divendres, 21 de desembre de 2007

Sense joves

Ahir vaig llegir un article de Jordi Cabré a El singular Digital (http://www.elsingulardigital.cat/) que ja ha desaparegut. Venia a dir que els joves es podien engrescar en un projecte col·lectiu més ambiciós, que portés Catalunya més enllà del que ha estat fins ara, sota el jou constitucional.

Avui he anat al sopar de fi de trimestre de l'institut. Com que els socialistes han augmentat 30.0000 funcionaris en quatre anys, els instituts són plens de professors joves. Avui feia una mica de nostàlgia, el Sa Palomera: jo, que tot just fa set anys que hi treballo, era dels més vells. De tota la gent que hi havia quan hi vaig entrar, aquells gironins que deien "la fred" i tancaven la o de "flors", no en quedava ni un. Tot era gent jove que ha anat entrant a dojo aquests darrers tres o quatre anys. De tots els presents, l'únic que feia servir pronoms febles era jo.

Mirant aquell panorama -i reconeixent la bona voluntat de tots els presents, que intenten fer bona feina i sens dubte en fan-, i tenint en compte les paraules d'en Jordi Cabré, m'ha vingut una idea al cap. La decadència de Catalunya, en gran part, procedeix d'un salt generacional importantíssim.

Si penso en els meus professors, molts d'ells traspassats, em ve al cap una gent més heroica que no pas ara: tenien una altra moral del treball, un altre rigor cap a ells mateixos, cap a la feina, cap a la vida; estaven més compromesos amb la realitat, llegien, eren crítics. En definitiva, eren com una mena de sacerdots laics: creien en el que estaven fent i hi posaven interès. Potser no il·lusió, perquè la vocació de professor es té o no es té, i n'hi ha tanta ara com abans: però fins i tot el més passota tenia un sentit del deure que li impedia fer determinades coses i l'obligava a fer-ne unes altres.

Aquesta gent, a l'hora de manifestar-se políticament, van crear CiU. CiU no va ser un partit: va ser la traducció política d'una nació, d'una manera de veure les coses catalana. CiU era, sens dubte, la representació del més original de la nostra nació: l'esforç (inútil, certament, perquè després es deixaven engatussar, però esforç al capdavall), la constància, la tenacitat, la fusió de la persona en un projecte col·lectiu més engrescador.

De tot això no n'ha quedat res. Els joves de 35 cap avall (entre els quals em compto, amb una certa indulgència del lector, perquè ja m'han sortit cabells blancs a les temples) no tenim aquest esperit de sacrifici, d'abnegació contenta. Potser hi influeix el fet que no hem viscut circumstàncies tan heroiques com la lluita contra la primera dictadura espanyola (la de Franco), però també hem tingut molts motius per a queixar-nos i no ho hem fet. O ho hem fet malament: descoordinats, dient que tots els polítics són una merda com a justificació del nostre egoisme i manca d'impicació, proposant idees de bomber. El sopar d'aquest vespre era una mostra d'això: una colla de professors joves que estan molt lluny -i no només per manca d'experiència- dels vells que encara treballen a l'institut, i que avui han desertat gairebé tots.

El sopar d'aquest vespre és una bona metàfora: Catalunya està en decadència perquè la saba nova està malalta. De fet, les poques coses que funcionen bé ho fan perquè encara les porta algun gran. I sorprèn, per exemple, la poca gent de menys de 30 anys que hi havia a la manifestació de l'1 de desembre. Allí es veia clar qui aguanta el pes del país, i evidentment a una persona de 50 anys no li pots demanar, per exemple, que faci determinats actes de resistència, que ara necessitaríem tant i que haurien d'iniciar joves conscienciats.

Un país sense joves, que es distreuen mirant la tele, el Youtube, o enviant-se cançons pel MSN (cançons que, per cert, inciten moltes vegades a una revolta que ningú no està disposat a iniciar). I un país, encara, amb molts menys superjoves: si un assisteix a una avaluació d'alumnes d'ESO, es troba amb un panorama esfereïdor: aquest va al psiquiatre, l'altre té atacs d'ansietat, l'altre es medica, l'altre no pot fer més de dues hores de deures perquè si no li vénen uns mals de cap horripilants, l'altre, finalment, no vindrà a classe durant dos mesos perquè té alguna cosa que no li saben trobar.

Un país conduït per gent de més de cinquanta anys. I, si algun jove s'implica en alguna cosa, serà en un grup de heavy metal, en els nous testimonis de Jehovà o en algun partit tipus ICV. Un país destrempat, talment l'esperma d'aquests joves, que conté mils de milers menys d'espermatozous que els dels pares que els van portar al món.

5 comentaris:

Segador de Farners ha dit...

30000 fucionaris és equivalent a la gent que viu a Blanes. Són molta gent a pagar entre tots.

Martí Duran ha dit...

Concretament, de professors funcionaris nous aquest curs se n'han creat 6.813:

http://www.gencat.net/educacio/conthome/06.08.07.oposicions_corr.htm

Ara buscaré la notícia que parlava de 30.000 funcionaris per als darrers anys a Catalunya, en total.

Martí Duran ha dit...

http://www.gencat.net/educacio/
conthome/06.08.07.oposicions_corr.htm

Martí Duran ha dit...

Ho vaig llegir en un altre lloc, però ara no ho trobo. Preferiria donar la notícia no de fonts d'un partit, però aquí la teniu: 30.000 funcionaris nous en molt poc temps:

www.ciu.cat/media/8420.pdf

Em dic Ramon Torné. ha dit...

Benvolgut Martí:

la raó de l'increment de nous professors-funcionaris, és la nova LOE. Els professors de vàlua i experiència, per poc que puguin, es prejubilaran. La LOE contempla una partida de diners especial per a que no hi hagi una polèmica com la que es va produir amb la LOCE. És com si ens diguessin "qui no vulgui treballar en les condicions que ara ens imposaran millor que plegui; ja veieu que té la jubilació incentivada..." Ho trobo deplorable i l'ensenyament hi sortirà perdent.