La tradició de les vaques és llarga a Catalunya. Hi ha, com a mínim, tres grans vaques en la nostra literatura: la vaca cega de Maragall (http://ca.wikisource.org/wiki/La_vaca_cega), la vaca de la mala llet de Pere Quart (http://www.mallorcaweb.com/mag-teatre/quart-nins/bestiari.html) i la vaca boja de David Jou (http://www.mallorcaweb.net/edataviques/bal/jou.html).
Jo, menys dotat que tots tres, però recollint elements dels meus precedents, he actualitzat la vaca a les primeries del segle XXI. La meva vaca és la vaca exhausta. És una vaca que va per una autopista del Vallès (en honor de Pere Quart), dins d'un camió, cap a l'escorxador final:
Botant amb nàusees dintre del contàiner
tota macada pel camí tan bròfec
se’n ve la vaca exhausta. Fou sàvia.
De cops i cops llançats amb traça
li han ‘nat orbant els ulls i les mamelles
i ara el cervell també té espongiasi.
Diuen son nom quan lluny la planifiquen
però no té el posat ferm d’altres vegades
i tots la munyen, i ara no els cal sabre.
Ses companyes, ben grosses, se n’enriuen
quan la veuen tota ella en carn i ossos.
Totes han trobat toro i s’hi aparellen
i en van servides, de braus tot repoblant
les fondalades. A ella, els toros no l’estimen.
Topa de morro en l’esmolada pica
de Flandes i recula, però hi torna,
i fa nous estatuts i nous ridículs.
Vota, sens gaires ganes. Després aixeca
al sostre fosc l’emprenyada testa
amb un gran gesto tràgic; recorda
l’avi, i veu en els seus néts indigna ombra
sens llum a dins del camió que tresca
botant per carreteres no asfaltades
delejant la ceguesa quan l’escorxin.
diumenge, 20 de gener del 2008
dissabte, 19 de gener del 2008
El παιδοτριβης
Abans de Nadal ens va venir una senyora emperifollada i amb els cabells tipus escarola, a l'institut, que és la inspectora d'ensenyament de no sé quina zona. Ens va explicar un pla de millora que consisteix a fer no sé què per a obtenir alguna cosa que ara mateix no sabria descriure però que, en tot cas, genera molta burocràcia, perquè hi ha de participar tota la comunitat educativa, creuar milers de dades i després elaborar un informe d'uns quants volums amb els results estadístics de tot plegat.
Aquesta mateixa senyora ha dit avui -bé, potser ho ha dit abans, però jo me n'he assabentat avui- que vol que s'aixequi acta de qualsevol reunió de qualsevol nivell que es faci a l'institut. De reunions, a l'institut, se'n deuen fer unes cinquanta a la setmana, més o menys com classes. Cadascuna d'elles haurà de comptar ara amb un secretari que, proveït d'un ordinador portàtil, vagi deixant constància de les diverses burrades que anirem dient per a acumular-les en un prestatge fins que, d'aquí cinc anys, siguin llançades totes al contenidor.
Mentre passa tot això, han aprovat la llei Maragall (dic han aprovat perquè actualment les lleis s'aproven tal com diu el primer esborrany, ja que ningú no té prou capacitat intel·lectual ni conviccions per a atacar-les). Aquesta llei Maragall introdueix centenars de burrades més: per exemple, elimina el català del batxillerat (que passa a tenir dues hores de classe a la setmana, una per a dir hola i l'altra per a dir adéu); perme't treure's un batxilletat científic sense fer matemàtiques (una cosa que ara es feia en casos excepcionals, i que ara adquireix rang de llei) i engalta educació per a la ciutadania, molta més educació per a la ciutadania, perquè tots parlem amb la Z de Zapatero.
Sorprèn que, amb el marc legislatiu que tenim, alguns alumnes aprenguin alguna cosa. Jo no faré el típic article queixant-me dels consellers d'Educació i de les lleis: ja no m'interessen. A mi el que em sorprèn és això, que algú encara aprengui alguna cosa, malgrat tenir-ho tot en contra.
La resposta que dono a aquest miracle és la següent: el nostre sistema educatiu ha esdevingut igual que el grec del segle VI aC. A la Grècia del segle VI aC, no hi havia educació estatal: qui podia educar-se, buscava algú que sapigués alguna cosa i aquest li ensenyava el que bonament podia, a canvi d'algun tocament sense importància.
Això és, exactament, el que passa ara (sense tocaments, però): les quatre cosetes que aprenen els alumnes les aprenen perquè, de tant en tant, troben algun professor que els explica alguna cosa, malgrat tota la legislació i tota la burocràcia que li impedeix de fer-ho. Ens trobem en un moment en què l'estat no garanteix aprendre a llegir i escriure, exactament igual que a Grècia. Qui té la sort d'aprendre'n una mica, és perquè troba algú de bona voluntat que, desobeint la llei, li explica el que pot. I així hi ha estudiants que, del poc que saben, saben una mica de llatí, uns altres que saben una mica de matemàtiques, uns altres que saben una mica de literatura: depèn de l'instructor que hagin trobat perquè, repeteixo, el sistema no els garanteix res més.
Aquesta situació supera la batalla tradicional entre escola pública i privada: totes dues són el mateix desastre perquè totes dues estan regides per la mateixa llei, que és la plasmació per escrit de la idea platònica de la Ignorància. Tant a la pública com a la privada hi pot haver algú que, per casualitat, sàpiga alguna cosa, posem per cas, d'història, i sigui prou hàbil per a escapolir-se del sistema: els alumnes que tinguin la sort de pescar-lo, aquest professor, aprendran alguna cosa. Els altres continuaran dient, com em va passar ahir parlant de la Guerra de Successió, que per què deia que el rei era Felip Vè, quan tothom sap que el rei d'Espanya sempre s'ha dit Juan Carlos.
Els professors que volen que els seus alumnes aprenguin alguna cosa són, doncs, instructors a la grega: expliquen el que poden sense cap sistema al darrere o, més ben dit, amb un sistema molt advers al darrere, que han de trampejar com puguin perquè si el seguissin es garantiria amb tota seguretat la ignorància més absoluta.
Doncs això: si sou pares, localitzeu a Catalunya els llocs en què hi ha algun instructor privat, aneu-lo a buscar i matriculeu el fill al centre on li parin la taula i les cadires.
Aquesta mateixa senyora ha dit avui -bé, potser ho ha dit abans, però jo me n'he assabentat avui- que vol que s'aixequi acta de qualsevol reunió de qualsevol nivell que es faci a l'institut. De reunions, a l'institut, se'n deuen fer unes cinquanta a la setmana, més o menys com classes. Cadascuna d'elles haurà de comptar ara amb un secretari que, proveït d'un ordinador portàtil, vagi deixant constància de les diverses burrades que anirem dient per a acumular-les en un prestatge fins que, d'aquí cinc anys, siguin llançades totes al contenidor.
Mentre passa tot això, han aprovat la llei Maragall (dic han aprovat perquè actualment les lleis s'aproven tal com diu el primer esborrany, ja que ningú no té prou capacitat intel·lectual ni conviccions per a atacar-les). Aquesta llei Maragall introdueix centenars de burrades més: per exemple, elimina el català del batxillerat (que passa a tenir dues hores de classe a la setmana, una per a dir hola i l'altra per a dir adéu); perme't treure's un batxilletat científic sense fer matemàtiques (una cosa que ara es feia en casos excepcionals, i que ara adquireix rang de llei) i engalta educació per a la ciutadania, molta més educació per a la ciutadania, perquè tots parlem amb la Z de Zapatero.
Sorprèn que, amb el marc legislatiu que tenim, alguns alumnes aprenguin alguna cosa. Jo no faré el típic article queixant-me dels consellers d'Educació i de les lleis: ja no m'interessen. A mi el que em sorprèn és això, que algú encara aprengui alguna cosa, malgrat tenir-ho tot en contra.
La resposta que dono a aquest miracle és la següent: el nostre sistema educatiu ha esdevingut igual que el grec del segle VI aC. A la Grècia del segle VI aC, no hi havia educació estatal: qui podia educar-se, buscava algú que sapigués alguna cosa i aquest li ensenyava el que bonament podia, a canvi d'algun tocament sense importància.
Això és, exactament, el que passa ara (sense tocaments, però): les quatre cosetes que aprenen els alumnes les aprenen perquè, de tant en tant, troben algun professor que els explica alguna cosa, malgrat tota la legislació i tota la burocràcia que li impedeix de fer-ho. Ens trobem en un moment en què l'estat no garanteix aprendre a llegir i escriure, exactament igual que a Grècia. Qui té la sort d'aprendre'n una mica, és perquè troba algú de bona voluntat que, desobeint la llei, li explica el que pot. I així hi ha estudiants que, del poc que saben, saben una mica de llatí, uns altres que saben una mica de matemàtiques, uns altres que saben una mica de literatura: depèn de l'instructor que hagin trobat perquè, repeteixo, el sistema no els garanteix res més.
Aquesta situació supera la batalla tradicional entre escola pública i privada: totes dues són el mateix desastre perquè totes dues estan regides per la mateixa llei, que és la plasmació per escrit de la idea platònica de la Ignorància. Tant a la pública com a la privada hi pot haver algú que, per casualitat, sàpiga alguna cosa, posem per cas, d'història, i sigui prou hàbil per a escapolir-se del sistema: els alumnes que tinguin la sort de pescar-lo, aquest professor, aprendran alguna cosa. Els altres continuaran dient, com em va passar ahir parlant de la Guerra de Successió, que per què deia que el rei era Felip Vè, quan tothom sap que el rei d'Espanya sempre s'ha dit Juan Carlos.
Els professors que volen que els seus alumnes aprenguin alguna cosa són, doncs, instructors a la grega: expliquen el que poden sense cap sistema al darrere o, més ben dit, amb un sistema molt advers al darrere, que han de trampejar com puguin perquè si el seguissin es garantiria amb tota seguretat la ignorància més absoluta.
Doncs això: si sou pares, localitzeu a Catalunya els llocs en què hi ha algun instructor privat, aneu-lo a buscar i matriculeu el fill al centre on li parin la taula i les cadires.
divendres, 18 de gener del 2008
Pagar per mentides
El llibre més demanat a les biblioteques de Catalunya, segons el rànquing de l'Avui de fa unes setmanes, és el temari d'oposicions per al cos d'auxiliar administratiu. Després vénen una sèrie de novel·letes tipus La sombra del viento o La catedral del mar. Són obretes fantasioses, irrealistes, amb manca de rigor històric, que es delecten en la morbositat fàcil i que, en definitiva, conten mentides. Però, tanmateix, agraden.
Els dos diaris més llegits a Catalunya, El Periódico i La Vanguardia, també tenen una manca terrible de rigor periodístic, es delecten en notícies marginals i silencien sistemàticament les importants (per exemple, a l'edició digital d'avui, a les 16.00, no hi ha cap esment de la conferència del lehendakari a Barcelona, que és una de les fites de la història basca). Són diaris, en definitiva, que conten mentides. Tanmateix, agraden i es venen.
La conclusió és, doncs, ben clara: a la gent li agrada la mentida. Li agrada tant, que fins i tot paga quantitats importants de diners per comprar-ne (imagineu-vos per exemple -horribile dictu- una subscripció a El Periódico). La mentida és objecte de comerç i va buscada perquè és més senzilla que la veritat: simplifica les coses, les fa més entenedores, i fa creure a la gent -una altra mentida- que és intel·ligent, perquè entén, aparentment, la realitat.
Si la gent vol mentides pagant, com no n'ha de voler, també, si són gratuïtes? No és estrany, doncs, que la gent voti massivament el PSOE, com publica avui, com a única veritat, El Periódico: al capdavall, per llegir el PSOE han de pagar un euro, i per votar-lo només s'han de vestir i sortir de casa.
Els dos diaris més llegits a Catalunya, El Periódico i La Vanguardia, també tenen una manca terrible de rigor periodístic, es delecten en notícies marginals i silencien sistemàticament les importants (per exemple, a l'edició digital d'avui, a les 16.00, no hi ha cap esment de la conferència del lehendakari a Barcelona, que és una de les fites de la història basca). Són diaris, en definitiva, que conten mentides. Tanmateix, agraden i es venen.
La conclusió és, doncs, ben clara: a la gent li agrada la mentida. Li agrada tant, que fins i tot paga quantitats importants de diners per comprar-ne (imagineu-vos per exemple -horribile dictu- una subscripció a El Periódico). La mentida és objecte de comerç i va buscada perquè és més senzilla que la veritat: simplifica les coses, les fa més entenedores, i fa creure a la gent -una altra mentida- que és intel·ligent, perquè entén, aparentment, la realitat.
Si la gent vol mentides pagant, com no n'ha de voler, també, si són gratuïtes? No és estrany, doncs, que la gent voti massivament el PSOE, com publica avui, com a única veritat, El Periódico: al capdavall, per llegir el PSOE han de pagar un euro, i per votar-lo només s'han de vestir i sortir de casa.
dimecres, 16 de gener del 2008
Per què ens haurien de deixar anar
Ele espanyols s'han ensuperbit enormement aquests darrers anys. En gran part, això es deu al fenomen del "nou ric": un país que era a la cua en tot ara fa el "sorpasso" a Itàlia i ja és dels primers de la UE, i això en poc temps.
La supèrbia d'Espanya es nota arreu, però especialment en el seu tracte cap a Catalunya que és, en definitiva, la raó de ser d'Espanya (alguna vegada he dit que la fundació d'Espanya es produeix amb les Homilies d'Organyà, el text que origina la cultura que, per odi i menyspreu, manté units els habitants de la pell de brau). La supèrbia cap a Catalunya es manifesta aquests darrers anys en dues direccions: d'una banda, fent-la saltar a miques, lingüísticament, econòmicament, nacionalment; de l'altra, ignorant-la oficialment, i així en la majoria de telenotícies espanyols no surt mai cap notícia catalana, a no ser alguna de ben truculenta i escabrosa.
Des d'aquesta supèrbia, podríem dir que Espanya ha vist per primer cop que Catalunya es pot anihilar. Aquesta havia estat sempre la seva voluntat (recordeu el que deia Quevedo, per exemple), però ara disposa d'uns mecanismes potentíssims per a fer-ho i els fa servir amb intel·ligència. I, com que veu que van per bon camí, la supèrbia els genera supèrbia.
Dono per fet que Espanya ens anihilarà, però el que no veig tan clar és que hi surti guanyant. Crec que els convindria més deixar-nos ser independents perquè guanyaran la batalla, però amb unes pèrdues enormes que els duraran segles. N'esmento només algunes:
1) En primer lloc, les de distribució territorial. La guerra contra Catalunya es guanya convertint Barcelona en una ciutat provinciana, petita i aïllada en infraestructures, i creant un Madrid de 12 milions d'habitants, tipus Londres o París. La direcció va clarament per aquí i dintre d'uns cinc anys ja ho hauran aconseguit: Madrid serà sis o set vegades més gran que Barcelona; tot el poder econòmic, polític, mediàtic i cultural es concentrarà allí; al costat de Londres, Madrid serà la segona capital d'Europa.
Molt bé. El que passa és que el preu que hauran de pagar per a això serà el de desertitzar Espanya. Catalunya quedarà deserta, és cert, però també Andalusia, Castella, Galícia: Espanya i Madrid seran la mateixa cosa, i a la resta no hi quedarà res. En gran part ja és així i, de fet, encara que a moltes regions espanyoles hi ha gent, és gent poc qualificada (construcció, turisme, supermercats). La varietat d'oficis només es concentra a Madrid: a cap altre lloc no es pot treballar en televisió, ser un advocat important, investigar, consultar biblioteques amb cara i ulls. El desert cultural de l'Espanya no madrilenya serà esfereïdor, i els que hem viscut a l'hivern en zones turístiques sabem el que és això: ni un bri d'intel·ligència, o de creativitat, domini absolut del caciquisme.
2) En segon lloc, per a guanyar la guerra Espanya necessita mantenir unes institucions medievals. Per exemple: l'Audiència Nacional, un tribunal que jutja delictes polítics, inexistent en cap país civilitzat i herència directa del Tribunal de Orden Público franquista. Per exemple: el ministre d'Economia que proposa el PP, triat no perquè sàpiga economia sinó perquè és qui garanteix millor l'ofec econòmic de Catalunya. Per exemple: el rei, un personatge que els espanyols en el fons menyspreen profundament (com es pot veure en el tracte que rep en els programes del cor) però que, hipòcritament, enalteixen en els NODO que emeten a TV1, perquè saben que té un paper fonamental en el manteniment de la unitat del país.
Espanya, doncs, està farcida d'institucions antiquades, antidemocràtiques, que impedeixen el progrés cultural i moral del país, però que hi han de ser per tal de reprimir els catalans.
3) En tercer lloc, la premsa. Jo, quan aprenia idiomes, llegia els diaris de cada país. Hi trobava -i hi trobo encara ara- anàlisis interessantíssimes de moltes coses: un Spiegel, un Le Monde, un Frankfurter Allgemeiner Zeitung, reuneixen els millors cervells que busquen des de la coherència explicar les coses de la millor manera que saben. Però si un estudiant estranger vol aprendre castellà, què haurà de llegir? El Mundo? La Razón? L'ABC? I si vol escoltar la ràdio, què es trobarà? En Jiménez Losantos? I si posa la tele, què aprendrà a A3, els telenotícies de la qual diuen cada dos minuts "nuestro país"?
La premsa, la ràdio i la tele espanyoles estan podrides, i ho estan en gran part perquè no poden fer la seva missió lògica, que és informar i entretenir, i en canvi han de fer-ne una altra que, en principi, hauria de ser totalment aliena a un mitjà de comunicació: reprimir, inculcar fanatisme, fer genocidi cultural i lingüístic, esbombar les gestes de l'Espanya immortal.
Espanya, certament, s'està construint ara, i s'està projectant com una gran potència europea, la segona després d'Anglaterra. Però ho fa sobre la base del genocidi i això li crearà uns tics totalitaris i una desestructuració dels quals no s'alliberarà fins passats molts segles. Precisament quan, potser, les noves potències tornin a ser França o Itàlia.
La supèrbia d'Espanya es nota arreu, però especialment en el seu tracte cap a Catalunya que és, en definitiva, la raó de ser d'Espanya (alguna vegada he dit que la fundació d'Espanya es produeix amb les Homilies d'Organyà, el text que origina la cultura que, per odi i menyspreu, manté units els habitants de la pell de brau). La supèrbia cap a Catalunya es manifesta aquests darrers anys en dues direccions: d'una banda, fent-la saltar a miques, lingüísticament, econòmicament, nacionalment; de l'altra, ignorant-la oficialment, i així en la majoria de telenotícies espanyols no surt mai cap notícia catalana, a no ser alguna de ben truculenta i escabrosa.
Des d'aquesta supèrbia, podríem dir que Espanya ha vist per primer cop que Catalunya es pot anihilar. Aquesta havia estat sempre la seva voluntat (recordeu el que deia Quevedo, per exemple), però ara disposa d'uns mecanismes potentíssims per a fer-ho i els fa servir amb intel·ligència. I, com que veu que van per bon camí, la supèrbia els genera supèrbia.
Dono per fet que Espanya ens anihilarà, però el que no veig tan clar és que hi surti guanyant. Crec que els convindria més deixar-nos ser independents perquè guanyaran la batalla, però amb unes pèrdues enormes que els duraran segles. N'esmento només algunes:
1) En primer lloc, les de distribució territorial. La guerra contra Catalunya es guanya convertint Barcelona en una ciutat provinciana, petita i aïllada en infraestructures, i creant un Madrid de 12 milions d'habitants, tipus Londres o París. La direcció va clarament per aquí i dintre d'uns cinc anys ja ho hauran aconseguit: Madrid serà sis o set vegades més gran que Barcelona; tot el poder econòmic, polític, mediàtic i cultural es concentrarà allí; al costat de Londres, Madrid serà la segona capital d'Europa.
Molt bé. El que passa és que el preu que hauran de pagar per a això serà el de desertitzar Espanya. Catalunya quedarà deserta, és cert, però també Andalusia, Castella, Galícia: Espanya i Madrid seran la mateixa cosa, i a la resta no hi quedarà res. En gran part ja és així i, de fet, encara que a moltes regions espanyoles hi ha gent, és gent poc qualificada (construcció, turisme, supermercats). La varietat d'oficis només es concentra a Madrid: a cap altre lloc no es pot treballar en televisió, ser un advocat important, investigar, consultar biblioteques amb cara i ulls. El desert cultural de l'Espanya no madrilenya serà esfereïdor, i els que hem viscut a l'hivern en zones turístiques sabem el que és això: ni un bri d'intel·ligència, o de creativitat, domini absolut del caciquisme.
2) En segon lloc, per a guanyar la guerra Espanya necessita mantenir unes institucions medievals. Per exemple: l'Audiència Nacional, un tribunal que jutja delictes polítics, inexistent en cap país civilitzat i herència directa del Tribunal de Orden Público franquista. Per exemple: el ministre d'Economia que proposa el PP, triat no perquè sàpiga economia sinó perquè és qui garanteix millor l'ofec econòmic de Catalunya. Per exemple: el rei, un personatge que els espanyols en el fons menyspreen profundament (com es pot veure en el tracte que rep en els programes del cor) però que, hipòcritament, enalteixen en els NODO que emeten a TV1, perquè saben que té un paper fonamental en el manteniment de la unitat del país.
Espanya, doncs, està farcida d'institucions antiquades, antidemocràtiques, que impedeixen el progrés cultural i moral del país, però que hi han de ser per tal de reprimir els catalans.
3) En tercer lloc, la premsa. Jo, quan aprenia idiomes, llegia els diaris de cada país. Hi trobava -i hi trobo encara ara- anàlisis interessantíssimes de moltes coses: un Spiegel, un Le Monde, un Frankfurter Allgemeiner Zeitung, reuneixen els millors cervells que busquen des de la coherència explicar les coses de la millor manera que saben. Però si un estudiant estranger vol aprendre castellà, què haurà de llegir? El Mundo? La Razón? L'ABC? I si vol escoltar la ràdio, què es trobarà? En Jiménez Losantos? I si posa la tele, què aprendrà a A3, els telenotícies de la qual diuen cada dos minuts "nuestro país"?
La premsa, la ràdio i la tele espanyoles estan podrides, i ho estan en gran part perquè no poden fer la seva missió lògica, que és informar i entretenir, i en canvi han de fer-ne una altra que, en principi, hauria de ser totalment aliena a un mitjà de comunicació: reprimir, inculcar fanatisme, fer genocidi cultural i lingüístic, esbombar les gestes de l'Espanya immortal.
Espanya, certament, s'està construint ara, i s'està projectant com una gran potència europea, la segona després d'Anglaterra. Però ho fa sobre la base del genocidi i això li crearà uns tics totalitaris i una desestructuració dels quals no s'alliberarà fins passats molts segles. Precisament quan, potser, les noves potències tornin a ser França o Itàlia.
dissabte, 12 de gener del 2008
En Montilla s'enfada amb en ZP
És una pena que l'únic diari seriós que es podia llegir a Catalunya, l'Avui, també hagi acabat manipulat. El diari publica avui una notícia curiosíssima, que han rebut per e-mail directament de la direcció socialista: es veu que, en el tec que va oferir el rei d'Espanya per a celebrar el 70è aniversari (fet que recordo per si algú encara no se n'ha assabentat), en Montilla i en ZP es van enfadar. Però molt, eh? Segons un testimoni presencial, es van dir el nom del porc.
Ja que l'Avui ens proposa no una notícia, sinó una narració imaginària, m'imagino jo també com deuria ser aquesta picabaralla que, segons com, pot trencar la unitat d'Espanya. Fa així:
ZP - Oye Montilla, que ya he elegido el color para los trenes.
M - ¿Para qué trenes?
ZP - Para los tuyos, inútil.
Rei (despertant-se) - ¿Me llamábais?
ZP - No, no, majestaz. Siga durmiendo.
M - ¿Y qué color les has puesto, ZP?
ZP - Te gustará, Jose. Los ha diseñado Ágata Ruiz de la Prada. Llevan un floripondio encima de cada vagón y las ruedas son cuadradas.
M - Yo no entiendo mucho de Ingeniería, pero ¿si son cuadradas, tú crees que el tren andará?
ZP - Mira que eres bobo. Claro que sí. Además, ¿quién ha dicho que los trenes de Barcelona tengan que funcionar?
M - Ah, pues también es verdad. Pero oye, lo del floripondio no me gusta. No me gusta que en los trenes pongan música. ¿No tienes algún catálogo, para elegir otro modelo?
ZP - Sí, hay uno, pero está en Salamanca.
M - ¿En Salamanca? Buf, allí hablan francés. No sé si les entenderé. ¿Y por qué has llevado el catálogo allí?
ZP - Hombre, ya sabes dónde se guardan los papeles de Cataluña, ¿no? Allí están atados y bien atados, en unos legajos fantásticos.
M - Oye, legajo tu padre, eh. Sectario, que eres un sectario.
ZP - Ignorante. Eres el colmo de la estupidez.
Rei (associant idees) - ¡Viva España!
M - Me voy. Vamos, Manuela, Iceta. Este individuo ha insultado a mi padre. Ya no es mi amigo.
Ja que l'Avui ens proposa no una notícia, sinó una narració imaginària, m'imagino jo també com deuria ser aquesta picabaralla que, segons com, pot trencar la unitat d'Espanya. Fa així:
ZP - Oye Montilla, que ya he elegido el color para los trenes.
M - ¿Para qué trenes?
ZP - Para los tuyos, inútil.
Rei (despertant-se) - ¿Me llamábais?
ZP - No, no, majestaz. Siga durmiendo.
M - ¿Y qué color les has puesto, ZP?
ZP - Te gustará, Jose. Los ha diseñado Ágata Ruiz de la Prada. Llevan un floripondio encima de cada vagón y las ruedas son cuadradas.
M - Yo no entiendo mucho de Ingeniería, pero ¿si son cuadradas, tú crees que el tren andará?
ZP - Mira que eres bobo. Claro que sí. Además, ¿quién ha dicho que los trenes de Barcelona tengan que funcionar?
M - Ah, pues también es verdad. Pero oye, lo del floripondio no me gusta. No me gusta que en los trenes pongan música. ¿No tienes algún catálogo, para elegir otro modelo?
ZP - Sí, hay uno, pero está en Salamanca.
M - ¿En Salamanca? Buf, allí hablan francés. No sé si les entenderé. ¿Y por qué has llevado el catálogo allí?
ZP - Hombre, ya sabes dónde se guardan los papeles de Cataluña, ¿no? Allí están atados y bien atados, en unos legajos fantásticos.
M - Oye, legajo tu padre, eh. Sectario, que eres un sectario.
ZP - Ignorante. Eres el colmo de la estupidez.
Rei (associant idees) - ¡Viva España!
M - Me voy. Vamos, Manuela, Iceta. Este individuo ha insultado a mi padre. Ya no es mi amigo.
dijous, 10 de gener del 2008
Productes d'aquí
Jo sempre compro productes catalans, llevat que hi hagi monopoli espanyol en un sector, com ara els proveïdors d'Internet. Quan vaig al supermercat, no miro mai el preu: és de miserables comprar un sabó de mans perquè sigui deu cèntims més barat. Miro, únicament, on s'ha fet: a Santa Maria de Palautordera? Doncs cap al cistell. A Torrelodones? Ja es pot quedar a la lleixa.
Quan explico això, em diuen que sóc un nacionalista tancat i egoista. No senyor: simplement, sóc un bon professor. Efectivament, quan un alumne és mal estudiant i acaba 4t d'ESO, oi que l'equip docent diu "aquest no serveix per a estudiar, que vagi al món laboral"? I de quin món laboral parlen? S'entén que és el d'aquí, no? Si no, dirien: "aquest és un inútil, que vagi a Madrid". Cosa que, per cert, m'agradaria sentir alguna vegada.
Doncs bé: resulta que als supermercats cada cop és més difícil trobar productes d'aquí. Un cas paradigmàtic és el formatge ratllat: tot és fet a Madrid, de vaques que deuen pasturar pel Retiro. Aquí, com que tenim el Pirineu, no n'hi ha, de formatge.
Avui, mentre batallava per trobar una llet d'aquí (i he vist una Ato abonyegada entre Pulevas i Floras) m'ha vingut al cap una idea senzilla però que no he vist exposada mai: el fet que els nostres supermercats estiguin envaïts de productes espanyols (som a la UE i hi ha, doncs, lliure circulació de mercaderies) no té una relació directa amb un altre fet, i és que no hi ha cap gran cadena de supermercats catalana?
Les grans cadenes (Mercadones, Dies, Champions, etc.) són de Madrid o assimilades. És lògic, doncs, que encarreguin els productes a distribuïdores, fàbriques i productors de la seva zona, no forçosament per mala llet sinó, simplement, per comoditat. D'aquesta manera, els supermercats estan creant un efecte multiplicador molt important de la producció espanyola i reserven als prestatges de "producte típic" el que es fa aquí.
Els economistes actuals tenen molt ben estudiat que no només la demanda provoca oferta, sinó que l'oferta també provoca demanda. El lector potser no sap que els gustos del món els decideix una gran cadena americana que es diu Walmart (http://www.walmart.com/), que és el Corte Inglés dels EUA. Si a aquesta cadena li interessa, per exemple, que l'any que ve tot el món tingui un mp5, doncs omple tots els súpers americans d'mp5 i d'aquí passen a la resta de països.
Segons això, els supermercats a què anem a comprar ens estan determinant els gustos i ens estan determinant també en quin territori s'ha d'acumular el capital. Heus aquí un cas curiós sobre com el sector terciari s'imposa sobre el secundari, en contra del que ensenyen els llibres de text, i s'hi imposa, com no podria ser d'altra manera, en contra dels interessos de Catalunya.
Quan explico això, em diuen que sóc un nacionalista tancat i egoista. No senyor: simplement, sóc un bon professor. Efectivament, quan un alumne és mal estudiant i acaba 4t d'ESO, oi que l'equip docent diu "aquest no serveix per a estudiar, que vagi al món laboral"? I de quin món laboral parlen? S'entén que és el d'aquí, no? Si no, dirien: "aquest és un inútil, que vagi a Madrid". Cosa que, per cert, m'agradaria sentir alguna vegada.
Doncs bé: resulta que als supermercats cada cop és més difícil trobar productes d'aquí. Un cas paradigmàtic és el formatge ratllat: tot és fet a Madrid, de vaques que deuen pasturar pel Retiro. Aquí, com que tenim el Pirineu, no n'hi ha, de formatge.
Avui, mentre batallava per trobar una llet d'aquí (i he vist una Ato abonyegada entre Pulevas i Floras) m'ha vingut al cap una idea senzilla però que no he vist exposada mai: el fet que els nostres supermercats estiguin envaïts de productes espanyols (som a la UE i hi ha, doncs, lliure circulació de mercaderies) no té una relació directa amb un altre fet, i és que no hi ha cap gran cadena de supermercats catalana?
Les grans cadenes (Mercadones, Dies, Champions, etc.) són de Madrid o assimilades. És lògic, doncs, que encarreguin els productes a distribuïdores, fàbriques i productors de la seva zona, no forçosament per mala llet sinó, simplement, per comoditat. D'aquesta manera, els supermercats estan creant un efecte multiplicador molt important de la producció espanyola i reserven als prestatges de "producte típic" el que es fa aquí.
Els economistes actuals tenen molt ben estudiat que no només la demanda provoca oferta, sinó que l'oferta també provoca demanda. El lector potser no sap que els gustos del món els decideix una gran cadena americana que es diu Walmart (http://www.walmart.com/), que és el Corte Inglés dels EUA. Si a aquesta cadena li interessa, per exemple, que l'any que ve tot el món tingui un mp5, doncs omple tots els súpers americans d'mp5 i d'aquí passen a la resta de països.
Segons això, els supermercats a què anem a comprar ens estan determinant els gustos i ens estan determinant també en quin territori s'ha d'acumular el capital. Heus aquí un cas curiós sobre com el sector terciari s'imposa sobre el secundari, en contra del que ensenyen els llibres de text, i s'hi imposa, com no podria ser d'altra manera, en contra dels interessos de Catalunya.
dilluns, 7 de gener del 2008
L'Albert
Per a estimar una persona, i estimar-la de debò, no es pot ser jove. Com tot el que fem de bo a la vida, si és que arribem a fer-hi res de bo, l'amor de veritat arriba com a molt d'hora cap als quaranta anys.
Per a estimar de veritat, cal haver-se ficat al llit amb molts cossos. Cal haver conegut amb profunditat la geografia humana, la física i la intel·lectual. Cal haver fet molts petons, de sentits i de no sentits, de correspostos i de no correspostos. Cal haver fet carícies compartides i no compartides. Cal haver sentit indiferència, indiferència profunda, un cop arribat a l'orgasme. Cal haver après el comú de totes les geografies i els matisos, petits, que ens diferencien.
Igualment, per a estimar de veritat, cal haver viscut la solitud. Un habitant de Barcelona no serà mai un expert en amor: està distret. Un de Pineda, sí: treballant una nit de dissabte, entretingut amb la feina o amb la tele, però conscient de la solitud de la foscor -de la solitud, en definitiva, de l'existència- aprèn, s'amara amb roència del valor de l'altre, i està en condicions de santificar la seva companyia.
Finalment, per a estimar de veritat, cal haver estat profundament religiós. Cal haver estat relligat, com diu el nom, a moltes coses: a Déu, i haver sentit que no existeix; a la pàtria, i haver vist com n'embruten el seu nom sagrat; a la feina, i haver palpat que tens el valor, al capdavall, d'un instrument de producció.
Quan un ha sofert aquesta triple companyia, aquest triple desengany i aquesta triple solitud, s'adona de la necessitat, en la buidor còsmica i en el desconcert de la societat, de reduir el món, de fer-lo més amable amb la companyia d'un altre, i de renunciar a qualsevol pretensió, a qualsevol vanitat, a qualsevol altre deliri, si amb ell trobes la placidesa que t'ha de fer suportable la vida.
Per a estimar de veritat, cal haver-se ficat al llit amb molts cossos. Cal haver conegut amb profunditat la geografia humana, la física i la intel·lectual. Cal haver fet molts petons, de sentits i de no sentits, de correspostos i de no correspostos. Cal haver fet carícies compartides i no compartides. Cal haver sentit indiferència, indiferència profunda, un cop arribat a l'orgasme. Cal haver après el comú de totes les geografies i els matisos, petits, que ens diferencien.
Igualment, per a estimar de veritat, cal haver viscut la solitud. Un habitant de Barcelona no serà mai un expert en amor: està distret. Un de Pineda, sí: treballant una nit de dissabte, entretingut amb la feina o amb la tele, però conscient de la solitud de la foscor -de la solitud, en definitiva, de l'existència- aprèn, s'amara amb roència del valor de l'altre, i està en condicions de santificar la seva companyia.
Finalment, per a estimar de veritat, cal haver estat profundament religiós. Cal haver estat relligat, com diu el nom, a moltes coses: a Déu, i haver sentit que no existeix; a la pàtria, i haver vist com n'embruten el seu nom sagrat; a la feina, i haver palpat que tens el valor, al capdavall, d'un instrument de producció.
Quan un ha sofert aquesta triple companyia, aquest triple desengany i aquesta triple solitud, s'adona de la necessitat, en la buidor còsmica i en el desconcert de la societat, de reduir el món, de fer-lo més amable amb la companyia d'un altre, i de renunciar a qualsevol pretensió, a qualsevol vanitat, a qualsevol altre deliri, si amb ell trobes la placidesa que t'ha de fer suportable la vida.
diumenge, 6 de gener del 2008
Que tornin els censors de Franco
Aquests dies estic llegint la reedició que acaba de sortir de Vida privada, de Josep Ma. de Sagarra. Com se sap, aquesta novel·la va causar un cert escàndol pel retrat descarnat que feia de molts aspectes de la societat barcelonina.
En aquesta edició hi ha un epíleg en el qual es narren les vicissituds de la censura de l'obra des que va sortir fins ara mateix. Hi ocupa un lloc destacat, com és lògic, la censura franquista.
Llegint els diversos informes que es reprodueixen dels censors franquistes, es desprèn la idea que era gent força culta i que justificava els seus arguments, arribant a la conclusió sempre, com és lògic, que cal donar pel cul la cultura catalana. En reprodueixo un, d'aquests passatges:
Este segundo tomo de la novela Vida privada corresponde a la faceta iconoclasta de un Sagarra juvenil, que en él hace gala ya de su ingenio literario, aunque sin la moderación que más adelante distinguiría su obra en los aspectos político, religioso y moral.
Aquí trata con desafío volteriano a conocidas figuras de la vida política española y sobre todo de la catalana, a las que pone en solfa con una ausencia total de respeto, aunque tampoco deje traslucir rencor, como puede verse en los acotados de las páginas 9, 10, 11, 13, 27, 34 y 45; en los de las páginas 23, 24 y 204 por lo que toca a religiosos e instituciones religiosas, y en las 73, 77, 78, 79 y 112, en las que presenta escenas y personajes corrompidos y cínicos que caracterizan la obra de inmoral, además de políticamente hostil a la figura de Primo de Rivera y de sus colaboradores gubernamentales en los últimos años de la monarquía.
Llegint aquests informes tan ben fets, m'ha entrat un cert enyor de la censura antiga. Ara la censura és més estricta que mai: jo no aconsegueixo publicar mai cap carta a La Vanguardia ni al Periódico i, darrerament, ni tan sols a l'Avui. Aquest blog, que abans era a la pàgina de l'institut, va ser tancat amb l'excusa que el servidor no tenia prou memòria.
La censura d'ara és més grollera, més ignorant i més injustificada. No t'ho deixo publicar perquè el que dius no entra dins de la moral nacionalsocialista imperant, i prou. Com en molts altres àmbits de la societat, s'ha perdut l'argumentació, les dosis adequades de cultura, la molèstia d'haver de justificar uns resultats que ja sabem a la bestreta quins seran. És una pena perquè llegir aquest castellà tan bonic i retòric no deixa de ser un consol per a qui sap que les seves idees no sortiran mai a la llum.
En aquesta edició hi ha un epíleg en el qual es narren les vicissituds de la censura de l'obra des que va sortir fins ara mateix. Hi ocupa un lloc destacat, com és lògic, la censura franquista.
Llegint els diversos informes que es reprodueixen dels censors franquistes, es desprèn la idea que era gent força culta i que justificava els seus arguments, arribant a la conclusió sempre, com és lògic, que cal donar pel cul la cultura catalana. En reprodueixo un, d'aquests passatges:
Este segundo tomo de la novela Vida privada corresponde a la faceta iconoclasta de un Sagarra juvenil, que en él hace gala ya de su ingenio literario, aunque sin la moderación que más adelante distinguiría su obra en los aspectos político, religioso y moral.
Aquí trata con desafío volteriano a conocidas figuras de la vida política española y sobre todo de la catalana, a las que pone en solfa con una ausencia total de respeto, aunque tampoco deje traslucir rencor, como puede verse en los acotados de las páginas 9, 10, 11, 13, 27, 34 y 45; en los de las páginas 23, 24 y 204 por lo que toca a religiosos e instituciones religiosas, y en las 73, 77, 78, 79 y 112, en las que presenta escenas y personajes corrompidos y cínicos que caracterizan la obra de inmoral, además de políticamente hostil a la figura de Primo de Rivera y de sus colaboradores gubernamentales en los últimos años de la monarquía.
Llegint aquests informes tan ben fets, m'ha entrat un cert enyor de la censura antiga. Ara la censura és més estricta que mai: jo no aconsegueixo publicar mai cap carta a La Vanguardia ni al Periódico i, darrerament, ni tan sols a l'Avui. Aquest blog, que abans era a la pàgina de l'institut, va ser tancat amb l'excusa que el servidor no tenia prou memòria.
La censura d'ara és més grollera, més ignorant i més injustificada. No t'ho deixo publicar perquè el que dius no entra dins de la moral nacionalsocialista imperant, i prou. Com en molts altres àmbits de la societat, s'ha perdut l'argumentació, les dosis adequades de cultura, la molèstia d'haver de justificar uns resultats que ja sabem a la bestreta quins seran. És una pena perquè llegir aquest castellà tan bonic i retòric no deixa de ser un consol per a qui sap que les seves idees no sortiran mai a la llum.
divendres, 4 de gener del 2008
La poca cura
Aquests dies sóc a Barcelona, la meva ciutat nadiua. Barcelona és una ciutat de pagès, una mena de Reus en gran, ocupada actualment per gent de fesomies rares, que parlen en castellà. Barcelona és ara una ciutat en la qual el paisatge humà, bàsicament espanyol, sudamericà i paquistanès, no lliga amb l'arquitectura que la configura, pensada per catalans del segle XIX, procedents essencialment de les profunditats del país.
Passejant per Barcelona he trobat dos missatges socialistes que m'han fet gràcia, per la poca cura que revelen cap a la llengua i, evidentment, la ignorància immensa que s'hi detecta.
A l'estació de Maria Cristina, abans de marcar el tiquet i esdevenir definitivament client de TMB, hi ha un cartell que diu "prohibit baixar a la zona de les vies". Confesso que quan el vaig veure, aquest missatge, em va assaltar un dubte: "cony, ara no puc agafar el metro? Si precisament volia baixar a la zona de les vies, o és que ara els metros aniran tots per sobre?". Després, més calmat, vaig reflexionar: "ah, segurament deuen voler dir que no et fotis de cap a la via, que un cos esquarterat a la via seria poc estètic".
Desconec si en català hi ha algun mot per a referir-se al que hi ha més enllà de l'andana, és a dir, el carril per on passa el metro o el tren. Segurament sí que hi és. En tot cas, els funcionaris que van redactar això, si eren tan ignorants com jo, es podien haver empescat algun circumloqui, no? Per exemple: "Romangueu sempre a l'andana fins que no arribi el tren".
L'altra perla és el missatge que hi ha en els pals on s'introdueix la tarjeta del bicing. Reprodueixo el text en una fotografia que en vaig fer, mentre una senyora em mirava encuriosida i comentava pel seu mòbil castellà l'espectacle poc habitual que estava contemplant.
El text és ple de faltes de gramàtica i també n'hi ha una de molt grossa: comença tractant de tu i acaba fent-ho de vostè. De les quatre propietats del text (coherència, cohesió, adequació i correcció) a aquest n'hi falten, pel cap baix, tres.
Espero que l'amable lector s'ho passi bé llegint aquestes petites mostres que he trobat per la meva estimada ciutat. No tenia pas cap altra intenció, avui. Ara bé, també és cert que si un país al qual només li queda la llengua la tracta tan i tan malament, potser li falla alguna cosa o n'hi sobra una altra, que és improvisació, descurança i, en definitiva, menfotisme.
Passejant per Barcelona he trobat dos missatges socialistes que m'han fet gràcia, per la poca cura que revelen cap a la llengua i, evidentment, la ignorància immensa que s'hi detecta.
A l'estació de Maria Cristina, abans de marcar el tiquet i esdevenir definitivament client de TMB, hi ha un cartell que diu "prohibit baixar a la zona de les vies". Confesso que quan el vaig veure, aquest missatge, em va assaltar un dubte: "cony, ara no puc agafar el metro? Si precisament volia baixar a la zona de les vies, o és que ara els metros aniran tots per sobre?". Després, més calmat, vaig reflexionar: "ah, segurament deuen voler dir que no et fotis de cap a la via, que un cos esquarterat a la via seria poc estètic".
Desconec si en català hi ha algun mot per a referir-se al que hi ha més enllà de l'andana, és a dir, el carril per on passa el metro o el tren. Segurament sí que hi és. En tot cas, els funcionaris que van redactar això, si eren tan ignorants com jo, es podien haver empescat algun circumloqui, no? Per exemple: "Romangueu sempre a l'andana fins que no arribi el tren".
L'altra perla és el missatge que hi ha en els pals on s'introdueix la tarjeta del bicing. Reprodueixo el text en una fotografia que en vaig fer, mentre una senyora em mirava encuriosida i comentava pel seu mòbil castellà l'espectacle poc habitual que estava contemplant.
El text és ple de faltes de gramàtica i també n'hi ha una de molt grossa: comença tractant de tu i acaba fent-ho de vostè. De les quatre propietats del text (coherència, cohesió, adequació i correcció) a aquest n'hi falten, pel cap baix, tres.
Espero que l'amable lector s'ho passi bé llegint aquestes petites mostres que he trobat per la meva estimada ciutat. No tenia pas cap altra intenció, avui. Ara bé, també és cert que si un país al qual només li queda la llengua la tracta tan i tan malament, potser li falla alguna cosa o n'hi sobra una altra, que és improvisació, descurança i, en definitiva, menfotisme.
dimarts, 1 de gener del 2008
Els desagraïts
Es veu que CiU ha fet un vídeo de precampanya i que aquest s'exhibeix en diferents sales de cinema. No l'he vist i, per tant, no puc dir res sobre el seu contingut.
Llegeixo a l'e-noticies que un diputat socialista el titlla de xenòfob al seu blog (http://mohammedchaib.blogspot.com/), i em quedo garratibat en llegir el nom del diputat: Mohammed Chaib Akhdim. Un moro.
No sóc racista. Considero que hi ha races superiors a d'altres (qualsevol professor sap en quant de temps aprèn la llengua un rus i quant triga un veneçolà, per exemple), però crec que això no justifica que els que han tingut la sort de pertànyer a una raça superior maltractin els de la inferior. Entre altres coses, perquè un pot ser d'una raça objectivament superior i ser ell personalment un inútil total. D'aquests també n'hi ha moltes mostres.
El tema, doncs, no és de racisme. És de formes. Em sembla lleig que un moro, que ha tingut la sort de fugir del seu país perquè no li tallessin la mà o l'apedreguessin i no posessin unes quantes capes de vels a les seves set o vuit dones, vingui aquí i ens doni lliçons. És lleig. Si vas a un altre país que et permet sortir de la misèria moral i econòmica del teu, almenys sigues-li agraït, no?
Aquest episodi me'n recorda un altre. Em diuen que els pares d'un alumne argentí de l'institut voten Ciutadans. Han fugit del seu país perquè els ho fotien tot i la gent anava als supermercats a saquejar-los, vénen aquí amb la seva xerrameca (ja sabeu que els argentins són molt loquaços) i a sobre els molesta que el nen hagi d'aprendre català (idioma en el qual no ha dit mai, per cert, ni un sol mot). És lleig, també.
Són mostres de desagraïment, de forma. Repeteixo que considero que tothom té dret a moure's i a progressar: si el seu país és una mostra de com no s'han d'organitzar les societats humanes, i ho veu clar, n'ha de fugir, i és la seva obligació. Però almenys, aquí que calli, i que doni gràcies a Déu o a Al·là cada cop que li posen un plat calent a taula.
Llegeixo a l'e-noticies que un diputat socialista el titlla de xenòfob al seu blog (http://mohammedchaib.blogspot.com/), i em quedo garratibat en llegir el nom del diputat: Mohammed Chaib Akhdim. Un moro.
No sóc racista. Considero que hi ha races superiors a d'altres (qualsevol professor sap en quant de temps aprèn la llengua un rus i quant triga un veneçolà, per exemple), però crec que això no justifica que els que han tingut la sort de pertànyer a una raça superior maltractin els de la inferior. Entre altres coses, perquè un pot ser d'una raça objectivament superior i ser ell personalment un inútil total. D'aquests també n'hi ha moltes mostres.
El tema, doncs, no és de racisme. És de formes. Em sembla lleig que un moro, que ha tingut la sort de fugir del seu país perquè no li tallessin la mà o l'apedreguessin i no posessin unes quantes capes de vels a les seves set o vuit dones, vingui aquí i ens doni lliçons. És lleig. Si vas a un altre país que et permet sortir de la misèria moral i econòmica del teu, almenys sigues-li agraït, no?
Aquest episodi me'n recorda un altre. Em diuen que els pares d'un alumne argentí de l'institut voten Ciutadans. Han fugit del seu país perquè els ho fotien tot i la gent anava als supermercats a saquejar-los, vénen aquí amb la seva xerrameca (ja sabeu que els argentins són molt loquaços) i a sobre els molesta que el nen hagi d'aprendre català (idioma en el qual no ha dit mai, per cert, ni un sol mot). És lleig, també.
Són mostres de desagraïment, de forma. Repeteixo que considero que tothom té dret a moure's i a progressar: si el seu país és una mostra de com no s'han d'organitzar les societats humanes, i ho veu clar, n'ha de fugir, i és la seva obligació. Però almenys, aquí que calli, i que doni gràcies a Déu o a Al·là cada cop que li posen un plat calent a taula.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
