Personalment, el rei espanyol no m'importa gaire. Vull dir que preferiria no tenir rei -i, per descomptat, que no fos espanyol- però, dintre del teatre de l'estructura de l'Estat, no és de les figures que em molesti més. Mai no l'escolto, com tampoc no escolto mai en Montilla, perquè cap dels dos no tenen absolutament res a aportar-me, però li pago el meu impost de 2 o 3 euros l'any i callo.
Curiosament, la figura del rei és en canvi molt impopular a Catalunya. No conec gairebé ningú a qui li caigui bé. Una minoria no el poden veure per un motiu nacional -com a descendent de Felip Vè, causant d'una part de les nostres dissorts- i una gran majoria, simplement perquè el consideren un paràsit, una despesa innecessària. Així, per exemple, a classe intento evitar sempre la paraula "rei", però quan surt en algun context històric, per exemple, ja sé que durant deu minuts no podré seguir: "ese vive sin hacer ná", "tiene un barco que te cagas y lo paga mi madre", "que vidorra se tira el tío", i altres paraules que per decòrum i per mandat constitucional haig de callar. Passa una mica com l'Església: també intento evitar-la sempre, però si surt ja apareix immediatament l'anècdota del capellà que es follava la filigresa.
Resulta que arran de la manifestació de l'11 de setembre, dos o quatre -varia segons les fonts- encaputxats van cremar fotos del rei, i l'aparell legislativoexecutivojudicial espanyol ha demanat immediatament que se'ls capturi. Pobres nois, ja han begut oli. Personalment, no hauria cremat fotos del rei, i molt menys de la bandera espanyola, que és un símbol amb el qual s'identifica molta gent de bona voluntat. Però pregunto: de quina manera, aquesta grandiosa massa social antimonàrquica que hi ha a Catalunya, ha de protestar? Si no poden fer cap acte simbòlic -al capdavall, la crema està magnificada, i no deixa de ser sovint un infantillatge-, si no ho poden proposar cap mena de referèndum per cap via, si encara que votin partits d'aquí tampoc no tindran cap influència a Madrid, no hi ha cap manera d'escapar-se de la monarquia? Em sembla que estem pitjor que a l'època de la Revolució Francesa.
dimarts, 16 de setembre del 2008
dilluns, 15 de setembre del 2008
Tenen un problema
Darrerament s'ha posat molt de moda "La 4": a tots els restaurants que vaig la tenen posada.
Avui, tot dinant, funcionava la 4, amb volum molt fort, al restaurant. De sobte, es parla de l'inici de curs i la notícia diu el següent: "Hoy ha empezado el nuevo curso escolar. En Cataluña, se ha suscitado una gran polémica en torno a las aulas de bienvenida". En el desenvolupament de la notícia, es parlava de les aules d'acollida de Catalunya, del fet que s'hi ensenyi català i que això pugui provocar traumes profunds als nouvinguts. S'entrevistava igualment una professora, amb un fort deix català (d'on l'han treta? les que conec jo més aviat és a l'inrevés) i en una sala en la qual hi havia penjat un mapa dels Països Catalans, fet també insòlit als nostres instituts, on més aviat solen haver-hi pòsters que expliquen com cal posar-se els condons.
De tota la jornada d'inici escolar a Espanya, doncs, l'únic que ha interessat destacar és que a Catalunya hi ha una fàbrica d'etarres a les aules d'acollida. Nosaltres potser estem malalts, però és evident que ells també ho estan, i molt.
Avui, tot dinant, funcionava la 4, amb volum molt fort, al restaurant. De sobte, es parla de l'inici de curs i la notícia diu el següent: "Hoy ha empezado el nuevo curso escolar. En Cataluña, se ha suscitado una gran polémica en torno a las aulas de bienvenida". En el desenvolupament de la notícia, es parlava de les aules d'acollida de Catalunya, del fet que s'hi ensenyi català i que això pugui provocar traumes profunds als nouvinguts. S'entrevistava igualment una professora, amb un fort deix català (d'on l'han treta? les que conec jo més aviat és a l'inrevés) i en una sala en la qual hi havia penjat un mapa dels Països Catalans, fet també insòlit als nostres instituts, on més aviat solen haver-hi pòsters que expliquen com cal posar-se els condons.
De tota la jornada d'inici escolar a Espanya, doncs, l'únic que ha interessat destacar és que a Catalunya hi ha una fàbrica d'etarres a les aules d'acollida. Nosaltres potser estem malalts, però és evident que ells també ho estan, i molt.
divendres, 12 de setembre del 2008
La il·lusió
Dia preciós, ahir, per a tots els que ens estimem el país. Ens el teníem ben merescut, perquè la resta de l'any ens el passem patint.
A banda de les circumstàncies personals de cadascú, que en el meu cas van ser especialment boniques, perquè vaig retrobar l'Albert i l'Ivan, va ser deliciós l'espectacle del passeig de Lluís Companys.
No érem molts, potser, i sempre, és clar, menys dels que voldríem. Però érem els millors. Centenars de cares amb uns ulls que feia temps que no veia: ulls que tenen horitzó, que saben el que volen. Gent que fa la guerra amb la pau, que ajaguts a la gespa amb una estelada als braços, conversant tranquil·lament, són hereus digníssims dels nostres mil anys d'història. A aquests els han inculcat hores d'Educació per a la ciutadania, i els ha relliscat; han sentit al vol hores de teleporqueria, i els han relliscat; han patit expolis a la butxaca i a l'ànima, i els han resistit; han llegit insults, calúmnies, brutícia diària, i l'únic que els ha quedat és un somriure amable. I amb el somriure, la revolta, sí senyor.
Quin espectacle tan bonic, ahir, quina conjuminació dels colors més bells: el groc i el vermell de la pàtria; el blau del futur que ens ha de salvar; i el verd d'una gespa encara no marcida del tot, el verd de l'esperança en un futur esplendorós quan el país pugui desenvolupar totes les seves potencialitats.
A banda de les circumstàncies personals de cadascú, que en el meu cas van ser especialment boniques, perquè vaig retrobar l'Albert i l'Ivan, va ser deliciós l'espectacle del passeig de Lluís Companys.
No érem molts, potser, i sempre, és clar, menys dels que voldríem. Però érem els millors. Centenars de cares amb uns ulls que feia temps que no veia: ulls que tenen horitzó, que saben el que volen. Gent que fa la guerra amb la pau, que ajaguts a la gespa amb una estelada als braços, conversant tranquil·lament, són hereus digníssims dels nostres mil anys d'història. A aquests els han inculcat hores d'Educació per a la ciutadania, i els ha relliscat; han sentit al vol hores de teleporqueria, i els han relliscat; han patit expolis a la butxaca i a l'ànima, i els han resistit; han llegit insults, calúmnies, brutícia diària, i l'únic que els ha quedat és un somriure amable. I amb el somriure, la revolta, sí senyor.
Quin espectacle tan bonic, ahir, quina conjuminació dels colors més bells: el groc i el vermell de la pàtria; el blau del futur que ens ha de salvar; i el verd d'una gespa encara no marcida del tot, el verd de l'esperança en un futur esplendorós quan el país pugui desenvolupar totes les seves potencialitats.
dimecres, 10 de setembre del 2008
La diada festiva
És freqüent darrerament llegir o sentir que la diada té "més aviat un caire festiu que no pas reivindicatiu", un cop passada la dictadura franquista. L'única dissort que ha tingut Catalunya al llarg de la seva història, doncs, ha estat el general Franco: morta la cuca, visca la gresca.
M'agradaria saber què festeja, aquesta gent que està tan contenta l'11 de setembre. Potser festegen que el president Montilla vagi d'excursió a Saragossa el dia de la festa nacional del país, no fos cas que l'enxampessin a Barcelona com al pobre Rafael de Casanoves. O potser que un 20% de catalans viu al llindar de la pobresa. O fins i tot que a moltes poblacions de Catalunya només pots sentit català si poses Catalunya Ràdio i t'amares del discurs socialista. O, tal vegada, que si et banyes al mar, de la merda que hi ha, agafis fijo polls al cap -com ha passat a Pineda, on hi ha hagut una plaga i les barberies s'han hagut de desinfectar. O que la Seat tanqui línies de producció. O que el dèficit fiscal de Catalunya sigui de 6.000 euros per família. O que per informar-se del que passa al món calgui saber idiomes, perquè aquí només hi trobarem manipulació. O que els veïns siguin uns cridaners i que el seu gos es faci tranquil·lament pipí a l'ascensor, sense que sigui possible dir-hi res. O que fa uns anys es parlava sovint del saló Gaudí i ara només hi ha la passarel·la Cibeles, impulsada artificialment pels governs d'Aznar.
No sé si és tot això, el que els fa estar tan contents. Tanmateix, em temo més aviat una altra cosa: estan contents perquè, per un dia, no hauran d'anar a una feina que no els agrada. Podran anar a la platja i compartir el marenòstrum amb les meduses i, mentre entren i surten, ja els haurà passat un dia, i qui dia passa, any empeny. No hi ha reivindicació, però tampoc no hi ha festa profunda, festa amb goig, festa amb sentit. Només aspirem a poder-nos aixecar un dia més tard i a mirar com ens entretindrà avui la Tele 5.
Nota: recordeu el deure cívic i moral d'assistir demà a la manifestació a les 17.00, plaça d'Urquinaona.
dilluns, 8 de setembre del 2008
Una reflexió sobre la feina
Hi ha molta gent que es pensa que, a la feina, és imprescindible. Es tracta d'una de les múltiples il·lusions que es poden anar mantenint mentre la realitat no obligui a desmuntar-la. Aquesta realitat, per la seva banda, pot actuar ben tard i, de fet, hi ha gent que ha arribat a la jubilació convençuda que l'empresa faria fallida sense ella.
Cal lluitar enèrgicament contra aquesta il·lusió vana de la imprescindibilitat i fer veure als alumnes, de ben petits, que treballar sota contracte no és altra cosa que prostituir-se i que, en conseqüència, la societat no té prevista per a la feina cap altra recompensa que no siguin els diners. Aquests diners es guanyen a canvi de lliurar en la producció d'un be o d'un servei un talent innat, una preparació determinada, uns coneixements en un camp concret o un temps que tenim limitat per una llei evident de la natura.
L'equiparació del marc laboral amb una activitat de prostitució, que personalment veig amb una claredat meridiana, cal compaginar-la amb una altra idea igualment important, i és el caràcter sagrat de la feina no pas pel marc laboral en què es fa que és, com indico, de pur proxenetisme, sinó per la relació que establim amb l'objecte produït. I és aquí on s'equivoca la gernació de ganduls que aprofiten aquest caràcter prostititiu de la feina per no treballar.
I és que la feina, al meu entendre, s'aguanta sobretot per la relació sensual que establim amb l'objecte de la nostra activitat, just al contrari del que deia Marx: l'home no s'aliena en l'objecte, sinó que hi fa l'amor. Un informe ben fet, una pàgina web ben dissenyada, un capítol d'un llibre de text que s'entengui bé, una classe rodona, són un poema per ells mateixos, són un tast de la bellesa que ens salva. És aquesta bellesa de l'obra que hem parit, aquesta capacitat que hem tingut de fer una cosa agradable, el que justifica la feina i la fa sagrada. Bo i sabent que l'objecte és, certament, efímer: ho veurem quan la pàgina web sigui substituïda per una altra, quan llencin l'informe a les escombraries, quan ningú no es recordi del que hem dit a la classe. Ningú no ha dit que una cosa bella hagi de ser, també, duradora.
En un marc laboral que és de prostitució, ens queda l'experiència íntima de nosaltres amb la cosa, una experiència que no podem comunicar i que transcendeix qualsevol baixesa derivada d'una relació laboral que ens podria embrutir. És la sensualitat el que justifica la feina, com justifica qualsevol acte de la vida. És curiosament en aquest nostre poble tan poc sensual, també, on sovint es treballa tan malament.
Cal lluitar enèrgicament contra aquesta il·lusió vana de la imprescindibilitat i fer veure als alumnes, de ben petits, que treballar sota contracte no és altra cosa que prostituir-se i que, en conseqüència, la societat no té prevista per a la feina cap altra recompensa que no siguin els diners. Aquests diners es guanyen a canvi de lliurar en la producció d'un be o d'un servei un talent innat, una preparació determinada, uns coneixements en un camp concret o un temps que tenim limitat per una llei evident de la natura.
L'equiparació del marc laboral amb una activitat de prostitució, que personalment veig amb una claredat meridiana, cal compaginar-la amb una altra idea igualment important, i és el caràcter sagrat de la feina no pas pel marc laboral en què es fa que és, com indico, de pur proxenetisme, sinó per la relació que establim amb l'objecte produït. I és aquí on s'equivoca la gernació de ganduls que aprofiten aquest caràcter prostititiu de la feina per no treballar.
I és que la feina, al meu entendre, s'aguanta sobretot per la relació sensual que establim amb l'objecte de la nostra activitat, just al contrari del que deia Marx: l'home no s'aliena en l'objecte, sinó que hi fa l'amor. Un informe ben fet, una pàgina web ben dissenyada, un capítol d'un llibre de text que s'entengui bé, una classe rodona, són un poema per ells mateixos, són un tast de la bellesa que ens salva. És aquesta bellesa de l'obra que hem parit, aquesta capacitat que hem tingut de fer una cosa agradable, el que justifica la feina i la fa sagrada. Bo i sabent que l'objecte és, certament, efímer: ho veurem quan la pàgina web sigui substituïda per una altra, quan llencin l'informe a les escombraries, quan ningú no es recordi del que hem dit a la classe. Ningú no ha dit que una cosa bella hagi de ser, també, duradora.
En un marc laboral que és de prostitució, ens queda l'experiència íntima de nosaltres amb la cosa, una experiència que no podem comunicar i que transcendeix qualsevol baixesa derivada d'una relació laboral que ens podria embrutir. És la sensualitat el que justifica la feina, com justifica qualsevol acte de la vida. És curiosament en aquest nostre poble tan poc sensual, també, on sovint es treballa tan malament.
divendres, 5 de setembre del 2008
Els travestis
La majoria d'homes se senten atrets per dones, i la majoria de dones, per homes. Tanmateix, les possibilitats minoritàries són moltes més: homes que empaiten homes, dones que empaiten dones, dones que busquen dones més grans, homes que busquen homes més joves, admiradors d'animals de bell pelatge, estetes de cossos inerts. Fanàtics, també, del transvestisme.
Ara, l'espanyol de moda és en Rafa Nadal. "El nou Cid Campeador", en va dir ahir en Baltasar Porcel en to elogiós. I és que en Rafa Nadal s'embolica tot ell amb la bandera espanyola, bo i suat, cada vegada que li donen un trofeu. Si algú li fa una pregunta en català, el reprèn amb vigor: en castellà, que som a la Xina, i així ens entendran. Canelleres i mitjons llueixen reduïda l'ensenya nacional; si escup qualsevol manifestació, és per proclamar que ara, ser espanyol és un deure, una responsabilitat.
No cal dir que aquest comportament tan primitiu agrada de valent als nostres invasors, que l'hi agraeixen amb premis i galardons. Li acaben de prometre el Príncep d'Astúries, i no trigarà gaire a arribar el Cervantes: de fet, no és pas San Juan de la Cruz qui ha fet el castellà, sinó el comte duc d'Olivares, Felipe II, Franco, Aznar. Se'l mereix.
I, en el fons, el que agrada tant als espanyols d'en Rafa Nadal és que sigui un transvestit de la nació. Li costa de parlar castellà, perquè a la seva Manacor nadiua no hi deuria pronunciar ni un mot, en aquesta llengua; tanmateix, ens dóna lliçons sobre l'idioma que hem de parlar. Ha renunciat per complet als símbols de la seva nació i ha adoptat ex toto corde dels de l'altra. És una cosa, però en fa veure una altra: ell no es posa calcetes i sostenidors de licra fina per fer-se més desitjable, sinó mitjons amb una bandera que igualment el transvesteixen.
I és que els espanyols, tan mascles ells, també tenen les seves debilitats i de nit, tocant un entrecuix femení, els plau de trobar-hi una protuberància morbosa.
Ara, l'espanyol de moda és en Rafa Nadal. "El nou Cid Campeador", en va dir ahir en Baltasar Porcel en to elogiós. I és que en Rafa Nadal s'embolica tot ell amb la bandera espanyola, bo i suat, cada vegada que li donen un trofeu. Si algú li fa una pregunta en català, el reprèn amb vigor: en castellà, que som a la Xina, i així ens entendran. Canelleres i mitjons llueixen reduïda l'ensenya nacional; si escup qualsevol manifestació, és per proclamar que ara, ser espanyol és un deure, una responsabilitat.
No cal dir que aquest comportament tan primitiu agrada de valent als nostres invasors, que l'hi agraeixen amb premis i galardons. Li acaben de prometre el Príncep d'Astúries, i no trigarà gaire a arribar el Cervantes: de fet, no és pas San Juan de la Cruz qui ha fet el castellà, sinó el comte duc d'Olivares, Felipe II, Franco, Aznar. Se'l mereix.
I, en el fons, el que agrada tant als espanyols d'en Rafa Nadal és que sigui un transvestit de la nació. Li costa de parlar castellà, perquè a la seva Manacor nadiua no hi deuria pronunciar ni un mot, en aquesta llengua; tanmateix, ens dóna lliçons sobre l'idioma que hem de parlar. Ha renunciat per complet als símbols de la seva nació i ha adoptat ex toto corde dels de l'altra. És una cosa, però en fa veure una altra: ell no es posa calcetes i sostenidors de licra fina per fer-se més desitjable, sinó mitjons amb una bandera que igualment el transvesteixen.
I és que els espanyols, tan mascles ells, també tenen les seves debilitats i de nit, tocant un entrecuix femení, els plau de trobar-hi una protuberància morbosa.
dijous, 4 de setembre del 2008
La provincianització
Un dels atacs que s'han fet durant segles als catalans és que som "provincians". La base de l'atac era el voler mantenir la llengua: l'oposició era espanyol = universal / català = provincià. Malgrat la insistència, l'atac no va quallar, per la senzilla raó que s'és o no provincià no pas en virtut de l'idioma, sinó en virtut de la mentalitat. Així, Rússia és, dins del món globat, una regió provinciana, encara que el rus es parli molt; inversament, els Països Baixos són un dels territoris més avançats del món, per bé que el seu idioma, el neerlandès, sigui minoritari.
Les coses, però, han canviat. Ara sí que Catalunya és provinciana i, curiosament, ho és en el moment en què ja gairebé no es parla català. La llengua universal ens ha arraconat a la província. M'explicaré amb un exemple estiuenc.
Un dia d'agost vaig anar a dinar a un restaurant de luxe. No ho faig gaire, això, perquè el valor afegit que comporta per a mi la llagosta sobre la truita de patates no supera el trauma de la pèrdua d'unes quantes desenes d'euros. Però, de vegades, t'hi trobes.
El restaurant de luxe era a Blanes i, com sempre, vaig parar l'orella a les taules del costat. Totes dues parlaven de Madrid. A la primera, un senyor gran amb un fort accent català, encara que amb una sintaxi castellana perfecta, explicava en aquest darrer idioma a una parella que el parlava les seves aventures a Madrid quan era més jove. Tot eren lloances.
A la segona, una parella comparava, en català, Madrid i Barcelona. Es feien constar evidències: Madrid té centenars més de quilòmetres de metro, les avingudes són moltíssimes més i més amples i arbrades, hi ha una activitat de tota mena que supera de molt la barcelonina. La conversa, però, acabava amb una petita nota de catalanisme regionalista: malgrat tot, el comensal masculí preferia Barcelona, ni que fos per la platja (darrerament d'una brutícia infecta, per cert).
L'anècdota és significativa, perquè aquestes taules eren ocupades per petitburgesos catalans, és a dir, els que durant dos segles han construït el país. Ara el seu horitzó s'ha empetitit tant que no hi veuen més enllà de 600 quilòmetres, que no tenen altre tema de conversa que el Madrid/Barcelona (nom d'un local al carrer Aragó, per cert, si no recordo malament). I el seu nacionalisme es redueix a preferir Barcelona perquè té platja.
Les coses, però, han canviat. Ara sí que Catalunya és provinciana i, curiosament, ho és en el moment en què ja gairebé no es parla català. La llengua universal ens ha arraconat a la província. M'explicaré amb un exemple estiuenc.
Un dia d'agost vaig anar a dinar a un restaurant de luxe. No ho faig gaire, això, perquè el valor afegit que comporta per a mi la llagosta sobre la truita de patates no supera el trauma de la pèrdua d'unes quantes desenes d'euros. Però, de vegades, t'hi trobes.
El restaurant de luxe era a Blanes i, com sempre, vaig parar l'orella a les taules del costat. Totes dues parlaven de Madrid. A la primera, un senyor gran amb un fort accent català, encara que amb una sintaxi castellana perfecta, explicava en aquest darrer idioma a una parella que el parlava les seves aventures a Madrid quan era més jove. Tot eren lloances.
A la segona, una parella comparava, en català, Madrid i Barcelona. Es feien constar evidències: Madrid té centenars més de quilòmetres de metro, les avingudes són moltíssimes més i més amples i arbrades, hi ha una activitat de tota mena que supera de molt la barcelonina. La conversa, però, acabava amb una petita nota de catalanisme regionalista: malgrat tot, el comensal masculí preferia Barcelona, ni que fos per la platja (darrerament d'una brutícia infecta, per cert).
L'anècdota és significativa, perquè aquestes taules eren ocupades per petitburgesos catalans, és a dir, els que durant dos segles han construït el país. Ara el seu horitzó s'ha empetitit tant que no hi veuen més enllà de 600 quilòmetres, que no tenen altre tema de conversa que el Madrid/Barcelona (nom d'un local al carrer Aragó, per cert, si no recordo malament). I el seu nacionalisme es redueix a preferir Barcelona perquè té platja.
dijous, 21 d’agost del 2008
Els països a què ens assemblem
La Catalunya actual és una barreja de trets de tres països o regions del món: Sicília, el País Valencià i Argentina. M'explicaré.
Amb Sicília compartim la manera mafiosa d'afrontar la vida: el progrés no es fa amb l'enginy, amb la feina ben feta o amb la iniciativa, sinó amb el tracte de favors, amb el comerç de petites influències que permeten anar fent la viu-viu. És impossible, a Catalunya, guanyar-se una feina de les bones (per exemple, professor d'universitat) si no és essent amic d'algú. Ningú no et mirarà mai el currículum, només compta que siguis familiar, amic o amistançat d'algú important (important en termes relatius, és clar, perquè tot plegat és una fireta de lego).
Igualment s'assembla molt a la màfia tot el sistema mediàtic: si algú mai té alguna idea que pugui enlairar moralment el país, o donar-li més llibertat o poder polític o econòmic, immediatament és linxat pels quatre o cinc clans que dominen els mitjans de comunicació i la premsa escrita, per tornar-ho tot a la mediocritat que ha d'imperar.
Amb el País Valencià compartim el fet que, tenint una part de la població molt vàlida (un 30%, més o menys) aquesta no pot dir-hi mai la seva, perquè els qui s'han instal·lat al poder (poder econòmic, cultural o polític) són mediocres funcionaris espanyolitzadors al servei de la idea d'Espanya, que fan servir la Generalitat per espanyolitzar (i, doncs, mediocritzar) encara més ràpidament el país. Aquest 30% vàlid, per la seva banda, és incapaç d'organitzar-se eficaçment i capgirar la situació, com va passar per última vegada a la història i miraculosament amb els governs de Pujol.
Amb Argentina compartim la corrupció d'una classe política que ensorra les poques iniciatives bones que surten al país. Tot l'espectacle de l'Estatut, amb la traca final d'un Saura venent-se Catalunya per unes olivetes farcides a Vilanova, demostra clarament la ignorància, la incompetència i la desídia absoluta d'una colla de galifardeus que embruteixen amb les seves mans balbes les aspiracions de la gent més noble del país.
Finalment, hi ha una característica que Catalunya comparteix no amb un d'aquests països, sinó amb tots tres: el caràcter definitiu de la misèria. Així com tothom té clar que Sicília sempre serà el racó més immund d'Itàlia, o Argentina el país de la xerrameca estèril d'Amèrica, per sempre més, hauríem de tenir clar que el mal de Catalunya és ja definitiu i irreparable. Ja som el territori més sotmès, més humiliat, més autodestructiu d'Espanya, i si mai traiem el nas per la finestra, no hi veurem pas cap signe de redreçament sinó, precisament, encara més submissió, més humiliació, més autodestrucció.
Amb Sicília compartim la manera mafiosa d'afrontar la vida: el progrés no es fa amb l'enginy, amb la feina ben feta o amb la iniciativa, sinó amb el tracte de favors, amb el comerç de petites influències que permeten anar fent la viu-viu. És impossible, a Catalunya, guanyar-se una feina de les bones (per exemple, professor d'universitat) si no és essent amic d'algú. Ningú no et mirarà mai el currículum, només compta que siguis familiar, amic o amistançat d'algú important (important en termes relatius, és clar, perquè tot plegat és una fireta de lego).
Igualment s'assembla molt a la màfia tot el sistema mediàtic: si algú mai té alguna idea que pugui enlairar moralment el país, o donar-li més llibertat o poder polític o econòmic, immediatament és linxat pels quatre o cinc clans que dominen els mitjans de comunicació i la premsa escrita, per tornar-ho tot a la mediocritat que ha d'imperar.
Amb el País Valencià compartim el fet que, tenint una part de la població molt vàlida (un 30%, més o menys) aquesta no pot dir-hi mai la seva, perquè els qui s'han instal·lat al poder (poder econòmic, cultural o polític) són mediocres funcionaris espanyolitzadors al servei de la idea d'Espanya, que fan servir la Generalitat per espanyolitzar (i, doncs, mediocritzar) encara més ràpidament el país. Aquest 30% vàlid, per la seva banda, és incapaç d'organitzar-se eficaçment i capgirar la situació, com va passar per última vegada a la història i miraculosament amb els governs de Pujol.
Amb Argentina compartim la corrupció d'una classe política que ensorra les poques iniciatives bones que surten al país. Tot l'espectacle de l'Estatut, amb la traca final d'un Saura venent-se Catalunya per unes olivetes farcides a Vilanova, demostra clarament la ignorància, la incompetència i la desídia absoluta d'una colla de galifardeus que embruteixen amb les seves mans balbes les aspiracions de la gent més noble del país.
Finalment, hi ha una característica que Catalunya comparteix no amb un d'aquests països, sinó amb tots tres: el caràcter definitiu de la misèria. Així com tothom té clar que Sicília sempre serà el racó més immund d'Itàlia, o Argentina el país de la xerrameca estèril d'Amèrica, per sempre més, hauríem de tenir clar que el mal de Catalunya és ja definitiu i irreparable. Ja som el territori més sotmès, més humiliat, més autodestructiu d'Espanya, i si mai traiem el nas per la finestra, no hi veurem pas cap signe de redreçament sinó, precisament, encara més submissió, més humiliació, més autodestrucció.
divendres, 8 d’agost del 2008
La cara dura
Hom es pot preguntar què tenen en comú Mario Vargas Llosa i Pau Gasol. Al meu entendre, una cosa ben clara: la cara dura, les galtes, el morro.
Tant l'un com l'altre viuen als dos països més interessants del món: el primer a Anglaterra i el segon, als Estats Units. Tots ells han voltat la seca i la meca i saben on es viu bé de veritat, on la gent és tolerant i la societat és prou rica per a mantenir la creativitat. Cap dels dos no hauria pogut triomfar a Espanya: en Pau Gasol, podria aspirar com a molt a la Penya badalonina; en Vargas Llosa hauria de sobreviure escrivint nacionalisme al Mundo. Als països on viuen, en canvi, el valor de la seva feina es multiplica per deu mil, perquè es troben en societats puixants, que valoren l'esforç i el premien i parlen una llengua que permet difondre tot el que fan a les capes que dominen el món.
Essent així les coses, el millor que podrien fer aquests dos individus és tapar els seus orígens de país miserable on han tingut la dissort de néixer, i estar infinitament agraïts a l'avió que un dia els permeté de fugir de la misèria. Tanmateix, no obren pas així: dia sí dia també ens recorden que cal que estiguem orgullosos de ser espanyols. Signen manifestos perquè parlem una llengua que no parlen als països on viuen, ens obliguen a pagar impostos en un país on ells no en paguen, ens comminen a ser responsables amb una espanyolitat que ens imposen. Diuen que ser espanyol no és una excusa, és una responsabilitat. I, en acabant, paren la mà i posen la tele per a veure la CNN.
És un cas de barra infinita que ens hauria de fer revoltar. Perquè els que patim cada dia l'espanyolitat i l'exercim vulgues no vulgues, els que la tenim enganxada a la pell com aquesta xafogor augustal que no se'n va ni amb dutxes fredes, estem humiliats, expoliats i rebregats, però alguns encara no som imbècils del tot.
dijous, 7 d’agost del 2008
Les escoles catòliques
Actualment, poca gent discuteix que al costat de l'escola pública hi ha d'haver escola privada i concertada. A mi també em sembla un bon sistema, perquè en tots els camps s'ha d'evitar que l'Estat s'ho mengi tot -i a més, en el camp de l'educació, està provada secularment la capacitat de l'Església d'ensenyar.
D'altra banda, encara que la fe és una enganyifa com una catedral, pertany a la tríada jocfloralesca d'enganyifes (amor, fe i nació) que és aconsellable descobrir com més tard millor, perquè quan es descobreix que no existeixen, desequilibren força.
Dit això, he quedat sorprès aquests dies de veure la carcúndia que queda a molts llocs d'Espanya -en part també a Catalunya- pel que fa al tipus de col·legis religiosos que tenen muntada la paradeta. No parlo pas, és clar, dels escolapis, o els maristes, o els jesuïtes, sinó de col·legis amb noms del tipus Esclavas de la Preciosísima Sangre de Nuestro Señor Jesucristo, Adoradoras de la Santa Espina, Devotas de la Cruz Sangrante, Receptoras de la Vara de Cristo, Seguidores del Camino Luminoso.
Si hom remena una mica pels webs d'aquests col·legis (no n'esmento cap per no ser querellat, però poseu al Google "colegio esclavas", "colegio siervas" etc. i en trobareu), pot constatar una sèrie de coses:
1. En les llistes de llibre de text, sempre hi sol haver la Bíblia al capdamunt, i també tot un fotiment de llibres d'adoctrinament cristià.
2. Dintre de les activitats extraescolars, moltes són de caire pastoral: la festa de la serventa que patrocina l'escola; el lliurament a Maria del primer ram de maig; una trobada amb esclaves del Perú, on hi ha una sucursal de l'escola.
3. L'aspecte físic de l'escola sol recordar aquells seminaris llòbrecs i misteriosos del segle XIX, amb quadres a les parets de sants asexuats i santes acollint desmaiades el Sagrat Colom.
Com he dit al començament, no tinc pas res en contra de l'ensenyament cristià. D'altra banda, si bé és cert que alliçonen en un sentit molt concret, també és cert que l'escola pública també alliçona de valent en un altre sentit (el socialisme, el pacifisme "happy flowers", el constitucionalisme embadocat, etc.). No crec que hi pugui haver cap ensenyament que no sigui, simultàniament, una menjada de coco.
Més aviat, la pregunta és una altra. Aquestes esclaves, aquests framenors, tenen coneixements? En saben, de matemàtiques? Tenen algú amb capacitat suficient per fer transmetre la filosofia de Nietzsche? Més enllà del Dòmund, tenen opinió i postura crítica cap a les coses? Em temo molt que no. Em temo que, mentre els de la pública juguen amb condons i els de la privada, amb estampetes de sant Bonifaci, aquí no hi ha ningú que estigui per la feina de veritat, que és fer negocis i tirar el país endavant.
dimarts, 5 d’agost del 2008
Decadència estiuenca a Pineda
El carrer, l'han perforat una vintena de vegades. Ara hi ha un esvoranc enorme i uns tancs que treuen la massa fecal de grosses canonades embussades. La fetor fa tirar enrere.
A diverses represes -posem un de cada cinc o sis vianants- es veuen noies musulmanes, tapades malgrat la calor infernal, amb cotxets al davant, que arrosseguen, i panxes que fan augurar poc descans per a les rovellades màquines de tracció manual.
Les botigues venen tota mena de quincalla. Darrerament s'hi han afegit samarretes llampants amb els números dels jugadors d'Espanya i andròmines amb la bandera espanyola.
A la plaça de les Mèlies, la bandera catalana ha estat víctima del temps, i les nou barres hi onegen esfilagarsades i al seu aire.
A la biblioteca, dos lectors devoren àvidament El Mundo suant la cansalada: no hi ha diners per pagar refrigeració, i passar-hi una estona esdevé apoteòsic.
La platja és plena de meduses. Anuncien per l'altaveu, cada cinc minuts, que no és aconsellable banyar-se. Els turistes lamenten, ajaguts entre burilles i llaunes, haver pagat vint euros per la setmana que passaran a Espanya. No tenen aigua: de sol sí, tant com en vulguin.
Pels carrers se senten teles sorolloses. Pràcticament totes miren Tele 5; algunes, fan el salt a Antena 3. De tant en tant, també passa un cotxe ben tunejat, amb un bakala a dins que hi escolta una cridòria eixordidora.
A l'estiu, en un poble com Pineda de Mar, es veu amb tota crueltat la decadència que vivim. Surten a fora totes les misèries, que l'hivern, més senyor, amaga.
Un poble que no és amo del seu destí i que no es posa d'acord per ser-ho és indefectiblement atacat per la decadència: l'aeroport de Barajas no només té set milions més de viatjants l'any que el del Prat: també té els set milions amb més poder adquisitiu. Els d'aquí, en canvi, vénen amb una sabata i una espadenya, i són servits per una població autòctona encara més espellifada.
dilluns, 4 d’agost del 2008
Tot recordant-te uns anys més tard
Hauries pogut arribar ara, per exemple, quan als dies els sobra placidesa i els falta emoció, i hauríem parlat d'aquelles coses que comenten els adults, en un intercanvi mesurat de paraules, prop d'un cafè mogut potser per l'interès. Però ho vas fer en aquell temps mitjanament remot d'una joventut compartida, víctima tu com jo de les lleis irrefrenables del cos.
M'has tornat a la memòria de vegades. En nits solitàries o en dies de goig. En sentir algun mot similar al del teu nom, en veure algú que et tingués retirada, en repetir alguna situació semblant a aquelles que vàrem viure. T'he pensat i repensat i has esdevingut, tu que fores màxim plaer dels sentits, màxima abstracció somorta de la ment. Romans a l'intel·lecte com una idea que no es podrà mai reencarnar, com una idea que ja ha acomplert el seu cicle vital i descansa al cementiri no gaire gloriós de la meva memòria.
I tanmateix encara recordo de vegades com vam fer l'amor tan sovint amb l'olor, amb el gest, amb la mirada. No ens vam atrevir mai a ajuntar els nostres cossos puixants, que eren en canvi els que ens feien estar plegats tan sovint. Aquells sopars a casa teva, en què em presentaves cada setmana el plat que acabaves d'aprendre, aquell guardar-se lloc a la biblioteca de la facultat, aquell trobar-se a faltar si no hi érem; aquell seure junts a totes les classes, mirant de reüll mentre explicaven la usucapió; aquell goig íntim quan un company preguntava si avui no havies vingut podent jo contestar amb tots els ets i uts sobre la teva situació, de la qual em sentia amo i coneixedor absolut i solitari. Aquelles vegades que et trucava a la porta i em feies pujar per ensenyar-me que acabaves de sortir de la dutxa, fent veure que em volies fer llegir alguna cosa sense importància que acabaves d'escriure.
Érem prou iguals per atraure'ns, érem prou diferents per mantenir-nos en tensió. I vam acabar, per un espai breu de temps -sis mesos, potser- essent gairebé un. Vas votar ERC per mi, vaig parlar castellà per tu: creàrem una nova identitat, el nom de la qual no vam voler, no vam poder o no vam gosar pronunciar-nos l'un a l'altre. Una identitat no pronunciada verbalment ni demostrada físicament que era, tanmateix, una remor forta que se sentia arreu i ens eixordava amb la força inapel·lable de la seva presència invisible.
Ha passat el temps i no ens veurem més. I si ens veiem i em fas un petó -el primer- serà un petó de cortesia, un petó d'esclau o de creient. Però no tornarem mai més a fer l'amor. No adquirirà mai més la paraula aquella profunditat mística, pronunciada en la solitud compartida d'aquella Barcelona que ja no existeix. I aquella passió que no vam expressar ni amb paraules ni amb el sexe, només m'haurà marcat per sempre en una cosa: no ha estat sempre buit el llit que tu no vares ocupar mai, però fou a tu a qui vaig lliurar la virginitat que altres han volgut arrabassar, matusserament, tocant cadascuna de les parts del meu cos.
M'has tornat a la memòria de vegades. En nits solitàries o en dies de goig. En sentir algun mot similar al del teu nom, en veure algú que et tingués retirada, en repetir alguna situació semblant a aquelles que vàrem viure. T'he pensat i repensat i has esdevingut, tu que fores màxim plaer dels sentits, màxima abstracció somorta de la ment. Romans a l'intel·lecte com una idea que no es podrà mai reencarnar, com una idea que ja ha acomplert el seu cicle vital i descansa al cementiri no gaire gloriós de la meva memòria.
I tanmateix encara recordo de vegades com vam fer l'amor tan sovint amb l'olor, amb el gest, amb la mirada. No ens vam atrevir mai a ajuntar els nostres cossos puixants, que eren en canvi els que ens feien estar plegats tan sovint. Aquells sopars a casa teva, en què em presentaves cada setmana el plat que acabaves d'aprendre, aquell guardar-se lloc a la biblioteca de la facultat, aquell trobar-se a faltar si no hi érem; aquell seure junts a totes les classes, mirant de reüll mentre explicaven la usucapió; aquell goig íntim quan un company preguntava si avui no havies vingut podent jo contestar amb tots els ets i uts sobre la teva situació, de la qual em sentia amo i coneixedor absolut i solitari. Aquelles vegades que et trucava a la porta i em feies pujar per ensenyar-me que acabaves de sortir de la dutxa, fent veure que em volies fer llegir alguna cosa sense importància que acabaves d'escriure.
Érem prou iguals per atraure'ns, érem prou diferents per mantenir-nos en tensió. I vam acabar, per un espai breu de temps -sis mesos, potser- essent gairebé un. Vas votar ERC per mi, vaig parlar castellà per tu: creàrem una nova identitat, el nom de la qual no vam voler, no vam poder o no vam gosar pronunciar-nos l'un a l'altre. Una identitat no pronunciada verbalment ni demostrada físicament que era, tanmateix, una remor forta que se sentia arreu i ens eixordava amb la força inapel·lable de la seva presència invisible.
Ha passat el temps i no ens veurem més. I si ens veiem i em fas un petó -el primer- serà un petó de cortesia, un petó d'esclau o de creient. Però no tornarem mai més a fer l'amor. No adquirirà mai més la paraula aquella profunditat mística, pronunciada en la solitud compartida d'aquella Barcelona que ja no existeix. I aquella passió que no vam expressar ni amb paraules ni amb el sexe, només m'haurà marcat per sempre en una cosa: no ha estat sempre buit el llit que tu no vares ocupar mai, però fou a tu a qui vaig lliurar la virginitat que altres han volgut arrabassar, matusserament, tocant cadascuna de les parts del meu cos.
divendres, 1 d’agost del 2008
Per si en voleu enviar
En relació amb el post anterior, llegeixo ara això:
L’Agència de Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) ha exigit al regidor de Torredembarra, Lluís Suñé que retiri d’"immediat" qualsevol reproducció "total o parcial" del seu logotip.
A través d’un comunicat l’organització ha lamentat que s’hagi fet servir la seva imatge per una campanya d’aquest tipus i recorda que és un organisme molt "rigorós i respectuós amb l’ús de la seva imatge corporativa, especialment perquè la seva activitat s’adreça a la infància". Per aquests motius, defensen que en el seu criteri d’imatge que el seu logo no estigui vinculat "a campanyes de cap signe polític".
He escrit aquest missatge a UNICEF. El correu és catalunya@unicef.es, per si n'hi voleu enviar també.
Senyors,
Llegeixo al vincle esmentat a sota que UNICEF obliga el Sr. Sunyer a retirar el logo del cartell que ha fet de broma denunciant l'expoli econòmic de Catalunya.
D'aquesta manera, es constata una vegada més que organitzacions com les seves se senten molt atretes per les dissorts que passen a 20.000 km d'aquí i són incapaces de denunciar les tremendes injustícies que viu el nostre país.
No tinguin pas cap dubte que ni jo ni cap dels meus coneguts no col·laborarà mai amb UNICEF. Si volen els meus diners, els poden anar a demanar a Madrid, que els té tots.
http://www.eldebat.cat/cat/notices/unicef_insta_a_sune_a_retirar_el_logo_del_seu_cartell_30862.php
L’Agència de Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) ha exigit al regidor de Torredembarra, Lluís Suñé que retiri d’"immediat" qualsevol reproducció "total o parcial" del seu logotip.
A través d’un comunicat l’organització ha lamentat que s’hagi fet servir la seva imatge per una campanya d’aquest tipus i recorda que és un organisme molt "rigorós i respectuós amb l’ús de la seva imatge corporativa, especialment perquè la seva activitat s’adreça a la infància". Per aquests motius, defensen que en el seu criteri d’imatge que el seu logo no estigui vinculat "a campanyes de cap signe polític".
He escrit aquest missatge a UNICEF. El correu és catalunya@unicef.es, per si n'hi voleu enviar també.
Senyors,
Llegeixo al vincle esmentat a sota que UNICEF obliga el Sr. Sunyer a retirar el logo del cartell que ha fet de broma denunciant l'expoli econòmic de Catalunya.
D'aquesta manera, es constata una vegada més que organitzacions com les seves se senten molt atretes per les dissorts que passen a 20.000 km d'aquí i són incapaces de denunciar les tremendes injustícies que viu el nostre país.
No tinguin pas cap dubte que ni jo ni cap dels meus coneguts no col·laborarà mai amb UNICEF. Si volen els meus diners, els poden anar a demanar a Madrid, que els té tots.
http://www.eldebat.cat/cat/notices/unicef_insta_a_sune_a_retirar_el_logo_del_seu_cartell_30862.php
dijous, 31 de juliol del 2008
Apadrinar un nen extremeny
Hi ha molts motius que expliquen per què ells i nosaltres som dues nacions diferents i també per què la seva és la que ha devorat la nostra, i no a l'inrevés. Un d'aquests motius és el seguiment que fa Espanya de qualsevol dissidència, i la implacabilitat amb què la castiga. Nosaltres, en canvi, som víctimes d'humiliacions diàries -la darrera, per si no ho sabeu, és que el TC tomba la "nació", ratificada amplíssimament al Parlament i a les urnes- i no som capaços d'organitzar una manifestació.
Resulta que un regidor d'ICV simula una campanya d'apadrinament de nens extremenys (http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=24347), indicant que el 8,7% d'expoli encara no és suficient, i cal contribuir encara més. La simulació, no cal dir-ho, és deliciosa: es basa en l'únic recurs que queda a la colònia, que és la ironia. Però, com hi reacciona l'espanyolada?
Doncs pressiona el regidor per tots els mitjans haguts i per haver i el fa rectificar. Ara al seu blog (http://lluissunye.blogspot.com/2008/07/disculpas-al-pueblo-extremadura.html/) només hi trobareu disculpes, no fos cas que li posessin un coet al cul. Ningú s'ha disculpat, en canvi, per robar els diners a camionades, des de fa segles.
Sorprèn com estan d'atents aquesta gent al més mínim article, a blogs de quarta divisió que llegeixen quatre gats. Deuen tenir un exèrcit de lectors. I sorprèn també com apaguen el foc de seguida, enviant l'artilleria pesant. Nosaltres, en canvi, tenim el país cremant a flamarades i no sembla que ens hi immutem pas gaire.
Resulta que un regidor d'ICV simula una campanya d'apadrinament de nens extremenys (http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=24347), indicant que el 8,7% d'expoli encara no és suficient, i cal contribuir encara més. La simulació, no cal dir-ho, és deliciosa: es basa en l'únic recurs que queda a la colònia, que és la ironia. Però, com hi reacciona l'espanyolada?
Doncs pressiona el regidor per tots els mitjans haguts i per haver i el fa rectificar. Ara al seu blog (http://lluissunye.blogspot.com/2008/07/disculpas-al-pueblo-extremadura.html/) només hi trobareu disculpes, no fos cas que li posessin un coet al cul. Ningú s'ha disculpat, en canvi, per robar els diners a camionades, des de fa segles.
Sorprèn com estan d'atents aquesta gent al més mínim article, a blogs de quarta divisió que llegeixen quatre gats. Deuen tenir un exèrcit de lectors. I sorprèn també com apaguen el foc de seguida, enviant l'artilleria pesant. Nosaltres, en canvi, tenim el país cremant a flamarades i no sembla que ens hi immutem pas gaire.
dimarts, 29 de juliol del 2008
Les coses baratíssimes
Miro preus de neveres a can Miró. N'haig de comprar una. Una nevera de 180 litres cíclica val 199 €, amb transport gratuït. No és la millor del mercat, sens dubte, però ja m'imagino agafant-ne una llauna estiuenca i deixant que el líquid, per una obertura que sacseja, em regali la cara i el pit.
Vaig a comprar unes camises a can Tommys, una minicadena de botigues de roba que s'escampa per comarques de Girona i del Maresme. Les camises, alegres i amb estampats variadíssims, costen 9 € la peça. En compro cinc: no em duraran gaire, potser, però aniré ben virolat aquest estiu.
Les coses, actualment, son baratíssimes. La gent -tot clicant a Ryanair- es queixa obstinadament indicant que els preus s'apugen, que el sou no arriba, i està ben equivocada. Els preus baixen de valent, i objectes que fins fa ben poc eren de luxe i d'elit, ara són a l'abast de tothom. Segurament no hi haurà cap lector del blog que no conegui algú que agafi sovint el pont aeri Barcelona-Nova York. La ciutat dels milionaris és ara és a l'abast dels funcionaris menuts de Catalunya. No diguem anar a París o a Londres: això són escapades vulgaríssimes que no mereixen més que un cap de setmana.
I és que, si no es té hipoteca -l'únic que ens empeny a treballar- la vida és actualment ridículament barata. Amb l'emule tens un entreteniment de franc que no te l'acabaràs en tota la vida; les biblioteques ofereixen milions de llibres al preu simbòlic de 0 €; al dia de l'espectador, podràs riure o plorar per quatre o cinc euros, i al gimnàs municipal et posaràs com un toro per un preu igualment mòdic. Pel que fa al menjar, llevat que siguis un gurmet de paladar fi, amb sis euros al dia pots anar molt ben alimentat. Vestiràs, gràcies als xinesos, elegant i atractiu per quatre xavos.
És la vida barata, el triomf democratitzador del capitalisme. Tot és ja a l'abast de tothom. I, a la vegada, la causa del seu fracàs: si fent d'administratiu puc viure com un rei, per què m'haig de fer empresari? El que fas m'interessa per comprar-ho, no pas per fer-ho! Abarantint tant els preus, el capitalisme ha acabat com el comunisme: no hi ha cap incentiu per als millors, llevat que aquests tinguin alguna vocació per a la feina que fan, distinta de la monetària.
Vaig a comprar unes camises a can Tommys, una minicadena de botigues de roba que s'escampa per comarques de Girona i del Maresme. Les camises, alegres i amb estampats variadíssims, costen 9 € la peça. En compro cinc: no em duraran gaire, potser, però aniré ben virolat aquest estiu.
Les coses, actualment, son baratíssimes. La gent -tot clicant a Ryanair- es queixa obstinadament indicant que els preus s'apugen, que el sou no arriba, i està ben equivocada. Els preus baixen de valent, i objectes que fins fa ben poc eren de luxe i d'elit, ara són a l'abast de tothom. Segurament no hi haurà cap lector del blog que no conegui algú que agafi sovint el pont aeri Barcelona-Nova York. La ciutat dels milionaris és ara és a l'abast dels funcionaris menuts de Catalunya. No diguem anar a París o a Londres: això són escapades vulgaríssimes que no mereixen més que un cap de setmana.
I és que, si no es té hipoteca -l'únic que ens empeny a treballar- la vida és actualment ridículament barata. Amb l'emule tens un entreteniment de franc que no te l'acabaràs en tota la vida; les biblioteques ofereixen milions de llibres al preu simbòlic de 0 €; al dia de l'espectador, podràs riure o plorar per quatre o cinc euros, i al gimnàs municipal et posaràs com un toro per un preu igualment mòdic. Pel que fa al menjar, llevat que siguis un gurmet de paladar fi, amb sis euros al dia pots anar molt ben alimentat. Vestiràs, gràcies als xinesos, elegant i atractiu per quatre xavos.
És la vida barata, el triomf democratitzador del capitalisme. Tot és ja a l'abast de tothom. I, a la vegada, la causa del seu fracàs: si fent d'administratiu puc viure com un rei, per què m'haig de fer empresari? El que fas m'interessa per comprar-ho, no pas per fer-ho! Abarantint tant els preus, el capitalisme ha acabat com el comunisme: no hi ha cap incentiu per als millors, llevat que aquests tinguin alguna vocació per a la feina que fan, distinta de la monetària.
diumenge, 27 de juliol del 2008
L'Obama a Berlín
Val a dir que, contràriament al discurs oficial imperant als països del sud, a mi m'agraden els EUA. És un país on la gent té ganes de treballar i on s'accepta amb tota normalitat la infantilíssima tendència de l'ésser humà a posseir. Tones de porqueria, certament, però posseir al cap i a la fi, perquè res no fa tan feliç l'ésser humà com entrar en contacte cada dia amb un objecte nou. Res no ens distreu tant de l'absurditat de les coses com tenir-ne moltes i treballar per creure que aconseguir-les és fruit del mèrit personal.
Igualment, sóc totalment partidari que Europa creï ràpidament una unió amb els Estats Units, com sens subte acabarà passant i ja insinua clarament l'Obama. Pel bé d'Europa, no pas dels Estats Units, per cert. Ara bé, el que em sembla lamentable -com a postura ètica, diguem-ne- és sempre el servilisme, dels EUA cap a Europa o d'Europa cap als EUA, i aquests dies Alemanya ha donat una mostra de servilisme lamentable envers els Estats Units, totalment impròpia d'un país essencial en el desenvolupament d'Occident. És un servilisme definitiu que fa augurar un futur ben negre per a la identitat europea -i recordem que després de la pèrdua de la identitat van caient totes les altres cartes del castell: cultura, economia, presència el món.
Resulta que, com es pot comprovar en els vídeos que s'adjunten, en Barack Obama va fer una prèdica al Tiergarten de Berlin. Hi van assistir més de 200.000 persones, lliurades en tot moment al candidat americà i més embadalides que si estiguessin escoltant un concert de poprock. No els és obstacle l'anglès -idioma que els alemanys ja parlen a la perfecció i que plaga del tot la seva llengua- i amb banderes americanes s'apleguen en un nombre més gran que si els hagués platicat l'Angela Merkel, la qual aquests dies assistia a Bayreuth a les representacions de Wagner. Passat contra futur. Alemany del segle XIX contra anglès del segle XXI.
I què diu l'Obama? Doncs, per una banda, el mateix discurs superficial que sentim a Europa: que ell és un ciutadà del món; que és negre però que té dret a fer el mateix que els blancs; que el seu pare era el cuiner d'un anglès dolent, dolent, però que gràcies a l'esforç de la família ell ha arribat lluny; que hem de ser més ecològics i respectar la capa d'ozó; que hem de respectar totes les religions; que hem d'acollir els immigrants.
I també diu altres coses que no són tan superficials i que demostra que tots aquests sòmines alemanys que l'escolten esdevindran súbdits dels EUA. Encantats amb la frase que tots som ciutadans del món, sembla que se'ls ha escapat que el món bé l'ha de governar algú, que farà prevaldre lògicament els seus interessos, i que aquest algú és precisament el candidat a president que els està parlant.
Ho deixa ben clar: hi ha el perill del terrorisme (en aquest punt, no trobo cap diferència entre el discurs del Bush i el de l'Obama; tampoc en l'obessió que hi tenen tots dos: el tema ocupa dues terceres parts del discurs). Per a combatre aquest perill, cal que estiguem tots units, i Europa també hi ha de col·laborar a fons. Ha de proporcionar tropes, dit altrament. Han de morir alemanys, dit altrament. Aplaudiments generals, dels alemanys.
I aquesta lluita global, qui l'ha d'encapçalar? És a dir, qui ha de ser el líder del món? La pregunta és retòrica. Només algú que tingui el món al cap, i en aquest sentit és admirable com l'Obama repassa totes les zones del món en conflicte i sap perfectament què passa a cada lloc, mentre els alemanys aplaudeixen i comenten encuriosits la fonètica de noms de països que mai abans no havien sentit pronunciar.
Hi ha en el discurs d'Obama, malgrat l'aire aparent de modernitat, molt de Bush. Jo diria que un 90%, ben bé. També hi ha molt de l'americanisme de sempre: voluntat imperialista, creença que s'és la potència civilitzadora del món, interès per fer prevaldre els interessos propis. Sobre això -que no ve d'ara- no hi tinc pas res a dir, i demostra que els Estats Units tenen corda per estona. El que és nou és aquesta submissió abnegada en aquesta banda de l'Atlàntic. Ja fan bé els funcionaris de Brussel·les de passar-se la gran vida a la Unió Europea: pel que es va veient, és l'únic que en trauran.
divendres, 25 de juliol del 2008
Mariu
Rebo un correu d'un estudiant que tutoritzo virtualment i que no he vist mai. Es diu Mariu Rodríguez [el cognom l'ha canviat la redacció]. L'estudiant s'explica a bastament, desenvolupant les idees amb tots els ets i uts, preguntant-me coses i aclarint-ne d'altres, que a la vegada necessitaré saber per a resoldre els seus dubtes. Tanmateix, enlloc no em diu si és home o dona.
Els patronímics han sofert una evolució curiosa al llarg de la història. A Roma, n'hi havia ben pocs: concretament, de praenomina, disset i prou. Si eres noi, tenies moltes possibilitats de dir-te Antoni, Mari o Juli; si eres noia i el teu pare es deia Juli, ja sabies, amiga Júlia, de quin mal hauries de morir.
Després, el catàleg es va engreixar una mica amb noms de tradició cristiana. Van venir els màrtirs i els actors de la Bíblia, esdevinguts sants gairebé tots ells: la Magdalena i la Marta, en Miquel i la Maria. En Martí, que talla la capa a un pobre i la hi dona: l'escena té lloc al segle IV dC i per això el pobre, un cop identificat, resulta que és Jesucrist.
Amb aquesta nòmina ja fèiem, però els darrers anys ha semblat limitada i encotillant. Massa cristiana, d'altra banda. I és així com hi ha hagut un esplet de noms nous: Mamen va estar de moda, però ara sembla una ordre massa taxativa. Resisteixen en canvi les Sandres i les Jènifers, els Josues i els Jonatans. Molts d'aquests noms no vénen de Ciceró ni de la Bíblia: vénen d'Antena 3. D'altres, ni això: se'ls inventen els pares per pura platxèria fonètica. Martí, per exemple, ja és massa vist: i si li diéssim Martó? O potser Martà?
L'estudiant Mariu s'ha trobat en un d'aquests casos. Li han canviat una lletra, per fer-li una gràcia, i l'han fet hermafrodita per tota la vida -o se n'ha fet ell mateix, modelant-se el nom. Perquè la terminació -u no es pot identificar amb cap gènere, en català. És un "Mario" italià amb fonètica de català central? És una Maria amb una terminació de tipus romanès? Qui ho sap.
D'altra banda, el context tampoc no hi ajuda gents. Com que som tan asèptics i el llenguatge ha de ser sempre tan políticament correcte, en les vint pàgines de documentació oficial que acompanya el missatge no hi trobareu cap referència de gènere: "l'estudiant Mariu us ha enviat un correu"; "entre els estudiants i les estudiants que tutoritzeu hi ha: Pere, Mariu, Paula"; "podeu procedir a matricular en/na: Mariu". No hi ha pas maneres.
Davant de casos com aquest, un es troba en un atzucac. Cal preguntar directament a en/na Mariu si és home o dona? Potser és lleig. Cal investigar en el seu expedient? Segurament no ens en donaria cap pista, perquè també hi deu ser tot asèptic i asexuat. Cal demanar-li una foto? Ui no, es pensaria que hi vols lligar.
La millor solució sembla, doncs, seguir el fil i mantenir l'ambigüitat. Si altres estudiants reben una salutació del tipus "benvolguda Rosa", aquest rebrà només un "bon dia, Mariu". S'evitaran igualment referències de gènere i els adjectius seran sempre d'una sola terminació. En trobareu la llista al Ruaix.
Un ésser original i no sexista, fruit de la ideologia socialitzant imperant. Molt bé. Però un ésser inidentificable, confós en la massa, asexuat. Sense identitat, com el poble que governeu, com la gent que us vota, socialistes.
Els patronímics han sofert una evolució curiosa al llarg de la història. A Roma, n'hi havia ben pocs: concretament, de praenomina, disset i prou. Si eres noi, tenies moltes possibilitats de dir-te Antoni, Mari o Juli; si eres noia i el teu pare es deia Juli, ja sabies, amiga Júlia, de quin mal hauries de morir.
Després, el catàleg es va engreixar una mica amb noms de tradició cristiana. Van venir els màrtirs i els actors de la Bíblia, esdevinguts sants gairebé tots ells: la Magdalena i la Marta, en Miquel i la Maria. En Martí, que talla la capa a un pobre i la hi dona: l'escena té lloc al segle IV dC i per això el pobre, un cop identificat, resulta que és Jesucrist.
Amb aquesta nòmina ja fèiem, però els darrers anys ha semblat limitada i encotillant. Massa cristiana, d'altra banda. I és així com hi ha hagut un esplet de noms nous: Mamen va estar de moda, però ara sembla una ordre massa taxativa. Resisteixen en canvi les Sandres i les Jènifers, els Josues i els Jonatans. Molts d'aquests noms no vénen de Ciceró ni de la Bíblia: vénen d'Antena 3. D'altres, ni això: se'ls inventen els pares per pura platxèria fonètica. Martí, per exemple, ja és massa vist: i si li diéssim Martó? O potser Martà?
L'estudiant Mariu s'ha trobat en un d'aquests casos. Li han canviat una lletra, per fer-li una gràcia, i l'han fet hermafrodita per tota la vida -o se n'ha fet ell mateix, modelant-se el nom. Perquè la terminació -u no es pot identificar amb cap gènere, en català. És un "Mario" italià amb fonètica de català central? És una Maria amb una terminació de tipus romanès? Qui ho sap.
D'altra banda, el context tampoc no hi ajuda gents. Com que som tan asèptics i el llenguatge ha de ser sempre tan políticament correcte, en les vint pàgines de documentació oficial que acompanya el missatge no hi trobareu cap referència de gènere: "l'estudiant Mariu us ha enviat un correu"; "entre els estudiants i les estudiants que tutoritzeu hi ha: Pere, Mariu, Paula"; "podeu procedir a matricular en/na: Mariu". No hi ha pas maneres.
Davant de casos com aquest, un es troba en un atzucac. Cal preguntar directament a en/na Mariu si és home o dona? Potser és lleig. Cal investigar en el seu expedient? Segurament no ens en donaria cap pista, perquè també hi deu ser tot asèptic i asexuat. Cal demanar-li una foto? Ui no, es pensaria que hi vols lligar.
La millor solució sembla, doncs, seguir el fil i mantenir l'ambigüitat. Si altres estudiants reben una salutació del tipus "benvolguda Rosa", aquest rebrà només un "bon dia, Mariu". S'evitaran igualment referències de gènere i els adjectius seran sempre d'una sola terminació. En trobareu la llista al Ruaix.
Un ésser original i no sexista, fruit de la ideologia socialitzant imperant. Molt bé. Però un ésser inidentificable, confós en la massa, asexuat. Sense identitat, com el poble que governeu, com la gent que us vota, socialistes.
dijous, 24 de juliol del 2008
Can you help me?
Avui un post una mica diferent. Resulta que estic escrivint per a la revista "Llengua nacional" (a la qual us recomano que us subscriviu si voleu millorar el català) un articlet sobre l'ús de "can". De moment, tinc recollits tots aquests modismes, però us estaria molt agraït si en coneixeu més i me'ls feu arribar. A canvi, us prometo que penjaré escanejat l'article quan surti, i que esmentaré els noms de tots els meus informants. Gràcies.
malnoms de masies: cal banyut (la dona li feia el salt), can barló (portava aquestes portadores d’aigua), cal baster (arreglava corretges), can castanyot (pegaven els nens), ca l’emmascarat (el carboner), ca l’escaldat (caminava eixarrancat), ca l’espelma (no volia llums a casa), can faldetes (tenien un fill efeminat), can fonedís (desapareixia de seguida), can marxant (venia pantalons per les masies), can pellofa (ho aprofitaven tot), can planxa (per les planxes que feien), cal torrat (borratxo), cal totxo (no entenia res), cal xerricó (manera de beure el vi). Aquests malnoms procedeixen de Teià i me'ls ha fet saber el meu oncle Joan.
noms de persona: ca la Marta, ca la Maria, ca la Carme.
relacions familiars: ca’ls pares, ca la mare, ca l’oncle.
noms d’oficis: ca l’adroguer, ca l’enterramorts, cal metge, cal notari, can vetesifils.
establiments comercials: can Comas (casa on es venien barrets, al passeig de Gràcia), can Ferreres (gèneres de punt, a la ronda Universitat), can Gomara (adrogueria del carrer Elisabets), can Torrents (sabates, a la Gran Via), can Vicens Ferré (a la plaça de Catalunya). També tenen malnoms: can Pistoles (cinema Capitol).
llocs on es treballa: can Batlló (fàbrica de teixits), can Mattes.
llocs on s’estudia: can Colapi.
Adjectius: can badoc, can bocamoll, cal boig, can busca-raons, can cagadubtes, can despernegat o despernellat (persona que sempre té mandra), can dormilega, ca l’estofat (persona fatxenda), cal fatxenda, can llepa, can llepaculs, cal magre, cal ranci, can somiatruites, can tiquis-miquis.
Substantius: ca l’arrencanaps (persona que aporta idees inútils), can boc (persona molt fogosa sexualment), can bocasses (persona que es dóna importància, fatxenda), can cagadubtes, can cagalàstics, can calçasses, can capdetrons, can disbauxa, ca l’escamarlà (no es ni carn ni peix, de la mateixa manera que l’escamarlà no és ni una llagosta ni un llagostí), ca l’escurçó (persona viva, astuta), ca l’esquirol, can figatou, can llodrigó (persona miserable, que es fa el pobre), can miques, can pedaç (persona que va vestida d’una manera miserable), can rasclet (persona que ho arreplega tot), can semaler (persona que va molt dreta).
Verbs: can bufa (persona que explica sopars de duro, que presumeix), can filiprim, can maitanquis (o maitanquem), can mira’m i no em toquis, can miraprim, ca l’orapronobis (persona que va molt a missa), can passa-com-puguis, can pispa (dit d’un lloc on roben amb el preu), cal tanca-d’hora (la presó; Terrassa).
Substantius lexicalitzats: ca l’afartapobres (dit d’una fonda o un restaurant barats, normalment amb to despectiu), cal déu (molt gran), cal dimoni, ca l’esgarrapacristos (persona molt missaire), can fanga (Barcelona), can misèries (lloc on es fan o es venen productes de baixa qualitat), can pelleringa (persona mal vestida o mal alimentada, que pateix necessitat), can pixapins (Barcelona), can poca-roba (casa pobra, mancada de recursos), cal sogre (estar com a cal sogre: amb tota franquesa i comoditat, sense compliments ni timidesa).
Localismes: cal cascàrria (Tossa: persona bruta), can Milà i Camps (Blanes: ric), can Buscastells (Hostalric, ric); can Celdoni (Lloret: no respon), can Xemelí (noia que va molt pintada i desafiant la moral tradicional Palma: pareix una berganta de can Xemelí, carrer del Socors, tocant la porta de sant Antoni).
Noms propis: ca la Bolla (situació molt escridassadora, de molt de soroll, regionalisme balear), can Fardàs (persona fatxenda), can Felip, can Rothschild, can Trupalatrup (Fàbregas, Diccionari de veus populars i marineres, Pòrtic: es diu d’una persona a qui no es vol anomenar).
Llocs de disbauxa: ca l’ample, can bum (a Mallorca), can Carnestoltes, can disbauxa, can Garlanda, can pixa (can pixa-i-rellisca, can Pere pixa a la brava), can penja-i-despenja, ca la Quica, can seixanta (Gran de Gràcia), can taps, can titola, can Tuderris (Mallorca), can xauxa, can xeringa.
Refranys: Anar-se’n a can Pistraus; Can Ribot: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, Qui comanda a can Ribot? son pare o s’al·lot?: es diu quan algú que no té autoritat pretén de manar o dirigir una cosa, havent-hi persones més autoritzades que ell per a fer-ho (DCVB). Hi ha la variant A can Ribot malcrien el porc.
malnoms de masies: cal banyut (la dona li feia el salt), can barló (portava aquestes portadores d’aigua), cal baster (arreglava corretges), can castanyot (pegaven els nens), ca l’emmascarat (el carboner), ca l’escaldat (caminava eixarrancat), ca l’espelma (no volia llums a casa), can faldetes (tenien un fill efeminat), can fonedís (desapareixia de seguida), can marxant (venia pantalons per les masies), can pellofa (ho aprofitaven tot), can planxa (per les planxes que feien), cal torrat (borratxo), cal totxo (no entenia res), cal xerricó (manera de beure el vi). Aquests malnoms procedeixen de Teià i me'ls ha fet saber el meu oncle Joan.
noms de persona: ca la Marta, ca la Maria, ca la Carme.
relacions familiars: ca’ls pares, ca la mare, ca l’oncle.
noms d’oficis: ca l’adroguer, ca l’enterramorts, cal metge, cal notari, can vetesifils.
establiments comercials: can Comas (casa on es venien barrets, al passeig de Gràcia), can Ferreres (gèneres de punt, a la ronda Universitat), can Gomara (adrogueria del carrer Elisabets), can Torrents (sabates, a la Gran Via), can Vicens Ferré (a la plaça de Catalunya). També tenen malnoms: can Pistoles (cinema Capitol).
llocs on es treballa: can Batlló (fàbrica de teixits), can Mattes.
llocs on s’estudia: can Colapi.
Adjectius: can badoc, can bocamoll, cal boig, can busca-raons, can cagadubtes, can despernegat o despernellat (persona que sempre té mandra), can dormilega, ca l’estofat (persona fatxenda), cal fatxenda, can llepa, can llepaculs, cal magre, cal ranci, can somiatruites, can tiquis-miquis.
Substantius: ca l’arrencanaps (persona que aporta idees inútils), can boc (persona molt fogosa sexualment), can bocasses (persona que es dóna importància, fatxenda), can cagadubtes, can cagalàstics, can calçasses, can capdetrons, can disbauxa, ca l’escamarlà (no es ni carn ni peix, de la mateixa manera que l’escamarlà no és ni una llagosta ni un llagostí), ca l’escurçó (persona viva, astuta), ca l’esquirol, can figatou, can llodrigó (persona miserable, que es fa el pobre), can miques, can pedaç (persona que va vestida d’una manera miserable), can rasclet (persona que ho arreplega tot), can semaler (persona que va molt dreta).
Verbs: can bufa (persona que explica sopars de duro, que presumeix), can filiprim, can maitanquis (o maitanquem), can mira’m i no em toquis, can miraprim, ca l’orapronobis (persona que va molt a missa), can passa-com-puguis, can pispa (dit d’un lloc on roben amb el preu), cal tanca-d’hora (la presó; Terrassa).
Substantius lexicalitzats: ca l’afartapobres (dit d’una fonda o un restaurant barats, normalment amb to despectiu), cal déu (molt gran), cal dimoni, ca l’esgarrapacristos (persona molt missaire), can fanga (Barcelona), can misèries (lloc on es fan o es venen productes de baixa qualitat), can pelleringa (persona mal vestida o mal alimentada, que pateix necessitat), can pixapins (Barcelona), can poca-roba (casa pobra, mancada de recursos), cal sogre (estar com a cal sogre: amb tota franquesa i comoditat, sense compliments ni timidesa).
Localismes: cal cascàrria (Tossa: persona bruta), can Milà i Camps (Blanes: ric), can Buscastells (Hostalric, ric); can Celdoni (Lloret: no respon), can Xemelí (noia que va molt pintada i desafiant la moral tradicional Palma: pareix una berganta de can Xemelí, carrer del Socors, tocant la porta de sant Antoni).
Noms propis: ca la Bolla (situació molt escridassadora, de molt de soroll, regionalisme balear), can Fardàs (persona fatxenda), can Felip, can Rothschild, can Trupalatrup (Fàbregas, Diccionari de veus populars i marineres, Pòrtic: es diu d’una persona a qui no es vol anomenar).
Llocs de disbauxa: ca l’ample, can bum (a Mallorca), can Carnestoltes, can disbauxa, can Garlanda, can pixa (can pixa-i-rellisca, can Pere pixa a la brava), can penja-i-despenja, ca la Quica, can seixanta (Gran de Gràcia), can taps, can titola, can Tuderris (Mallorca), can xauxa, can xeringa.
Refranys: Anar-se’n a can Pistraus; Can Ribot: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, Qui comanda a can Ribot? son pare o s’al·lot?: es diu quan algú que no té autoritat pretén de manar o dirigir una cosa, havent-hi persones més autoritzades que ell per a fer-ho (DCVB). Hi ha la variant A can Ribot malcrien el porc.
dimecres, 23 de juliol del 2008
La fase pectoral
Quedo amb un alumne per al treball de recerca: està intentant desxifrar segments de llengua ibèrica, i estem fent algunes consideracions interessants sobre el tema. Com que l'alumne viu al costat mateix de l'institut, em diu que truqui directament a casa seva, baixarà i després anirem al bar a parlar de pedrotes i ploms antics. Obedient, truco a la porta, i em surt tranquil·lament amb una mena de shorts estiuencs, mostrant-me orgullós i desafiant el seu tronc d'escultura grega. Cal recordar que l'escena té lloc a Blanes: a Barcelona, potser hauria tingut un desenvolupament més difícil.
Penso immediatament en les desenes de pàgines de fotologs en les quals els nois apareixen mostrant uns abdominals treballadíssims. Curradíssims, vaja (per ex., http://www.fotolog.com/gent_wapa_sacofa/25753712). Les noies no hi tenen tanta tendència: més aviat apareixen sempre amanyagant-se entre elles (http://www.fotolog.com/kukibdn/29495771).
Això em fa pensar que Freud no va ser acurat del tot. A més de la fase oral, anal i genital, n'hi ha una altra de claríssima, que és la pectoral o pectoabdominal. Aquesta fase es produeix entre els 15 i els 18 anys i té lloc quan el cos adquireix per primer cop una forma gairebé adulta. És una fase predominantment masculina (igual que el complex d'Èdip, que també afecta només els nois) i consisteix a mostrar públicament la part superior del cos, el tronc. En el cas de les fotos, això es fa normalment posant-se davant del mirall i autofotografiant-se amb una càmera digital o amb el mòbil, penjant després el resultat a Internet.
La fase dura poc, però en aquest cas no s'acaba per una evolució psicològica de la persona, com passa amb les altres fases, sinó per l'evolució física mateix: al cap de cinc anys, ja comença a ser aconsellable tapar-se amb un t-shirt. Llavors, es pot dir que ja s'entra de ple a la fase adulta, de la qual se surt amb els peus per davant.
És una fase tendra, aquesta fase pectoral. Té un no sé què de desafiant que acaba tanmateix desautoritzat per la Natura. És el cant del cigne de la primera gran etapa de l'evolució humana: un cop s'hi posa fi, ja es poden començar a preparar les oposicions.
dimarts, 22 de juliol del 2008
A un que pirateja, perquè els CD són cars
Les persones tenim necessitats i ens necessitem per a satisfer-les. Afortunadament, moltes de les necessitats es poden pagar amb diners: tens unes humitats al sostre, truques al paleta i te les arregla; vols veure Dublín, pitges a Ryanair i hi vas; t'has de defensar d'una calúmnia, contractes un advocat i et representa. De vegades, també hi ha necessitats que no es poden pagar monetàriament. Aquestes són terribles, perquè no entren dins del sistema més just que s'ha conegut sobre la terra, que és el capitalisme, i ens deixen al lliure albir d'una natura capriciosa.
Una de les coses que, miraculosament, pot pagar el capitalisme, és el talent. És un miracle, certament, perquè no deixa de ser un bé immaterial, un do dels déus. És estrany que es pugui pagar el talent i no, en canvi, l'amor correspost: al capdavall, són conceptes que entren dins de sacs similars, els sacs de la gràcia, de la perfecció infinita de l'ànima.
Tot i la misèria general imperant, tenim entre nosaltres moltíssim talent. Si ens limitem a la música, costaria de trobar a Europa músics de la qualitat d'Antònia Font o de Miquel Abras, o un disc com el darrer de Jaume Sisa, "Ni cap ni peus". Gent com aquesta ens dignifiquen com a persones, ens fan somniar per a estar desperts. Tota una vida del nostre esforç no arribaria a pagar-los mai el talent que ens ofereixen, per la senzilla raó que intercanviem coses diferents: ells ens donen un tros del diví, nosaltres només els podem pagar amb els instruments matussers de la Terra: diners o temps. Tanmateix, pel miracle del capitalisme, podem accedir a la seva creativitat per un preu mòdic: 15 euros un CD.
Es publica avui que mai no s'ha escoltat tanta música com ara però mai se n'ha pagada tan poca. La gent pirateja de valent. Miquel Mariano, el deliciós cantant menorquí, fixa com a objectiu per al seu nou disc que s'escolti tant al Youtube com l'anterior, que va tenir 100.000 visites. En cap moment no li passa pel magí de vendre 100.000 CD que és, sens dubte, el que mereixeria com a ésser predilecte dels déus.
Si t'han fet inferior a aquests mestres de la creació, almenys sigues humil i paga pel dret d'escoltar una mica del seu món i allunyar-te de la baixesa del teu. No et rebreguis encara més per terra baixant-te les peces per Internet, perquè si els que tenen coses a dir-nos no poden fer-ho, pot ser que tothom acabi essent com tu.
Una de les coses que, miraculosament, pot pagar el capitalisme, és el talent. És un miracle, certament, perquè no deixa de ser un bé immaterial, un do dels déus. És estrany que es pugui pagar el talent i no, en canvi, l'amor correspost: al capdavall, són conceptes que entren dins de sacs similars, els sacs de la gràcia, de la perfecció infinita de l'ànima.
Tot i la misèria general imperant, tenim entre nosaltres moltíssim talent. Si ens limitem a la música, costaria de trobar a Europa músics de la qualitat d'Antònia Font o de Miquel Abras, o un disc com el darrer de Jaume Sisa, "Ni cap ni peus". Gent com aquesta ens dignifiquen com a persones, ens fan somniar per a estar desperts. Tota una vida del nostre esforç no arribaria a pagar-los mai el talent que ens ofereixen, per la senzilla raó que intercanviem coses diferents: ells ens donen un tros del diví, nosaltres només els podem pagar amb els instruments matussers de la Terra: diners o temps. Tanmateix, pel miracle del capitalisme, podem accedir a la seva creativitat per un preu mòdic: 15 euros un CD.
Es publica avui que mai no s'ha escoltat tanta música com ara però mai se n'ha pagada tan poca. La gent pirateja de valent. Miquel Mariano, el deliciós cantant menorquí, fixa com a objectiu per al seu nou disc que s'escolti tant al Youtube com l'anterior, que va tenir 100.000 visites. En cap moment no li passa pel magí de vendre 100.000 CD que és, sens dubte, el que mereixeria com a ésser predilecte dels déus.
Si t'han fet inferior a aquests mestres de la creació, almenys sigues humil i paga pel dret d'escoltar una mica del seu món i allunyar-te de la baixesa del teu. No et rebreguis encara més per terra baixant-te les peces per Internet, perquè si els que tenen coses a dir-nos no poden fer-ho, pot ser que tothom acabi essent com tu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
