Llegeixo a http://www.xtec.es/estudis/batxillerat/curriculum_bat_loe.htm la proposta de nous currículums per a batxillerat LOE. M'entretinc en la justificació pijoprogre de l'estudi del llatí:
L’estudi de l’humanisme i les humanitats contribueix a desenvolupar la competència social i ciutadana. Ha de servir per provocar una reflexió profunda sobre l’ésser humà i, per tant, per propiciar una actitud de respecte i d’estima per les diverses manifestacions ètniques, culturals, lingüístiques, religioses i de lluita contra les desigualtats. El caràcter universal dels valors de la tradició clàssica i els fortíssims lligams amb la nostra civilització han de potenciar la consciència de pertinença social i comunitària i afavorir la cohesió social dins el respecte a la diversitat.
Probablement és convenient que l'escola elemental ajudi a mantenir aquesta gran mentida que tots som iguals i que totes les cultures tenen el mateix valor. La cohesió social de Catalunya, un país al qual arriben cada dia milers d'immigrants, ho fa necessari. D'acord. Però el que no es pot fer és mantenir aquesta mentida eternament: algun dia s'ha de veure que no totes les cultures són iguals i que algunes mereixen ser més estudiades que d'altres. Si no, ens trobem amb missatges com el d'aquella alumna de la UOC que anava comentant en aquest blog que les universitats sud-americanes eren igual que Harvard, però amb un tarannà diferent.
Fa gràcia l'ecopijisme aplicat a una matèria com el llatí, que precisament està destinada a formar les elits. El llatí no s'estudia per a valorar les diverses "manifestacions ètniques", com diu el decret. Si volguéssim estudiar això, podríem explicar quètxua, swahili o, dins de les llengües antigues, subpicè, tocari o protoirani. El llatí, precisament, s'estudia perquè va ser el vehicle amb què es va expressar la reina de les cultures de l'Antiguitat, la més poderosa en tots els sentits, la que ens fa ser com som. Perquè, encara que més d'un pseudoprogre s'entretingui practicant ioga o assistint a conferències budistes, el fet és que quan parla, parla en llatí; quan fa un contracte, el fa gràcies als romans; quan va per la N-II, hi va perquè els romans li van preparar el camí i quan mira un serial televisiu, ho fa perquè els antics es van inventar les trilogies.
El poble romà va fomentar tota mena de desigualtats i no va tenir cap respecte per a la diversitat. Si algú negava l'autoritat de l'emperador, ja sabia on eren els lleons. Fou, sens dubte, una civilització brutal, però també genial, perquè deixava florir els individus i no els barrejava tots en la "pertinença social i comunitària". Gràcies a això, va crear un Neró, però també va crear un Virgili o un Horaci. Hi ha una edat en què és bo creure en els Reis, però si amb vint anys encara s'hi creu, llavors ets un tanoca integral. El llatí podria servir, precisament, per deixar de creure-hi, però sembla que les "happy flowers" s'han de perllongar, almenys, durant tot el batxillerat.
dimecres, 20 de febrer del 2008
dilluns, 18 de febrer del 2008
Les independències anodines
En el passat, la independència d’un país era un acte mític i heroic. Fa goig de llegir la independència americana, tan èpica tota ella, o la guerra austroitaliana arran de la unificació d’Itàlia. Són les úniques relíquies de violència que es deixen explicar a les escoles: la resta és tan asèptica, tan banal, tan políticament correcta.
Actualment, les independències no tenen res a veure amb aquesta heroïcitat. Són actes burocràtics, de despatx, rutinaris. N’hem viscut dos molt recentment: la de Montenegro i la de Kosovo, i totes dues han passat sense pena ni glòria. Els telenotícies intenten recordar els morts que hi va haver a la guerra de l’exIugoslàvia, per espantar una mica el personal, però el cert és que allò era del segle XX i ara som al XXI, i el que es veu al segle XXI és que no hi ha ni un mort i sí, en canvi, molta paperassa i molt intercanvi de correus electrònics.
Les independències, actualment, es fan així. Primer, el president del país que es vol independitzar –si el país té president– truca al Bush i li diu què li sembla la pensada. En Bush fa un petit test. Per exemple: hi podrà haver un Burger King a la plaça de la Independència?, els nous funcionaris que es crearan, faran servir el Windows?, la VISA i la Mastercard funcionaran bé en aquell país, oi?
Si es passa la prova, la independència ja és gairebé al sac. A continuació, cal convocar un referèndum, però com que els unionistes es posen furiosos, els indecisos s’acaben d’animar i sempre es guanya. El referèndum és un simple acte formal, un tràmit.
En tercer lloc, s’avisa la Unió Europea que sortirà un nou estat. Aquesta és massa feble per impedir-ho o promocionar-lo, però també hi diu la seva, normalment en qüestions de caràcter estètic: l’himne que es triï ha de tenir preferentment nom de dona; no hi pot haver cap referència antiecològica; en la nova constitució hi ha d’haver algun esment de la unió dels pobles europeus.
Finalment, ve el reconeixement de la resta de països. Alguns estats amb llarga tradició democràtica, com ara Espanya, Xipre, Bulgària o Grècia, s’hi oposen, però sempre hi ha algun arreplegat, com ara la Gran Bretanya, França o Alemanya, que diu que sí. I aquests acaben convencent els altres.
Un cop reconegut el país, surt a les portades dels diaris, però l’endemà ja ha passat alguna cosa nova i ningú no en torna a parlar mai més. Això sí, ens recordem que el nou país existeix quan participa a Eurovisió.
El problema de Catalunya és que ningú no agafa el telèfon per a parlar amb en Bush. Els del PP diuen que uns separatistes els han cremat el telèfon. Els socialistes diuen que no hi ha línia. Els de CiU, que se sent molt malament. Els d’ERC, que se sent molt bé però l’anglès no s’acaba d’entendre. I els d’ICV, que parlar per telèfon, especialment si és sense fils, provoca càncer.
diumenge, 17 de febrer del 2008
La doctora Chacón
La candidata del PSOE a Madrid per la província de Barcelona, i la part setmesona d'ella que està destinada ben aviat a perpetuar-la, han mentit vilment incorporant al currículum un doctorat que no existia. Ha sortit en diversos diaris: la Chacón es feia passar en les presentacions com a doctora en Dret, i en realitat l'única relació que tenia amb el doctorat va ser el dia que va anar a la secretaria de la facultat a preguntar quant valia la inscripció.
L'article 403 del Codi penal espanyol diu que:
El que ejerciere actos propios de una profesión sin poseer el correspondiente título académico expedido o reconocido en España de acuerdo con la legislación vigente, incurrirá en la pena de multa de seis a doce meses. Si la actividad profesional desarrollada exigiere un título oficial que acredite la capacitación necesaria y habilite legalmente para su ejercicio, y no se estuviere en posesión de dicho título, se impondrá la pena de multa de tres a cinco meses.
Tanmateix, la pseudodoctora Chacón no sembla haver comès cap delicte, perquè enlloc no consta que per a exercir la professió de polític calgui ser doctor. De fet, tenim moltes mostres d'analfabets a les màximes institucions del país, i trobar algú que tingui carrera, entre els socialistes, és com trobar una agulla en un paller.
Anem a veure ara si es tracta d'una falta moralment reprobable. Segons l'article 2486 del Catecisme de l'Església Catòlica vigent,
La mentida (per tal com és una violació de la virtut de la veracitat), és una veritable violència contra els altres. Els fereix en la capacitat de conèixer, que és la condició de tot judici i de tota decisió. Conté, en germen, la divisió dels esperits i totes les malvestats que en deriven. La mentida és funesta per a tota societat; mina la confiança entre els homes i destrueix els teixits de les relacions socials.
Segons l'article 2484 d'aquest mateix cos legal, la mentida pot ser mortal o venial, segons la gravetat que presenti. En aquest cas, atès que per a ser polític no cal estar alfabetitzat i tenint en compte que poca gent se n'ha assabentat, de la bola, penso que hauríem de qualificar el pecat com a venial.
Aleshores, si aquests dos codis penalitzen poc o gens aquesta conducta, on és la gravetat? Doncs, al meu entendre, a no tenir ni idea de com està la situació a Espanya. A Espanya, ser doctor no serveix per a entrar a la universitat ni a cap centre de recerca: la majoria dels doctors recents n'estan fora, i la majoria dels que hi treballen no són doctors.
Tampoc no obre cap porta especial que no obri qualsevol altre curset de 20 hores. A mi, pel doctorat, em van donar 5 punts a les oposicions, de cent o dos-cents que es podien tenir. La suma d'aquests punts al meu expedient no va modificar per a res la posició que tenia dins dels aspirants.
El doctorat tampoc no té cap reconeixement social. De fet, molta gent no sap ni el que és. Una vegada va trucar a casa meva el doctor Alsina, al Cel sia. En presentar-se -ell sempre feia valer aquest títol- la meva mare li va contestar que s'equivocava, perquè a casa no hi havia cap malalt. Igualment, si envies una carta a un diari i la signes amb "Dr.", la sigla desapareixerà immediatament en ser publicada. Si emplenes un formulari, normalment no hi ha mai prevista aquesta opció: només hi ha senyor i senyora.
Ser doctor és una cosa absolutament inútil que només serveix per estar quatre anys amb una beca i horroritzar-se veient per dins com funciona la universitat. No és cap títol del qual es pugui presumir, i no és gens aconsellable aspirar-hi. Jo ho vaig fer en la meva tendra jovenesa, però ara m'amagaria el títol com si es tractés d'un incest, un crim o un fill no desitjat.
Posats a inventar títols, hauria preferit que s'hagués inventat un curset, posem per cas, de japonès: així pensaria que pot dir en un altre idioma les mateixes burrades que diu en català i en castellà.
dissabte, 16 de febrer del 2008
La perfecció
El vídeo mostra Glenn Gould interpretant el concert per a piano de Beethoven "Emperador". Crec que es diu així perquè Beethoven el va dedicar primer a Napoleó, i després li va retirar la dedicatòria.
La vida de Glenn Gould és misteriosa i desconeguda. Se'n conten anècdotes curioses: per exemple, preferia parlar amb la gent per telèfon, i no pas tenir-hi contacte físic; sovint duia guants, per no haver de tocar les persones o les coses; sempre tocava assegut a la mateixa cadira, que ara es conserva, mítica, en un museu del Canadà. No se sap res sobre les seves relacions sexuals: els uns diuen que era asexuat, els altres que era homosexual i encara n'hi ha alguns més que diuen que va tenir algunes relacions apassionades amb dones, relacions en què hi havia un fort component sexual i una afectivitat reduïda a la mínima expressió.
Aquestes dades no fan pensar en una vida gaire feliç. La seva cara tampoc no convida a veure-hi felicitat: més aviat té un rictus tens, els ulls absents, els gestos maquinals i el nervi a flor de pell. Tanmateix, les interpretacions de Gould són una de les màximes expressions de bellesa, de genialitat, de perfecció, que ha atès l'ésser humà. Gould aconsegueix perfeccionar el perfecte: atansar Bach i Beethoven encara més a Déu, i atansar-nos-hi més a nosaltres.
En aquestes circustàncies, surt el dubte. Què és preferible, la felicitat o la perfecció? Kant diria que la perfecció, perquè la felicitat ja arribarà en un altre món. Els nostres contemporanis, molt majoritàriament, dirien sens dubte que la felicitat.
Jo m'inclino per la perfecció. Ni de Gould, l'infeliç, ni del més feliç dels que van viure amb ell, no en queda res. La felicitat o la infelicitat de tota aquella gent ha estat, en la història del cosmos, una anècdota. En canvi, la perfecció de Gould roman com una prova indiscutible de la natura divina de l'ésser humà. I la consciència d'aquest element diví és el que ens evita de fer-nos fàstig en mirar-nos i el que ens empeny a actuar en el món buscant, entre altres coses, la felicitat.
dijous, 14 de febrer del 2008
Escrivà de Balaguer
Recomano al lector que miri pel YouTube els diversos vídeos que hi ha penjats amb les intervencions que es conserven d'Escrivà de Balaguer, fundador de l'Opus Dei. Jo me n'he gravat la sèrie completa i me'n poso un al dia, abans d'anar a dormir. Em faig un fart de riure i vaig content al llit.
L'Escrivà de Balaguer és un d'aquestes "friquis", com se'n diu ara, que ha creat la cultura espanyola. Era una barreja de telepredicador i Chiquito de la Calzada amb faldilles i accent aragonès. Ho veureu en aquest vídeo:
Mirant-lo, vénen al cap algunes reflexions:
1. En primer lloc, el poder de la gràcia. L'Escrivà era un personatge simpàtic, un pallasso de fira. La gràcia, el "salero", és molt important per a caure bé a la gent. A la vida és molt aconsellable saber-se entretenir i, si gosem penetrar en la vida dels altres, almenys que sigui per a entretenir-los i no pas per a atabalar-los amb més cabòries. L'Escrivà, això, ho feia molt bé: segur que quan tocava el timbre deies "ostres, ja és l'hora?".
2. En segon lloc, el poder de la paraula, la verborrea. Com es pot observar en el vídeo, la gent va a veure l'Escrivà perquè els solucioni els problemes. Com és lògic, no els en soluciona cap, però s'explica tan bé, li flueixen tan agradables les paraules i fa servir un castellà tan bonic (la "milicia", diu, de la primera declinació), que és encantador escoltar-lo. La paraula és molt perillosa perquè pot convèncer de les brutalitats més grans, però també és l'instrument per a l'entreteniment més sòlid de la vida.
3. En tercer lloc, observo en aquest vídeo la superioritat de la cultura occidental. Se suposa que l'Opus Dei és un dels moviments més integristes de l'Església Catòlica, oi? I què diu l'Escrivà sobre la dona? Doncs que ha de ser "guapa, atrayente" i que ha de tenir "vida social". Extraordinari. Ni la feminista més revolucionària no ho hauria dit millor. En canvi, un integrista musulmà hauria pontificat que la dona ha d'estar a casa tancada i amagada sota una capa gruixuda de vels.
També diu coses força modernes, com ara que la dona ha vingut al món "no sólo para casarse", o que ell respecta tothom, encara que no pensin com ell, i que van per la mateixa "acera", que deu ser sens dubte la d'"enfrente".
És un vídeo extraordinari, aquest i molts altres d'ell, per a entendre com és l'ésser humà occidental, i per a entendre, també, per què el progrés s'ha produït a Occident i no a altres parts de la Terra: la religió catòlica ha permès dir una cosa i fer-ne una altra, i sempre s'ha posat Déu per sota de l'home. Cal escoltar sovint els vídeos de l'Escrivà, divertir-s'hi molt i aprendre'n.
L'Escrivà de Balaguer és un d'aquestes "friquis", com se'n diu ara, que ha creat la cultura espanyola. Era una barreja de telepredicador i Chiquito de la Calzada amb faldilles i accent aragonès. Ho veureu en aquest vídeo:
Mirant-lo, vénen al cap algunes reflexions:
1. En primer lloc, el poder de la gràcia. L'Escrivà era un personatge simpàtic, un pallasso de fira. La gràcia, el "salero", és molt important per a caure bé a la gent. A la vida és molt aconsellable saber-se entretenir i, si gosem penetrar en la vida dels altres, almenys que sigui per a entretenir-los i no pas per a atabalar-los amb més cabòries. L'Escrivà, això, ho feia molt bé: segur que quan tocava el timbre deies "ostres, ja és l'hora?".
2. En segon lloc, el poder de la paraula, la verborrea. Com es pot observar en el vídeo, la gent va a veure l'Escrivà perquè els solucioni els problemes. Com és lògic, no els en soluciona cap, però s'explica tan bé, li flueixen tan agradables les paraules i fa servir un castellà tan bonic (la "milicia", diu, de la primera declinació), que és encantador escoltar-lo. La paraula és molt perillosa perquè pot convèncer de les brutalitats més grans, però també és l'instrument per a l'entreteniment més sòlid de la vida.
3. En tercer lloc, observo en aquest vídeo la superioritat de la cultura occidental. Se suposa que l'Opus Dei és un dels moviments més integristes de l'Església Catòlica, oi? I què diu l'Escrivà sobre la dona? Doncs que ha de ser "guapa, atrayente" i que ha de tenir "vida social". Extraordinari. Ni la feminista més revolucionària no ho hauria dit millor. En canvi, un integrista musulmà hauria pontificat que la dona ha d'estar a casa tancada i amagada sota una capa gruixuda de vels.
També diu coses força modernes, com ara que la dona ha vingut al món "no sólo para casarse", o que ell respecta tothom, encara que no pensin com ell, i que van per la mateixa "acera", que deu ser sens dubte la d'"enfrente".
És un vídeo extraordinari, aquest i molts altres d'ell, per a entendre com és l'ésser humà occidental, i per a entendre, també, per què el progrés s'ha produït a Occident i no a altres parts de la Terra: la religió catòlica ha permès dir una cosa i fer-ne una altra, i sempre s'ha posat Déu per sota de l'home. Cal escoltar sovint els vídeos de l'Escrivà, divertir-s'hi molt i aprendre'n.
dimecres, 13 de febrer del 2008
Per a en Marc de Matadepera
Per un atzar de la vida, aquest blog és seguit per un noi que estudia batxillerat a l’IES Matadepera i que es diu Marc. Dissortadament, no el conec, però m’ha escrit diversos comentaris a articles meus i li vull fer arribar algunes reflexions. Va per a tu, doncs, Marc.
En Marc és un noi catalanista, que s’estima el país. Deu tenir setze o disset anys, i encara ha de veure moltes coses, però li ha brotat des de dins aquesta vocació cap a Catalunya que un dia també em va brotar a mi, i que també surt, per sort, a moltes persones. M’imagino que li falten referents: la meva generació tenia en Pujol, que ens guiava a tots, però ara estem una mica despistats tots plegats. Per això, sense pretendre ser un capellà, em permeto autoproclamar-me referent seu i exposar el que penso jo de tot plegat.
En primer lloc, Marc, el que has de tenir present és que, abans que català o catalanista, ets un jove de 17 anys. No és que els 17 anys siguin (al meu modest entendre) la millor edat de la vida: penso que la dècada dels 30, per exemple, és molt més serena. Però, en tot cas, és una etapa molt maca i irrepetible en molts aspectes. Per tant, el primer consell que et dono és que aprofitis el que t’està passant, que aprofitis la vida independentment que visquis a Catalunya o al Japó. No cal, per a aprofitar la vida, que busquis sensacions extremes: no n’hi ha i, les que hi ha, tenen males conseqüències. Però sí que has de ser conscient de la bellesa de cada moment, de la importància de totes les coses que ens passen, de la unicitat de cada persona i de cada gest.
En segon lloc, et recomanaria que et preparis molt bé. El món és complex i cal estar preparat per a actuar-hi amb seguretat. Estar ben preparat significa no només ser un bon professional, sinó també tenir una bona base humanística que et permeti situar les coses en el seu context. Cal que llegeixis molt, que estudiïs i que tinguis curiositat per tot el que ens envolta.
A més, si la preparació és el millor que es pot aconsellar per a qualsevol persona, encara més s’ha d’aconsellar a un catalanista. La nostra societat té el perill de convertir-se en un parc temàtic en què cadascú vagi a la seva bola i ens respectem tots, però visquem tots en móns aïllats que no s’influencien entre ells. No és pas això el que volem els catalanistes: volem que la nostra ideologia, dins del mercat, sigui la dominant, i perquè sigui així ha d’aconseguir atraure els millors cervells. Per sort, fins ara sempre ha estat així: la gran majoria de personalitats de Catalunya han estat catalanistes. I cal que continuï essent així, i per això cal que et formis molt bé, que estudiïs una carrera amb la qual puguis exercir influència i mestratge, que la gent et segueixi perquè ets el que raones millor i el que veus millor les coses. D’això depèn que el catalanisme subsisteixi i sigui la força motriu de Catalunya, com ha estat sempre.
En tercer lloc, cal que sàpigues mantenir l’equilibri entre dos pols oposats: la idea i la realitat. Aquí és on fracassa la majoria: els uns, empaitant la idea d’una Catalunya lliure, s’obliden del veí que es mor de gana al costat; els altres, defensant la gestió i l’eficàcia, s’obliden del motiu per al qual gestionen. Has de creure en les persones i estimar-les, però a la vegada inserir tot aquest corrent humà en un projecte que ve de lluny, que encara dura (amb dificultats) i que vol continuar existint en el futur. Treballar per Catalunya, sí, però sense oblidar les persones; treballar per les persones, també, però sense oblidar que no tractes amb individus i prou, sinó amb membres d’una comunitat antiga que reclama el seu dret a existir al món. I que, precisament en la reclamació d’aquest dret, troba l’energia i l’impuls que la fa anar endavant i generar justícia entre els altres pobles.
Cal, també, que coneguis bé el país. Molts joves catalanistes no saben, per exemple, qui era Ramon Muntaner, o Pau Claris, o Prat de la Riba. Cal llegir molt sobre els que ens han precedit, entendre què els ha motivat en cada moment, i descobrir que el nostre projecte té una continuïtat íntima i profunda amb tots ells. Igualment, cal que coneguis bé el país físicament: no n’hi ha prou amb Barcelona. Cal anar a l’oblidada Tortosa, a les Borges Blanques, a Olot, a l’Hospitalet. Si no coneixes el que estimes, potser estimes el que t’agradaria estimar, i no el que hi ha de veritat. A molta gent els passa, això, també en les relacions personals i de parella.
També cal ser molt conscient que a Catalunya només hi ha un 5% de persones que tenen cognom català. Amb això vull dir el següent. En primer lloc, que no ens podem considerar catalans només els que tenim al darrere deu o dotze generacions aquí. Som minoria i no representem la Catalunya de veritat. En segon lloc, que tinguis present que els “castellans”, com se’ls sol anomenar normalment, no són dolents: al contrari, són extraordinaris. Si la nostra població no fos majoritàriament d’origen castellanoparlant, sinó de França, per exemple, el català hauria desaparegut per sempre i el fet català quedaria relegat en algun llibre d’història. Catalunya ha subsistit perquè els catalans de sempre han sabut integrar, però també perquè els nous s’hi ha volgut integrar. I això ens demostra, d’una banda, que tenim raó, perquè gairebé tothom qui ha arribat aquí se n’ha acabat adonant i, de l’altra, que hem topat amb bona gent, perquè no han actuat amb prepotència (malgrat que l’Estat espanyol els la garantia) sinó, majoritàriament, amb bona fe. Cal agrair molt als castellanoparlants aquest esforç, no des del paternalisme o des del que es considera el legítim hereu d’alguna cosa, sinó des de la igualtat de tu a tu, des del debat d’idees entre persones madures que algunes pensen en castellà i altres, en català.
Cal, igualment, que no t’amaguis mai del que ets. Jo vaig estar molt de temps intentant dir als altres el que sabia que volien sentir de mi. Ara m’he adonat que, dient-los simplement el que sóc, també els caic bé. Suposo que és perquè veuen que no els ho dic per putejar-los, sinó precisament perquè crec profundament en el que dic i mostro una certa coherència de projecte. Tothom qui em coneix una mica sap perfectament que sóc independentista. Ho he defensat en diversos idiomes i amb gent de diversos països, molts d’ells espanyols. Un d’ells –de Madrid– fa temps que el tinc agregat al MSN. No hi ha cap motiu per enemistar-nos: per damunt de tot, ells i jo som persones, i és molt més el que ens uneix que no pas el que ens separa. No s’ha de tenir mai por de les persones: de les coses, sí, però de les persones, mai. No hi ha ningú mínimament raonable que no pugui entendre els teus arguments, i fins i tot valorar-los, encara que no els comparteixi. I compte: parlo de persones, no pas de poders: aquí sí que uns van a fotre els altres, i és evident que Espanya, com a poder, va a menjar-nos tan aviat com pugui.
És important també, amic Marc, que no t’obsessionis amb el catalanisme. Les obsessions són malalties, i l’obsessió catalanista també ho és. Comprenc que no és fàcil no caure en obsessions en aquest país nostre, en què cada dia llegeixes vuit o nou agressions contra el que som. Però cal tenir la serenor de saber fer parèntesis, parèntesis ben llargs de vegades, per a dedicar-se a moltes altres coses. Perquè la vida que tens és única, i el que no facis ara potser no ho faràs mai més. A més, si només parles de Catalunya la gent fugirà de tu: “ja ve el fanàtic”, diran. La gent vol –volem– persones completes però, a la vegada, persones amb idees clares en determinades qüestions. Si, a més de ser metge, ets catalanista, t’admirarà molta gent. Si ets catalanista i prou, només et seguiran la família i algun amic.
Cal també que siguis molt treballador, que no et cansis mai de treballar. No deixis mai de fer alguna cosa si pot afavorir el país. Cal dedicar una hora al dia a escriure al blog, amb la son que tinc? Sí, perquè hi ha gent a qui puc fer veure les coses més clares. Cal tutoritzar més treballs de recerca dels que toquen, encara que comporti algun diumenge de feina? Sí, perquè formes una persona i la formes segons la manera com tu –honestament– vols que sigui el món.
I finalment, és clar, cal que tinguis molt clar cap a on vols que vagi el país. I això, actualment, ja ho tenim molt clar tots els catalanistes: cap a la independència, sense cap adjectiu més. Cap a una bandera a l’ONU, al costat de l’alemanya i la francesa. Això és el que volem, això és el que ens fa esforçar-nos cada dia, i treballem precisament perquè creiem que, junts, l’hi acabarem posant.
En Marc és un noi catalanista, que s’estima el país. Deu tenir setze o disset anys, i encara ha de veure moltes coses, però li ha brotat des de dins aquesta vocació cap a Catalunya que un dia també em va brotar a mi, i que també surt, per sort, a moltes persones. M’imagino que li falten referents: la meva generació tenia en Pujol, que ens guiava a tots, però ara estem una mica despistats tots plegats. Per això, sense pretendre ser un capellà, em permeto autoproclamar-me referent seu i exposar el que penso jo de tot plegat.
En primer lloc, Marc, el que has de tenir present és que, abans que català o catalanista, ets un jove de 17 anys. No és que els 17 anys siguin (al meu modest entendre) la millor edat de la vida: penso que la dècada dels 30, per exemple, és molt més serena. Però, en tot cas, és una etapa molt maca i irrepetible en molts aspectes. Per tant, el primer consell que et dono és que aprofitis el que t’està passant, que aprofitis la vida independentment que visquis a Catalunya o al Japó. No cal, per a aprofitar la vida, que busquis sensacions extremes: no n’hi ha i, les que hi ha, tenen males conseqüències. Però sí que has de ser conscient de la bellesa de cada moment, de la importància de totes les coses que ens passen, de la unicitat de cada persona i de cada gest.
En segon lloc, et recomanaria que et preparis molt bé. El món és complex i cal estar preparat per a actuar-hi amb seguretat. Estar ben preparat significa no només ser un bon professional, sinó també tenir una bona base humanística que et permeti situar les coses en el seu context. Cal que llegeixis molt, que estudiïs i que tinguis curiositat per tot el que ens envolta.
A més, si la preparació és el millor que es pot aconsellar per a qualsevol persona, encara més s’ha d’aconsellar a un catalanista. La nostra societat té el perill de convertir-se en un parc temàtic en què cadascú vagi a la seva bola i ens respectem tots, però visquem tots en móns aïllats que no s’influencien entre ells. No és pas això el que volem els catalanistes: volem que la nostra ideologia, dins del mercat, sigui la dominant, i perquè sigui així ha d’aconseguir atraure els millors cervells. Per sort, fins ara sempre ha estat així: la gran majoria de personalitats de Catalunya han estat catalanistes. I cal que continuï essent així, i per això cal que et formis molt bé, que estudiïs una carrera amb la qual puguis exercir influència i mestratge, que la gent et segueixi perquè ets el que raones millor i el que veus millor les coses. D’això depèn que el catalanisme subsisteixi i sigui la força motriu de Catalunya, com ha estat sempre.
En tercer lloc, cal que sàpigues mantenir l’equilibri entre dos pols oposats: la idea i la realitat. Aquí és on fracassa la majoria: els uns, empaitant la idea d’una Catalunya lliure, s’obliden del veí que es mor de gana al costat; els altres, defensant la gestió i l’eficàcia, s’obliden del motiu per al qual gestionen. Has de creure en les persones i estimar-les, però a la vegada inserir tot aquest corrent humà en un projecte que ve de lluny, que encara dura (amb dificultats) i que vol continuar existint en el futur. Treballar per Catalunya, sí, però sense oblidar les persones; treballar per les persones, també, però sense oblidar que no tractes amb individus i prou, sinó amb membres d’una comunitat antiga que reclama el seu dret a existir al món. I que, precisament en la reclamació d’aquest dret, troba l’energia i l’impuls que la fa anar endavant i generar justícia entre els altres pobles.
Cal, també, que coneguis bé el país. Molts joves catalanistes no saben, per exemple, qui era Ramon Muntaner, o Pau Claris, o Prat de la Riba. Cal llegir molt sobre els que ens han precedit, entendre què els ha motivat en cada moment, i descobrir que el nostre projecte té una continuïtat íntima i profunda amb tots ells. Igualment, cal que coneguis bé el país físicament: no n’hi ha prou amb Barcelona. Cal anar a l’oblidada Tortosa, a les Borges Blanques, a Olot, a l’Hospitalet. Si no coneixes el que estimes, potser estimes el que t’agradaria estimar, i no el que hi ha de veritat. A molta gent els passa, això, també en les relacions personals i de parella.
També cal ser molt conscient que a Catalunya només hi ha un 5% de persones que tenen cognom català. Amb això vull dir el següent. En primer lloc, que no ens podem considerar catalans només els que tenim al darrere deu o dotze generacions aquí. Som minoria i no representem la Catalunya de veritat. En segon lloc, que tinguis present que els “castellans”, com se’ls sol anomenar normalment, no són dolents: al contrari, són extraordinaris. Si la nostra població no fos majoritàriament d’origen castellanoparlant, sinó de França, per exemple, el català hauria desaparegut per sempre i el fet català quedaria relegat en algun llibre d’història. Catalunya ha subsistit perquè els catalans de sempre han sabut integrar, però també perquè els nous s’hi ha volgut integrar. I això ens demostra, d’una banda, que tenim raó, perquè gairebé tothom qui ha arribat aquí se n’ha acabat adonant i, de l’altra, que hem topat amb bona gent, perquè no han actuat amb prepotència (malgrat que l’Estat espanyol els la garantia) sinó, majoritàriament, amb bona fe. Cal agrair molt als castellanoparlants aquest esforç, no des del paternalisme o des del que es considera el legítim hereu d’alguna cosa, sinó des de la igualtat de tu a tu, des del debat d’idees entre persones madures que algunes pensen en castellà i altres, en català.
Cal, igualment, que no t’amaguis mai del que ets. Jo vaig estar molt de temps intentant dir als altres el que sabia que volien sentir de mi. Ara m’he adonat que, dient-los simplement el que sóc, també els caic bé. Suposo que és perquè veuen que no els ho dic per putejar-los, sinó precisament perquè crec profundament en el que dic i mostro una certa coherència de projecte. Tothom qui em coneix una mica sap perfectament que sóc independentista. Ho he defensat en diversos idiomes i amb gent de diversos països, molts d’ells espanyols. Un d’ells –de Madrid– fa temps que el tinc agregat al MSN. No hi ha cap motiu per enemistar-nos: per damunt de tot, ells i jo som persones, i és molt més el que ens uneix que no pas el que ens separa. No s’ha de tenir mai por de les persones: de les coses, sí, però de les persones, mai. No hi ha ningú mínimament raonable que no pugui entendre els teus arguments, i fins i tot valorar-los, encara que no els comparteixi. I compte: parlo de persones, no pas de poders: aquí sí que uns van a fotre els altres, i és evident que Espanya, com a poder, va a menjar-nos tan aviat com pugui.
És important també, amic Marc, que no t’obsessionis amb el catalanisme. Les obsessions són malalties, i l’obsessió catalanista també ho és. Comprenc que no és fàcil no caure en obsessions en aquest país nostre, en què cada dia llegeixes vuit o nou agressions contra el que som. Però cal tenir la serenor de saber fer parèntesis, parèntesis ben llargs de vegades, per a dedicar-se a moltes altres coses. Perquè la vida que tens és única, i el que no facis ara potser no ho faràs mai més. A més, si només parles de Catalunya la gent fugirà de tu: “ja ve el fanàtic”, diran. La gent vol –volem– persones completes però, a la vegada, persones amb idees clares en determinades qüestions. Si, a més de ser metge, ets catalanista, t’admirarà molta gent. Si ets catalanista i prou, només et seguiran la família i algun amic.
Cal també que siguis molt treballador, que no et cansis mai de treballar. No deixis mai de fer alguna cosa si pot afavorir el país. Cal dedicar una hora al dia a escriure al blog, amb la son que tinc? Sí, perquè hi ha gent a qui puc fer veure les coses més clares. Cal tutoritzar més treballs de recerca dels que toquen, encara que comporti algun diumenge de feina? Sí, perquè formes una persona i la formes segons la manera com tu –honestament– vols que sigui el món.
I finalment, és clar, cal que tinguis molt clar cap a on vols que vagi el país. I això, actualment, ja ho tenim molt clar tots els catalanistes: cap a la independència, sense cap adjectiu més. Cap a una bandera a l’ONU, al costat de l’alemanya i la francesa. Això és el que volem, això és el que ens fa esforçar-nos cada dia, i treballem precisament perquè creiem que, junts, l’hi acabarem posant.
dimarts, 12 de febrer del 2008
Per què faré vaga el dia 14
De totes les escoles, facultats i acadèmies per què he passat en la meva vida, aquella en què he après més ha estat la UNED. També era, de lluny, la pitjor de totes. La UNED estava encallada en el segle XIX, i d'aquí se'n derivava, tota en una, la misèria i la glòria a la vegada.
La glòria, que és el que ara ens interessa, procedia del fet que es tractava d'una universitat que aplicava l'únic mètode que ha funcionat sempre en educació: estudiar. Al començament de curs, et deien: "mire, aquí tiene usted, caballero, estos diez libros, a razón de mil páginas por libro. El examen tendrá lugar el 18 de junio en la villa de Tarrasa". Tenies un any de coll per ficar-te al cap sis o set mil pàgines.
La mare d'un alumne de batxilerat m'ha enviat avui un correu lamentable: el seu fill s'avorreix enormement a classe. Fa batxillerat i encara els ensenyen a fer la o amb un canuto i, el que és més trist, la majoria encara no la saben fer. Això és així perquè la seva generació no ha après res de res durant deu anys (els sis del "progressa adequadament" de la Primària i els quatre de l'ESO, en què es pot passar de curs amb un cove de carabasses tan gros que no l'arrossegaria ni el camió de la construcció que conduiran després tots aquests nanos).
Que els nostres alumnes s'avorreixin a batxillerat és molt greu, encara que s'entén perfectament quan es miren els llibres de text, en què a part d'adoctrinament socialista i dibuixos i coloraines hi ha ben poca cosa. També s'entén perquè els professors hem d'organitzar tanta sortida, tanta xerrada, tanta reunió burocràtica, que amb prou feines tenim temps per a pensar què explicarem l'endemà. No diguem ja corregir.
L'educació, al meu entendre, no es resol ni privatitzant ni no privatitzant, ni invertint més o invertint menys. Es resol, sobretot, amb una llei ben feta. Una llei que digui el següent: abans de la universitat, els alumnes han de passar per dues proves d'estat. Exemple de la prova d'història: "Explica en vint línies la Dècada Ominosa del segle XIX, a Espanya. Cada falta d'ortografia descompta dos punts". Introduïu aquest criteri i veureu com s'espavila tothom: els alumnes deixaran de crear fotologs absurds i els professors començaran a explicar, tant si els gestiona un economista com un company de Primària. Tothom haurà de formar, i les audiències de Tele 5 baixaran en picat.
Aquesta regla tan elemental, que a Itàlia, per exemple, fa setanta anys que apliquen (la llei educativa italiana és de l'època de Mussolini: no l'han canviada en setanta o vuitanta anys!) resoldria d'una vegada per totes el problema educatiu, i ens permetria formar persones i no imbècils. Però ningú no té la gosadia d'aplicar-la, o potser són tan curts que ni se'ls ha ocorregut.
Jo també faré vaga el dia 14. Perquè si no sabem identificar el problema, no el solucionarem: al contrari, anirem embolicant la troca; dedicarem més i més recursos a l'educació, públics i privats, i cada cop els alumnes estrafaran més la lletra.
El conseller Maragall, que com tota persona que gestiona alguna cosa ha de mirar que surtin els números, ha fet una llei per a reduir la despesa educativa, que deu ser desorbitada (al nostre institut tenim, per exemple, 220 ordinadors nous i 75 professors, i només és un dels tres de Blanes). No li importa la qualitat de l'educació o, com a molt, li importa molt en segon terme: el principal és que el xiringuito no faci fallida, que no hi hagi números vermells. Ho trobo molt bé, i és el que li toca.
Però jo, com que sóc professor i no economista -malgrat la meva passió oculta per l'economia, és cert- representa que m'haig de preocupar pel que s'ensenya. I, com que d'això ningú no en diu res i, quan en diuen alguna cosa, més val apretar a córrer, defenso com puc el dret d'aprendre dels meus estudiants i el meu d'ensenyar, i en aquest moment aquesta defensa passa per dir que ja en tenim prou de tanta reforma i que volem, algun dia, començar a explicar.
PD: La imatge vol solidaritzar-se amb els blocaires bascos, que demanen que s'incorpori avui com a suport a la democràcia i en contra del genocidi que està practicant l'Estat espanyol en aquell territori (http://notimeforlove-istimeforpeace.blogspot.com/)
Interludi musical
Aquest cop, per a l'Elisa
PD: Si teniu comentaris sobre la votació, com que no sé com es fa perquè els poseu a sota dels vots, podeu escriure'ls com a comentari de qualsevol dels posts. Suposo que els llegirem tots.
PD: Si teniu comentaris sobre la votació, com que no sé com es fa perquè els poseu a sota dels vots, podeu escriure'ls com a comentari de qualsevol dels posts. Suposo que els llegirem tots.
dilluns, 11 de febrer del 2008
Què tal?
Una de les coses que no entenc de la nostra quotidianitat és el criteri pel qual certs actes han de ser íntims i d'altres es poden compartir alegrement. Per exemple: ens tanquem amb pany i forrellat per a anar al lavabo i, en canvi, ens agrada reunir tota la colla pessigolla per a menjar. I, al capdavall, una cosa i l'altra no són més que parts del mateix procés, el de la corrupció de les coses, que ens recorda cada sis hores la nostra limitació definitiva com a moridors.
A mi m'agrada menjar sol. De fet, sóc un solitari, però aquesta característica se m'accentua més en certs moments. Al restaurant, per exemple: m'agrada delectar-me amb unes llonzes de porc amb all-i-oli, concentrant-me en el seu sabor i sense haver de distreure el sentit del gust amb altres com el de l'oïda o el de la parla, si és que parlar es considera un sentit.
També m'agrada, quan vaig al bar de l'institut a prendre un tallat, que no em molesti ningú. És el meu moment sagrat, el del tallat, l'únic moment del dia, juntament amb quan vaig a pixar, en què genero idees. La resta de segons, de minuts, d'hores, la tinc ocupada amb les moltíssimes distraccions absurdes que ens proporciona la sala d'espera de la vida.
Per això em fot que, en aquest acte gairebé onanístic de beure'm un tallat, sempre em vingui algun company i em pregunti: "què tal?". Aquesta pregunta, amb les seves variants ("com anem?", "com estàs?", "com va això?", etc.) és una declaració de guerra: l'interlocutor t'està dient que vol entreteniment.
La pregunta no es pot contestar amb un "malament". No és el que s'espera i justificar-ho portaria massa feina. Tampoc no es pot contestar amb un "bé" i prou: queda massa insípid i et prenen per insuls, esquerp, i poca cosa. Cal buscar-hi algun complement, que no sigui ni massa llarg ni massa curt, i ha de ser enginyós. Déu n'hi do la feina. Per això em pertorba tant: en el moment en què les neurones poden, finalment, deixar de pensar, encara t'ataca algú per treure't el suc.
A més, la pregunta no té escapatòria. De vegades he provat d'avançar-me jo i, mentre el company encara camina, atansant-se a mi, preguntar-li ja "què tal?". La resposta sempre ha estat: "bé, i tu què tal?". Ah, i a més, si aquell dia has dormit poc i fas mala cara, no n'hi ha prou de dir "bé" i alguna gracieta: cal justificar l'estat en què et trobes, si no corre immediatament la sospita que amagues alguna cosa. I, si tornes d'un cap de setmana o d'unes vacances, aleshores també s'espera molt més de tu: un cap de setmana a casa sense fer res no cola, no pot ser que facis el mateix que tothom. Però, què els he d'explicar, del cap de setmana? Començar per divendres, anar resseguint cadascun dels dos dies i mig, i explicar-los les intimitats d'alguna nit? És excessiu, això, o és el que volen?
La funció fàtica del llenguatge -aquella que consisteix a no dir res, però mantenir un contacte cordial amb els altres- ha anat desapareixent, per sort. Per exemple, als ascensors ja no cal parlar del temps, entre altres coses perquè el temps ara sempre és igual: sol i calor. Però encara queden restes en què ens obliguen a emetre missatges no comunicatius. El dia que les superem, i poguem prendre lliures un tallat maquinalment, haurem fet un pas més en l'evolució d'aquesta complicada espècie humana.
A mi m'agrada menjar sol. De fet, sóc un solitari, però aquesta característica se m'accentua més en certs moments. Al restaurant, per exemple: m'agrada delectar-me amb unes llonzes de porc amb all-i-oli, concentrant-me en el seu sabor i sense haver de distreure el sentit del gust amb altres com el de l'oïda o el de la parla, si és que parlar es considera un sentit.
També m'agrada, quan vaig al bar de l'institut a prendre un tallat, que no em molesti ningú. És el meu moment sagrat, el del tallat, l'únic moment del dia, juntament amb quan vaig a pixar, en què genero idees. La resta de segons, de minuts, d'hores, la tinc ocupada amb les moltíssimes distraccions absurdes que ens proporciona la sala d'espera de la vida.
Per això em fot que, en aquest acte gairebé onanístic de beure'm un tallat, sempre em vingui algun company i em pregunti: "què tal?". Aquesta pregunta, amb les seves variants ("com anem?", "com estàs?", "com va això?", etc.) és una declaració de guerra: l'interlocutor t'està dient que vol entreteniment.
La pregunta no es pot contestar amb un "malament". No és el que s'espera i justificar-ho portaria massa feina. Tampoc no es pot contestar amb un "bé" i prou: queda massa insípid i et prenen per insuls, esquerp, i poca cosa. Cal buscar-hi algun complement, que no sigui ni massa llarg ni massa curt, i ha de ser enginyós. Déu n'hi do la feina. Per això em pertorba tant: en el moment en què les neurones poden, finalment, deixar de pensar, encara t'ataca algú per treure't el suc.
A més, la pregunta no té escapatòria. De vegades he provat d'avançar-me jo i, mentre el company encara camina, atansant-se a mi, preguntar-li ja "què tal?". La resposta sempre ha estat: "bé, i tu què tal?". Ah, i a més, si aquell dia has dormit poc i fas mala cara, no n'hi ha prou de dir "bé" i alguna gracieta: cal justificar l'estat en què et trobes, si no corre immediatament la sospita que amagues alguna cosa. I, si tornes d'un cap de setmana o d'unes vacances, aleshores també s'espera molt més de tu: un cap de setmana a casa sense fer res no cola, no pot ser que facis el mateix que tothom. Però, què els he d'explicar, del cap de setmana? Començar per divendres, anar resseguint cadascun dels dos dies i mig, i explicar-los les intimitats d'alguna nit? És excessiu, això, o és el que volen?
La funció fàtica del llenguatge -aquella que consisteix a no dir res, però mantenir un contacte cordial amb els altres- ha anat desapareixent, per sort. Per exemple, als ascensors ja no cal parlar del temps, entre altres coses perquè el temps ara sempre és igual: sol i calor. Però encara queden restes en què ens obliguen a emetre missatges no comunicatius. El dia que les superem, i poguem prendre lliures un tallat maquinalment, haurem fet un pas més en l'evolució d'aquesta complicada espècie humana.
Indicis per a una diagnosi
El problema més gran que té el lideratge de la Catalunya actual és que no hi ha coincidència en la diagnosi del mal (faig servir el terme "lideratge" per no limitar-me a la política, ja que també és molt important la direcció econòmica, cultural, mediàtica, etc.). Tothom és conscient que el país està malalt, però no ens posem d'acord a saber d'on ve el mal.
Si tinguéssim clara la diagnosi, vindria el segon pas, que encara és molt més complicat -el tractament- però nosaltres no hem superat ni tan sols aquesta primera fase. D'aquesta manera, es proporcionen tota mena d'explicacions: el problema és que hi ha massa Espanya, o que hi ha massa nacionalisme català, o massa apatia per part de la gent, o manca de projecte, etc.
Avui s'ha publicat a l'Avui un estudi fet per Crédito y Caución, que el lector pot consultar a http://media.avui.cat/pdf/08/0210/080210diari025.pdf. Crec que l'estudi demostra que els sobiranistes anem per bon camí quan indiquem que el problema de Catalunya és que hi ha massa Espanya.
Segons que indica l'estudi, de les 25.000 empreses més grans de l'Estat, Catalunya és qui en té més, el 29,3% del total, a distància de Madrid (17,8%), el País Valencià (12,2%) i el País Basc (7,5%). El lideratge català es redueix a mesura que reduïm el nombre d'empreses de referència. Així, de les 1.000 primeres, el 24,5% són a Catalunya; de les 500 primeres, el 21,4%; de les 250 primeres, el 19,2%; de les 100primeres, el 18%, i de les 50 primeres, només el 14%.
En contrast, Madrid, com més reduïda és la cúpula de dimensió, més percentatge d'empreses concentra. Al voltant de la meitat de les 1.000 i 500 primeres empreses tenen la seu a la capital; el 62% de les 100 primeres o el 64% de les 50 primeres. Aquests percentatges tenen valors molt semblants si la mesura es fa en termes de facturació. Així doncs, les dades confirmen que l'empresa gran està ubicada quasi sempre a la capital del regne i entorns.
Si el lector vol veure gràficament aquestes dades, pot consultar l'enllaç indicat, en el qual es presenten visualment i es copsen molt més bé.
L'estudi ens està dient, al meu entendre, el següent:
1. La iniciativa empresarial catalana continua essent la més important de l'Estat. De les 25.000 empreses més importants de l'Estat, el 29% està a Catalunya i només el 18% a Madrid. Si sumem les de Catalunya, País Valencià (12%) i Euskadi (8%), obtenim que els territoris no castellans generen la meitat de la riquesa d'Espanya.
2. A mesura que les empreses es van fent grans, es van trobant més a Madrid. De les cinquanta primeres, el 64% està a Madrid i només el 14% a Catalunya. Què vol dir, això? Doncs que Madrid creix artificialment, perquè resulta que un territori amb poca iniciativa empresarial concentra les grans empreses del país.
Queda clar, evidentment, per què és així: d'una banda, van a Madrid totes les multinacionals i, de l'altra, així que una empresa d'aquí es fa gran, s'estableix a Madrid. En tots dos casos, s'estableixen a Madrid perquè és allí on hi ha els centres de decisió, en tots els àmbits.
Madrid i Espanya, doncs, no creix perquè aquí haguem perdut la iniciativa, o perquè el "nacionalismo" no deixi desenvolupar la creativitat. És evident quin és el territori més creatiu. Creix perquè xucla l'energia de tot Espanya i perquè és un centre de decisió política (entenent "política" en sentit ampli).
Si Catalunya fos independent, a més de tenir la mateixa iniciativa empresarial molt alta que tenim ara, veuríem com s'establirien a la nostra capital tota una colla de multinacionals que ara fugen cap a Madrid, perquè busquen capitals d'estat. També evitaríem que es produïssin 55 milions de viatges en pont aeri anual Barcelona-Madrid i viceversa, d'empresaris que han d'anar a llepar el cul als alts funcionaris que ens xuclen l'energia i, a sobre, tenen la barra de dir que ells progressen perquè ja tenen la nació construïda, mentre que nosaltres gastem tots els recursos a construir-la.
Si tinguéssim clara la diagnosi, vindria el segon pas, que encara és molt més complicat -el tractament- però nosaltres no hem superat ni tan sols aquesta primera fase. D'aquesta manera, es proporcionen tota mena d'explicacions: el problema és que hi ha massa Espanya, o que hi ha massa nacionalisme català, o massa apatia per part de la gent, o manca de projecte, etc.
Avui s'ha publicat a l'Avui un estudi fet per Crédito y Caución, que el lector pot consultar a http://media.avui.cat/pdf/08/0210/080210diari025.pdf. Crec que l'estudi demostra que els sobiranistes anem per bon camí quan indiquem que el problema de Catalunya és que hi ha massa Espanya.
Segons que indica l'estudi, de les 25.000 empreses més grans de l'Estat, Catalunya és qui en té més, el 29,3% del total, a distància de Madrid (17,8%), el País Valencià (12,2%) i el País Basc (7,5%). El lideratge català es redueix a mesura que reduïm el nombre d'empreses de referència. Així, de les 1.000 primeres, el 24,5% són a Catalunya; de les 500 primeres, el 21,4%; de les 250 primeres, el 19,2%; de les 100primeres, el 18%, i de les 50 primeres, només el 14%.
En contrast, Madrid, com més reduïda és la cúpula de dimensió, més percentatge d'empreses concentra. Al voltant de la meitat de les 1.000 i 500 primeres empreses tenen la seu a la capital; el 62% de les 100 primeres o el 64% de les 50 primeres. Aquests percentatges tenen valors molt semblants si la mesura es fa en termes de facturació. Així doncs, les dades confirmen que l'empresa gran està ubicada quasi sempre a la capital del regne i entorns.
Si el lector vol veure gràficament aquestes dades, pot consultar l'enllaç indicat, en el qual es presenten visualment i es copsen molt més bé.
L'estudi ens està dient, al meu entendre, el següent:
1. La iniciativa empresarial catalana continua essent la més important de l'Estat. De les 25.000 empreses més importants de l'Estat, el 29% està a Catalunya i només el 18% a Madrid. Si sumem les de Catalunya, País Valencià (12%) i Euskadi (8%), obtenim que els territoris no castellans generen la meitat de la riquesa d'Espanya.
2. A mesura que les empreses es van fent grans, es van trobant més a Madrid. De les cinquanta primeres, el 64% està a Madrid i només el 14% a Catalunya. Què vol dir, això? Doncs que Madrid creix artificialment, perquè resulta que un territori amb poca iniciativa empresarial concentra les grans empreses del país.
Queda clar, evidentment, per què és així: d'una banda, van a Madrid totes les multinacionals i, de l'altra, així que una empresa d'aquí es fa gran, s'estableix a Madrid. En tots dos casos, s'estableixen a Madrid perquè és allí on hi ha els centres de decisió, en tots els àmbits.
Madrid i Espanya, doncs, no creix perquè aquí haguem perdut la iniciativa, o perquè el "nacionalismo" no deixi desenvolupar la creativitat. És evident quin és el territori més creatiu. Creix perquè xucla l'energia de tot Espanya i perquè és un centre de decisió política (entenent "política" en sentit ampli).
Si Catalunya fos independent, a més de tenir la mateixa iniciativa empresarial molt alta que tenim ara, veuríem com s'establirien a la nostra capital tota una colla de multinacionals que ara fugen cap a Madrid, perquè busquen capitals d'estat. També evitaríem que es produïssin 55 milions de viatges en pont aeri anual Barcelona-Madrid i viceversa, d'empresaris que han d'anar a llepar el cul als alts funcionaris que ens xuclen l'energia i, a sobre, tenen la barra de dir que ells progressen perquè ja tenen la nació construïda, mentre que nosaltres gastem tots els recursos a construir-la.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
