El rei

Personalment, el rei espanyol no m'importa gaire. Vull dir que preferiria no tenir rei -i, per descomptat, que no fos espanyol- però, dintre del teatre de l'estructura de l'Estat, no és de les figures que em molesti més. Mai no l'escolto, com tampoc no escolto mai en Montilla, perquè cap dels dos no tenen absolutament res a aportar-me, però li pago el meu impost de 2 o 3 euros l'any i callo.

Curiosament, la figura del rei és en canvi molt impopular a Catalunya. No conec gairebé ningú a qui li caigui bé. Una minoria no el poden veure per un motiu nacional -com a descendent de Felip Vè, causant d'una part de les nostres dissorts- i una gran majoria, simplement perquè el consideren un paràsit, una despesa innecessària. Així, per exemple, a classe intento evitar sempre la paraula "rei", però quan surt en algun context històric, per exemple, ja sé que durant deu minuts no podré seguir: "ese vive sin hacer ná", "tiene un barco que te cagas y lo paga mi madre", "que vidorra se tira el tío", i altres paraules que per decòrum i per mandat constitucional haig de callar. Passa una mica com l'Església: també intento evitar-la sempre, però si surt ja apareix immediatament l'anècdota del capellà que es follava la filigresa.

Resulta que arran de la manifestació de l'11 de setembre, dos o quatre -varia segons les fonts- encaputxats van cremar fotos del rei, i l'aparell legislativoexecutivojudicial espanyol ha demanat immediatament que se'ls capturi. Pobres nois, ja han begut oli. Personalment, no hauria cremat fotos del rei, i molt menys de la bandera espanyola, que és un símbol amb el qual s'identifica molta gent de bona voluntat. Però pregunto: de quina manera, aquesta grandiosa massa social antimonàrquica que hi ha a Catalunya, ha de protestar? Si no poden fer cap acte simbòlic -al capdavall, la crema està magnificada, i no deixa de ser sovint un infantillatge-, si no ho poden proposar cap mena de referèndum per cap via, si encara que votin partits d'aquí tampoc no tindran cap influència a Madrid, no hi ha cap manera d'escapar-se de la monarquia? Em sembla que estem pitjor que a l'època de la Revolució Francesa.

Tenen un problema

Darrerament s'ha posat molt de moda "La 4": a tots els restaurants que vaig la tenen posada.

Avui, tot dinant, funcionava la 4, amb volum molt fort, al restaurant. De sobte, es parla de l'inici de curs i la notícia diu el següent: "Hoy ha empezado el nuevo curso escolar. En Cataluña, se ha suscitado una gran polémica en torno a las aulas de bienvenida". En el desenvolupament de la notícia, es parlava de les aules d'acollida de Catalunya, del fet que s'hi ensenyi català i que això pugui provocar traumes profunds als nouvinguts. S'entrevistava igualment una professora, amb un fort deix català (d'on l'han treta? les que conec jo més aviat és a l'inrevés) i en una sala en la qual hi havia penjat un mapa dels Països Catalans, fet també insòlit als nostres instituts, on més aviat solen haver-hi pòsters que expliquen com cal posar-se els condons.

De tota la jornada d'inici escolar a Espanya, doncs, l'únic que ha interessat destacar és que a Catalunya hi ha una fàbrica d'etarres a les aules d'acollida. Nosaltres potser estem malalts, però és evident que ells també ho estan, i molt.

La il·lusió

Dia preciós, ahir, per a tots els que ens estimem el país. Ens el teníem ben merescut, perquè la resta de l'any ens el passem patint.

A banda de les circumstàncies personals de cadascú, que en el meu cas van ser especialment boniques, perquè vaig retrobar l'Albert i l'Ivan, va ser deliciós l'espectacle del passeig de Lluís Companys.

No érem molts, potser, i sempre, és clar, menys dels que voldríem. Però érem els millors. Centenars de cares amb uns ulls que feia temps que no veia: ulls que tenen horitzó, que saben el que volen. Gent que fa la guerra amb la pau, que ajaguts a la gespa amb una estelada als braços, conversant tranquil·lament, són hereus digníssims dels nostres mil anys d'història. A aquests els han inculcat hores d'Educació per a la ciutadania, i els ha relliscat; han sentit al vol hores de teleporqueria, i els han relliscat; han patit expolis a la butxaca i a l'ànima, i els han resistit; han llegit insults, calúmnies, brutícia diària, i l'únic que els ha quedat és un somriure amable. I amb el somriure, la revolta, sí senyor.

Quin espectacle tan bonic, ahir, quina conjuminació dels colors més bells: el groc i el vermell de la pàtria; el blau del futur que ens ha de salvar; i el verd d'una gespa encara no marcida del tot, el verd de l'esperança en un futur esplendorós quan el país pugui desenvolupar totes les seves potencialitats.

La diada festiva

És freqüent darrerament llegir o sentir que la diada té "més aviat un caire festiu que no pas reivindicatiu", un cop passada la dictadura franquista. L'única dissort que ha tingut Catalunya al llarg de la seva història, doncs, ha estat el general Franco: morta la cuca, visca la gresca.

M'agradaria saber què festeja, aquesta gent que està tan contenta l'11 de setembre. Potser festegen que el president Montilla vagi d'excursió a Saragossa el dia de la festa nacional del país, no fos cas que l'enxampessin a Barcelona com al pobre Rafael de Casanoves. O potser que un 20% de catalans viu al llindar de la pobresa. O fins i tot que a moltes poblacions de Catalunya només pots sentit català si poses Catalunya Ràdio i t'amares del discurs socialista. O, tal vegada, que si et banyes al mar, de la merda que hi ha, agafis fijo polls al cap -com ha passat a Pineda, on hi ha hagut una plaga i les barberies s'han hagut de desinfectar. O que la Seat tanqui línies de producció. O que el dèficit fiscal de Catalunya sigui de 6.000 euros per família. O que per informar-se del que passa al món calgui saber idiomes, perquè aquí només hi trobarem manipulació. O que els veïns siguin uns cridaners i que el seu gos es faci tranquil·lament pipí a l'ascensor, sense que sigui possible dir-hi res. O que fa uns anys es parlava sovint del saló Gaudí i ara només hi ha la passarel·la Cibeles, impulsada artificialment pels governs d'Aznar.

No sé si és tot això, el que els fa estar tan contents. Tanmateix, em temo més aviat una altra cosa: estan contents perquè, per un dia, no hauran d'anar a una feina que no els agrada. Podran anar a la platja i compartir el marenòstrum amb les meduses i, mentre entren i surten, ja els haurà passat un dia, i qui dia passa, any empeny. No hi ha reivindicació, però tampoc no hi ha festa profunda, festa amb goig, festa amb sentit. Només aspirem a poder-nos aixecar un dia més tard i a mirar com ens entretindrà avui la Tele 5.

Nota: recordeu el deure cívic i moral d'assistir demà a la manifestació a les 17.00, plaça d'Urquinaona.

Una reflexió sobre la feina

Hi ha molta gent que es pensa que, a la feina, és imprescindible. Es tracta d'una de les múltiples il·lusions que es poden anar mantenint mentre la realitat no obligui a desmuntar-la. Aquesta realitat, per la seva banda, pot actuar ben tard i, de fet, hi ha gent que ha arribat a la jubilació convençuda que l'empresa faria fallida sense ella.

Cal lluitar enèrgicament contra aquesta il·lusió vana de la imprescindibilitat i fer veure als alumnes, de ben petits, que treballar sota contracte no és altra cosa que prostituir-se i que, en conseqüència, la societat no té prevista per a la feina cap altra recompensa que no siguin els diners. Aquests diners es guanyen a canvi de lliurar en la producció d'un be o d'un servei un talent innat, una preparació determinada, uns coneixements en un camp concret o un temps que tenim limitat per una llei evident de la natura.

L'equiparació del marc laboral amb una activitat de prostitució, que personalment veig amb una claredat meridiana, cal compaginar-la amb una altra idea igualment important, i és el caràcter sagrat de la feina no pas pel marc laboral en què es fa que és, com indico, de pur proxenetisme, sinó per la relació que establim amb l'objecte produït. I és aquí on s'equivoca la gernació de ganduls que aprofiten aquest caràcter prostititiu de la feina per no treballar.

I és que la feina, al meu entendre, s'aguanta sobretot per la relació sensual que establim amb l'objecte de la nostra activitat, just al contrari del que deia Marx: l'home no s'aliena en l'objecte, sinó que hi fa l'amor. Un informe ben fet, una pàgina web ben dissenyada, un capítol d'un llibre de text que s'entengui bé, una classe rodona, són un poema per ells mateixos, són un tast de la bellesa que ens salva. És aquesta bellesa de l'obra que hem parit, aquesta capacitat que hem tingut de fer una cosa agradable, el que justifica la feina i la fa sagrada. Bo i sabent que l'objecte és, certament, efímer: ho veurem quan la pàgina web sigui substituïda per una altra, quan llencin l'informe a les escombraries, quan ningú no es recordi del que hem dit a la classe. Ningú no ha dit que una cosa bella hagi de ser, també, duradora.

En un marc laboral que és de prostitució, ens queda l'experiència íntima de nosaltres amb la cosa, una experiència que no podem comunicar i que transcendeix qualsevol baixesa derivada d'una relació laboral que ens podria embrutir. És la sensualitat el que justifica la feina, com justifica qualsevol acte de la vida. És curiosament en aquest nostre poble tan poc sensual, també, on sovint es treballa tan malament.

Els travestis

La majoria d'homes se senten atrets per dones, i la majoria de dones, per homes. Tanmateix, les possibilitats minoritàries són moltes més: homes que empaiten homes, dones que empaiten dones, dones que busquen dones més grans, homes que busquen homes més joves, admiradors d'animals de bell pelatge, estetes de cossos inerts. Fanàtics, també, del transvestisme.

Ara, l'espanyol de moda és en Rafa Nadal. "El nou Cid Campeador", en va dir ahir en Baltasar Porcel en to elogiós. I és que en Rafa Nadal s'embolica tot ell amb la bandera espanyola, bo i suat, cada vegada que li donen un trofeu. Si algú li fa una pregunta en català, el reprèn amb vigor: en castellà, que som a la Xina, i així ens entendran. Canelleres i mitjons llueixen reduïda l'ensenya nacional; si escup qualsevol manifestació, és per proclamar que ara, ser espanyol és un deure, una responsabilitat.

No cal dir que aquest comportament tan primitiu agrada de valent als nostres invasors, que l'hi agraeixen amb premis i galardons. Li acaben de prometre el Príncep d'Astúries, i no trigarà gaire a arribar el Cervantes: de fet, no és pas San Juan de la Cruz qui ha fet el castellà, sinó el comte duc d'Olivares, Felipe II, Franco, Aznar. Se'l mereix.

I, en el fons, el que agrada tant als espanyols d'en Rafa Nadal és que sigui un transvestit de la nació. Li costa de parlar castellà, perquè a la seva Manacor nadiua no hi deuria pronunciar ni un mot, en aquesta llengua; tanmateix, ens dóna lliçons sobre l'idioma que hem de parlar. Ha renunciat per complet als símbols de la seva nació i ha adoptat ex toto corde dels de l'altra. És una cosa, però en fa veure una altra: ell no es posa calcetes i sostenidors de licra fina per fer-se més desitjable, sinó mitjons amb una bandera que igualment el transvesteixen.

I és que els espanyols, tan mascles ells, també tenen les seves debilitats i de nit, tocant un entrecuix femení, els plau de trobar-hi una protuberància morbosa.

La provincianització

Un dels atacs que s'han fet durant segles als catalans és que som "provincians". La base de l'atac era el voler mantenir la llengua: l'oposició era espanyol = universal / català = provincià. Malgrat la insistència, l'atac no va quallar, per la senzilla raó que s'és o no provincià no pas en virtut de l'idioma, sinó en virtut de la mentalitat. Així, Rússia és, dins del món globat, una regió provinciana, encara que el rus es parli molt; inversament, els Països Baixos són un dels territoris més avançats del món, per bé que el seu idioma, el neerlandès, sigui minoritari.

Les coses, però, han canviat. Ara sí que Catalunya és provinciana i, curiosament, ho és en el moment en què ja gairebé no es parla català. La llengua universal ens ha arraconat a la província. M'explicaré amb un exemple estiuenc.

Un dia d'agost vaig anar a dinar a un restaurant de luxe. No ho faig gaire, això, perquè el valor afegit que comporta per a mi la llagosta sobre la truita de patates no supera el trauma de la pèrdua d'unes quantes desenes d'euros. Però, de vegades, t'hi trobes.

El restaurant de luxe era a Blanes i, com sempre, vaig parar l'orella a les taules del costat. Totes dues parlaven de Madrid. A la primera, un senyor gran amb un fort accent català, encara que amb una sintaxi castellana perfecta, explicava en aquest darrer idioma a una parella que el parlava les seves aventures a Madrid quan era més jove. Tot eren lloances.

A la segona, una parella comparava, en català, Madrid i Barcelona. Es feien constar evidències: Madrid té centenars més de quilòmetres de metro, les avingudes són moltíssimes més i més amples i arbrades, hi ha una activitat de tota mena que supera de molt la barcelonina. La conversa, però, acabava amb una petita nota de catalanisme regionalista: malgrat tot, el comensal masculí preferia Barcelona, ni que fos per la platja (darrerament d'una brutícia infecta, per cert).

L'anècdota és significativa, perquè aquestes taules eren ocupades per petitburgesos catalans, és a dir, els que durant dos segles han construït el país. Ara el seu horitzó s'ha empetitit tant que no hi veuen més enllà de 600 quilòmetres, que no tenen altre tema de conversa que el Madrid/Barcelona (nom d'un local al carrer Aragó, per cert, si no recordo malament). I el seu nacionalisme es redueix a preferir Barcelona perquè té platja.

Els països a què ens assemblem

La Catalunya actual és una barreja de trets de tres països o regions del món: Sicília, el País Valencià i Argentina. M'explicaré.

Amb Sicília compartim la manera mafiosa d'afrontar la vida: el progrés no es fa amb l'enginy, amb la feina ben feta o amb la iniciativa, sinó amb el tracte de favors, amb el comerç de petites influències que permeten anar fent la viu-viu. És impossible, a Catalunya, guanyar-se una feina de les bones (per exemple, professor d'universitat) si no és essent amic d'algú. Ningú no et mirarà mai el currículum, només compta que siguis familiar, amic o amistançat d'algú important (important en termes relatius, és clar, perquè tot plegat és una fireta de lego).

Igualment s'assembla molt a la màfia tot el sistema mediàtic: si algú mai té alguna idea que pugui enlairar moralment el país, o donar-li més llibertat o poder polític o econòmic, immediatament és linxat pels quatre o cinc clans que dominen els mitjans de comunicació i la premsa escrita, per tornar-ho tot a la mediocritat que ha d'imperar.

Amb el País Valencià compartim el fet que, tenint una part de la població molt vàlida (un 30%, més o menys) aquesta no pot dir-hi mai la seva, perquè els qui s'han instal·lat al poder (poder econòmic, cultural o polític) són mediocres funcionaris espanyolitzadors al servei de la idea d'Espanya, que fan servir la Generalitat per espanyolitzar (i, doncs, mediocritzar) encara més ràpidament el país. Aquest 30% vàlid, per la seva banda, és incapaç d'organitzar-se eficaçment i capgirar la situació, com va passar per última vegada a la història i miraculosament amb els governs de Pujol.

Amb Argentina compartim la corrupció d'una classe política que ensorra les poques iniciatives bones que surten al país. Tot l'espectacle de l'Estatut, amb la traca final d'un Saura venent-se Catalunya per unes olivetes farcides a Vilanova, demostra clarament la ignorància, la incompetència i la desídia absoluta d'una colla de galifardeus que embruteixen amb les seves mans balbes les aspiracions de la gent més noble del país.

Finalment, hi ha una característica que Catalunya comparteix no amb un d'aquests països, sinó amb tots tres: el caràcter definitiu de la misèria. Així com tothom té clar que Sicília sempre serà el racó més immund d'Itàlia, o Argentina el país de la xerrameca estèril d'Amèrica, per sempre més, hauríem de tenir clar que el mal de Catalunya és ja definitiu i irreparable. Ja som el territori més sotmès, més humiliat, més autodestructiu d'Espanya, i si mai traiem el nas per la finestra, no hi veurem pas cap signe de redreçament sinó, precisament, encara més submissió, més humiliació, més autodestrucció.

La cara dura

Hom es pot preguntar què tenen en comú Mario Vargas Llosa i Pau Gasol. Al meu entendre, una cosa ben clara: la cara dura, les galtes, el morro.

Tant l'un com l'altre viuen als dos països més interessants del món: el primer a Anglaterra i el segon, als Estats Units. Tots ells han voltat la seca i la meca i saben on es viu bé de veritat, on la gent és tolerant i la societat és prou rica per a mantenir la creativitat. Cap dels dos no hauria pogut triomfar a Espanya: en Pau Gasol, podria aspirar com a molt a la Penya badalonina; en Vargas Llosa hauria de sobreviure escrivint nacionalisme al Mundo. Als països on viuen, en canvi, el valor de la seva feina es multiplica per deu mil, perquè es troben en societats puixants, que valoren l'esforç i el premien i parlen una llengua que permet difondre tot el que fan a les capes que dominen el món.

Essent així les coses, el millor que podrien fer aquests dos individus és tapar els seus orígens de país miserable on han tingut la dissort de néixer, i estar infinitament agraïts a l'avió que un dia els permeté de fugir de la misèria. Tanmateix, no obren pas així: dia sí dia també ens recorden que cal que estiguem orgullosos de ser espanyols. Signen manifestos perquè parlem una llengua que no parlen als països on viuen, ens obliguen a pagar impostos en un país on ells no en paguen, ens comminen a ser responsables amb una espanyolitat que ens imposen. Diuen que ser espanyol no és una excusa, és una responsabilitat. I, en acabant, paren la mà i posen la tele per a veure la CNN.

És un cas de barra infinita que ens hauria de fer revoltar. Perquè els que patim cada dia l'espanyolitat i l'exercim vulgues no vulgues, els que la tenim enganxada a la pell com aquesta xafogor augustal que no se'n va ni amb dutxes fredes, estem humiliats, expoliats i rebregats, però alguns encara no som imbècils del tot.

Les escoles catòliques

Actualment, poca gent discuteix que al costat de l'escola pública hi ha d'haver escola privada i concertada. A mi també em sembla un bon sistema, perquè en tots els camps s'ha d'evitar que l'Estat s'ho mengi tot -i a més, en el camp de l'educació, està provada secularment la capacitat de l'Església d'ensenyar.

D'altra banda, encara que la fe és una enganyifa com una catedral, pertany a la tríada jocfloralesca d'enganyifes (amor, fe i nació) que és aconsellable descobrir com més tard millor, perquè quan es descobreix que no existeixen, desequilibren força.

Dit això, he quedat sorprès aquests dies de veure la carcúndia que queda a molts llocs d'Espanya -en part també a Catalunya- pel que fa al tipus de col·legis religiosos que tenen muntada la paradeta. No parlo pas, és clar, dels escolapis, o els maristes, o els jesuïtes, sinó de col·legis amb noms del tipus Esclavas de la Preciosísima Sangre de Nuestro Señor Jesucristo, Adoradoras de la Santa Espina, Devotas de la Cruz Sangrante, Receptoras de la Vara de Cristo, Seguidores del Camino Luminoso.

Si hom remena una mica pels webs d'aquests col·legis (no n'esmento cap per no ser querellat, però poseu al Google "colegio esclavas", "colegio siervas" etc. i en trobareu), pot constatar una sèrie de coses:

1. En les llistes de llibre de text, sempre hi sol haver la Bíblia al capdamunt, i també tot un fotiment de llibres d'adoctrinament cristià.

2. Dintre de les activitats extraescolars, moltes són de caire pastoral: la festa de la serventa que patrocina l'escola; el lliurament a Maria del primer ram de maig; una trobada amb esclaves del Perú, on hi ha una sucursal de l'escola.

3. L'aspecte físic de l'escola sol recordar aquells seminaris llòbrecs i misteriosos del segle XIX, amb quadres a les parets de sants asexuats i santes acollint desmaiades el Sagrat Colom.

Com he dit al començament, no tinc pas res en contra de l'ensenyament cristià. D'altra banda, si bé és cert que alliçonen en un sentit molt concret, també és cert que l'escola pública també alliçona de valent en un altre sentit (el socialisme, el pacifisme "happy flowers", el constitucionalisme embadocat, etc.). No crec que hi pugui haver cap ensenyament que no sigui, simultàniament, una menjada de coco.

Més aviat, la pregunta és una altra. Aquestes esclaves, aquests framenors, tenen coneixements? En saben, de matemàtiques? Tenen algú amb capacitat suficient per fer transmetre la filosofia de Nietzsche? Més enllà del Dòmund, tenen opinió i postura crítica cap a les coses? Em temo molt que no. Em temo que, mentre els de la pública juguen amb condons i els de la privada, amb estampetes de sant Bonifaci, aquí no hi ha ningú que estigui per la feina de veritat, que és fer negocis i tirar el país endavant.