La diada festiva

És freqüent darrerament llegir o sentir que la diada té "més aviat un caire festiu que no pas reivindicatiu", un cop passada la dictadura franquista. L'única dissort que ha tingut Catalunya al llarg de la seva història, doncs, ha estat el general Franco: morta la cuca, visca la gresca.

M'agradaria saber què festeja, aquesta gent que està tan contenta l'11 de setembre. Potser festegen que el president Montilla vagi d'excursió a Saragossa el dia de la festa nacional del país, no fos cas que l'enxampessin a Barcelona com al pobre Rafael de Casanoves. O potser que un 20% de catalans viu al llindar de la pobresa. O fins i tot que a moltes poblacions de Catalunya només pots sentit català si poses Catalunya Ràdio i t'amares del discurs socialista. O, tal vegada, que si et banyes al mar, de la merda que hi ha, agafis fijo polls al cap -com ha passat a Pineda, on hi ha hagut una plaga i les barberies s'han hagut de desinfectar. O que la Seat tanqui línies de producció. O que el dèficit fiscal de Catalunya sigui de 6.000 euros per família. O que per informar-se del que passa al món calgui saber idiomes, perquè aquí només hi trobarem manipulació. O que els veïns siguin uns cridaners i que el seu gos es faci tranquil·lament pipí a l'ascensor, sense que sigui possible dir-hi res. O que fa uns anys es parlava sovint del saló Gaudí i ara només hi ha la passarel·la Cibeles, impulsada artificialment pels governs d'Aznar.

No sé si és tot això, el que els fa estar tan contents. Tanmateix, em temo més aviat una altra cosa: estan contents perquè, per un dia, no hauran d'anar a una feina que no els agrada. Podran anar a la platja i compartir el marenòstrum amb les meduses i, mentre entren i surten, ja els haurà passat un dia, i qui dia passa, any empeny. No hi ha reivindicació, però tampoc no hi ha festa profunda, festa amb goig, festa amb sentit. Només aspirem a poder-nos aixecar un dia més tard i a mirar com ens entretindrà avui la Tele 5.

Nota: recordeu el deure cívic i moral d'assistir demà a la manifestació a les 17.00, plaça d'Urquinaona.

Una reflexió sobre la feina

Hi ha molta gent que es pensa que, a la feina, és imprescindible. Es tracta d'una de les múltiples il·lusions que es poden anar mantenint mentre la realitat no obligui a desmuntar-la. Aquesta realitat, per la seva banda, pot actuar ben tard i, de fet, hi ha gent que ha arribat a la jubilació convençuda que l'empresa faria fallida sense ella.

Cal lluitar enèrgicament contra aquesta il·lusió vana de la imprescindibilitat i fer veure als alumnes, de ben petits, que treballar sota contracte no és altra cosa que prostituir-se i que, en conseqüència, la societat no té prevista per a la feina cap altra recompensa que no siguin els diners. Aquests diners es guanyen a canvi de lliurar en la producció d'un be o d'un servei un talent innat, una preparació determinada, uns coneixements en un camp concret o un temps que tenim limitat per una llei evident de la natura.

L'equiparació del marc laboral amb una activitat de prostitució, que personalment veig amb una claredat meridiana, cal compaginar-la amb una altra idea igualment important, i és el caràcter sagrat de la feina no pas pel marc laboral en què es fa que és, com indico, de pur proxenetisme, sinó per la relació que establim amb l'objecte produït. I és aquí on s'equivoca la gernació de ganduls que aprofiten aquest caràcter prostititiu de la feina per no treballar.

I és que la feina, al meu entendre, s'aguanta sobretot per la relació sensual que establim amb l'objecte de la nostra activitat, just al contrari del que deia Marx: l'home no s'aliena en l'objecte, sinó que hi fa l'amor. Un informe ben fet, una pàgina web ben dissenyada, un capítol d'un llibre de text que s'entengui bé, una classe rodona, són un poema per ells mateixos, són un tast de la bellesa que ens salva. És aquesta bellesa de l'obra que hem parit, aquesta capacitat que hem tingut de fer una cosa agradable, el que justifica la feina i la fa sagrada. Bo i sabent que l'objecte és, certament, efímer: ho veurem quan la pàgina web sigui substituïda per una altra, quan llencin l'informe a les escombraries, quan ningú no es recordi del que hem dit a la classe. Ningú no ha dit que una cosa bella hagi de ser, també, duradora.

En un marc laboral que és de prostitució, ens queda l'experiència íntima de nosaltres amb la cosa, una experiència que no podem comunicar i que transcendeix qualsevol baixesa derivada d'una relació laboral que ens podria embrutir. És la sensualitat el que justifica la feina, com justifica qualsevol acte de la vida. És curiosament en aquest nostre poble tan poc sensual, també, on sovint es treballa tan malament.

Els travestis

La majoria d'homes se senten atrets per dones, i la majoria de dones, per homes. Tanmateix, les possibilitats minoritàries són moltes més: homes que empaiten homes, dones que empaiten dones, dones que busquen dones més grans, homes que busquen homes més joves, admiradors d'animals de bell pelatge, estetes de cossos inerts. Fanàtics, també, del transvestisme.

Ara, l'espanyol de moda és en Rafa Nadal. "El nou Cid Campeador", en va dir ahir en Baltasar Porcel en to elogiós. I és que en Rafa Nadal s'embolica tot ell amb la bandera espanyola, bo i suat, cada vegada que li donen un trofeu. Si algú li fa una pregunta en català, el reprèn amb vigor: en castellà, que som a la Xina, i així ens entendran. Canelleres i mitjons llueixen reduïda l'ensenya nacional; si escup qualsevol manifestació, és per proclamar que ara, ser espanyol és un deure, una responsabilitat.

No cal dir que aquest comportament tan primitiu agrada de valent als nostres invasors, que l'hi agraeixen amb premis i galardons. Li acaben de prometre el Príncep d'Astúries, i no trigarà gaire a arribar el Cervantes: de fet, no és pas San Juan de la Cruz qui ha fet el castellà, sinó el comte duc d'Olivares, Felipe II, Franco, Aznar. Se'l mereix.

I, en el fons, el que agrada tant als espanyols d'en Rafa Nadal és que sigui un transvestit de la nació. Li costa de parlar castellà, perquè a la seva Manacor nadiua no hi deuria pronunciar ni un mot, en aquesta llengua; tanmateix, ens dóna lliçons sobre l'idioma que hem de parlar. Ha renunciat per complet als símbols de la seva nació i ha adoptat ex toto corde dels de l'altra. És una cosa, però en fa veure una altra: ell no es posa calcetes i sostenidors de licra fina per fer-se més desitjable, sinó mitjons amb una bandera que igualment el transvesteixen.

I és que els espanyols, tan mascles ells, també tenen les seves debilitats i de nit, tocant un entrecuix femení, els plau de trobar-hi una protuberància morbosa.

La provincianització

Un dels atacs que s'han fet durant segles als catalans és que som "provincians". La base de l'atac era el voler mantenir la llengua: l'oposició era espanyol = universal / català = provincià. Malgrat la insistència, l'atac no va quallar, per la senzilla raó que s'és o no provincià no pas en virtut de l'idioma, sinó en virtut de la mentalitat. Així, Rússia és, dins del món globat, una regió provinciana, encara que el rus es parli molt; inversament, els Països Baixos són un dels territoris més avançats del món, per bé que el seu idioma, el neerlandès, sigui minoritari.

Les coses, però, han canviat. Ara sí que Catalunya és provinciana i, curiosament, ho és en el moment en què ja gairebé no es parla català. La llengua universal ens ha arraconat a la província. M'explicaré amb un exemple estiuenc.

Un dia d'agost vaig anar a dinar a un restaurant de luxe. No ho faig gaire, això, perquè el valor afegit que comporta per a mi la llagosta sobre la truita de patates no supera el trauma de la pèrdua d'unes quantes desenes d'euros. Però, de vegades, t'hi trobes.

El restaurant de luxe era a Blanes i, com sempre, vaig parar l'orella a les taules del costat. Totes dues parlaven de Madrid. A la primera, un senyor gran amb un fort accent català, encara que amb una sintaxi castellana perfecta, explicava en aquest darrer idioma a una parella que el parlava les seves aventures a Madrid quan era més jove. Tot eren lloances.

A la segona, una parella comparava, en català, Madrid i Barcelona. Es feien constar evidències: Madrid té centenars més de quilòmetres de metro, les avingudes són moltíssimes més i més amples i arbrades, hi ha una activitat de tota mena que supera de molt la barcelonina. La conversa, però, acabava amb una petita nota de catalanisme regionalista: malgrat tot, el comensal masculí preferia Barcelona, ni que fos per la platja (darrerament d'una brutícia infecta, per cert).

L'anècdota és significativa, perquè aquestes taules eren ocupades per petitburgesos catalans, és a dir, els que durant dos segles han construït el país. Ara el seu horitzó s'ha empetitit tant que no hi veuen més enllà de 600 quilòmetres, que no tenen altre tema de conversa que el Madrid/Barcelona (nom d'un local al carrer Aragó, per cert, si no recordo malament). I el seu nacionalisme es redueix a preferir Barcelona perquè té platja.

Els països a què ens assemblem

La Catalunya actual és una barreja de trets de tres països o regions del món: Sicília, el País Valencià i Argentina. M'explicaré.

Amb Sicília compartim la manera mafiosa d'afrontar la vida: el progrés no es fa amb l'enginy, amb la feina ben feta o amb la iniciativa, sinó amb el tracte de favors, amb el comerç de petites influències que permeten anar fent la viu-viu. És impossible, a Catalunya, guanyar-se una feina de les bones (per exemple, professor d'universitat) si no és essent amic d'algú. Ningú no et mirarà mai el currículum, només compta que siguis familiar, amic o amistançat d'algú important (important en termes relatius, és clar, perquè tot plegat és una fireta de lego).

Igualment s'assembla molt a la màfia tot el sistema mediàtic: si algú mai té alguna idea que pugui enlairar moralment el país, o donar-li més llibertat o poder polític o econòmic, immediatament és linxat pels quatre o cinc clans que dominen els mitjans de comunicació i la premsa escrita, per tornar-ho tot a la mediocritat que ha d'imperar.

Amb el País Valencià compartim el fet que, tenint una part de la població molt vàlida (un 30%, més o menys) aquesta no pot dir-hi mai la seva, perquè els qui s'han instal·lat al poder (poder econòmic, cultural o polític) són mediocres funcionaris espanyolitzadors al servei de la idea d'Espanya, que fan servir la Generalitat per espanyolitzar (i, doncs, mediocritzar) encara més ràpidament el país. Aquest 30% vàlid, per la seva banda, és incapaç d'organitzar-se eficaçment i capgirar la situació, com va passar per última vegada a la història i miraculosament amb els governs de Pujol.

Amb Argentina compartim la corrupció d'una classe política que ensorra les poques iniciatives bones que surten al país. Tot l'espectacle de l'Estatut, amb la traca final d'un Saura venent-se Catalunya per unes olivetes farcides a Vilanova, demostra clarament la ignorància, la incompetència i la desídia absoluta d'una colla de galifardeus que embruteixen amb les seves mans balbes les aspiracions de la gent més noble del país.

Finalment, hi ha una característica que Catalunya comparteix no amb un d'aquests països, sinó amb tots tres: el caràcter definitiu de la misèria. Així com tothom té clar que Sicília sempre serà el racó més immund d'Itàlia, o Argentina el país de la xerrameca estèril d'Amèrica, per sempre més, hauríem de tenir clar que el mal de Catalunya és ja definitiu i irreparable. Ja som el territori més sotmès, més humiliat, més autodestructiu d'Espanya, i si mai traiem el nas per la finestra, no hi veurem pas cap signe de redreçament sinó, precisament, encara més submissió, més humiliació, més autodestrucció.

La cara dura

Hom es pot preguntar què tenen en comú Mario Vargas Llosa i Pau Gasol. Al meu entendre, una cosa ben clara: la cara dura, les galtes, el morro.

Tant l'un com l'altre viuen als dos països més interessants del món: el primer a Anglaterra i el segon, als Estats Units. Tots ells han voltat la seca i la meca i saben on es viu bé de veritat, on la gent és tolerant i la societat és prou rica per a mantenir la creativitat. Cap dels dos no hauria pogut triomfar a Espanya: en Pau Gasol, podria aspirar com a molt a la Penya badalonina; en Vargas Llosa hauria de sobreviure escrivint nacionalisme al Mundo. Als països on viuen, en canvi, el valor de la seva feina es multiplica per deu mil, perquè es troben en societats puixants, que valoren l'esforç i el premien i parlen una llengua que permet difondre tot el que fan a les capes que dominen el món.

Essent així les coses, el millor que podrien fer aquests dos individus és tapar els seus orígens de país miserable on han tingut la dissort de néixer, i estar infinitament agraïts a l'avió que un dia els permeté de fugir de la misèria. Tanmateix, no obren pas així: dia sí dia també ens recorden que cal que estiguem orgullosos de ser espanyols. Signen manifestos perquè parlem una llengua que no parlen als països on viuen, ens obliguen a pagar impostos en un país on ells no en paguen, ens comminen a ser responsables amb una espanyolitat que ens imposen. Diuen que ser espanyol no és una excusa, és una responsabilitat. I, en acabant, paren la mà i posen la tele per a veure la CNN.

És un cas de barra infinita que ens hauria de fer revoltar. Perquè els que patim cada dia l'espanyolitat i l'exercim vulgues no vulgues, els que la tenim enganxada a la pell com aquesta xafogor augustal que no se'n va ni amb dutxes fredes, estem humiliats, expoliats i rebregats, però alguns encara no som imbècils del tot.

Les escoles catòliques

Actualment, poca gent discuteix que al costat de l'escola pública hi ha d'haver escola privada i concertada. A mi també em sembla un bon sistema, perquè en tots els camps s'ha d'evitar que l'Estat s'ho mengi tot -i a més, en el camp de l'educació, està provada secularment la capacitat de l'Església d'ensenyar.

D'altra banda, encara que la fe és una enganyifa com una catedral, pertany a la tríada jocfloralesca d'enganyifes (amor, fe i nació) que és aconsellable descobrir com més tard millor, perquè quan es descobreix que no existeixen, desequilibren força.

Dit això, he quedat sorprès aquests dies de veure la carcúndia que queda a molts llocs d'Espanya -en part també a Catalunya- pel que fa al tipus de col·legis religiosos que tenen muntada la paradeta. No parlo pas, és clar, dels escolapis, o els maristes, o els jesuïtes, sinó de col·legis amb noms del tipus Esclavas de la Preciosísima Sangre de Nuestro Señor Jesucristo, Adoradoras de la Santa Espina, Devotas de la Cruz Sangrante, Receptoras de la Vara de Cristo, Seguidores del Camino Luminoso.

Si hom remena una mica pels webs d'aquests col·legis (no n'esmento cap per no ser querellat, però poseu al Google "colegio esclavas", "colegio siervas" etc. i en trobareu), pot constatar una sèrie de coses:

1. En les llistes de llibre de text, sempre hi sol haver la Bíblia al capdamunt, i també tot un fotiment de llibres d'adoctrinament cristià.

2. Dintre de les activitats extraescolars, moltes són de caire pastoral: la festa de la serventa que patrocina l'escola; el lliurament a Maria del primer ram de maig; una trobada amb esclaves del Perú, on hi ha una sucursal de l'escola.

3. L'aspecte físic de l'escola sol recordar aquells seminaris llòbrecs i misteriosos del segle XIX, amb quadres a les parets de sants asexuats i santes acollint desmaiades el Sagrat Colom.

Com he dit al començament, no tinc pas res en contra de l'ensenyament cristià. D'altra banda, si bé és cert que alliçonen en un sentit molt concret, també és cert que l'escola pública també alliçona de valent en un altre sentit (el socialisme, el pacifisme "happy flowers", el constitucionalisme embadocat, etc.). No crec que hi pugui haver cap ensenyament que no sigui, simultàniament, una menjada de coco.

Més aviat, la pregunta és una altra. Aquestes esclaves, aquests framenors, tenen coneixements? En saben, de matemàtiques? Tenen algú amb capacitat suficient per fer transmetre la filosofia de Nietzsche? Més enllà del Dòmund, tenen opinió i postura crítica cap a les coses? Em temo molt que no. Em temo que, mentre els de la pública juguen amb condons i els de la privada, amb estampetes de sant Bonifaci, aquí no hi ha ningú que estigui per la feina de veritat, que és fer negocis i tirar el país endavant.

Decadència estiuenca a Pineda

El carrer, l'han perforat una vintena de vegades. Ara hi ha un esvoranc enorme i uns tancs que treuen la massa fecal de grosses canonades embussades. La fetor fa tirar enrere.

A diverses represes -posem un de cada cinc o sis vianants- es veuen noies musulmanes, tapades malgrat la calor infernal, amb cotxets al davant, que arrosseguen, i panxes que fan augurar poc descans per a les rovellades màquines de tracció manual.

Les botigues venen tota mena de quincalla. Darrerament s'hi han afegit samarretes llampants amb els números dels jugadors d'Espanya i andròmines amb la bandera espanyola.

A la plaça de les Mèlies, la bandera catalana ha estat víctima del temps, i les nou barres hi onegen esfilagarsades i al seu aire.

A la biblioteca, dos lectors devoren àvidament El Mundo suant la cansalada: no hi ha diners per pagar refrigeració, i passar-hi una estona esdevé apoteòsic.

La platja és plena de meduses. Anuncien per l'altaveu, cada cinc minuts, que no és aconsellable banyar-se. Els turistes lamenten, ajaguts entre burilles i llaunes, haver pagat vint euros per la setmana que passaran a Espanya. No tenen aigua: de sol sí, tant com en vulguin.

Pels carrers se senten teles sorolloses. Pràcticament totes miren Tele 5; algunes, fan el salt a Antena 3. De tant en tant, també passa un cotxe ben tunejat, amb un bakala a dins que hi escolta una cridòria eixordidora.

A l'estiu, en un poble com Pineda de Mar, es veu amb tota crueltat la decadència que vivim. Surten a fora totes les misèries, que l'hivern, més senyor, amaga.

Un poble que no és amo del seu destí i que no es posa d'acord per ser-ho és indefectiblement atacat per la decadència: l'aeroport de Barajas no només té set milions més de viatjants l'any que el del Prat: també té els set milions amb més poder adquisitiu. Els d'aquí, en canvi, vénen amb una sabata i una espadenya, i són servits per una població autòctona encara més espellifada.

Tot recordant-te uns anys més tard

Hauries pogut arribar ara, per exemple, quan als dies els sobra placidesa i els falta emoció, i hauríem parlat d'aquelles coses que comenten els adults, en un intercanvi mesurat de paraules, prop d'un cafè mogut potser per l'interès. Però ho vas fer en aquell temps mitjanament remot d'una joventut compartida, víctima tu com jo de les lleis irrefrenables del cos.

M'has tornat a la memòria de vegades. En nits solitàries o en dies de goig. En sentir algun mot similar al del teu nom, en veure algú que et tingués retirada, en repetir alguna situació semblant a aquelles que vàrem viure. T'he pensat i repensat i has esdevingut, tu que fores màxim plaer dels sentits, màxima abstracció somorta de la ment. Romans a l'intel·lecte com una idea que no es podrà mai reencarnar, com una idea que ja ha acomplert el seu cicle vital i descansa al cementiri no gaire gloriós de la meva memòria.

I tanmateix encara recordo de vegades com vam fer l'amor tan sovint amb l'olor, amb el gest, amb la mirada. No ens vam atrevir mai a ajuntar els nostres cossos puixants, que eren en canvi els que ens feien estar plegats tan sovint. Aquells sopars a casa teva, en què em presentaves cada setmana el plat que acabaves d'aprendre, aquell guardar-se lloc a la biblioteca de la facultat, aquell trobar-se a faltar si no hi érem; aquell seure junts a totes les classes, mirant de reüll mentre explicaven la usucapió; aquell goig íntim quan un company preguntava si avui no havies vingut podent jo contestar amb tots els ets i uts sobre la teva situació, de la qual em sentia amo i coneixedor absolut i solitari. Aquelles vegades que et trucava a la porta i em feies pujar per ensenyar-me que acabaves de sortir de la dutxa, fent veure que em volies fer llegir alguna cosa sense importància que acabaves d'escriure.

Érem prou iguals per atraure'ns, érem prou diferents per mantenir-nos en tensió. I vam acabar, per un espai breu de temps -sis mesos, potser- essent gairebé un. Vas votar ERC per mi, vaig parlar castellà per tu: creàrem una nova identitat, el nom de la qual no vam voler, no vam poder o no vam gosar pronunciar-nos l'un a l'altre. Una identitat no pronunciada verbalment ni demostrada físicament que era, tanmateix, una remor forta que se sentia arreu i ens eixordava amb la força inapel·lable de la seva presència invisible.

Ha passat el temps i no ens veurem més. I si ens veiem i em fas un petó -el primer- serà un petó de cortesia, un petó d'esclau o de creient. Però no tornarem mai més a fer l'amor. No adquirirà mai més la paraula aquella profunditat mística, pronunciada en la solitud compartida d'aquella Barcelona que ja no existeix. I aquella passió que no vam expressar ni amb paraules ni amb el sexe, només m'haurà marcat per sempre en una cosa: no ha estat sempre buit el llit que tu no vares ocupar mai, però fou a tu a qui vaig lliurar la virginitat que altres han volgut arrabassar, matusserament, tocant cadascuna de les parts del meu cos.

Per si en voleu enviar

En relació amb el post anterior, llegeixo ara això:

L’Agència de Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) ha exigit al regidor de Torredembarra, Lluís Suñé que retiri d’"immediat" qualsevol reproducció "total o parcial" del seu logotip.

A través d’un comunicat l’organització ha lamentat que s’hagi fet servir la seva imatge per una campanya d’aquest tipus i recorda que és un organisme molt "rigorós i respectuós amb l’ús de la seva imatge corporativa, especialment perquè la seva activitat s’adreça a la infància". Per aquests motius, defensen que en el seu criteri d’imatge que el seu logo no estigui vinculat "a campanyes de cap signe polític".

He escrit aquest missatge a UNICEF. El correu és catalunya@unicef.es, per si n'hi voleu enviar també.

Senyors,

Llegeixo al vincle esmentat a sota que UNICEF obliga el Sr. Sunyer a retirar el logo del cartell que ha fet de broma denunciant l'expoli econòmic de Catalunya.

D'aquesta manera, es constata una vegada més que organitzacions com les seves se senten molt atretes per les dissorts que passen a 20.000 km d'aquí i són incapaces de denunciar les tremendes injustícies que viu el nostre país.

No tinguin pas cap dubte que ni jo ni cap dels meus coneguts no col·laborarà mai amb UNICEF. Si volen els meus diners, els poden anar a demanar a Madrid, que els té tots.

http://www.eldebat.cat/cat/notices/unicef_insta_a_sune_a_retirar_el_logo_del_seu_cartell_30862.php