He estat escoltant aquest vídeo interessantíssim: http://www.vilaweb.tv/?video=5282. El recomano vivament, tant les reflexions del president Pujol, com especialment l'exposició del Dr. Tremosa.
Hi ha una cosa que m'ha fet gràcia. Quan es tracta de presentar un acte no oficial en el qual hagi d'intervenir una persona preparada, amb coneixement de causa i agradable d'escoltar, tothom vol el president Pujol. A ningú se li ocorreria convidar en Montilla que, en canvi, tothom s'ha d'empassar quan s'inaugura un centre per al reciclatge de les burilles de tabac a Mollet. Igualment, absolutament tothom tracta el president Pujol de "president": mai no he sentit el mot "expresident", si no és, és clar, en els telenotícies oficials.
La nostra societat ho té tot minuciosíssimament regulat. Exèrcits de centenars de milers de persones treballen arreu d'Europa per produir normativa de tota mena. Tanmateix, malgrat les muntanyes de papers -o precisament a causa d'elles- hi ha també un bon grapat de situacions en les quals no resulta directament competent ningú. Per exemple: la presentació d'aquest llibre del vídeo, qui l'ha de fer? Cal que la faci el president vigent de la Generalitat? No: la fa qui té més autoritat moral, qui es mereix més respecte, qui arriba primer.
Imaginem-nos un altre cas, extret de l'institut. Un festa de fi de curs, a final d'ESO. Qui l'ha d'organitzar? Qui coordina les activitats (al capdavall, és una activitat)? Qui coordina la línia educativa del centre (al capdavall, se'ls acomiada d'un cicle)? Els tutors d'aquells grups (que són qui els coneixen més bé)? Una comissió de professors dels grups que s'acomiaden? Davant de la inconcreció, acaba organitzant l'acte qui arriba primer, qui sembla que ho farà millor, qui ho ha fet sempre o qui, simplement, s'hi mostra més disposat.
Moltes coses que es podrien fer a Catalunya no són ben bé competència de la Generalitat ni de l'Estat. Les fa, simplement, qui passa primer. És el cas de la canonada de l'aigua: se la va quedar en ZP perquè els d'aquí no feien res de res. Si la Generalitat hagués posat fil a l'agulla de seguida, segurament l'espanyol hauria callat. Al capdavall, li treien un problema de sobre.
Una part del poder el perd Catalunya per deixadesa. És cert que ells fa segles que ens tenen la banya posada, però nosaltres normalment ens ocupàvem de les nostres coses, i moltes colaven. Ara sempre arribem tard i, en un món de competències indeterminades, aquestes se les acaba quedant qui, ni que sigui amb la mateixa desídia, disposa de més mecanismes per a exercir-les.
dijous, 12 de juny del 2008
dimarts, 10 de juny del 2008
Els funcionaris d'empresa
Arran de la reacció d'energumen que està tenint el Sr. Hunold amb el tema del català, m'han tornat a venir al cap dues idees que observo darrerament en algunes empreses, especialment les mitjanes i grans. Caldria que els defensors de la iniciativa privada -com jo mateix- tinguéssim en compte aquestes característiques de l'empresa europea actual, per tal de no idealitzar-la excessivament:
1. Moltes empreses maltracten el client. No diré noms per no cometre una imprudència punible, però crec que tots en tenim l'experiència. Ja no és sempre vàlid allò de "el client sempre té raó" o bé "hem de ser amables perquè, si no, la competència se'sn tirarà al damunt". Hi ha un bon nombre d'empreses que tracten despòticament els seus clients i, tanmateix, tenen una bona quota de mercat i fan grans beneficis.
2. Moltes empreses mantenen un elevat percentatge de treballadors inútils. Ja ho va denunciar la Corinne Meyer al Bon dia, mandra. Són treballadors que, sense fer gaire soroll, no fan tampoc gaires aportacions, o cap ni una. Tenen molt poca productivitat però ningú no els toca.
Aquestes dues característiques són estranyes, perquè tots les associem més aviat a l'Estat, als funcionaris, a l'ocupació pública. Però també es donen en l'empresa privada, de manera que podríem dir, en cert sentit, que moltes empreses privades també tenen funcionaris.
Adverteixo als advocats d'Air Berlin, que estan a la que salta, que aquesta reflexió no s'adreça a la companyia del seu client, sinó que és de caire general, sobre la nostra societat. Per entendre-ho d'alguna manera, jo diria que l'acomodació general de la societat europea, allò de passar l'estona amb el MSN, ha acabat afectant el clima general, i ha rebaixat l'exigència dels empresaris cap als treballadors i dels clients cap a les empreses. Per necessitat o per força, però és així.
1. Moltes empreses maltracten el client. No diré noms per no cometre una imprudència punible, però crec que tots en tenim l'experiència. Ja no és sempre vàlid allò de "el client sempre té raó" o bé "hem de ser amables perquè, si no, la competència se'sn tirarà al damunt". Hi ha un bon nombre d'empreses que tracten despòticament els seus clients i, tanmateix, tenen una bona quota de mercat i fan grans beneficis.
2. Moltes empreses mantenen un elevat percentatge de treballadors inútils. Ja ho va denunciar la Corinne Meyer al Bon dia, mandra. Són treballadors que, sense fer gaire soroll, no fan tampoc gaires aportacions, o cap ni una. Tenen molt poca productivitat però ningú no els toca.
Aquestes dues característiques són estranyes, perquè tots les associem més aviat a l'Estat, als funcionaris, a l'ocupació pública. Però també es donen en l'empresa privada, de manera que podríem dir, en cert sentit, que moltes empreses privades també tenen funcionaris.
Adverteixo als advocats d'Air Berlin, que estan a la que salta, que aquesta reflexió no s'adreça a la companyia del seu client, sinó que és de caire general, sobre la nostra societat. Per entendre-ho d'alguna manera, jo diria que l'acomodació general de la societat europea, allò de passar l'estona amb el MSN, ha acabat afectant el clima general, i ha rebaixat l'exigència dels empresaris cap als treballadors i dels clients cap a les empreses. Per necessitat o per força, però és així.
dilluns, 9 de juny del 2008
La lletera heroica
Conec el cas d'un conte que va ser censurat en un llibre de text de Primària. Es tracta de "La gallina dels ous d'or", considerat massa escabrós, ja que la gallina, com deu recordar el lector, és morta al final. La mort, entre infants, pot provocar traumes.
Curiosament fullejo uns llibres de Primària en els quals es reprodueix el conte de la lletera. Aquest conte -que transcric més avall, en cursiva, per si algú no el recordava- és conegut entre nosaltres sobretot per la versió que en va fer l'escriptor alabès Félix de Samaniego, encara que deu recollir un motiu antic i anterior, com passa sovint en els contes.
Rellegint el conte, m'adono de la profunda perversió que conté. La lletera, presentada com a antiparadigma de comportament és, al meu entendre, una heroïna, una capitalista avant-là-lettre, una empresària que fomenta el progrés i la riquesa.
Aquesta dona, en efecte, mentre porta un gerro de llet al cap, pensa en negocis. Pensa, sobretot, en la manera de multiplicar el capital, de fer-lo treballar, d'expandir l'activitat econòmica. Una dona amb aquesta empenta, sense traves administratives, era capaç de modernitzar l'Espanya del segle XVIII, tenia una agudíssima visió de futur precapitalista. La seva mentalitat és borsària: vol invertir els diners perquè facin possible el naixement d'altres activitats.
Tanmateix, la ment obtusa, tancada i provinciana de l'era preindustrial la castiga: la fa ensopegar, se'n van en orris tots els seus plans i, com a moralitat, s'extreu la preferència de la vida mediocre, de la micarella, del no-risc empresarial, davant de l'aposta per la productivitat.
Sorprèn que la lletera torni a estar de moda. Avui en dia, la lletera seria un dels milions de funcionaris socialistes que infecten Europa. Més que portar llet, trauria la poca que queda de les vaques exhaustes del continent -en el cas de les catalanes, directament moribundes.
Proposo que algú, talment un James Finn Garner, faci una nova versió d'aquest conte, enaltint aquesta figura digníssima, aquesta ment lúcida i preclara, salvant-la de l'ensopegada i convertint el seu humil gibrell de llet en una ATO que abasteixi tot el país amb camions moderns i refrigerats.
La Joaneta, amb el seu càntir de llet, ben posat al cap sobre el coixinet, pensava arribar sense obstacle a la ciutat.
Caminava a pas llarg, lleugera i curta de faldeta, perquè només s’havia posat, per a estar més àgil, el faldellinet i les sandàlies. Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la llet i la manera d’emprar-ho.
Compraria un centenar d’ous, i en faria tres pollades; amb tot d’atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà prou per a comprar un porc. L’engreixaré, és qüestió d’una mica de segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre’l, em valdrà molt bons diners. I qui m’impedirà, valent-me tant, ficar a l’estable una bona vaca amb el seu vedell, i veure’l saltironar al mig del ramat?”.
En dir això, la Joaneta saltà també, plena de goig. Cau el càntir i es vessa la llet. Adéu vaca i vedell! Adéu porc! Adéu pollets! La dama de tants béns, mirant amb ulls afligits la seva fortuna per terra.
Curiosament fullejo uns llibres de Primària en els quals es reprodueix el conte de la lletera. Aquest conte -que transcric més avall, en cursiva, per si algú no el recordava- és conegut entre nosaltres sobretot per la versió que en va fer l'escriptor alabès Félix de Samaniego, encara que deu recollir un motiu antic i anterior, com passa sovint en els contes.
Rellegint el conte, m'adono de la profunda perversió que conté. La lletera, presentada com a antiparadigma de comportament és, al meu entendre, una heroïna, una capitalista avant-là-lettre, una empresària que fomenta el progrés i la riquesa.
Aquesta dona, en efecte, mentre porta un gerro de llet al cap, pensa en negocis. Pensa, sobretot, en la manera de multiplicar el capital, de fer-lo treballar, d'expandir l'activitat econòmica. Una dona amb aquesta empenta, sense traves administratives, era capaç de modernitzar l'Espanya del segle XVIII, tenia una agudíssima visió de futur precapitalista. La seva mentalitat és borsària: vol invertir els diners perquè facin possible el naixement d'altres activitats.
Tanmateix, la ment obtusa, tancada i provinciana de l'era preindustrial la castiga: la fa ensopegar, se'n van en orris tots els seus plans i, com a moralitat, s'extreu la preferència de la vida mediocre, de la micarella, del no-risc empresarial, davant de l'aposta per la productivitat.
Sorprèn que la lletera torni a estar de moda. Avui en dia, la lletera seria un dels milions de funcionaris socialistes que infecten Europa. Més que portar llet, trauria la poca que queda de les vaques exhaustes del continent -en el cas de les catalanes, directament moribundes.
Proposo que algú, talment un James Finn Garner, faci una nova versió d'aquest conte, enaltint aquesta figura digníssima, aquesta ment lúcida i preclara, salvant-la de l'ensopegada i convertint el seu humil gibrell de llet en una ATO que abasteixi tot el país amb camions moderns i refrigerats.
La Joaneta, amb el seu càntir de llet, ben posat al cap sobre el coixinet, pensava arribar sense obstacle a la ciutat.
Caminava a pas llarg, lleugera i curta de faldeta, perquè només s’havia posat, per a estar més àgil, el faldellinet i les sandàlies. Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la llet i la manera d’emprar-ho.
Compraria un centenar d’ous, i en faria tres pollades; amb tot d’atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà prou per a comprar un porc. L’engreixaré, és qüestió d’una mica de segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre’l, em valdrà molt bons diners. I qui m’impedirà, valent-me tant, ficar a l’estable una bona vaca amb el seu vedell, i veure’l saltironar al mig del ramat?”.
En dir això, la Joaneta saltà també, plena de goig. Cau el càntir i es vessa la llet. Adéu vaca i vedell! Adéu porc! Adéu pollets! La dama de tants béns, mirant amb ulls afligits la seva fortuna per terra.
divendres, 6 de juny del 2008
Air Berlín
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2884866http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/airberlin.pdf
Certament, les paraules de Joachim Hunold, director d'Air Berlín, són indignants, per la prepotència amb què han estat escrites. I també per l'enorme ignorància cap a la realitat de Catalunya que mostren, i per la nul·la sensibilitat cap a la diversitat lingüística i humana d'Europa.
Em sap especialment greu que vinguin d'un alemany, del ciutadà d'un poble que ha produït els millors músics de la història, els millors filòsofs de la història, alguns dels millors escriptors i enginyers de la història. D'un poble tanmateix -i sap greu haver-ho de recordar- que ha produït a Europa la massacre més gran que ha conegut mai el continent.
El nazisme no és justificable, però sí que és explicable, com tot fenomen humà. I el nazisme es va produir precisament perquè un poble sencer, l'alemany, es va veure profundament humiliat pel Tractat de Versalles. Va ser l'atac tan cruel a la nació alemanya el que la va fer revoltar d'una manera tan nefasta per a la humanitat.
En un exercici de magnanimitat, i tenint en compte les aportacions impagables que ha fet Alemanya al progrés humà, puc arribar a entendre el fenomen del nazisme, i fins i tot a fer-hi la vista grossa. El que no puc entendre és que uns pobles puguin reaccionar davant dels atacs que els fan cometent holocausts i d'altres haguem sempre de callar. Perquè els catalans també tenim la nostra dignitat: una dignitat que no es basa a envair territoris, sinó a vetllar pel manteniment d'una cultura mil·lenària que, precisament a les Illes, va produir Ramon Llull, un autor que està a la base de bona part de la filosofia alemanya.
El senyor Hunold diu que els mallorquins s'han benefiat molt de la Unió Europea. És cert, probablement, però si hem de baixar l'argumentació a aquests nivells, diré que els alemanys també se n'han beneficiat, perquè poden fer a Mallorca i a Catalunya coses per les quals a casa seva serien ficats immediatament a la presó. Visc a Pineda, una zona turística, i a l'agost no és infreqüent veure vomiteres pels carrers d'alemanys que s'han passat tot el dia cridant, o trobar el jardí ple de condons -com li passava cada any a un amic meu- perquè els alemanys practicaven punteria sobre la seva propietat.
El Govern de les Illes demanava que la megafonia dels avions incorporés també el català. Així és com interpreto jo la carta que va enviar al Sr. Hunold. La inversió que demanava és mínima, i en canvi la satisfacció per a un viatger català, habituat a haver d'amagar sempre el seu amor, podia ser màxima. Ni això no vol concedir el Sr. Hunold, convertit en un Jiménez Losantos germànic.
El lamentabilíssim editorial del Sr. Hunold demostra al meu entendre, una vegada més, el que fa temps que dic: Europa està acabada. És un niu de nacionalismes, un intercanvi constant de retrets, una manca absoluta de respecte de les cultures més fortes -que han estat també les més bèl·liques- sobre les més febles. Cal mirar als Estats Units, d'allí és d'on ens ha de venir tota llum.
Un americà hauria pensat altrament: no sé què cony és el català, però 10 milions de persones per 20 dòlars fan 200 milions de dòlars. El català val la pena.
Traducció a l'alemany, que serà enviada als responsables d'Air Berlin:
Die Worten von Joachim Hunold, Präsidenten der Luftfahrtgesellschaft Air Berlin, sind sicher empörend, wegen dem Vorherrschen, mit dem sie geschrieben wurden und deswegen, weil sie keine Empfindligkeit zur sprachlichen und menschlichen Vielfalt zeigen.
Es tut mir besonders leid, dass sie von einem Deutschen geschrieben wurden, dem Bürger des Volkes, das die besten Komponisten, die besten Philosophen, einige der besten Schreiber und Ingenieure der Geschichte hervorgebracht hat. Ein Volk, aber –und ich mag nicht, dass ich das sagen muss- der auch in Europa das grösste Massaker ihrer Geschiche verursacht hat.
Der Nazismus kann nicht gerechtfertigt werden, ist aber doch erklärbar. Der Nazismus fand deswegen statt, weil ein ganzes Volk, das deutsche, sich im Versailles-Vertrag erniedrigt fühlte. Es war dieser grosser Angriff an die deutsche Nation was sie empörte, auf dieser so negativen Weise für die Menschlichkeit.
Wenn ich grossherzig bin, und an die unzahlbaren Beiträge Deutschlands an den menschlichen Fortschritt denke, kann ich die Entstehung des Nazismus verstehen, und eben ihn wegsehen. Was ich aber nicht verstehen kann ist, dass einige Völker gegen die Angriffe reagieren können, und selbst Menschenvernichtungen machen, während die anderen immer schweigen müssen. Die Katalaner haben auch ihre Würde: diese Würde basiert sich nicht darin, Länder anzugreiffen, sondern darin, auf eine tausendjährige Kultur aufzupassen. Diese Kultur hat eben auf Mallorca den grossen Philosophen Ramon Llull gebracht, der auf der Base unzahlbarer deutschen Philosophen liegt.
Herr Hunold sagt, die Mallorkiner haben von der Europäischen Union viele Wohltate genommen. Richtig. Aber, wenn wir auf dieser Ebene argumentieren müssen, dann haben auch die Deutschen vieles davon profitiert, denn sie in Katalonien und Mallorca auf einer Weise sich benehmen dürfen, die sie in Deuschland sofort ans Gefängnis bringen würde. Ich lebe in Pineda, in einer turistischen Gegend. Da kommt im August ziemlich oft vor, allerlei Erbrechen auf der Strasse zu sehen, von Deutschen, die den ganzen Tag geschrien haben. Oder auf dem Garten Kondome zu finden, wie es einem Freund von mir passierte, da die Deutschen darin erschiessten.
Die Regierung der Balearen bettete um eine Megaphonie auf Katalanisch in den Flugzeugen. So interpretiere ich den Brief, der Herrn Hunold geschickt wurde. Die Investierung dafür war minimal, die Befriedingung für einen katalanischen Reiser aber wahrscheinlich maximal, da er die Liebe für seine Nation immer verhellen muss. Nicht einmal das will der Herr Hunold gewähren, der germanische Jiménez Losantos.
In seinem bedauerlichen Artikel zeigt noch einmal Herr Hunold, was ich zeit langem behaupte: Europa ist tot. Europa ist ein Nest von Nationalismen, ein ständiger Auschtausch von Vorwürfen, ein absoluter Mangel an Respekt der kräftigeren zu den schwächeren Kulturen –die kräftigen, die auch die meist kriegerisch waren. Wir müssen auf die USA blicken: daher kann uns das Licht kommen.
Ein Amerikaner hätte sicher gedacht: ich weiss nicht, um Gottes willen, was Katalanisch ist, aber das wird von 10 Millionen Leute gesprochen, per 20 $, das macht 200 Millionen $. Das Katalanische lohnt sich.
(El vídeo, penjat al Youtube, correspon a un hotel a 500 metres de casa meva)
Certament, les paraules de Joachim Hunold, director d'Air Berlín, són indignants, per la prepotència amb què han estat escrites. I també per l'enorme ignorància cap a la realitat de Catalunya que mostren, i per la nul·la sensibilitat cap a la diversitat lingüística i humana d'Europa.
Em sap especialment greu que vinguin d'un alemany, del ciutadà d'un poble que ha produït els millors músics de la història, els millors filòsofs de la història, alguns dels millors escriptors i enginyers de la història. D'un poble tanmateix -i sap greu haver-ho de recordar- que ha produït a Europa la massacre més gran que ha conegut mai el continent.
El nazisme no és justificable, però sí que és explicable, com tot fenomen humà. I el nazisme es va produir precisament perquè un poble sencer, l'alemany, es va veure profundament humiliat pel Tractat de Versalles. Va ser l'atac tan cruel a la nació alemanya el que la va fer revoltar d'una manera tan nefasta per a la humanitat.
En un exercici de magnanimitat, i tenint en compte les aportacions impagables que ha fet Alemanya al progrés humà, puc arribar a entendre el fenomen del nazisme, i fins i tot a fer-hi la vista grossa. El que no puc entendre és que uns pobles puguin reaccionar davant dels atacs que els fan cometent holocausts i d'altres haguem sempre de callar. Perquè els catalans també tenim la nostra dignitat: una dignitat que no es basa a envair territoris, sinó a vetllar pel manteniment d'una cultura mil·lenària que, precisament a les Illes, va produir Ramon Llull, un autor que està a la base de bona part de la filosofia alemanya.
El senyor Hunold diu que els mallorquins s'han benefiat molt de la Unió Europea. És cert, probablement, però si hem de baixar l'argumentació a aquests nivells, diré que els alemanys també se n'han beneficiat, perquè poden fer a Mallorca i a Catalunya coses per les quals a casa seva serien ficats immediatament a la presó. Visc a Pineda, una zona turística, i a l'agost no és infreqüent veure vomiteres pels carrers d'alemanys que s'han passat tot el dia cridant, o trobar el jardí ple de condons -com li passava cada any a un amic meu- perquè els alemanys practicaven punteria sobre la seva propietat.
El Govern de les Illes demanava que la megafonia dels avions incorporés també el català. Així és com interpreto jo la carta que va enviar al Sr. Hunold. La inversió que demanava és mínima, i en canvi la satisfacció per a un viatger català, habituat a haver d'amagar sempre el seu amor, podia ser màxima. Ni això no vol concedir el Sr. Hunold, convertit en un Jiménez Losantos germànic.
El lamentabilíssim editorial del Sr. Hunold demostra al meu entendre, una vegada més, el que fa temps que dic: Europa està acabada. És un niu de nacionalismes, un intercanvi constant de retrets, una manca absoluta de respecte de les cultures més fortes -que han estat també les més bèl·liques- sobre les més febles. Cal mirar als Estats Units, d'allí és d'on ens ha de venir tota llum.
Un americà hauria pensat altrament: no sé què cony és el català, però 10 milions de persones per 20 dòlars fan 200 milions de dòlars. El català val la pena.
Traducció a l'alemany, que serà enviada als responsables d'Air Berlin:
Die Worten von Joachim Hunold, Präsidenten der Luftfahrtgesellschaft Air Berlin, sind sicher empörend, wegen dem Vorherrschen, mit dem sie geschrieben wurden und deswegen, weil sie keine Empfindligkeit zur sprachlichen und menschlichen Vielfalt zeigen.
Es tut mir besonders leid, dass sie von einem Deutschen geschrieben wurden, dem Bürger des Volkes, das die besten Komponisten, die besten Philosophen, einige der besten Schreiber und Ingenieure der Geschichte hervorgebracht hat. Ein Volk, aber –und ich mag nicht, dass ich das sagen muss- der auch in Europa das grösste Massaker ihrer Geschiche verursacht hat.
Der Nazismus kann nicht gerechtfertigt werden, ist aber doch erklärbar. Der Nazismus fand deswegen statt, weil ein ganzes Volk, das deutsche, sich im Versailles-Vertrag erniedrigt fühlte. Es war dieser grosser Angriff an die deutsche Nation was sie empörte, auf dieser so negativen Weise für die Menschlichkeit.
Wenn ich grossherzig bin, und an die unzahlbaren Beiträge Deutschlands an den menschlichen Fortschritt denke, kann ich die Entstehung des Nazismus verstehen, und eben ihn wegsehen. Was ich aber nicht verstehen kann ist, dass einige Völker gegen die Angriffe reagieren können, und selbst Menschenvernichtungen machen, während die anderen immer schweigen müssen. Die Katalaner haben auch ihre Würde: diese Würde basiert sich nicht darin, Länder anzugreiffen, sondern darin, auf eine tausendjährige Kultur aufzupassen. Diese Kultur hat eben auf Mallorca den grossen Philosophen Ramon Llull gebracht, der auf der Base unzahlbarer deutschen Philosophen liegt.
Herr Hunold sagt, die Mallorkiner haben von der Europäischen Union viele Wohltate genommen. Richtig. Aber, wenn wir auf dieser Ebene argumentieren müssen, dann haben auch die Deutschen vieles davon profitiert, denn sie in Katalonien und Mallorca auf einer Weise sich benehmen dürfen, die sie in Deuschland sofort ans Gefängnis bringen würde. Ich lebe in Pineda, in einer turistischen Gegend. Da kommt im August ziemlich oft vor, allerlei Erbrechen auf der Strasse zu sehen, von Deutschen, die den ganzen Tag geschrien haben. Oder auf dem Garten Kondome zu finden, wie es einem Freund von mir passierte, da die Deutschen darin erschiessten.
Die Regierung der Balearen bettete um eine Megaphonie auf Katalanisch in den Flugzeugen. So interpretiere ich den Brief, der Herrn Hunold geschickt wurde. Die Investierung dafür war minimal, die Befriedingung für einen katalanischen Reiser aber wahrscheinlich maximal, da er die Liebe für seine Nation immer verhellen muss. Nicht einmal das will der Herr Hunold gewähren, der germanische Jiménez Losantos.
In seinem bedauerlichen Artikel zeigt noch einmal Herr Hunold, was ich zeit langem behaupte: Europa ist tot. Europa ist ein Nest von Nationalismen, ein ständiger Auschtausch von Vorwürfen, ein absoluter Mangel an Respekt der kräftigeren zu den schwächeren Kulturen –die kräftigen, die auch die meist kriegerisch waren. Wir müssen auf die USA blicken: daher kann uns das Licht kommen.
Ein Amerikaner hätte sicher gedacht: ich weiss nicht, um Gottes willen, was Katalanisch ist, aber das wird von 10 Millionen Leute gesprochen, per 20 $, das macht 200 Millionen $. Das Katalanische lohnt sich.
(El vídeo, penjat al Youtube, correspon a un hotel a 500 metres de casa meva)
dijous, 5 de juny del 2008
Llei i reglament
El procés legislatiu tradicional comprèn dues fases: la llei i el reglament.
La llei és l'expressió màxima de la voluntat i sobirania popular -almenys teòricament-, mentre que el reglament és la matisació de la llei intervinguda per tècnics, no escollits democràticament sinó per oposició a un cos. La mostra més típica de reglament, a l'Estat espanyol, és el famós "reial decret".
Una característica de la societat europea actual és que s'ha invertit l'ordre entre llei i reglament. Si abans primer venia la democràcia (en forma de llei) i, després, la tecnocràcia (en forma de reglament), ara primer ve la tecnocràcia i, després, la democràcia.
Això és així a causa de la Unió Europea. A la Unió Europea, les lleis sempre tenen forma de reglament: tant els reglaments pròpiament dits com les famoses directrius o directives són obra de tecnòcrates. Aquestes normes, posteriorment, s'adapten als drets de cada país, sota un acte que, en el cas de les directrius, s'anomena "transposició". És aleshores quan els països poden legislar democràticament -dintre de les característiques, és clar, de la democràcia de cadascun, que en el cas d'Espanya desdibuixen gairebé del tot aquest sistema.
Pràcticament tota la legislació actual ve de la Unió Europea, que ha anat envaint competències i s'ho ha anat quedant tot. Tenint en compte el sistema explicat, la gran majoria de les nostres lleis no tenen un origen democràtic, i s'hi introdueixen petits retocs d'aquest tipus precisament en la fase final, quan es converteixen en lleis de cada país.
No és que aquest sistema em sembli malament. De fet, la democràcia és una invenció molt concreta d'una societat molt determinada -la grega- de la qual ja estem molt allunyats. Actualment, és un sistema paralitzador, i per això la Unió Europea ha tirat sàviament pel dret. Imagineu-vos la indústria alemanya a les mans d'un Montilla, per exemple: seria la fi d'Europa.
Tanmateix, que ningú s'enganyi quan, per exemple, escarneix el conseller Maragall, "Tete" (que, per cert, em cau remalament). Aquest rep les lleis servides per Brussel·les i traduïdes al castellà per Madrid. Les poquíssimes esmenes que hi pot introduir són les quatre engrunes democràtiques derivades d'una societat que cada cop pressiona menys i d'un sistema mundial que cada cop pressiona més.
La llei és l'expressió màxima de la voluntat i sobirania popular -almenys teòricament-, mentre que el reglament és la matisació de la llei intervinguda per tècnics, no escollits democràticament sinó per oposició a un cos. La mostra més típica de reglament, a l'Estat espanyol, és el famós "reial decret".
Una característica de la societat europea actual és que s'ha invertit l'ordre entre llei i reglament. Si abans primer venia la democràcia (en forma de llei) i, després, la tecnocràcia (en forma de reglament), ara primer ve la tecnocràcia i, després, la democràcia.
Això és així a causa de la Unió Europea. A la Unió Europea, les lleis sempre tenen forma de reglament: tant els reglaments pròpiament dits com les famoses directrius o directives són obra de tecnòcrates. Aquestes normes, posteriorment, s'adapten als drets de cada país, sota un acte que, en el cas de les directrius, s'anomena "transposició". És aleshores quan els països poden legislar democràticament -dintre de les característiques, és clar, de la democràcia de cadascun, que en el cas d'Espanya desdibuixen gairebé del tot aquest sistema.
Pràcticament tota la legislació actual ve de la Unió Europea, que ha anat envaint competències i s'ho ha anat quedant tot. Tenint en compte el sistema explicat, la gran majoria de les nostres lleis no tenen un origen democràtic, i s'hi introdueixen petits retocs d'aquest tipus precisament en la fase final, quan es converteixen en lleis de cada país.
No és que aquest sistema em sembli malament. De fet, la democràcia és una invenció molt concreta d'una societat molt determinada -la grega- de la qual ja estem molt allunyats. Actualment, és un sistema paralitzador, i per això la Unió Europea ha tirat sàviament pel dret. Imagineu-vos la indústria alemanya a les mans d'un Montilla, per exemple: seria la fi d'Europa.
Tanmateix, que ningú s'enganyi quan, per exemple, escarneix el conseller Maragall, "Tete" (que, per cert, em cau remalament). Aquest rep les lleis servides per Brussel·les i traduïdes al castellà per Madrid. Les poquíssimes esmenes que hi pot introduir són les quatre engrunes democràtiques derivades d'una societat que cada cop pressiona menys i d'un sistema mundial que cada cop pressiona més.
dimarts, 3 de juny del 2008
Els bibliòfils
La diferència entre un bon lector i un bibliòfil és de tipus eròtic. Un bibliòfil no és pas millor lector, ni més lector, que una persona que llegeixi habitualment. Més aviat al contrari: sovint llegeix menys, complagut ja del tot amb la contemplació del llibre com a objecte.
Una persona a qui li agradi llegir demanarà els llibres a amics. Sovint anirà a la biblioteca i, quan els hagi llegits, ja no en voldrà saber res més. Si els llibres són seus -i, de vegades, si no ho són- no li farà res guixar-los, rebregar-los, doblegar-ne les pàgines per marcar més clarament l'última que ha llegit.
Un bibliòfil, tot això ho troba injuriós. No deixa els llibres no pas amb la por que no els hi tornin -mal menor- sinó amb la por que els hi tornin sense aquella àurea d'immaculat que posseïen. Els llibres, els bibliòfil els vol posseir, perquè pertany a la natura mateixa de qualsevol amor -si més no, l'humà- la voluntar d'apropiar-se de l'objecte que s'estima.
Un bibliòfil necessita viure envoltat de llibres, encara que n'ajorni la lectura en una data que ni ell mateix sap si arribarà. Quan els toca, es gauba amb el tacte, amb l'olor dels papers -tan diferents-, amb la forma de les lletres. Si vénen de fora, els atresora amb el convenciment que té una cosa diferent i única, que el fa especial entre la resta de mortals del lloc on viu.
El llibre no morirà mai mentre hi hagi bibliòfils. És el fetitxe d'un percentatge diferent de la societat que, per sort, no veu com, contràriament al que passa sovit amb les diferències, la seva és humiliada o perseguida penalment. Caldria saber, això sí, quants fetitxistes del llibre hi ha, quin percentatge està tocat d'aquesta pertorbació. Llavors es podrà dir, en el futur, quantes editorials hauran de plegar.
diumenge, 1 de juny del 2008
Tocar sostre
Catalunya ha arribat a un nivell de benestar que no està gens malament. No és, per descomptat, el d'Estats Units, però tampoc no hi ha la competitivitat d'allí i, comptat i debatut, el nivell de vida hi és equiparable. Almenys per a molta gent.
Un cop arribats a aquest nivell, la societat es podria plantejar una nova etapa, un nou repte, que seria el de la millora no material, sinó espiritual i intel·lectual. No és que, contràriament a la massa comunista, consideri la riquesa un mal: al contrari, és la condició sine qua non de qualsevol progrés humà. Però no n'hi ha prou.
Els reptes que es podria plantejar ara la nostra societat serien: com podem invertir la riquesa d'una manera creativa, que no sigui arrasant-ho tot construint pisos?; com podem aconseguir que àmplies capes de la població vagin a veure la Medea d'Eurípides i en surtin commosos?; com es pot millorar la qualitat democràtica del país fent que els disbarats generin immediatament rebuig i càstig públics, i no recompensa en forma de vots? Etc.
És evident que el camí no va per aquí, i el motiu és senzill. La majoria de gent, el gruix de la societat, és molt poc exigent. El que demana a la vida -i, per tant, demana també als polítics i gestors privats i públics- és poc: que tinguin feina; que la feina no els ocupi gaires hores; que tinguin lleure; que no els atabalin gaire. Aquestes característiques es posen ben de manifest quan ens comparem amb un nord-americà o amb determinats europeus. Tothom que hagi tingut contacte amb gent d'aquest països haurà pensat en algun moment que són uns histèrics, quan en realitat són, simplement, exigents.
La societat ha tocat sostre. Ja té el que volia, i no demana més. El sotre nostre és baix. Aquí no hi ha gratacels, com a Nova York: hi ha cases més aviat baixes. I, mentre aquest sostre no baixi, cosa improbable perquè hem entrat en una fase de creixement econòmic continu i definitiu, no hi haurà més demandes, ni més exigències.
S'entén bé que les nostres exigències siguin escasses veient d'on venim. Els nostres avantpassats, procedents majoritàriament de la pobríssima Espanya, vivien amb una sabata i una espardenya. Ja és prou progrés haver aconseguit que ara, per exemple, estudiem batxillerat. És un progrés extraordinari, però continua essent molt inferior al d'altres països i, en qualsevol cas, manifestament insuficient per construir una societat madura.
La societat actual creix bàsicament a base de l'aportació sud-americana, i es repeteixen els mateixos esquemes: passar de la misèria al batxillerat, un progrés espectacular. Però, com sempre, clarament insuficient. No s'albira doncs, en el futur, una possible ampliació d'horitzons, un enlairament humà que ens permeti parlar de tu a tu amb els pobles més avançats de la Terra.
Un cop arribats a aquest nivell, la societat es podria plantejar una nova etapa, un nou repte, que seria el de la millora no material, sinó espiritual i intel·lectual. No és que, contràriament a la massa comunista, consideri la riquesa un mal: al contrari, és la condició sine qua non de qualsevol progrés humà. Però no n'hi ha prou.
Els reptes que es podria plantejar ara la nostra societat serien: com podem invertir la riquesa d'una manera creativa, que no sigui arrasant-ho tot construint pisos?; com podem aconseguir que àmplies capes de la població vagin a veure la Medea d'Eurípides i en surtin commosos?; com es pot millorar la qualitat democràtica del país fent que els disbarats generin immediatament rebuig i càstig públics, i no recompensa en forma de vots? Etc.
És evident que el camí no va per aquí, i el motiu és senzill. La majoria de gent, el gruix de la societat, és molt poc exigent. El que demana a la vida -i, per tant, demana també als polítics i gestors privats i públics- és poc: que tinguin feina; que la feina no els ocupi gaires hores; que tinguin lleure; que no els atabalin gaire. Aquestes característiques es posen ben de manifest quan ens comparem amb un nord-americà o amb determinats europeus. Tothom que hagi tingut contacte amb gent d'aquest països haurà pensat en algun moment que són uns histèrics, quan en realitat són, simplement, exigents.
La societat ha tocat sostre. Ja té el que volia, i no demana més. El sotre nostre és baix. Aquí no hi ha gratacels, com a Nova York: hi ha cases més aviat baixes. I, mentre aquest sostre no baixi, cosa improbable perquè hem entrat en una fase de creixement econòmic continu i definitiu, no hi haurà més demandes, ni més exigències.
S'entén bé que les nostres exigències siguin escasses veient d'on venim. Els nostres avantpassats, procedents majoritàriament de la pobríssima Espanya, vivien amb una sabata i una espardenya. Ja és prou progrés haver aconseguit que ara, per exemple, estudiem batxillerat. És un progrés extraordinari, però continua essent molt inferior al d'altres països i, en qualsevol cas, manifestament insuficient per construir una societat madura.
La societat actual creix bàsicament a base de l'aportació sud-americana, i es repeteixen els mateixos esquemes: passar de la misèria al batxillerat, un progrés espectacular. Però, com sempre, clarament insuficient. No s'albira doncs, en el futur, una possible ampliació d'horitzons, un enlairament humà que ens permeti parlar de tu a tu amb els pobles més avançats de la Terra.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
