dijous, 21 d’agost del 2008

Els països a què ens assemblem

La Catalunya actual és una barreja de trets de tres països o regions del món: Sicília, el País Valencià i Argentina. M'explicaré.

Amb Sicília compartim la manera mafiosa d'afrontar la vida: el progrés no es fa amb l'enginy, amb la feina ben feta o amb la iniciativa, sinó amb el tracte de favors, amb el comerç de petites influències que permeten anar fent la viu-viu. És impossible, a Catalunya, guanyar-se una feina de les bones (per exemple, professor d'universitat) si no és essent amic d'algú. Ningú no et mirarà mai el currículum, només compta que siguis familiar, amic o amistançat d'algú important (important en termes relatius, és clar, perquè tot plegat és una fireta de lego).

Igualment s'assembla molt a la màfia tot el sistema mediàtic: si algú mai té alguna idea que pugui enlairar moralment el país, o donar-li més llibertat o poder polític o econòmic, immediatament és linxat pels quatre o cinc clans que dominen els mitjans de comunicació i la premsa escrita, per tornar-ho tot a la mediocritat que ha d'imperar.

Amb el País Valencià compartim el fet que, tenint una part de la població molt vàlida (un 30%, més o menys) aquesta no pot dir-hi mai la seva, perquè els qui s'han instal·lat al poder (poder econòmic, cultural o polític) són mediocres funcionaris espanyolitzadors al servei de la idea d'Espanya, que fan servir la Generalitat per espanyolitzar (i, doncs, mediocritzar) encara més ràpidament el país. Aquest 30% vàlid, per la seva banda, és incapaç d'organitzar-se eficaçment i capgirar la situació, com va passar per última vegada a la història i miraculosament amb els governs de Pujol.

Amb Argentina compartim la corrupció d'una classe política que ensorra les poques iniciatives bones que surten al país. Tot l'espectacle de l'Estatut, amb la traca final d'un Saura venent-se Catalunya per unes olivetes farcides a Vilanova, demostra clarament la ignorància, la incompetència i la desídia absoluta d'una colla de galifardeus que embruteixen amb les seves mans balbes les aspiracions de la gent més noble del país.

Finalment, hi ha una característica que Catalunya comparteix no amb un d'aquests països, sinó amb tots tres: el caràcter definitiu de la misèria. Així com tothom té clar que Sicília sempre serà el racó més immund d'Itàlia, o Argentina el país de la xerrameca estèril d'Amèrica, per sempre més, hauríem de tenir clar que el mal de Catalunya és ja definitiu i irreparable. Ja som el territori més sotmès, més humiliat, més autodestructiu d'Espanya, i si mai traiem el nas per la finestra, no hi veurem pas cap signe de redreçament sinó, precisament, encara més submissió, més humiliació, més autodestrucció.

divendres, 8 d’agost del 2008

La cara dura



Hom es pot preguntar què tenen en comú Mario Vargas Llosa i Pau Gasol. Al meu entendre, una cosa ben clara: la cara dura, les galtes, el morro.

Tant l'un com l'altre viuen als dos països més interessants del món: el primer a Anglaterra i el segon, als Estats Units. Tots ells han voltat la seca i la meca i saben on es viu bé de veritat, on la gent és tolerant i la societat és prou rica per a mantenir la creativitat. Cap dels dos no hauria pogut triomfar a Espanya: en Pau Gasol, podria aspirar com a molt a la Penya badalonina; en Vargas Llosa hauria de sobreviure escrivint nacionalisme al Mundo. Als països on viuen, en canvi, el valor de la seva feina es multiplica per deu mil, perquè es troben en societats puixants, que valoren l'esforç i el premien i parlen una llengua que permet difondre tot el que fan a les capes que dominen el món.

Essent així les coses, el millor que podrien fer aquests dos individus és tapar els seus orígens de país miserable on han tingut la dissort de néixer, i estar infinitament agraïts a l'avió que un dia els permeté de fugir de la misèria. Tanmateix, no obren pas així: dia sí dia també ens recorden que cal que estiguem orgullosos de ser espanyols. Signen manifestos perquè parlem una llengua que no parlen als països on viuen, ens obliguen a pagar impostos en un país on ells no en paguen, ens comminen a ser responsables amb una espanyolitat que ens imposen. Diuen que ser espanyol no és una excusa, és una responsabilitat. I, en acabant, paren la mà i posen la tele per a veure la CNN.

És un cas de barra infinita que ens hauria de fer revoltar. Perquè els que patim cada dia l'espanyolitat i l'exercim vulgues no vulgues, els que la tenim enganxada a la pell com aquesta xafogor augustal que no se'n va ni amb dutxes fredes, estem humiliats, expoliats i rebregats, però alguns encara no som imbècils del tot.

dijous, 7 d’agost del 2008

Les escoles catòliques



Actualment, poca gent discuteix que al costat de l'escola pública hi ha d'haver escola privada i concertada. A mi també em sembla un bon sistema, perquè en tots els camps s'ha d'evitar que l'Estat s'ho mengi tot -i a més, en el camp de l'educació, està provada secularment la capacitat de l'Església d'ensenyar.

D'altra banda, encara que la fe és una enganyifa com una catedral, pertany a la tríada jocfloralesca d'enganyifes (amor, fe i nació) que és aconsellable descobrir com més tard millor, perquè quan es descobreix que no existeixen, desequilibren força.

Dit això, he quedat sorprès aquests dies de veure la carcúndia que queda a molts llocs d'Espanya -en part també a Catalunya- pel que fa al tipus de col·legis religiosos que tenen muntada la paradeta. No parlo pas, és clar, dels escolapis, o els maristes, o els jesuïtes, sinó de col·legis amb noms del tipus Esclavas de la Preciosísima Sangre de Nuestro Señor Jesucristo, Adoradoras de la Santa Espina, Devotas de la Cruz Sangrante, Receptoras de la Vara de Cristo, Seguidores del Camino Luminoso.

Si hom remena una mica pels webs d'aquests col·legis (no n'esmento cap per no ser querellat, però poseu al Google "colegio esclavas", "colegio siervas" etc. i en trobareu), pot constatar una sèrie de coses:

1. En les llistes de llibre de text, sempre hi sol haver la Bíblia al capdamunt, i també tot un fotiment de llibres d'adoctrinament cristià.

2. Dintre de les activitats extraescolars, moltes són de caire pastoral: la festa de la serventa que patrocina l'escola; el lliurament a Maria del primer ram de maig; una trobada amb esclaves del Perú, on hi ha una sucursal de l'escola.

3. L'aspecte físic de l'escola sol recordar aquells seminaris llòbrecs i misteriosos del segle XIX, amb quadres a les parets de sants asexuats i santes acollint desmaiades el Sagrat Colom.

Com he dit al començament, no tinc pas res en contra de l'ensenyament cristià. D'altra banda, si bé és cert que alliçonen en un sentit molt concret, també és cert que l'escola pública també alliçona de valent en un altre sentit (el socialisme, el pacifisme "happy flowers", el constitucionalisme embadocat, etc.). No crec que hi pugui haver cap ensenyament que no sigui, simultàniament, una menjada de coco.

Més aviat, la pregunta és una altra. Aquestes esclaves, aquests framenors, tenen coneixements? En saben, de matemàtiques? Tenen algú amb capacitat suficient per fer transmetre la filosofia de Nietzsche? Més enllà del Dòmund, tenen opinió i postura crítica cap a les coses? Em temo molt que no. Em temo que, mentre els de la pública juguen amb condons i els de la privada, amb estampetes de sant Bonifaci, aquí no hi ha ningú que estigui per la feina de veritat, que és fer negocis i tirar el país endavant.

dimarts, 5 d’agost del 2008

Decadència estiuenca a Pineda



El carrer, l'han perforat una vintena de vegades. Ara hi ha un esvoranc enorme i uns tancs que treuen la massa fecal de grosses canonades embussades. La fetor fa tirar enrere.

A diverses represes -posem un de cada cinc o sis vianants- es veuen noies musulmanes, tapades malgrat la calor infernal, amb cotxets al davant, que arrosseguen, i panxes que fan augurar poc descans per a les rovellades màquines de tracció manual.

Les botigues venen tota mena de quincalla. Darrerament s'hi han afegit samarretes llampants amb els números dels jugadors d'Espanya i andròmines amb la bandera espanyola.

A la plaça de les Mèlies, la bandera catalana ha estat víctima del temps, i les nou barres hi onegen esfilagarsades i al seu aire.

A la biblioteca, dos lectors devoren àvidament El Mundo suant la cansalada: no hi ha diners per pagar refrigeració, i passar-hi una estona esdevé apoteòsic.

La platja és plena de meduses. Anuncien per l'altaveu, cada cinc minuts, que no és aconsellable banyar-se. Els turistes lamenten, ajaguts entre burilles i llaunes, haver pagat vint euros per la setmana que passaran a Espanya. No tenen aigua: de sol sí, tant com en vulguin.

Pels carrers se senten teles sorolloses. Pràcticament totes miren Tele 5; algunes, fan el salt a Antena 3. De tant en tant, també passa un cotxe ben tunejat, amb un bakala a dins que hi escolta una cridòria eixordidora.

A l'estiu, en un poble com Pineda de Mar, es veu amb tota crueltat la decadència que vivim. Surten a fora totes les misèries, que l'hivern, més senyor, amaga.

Un poble que no és amo del seu destí i que no es posa d'acord per ser-ho és indefectiblement atacat per la decadència: l'aeroport de Barajas no només té set milions més de viatjants l'any que el del Prat: també té els set milions amb més poder adquisitiu. Els d'aquí, en canvi, vénen amb una sabata i una espadenya, i són servits per una població autòctona encara més espellifada.

dilluns, 4 d’agost del 2008

Tot recordant-te uns anys més tard

Hauries pogut arribar ara, per exemple, quan als dies els sobra placidesa i els falta emoció, i hauríem parlat d'aquelles coses que comenten els adults, en un intercanvi mesurat de paraules, prop d'un cafè mogut potser per l'interès. Però ho vas fer en aquell temps mitjanament remot d'una joventut compartida, víctima tu com jo de les lleis irrefrenables del cos.

M'has tornat a la memòria de vegades. En nits solitàries o en dies de goig. En sentir algun mot similar al del teu nom, en veure algú que et tingués retirada, en repetir alguna situació semblant a aquelles que vàrem viure. T'he pensat i repensat i has esdevingut, tu que fores màxim plaer dels sentits, màxima abstracció somorta de la ment. Romans a l'intel·lecte com una idea que no es podrà mai reencarnar, com una idea que ja ha acomplert el seu cicle vital i descansa al cementiri no gaire gloriós de la meva memòria.

I tanmateix encara recordo de vegades com vam fer l'amor tan sovint amb l'olor, amb el gest, amb la mirada. No ens vam atrevir mai a ajuntar els nostres cossos puixants, que eren en canvi els que ens feien estar plegats tan sovint. Aquells sopars a casa teva, en què em presentaves cada setmana el plat que acabaves d'aprendre, aquell guardar-se lloc a la biblioteca de la facultat, aquell trobar-se a faltar si no hi érem; aquell seure junts a totes les classes, mirant de reüll mentre explicaven la usucapió; aquell goig íntim quan un company preguntava si avui no havies vingut podent jo contestar amb tots els ets i uts sobre la teva situació, de la qual em sentia amo i coneixedor absolut i solitari. Aquelles vegades que et trucava a la porta i em feies pujar per ensenyar-me que acabaves de sortir de la dutxa, fent veure que em volies fer llegir alguna cosa sense importància que acabaves d'escriure.

Érem prou iguals per atraure'ns, érem prou diferents per mantenir-nos en tensió. I vam acabar, per un espai breu de temps -sis mesos, potser- essent gairebé un. Vas votar ERC per mi, vaig parlar castellà per tu: creàrem una nova identitat, el nom de la qual no vam voler, no vam poder o no vam gosar pronunciar-nos l'un a l'altre. Una identitat no pronunciada verbalment ni demostrada físicament que era, tanmateix, una remor forta que se sentia arreu i ens eixordava amb la força inapel·lable de la seva presència invisible.

Ha passat el temps i no ens veurem més. I si ens veiem i em fas un petó -el primer- serà un petó de cortesia, un petó d'esclau o de creient. Però no tornarem mai més a fer l'amor. No adquirirà mai més la paraula aquella profunditat mística, pronunciada en la solitud compartida d'aquella Barcelona que ja no existeix. I aquella passió que no vam expressar ni amb paraules ni amb el sexe, només m'haurà marcat per sempre en una cosa: no ha estat sempre buit el llit que tu no vares ocupar mai, però fou a tu a qui vaig lliurar la virginitat que altres han volgut arrabassar, matusserament, tocant cadascuna de les parts del meu cos.

divendres, 1 d’agost del 2008

Per si en voleu enviar

En relació amb el post anterior, llegeixo ara això:

L’Agència de Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) ha exigit al regidor de Torredembarra, Lluís Suñé que retiri d’"immediat" qualsevol reproducció "total o parcial" del seu logotip.

A través d’un comunicat l’organització ha lamentat que s’hagi fet servir la seva imatge per una campanya d’aquest tipus i recorda que és un organisme molt "rigorós i respectuós amb l’ús de la seva imatge corporativa, especialment perquè la seva activitat s’adreça a la infància". Per aquests motius, defensen que en el seu criteri d’imatge que el seu logo no estigui vinculat "a campanyes de cap signe polític".


He escrit aquest missatge a UNICEF. El correu és catalunya@unicef.es, per si n'hi voleu enviar també.

Senyors,

Llegeixo al vincle esmentat a sota que UNICEF obliga el Sr. Sunyer a retirar el logo del cartell que ha fet de broma denunciant l'expoli econòmic de Catalunya.

D'aquesta manera, es constata una vegada més que organitzacions com les seves se senten molt atretes per les dissorts que passen a 20.000 km d'aquí i són incapaces de denunciar les tremendes injustícies que viu el nostre país.

No tinguin pas cap dubte que ni jo ni cap dels meus coneguts no col·laborarà mai amb UNICEF. Si volen els meus diners, els poden anar a demanar a Madrid, que els té tots.


http://www.eldebat.cat/cat/notices/unicef_insta_a_sune_a_retirar_el_logo_del_seu_cartell_30862.php