He estat escoltant aquest vídeo interessantíssim: http://www.vilaweb.tv/?video=5282. El recomano vivament, tant les reflexions del president Pujol, com especialment l'exposició del Dr. Tremosa.
Hi ha una cosa que m'ha fet gràcia. Quan es tracta de presentar un acte no oficial en el qual hagi d'intervenir una persona preparada, amb coneixement de causa i agradable d'escoltar, tothom vol el president Pujol. A ningú se li ocorreria convidar en Montilla que, en canvi, tothom s'ha d'empassar quan s'inaugura un centre per al reciclatge de les burilles de tabac a Mollet. Igualment, absolutament tothom tracta el president Pujol de "president": mai no he sentit el mot "expresident", si no és, és clar, en els telenotícies oficials.
La nostra societat ho té tot minuciosíssimament regulat. Exèrcits de centenars de milers de persones treballen arreu d'Europa per produir normativa de tota mena. Tanmateix, malgrat les muntanyes de papers -o precisament a causa d'elles- hi ha també un bon grapat de situacions en les quals no resulta directament competent ningú. Per exemple: la presentació d'aquest llibre del vídeo, qui l'ha de fer? Cal que la faci el president vigent de la Generalitat? No: la fa qui té més autoritat moral, qui es mereix més respecte, qui arriba primer.
Imaginem-nos un altre cas, extret de l'institut. Un festa de fi de curs, a final d'ESO. Qui l'ha d'organitzar? Qui coordina les activitats (al capdavall, és una activitat)? Qui coordina la línia educativa del centre (al capdavall, se'ls acomiada d'un cicle)? Els tutors d'aquells grups (que són qui els coneixen més bé)? Una comissió de professors dels grups que s'acomiaden? Davant de la inconcreció, acaba organitzant l'acte qui arriba primer, qui sembla que ho farà millor, qui ho ha fet sempre o qui, simplement, s'hi mostra més disposat.
Moltes coses que es podrien fer a Catalunya no són ben bé competència de la Generalitat ni de l'Estat. Les fa, simplement, qui passa primer. És el cas de la canonada de l'aigua: se la va quedar en ZP perquè els d'aquí no feien res de res. Si la Generalitat hagués posat fil a l'agulla de seguida, segurament l'espanyol hauria callat. Al capdavall, li treien un problema de sobre.
Una part del poder el perd Catalunya per deixadesa. És cert que ells fa segles que ens tenen la banya posada, però nosaltres normalment ens ocupàvem de les nostres coses, i moltes colaven. Ara sempre arribem tard i, en un món de competències indeterminades, aquestes se les acaba quedant qui, ni que sigui amb la mateixa desídia, disposa de més mecanismes per a exercir-les.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Serà cert allò de: 'temps passat sempre fou millor'? O serà que, certament, respectem més a Pujol que a Montilla, tot i que alguns no van votar ni l'un ni l'altre (o potser fins i tot van votar Montilla)?
Jo sóc dels que no el vaig votar mai, pobre home. Tanmateix, sempre li he sentit una veneració extrema, i intento no perdre'm el que diu, que sempre és exactament el mateix i absolutament nou del tot.
Tornant d'un viatge de quasi dues setmanes, avui m'he agafat una estona per posar-me al dia dels blogs amics. Uns comentaris.
Els bibliòfils: jo dec ser un bibliòfil ja que si un llibre que m'han deixat o de la biblioteca pública m'agrada sempre me l'acabo comprant. En altres paraules, un llibre m'agrada quasi tant de llegir-lo com de tenir-lo, i no en llenço mai cap.
Llei i reglament: 100% d'acord. L'idea d'Europa s'hauria de reformular començant per passar el ribot per un munt creixent d'aspectes "burrocràtics" que cada cop més ens ofeguen en comptes d'ajudar-nos, i aprofitar l'avinentesa per fotre un munt de funcionaris al carrer. Potser discreparia sobre el suposat poc camp d'actuació que té el “Tete”; penso que aquí hi ha una qüestió ideològica de fons que depèn de molt més a prop que de Brussel·les.
Air Berlin: es tracta d'una empresa privada, i ningú t'obliga a ser-ne client. Per motius similars i d'altres, jo vaig deixar d'agafar avions d'Iberia fa molts anys i t'asseguro que es pot anar a tot arreu sense utilitzar els serveis d'aquestes dues companyies. Al cap i a la fi actituds i opinions com les de Herr Joachim Hunold només reflecteixen una profunda ignorància.
La lletera heroica: excel·lent reflexió però avui en dia gens políticament correcte. L'especulació està molt mal vista, també per aquells que potser sense ser-ne conscients no fan altra cosa que especular comprant tan barato i venent tan car com el mercat els permet (al comprar un pis, o un cotxe, o un ordinador, o al anar al “Dia” a comprar la llet, o al negociar l'hipoteca amb el banc). Tot plegat no és altra cosa que especular (= Comprar o vendre comptant aprofitar-se d'una fluctuació en el preu).
Els funcionaris d'empresa: la diferència és que si n'hi han, s'ho paguen ells (els accionistes de l'empresa) i sempre els pots fotre al carrer, mentre que si n'hi han a l'empresa pública ho paguem entre tots i no hi ha la possibilitat d'acomiadar-los. I si l'empresa és privada, sempre tens l'opció de prescindir-ne i buscar-ne una altra que et tracti millor. El mercat que és molt savi sempre acaba regulant aquestes desviacions.
Les competències indeterminades: Pujol no és precisament sant de la meva devoció i pot agradar molt, poc o gens, però jo parlo amb molta gent, de tota mena, i encara no he trobat ningú a qui agradi més Montilla que Pujol.
Martí, perdona la llargària, intentaré que no es repeteixi.
És curiós. Ahir divendres, en Mas-Collell va fer presència al Memorial 1714. Tothom qui el va reconèixer devia pensar: "goita, el conseller". I així s'hi va adreçar Hernàndez-Cardona: "senyor conseller". Per un moment vaig pensar que encara ho era de conseller.
Això mateix passa amb en Pujol i, fins a cert punt, però no tant, amb en Maragall.
Al capdavall, als Estats Units hom parla de "president Carter" o "president Clinton" i parla de "senadors" i "representants" encara que no siguin ja, presidents, senadors o representants en actiu.
A l'Antiga Roma, el mot consul o consularis tant es podia servir pels cònsuls titulars o epònims (que donanven nom a l'any en el qual exercien la magistratura), com als cònsuls suffecta (que cobrien les baixes dels cònsuls titulars) com als cònsuls electes, i també a tots aquells que havien passat, un moment o altre, per la suprema magistratura de la constitució romana.
Montilla és un president accidental. Una mena de Pich i Pon (que també ho va ser, de president accidental de la Generalitat). Però Pich i Pon encara tenia gràcia, encara feia pich-i-ponades. Montilla, no. Té un sentit tan elevat del ridícul que no fa res.
I això em fa pensar en aquella història d'Èsop. Les granotes catalanes ja són fartes d'aquest rei-president tronc. Però hauríem d'anar al tanto no ens els substitueixen per un rei-president serp, més actiu i més agressiu.
Martí, no sé quin correu té aquest bloc, t'he enviat un e-mail al correu de la UOC. Espero que encara el puguis llegir, sinó, t'agraïria que me'n donessis un altre i te'l reenvio.
Marc Miquel
Fa dies que no dius ni ase ni bèstia. Sàpigues que alguns trobem a faltar les teves interessants reflexions.
Publica un comentari a l'entrada