, tècnic i mediàtic) el poder polític tradicional (les tres branques de Montesquieu), per una part, s'ha agrupat en un i, per l'altra, ha retrocedit molt significativament, i ha adquirit un caràcter d'autoritat més moral que no pas real. Li ha passat una mica com als reis: són ombres del que havien estat. No s'eliminen i poden durar molts anys, però com a relíquia. Ara, això sí, aquest poder polític conserva un valor simbòlic molt important: ajuda a crear la noció d'Estat (un Estat que, en realitat, es basa no pas en aquest poder, sinó en el tècnic i en el mediàtic).
Entre aquests tres nous poders es produeixen relacions que, sense ànim d'exhaustivitat, he marcat amb fletxes. Les negres signifiquen una relació més forta que les blanques, però es pot observar que en la majoria de casos els poders es retroalimenten, és a dir, s'influeixen els uns als altres.
Al meu entendre aquesta és, de manera resumida, l'estructura actual de l'Estat espanyol i de qualsevol estat europeu o occidental. Com es pot veure, el paper de l'elector queda pràcticament reduït a zero, a simple fan d'un club de futbol (el seu partit). Passi el que passi en política, l'Estat continuarà treballant i actuant com si res.
D'altra banda, aquesta estructura, aplicada a Catalunya, explica bé la decadència definitiva del país, ja que els dos poders principals de l'Estat, el tècnic i el mediàtic, ens són totalment adversos. L'única manera que tenim els ciutadans catalans d'influir és votant un partit català però -ni que ho fessin bé- això no deixaria de formar part del poder politicosimbòlic, que és pràcticament testimonial i no actua sobre els poders tècnic i mediàtic (vegeu les fletxes), ans al contrari: és manat per aquests.
dijous, 7 de febrer del 2008
Les feines contentes
El diari anglès sensacionalista "The Sun" publica aquest vídeo, en el qual veiem els pilots i les hostesses d'un avió francès fent actes lúbrics o d'exhibició obscena. El comentari del vídeo qualifica l'acte d'una irresponsabilitat gravíssima, que posa en perill la vida de centenars de passatgers. A mi em sembla, en canvi, una manera original de passar l'estona, i els felicito.
La gran majoria de feines actuals no requereixen cap mena de qualificació. No en requereixen les que no n'han requerit mai però, a més, les feines que tota la vida s'han considerat "liberals" i d'estudis cada cop en requereixen menys, també. Vegem-ne alguns exemples.
Un professor de secundària. Cal que sàpiga alguna cosa? No, és evident que no. Disposa d'uns materials didàctics que no s'acabarà en tot el curs. Les editorials, per tal de guanyar mercat, regalen amb els llibres tota mena de material complementari: la guia amb totes les solucions, recomanacions de pàgines web, exercicis addicionals amb les solucions corresponents, material autoavaluatiu amb xuleta incorporada per al professor. D'aquesta manera, aquest es pot limitar a entrar a classe, dir "obriu per la pàgina 100", deixar temps per a fer els exercicis i, després, indicar: "les solucions eren a, c, a, d i b".
Segon exemple. Un metge. Abans, els metges eren una mena d'investigadors privats, formulaven hipòtesis artesanals. "Em fa mal el cap i vomito, tinc febre i calfreds i m'han sortit unes taques a la pell". Au, espavila. A partir d'aquí, havien de processar casos similars en què s'haguessin trobat i relacionar amb el present el que s'hi assemblés més; recordar les explicacions del vell catedràtic de la facultat o, fins i tot, en un acte creatiu, indicar el que el seu raonament els donava com a més versemblant. Ara no: vostè vomita? Analítica de vòmits. Té taques a la pell? Biòpsia. Torni d'aquí una setmana i li diré què té. I, per a interpretar els resultats, no cal pas ser metge: n'hi ha prou de saber grec i entendre els mots amb què es descriu l'anomalia analitzada.
Tercer exemple. Els advocats. Circulen per Internet milers de formularis de tota mena. Vol un contracte d'arrendament pignoratici? Un moment. "arrendamiento pignoraticio": 25.000 resultats. Aquí el té. En vol un de cessió d'ús amb pacte de retrovenda? Un moment: "cesión de uso" + "pacto de retroventa". Aquí el té. Canvies els noms de les parts, hi afegeixes una clàusula per dissimular i vinga, 2.000 euros al calaix.
La majoria de feines han esdevingut purament mecàniques. No hi cal ni creativitat i coneixements enciclopèdics: n'hi ha prou de saber prémer la tecla adequada en cada cas, però el funcionament de les màquines també és molt senzill i s'aprèn fàcilment. Per això, en un avió amb GPS i que està fart de fer la ruta Londres-París, hom es pot dedicar a exhibir els atributs de la natura i jugar-hi, tot passant l'estona avorridíssima de travessa dels núvols.
De vegades, és cert, les coses es compliquen, i llavors sí que cal algú que en sàpiga de veritat. Però, per sort, a la societat també hi ha un 0,5% de gent preparada, i hi acaben arribant els casos complicats. Algú es mor pel camí, sens dubte, però el percentatge és baix i, en general, tot se soluciona feliçment.
dimecres, 6 de febrer del 2008
El parlamentet de Catalunya
Dilluns al matí vaig acompanyar els alumnes de 4t d'ESO al Parlament de Catalunya. Participen en el projecte "Fem una llei": diverses escoles de Catalunya s'apleguen en grups parlamentaris, i preparen esmenes sobre una proposició de llei imaginària que els proporciona el Parlament. L'activitat dura tot el curs i, al final, es defensa a l'hemicicle, sota la presidència del Molt Honorable Ernest Benach. D'aquesta manera, per mitjà de la simulació es vol que l'alumnat conegui més bé el funcionament de la democràcia i de les insititucions.
Tots els parlaments del món que conec tenen al davant algun símbol de poder i majestuositat. Com a representació del poble que són, enalteixen la part més coratjosa i enèrgica del que els ha constituït com a tal, i així tenen àguiles, lleons, valerosos soldats que tallen indòmits el coll de l'enemic. Nosaltres hi tenim, en canvi, una estàtua de Josep Llimona que es diu "Desconsol": una noia amb el cap cot, cobert per una cabellera abundosa, plorosa i sense cap esma, nua tota ella, havent-ho perdut tot.
Una cosa és ser nacionalista o imperialista i l'altra és ser massoquista. Potser un Jaume I matant sarraïns és excessiu, però i un navegant de l'època del Consolat del Mar? O bé l'abat Oliva amb la pau i treva de Déu? Cal arribar a aquests límits de desconsol i de ruïna tan grans, deixant tota esperança abans d'entrar-hi?
Un cop a dins, es comprova que el Parlament, actualment, s'ha convertit en un institut. Dels diversos serveis que té, l'únic que funciona és l'educatiu, no pas perquè els altres siguin ineficients, sinó simplement perquè, com que no tenen cap competència, tampoc no tenen res més a fer que llegir el diari. I, d'aquesta manera, l'escala d'honor, la sala de passos perduts, les sales de treball, tot, absolutament tot, està farcit de nens. De nens de primària, de secundària, de batxillerat i, fins i tot, d'universitat: el mateix Parlament ha editat uns quadernets de treball adaptats a cadascun d'aquests nivells. L'única publicació de les que fa que té sortida.
Els nens, asseguts o drets, segons les edats i les circumstàncies, escolten amb més o menys atenció les explicacions de la professora, que els sol indicar que cap a l'any 50 hi havia un senyor molt dolent que va fer tancar el Parlament perquè no volia que s'hi reunissin uns senyors escollits pel poble que havien de fer lleis. I apunten, obedients o no, també segons les circumstàncies, aquestes explicacions improvisades i tretes de qualsevol notícia d'un diari d'aquests d'embolicar l'entrepà.
A mi m'agradaria que al meu Parlament s'hi discutissin coses. Coses d'importància, vull dir, afers d'Estat: Catalunya ha d'enviar o no tropes a l'Irak? Com ha de ser el nostre cos diplomàtic? Fins quin any serà obligatòria l'educació dels nostres estudiants? A què destinarem els nostres impostos? Què podem fer perquè el port de Barcelona sigui el més important del Mediterrani? Quins centres de recerca crearem, on els farem, i amb quins països signarem convenis?
En lloc d'això, el que s'hi discuteix és: cal reprovar el Sr. Enric Vila perquè, en un article a Internet, sembla que ha fet alguna afirmació xenòfoba? Dins del 5% que podem decidir en educació, aquestes dues horetes que depenen de nosaltres, les dediquem a Física o a Història? El 2% d'impostos que gestionem, a què els dediquem, a regalar els llibres de text o a contractar mil mossos més?
Qualsevol català amb un mínim de dignitat s'hauria d'avergonyir de viure en un país de joguina regit per un parlament de joguina. Qualsevol català digne s'hauria de revoltar profundament i lluitar amb tots els mitjans de què disposa per aconseguir que la sobirania del poble de Catalunya estigués al Parc de la Ciutadella i perquè allí s'hi decidís, de veritat, el nostre futur. Però sembla que ens acontentem amb lleis de fireta, que són tan inútils i tan fictícies com les que els meus estudiants van simular que discutien aquell dilluns dia 5, en què a Barcelona feia un cel tan clar.
Tots els parlaments del món que conec tenen al davant algun símbol de poder i majestuositat. Com a representació del poble que són, enalteixen la part més coratjosa i enèrgica del que els ha constituït com a tal, i així tenen àguiles, lleons, valerosos soldats que tallen indòmits el coll de l'enemic. Nosaltres hi tenim, en canvi, una estàtua de Josep Llimona que es diu "Desconsol": una noia amb el cap cot, cobert per una cabellera abundosa, plorosa i sense cap esma, nua tota ella, havent-ho perdut tot.
Una cosa és ser nacionalista o imperialista i l'altra és ser massoquista. Potser un Jaume I matant sarraïns és excessiu, però i un navegant de l'època del Consolat del Mar? O bé l'abat Oliva amb la pau i treva de Déu? Cal arribar a aquests límits de desconsol i de ruïna tan grans, deixant tota esperança abans d'entrar-hi?
Un cop a dins, es comprova que el Parlament, actualment, s'ha convertit en un institut. Dels diversos serveis que té, l'únic que funciona és l'educatiu, no pas perquè els altres siguin ineficients, sinó simplement perquè, com que no tenen cap competència, tampoc no tenen res més a fer que llegir el diari. I, d'aquesta manera, l'escala d'honor, la sala de passos perduts, les sales de treball, tot, absolutament tot, està farcit de nens. De nens de primària, de secundària, de batxillerat i, fins i tot, d'universitat: el mateix Parlament ha editat uns quadernets de treball adaptats a cadascun d'aquests nivells. L'única publicació de les que fa que té sortida.
Els nens, asseguts o drets, segons les edats i les circumstàncies, escolten amb més o menys atenció les explicacions de la professora, que els sol indicar que cap a l'any 50 hi havia un senyor molt dolent que va fer tancar el Parlament perquè no volia que s'hi reunissin uns senyors escollits pel poble que havien de fer lleis. I apunten, obedients o no, també segons les circumstàncies, aquestes explicacions improvisades i tretes de qualsevol notícia d'un diari d'aquests d'embolicar l'entrepà.
A mi m'agradaria que al meu Parlament s'hi discutissin coses. Coses d'importància, vull dir, afers d'Estat: Catalunya ha d'enviar o no tropes a l'Irak? Com ha de ser el nostre cos diplomàtic? Fins quin any serà obligatòria l'educació dels nostres estudiants? A què destinarem els nostres impostos? Què podem fer perquè el port de Barcelona sigui el més important del Mediterrani? Quins centres de recerca crearem, on els farem, i amb quins països signarem convenis?
En lloc d'això, el que s'hi discuteix és: cal reprovar el Sr. Enric Vila perquè, en un article a Internet, sembla que ha fet alguna afirmació xenòfoba? Dins del 5% que podem decidir en educació, aquestes dues horetes que depenen de nosaltres, les dediquem a Física o a Història? El 2% d'impostos que gestionem, a què els dediquem, a regalar els llibres de text o a contractar mil mossos més?
Qualsevol català amb un mínim de dignitat s'hauria d'avergonyir de viure en un país de joguina regit per un parlament de joguina. Qualsevol català digne s'hauria de revoltar profundament i lluitar amb tots els mitjans de què disposa per aconseguir que la sobirania del poble de Catalunya estigués al Parc de la Ciutadella i perquè allí s'hi decidís, de veritat, el nostre futur. Però sembla que ens acontentem amb lleis de fireta, que són tan inútils i tan fictícies com les que els meus estudiants van simular que discutien aquell dilluns dia 5, en què a Barcelona feia un cel tan clar.
dimarts, 5 de febrer del 2008
Interludi musical
Agraeixo a l'Antonio Lucena, amic de sempre, que m'hagi fet arribar aquest vídeo.
Escolteu aquesta cançó senzilla i delicadíssima:
Dades del vídeo (segons http://es.youtube.com/watch?v=WMC_q99aI_I):
Primer videoclip del disc de Sanjosex "Temps i rellotge" (Bankrobber, 2007)
Realización, idea, montaje: Raúl Cuevas
Fotografía: Pol Orpinell
Actores: Abigail Volpi, Enric Gavarró
Producción: Bankrobber
Rodado en 16 mm y súper 8 en La Bisbal d'Empordà, Sant Miquel de Cruïlles, Llavià i Banyoles
Escolteu aquesta cançó senzilla i delicadíssima:
Dades del vídeo (segons http://es.youtube.com/watch?v=WMC_q99aI_I):
Primer videoclip del disc de Sanjosex "Temps i rellotge" (Bankrobber, 2007)
Realización, idea, montaje: Raúl Cuevas
Fotografía: Pol Orpinell
Actores: Abigail Volpi, Enric Gavarró
Producción: Bankrobber
Rodado en 16 mm y súper 8 en La Bisbal d'Empordà, Sant Miquel de Cruïlles, Llavià i Banyoles
La necessitat d'utopies
Per un motiu professional, ahir vaig llegir les conclusions de la Presidència del Consell Europeu de Lisboa del març del 2000 (http://www.europarl.europa.eu/summits/lis1_es.htm). Entre altres coses, hi diu el següent.
La Unión se ha fijado hoy un nuevo objetivo estratégico para la próxima década: convertirse en la economía basada en el conocimiento más competitiva y dinámica del mundo, capaz de crecer económicamente de manera sostenible con más y mejores empleos y con mayor cohesión social.
Si els meus càlculs no em fallen, per acabar la dècada falten dos anys o tres (sempre hi ha aquest any de gràcia que els matemàtics no saben si col·locar en un paquet o en l'altre). I crec, pel que estem veient, que pel 2010 la Unió europea no serà l'economia més competitiva ni dinàmica del món, sinó que encara estarà molt més subordinada a la dels EUA.
No hi ha res com seguir la borsa per adonar-se de la crueltat de l'afirmació. Una petita vacil·lació als EUA (per exemple, hi ha incertesa sobre la liquiditat dels fons d'inversió d'un banc) provoca un daltabaix europeu. Seguiu les cotitzacions de la borsa i veureu que la regla és implacable: si baixa el Dow Jones, al cap d'unes hores ja han baixat les borses de tot el món, entre elles l'europea, que està absolutament atenta al que diuen els americans.
No hi ha dubte tampoc, més enllà de la borsa, sobre el país en què es fan tots els avenços científics, on es publiquen totes les obres bones de ciències socials o d'humanitats, o es fa progressar la humanitat en tots els àmbits. L'ordinador amb què escric l'han fet a la Xina, però l'ha pensat una ment que treballava als EUA. Era així amb el Windows 97, ho va ser amb el Windows XP, ho és ara amb l'Office 2007 i ho serà amb l'Office 2010.
Quan els funcionaris europeus es van reunir a Lisboa, fa vuit anys, això ja ho sabien. Més que nosaltres, perquè tenen més informació. Tanmateix, van sentir la necessitat de crear una utopia, una fal·làcia per a enganyar els governs que, a la vegada, havien d'enganyar el poble i, enganyats tots quatre-cents milions d'habitants, viure més feliços en un món que no és el real.
No és l'únic cas de fal·làcies utòpiques. Una altra de sonada va ser el comunisme. A aquella pobra gent, que cada any era més pobra, treballava amb materials més contaminants i vivia sota més limitacions i controls, se'ls demanava que resistissin, perquè ben aviat havia d'arribar el triomf definitiu de la revolució treballadora. El triomf va acabar amb l'establiment d'un MacDonald's a la plaça Roja.
Una altra fal·làcia són els documents de normalització lingüística de la Generalitat. Tots començaven dient "mentre el català no estigui plenament normalitzat, es farà això o allò". El "mentre" donava la falsa il·lusió que anàvem implantant la llengua en tots els àmbits, quan en realitat la llengua anava retrocedint. Actualment, a Barcelona ja gairebé no se sent.
És curiosa la necessitat de la humanitat de crear utopies sabent que hi ha un percentatge molt elevat de possibilitats que no esdevinguin realitat. És, potser, per a protegir-nos d'un món que no ens agrada? És, simplement, per cara dura d'alguns, que s'aprofiten de la ignorància dels altres? I, sobretot: és un procés viu, aquest de crear utopies? És a dir, encara es crearan grans enganys col·lectius i ens els creurem?
Segurament.
La Unión se ha fijado hoy un nuevo objetivo estratégico para la próxima década: convertirse en la economía basada en el conocimiento más competitiva y dinámica del mundo, capaz de crecer económicamente de manera sostenible con más y mejores empleos y con mayor cohesión social.
Si els meus càlculs no em fallen, per acabar la dècada falten dos anys o tres (sempre hi ha aquest any de gràcia que els matemàtics no saben si col·locar en un paquet o en l'altre). I crec, pel que estem veient, que pel 2010 la Unió europea no serà l'economia més competitiva ni dinàmica del món, sinó que encara estarà molt més subordinada a la dels EUA.
No hi ha res com seguir la borsa per adonar-se de la crueltat de l'afirmació. Una petita vacil·lació als EUA (per exemple, hi ha incertesa sobre la liquiditat dels fons d'inversió d'un banc) provoca un daltabaix europeu. Seguiu les cotitzacions de la borsa i veureu que la regla és implacable: si baixa el Dow Jones, al cap d'unes hores ja han baixat les borses de tot el món, entre elles l'europea, que està absolutament atenta al que diuen els americans.
No hi ha dubte tampoc, més enllà de la borsa, sobre el país en què es fan tots els avenços científics, on es publiquen totes les obres bones de ciències socials o d'humanitats, o es fa progressar la humanitat en tots els àmbits. L'ordinador amb què escric l'han fet a la Xina, però l'ha pensat una ment que treballava als EUA. Era així amb el Windows 97, ho va ser amb el Windows XP, ho és ara amb l'Office 2007 i ho serà amb l'Office 2010.
Quan els funcionaris europeus es van reunir a Lisboa, fa vuit anys, això ja ho sabien. Més que nosaltres, perquè tenen més informació. Tanmateix, van sentir la necessitat de crear una utopia, una fal·làcia per a enganyar els governs que, a la vegada, havien d'enganyar el poble i, enganyats tots quatre-cents milions d'habitants, viure més feliços en un món que no és el real.
No és l'únic cas de fal·làcies utòpiques. Una altra de sonada va ser el comunisme. A aquella pobra gent, que cada any era més pobra, treballava amb materials més contaminants i vivia sota més limitacions i controls, se'ls demanava que resistissin, perquè ben aviat havia d'arribar el triomf definitiu de la revolució treballadora. El triomf va acabar amb l'establiment d'un MacDonald's a la plaça Roja.
Una altra fal·làcia són els documents de normalització lingüística de la Generalitat. Tots començaven dient "mentre el català no estigui plenament normalitzat, es farà això o allò". El "mentre" donava la falsa il·lusió que anàvem implantant la llengua en tots els àmbits, quan en realitat la llengua anava retrocedint. Actualment, a Barcelona ja gairebé no se sent.
És curiosa la necessitat de la humanitat de crear utopies sabent que hi ha un percentatge molt elevat de possibilitats que no esdevinguin realitat. És, potser, per a protegir-nos d'un món que no ens agrada? És, simplement, per cara dura d'alguns, que s'aprofiten de la ignorància dels altres? I, sobretot: és un procés viu, aquest de crear utopies? És a dir, encara es crearan grans enganys col·lectius i ens els creurem?
Segurament.
dilluns, 4 de febrer del 2008
Sobre la UOC
Avui tenia pensat dedicar el meu post a l'Enric Canet, un escolapi professor meu que avui ha gosat, per fi, dir que el bisbe Cañizares és un heretge, per convertir l'Església en una arma d'espanyolisme i no de caritat i amor al proïsme (http://www.e-noticies.com/actualitat/un-escolapi-tracta-el-bisbe-ca%f1izares-dheretge-34625.html). L'Enric és una de les grans persones de la Catalunya actual, i es mereix aquest article, que arribarà.
Tanmateix, com que s'ha organitzat un cert enrenou arran del meu missatge antic sobre la UOC (que ara ha arribat a alguns fòrums) voldria puntualitzar algunes coses:
1. No ens interessa, als catalans, que desaparegui la UOC. Recordeu Joan Fuster (cal recordar els clàssics en temps d'incertesa com els nostres): "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres". Si no hi ha UOC, hi ha UNED, i us asseguro, perquè hi vaig estudiar els dos primers anys de Dret, que la UNED no ens convé. Quan jo hi estudiava, a Barcelona no hi havia cap centre adscrit (a Madrid n'hi havien deu o dotze), i calia fer els exàmens a l'hospital de Terrassa, que és on m'examinava jo de Dret civil veient passar un moribund abans d'entrar a la prova. Tenia comprovat una cosa, a la UNED: els fulls d'examen posaven TARRASA. Si jo passava ratlla a la forma incorrecta i hi escrivia TERRASSA, rebia una nota de 5; si no ho feia, la nota era de 8 o 9.
Per tant, res del que he dit no va en contra de la institució mateixa de la UOC, que ens convé. Va en contra d'una gestió totalment errònia que tenim l'obligació de denunciar, ni que ens quedem sols, precisament per amor al país i a les coses que tenim. No hi ha, doncs, en les meves paraules cap ànim de revenja, sinó de patriotisme i d'amor a la saviesa, i de ganes de crear persones més cultes i preparades.
2. No feu mai cas d'una sola persona. Us asseguro que el que dic és el que penso i que no em mou cap altre interès que el de dir la veritat, però pot ser que m'equivoqui. De fet, en algunes coses que he dit al llarg de la vida, després he pensat que m'havia equivocat. Per tant, sigueu lliures de formar el vostre criteri, arribant a les vostres conclusions. Mai no se sap com ens jutjarà el futur: potser diran de mi que era com aquells nobles de començament del segle XX que no volien perdre privilegis, aferrant-se al passat, quan tothom començava a tenir dret a vot i a una jornada laboral digna. O potser em recordaran com una mena de Sibil·la de Cumes que va predir el futur. No ho sé, i potser no ho sap ningú. Però, almenys, he generat debat, aquest concepte que tant necessitem actualment, ara que tothom parla i ningú no sap què dir.
3. Pel que fa als que voleu fer Humanitats de les de sempre, què heu de fer? Doncs, si voleu un consell, treure-us el títol on sigui (a la UOC mateix) i, en acabar la carrera, començar a estudiar. Les carreres de lletres sempre han funcionat malament: precisament la UOC n'era una excepció, perquè et donaven un bon tec de mòduls que havies de treballar. Però jo, a la UB, vaig aprovar (amb MH) assignatures que tenien deu o dotze fulls d'apunts. Una estafa del sistema. El poc que sé ho he après ara, de gran, i ho he après llegint i conversant no amb professors que no tenen res a dir, sinó amb els que sí que tenen coses a dir i, per sort, les han deixat per escrit. "Escucho con mis ojos a los muertos", crec que deia Quevedo (bé, també deia que "mientras haya piedras en los campos y catalanes, habrá guerra", però això ja ens sona massa). Doncs això: llegiu i escolteu el que us diuen els savis i, mentre apreneu, aneu-vos traient un títol per si de cas, que sempre està bé de tenir-lo per a decorar la paret, o fer una mica més de gruix en les tones de dossiers que ens fan fabricar cada dia els socialistes.
Res més, de moment. No us hi capfiqueu més, i perdoneu el to professoral del missatge. Deu anys escrivint correus electrònics al tauler del professor es noten.
Tanmateix, com que s'ha organitzat un cert enrenou arran del meu missatge antic sobre la UOC (que ara ha arribat a alguns fòrums) voldria puntualitzar algunes coses:
1. No ens interessa, als catalans, que desaparegui la UOC. Recordeu Joan Fuster (cal recordar els clàssics en temps d'incertesa com els nostres): "tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres". Si no hi ha UOC, hi ha UNED, i us asseguro, perquè hi vaig estudiar els dos primers anys de Dret, que la UNED no ens convé. Quan jo hi estudiava, a Barcelona no hi havia cap centre adscrit (a Madrid n'hi havien deu o dotze), i calia fer els exàmens a l'hospital de Terrassa, que és on m'examinava jo de Dret civil veient passar un moribund abans d'entrar a la prova. Tenia comprovat una cosa, a la UNED: els fulls d'examen posaven TARRASA. Si jo passava ratlla a la forma incorrecta i hi escrivia TERRASSA, rebia una nota de 5; si no ho feia, la nota era de 8 o 9.
Per tant, res del que he dit no va en contra de la institució mateixa de la UOC, que ens convé. Va en contra d'una gestió totalment errònia que tenim l'obligació de denunciar, ni que ens quedem sols, precisament per amor al país i a les coses que tenim. No hi ha, doncs, en les meves paraules cap ànim de revenja, sinó de patriotisme i d'amor a la saviesa, i de ganes de crear persones més cultes i preparades.
2. No feu mai cas d'una sola persona. Us asseguro que el que dic és el que penso i que no em mou cap altre interès que el de dir la veritat, però pot ser que m'equivoqui. De fet, en algunes coses que he dit al llarg de la vida, després he pensat que m'havia equivocat. Per tant, sigueu lliures de formar el vostre criteri, arribant a les vostres conclusions. Mai no se sap com ens jutjarà el futur: potser diran de mi que era com aquells nobles de començament del segle XX que no volien perdre privilegis, aferrant-se al passat, quan tothom començava a tenir dret a vot i a una jornada laboral digna. O potser em recordaran com una mena de Sibil·la de Cumes que va predir el futur. No ho sé, i potser no ho sap ningú. Però, almenys, he generat debat, aquest concepte que tant necessitem actualment, ara que tothom parla i ningú no sap què dir.
3. Pel que fa als que voleu fer Humanitats de les de sempre, què heu de fer? Doncs, si voleu un consell, treure-us el títol on sigui (a la UOC mateix) i, en acabar la carrera, començar a estudiar. Les carreres de lletres sempre han funcionat malament: precisament la UOC n'era una excepció, perquè et donaven un bon tec de mòduls que havies de treballar. Però jo, a la UB, vaig aprovar (amb MH) assignatures que tenien deu o dotze fulls d'apunts. Una estafa del sistema. El poc que sé ho he après ara, de gran, i ho he après llegint i conversant no amb professors que no tenen res a dir, sinó amb els que sí que tenen coses a dir i, per sort, les han deixat per escrit. "Escucho con mis ojos a los muertos", crec que deia Quevedo (bé, també deia que "mientras haya piedras en los campos y catalanes, habrá guerra", però això ja ens sona massa). Doncs això: llegiu i escolteu el que us diuen els savis i, mentre apreneu, aneu-vos traient un títol per si de cas, que sempre està bé de tenir-lo per a decorar la paret, o fer una mica més de gruix en les tones de dossiers que ens fan fabricar cada dia els socialistes.
Res més, de moment. No us hi capfiqueu més, i perdoneu el to professoral del missatge. Deu anys escrivint correus electrònics al tauler del professor es noten.
diumenge, 3 de febrer del 2008
Elogi de l'Església
Aquests dies hi ha un cert enrenou perquè els bisbes espanyols diuen que cal votar el PP. Si no es fa, no s'indica la pena, però potser s'arriba a l'excomunió i tot.
Davant d'aquesta exhortació, la gent sol reaccionar dient que en Déu sí que hi creuen, però en l'Església, no. Curiosament, a mi em passa el contrari: no crec en Déu i sí que crec profundament en l'Església.
L'Església -no el capellà de poble que s'allita amb una beata o un escolanet, sinó la Cúria, la de Roma- és l'única institució humana occidental que ha perdurat vint segles. Això és així perquè els cardenats, sabent llatí, han estat els més brillants economistes d'Occident, i han sabut adaptar-se perfectament a les condicions de cada moment, muntant una empresa d'un funcionament extraordinari l'objecte social de la qual és la venda de la fe. Objecte social de l'empresa, no pas dels treballadors. Tinguem-ho present.
Com sempre al llarg de la història, els cardenals han captat perfectament com és el món actual, i han sabut adaptar l'Església a les necessitats del mercat. Els dos recursos en què es basen són d'una gran intel·ligència i, precisament, són el que la gent els critica, sense adonar-se que els busca desesperadament.
En primer lloc, l'Església ven opulència, riquesa, or i diamants. N'hi ha prou de veure una missa del Gall per descobrir la innombrable quantitat de recursos materials que s'hi destinen, mentre el Papa proclama amb la seva veu efeminada la necessitat de superar el materialisme. Milers de plantes de Nadal, la basílica il·luminadíssima, centenars de mossens vestits amb casulles emporprades, tota mena de perfums dels més cars, etc.
La gent es queixa de la incongruència de la ceremònia però, a la vegada, se sent atreta per la majestuositat que desprèn. És clar. Amb dos mil anys de tractar amb homes, què no han de saber els capellans de com és la raça humana? Creieu que hauria perdurat dos mil anys una institució en la qual sortis un tio nafrat i grenyut predicant la germanor entre les persones? L'haurien ficat a la garjola els mateixos que ara critiquen l'opulència de l'Església.
Els cardenals saben que, entre coherència i opulència, la gent sempre tria opulència. I per això hi recorren, i per això cada any omplen com un ou les basíliques de Roma i es forren amb la venda d'imatges de beates, rosaris perfumats del Papa o encícliques sobre els perills de la vida sense parella.
En segon lloc, la gent critica a l'Església que estigui tancada al nou món, que no s'adapti a les noves realitats. Quin poc coneixement del mercat i de l'economia que tenen aquests criticaires! L'Església ha vist perfectament que ara, a diferència del passat, els mercats estan molt segmentats. És impossible trobar uns valors comuns com passava -de grat o per força- a l'Edat Mitjana, per exemple. Ara cal acontentar-se amb una franja de clients i servir-la bé.
En aquestes circumstàncies, l'Església ha vist perfectament que ja mai més no serà universal, i que en un 80% de la població no hi penetrarà mai. Aleshores, ha intuït admirablement que li convé molt més cuidar el 20% de fanàtics que té donant-los precisament el que demanen: fanatisme. No voleu condons? Clar que no, quin disbarat, matar un líquid que, tal vegada, podria esdevenir un humà. En canvi, si defensessin els condons per a tothom, no s'atraurien el 80% d'ateus i rebrien crítiques i desercions del 20% de fanàtics. Està clar que l'Església actua bé: com el Mundo, com la Cope o com l'Avui: cadascú amb els seus, i Déu proveurà.
Ara critiquen l'Església perquè mana votar el PP. Però és que ella sap que els seus clients els té a can PP i, és més, sap que els qui manen a Espanya, hi hagi el govern que hi hagi, són els del PP: són del PP els grans empresaris, els alts funcionaris, tota l'alta maquinària educativa, cultural, comunicativa i organitzativa de l'Estat. Cal, doncs, fer-los contents, aquests, i donar-los el que volen sentir: després, les creuetes de la declaració de la renda cauran soles, i sempre seran més inflades les del Botín (ho diu el nom mateix) que les de l'escombriaire que renega de Déu i sa mare.
L'Església, com a institució humana, dóna molts motius per a creuer-hi. És el súmmum de la intel·ligència: saber vendre el no-res per a viure com a reis i poder llegir manuscrits al Vaticà sense penúries econòmiques, que és el que realment val la pena a la vida.
Com a institució divina, ja és més discutible, però enlloc no s'ha escrit, tampoc, que els treballadors d'una empresa hagin de creure en l'objecte social d'aquesta, ni quants treballadors hi han de creure. Més d'un de nosaltres no acaba de creure en el que fa i cada dia s'aixeca puntualment a les 7.00 per a anar-se a guanyar les garrofes. O no?
Davant d'aquesta exhortació, la gent sol reaccionar dient que en Déu sí que hi creuen, però en l'Església, no. Curiosament, a mi em passa el contrari: no crec en Déu i sí que crec profundament en l'Església.
L'Església -no el capellà de poble que s'allita amb una beata o un escolanet, sinó la Cúria, la de Roma- és l'única institució humana occidental que ha perdurat vint segles. Això és així perquè els cardenats, sabent llatí, han estat els més brillants economistes d'Occident, i han sabut adaptar-se perfectament a les condicions de cada moment, muntant una empresa d'un funcionament extraordinari l'objecte social de la qual és la venda de la fe. Objecte social de l'empresa, no pas dels treballadors. Tinguem-ho present.
Com sempre al llarg de la història, els cardenals han captat perfectament com és el món actual, i han sabut adaptar l'Església a les necessitats del mercat. Els dos recursos en què es basen són d'una gran intel·ligència i, precisament, són el que la gent els critica, sense adonar-se que els busca desesperadament.
En primer lloc, l'Església ven opulència, riquesa, or i diamants. N'hi ha prou de veure una missa del Gall per descobrir la innombrable quantitat de recursos materials que s'hi destinen, mentre el Papa proclama amb la seva veu efeminada la necessitat de superar el materialisme. Milers de plantes de Nadal, la basílica il·luminadíssima, centenars de mossens vestits amb casulles emporprades, tota mena de perfums dels més cars, etc.
La gent es queixa de la incongruència de la ceremònia però, a la vegada, se sent atreta per la majestuositat que desprèn. És clar. Amb dos mil anys de tractar amb homes, què no han de saber els capellans de com és la raça humana? Creieu que hauria perdurat dos mil anys una institució en la qual sortis un tio nafrat i grenyut predicant la germanor entre les persones? L'haurien ficat a la garjola els mateixos que ara critiquen l'opulència de l'Església.
Els cardenals saben que, entre coherència i opulència, la gent sempre tria opulència. I per això hi recorren, i per això cada any omplen com un ou les basíliques de Roma i es forren amb la venda d'imatges de beates, rosaris perfumats del Papa o encícliques sobre els perills de la vida sense parella.
En segon lloc, la gent critica a l'Església que estigui tancada al nou món, que no s'adapti a les noves realitats. Quin poc coneixement del mercat i de l'economia que tenen aquests criticaires! L'Església ha vist perfectament que ara, a diferència del passat, els mercats estan molt segmentats. És impossible trobar uns valors comuns com passava -de grat o per força- a l'Edat Mitjana, per exemple. Ara cal acontentar-se amb una franja de clients i servir-la bé.
En aquestes circumstàncies, l'Església ha vist perfectament que ja mai més no serà universal, i que en un 80% de la població no hi penetrarà mai. Aleshores, ha intuït admirablement que li convé molt més cuidar el 20% de fanàtics que té donant-los precisament el que demanen: fanatisme. No voleu condons? Clar que no, quin disbarat, matar un líquid que, tal vegada, podria esdevenir un humà. En canvi, si defensessin els condons per a tothom, no s'atraurien el 80% d'ateus i rebrien crítiques i desercions del 20% de fanàtics. Està clar que l'Església actua bé: com el Mundo, com la Cope o com l'Avui: cadascú amb els seus, i Déu proveurà.
Ara critiquen l'Església perquè mana votar el PP. Però és que ella sap que els seus clients els té a can PP i, és més, sap que els qui manen a Espanya, hi hagi el govern que hi hagi, són els del PP: són del PP els grans empresaris, els alts funcionaris, tota l'alta maquinària educativa, cultural, comunicativa i organitzativa de l'Estat. Cal, doncs, fer-los contents, aquests, i donar-los el que volen sentir: després, les creuetes de la declaració de la renda cauran soles, i sempre seran més inflades les del Botín (ho diu el nom mateix) que les de l'escombriaire que renega de Déu i sa mare.
L'Església, com a institució humana, dóna molts motius per a creuer-hi. És el súmmum de la intel·ligència: saber vendre el no-res per a viure com a reis i poder llegir manuscrits al Vaticà sense penúries econòmiques, que és el que realment val la pena a la vida.
Com a institució divina, ja és més discutible, però enlloc no s'ha escrit, tampoc, que els treballadors d'una empresa hagin de creure en l'objecte social d'aquesta, ni quants treballadors hi han de creure. Més d'un de nosaltres no acaba de creure en el que fa i cada dia s'aixeca puntualment a les 7.00 per a anar-se a guanyar les garrofes. O no?
dissabte, 2 de febrer del 2008
Huit-cents anys de Jaume I
E quan uench al mati haguem nos pensat con se poria fer, e dixem li: Jo no hic ueg altre conseyl si no aquest: jo men ire a Burriana, e uos dats me quantes azembles ha aqui uostres, e si jo ley trop leuat lo menjar que hagen los homens escassament, enuiar uos he tot lo conduyt que hi trop per a •XV• dies: e daqui anarmen he a Tortosa, e daqui enuiaruos he per a •II• meses. E fom a Burriana, e quan uench quen volguem leuar la ost, vna oreneta hauia feyt niu prop de la escudela en lo tendal, e manam que non leuassen la tenda tro que ella sen fos anada ab sos fiyls, pus en nostra se era venguda. E enuiaren nos les azembles, e faemles carregar de pa, e de vi, e de ciuada, e compram moltons en lost, e vaques, e cabres que hauien amenades de caualgada: e donamlos racio sempre per a •I• mes de la carn. E exim de Burriana, e anam a Tortosa, e entram hi en •II• dies, e faem carregar •IIII• lenys de pa, e de vi, e de ciuada, e de carn salada per a •II• meses, e enuiam los ho. E quan nos fom partits daqui anam nosen a Tarragona.
Com sabeu els qui us moveu per Intenet, Vicent Partal (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/80146) demanà que hui tots els blocaires publicàrem un breu fragment de la Crònica del rei en Jaume, juntament amb la reproducció del penó reial que es conserva a la ciutat de València. La iniciativa es fa per a commemorar els 800 anys del naixement del rei.
El fragment que publique és conegut: m'agrada per la seua tendresa. Resulta que, en marxar cap a Borriana, l'exèrcit troba que, en una de les seues tendes, hi ha fet niu un teuladí i llavors, Jaume I mana que no desparen la tenda fins que no en marxe el moixó, per no fer malbé el niu i les cries.
Jaume I era un conqueridor i, en conseqüència, un sanguinari i un egòlatra (es féu escriure la Crònica en primera persona, encara que no deuria saber ni llegir). Tanmateix, dels molts actes d'imperialisme que ha fet la humanitat, el de Jaume I va ser modest: s'estengué una mica cap al sud i cap a les Illes. I, veient sota quin imperialisme està hui el País Valencià, pense que potser era millor el nostre: teníem un rei que, almenys, sabia commoure's per la bellesa d'una oreneta. Ara hauria d'enfilar-se en un edifici de cinquanta plantes de Benidorm, propietat d'un pepero, per a vore'n el niu. Malgrat l'alçària, no hi captaria TV3.
divendres, 1 de febrer del 2008
Elogi del capitalisme
El capitalisme té algun problema important, com ara que farà acabar la vida sobre la Terra però, en canvi, és el millor sistema que ha conegut l'ésser humà i, com a tal, és digne de lloança.
Comentava l'altre dia amb en Pau que en Pere va a cal psiquiatre [els noms han estat canviats per la redacció]. Em diu en Pau: "ostres, que fort!" i li contesto: "no passa res per anar a cal psiquaitre avui en dia; jo també hi vaig anar quan vaig acabar el doctorat i a la universitat no vaig rebre cap suport". I em diu, l'amic Pau: "no, no, si no t'ho dic pas per això, sinó perquè els psiquiatres són molt cars. S'hi deixarà una pasta".
Aquesta frase em va semblar genial, la prova evident de la superioritat del capitalisme sobre qualsevol teoria gestada en un lloc tancat, ni que sigui la Biblioteca Britànica. El capitalisme ho redueix tot a diners: les coses no importen per elles mateixes, sinó pel preu que tenen. En moltes altres societats, una persona que visita el psiquiatre hauria estat titllada de boja i, com a tal, esclavitzada, sotmesa al Tribunal de la Inquisició o fitxada als arxius de ciutadans defectuosos de l'STASI o de qualsevol altre país comunista. Ara, visitar el psiquiatre és, simplement, un acte de consum: un servei. Fins i tot el deuen comptabilitzar en el PIB i ajuda a fer més ric el país. L'ansietat, la depressió i l'esquizofrènia han perdut, doncs, qualsevol connotació discriminatòria i es compren i es venen, com qui compra o ven un sac de patates o un manat de pastanagues. Cap altre sistema no allibera més les persones.
I encara hi ha una altra cosa. Les pertorbacions mentals, els vicis, les passions obscures, les perversions intel·lectuals (com ara l'estudi de l'egiptologia, posem per cas) es mesuren en diners i s'alliberen de la censura moral. Però què són, al capdavall, els diners? Doncs xifres imaginàries que tenim o no tenim al banc, que pugen i baixen com qui juga a l'oca: vegeu què està passant amb la borsa aquests dies. Els diners no existeixen, i les xifres que els representen són -tal com ens demostren els especuladors que mouen el món-, una broma. Així, doncs, qualsevol passió, qualsevol tara moral, és traduïda actualment a diners que, a la vegada són la cosa més buida, més insubstancial, més invisible del món. El capitalisme crea diners i els diners eliminen tares i passions: és evident, crec, que tots els altres sistemes se li han d'agenollar i treure-se-li el barret.
Comentava l'altre dia amb en Pau que en Pere va a cal psiquiatre [els noms han estat canviats per la redacció]. Em diu en Pau: "ostres, que fort!" i li contesto: "no passa res per anar a cal psiquaitre avui en dia; jo també hi vaig anar quan vaig acabar el doctorat i a la universitat no vaig rebre cap suport". I em diu, l'amic Pau: "no, no, si no t'ho dic pas per això, sinó perquè els psiquiatres són molt cars. S'hi deixarà una pasta".
Aquesta frase em va semblar genial, la prova evident de la superioritat del capitalisme sobre qualsevol teoria gestada en un lloc tancat, ni que sigui la Biblioteca Britànica. El capitalisme ho redueix tot a diners: les coses no importen per elles mateixes, sinó pel preu que tenen. En moltes altres societats, una persona que visita el psiquiatre hauria estat titllada de boja i, com a tal, esclavitzada, sotmesa al Tribunal de la Inquisició o fitxada als arxius de ciutadans defectuosos de l'STASI o de qualsevol altre país comunista. Ara, visitar el psiquiatre és, simplement, un acte de consum: un servei. Fins i tot el deuen comptabilitzar en el PIB i ajuda a fer més ric el país. L'ansietat, la depressió i l'esquizofrènia han perdut, doncs, qualsevol connotació discriminatòria i es compren i es venen, com qui compra o ven un sac de patates o un manat de pastanagues. Cap altre sistema no allibera més les persones.
I encara hi ha una altra cosa. Les pertorbacions mentals, els vicis, les passions obscures, les perversions intel·lectuals (com ara l'estudi de l'egiptologia, posem per cas) es mesuren en diners i s'alliberen de la censura moral. Però què són, al capdavall, els diners? Doncs xifres imaginàries que tenim o no tenim al banc, que pugen i baixen com qui juga a l'oca: vegeu què està passant amb la borsa aquests dies. Els diners no existeixen, i les xifres que els representen són -tal com ens demostren els especuladors que mouen el món-, una broma. Així, doncs, qualsevol passió, qualsevol tara moral, és traduïda actualment a diners que, a la vegada són la cosa més buida, més insubstancial, més invisible del món. El capitalisme crea diners i els diners eliminen tares i passions: és evident, crec, que tots els altres sistemes se li han d'agenollar i treure-se-li el barret.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
