Avui he trobat una amiga que ha fet un canvi de look extraordinari. Li he preguntat: “tens parella, oi”. I em contesta: “sí, i vols que et digui de quina orientació sexual?”. Evidentment, li he dit que no, per dues evidències:
- Primera, perquè en preguntar-me això, ella estava esperant que jo li digués “sí” i aleshores contestar-me que l’orientació era homo. No m'ha vingut de gust perdre el temps inútilment i he preferit jugar amb la grandesa del llenguatge humà.
- Segona, perquè efectivament sí que m’interessava saber l’orientació, però no veia per què havia de seguir el fil dissimulant una pregunta en forma d'afirmació mentre ella amagava una afirmació en la forma d'una pregunta. I, en aquest cas, dient-me ella que si volia saber-ho i jo que no volia que ho digués, estàvem fent servir tots dos, sota l'aparença enganyívola d'interrogatives indirectes i adverbis de negació, adverbis d’afirmació com una casa de pagès: és clar que m’interessava saber-ho i és clar que la teva parella és homosexual.
M’alegro molt que hagis trobat parella. Espero que no siguis feliç i que et divorciïs aviat: així veuràs que homosexuals i heterosexuals són iguals, i l’únic que em sap greu és que casos com el teu serviran al ZP per a seguir guanyant eleccions i fabricant assignatures brossa com “Educación para la ciudadanía” on, amb l’aparença d’inculcar-nos a tots que som iguals de dignes –cosa evidentíssima- se’ns està venent en realitat que tots som espanyols i que tots hem d’aspirar a l'ideal socialista de generar burocràcia, funcionaris i inutilitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada