dilluns, 17 de desembre de 2007

Els cervellets

Sempre m'ha interessat investigar què hi ha en el cervellet d'un socialista. No vull dir en el d'un socialista que mana -aquest ja ho tinc clar, el que té: unes galtes com una casa de pagès. Vull dir un socialista que vota el PSOE i que, a més, el vota convençut.

L'altre dia vaig tenir una experiència que em va donar una pista sobre aquest misteri. A l'institut havíem de triar la postal amb la qual felicitaríem el Nadal als pares. Prèviament, havíem organitzat un concurs al qual es van presentar unes quantes desenes d'alumnes.

Al jurat del concurs hi havia un company que és socialista fins a la medul·la, no per conveniència ni per tradició familiar, penso, sinó perquè la genètica l'ha parit socialista pur. Té tots els tics socialistes: genera tones de paper al dia, regateja els preus als conferenciants que vénen a l'institut, està molt preocupat perquè tots ens coordinem i expliquem exactament el mateix, convida tota mena de farsants que parlen de tots els pseudotemes progressistes (sides, condons, drogues, tabacs i embarassos no desitjats, etc.).

Doncs bé, remenant entre les postals candidates, en va sortir una en què hi havia una manota negra i una de blanca, fetes a corre-cuita, que semblaven amigues: els gargots maniformes eren a primer pla, i al darrere hi havia una Terra feliç i comuna a les diverses pells.

El socialista, quan va veure allò, va quedar commòs. De veritat: puc certificar que era una joia interna, una satisfacció íntima, un atac directe al més profund dels seu sentiments. Va afirmar convençut que aquella postal era sens dubte la millor de totes pel missatge que transmetia i, entre alegrois, visques i lloances farcides d'interjeccions, es gaubava d'unes guixades que marcaven el camí pel qual havia d'anar el món.

El que em va sorprendre, repeteixo, és que s'ho creia. És una persona que ha crescut d'edat, però que, en aquest aspecte, té la maduresa pròpia d'un infant de Primària: està íntimament convençuda que tots som germans i que repartint gargots a les famílies encara ho serem més. Això aquest Nadal, on unes quantes tones més de capital aniran cap a Espanya i on el rei ens aconsellarà novament que ens deixem estar de falòrnies i fem un esforç per ser tots castellans.

No hi ha res a fer: ells s'ho creuen, i per molt que els ho facis veure i fins i tot ho entenguin, sempre els acabaran posant una rosa olorosa i hi aniran al darrere com un enamorat adolescent.