OBITER DICTVM

El rei

2008-09-16T18:15:00.002+02:00

Personalment, el rei espanyol no m'importa gaire. Vull dir que preferiria no tenir rei -i, per descomptat, que no fos espanyol- però, dintre del teatre de l'estructura de l'Estat, no és de les figures que em molesti més. Mai no l'escolto, com tampoc no escolto mai en Montilla, perquè cap dels dos no tenen absolutament res a aportar-me, però li pago el meu impost de 2 o 3 euros l'any i callo.

Curiosament, la figura del rei és en canvi molt impopular a Catalunya. No conec gairebé ningú a qui li caigui bé. Una minoria no el poden veure per un motiu nacional -com a descendent de Felip Vè, causant d'una part de les nostres dissorts- i una gran majoria, simplement perquè el consideren un paràsit, una despesa innecessària. Així, per exemple, a classe intento evitar sempre la paraula "rei", però quan surt en algun context històric, per exemple, ja sé que durant deu minuts no podré seguir: "ese vive sin hacer ná", "tiene un barco que te cagas y lo paga mi madre", "que vidorra se tira el tío", i altres paraules que per decòrum i per mandat constitucional haig de callar. Passa una mica com l'Església: també intento evitar-la sempre, però si surt ja apareix immediatament l'anècdota del capellà que es follava la filigresa.

Resulta que arran de la manifestació de l'11 de setembre, dos o quatre -varia segons les fonts- encaputxats van cremar fotos del rei, i l'aparell legislativoexecutivojudicial espanyol ha demanat immediatament que se'ls capturi. Pobres nois, ja han begut oli. Personalment, no hauria cremat fotos del rei, i molt menys de la bandera espanyola, que és un símbol amb el qual s'identifica molta gent de bona voluntat. Però pregunto: de quina manera, aquesta grandiosa massa social antimonàrquica que hi ha a Catalunya, ha de protestar? Si no poden fer cap acte simbòlic -al capdavall, la crema està magnificada, i no deixa de ser sovint un infantillatge-, si no ho poden proposar cap mena de referèndum per cap via, si encara que votin partits d'aquí tampoc no tindran cap influència a Madrid, no hi ha cap manera d'escapar-se de la monarquia? Em sembla que estem pitjor que a l'època de la Revolució Francesa.

Tenen un problema

2008-09-15T15:37:00.002+02:00

Darrerament s'ha posat molt de moda "La 4": a tots els restaurants que vaig la tenen posada.

Avui, tot dinant, funcionava la 4, amb volum molt fort, al restaurant. De sobte, es parla de l'inici de curs i la notícia diu el següent: "Hoy ha empezado el nuevo curso escolar. En Cataluña, se ha suscitado una gran polémica en torno a las aulas de bienvenida". En el desenvolupament de la notícia, es parlava de les aules d'acollida de Catalunya, del fet que s'hi ensenyi català i que això pugui provocar traumes profunds als nouvinguts. S'entrevistava igualment una professora, amb un fort deix català (d'on l'han treta? les que conec jo més aviat és a l'inrevés) i en una sala en la qual hi havia penjat un mapa dels Països Catalans, fet també insòlit als nostres instituts, on més aviat solen haver-hi pòsters que expliquen com cal posar-se els condons.

De tota la jornada d'inici escolar a Espanya, doncs, l'únic que ha interessat destacar és que a Catalunya hi ha una fàbrica d'etarres a les aules d'acollida. Nosaltres potser estem malalts, però és evident que ells també ho estan, i molt.

La il·lusió

2008-09-12T16:54:00.002+02:00

Dia preciós, ahir, per a tots els que ens estimem el país. Ens el teníem ben merescut, perquè la resta de l'any ens el passem patint.

A banda de les circumstàncies personals de cadascú, que en el meu cas van ser especialment boniques, perquè vaig retrobar l'Albert i l'Ivan, va ser deliciós l'espectacle del passeig de Lluís Companys.

No érem molts, potser, i sempre, és clar, menys dels que voldríem. Però érem els millors. Centenars de cares amb uns ulls que feia temps que no veia: ulls que tenen horitzó, que saben el que volen. Gent que fa la guerra amb la pau, que ajaguts a la gespa amb una estelada als braços, conversant tranquil·lament, són hereus digníssims dels nostres mil anys d'història. A aquests els han inculcat hores d'Educació per a la ciutadania, i els ha relliscat; han sentit al vol hores de teleporqueria, i els han relliscat; han patit expolis a la butxaca i a l'ànima, i els han resistit; han llegit insults, calúmnies, brutícia diària, i l'únic que els ha quedat és un somriure amable. I amb el somriure, la revolta, sí senyor.

Quin espectacle tan bonic, ahir, quina conjuminació dels colors més bells: el groc i el vermell de la pàtria; el blau del futur que ens ha de salvar; i el verd d'una gespa encara no marcida del tot, el verd de l'esperança en un futur esplendorós quan el país pugui desenvolupar totes les seves potencialitats.

La diada festiva

2008-09-10T15:26:00.006+02:00

És freqüent darrerament llegir o sentir que la diada té "més aviat un caire festiu que no pas reivindicatiu", un cop passada la dictadura franquista. L'única dissort que ha tingut Catalunya al llarg de la seva història, doncs, ha estat el general Franco: morta la cuca, visca la gresca.

M'agradaria saber què festeja, aquesta gent que està tan contenta l'11 de setembre. Potser festegen que el president Montilla vagi d'excursió a Saragossa el dia de la festa nacional del país, no fos cas que l'enxampessin a Barcelona com al pobre Rafael de Casanoves. O potser que un 20% de catalans viu al llindar de la pobresa. O fins i tot que a moltes poblacions de Catalunya només pots sentit català si poses Catalunya Ràdio i t'amares del discurs socialista. O, tal vegada, que si et banyes al mar, de la merda que hi ha, agafis fijo polls al cap -com ha passat a Pineda, on hi ha hagut una plaga i les barberies s'han hagut de desinfectar. O que la Seat tanqui línies de producció. O que el dèficit fiscal de Catalunya sigui de 6.000 euros per família. O que per informar-se del que passa al món calgui saber idiomes, perquè aquí només hi trobarem manipulació. O que els veïns siguin uns cridaners i que el seu gos es faci tranquil·lament pipí a l'ascensor, sense que sigui possible dir-hi res. O que fa uns anys es parlava sovint del saló Gaudí i ara només hi ha la passarel·la Cibeles, impulsada artificialment pels governs d'Aznar.

No sé si és tot això, el que els fa estar tan contents. Tanmateix, em temo més aviat una altra cosa: estan contents perquè, per un dia, no hauran d'anar a una feina que no els agrada. Podran anar a la platja i compartir el marenòstrum amb les meduses i, mentre entren i surten, ja els haurà passat un dia, i qui dia passa, any empeny. No hi ha reivindicació, però tampoc no hi ha festa profunda, festa amb goig, festa amb sentit. Només aspirem a poder-nos aixecar un dia més tard i a mirar com ens entretindrà avui la Tele 5.

Nota: recordeu el deure cívic i moral d'assistir demà a la manifestació a les 17.00, plaça d'Urquinaona.

Una reflexió sobre la feina

2008-09-08T00:24:00.003+02:00

Hi ha molta gent que es pensa que, a la feina, és imprescindible. Es tracta d'una de les múltiples il·lusions que es poden anar mantenint mentre la realitat no obligui a desmuntar-la. Aquesta realitat, per la seva banda, pot actuar ben tard i, de fet, hi ha gent que ha arribat a la jubilació convençuda que l'empresa faria fallida sense ella.

Cal lluitar enèrgicament contra aquesta il·lusió vana de la imprescindibilitat i fer veure als alumnes, de ben petits, que treballar sota contracte no és altra cosa que prostituir-se i que, en conseqüència, la societat no té prevista per a la feina cap altra recompensa que no siguin els diners. Aquests diners es guanyen a canvi de lliurar en la producció d'un be o d'un servei un talent innat, una preparació determinada, uns coneixements en un camp concret o un temps que tenim limitat per una llei evident de la natura.

L'equiparació del marc laboral amb una activitat de prostitució, que personalment veig amb una claredat meridiana, cal compaginar-la amb una altra idea igualment important, i és el caràcter sagrat de la feina no pas pel marc laboral en què es fa que és, com indico, de pur proxenetisme, sinó per la relació que establim amb l'objecte produït. I és aquí on s'equivoca la gernació de ganduls que aprofiten aquest caràcter prostititiu de la feina per no treballar.

I és que la feina, al meu entendre, s'aguanta sobretot per la relació sensual que establim amb l'objecte de la nostra activitat, just al contrari del que deia Marx: l'home no s'aliena en l'objecte, sinó que hi fa l'amor. Un informe ben fet, una pàgina web ben dissenyada, un capítol d'un llibre de text que s'entengui bé, una classe rodona, són un poema per ells mateixos, són un tast de la bellesa que ens salva. És aquesta bellesa de l'obra que hem parit, aquesta capacitat que hem tingut de fer una cosa agradable, el que justifica la feina i la fa sagrada. Bo i sabent que l'objecte és, certament, efímer: ho veurem quan la pàgina web sigui substituïda per una altra, quan llencin l'informe a les escombraries, quan ningú no es recordi del que hem dit a la classe. Ningú no ha dit que una cosa bella hagi de ser, també, duradora.

En un marc laboral que és de prostitució, ens queda l'experiència íntima de nosaltres amb la cosa, una experiència que no podem comunicar i que transcendeix qualsevol baixesa derivada d'una relació laboral que ens podria embrutir. És la sensualitat el que justifica la feina, com justifica qualsevol acte de la vida. És curiosament en aquest nostre poble tan poc sensual, també, on sovint es treballa tan malament.

Els travestis

2008-09-05T21:15:00.002+02:00

La majoria d'homes se senten atrets per dones, i la majoria de dones, per homes. Tanmateix, les possibilitats minoritàries són moltes més: homes que empaiten homes, dones que empaiten dones, dones que busquen dones més grans, homes que busquen homes més joves, admiradors d'animals de bell pelatge, estetes de cossos inerts. Fanàtics, també, del transvestisme.

Ara, l'espanyol de moda és en Rafa Nadal. "El nou Cid Campeador", en va dir ahir en Baltasar Porcel en to elogiós. I és que en Rafa Nadal s'embolica tot ell amb la bandera espanyola, bo i suat, cada vegada que li donen un trofeu. Si algú li fa una pregunta en català, el reprèn amb vigor: en castellà, que som a la Xina, i així ens entendran. Canelleres i mitjons llueixen reduïda l'ensenya nacional; si escup qualsevol manifestació, és per proclamar que ara, ser espanyol és un deure, una responsabilitat.

No cal dir que aquest comportament tan primitiu agrada de valent als nostres invasors, que l'hi agraeixen amb premis i galardons. Li acaben de prometre el Príncep d'Astúries, i no trigarà gaire a arribar el Cervantes: de fet, no és pas San Juan de la Cruz qui ha fet el castellà, sinó el comte duc d'Olivares, Felipe II, Franco, Aznar. Se'l mereix.

I, en el fons, el que agrada tant als espanyols d'en Rafa Nadal és que sigui un transvestit de la nació. Li costa de parlar castellà, perquè a la seva Manacor nadiua no hi deuria pronunciar ni un mot, en aquesta llengua; tanmateix, ens dóna lliçons sobre l'idioma que hem de parlar. Ha renunciat per complet als símbols de la seva nació i ha adoptat ex toto corde dels de l'altra. És una cosa, però en fa veure una altra: ell no es posa calcetes i sostenidors de licra fina per fer-se més desitjable, sinó mitjons amb una bandera que igualment el transvesteixen.

I és que els espanyols, tan mascles ells, també tenen les seves debilitats i de nit, tocant un entrecuix femení, els plau de trobar-hi una protuberància morbosa.

La provincianització

2008-09-04T16:24:00.002+02:00

Un dels atacs que s'han fet durant segles als catalans és que som "provincians". La base de l'atac era el voler mantenir la llengua: l'oposició era espanyol = universal / català = provincià. Malgrat la insistència, l'atac no va quallar, per la senzilla raó que s'és o no provincià no pas en virtut de l'idioma, sinó en virtut de la mentalitat. Així, Rússia és, dins del món globat, una regió provinciana, encara que el rus es parli molt; inversament, els Països Baixos són un dels territoris més avançats del món, per bé que el seu idioma, el neerlandès, sigui minoritari.

Les coses, però, han canviat. Ara sí que Catalunya és provinciana i, curiosament, ho és en el moment en què ja gairebé no es parla català. La llengua universal ens ha arraconat a la província. M'explicaré amb un exemple estiuenc.

Un dia d'agost vaig anar a dinar a un restaurant de luxe. No ho faig gaire, això, perquè el valor afegit que comporta per a mi la llagosta sobre la truita de patates no supera el trauma de la pèrdua d'unes quantes desenes d'euros. Però, de vegades, t'hi trobes.

El restaurant de luxe era a Blanes i, com sempre, vaig parar l'orella a les taules del costat. Totes dues parlaven de Madrid. A la primera, un senyor gran amb un fort accent català, encara que amb una sintaxi castellana perfecta, explicava en aquest darrer idioma a una parella que el parlava les seves aventures a Madrid quan era més jove. Tot eren lloances.

A la segona, una parella comparava, en català, Madrid i Barcelona. Es feien constar evidències: Madrid té centenars més de quilòmetres de metro, les avingudes són moltíssimes més i més amples i arbrades, hi ha una activitat de tota mena que supera de molt la barcelonina. La conversa, però, acabava amb una petita nota de catalanisme regionalista: malgrat tot, el comensal masculí preferia Barcelona, ni que fos per la platja (darrerament d'una brutícia infecta, per cert).

L'anècdota és significativa, perquè aquestes taules eren ocupades per petitburgesos catalans, és a dir, els que durant dos segles han construït el país. Ara el seu horitzó s'ha empetitit tant que no hi veuen més enllà de 600 quilòmetres, que no tenen altre tema de conversa que el Madrid/Barcelona (nom d'un local al carrer Aragó, per cert, si no recordo malament). I el seu nacionalisme es redueix a preferir Barcelona perquè té platja.

Els països a què ens assemblem

2008-08-21T15:56:00.003+02:00

La Catalunya actual és una barreja de trets de tres països o regions del món: Sicília, el País Valencià i Argentina. M'explicaré.

Amb Sicília compartim la manera mafiosa d'afrontar la vida: el progrés no es fa amb l'enginy, amb la feina ben feta o amb la iniciativa, sinó amb el tracte de favors, amb el comerç de petites influències que permeten anar fent la viu-viu. És impossible, a Catalunya, guanyar-se una feina de les bones (per exemple, professor d'universitat) si no és essent amic d'algú. Ningú no et mirarà mai el currículum, només compta que siguis familiar, amic o amistançat d'algú important (important en termes relatius, és clar, perquè tot plegat és una fireta de lego).

Igualment s'assembla molt a la màfia tot el sistema mediàtic: si algú mai té alguna idea que pugui enlairar moralment el país, o donar-li més llibertat o poder polític o econòmic, immediatament és linxat pels quatre o cinc clans que dominen els mitjans de comunicació i la premsa escrita, per tornar-ho tot a la mediocritat que ha d'imperar.

Amb el País Valencià compartim el fet que, tenint una part de la població molt vàlida (un 30%, més o menys) aquesta no pot dir-hi mai la seva, perquè els qui s'han instal·lat al poder (poder econòmic, cultural o polític) són mediocres funcionaris espanyolitzadors al servei de la idea d'Espanya, que fan servir la Generalitat per espanyolitzar (i, doncs, mediocritzar) encara més ràpidament el país. Aquest 30% vàlid, per la seva banda, és incapaç d'organitzar-se eficaçment i capgirar la situació, com va passar per última vegada a la història i miraculosament amb els governs de Pujol.

Amb Argentina compartim la corrupció d'una classe política que ensorra les poques iniciatives bones que surten al país. Tot l'espectacle de l'Estatut, amb la traca final d'un Saura venent-se Catalunya per unes olivetes farcides a Vilanova, demostra clarament la ignorància, la incompetència i la desídia absoluta d'una colla de galifardeus que embruteixen amb les seves mans balbes les aspiracions de la gent més noble del país.

Finalment, hi ha una característica que Catalunya comparteix no amb un d'aquests països, sinó amb tots tres: el caràcter definitiu de la misèria. Així com tothom té clar que Sicília sempre serà el racó més immund d'Itàlia, o Argentina el país de la xerrameca estèril d'Amèrica, per sempre més, hauríem de tenir clar que el mal de Catalunya és ja definitiu i irreparable. Ja som el territori més sotmès, més humiliat, més autodestructiu d'Espanya, i si mai traiem el nas per la finestra, no hi veurem pas cap signe de redreçament sinó, precisament, encara més submissió, més humiliació, més autodestrucció.

La cara dura

2008-08-08T03:31:00.004+02:00

Hom es pot preguntar què tenen en comú Mario Vargas Llosa i Pau Gasol. Al meu entendre, una cosa ben clara: la cara dura, les galtes, el morro.

Tant l'un com l'altre viuen als dos països més interessants del món: el primer a Anglaterra i el segon, als Estats Units. Tots ells han voltat la seca i la meca i saben on es viu bé de veritat, on la gent és tolerant i la societat és prou rica per a mantenir la creativitat. Cap dels dos no hauria pogut triomfar a Espanya: en Pau Gasol, podria aspirar com a molt a la Penya badalonina; en Vargas Llosa hauria de sobreviure escrivint nacionalisme al Mundo. Als països on viuen, en canvi, el valor de la seva feina es multiplica per deu mil, perquè es troben en societats puixants, que valoren l'esforç i el premien i parlen una llengua que permet difondre tot el que fan a les capes que dominen el món.

Essent així les coses, el millor que podrien fer aquests dos individus és tapar els seus orígens de país miserable on han tingut la dissort de néixer, i estar infinitament agraïts a l'avió que un dia els permeté de fugir de la misèria. Tanmateix, no obren pas així: dia sí dia també ens recorden que cal que estiguem orgullosos de ser espanyols. Signen manifestos perquè parlem una llengua que no parlen als països on viuen, ens obliguen a pagar impostos en un país on ells no en paguen, ens comminen a ser responsables amb una espanyolitat que ens imposen. Diuen que ser espanyol no és una excusa, és una responsabilitat. I, en acabant, paren la mà i posen la tele per a veure la CNN.

És un cas de barra infinita que ens hauria de fer revoltar. Perquè els que patim cada dia l'espanyolitat i l'exercim vulgues no vulgues, els que la tenim enganxada a la pell com aquesta xafogor augustal que no se'n va ni amb dutxes fredes, estem humiliats, expoliats i rebregats, però alguns encara no som imbècils del tot.

Les escoles catòliques

2008-08-07T03:37:00.004+02:00

Actualment, poca gent discuteix que al costat de l'escola pública hi ha d'haver escola privada i concertada. A mi també em sembla un bon sistema, perquè en tots els camps s'ha d'evitar que l'Estat s'ho mengi tot -i a més, en el camp de l'educació, està provada secularment la capacitat de l'Església d'ensenyar.

D'altra banda, encara que la fe és una enganyifa com una catedral, pertany a la tríada jocfloralesca d'enganyifes (amor, fe i nació) que és aconsellable descobrir com més tard millor, perquè quan es descobreix que no existeixen, desequilibren força.

Dit això, he quedat sorprès aquests dies de veure la carcúndia que queda a molts llocs d'Espanya -en part també a Catalunya- pel que fa al tipus de col·legis religiosos que tenen muntada la paradeta. No parlo pas, és clar, dels escolapis, o els maristes, o els jesuïtes, sinó de col·legis amb noms del tipus Esclavas de la Preciosísima Sangre de Nuestro Señor Jesucristo, Adoradoras de la Santa Espina, Devotas de la Cruz Sangrante, Receptoras de la Vara de Cristo, Seguidores del Camino Luminoso.

Si hom remena una mica pels webs d'aquests col·legis (no n'esmento cap per no ser querellat, però poseu al Google "colegio esclavas", "colegio siervas" etc. i en trobareu), pot constatar una sèrie de coses:

1. En les llistes de llibre de text, sempre hi sol haver la Bíblia al capdamunt, i també tot un fotiment de llibres d'adoctrinament cristià.

2. Dintre de les activitats extraescolars, moltes són de caire pastoral: la festa de la serventa que patrocina l'escola; el lliurament a Maria del primer ram de maig; una trobada amb esclaves del Perú, on hi ha una sucursal de l'escola.

3. L'aspecte físic de l'escola sol recordar aquells seminaris llòbrecs i misteriosos del segle XIX, amb quadres a les parets de sants asexuats i santes acollint desmaiades el Sagrat Colom.

Com he dit al començament, no tinc pas res en contra de l'ensenyament cristià. D'altra banda, si bé és cert que alliçonen en un sentit molt concret, també és cert que l'escola pública també alliçona de valent en un altre sentit (el socialisme, el pacifisme "happy flowers", el constitucionalisme embadocat, etc.). No crec que hi pugui haver cap ensenyament que no sigui, simultàniament, una menjada de coco.

Més aviat, la pregunta és una altra. Aquestes esclaves, aquests framenors, tenen coneixements? En saben, de matemàtiques? Tenen algú amb capacitat suficient per fer transmetre la filosofia de Nietzsche? Més enllà del Dòmund, tenen opinió i postura crítica cap a les coses? Em temo molt que no. Em temo que, mentre els de la pública juguen amb condons i els de la privada, amb estampetes de sant Bonifaci, aquí no hi ha ningú que estigui per la feina de veritat, que és fer negocis i tirar el país endavant.

Decadència estiuenca a Pineda

2008-08-05T03:02:00.007+02:00

El carrer, l'han perforat una vintena de vegades. Ara hi ha un esvoranc enorme i uns tancs que treuen la massa fecal de grosses canonades embussades. La fetor fa tirar enrere.

A diverses represes -posem un de cada cinc o sis vianants- es veuen noies musulmanes, tapades malgrat la calor infernal, amb cotxets al davant, que arrosseguen, i panxes que fan augurar poc descans per a les rovellades màquines de tracció manual.

Les botigues venen tota mena de quincalla. Darrerament s'hi han afegit samarretes llampants amb els números dels jugadors d'Espanya i andròmines amb la bandera espanyola.

A la plaça de les Mèlies, la bandera catalana ha estat víctima del temps, i les nou barres hi onegen esfilagarsades i al seu aire.

A la biblioteca, dos lectors devoren àvidament El Mundo suant la cansalada: no hi ha diners per pagar refrigeració, i passar-hi una estona esdevé apoteòsic.

La platja és plena de meduses. Anuncien per l'altaveu, cada cinc minuts, que no és aconsellable banyar-se. Els turistes lamenten, ajaguts entre burilles i llaunes, haver pagat vint euros per la setmana que passaran a Espanya. No tenen aigua: de sol sí, tant com en vulguin.

Pels carrers se senten teles sorolloses. Pràcticament totes miren Tele 5; algunes, fan el salt a Antena 3. De tant en tant, també passa un cotxe ben tunejat, amb un bakala a dins que hi escolta una cridòria eixordidora.

A l'estiu, en un poble com Pineda de Mar, es veu amb tota crueltat la decadència que vivim. Surten a fora totes les misèries, que l'hivern, més senyor, amaga.

Un poble que no és amo del seu destí i que no es posa d'acord per ser-ho és indefectiblement atacat per la decadència: l'aeroport de Barajas no només té set milions més de viatjants l'any que el del Prat: també té els set milions amb més poder adquisitiu. Els d'aquí, en canvi, vénen amb una sabata i una espadenya, i són servits per una població autòctona encara més espellifada.

Tot recordant-te uns anys més tard

2008-08-04T01:42:00.005+02:00

Hauries pogut arribar ara, per exemple, quan als dies els sobra placidesa i els falta emoció, i hauríem parlat d'aquelles coses que comenten els adults, en un intercanvi mesurat de paraules, prop d'un cafè mogut potser per l'interès. Però ho vas fer en aquell temps mitjanament remot d'una joventut compartida, víctima tu com jo de les lleis irrefrenables del cos.

M'has tornat a la memòria de vegades. En nits solitàries o en dies de goig. En sentir algun mot similar al del teu nom, en veure algú que et tingués retirada, en repetir alguna situació semblant a aquelles que vàrem viure. T'he pensat i repensat i has esdevingut, tu que fores màxim plaer dels sentits, màxima abstracció somorta de la ment. Romans a l'intel·lecte com una idea que no es podrà mai reencarnar, com una idea que ja ha acomplert el seu cicle vital i descansa al cementiri no gaire gloriós de la meva memòria.

I tanmateix encara recordo de vegades com vam fer l'amor tan sovint amb l'olor, amb el gest, amb la mirada. No ens vam atrevir mai a ajuntar els nostres cossos puixants, que eren en canvi els que ens feien estar plegats tan sovint. Aquells sopars a casa teva, en què em presentaves cada setmana el plat que acabaves d'aprendre, aquell guardar-se lloc a la biblioteca de la facultat, aquell trobar-se a faltar si no hi érem; aquell seure junts a totes les classes, mirant de reüll mentre explicaven la usucapió; aquell goig íntim quan un company preguntava si avui no havies vingut podent jo contestar amb tots els ets i uts sobre la teva situació, de la qual em sentia amo i coneixedor absolut i solitari. Aquelles vegades que et trucava a la porta i em feies pujar per ensenyar-me que acabaves de sortir de la dutxa, fent veure que em volies fer llegir alguna cosa sense importància que acabaves d'escriure.

Érem prou iguals per atraure'ns, érem prou diferents per mantenir-nos en tensió. I vam acabar, per un espai breu de temps -sis mesos, potser- essent gairebé un. Vas votar ERC per mi, vaig parlar castellà per tu: creàrem una nova identitat, el nom de la qual no vam voler, no vam poder o no vam gosar pronunciar-nos l'un a l'altre. Una identitat no pronunciada verbalment ni demostrada físicament que era, tanmateix, una remor forta que se sentia arreu i ens eixordava amb la força inapel·lable de la seva presència invisible.

Ha passat el temps i no ens veurem més. I si ens veiem i em fas un petó -el primer- serà un petó de cortesia, un petó d'esclau o de creient. Però no tornarem mai més a fer l'amor. No adquirirà mai més la paraula aquella profunditat mística, pronunciada en la solitud compartida d'aquella Barcelona que ja no existeix. I aquella passió que no vam expressar ni amb paraules ni amb el sexe, només m'haurà marcat per sempre en una cosa: no ha estat sempre buit el llit que tu no vares ocupar mai, però fou a tu a qui vaig lliurar la virginitat que altres han volgut arrabassar, matusserament, tocant cadascuna de les parts del meu cos.

Per si en voleu enviar

2008-08-01T02:07:00.003+02:00

En relació amb el post anterior, llegeixo ara això:

L’Agència de Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) ha exigit al regidor de Torredembarra, Lluís Suñé que retiri d’"immediat" qualsevol reproducció "total o parcial" del seu logotip.

A través d’un comunicat l’organització ha lamentat que s’hagi fet servir la seva imatge per una campanya d’aquest tipus i recorda que és un organisme molt "rigorós i respectuós amb l’ús de la seva imatge corporativa, especialment perquè la seva activitat s’adreça a la infància". Per aquests motius, defensen que en el seu criteri d’imatge que el seu logo no estigui vinculat "a campanyes de cap signe polític".

He escrit aquest missatge a UNICEF. El correu és catalunya@unicef.es, per si n'hi voleu enviar també.

Senyors,

Llegeixo al vincle esmentat a sota que UNICEF obliga el Sr. Sunyer a retirar el logo del cartell que ha fet de broma denunciant l'expoli econòmic de Catalunya.

D'aquesta manera, es constata una vegada més que organitzacions com les seves se senten molt atretes per les dissorts que passen a 20.000 km d'aquí i són incapaces de denunciar les tremendes injustícies que viu el nostre país.

No tinguin pas cap dubte que ni jo ni cap dels meus coneguts no col·laborarà mai amb UNICEF. Si volen els meus diners, els poden anar a demanar a Madrid, que els té tots.

http://www.eldebat.cat/cat/notices/unicef_insta_a_sune_a_retirar_el_logo_del_seu_cartell_30862.php

Apadrinar un nen extremeny

2008-07-31T11:12:00.002+02:00

Hi ha molts motius que expliquen per què ells i nosaltres som dues nacions diferents i també per què la seva és la que ha devorat la nostra, i no a l'inrevés. Un d'aquests motius és el seguiment que fa Espanya de qualsevol dissidència, i la implacabilitat amb què la castiga. Nosaltres, en canvi, som víctimes d'humiliacions diàries -la darrera, per si no ho sabeu, és que el TC tomba la "nació", ratificada amplíssimament al Parlament i a les urnes- i no som capaços d'organitzar una manifestació.

Resulta que un regidor d'ICV simula una campanya d'apadrinament de nens extremenys (http://www.elsingulardigital.cat/cat/viewer.php?IDN=24347), indicant que el 8,7% d'expoli encara no és suficient, i cal contribuir encara més. La simulació, no cal dir-ho, és deliciosa: es basa en l'únic recurs que queda a la colònia, que és la ironia. Però, com hi reacciona l'espanyolada?

Doncs pressiona el regidor per tots els mitjans haguts i per haver i el fa rectificar. Ara al seu blog (http://lluissunye.blogspot.com/2008/07/disculpas-al-pueblo-extremadura.html/) només hi trobareu disculpes, no fos cas que li posessin un coet al cul. Ningú s'ha disculpat, en canvi, per robar els diners a camionades, des de fa segles.

Sorprèn com estan d'atents aquesta gent al més mínim article, a blogs de quarta divisió que llegeixen quatre gats. Deuen tenir un exèrcit de lectors. I sorprèn també com apaguen el foc de seguida, enviant l'artilleria pesant. Nosaltres, en canvi, tenim el país cremant a flamarades i no sembla que ens hi immutem pas gaire.

Les coses baratíssimes

2008-07-29T02:01:00.007+02:00

Miro preus de neveres a can Miró. N'haig de comprar una. Una nevera de 180 litres cíclica val 199 €, amb transport gratuït. No és la millor del mercat, sens dubte, però ja m'imagino agafant-ne una llauna estiuenca i deixant que el líquid, per una obertura que sacseja, em regali la cara i el pit.

Vaig a comprar unes camises a can Tommys, una minicadena de botigues de roba que s'escampa per comarques de Girona i del Maresme. Les camises, alegres i amb estampats variadíssims, costen 9 € la peça. En compro cinc: no em duraran gaire, potser, però aniré ben virolat aquest estiu.

Les coses, actualment, son baratíssimes. La gent -tot clicant a Ryanair- es queixa obstinadament indicant que els preus s'apugen, que el sou no arriba, i està ben equivocada. Els preus baixen de valent, i objectes que fins fa ben poc eren de luxe i d'elit, ara són a l'abast de tothom. Segurament no hi haurà cap lector del blog que no conegui algú que agafi sovint el pont aeri Barcelona-Nova York. La ciutat dels milionaris és ara és a l'abast dels funcionaris menuts de Catalunya. No diguem anar a París o a Londres: això són escapades vulgaríssimes que no mereixen més que un cap de setmana.

I és que, si no es té hipoteca -l'únic que ens empeny a treballar- la vida és actualment ridículament barata. Amb l'emule tens un entreteniment de franc que no te l'acabaràs en tota la vida; les biblioteques ofereixen milions de llibres al preu simbòlic de 0 €; al dia de l'espectador, podràs riure o plorar per quatre o cinc euros, i al gimnàs municipal et posaràs com un toro per un preu igualment mòdic. Pel que fa al menjar, llevat que siguis un gurmet de paladar fi, amb sis euros al dia pots anar molt ben alimentat. Vestiràs, gràcies als xinesos, elegant i atractiu per quatre xavos.

És la vida barata, el triomf democratitzador del capitalisme. Tot és ja a l'abast de tothom. I, a la vegada, la causa del seu fracàs: si fent d'administratiu puc viure com un rei, per què m'haig de fer empresari? El que fas m'interessa per comprar-ho, no pas per fer-ho! Abarantint tant els preus, el capitalisme ha acabat com el comunisme: no hi ha cap incentiu per als millors, llevat que aquests tinguin alguna vocació per a la feina que fan, distinta de la monetària.

L'Obama a Berlín

2008-07-27T17:11:00.005+02:00

Val a dir que, contràriament al discurs oficial imperant als països del sud, a mi m'agraden els EUA. És un país on la gent té ganes de treballar i on s'accepta amb tota normalitat la infantilíssima tendència de l'ésser humà a posseir. Tones de porqueria, certament, però posseir al cap i a la fi, perquè res no fa tan feliç l'ésser humà com entrar en contacte cada dia amb un objecte nou. Res no ens distreu tant de l'absurditat de les coses com tenir-ne moltes i treballar per creure que aconseguir-les és fruit del mèrit personal.

Igualment, sóc totalment partidari que Europa creï ràpidament una unió amb els Estats Units, com sens subte acabarà passant i ja insinua clarament l'Obama. Pel bé d'Europa, no pas dels Estats Units, per cert. Ara bé, el que em sembla lamentable -com a postura ètica, diguem-ne- és sempre el servilisme, dels EUA cap a Europa o d'Europa cap als EUA, i aquests dies Alemanya ha donat una mostra de servilisme lamentable envers els Estats Units, totalment impròpia d'un país essencial en el desenvolupament d'Occident. És un servilisme definitiu que fa augurar un futur ben negre per a la identitat europea -i recordem que després de la pèrdua de la identitat van caient totes les altres cartes del castell: cultura, economia, presència el món.

Resulta que, com es pot comprovar en els vídeos que s'adjunten, en Barack Obama va fer una prèdica al Tiergarten de Berlin. Hi van assistir més de 200.000 persones, lliurades en tot moment al candidat americà i més embadalides que si estiguessin escoltant un concert de poprock. No els és obstacle l'anglès -idioma que els alemanys ja parlen a la perfecció i que plaga del tot la seva llengua- i amb banderes americanes s'apleguen en un nombre més gran que si els hagués platicat l'Angela Merkel, la qual aquests dies assistia a Bayreuth a les representacions de Wagner. Passat contra futur. Alemany del segle XIX contra anglès del segle XXI.

I què diu l'Obama? Doncs, per una banda, el mateix discurs superficial que sentim a Europa: que ell és un ciutadà del món; que és negre però que té dret a fer el mateix que els blancs; que el seu pare era el cuiner d'un anglès dolent, dolent, però que gràcies a l'esforç de la família ell ha arribat lluny; que hem de ser més ecològics i respectar la capa d'ozó; que hem de respectar totes les religions; que hem d'acollir els immigrants.

I també diu altres coses que no són tan superficials i que demostra que tots aquests sòmines alemanys que l'escolten esdevindran súbdits dels EUA. Encantats amb la frase que tots som ciutadans del món, sembla que se'ls ha escapat que el món bé l'ha de governar algú, que farà prevaldre lògicament els seus interessos, i que aquest algú és precisament el candidat a president que els està parlant.

Ho deixa ben clar: hi ha el perill del terrorisme (en aquest punt, no trobo cap diferència entre el discurs del Bush i el de l'Obama; tampoc en l'obessió que hi tenen tots dos: el tema ocupa dues terceres parts del discurs). Per a combatre aquest perill, cal que estiguem tots units, i Europa també hi ha de col·laborar a fons. Ha de proporcionar tropes, dit altrament. Han de morir alemanys, dit altrament. Aplaudiments generals, dels alemanys.

I aquesta lluita global, qui l'ha d'encapçalar? És a dir, qui ha de ser el líder del món? La pregunta és retòrica. Només algú que tingui el món al cap, i en aquest sentit és admirable com l'Obama repassa totes les zones del món en conflicte i sap perfectament què passa a cada lloc, mentre els alemanys aplaudeixen i comenten encuriosits la fonètica de noms de països que mai abans no havien sentit pronunciar.

Hi ha en el discurs d'Obama, malgrat l'aire aparent de modernitat, molt de Bush. Jo diria que un 90%, ben bé. També hi ha molt de l'americanisme de sempre: voluntat imperialista, creença que s'és la potència civilitzadora del món, interès per fer prevaldre els interessos propis. Sobre això -que no ve d'ara- no hi tinc pas res a dir, i demostra que els Estats Units tenen corda per estona. El que és nou és aquesta submissió abnegada en aquesta banda de l'Atlàntic. Ja fan bé els funcionaris de Brussel·les de passar-se la gran vida a la Unió Europea: pel que es va veient, és l'únic que en trauran.

Mariu

2008-07-25T13:01:00.006+02:00

Rebo un correu d'un estudiant que tutoritzo virtualment i que no he vist mai. Es diu Mariu Rodríguez [el cognom l'ha canviat la redacció]. L'estudiant s'explica a bastament, desenvolupant les idees amb tots els ets i uts, preguntant-me coses i aclarint-ne d'altres, que a la vegada necessitaré saber per a resoldre els seus dubtes. Tanmateix, enlloc no em diu si és home o dona.

Els patronímics han sofert una evolució curiosa al llarg de la història. A Roma, n'hi havia ben pocs: concretament, de praenomina, disset i prou. Si eres noi, tenies moltes possibilitats de dir-te Antoni, Mari o Juli; si eres noia i el teu pare es deia Juli, ja sabies, amiga Júlia, de quin mal hauries de morir.

Després, el catàleg es va engreixar una mica amb noms de tradició cristiana. Van venir els màrtirs i els actors de la Bíblia, esdevinguts sants gairebé tots ells: la Magdalena i la Marta, en Miquel i la Maria. En Martí, que talla la capa a un pobre i la hi dona: l'escena té lloc al segle IV dC i per això el pobre, un cop identificat, resulta que és Jesucrist.

Amb aquesta nòmina ja fèiem, però els darrers anys ha semblat limitada i encotillant. Massa cristiana, d'altra banda. I és així com hi ha hagut un esplet de noms nous: Mamen va estar de moda, però ara sembla una ordre massa taxativa. Resisteixen en canvi les Sandres i les Jènifers, els Josues i els Jonatans. Molts d'aquests noms no vénen de Ciceró ni de la Bíblia: vénen d'Antena 3. D'altres, ni això: se'ls inventen els pares per pura platxèria fonètica. Martí, per exemple, ja és massa vist: i si li diéssim Martó? O potser Martà?

L'estudiant Mariu s'ha trobat en un d'aquests casos. Li han canviat una lletra, per fer-li una gràcia, i l'han fet hermafrodita per tota la vida -o se n'ha fet ell mateix, modelant-se el nom. Perquè la terminació -u no es pot identificar amb cap gènere, en català. És un "Mario" italià amb fonètica de català central? És una Maria amb una terminació de tipus romanès? Qui ho sap.

D'altra banda, el context tampoc no hi ajuda gents. Com que som tan asèptics i el llenguatge ha de ser sempre tan políticament correcte, en les vint pàgines de documentació oficial que acompanya el missatge no hi trobareu cap referència de gènere: "l'estudiant Mariu us ha enviat un correu"; "entre els estudiants i les estudiants que tutoritzeu hi ha: Pere, Mariu, Paula"; "podeu procedir a matricular en/na: Mariu". No hi ha pas maneres.

Davant de casos com aquest, un es troba en un atzucac. Cal preguntar directament a en/na Mariu si és home o dona? Potser és lleig. Cal investigar en el seu expedient? Segurament no ens en donaria cap pista, perquè també hi deu ser tot asèptic i asexuat. Cal demanar-li una foto? Ui no, es pensaria que hi vols lligar.

La millor solució sembla, doncs, seguir el fil i mantenir l'ambigüitat. Si altres estudiants reben una salutació del tipus "benvolguda Rosa", aquest rebrà només un "bon dia, Mariu". S'evitaran igualment referències de gènere i els adjectius seran sempre d'una sola terminació. En trobareu la llista al Ruaix.

Un ésser original i no sexista, fruit de la ideologia socialitzant imperant. Molt bé. Però un ésser inidentificable, confós en la massa, asexuat. Sense identitat, com el poble que governeu, com la gent que us vota, socialistes.

Can you help me?

2008-07-24T23:07:00.002+02:00

Avui un post una mica diferent. Resulta que estic escrivint per a la revista "Llengua nacional" (a la qual us recomano que us subscriviu si voleu millorar el català) un articlet sobre l'ús de "can". De moment, tinc recollits tots aquests modismes, però us estaria molt agraït si en coneixeu més i me'ls feu arribar. A canvi, us prometo que penjaré escanejat l'article quan surti, i que esmentaré els noms de tots els meus informants. Gràcies.

malnoms de masies: cal banyut (la dona li feia el salt), can barló (portava aquestes portadores d’aigua), cal baster (arreglava corretges), can castanyot (pegaven els nens), ca l’emmascarat (el carboner), ca l’escaldat (caminava eixarrancat), ca l’espelma (no volia llums a casa), can faldetes (tenien un fill efeminat), can fonedís (desapareixia de seguida), can marxant (venia pantalons per les masies), can pellofa (ho aprofitaven tot), can planxa (per les planxes que feien), cal torrat (borratxo), cal totxo (no entenia res), cal xerricó (manera de beure el vi). Aquests malnoms procedeixen de Teià i me'ls ha fet saber el meu oncle Joan.

noms de persona: ca la Marta, ca la Maria, ca la Carme.

relacions familiars: ca’ls pares, ca la mare, ca l’oncle.

noms d’oficis: ca l’adroguer, ca l’enterramorts, cal metge, cal notari, can vetesifils.

establiments comercials: can Comas (casa on es venien barrets, al passeig de Gràcia), can Ferreres (gèneres de punt, a la ronda Universitat), can Gomara (adrogueria del carrer Elisabets), can Torrents (sabates, a la Gran Via), can Vicens Ferré (a la plaça de Catalunya). També tenen malnoms: can Pistoles (cinema Capitol).

llocs on es treballa: can Batlló (fàbrica de teixits), can Mattes.

llocs on s’estudia: can Colapi.

Adjectius: can badoc, can bocamoll, cal boig, can busca-raons, can cagadubtes, can despernegat o despernellat (persona que sempre té mandra), can dormilega, ca l’estofat (persona fatxenda), cal fatxenda, can llepa, can llepaculs, cal magre, cal ranci, can somiatruites, can tiquis-miquis.

Substantius: ca l’arrencanaps (persona que aporta idees inútils), can boc (persona molt fogosa sexualment), can bocasses (persona que es dóna importància, fatxenda), can cagadubtes, can cagalàstics, can calçasses, can capdetrons, can disbauxa, ca l’escamarlà (no es ni carn ni peix, de la mateixa manera que l’escamarlà no és ni una llagosta ni un llagostí), ca l’escurçó (persona viva, astuta), ca l’esquirol, can figatou, can llodrigó (persona miserable, que es fa el pobre), can miques, can pedaç (persona que va vestida d’una manera miserable), can rasclet (persona que ho arreplega tot), can semaler (persona que va molt dreta).

Verbs: can bufa (persona que explica sopars de duro, que presumeix), can filiprim, can maitanquis (o maitanquem), can mira’m i no em toquis, can miraprim, ca l’orapronobis (persona que va molt a missa), can passa-com-puguis, can pispa (dit d’un lloc on roben amb el preu), cal tanca-d’hora (la presó; Terrassa).

Substantius lexicalitzats: ca l’afartapobres (dit d’una fonda o un restaurant barats, normalment amb to despectiu), cal déu (molt gran), cal dimoni, ca l’esgarrapacristos (persona molt missaire), can fanga (Barcelona), can misèries (lloc on es fan o es venen productes de baixa qualitat), can pelleringa (persona mal vestida o mal alimentada, que pateix necessitat), can pixapins (Barcelona), can poca-roba (casa pobra, mancada de recursos), cal sogre (estar com a cal sogre: amb tota franquesa i comoditat, sense compliments ni timidesa).

Localismes: cal cascàrria (Tossa: persona bruta), can Milà i Camps (Blanes: ric), can Buscastells (Hostalric, ric); can Celdoni (Lloret: no respon), can Xemelí (noia que va molt pintada i desafiant la moral tradicional Palma: pareix una berganta de can Xemelí, carrer del Socors, tocant la porta de sant Antoni).

Noms propis: ca la Bolla (situació molt escridassadora, de molt de soroll, regionalisme balear), can Fardàs (persona fatxenda), can Felip, can Rothschild, can Trupalatrup (Fàbregas, Diccionari de veus populars i marineres, Pòrtic: es diu d’una persona a qui no es vol anomenar).

Llocs de disbauxa: ca l’ample, can bum (a Mallorca), can Carnestoltes, can disbauxa, can Garlanda, can pixa (can pixa-i-rellisca, can Pere pixa a la brava), can penja-i-despenja, ca la Quica, can seixanta (Gran de Gràcia), can taps, can titola, can Tuderris (Mallorca), can xauxa, can xeringa.

Refranys: Anar-se’n a can Pistraus; Can Ribot: Qui mana a can Ribot, l’amo o el porc?, Qui comanda a can Ribot? son pare o s’al·lot?: es diu quan algú que no té autoritat pretén de manar o dirigir una cosa, havent-hi persones més autoritzades que ell per a fer-ho (DCVB). Hi ha la variant A can Ribot malcrien el porc.

La fase pectoral

2008-07-23T15:09:00.006+02:00

Quedo amb un alumne per al treball de recerca: està intentant desxifrar segments de llengua ibèrica, i estem fent algunes consideracions interessants sobre el tema. Com que l'alumne viu al costat mateix de l'institut, em diu que truqui directament a casa seva, baixarà i després anirem al bar a parlar de pedrotes i ploms antics. Obedient, truco a la porta, i em surt tranquil·lament amb una mena de shorts estiuencs, mostrant-me orgullós i desafiant el seu tronc d'escultura grega. Cal recordar que l'escena té lloc a Blanes: a Barcelona, potser hauria tingut un desenvolupament més difícil.

Penso immediatament en les desenes de pàgines de fotologs en les quals els nois apareixen mostrant uns abdominals treballadíssims. Curradíssims, vaja (per ex., http://www.fotolog.com/gent_wapa_sacofa/25753712). Les noies no hi tenen tanta tendència: més aviat apareixen sempre amanyagant-se entre elles (http://www.fotolog.com/kukibdn/29495771).

Això em fa pensar que Freud no va ser acurat del tot. A més de la fase oral, anal i genital, n'hi ha una altra de claríssima, que és la pectoral o pectoabdominal. Aquesta fase es produeix entre els 15 i els 18 anys i té lloc quan el cos adquireix per primer cop una forma gairebé adulta. És una fase predominantment masculina (igual que el complex d'Èdip, que també afecta només els nois) i consisteix a mostrar públicament la part superior del cos, el tronc. En el cas de les fotos, això es fa normalment posant-se davant del mirall i autofotografiant-se amb una càmera digital o amb el mòbil, penjant després el resultat a Internet.

La fase dura poc, però en aquest cas no s'acaba per una evolució psicològica de la persona, com passa amb les altres fases, sinó per l'evolució física mateix: al cap de cinc anys, ja comença a ser aconsellable tapar-se amb un t-shirt. Llavors, es pot dir que ja s'entra de ple a la fase adulta, de la qual se surt amb els peus per davant.

És una fase tendra, aquesta fase pectoral. Té un no sé què de desafiant que acaba tanmateix desautoritzat per la Natura. És el cant del cigne de la primera gran etapa de l'evolució humana: un cop s'hi posa fi, ja es poden començar a preparar les oposicions.

A un que pirateja, perquè els CD són cars

2008-07-22T03:56:00.004+02:00

Les persones tenim necessitats i ens necessitem per a satisfer-les. Afortunadament, moltes de les necessitats es poden pagar amb diners: tens unes humitats al sostre, truques al paleta i te les arregla; vols veure Dublín, pitges a Ryanair i hi vas; t'has de defensar d'una calúmnia, contractes un advocat i et representa. De vegades, també hi ha necessitats que no es poden pagar monetàriament. Aquestes són terribles, perquè no entren dins del sistema més just que s'ha conegut sobre la terra, que és el capitalisme, i ens deixen al lliure albir d'una natura capriciosa.

Una de les coses que, miraculosament, pot pagar el capitalisme, és el talent. És un miracle, certament, perquè no deixa de ser un bé immaterial, un do dels déus. És estrany que es pugui pagar el talent i no, en canvi, l'amor correspost: al capdavall, són conceptes que entren dins de sacs similars, els sacs de la gràcia, de la perfecció infinita de l'ànima.

Tot i la misèria general imperant, tenim entre nosaltres moltíssim talent. Si ens limitem a la música, costaria de trobar a Europa músics de la qualitat d'Antònia Font o de Miquel Abras, o un disc com el darrer de Jaume Sisa, "Ni cap ni peus". Gent com aquesta ens dignifiquen com a persones, ens fan somniar per a estar desperts. Tota una vida del nostre esforç no arribaria a pagar-los mai el talent que ens ofereixen, per la senzilla raó que intercanviem coses diferents: ells ens donen un tros del diví, nosaltres només els podem pagar amb els instruments matussers de la Terra: diners o temps. Tanmateix, pel miracle del capitalisme, podem accedir a la seva creativitat per un preu mòdic: 15 euros un CD.

Es publica avui que mai no s'ha escoltat tanta música com ara però mai se n'ha pagada tan poca. La gent pirateja de valent. Miquel Mariano, el deliciós cantant menorquí, fixa com a objectiu per al seu nou disc que s'escolti tant al Youtube com l'anterior, que va tenir 100.000 visites. En cap moment no li passa pel magí de vendre 100.000 CD que és, sens dubte, el que mereixeria com a ésser predilecte dels déus.

Si t'han fet inferior a aquests mestres de la creació, almenys sigues humil i paga pel dret d'escoltar una mica del seu món i allunyar-te de la baixesa del teu. No et rebreguis encara més per terra baixant-te les peces per Internet, perquè si els que tenen coses a dir-nos no poden fer-ho, pot ser que tothom acabi essent com tu.

Els viatges del Papa

2008-07-21T00:33:00.007+02:00

Els dos darrers viatges del Papa tenen el mateix esquema: va a països anglosaxons i es disculpa pels casos de pederàstia dels pastors que hi prediquen.

El primer element s'entén bé. El Papa vol ampliar la quota de mercat de l'Església, especialment a Occident, i tria països del primer món, com els Estats Units i Austràlia, amb una economia puixant, una llengua poderosa i un terreny relativament abonat per al predicament de la fe.

El que no s'entén tant és que el contingut principal del missatge sigui precisament la disculpa per la pederàstia dels sacerdots. No dic pas que no estigui bé disculpar-se per aquest tema, que ha traumatitzat moltes persones, però no s'acaba d'entendre que s'organitzi un viatge pastoral que tingui com a nucli aquesta qüestió, i es margini precisament la difusió de la fe, que sembla que hauria de ser l'objectiu de qualsevol missió d'aquest tipus.

Al meu entendre, el que li passa al Papa és el mateix que als polítics: no té missatge per transmetre i, en conseqüència, només li queda la forma.

Hem assistit aquests dies al congrés del PSC. Igual que els congressos de gairebé tots els altres partits, no s'hi ha proposat ni una sola idea de futur, ni cap que faci pensar que som en un congrés socialista i no en un d'una altra formació. Únicament hi ha hagut discussió sobre la forma: que si aquest parla més bé el català que l'altre, que si ara el pal de paller són aquests i no uns altres, que si ens cau bé en ZP, però no tant com sembla, etc.

Doncs el Papa fa el mateix: discuteix sobre formes, perquè se li ha acabat el fons. El missatge de l'Església és com el dels partits: és insubstancial i adherir-s'hi o no és una qüestió d'estètica i prou: si t'agrada més el blanc, fes-te fan de l'Església; si t'agrada més el vermell, fes-te socialista; si t'agrada més el blau, fes-te del PP. Perquè en cap d'aquests llocs no hi trobaràs doctrina sòlida, i únicament et vendran estètica, ficar-se amb l'altre simplement perquè és l'altre, discussions bizantines més primes que un tel de ceba.

L'Església va tenir al darrere un corpus teòric, especialmet a l'època de l'Escolàstica, brutal. Les distincions eren minuciosíssimes: no és el mateix creació, per exemple, que fa del no-res, que generació, que surt d'alguna cosa. Avui en dia, només quatre doctorands en Dret canònic s'interessen per aquestes qüestions.

Així les coses, a l'Església li ha passat com a tots els altres nuclis ideològics: ha perdut el sentit. I només li queda màrqueting: una immensa parafernàlia per escenificar una disculpa que s'hauria pogut enviar per fax.

Les veritats

2008-07-19T16:21:00.003+02:00

Una gran part de la història de la filosofia està dedicada al coneixement de la veritat. Més ben dit: a l'establiment de les condicions objectives que ens permetin afirmar que un enunciat és vertader. Aquesta branca de la filosofia s'anomena gnoseologia, epistemologia o teoria del coneixement.

L'estudi que fa del saber la filosofia clàssica es refereix a les condicions de la veritat científica, però no se sol referir -almenys que jo sàpiga, reconeixent que sóc un filòsof "amateur"- a les condicions de la veritat popular, la que accepta la gent i, en definitiva, fa que bulli l'olla de la societat.

Al meu entendre, la gent accepta -acceptem- tres tipus de veritats:

1. Les veritats científiques. Ja està força ben delimitat què és una veritat científica. Es pot llegir sobre això, per exemple, K. Popper -no s'ha de confondre el nom amb "poppers", que és una droga que estimula el desig sexual-.

Simplement afegiria dues, coses, sobre la veritat científica:

a) Una gran part de la seva autoritat es refereix no tant a la veritat en si, sinó a la dificultat d'accedir-hi. Si no fos tan difícil d'entendre la teoria de la relativitat, dones espitregades i cridaneres i homes masclistes i poc avesats al treball en discutirien, per exemple, a "Corazón, corazón". Les veritats científiques entrarien com tants d'altres temes en la immensa roda de matèries de les quals pot parlar tothom en programes d'entretenuiment general. Una gran part de la puresa d'aquestes veritats es conserva, doncs, per la seva inaccessibilitat. Per molts anys.

b) Dintre de les veritats científiques, caldria incloure també les veritats tècniques, les derivades de l'alt grau de tecnicisme a què ha arribat la nostra societat. Són les veritats informàtiques, econòmiques o burocràtiques. És tan difícil escatir si són veritat o no, que el més fàcil és acceptar-les com ens diuen, encarregant als tècnics que decideixin per nosaltres i juguin, doncs, amb la nostra llibertat de pensament.

2. En segon lloc, hi ha les veritats innates. Aquestes veritats esgarrifen els filòsofs. Per exemple, quan els dius que una noia prima és més maca que una noia grassa, s'esveren i t'acusen d'ignorant. Apliquen al teu discurs les taules de falsabilitat i fal·làcia, i titllen la teva afirmació d'indemostrable, no generalitzable, doncs, incorrecta epistemològicament. No és una categoria, és un accident, una anècdota.

Tanmateix, és evident que un percentatge molt elevat de la població prefereix les noies primes o els nois prims. Hi ha, doncs, una veritat aquí, innegable, que potser no es pot demostrar en una classe però sí en una conversa de cafè. Una veritat que triomfa als llits dels mateixos catedràtics que, al matí, n'han demostrat la improcedència.

3. Finalment, hi ha les veritats socials. Per exemple, les modes. No crec que hi hagi cap motiu objectiu per dir que és més bonica una camisa blanca amb lletres negres que una camisa negra amb lletres blanques. Tanmateix, si et toca viure a l'època de les camises negres amb lletres blanques i portes la combinació contrària, no t'adaptaràs a la societat, a la realitat imperant i, per tant, seràs marginat.

Caldria investigar amb profunditat qui crea aquestes veritats socials, però intuïtivament ja es veu que la immensa majoria es difonen pels mitjans de comunicació, especialment, és clar, la televisió, que continua essent el mitjà de comunicació de masses per excel·lència, no desbancat ni de lluny per internet, que és un mitjà reservat a gent peculiar com l'autor i els lectors d'aquest blog.

S'observa aquests dies una ofensiva molt important del PSOE per controlar pràcticament tots els mitjans d comunicació. De fet, a Catalunya ja és tot seu: Tele 5, la 4 (o la 6, mai no sé quin número és), TV3, Catalunya Ràdio, El Periódico, etc. Tots aquests mitjans difonen una ideologia igual de discutible que qualsevol altra però que, difosa i acceptada socialment, es converteix en veritat. Per això qui qüestiona alguna de les tres o quatre idees socialistes bàsiques (no n'hi ha pas més) és atacat vilment, difosos els atacs i la humiliació per tot l'aparell comunicatiu socialista.

Cal tenir molt en compte aquesta qüestió si volem ser hàbils i canviar la situació. Un atac frontal a una veritat social és actualment una greu heretgia, ja que s'ataca, en el fons, una veritat. De la mateixa manera que seria bandejat definitivament qui digués que dos i dos són cinc (atacant una veritat del tipus 1) ho és qui digui, per exemple, que el president Montilla és un inútil (ataca una veritat del tipus 3; concretament, el dret dels mediocres d'arribar al mateix lloc que els intel·ligents).

Aquesta és la situació epistemològica del país. L'únic consol que queda és que les veritats de tipus 3 són mutables. Si fossin com les del tipus 1 i 2, ja podríem tancar el blog i anar a la platja. Avui, per cert, fa un dia esplèndid.

El que estudiaran els joves

2008-07-18T22:31:00.003+02:00

Avui s'han conegut els resultats de la preinscripció universitària i les notes de tall. Podeu trobar la notícia a: http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0718/080718diari028.pdf. A mi, concretament, m'interessen aquestes xifres de preinscrició:

Medicina - 3.893
Mestre d'educació infantil - 2.191
Psicologia - 1.686
Dret - 1676
Mestre de Primària - 1.238
Mestre d'educació física - 1.083

Contràriament al que diu l'Avui, la carrera més triada no és Medicina, sinó Magisteri: la demanen 4.512, quantitat que és la suma de mestre d'educació infantil, mestre de Primària i mestre d'educació física.

Aquesta dada coincideix plenament amb la percepció que tinc dels meus alumnes, moltíssims dels quals volen ser mestres. La raó d'aquesta vocació sobtada per la docència és triple: ets funcionari, tens moltes vacances i tens un sou digne. El motiu pel qual es prefereix Primària a Secundària és que els nens són més petits i no hi ha tants problemes de disciplina.

Totes aquestes argumentacions no són pas meves, sinó que me les diuen clarament els alumnes. Més i tot: de vegades m'ho plantegen a l'inrevés, talment l'enigma de l'Esfinx: "quina carrera puc fer en la qual es treballi poc, no sigui difícil i tingui moltes vacances?". Magisteri.

Sorpèn, per cert, dit sigui de passada, quants volen ensenyar la gimnàstica. No sé si és desfici pel conreu del cos, o menyspreu per la cura de la ment però, en tot cas, sembla que una tropa de més de mil persones vetllaran perquè fem bé les flexions i saltem rítmicament el plínton.

El Dret i l'Economia ja no són el que eren. El motiu també me'l fan pensar els meus alumnes: "tu vas ser capaç d'estudiar-te llibres de mil pàgines?; però si això és impossible! au, vinga, segur que m'enganyes!". Una carrera, el Dret, que abans era la més fàcil dintre de les de prestigi ara es veu com a inabastable: es considera físicament impossible llegir quatre o cinc manuals de mil pàgines. No és broma: pregunteu-ho als nanos i ho veureu.

La Psicologia. Quina gràcia, aquesta carrera. Aquesta interessa perquè és l'art de la xerrameca, és la carrera socialista per excel·lència, la que fa el meu alumne argentí: no hi ha continguts per estudiar, només es tracta de fer discursos mitjanament acceptables i parar la mà a un client una mica més babau que tu. És una carrera també molt de moda, de la mateixa manera que a la Selectivitat, quan es pot triar entre Història i Filosofia, tothom tria filosofia: parles que les coses semblen grises però, en realitat, són negres, i ja et donen uns quants punts. Hi poses una citació de Marx i ja arribes a l'excel·lent.

I Medicina, finalment. És la nota trista de la notícia de l'Avui: amb una nota de tall de 8,19, molts alumnes que tenen 8 no hi poden entrar. Una mostra més de la ineficiència socialista: en lloc de fer urgentment cinc o sis facultats més de Medicina, s'estimen més importar un carregament de metges estrangers, i de passada les iaies també practiquen la c de "cerezo". Quina vergonya que estudiants brillants de 8 no puguin fer el que volen, quan a més el país necessita centenars de metges per a demà mateix.

Doncs ja veieu: unes preferències que demostren perfectament que els nois són joves però no tontos: ja han clissat que això és un país de funcionaris, i de sobte els han vingut unes ganes terribles de parlar. Explicant històries a la quitxalla o a pacients que hi veuen doble. Una xerrameca que s'atura a les 15.00 i que descansa els mesos de juliol i agost.

L'espanya incorporada

2008-07-17T15:44:00.005+02:00

La publicació de les balances fiscals, bo i maquillant-les de totes les maneres possibles, no pot dissimular l'expoli brutal que, per dret de conquesta, pateixen Catalunya, el País Valencià i les Illes. Milers de comentaris de la caverna per combatre els Països Catalans i ara resulta que hi té més interès Madrid que no pas Barcelona, perquè en el mapa de l'expoli traça unes fronteres més precises que les de Jaume I.

Llevat de Madrid, comunitat que falsament es fa passar per deficitària, quan en realitat és la que té més superàvit de totes, per les enormes inversions que comporta la capitalitat, queda clar quins són els territoris deficitaris: el món basc i el món català.

Tenint en compte que a Catalunya hi ha un 20% de població en el llindar de la pobresa i que el País Valencià té una renda equiparable a la de moltes regions amb superàvit, queda bastant clar que aquesta qüestió de dèficits i superàvits no depèn de cap criteri tècnic o de distribució de la riquesa, sinó al de sempre, al de dret de conquesta.

Sorprèn mirar el mapa del 1850 que encapçala aquest post (el podeu ampliar fent-hi clic al damunt) i comparar-lo amb el mapa fiscal de l'Espanya actual. És idèntic. És idèntic, també, al de la Guerra de Successió: Espanya viu en els mateixos models del 1714, vencedors i vençuts, espanyols plenament constitucionals i espanyols assimilats. Tenen ben clar que això és un territori vençut i que només ens correspon pagar i riure les gracietes de la caverna mediàtica.

També fa feredat de pensar l'expoli que hi deu haver hagut de Catalunya durant 300 anys. Si ara, que és quan la situació econòmica és més homogènia, se'ns enduen els diners a cabassos, no vull ni pensar què passava als segles XVIII i XIX. Es pot dir sense exageracions que Espanya és tota ella una obra dels catalans.

Ahir "La Vanguardia" estrenava amb nova força el seu paper de diari del Grande de España: deia que els catalans som els més solidaris. Tothom, és clar, se'n va alegrar, i es va enfortir l'orgull regionalista. Per part meva, que quedi clar: pago per no anar a la presó, no per cap mena de solidaritat amb un país pel qual no sento cap mena de vincle emocional.

PD: Proposo que mireu aquest vídeo molt aclaridor: http://www.vilaweb.tv/?video=5217

La realitat propera

2008-07-16T17:43:00.002+02:00

Recordo una entrevista a Joan Carretero en la qual feia unes declaracions brillants, com sempre, però no adequades a la realitat. En Carretero deia que arribaria un dia en què ja no es podria ser català i espanyol, perquè tots dos projectes són incompatibles i excloents. La gent s'acabaria adonant irremeiablement d'aquesta realitat i, posats a triar entre un projecte i l'altre, es decantaria pel català, ni que fos perquè és el més proper, el que correspon a la realitat on viuen.

La idea és atractiva, però amb el temps s'ha anat veient que és molt discutible el concepte de "realitat on viuen". Per la senzilla raó que, actualment, a més de la realitat física, hi ha una realitat virtual importantíssima (de fet, molts viuen només en aquesta realitat). I aquesta realitat és en gran part tremendament espanyolitzadora.

M'ho ha confirmat un comentari al meu darrer post. Conec bé la persona que l'ha escrit: mai, en vint anys, li he sentit pronunciar un mot en català; mai no ha sortit de la seva boca un elogi, ni que fos mínim, de Catalunya. Per a Espanya, en canvi, sempre han estat tot floretes. Malgrat això, ha desenvolupat a Catalunya tota la seva trajectòria vital i professional: aquí ha pogut estudiar, se li han donat beques, ha aprovat unes oposicions (val a dir que amb mèrit seu) i ha aconseguit tota una pila de feines extres.

Aquesta persona, com tantes altres, ha de saber perfectament que a Catalunya es pot fer el 100% de la vida en castellà, que no es discrimina ningú, que castellanoparlants i catalanoparlants arribem al mateix lloc (almenys en els nostres casos ha estat així) i que si penges una bandera espanyola al balcó no te la cremarà ningú. Tanmateix, sobre aquesta realitat propera pot una altra de més propera encara, que és la que ven el Mundo, Ciutadans i companyia. El món virtual pot sobre el món real: per exemple, dubto que l'autor del comentari hagi vist mai Polònia i, tanmateix, en parla amb plena autoritat, a partir del que n'hi diuen uns comentaristes que, com ell, no tenen la més mínima idea del contingut del programa.

És un veritable drama que hi hagi a Catalunya aquesta realitat virtual -evidentment falsa, però present- que per a molts és més real que la física. És una realitat que augmenta i que està formant, aquesta sí, una veritable crosta. Una crosta de mentides que, en el futur, ens pot impedir fer qualsevol pas positiu per als ciutadans de Catalunya.

Clima nazi

2008-07-15T16:43:00.002+02:00

No m'agrada gaire fer servir els qualificatius "nazi" i "fatxa", perquè s'han emprat tant -fins a la sacietat- que han perdut qualsevol valor històric. L'ús indiscriminat dels adjectius demostra poc coneixement de les atrocitats que amaguen les realitats amb què es descriuen, i revelen a la vegada la pobresa de vocabulari -i, doncs, de pensament- propi de les generacions actuals.

Dit això, crec que a Espanya s'està vivint ara una situació similar a la immediatament anterior de quan Hitler va arribar al poder. De la mateixa manera que a l'Alemanya prebèl·lica no es toleraven els jueus, ara a Espanya no es toleren els catalans. És un rebuig absolut, innat, indissimulat i orgullós: si una persona -o una cosa- és catalana, pel sol fet de ser-ho mereix qualsevol humiliació, menyspreu o rebuig. Es pot dir que això hi ha estat sempre, i és cert, però s'observa darrerament un augment molt significatiu de la intolerància i una elevació molt important del to del discurs.

Ahir i avui hem pogut llegir dues mostres d'això:

1. Antonio Burgos, a l'ABC, es burlava d'una manera decimonònicament grollera de Mònica López, la nova presentadora del temps a TVE. Podeu llegir l'article i us caurà la cara de vergonya per la lamentable condició de l'ésser humà:

http://www.abcdesevilla.es/20080709/opinion-firmas/hombre-tiempo-senora_200807090304.html

2. Nico Rey, a El mundo, es burla també d'una manera humiliant per a l'espècie humana d'un presentador català amb accent:

http://comunicacio.e-noticies.cat/critiques-al-insufriblemente-catalanizado-director-dot-19049.html

No crec que aquests dos articles siguin casos aïllats. Aquests dies n'apareixeran més, i responen a una ofensiva similar, com deia al començament, a la del nazisme amb els jueus: cal eradicar la diferència, fer-la fora, anorrear-la. Ja no s'admet ningú que no sigui castellà de soca-rel. S'ha acabat la broma.

A part del fet que aquesta ofensiva ens afecta com a catalans -ens ho tenim ben merescut, d'altra banda, per no ser capaços de marxar d'Espanya i, a més, voler-hi participar, com han fet els dos personatges humiliats- també és un atac contra la dignitat humana. En aquest cas, les víctimes són una dona i un homosexual. I és que, en aquesta nova Espanya, a més de no cabre-hi catalans, tampoc no s'hi admetran persones que no hagin passat una part significativa de la vida a l'exèrcit, que és on es formen els mascles amb pit i collons.

Tu follando...

2008-07-13T17:51:00.010+02:00

Es veu que, a Martorell, el dia que Espanya va guanyar l'Eurocopa, una colla de garrulos increpava els mossos d'esquadra amb aquesta frase: "tú patrullando y tu mujer está follando".

Avui, alguns diaris virtuals, com Vilaweb, publiquen que el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, X. Vilaró, podia haver anat de putes la mateixa nit que els espanyols van fer la gran destrossa a la font de la plaça d'Espanya, obra de deixebles de Gaudí.

Fa dies es va saber que, a aquest policia en cap, li havien extret la melsa, feta miques, segons ell, per l'ímpetu dels amics de la "roja": en una mena de tiroteig encara no ben establert del tot, li hauria anat a parar una bala al cos. Ara, tanmateix, es difon una altra versió: més que un tiroteig, hauria estat una baralla en un prostíbul.

El cas és, doncs, curiós. Els garrulos de Martorell -que no tenen res a veure amb el savi de Martorell del gran Sisa- ja intuïen alguna cosa, però no era pas la dona del policia qui follava, sinó el policia mateix. La dona devia estar mirant "la roja", roja de vergonya pensant que el marit es delia amb els pits turgents i a la venda d'una altra.

"El mundo" s'ha apressat, també, a difondre la notícia, que justifica d'alguna manera la barbàrie dels espanyols: no haurien estat ells qui li haurien destrossat la melsa, sinó les putes.

Tanto monta, monta tanto. I tanto que monta, en Vilaró: mentre tot el país vivia amb l'ai al cor, ell feia de xèrif en un burdell. Pam, pam! I és que aquell diumenge no tothom conreava les baixes passions mirant el futbol: alguns, també follaven.

Nota: les darreres informacions indiquen que els diaris Vilaweb, El mundo, etc estaven equivocats i el Sr. Vilaró era, efectivament, entre la turba espanyolista. L'article anterior queda doncs sense cap efecte, i el conservo només per un motiu literari, no per cap voluntat de donar propaganda a una notícia falsa.

Arguments per al dèficit

2008-07-11T23:10:00.003+02:00

Ahir dijous va sortir publicada a l'Avui aquesta notícia, mentre els altres diaris preguntaven si ens estimem més anar de vacances a la platja o a la muntanya, o si ens sembla bé que Barcelona aculli l'aniversari de la Harley-Davidson:

De cada 3 euros que paguen els catalans a l'Estat, només en tornen 2. Aquesta és una de les conclusions de l'estudi sobre balances fiscals elaborat pel govern de la Generalitat, que, a partir dels exercicis 2002 a 2005, xifra en 13.832 milions d'euros anuals la mitjana del que Catalunya aporta a l'Estat i no se li retorna. I no només això: l'estudi demostra que amb l'arribada de José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa el dèficit fiscal va batre rècords. La diferència entre els ingressos aportats per Catalunya a les arques públiques i els diners que va rebre l'any 2005 es va situar en 16.735 milions, el 9,8% del PIB català. Un percentatge inèdit.

Fins ara, quan llegia articles d'aquesta mena, els enviava als meus amics no nacionalistes, a veure si obrien els ulls. La resposta era sempre un exabrupte. En conseqüència, ara canvio de tàctica i més aviat els envio un resum de les respostes que em solen donar. Així podran anar passant el rosari i comprovar que no es deixen cap punt important:

1. Ah, però això ho ha publicat l'Avui, no?

2. L'estudi l'ha encarregat la Generalitat, no? Ja es nota.

3. Barcelona també roba de la resta de Catalunya i no et queixes pas. [Té una altra versió per a barcelonins no nacionalistes: l'Empordà també roba de la resta de Catalunya i no et queixes pas]

4. Si en lloc de gastar-se els diners regalant Quetes els invertissin en aeroports, Barcelona ja en tindria tres. [tipus de canvi, per cert, 100 Quetes = 1 aeroport]

5. Com que hi ha tants funcionaris a la Generalitat, per això hi ha aquesta sagnia. Amb Madrid ja n'hi hauria prou [la frase la solen pronunciar funcionaris professors o mossos, per exemple, que depenen de la Generalitat]

6. Amb l'Aznar era pitjor. Segur. Segur.

7. Això és molt difícil de calcular. Segur que hi ha trampa. A mi el que em preocupa és la hipoteca [que, per cert, es podria amortitzar amb l'impost d'espanyolitat acumulat de tres o quatre anys]

8. Però val la pena, perquè ens estan fent una capital preciosa. La setmana que ve torno a anar a Madrid amb l'AVE. Hi ha una vidilla allà que t'hi cagues.

9. Bé, però Madrid fa moltes coses, i bé s'han de pagar. Per exemple, la llei de la dependència, que és una passada per a la gent gran. [la llei envaeix amb tota la cara dura competències de la Generalitat]

10. Madrid encara té més dèficit i ells no es queixen. Són més solidaris.

11. Home, però tu no ets espanyol? Doncs si tots som del mateix país, les regions riques hem d'ajudar les pobres. No s'ha de ser tan tancat i egoista. [la frase la pronuncia una persona que, en 40 anys que viu a Catalunya, mai no ha obert la boca per fer la e oberta de "cafè"; tampoc no s'ha plantejat mai si portar 300 anys pagant és propi d'egoistes o més aviat de tarats mentals]

Ja ho veieu. Segur que encara en sortirien molts més, d'arguments. Tot és qüestió de tenir imaginació i, sobretot, tenir una ment (i unes cames) ben oberta.

Qui està creant Espanya?

2008-07-07T23:36:00.004+02:00

A Espanya, només hi ha dos territoris amb capacitat de lideratge: Madrid i Catalunya. A la resta s'hi pot viure fins i tot molt bé, però no deixen de ser províncies. Per tant, crear Espanya, com a empresa important que és, només es pot fer des de Madrid o des de Catalunya.

Crear Espanya -no l'Estat espanyol, això ja fa temps que existeix, sinó Espanya, com a unitat de destí en l'universal- requereix dues coses: un mecanisme fort de poder, sense fissures i implacable, i una faramalla etèria d'elements que uneixin la població, que facin que tota una sèrie de gent que no té res en comú sentin de sobte que els uneix alguna cosa.

Així com el primer aspecte sempre l'ha exercit, i relativament bé, Madrid, el segon aspecte l'està exercint ara magistralment Barcelona, convertida d'aquesta manera en la gran ciutat espanyolitzadora de la pell de brau.

De Barcelona (sc. Catalunya) procedeixen, per exemple, la Thyssen i la Caixa, que han convertit el nucli museístic de Madrid en un dels més importants del món; de Barcelona és en Buenafuente, que proporciona entreteniment humorístic i musical generalitzat; de Barcelona és pràcticament tota la selecció espanyola, l'impacte de la qual encara retruny al nostre timpà malferit. De Barcelona són els actors de Tele 5, la Barceló i la Caballé. És a Barcelona, en definitiva, on es genera pràcticament tot el "nacionalisme banal" espanyol. I és entre la brutalitat del poder madrileny i la diversió entretinguda barcelonina que per primera vegada Espanya s'està consolidant com un dels grans estats del món.

Només una petita remarca, per als espanyolistes que em llegeixen, que són més d'un: els barcelonins creen Espanya no per un fervor intern, sinó simplement per necessitats de mercat. La societat de la informació en la qual vivim ha aplanat el camí a la cultura espanyola, senzillament perquè les cultures més grans s'hi adapten millor. Els catalans, com sempre, entre identitat i negoci han triat negoci i, com que els ha sortit bé, ara tampoc no fan escarafalls de la idea d'Espanya que, en el fons, ha resultat positiva per al seu triomf personal. Però al capdavall no hi ha altra cosa que diners o allò que abans en deien "autorealització". Mai no ha estat Catalunya terra de quixots.

Un rajolinet d'hipocresia

2008-07-07T04:19:00.001+02:00

Aquest curs que ve, els alumnes de batxillerat estudiaran dues hores de català a la setmana. L’estudi de la llengua mai no havia estat tan minso al batxillerat, amb l’agreujant que la majoria d’estudiants acaben l’ESO amb problemes fins i tot de segmentació de paraules.

L’any que ve, igualment, s’aplicarà una tercera hora de castellà a Primària, perquè cap nen del país no s’equivoqui en escriure "podemos". D’aquesta manera, es comença a gratar en l’últim reducte que quedava per al manteniment del país, que era l’escola.

Els socialistes, que han comès aquests dos atacs gravíssims a la llengua, es vanten tanmateix de defensar la pluralitat lingüística d’Espanya, de ser els màxims valedors de la riquesa lingüística, davant d’un PP al qual, segons ells, s’ha d’imputar el Manifest de la llengua comuna (aquí, "comuna" enteneu-la com a adjectiu, sisplau).

El cinisme del socialisme espanyol seria il·limitat, si no fos perquè el contorneja la badoqueria i el sucursalisme agemolit del català.

Les competències indeterminades

2008-06-12T02:53:00.003+02:00

He estat escoltant aquest vídeo interessantíssim: http://www.vilaweb.tv/?video=5282. El recomano vivament, tant les reflexions del president Pujol, com especialment l'exposició del Dr. Tremosa.

Hi ha una cosa que m'ha fet gràcia. Quan es tracta de presentar un acte no oficial en el qual hagi d'intervenir una persona preparada, amb coneixement de causa i agradable d'escoltar, tothom vol el president Pujol. A ningú se li ocorreria convidar en Montilla que, en canvi, tothom s'ha d'empassar quan s'inaugura un centre per al reciclatge de les burilles de tabac a Mollet. Igualment, absolutament tothom tracta el president Pujol de "president": mai no he sentit el mot "expresident", si no és, és clar, en els telenotícies oficials.

La nostra societat ho té tot minuciosíssimament regulat. Exèrcits de centenars de milers de persones treballen arreu d'Europa per produir normativa de tota mena. Tanmateix, malgrat les muntanyes de papers -o precisament a causa d'elles- hi ha també un bon grapat de situacions en les quals no resulta directament competent ningú. Per exemple: la presentació d'aquest llibre del vídeo, qui l'ha de fer? Cal que la faci el president vigent de la Generalitat? No: la fa qui té més autoritat moral, qui es mereix més respecte, qui arriba primer.

Imaginem-nos un altre cas, extret de l'institut. Un festa de fi de curs, a final d'ESO. Qui l'ha d'organitzar? Qui coordina les activitats (al capdavall, és una activitat)? Qui coordina la línia educativa del centre (al capdavall, se'ls acomiada d'un cicle)? Els tutors d'aquells grups (que són qui els coneixen més bé)? Una comissió de professors dels grups que s'acomiaden? Davant de la inconcreció, acaba organitzant l'acte qui arriba primer, qui sembla que ho farà millor, qui ho ha fet sempre o qui, simplement, s'hi mostra més disposat.

Moltes coses que es podrien fer a Catalunya no són ben bé competència de la Generalitat ni de l'Estat. Les fa, simplement, qui passa primer. És el cas de la canonada de l'aigua: se la va quedar en ZP perquè els d'aquí no feien res de res. Si la Generalitat hagués posat fil a l'agulla de seguida, segurament l'espanyol hauria callat. Al capdavall, li treien un problema de sobre.

Una part del poder el perd Catalunya per deixadesa. És cert que ells fa segles que ens tenen la banya posada, però nosaltres normalment ens ocupàvem de les nostres coses, i moltes colaven. Ara sempre arribem tard i, en un món de competències indeterminades, aquestes se les acaba quedant qui, ni que sigui amb la mateixa desídia, disposa de més mecanismes per a exercir-les.

Els funcionaris d'empresa

2008-06-10T21:23:00.003+02:00

Arran de la reacció d'energumen que està tenint el Sr. Hunold amb el tema del català, m'han tornat a venir al cap dues idees que observo darrerament en algunes empreses, especialment les mitjanes i grans. Caldria que els defensors de la iniciativa privada -com jo mateix- tinguéssim en compte aquestes característiques de l'empresa europea actual, per tal de no idealitzar-la excessivament:

1. Moltes empreses maltracten el client. No diré noms per no cometre una imprudència punible, però crec que tots en tenim l'experiència. Ja no és sempre vàlid allò de "el client sempre té raó" o bé "hem de ser amables perquè, si no, la competència se'sn tirarà al damunt". Hi ha un bon nombre d'empreses que tracten despòticament els seus clients i, tanmateix, tenen una bona quota de mercat i fan grans beneficis.

2. Moltes empreses mantenen un elevat percentatge de treballadors inútils. Ja ho va denunciar la Corinne Meyer al Bon dia, mandra. Són treballadors que, sense fer gaire soroll, no fan tampoc gaires aportacions, o cap ni una. Tenen molt poca productivitat però ningú no els toca.

Aquestes dues característiques són estranyes, perquè tots les associem més aviat a l'Estat, als funcionaris, a l'ocupació pública. Però també es donen en l'empresa privada, de manera que podríem dir, en cert sentit, que moltes empreses privades també tenen funcionaris.

Adverteixo als advocats d'Air Berlin, que estan a la que salta, que aquesta reflexió no s'adreça a la companyia del seu client, sinó que és de caire general, sobre la nostra societat. Per entendre-ho d'alguna manera, jo diria que l'acomodació general de la societat europea, allò de passar l'estona amb el MSN, ha acabat afectant el clima general, i ha rebaixat l'exigència dels empresaris cap als treballadors i dels clients cap a les empreses. Per necessitat o per força, però és així.

La lletera heroica

2008-06-09T01:29:00.004+02:00

Conec el cas d'un conte que va ser censurat en un llibre de text de Primària. Es tracta de "La gallina dels ous d'or", considerat massa escabrós, ja que la gallina, com deu recordar el lector, és morta al final. La mort, entre infants, pot provocar traumes.

Curiosament fullejo uns llibres de Primària en els quals es reprodueix el conte de la lletera. Aquest conte -que transcric més avall, en cursiva, per si algú no el recordava- és conegut entre nosaltres sobretot per la versió que en va fer l'escriptor alabès Félix de Samaniego, encara que deu recollir un motiu antic i anterior, com passa sovint en els contes.

Rellegint el conte, m'adono de la profunda perversió que conté. La lletera, presentada com a antiparadigma de comportament és, al meu entendre, una heroïna, una capitalista avant-là-lettre, una empresària que fomenta el progrés i la riquesa.

Aquesta dona, en efecte, mentre porta un gerro de llet al cap, pensa en negocis. Pensa, sobretot, en la manera de multiplicar el capital, de fer-lo treballar, d'expandir l'activitat econòmica. Una dona amb aquesta empenta, sense traves administratives, era capaç de modernitzar l'Espanya del segle XVIII, tenia una agudíssima visió de futur precapitalista. La seva mentalitat és borsària: vol invertir els diners perquè facin possible el naixement d'altres activitats.

Tanmateix, la ment obtusa, tancada i provinciana de l'era preindustrial la castiga: la fa ensopegar, se'n van en orris tots els seus plans i, com a moralitat, s'extreu la preferència de la vida mediocre, de la micarella, del no-risc empresarial, davant de l'aposta per la productivitat.

Sorprèn que la lletera torni a estar de moda. Avui en dia, la lletera seria un dels milions de funcionaris socialistes que infecten Europa. Més que portar llet, trauria la poca que queda de les vaques exhaustes del continent -en el cas de les catalanes, directament moribundes.

Proposo que algú, talment un James Finn Garner, faci una nova versió d'aquest conte, enaltint aquesta figura digníssima, aquesta ment lúcida i preclara, salvant-la de l'ensopegada i convertint el seu humil gibrell de llet en una ATO que abasteixi tot el país amb camions moderns i refrigerats.

La Joaneta, amb el seu càntir de llet, ben posat al cap sobre el coixinet, pensava arribar sense obstacle a la ciutat.

Caminava a pas llarg, lleugera i curta de faldeta, perquè només s’havia posat, per a estar més àgil, el faldellinet i les sandàlies. Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la llet i la manera d’emprar-ho.

Compraria un centenar d’ous, i en faria tres pollades; amb tot d’atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà prou per a comprar un porc. L’engreixaré, és qüestió d’una mica de segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre’l, em valdrà molt bons diners. I qui m’impedirà, valent-me tant, ficar a l’estable una bona vaca amb el seu vedell, i veure’l saltironar al mig del ramat?”.

En dir això, la Joaneta saltà també, plena de goig. Cau el càntir i es vessa la llet. Adéu vaca i vedell! Adéu porc! Adéu pollets! La dama de tants béns, mirant amb ulls afligits la seva fortuna per terra.

Air Berlín

2008-06-06T23:44:00.006+02:00

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2884866http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/airberlin.pdf

Certament, les paraules de Joachim Hunold, director d'Air Berlín, són indignants, per la prepotència amb què han estat escrites. I també per l'enorme ignorància cap a la realitat de Catalunya que mostren, i per la nul·la sensibilitat cap a la diversitat lingüística i humana d'Europa.

Em sap especialment greu que vinguin d'un alemany, del ciutadà d'un poble que ha produït els millors músics de la història, els millors filòsofs de la història, alguns dels millors escriptors i enginyers de la història. D'un poble tanmateix -i sap greu haver-ho de recordar- que ha produït a Europa la massacre més gran que ha conegut mai el continent.

El nazisme no és justificable, però sí que és explicable, com tot fenomen humà. I el nazisme es va produir precisament perquè un poble sencer, l'alemany, es va veure profundament humiliat pel Tractat de Versalles. Va ser l'atac tan cruel a la nació alemanya el que la va fer revoltar d'una manera tan nefasta per a la humanitat.

En un exercici de magnanimitat, i tenint en compte les aportacions impagables que ha fet Alemanya al progrés humà, puc arribar a entendre el fenomen del nazisme, i fins i tot a fer-hi la vista grossa. El que no puc entendre és que uns pobles puguin reaccionar davant dels atacs que els fan cometent holocausts i d'altres haguem sempre de callar. Perquè els catalans també tenim la nostra dignitat: una dignitat que no es basa a envair territoris, sinó a vetllar pel manteniment d'una cultura mil·lenària que, precisament a les Illes, va produir Ramon Llull, un autor que està a la base de bona part de la filosofia alemanya.

El senyor Hunold diu que els mallorquins s'han benefiat molt de la Unió Europea. És cert, probablement, però si hem de baixar l'argumentació a aquests nivells, diré que els alemanys també se n'han beneficiat, perquè poden fer a Mallorca i a Catalunya coses per les quals a casa seva serien ficats immediatament a la presó. Visc a Pineda, una zona turística, i a l'agost no és infreqüent veure vomiteres pels carrers d'alemanys que s'han passat tot el dia cridant, o trobar el jardí ple de condons -com li passava cada any a un amic meu- perquè els alemanys practicaven punteria sobre la seva propietat.

El Govern de les Illes demanava que la megafonia dels avions incorporés també el català. Així és com interpreto jo la carta que va enviar al Sr. Hunold. La inversió que demanava és mínima, i en canvi la satisfacció per a un viatger català, habituat a haver d'amagar sempre el seu amor, podia ser màxima. Ni això no vol concedir el Sr. Hunold, convertit en un Jiménez Losantos germànic.

El lamentabilíssim editorial del Sr. Hunold demostra al meu entendre, una vegada més, el que fa temps que dic: Europa està acabada. És un niu de nacionalismes, un intercanvi constant de retrets, una manca absoluta de respecte de les cultures més fortes -que han estat també les més bèl·liques- sobre les més febles. Cal mirar als Estats Units, d'allí és d'on ens ha de venir tota llum.

Un americà hauria pensat altrament: no sé què cony és el català, però 10 milions de persones per 20 dòlars fan 200 milions de dòlars. El català val la pena.

Traducció a l'alemany, que serà enviada als responsables d'Air Berlin:

Die Worten von Joachim Hunold, Präsidenten der Luftfahrtgesellschaft Air Berlin, sind sicher empörend, wegen dem Vorherrschen, mit dem sie geschrieben wurden und deswegen, weil sie keine Empfindligkeit zur sprachlichen und menschlichen Vielfalt zeigen.

Es tut mir besonders leid, dass sie von einem Deutschen geschrieben wurden, dem Bürger des Volkes, das die besten Komponisten, die besten Philosophen, einige der besten Schreiber und Ingenieure der Geschichte hervorgebracht hat. Ein Volk, aber –und ich mag nicht, dass ich das sagen muss- der auch in Europa das grösste Massaker ihrer Geschiche verursacht hat.

Der Nazismus kann nicht gerechtfertigt werden, ist aber doch erklärbar. Der Nazismus fand deswegen statt, weil ein ganzes Volk, das deutsche, sich im Versailles-Vertrag erniedrigt fühlte. Es war dieser grosser Angriff an die deutsche Nation was sie empörte, auf dieser so negativen Weise für die Menschlichkeit.

Wenn ich grossherzig bin, und an die unzahlbaren Beiträge Deutschlands an den menschlichen Fortschritt denke, kann ich die Entstehung des Nazismus verstehen, und eben ihn wegsehen. Was ich aber nicht verstehen kann ist, dass einige Völker gegen die Angriffe reagieren können, und selbst Menschenvernichtungen machen, während die anderen immer schweigen müssen. Die Katalaner haben auch ihre Würde: diese Würde basiert sich nicht darin, Länder anzugreiffen, sondern darin, auf eine tausendjährige Kultur aufzupassen. Diese Kultur hat eben auf Mallorca den grossen Philosophen Ramon Llull gebracht, der auf der Base unzahlbarer deutschen Philosophen liegt.

Herr Hunold sagt, die Mallorkiner haben von der Europäischen Union viele Wohltate genommen. Richtig. Aber, wenn wir auf dieser Ebene argumentieren müssen, dann haben auch die Deutschen vieles davon profitiert, denn sie in Katalonien und Mallorca auf einer Weise sich benehmen dürfen, die sie in Deuschland sofort ans Gefängnis bringen würde. Ich lebe in Pineda, in einer turistischen Gegend. Da kommt im August ziemlich oft vor, allerlei Erbrechen auf der Strasse zu sehen, von Deutschen, die den ganzen Tag geschrien haben. Oder auf dem Garten Kondome zu finden, wie es einem Freund von mir passierte, da die Deutschen darin erschiessten.

Die Regierung der Balearen bettete um eine Megaphonie auf Katalanisch in den Flugzeugen. So interpretiere ich den Brief, der Herrn Hunold geschickt wurde. Die Investierung dafür war minimal, die Befriedingung für einen katalanischen Reiser aber wahrscheinlich maximal, da er die Liebe für seine Nation immer verhellen muss. Nicht einmal das will der Herr Hunold gewähren, der germanische Jiménez Losantos.

In seinem bedauerlichen Artikel zeigt noch einmal Herr Hunold, was ich zeit langem behaupte: Europa ist tot. Europa ist ein Nest von Nationalismen, ein ständiger Auschtausch von Vorwürfen, ein absoluter Mangel an Respekt der kräftigeren zu den schwächeren Kulturen –die kräftigen, die auch die meist kriegerisch waren. Wir müssen auf die USA blicken: daher kann uns das Licht kommen.

Ein Amerikaner hätte sicher gedacht: ich weiss nicht, um Gottes willen, was Katalanisch ist, aber das wird von 10 Millionen Leute gesprochen, per 20 $, das macht 200 Millionen $. Das Katalanische lohnt sich.

(El vídeo, penjat al Youtube, correspon a un hotel a 500 metres de casa meva)

Llei i reglament

2008-06-05T15:42:00.004+02:00

El procés legislatiu tradicional comprèn dues fases: la llei i el reglament.

La llei és l'expressió màxima de la voluntat i sobirania popular -almenys teòricament-, mentre que el reglament és la matisació de la llei intervinguda per tècnics, no escollits democràticament sinó per oposició a un cos. La mostra més típica de reglament, a l'Estat espanyol, és el famós "reial decret".

Una característica de la societat europea actual és que s'ha invertit l'ordre entre llei i reglament. Si abans primer venia la democràcia (en forma de llei) i, després, la tecnocràcia (en forma de reglament), ara primer ve la tecnocràcia i, després, la democràcia.

Això és així a causa de la Unió Europea. A la Unió Europea, les lleis sempre tenen forma de reglament: tant els reglaments pròpiament dits com les famoses directrius o directives són obra de tecnòcrates. Aquestes normes, posteriorment, s'adapten als drets de cada país, sota un acte que, en el cas de les directrius, s'anomena "transposició". És aleshores quan els països poden legislar democràticament -dintre de les característiques, és clar, de la democràcia de cadascun, que en el cas d'Espanya desdibuixen gairebé del tot aquest sistema.

Pràcticament tota la legislació actual ve de la Unió Europea, que ha anat envaint competències i s'ho ha anat quedant tot. Tenint en compte el sistema explicat, la gran majoria de les nostres lleis no tenen un origen democràtic, i s'hi introdueixen petits retocs d'aquest tipus precisament en la fase final, quan es converteixen en lleis de cada país.

No és que aquest sistema em sembli malament. De fet, la democràcia és una invenció molt concreta d'una societat molt determinada -la grega- de la qual ja estem molt allunyats. Actualment, és un sistema paralitzador, i per això la Unió Europea ha tirat sàviament pel dret. Imagineu-vos la indústria alemanya a les mans d'un Montilla, per exemple: seria la fi d'Europa.

Tanmateix, que ningú s'enganyi quan, per exemple, escarneix el conseller Maragall, "Tete" (que, per cert, em cau remalament). Aquest rep les lleis servides per Brussel·les i traduïdes al castellà per Madrid. Les poquíssimes esmenes que hi pot introduir són les quatre engrunes democràtiques derivades d'una societat que cada cop pressiona menys i d'un sistema mundial que cada cop pressiona més.

Els bibliòfils

2008-06-03T14:35:00.004+02:00

La diferència entre un bon lector i un bibliòfil és de tipus eròtic. Un bibliòfil no és pas millor lector, ni més lector, que una persona que llegeixi habitualment. Més aviat al contrari: sovint llegeix menys, complagut ja del tot amb la contemplació del llibre com a objecte.

Una persona a qui li agradi llegir demanarà els llibres a amics. Sovint anirà a la biblioteca i, quan els hagi llegits, ja no en voldrà saber res més. Si els llibres són seus -i, de vegades, si no ho són- no li farà res guixar-los, rebregar-los, doblegar-ne les pàgines per marcar més clarament l'última que ha llegit.

Un bibliòfil, tot això ho troba injuriós. No deixa els llibres no pas amb la por que no els hi tornin -mal menor- sinó amb la por que els hi tornin sense aquella àurea d'immaculat que posseïen. Els llibres, els bibliòfil els vol posseir, perquè pertany a la natura mateixa de qualsevol amor -si més no, l'humà- la voluntar d'apropiar-se de l'objecte que s'estima.

Un bibliòfil necessita viure envoltat de llibres, encara que n'ajorni la lectura en una data que ni ell mateix sap si arribarà. Quan els toca, es gauba amb el tacte, amb l'olor dels papers -tan diferents-, amb la forma de les lletres. Si vénen de fora, els atresora amb el convenciment que té una cosa diferent i única, que el fa especial entre la resta de mortals del lloc on viu.

El llibre no morirà mai mentre hi hagi bibliòfils. És el fetitxe d'un percentatge diferent de la societat que, per sort, no veu com, contràriament al que passa sovit amb les diferències, la seva és humiliada o perseguida penalment. Caldria saber, això sí, quants fetitxistes del llibre hi ha, quin percentatge està tocat d'aquesta pertorbació. Llavors es podrà dir, en el futur, quantes editorials hauran de plegar.

Tocar sostre

2008-06-01T15:41:00.002+02:00

Catalunya ha arribat a un nivell de benestar que no està gens malament. No és, per descomptat, el d'Estats Units, però tampoc no hi ha la competitivitat d'allí i, comptat i debatut, el nivell de vida hi és equiparable. Almenys per a molta gent.

Un cop arribats a aquest nivell, la societat es podria plantejar una nova etapa, un nou repte, que seria el de la millora no material, sinó espiritual i intel·lectual. No és que, contràriament a la massa comunista, consideri la riquesa un mal: al contrari, és la condició sine qua non de qualsevol progrés humà. Però no n'hi ha prou.

Els reptes que es podria plantejar ara la nostra societat serien: com podem invertir la riquesa d'una manera creativa, que no sigui arrasant-ho tot construint pisos?; com podem aconseguir que àmplies capes de la població vagin a veure la Medea d'Eurípides i en surtin commosos?; com es pot millorar la qualitat democràtica del país fent que els disbarats generin immediatament rebuig i càstig públics, i no recompensa en forma de vots? Etc.

És evident que el camí no va per aquí, i el motiu és senzill. La majoria de gent, el gruix de la societat, és molt poc exigent. El que demana a la vida -i, per tant, demana també als polítics i gestors privats i públics- és poc: que tinguin feina; que la feina no els ocupi gaires hores; que tinguin lleure; que no els atabalin gaire. Aquestes característiques es posen ben de manifest quan ens comparem amb un nord-americà o amb determinats europeus. Tothom que hagi tingut contacte amb gent d'aquest països haurà pensat en algun moment que són uns histèrics, quan en realitat són, simplement, exigents.

La societat ha tocat sostre. Ja té el que volia, i no demana més. El sotre nostre és baix. Aquí no hi ha gratacels, com a Nova York: hi ha cases més aviat baixes. I, mentre aquest sostre no baixi, cosa improbable perquè hem entrat en una fase de creixement econòmic continu i definitiu, no hi haurà més demandes, ni més exigències.

S'entén bé que les nostres exigències siguin escasses veient d'on venim. Els nostres avantpassats, procedents majoritàriament de la pobríssima Espanya, vivien amb una sabata i una espardenya. Ja és prou progrés haver aconseguit que ara, per exemple, estudiem batxillerat. És un progrés extraordinari, però continua essent molt inferior al d'altres països i, en qualsevol cas, manifestament insuficient per construir una societat madura.

La societat actual creix bàsicament a base de l'aportació sud-americana, i es repeteixen els mateixos esquemes: passar de la misèria al batxillerat, un progrés espectacular. Però, com sempre, clarament insuficient. No s'albira doncs, en el futur, una possible ampliació d'horitzons, un enlairament humà que ens permeti parlar de tu a tu amb els pobles més avançats de la Terra.

Discursos que ratllen

2008-05-31T02:56:00.003+02:00

Aquests dies han tret a passejar el rei, i ell ha correspost amb un discurs. Els discursos del rei sempre diuen exactament el mateix, especialment els que pronuncia a Catalunya: que se sent molt orgullós d'un país, Espanya, que manté la unitat dintre de la múltiple varietat dels seus territoris. Normalment, aquesta varietat es qualifica de "rica".

Els discursos del rei em recorden els d'en Montilla. També són discursos que ratllen, que són "cansinos", com dirien els joves actuals. En Montilla sol repetir una altra cosa: que no permetrà que es perjudiqui econòmicament Catalunya en una hipotètica convenció fiscal.

És fàcil de comprendre que cap d'aquests dos personatges, símbols de l'ocupació i la pobresa moral de Catalunya, em cauen bé. Tanmateix, ara parlo d'una altra cosa: d'aquests discursos avorridíssims, exactament iguals des de fa anys i panys, que repeteixen com un risc ratllat fins a la nàusea. Discursos, d'altra banda, manifestament falsos, que no porten a res, que amaguen una realitat molt més crua, que no es creuen ni els mateixos que els pronuncien.

Després diuen que alguns discursos estan antiquats. Que CiU perd vots perquè està ancorada al passat. Que ERC perd vots perquè la indepedència és una cosa del segle XIX. Però aquests no han canviat ni una coma dels seus papers esgrogueïts i bé que tothom els aplaudeix, i bé que tots els empresaris fan cua a veure qui té el privilegi de besar-los la mà.

El costum antiquadíssim d'escriure

2008-05-30T02:36:00.002+02:00

Llegeixo que les titulacions amb menys de trenta alumnes s'han de suprimir, és a dir, que s'eliminen les filologies.

Des que tinc ús de raó, aquesta amenaça plana sobre nosaltres, però fa un temps que va de debò. A la UOC, per exemple, ja s'ha eliminat de la carrera d'Humanitats qualsevol assignatura formativa, i tot s'ha convertit en una immensa xerrameca amb paraules angleses i conceptes africans.

Personalment, no m'importa gaire tenir un títol en extinció. És més: només hi ha un motiu pel qual m'agradaria ser famós, i és per poder riure, del llimb estant, quan el professor digués, dintre de cent anys: "sí, aquest individu va estudiar Filologia, que era una cosa que es feia molt en aquella edat fosca, era estudiar novel·les, unes històries que la gent escrivia en paper".

El que em fa gràcia d'aquesta supressió és que, paral·lelament, vagi acompanyada de la creació de desenes de carreres de xerrameca. Per primer cop, doncs, no s'addueixen motius econòmics, ja que la despesa en universitats creixerà de valent, sinó d'adequació d'oferta a la demanda, és a dir, d'adequació de la universitat a la mediocritat imperant. No es podran arguir, doncs, ni motius econòmics ni motius de necessitats formatives, ja que el que s'estudiarà a la universitat serà ara tant o més inútil que el llatí: Ergonomia, per exemple, una assignatura de la qual acabo de traduir un manual (no és broma). Simplement es tracta de dir, una vegada més, "es lo que hay" i, doncs, "aquí lo tenéis".

Aquesta supressió definitiva de les filologies em porta a una altra reflexió. L'escriptura, ben mirat, és una cosa inutilíssima. Durant segles, l'hem magnificada, com les matemàtiques, però ara que el talent escasseja tant i que cal reduir-ho tot a mínims, ens adonem que era igual d'absurda i sobrera com aquestes.

Efectivament, de la mateixa manera que jo he pogut viure -fins ara- una vida petiturgesa sense saber gairebé ni sumar (faig les factures amb una calculadora vella, i només en pitjo les tecles de dues o tres operacions, molt bàsiques), la immensa majoria de la gent pot viure sense escriure. L'equivalent de la suma, en escriptura, és la llista de la compra, "comprar guebos i patatas". Per escriure això, no cal saber res de les jarchas, ni de les prosificacions a les cròniques medievals, ni del lesbianisme de Safo. Cal un llapis i una mica de garbo per a moure la mà, i prou.

Sembla que ja es veu, això, i l'edifici ja es desmunta per amunt. Ara només cal acabar-lo d'adobar per avall: reservar l'escriptura a uns quants escrivans o escribes, talment l'antic Egipte, i deixar que la resta passi plàcidament el temps amb missatges del tipus "sete kiere".

L'educació actual

2008-05-29T01:06:00.006+02:00

L'educació preuniversitària espanyola consta de tres nivells: primària, secundària i batxillerat. Un percentatge relativament petit d'estudiants arriba a batxillerat i, per tant, la majoria de la població es queda al nivell de l'educació secundària, o ESO.

Al meu entendre, la característica més destacable de l'ESO (i no tant en el seu disseny primitiu, sinó, sobretot, en l'evolució que està experimentant darrerament)és que no està destinada a transmetre coneixements que facin progressar la persona, sinó simplement a presentar-li les habilitats bàsiques per a no fer nosa en la societat actual.

Quan, fa un temps, es va introduir l'assignatura d'Educació per a la ciutadania, més d'un va posar el crit al cel. A mi mateix no m'agrada gaire -alguns aspectes, com ara l'enaltiment de la Constitució, directament gens- però crec que l'assignatura tampoc no mostra un canvi de tendència sinó que, més aviat, la confirma i la consolida.

Efectivament, tota l'educació secundària és actualment una educació per a la ciutadania: es pot veure per exemple en el munt d'activitats extraescolars que es fan -en el meu institut, gairebé ja tenen el mateix pes horari que les classes-, o en els exemples que posen els llibres per a practicar el complement directe ("no embrutis el bosc"; "bosc", CD), o en els textos que es fan servir per a treballar la comprensió lectora, o en l'enfilall de xerrades amb què turmentem els nostres estudiants. Tot va enfocat a ensinistrar la ciutadania.

Aquest ensinistrament no és el d'una ciutadania sàvia i exigent. Es tracta més aviat de presentar, d'una banda, els coneixements bàsics per tenir salut i, doncs, no ser una càrrega per a l'estat (xerrades de sida, tabaquisme, drogues, etc.) i, de l'altra, de transmetre una sèrie de valors, fàcilment comprensibles i que permetin estructurar mínimament la societat: tolerància, no racisme, socialisme, constitucionalisme.

La composició social de les nostres aules, i el baixíssim nivell de la societat en general, no donen per més. L'educació secundària és, més que educació -entenent-la com la presentació de noves realitats, de nous horitzons que permetin el treball de la ment- una mena de manual d'instruccions mínim per no perdre's en el caos actual. Molt mínim, perquè no dóna per a gran cosa més que per fer de jardiner, però suficient per evitar una explosió social en un context tan divers com el nostre. Això és el que fem, doncs, els professors: transmetre el "top 10" de les consignes perquè no se'n vagi tot a rodar.

Més endavant, hi ha l'opció del batxillerat i de la universitat. Els qui la segueixen, acaben amb el temps sabent el mateix que generacions passades, però amb la diferència que triguen molt més: la maduresa que abans s'assolia a 2n de BUP ara s'assoleix en acabar la carrera. No és un retard perillós, perquè l'esperança de vida s'ha allargat molt, i no hi fa res que perdem cinc o sis anys més parlant pel MSN. Però és així.

Que l'educació va per aquest camí, ho demostren les famoses "competències bàsiques" que està implantant la Unió Europea arreu del continent, i que ja comencen a afectar de valent els nous llibres de text. Més que transmetre continguts, es tractarà de transmetre competències, "skills", és a dir, capacitats elementals per no desentonar. Caldrà seguir molt de prop el desenvolupament de tota aquesta normativa, perquè sens dubte reflecteix i marca el camí que volen que seguim en l'educació de les persones del futur.

Parelles que no quadren

2008-05-28T03:02:00.002+02:00

He conegut dones maquíssimes. Elegants, vistoses, atractives. Intel·ligents i sensuals a la vegada. Afectuoses i diligents. Pràcticament perfectes.

Algunes vegades, aquestes dones m'han ensenyat els seus marits. Moltes vegades he quedat sorprès per la diferència, si més no física: homes deixats, panxuts, amb bigotis descuidats. L'antítesi de la sensualitat.

La dona comença, com l'home, buscant bellesa física. Disfressa -com l'home- amb qualitats morals o intel·lectuals allò que és una pura atracció hormonal: "tío, sólo decirte que me caes de puta madre, que eres el más enrollao de la clase". I, en realitat, és clar, volen dir que és el més atractiu.

Tanmateix, la dona té una qualitat extraordinària, que no té l'home: en un moment de la seva vida, que no sabria indicar exactament quan és, canvia el xip. S'adona del panorama i, veient que l'alternativa no és entre Brad Pitt o Pere González, sinó entre Pere González o la solitud, tria Pere González. Així és com la dona fa possible la família, nucli en què s'estructura la nostra societat.

L'home, mentrestant, continua de cacera, ben bé fins a setanta anys. Per sort cada cop la panxa és més prominent, i tothom sol tenir una oportunitat, però molt pocs en tenen dues o més.

Desafectes o deprimits?

2008-05-27T00:18:00.004+02:00

Darrerament s'ha posat de moda dir que els catalans estem "desafectes" amb els polítics. Crec que aquesta paraula se la va inventar l'Enric Juliana, periodista de "La Vanguardia" (també té gràcia que ara es queixi de la desafecció, quan el seu diari fa cent cinquanta anys que està espanyolitzant el país).

Segons la teoria de la desafecció, els múltiples tripijocs que han fet, fan i faran els partits han provocat un destremp ciutadà generalitzat, un distanciament entre ciutadans i polítics.

Aquesta teoria, tanmateix, em sembla invàlida per diversos motius:

1. No és que ara els partits siguin més corruptes que abans. De fet, CiU ho és menys per la senzilla raó que té menys per xuclar i, tanmateix, baixa.

2. No hi ha desinterès dels ciutadans envers la política. Els ciutadans intel·ligents miren el Polònia, que és el programa més vist de TV3, i els que no saben llegir ni escriure, segueixen amb passió com fa els primers rotets el fill de la Chacón, o com el PP s'esbatussa a plena Puerta del Sol.

Coincideixo, doncs, amb en Salvador Cardús quan indica que no hi ha ara menys interès per la política: si de cas, el mateix.

Jo penso que el problema és més greu. Els catalans estem perplexos veient com està desapareixent el país, i em refereixo ara sobretot al canvi demogràfic que experimenta. Ho diu un article de l'Avui: gairebé la meitat de la població de Catalunya actual no ha nascut al país. Aquesta població -sobre la qual no emeto cap judici, només constato un fet-, quan arriba a balbucejar algun mot, sempre és en castellà. Això, sumat a una demografia que ja era prou complexa, fa que a Catalunya -llevat de fondalades apartades- gairebé no se senti català.

Certament hi ha tot un discurs oficial destinat a amorosir aquest impacte profund en l'imaginari col·lectiu. Tot el discurs socialista de la multiculturalitat és evidentment un soporífer, calmant o ansiolític per al fet, però la realitat no es deixa amagar tan fàcilment, i el cert és que els catalans veiem que ja només ens podem comunicar per Internet, trobant-nos entre nosaltres, o en casals especials. Tota la resta de la vida es fa en espanyol.

Aquest "dolor de llengua" -que té una traducció en un "dolor de país", perquè en els altres àmbits la personalitat també està desdibuixadíssima- fa molt de mal a la gent que fins ara havia tingut més empenta i havia tirat del carro. Ara ningú no sap cap a on anar, perquè cap solució no sembla eficaç davant d'una realitat abassegadora i implacable. Igualment, l'argumentació, que havia estat fins ara la nostra arma, perd tot el sentit davant d'una societat superficial que només mira quin polític queda més maco a la foto.

Hi ha un profund dolor de país entre molts, encara que el neguin, l'amaguin o l'entretinguin. Perquè l'ésser humà necessita la nació com l'aire que respira, i quan la nació el defrauda, perd el nord per complet: què van fer els alemanys amb Hitler, absolutament humiliats per les conseqüències d'una Primera Guerra Mundial que els havia estat desastrosa? Que no era mal de país, en el fons, el que els movia?

Aquesta és la gran qüestió, el tema roent que explica que ja molts no seguim gaire ni CiU ni ERC: per a què, si al final vindran hordes bàrbares i ens ho desmuntaran tot? Per a què implicar-se, si l'única opció és si volem morir a les mans del PSOE o a les del PP?

A aquestes hores, el nano del pis de dalt ja ha parat de cantar "perrea, perrea". Almenys hi ha un motiu d'alegria.

En Max

2008-05-26T00:18:00.002+02:00

Vaig ser professor d'en Max a 1r d'ESO, ara fa sis anys. La setmana passada, en Max es va treure el batxillerat, i l'any que ve, per aquesta època, ja estarà a punt de treure's el primer curs de carrera. D'aquesta manera, també en Max veurà com passa de ràpid el temps i, quan miri enrere, li farà por com a tots nosaltres.

He tingut amb en Max una relació més intensa que amb altres estudiants de l'institut, perquè li he portat el treball de recerca, i no ha parat d'insistir-me que volia un article al blog. Jo m'hi he resistit bastant, per no fer partícip el públic lector de qüestions potser íntimes, o que potser no tenen cap transcendència per a qui no el conegui, però de vegades no tot és tan racional i també vénen ganes de descriure la gent que t'estimes.

En Max és, en molts sentits, un reflex perfecte de la joventut actual. Si quan jo tenia la seva edat m'haguessin dit que ensenyaria a gent com ell, no m'ho hauria cregut, però ara m'hi trobo cada dia i, a més, no els voldria pas diferents, encara que sovint publiqui -més a Internet que a les classes- alguna bronca virtual sobre la degeneració dels costums. Com molts joves actuals, en Max és impetuós, de vegades irreflexiu, sovint despreocupat per les coses que passen al voltant. Com molts joves, també té un fotolog, i li agrada que reguitzells de noies li diguin que en aquella foto ha quedat tan guapo i que el considerin el millor amic de tota l'existència. A la seva edat, la gent es creu al centre del món, es pensa que tot ha de ser superlatiu, que tot ha de durar per sempre.

Tanmateix, en Max té algunes qualitats que no són gaire habituals entre els joves actuals, i que potser no li han dit mai -almenys un professor, perquè són coses que no consten a les notes. Per exemple, en Max és molt carinyós. Conec la seva mare i també m'ho sembla, de manera que de vegades la genètica deu funcionar. El carinyo es nota en petits detalls insignificants però que es detecten si es té una mica de sensibilitat: per exemple, un SMS potser no necessari, però que enforteix les relacions humanes, o un regal a final de curs per haver-li portat el treball o, més encara, aquella forma tan graciosa, entre tímida i pilla, de fer-me aquest regal. Aquestes actituds van més enllà del que es pot demanar en una relació acadèmica i només s'entenen si surten espontàniament de la persona.

Una altra qualitat que té en Max -crec que les poso per ordre d'importància- és que és intel·ligent. La seva mitjana -no crec que s'enfadi si la dic- és d'un 6,8. Per tant, aquesta intel·ligència no es basa només a empollar (hi ha alumnes amb més nota) sinó que és d'una altra mena. És una intel·ligència emocional, com es diu ara. En Max fa la feina, però no viu per la feina; és responsable, però la responsabilitat no el priva de ficar el nas a tot arreu. Sap adaptar-se bé a les situacions, i tot i que en gairebé totes sempre hi ha algú millor que ell, segurament no hi ha ningú que sigui tan bo en tantes. Sap, en definitiva, anar per la vida i per això l'altre dia, a l'avaluació final de batxillerat, quan es repetia allò que "tingueu en compte que en avaluar el batxillerat valorem sobretot la maduresa personal" pensava que el número 1 hauria de ser per a ell. Sens dubte.

Un madur immadur. Certament, si algun company llegeix això que escric, se sorprendrà que qualifiqui en Max de madur, quan sovint l'acusen d'immadur. Però és que hi ha dos tipus d'immaduresa, i la seva es cura molt fàcilment, simplement vivint uns quants anys més. D'altres, en canvi, no es curen mai, i n'hi ha tantes, d'aquestes! Al govern mateix n'és ple. No tinc cap dubte que dintre de cinc o sis anys en Max dirà coses que es faran escoltar, perquè les potencialitats hi són. Tampoc no tinc cap dubte que sempre li sortirà algun rampell de criatura, però d'aquests també me'n surten a mi ben sovint i encara no m'he mort mai de gana.

I finalment una altra qualitat que voldria destacar d'aquest noi, perquè tampoc no és gaire habitual, és que sempre diu que sí a tot. Sempre que proposes alguna cosa, la resposta és "vale", mentre que normalment, entre els altres, et trobes sempre amb tota mena de problemes, impediments o dificultats. Aquesta qualitat és bàsica actualment, perquè les feines canvien cada any, i cal estar disposat a acceptar reptes continus. Crec que en Max els acceptarà sempre i, a més, gaudirà acceptant-los.

El dia de la festa final de curs, els seus companys van presentar en Max com a una mica boig. No recordo gaire bé les paraules exactes, però anava per aquí. S'equivoquen totalment: de boig, en Max no en té un pèl. Només és un excés de vitalisme, si és que es pot tenir excés d'aquesta qualitat preciosa. També és, de vegades, no haver acabat de trobar el seu lloc al món: de vegades ho penso, quan miro el seu fotolog -que ell mateix m'ha passat, eh?-: sempre cal fer veure que un s'ho passa molt bé i que és el més guai, i amb el temps s'aprèn a dir, també, que de vegades ens sentim diferents i busquem altres coses. Ja les trobarà, sens dubte.

Un professor ha de ser sensible però, a la vegada, cerebral. No s'hi val a dir que no perdrem mai el contacte, quan l'experiència demostra que la gent fa el seu camí i li costa tornar a l'institut. És així i així ha de ser, i és probable que en Max vagi oblidant tot això que ha anat visquent aquí. També és probable -i encara és més cruel- que ho oblidi jo. Qui ho sap, això. El cert és que tot aquest temps que he estat amb ell ha passat amb una gran placidesa, i això sí que ja és per a sempre. Si, a més, no perdem el contacte i puc anar demostrant que totes aquestes prediccions que faig s'acompleixen amb un rigor impacable, llavors sí que em consideraré afortunat.

Cartells per a joves

2008-05-24T23:41:00.006+02:00

M'he trobat moltes vegades que un alumne de batxillerat de Blanes m'ha demanat si sabia d'alguna feina per a fer a l'estiu. A moltes llars de Catalunya no sobren els diners, i cal que els joves també treballin. En d'altres, aquests diners potser no són estrictament necessaris, però els pares consideren molt positiu, amb tot l'encert del món, que els joves tinguin una ocupació a l'estiu. Més d'una vegada he adreçat aquests joves al Portal Jove de l'ajuntament, assegurant-los que essent un centre públic compta potser amb més garanties que llocs privats dels quals no puc respondre.

Aquesta tarda he tingut una reunió al local del Portal Jove, com a membre d'un jurat literari que organitza l'ajuntament. M'he entretingut a copiar el que diuen els cartells penjats a les parets, sota la mirada atònita dels meus companys. És això:

- L'amor ha de ser lliure.
- Talla amb els mals rotllos.
- La verdad sobre el SIDA. Pásala.
- Ética etílica. Si te lías, déjate llevar.
- Estima't (és una propaganda de posar-se preservatiu).
- Un darrer cartell sense lema, però amb tot de condons, a manera de míssils, capitanejats per un altre de més gros.

Sembla que ningú no ha parat gaire esment en aquests cartells però, al meu entendre, revelen una mentalitat profundament malalta. No és que no vulgui que els joves no facin sexe: al contrari, els en recomano com més millor. Això del sexe és com les colònies o les acampades: toca en una època de la vida i cal aprofitar-lo. Després ja vénen altres cabòries.

Ara bé, em sembla profundament humiliant per als joves que els tractem només com a màquines de fornicar, traspassant en els seus cossos joves i sans les nostres frustacions de persones que no es fan mirar. També em sembla lamentable que només els donem consells sobre el que no han de fer -no s'han d'emborratxar, no han de conduir temeràriament, no han de fumar- quan subreptíciament la societat els convida a fer el contrari i, sobretot, quan no s'ofereix cap alternativa per si no volen fer això.

Pensava en aquells nois i noies que envio al Portal Jove perquè hi trobin oportunitats i només en sortiran carregats de condons. És una estafa per a molta gent que voldria fer coses, o que potser no estava gaire convençut de fer-ne, però amb una empenteta pujarien al carro de l'esforç i l'autosuperació. Aquests són els valors que la societat, com a institució, transmet oficialment als joves: alguns, és clar, se n'escapen, si tenen la sort de comptar amb famílies que se'n cuiden, o si ells mateixos són més espavilats. Si busquen ajuda, en canvi, només trobaran condons.

M'he entretingut llegint el cartell sobre la SIDA. Diu que no es transmet dutxant-se, cosa que s'agraeix de saber amb l'aigua que ens arriba en cisternes rovellades. No he trobat cap secció en què es doni informació a un jove que vulgui muntar una empresa, o fer un intercanvi per aprendre anglès, o trobar una feineta a l'estiu, ni que sigui en un càmping, amb guiris.

Per a què volem el país?

2008-05-23T01:54:00.005+02:00

Llegeixo a eldebat.cat (http://www.eldebat.cat/cat/viewer.php?IDN=25970) una notícia curiosa: "Una campanya reclama la catalanitat de Rodolfo Chikilicuatre. Un portal de joves ha engegat una campanya per reivindicar la catalanitat de Rodolfo Chikilicuatre, en tant que és coneixedor de la llengua catalana encara que la seva –no gaire extensa– producció musical es generi en castellà". "Els joves d’Sms25 volen que Chiklilicuatre sigui a Eurovisió el que el compositor català Pau Casals va ser a l’ONU", es pot llegir també en aquesta notícia.

No sé què s'imagina cadascú de nosaltres quan s'afaiçona una Catalunya independent. És probable que alguns en tinguin prou amb una cultura espanyola passada pel traductor automàtic: de fet, actualment hi hauria instruments informàtics per publicar pràcticament a l'instant, per exemple, la versió catalana de "Libertad digital".

Jo parteixo d'un ideal noucentista. Per a mi, una Catalunya lliure és també -i en gran part, potser en la màxima part- una Catalunya més civilitzada, més europea. La independència com a ideal d'evolució social, de progrés moral. Una Catalunya independent o una Catalunya en què es parli català però en la qual aquest idioma només serveixi per a embrutir moralment la persona, per a apropar-la més a l'animalitat, no m'interessa. Preferiria mil vegades més una Catalunya castellana i culta, fins i tot una Catalunya expoliada i sotmesa, però moralment, espiritualment vigorosa.

Lluís Llach canta un país lliure en el qual només hi vol ser si hi som tots, parlem el que parlem i vinguem d'on vinguem. Em sembla una idea bellíssima. Però jo n'hi afegeixo una altra: no m'interessa un país lliure si és una còpia de la vulgaritat que s'ha anat imposant darrerament. La independència és un ideal de salvació moral.

Per això lamento que aquests joves creguin que fan un servei al país demanant que s'accepti com a català un producte que ens degrada com a membres de l'espècie humana. I encara és més humiliant que se citi en aquest context el Mestre Pau Casals, símbol del més noble que arrela en tots nosaltres, mostra de tota delicadesa, de tot compromís, de tota llibertat que porta el progrés.

No tot s'hi val a Catalunya. Si s'ensorren definitivament els valors d'aquest poble, que se n'ensorri també la llengua i les ànsies d'alliberar-lo. Si ha d'aconseguir una veu pròpia dins del conjunt de les nacions, que no sigui per a escampar immundícia, sinó per a elevar l'esperit dels qui hauran de compartir amb nosaltres la casa comuna de la Terra.

En Pau Ferrer

2008-05-22T01:22:00.005+02:00

En Pau Ferrer sempre va ser una persona insegura. Tancat a casa, no havent de pronunciar les paraules que pensava -com si pensar-les no fos prou mèrit-, s'agradava quan les deixava per escrit. En públic, allò mateix que s'imaginava brillant i que, segurament, ho era, esdevenia més vulgar, per la timidesa que esquivava les mirades, per les mans tremoloses, per la veu insegura, per les paraules que costaven de sortir si no era a través dels dits.

Els altres el tractaven bé, i el trobaven una persona agradable, amable i humana. No en tenia cap queixa, però li coïa que, inconscientment, quan havien de triar algú per a una responsabilitat pública, mai no pensessin en ell. Li coïa perquè no ho feien amb cap mala fe, sinó per un instint gairebé unànime: sempre es deixaven enlluernar per algú de paraula més fàcil, d'aparença més enèrgica, de dicció més clara. Era el dictamen irrevocable de la natura.

Relativament integrat en aquest món que, malgrat tot, l'aceptava i li reservava intervencions honorífiques, era tanmateix força susceptible als comentaris, no pas als que considerava d'una mala fe evident sinó a aquells que, per la màxima bona fe amb què eren pronunciats, el projectaven també amb la màxima clarividència cap a un mirall que no el feia el príncep que li havien promès o que s'havia afigurat furtivament. I, acceptant íntimament aquestes crítiques, aquestes observacions, se sentia insignificant, inferior a companys seus que reflectien inapel·lablement més dinamisme. I és així com estava relativament feliç quan havia de viure amagat, però es platejava tantes i tantes coses quan el feien actuar de veritat, a l'escenari de la vida, que mira tothom.

En Pau Ferrer va morir al segle XVII a Tremp. O potser al segle XIX a Barcelona. O potser, acabada la guerra dels tres anys, a Lleida, l'any 1941. Qui ho sap. Qui se'n recorda ara, d'en Pau Ferrer. Qui es recorda de les seves inseguretats, qui es recorda de les certeses del seu amic, en Joan Sagarra. Però, si mireu els seus ossos, encara desprenen una certa melangia per aquell paper que sempre va delejar i repetidament es veié incapaç d'imposar amb autoritat.

Nadala de primavera

2008-05-20T13:38:00.002+02:00

A l'amic Miquel, fill de la camarada Chacón, amb l'esperança que, quan creixi, hi hagi almenys un aeroport per emigrar

L'Espanya més guai
ja té successor:
vine ja a adorar-lo,
Rei, Pare i Pastor.

L'hem vist dia a dia
créixer ben constant;
cada ecografia
l'heu anat mostrant

i ara no ja és nat
de la socialista
ni del matrimoni:
és el patrimoni

de la humanitat
de tots els que curren
en aquest forat
-de la Hispanitat.

I ens l'estimem tant
que per fer-lo créixer,
an aquest infant,
ens ha agradat péixer

la panxa materna.
Amb vots agraïts
hem omplert contents
la teva caverna.

Ara que has nascut
et vindrà a adorar
el Gran Barrabàs:
així n'aprendràs

des de ben petit.
Fes al rei la carta:
que et porti un cabàs,
però per si de cas

demana als teus pares,
que aquest promet molt
i no dona res,
i tu ets del Vallès!

Com que el bon Rivera
no vol sant Rafel:
diu que el nostre Jordi
sona menys cruel

i l'amic Carod
no hi està d'acord
i defensa l'onze
perquè ho diu el cor

per què no posem,
no és estrafolari
el teu naixement
en el calendari?

Festa nacional
per al mes de maig,
que més demaneu,
cada dia un raig!

Ets l'encarnació
de la nostra terra
que es digué nació
i és una desferra.

Arriba la renda

2008-05-18T15:45:00.004+02:00

Jo em passo tot l'any treballant. A més de la feina de professor, faig col·laboracions per a editorials. Es tracta sempre de feines molt minucioses, perquè les coses s'han de crear, corregir bé, maquetar-les. Són feines igualment sempre urgents: em pots tenir aquestes pàgines per a demà, sisplau? No són gaires. I, quan t'hi poses, resulta que en són cinquanta, i cada dia se't fan les dues o les tres i vas al llit quan ja no pots més.

Quan parles amb la gent "normal", no ho entén:

- Encara no has estat a Madrid? Doncs mira que s'hi va bé amb l'AVE. I és una ciutat que fa goig, no com Barcelona. Allí sí que ho tenen cuidat. I hi ha una moguda a la nit! Quina diferència de Barcelona, tan provinciana.

- Aquests dies he estat a Londres. Mira, em van trucar uns amics i vaig dir que sí. Quina passada! A tu t'agradaria el British: hi ha tot de monuments medievals d'Atenes.

- Vols venir a la platja? Va home, sempre tan ensopit. T'aniria bé una mica de morenor. Es tracta de passar-hi el dia sense fer res, de panxing. Ara hi ha poca gent i "ho disfrutes" molt.

Bé, resulta que aquests dies s'obre la temporada de passar encara més comptes amb l'Estat. Dic més perquè sovint no som conscients que cada vegada que allarguem la mà, sigui per a comprar un canterano, una ampolla de Nestea o una capseta de condons, l'Estat ens fot el 16%. Però ara ve la grossa: cal fer l'IRPF.

Parlo amb molts d'aquests companys que s'han passat l'any anant a la platja, al gym, que han fet més voltes que el 69 amb Ryanair: "mira, aquest any em tornen 300 euros"; "doncs a mi me'n tornen 1000! És que tinc una hipoteca!"; "ah! que poc, no? A mi calculo que me'n daran 1500!". Després d'un any de premis, els arriba el premi final: l'Estat els dona un certificat de bons ciutadans, sota la forma de bonificació econòmica.

A mi en canvi, per haver estat tot l'any tancat a casa, per haver dit que no a totes les ofertes de lleure, per haver fet possible que algunes editorials treguin a temps els llibres de text, m'arriba el càstig, la multa: enguany, amb sort, hauràs de pagar 8.000 euros. Si fem una trampeta per aquí, potser només en seran 7.500.

Un amic meu es trobava en la mateixa situació que jo (menys greu perquè feia menys col·laboracions) i ja se n'ha cansat. L'any passat es va quedar amb el sou de professor i prou: si ens volen socialistes, doncs a mamar tots, que en Solbes és corpulent. Avui em comunica el resultat: per haver deixat de treballar a l'editorial, l'Estat el premia amb 600 euros: la declaració li surt a retornar. Tenint en compte que, quan hi treballava, pagava 3.000 euros d'IRPF, el guany és de 3.600 euros. Com diu ell mateix molt gràficament, "em paguen 3.600 euros per no treballar".

Heus ací la pau, el progrés i la justícia social socialistes: un progrés que consisteix a barrar el pas als qui volen fer progressar el país amb el seu esforç; una justícia social que consisteix a castigar el millor tant per cent de la societat, l'únic que la pot fer tirar endavant.

Dissortadament, en aquest cas el problema és europeu i per això, contestant al meu amic Saumell, que no sap on fugir, li aconsello que en tot cas no vagi a Europa. Com deia Pere Quart, "allí encara agrades una mica més". Després vindran els savis europeus i ens ompliran d'informes perquè han detectat que se'ls fuguen els cervells i ni tan sols a Alemanya no hi ha ningú que estudiï enginyeries. Faran informes i crearan més funcionaris per a controlar que es duguin a terme, i més impostos per a pagar aquests funcionaris. I la solució, de tan simple i tan òbvia, no se li acut a ningú: que a final de mes, el treballador hauria de cobrar, no de pagar.

Votar amb la polla

2008-05-17T17:33:00.006+02:00

Si la gent, a Catalunya, votés amb el cap, votaria un partit independentista perquè, com diu avui en Salvador Alemany a l'Avui, el món actual es caracteritza per una gran competició entre els territoris i, en el cas de Catalunya, la unió amb Espanya es tradueix en un benefici desmesurat cap a un únic territori, que és el centre i, concretament, Madrid. Racionalment, doncs, i amb independència de l'origen o la llengua materna, la independència de Catalunya seria l'única manera de garantir-li una competència digna dins d'Europa i del món. Tanmateix, la gent no vota independència i, per tant, no vota amb el cap.

Si la gent votés amb el cor, votaria un partit regionalista, perquè la població catalana és majoritàriament d'origen espanyol. Per tant, el que més s'adapta la seva visió del món és un partit que no trenqui els lligams amb Espanya, que és la terra dels seus pares i dels seus avis, però que defensi algun privilegi per a Catalunya, que és el territori on viuen. Tanmateix, la gent no vota regionalisme i, per tant, tampoc no vota amb el cor.

La gent vota PSOE. Ho confirma l'enquesta històrica que s'ha publicat aquesta setmana: per primer cop a la història de Catalunya, el catalanisme pot deixar de ser majoritari al Parlament de Catalunya. Montilla i Chacón guanyen de carrer: 27% davant de 21% de CiU i menys encara d'ERC. I això és perquè la gent no vota amb el cap ni amb el cor.

Quan sents parlar en Mas o algú d'ERC i el compares amb en Montilla, la diferència és abismal, en tots sentits. Totes les empreses de tots els sectors de totes les èpoques i de tot el món tindrien clar que cal contractar en Mas o en Carretero i no en Montilla. Tanmateix, a Catalunya la gent vota Montilla, i això és perquè vota amb la polla.

Hem arribat a una època en què els continguts dels missatges electorals no interessen en absolut. Aquests dies, CiU i ERC estan presentant unes reflexions boníssimes sobre el futur de Catalunya, amb vista als congressos que han de fer els respectius partits. Són documents profunds, ben pensats i que oferirien un futur segurament brillant per als catalans, parlin el que parlin a casa seva. Tanmateix, aquestes reflexions les seguim unes 2.000 persones a Catalunya. La resta dels 10 milions que viuen a casa nostra miren Tele 5, parlen pel MSN, van a la platja. No els interessa el més mínim tota aquesta reflexió que, d'altra banda, no entendrien.

Aquesta enorme massa de gent, quan va a votar vota no pas aquell que pot oferir millor perspectives al país, sinó aquell que s'assembla més a ell. És un fenomen paral·lel a la televisió: abans s'emetien debats o documentals, ara s'emeten realities perquè, per un estrany mecanisme, la gent vol veure a la pantalla la mateixa vulgaritat que troba i veu a casa seva.

Per tant, a l'hora de votar també prefereixen algú que parli com ells -en mal català o en castellà-, que es digui com ells -si mires els cognoms dels convergents, no sé pas de quin cony de reserva siüx els han trets-, que no tingui estudis, com ells i que experimenti -aparentment, és clar- les mateixes vicissituds que ells: malalties, embarassos, etc. Voten amb la polla: s'agrupen per afinitats molt primitives, de clan, defensant l'espècie i primant la genètica, la raça, les gònades, per damunt de qualsevol consideració racional que pogués apartar-nos d'etapes primitives de l'evolució.

Ja ho he dit moltes vegades, però l'evolució del catalanisme no va per aquí i, en conseqüència, cada vegada esdevé més minoritari: el catalanisme no és "guai", li falten paletes, caixeres de DIA, instal·ladors de finestres d'alumini. Li falta ser representatiu de la societat que vol governar. La represenativitat és imprescindible per a qualsevol govern, però més encara en una societat com la catalana, que no vota ni amb el cor ni amb el cap, sinó amb la polla.

L'enfadament d'en Montilla

2008-05-14T19:04:00.004+02:00

El proppassat dissabte, en Montilla va escriure un articlet al diari El País, dient que "Catalunya ja no pot esperar més" en finançament. És un articlet curt, però jo sempre ho dic als alumnes: si sou curtets i no podeu escriure, escriviu quatre frases, evitant les subordinades, però almenys no hi feu faltes. Ja és molt. Sembla que els professors de gramàtica d'en Montilla també li donen aquest consell.

El que em sorprèn més d'aquest article és l'entusiasme que ha despertat, per part també de persones intel·ligents. Ha rebut elogis d'en Pujol o d'en Joan Tapia (al eldebat.com), per exemple, entre els que he pogut seguir. M'estranya que la gent intel·ligent també hagi caigut a la trampa, com babaus.

Alguns dels meus amics em diuen que en Montilla ha escrit això per acontentar els seus socis d'ERC, que el dia 7 de juny fan congrés i han de demostrar al públic que valia la pena pujar als altars els socialistes: veieu, en Montilla ja se'ns està descarant, la jugada era bona. No està mal aquesta interpretació de l'article, sobretot perquè no cau en l'autocomplaença boba d'un Pujol o d'un Tapia, però jo crec que n'hi ha una altra de més plausible, tenint en compte que el PSC sap que ERC serà sempre un partit marginal que difícilment els farà ombra.

Quan s'interpreta un text, un element que cal tenir sempre molt present és el context. Això ho diuen els lingüistes i els juristes, a l'hora d'interpretar lleis. I el context d'aquest article és ben clar: el diari "El País". D'aquí jo en dedueixo que l'article no està destinat a fer canviar d'opinió els qui manen, sinó els qui obeeixen. Perquè, efectivament, si es vol influir sobre en ZP, la manera adequada de fer-ho no és escriure al diari (fet que fins i tot pot ser interpretat com una manca de respecte, per allò de "doncs me'n vaig assabentar pel diari"), sinó negociar a alt nivell i en secret, no escampant-ho amb bombo i platerets. A mi em sembla, doncs, que la finalitat de l'article és influir sobre la gent, sobre els lectors del diari, que són els qui no tenen accés als informes secrets.

Si un va llegint l'evolució del PSC aquests darrers mesos, veu clar que l'objectiu que s'han proposat és fer fora CiU de qualsevol centre de poder i col·locar-se ells, com diuen, en "la nova centralitat". Pràcticament tota l'acció de govern del PSC està orientada actualment cap a aquest objectiu, d'altra banda fàcil d'assolir, atès que només el PSC és actualment capaç d'omplir estadis i camps de futbol a casa nostra.

Per tal d'aconseguir-lo, cal d'una banda mostrar-se lleugerament espanyolista, per no perdre vots pel sector Ciutadans i, per l'altra, moderadament catalanista, per guanyar-ne de CiU o d'ERC. Per això la política del PSC oscil·la entre aquestes dues tendències: d'una banda, l'ajuntament de Tarragona demanda els autors de les guixades a favor de Franki -manifestació d'espanyolisme "guai", atès que tothom està d'acord, més o menys, que no cal fer actes vandàlics-; de l'altra, reclama diners, manifestació de catalanisme igualment "guai", ja que tothom veu bé que hi hagi més pasta, encara que porti un toro com una catedral al cotxe. Sobretot que tot sigui "chikiguai".

Ara, doncs, ha tocat una manifestació de catalanisme, amb la qual han guanyat uns quants vots d'antics simpatitzants de CiU o ERC. Tanmateix, és una manifestació absolutament buida, sense cap mena de conseqüència jurídica ni cap tipus de continuïtat: un dels milers d'articles que es publiquen cada dia als diaris (d'altra banda classificable dins del grup de "fluixets"), que queden oblidats l'endemà mateix, quan ja han passat tot de coses noves.

Al meu entendre, en ZP ja té pensat que aviat, enlloc de robar-nos-ho gairebé tot, ens robarà només, posem per cas, el 95%. La successió de fets va, doncs, d'aquesta manera: en ZP truca a en Montilla i li diu que es faci l'enfadat i, sobretot, que se n'assabenti tothom; el diari amic El País és un bon lloc per comunicar-ho; després, s'escenifiquen negociacions i es fa veure que s'ha escoltat Catalunya; finalment, quan arriba la propina se celebra amb grans alegrois la capacitat negociadora d'en Montilla. És aleshores quan es pot atacar ERC i CiU, als quals ja s'al·ludeix veladament en l'article com a "Lega Nord": ho veieu, com els catalans no tenen raó, si en ZP sempre ens fa cas, home. Com hi pot haver gent que encara no ho vegi, i no ens voti.

Convergents gais

2008-05-12T19:43:00.005+02:00

El meu amic virtual Miquel Saumell diu que avui tenia pensat escriure sobre els convergais, la nova sectorial homòfila de Convergència, però que no ho fa perquè, en solidaritat amb alguns països d'Europa, en què avui és festa, prefereix descansar (http://elradardesarria.blogspot.com/). Convida, tanmateix, a pronunciar-nos sobre el tema, cosa que faig obedient.

A Europa, la dreta i l'esquerra fan exactament i des de fa temps la mateixa política. La diferència entre dreta i esquerra ja no és d'ideologia, sinó de persones: per atzar, en alguns països europeus hi ha un grupet de gent més ben preparada a la dreta i, en d'altres, a l'inrevés. Tant els uns com els altres resolen els problemes amb les mateixes solucions, que tendeixen a imitar malament els Estats Units i que els converteixen, doncs, en una mena de dreta esquerranosa o esquerra dretana.

En aquestes circumstàncies, les diferències entre els partits són de maquillatge, són externes, i es basen en foteses, bajanades o superficialitats. El nucli important del pensament, i la política que se'n deriva, és exactament el mateix; les diferències superficials entre dreta i esquerra són igualment cada cop menys nombroses, i es basen en tres o quatre qüestions que no tenen la més mínima importància per al país. Per exemple, una actitud més o menys bel·ligerant cap a l'Església.

Dintre d'aquestes diferències superficials, hi ha l'actitud envers l'homosexualitat. Tant la dreta com l'esquerra tenen un percentatge d'homosexuals que raneja el 5%, que és el que l'informe Kinsey diu que hi ha a la humanitat. Tant els polítics dretans com els esquerrans s'alliten amb els seus amants, pagant o no, i els tracten amb el mateix afecte o desafecte. Tanmateix, els uns, vençut l'Instant -com diria en Foix- surten per la tele i diuen que se senten orgullosos de ser gais, mentre que els altres, quan hi surten, és per dir-hi que els repugna que dos homes es puguin fer un petó, portant encara saliva a la boca. Només és una qüestió del grau d'hipocresia que vulguis posar a la teva vida, en cap cas de tendència ideològica o sexual.

A Europa sempre hi ha hagut homosexuals i aquests sempre han alliberat el seu desig igual que els heterosexuals. Independentment del que han dit les lleis en cada moment, mai no s'ha prohibit que, en la foscor d'una sagristia, per exemple, s'ajuntessin dos cossos ardents per obeir l'única gran, implacable i definitiva llei, que és la del desig. És cert que alguns han anat a parar a la foguera, però no més, posem per cas, que multitud de dones innocents que han estat titllades de bruixes i, en conseqüència, en virtut d'aquest concepte jurídic tan poc determinat, exterminades i anorreades.

Igualment ara, ningú no prohibeix que, a Catalunya, es practiquin tota mena d'actes homosexuals, amb la varietat que es vulgui, amb qui es vulgui i a l'hora que es vulgui. Entreu, per exemple, al xat de Chueca i, si teniu la sort que agradeu a algú, aquesta mateixa tarda ja podreu compartir el llit amb algú del vostre sexe.

Bé, essent així les coses, s'esdevé que aquest tema resulta tanmateix sensible, i la postura que hi adoptis ja et fa ser progre o no. Si defenses, per exemple, la independència de Catalunya, i t'arrisques a anar a la presó, com el pobre Franki, ets, ras i curt, un fanàtic. En canvi, si dius que és una vergonya que els gais siguin estigmatitzats, esdevens un heroi, un campió de la llibertat i el progrés humà. Per tant, està clar el que ha de fer CiU: ser el partit més gai de tots, crear sectorials gais arreu del país, posar d'ajudant d'en Mas un homosexual reconegut. I, sobretot, escampar-ho, tenint en compte que els socialistes tenen tots els mitjans del país al seu favor, per terra, mar i aire, i els convergents, només el full parroquial.

Fa uns dies ja vaig aconsellar a l'Artur Mas que abaixés el nivell i introduís en el seu discurs elements absolutament irrellevants però que són els que entén la gent i fa simpàtics els partits, i sembla que ho estan veient. Per tant, només puc felicitar en Mas per aquesta decisió, advertint-lo però que la tracti amb rigor, perquè una mateixa cosa, si la fan els socialistes és una heroïcitat, i si la fa CiU o ERC és un intent desesperat per no desaparèixer del mapa.

I, per cert -però això vindrà en un altre article-: per a quan el vot per als immigrants, amics de CiU? Que no veieu que està al caure i el primer que el defensi aferrissadament s'endurà tots els José Augustos, Mohamets i Marías Gracielas? Pitjor que els votants catalans no ho faran, i almenys us traureu la fama de racistes, que ara s'està estenent com una taca d'oli contra tots aquells que estimem el país i ens diem, per tant, catalanistes.

Zafón zapatero

2008-05-12T01:51:00.004+02:00

El juego del ángel, de Ruiz Zafón. El llibre té un èxit espectacular: se'n fan més de cinc-centes mil còpies. Se'n van com el pa beneit: la gent s'agombola al voltant de l'escriptor, esdevingut no pas escriptor, sinó heroi. Heroi nacional, héroe del silencio. El volen tocar, en llargues cues, com qui toca un sant. Com qui besa els peus del nen Jesús a la missa del gall, li llencen tota mena de floretes per Sant Jordi. Adoren Jesucrist en una societat laica.

L'autor és rebut al Liceu, on presenta el llibre. Dos-cents periodistes escolten les paraules del profeta. No sabem si és Shakespeare, però s'assembla a Rockefeller: escriu un mot i en cauen deu euros. L'escriptor no és un artista, és una màquina de fer milions. Cal divinitzar-lo.

Encara li fan un altre favor: es llegeixen el seu llibre i se'l saben. Favor raríssim i extraordinari per a un escriptor: que algú llegeixi el que escrius, que se'n parli, que et citin: "ah sí, això em recorda en Zafón, que ja diu que..."; "oi tant, sortia al Zafón això. S'explica tan bé!".

I és que en Zafón és la traducció en literatura de la societat socialista. Una societat estranya en la qual no llegeix ningú però es conserva, en canvi, la relíquia de Sant Jordi. Un país en què la lectura cau un únic dia a l'any, talment la pluja, reservada també un dia de cada tres-cents seixanta-cinc, talment un bolet preciosíssim que neix per atzar i raríssim. I llavors, tot són corredisses: haig de regalar un llibre però no en veig cap des de l'any passat. Quin es porta, ara? Que tingui una mica d'intriga, una mica de sexe, una mica d'humor; que tingui frases curtes, que s'entengui; que estigui ambientat a casa nostra, que si no em perdo, i a més és Sant Jordi. En Zafón, en definitiva.

El llibre de Zafón és una mostra de la nova literatura. Literatura per a no lectors, literatura de consum d'un dia, literatura per a una societat que té el cap en un altre lloc i que un dia a l'any recorda un costum antiquíssim i anòmal en l'era TIC.

Talment en ZP: en una societat desinteressada per la política, cauen eleccions cada quatre anys. Llavors votes el que vota tothom, igual que cada any compres i llegeixes el que llegeix tothom. Una cosa que estigui arregladeta, qu no sigui gaire extrema ni per un cantó ni per l'altre i que et permeti passar desapercebut entre el ramat, mentre et dediques a parlar pel MSN, que és el que en relitat t'interessa.

Reflexionant i contradint, en part, en Josep Piqué

2008-05-10T21:19:00.003+02:00

Amb aquest article reprenc les meves col·laboracions al blog, que tant trobava a faltar (és a dir, la meva comunicació amb vosaltres, amics, que tant trobava a faltar). Us agraeixo l'interès que heu mostrat arran de la meva absència i us comunico com a desgreuge que, durant aquest període -a més de ser funcionari, com em retreu el meu amic Víctor- he acabat dos llibres, un dels quals podeu trobar a http://llatidequart.blogspot.com/. Espero que ara les editorials en tindran prou que treballi deu hores al dia, i no me'n demanaran quinze o setze, com aquest darrer mes.

Ahir divendres va sortir a l’Avui un article d’en Josep Piqué que ha portat una certa polèmica. El podeu llegir a http://paper.avui.cat/article/politica/125700/cap/on/va/catalunya.html.

Cal indicar, d’una banda, que l’article s’inclou dins d’una sèrie molt brillant intitulada “Cap a on va Catalunya?”: avui mateix n’hi ha un de Joan Solà que també caldria llegir, i el de la Patrícia Gabancho també estava molt bé. De l’altra, el que diu en Piqué tampoc no és res que no hagi dit molta gent, per la qual cosa sorprèn una mica que hagi causat tant d’enrenou.

En tot cas, em ve de gust comentar-lo, perquè com a mínim té idees d’una certa volada que permeten el debat. Precisament l’arma dels socialistes és que neguen el debat: movent-se en el terreny de les consignes, del “si no em votes ets un fatxa” han creat una veritable dictadura ideològica en la qual ens movem malament els partidaris de la paraula, i troben el terreny abonat els embaucadors, els trileros, els balladors de chiki-chiki.

Piqué pensa que Catalunya ha entrat en una lleu però irreversible decadència. Tal com està la situació actualment, té sens dubte raó, però també cal tenir en compte que la història fa girs totalment inesperats, i potser el que vivim ara serà molt diferent dintre de cinc anys. Tinguem en compte que Catalunya és un país de fanàtics i ignorants, o de fanàtics ignorants, més ben dit: la generació dels meus avis no es movia de l’església, la dels meus hipotètics fills no sap si Jesucrist era fill de Déu o a l’inrevés. Dintre d’aquest fanatisme, ara toca una època d’espanyolisme banal, però res no ens assegura que la truita no es pugui capgirar, quan es vegi que la puixança d’Espanya era merament aparent, i els toros es vagin amansint a mesura que no s’amassa ciment a la costa.

Al meu entendre, Piqué barreja conceptes. Hi ha elements que detecta bé –repeteixo que no amb una clarividència que no tinguin també altres, però bé al capdavall. Per exemple: que a Catalunya manca lideratge; que l’esperit empresarial català no existeix o està molt tocat, que hi ha un cofoisme o autocomplaença excessius, que no s’aposta per la modernització de l’economia, que la societat civil està adormida, que no hi ha ganes de treballar. Tot això està molt bé: hem de fer una reflexió profunda sobre això i invertir radicalment la tendència, perquè si no ho fem segur que el país anirà baixant pel pendent. Cal agrair a Piqué que ho hagi vist, que ho hagi dit i que ho hagi dit amb passió: en el to amarg de les seves paraules es detecta un amor per Catalunya que no he vist mai, per exemple, en cap dels socialistes que infesten la Generalitat.

Ara bé, penso que Piqué s’equivoca en aportar solucions. Piqué ve a dir que el que ens cal és deixar-nos de falòrnies i acceptar finalment l’espanyolitat sense complexos. Proposa una unió sinèrgica amb Madrid per fer front a la globalització, perquè “Europa és cada cop més perifèrica i més irrellevant, econòmicament, políticament i estratègicament. I Espanya, òbviament, situada en aquest context. Ja no som, ni tornarem a ser, la vuitena economia del món, i encara que serem, durant molt temps, un dels països més pròspers del planeta, cada vegada més, pintarem menys”.

En primer lloc, crec que cada país ha de conèixer les seves possibilitats i actuar d’acord amb aquestes. Que Europa cada cop pinti menys al món, i que ni tan sols els Estats Units tinguin el paper que havien representat a mitjan segle XX (ho denuncia Piqué en un altre paràgraf) no és ni culpa de Catalunya, ni està en mans nostres de resoldre-ho. Trobar alguna solució a aquest problema de gran abast, si és que n’hi ha alguna, és obra de la UE o de la UE i els Estats Units junts, no de Catalunya. Sembla que en algun moment es crea com una mena de connexió entre aquesta decadència europea i el desig de molts catalans de ser independents i, desgraciadament, no n’hi ha cap. Dic desgraciadament perquè això ens obliga a reflexionar sobre la nostra absoluta insignificança.

En segon lloc, s’insisteix molt en la queixa de Catalunya contra el maltractament de Madrid, que segons Piqué és un concepte “jurídicament indeterminat” i serveix per a amagar les pròpies deficiències del país. No hi estic d’acord: és cert que el clima general és de molt poca implicació, de molt poca iniciativa econòmica i empresarial, de funcionarització creixent. És un problema greu. Però és un problema independent de l’asfíxia a què ens sotmet Espanya, que sens dubte existeix i no és res de jurídicament indeterminat: quan el Tribunal Constitucional diu que no s’ha de respectar la voluntat del poble de Catalunya, manifestada amb majoria absoluta tant al Parlament com a les urnes, i que és més vàlida l’opinió de vuit o nou juristes madrilenys que la de milions de catalans, que van deixar ben clar què pensaven sobre l’Estatut, no estem parlant d’un Madrid irreal o indeterminat, sinó d’un carrer concret de la capital d’Espanya, on hi ha la seu del Tribunal Constitucional, i d’uns jutges que igualment tenen noms i cognoms. És un cas evident, juntament amb molts altres que es poden anar llegint cada dia, que demostren que hi ha una tensió importantíssima de poders i una voluntat d’uns territoris de dominar sobre altres.

Madrid no és un concepte inexistent sinó una poderosa estructura de poder una de les finalitats bàsiques de la qual és mantenir Espanya unida en benefici d’una cultura, d’una economia i d’uns valors que no són els nostres i així, per exemple, quan el Saló Gaudí va ser desplaçat en ple èxit cap a Madrid, en favor del Cibeles, no és perquè els catalans fossin mandrosos o ineficients (o, en tot cas, més mandrosos o ineficients que els seus substituts madrilenys) sinó perquè, mitjançant una decisió política, es va voler potenciar artificialment un territori sobre un altre. Cal tenir molt present això si volem detectar l’arrel del problema, perquè, si seguíssim el senyor Piqué, ens podríem trobar que, per tal d’ajudar Europa i d’ajudar Espanya, renunciaríem a la llengua i a la voluntat d’existir i, al final, ens trobaríem arrasats del mapa i, a més, en una Europa igualment marginal dintre del món.

En Piqué aconsella com a fórmula per a superar la crisi “més Espanya”. Crec que s’equivoca de mig a mig, perquè precisament la fórmula és la contrària: menys Espanya. Hi ha una comparació que s’entén bé: quan fan més coses, a la vida, les persones, quan són petites i els pares els diuen el que han de fer, o quan, ja adultes, se senten mestresses del seu destí i proposen solucions autònomes? No sé quina és l’experiència de cadascú, però la meva sens dubte és que les poques coses bones que he fet han estat quan no he estat sota la tutela de ningú i he vist que la meva voluntat podia tenir un cert impacte. Això m’ha fet adult –i, per tant, responsable, aquesta qualitat que encertadament en Piqué troba a faltar tant en la societat catalana.

A Catalunya hi ha un gruix de gent, que no és majoritari però que sí que és l’únic que pot tirar el país endavant, perquè és l’únic que té els requisits per a fer-ho (preparació, amor a la terra, voluntat de fer coses), que no se sent representada pel marc jurídic actual i es podria implicar molt més si sentís que el seu país és tractat d’igual a igual amb els altres. Recordo per exemple com va ser de dolorós per a un europeista convençut com jo haver de votar no al projecte de constitució europea senzillament perquè no respectava la veu de Catalunya a les institucions europees, i feia extremadament difícil el naixement de nous estats a la Unió Europea. Jo m’hauria implicat molt més amb Europa si sentís que hi puc participar com el que sóc, i no mediatitzat sempre per Madrid –és a dir, tergiversada la meva voluntat, perquè Espanya defensa interessos espanyols per damunt d’interessos europeus i, per tant, afavorir Europa, en les nostres circumstàncies i en aquest país representa, inevitablement, contribuir a enfortir els vincles d’espanyolitat i de desplaçament del nostre poder econòmic.

Penso, en definitiva, que l’anàlisi d’en Piqué es pot deixar intacta, però cal canviar-ne la conclusió: l’apatia de la societat catalana es combat fent-la més responsable, més senyora del seu destí. Si Catalunya s’il•lusiona veient que el que vol es pot fer realitat, també tindrà la força d’aportar idees al món i de contribuir –des de la seva modèstia territorial– al progrés d’Europa. Si, com ara, té la sensació que tot el que vol li acaba essent escamotejat, s’infantilitzarà encara més, perdrà les ganes de fer coses i, veient-se en retrocés, no respectada i substituïda la seva manera de ser per una altra, només contribuirà a la decadència i apatia d’Occident.

Petit comunicat

2008-04-08T00:56:00.002+02:00

Aquests dies tinc una allau de feina d'aquelles que es produeixen de tant en tant, i per això, sentint-ho molt, no puc escriure al blog. És una pena perquè no us ho mereixeu els qui em seguiu i, d'altra banda, talla la línia ascendent de lectors que havia anat tenint aquests darrers dies.

Us asseguro que així que tingui temps tornaré a escriure, però potser serà dintre de tres setmanes.

Els interessos

2008-04-01T17:48:00.004+02:00

Passejo per un passadís de l'institut, anant del Departament al lavabo. Una crida de la natura. Pel camí, sento una professora que explica: "hi ha tres classes de cucs, ho sabíeu? Els anèlids, els platelmints i els nematelmints". Sembla posar-hi passió: li deu interessar o, si més no, li deu haver interessat en algun moment de la seva vida, quan va decidir estudiar Biologia.

No sóc pas qui per a donar lliçons d'interessos: a mi mateix, el que m'interessa és marginal, és un interès aberrant. Si el meu interès professional es traduís a termes d'interès sexual, fent un paral·lelisme, seria qualificat clarament de parafília: a qui se li ocorre interessar-se pel que feien uns pobles que ja fa temps que són morts i enterrats, o llegir manuscrits i pedrotes amb lletres estrafetes que transmeten una saviesa que molt sovint ja ha estat superada.

Recordo aquella visita a casa, quan encara vivia a Barcelona, del comercial de l'editorial. Em volia vendre una enciclopèdia, i li vaig donar carabassa; una col·leció de meravelles del món, i n'hi vaig donar una altra; vídeos sobre paisatges de Catalunya, i no em deien res; una història natural amb animals i plantes, i no hi veia la gràcia. Al final, desesperat i ja a la porta, em diu: "bé, també tenim els Dietaris de la Generalitat, una col·lecció de deu volums en què anirem transcrivint les tones de paperassa que es conserven als arxius de la Generalitat des de 1413, però això, és clar, no crec que l'interessi. És una cosa molt rara". Fou aleshores quan, instintivament, vaig reaccionar de la somnolència i de l'assenció maquinal que dedicava a aquell individu, del qual no podria ara indicar cap detall.

Com sabeu els lectors habituals d'aquest blog, aquest article s'acabava amb un "vaig a classe; continuaré". Era cert: com que escric a estones perdudes -que cada cop són menys- sovint haig de deixar la feina a mig fer, i aquell dia vaig decidir publicar ja l'avanç, més que res per no autoengavanyar-me amb versions provisionals de documents.

El que passa és que els déus, de vegades, són d'una ironia infinita, i ara, aquest article sobre l'interès ja no m'interessa. Tinc ganes d'escriure sobre altres coses, que publicaré ben aviat. No sobre aquesta: al capdavall, ja hi ha un article insuperable sobre aquest tema de Joan Fuster -crec que al Diccionari per a ociosos-. Fa gràcia perdre l'interès en un article sobre l'interès. És significatiu del joc de la vida, i ajuda a prendre'ns amb més filosofia aquestes coses que, de vegades, ens semblen tan importants i ens amoïnen tant.

El catalanisme resclosit

2008-04-01T02:43:00.004+02:00

Aquests dos darrers anys, aproximadament, ha sorgit una gran quantitat de plataformes sobiranistes, independentistes o catalanistes pujades de to. N'esmento algunes de les que em vénen al cap, i que han tingut més ressò:

Fundació Catalunya Oberta
Sobirania i Progrés
Plataforma pel dret de decidir
Reagrupament.cat
Desfederem-nos
Cercle d'Estudis Sobiranistes
Refundació de la Fundació Trias Fargas

Amb una paciència infinita, he anat escrivint a totes aquestes iniciatives així que n'he tingut coneixement. Els he felicitat, els he enviat el meu currículum (que inclou un màster pel centre més important del món en Dret europeu) i els he indicat que posava a la seva disposició tot el meu temps, tota la meva il·lusió, tot el meu modest talent. Mai no he rebut cap resposta de ningú.

Comprenc algunes coses. Per exemple, que moltes vegades, darrera de noms solemnes com els de tots aquests centres, hi ha una persona o dues. El Cercle d'Estudis Sobiranistes, per exemple, són tres persones: un secretari el nom del qual ara no recordo, l'Hèctor López i l'Alfons López Tena. Entenc, doncs, que segurament falten mitjans humans per a donar resposta a les propostes.

També sóc totalment humil i no penso pas que hagi de revolucionar res. De fet, penso que seria un mal polític, i per això mai no m'he ficat en política professional. No demano pas, doncs, que tota aquesta gent em lloï i em vingui al darrere com a salvador de la pàtria.

Ara bé, si una persona, davant d'una iniciativa que presentes, se t'ofereix entusiastament, no es mereix, com a mínim, una resposta? I si sembla que no és imbècil del tot, és perdre tant de temps quedar-hi una tarda i veure quines idees et pot aportar, ni que sigui per a aprofitar-ne una o dues? No, no sembla pas el cas.

Algunes d'aquestes fundacions diuen que estan pensant. Mireu, per exemple, la Trias Fargas (http://www.fdtriasfargas.cat/), que fins i tot ha cancel·lat el seu web habitual i ha penjat un "no molesteu, que estem pensant". Però sempre pensen els mateixos, i fa la sensació que el que rumien amb tan d'afany és si ara el secretari adjunt passarà a ser coordinador de relacions exteriors o cap de premsa de la nova oficina que s'obrirà a Nova York. Ningú no pensa, pel que sembla, en com ens podem salvar tots plegats -o, si ho pensen, ho deuen fer basant-se en Prat de la Riba, perquè de catalanistes actuals, crec que en coneixen ben pocs, llevat d'ells -si és que ho són.

Lamento profundament aquest tancament, aquesta pudor de resclosit. És una de les causes del fracàs del catalanisme -no l'única, per descomptat, que el fenomen és molt complex. Comprenc que hi ha factors contra els quals no podem lluitar, com ara que Madrid ens tingui agafats pels collons i ens digui fins les gotes d'aigua que podem consumir. Però algunes millores depenen només de nosaltres, i ens comportem com en una gran bacanal incestuosa, podrida i provinciana.

PD: Salvo d'aquestes crítiques el Sr. Artur Mas, que contesta els meus correus, el Sr. Lluís Rovira Pato, que em manté al dia del que passa a Desfederem-nos.cat i, parcialment, el Cercle d'Estuis Sobiranistes, que mai no m'ha contestat però que, en canvi, m'envia els diversos estudis que fan i que publiquen en PDF.

Propaganda

2008-03-31T14:33:00.002+02:00

Avui en dia, la propaganda està molt mal vista. Els anuncis són considerats una agressió: què em voldrà vendre aquest, ara?

Tanmateix, la propaganda és útil: fa conèixer les coses. En el meu cas, a més, és gratuïta del tot: difonc allò que em sembla bo, sense demanar al lector altra cosa que la dedicació d'uns minuts a la lectura de la meva proposta. Si no li agrada, pot tancar i anar a veure Tele 5.

Bé, resulta que un grup d'exalumnes de l'institut han decidit muntar una revista de cultura, que està molt bé. És:

www.mistura.cat

Els aniria bé tenir col·laboradors i, com que compto amb gent il·lustre entre els lectors d'aquest blog, em permeto fer-vos-ho saber.

Espero que us animeu a col·laborar amb gent jove que té iniciatives i ganes de fer coses. De moment, toca una llarga etapa de decadència del país, que tot just acabem de començar, però aquests joves ens mantindran la flama, i gràcies a ella, algun dia, potser renaixerem.

Els bolets verinosos

2008-03-31T01:12:00.005+02:00

"Dóna'm el MSN que t'agrego". Quantes vegades no es deu pronunciar aquesta frase, cada dia! La gent, ara, ja no es coneix; ja no s'hi surt; ja no s'hi lliga: s'agrega. El verb "agregar" explica bé la manera de relacionar-nos que tenim al segle XXI: posar noms a la pila del greix, com més millor. Quants en tens, tu? Jo en tinc dos-cents d'agregats, tu només cent. Et guanyo. Jo tinc més noms, no més persones. Però les persones triomfem amb els noms, o no? Què són, actualment, Shakespeare o Bach, sinó un parell de noms? Que en canviaria si la integral de la seva obra fos atribuïda, respectivament, a Antonio López i a Paco Martínez? Probablement, res.

Obres el MSN i et surten noms. Molts noms, i curiosos: lachicadelosojosdetigresa@hotmail.com, soyelmasmalodebarcelona@hotmail.com, lobezno69@hotmail.com, maria_1_69_43_xx_bcn@hotmail.com. Noms llargs, amb connotacions entre eròtiques i transgressores, influïts per les sèries i les músiques actuals, i amb un elevat percentatge de nombres incorporats (normalment, el 69) i de signes tipogràfics diversos que permeten esgrafiar els ordinadors: x, (, ), =, *, !, &, %.

De tota aquesta massa de gent, normalment no en sabem res. No obren mai, no saluden mai, no hi són, el seu estat és sempre "Salí a comer", "No disponible", "Vuelvo enseguida". De vegades, tornen al cap de dos anys. Si els obres tu, tampoc no hi sol haver mai èxit: "Ai, ara sí que m'agafes en mal moment. Anava a sopar. Adéu". La gent menja molt, s'alimenta: sempre està entretinguda sopant, dinant, berenant, esmorzant.

S'esdevé, tanmateix, que de vegades has anat a fer una becaina o has sortit una estona i trobes que lachicadelosojosdetigresa@hotmail.com t'ha obert. Et trobes tot un monòleg dibuixat a la pantalla:

-Hola.
-Hola.
-Hola?
-Que no hi ets?
-Brunzit.
-Ei, hola?
-Brunzit.
-On ets?
-Bé, veig que no hi ets.
-Hola?
-Brunzit.
-Brunzit.
-És que m'hauries d'ajudar en una cosa.

Llavors arribes, llegeixes la darrera línia i ho entens tot: vol ajuda. Per això estava tan desesperada. Contestes i, normalment, replica de seguida. Va al gra: "escolta, tu saps com puc inserir aquesta imatge en aquest document?"; "escolta, em pots traduir aquest text alemany? Només són tres pàgines. Gràcies"; "escolta, tinc una amiga que busca pis a Barcelona, però ha de ser al carrer de Robadors. En coneixes cap [de pis]?"; "escolta, saps on podria trobar informació sobre Claude Debussy?".

Moltes preguntes i molta feina gratuïta, i poques respostes per a les teves, de preguntes. Segons el dia, contestes i la fas, aquesta feina; hi ha dies en què no tens tant d'humor i et treus les puces de sobre, cosa d'altra banda no fàcil, perquè la insistència és gran i dura fins que a lachicadelosojosdetigresa@hotmail.com li entra algú altre, que serà objecte de la mateixa pregunta, del mateix brunzit i, potser, de la mateixa resposta.

El MSN és com un camp de cards amb algun lliri al mig. Llir entre cards, lo meu poder no fa. I, de tant en tant, bolets que hi neixen. Bolets verinosos, que manifesten tot l'egoisme humà emparats en la protecció de la pantalla. Bolets que no hi tornaran a ser fins que un dia, precisament quan hagis tornat a anar a comprar, et busquin desesperadament demanant-te si tens cap versió pirata del Panda.

Text del Cyrano a: http://www.gutenberg.org/files/1256/1256-8.txt

La dutxa

2008-03-30T01:47:00.004+01:00

Quina dutxa més agradable, després d'hores de treball amb l'ordinador. És tard, però me la mereixia: una hora a sota del mànec, que deixava anar generós aigua abundosa. Ara freda, ara una mica tèbia, ara calenta del tot. Ara freda un altre cop: quin contrast! I ara, una mica tèbia, que regalimi plàcidament per la pell i la vagi amarant amb la seva potència salvífica. Tornem-hi amb la calenta, fins que no puc aguantar més i gairebé m'escaldo. I freda i calenta, i tèbia llargues estones.

La corba del nas regalima de gotetes, i entre les parpelles se n'hi han refugiat unes quantes. Les cavitats de les orelles són humides del tot: s'han omplert d'aigua, que hi roman i joguineja per les tortuositats. Els cabells, el pèl del cos, tot ell xop d'aigua, que la vol retenir avariciosament, i aigua també entre les ungles, pels dits dels peus, que gaudeixen amb el bassal abundós que s'ha format a la banyera.

Venien milions d'immigrants, i a tots els dàveu acollida. Sigueu benvinguts: passeu, passeu, que veureu la Sagrada Família amb "son et lumière". Ara són molts, i es dutxen cada dia, i beuen, i es renten els cotxarros. No plovia, però no pensàveu pas que calgués fer res: en Picó no era de la Catalunya optimista, quins plastes aquests catalans, sempre queixant-se. Eixamplàveu els pobles i els duplicàveu: de Malgrats ara no en tenim un, sinó dos: n'ha fet tot un, tota soleta, l'alcaldessa socialista, menjant-se la meitat de les terres que separaven la població de Blanes. Calia mantenir els ajuntaments, calien llicències d'obres.

Ara no tenim aigua. Volíeu fets i no paraules i no tenim ni el fet més bàsic, que és poder rentar-nos el cul. No volíeu nacionalisme, però de set en té tant en Carod-Rovira com l'Albert Rivera. I ara tot són corredisses, en busqueu a sota de les pendres: xucleu el Segre, la Muga, la Tordera, tots ells rius paupèrrims, rierols més secs que les butxaques dels catalans. No sabeu francès, i tampoc no en podeu anar a demanar a França.

Tot Catalunya vol que la gestioneu. Us ho demanen els pobles, les comarques, les províncies, la Generalitat, l'Estat: milions de persones us han ficat la mà a l'urna i us han obert la boca perquè els donéssiu la Catalunya social, i ara fins l'aigua i tot els negueu.

Ara fareu campanyes per a carregar-nos el mort a nosaltres. Ens putejareu amb restriccions i amb anuncis de capellà dient-nos que l'aigua és un bé escàs i culpabilitzant-nos a nosaltres de la vostra inèpcia. Però jo, mentre no em talleu l'aigua del tot, em remullaré com un bacallà, nedaré i tot a casa meva, em faré una dutxa cada vegada que em senti una mica estressat. Rentaré el cotxe cada dia, que estigui sempre ben brillant i faci goig. Les rentadores aniran amunt i avall: una peça de roba, si es porta més d'un dia, fa pudor. I la nevera serà un canvi constant d'ampolles, que es buidaran amb una facilitat admirable: com m'ho agrairan els ronyons, quantes vegades estiraré de la cadena!

I si teniu algun maldecap, ja us apanyareu, que per això milions de persones us consideren els millors gestors, i per això ens acrivilleu amb impostos. A mi no m'engalipareu pas, ni em farà cap llàstima que el país s'assequi del tot. Ja s'ha assecat en molts altres aspectes, i fins ara sempre us han rigut la gracieta, tothom.

Les paraules impures

2008-03-27T16:12:00.005+01:00

Per natura, una quarta part de la població té tendència a buscar la metafísca de butxaca, la discussió sobre la sopa d'all, evitant en tot moment la feina dura.

Aquesta part de la població ha existit sempre. Abans es feien capellans: aneu als antics seminaris de la Seu d'Urgell, de Girona, de Vic, de Tarragona i veureu que, tot i no ser capitals amb gaire població, tenen uns seminaris espectaculars, pels quals temps era temps van vagarejar centenars de protodevots.

Ara, aquesta gent s'ha refugiat sia en la política, sia en la universitat o pseudouniversitat i, d'aquesta manera, publica una quantitat ingent de porqueria sobre la influència del gènere en l'establiment de relacions virtuals metge-infermera, o els nous corrents esteticoliteraris derivats de la metafísica conceptual de l'art pre- i postvisual.

Dintre de la immensa quantitat d'informes que es publiquen diàriament, i que paguem entre tots perquè vagin de l'editorial a les escombraries, ahir se'n va presentar un sobre l'explotació sexual a la infància i l'adolescència. Com a mínim, és curiós: han sabut triar un tema en el qual no incidiran el més mínim, però té un cert morbo, que pot atraure la curiositat d'alguns lectors i les subvencions d'alguna conselleria.

En el resum que en fa l'Avui, llegeixo una frase que em sembla curiosa. És una de les grans conclusions de l'estudi: "no ha de ser preocupant si un menor es masturba; sí que ho ha de ser si, a més, coneix paraules que no cal que sàpiga per l'edat". O sigui, si el nano es fa una palla i diu "goita quina llet que em surt", cap problema; ens hem de preocupar, en canvi, si comenta: "ara, dels testicles, passant pel conducte deferent, sortirà primer un líquid preseminal i, després, seminal del tot; farà camí per la uretra i inflarà el gland, que mogut per una mà compulsiva, alliberarà el líquid, amb un escrot tibant".

Les mares sempre han mirat, quan feien el llit dels seus fills, si hi veien cap cèrcol que denotés algun pensament impur, covat en les foscors de la nit. Ara hauran de parar molt bé l'orella, també, al que diuen, no sigui cas que hi trobin algun tecnicisme inadequat. I és que cal ser molt culte per a sobreviure en aquesta societat tan inculta.

Casar-se per poders

2008-03-27T01:26:00.004+01:00

Quan un professor explica als nens petits que, a l'edat mitjana, les dones eren casades amb marits que no coneixien i que no sabien si podrien estimar, solen contestar que troben la solució molt injusta i que repugna el seu sentiment del decòrum i de l'amor correspost. Aquests nens petits, tanmateix, perpetuen de grans el mecanisme del casament per poders, quan van a votar.

Avui m'he trobat amb un cas curiosíssim. Dissortadament, la victòria aclaparadora del PSOE no obeeix només a aquest motiu, sinó que denota una espanyolització molt profuda de la nostra societat, però també hi ha una part d'això que explicaré ara.

M'ha agregat al MSN una exalumna que em volia fer una colla de preguntes i a la qual havia de passar tot d'informació. Com sabrà el lector que faci servir MSN, aquest mecanisme incorpora una finestreta en la qual la gent sol posar la seva fotografia. Jo hi poso friquis, que van canviant segons el dia. Avui tocava la Chacón.

Em diu l'exalumna:
-Qui és aquesta noia que tens aquí?
Li contesto:
-La Chacón, home, que no la coneixes?
Em diu:
-No, qui és?
Replico:
-Doncs la candidata pel PSOE a la província de Barcelona, que va guanyar.
I diu:
-Ah, és cert, ja deia jo que em sonava molt. Però és que a mi, la política no m'interessa gaire.
Contesto ara:
-Tranquil·la, no passa res, no ens ha pas d'agradar a tots. Llavors, no vas anar a votar, no?
Engalta:
-Sí, sí.
Hi torno:
-I a qui vas votar, si es pot saber?
Escriu:
-Doncs al PSOE, per aturar els fatxes.

Em cau l'ànima als peus. Ha dipositat la confiança en una persona que no sap ni reconèixer. És fort, eh?

Sort que no li he parlat de CiU i ERC. M'hauria dit que a ella el que li preocupa és poder pagar la hipoteca i no el nacionalisme. No sap, la pobra, que des que hem tingut aquesta conversa Espanya ja li ha fotut 50 euros.

"Havia idealitzat molt la universitat"

2008-03-25T23:54:00.006+01:00

És el títol d'un petit reportatge que apareix a la pàgina 33 de l'edició de diumenge de l'Avui. Es veu que molts estudiants havien idealitzat la universitat i, quan troben el que hi ha, es desenganyen.

Comparteixo el desengany: jo també l'havia idealitzada i ara, si tingués una empresa, mai no contractaria un professor d'universitat. Segur que me l'ensorraria. Però el motiu és diferent: jo me'n vaig desenganyar perquè hi buscava coneixement i només hi vaig trobar ignorància i mandra. Els nois d'ara, en canvi, s'han desenganyat per un altre motiu. Seguim el diari.

La Montse Rodríguez [nom canviat per la Redacció] diu que s'imaginava "un espai de creixement més enllà de les classes i amb un tipus de formació molt transversal". Tambe s'imaginava "un pati amb pancartes penjant i assemblees d'estudiants". Pobra, com li havien menjat el coco a l'ESO. Tant de parlar-hi de competències transversals i, és clar, també les buscava a la universitat. Hi deuria voler també xerrades sobre sexe segur, o col·loquis sobre seguretat viària, o continguts d'educació per a la ciutadania. Es pensava que la química era dibuixar protons i ara veu que la matèria existeix. Es pensava, igualment, que la universitat seria plena de joves rojos i separatistes que l'omplirien de pancartes i s'hi troba gent que pren apunts amb faltes d'ortografia i que els vomita el dia de l'examen sense plantejar-se en cap moment de què li ha parlat el professor.

Diu la Montse que, davant d'aquest impacte, veient que allò que hi havia no era aquell príncep blau dels seus somnis, va entrar en crisi. Un xoc emocional fort. Llavors "no estava gens motivada: la universitat es va convertir a anar de classe a la biblioteca, de la biblioteca a classe i de classe a casa". Caram, això la va deprimir tant? I quin trajecte pensava fer, doncs, a la universitat? Del bar a l'after, de l'after a la carpa, i de la carpa a casa? Tan estrany és que, en una universitat, es vagi de classe a la biblioteca?

Diu que ara ja s'ho passa més bé, perquè s'ha canviat a la Pompeu Fabra, i va a la universitat, "però no sempre a fer classe". Deu haver trobat parella, ja? Munten farres bestials, a la Pompeu? No ho sabia pas. Potser regalen els tiquets de menjar a la cantina, com feia la Universitat de Girona, o organitzen excursions "all included".

L'altre cas que es comenta en l'article és el de l'Eulàlia Pérez [nom canviat per la Reacció]. La noia va començar fa dos anys Treball Social a la Rovira i Virgili, i no li va agradar. Motiu: "venint de Palamós, es va haver d'instal·lar en un pis d'estudiants amb dues noies més i l'odissea del viatge li impedia pujar a veure la família i els amics tots els caps de setmana". Estic d'acord que el viatge era una odissea: a Catalunya, de Tarragona a Palamós només s'hi pot anar amb burro. Però realment li calia anar a veure la família tots els caps de setmana? Tant s'enyorava? Nena, que ja ets grandeta, eh? Contempla el cel clar de Tarragona, dona, que a pocs mortals els és llegut de fer-ho!

A la meva època, venien a estudiar a Barcelona gent de Lleida, de Tortosa, de Castelló, de Figueres. A l'edat mitjana, si volies anar a estudiar Medicina, havies de fer cap a Montpeller; si t'agradava el Dret, a Bolonya. Ara han d'anar a la cantonada i s'enyoren de la mama.

Diu la Mireia que la situació li ha canviat, ara: estudia un cicle formatiu a Barcelona i "tampoc no és al costat de casa, però ja és una altra història". Una altra història? Per què? Els llibres són els mateixos: vols dir que t'agraden els llibres, a tu, o la vida nocturna? I, si t'agrada tant, per què no te'n vas a Madrid? Allí sí que n'hi ha: fins a les deu del matí. Al capdavall, Barcelona no deixa de ser una ciutat grisa i provinciana. Ah, i per cert, passes d'una carrera a un cicle com qui passa del menjador a la sala d'estar. Tant se te'n fot naps com cols.

L'article de l'Avui reflecteix molt bé la condició dels joves del país: totalment despistats, sense objectius, sense nord, hedonistes, manipulables. Perdoneu si m'he fet vell abans d'hora però, si no m'equivoco, aquest article no es pot entendre d'una altra manera.

Nota: ara, sisplau, poseu-vos drets i escolteu la Cecilia Bartoli interpretant l'aria "Agitata da due venti", de Vivaldi:

Ja podeu seure.

Adéu, Carod

2008-03-25T14:15:00.003+01:00

Vilaweb indica que Carod no es presentarà a la reelecció com a president d'ERC. En el cos de la notícia, es pot llegir:

Carod ho ha definit dient que el seu era un gest de 'generositat política' i a favor 'de la unitat del partit', tot i que ha aclarit que no renunciava a ser candidat a la presidència a la Generalitat al 2010 i que no pensava deixar el govern. Carod proposa un model com el del PNB on Ibarretxe no té càrrec al partit però és el candidat a la presidència. [...]

Amb tot, VilaWeb ha pogut saber que Carod tindria la intenció d'avalar aquesta setmana dues persones de la seva confiança perquè optessin a la presidència i la secretaria general. Serien dos dirigents que no durien tants anys com ell al capdavant d'ERC, per tal d'afavorir la renovació que propugna.

ERC es torna a equivocar. Quina complicació. Que no veieu que, a la tercera línia, la gent ja s'ha perdut? Ho deixes o no ho deixes?

No coneixeu el país i per això perdeu. Com que la gent no entén el que proposes, et començaran a criticar per a tapar la seva manca de comprensió. Et diran, concretament: etarra, perquè segueixes els bascos; cadiraire, perquè renuncies a la candidatura però no al govern; trampós, perquè te'n vas però vols seguir-ho controlant tot amb els teus comparses.

Havies d'haver dit: "La nova Esquerra, el nou futur". Punt. El verb i tot hi sobra. Mira el que fan els socialistes, que seuen al teu costat.

A mi, personalment, em sap molt de greu que renunciï un polític tan culte com en Carod, l'únic que quedava (en Mas també ho és una mica). I un home de conviccions i amb algunes jugades mestres. Ho sento molt, però el país no dóna per més. Quan vulguis, vine a Pineda i parlarem de Llull i de Marc i dels qui, en vulgar, parlaren sobirà.

La Rahola

2008-03-24T17:42:00.005+01:00

Poses TV3? La Rahola. Poses Tele 5? La Rahola. Llegeixes l'Avui? La Rahola? La Vanguardia? La Rahola. El Periódico? La Rahola. La Rahola té opinions sobre tot, pontifica en totes dues llengües superant fractures absurdes entre dretes i esquerres, entre espanyolistes i catalanistes. Pecunia non olet, sí senyor.

No tinc res a dir que la Rahola tingui opinions de tantes coses: sempre hi ha gent que pensa més que els altres. Igualment, com a defensor que sóc del liberalisme, trobo molt bé que, si la contracten a tot arreu, ella vagi a tot arreu, i pari la mà sense mirar l'idioma ni el color del sobre. Ara bé, ja que opina tant, també hauria de saber, aquesta senyora, que té molta responsabilitat: que el que passi pel seu cap després pot influir en els ramats de caps de bestiar en què s'ha convertit el nostre país. Caldria, doncs, que un dia deixés la seva activitat frenètica i es parés a pensar -una tarda, no li demano pas més- si el que diu porta el país cap allí on ha d'anar.

Aquests dies, la Rahola carrega de valent contra ERC. No li costa gaire, perquè el partit és una olla de grills. Però és bo, acarnissar-se d'aquesta manera contra un partit que representa l'única idea que ens pot salvar? Jo mateix trobo molts aspectes de CiU que no m'agraden gens, i els callo tant com puc per patriotisme: més enllà de CiU, hi ha PP. No cal dir res més.

Em fa l'efecte que la Rahola és una mostra d'un especimen que està proliferant molt en el nostre país, darrerament. És el pseudoprogre. La moda fa que estigui bé ser antisistema; la por fa que no es puguin qüestionar determinades coses; el resultat de la combinació es diu pseudoprogressisme.

Aquest moviment consisteix a fer-se l'avançat, a defensar les idees "cool", però a no sortir mai de la superficialitat del que, en el fons, ja està políticament ben vist. Vinga a cridar sobre la igualtat de les dones, que si a no sé quin país no sé que els fan, i que és una vergonya: el public s'excita davant de la verborrea i, en acabar el debat, poc li falta per agafar escopetes i començar a matar marits. Però és realment un tema compromès, la defensa de la dona, actualment? Encara queda algú amb dos dits de seny que consideri que l'home és superior pel fet de tenir una peça més, i en un lloc tan incòmode? És un debat del segle XXI o del segle XIX, la igualtat de sexes? Per què interessa tant prolongar-lo?

El mateix passa amb ERC: és fàcil posar-se amb quatre desgraciats que controlen quatre conselleries des de les quals no poden fer res més que repartir-se les engrunes que ens llença Madrid. Tites, tites. Però i atacar el Consell General del Poder Judicial? I el Tribunal Constitucional? I els serveis d'intel·ligència espanyola? I Ibèria, que va traient els vols de Barcelona i els porta un a un a Madrid? I Antena 3 i Tele 5, que ens desmunten els valors i ens destrossen els joves? I el Consell d'Estat, i els alts funcionaris, i l'exèrcit?

No, aquí no la hi veureu pas, la Rahola. Un progre no s'ha pas de preocupar d'aquestes coses. Tampoc no les entendria ningú. Més val acarnissar-se contra els febles i deixar que els forts vagin fent la seva. Això sí, la roba, que no sembli pas encarcarada; els cabells, esbullats i els adjectius, si pot ser ben aguts, perquè creixin les audiències i els sobres siguin més gruixuts.

PD: He enviat aquest missatge a la Pilar Rahola no pas amb cap intenció d'ultratjar-la, sinó amb la bona voluntat de fer-la reflexionar sobre el seu comportament, i demanant-li que posi la seva verborrea al servei de les causes que comprometen realment el futur del país, no si en Pau es casa amb en Pere, als quals desitjo felicitat eterna.

La comèdia

2008-03-23T17:29:00.004+01:00

Dinar de la mona, avui. Crec que, normalment, es fa dilluns, però com que tota la meva família ha de marxar a Barcelona demà, s'ha avançat la data. Alguns comentaris polítics que deixo per a un altre dia, així el CSI podrà descansar, avui. I, en canvi, una curiosa observació moral.

Una de les famílies assistents, que són els tiets o els nebots o els cosins de no sé qui, està formada per marit, muller i un nen. El marit, fa temps, fou despatxat de la feina. Motiu: en robava tot el que podia per a anar-se'n de putes. Cada dia, a l'hora que els funcionaris van a prendre el tallat, ell anava a veure la senyoreta d'Avinyó. Això va durar uns quants anys: enmig del desgavell del país, ningú no s'adonava que fotia els quartos, i cada dia a les deu ja frisava per a rebre massatges i mossegadetes amb final feliç.

Un dia es va descobrir el pastel. La multa de l'empresa fou pagada per la sogra, que tenia molts diners. Fou, si no recordo malament, de 10 milions de pessetes (a part que jo encara penso en pessetes, en aquest cas era així, perquè no hi havia euro). Després, va venir el dilema moral per a la dona: calia mantenir el matrimoni, o demanar el divorci?

Tothom -i jo mateix- li aconsellava el divorci. Ella va preferir, tanmateix, mantenir el vincle: va veure clarament que l'amor havia estat potser la causa del contracte, però no tenia res a veure amb l'objecte social de l'empresa, que era mantenir un fill. Que intel·ligent que va ser, com ens va superar a tots! Avui, el fill té 17 anys, és esportista, intel·ligent i promet. Es fa mirar. Si la mare s'hagués divorciat, el fill hauria perdut dos o tres anys pensant sobre el sentit de coses a les quals no n'hi trobarà mai. Ara no en sap res, encara, de tot això, i s'ha pogut dedicar a aprendre matemàtiques i anglès, que és el que val la pena.

Tota empresa té uns socis i una finalitat. Una fàbrica d'embotits, per exemple, reuneix en forma d'accions diners de capitalistes per a produir salsitxes. Un matrimoni ajunta un home i una dona per a produir fills. Aquesta és la veritat i, per sort, encara hi ha gent amb mentalitat del segle XIX que no es deixa entabanar per modes fugisseres.

El marit, havent dinat, ha marxat. Diu que anava a veure un partit. Hi ha clubs de prostitutes, també, a Pineda? Jo no en conec cap. En tot cas, mentre ell ara exercita el cos, jo exercito la ment i el fill mira la tele, plàcidament, com a les millors famílies. Quina tranquil·litat, quina bellesa en la mediocre vida de la nostra província! Omplim la vida de mentides i d'hipocresia i deixem que se salvin els vincles, els nusos de les coses, les estructures en què es fonamenten els dos mil anys del nostre progrés.

Pregària a Zapatero

2008-03-22T15:31:00.003+01:00

Aquests dies, Internet funciona molt malament. El MSN s'encalla; els xats es pengen; els correus es tallen al moment d'enviar-los. Tenim servida la propera crisi d'infraestructures: després de cinquanta anys de no invertir en telefonia, la xarxa catalana es desmunta per moments. Per això, modestament, se m'ha ocorregut escriure aquesta pregària a l'amo:

O Gran Sapatero
Rei dels Catalans
que t'omplim les urnes
amb cabassos grans.

Si l'AVE no arriba
no hi farà pas res:
a peu farem via
cap a Leganès.

Si la rodalia
peta pel camí
ja ho imputarem
a algun mal destí.

Si no tenim aigua
en obrir l'aixeta
és culpa de Déu
que és un bon garrepa.

Si ja no hi ha llum
al Terme Comtal
farem amb l'espelma
i un bon orinal.

Si no ens fem entendre
dient "un tallat"
direm "un cortado"
i assumpte acabat.

Si s'ensorra el temple
del Gaudí sagrat,
prou sabem que baixa
tot el que ha pujat.

Si a l'Estatutet
en treus mots i brams
en veure'l tan net
picarem de mans.

Tot serà alegria
pel teu tarannà
que és el teu "talante"
el nostre mahnà.

Però l'Internet
no ens el toquis pas
que el necessitem
per dir "komo stas?".

Sense fotologs
i amb el xat fotut
pots perdre més vots
que amb tot l'Estatut.

Gordo

2008-03-22T04:01:00.006+01:00

Són coneguts, a l'antiga Grècia, els misteris d'Eleusis, destinats a purificar els iniciats. Per mitjà d'un ritual molt estudiat però no ben conegut del tot, una sèrie de persones que avui anomenaríem directament membres d'una secta buscaven i creien trobar el coneixement del que passaria després de la mort.

Una de les parts del ritual eleusini consistia en els "gefirismoi" o "insults des del pont". Segons que sembla, la processó d'iniciands que anava d'Atenes a Eleusis, gairebé a punt d'arribar a aquest llogarret, passava pel pont que hi havia sobre el riu Cefís. Allí, una colla de persones els insultava tapant-se la cara amb una màscara, desitjant-los la mort i tota mena de malures.

Els hel·lenistes han discutit molt el significat d'aquesta part del ritual, però sembla que es tracta d'una cerimònia de caràcter apotropaic, és a dir, es tracta d'humiliar l'altre tant com es pugui per tal que, ja humil del tot, no tingui cap temptació de supèrbia i no susciti tampoc la ira dels déus.

He pensat que els joves actuals poden estar imitant una pràctica d'aquest tipus quan es diuen "gordo". Per si el lector no té gaire relació amb gent jove, indicaré que és una de les darreres tendències de saludar-se entre ells: "ey, gordo, no saludes, ¿eh?" o bé "te quiero, gordo" (totes dues frases, i altres ocurrències del mot, evidentment en versió femenina, també). Com que les paraules se les emporta el vent, aporto com a testimoni del que dic dues pàgines de fotolog:

http://www.fotolog.com/nenikos/30041006

http://www.fotolog.com/carlosmg89/42111344

Sembla ser, doncs, que els nois i noies -primíssims tots ells- intenten per mitjà de l'aplicació d'aquest adjectiu evitar que els caigui el càstig més gros que els pot enviar la ira divina, que és engreixar-se. Insultant-se ritualment, materialitzen l'amenaça en la paraula i eviten que s'acompleixi en la matèria.

Aquesta observació ens diu molt sobre la importància que els joves atorguen a l'aspecte físic, que és màxima i exclusiva. Com aquell dia que, a París, fèiem cua en un restaurant, i no hi havia pizza per a tothom. Una noia del grup, que era darrere meu i volia que n'hi hagués per a ella, va trobar la fórmula infal·lible: "ey, chicos, no cojáis la pizza que engorda mucho". En va quedar per a ella i per a un grup d'italians que venia al darrere. Clar que, a aquests, la pizza potser no els va semblar res d'extraordinari.

La feina

2008-03-21T03:50:00.010+01:00

Alguns artistes i intel·lectuals francesos del segle XIX, entre els quals Gustave Flaubert, compartien una amant, que es deia Louise Colet. A diferència d'altres escriptors, Flaubert tenia la seva amant força abandonada, especialment a l'època en què escrivia la Madame Bovary. L'amant es queixava i insistia: el volia veure. Flaubert, debatent-se entre el plaer de la carn i la tortura de la creativitat, preferí aquesta darrera. L'any 1855 escrivia a la cocotte una darrera carta en què li anunciava la ruptura definitiva: s'estimava més no rebre cap visita seva i tenir temps i concentració per a acabar en solitud creativa la profunda, elaborada, sublim Madame Bovary.

No sé si s'han valorat mai els homes treballadors. Els refranys, els llibres escolars, la moral imperant, sens dubte, ha fet del treball una virtut, però resulta complicat escatir què n'ha pensat, íntimament, la gent, al llarg de la història. Se'm fa difícil indicar si un Llull, un Montaigne, un Goethe foren, en vida, admirats com a persones treballadores o, en el fons, menyspreats com a éssers diferents de la resta i, per tant, abjectes i reprovables. No sé si algú serà mai capaç de reconstruir aquesta percepció intangible de persones passades de temps remots.

El que sí que sembla clar és que la societat que ens ha tocat de viure no la valora gens, aquest tipus de persona. No em refereixo ara al tractament humiliant que rep de l'Estat, per exemple: si una persona, en virtut del seu treball, percep més ingressos -sigui perquè treballa més hores o perquè té més responsabilitat en la feina que fa- és castigada cruelment amb una apujada d'impostos de progressió geomètrica que persegueix, en definitiva, la seva voluntat de fer coses. Es pot calcular fàcilment que les feines complementàries ja no comporten cap ingrés a partir del mes de setembre, d'octubre, de novembre o de desembre, segons la situació, ja que únicament provoquen salts de tram en la declaració de la renda i la deglució dels beneficis a favor de l'Estat.

Més aviat m'interessa, avui, reflexionar sobre la percepció que socialment es té de qui treballa. Tinc assumit que ser treballador no és una virtut. Probablement és -com tantes altres coses, d'altra banda- una malaltia, una sublimació d'angoixes i manifestacions d'hiperactivitat. No demano, per tant, cap glorificació, cap lloança especial pel fet de tenir alguns gens disposats altrament que els altres. Però sí que m'agradaria que, dintre de la diversitat d'espècies que es protegeix actualment -el negre, el sud-americà, el sense papers, el de papers caducats, el funcionari inútil, el funcionari útil, el propagandista de causes nobles i el de causes innobles- es tingués també una certa commiseració pel treballador que, al capdavall, és de totes les espècies una de les que menys molesta.

Arribo a aquesta conclusió després d'una conversa amb el meu pare. "Se't passarà tota la joventut treballant", diu enfadat, exhortant-me a aturar l'activitat i a adaptar-me al clima general d'esforç mínim. Li contesto que, en aquesta frase, hi ha una cosa terrible, que és el pas definitiu i irreparable de la joventut, i una d'accessòria, que és la manera com ha de passar. Si no treballar garantís una joventut eterna, ara mateix pararia d'escriure i buscaria un vol de Ryanair a Vílnius, per exemple. Però volant, esquiant, fent esport, fent l'amor, també passa, la joventut i, al final, treballadors i no arriben arrugats a una mort sense misericòrdia.

Em preocupen aquestes paraules del pare perquè no les diu amb cap mala fe, sinó com a reflex d'una societat en què impera la mentalitat del lleure. Quanta gent, a més d'ell, em deu considerar un desgraciat. Quanta em deu mirar amb una cara mig de menyspreu, mig de commiseració, mig de desinterès absolut cap a un estil de vida que consideren periclitat. I que difícil resulta, a l'esforç que representa per si sol el treball, afegir-n'hi un altre de moral, d'intangible, de social: navegar contra corrent, viure sota el clam tàcit o no dels que, així que et veuen, t'aconsellen de parar el ritme, sentir arreu històries de viatges, d'aventures, d'experiències estranyes i no poder replicar-hi més que amb un viatge interior, amb un gruix de feina materialitzada sovint en paraules.

I, tanmateix avui, Divendres Sant, quina sort extrema, per a qui ha perdut tota fe i tota creença, la de sentir profund el patiment purificador en aquesta blasmada manera de retrobar-se a un mateix per les moltes hores passades davant de l'ordinador, apropant-se al Misteri per la renúncia a les coses i la sublimació poètica en una feina que es vol ben feta.

Crònica d'un viatge montillesc

2008-03-20T16:30:00.010+01:00

El meu amic Rodríguez [nom canviat per la Redacció], que és d'origen andalús com el mateix Montilla i té unes idees polítiques força oposades a les meves -fet que no evita que hi hagi entre nosaltres una estimació profunda, derivada de més de quinze anys de coneixement i de companyia- em comenta un fet que li ha passat i que a ell mateix l'avergonyeix.

Ahir al matí va anar a Lleida, amb l'AVE, a fer unes gestions. Per atzar, al costat seu seia en Montilla, acompanyat de la seva dona i una parella. Va viatjar amb el president, doncs, de Barcelona a Lleida.

Segons que em conta -i si no li transcric literalment les paraules, li demano que publiqui l'esmena aquí sota- en Montilla gairebé no va dir res en tot el viatge, llevat d'alguns monosíl·labs i balbucejos incomprensibles. La dona tampoc no deia gran cosa, mentre que la parella acompanyant no parava de garlar, en un castellà impol·lut. No es va sentir, en tot el viatge, ni un mot en català.

En Montilla llegia el diari "Expansión" però, segons el meu amic, va estar tot el viatge a la mateixa pàgina. Això, ell ho atribueix, alternativament, a una d'aquestes dues causes: o bé no entenia res, i havia de llegir i rellegir cada mot per a treure'n l'entrellat, o bé feia servir en realitat el diari per a fer-se l'ocupat i evitar que l'obliguessin a parlar i l'atabalessin amb cabòries.

A mig viatge, el president (que no cal confondre amb el President) va enviar un missatge. No sé sap, és clar, a qui.

En una estació -crec que m'ha dit la de Tarragona- van pujar dos joves apol·linis que, en dipositar les maletes al prestatge del vagó, van deixar entreveure melics i tors. Dissortadament, s'ha tallat la comunicació telefònica quan el meu amic m'explicava aquest episodi.

Ningú no sap cap a on anava el president, però tant el meu amic Rodríguez com jo mateix sospitem que era cap a Andalusia, la terra d'on procedeix la majoria de la població catalana: la intel·ligent, com el meu amic Rodríguez, i l'altra.

El nacionalisme europeu

2008-03-19T15:37:00.005+01:00

Tota col·lectivitat humana genera nacionalisme, és a dir, orgull de pertànyer-hi. Ahir vaig adonar-me que també hi ha un nacionalisme europeu: va ser un moment de lucidesa d'aquells que vénen de tant en tant, perquè fins ara sempre havia pensat -equivocadament- que la Unió Europea era un simple conglomerat tècnic d'estats, sense sentiments al fons.

El nacionalisme de la Unió Europea passa força desapercebut perquè no es basa en cap dels factors tradicionals d'orgull nacional: ni la raça, ni la llengua, ni la història comuna. És un nacionalisme econòmic o, més ben dit, un nacionalisme basat en un model econòmic que -també equivocadament- es considera superior.

La majoria d'europeus se senten molt orgullosos de viure en un sistema que els protegeix socialment. Si furgues una mica, de seguida surt el tema que això els diferencia dels Estats Units: ja hi som. Nacionalisme servit.

En primer lloc, sorprèn que els europeus s'hagin deixat engatussar per aquesta gran mentida. Ahir vaig conèixer una persona que té la invalidesa permanent: cobra 500 € al mes i em diu, com és lògic, que no pot marxar de casa dels pares, que simplement en té per a pagar-se els seus petits capricis: tabac, connexió a Internet, etc. Per curiositat, he mirat com es troba aquesta qüestió als Estats Units. És un tema complex d'estudiar, perquè hi intervenen molts factors, i el lector mateix pot fer els càlculs que vulgui a des d'aquesta pàgina: http://www.ssa.gov/planners/calculators.htm. Si s'hi entreté una mica, veurà que sempre li surten més de 500 dòlars. Per tant, la protecció social dels Estats Units és molt superior a l'europea -almenys, a l'espanyola.

El nacionalisme europeu es basa, doncs, en primer lloc, en una afirmació que és falsa, que és la que acabo d'esmentar. En segon lloc, es basa en una sèrie de tòpics que es van repetint sense fonament, i que surten de seguida que parles dels Estats Units.

Per exemple: la gent no es creu que els Estats Units hagin generat democràcia. No vol veure, per exemple, que actualment una persona que visqui perduda en una illa de la Polinèsia pot accedir a tot el coneixement que ha generat la Humanitat des del seu naixement per un euro, que és el que deu costar la connexió a Internet allí. Diuen que abans ja hi havia biblioteques, però les biblioteques tenen una informació limitada i només es troben en determinats llocs: Internet és per tot el món i hi és tot.

També sorprèn que aquests que critiquen tant tot això són els que van amunt i avall pel món amb companyies de baix cost, invenció anglosaxona basada en un mitjà, Internet, d'invenció també anglosaxona. I coneixen gent per Internet, i hi compren tota mena d'objectes, i hi llegeixen el diari gratuïtament, i s'hi pengen els blogs: tot, gràcies als Estats Units.

Una altra cosa que solen dir és que el món és pobre i que els recursos estan repartits de manera desigual. És cert: és que els Estats Units encara no han acabat de fer la feina. Fa un segle, la riquesa del món era a quatre països d'Europa i a alguns més de l'hemisferi nord. Ara, només l'Àfrica queda absolutament exclosa de tot, i encara no tota. L'avenç ha estat, doncs, espectacular, i ho ha estat gràcies al capitalisme, el capdavanter del qual sempre han estat els Estats Units.

Diuen que el progrés s'ha fet amb la col·laboració de tot el món, no només d'ells. Totalment cert. Però ells han estat el cap i nosaltres, les mans. I el que fa funcionar les coses són els caps: de mans, n'hi ha moltes. Quan la gent venia a Catalunya a treballar, no ho feia perquè aquí hi haguessin més mans -la densitat de població era molt feble a començament del segle XX-, sinó perquè hi havia més caps. El món l'hem fet tots, sens dubte, però l'ha dirigit un.

I, finalment, comenten que Marx tenia raó, però que no va acabar de polir els seus escrits, perquè no va tenir temps. Gràcies a Déu. L'enorme avantatge que té el capitalisme sobre el marxisme és aquest: el marxisme és un experiment de laboratori, fruit del pensament d'uns senyors. El capitalisme és fruit de la natura humana, i té una línia d'evolució contínua que va des de Grècia fins ara. És una línia que no s'aturarà mai, a no ser que canviï la genètica de les persones.

Europa ha estat molt desagraïda amb els Estats Units. Al final tindran raó en Jiménez Losantos, en ZP i en Franco, que diuen que els nacionalismes són dolents. Ens caldria més magnanimitat i reconèixer les coses ben fetes, encara que no siguin les nostres. Ja en tindrem, ja, de magnanimitat, però serà quan s'imposi la Xina i ens haguem d'aliar amb els Estats Units: llavors veurem que tots dos formàvem part de la mateixa cultura, i que la mare havia estat una madrastra per a la filla.

Els budistes pacífics

2008-03-18T14:53:00.006+01:00

El món occidental és ple de budistes. Com que la gent s'avorreix enormement en l'opulència, es dedica a buscar les quatre nobles veritats. Més d'un arriba il·luminat al nirvana. I, per desgràcia, s'hi queda.

Els budistes que conviuen entre nosaltres presumeixen del fet que ells no practiquen cap religió, perquè el budisme, diuen, no és una religió, sinó una mena de pràctica espiritual, un "laissez-faire" de l'ànima, que va vagant pel món -pallidula, blandula- fins a trobar la felicitat allunyada de qualsevol passió. Sovint ho aconsegueixen, i aleshores, considerant que treballar és una passió absurda, també deixen de fer-ho. El professor Martínez, del meu institut, és d'aquest parer: sempre que li demanes si et pot acompanyar a una excursió amb els alumnes diu que et deixis estar de falòrnies i et dediquis a buscar el buit, com ell mateix. Entre tants budistes, no és estrany que em conegui tan bé Itàlia i París.

Doncs bé, tota aquesta colla d'il·luminats, què hi diuen ara, davant del que està passant al Tibet? Resulta que la Xina està practicant al Tibet un genocidi de proporcions similars a les de Hitler amb els jueus, o més i tot. Les atrocitats que està cometent la Xina al Tibet són una vergonya que ens hauria d'impedir mai més de mirar-nos a la cara. La reacció que hi tenen els països importants encara és més lamentable: com diu clarament la Palyang, entrevistada avui a l'Avui, "callen perquè la Xina s'està fent l'amo del món". Fins i tot els Estats Units, que han defensat sempre la llibertat arreu de la Terra, estan acollonits davant de l'imperi que els espera, i per primera vegada durant dos segles prefereixen la pau a la justícia.

Si els estats i les organitzacions mundials són incapaços d'aturar la barbàrie, no ho podrien fer tota aquesta gernació d'il·luminats que pul·lula entre nosaltres? No podrien, per un dia, deixar de buscar l'alliberament del samsara, i denunciar la tremenda injustícia que es comet contra el poble la veritat del qual els posa tant? La concentració recta és un dels vuit passos per a arribar a la perfecció, però abans ve l'esforç recte, que és fomentar les tendències bones. En no denunciar la brutalitat del govern xinès, els budistes occidentals se salten aquest pas i, per tant, tota la concentració recta que puguin fer no és altra cosa que mirar-se al melic i manifestar la seva repugnant opulència des d'un pijisme una mica més "cool" que el el dels seus compatriotes.

La Ferrussola rossola sola

2008-03-17T18:30:00.003+01:00

És un joc de paraules de Màrius Serra. Té un nom i tot, això d'anar escurçant les paraules pel començament i fer-ne una frase. Potser és una afèresi.

La Ferrussola ha dit que no li agrada tenir un president de la Generalitat que es digui "José". És normal: a cap país del món, a la gent no li agrada que el seu president tingui un nom en una llengua diferent de la pròpia. És inimaginable un Joseph-Louis Rodriguès Sapatéro, i encara ho és més un Josep Lluís Rodríguez Zapatero. Si algun president espanyol tingués aquest nom, seria foragitat del càrrec a cops de pedra. De fet, a l'Espanya del segle XIX ja hi va haver un rei amb nom italià, Amadeu de Savoia, i va durar poc: la gent se'n burlava contínuament perquè tenia nom italià i parlava malament el castellà.

L'error de la Ferrussola no és haver dit una cosa òbvia, sinó no conèixer el país en què ho ha dit. Cal que tots els polítics catalans tinguin molt clar que treballen en un país vençut i sotmès, i que la diferència entre els països vencedors i els vençuts és que, en els primers, les mentides poden passar molt fàcilment per veritats, mentre que en els segons les veritats més òbvies es converteixen immediatament -per la premsa, els polítics, l'stablishment- en mentides.

Circulen per Internet tota mena de difamacions contra la Ferrussola. Tots els blogs socialistes han trobat, finalment, un tema del qual parlar. A l'e-noticies, aquesta notícia té vint vegades més de lectors que les altres.

CiU i el catalanisme hauria de cuidar molt més les formes. Cada frase d'aquestes costa a CiU cent mil vots; en canvi, haver creat la UOC, per exemple, o les Universitats de Girona, Lleida i Tarragona n'hi van aportar mil o dos mil.

Vivim en una societat limitada. La gent és incapáç de llegir més de tres o quatre paraules seguides, i tot funciona a base de consignes. La Ferrussola n'acaba de crear una, "catalanes = racistas", i CiU acaba de perdre 50.000 vots més. Quin dia entendrà, el catalanisme, que vivim en un país ocupat, derrotat i sense massa pensant? Quin dia entendrà que l'estratègia bona és la del PSOE, que diu "la Catalunya optimista" (tres paraules) i ja parla ara del triomf d'Espanya (vegeu els blogs de Joan Ferran, els articles de Manuel Trallero, etc.)? Quin dia ERC deixarà de contractar figures com l'Hèctor López Bofill i es deixarà assessorar per professors que coneixen els nostres joves, per psicòlegs que estudien els comportaments socials, per exembaucadors que coneixen la misèria de la nostra societat? No el veig proper.

Ni Flowers

2008-03-16T16:17:00.004+01:00

El meu amic Antonio publica avui al seu fotolog deliciós una frase de Gennifer Flowers, suposada amant de Bill Clinton(http://www.fotolog.com/frikiteca/26906805).

Els comentaristes s'enfaden contra la moralitat de la Flowers i, de passada, contra Clinton mateix. No m'estranya que s'enfadin: llegint el llibre de Fernando Lillo, La campaña electoral en Pompeya (http://www.culturaclasica.com/?q=node/1468) s'aprecia que ja a l'antiga Roma es destacava sovint d'un candidat que fos moralment sense taca. Recordeu fins i tot l'etimologia del mot "candidat".

Perduren restes d'aquesta inquisició cap als costums i la vida dels candidats. Una pregunta habitual a les entrevistes (almenys als diaris, que són les que segueixo) sol ser on porta els fills el candidat en qüestió, si viu de lloguer o en propietat o com va a Madrid per a dirigir la Generalitat. Tots ells, com és lògic, menteixen bellacament, i es fan els modestos. En realitat, tothom sap on porta els fills el president Montilla, cosa d'altra banda natural, atès que com més curt, insegur i frustrat és el pare, més se sol sublimar en els fills.

A mi aquestes preguntes sempre m'incomoden. Jo, el que vull d'un polític, és que governi bé, que alliberi el país de l'esclavatge. Si aconsegueix el traspàs de Rodalies, em sembla un premi molt ben merescut que li facin aquell obsequi immaterial que una becària de nom eslau va oferir, generosa, a Bill Clinton. S'ho té ben merescut.

Si aconsegueix que la Cibeles torni a Barcelona, que el català es torni a parlar a Catalunya, que les inversions a Catalunya siguin no del 6% sinó del 60%, trobo una paga digna que pugui viure a Pedralbes. Jo mateix li pago mil euros ara mateix, perquè es compri un canterano que faci joc amb les sedes de Caixmir de les parets.

Cal que el capitalisme entri de ple en la política. Fins ara, només hi ha cristianisme o socialisme (és a dir, moralitat en versions de segles diferents) o negocis de poca volada. No: el que cal és capitalisme de debò, de l'americà o de l'anglès: jo et faré un gran servei però, a canvi, m'ho hauràs de pagar, i et costarà car. Un contracte així, jo el signaria a la primera. Amb la mà o amb qualsevol altra part del cos.

Arthur Rimbaud (1854-1891)

2008-03-15T19:00:00.003+01:00

La vida d'Arthur Rimbaud, pels seus excessos, ajuda a entendre més que moltes altres la grandesa i la misèria de la nostra existència. Primer supera la mediocritat, després s'hi sotmet i, finalment, és vençut prematurament, mediocre o no, com ho serem tots nosaltres. Llegiu-la en aquesta entrada de la Viquipèdia i escolteu el preciós "Al·leluia" de Leonard Cohen. Segur que no hi quedareu indiferents.

Nasqué al si d'una família de la classe mitjana rural de Charleville, Mézières, al Departament de les Ardenes, en el nord-est de la França. De petit, Rimbaud va ser molt neguitós, tot i que fou un brillant estudiant. A l'edat de quinze anys, ja havia estat guardonat amb molts premis i havia compost versos originals de gran qualitat i diàlegs en llatí.

El 1870, el seu mestre, Georges Izambard, esdevingué el seu primer mentor literari, i els seus versos en francès van adquirir ràpidament una qualitat superior. Sovint fugia de casa seva i molt possiblement, en una d'aquestes fugides, participà breument a la Comuna de París, en 1871, fet que va retratar al seu poema L'Orgie parisienne ou Paris se repeuple (L’orgia parisenca o Paris es repobla).

Probablement fou víctima d'un atac sexual per part de soldats comuners embriacs. El seu poema Le Coeur supplicié (El cor torturat), ho suggereix. Aleshores es va tornar anarquista i començà a beure i divertir-se colpint els burgesos locals amb les seves robes esparracades i el seu cabell llarg. Al mateix temps escrigué a Izambard i Paul Démenty sobre el seu mètode per assolir la trascendència poètica o el poder visionari a través "d'una llarga, inmensa i racional bogeria de tots els sentits" (Les lettres du voyant- Les cartes del vident). Va tornar a París a finals de setembre de 1871 davant la invitació de l’eminent parnassià Paul Verlaine (profundament impressionat per la lectura de l’obra mestra de Rimbaud: Le bateau ivre- El vaixell embriac).

Rimbaud va viure per poc temps a la casa de Verlaine. Aquest poeta, d'orientació bisexual, ràpidament es va enamorar d'aquell ombrívol i alt adolescent, d'ulls blaus i de cabell castany i immediatament van esdenir amants, portant en endavant una vida dissoluta de vagabunds, embriacs de l’absenta i l’haixix. Així van escandalitzar l'elit literària parisenca, indignada particularment pel comportament de Rimbaud, l'arquetípic enfant terrible. Al llarg d’aquest període, va continuar escrivint els seus contundents, visionaris versos moderns, superant el seu mestre, Charles Baudelaire.

La turbulenta relació homosexual entre Rimbaud i Verlaine els va conduir a Londres en 1872, abandonant Verlaine la seva esposa i el seu fill (als qui acostumava maltractar en extrem durant les seves ires causades per l’alcohol).

En el juliol de 1873, després d’una brega particularment violenta a l’estació de trens de Brussel·les, Verlaine va disparar al canell de Rimbaud. Tot i tement per la seva vida, Rimbaud va cridar la policia. Verlaine va ser arrestat i sotmès a un humiliant examen mèdic legal, així que es va considerar la comprometedora correspondència i les acusacións de l'esposa de Verlaine quant a la naturalesa de l'amistat entre aquests dos homes. El jutge va ser implacable i malgrat que Rimbaud va retirar la denúncia, Verlaine va ser condemnat a dos anys de presó.

Rimbaud tornà a Charleville i completà Une saison en enfer (Una temporada a l'infern) en prosa, amplament considerada una de les obres pioneres del modern mètode simbolista d'escriptura i descripció d'aquella vida de "drôle de ménage" (estranya parella) amb Verlaine, el seu "pitoyable frère" (penós germà) i "vierge folle" (verge foll) del qual n'era "l'époux infernal" (l'espós infernal). El 1874 retornà a Londres amb el poeta Germain Nouveau amb qui posà la seva rupturista Illuminations", incloent-hi els primers dos poemes de rima lliure en francès.

Rimbaud i Verlaine es retrobaren per darrera vegada el 1875, a Alemanya, quan Verlaine va recuperar la llibertat després de la seva falsa conversió al catolicisme. Aleshores Rimbaud havia abandonat l'escriptura i havia optat per una vida estable de treball, fart ja de la salvatge existència anterior, segons alguns afirmaren, o perquè havia decidit fer-se ric i independent, per poder després convertir-se en un poeta i home de lletres lliure de penúries econòmiques, segons altres especularen.

Continuà viatjant extensament per Europa, normalment a peu. A l'estiu de 1876 s'enrolà com a soldat a l'exèrcit neerlandès per viatjar gratis a l'illa de Java, (Indonèsia), on ràpidament desertà, i posteriorment tornà a França en vaixell. Viatjà a Xipre i, el 1880, finalment s'establí a Adén (Iemen), com a empleat de certa importància a la Agència Bardey. Allà tingué diverses amants nadiues i durant un temps visqué amb una abisínia.

El 1884 deixà aquesta feina i es convertí en mercader per compte propi a Harari, a l'actual Etiòpia. Va fer-hi una petita fortuna com a traficant d'armes fins que al seu genoll dret s'hi desenvolupà una sinovitis que degenerà en carcinoma; la qual cosa el forçà a retornar a França el 9 de maig de 1891, on pocs dies després li hagueren d'amputar la cama. Finalment morí a Marsella, el 10 de novembre, a l'edat de 37 anys.

Pregunta al Sr. Suñé

2008-03-15T16:31:00.002+01:00

De tots els blogs socialistes als quals vaig enviar el meu article, només m'ha contestat el Sr. Suñé, que és el més gran de tots. Es confirma d'aquesta manera la tendència molt preocupant a casa nostra que la gent no llegeix, no reflexiona i no argumenta: només quedem quatre gats de més de trenta anys; de trenta cap avall, només hi ha fotologs.

Ja que el Sr. Suñé ha tingut l'amabilitat de contestar-me, li demanaria sisplau que em comentés aquesta notícia, perquè els lectors d'aquest blog puguin saber què opinen els socialistes sobre un tema ben concret -ja que m'acusa ell de dir vaguetats i no justificar els arguments.

És una notícia de l'Avui que ha sortit avui mateix, gravíssima com totes les que vénen del PSOE. Li agraeixo per endavant el temps que es prendrà en la resposta.

Els governs passen i les inversions en infraestructures s’escapen una altra vegada. L’última legislatura del PSOE ha seguit amb la mateixa tònica del PP i ha reduït fins a mínims insostenibles les inversions en autovies a Catalunya. Del total de quilòmetres de vies d’alta capacitat que el ministeri de Foment està duent a terme a tot l’Estat, només un 5,9% són en territori català.

Consolidat el sistema d’autovies madrileny a principis de la legislatura, quan van acabar l’execució de tots els projectes redactats en època del PP, el ministeri de Foment socialista s’ha dedicat a consolidar el sistema de vies de gran capacitat a tot l’Estat, del qual ha quedat exclosa Catalunya. De fet, en territori català les obres que s’han executat durant l’actual mandat són ben poques.

De l’anomenada autovia del nord-est, antiga N-II, amb promesa eterna de desdoblament de tots els governs espanyols, només se n’estan executant 11,4 quilòmetres. Si fa no fa el mateix està passant amb la N-340, que formarà part de la A-7 futura, del qual només estan en obres els 39 km de l’entorn metropolità de Tarragona. Completen les actuacions a Catalunya el tram al Segrià de la nova autovia entre Lleida i Osca, una petita part del Quart Cinturó, la variant de Vallirana i els accessos a l’aeroport.

En contraposició, als quatre cantons de la geografia espanyola hi ha autovies noves en construcció. Per exemple, els 183 km en obres de l’Autovia de la Ruta de la Plata, que unirà Gijón i Sevilla passant a l’oest de Madrid. O els 121 km que s’estan fent a l’autovia del Cantàbric, entre Bilbao i Lugo. O l’ampliació de la A-40, que acabarà unint Àvila i Terol vorejant Madrid pel sud.

Reflexions sobre França, de Catalunya estant (II)

2008-03-14T21:14:00.004+01:00

La diferència més important entre Catalunya i França o entre Catalunya i els grans països és la manera com ens comportem en el binomi justícia-pau. A Catalunya sempre preferim la pau; a França solen preferir la justícia.

La paraula pau és entre nosaltres una de les més sagrades, i certament és bonica i designa una situació a la qual hem d'aspirar. Però la pau pot ser aparent i amagar un estat de tensió extrema: al segle XX, a Espanya, no hi va haver un període més pacífic que la dictadura franquista. D'altra banda, la paraula pau pot amagar en el fons una situació de desídia o menfotisme: hi ha pau per pura despreocupació de les coses.

Davant de la pau, alguns països prefereixen la justícia. En principi, aquests dos conceptes haurien de coincidir: en un món perfecte, la justícia hauria de portar la pau i la pau hauria de ser la situació més justa de totes. Tanmateix, el món en què vivim està esquitxat de sutzures, que fa que tots dos conceptes molt sovint tracin línies divergents.

França és un gran país, igual que la Gran Bretanya, Itàlia, Alemanya o els Estats Units, perquè sempre que hi ha hagut una injustícia al seu poble aquest l'ha sabut esmenar, sacrificant si calia la pau. És cert que França ha fet un genocidi important de totes les cultures no franceses que hi havia al seu interior, però també és cert que la cultura francesa, i França mateix, han perillat diverses vegades al llarg de la història: invasions normandes (987), lluita amb Flandes a la batalla de Bouvines (1214), Guerra dels Cent Anys amb Anglaterra (1422), guerra entre Francesc I i Carles V (1542-1544), Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), guerra amb Holanda (1672), etapa napoleònica (1799-1815), guerra francoprussiana (1870), Primera Guerra Mundial (1914-1918), Segona Guerra Mundial (1939-1945), globalització actual, resolta per França amb gran intel·ligència.

En totes les amenaces que França ha tingut, té i -segurament- tindrà, el poble francès no s'ha volgut resignar a la solució fàcil, que moltes vegades era l'acceptació de l'status quo, el reconeixement de governants il·legítims o de situacions vergonyants, i ha buscat el que a ell li ha semblat la solució justa per al seu poble, que és no estar sotmès a un altre i defensar amb totes les forces la seva voluntat d'existir al món, i d'existir-hi com una de les grans potències. En alguns moments, l'èxit ha estat esclatant; ara no tant, però tot i amb això, Déu n'hi do com se'n surten.

Catalunya també ha tingut tot de moments d'aquests, i normalment nosaltres hem optat per deixar-nos fer, dissimulant la mandra amb el nom més bonic de "pau". És així com s'explica l'estat lamentable en què ens trobem: no podem disposar de cap dels nostres recursos i cal demanar permís a l'amo per a tot. I a sobre li regalem vots a cabassos perquè estigui més content.

Si alguna vegada preferíssim la justícia a la pau, potser en el futur tindríem una pau més estable i ens podríem dedicar finalment a fer coses útils. Com que, fins ara, gairebé mai no ha estat així -quin poble amb dignitat hauria acceptat, per exemple, quaranta anys de dictadura d'un gamarús?- ens hem de resignar a la misèria moral que ens impera, transmetent als alumnes la "cultura de la pau" i demanant-los que enlairin globus de coloraines mentre als seus pares els roben les butxaques, les paraules i la dignitat.

Vots útils a inútils

2008-03-13T23:25:00.006+01:00

La victòria del PSOE a Catalunya ha estat espectacular, molt més del que preveien les enquestes i tot. Catalunya és massivament zapaterista: tota la resta de partits són anècdotes, dissidències sense transcendència.

Molts comentaristes diuen equivocadament que Catalunya ha optat pel vot útil. No és cert: el vot útil per a Catalunya és votar un partit català, no un partit espanyol que sempre ha frenat tant com ha pogut l'autogovern del país, que ha permès el tancament de TV3 a València, que ha deixat l'Estatut en carn i ossos, que ha paralitzat les infraestructures del país i que ho ha centralitzat tot a Madrid.

La veritable explicació és que la gent ha votat el PSOE perquè és el partit amb el qual s'identifica més. Com que no hi ha hagut, tampoc, cap debat ideològic, la votació s'ha fet per pur sentiment, triant aquell que cau més simpàtic, com una mena d'Operación Triunfo, que és d'alguna manera la metàfora perfecta del que és el PSOE. Els votants han buscat la persona que més se'ls assembla, que més comparteix el que els passa, talment un "reality show": no es estrany que prenyessin la Chacón per a les eleccions, perquè reflecteix bé coses que passen a molta gent, també.

Si la gent ha votat, doncs, allò que més s'assembla a ella, i ha votat PSOE, és perquè el PSOE radiografia a la perfecció la Catalunya actual. Una Catalunya, per començar, extremadament cateta: ara em ve al cap aquell pintor que vaig veure ahir enfilat en una bastida, pintant una torreta de Pineda que hi ha al carrer Barcelona, cridant a plens pulmons a un company seu que era a baix. Aquesta és la gent amb què convivim, i aquesta és la gent que ens omple les urnes.

Igualment, la Catalunya actual s'ha espanyolitzat moltíssim, fins al punt que l'espanyolisme ja és molt majoritari a casa nostra. Tanmateix, l'espanyolisme català encara no gosa dir el seu nom, com l'amor d'Oscar Wilde. Per això a la gent encara els reca de votar el PP, que fa el mateix que el PSOE però té el mal gust de dir-ho. Per això, també, és molt probable que, quan el PSOE comenci a davallar a Catalunya, dintre de molts anys, el substitut en sigui no pas CiU o ERC, sinó el PP, perquè la gent no s'haurà catalanitzat, sinó que haurà acceptat finalment sense complexos allò que és i se sent (recordo en aquest sentit que el PP té a la província de Barcelona el mateix nombre d'escons que CiU, fet que caldria tenir molt present).

El PSOE reflecteix molt bé la realitat de Catalunya, una realitat que no vol canviar i a la qual només pretén agradar. Una realitat clarament espanyola i amb tolerància cap a fets diferencials, que es deixen existir sense potenciar en absolut, deixant-los a les lleis del lliure mercat i esperant que es vagin extingint per si sols. És aquella anècdota típica que et trobes sovint a Catalunya: "ya me puedes hablar en catalán, que lo entiendo". No ens fiquen a les càmeres de gas, com el PP, però també queda clar qui és l'amo del país i a qui se li perdona la vida. El PSOE és, en definitiva, el reflex dels milions de cotxes catalans que porten una E a la matrícula i no han fet el més mínim esforç per canviar-la, ni han sentit mai la més mínima necessitat de fer-ho, perquè en el fons els agrada i els identifica perfectament.

No hi ha hagut, en aquestes eleccions, fet diferencial català. Catalunya no s'ha comportat com una nació, sinó com una regió que vota un partit que no voten la majoria de les altres regions. A tots els països del món hi ha regions més de dretes i regions més d'esquerres, sense que per això es discuteixi en cap moment que totes elles formen part del mateix país i se senten orgulloses de formar-ne. Catalunya és, doncs, una regió espanyola d'esquerres, igual que Andalusia, per exemple, però regió i espanyola, al capdavall.

Caldrà veure com gestiona ara el PSOE aquest espanyolisme de pluja fina, o banal, que vol la gent. Segurament gestionarà molt malament l'Estat, com ha fet fins ara, però serà molt efectiu a anar estenent-hi el sentiment espanyol. D'aquesta manera, cavarà la seva pròpia tomba, perquè quan ja l'hagi estès arreu, el PP podrà governar, finalment, esplendorós, deslliurat ja tothom de prejudicis i agermanats tots sota l'àguila que ens devora.

PD: He enviat aquest post a tota una colla de blogs socialistes, pel pur plaer de tocar els collons. Ho dic perquè si trobeu comentaris una mica furiosos.

El rigor

2008-03-13T15:13:00.003+01:00

Una empresa per a la qual treballo des de casa ha canviat una mica el seu sistema de producció. Fins ara, jo feia tot el procés de pocs llibres; ara faré només una part de molts més. L'empresa ha introduït en la producció, doncs, una mena de taylorisme o fordisme: en cada llibre intervenen moltes persones, que en fan una part cadascuna. Així es va més ràpid.

Vaig enviar fa uns dies la feina que tenia encomanada per a aquella setmana. En el correu indicava, a manera de broma o comentari anecdòtic: "per cert, aquest nou sistema de producció taylorista no m'agrada gaire: tothom va incorporant errors a la seva part de la feina i al final, s'acumulen".

Ahir, en una conversa amb el meu cap, aquest em va indicar que s'havia llegit el correu i que el trobava encertat, però que volia que li expliqués exactament quins eren aquests errors i com es podien esmenar. Jo n'hi vaig dir uns quants, però en repassar-los em vaig adonar que tampoc no n'hi havia tants i que havia escrit, doncs, una frase imprecisa.

Això m'ha fet reflexionar sobre la importància de ser acurats en el que diem i, sobretot, de la importància que ho siguin aquells que creen opinió pública. I, fent una ullada als nostres mitjans i a la gent que s'hi expressa, es veu fàcilment que això no és així. I, més encara, que la gent que hi diu imprecisions actua amb total impunitat. Em refereixo ara a les imprecisions, no a les mentides obertes: d'aquest darrer cas, a tots ens en vénen mostres al cap.

Els comentaristes dels nostres diaris escriuen amb molt poc coneixement de causa. De vegades, tenen un cert estil literari, i per això se'ls agafa, però molt rarament diuen sobre allò que escriuen altra cosa que vaguetats, i quan exemplifiquen les seves postures no ho solen fer amb dades contrastables i estudiades.

És una pena que molts oficis estiguin sotmesos a control i a responsabilitat i el periodisme d'opinió hi estigui tan poc. Ens perjudica molt perquè, amb dades serioses a la mà, es veuria molt bé la situació lamentable en què vivim -com a catalans i, en general, com a éssers humans, súbdits del poder i d'interessos de tota mena. Els periodistes no fan bé la seva feina i ensorren encara més la nostra quotidianitat amb frases de merda disfressades amb figures retòriques d'un llenguatge que no posen a disposició del pensament.

Reflexions sobre França, de Catalunya estant (I)

2008-03-12T18:46:00.006+01:00

Tots els llibres de Ciència Política posen França com a model d'estat centralista, i s'equivoquen. Ho ha descobert el meu alumne Cèsar Gómez, amb el qual he tingut agradabilíssimes converses a París.

França no és un estat centralista, sinó una ciutat estat. De ciutats estat n'hi ha hagut diverses al llarg de la història: ho foren, per exemple, les ciutats italianes del Renaixement. Tanmateix, les ciutats estat més conegudes de tothom són les de la Grècia antiga i, més concretament, Atenes i Esparta. Transcric a continuació la definició que he trobat a Internet sobre les ciutats estat, o poleis, de la Grècia antiga:

La polis és una comunitat jurídicament autònoma i sobirana de caràcter agrari, dotada d'un lloc central que actua com a nucli econòmic, polític, social, administratiu i religiós. La polis està formada per l'asty (nucli central emmurallat dotat d'urbanisme funcional en què trobem la plaça pública, àgora, i l’acròpoli, temples urbans) i la chora (el territori depenent articulat administrativament per mitjà dels santuaris perifèrics). La polis, com a centre d'acumulació de poder i excedent, es forma gràcies a l'aristocràcia que des de l’inici controlarà de manera absoluta tots els mecanismes polítics, socials, legals i religiosos de l'estat.

És evident que França respon a aquest model. França no és un estat centralista per la senzilla raó que, llevat de París, no hi ha res. Això es pot comprovar fent la ruta des de Catalunya i atravessant-la tota fins a arribar a París, especialment si es va per alguna autopista de l'Atlàntic (Aquitània, Poitou-Charentes, Pays de la Loire) o de l'est (Llenguadoc-Rosselló, Alvèrnia, Borgonya). Tot són immenses extensions de camps -val a dir que preciosos per la seva verdor- pràcticament desèrtics d'éssers humans. Només a França, breu, es podia haver creat una obra com la Madame Bovary: viure a França i no viure a París es morfondre's lentament, en una solitud angoixant i definitiva.

Per tant, no hem d'acusar París de ser centralista: simplement, París fa les lleis a la seva mida, i s'apliquen a l'àmbit on viu la immensa majoria de francesos. Després, n'hi ha alguns que estan escampats pel territori -per la chora, en diríem a Atenes-, als quals se'ls apliquen de rebot, però París no té la culpa que hi hagi gent que vulgui viure al bosc.

Cal no confondre, doncs, el règim francès amb altres que hi són propers. Concretament, el català, que és un model centralista no genocida (tota l'activitat de Catalunya es desenvolupa a Barcelona, sense voluntat de destruir la cultura del territori, que és la mateixa) i l'espanyol, que és un model centralista genocida (tota l'activitat es pretén desenvolupar a Madrid, amb voluntat d'eradicar les cultures no castellanes del territori).

Perquè hi hagi centralisme, cal un territori amb un joc articulat de ciutats, mínimament homologables, que tinguin tensions entre elles, resoltes en benefici d'una. Aquestes condicions no es donen a França i sí a Catalunya i a Espanya. Cal, doncs, no confondre els conceptes, si ens volem entendre i entendre el món que ens envolta.

Demain, dès l'aube (Victor Hugo)

2008-03-05T15:58:00.004+01:00

Demain, dès l'aube, à l'heure où blanchit la campagne,
Je partirai. Vois-tu, je sais que tu m'attends.
J'irai par la forêt, j'irai par la montagne.
Je ne puis demeurer loin de toi plus longtemps.

Je marcherai les yeux fixés sur mes pensées,
Sans rien voir au dehors, sans entendre aucun bruit,
Seul, inconnu, le dos courbé, les mains croisées,
Triste, et le jour pour moi sera comme la nuit.

Je ne regarderai ni l'or du soir qui tombe,
Ni les voiles au loin descendant vers Harfleur,
Et quand j'arriverai, je mettrai sur ta tombe
Un bouquet de houx vert et de bruyère en fleur.

Demà, ben d'hora, amb els camps al pic de la blancor
me n'aniré. Prou sé -oi que ho veus?- que m'esperes.
Faré via pel bosc, pel mont i pel turó
ja no puc no tenir-te de cap de les maneres.

Caminaré amb els ulls fixats en mi mateix
absent, sord en l'oïda a qualsevol brogit
sol, ignorat, capcot, corbat, les mans en feix
trist, i la llum per a mi serà una fosca nit.

No miraré ni l'or vençut del temps vespral
ni les veles d'Harfleur que fan cap a la nit
i en arribar, tindrà ta tomba el meu regal,
de grèvol un ramell i bruc verdós florit.

Traducció feta la nit del 5 al 6 de març, de camí cap a París

En van aprenent

2008-03-05T01:13:00.005+01:00

Un passatge de la Conjuració de Catilina (5, 14), de Sal·lusti, diu el següent sobre aquest personatge:

En una ciutat tan populosa i pervertida [com Roma] fou ben fàcil a Catilina aplegar al seu voltant, a manera d’escorta, homes infames i facinerosos de tota mena. En efecte, el desvergonyit, el lasciu, el jugador que havia perdut el patrimoni en el joc, en la disbauxa o en la fornicació i s’havia carregat de deutes per redimir el seu deshonor o el seu crim; els assassins, els sacrílegs de tota procedència, els acusats en judici o els que en temien un pels seus fets; els que vivien a costa de la seva llengua amb la mentida, o de les seves mans amb la sang dels seus compatriotes, en fi, tots aquells a qui neguitejava la infàmia, la necessitat o la seva pròpia consciència, tots aquests eren els íntims i confidents de Catilina.

El passatge és famosíssim i, fins a la Segona Guerra Mundial, tots els nens d'Europa se'l sabien de cor i en llatí. És difícil trobar una descripció en què es presenti amb més crueltat la depravació absoluta i definitiva d'un personatge i dels seus sequaços.

Fa uns anys, em vaig preguntar on havien anar a parar, tots aquests seguidors tan corruptes de Catilina, i un dia vaig lligar caps: els romans van arribar a Catalunya l'any 218 aC. La romanització de Catalunya fou primerenca, intensa i contínua, i la dugueren a terme classes especialment baixes de Roma, contràriament a la resta de la península, envaïda més aviat per terratinents.

Cal que tots els partits catalans tinguin molt clara aquesta dada, i actuïn en conseqüència. El PSOE sempre l'hi ha tinguda, i per això sempre ha arrasat a Catalunya. En canvi, als altres partits els ha costat més de veure.

Recordo aquells articles preciosos que escrivia en Carod a l'Avui, quan tenia menys responsabilitats que ara. Tots ells són dignes de ser emmarcats per la seva precisió i riquesa lèxiques, per la cultura que s'hi traspua, per l'estructuració irreprotxable dels arguments. Tanmateix, aquells articles no els entenia ningú.

Avui, ERC m'ha donat una alegria. A prop de l'institut, he trobat aquest cartell, que he fotografiat:

Finalment ho han entès. Mentre allà deien "comedere", nosaltres dèiem "manducare": som una colla d'animalots. Catalunya no està per raonaments refinats: cal tractar-la a cops de crit, de lema fàcil, de consigna. Ningú no sap ben bé què es vol dir amb "PP" ni, més encara, quina diferència semàntica hi ha entre "PP" i "PSOE". Jo els posaria a la mateixa entrada, en un diccionari de sinònims. Però el cert és que, per un misteri de la natura, "PP" és a Catalunya la paraula màgica: doncs endavant, via fora als prejudicis, que tot està per fer, i tot és possible!

És cert que, a la província de Girona, hi ha un escó que balla entre el PP i ERC i que depèn d'uns 300 vots. Jo ja he dipositat el meu per correu, és clar: mai no m'havia sentit tan important. I els altres 299, com els mobilitzarem? Doncs ompliu la província de cartells com aquests. Deixeu-vos d'una vegada de raonaments subtils, que ja hi ha Harvard per a explicar-los, i ompliu estadis amb gent embogida que aplaudeixi abans que badeu boca. Teniu la paraula màgica i sou un partit de filòlegs. Feu-la servir i em demostrareu que no m'he equivocat durant quinze anys fent-vos confiança, si al final heu baixat dels núvols i heu descobert com és el país que voleu independent.

PS: Fins dimarts de la setmana que ve seré a París, de viatge de fi de curs. Els posts escassejaran o desapareixeran del tot. La gent, tanmateix, continuarà menjant, estimant-se, discutint. També dormiran, alguns amb l'ajut d'un aneurol.

Falca publicitària

2008-03-04T21:41:00.003+01:00

La meva amiga Mònica Miró em comunica (no pas per iniciativa seva, sinó perquè li ho pregunto jo) que el 17 de març serà a les llibreries aquest llibre seu i del seu marit:

http://autoretratmercerodoreda.blogspot.com/

Jo sempre dono difusió a les obres dels amics, però en aquest cas puc posar la mà al foc i el peu a l'aigua bullent -com Aquil·les- que, a més de ser l'obra d'una amiga, és un llibre excepcional. La Mònica Miró és una altra Corominas, una persona que treballa moltíssim i molt bé. Si algú dels meus lectors l'ha tinguda de professora a la UOC, per exemple, veurà que no exagero en absolut.

Sé que no tornaré mai més a París encara que alguna vegada l’hagi enyorat. Si el recordo, tan aviat és amb angoixa com amb nostàlgia. Com és natural, no el recordo en conjunt. Només detalls. A desgrat d’haver-hi viscut durant sis o set anys, no conec París. Com sempre, em tanco on visc; el meu radi d’acció és molt limitat. I aquest radi d’acció, quan vivia a la capital del món, exactament al número 21 del carrer Cherche Midi, anava de la plaça de la Concòrdia per una banda, fins al Louvre per l’altra i fins al bulevard Saint Michel, amb alguna incursió fins a l’Arc de l’Estrella quan baixava a peu fins a casa tot trencant cap al carrer de la Boêtie per tal de mirar aparadors i delir-me amb coses boniques que no podria tenir mai. Jo vivia en una chambrette de bonne que corresponia al pis que ocupava, amb la seva família, la germana de Nicolau d’Olwer i que ella havia tingut la gentilesa de cedir-me provisionalment –un provisionalment que va durar anys. El pis era als baixos; l’habitació, al sisè.

A París, després de la guerra, no hi havia calefacció a les cases. A l’hivern, la finestra es gelava i hi penjaven estalactites de gel fins a terra. La casa es trobava molt a la vora de Saint Germain-des-Prés, i quan tenia algun cèntim, que no era gaire sovint, anava a esmorzar al Flore, als Deux Magots, o bé al Lipp (en aquest darrer per poder mirar les cacatues blanques dels taulells). Moltes vegades havia esmorzat al costat de Sartre o de Simone de Beauvoir, com de tota la gent més representativa de l’època.

(Text inèdit de Mercè Rodoreda que apareixerà al llibre)

Sarkozy

2008-03-04T17:48:00.004+01:00

Un blog francès escrit en un llatí pulcríssim (http://pastrix.canalblog.com) publica aquest poema deliciós, que m'he permès traduir al català:

DE CAVDICIS NVPTIIS CVM CAROLA
Felicem CAROLAM, cui nubere contigit illi
Quem quaevis mulier vellet habere sibi!
Sed tantus canitur fama promptusque fututor,
Vt solum meretrix digna sit uxor eo.
At tu, GALLIA, lugeto, quae subjiciaris
Pygmaeo moecho cum meretrice sua!

Sobre el casament del Tanoca amb la Carla

Benaurada Carla, que has aconseguit casar-te
amb aquell que tota dona voldria per a ell!
Però diuen que és un follador tan gran i tan disposat
que només una puta en seria una esposa digna.
I tu, França, plora, perquè estaràs sotmesa
a un pigmeu adúlter amb la seva barjaula!

No em pregunto què passaria a Espanya si es fes un poema similar sobre, per exemple, el rei. Simplement m'alegro que encara hi hagi classes, dintre del món de l'insult. Que bonic que és dir a algú que és un cap de trons en llatí, i que vulgar que és fer-ho en la llengua de la tele.

La paraula contra el mur

2008-03-04T03:23:00.003+01:00

El meu amic Manel, que viu als Estats Units de fa dotze anys, em va dir fa uns anys una cosa esgarrifosa: als Estats Units, qui vulgui saber totes les barbaritats que fa en Bush, ho pot descobrir en una tarda. Potser no ho trobarà posant la tele o llegint els diaris de més tirada, però hi ha infinitat de mitjans per a saber-ho. En tots aquests mitjans, es publica lliurement informació verídica, contrastable i ben analitzada per les millors ments del país. No hi ha cap censura ni se'ls posa cap querella, i no hi ha cap limitació d'accés per part de ningú. Tanmateix, res del que s'hi publica no té el més mínim impacte, i en Bush sempre acaba guanyant.

Com era d'esperar, això, ara, ja ho tenim aquí. No pas en diaris de gran tiratge, potser, ni a les teles, però sí que hi ha a Catalunya molts mitjans per a saber què està fent el PSOE al país i a l'Estat. Centenars de blogs, diaris electrònics de qualitat, anàlisis de personalitats a les quals es pot accedir fàcilment. Tanmateix, cap d'aquests estudis no té el més mínim impacte: CiU i ERC no paren de baixar, i el PSOE puja a Catalunya com l'escuma. Només fa falta que s'ensorri la Sagrada Família perquè tregui el 100% dels vots.

És la paraula contra el mur, per dir-ho amb paraules de Víctor Alexandre. El motiu? Doncs una pista podria ser el que em va dir l'altre dia un amic: "tu blog está muy bien, pero es largo, y no hay ganas".

Sense intimitat

2008-03-03T15:44:00.005+01:00

La professora Rodríguez, que no és la mateixa que la professora Martínez de l'altre dia, la de tendències pedòfiles, però que sí que tenen un avantpassat comú, està esverada. Un alumne del seu institut ha penjat al fotolog una sèrie de fotografies de professors. A sota hi ha escrit burrades, què vols que escrigui: que si aquest m'agrada molt, que si és el "puto amo", que si és el millor, etc. Cap d'elles, per cert, no és difamatòria. Igualment burrades han escrit els lleugers comentaristes seus: jo també la recordo, la Gómez, o en Pérez, o en Quílez. Recordo aquell dia que va fer aquella broma o l'altra.

La professora Rodríguez diu que és vergonyós que circulin per Internet imatges de professors. Afegeix que la Generalitat no hauria de prestar aquest servei del fotolog als alumnes, perquè afavoreix la comissió de tota mena d'abusos.

La professora Rodríguez ensenya anglès però no coneix els Estats Units. És una pena, això, per a qualsevol ciutadà d'Europa, i més per a una professora d'anglès. Els fotologs no són un invent de la Generalitat de Catalunya, que està massa enfeinada designant funcionaris: són un invent dels Estats Units, l'únic país que aporta llibertat a Occident des de fa dos segles. Són un invent alliberador del capitalisme, com molts d'aquest sistema. Permeten l'accés democràtic a Internet de les idees de tothom: són gratuïts i d'una facilitat de maneig extraordinari. Que, després, les idees que s'hi expressen siguin una porqueria, ja no és pas culpa dels Estats Units, sinó dels estats mentals dels nostres estudiants.

Un dels enginyers que va dissenyar Internet ja ho va dir ben clar: "senyors, ara ja se'ls ha acabat la intimitat". Efectivament, Internet ens permet saber-ho tot de tothom. Per exemple: vull contractar aquest treballador, que es diu Pedro Zumalacárregui Roca. El busco al Google: ui, no, que va publicar una carta a l'Avui. És un terrorista. O sembla massa compromès amb les coses: és membre de quatre associacions, una d'elles, de defensa dels animals. O s'ha casat dues vegades. O el van despatxar de la feina. O li van denegar un ajut públic. Fora, no convé.

Sorpèn, en primer lloc, que amb les desenes d'hores qua hem de suportar de cursets d'actualització, encara ningú no ens hagi explicat què és un fotolog, l'instrument que és el centre sobre el qual gira tota la vida dels nostres alumnes. Com sempre, els que ho sabem ho hem hagut d'aprendre fora de l'escola, de l'institut, de la universitat.

Sorprèn igualment que algú no sàpiga que, en la nostra societat, tot és públic: com aquelles cabines dels sex shops, en les quals una parella fa sexe i deu vells babosos la miren darrere del vidre, talment la nostra vida. I més la d'un professor, que és examinat trenta vegades de nou a deu, trenta més de deu a onze, trenta més d'onze a dotze i trenta més, si treballa a la tarda, de dos quarts de quatre a dos quarts de cinc.

Sonet 29, de William Shakespeare

2008-03-02T13:57:00.003+01:00

Sonnet 29 "When in disgrace with fortune and men's eyes"

When in disgrace with fortune and men's eyes,
I all alone beweep my outcast state,
And trouble deaf Heaven with my bootless cries,
And look upon myself, and curse my fate,
Wishing me like to one more rich in hope,
Featur'd like him, like him with friends possess'd,
Desiring this man's art, and that man's scope,
With what I most enjoy contented least:
Yet in these thoughts myself almost despising,
Haply I think on thee, -and then my state
(Like to the lark at break of day arising
From sullen earth) sings hymns at heaven's gate;
For thy sweet love remember'd such wealth brings
That then I scorn to change my state with kings'.

Quan, infeliç als ulls de molta gent,
em dolc tot sol del meu estat mesquí
i torbo el cel en va amb el meu lament
i em miro i maleeixo el meu destí,
voldria ser el més ric en esperança,
de rostre bell, d’amics ben conhortat,
i amb l’enginy d’uns, i d’altres la puixança,
i sentir-me joiós, no infortunat.
A menysprear-me em duu aquesta follia;
però, si penso en tu, el cor exultant
s’enlaira com l’alosa a trenc de dia
i a les portes del cel entono un cant.
Que el teu amor tanta riquesa em dóna
que de cap rei no envejo la corona.

Traducció de Gerard Vergés, Tots els sonets de Shakespeare, Barcelona, Columna, 2001

Cuando en desgracia con la Fortuna y los ojos de los hombres
lloro solitario sobre mi triste abandono
y turbo con mi llanto al sordo cielo,
me contemplo a mí mismo y maldigo mi destino.
Deseándome semejante al más rico de esperanzas,
de facciones como las suyas y amistades como las que tiene,
envidiando el talento de éste y el poder de aquél,
con lo que más disfruto, menos me contento.
Ante estos pensamientos, cuando me desprecio a mí mismo,
felizmente pienso en ti y, entonces, mi ánimo
(como la alondra al romper el día, alza su vuelo
por la tierra sombría) canta himnos ante las puertas del cielo.
El recuerdo de tu dulce amor trae tal riqueza
que entonces, desdeño cambiar mi estado por el de los reyes.

Un mal moment

2008-03-01T23:17:00.004+01:00

La discussió a cals pares, aquest vespre, era la següent: un marit se n'ha anat amb una altra dona i se suposa que n'han fet de totes. Al cap de dos anys, pleguen, "ho deixen", com es diu ara. Llavors el marit s'adona que la dona primigènia no la hi treballava tan bé, però li deixava els calçotets més nets, i decideix tornar-hi. Què ha de fer llavors la primera dona, que ha estat ultratjada?

L'opinió de la mare és que s'ha de negar a tornar amb aquest gamarús. Sembla una opinió de calaix, però no ho és tant: de fet, en la realitat -perquè aquesta història ha passat de debò, a la vila de Pineda, amb data d'avui mateix- hi ha tornat. La mare argumenta, amb la ingènua noblesa de sempre, que la situació seria diferent si aquest torero hagués comès un acte d'infidelitat aïllat ja que, al capdavall, tothom pot tenir "un mal moment".

M'encanta aquesta expressió. La darrera vegada que la vaig sentir també la va fer servir una maresmenca, la professora de castellà de l'institut. Un alumne havia robat a un altre una Play, i no se'n trobava el culpable. Llavors ella, com a tutora, va entrar a la meva classe i, adreçant-se al públic que està aprenent, va demanar que, qui hagués estat, la tornés. Va prometre, a canvi, que s'evitarien represàlies oficials, al·legant que tothom pot tenir "un mal moment".

No sé si aquesta expressió es fa servir en castellà, ni tampoc si s'empra en tot el domini de la llengua. Potser és un regionalisme maresmenc. En qualsevol cas, és deliciosa, perquè revela la manera que tenen els pobles de tapar-se les vergonyes, la manera com el cristianisme ha amorosit el codi penal entre nosaltres.

Si un, estant casat, es fica al llit amb una altra, és un adúlter. Si un roba una cosa d'altri, és un lladre. En tots dos casos, es tracta de delictes quant a l'acte i de fills de puta quant a la persona. En els pobles, tanmateix, ni l'acte ni la persona no n'acaben de ser responsables del tot. És, simplement, una circumstància adversa, una ofuscació torbadora que ens ha vingut sense voler-ho, com ara un mal de panxa o una febrada nauseabunda, de la qual no ens veiem obligats a respondre. Un mal moment.

Dissortadament, quan surts del clos del poble i coneixes la vida de veritat, t'adones que els mals moments sempre els solen tenir els mateixos, i que una sèrie contínua de mals moments acaba bastint, sempre, una mala persona.

Les necessitats creades

2008-02-29T14:45:00.005+01:00

Audiència del Barça-València el dimecres 27 de febrer: 1.313.000.

Audiència del pseudodebat Zapatero - Rajoy el dilluns 25 de febrer: 1.064.000

Tots els diaris, totes les ràdios, totes les teles, tots els missatges d'Internet presentaven el pseudoduel espanyol com l'acabóse (en català de poble, la "cabòssia"). L'endemà t'havies d'amagar a casa i aillar-te absolutament del món per no sentir parlar d'aquest espectacle circenc. Tanmateix, està clar què interessa la gent. Està clar que el pseudodebat no és el programa més vist a la història d'Espanya, com diuen els diaris. Almenys, en aquest tros del nord d'Espanya, que limita a l'est amb el mar contaminat i a l'oest, amb el desert.

La nostra societat ens crea necessitats. Fins ara ens feien consumir productes o serveis: ara també ens fan consumir idees. Idees podrides, asubnormalades, però idees al capdavall.

Una altra mostra. A TV3, al telenotícies d'avui, que veig en un restaurant perquè no el puc apagar, ens tornen a lloar l'AVE o TGV (deixo per a filòlegs il·lustres la discussió nominalista). Volen que anem a Madrid tan sí com no, i ens trobem Madrid a qualsevol racó de la nostra vida.

Que ens diguin que cal anar a Madrid perquè és qui ens té agafats pels collons, em sembla molt correcte. És la veritat. Però que ens obliguin a anar-hi com a destinació cultural, que te l'injectin de grat o per força per via intravenosa, o com un ànec que ha de produir foie gras, és una altra cosa. Que la gent encara té una mica de gust, home, i els que hem vist Roma, París o Londres sabem el que és una ciutat maca i culta, i deslliurada i feliç.

Potser algun dia ens passarà com als vianants que veus pels carrers de Barcelona, que han de regalar algun llibre i, com que no tenen cap criteri, compren La catedral del mar. Potser també nosaltres acabarem veient en Zapatero i anant a Madrid, quan podríem escoltar Bach i viatjar a Nova York. Però de moment, per sort, encara preferim entretenir-nos amb el futbol.

El mossèn progre

2008-02-29T02:52:00.002+01:00

L'únic candidat que es podria votar a l'alcaldia de Pineda (el poble on visc) és el que es comprometés a bombardejar la població i fer-la de cap i de nou. Caldria avisar la gent, tanmateix, abans de fer-ho.

Pineda és una de les mostres més horribles de l'urbanisme català. Tot el poble és esguerrat, i hauria de ser estudiat com a mostra perfecta de l'antiurbanisme: allí on un carrer hauria de ser tort, Pineda el té recte; on hauria de ser recte, el té tort; les formes rodones són, aquí, quadrades; les quadrades, rodones. On escaurien edificis alts, n'hi ha de baixos, on en caldria de baixos, n'hi ha d'alts. Dels materials de construcció, no cal ni parlar-ne: sorra de mar agrumollada amb saliva dejuna.

Pineda convida, tanmateix, a dues mostres d'orgull nacionalista. La primera és que en Coromines hi va escriure tres o quatre milions de pàgines, tancat sempre a casa. Encara el recordo amb el llum encès a les quatre de la matinada, quan jo sortia a escampar la boira i ell buscava l'etimologia d'algun d'aquests mots que encara hem salvat, a empentes i rodolons.

L'altra mostra de patriotisme ens el dóna avui el mossèn Ramon Masachs, rector de la parròquia del Poble Nou. És un dels poquíssims capellans catalans que diu les coses pel seu nom: que la COPE traeix profundament el missatge cristià; que Espanya ha de dialogar amb ETA; que l'Església ha de reconèixer el matrimoni homosexual; que s'ha de bandejar de l'escola -de la catòlica i tot- l'assignatura de Religió, entensa com a adoctrinament, no pas com a cultura.

Els escrits d'aquest savi els podeu llegir al web de la seva parròquia, http://www.telefonica.net/web2/parroquiapoblenou/.

També en trobareu referències al Vilaweb, http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2758019 i fins i tot, traspassant les fronteres, a Espanya: http://actualidad.terra.es/sociedad/articulo/feligreses_eta_parroquia_recogeran_firmas_2287977.htm

El mossèn demana signatures per a defensar la seva postura. És una llàstima que faci quinze anys que no trepitjo una església però, si és per aquest motiu, la trepitjaré amb molt de gust, i fins i tot em confessaré. Una xerrada amb aquest home deu ser una classe de doctorat.

El cinisme

2008-02-28T00:31:00.006+01:00

Com és sabut, l'obra de Narcís Oller (1846-1930) ha estat considerada la millor mostra del naturalisme a Catalunya. De fet, La papallona va ser prologada per Émile Zola, el pare del naturalisme francès que, d'alguna manera, acceptava l'escriptor dins de les files del seu corrent literari.

Un escriptor rus del qual no he sabut trobar el nom de pila, Tikkomiroff, va ser prou savi, tanmateix, per a descobrir de seguida la gran diferència que hi havia entre tots dos autors. Va escriure:

No comprenc com ningú s'ha atrevit a dir que Oller sia deixeble de Zola, quan per a mi són l'anvers i el revers de la medalla. Doneu un home a Zola i no pararà fins a trobar-hi la bèstia. Doneu una bèstia a Oller i aquest no pararà fins a trobar-hi l'ànima.

I és que efectivament, Oller havia nascut en una cultura que no admetia el cinisme. Les cultures mediterrànies són cultures de capellans: abans predicaven des de la trona, a l'església, i ara prediquen des de l'ordinador, en una conselleria. Abans es deien "cristians" i ara, "socialistes", però no perden mai aquest costum de dir-nos el que hem de fer, de controlar-nos la vida, de posar-nos pautes del bo i el dolent. I nosaltres, avesats com estem al seu guiatge, ens perdríem miserablement si no hi hagués ningú que ens digués en tot moment què hem de fer, quan, on, de quina manera i amb quins mitjans. I més i tot, també nosaltres pontifiquem dia i nit sobre el bé i el mal, jutgem les coses amb un esperit capellanesc i premiem i castiguem les actituds amb què ens trobem. No sorprèn que, en aquestes circumstàncies, no es pugui desenvolupar el cinisme, entre nosaltres. Qualsevol exabrupte serà de seguida amorosit per la moral imperant, reconduït cap al bé, reconciliat i refundat entre els aplaudiments, finalment acceptadors, de tothom.

I, tanmateix, el cinisme és a la base de qualsevol creació. Déu, com a ésser perfecte, representa també la perfecció del cinisme: no hi ha en la seva obra cap valor moral, cap mostra de compassió cap a unes criatures que manega com titelles. Rius que es desborden, calorades que assequen extensions vastíssimes de la Terra, guerres, odis i fams. Persones sense cap possibilitat de trobar l'amor que busquen, tanmateix, desesperadament, i tornen a ensopegar i no el troben, i acusen els altres quan s'haurien d'acusar a ells mateixos, que són uns desgraciats. Éssers abjectes que es creuen perfectes, éssers perfectes que es creuen abjectes, desitjos no satisfets, desitjos mal satisfets, desitjos -cosa terrible moltes vegades-, satisfets. I tot plegat, entre la cínica riallada del Creador.

Manta obra humana de qualitat és fruit igualment del cinisme. La novel·la realista i naturalista, per exemple, que observava les coses i en deixava constància, sense maquillar-les. Els grans del segle XIX francès, anglès, rus. Fer de l'escriptor una càmara de fotografia sense Photoshop, que tradueixi a paraules -talment un traductor jurat- l'immens espectacle de la misèria i la corrupció moral de l'ésser humà. Que jugui amb les persones com qui juga amb clics: aquest l'aparello amb l'altre, aquest no m'agrada i me'l carrego, si aquests s'ajunten faran més força i ara ens convé que en facin.

El cinisme és, moltes vegades, la visió intel·ligent de les coses, i la que permet crear-les i fer-les avançar. Si Déu no hagués estat un ésser profundament amoral -o immoral, o cínic, com vulgueu- encara s'estaria plantejant si és just que el cos de l'home tingui més massa muscular que no el de la dona. Tanmateix, com que tant l'un com l'altra no som altra cosa que mitjans -absurds- per als seus fins -igualment absurds- va poder fer prevaldre sobre el mitjà el fi inconfessable que el guiava, i crear-nos -malgirbats.

No és bo ser cínic quan ens trobem els altres cara a cara. Llavors ens neix sovint l'afecte, l'estimació, la compassió. Però, de l'ordinador estant, planificant els altres com qui planifica una ciutat de planta hipodàmica, el cinisme és perfecte, sublim: treu la clofolla de les persones i permet de veure les línies mestres de les nostres actuacions, que són poques i d'un simplisme que esgarrifa. Tant de bo Déu, el Cínic, doni a Catalunya uns quants cínics savis, ens amari el país d'aquests éssers menyspreables que l'han de salvar. Encara que, quan li preguem, no ho fem en cristià.

Interludi musical

2008-02-26T22:35:00.002+01:00

El meu amic Antonio ha descobert, per mitjà dels favorits d'aquesta pàgina, el grup "La casa azul", una cançó del qual, "La revolución sexual", m'envia. I així, doncs, jo la poso, talment la paraula "Wagon", que els alemanys van importar del francès "vagon", quan en realitat aquests l'havien treta del mateix alemany, "Wagen".

Que us ho passeu bé amb aquest grup de Barcelona.

El desengany

2008-02-26T20:30:00.002+01:00

En Víctor de Blanes m'envia un enllaç a aquest vídeo que reprodueixo, i em convida a votar el Partit Republicà Català (amb les idees del qual estic al 100% d'acord). Diu que està desenganyat d'ERC, i que ara cal votar una opció com aquesta.

Tinc apreci per en Víctor: ell i jo vam anar per tot Blanes fent campanya pel "no" a l'estatut. Ens hi vam deixar molts esforços i alguns diners, i també vam aprendre moltes coses, és clar. El resultat no va ser gaire bo (a Blanes, el sí va ser dels més majoritaris de Catalunya), però això no té la més mínima importància, perquè nosaltres vam fer el que havíem de fer. En la vida dels altres, no ens hi podem pas ficar.

En Víctor em diu que està desenganyat. Això vol dir, doncs, que abans estava enganyat, oi? És una pena: va actuar amb molt bona fe, però desconeixent el món en què vivim. Ens passa molt sovint, això, a tots, i en molts àmbits de la vida: de fet, madurar no és altra cosa que anar vencent enganys, que brollen de terra com en un camp de mines.

Així com en altres àmbits de la vida segur que dec viure molt enganyat, en el de la política crec que no hi visc, perquè intento aplicar al meu vot una lògica purament racional i matemàtica. Sempre ho he fet i, per tant, com que ERC no m'ha enganyat mai, tampoc no m'ha desenganyat.

Jo sóc dels que he anat votant ERC (amb alguna infidelitat cap a CiU) des que tenia 18 anys. Quan vaig començar a votar aquest partit, CiU presentava un dels millors polítics de l'Europa del segle XX, en Jordi Pujol, i ERC, una colla d'impresentables, un dels quals, Joan Hortalà, feia campanya per Barcelona al damunt d'un elefant. És evident que en aquelles circumstàncies, quan votava ERC no ho feia pas perquè triés el millor candidat, ja que en Pujol estava a anys llum de tota la resta, sinó perquè triava la que em semblava -i em sembla- la millor idea de futur per al país.

Amb el temps he anat alternat l'assistència a altes esferes de poder, com el Parlament d'Europa o el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, amb els antres independentistes, en la majoria dels quals es congrien una sèrie de joves arreplegats, deixats i barbuts, que es beuen unes quantes litrones mentre escolten "Els Pets" i es caguen amb Espanya. És evident que jo no tinc res a veure amb aquesta gent, ni per estètica ni per comportament, però en canvi sí que comparteixo amb ells la mateixa idea que Catalunya ha de ser independent.

Molta gent s'ha desenganyat d'ERC perquè es pensava que era un partit seriós i no sabia que, precisament, procedia d'aquests antres. Aquest va ser el nucli fundador d'ERC: una colla de descamisats que no es dutxen i que l'únic que han fet en la seva vida ha estat pintar estelades a les parets de les casernes de la Guàrdia Civil.

Lògicament, quan aquest partit ha arribat al poder, ho ha fet molt malament. Primera, perquè passaven gana i s'havien d'omplir les butxaques; segona, perquè cap d'ells no havia trepitjat mai una universitat i era molt fàcil ensarronar-los. Així s'explica que, essent decisius a Madrid, Catalunya hagi patit sota el govern ZP els atacs més grans des del franquisme, i el país es trobi en gran part moralment desfet.

Alguns reaccionen ara i se senten, com en Víctor, desenganyats. Al meu modest entendre, no tenien en aquell moment una actitud prou responsable, ja que no sabien què era ERC, ni la hi tenen ara, quan es queixen que les coses no van com voldrien.

Votar ERC és un acte de tàctica, fred i calculador. Qui decideixi votar aquest partit -com jo mateix- ha de saber que fa una aposta de futur i que inverteix en un valor que pot pujar, però que actualment és molt modest. El que ha passat a ERC és normal: una colla d'arreplegats han arribat al poder i han robat tant com han pogut. També el PSOE de Felipe González va arrasar les arques de l'Estat, i en canvi ara comença a fer alguna política intel·ligent.

En votar ERC, cal esperar que algun dia tota aquesta gent ja hagi robat tant que les seves necessitats materials passin a un segon terme i es puguin dedicar a treballar per al país, acte per al qual cal ser forçosament aristòcrata. També cal esperar que, en sonar més el seu nom, gent formada es vagi incorporant a l'independentisme: de fet, ja tenim personatges de vàlua i seriosos, com en Ridao o en López Tena. Fa uns anys, hauria estat impensable que un notari o un doctor en dret o ciències polítiques fossin independentistes. I tot ha anat sortint de l'elefant d'aquella campanya de l'època pujoliana.

No crec que la solució de l'independentisme sigui anar-se escindint. Més aviat es tracta d'esperar: deixar uns quants anys perquè tota la patuleia d'ERC s'equivoqui i en faci de ben grosses, faci tota mena d'atzagaiades i buidi les arques públiques. Però, mentrestant, que siguin allí, i que les seves idees tinguin un cert ressò.

Per això crec, amic Víctor, que pensant maquinalment, amb tota la fredor del món, talment un psicòpata, cal que facis l'esforç de tornar a votar aquesta gent si vols que algun dia Catalunya recuperi la independència. Això sí: quan hagis ficat la papereta a l'urna -i amb perdó de l'expressió- caga't en la mare que els va parir.

El professor pederasta

2008-02-25T19:50:00.002+01:00

Ja torno a veure la professora Martínez, la de cara d'home, amb les seves nenes. A l'institut, tothom la té per una gran professora i, sens dubte, ho és. Però, per a inspirar-se, sempre necessita estar envoltada de nenes maques.

És una pena que, en la llei educativa d'aquest any, no es consideri un mèrit per a accedir a la funció docent ser pederasta. Un pederasta civilitzat, per descomptat: res de tocaments i insinuacions, però sí una delectació dels sentits amb la visió dels cossos bells dels nostres alumnes.

Conec molts professors: massa, i ho noto en el meu nivell intel·lectual, que baixa per moments. N'hi ha de bons i de dolents, com a tot arreu, però una constant de tots els bons és que són pederastes. Els que no ho són, desgraciadament la majoria, es passen el dia remugant: són els típics rondinaires que es queixen que cada cop es fan més faltes d'ortografia i que l'únic que esperen és fer cinquanta-cinc anys per a jubilar-se anticipadament. En canvi, els pederastes treballen amb una altra il·lusió, van a la feina a complir el seu deure i a recrear-se la vista a la vegada, i això els la fa més passadora.

Els joves d'avui en dia són, en general, molt macos. Es cuiden molt, fan molta gimnàstica i mengen bé i de qualitat. A casa tenen tot el que volen i, si viuen al poble, els toca el sol. Arribats al batxillerat, tenen uns cossos que es fan mirar: prou bé que ho saben ells, i per això es pengen als fotologs en tota mena de postures i ensenyant fins la més mínima part del cos.

El bon professor, el pederasta, no ha de quedar insensible davant d'aquesta bellesa. I més si ha tingut aquests alumnes de petits i ara els retroba al batxillerat: el canvi ha estat espectacular, i l'evolució mental i física alhora li ha de provocar forçosament una complaença per la contemplació d'un objecte a la perfecció del qual ell també ha contribuït.

No ho dic pas jo: ho deia Plató i Aristòtil, tots dos filòsofs i pederastes. Filòsofs perquè eren pederastes, precisament: la contemplació de la bellesa els apropava a la perfecció. Al capdavall, si tots els oficis s'estimen l'objecte amb què treballen, no veig per què un professor no s'ha de complaure amb el seu, que són els adolescents.

La Nadal, escridassada

2008-02-20T22:56:00.002+01:00

Hi ha una cosa que el PP no ha acabat d'entendre: a la vida es pot defensar el que es vulgui, però després, cal acceptar les conseqüències dels teus actes i les teves paraules. Dit d'una manera col·loquial, no es pot tirar la pedra i amagar la mà.

El PP fa temps que es gauba amb aquest joc, i ja comença a cansar. Ja ratlla. Quan governava, el Tribunal Constitucional va haver d'habilitar noves sales per a col·locar els recursos d'inconstitucionalitat que presentava contra la Generalitat. Qualsevol norma que fes la Generalitat de Catalunya ni que fos, per exemple, sobre el tipus de fanals que s'havien de posar al carrer, era titllada d'inconstitucional, simplement pel fet que venia de Catalunya. Els atacs contra la llengua i contra el territori van ser gravíssims a les Illes, i encara ho són, desgràciadament, al País Valencià. El PP ha gosat tancar TV3 al País Valencià, acte absolutament impropi d'un país europeu del segle XXI, i amenaça de suprimir l'escolarització en català a Catalunya. Això, és clar, entre moltíssimes altres agressions que ni jo tinc la paciència d'enumerar ni el lector, segurament, de llegir.

Essent així les coses, què es pensa aquesta gent, que a Catalunya els rebrem amb palmons? Som burros, però no tant, home. Si ells creuen que el genocidi és el millor camí per a modernitzar Espanya, tenen tot el dret de pensar-ho i, fins i tot, de fer-ho, però és lògic que els catalans es defensin d'alguna manera, ja que sembla una constant universal, ni que sigui per l'instint de supervivència, que les agressions solen provocar respostes.

Al segle XIX, els positivistes van intentar descriure els comportaments socials amb lleis científiques, com qui descriu com es forma la pluja o com es desenvolupa una malaltia. Aquest positivisme era, sens dubte, exagerat, però sí que hi ha comportaments socials que són absolutament previsibles. I a can PP ho saben perfectament.

Si ets del PP i vas a fer una conferència a la Universitat Pompeu Fabra, què passarà? Doncs que un grup d'independentistes t'agredirà verbalment. Molt versemblantment, no podràs iniciar la conferència o, si ho fas, serà accidentadament. Hauràs de sortir del recinte escortat per la policia. L'endemà, sortiràs per la ràdio dient que a Catalunya no hi ha democràcia i es persegueixen les idees que no siguin nazi-onalistes. Mentrestant, el Parlament ja haurà emès un comunicat condemnant la gravetat dels fets (havent trobat, així, un pretext per a passar el matí) i el responsable del recinte on s'han produït els fets haurà indicat que els lamenta profundament i que no responen en absolut al tarannà de la seva institució.

És això exactament el que ha passat, i és evident que els del PP ho sabien i per això ho van buscar. Si no, haurien pogut fer la conferència a la Facultat de Dret de la UB, que allí sí que hi ha unionistes a dojo, i haurien rebut fortes ovacions. Els del PSOE, almenys en això, són més espavilats, i ja saben que els mítings els han de fer a l'Hospitalet i no pas a Olot.

Tothom, per por, condemna els fets que van passar. Les querelles, entre els peperos, circulen amunt i avall. Doncs jo no: em sembla molt bé el que han fet aquests estudiants i els felicito ben efusivament. Al capdavall, no han ferit ni mort ningú, i no han causat cap dany a cap part de l'edifici. Únicament han privat alguns estudiants d'escoltar una avorridíssima conferència sobre el cànon digital pronunciada per una senyora que no es deu haver baixat mai res de l'emule.

Encara que les coses siguin previsibles, és un miracle que encara hi hagi gent disposada a fer que els mecanismes funcionin. Imagineu-vos que aquesta colla d'espanyolistes s'anessin passejant pel país i ningú no els digués res. Estaríem acabats. Sí, senyor: molt bé, nois. Sou dignes successors del millor que ha produït sempre Catalunya, i és gràcies a vosaltres que de vegades encara no ens fa fàstig ser catalans.

El llatí socialista

2008-02-20T02:53:00.003+01:00

Llegeixo a http://www.xtec.es/estudis/batxillerat/curriculum_bat_loe.htm la proposta de nous currículums per a batxillerat LOE. M'entretinc en la justificació pijoprogre de l'estudi del llatí:

L’estudi de l’humanisme i les humanitats contribueix a desenvolupar la competència social i ciutadana. Ha de servir per provocar una reflexió profunda sobre l’ésser humà i, per tant, per propiciar una actitud de respecte i d’estima per les diverses manifestacions ètniques, culturals, lingüístiques, religioses i de lluita contra les desigualtats. El caràcter universal dels valors de la tradició clàssica i els fortíssims lligams amb la nostra civilització han de potenciar la consciència de pertinença social i comunitària i afavorir la cohesió social dins el respecte a la diversitat.

Probablement és convenient que l'escola elemental ajudi a mantenir aquesta gran mentida que tots som iguals i que totes les cultures tenen el mateix valor. La cohesió social de Catalunya, un país al qual arriben cada dia milers d'immigrants, ho fa necessari. D'acord. Però el que no es pot fer és mantenir aquesta mentida eternament: algun dia s'ha de veure que no totes les cultures són iguals i que algunes mereixen ser més estudiades que d'altres. Si no, ens trobem amb missatges com el d'aquella alumna de la UOC que anava comentant en aquest blog que les universitats sud-americanes eren igual que Harvard, però amb un tarannà diferent.

Fa gràcia l'ecopijisme aplicat a una matèria com el llatí, que precisament està destinada a formar les elits. El llatí no s'estudia per a valorar les diverses "manifestacions ètniques", com diu el decret. Si volguéssim estudiar això, podríem explicar quètxua, swahili o, dins de les llengües antigues, subpicè, tocari o protoirani. El llatí, precisament, s'estudia perquè va ser el vehicle amb què es va expressar la reina de les cultures de l'Antiguitat, la més poderosa en tots els sentits, la que ens fa ser com som. Perquè, encara que més d'un pseudoprogre s'entretingui practicant ioga o assistint a conferències budistes, el fet és que quan parla, parla en llatí; quan fa un contracte, el fa gràcies als romans; quan va per la N-II, hi va perquè els romans li van preparar el camí i quan mira un serial televisiu, ho fa perquè els antics es van inventar les trilogies.

El poble romà va fomentar tota mena de desigualtats i no va tenir cap respecte per a la diversitat. Si algú negava l'autoritat de l'emperador, ja sabia on eren els lleons. Fou, sens dubte, una civilització brutal, però també genial, perquè deixava florir els individus i no els barrejava tots en la "pertinença social i comunitària". Gràcies a això, va crear un Neró, però també va crear un Virgili o un Horaci. Hi ha una edat en què és bo creure en els Reis, però si amb vint anys encara s'hi creu, llavors ets un tanoca integral. El llatí podria servir, precisament, per deixar de creure-hi, però sembla que les "happy flowers" s'han de perllongar, almenys, durant tot el batxillerat.

Les independències anodines

2008-02-18T21:10:00.005+01:00

En el passat, la independència d’un país era un acte mític i heroic. Fa goig de llegir la independència americana, tan èpica tota ella, o la guerra austroitaliana arran de la unificació d’Itàlia. Són les úniques relíquies de violència que es deixen explicar a les escoles: la resta és tan asèptica, tan banal, tan políticament correcta.

Actualment, les independències no tenen res a veure amb aquesta heroïcitat. Són actes burocràtics, de despatx, rutinaris. N’hem viscut dos molt recentment: la de Montenegro i la de Kosovo, i totes dues han passat sense pena ni glòria. Els telenotícies intenten recordar els morts que hi va haver a la guerra de l’exIugoslàvia, per espantar una mica el personal, però el cert és que allò era del segle XX i ara som al XXI, i el que es veu al segle XXI és que no hi ha ni un mort i sí, en canvi, molta paperassa i molt intercanvi de correus electrònics.

Les independències, actualment, es fan així. Primer, el president del país que es vol independitzar –si el país té president– truca al Bush i li diu què li sembla la pensada. En Bush fa un petit test. Per exemple: hi podrà haver un Burger King a la plaça de la Independència?, els nous funcionaris que es crearan, faran servir el Windows?, la VISA i la Mastercard funcionaran bé en aquell país, oi?

Si es passa la prova, la independència ja és gairebé al sac. A continuació, cal convocar un referèndum, però com que els unionistes es posen furiosos, els indecisos s’acaben d’animar i sempre es guanya. El referèndum és un simple acte formal, un tràmit.

En tercer lloc, s’avisa la Unió Europea que sortirà un nou estat. Aquesta és massa feble per impedir-ho o promocionar-lo, però també hi diu la seva, normalment en qüestions de caràcter estètic: l’himne que es triï ha de tenir preferentment nom de dona; no hi pot haver cap referència antiecològica; en la nova constitució hi ha d’haver algun esment de la unió dels pobles europeus.

Finalment, ve el reconeixement de la resta de països. Alguns estats amb llarga tradició democràtica, com ara Espanya, Xipre, Bulgària o Grècia, s’hi oposen, però sempre hi ha algun arreplegat, com ara la Gran Bretanya, França o Alemanya, que diu que sí. I aquests acaben convencent els altres.

Un cop reconegut el país, surt a les portades dels diaris, però l’endemà ja ha passat alguna cosa nova i ningú no en torna a parlar mai més. Això sí, ens recordem que el nou país existeix quan participa a Eurovisió.

El problema de Catalunya és que ningú no agafa el telèfon per a parlar amb en Bush. Els del PP diuen que uns separatistes els han cremat el telèfon. Els socialistes diuen que no hi ha línia. Els de CiU, que se sent molt malament. Els d’ERC, que se sent molt bé però l’anglès no s’acaba d’entendre. I els d’ICV, que parlar per telèfon, especialment si és sense fils, provoca càncer.

La doctora Chacón

2008-02-17T22:37:00.005+01:00

La candidata del PSOE a Madrid per la província de Barcelona, i la part setmesona d'ella que està destinada ben aviat a perpetuar-la, han mentit vilment incorporant al currículum un doctorat que no existia. Ha sortit en diversos diaris: la Chacón es feia passar en les presentacions com a doctora en Dret, i en realitat l'única relació que tenia amb el doctorat va ser el dia que va anar a la secretaria de la facultat a preguntar quant valia la inscripció.

L'article 403 del Codi penal espanyol diu que:

El que ejerciere actos propios de una profesión sin poseer el correspondiente título académico expedido o reconocido en España de acuerdo con la legislación vigente, incurrirá en la pena de multa de seis a doce meses. Si la actividad profesional desarrollada exigiere un título oficial que acredite la capacitación necesaria y habilite legalmente para su ejercicio, y no se estuviere en posesión de dicho título, se impondrá la pena de multa de tres a cinco meses.

Tanmateix, la pseudodoctora Chacón no sembla haver comès cap delicte, perquè enlloc no consta que per a exercir la professió de polític calgui ser doctor. De fet, tenim moltes mostres d'analfabets a les màximes institucions del país, i trobar algú que tingui carrera, entre els socialistes, és com trobar una agulla en un paller.

Anem a veure ara si es tracta d'una falta moralment reprobable. Segons l'article 2486 del Catecisme de l'Església Catòlica vigent,

La mentida (per tal com és una violació de la virtut de la veracitat), és una veritable violència contra els altres. Els fereix en la capacitat de conèixer, que és la condició de tot judici i de tota decisió. Conté, en germen, la divisió dels esperits i totes les malvestats que en deriven. La mentida és funesta per a tota societat; mina la confiança entre els homes i destrueix els teixits de les relacions socials.

Segons l'article 2484 d'aquest mateix cos legal, la mentida pot ser mortal o venial, segons la gravetat que presenti. En aquest cas, atès que per a ser polític no cal estar alfabetitzat i tenint en compte que poca gent se n'ha assabentat, de la bola, penso que hauríem de qualificar el pecat com a venial.

Aleshores, si aquests dos codis penalitzen poc o gens aquesta conducta, on és la gravetat? Doncs, al meu entendre, a no tenir ni idea de com està la situació a Espanya. A Espanya, ser doctor no serveix per a entrar a la universitat ni a cap centre de recerca: la majoria dels doctors recents n'estan fora, i la majoria dels que hi treballen no són doctors.

Tampoc no obre cap porta especial que no obri qualsevol altre curset de 20 hores. A mi, pel doctorat, em van donar 5 punts a les oposicions, de cent o dos-cents que es podien tenir. La suma d'aquests punts al meu expedient no va modificar per a res la posició que tenia dins dels aspirants.

El doctorat tampoc no té cap reconeixement social. De fet, molta gent no sap ni el que és. Una vegada va trucar a casa meva el doctor Alsina, al Cel sia. En presentar-se -ell sempre feia valer aquest títol- la meva mare li va contestar que s'equivocava, perquè a casa no hi havia cap malalt. Igualment, si envies una carta a un diari i la signes amb "Dr.", la sigla desapareixerà immediatament en ser publicada. Si emplenes un formulari, normalment no hi ha mai prevista aquesta opció: només hi ha senyor i senyora.

Ser doctor és una cosa absolutament inútil que només serveix per estar quatre anys amb una beca i horroritzar-se veient per dins com funciona la universitat. No és cap títol del qual es pugui presumir, i no és gens aconsellable aspirar-hi. Jo ho vaig fer en la meva tendra jovenesa, però ara m'amagaria el títol com si es tractés d'un incest, un crim o un fill no desitjat.

Posats a inventar títols, hauria preferit que s'hagués inventat un curset, posem per cas, de japonès: així pensaria que pot dir en un altre idioma les mateixes burrades que diu en català i en castellà.

La perfecció

2008-02-16T01:44:00.003+01:00

El vídeo mostra Glenn Gould interpretant el concert per a piano de Beethoven "Emperador". Crec que es diu així perquè Beethoven el va dedicar primer a Napoleó, i després li va retirar la dedicatòria.

La vida de Glenn Gould és misteriosa i desconeguda. Se'n conten anècdotes curioses: per exemple, preferia parlar amb la gent per telèfon, i no pas tenir-hi contacte físic; sovint duia guants, per no haver de tocar les persones o les coses; sempre tocava assegut a la mateixa cadira, que ara es conserva, mítica, en un museu del Canadà. No se sap res sobre les seves relacions sexuals: els uns diuen que era asexuat, els altres que era homosexual i encara n'hi ha alguns més que diuen que va tenir algunes relacions apassionades amb dones, relacions en què hi havia un fort component sexual i una afectivitat reduïda a la mínima expressió.

Aquestes dades no fan pensar en una vida gaire feliç. La seva cara tampoc no convida a veure-hi felicitat: més aviat té un rictus tens, els ulls absents, els gestos maquinals i el nervi a flor de pell. Tanmateix, les interpretacions de Gould són una de les màximes expressions de bellesa, de genialitat, de perfecció, que ha atès l'ésser humà. Gould aconsegueix perfeccionar el perfecte: atansar Bach i Beethoven encara més a Déu, i atansar-nos-hi més a nosaltres.

En aquestes circustàncies, surt el dubte. Què és preferible, la felicitat o la perfecció? Kant diria que la perfecció, perquè la felicitat ja arribarà en un altre món. Els nostres contemporanis, molt majoritàriament, dirien sens dubte que la felicitat.

Jo m'inclino per la perfecció. Ni de Gould, l'infeliç, ni del més feliç dels que van viure amb ell, no en queda res. La felicitat o la infelicitat de tota aquella gent ha estat, en la història del cosmos, una anècdota. En canvi, la perfecció de Gould roman com una prova indiscutible de la natura divina de l'ésser humà. I la consciència d'aquest element diví és el que ens evita de fer-nos fàstig en mirar-nos i el que ens empeny a actuar en el món buscant, entre altres coses, la felicitat.

Escrivà de Balaguer

2008-02-14T22:54:00.004+01:00

Recomano al lector que miri pel YouTube els diversos vídeos que hi ha penjats amb les intervencions que es conserven d'Escrivà de Balaguer, fundador de l'Opus Dei. Jo me n'he gravat la sèrie completa i me'n poso un al dia, abans d'anar a dormir. Em faig un fart de riure i vaig content al llit.

L'Escrivà de Balaguer és un d'aquestes "friquis", com se'n diu ara, que ha creat la cultura espanyola. Era una barreja de telepredicador i Chiquito de la Calzada amb faldilles i accent aragonès. Ho veureu en aquest vídeo:

Mirant-lo, vénen al cap algunes reflexions:

1. En primer lloc, el poder de la gràcia. L'Escrivà era un personatge simpàtic, un pallasso de fira. La gràcia, el "salero", és molt important per a caure bé a la gent. A la vida és molt aconsellable saber-se entretenir i, si gosem penetrar en la vida dels altres, almenys que sigui per a entretenir-los i no pas per a atabalar-los amb més cabòries. L'Escrivà, això, ho feia molt bé: segur que quan tocava el timbre deies "ostres, ja és l'hora?".

2. En segon lloc, el poder de la paraula, la verborrea. Com es pot observar en el vídeo, la gent va a veure l'Escrivà perquè els solucioni els problemes. Com és lògic, no els en soluciona cap, però s'explica tan bé, li flueixen tan agradables les paraules i fa servir un castellà tan bonic (la "milicia", diu, de la primera declinació), que és encantador escoltar-lo. La paraula és molt perillosa perquè pot convèncer de les brutalitats més grans, però també és l'instrument per a l'entreteniment més sòlid de la vida.

3. En tercer lloc, observo en aquest vídeo la superioritat de la cultura occidental. Se suposa que l'Opus Dei és un dels moviments més integristes de l'Església Catòlica, oi? I què diu l'Escrivà sobre la dona? Doncs que ha de ser "guapa, atrayente" i que ha de tenir "vida social". Extraordinari. Ni la feminista més revolucionària no ho hauria dit millor. En canvi, un integrista musulmà hauria pontificat que la dona ha d'estar a casa tancada i amagada sota una capa gruixuda de vels.

També diu coses força modernes, com ara que la dona ha vingut al món "no sólo para casarse", o que ell respecta tothom, encara que no pensin com ell, i que van per la mateixa "acera", que deu ser sens dubte la d'"enfrente".

És un vídeo extraordinari, aquest i molts altres d'ell, per a entendre com és l'ésser humà occidental, i per a entendre, també, per què el progrés s'ha produït a Occident i no a altres parts de la Terra: la religió catòlica ha permès dir una cosa i fer-ne una altra, i sempre s'ha posat Déu per sota de l'home. Cal escoltar sovint els vídeos de l'Escrivà, divertir-s'hi molt i aprendre'n.

Per a en Marc de Matadepera

2008-02-13T23:34:00.000+01:00

Per un atzar de la vida, aquest blog és seguit per un noi que estudia batxillerat a l’IES Matadepera i que es diu Marc. Dissortadament, no el conec, però m’ha escrit diversos comentaris a articles meus i li vull fer arribar algunes reflexions. Va per a tu, doncs, Marc.

En Marc és un noi catalanista, que s’estima el país. Deu tenir setze o disset anys, i encara ha de veure moltes coses, però li ha brotat des de dins aquesta vocació cap a Catalunya que un dia també em va brotar a mi, i que també surt, per sort, a moltes persones. M’imagino que li falten referents: la meva generació tenia en Pujol, que ens guiava a tots, però ara estem una mica despistats tots plegats. Per això, sense pretendre ser un capellà, em permeto autoproclamar-me referent seu i exposar el que penso jo de tot plegat.

En primer lloc, Marc, el que has de tenir present és que, abans que català o catalanista, ets un jove de 17 anys. No és que els 17 anys siguin (al meu modest entendre) la millor edat de la vida: penso que la dècada dels 30, per exemple, és molt més serena. Però, en tot cas, és una etapa molt maca i irrepetible en molts aspectes. Per tant, el primer consell que et dono és que aprofitis el que t’està passant, que aprofitis la vida independentment que visquis a Catalunya o al Japó. No cal, per a aprofitar la vida, que busquis sensacions extremes: no n’hi ha i, les que hi ha, tenen males conseqüències. Però sí que has de ser conscient de la bellesa de cada moment, de la importància de totes les coses que ens passen, de la unicitat de cada persona i de cada gest.

En segon lloc, et recomanaria que et preparis molt bé. El món és complex i cal estar preparat per a actuar-hi amb seguretat. Estar ben preparat significa no només ser un bon professional, sinó també tenir una bona base humanística que et permeti situar les coses en el seu context. Cal que llegeixis molt, que estudiïs i que tinguis curiositat per tot el que ens envolta.

A més, si la preparació és el millor que es pot aconsellar per a qualsevol persona, encara més s’ha d’aconsellar a un catalanista. La nostra societat té el perill de convertir-se en un parc temàtic en què cadascú vagi a la seva bola i ens respectem tots, però visquem tots en móns aïllats que no s’influencien entre ells. No és pas això el que volem els catalanistes: volem que la nostra ideologia, dins del mercat, sigui la dominant, i perquè sigui així ha d’aconseguir atraure els millors cervells. Per sort, fins ara sempre ha estat així: la gran majoria de personalitats de Catalunya han estat catalanistes. I cal que continuï essent així, i per això cal que et formis molt bé, que estudiïs una carrera amb la qual puguis exercir influència i mestratge, que la gent et segueixi perquè ets el que raones millor i el que veus millor les coses. D’això depèn que el catalanisme subsisteixi i sigui la força motriu de Catalunya, com ha estat sempre.

En tercer lloc, cal que sàpigues mantenir l’equilibri entre dos pols oposats: la idea i la realitat. Aquí és on fracassa la majoria: els uns, empaitant la idea d’una Catalunya lliure, s’obliden del veí que es mor de gana al costat; els altres, defensant la gestió i l’eficàcia, s’obliden del motiu per al qual gestionen. Has de creure en les persones i estimar-les, però a la vegada inserir tot aquest corrent humà en un projecte que ve de lluny, que encara dura (amb dificultats) i que vol continuar existint en el futur. Treballar per Catalunya, sí, però sense oblidar les persones; treballar per les persones, també, però sense oblidar que no tractes amb individus i prou, sinó amb membres d’una comunitat antiga que reclama el seu dret a existir al món. I que, precisament en la reclamació d’aquest dret, troba l’energia i l’impuls que la fa anar endavant i generar justícia entre els altres pobles.

Cal, també, que coneguis bé el país. Molts joves catalanistes no saben, per exemple, qui era Ramon Muntaner, o Pau Claris, o Prat de la Riba. Cal llegir molt sobre els que ens han precedit, entendre què els ha motivat en cada moment, i descobrir que el nostre projecte té una continuïtat íntima i profunda amb tots ells. Igualment, cal que coneguis bé el país físicament: no n’hi ha prou amb Barcelona. Cal anar a l’oblidada Tortosa, a les Borges Blanques, a Olot, a l’Hospitalet. Si no coneixes el que estimes, potser estimes el que t’agradaria estimar, i no el que hi ha de veritat. A molta gent els passa, això, també en les relacions personals i de parella.

També cal ser molt conscient que a Catalunya només hi ha un 5% de persones que tenen cognom català. Amb això vull dir el següent. En primer lloc, que no ens podem considerar catalans només els que tenim al darrere deu o dotze generacions aquí. Som minoria i no representem la Catalunya de veritat. En segon lloc, que tinguis present que els “castellans”, com se’ls sol anomenar normalment, no són dolents: al contrari, són extraordinaris. Si la nostra població no fos majoritàriament d’origen castellanoparlant, sinó de França, per exemple, el català hauria desaparegut per sempre i el fet català quedaria relegat en algun llibre d’història. Catalunya ha subsistit perquè els catalans de sempre han sabut integrar, però també perquè els nous s’hi ha volgut integrar. I això ens demostra, d’una banda, que tenim raó, perquè gairebé tothom qui ha arribat aquí se n’ha acabat adonant i, de l’altra, que hem topat amb bona gent, perquè no han actuat amb prepotència (malgrat que l’Estat espanyol els la garantia) sinó, majoritàriament, amb bona fe. Cal agrair molt als castellanoparlants aquest esforç, no des del paternalisme o des del que es considera el legítim hereu d’alguna cosa, sinó des de la igualtat de tu a tu, des del debat d’idees entre persones madures que algunes pensen en castellà i altres, en català.

Cal, igualment, que no t’amaguis mai del que ets. Jo vaig estar molt de temps intentant dir als altres el que sabia que volien sentir de mi. Ara m’he adonat que, dient-los simplement el que sóc, també els caic bé. Suposo que és perquè veuen que no els ho dic per putejar-los, sinó precisament perquè crec profundament en el que dic i mostro una certa coherència de projecte. Tothom qui em coneix una mica sap perfectament que sóc independentista. Ho he defensat en diversos idiomes i amb gent de diversos països, molts d’ells espanyols. Un d’ells –de Madrid– fa temps que el tinc agregat al MSN. No hi ha cap motiu per enemistar-nos: per damunt de tot, ells i jo som persones, i és molt més el que ens uneix que no pas el que ens separa. No s’ha de tenir mai por de les persones: de les coses, sí, però de les persones, mai. No hi ha ningú mínimament raonable que no pugui entendre els teus arguments, i fins i tot valorar-los, encara que no els comparteixi. I compte: parlo de persones, no pas de poders: aquí sí que uns van a fotre els altres, i és evident que Espanya, com a poder, va a menjar-nos tan aviat com pugui.

És important també, amic Marc, que no t’obsessionis amb el catalanisme. Les obsessions són malalties, i l’obsessió catalanista també ho és. Comprenc que no és fàcil no caure en obsessions en aquest país nostre, en què cada dia llegeixes vuit o nou agressions contra el que som. Però cal tenir la serenor de saber fer parèntesis, parèntesis ben llargs de vegades, per a dedicar-se a moltes altres coses. Perquè la vida que tens és única, i el que no facis ara potser no ho faràs mai més. A més, si només parles de Catalunya la gent fugirà de tu: “ja ve el fanàtic”, diran. La gent vol –volem– persones completes però, a la vegada, persones amb idees clares en determinades qüestions. Si, a més de ser metge, ets catalanista, t’admirarà molta gent. Si ets catalanista i prou, només et seguiran la família i algun amic.

Cal també que siguis molt treballador, que no et cansis mai de treballar. No deixis mai de fer alguna cosa si pot afavorir el país. Cal dedicar una hora al dia a escriure al blog, amb la son que tinc? Sí, perquè hi ha gent a qui puc fer veure les coses més clares. Cal tutoritzar més treballs de recerca dels que toquen, encara que comporti algun diumenge de feina? Sí, perquè formes una persona i la formes segons la manera com tu –honestament– vols que sigui el món.

I finalment, és clar, cal que tinguis molt clar cap a on vols que vagi el país. I això, actualment, ja ho tenim molt clar tots els catalanistes: cap a la independència, sense cap adjectiu més. Cap a una bandera a l’ONU, al costat de l’alemanya i la francesa. Això és el que volem, això és el que ens fa esforçar-nos cada dia, i treballem precisament perquè creiem que, junts, l’hi acabarem posant.