dijous, 21 d’agost del 2008

Els països a què ens assemblem

La Catalunya actual és una barreja de trets de tres països o regions del món: Sicília, el País Valencià i Argentina. M'explicaré.

Amb Sicília compartim la manera mafiosa d'afrontar la vida: el progrés no es fa amb l'enginy, amb la feina ben feta o amb la iniciativa, sinó amb el tracte de favors, amb el comerç de petites influències que permeten anar fent la viu-viu. És impossible, a Catalunya, guanyar-se una feina de les bones (per exemple, professor d'universitat) si no és essent amic d'algú. Ningú no et mirarà mai el currículum, només compta que siguis familiar, amic o amistançat d'algú important (important en termes relatius, és clar, perquè tot plegat és una fireta de lego).

Igualment s'assembla molt a la màfia tot el sistema mediàtic: si algú mai té alguna idea que pugui enlairar moralment el país, o donar-li més llibertat o poder polític o econòmic, immediatament és linxat pels quatre o cinc clans que dominen els mitjans de comunicació i la premsa escrita, per tornar-ho tot a la mediocritat que ha d'imperar.

Amb el País Valencià compartim el fet que, tenint una part de la població molt vàlida (un 30%, més o menys) aquesta no pot dir-hi mai la seva, perquè els qui s'han instal·lat al poder (poder econòmic, cultural o polític) són mediocres funcionaris espanyolitzadors al servei de la idea d'Espanya, que fan servir la Generalitat per espanyolitzar (i, doncs, mediocritzar) encara més ràpidament el país. Aquest 30% vàlid, per la seva banda, és incapaç d'organitzar-se eficaçment i capgirar la situació, com va passar per última vegada a la història i miraculosament amb els governs de Pujol.

Amb Argentina compartim la corrupció d'una classe política que ensorra les poques iniciatives bones que surten al país. Tot l'espectacle de l'Estatut, amb la traca final d'un Saura venent-se Catalunya per unes olivetes farcides a Vilanova, demostra clarament la ignorància, la incompetència i la desídia absoluta d'una colla de galifardeus que embruteixen amb les seves mans balbes les aspiracions de la gent més noble del país.

Finalment, hi ha una característica que Catalunya comparteix no amb un d'aquests països, sinó amb tots tres: el caràcter definitiu de la misèria. Així com tothom té clar que Sicília sempre serà el racó més immund d'Itàlia, o Argentina el país de la xerrameca estèril d'Amèrica, per sempre més, hauríem de tenir clar que el mal de Catalunya és ja definitiu i irreparable. Ja som el territori més sotmès, més humiliat, més autodestructiu d'Espanya, i si mai traiem el nas per la finestra, no hi veurem pas cap signe de redreçament sinó, precisament, encara més submissió, més humiliació, més autodestrucció.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

discrepo totalment: per a ser professor d'una universitat catalana hi ha tot un seguit de tràmits i oposicions totalment legal, sense amistats ni parentius! Fins i tot es publica en el Diori oficial de la Generalitat!

Martí Duran ha dit...

Benvolgut,

Gràcies pel comentari. Espero que et vagi bé i puguis entrar a la universitat, que és un lloc privilegiat per a treballar.

Certament, cadascú de nosaltres parteix d'una experiència i a partir del que veu tendeix a generalitzar.

Perquè entenguis per què he escrit això, t'explicaré una de les moltíssimes anècdotes que vaig viure mentre era becari a la UB.

Una vegada es va convocar una plaça de Filologia Grega que havia de ser per a una persona determinada, el nom de la qual si vols et puc dir.

Per tal d'evitar que ningú no li robés la plaça, al DOGC i al BOE va sortir amb aquest nom: plaça de l'àrea de coneixement "Filologia grega i pensament català". D'aquesta manera, s'intentava evitar que vingués ningú de fora de Catalunya.

Es va presentar, tanmateix, un pobre madrileny que havia escrit alguns articles sobre Ausiàs Marc. La burla que li van fer els catedràtics de la UB em va saber molt de greu, perquè no es pot tractar una persona així. La plaça, evidentment, va ser per a la persona a què anava destinada, que ha publicat ben poca cosa i de baixa qualitat.

No és un problema de Catalunya, és cert: la universitat de Madrid fa el mateix, però a l'inrevés. Però no perquè ho facin ells vol dir que estigui bé.

Sobre aquest tema, vull afegir que la UB deu tenir uns 15 professors de Grec, mentre que a Madrid, entre totes les universitats, n'hi deu haver uns 60. La desproporció és brutal, però en Saura no se n'ha assabentat.

Si et ve de gust, em pots dir de què fas la tesi? Pura curiositat, eh!

Miquel Saumell ha dit...

No crec que cap persona que conegui mínimament des de dintre el funcionament ultraendogàmic de la universitat espanyola (incloent-hi la catalana) s'atreveixi a negar el que explica en Martí. Jo també conec casos similars tant o més flagrants. Resumint, tal com ens diu el becari d'universitat el sistema és "totalment legal" però no passaria la prova del cotó de qualitat democràtica en la majoria dels països més endreçats del nostre entorn geopolític. El que sigui legal només vol dir que d’alguna manera s’ha legalitzat la trampeta. I així ens va!

Ramon Torné Teixidó ha dit...

Aquí teníu una tríade alternativa de "construcció nacional". Diríem que és la que ha donat vida al pujolisme durant 25 anys. Avui, però, el panorama és dessolador.

http://www.avui.cat/article/opinio/39023/llengua/cales/poder.html#

Potser podria ser tema d'ulteriors reflexions... mai optimistes, em temo.

Joan Calsapeu ha dit...

Malauradament, en Martí hi toca de ple. La universitat, que en un país civilitzat hauria de ser un referent d'honestedat intel·lectual, a Catalunya és una corretja de transmissió de la misèria intel·lectual, moral i política del país. A les universitats catalanes, tot projecte d'investigació que impliqui trencar esquemes, posar en crisi les cançonetes de sempre, és menyspreat amb una mandra i un urc impresentables. Mireu sinó quin ressò ha tingut a les nostres facultats la revisió dels discursos oficials sobre Colom, el Llàtzer de Tormos et alteri. Les universitats catalanes responen a l'aire fresc tancant finestres. Patètic.

Jesús M. Tibau ha dit...

et veig molt pessimista amb el futur del nostre país. Tant de bo t'equivoquis, tot i que va bé bones dosis d'inconformisme i de cantar les 40 quan toca