Avui en dia, la propaganda està molt mal vista. Els anuncis són considerats una agressió: què em voldrà vendre aquest, ara?
Tanmateix, la propaganda és útil: fa conèixer les coses. En el meu cas, a més, és gratuïta del tot: difonc allò que em sembla bo, sense demanar al lector altra cosa que la dedicació d'uns minuts a la lectura de la meva proposta. Si no li agrada, pot tancar i anar a veure Tele 5.
Bé, resulta que un grup d'exalumnes de l'institut han decidit muntar una revista de cultura, que està molt bé. És:
www.mistura.cat
Els aniria bé tenir col·laboradors i, com que compto amb gent il·lustre entre els lectors d'aquest blog, em permeto fer-vos-ho saber.
Espero que us animeu a col·laborar amb gent jove que té iniciatives i ganes de fer coses. De moment, toca una llarga etapa de decadència del país, que tot just acabem de començar, però aquests joves ens mantindran la flama, i gràcies a ella, algun dia, potser renaixerem.
dilluns, 31 de març del 2008
Els bolets verinosos
"Dóna'm el MSN que t'agrego". Quantes vegades no es deu pronunciar aquesta frase, cada dia! La gent, ara, ja no es coneix; ja no s'hi surt; ja no s'hi lliga: s'agrega. El verb "agregar" explica bé la manera de relacionar-nos que tenim al segle XXI: posar noms a la pila del greix, com més millor. Quants en tens, tu? Jo en tinc dos-cents d'agregats, tu només cent. Et guanyo. Jo tinc més noms, no més persones. Però les persones triomfem amb els noms, o no? Què són, actualment, Shakespeare o Bach, sinó un parell de noms? Que en canviaria si la integral de la seva obra fos atribuïda, respectivament, a Antonio López i a Paco Martínez? Probablement, res.
Obres el MSN i et surten noms. Molts noms, i curiosos: lachicadelosojosdetigresa@hotmail.com, soyelmasmalodebarcelona@hotmail.com, lobezno69@hotmail.com, maria_1_69_43_xx_bcn@hotmail.com. Noms llargs, amb connotacions entre eròtiques i transgressores, influïts per les sèries i les músiques actuals, i amb un elevat percentatge de nombres incorporats (normalment, el 69) i de signes tipogràfics diversos que permeten esgrafiar els ordinadors: x, (, ), =, *, !, &, %.
De tota aquesta massa de gent, normalment no en sabem res. No obren mai, no saluden mai, no hi són, el seu estat és sempre "Salí a comer", "No disponible", "Vuelvo enseguida". De vegades, tornen al cap de dos anys. Si els obres tu, tampoc no hi sol haver mai èxit: "Ai, ara sí que m'agafes en mal moment. Anava a sopar. Adéu". La gent menja molt, s'alimenta: sempre està entretinguda sopant, dinant, berenant, esmorzant.
S'esdevé, tanmateix, que de vegades has anat a fer una becaina o has sortit una estona i trobes que lachicadelosojosdetigresa@hotmail.com t'ha obert. Et trobes tot un monòleg dibuixat a la pantalla:
-Hola.
-Hola.
-Hola?
-Que no hi ets?
-Brunzit.
-Ei, hola?
-Brunzit.
-On ets?
-Bé, veig que no hi ets.
-Hola?
-Brunzit.
-Brunzit.
-És que m'hauries d'ajudar en una cosa.
Llavors arribes, llegeixes la darrera línia i ho entens tot: vol ajuda. Per això estava tan desesperada. Contestes i, normalment, replica de seguida. Va al gra: "escolta, tu saps com puc inserir aquesta imatge en aquest document?"; "escolta, em pots traduir aquest text alemany? Només són tres pàgines. Gràcies"; "escolta, tinc una amiga que busca pis a Barcelona, però ha de ser al carrer de Robadors. En coneixes cap [de pis]?"; "escolta, saps on podria trobar informació sobre Claude Debussy?".
Moltes preguntes i molta feina gratuïta, i poques respostes per a les teves, de preguntes. Segons el dia, contestes i la fas, aquesta feina; hi ha dies en què no tens tant d'humor i et treus les puces de sobre, cosa d'altra banda no fàcil, perquè la insistència és gran i dura fins que a lachicadelosojosdetigresa@hotmail.com li entra algú altre, que serà objecte de la mateixa pregunta, del mateix brunzit i, potser, de la mateixa resposta.
El MSN és com un camp de cards amb algun lliri al mig. Llir entre cards, lo meu poder no fa. I, de tant en tant, bolets que hi neixen. Bolets verinosos, que manifesten tot l'egoisme humà emparats en la protecció de la pantalla. Bolets que no hi tornaran a ser fins que un dia, precisament quan hagis tornat a anar a comprar, et busquin desesperadament demanant-te si tens cap versió pirata del Panda.
Text del Cyrano a: http://www.gutenberg.org/files/1256/1256-8.txt
Obres el MSN i et surten noms. Molts noms, i curiosos: lachicadelosojosdetigresa@hotmail.com, soyelmasmalodebarcelona@hotmail.com, lobezno69@hotmail.com, maria_1_69_43_xx_bcn@hotmail.com. Noms llargs, amb connotacions entre eròtiques i transgressores, influïts per les sèries i les músiques actuals, i amb un elevat percentatge de nombres incorporats (normalment, el 69) i de signes tipogràfics diversos que permeten esgrafiar els ordinadors: x, (, ), =, *, !, &, %.
De tota aquesta massa de gent, normalment no en sabem res. No obren mai, no saluden mai, no hi són, el seu estat és sempre "Salí a comer", "No disponible", "Vuelvo enseguida". De vegades, tornen al cap de dos anys. Si els obres tu, tampoc no hi sol haver mai èxit: "Ai, ara sí que m'agafes en mal moment. Anava a sopar. Adéu". La gent menja molt, s'alimenta: sempre està entretinguda sopant, dinant, berenant, esmorzant.
S'esdevé, tanmateix, que de vegades has anat a fer una becaina o has sortit una estona i trobes que lachicadelosojosdetigresa@hotmail.com t'ha obert. Et trobes tot un monòleg dibuixat a la pantalla:
-Hola.
-Hola.
-Hola?
-Que no hi ets?
-Brunzit.
-Ei, hola?
-Brunzit.
-On ets?
-Bé, veig que no hi ets.
-Hola?
-Brunzit.
-Brunzit.
-És que m'hauries d'ajudar en una cosa.
Llavors arribes, llegeixes la darrera línia i ho entens tot: vol ajuda. Per això estava tan desesperada. Contestes i, normalment, replica de seguida. Va al gra: "escolta, tu saps com puc inserir aquesta imatge en aquest document?"; "escolta, em pots traduir aquest text alemany? Només són tres pàgines. Gràcies"; "escolta, tinc una amiga que busca pis a Barcelona, però ha de ser al carrer de Robadors. En coneixes cap [de pis]?"; "escolta, saps on podria trobar informació sobre Claude Debussy?".
Moltes preguntes i molta feina gratuïta, i poques respostes per a les teves, de preguntes. Segons el dia, contestes i la fas, aquesta feina; hi ha dies en què no tens tant d'humor i et treus les puces de sobre, cosa d'altra banda no fàcil, perquè la insistència és gran i dura fins que a lachicadelosojosdetigresa@hotmail.com li entra algú altre, que serà objecte de la mateixa pregunta, del mateix brunzit i, potser, de la mateixa resposta.
El MSN és com un camp de cards amb algun lliri al mig. Llir entre cards, lo meu poder no fa. I, de tant en tant, bolets que hi neixen. Bolets verinosos, que manifesten tot l'egoisme humà emparats en la protecció de la pantalla. Bolets que no hi tornaran a ser fins que un dia, precisament quan hagis tornat a anar a comprar, et busquin desesperadament demanant-te si tens cap versió pirata del Panda.
Text del Cyrano a: http://www.gutenberg.org/files/1256/1256-8.txt
diumenge, 30 de març del 2008
La dutxa
Quina dutxa més agradable, després d'hores de treball amb l'ordinador. És tard, però me la mereixia: una hora a sota del mànec, que deixava anar generós aigua abundosa. Ara freda, ara una mica tèbia, ara calenta del tot. Ara freda un altre cop: quin contrast! I ara, una mica tèbia, que regalimi plàcidament per la pell i la vagi amarant amb la seva potència salvífica. Tornem-hi amb la calenta, fins que no puc aguantar més i gairebé m'escaldo. I freda i calenta, i tèbia llargues estones.
La corba del nas regalima de gotetes, i entre les parpelles se n'hi han refugiat unes quantes. Les cavitats de les orelles són humides del tot: s'han omplert d'aigua, que hi roman i joguineja per les tortuositats. Els cabells, el pèl del cos, tot ell xop d'aigua, que la vol retenir avariciosament, i aigua també entre les ungles, pels dits dels peus, que gaudeixen amb el bassal abundós que s'ha format a la banyera.
Venien milions d'immigrants, i a tots els dàveu acollida. Sigueu benvinguts: passeu, passeu, que veureu la Sagrada Família amb "son et lumière". Ara són molts, i es dutxen cada dia, i beuen, i es renten els cotxarros. No plovia, però no pensàveu pas que calgués fer res: en Picó no era de la Catalunya optimista, quins plastes aquests catalans, sempre queixant-se. Eixamplàveu els pobles i els duplicàveu: de Malgrats ara no en tenim un, sinó dos: n'ha fet tot un, tota soleta, l'alcaldessa socialista, menjant-se la meitat de les terres que separaven la població de Blanes. Calia mantenir els ajuntaments, calien llicències d'obres.
Ara no tenim aigua. Volíeu fets i no paraules i no tenim ni el fet més bàsic, que és poder rentar-nos el cul. No volíeu nacionalisme, però de set en té tant en Carod-Rovira com l'Albert Rivera. I ara tot són corredisses, en busqueu a sota de les pendres: xucleu el Segre, la Muga, la Tordera, tots ells rius paupèrrims, rierols més secs que les butxaques dels catalans. No sabeu francès, i tampoc no en podeu anar a demanar a França.
Tot Catalunya vol que la gestioneu. Us ho demanen els pobles, les comarques, les províncies, la Generalitat, l'Estat: milions de persones us han ficat la mà a l'urna i us han obert la boca perquè els donéssiu la Catalunya social, i ara fins l'aigua i tot els negueu.
Ara fareu campanyes per a carregar-nos el mort a nosaltres. Ens putejareu amb restriccions i amb anuncis de capellà dient-nos que l'aigua és un bé escàs i culpabilitzant-nos a nosaltres de la vostra inèpcia. Però jo, mentre no em talleu l'aigua del tot, em remullaré com un bacallà, nedaré i tot a casa meva, em faré una dutxa cada vegada que em senti una mica estressat. Rentaré el cotxe cada dia, que estigui sempre ben brillant i faci goig. Les rentadores aniran amunt i avall: una peça de roba, si es porta més d'un dia, fa pudor. I la nevera serà un canvi constant d'ampolles, que es buidaran amb una facilitat admirable: com m'ho agrairan els ronyons, quantes vegades estiraré de la cadena!
I si teniu algun maldecap, ja us apanyareu, que per això milions de persones us consideren els millors gestors, i per això ens acrivilleu amb impostos. A mi no m'engalipareu pas, ni em farà cap llàstima que el país s'assequi del tot. Ja s'ha assecat en molts altres aspectes, i fins ara sempre us han rigut la gracieta, tothom.
dijous, 27 de març del 2008
Les paraules impures
Per natura, una quarta part de la població té tendència a buscar la metafísca de butxaca, la discussió sobre la sopa d'all, evitant en tot moment la feina dura.
Aquesta part de la població ha existit sempre. Abans es feien capellans: aneu als antics seminaris de la Seu d'Urgell, de Girona, de Vic, de Tarragona i veureu que, tot i no ser capitals amb gaire població, tenen uns seminaris espectaculars, pels quals temps era temps van vagarejar centenars de protodevots.
Ara, aquesta gent s'ha refugiat sia en la política, sia en la universitat o pseudouniversitat i, d'aquesta manera, publica una quantitat ingent de porqueria sobre la influència del gènere en l'establiment de relacions virtuals metge-infermera, o els nous corrents esteticoliteraris derivats de la metafísica conceptual de l'art pre- i postvisual.
Dintre de la immensa quantitat d'informes que es publiquen diàriament, i que paguem entre tots perquè vagin de l'editorial a les escombraries, ahir se'n va presentar un sobre l'explotació sexual a la infància i l'adolescència. Com a mínim, és curiós: han sabut triar un tema en el qual no incidiran el més mínim, però té un cert morbo, que pot atraure la curiositat d'alguns lectors i les subvencions d'alguna conselleria.
En el resum que en fa l'Avui, llegeixo una frase que em sembla curiosa. És una de les grans conclusions de l'estudi: "no ha de ser preocupant si un menor es masturba; sí que ho ha de ser si, a més, coneix paraules que no cal que sàpiga per l'edat". O sigui, si el nano es fa una palla i diu "goita quina llet que em surt", cap problema; ens hem de preocupar, en canvi, si comenta: "ara, dels testicles, passant pel conducte deferent, sortirà primer un líquid preseminal i, després, seminal del tot; farà camí per la uretra i inflarà el gland, que mogut per una mà compulsiva, alliberarà el líquid, amb un escrot tibant".
Les mares sempre han mirat, quan feien el llit dels seus fills, si hi veien cap cèrcol que denotés algun pensament impur, covat en les foscors de la nit. Ara hauran de parar molt bé l'orella, també, al que diuen, no sigui cas que hi trobin algun tecnicisme inadequat. I és que cal ser molt culte per a sobreviure en aquesta societat tan inculta.
Aquesta part de la població ha existit sempre. Abans es feien capellans: aneu als antics seminaris de la Seu d'Urgell, de Girona, de Vic, de Tarragona i veureu que, tot i no ser capitals amb gaire població, tenen uns seminaris espectaculars, pels quals temps era temps van vagarejar centenars de protodevots.
Ara, aquesta gent s'ha refugiat sia en la política, sia en la universitat o pseudouniversitat i, d'aquesta manera, publica una quantitat ingent de porqueria sobre la influència del gènere en l'establiment de relacions virtuals metge-infermera, o els nous corrents esteticoliteraris derivats de la metafísica conceptual de l'art pre- i postvisual.
Dintre de la immensa quantitat d'informes que es publiquen diàriament, i que paguem entre tots perquè vagin de l'editorial a les escombraries, ahir se'n va presentar un sobre l'explotació sexual a la infància i l'adolescència. Com a mínim, és curiós: han sabut triar un tema en el qual no incidiran el més mínim, però té un cert morbo, que pot atraure la curiositat d'alguns lectors i les subvencions d'alguna conselleria.
En el resum que en fa l'Avui, llegeixo una frase que em sembla curiosa. És una de les grans conclusions de l'estudi: "no ha de ser preocupant si un menor es masturba; sí que ho ha de ser si, a més, coneix paraules que no cal que sàpiga per l'edat". O sigui, si el nano es fa una palla i diu "goita quina llet que em surt", cap problema; ens hem de preocupar, en canvi, si comenta: "ara, dels testicles, passant pel conducte deferent, sortirà primer un líquid preseminal i, després, seminal del tot; farà camí per la uretra i inflarà el gland, que mogut per una mà compulsiva, alliberarà el líquid, amb un escrot tibant".
Les mares sempre han mirat, quan feien el llit dels seus fills, si hi veien cap cèrcol que denotés algun pensament impur, covat en les foscors de la nit. Ara hauran de parar molt bé l'orella, també, al que diuen, no sigui cas que hi trobin algun tecnicisme inadequat. I és que cal ser molt culte per a sobreviure en aquesta societat tan inculta.
Casar-se per poders
Quan un professor explica als nens petits que, a l'edat mitjana, les dones eren casades amb marits que no coneixien i que no sabien si podrien estimar, solen contestar que troben la solució molt injusta i que repugna el seu sentiment del decòrum i de l'amor correspost. Aquests nens petits, tanmateix, perpetuen de grans el mecanisme del casament per poders, quan van a votar.
Avui m'he trobat amb un cas curiosíssim. Dissortadament, la victòria aclaparadora del PSOE no obeeix només a aquest motiu, sinó que denota una espanyolització molt profuda de la nostra societat, però també hi ha una part d'això que explicaré ara.
M'ha agregat al MSN una exalumna que em volia fer una colla de preguntes i a la qual havia de passar tot d'informació. Com sabrà el lector que faci servir MSN, aquest mecanisme incorpora una finestreta en la qual la gent sol posar la seva fotografia. Jo hi poso friquis, que van canviant segons el dia. Avui tocava la Chacón.
Em diu l'exalumna:
-Qui és aquesta noia que tens aquí?
Li contesto:
-La Chacón, home, que no la coneixes?
Em diu:
-No, qui és?
Replico:
-Doncs la candidata pel PSOE a la província de Barcelona, que va guanyar.
I diu:
-Ah, és cert, ja deia jo que em sonava molt. Però és que a mi, la política no m'interessa gaire.
Contesto ara:
-Tranquil·la, no passa res, no ens ha pas d'agradar a tots. Llavors, no vas anar a votar, no?
Engalta:
-Sí, sí.
Hi torno:
-I a qui vas votar, si es pot saber?
Escriu:
-Doncs al PSOE, per aturar els fatxes.
Em cau l'ànima als peus. Ha dipositat la confiança en una persona que no sap ni reconèixer. És fort, eh?
Sort que no li he parlat de CiU i ERC. M'hauria dit que a ella el que li preocupa és poder pagar la hipoteca i no el nacionalisme. No sap, la pobra, que des que hem tingut aquesta conversa Espanya ja li ha fotut 50 euros.
Avui m'he trobat amb un cas curiosíssim. Dissortadament, la victòria aclaparadora del PSOE no obeeix només a aquest motiu, sinó que denota una espanyolització molt profuda de la nostra societat, però també hi ha una part d'això que explicaré ara.
M'ha agregat al MSN una exalumna que em volia fer una colla de preguntes i a la qual havia de passar tot d'informació. Com sabrà el lector que faci servir MSN, aquest mecanisme incorpora una finestreta en la qual la gent sol posar la seva fotografia. Jo hi poso friquis, que van canviant segons el dia. Avui tocava la Chacón.
Em diu l'exalumna:
-Qui és aquesta noia que tens aquí?
Li contesto:
-La Chacón, home, que no la coneixes?
Em diu:
-No, qui és?
Replico:
-Doncs la candidata pel PSOE a la província de Barcelona, que va guanyar.
I diu:
-Ah, és cert, ja deia jo que em sonava molt. Però és que a mi, la política no m'interessa gaire.
Contesto ara:
-Tranquil·la, no passa res, no ens ha pas d'agradar a tots. Llavors, no vas anar a votar, no?
Engalta:
-Sí, sí.
Hi torno:
-I a qui vas votar, si es pot saber?
Escriu:
-Doncs al PSOE, per aturar els fatxes.
Em cau l'ànima als peus. Ha dipositat la confiança en una persona que no sap ni reconèixer. És fort, eh?
Sort que no li he parlat de CiU i ERC. M'hauria dit que a ella el que li preocupa és poder pagar la hipoteca i no el nacionalisme. No sap, la pobra, que des que hem tingut aquesta conversa Espanya ja li ha fotut 50 euros.
dimarts, 25 de març del 2008
"Havia idealitzat molt la universitat"
És el títol d'un petit reportatge que apareix a la pàgina 33 de l'edició de diumenge de l'Avui. Es veu que molts estudiants havien idealitzat la universitat i, quan troben el que hi ha, es desenganyen.
Comparteixo el desengany: jo també l'havia idealitzada i ara, si tingués una empresa, mai no contractaria un professor d'universitat. Segur que me l'ensorraria. Però el motiu és diferent: jo me'n vaig desenganyar perquè hi buscava coneixement i només hi vaig trobar ignorància i mandra. Els nois d'ara, en canvi, s'han desenganyat per un altre motiu. Seguim el diari.
La Montse Rodríguez [nom canviat per la Redacció] diu que s'imaginava "un espai de creixement més enllà de les classes i amb un tipus de formació molt transversal". Tambe s'imaginava "un pati amb pancartes penjant i assemblees d'estudiants". Pobra, com li havien menjat el coco a l'ESO. Tant de parlar-hi de competències transversals i, és clar, també les buscava a la universitat. Hi deuria voler també xerrades sobre sexe segur, o col·loquis sobre seguretat viària, o continguts d'educació per a la ciutadania. Es pensava que la química era dibuixar protons i ara veu que la matèria existeix. Es pensava, igualment, que la universitat seria plena de joves rojos i separatistes que l'omplirien de pancartes i s'hi troba gent que pren apunts amb faltes d'ortografia i que els vomita el dia de l'examen sense plantejar-se en cap moment de què li ha parlat el professor.
Diu la Montse que, davant d'aquest impacte, veient que allò que hi havia no era aquell príncep blau dels seus somnis, va entrar en crisi. Un xoc emocional fort. Llavors "no estava gens motivada: la universitat es va convertir a anar de classe a la biblioteca, de la biblioteca a classe i de classe a casa". Caram, això la va deprimir tant? I quin trajecte pensava fer, doncs, a la universitat? Del bar a l'after, de l'after a la carpa, i de la carpa a casa? Tan estrany és que, en una universitat, es vagi de classe a la biblioteca?
Diu que ara ja s'ho passa més bé, perquè s'ha canviat a la Pompeu Fabra, i va a la universitat, "però no sempre a fer classe". Deu haver trobat parella, ja? Munten farres bestials, a la Pompeu? No ho sabia pas. Potser regalen els tiquets de menjar a la cantina, com feia la Universitat de Girona, o organitzen excursions "all included".
L'altre cas que es comenta en l'article és el de l'Eulàlia Pérez [nom canviat per la Reacció]. La noia va començar fa dos anys Treball Social a la Rovira i Virgili, i no li va agradar. Motiu: "venint de Palamós, es va haver d'instal·lar en un pis d'estudiants amb dues noies més i l'odissea del viatge li impedia pujar a veure la família i els amics tots els caps de setmana". Estic d'acord que el viatge era una odissea: a Catalunya, de Tarragona a Palamós només s'hi pot anar amb burro. Però realment li calia anar a veure la família tots els caps de setmana? Tant s'enyorava? Nena, que ja ets grandeta, eh? Contempla el cel clar de Tarragona, dona, que a pocs mortals els és llegut de fer-ho!
A la meva època, venien a estudiar a Barcelona gent de Lleida, de Tortosa, de Castelló, de Figueres. A l'edat mitjana, si volies anar a estudiar Medicina, havies de fer cap a Montpeller; si t'agradava el Dret, a Bolonya. Ara han d'anar a la cantonada i s'enyoren de la mama.
Diu la Mireia que la situació li ha canviat, ara: estudia un cicle formatiu a Barcelona i "tampoc no és al costat de casa, però ja és una altra història". Una altra història? Per què? Els llibres són els mateixos: vols dir que t'agraden els llibres, a tu, o la vida nocturna? I, si t'agrada tant, per què no te'n vas a Madrid? Allí sí que n'hi ha: fins a les deu del matí. Al capdavall, Barcelona no deixa de ser una ciutat grisa i provinciana. Ah, i per cert, passes d'una carrera a un cicle com qui passa del menjador a la sala d'estar. Tant se te'n fot naps com cols.
L'article de l'Avui reflecteix molt bé la condició dels joves del país: totalment despistats, sense objectius, sense nord, hedonistes, manipulables. Perdoneu si m'he fet vell abans d'hora però, si no m'equivoco, aquest article no es pot entendre d'una altra manera.
Nota: ara, sisplau, poseu-vos drets i escolteu la Cecilia Bartoli interpretant l'aria "Agitata da due venti", de Vivaldi:
Ja podeu seure.
Comparteixo el desengany: jo també l'havia idealitzada i ara, si tingués una empresa, mai no contractaria un professor d'universitat. Segur que me l'ensorraria. Però el motiu és diferent: jo me'n vaig desenganyar perquè hi buscava coneixement i només hi vaig trobar ignorància i mandra. Els nois d'ara, en canvi, s'han desenganyat per un altre motiu. Seguim el diari.
La Montse Rodríguez [nom canviat per la Redacció] diu que s'imaginava "un espai de creixement més enllà de les classes i amb un tipus de formació molt transversal". Tambe s'imaginava "un pati amb pancartes penjant i assemblees d'estudiants". Pobra, com li havien menjat el coco a l'ESO. Tant de parlar-hi de competències transversals i, és clar, també les buscava a la universitat. Hi deuria voler també xerrades sobre sexe segur, o col·loquis sobre seguretat viària, o continguts d'educació per a la ciutadania. Es pensava que la química era dibuixar protons i ara veu que la matèria existeix. Es pensava, igualment, que la universitat seria plena de joves rojos i separatistes que l'omplirien de pancartes i s'hi troba gent que pren apunts amb faltes d'ortografia i que els vomita el dia de l'examen sense plantejar-se en cap moment de què li ha parlat el professor.
Diu la Montse que, davant d'aquest impacte, veient que allò que hi havia no era aquell príncep blau dels seus somnis, va entrar en crisi. Un xoc emocional fort. Llavors "no estava gens motivada: la universitat es va convertir a anar de classe a la biblioteca, de la biblioteca a classe i de classe a casa". Caram, això la va deprimir tant? I quin trajecte pensava fer, doncs, a la universitat? Del bar a l'after, de l'after a la carpa, i de la carpa a casa? Tan estrany és que, en una universitat, es vagi de classe a la biblioteca?
Diu que ara ja s'ho passa més bé, perquè s'ha canviat a la Pompeu Fabra, i va a la universitat, "però no sempre a fer classe". Deu haver trobat parella, ja? Munten farres bestials, a la Pompeu? No ho sabia pas. Potser regalen els tiquets de menjar a la cantina, com feia la Universitat de Girona, o organitzen excursions "all included".
L'altre cas que es comenta en l'article és el de l'Eulàlia Pérez [nom canviat per la Reacció]. La noia va començar fa dos anys Treball Social a la Rovira i Virgili, i no li va agradar. Motiu: "venint de Palamós, es va haver d'instal·lar en un pis d'estudiants amb dues noies més i l'odissea del viatge li impedia pujar a veure la família i els amics tots els caps de setmana". Estic d'acord que el viatge era una odissea: a Catalunya, de Tarragona a Palamós només s'hi pot anar amb burro. Però realment li calia anar a veure la família tots els caps de setmana? Tant s'enyorava? Nena, que ja ets grandeta, eh? Contempla el cel clar de Tarragona, dona, que a pocs mortals els és llegut de fer-ho!
A la meva època, venien a estudiar a Barcelona gent de Lleida, de Tortosa, de Castelló, de Figueres. A l'edat mitjana, si volies anar a estudiar Medicina, havies de fer cap a Montpeller; si t'agradava el Dret, a Bolonya. Ara han d'anar a la cantonada i s'enyoren de la mama.
Diu la Mireia que la situació li ha canviat, ara: estudia un cicle formatiu a Barcelona i "tampoc no és al costat de casa, però ja és una altra història". Una altra història? Per què? Els llibres són els mateixos: vols dir que t'agraden els llibres, a tu, o la vida nocturna? I, si t'agrada tant, per què no te'n vas a Madrid? Allí sí que n'hi ha: fins a les deu del matí. Al capdavall, Barcelona no deixa de ser una ciutat grisa i provinciana. Ah, i per cert, passes d'una carrera a un cicle com qui passa del menjador a la sala d'estar. Tant se te'n fot naps com cols.
L'article de l'Avui reflecteix molt bé la condició dels joves del país: totalment despistats, sense objectius, sense nord, hedonistes, manipulables. Perdoneu si m'he fet vell abans d'hora però, si no m'equivoco, aquest article no es pot entendre d'una altra manera.
Nota: ara, sisplau, poseu-vos drets i escolteu la Cecilia Bartoli interpretant l'aria "Agitata da due venti", de Vivaldi:
Ja podeu seure.
Adéu, Carod
Vilaweb indica que Carod no es presentarà a la reelecció com a president d'ERC. En el cos de la notícia, es pot llegir:
Carod ho ha definit dient que el seu era un gest de 'generositat política' i a favor 'de la unitat del partit', tot i que ha aclarit que no renunciava a ser candidat a la presidència a la Generalitat al 2010 i que no pensava deixar el govern. Carod proposa un model com el del PNB on Ibarretxe no té càrrec al partit però és el candidat a la presidència. [...]
Amb tot, VilaWeb ha pogut saber que Carod tindria la intenció d'avalar aquesta setmana dues persones de la seva confiança perquè optessin a la presidència i la secretaria general. Serien dos dirigents que no durien tants anys com ell al capdavant d'ERC, per tal d'afavorir la renovació que propugna.
ERC es torna a equivocar. Quina complicació. Que no veieu que, a la tercera línia, la gent ja s'ha perdut? Ho deixes o no ho deixes?
No coneixeu el país i per això perdeu. Com que la gent no entén el que proposes, et començaran a criticar per a tapar la seva manca de comprensió. Et diran, concretament: etarra, perquè segueixes els bascos; cadiraire, perquè renuncies a la candidatura però no al govern; trampós, perquè te'n vas però vols seguir-ho controlant tot amb els teus comparses.
Havies d'haver dit: "La nova Esquerra, el nou futur". Punt. El verb i tot hi sobra. Mira el que fan els socialistes, que seuen al teu costat.
A mi, personalment, em sap molt de greu que renunciï un polític tan culte com en Carod, l'únic que quedava (en Mas també ho és una mica). I un home de conviccions i amb algunes jugades mestres. Ho sento molt, però el país no dóna per més. Quan vulguis, vine a Pineda i parlarem de Llull i de Marc i dels qui, en vulgar, parlaren sobirà.
Carod ho ha definit dient que el seu era un gest de 'generositat política' i a favor 'de la unitat del partit', tot i que ha aclarit que no renunciava a ser candidat a la presidència a la Generalitat al 2010 i que no pensava deixar el govern. Carod proposa un model com el del PNB on Ibarretxe no té càrrec al partit però és el candidat a la presidència. [...]
Amb tot, VilaWeb ha pogut saber que Carod tindria la intenció d'avalar aquesta setmana dues persones de la seva confiança perquè optessin a la presidència i la secretaria general. Serien dos dirigents que no durien tants anys com ell al capdavant d'ERC, per tal d'afavorir la renovació que propugna.
ERC es torna a equivocar. Quina complicació. Que no veieu que, a la tercera línia, la gent ja s'ha perdut? Ho deixes o no ho deixes?
No coneixeu el país i per això perdeu. Com que la gent no entén el que proposes, et començaran a criticar per a tapar la seva manca de comprensió. Et diran, concretament: etarra, perquè segueixes els bascos; cadiraire, perquè renuncies a la candidatura però no al govern; trampós, perquè te'n vas però vols seguir-ho controlant tot amb els teus comparses.
Havies d'haver dit: "La nova Esquerra, el nou futur". Punt. El verb i tot hi sobra. Mira el que fan els socialistes, que seuen al teu costat.
A mi, personalment, em sap molt de greu que renunciï un polític tan culte com en Carod, l'únic que quedava (en Mas també ho és una mica). I un home de conviccions i amb algunes jugades mestres. Ho sento molt, però el país no dóna per més. Quan vulguis, vine a Pineda i parlarem de Llull i de Marc i dels qui, en vulgar, parlaren sobirà.
dilluns, 24 de març del 2008
La Rahola
Poses TV3? La Rahola. Poses Tele 5? La Rahola. Llegeixes l'Avui? La Rahola? La Vanguardia? La Rahola. El Periódico? La Rahola. La Rahola té opinions sobre tot, pontifica en totes dues llengües superant fractures absurdes entre dretes i esquerres, entre espanyolistes i catalanistes. Pecunia non olet, sí senyor.
No tinc res a dir que la Rahola tingui opinions de tantes coses: sempre hi ha gent que pensa més que els altres. Igualment, com a defensor que sóc del liberalisme, trobo molt bé que, si la contracten a tot arreu, ella vagi a tot arreu, i pari la mà sense mirar l'idioma ni el color del sobre. Ara bé, ja que opina tant, també hauria de saber, aquesta senyora, que té molta responsabilitat: que el que passi pel seu cap després pot influir en els ramats de caps de bestiar en què s'ha convertit el nostre país. Caldria, doncs, que un dia deixés la seva activitat frenètica i es parés a pensar -una tarda, no li demano pas més- si el que diu porta el país cap allí on ha d'anar.
Aquests dies, la Rahola carrega de valent contra ERC. No li costa gaire, perquè el partit és una olla de grills. Però és bo, acarnissar-se d'aquesta manera contra un partit que representa l'única idea que ens pot salvar? Jo mateix trobo molts aspectes de CiU que no m'agraden gens, i els callo tant com puc per patriotisme: més enllà de CiU, hi ha PP. No cal dir res més.
Em fa l'efecte que la Rahola és una mostra d'un especimen que està proliferant molt en el nostre país, darrerament. És el pseudoprogre. La moda fa que estigui bé ser antisistema; la por fa que no es puguin qüestionar determinades coses; el resultat de la combinació es diu pseudoprogressisme.
Aquest moviment consisteix a fer-se l'avançat, a defensar les idees "cool", però a no sortir mai de la superficialitat del que, en el fons, ja està políticament ben vist. Vinga a cridar sobre la igualtat de les dones, que si a no sé quin país no sé que els fan, i que és una vergonya: el public s'excita davant de la verborrea i, en acabar el debat, poc li falta per agafar escopetes i començar a matar marits. Però és realment un tema compromès, la defensa de la dona, actualment? Encara queda algú amb dos dits de seny que consideri que l'home és superior pel fet de tenir una peça més, i en un lloc tan incòmode? És un debat del segle XXI o del segle XIX, la igualtat de sexes? Per què interessa tant prolongar-lo?
El mateix passa amb ERC: és fàcil posar-se amb quatre desgraciats que controlen quatre conselleries des de les quals no poden fer res més que repartir-se les engrunes que ens llença Madrid. Tites, tites. Però i atacar el Consell General del Poder Judicial? I el Tribunal Constitucional? I els serveis d'intel·ligència espanyola? I Ibèria, que va traient els vols de Barcelona i els porta un a un a Madrid? I Antena 3 i Tele 5, que ens desmunten els valors i ens destrossen els joves? I el Consell d'Estat, i els alts funcionaris, i l'exèrcit?
No, aquí no la hi veureu pas, la Rahola. Un progre no s'ha pas de preocupar d'aquestes coses. Tampoc no les entendria ningú. Més val acarnissar-se contra els febles i deixar que els forts vagin fent la seva. Això sí, la roba, que no sembli pas encarcarada; els cabells, esbullats i els adjectius, si pot ser ben aguts, perquè creixin les audiències i els sobres siguin més gruixuts.
PD: He enviat aquest missatge a la Pilar Rahola no pas amb cap intenció d'ultratjar-la, sinó amb la bona voluntat de fer-la reflexionar sobre el seu comportament, i demanant-li que posi la seva verborrea al servei de les causes que comprometen realment el futur del país, no si en Pau es casa amb en Pere, als quals desitjo felicitat eterna.
diumenge, 23 de març del 2008
La comèdia
Dinar de la mona, avui. Crec que, normalment, es fa dilluns, però com que tota la meva família ha de marxar a Barcelona demà, s'ha avançat la data. Alguns comentaris polítics que deixo per a un altre dia, així el CSI podrà descansar, avui. I, en canvi, una curiosa observació moral.
Una de les famílies assistents, que són els tiets o els nebots o els cosins de no sé qui, està formada per marit, muller i un nen. El marit, fa temps, fou despatxat de la feina. Motiu: en robava tot el que podia per a anar-se'n de putes. Cada dia, a l'hora que els funcionaris van a prendre el tallat, ell anava a veure la senyoreta d'Avinyó. Això va durar uns quants anys: enmig del desgavell del país, ningú no s'adonava que fotia els quartos, i cada dia a les deu ja frisava per a rebre massatges i mossegadetes amb final feliç.
Un dia es va descobrir el pastel. La multa de l'empresa fou pagada per la sogra, que tenia molts diners. Fou, si no recordo malament, de 10 milions de pessetes (a part que jo encara penso en pessetes, en aquest cas era així, perquè no hi havia euro). Després, va venir el dilema moral per a la dona: calia mantenir el matrimoni, o demanar el divorci?
Tothom -i jo mateix- li aconsellava el divorci. Ella va preferir, tanmateix, mantenir el vincle: va veure clarament que l'amor havia estat potser la causa del contracte, però no tenia res a veure amb l'objecte social de l'empresa, que era mantenir un fill. Que intel·ligent que va ser, com ens va superar a tots! Avui, el fill té 17 anys, és esportista, intel·ligent i promet. Es fa mirar. Si la mare s'hagués divorciat, el fill hauria perdut dos o tres anys pensant sobre el sentit de coses a les quals no n'hi trobarà mai. Ara no en sap res, encara, de tot això, i s'ha pogut dedicar a aprendre matemàtiques i anglès, que és el que val la pena.
Tota empresa té uns socis i una finalitat. Una fàbrica d'embotits, per exemple, reuneix en forma d'accions diners de capitalistes per a produir salsitxes. Un matrimoni ajunta un home i una dona per a produir fills. Aquesta és la veritat i, per sort, encara hi ha gent amb mentalitat del segle XIX que no es deixa entabanar per modes fugisseres.
El marit, havent dinat, ha marxat. Diu que anava a veure un partit. Hi ha clubs de prostitutes, també, a Pineda? Jo no en conec cap. En tot cas, mentre ell ara exercita el cos, jo exercito la ment i el fill mira la tele, plàcidament, com a les millors famílies. Quina tranquil·litat, quina bellesa en la mediocre vida de la nostra província! Omplim la vida de mentides i d'hipocresia i deixem que se salvin els vincles, els nusos de les coses, les estructures en què es fonamenten els dos mil anys del nostre progrés.
Una de les famílies assistents, que són els tiets o els nebots o els cosins de no sé qui, està formada per marit, muller i un nen. El marit, fa temps, fou despatxat de la feina. Motiu: en robava tot el que podia per a anar-se'n de putes. Cada dia, a l'hora que els funcionaris van a prendre el tallat, ell anava a veure la senyoreta d'Avinyó. Això va durar uns quants anys: enmig del desgavell del país, ningú no s'adonava que fotia els quartos, i cada dia a les deu ja frisava per a rebre massatges i mossegadetes amb final feliç.
Un dia es va descobrir el pastel. La multa de l'empresa fou pagada per la sogra, que tenia molts diners. Fou, si no recordo malament, de 10 milions de pessetes (a part que jo encara penso en pessetes, en aquest cas era així, perquè no hi havia euro). Després, va venir el dilema moral per a la dona: calia mantenir el matrimoni, o demanar el divorci?
Tothom -i jo mateix- li aconsellava el divorci. Ella va preferir, tanmateix, mantenir el vincle: va veure clarament que l'amor havia estat potser la causa del contracte, però no tenia res a veure amb l'objecte social de l'empresa, que era mantenir un fill. Que intel·ligent que va ser, com ens va superar a tots! Avui, el fill té 17 anys, és esportista, intel·ligent i promet. Es fa mirar. Si la mare s'hagués divorciat, el fill hauria perdut dos o tres anys pensant sobre el sentit de coses a les quals no n'hi trobarà mai. Ara no en sap res, encara, de tot això, i s'ha pogut dedicar a aprendre matemàtiques i anglès, que és el que val la pena.
Tota empresa té uns socis i una finalitat. Una fàbrica d'embotits, per exemple, reuneix en forma d'accions diners de capitalistes per a produir salsitxes. Un matrimoni ajunta un home i una dona per a produir fills. Aquesta és la veritat i, per sort, encara hi ha gent amb mentalitat del segle XIX que no es deixa entabanar per modes fugisseres.
El marit, havent dinat, ha marxat. Diu que anava a veure un partit. Hi ha clubs de prostitutes, també, a Pineda? Jo no en conec cap. En tot cas, mentre ell ara exercita el cos, jo exercito la ment i el fill mira la tele, plàcidament, com a les millors famílies. Quina tranquil·litat, quina bellesa en la mediocre vida de la nostra província! Omplim la vida de mentides i d'hipocresia i deixem que se salvin els vincles, els nusos de les coses, les estructures en què es fonamenten els dos mil anys del nostre progrés.
dissabte, 22 de març del 2008
Pregària a Zapatero
Aquests dies, Internet funciona molt malament. El MSN s'encalla; els xats es pengen; els correus es tallen al moment d'enviar-los. Tenim servida la propera crisi d'infraestructures: després de cinquanta anys de no invertir en telefonia, la xarxa catalana es desmunta per moments. Per això, modestament, se m'ha ocorregut escriure aquesta pregària a l'amo:
O Gran Sapatero
Rei dels Catalans
que t'omplim les urnes
amb cabassos grans.
Si l'AVE no arriba
no hi farà pas res:
a peu farem via
cap a Leganès.
Si la rodalia
peta pel camí
ja ho imputarem
a algun mal destí.
Si no tenim aigua
en obrir l'aixeta
és culpa de Déu
que és un bon garrepa.
Si ja no hi ha llum
al Terme Comtal
farem amb l'espelma
i un bon orinal.
Si no ens fem entendre
dient "un tallat"
direm "un cortado"
i assumpte acabat.
Si s'ensorra el temple
del Gaudí sagrat,
prou sabem que baixa
tot el que ha pujat.
Si a l'Estatutet
en treus mots i brams
en veure'l tan net
picarem de mans.
Tot serà alegria
pel teu tarannà
que és el teu "talante"
el nostre mahnà.
Però l'Internet
no ens el toquis pas
que el necessitem
per dir "komo stas?".
Sense fotologs
i amb el xat fotut
pots perdre més vots
que amb tot l'Estatut.
O Gran Sapatero
Rei dels Catalans
que t'omplim les urnes
amb cabassos grans.
Si l'AVE no arriba
no hi farà pas res:
a peu farem via
cap a Leganès.
Si la rodalia
peta pel camí
ja ho imputarem
a algun mal destí.
Si no tenim aigua
en obrir l'aixeta
és culpa de Déu
que és un bon garrepa.
Si ja no hi ha llum
al Terme Comtal
farem amb l'espelma
i un bon orinal.
Si no ens fem entendre
dient "un tallat"
direm "un cortado"
i assumpte acabat.
Si s'ensorra el temple
del Gaudí sagrat,
prou sabem que baixa
tot el que ha pujat.
Si a l'Estatutet
en treus mots i brams
en veure'l tan net
picarem de mans.
Tot serà alegria
pel teu tarannà
que és el teu "talante"
el nostre mahnà.
Però l'Internet
no ens el toquis pas
que el necessitem
per dir "komo stas?".
Sense fotologs
i amb el xat fotut
pots perdre més vots
que amb tot l'Estatut.
Gordo
Són coneguts, a l'antiga Grècia, els misteris d'Eleusis, destinats a purificar els iniciats. Per mitjà d'un ritual molt estudiat però no ben conegut del tot, una sèrie de persones que avui anomenaríem directament membres d'una secta buscaven i creien trobar el coneixement del que passaria després de la mort.
Una de les parts del ritual eleusini consistia en els "gefirismoi" o "insults des del pont". Segons que sembla, la processó d'iniciands que anava d'Atenes a Eleusis, gairebé a punt d'arribar a aquest llogarret, passava pel pont que hi havia sobre el riu Cefís. Allí, una colla de persones els insultava tapant-se la cara amb una màscara, desitjant-los la mort i tota mena de malures.
Els hel·lenistes han discutit molt el significat d'aquesta part del ritual, però sembla que es tracta d'una cerimònia de caràcter apotropaic, és a dir, es tracta d'humiliar l'altre tant com es pugui per tal que, ja humil del tot, no tingui cap temptació de supèrbia i no susciti tampoc la ira dels déus.
He pensat que els joves actuals poden estar imitant una pràctica d'aquest tipus quan es diuen "gordo". Per si el lector no té gaire relació amb gent jove, indicaré que és una de les darreres tendències de saludar-se entre ells: "ey, gordo, no saludes, ¿eh?" o bé "te quiero, gordo" (totes dues frases, i altres ocurrències del mot, evidentment en versió femenina, també). Com que les paraules se les emporta el vent, aporto com a testimoni del que dic dues pàgines de fotolog:
http://www.fotolog.com/nenikos/30041006
http://www.fotolog.com/carlosmg89/42111344
Sembla ser, doncs, que els nois i noies -primíssims tots ells- intenten per mitjà de l'aplicació d'aquest adjectiu evitar que els caigui el càstig més gros que els pot enviar la ira divina, que és engreixar-se. Insultant-se ritualment, materialitzen l'amenaça en la paraula i eviten que s'acompleixi en la matèria.
Aquesta observació ens diu molt sobre la importància que els joves atorguen a l'aspecte físic, que és màxima i exclusiva. Com aquell dia que, a París, fèiem cua en un restaurant, i no hi havia pizza per a tothom. Una noia del grup, que era darrere meu i volia que n'hi hagués per a ella, va trobar la fórmula infal·lible: "ey, chicos, no cojáis la pizza que engorda mucho". En va quedar per a ella i per a un grup d'italians que venia al darrere. Clar que, a aquests, la pizza potser no els va semblar res d'extraordinari.
Una de les parts del ritual eleusini consistia en els "gefirismoi" o "insults des del pont". Segons que sembla, la processó d'iniciands que anava d'Atenes a Eleusis, gairebé a punt d'arribar a aquest llogarret, passava pel pont que hi havia sobre el riu Cefís. Allí, una colla de persones els insultava tapant-se la cara amb una màscara, desitjant-los la mort i tota mena de malures.
Els hel·lenistes han discutit molt el significat d'aquesta part del ritual, però sembla que es tracta d'una cerimònia de caràcter apotropaic, és a dir, es tracta d'humiliar l'altre tant com es pugui per tal que, ja humil del tot, no tingui cap temptació de supèrbia i no susciti tampoc la ira dels déus.
He pensat que els joves actuals poden estar imitant una pràctica d'aquest tipus quan es diuen "gordo". Per si el lector no té gaire relació amb gent jove, indicaré que és una de les darreres tendències de saludar-se entre ells: "ey, gordo, no saludes, ¿eh?" o bé "te quiero, gordo" (totes dues frases, i altres ocurrències del mot, evidentment en versió femenina, també). Com que les paraules se les emporta el vent, aporto com a testimoni del que dic dues pàgines de fotolog:
http://www.fotolog.com/nenikos/30041006
http://www.fotolog.com/carlosmg89/42111344
Sembla ser, doncs, que els nois i noies -primíssims tots ells- intenten per mitjà de l'aplicació d'aquest adjectiu evitar que els caigui el càstig més gros que els pot enviar la ira divina, que és engreixar-se. Insultant-se ritualment, materialitzen l'amenaça en la paraula i eviten que s'acompleixi en la matèria.
Aquesta observació ens diu molt sobre la importància que els joves atorguen a l'aspecte físic, que és màxima i exclusiva. Com aquell dia que, a París, fèiem cua en un restaurant, i no hi havia pizza per a tothom. Una noia del grup, que era darrere meu i volia que n'hi hagués per a ella, va trobar la fórmula infal·lible: "ey, chicos, no cojáis la pizza que engorda mucho". En va quedar per a ella i per a un grup d'italians que venia al darrere. Clar que, a aquests, la pizza potser no els va semblar res d'extraordinari.
divendres, 21 de març del 2008
La feina
Alguns artistes i intel·lectuals francesos del segle XIX, entre els quals Gustave Flaubert, compartien una amant, que es deia Louise Colet. A diferència d'altres escriptors, Flaubert tenia la seva amant força abandonada, especialment a l'època en què escrivia la Madame Bovary. L'amant es queixava i insistia: el volia veure. Flaubert, debatent-se entre el plaer de la carn i la tortura de la creativitat, preferí aquesta darrera. L'any 1855 escrivia a la cocotte una darrera carta en què li anunciava la ruptura definitiva: s'estimava més no rebre cap visita seva i tenir temps i concentració per a acabar en solitud creativa la profunda, elaborada, sublim Madame Bovary.
No sé si s'han valorat mai els homes treballadors. Els refranys, els llibres escolars, la moral imperant, sens dubte, ha fet del treball una virtut, però resulta complicat escatir què n'ha pensat, íntimament, la gent, al llarg de la història. Se'm fa difícil indicar si un Llull, un Montaigne, un Goethe foren, en vida, admirats com a persones treballadores o, en el fons, menyspreats com a éssers diferents de la resta i, per tant, abjectes i reprovables. No sé si algú serà mai capaç de reconstruir aquesta percepció intangible de persones passades de temps remots.
El que sí que sembla clar és que la societat que ens ha tocat de viure no la valora gens, aquest tipus de persona. No em refereixo ara al tractament humiliant que rep de l'Estat, per exemple: si una persona, en virtut del seu treball, percep més ingressos -sigui perquè treballa més hores o perquè té més responsabilitat en la feina que fa- és castigada cruelment amb una apujada d'impostos de progressió geomètrica que persegueix, en definitiva, la seva voluntat de fer coses. Es pot calcular fàcilment que les feines complementàries ja no comporten cap ingrés a partir del mes de setembre, d'octubre, de novembre o de desembre, segons la situació, ja que únicament provoquen salts de tram en la declaració de la renda i la deglució dels beneficis a favor de l'Estat.
Més aviat m'interessa, avui, reflexionar sobre la percepció que socialment es té de qui treballa. Tinc assumit que ser treballador no és una virtut. Probablement és -com tantes altres coses, d'altra banda- una malaltia, una sublimació d'angoixes i manifestacions d'hiperactivitat. No demano, per tant, cap glorificació, cap lloança especial pel fet de tenir alguns gens disposats altrament que els altres. Però sí que m'agradaria que, dintre de la diversitat d'espècies que es protegeix actualment -el negre, el sud-americà, el sense papers, el de papers caducats, el funcionari inútil, el funcionari útil, el propagandista de causes nobles i el de causes innobles- es tingués també una certa commiseració pel treballador que, al capdavall, és de totes les espècies una de les que menys molesta.
Arribo a aquesta conclusió després d'una conversa amb el meu pare. "Se't passarà tota la joventut treballant", diu enfadat, exhortant-me a aturar l'activitat i a adaptar-me al clima general d'esforç mínim. Li contesto que, en aquesta frase, hi ha una cosa terrible, que és el pas definitiu i irreparable de la joventut, i una d'accessòria, que és la manera com ha de passar. Si no treballar garantís una joventut eterna, ara mateix pararia d'escriure i buscaria un vol de Ryanair a Vílnius, per exemple. Però volant, esquiant, fent esport, fent l'amor, també passa, la joventut i, al final, treballadors i no arriben arrugats a una mort sense misericòrdia.
Em preocupen aquestes paraules del pare perquè no les diu amb cap mala fe, sinó com a reflex d'una societat en què impera la mentalitat del lleure. Quanta gent, a més d'ell, em deu considerar un desgraciat. Quanta em deu mirar amb una cara mig de menyspreu, mig de commiseració, mig de desinterès absolut cap a un estil de vida que consideren periclitat. I que difícil resulta, a l'esforç que representa per si sol el treball, afegir-n'hi un altre de moral, d'intangible, de social: navegar contra corrent, viure sota el clam tàcit o no dels que, així que et veuen, t'aconsellen de parar el ritme, sentir arreu històries de viatges, d'aventures, d'experiències estranyes i no poder replicar-hi més que amb un viatge interior, amb un gruix de feina materialitzada sovint en paraules.
I, tanmateix avui, Divendres Sant, quina sort extrema, per a qui ha perdut tota fe i tota creença, la de sentir profund el patiment purificador en aquesta blasmada manera de retrobar-se a un mateix per les moltes hores passades davant de l'ordinador, apropant-se al Misteri per la renúncia a les coses i la sublimació poètica en una feina que es vol ben feta.
dijous, 20 de març del 2008
Crònica d'un viatge montillesc
El meu amic Rodríguez [nom canviat per la Redacció], que és d'origen andalús com el mateix Montilla i té unes idees polítiques força oposades a les meves -fet que no evita que hi hagi entre nosaltres una estimació profunda, derivada de més de quinze anys de coneixement i de companyia- em comenta un fet que li ha passat i que a ell mateix l'avergonyeix.
Ahir al matí va anar a Lleida, amb l'AVE, a fer unes gestions. Per atzar, al costat seu seia en Montilla, acompanyat de la seva dona i una parella. Va viatjar amb el president, doncs, de Barcelona a Lleida.
Segons que em conta -i si no li transcric literalment les paraules, li demano que publiqui l'esmena aquí sota- en Montilla gairebé no va dir res en tot el viatge, llevat d'alguns monosíl·labs i balbucejos incomprensibles. La dona tampoc no deia gran cosa, mentre que la parella acompanyant no parava de garlar, en un castellà impol·lut. No es va sentir, en tot el viatge, ni un mot en català.
En Montilla llegia el diari "Expansión" però, segons el meu amic, va estar tot el viatge a la mateixa pàgina. Això, ell ho atribueix, alternativament, a una d'aquestes dues causes: o bé no entenia res, i havia de llegir i rellegir cada mot per a treure'n l'entrellat, o bé feia servir en realitat el diari per a fer-se l'ocupat i evitar que l'obliguessin a parlar i l'atabalessin amb cabòries.
A mig viatge, el president (que no cal confondre amb el President) va enviar un missatge. No sé sap, és clar, a qui.
En una estació -crec que m'ha dit la de Tarragona- van pujar dos joves apol·linis que, en dipositar les maletes al prestatge del vagó, van deixar entreveure melics i tors. Dissortadament, s'ha tallat la comunicació telefònica quan el meu amic m'explicava aquest episodi.
Ningú no sap cap a on anava el president, però tant el meu amic Rodríguez com jo mateix sospitem que era cap a Andalusia, la terra d'on procedeix la majoria de la població catalana: la intel·ligent, com el meu amic Rodríguez, i l'altra.
Ahir al matí va anar a Lleida, amb l'AVE, a fer unes gestions. Per atzar, al costat seu seia en Montilla, acompanyat de la seva dona i una parella. Va viatjar amb el president, doncs, de Barcelona a Lleida.
Segons que em conta -i si no li transcric literalment les paraules, li demano que publiqui l'esmena aquí sota- en Montilla gairebé no va dir res en tot el viatge, llevat d'alguns monosíl·labs i balbucejos incomprensibles. La dona tampoc no deia gran cosa, mentre que la parella acompanyant no parava de garlar, en un castellà impol·lut. No es va sentir, en tot el viatge, ni un mot en català.
En Montilla llegia el diari "Expansión" però, segons el meu amic, va estar tot el viatge a la mateixa pàgina. Això, ell ho atribueix, alternativament, a una d'aquestes dues causes: o bé no entenia res, i havia de llegir i rellegir cada mot per a treure'n l'entrellat, o bé feia servir en realitat el diari per a fer-se l'ocupat i evitar que l'obliguessin a parlar i l'atabalessin amb cabòries.
A mig viatge, el president (que no cal confondre amb el President) va enviar un missatge. No sé sap, és clar, a qui.
En una estació -crec que m'ha dit la de Tarragona- van pujar dos joves apol·linis que, en dipositar les maletes al prestatge del vagó, van deixar entreveure melics i tors. Dissortadament, s'ha tallat la comunicació telefònica quan el meu amic m'explicava aquest episodi.
Ningú no sap cap a on anava el president, però tant el meu amic Rodríguez com jo mateix sospitem que era cap a Andalusia, la terra d'on procedeix la majoria de la població catalana: la intel·ligent, com el meu amic Rodríguez, i l'altra.
dimecres, 19 de març del 2008
El nacionalisme europeu
Tota col·lectivitat humana genera nacionalisme, és a dir, orgull de pertànyer-hi. Ahir vaig adonar-me que també hi ha un nacionalisme europeu: va ser un moment de lucidesa d'aquells que vénen de tant en tant, perquè fins ara sempre havia pensat -equivocadament- que la Unió Europea era un simple conglomerat tècnic d'estats, sense sentiments al fons.
El nacionalisme de la Unió Europea passa força desapercebut perquè no es basa en cap dels factors tradicionals d'orgull nacional: ni la raça, ni la llengua, ni la història comuna. És un nacionalisme econòmic o, més ben dit, un nacionalisme basat en un model econòmic que -també equivocadament- es considera superior.
La majoria d'europeus se senten molt orgullosos de viure en un sistema que els protegeix socialment. Si furgues una mica, de seguida surt el tema que això els diferencia dels Estats Units: ja hi som. Nacionalisme servit.
En primer lloc, sorprèn que els europeus s'hagin deixat engatussar per aquesta gran mentida. Ahir vaig conèixer una persona que té la invalidesa permanent: cobra 500 € al mes i em diu, com és lògic, que no pot marxar de casa dels pares, que simplement en té per a pagar-se els seus petits capricis: tabac, connexió a Internet, etc. Per curiositat, he mirat com es troba aquesta qüestió als Estats Units. És un tema complex d'estudiar, perquè hi intervenen molts factors, i el lector mateix pot fer els càlculs que vulgui a des d'aquesta pàgina: http://www.ssa.gov/planners/calculators.htm. Si s'hi entreté una mica, veurà que sempre li surten més de 500 dòlars. Per tant, la protecció social dels Estats Units és molt superior a l'europea -almenys, a l'espanyola.
El nacionalisme europeu es basa, doncs, en primer lloc, en una afirmació que és falsa, que és la que acabo d'esmentar. En segon lloc, es basa en una sèrie de tòpics que es van repetint sense fonament, i que surten de seguida que parles dels Estats Units.
Per exemple: la gent no es creu que els Estats Units hagin generat democràcia. No vol veure, per exemple, que actualment una persona que visqui perduda en una illa de la Polinèsia pot accedir a tot el coneixement que ha generat la Humanitat des del seu naixement per un euro, que és el que deu costar la connexió a Internet allí. Diuen que abans ja hi havia biblioteques, però les biblioteques tenen una informació limitada i només es troben en determinats llocs: Internet és per tot el món i hi és tot.
També sorprèn que aquests que critiquen tant tot això són els que van amunt i avall pel món amb companyies de baix cost, invenció anglosaxona basada en un mitjà, Internet, d'invenció també anglosaxona. I coneixen gent per Internet, i hi compren tota mena d'objectes, i hi llegeixen el diari gratuïtament, i s'hi pengen els blogs: tot, gràcies als Estats Units.
Una altra cosa que solen dir és que el món és pobre i que els recursos estan repartits de manera desigual. És cert: és que els Estats Units encara no han acabat de fer la feina. Fa un segle, la riquesa del món era a quatre països d'Europa i a alguns més de l'hemisferi nord. Ara, només l'Àfrica queda absolutament exclosa de tot, i encara no tota. L'avenç ha estat, doncs, espectacular, i ho ha estat gràcies al capitalisme, el capdavanter del qual sempre han estat els Estats Units.
Diuen que el progrés s'ha fet amb la col·laboració de tot el món, no només d'ells. Totalment cert. Però ells han estat el cap i nosaltres, les mans. I el que fa funcionar les coses són els caps: de mans, n'hi ha moltes. Quan la gent venia a Catalunya a treballar, no ho feia perquè aquí hi haguessin més mans -la densitat de població era molt feble a començament del segle XX-, sinó perquè hi havia més caps. El món l'hem fet tots, sens dubte, però l'ha dirigit un.
I, finalment, comenten que Marx tenia raó, però que no va acabar de polir els seus escrits, perquè no va tenir temps. Gràcies a Déu. L'enorme avantatge que té el capitalisme sobre el marxisme és aquest: el marxisme és un experiment de laboratori, fruit del pensament d'uns senyors. El capitalisme és fruit de la natura humana, i té una línia d'evolució contínua que va des de Grècia fins ara. És una línia que no s'aturarà mai, a no ser que canviï la genètica de les persones.
Europa ha estat molt desagraïda amb els Estats Units. Al final tindran raó en Jiménez Losantos, en ZP i en Franco, que diuen que els nacionalismes són dolents. Ens caldria més magnanimitat i reconèixer les coses ben fetes, encara que no siguin les nostres. Ja en tindrem, ja, de magnanimitat, però serà quan s'imposi la Xina i ens haguem d'aliar amb els Estats Units: llavors veurem que tots dos formàvem part de la mateixa cultura, i que la mare havia estat una madrastra per a la filla.
El nacionalisme de la Unió Europea passa força desapercebut perquè no es basa en cap dels factors tradicionals d'orgull nacional: ni la raça, ni la llengua, ni la història comuna. És un nacionalisme econòmic o, més ben dit, un nacionalisme basat en un model econòmic que -també equivocadament- es considera superior.
La majoria d'europeus se senten molt orgullosos de viure en un sistema que els protegeix socialment. Si furgues una mica, de seguida surt el tema que això els diferencia dels Estats Units: ja hi som. Nacionalisme servit.
En primer lloc, sorprèn que els europeus s'hagin deixat engatussar per aquesta gran mentida. Ahir vaig conèixer una persona que té la invalidesa permanent: cobra 500 € al mes i em diu, com és lògic, que no pot marxar de casa dels pares, que simplement en té per a pagar-se els seus petits capricis: tabac, connexió a Internet, etc. Per curiositat, he mirat com es troba aquesta qüestió als Estats Units. És un tema complex d'estudiar, perquè hi intervenen molts factors, i el lector mateix pot fer els càlculs que vulgui a des d'aquesta pàgina: http://www.ssa.gov/planners/calculators.htm. Si s'hi entreté una mica, veurà que sempre li surten més de 500 dòlars. Per tant, la protecció social dels Estats Units és molt superior a l'europea -almenys, a l'espanyola.
El nacionalisme europeu es basa, doncs, en primer lloc, en una afirmació que és falsa, que és la que acabo d'esmentar. En segon lloc, es basa en una sèrie de tòpics que es van repetint sense fonament, i que surten de seguida que parles dels Estats Units.
Per exemple: la gent no es creu que els Estats Units hagin generat democràcia. No vol veure, per exemple, que actualment una persona que visqui perduda en una illa de la Polinèsia pot accedir a tot el coneixement que ha generat la Humanitat des del seu naixement per un euro, que és el que deu costar la connexió a Internet allí. Diuen que abans ja hi havia biblioteques, però les biblioteques tenen una informació limitada i només es troben en determinats llocs: Internet és per tot el món i hi és tot.
També sorprèn que aquests que critiquen tant tot això són els que van amunt i avall pel món amb companyies de baix cost, invenció anglosaxona basada en un mitjà, Internet, d'invenció també anglosaxona. I coneixen gent per Internet, i hi compren tota mena d'objectes, i hi llegeixen el diari gratuïtament, i s'hi pengen els blogs: tot, gràcies als Estats Units.
Una altra cosa que solen dir és que el món és pobre i que els recursos estan repartits de manera desigual. És cert: és que els Estats Units encara no han acabat de fer la feina. Fa un segle, la riquesa del món era a quatre països d'Europa i a alguns més de l'hemisferi nord. Ara, només l'Àfrica queda absolutament exclosa de tot, i encara no tota. L'avenç ha estat, doncs, espectacular, i ho ha estat gràcies al capitalisme, el capdavanter del qual sempre han estat els Estats Units.
Diuen que el progrés s'ha fet amb la col·laboració de tot el món, no només d'ells. Totalment cert. Però ells han estat el cap i nosaltres, les mans. I el que fa funcionar les coses són els caps: de mans, n'hi ha moltes. Quan la gent venia a Catalunya a treballar, no ho feia perquè aquí hi haguessin més mans -la densitat de població era molt feble a començament del segle XX-, sinó perquè hi havia més caps. El món l'hem fet tots, sens dubte, però l'ha dirigit un.
I, finalment, comenten que Marx tenia raó, però que no va acabar de polir els seus escrits, perquè no va tenir temps. Gràcies a Déu. L'enorme avantatge que té el capitalisme sobre el marxisme és aquest: el marxisme és un experiment de laboratori, fruit del pensament d'uns senyors. El capitalisme és fruit de la natura humana, i té una línia d'evolució contínua que va des de Grècia fins ara. És una línia que no s'aturarà mai, a no ser que canviï la genètica de les persones.
Europa ha estat molt desagraïda amb els Estats Units. Al final tindran raó en Jiménez Losantos, en ZP i en Franco, que diuen que els nacionalismes són dolents. Ens caldria més magnanimitat i reconèixer les coses ben fetes, encara que no siguin les nostres. Ja en tindrem, ja, de magnanimitat, però serà quan s'imposi la Xina i ens haguem d'aliar amb els Estats Units: llavors veurem que tots dos formàvem part de la mateixa cultura, i que la mare havia estat una madrastra per a la filla.
dimarts, 18 de març del 2008
Els budistes pacífics
El món occidental és ple de budistes. Com que la gent s'avorreix enormement en l'opulència, es dedica a buscar les quatre nobles veritats. Més d'un arriba il·luminat al nirvana. I, per desgràcia, s'hi queda.
Els budistes que conviuen entre nosaltres presumeixen del fet que ells no practiquen cap religió, perquè el budisme, diuen, no és una religió, sinó una mena de pràctica espiritual, un "laissez-faire" de l'ànima, que va vagant pel món -pallidula, blandula- fins a trobar la felicitat allunyada de qualsevol passió. Sovint ho aconsegueixen, i aleshores, considerant que treballar és una passió absurda, també deixen de fer-ho. El professor Martínez, del meu institut, és d'aquest parer: sempre que li demanes si et pot acompanyar a una excursió amb els alumnes diu que et deixis estar de falòrnies i et dediquis a buscar el buit, com ell mateix. Entre tants budistes, no és estrany que em conegui tan bé Itàlia i París.
Doncs bé, tota aquesta colla d'il·luminats, què hi diuen ara, davant del que està passant al Tibet? Resulta que la Xina està practicant al Tibet un genocidi de proporcions similars a les de Hitler amb els jueus, o més i tot. Les atrocitats que està cometent la Xina al Tibet són una vergonya que ens hauria d'impedir mai més de mirar-nos a la cara. La reacció que hi tenen els països importants encara és més lamentable: com diu clarament la Palyang, entrevistada avui a l'Avui, "callen perquè la Xina s'està fent l'amo del món". Fins i tot els Estats Units, que han defensat sempre la llibertat arreu de la Terra, estan acollonits davant de l'imperi que els espera, i per primera vegada durant dos segles prefereixen la pau a la justícia.
Si els estats i les organitzacions mundials són incapaços d'aturar la barbàrie, no ho podrien fer tota aquesta gernació d'il·luminats que pul·lula entre nosaltres? No podrien, per un dia, deixar de buscar l'alliberament del samsara, i denunciar la tremenda injustícia que es comet contra el poble la veritat del qual els posa tant? La concentració recta és un dels vuit passos per a arribar a la perfecció, però abans ve l'esforç recte, que és fomentar les tendències bones. En no denunciar la brutalitat del govern xinès, els budistes occidentals se salten aquest pas i, per tant, tota la concentració recta que puguin fer no és altra cosa que mirar-se al melic i manifestar la seva repugnant opulència des d'un pijisme una mica més "cool" que el el dels seus compatriotes.
dilluns, 17 de març del 2008
La Ferrussola rossola sola
És un joc de paraules de Màrius Serra. Té un nom i tot, això d'anar escurçant les paraules pel començament i fer-ne una frase. Potser és una afèresi.
La Ferrussola ha dit que no li agrada tenir un president de la Generalitat que es digui "José". És normal: a cap país del món, a la gent no li agrada que el seu president tingui un nom en una llengua diferent de la pròpia. És inimaginable un Joseph-Louis Rodriguès Sapatéro, i encara ho és més un Josep Lluís Rodríguez Zapatero. Si algun president espanyol tingués aquest nom, seria foragitat del càrrec a cops de pedra. De fet, a l'Espanya del segle XIX ja hi va haver un rei amb nom italià, Amadeu de Savoia, i va durar poc: la gent se'n burlava contínuament perquè tenia nom italià i parlava malament el castellà.
L'error de la Ferrussola no és haver dit una cosa òbvia, sinó no conèixer el país en què ho ha dit. Cal que tots els polítics catalans tinguin molt clar que treballen en un país vençut i sotmès, i que la diferència entre els països vencedors i els vençuts és que, en els primers, les mentides poden passar molt fàcilment per veritats, mentre que en els segons les veritats més òbvies es converteixen immediatament -per la premsa, els polítics, l'stablishment- en mentides.
Circulen per Internet tota mena de difamacions contra la Ferrussola. Tots els blogs socialistes han trobat, finalment, un tema del qual parlar. A l'e-noticies, aquesta notícia té vint vegades més de lectors que les altres.
CiU i el catalanisme hauria de cuidar molt més les formes. Cada frase d'aquestes costa a CiU cent mil vots; en canvi, haver creat la UOC, per exemple, o les Universitats de Girona, Lleida i Tarragona n'hi van aportar mil o dos mil.
Vivim en una societat limitada. La gent és incapáç de llegir més de tres o quatre paraules seguides, i tot funciona a base de consignes. La Ferrussola n'acaba de crear una, "catalanes = racistas", i CiU acaba de perdre 50.000 vots més. Quin dia entendrà, el catalanisme, que vivim en un país ocupat, derrotat i sense massa pensant? Quin dia entendrà que l'estratègia bona és la del PSOE, que diu "la Catalunya optimista" (tres paraules) i ja parla ara del triomf d'Espanya (vegeu els blogs de Joan Ferran, els articles de Manuel Trallero, etc.)? Quin dia ERC deixarà de contractar figures com l'Hèctor López Bofill i es deixarà assessorar per professors que coneixen els nostres joves, per psicòlegs que estudien els comportaments socials, per exembaucadors que coneixen la misèria de la nostra societat? No el veig proper.
La Ferrussola ha dit que no li agrada tenir un president de la Generalitat que es digui "José". És normal: a cap país del món, a la gent no li agrada que el seu president tingui un nom en una llengua diferent de la pròpia. És inimaginable un Joseph-Louis Rodriguès Sapatéro, i encara ho és més un Josep Lluís Rodríguez Zapatero. Si algun president espanyol tingués aquest nom, seria foragitat del càrrec a cops de pedra. De fet, a l'Espanya del segle XIX ja hi va haver un rei amb nom italià, Amadeu de Savoia, i va durar poc: la gent se'n burlava contínuament perquè tenia nom italià i parlava malament el castellà.
L'error de la Ferrussola no és haver dit una cosa òbvia, sinó no conèixer el país en què ho ha dit. Cal que tots els polítics catalans tinguin molt clar que treballen en un país vençut i sotmès, i que la diferència entre els països vencedors i els vençuts és que, en els primers, les mentides poden passar molt fàcilment per veritats, mentre que en els segons les veritats més òbvies es converteixen immediatament -per la premsa, els polítics, l'stablishment- en mentides.
Circulen per Internet tota mena de difamacions contra la Ferrussola. Tots els blogs socialistes han trobat, finalment, un tema del qual parlar. A l'e-noticies, aquesta notícia té vint vegades més de lectors que les altres.
CiU i el catalanisme hauria de cuidar molt més les formes. Cada frase d'aquestes costa a CiU cent mil vots; en canvi, haver creat la UOC, per exemple, o les Universitats de Girona, Lleida i Tarragona n'hi van aportar mil o dos mil.
Vivim en una societat limitada. La gent és incapáç de llegir més de tres o quatre paraules seguides, i tot funciona a base de consignes. La Ferrussola n'acaba de crear una, "catalanes = racistas", i CiU acaba de perdre 50.000 vots més. Quin dia entendrà, el catalanisme, que vivim en un país ocupat, derrotat i sense massa pensant? Quin dia entendrà que l'estratègia bona és la del PSOE, que diu "la Catalunya optimista" (tres paraules) i ja parla ara del triomf d'Espanya (vegeu els blogs de Joan Ferran, els articles de Manuel Trallero, etc.)? Quin dia ERC deixarà de contractar figures com l'Hèctor López Bofill i es deixarà assessorar per professors que coneixen els nostres joves, per psicòlegs que estudien els comportaments socials, per exembaucadors que coneixen la misèria de la nostra societat? No el veig proper.
diumenge, 16 de març del 2008
Ni Flowers
El meu amic Antonio publica avui al seu fotolog deliciós una frase de Gennifer Flowers, suposada amant de Bill Clinton(http://www.fotolog.com/frikiteca/26906805).
Els comentaristes s'enfaden contra la moralitat de la Flowers i, de passada, contra Clinton mateix. No m'estranya que s'enfadin: llegint el llibre de Fernando Lillo, La campaña electoral en Pompeya (http://www.culturaclasica.com/?q=node/1468) s'aprecia que ja a l'antiga Roma es destacava sovint d'un candidat que fos moralment sense taca. Recordeu fins i tot l'etimologia del mot "candidat".
Perduren restes d'aquesta inquisició cap als costums i la vida dels candidats. Una pregunta habitual a les entrevistes (almenys als diaris, que són les que segueixo) sol ser on porta els fills el candidat en qüestió, si viu de lloguer o en propietat o com va a Madrid per a dirigir la Generalitat. Tots ells, com és lògic, menteixen bellacament, i es fan els modestos. En realitat, tothom sap on porta els fills el president Montilla, cosa d'altra banda natural, atès que com més curt, insegur i frustrat és el pare, més se sol sublimar en els fills.
A mi aquestes preguntes sempre m'incomoden. Jo, el que vull d'un polític, és que governi bé, que alliberi el país de l'esclavatge. Si aconsegueix el traspàs de Rodalies, em sembla un premi molt ben merescut que li facin aquell obsequi immaterial que una becària de nom eslau va oferir, generosa, a Bill Clinton. S'ho té ben merescut.
Si aconsegueix que la Cibeles torni a Barcelona, que el català es torni a parlar a Catalunya, que les inversions a Catalunya siguin no del 6% sinó del 60%, trobo una paga digna que pugui viure a Pedralbes. Jo mateix li pago mil euros ara mateix, perquè es compri un canterano que faci joc amb les sedes de Caixmir de les parets.
Cal que el capitalisme entri de ple en la política. Fins ara, només hi ha cristianisme o socialisme (és a dir, moralitat en versions de segles diferents) o negocis de poca volada. No: el que cal és capitalisme de debò, de l'americà o de l'anglès: jo et faré un gran servei però, a canvi, m'ho hauràs de pagar, i et costarà car. Un contracte així, jo el signaria a la primera. Amb la mà o amb qualsevol altra part del cos.
Els comentaristes s'enfaden contra la moralitat de la Flowers i, de passada, contra Clinton mateix. No m'estranya que s'enfadin: llegint el llibre de Fernando Lillo, La campaña electoral en Pompeya (http://www.culturaclasica.com/?q=node/1468) s'aprecia que ja a l'antiga Roma es destacava sovint d'un candidat que fos moralment sense taca. Recordeu fins i tot l'etimologia del mot "candidat".
Perduren restes d'aquesta inquisició cap als costums i la vida dels candidats. Una pregunta habitual a les entrevistes (almenys als diaris, que són les que segueixo) sol ser on porta els fills el candidat en qüestió, si viu de lloguer o en propietat o com va a Madrid per a dirigir la Generalitat. Tots ells, com és lògic, menteixen bellacament, i es fan els modestos. En realitat, tothom sap on porta els fills el president Montilla, cosa d'altra banda natural, atès que com més curt, insegur i frustrat és el pare, més se sol sublimar en els fills.
A mi aquestes preguntes sempre m'incomoden. Jo, el que vull d'un polític, és que governi bé, que alliberi el país de l'esclavatge. Si aconsegueix el traspàs de Rodalies, em sembla un premi molt ben merescut que li facin aquell obsequi immaterial que una becària de nom eslau va oferir, generosa, a Bill Clinton. S'ho té ben merescut.
Si aconsegueix que la Cibeles torni a Barcelona, que el català es torni a parlar a Catalunya, que les inversions a Catalunya siguin no del 6% sinó del 60%, trobo una paga digna que pugui viure a Pedralbes. Jo mateix li pago mil euros ara mateix, perquè es compri un canterano que faci joc amb les sedes de Caixmir de les parets.
Cal que el capitalisme entri de ple en la política. Fins ara, només hi ha cristianisme o socialisme (és a dir, moralitat en versions de segles diferents) o negocis de poca volada. No: el que cal és capitalisme de debò, de l'americà o de l'anglès: jo et faré un gran servei però, a canvi, m'ho hauràs de pagar, i et costarà car. Un contracte així, jo el signaria a la primera. Amb la mà o amb qualsevol altra part del cos.
dissabte, 15 de març del 2008
Arthur Rimbaud (1854-1891)
La vida d'Arthur Rimbaud, pels seus excessos, ajuda a entendre més que moltes altres la grandesa i la misèria de la nostra existència. Primer supera la mediocritat, després s'hi sotmet i, finalment, és vençut prematurament, mediocre o no, com ho serem tots nosaltres. Llegiu-la en aquesta entrada de la Viquipèdia i escolteu el preciós "Al·leluia" de Leonard Cohen. Segur que no hi quedareu indiferents.
Nasqué al si d'una família de la classe mitjana rural de Charleville, Mézières, al Departament de les Ardenes, en el nord-est de la França. De petit, Rimbaud va ser molt neguitós, tot i que fou un brillant estudiant. A l'edat de quinze anys, ja havia estat guardonat amb molts premis i havia compost versos originals de gran qualitat i diàlegs en llatí.
El 1870, el seu mestre, Georges Izambard, esdevingué el seu primer mentor literari, i els seus versos en francès van adquirir ràpidament una qualitat superior. Sovint fugia de casa seva i molt possiblement, en una d'aquestes fugides, participà breument a la Comuna de París, en 1871, fet que va retratar al seu poema L'Orgie parisienne ou Paris se repeuple (L’orgia parisenca o Paris es repobla).
Probablement fou víctima d'un atac sexual per part de soldats comuners embriacs. El seu poema Le Coeur supplicié (El cor torturat), ho suggereix. Aleshores es va tornar anarquista i començà a beure i divertir-se colpint els burgesos locals amb les seves robes esparracades i el seu cabell llarg. Al mateix temps escrigué a Izambard i Paul Démenty sobre el seu mètode per assolir la trascendència poètica o el poder visionari a través "d'una llarga, inmensa i racional bogeria de tots els sentits" (Les lettres du voyant- Les cartes del vident). Va tornar a París a finals de setembre de 1871 davant la invitació de l’eminent parnassià Paul Verlaine (profundament impressionat per la lectura de l’obra mestra de Rimbaud: Le bateau ivre- El vaixell embriac).
Rimbaud va viure per poc temps a la casa de Verlaine. Aquest poeta, d'orientació bisexual, ràpidament es va enamorar d'aquell ombrívol i alt adolescent, d'ulls blaus i de cabell castany i immediatament van esdenir amants, portant en endavant una vida dissoluta de vagabunds, embriacs de l’absenta i l’haixix. Així van escandalitzar l'elit literària parisenca, indignada particularment pel comportament de Rimbaud, l'arquetípic enfant terrible. Al llarg d’aquest període, va continuar escrivint els seus contundents, visionaris versos moderns, superant el seu mestre, Charles Baudelaire.
La turbulenta relació homosexual entre Rimbaud i Verlaine els va conduir a Londres en 1872, abandonant Verlaine la seva esposa i el seu fill (als qui acostumava maltractar en extrem durant les seves ires causades per l’alcohol).
En el juliol de 1873, després d’una brega particularment violenta a l’estació de trens de Brussel·les, Verlaine va disparar al canell de Rimbaud. Tot i tement per la seva vida, Rimbaud va cridar la policia. Verlaine va ser arrestat i sotmès a un humiliant examen mèdic legal, així que es va considerar la comprometedora correspondència i les acusacións de l'esposa de Verlaine quant a la naturalesa de l'amistat entre aquests dos homes. El jutge va ser implacable i malgrat que Rimbaud va retirar la denúncia, Verlaine va ser condemnat a dos anys de presó.
Rimbaud tornà a Charleville i completà Une saison en enfer (Una temporada a l'infern) en prosa, amplament considerada una de les obres pioneres del modern mètode simbolista d'escriptura i descripció d'aquella vida de "drôle de ménage" (estranya parella) amb Verlaine, el seu "pitoyable frère" (penós germà) i "vierge folle" (verge foll) del qual n'era "l'époux infernal" (l'espós infernal). El 1874 retornà a Londres amb el poeta Germain Nouveau amb qui posà la seva rupturista Illuminations", incloent-hi els primers dos poemes de rima lliure en francès.
Rimbaud i Verlaine es retrobaren per darrera vegada el 1875, a Alemanya, quan Verlaine va recuperar la llibertat després de la seva falsa conversió al catolicisme. Aleshores Rimbaud havia abandonat l'escriptura i havia optat per una vida estable de treball, fart ja de la salvatge existència anterior, segons alguns afirmaren, o perquè havia decidit fer-se ric i independent, per poder després convertir-se en un poeta i home de lletres lliure de penúries econòmiques, segons altres especularen.
Continuà viatjant extensament per Europa, normalment a peu. A l'estiu de 1876 s'enrolà com a soldat a l'exèrcit neerlandès per viatjar gratis a l'illa de Java, (Indonèsia), on ràpidament desertà, i posteriorment tornà a França en vaixell. Viatjà a Xipre i, el 1880, finalment s'establí a Adén (Iemen), com a empleat de certa importància a la Agència Bardey. Allà tingué diverses amants nadiues i durant un temps visqué amb una abisínia.
El 1884 deixà aquesta feina i es convertí en mercader per compte propi a Harari, a l'actual Etiòpia. Va fer-hi una petita fortuna com a traficant d'armes fins que al seu genoll dret s'hi desenvolupà una sinovitis que degenerà en carcinoma; la qual cosa el forçà a retornar a França el 9 de maig de 1891, on pocs dies després li hagueren d'amputar la cama. Finalment morí a Marsella, el 10 de novembre, a l'edat de 37 anys.
Nasqué al si d'una família de la classe mitjana rural de Charleville, Mézières, al Departament de les Ardenes, en el nord-est de la França. De petit, Rimbaud va ser molt neguitós, tot i que fou un brillant estudiant. A l'edat de quinze anys, ja havia estat guardonat amb molts premis i havia compost versos originals de gran qualitat i diàlegs en llatí.
El 1870, el seu mestre, Georges Izambard, esdevingué el seu primer mentor literari, i els seus versos en francès van adquirir ràpidament una qualitat superior. Sovint fugia de casa seva i molt possiblement, en una d'aquestes fugides, participà breument a la Comuna de París, en 1871, fet que va retratar al seu poema L'Orgie parisienne ou Paris se repeuple (L’orgia parisenca o Paris es repobla).
Probablement fou víctima d'un atac sexual per part de soldats comuners embriacs. El seu poema Le Coeur supplicié (El cor torturat), ho suggereix. Aleshores es va tornar anarquista i començà a beure i divertir-se colpint els burgesos locals amb les seves robes esparracades i el seu cabell llarg. Al mateix temps escrigué a Izambard i Paul Démenty sobre el seu mètode per assolir la trascendència poètica o el poder visionari a través "d'una llarga, inmensa i racional bogeria de tots els sentits" (Les lettres du voyant- Les cartes del vident). Va tornar a París a finals de setembre de 1871 davant la invitació de l’eminent parnassià Paul Verlaine (profundament impressionat per la lectura de l’obra mestra de Rimbaud: Le bateau ivre- El vaixell embriac).
Rimbaud va viure per poc temps a la casa de Verlaine. Aquest poeta, d'orientació bisexual, ràpidament es va enamorar d'aquell ombrívol i alt adolescent, d'ulls blaus i de cabell castany i immediatament van esdenir amants, portant en endavant una vida dissoluta de vagabunds, embriacs de l’absenta i l’haixix. Així van escandalitzar l'elit literària parisenca, indignada particularment pel comportament de Rimbaud, l'arquetípic enfant terrible. Al llarg d’aquest període, va continuar escrivint els seus contundents, visionaris versos moderns, superant el seu mestre, Charles Baudelaire.
La turbulenta relació homosexual entre Rimbaud i Verlaine els va conduir a Londres en 1872, abandonant Verlaine la seva esposa i el seu fill (als qui acostumava maltractar en extrem durant les seves ires causades per l’alcohol).
En el juliol de 1873, després d’una brega particularment violenta a l’estació de trens de Brussel·les, Verlaine va disparar al canell de Rimbaud. Tot i tement per la seva vida, Rimbaud va cridar la policia. Verlaine va ser arrestat i sotmès a un humiliant examen mèdic legal, així que es va considerar la comprometedora correspondència i les acusacións de l'esposa de Verlaine quant a la naturalesa de l'amistat entre aquests dos homes. El jutge va ser implacable i malgrat que Rimbaud va retirar la denúncia, Verlaine va ser condemnat a dos anys de presó.
Rimbaud tornà a Charleville i completà Une saison en enfer (Una temporada a l'infern) en prosa, amplament considerada una de les obres pioneres del modern mètode simbolista d'escriptura i descripció d'aquella vida de "drôle de ménage" (estranya parella) amb Verlaine, el seu "pitoyable frère" (penós germà) i "vierge folle" (verge foll) del qual n'era "l'époux infernal" (l'espós infernal). El 1874 retornà a Londres amb el poeta Germain Nouveau amb qui posà la seva rupturista Illuminations", incloent-hi els primers dos poemes de rima lliure en francès.
Rimbaud i Verlaine es retrobaren per darrera vegada el 1875, a Alemanya, quan Verlaine va recuperar la llibertat després de la seva falsa conversió al catolicisme. Aleshores Rimbaud havia abandonat l'escriptura i havia optat per una vida estable de treball, fart ja de la salvatge existència anterior, segons alguns afirmaren, o perquè havia decidit fer-se ric i independent, per poder després convertir-se en un poeta i home de lletres lliure de penúries econòmiques, segons altres especularen.
Continuà viatjant extensament per Europa, normalment a peu. A l'estiu de 1876 s'enrolà com a soldat a l'exèrcit neerlandès per viatjar gratis a l'illa de Java, (Indonèsia), on ràpidament desertà, i posteriorment tornà a França en vaixell. Viatjà a Xipre i, el 1880, finalment s'establí a Adén (Iemen), com a empleat de certa importància a la Agència Bardey. Allà tingué diverses amants nadiues i durant un temps visqué amb una abisínia.
El 1884 deixà aquesta feina i es convertí en mercader per compte propi a Harari, a l'actual Etiòpia. Va fer-hi una petita fortuna com a traficant d'armes fins que al seu genoll dret s'hi desenvolupà una sinovitis que degenerà en carcinoma; la qual cosa el forçà a retornar a França el 9 de maig de 1891, on pocs dies després li hagueren d'amputar la cama. Finalment morí a Marsella, el 10 de novembre, a l'edat de 37 anys.
Pregunta al Sr. Suñé
De tots els blogs socialistes als quals vaig enviar el meu article, només m'ha contestat el Sr. Suñé, que és el més gran de tots. Es confirma d'aquesta manera la tendència molt preocupant a casa nostra que la gent no llegeix, no reflexiona i no argumenta: només quedem quatre gats de més de trenta anys; de trenta cap avall, només hi ha fotologs.
Ja que el Sr. Suñé ha tingut l'amabilitat de contestar-me, li demanaria sisplau que em comentés aquesta notícia, perquè els lectors d'aquest blog puguin saber què opinen els socialistes sobre un tema ben concret -ja que m'acusa ell de dir vaguetats i no justificar els arguments.
És una notícia de l'Avui que ha sortit avui mateix, gravíssima com totes les que vénen del PSOE. Li agraeixo per endavant el temps que es prendrà en la resposta.
Els governs passen i les inversions en infraestructures s’escapen una altra vegada. L’última legislatura del PSOE ha seguit amb la mateixa tònica del PP i ha reduït fins a mínims insostenibles les inversions en autovies a Catalunya. Del total de quilòmetres de vies d’alta capacitat que el ministeri de Foment està duent a terme a tot l’Estat, només un 5,9% són en territori català.
Consolidat el sistema d’autovies madrileny a principis de la legislatura, quan van acabar l’execució de tots els projectes redactats en època del PP, el ministeri de Foment socialista s’ha dedicat a consolidar el sistema de vies de gran capacitat a tot l’Estat, del qual ha quedat exclosa Catalunya. De fet, en territori català les obres que s’han executat durant l’actual mandat són ben poques.
De l’anomenada autovia del nord-est, antiga N-II, amb promesa eterna de desdoblament de tots els governs espanyols, només se n’estan executant 11,4 quilòmetres. Si fa no fa el mateix està passant amb la N-340, que formarà part de la A-7 futura, del qual només estan en obres els 39 km de l’entorn metropolità de Tarragona. Completen les actuacions a Catalunya el tram al Segrià de la nova autovia entre Lleida i Osca, una petita part del Quart Cinturó, la variant de Vallirana i els accessos a l’aeroport.
En contraposició, als quatre cantons de la geografia espanyola hi ha autovies noves en construcció. Per exemple, els 183 km en obres de l’Autovia de la Ruta de la Plata, que unirà Gijón i Sevilla passant a l’oest de Madrid. O els 121 km que s’estan fent a l’autovia del Cantàbric, entre Bilbao i Lugo. O l’ampliació de la A-40, que acabarà unint Àvila i Terol vorejant Madrid pel sud.
Ja que el Sr. Suñé ha tingut l'amabilitat de contestar-me, li demanaria sisplau que em comentés aquesta notícia, perquè els lectors d'aquest blog puguin saber què opinen els socialistes sobre un tema ben concret -ja que m'acusa ell de dir vaguetats i no justificar els arguments.
És una notícia de l'Avui que ha sortit avui mateix, gravíssima com totes les que vénen del PSOE. Li agraeixo per endavant el temps que es prendrà en la resposta.
Els governs passen i les inversions en infraestructures s’escapen una altra vegada. L’última legislatura del PSOE ha seguit amb la mateixa tònica del PP i ha reduït fins a mínims insostenibles les inversions en autovies a Catalunya. Del total de quilòmetres de vies d’alta capacitat que el ministeri de Foment està duent a terme a tot l’Estat, només un 5,9% són en territori català.
Consolidat el sistema d’autovies madrileny a principis de la legislatura, quan van acabar l’execució de tots els projectes redactats en època del PP, el ministeri de Foment socialista s’ha dedicat a consolidar el sistema de vies de gran capacitat a tot l’Estat, del qual ha quedat exclosa Catalunya. De fet, en territori català les obres que s’han executat durant l’actual mandat són ben poques.
De l’anomenada autovia del nord-est, antiga N-II, amb promesa eterna de desdoblament de tots els governs espanyols, només se n’estan executant 11,4 quilòmetres. Si fa no fa el mateix està passant amb la N-340, que formarà part de la A-7 futura, del qual només estan en obres els 39 km de l’entorn metropolità de Tarragona. Completen les actuacions a Catalunya el tram al Segrià de la nova autovia entre Lleida i Osca, una petita part del Quart Cinturó, la variant de Vallirana i els accessos a l’aeroport.
En contraposició, als quatre cantons de la geografia espanyola hi ha autovies noves en construcció. Per exemple, els 183 km en obres de l’Autovia de la Ruta de la Plata, que unirà Gijón i Sevilla passant a l’oest de Madrid. O els 121 km que s’estan fent a l’autovia del Cantàbric, entre Bilbao i Lugo. O l’ampliació de la A-40, que acabarà unint Àvila i Terol vorejant Madrid pel sud.
divendres, 14 de març del 2008
Reflexions sobre França, de Catalunya estant (II)
La diferència més important entre Catalunya i França o entre Catalunya i els grans països és la manera com ens comportem en el binomi justícia-pau. A Catalunya sempre preferim la pau; a França solen preferir la justícia.
La paraula pau és entre nosaltres una de les més sagrades, i certament és bonica i designa una situació a la qual hem d'aspirar. Però la pau pot ser aparent i amagar un estat de tensió extrema: al segle XX, a Espanya, no hi va haver un període més pacífic que la dictadura franquista. D'altra banda, la paraula pau pot amagar en el fons una situació de desídia o menfotisme: hi ha pau per pura despreocupació de les coses.
Davant de la pau, alguns països prefereixen la justícia. En principi, aquests dos conceptes haurien de coincidir: en un món perfecte, la justícia hauria de portar la pau i la pau hauria de ser la situació més justa de totes. Tanmateix, el món en què vivim està esquitxat de sutzures, que fa que tots dos conceptes molt sovint tracin línies divergents.
França és un gran país, igual que la Gran Bretanya, Itàlia, Alemanya o els Estats Units, perquè sempre que hi ha hagut una injustícia al seu poble aquest l'ha sabut esmenar, sacrificant si calia la pau. És cert que França ha fet un genocidi important de totes les cultures no franceses que hi havia al seu interior, però també és cert que la cultura francesa, i França mateix, han perillat diverses vegades al llarg de la història: invasions normandes (987), lluita amb Flandes a la batalla de Bouvines (1214), Guerra dels Cent Anys amb Anglaterra (1422), guerra entre Francesc I i Carles V (1542-1544), Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), guerra amb Holanda (1672), etapa napoleònica (1799-1815), guerra francoprussiana (1870), Primera Guerra Mundial (1914-1918), Segona Guerra Mundial (1939-1945), globalització actual, resolta per França amb gran intel·ligència.
En totes les amenaces que França ha tingut, té i -segurament- tindrà, el poble francès no s'ha volgut resignar a la solució fàcil, que moltes vegades era l'acceptació de l'status quo, el reconeixement de governants il·legítims o de situacions vergonyants, i ha buscat el que a ell li ha semblat la solució justa per al seu poble, que és no estar sotmès a un altre i defensar amb totes les forces la seva voluntat d'existir al món, i d'existir-hi com una de les grans potències. En alguns moments, l'èxit ha estat esclatant; ara no tant, però tot i amb això, Déu n'hi do com se'n surten.
Catalunya també ha tingut tot de moments d'aquests, i normalment nosaltres hem optat per deixar-nos fer, dissimulant la mandra amb el nom més bonic de "pau". És així com s'explica l'estat lamentable en què ens trobem: no podem disposar de cap dels nostres recursos i cal demanar permís a l'amo per a tot. I a sobre li regalem vots a cabassos perquè estigui més content.
Si alguna vegada preferíssim la justícia a la pau, potser en el futur tindríem una pau més estable i ens podríem dedicar finalment a fer coses útils. Com que, fins ara, gairebé mai no ha estat així -quin poble amb dignitat hauria acceptat, per exemple, quaranta anys de dictadura d'un gamarús?- ens hem de resignar a la misèria moral que ens impera, transmetent als alumnes la "cultura de la pau" i demanant-los que enlairin globus de coloraines mentre als seus pares els roben les butxaques, les paraules i la dignitat.
dijous, 13 de març del 2008
Vots útils a inútils
La victòria del PSOE a Catalunya ha estat espectacular, molt més del que preveien les enquestes i tot. Catalunya és massivament zapaterista: tota la resta de partits són anècdotes, dissidències sense transcendència.
Molts comentaristes diuen equivocadament que Catalunya ha optat pel vot útil. No és cert: el vot útil per a Catalunya és votar un partit català, no un partit espanyol que sempre ha frenat tant com ha pogut l'autogovern del país, que ha permès el tancament de TV3 a València, que ha deixat l'Estatut en carn i ossos, que ha paralitzat les infraestructures del país i que ho ha centralitzat tot a Madrid.
La veritable explicació és que la gent ha votat el PSOE perquè és el partit amb el qual s'identifica més. Com que no hi ha hagut, tampoc, cap debat ideològic, la votació s'ha fet per pur sentiment, triant aquell que cau més simpàtic, com una mena d'Operación Triunfo, que és d'alguna manera la metàfora perfecta del que és el PSOE. Els votants han buscat la persona que més se'ls assembla, que més comparteix el que els passa, talment un "reality show": no es estrany que prenyessin la Chacón per a les eleccions, perquè reflecteix bé coses que passen a molta gent, també.
Si la gent ha votat, doncs, allò que més s'assembla a ella, i ha votat PSOE, és perquè el PSOE radiografia a la perfecció la Catalunya actual. Una Catalunya, per començar, extremadament cateta: ara em ve al cap aquell pintor que vaig veure ahir enfilat en una bastida, pintant una torreta de Pineda que hi ha al carrer Barcelona, cridant a plens pulmons a un company seu que era a baix. Aquesta és la gent amb què convivim, i aquesta és la gent que ens omple les urnes.
Igualment, la Catalunya actual s'ha espanyolitzat moltíssim, fins al punt que l'espanyolisme ja és molt majoritari a casa nostra. Tanmateix, l'espanyolisme català encara no gosa dir el seu nom, com l'amor d'Oscar Wilde. Per això a la gent encara els reca de votar el PP, que fa el mateix que el PSOE però té el mal gust de dir-ho. Per això, també, és molt probable que, quan el PSOE comenci a davallar a Catalunya, dintre de molts anys, el substitut en sigui no pas CiU o ERC, sinó el PP, perquè la gent no s'haurà catalanitzat, sinó que haurà acceptat finalment sense complexos allò que és i se sent (recordo en aquest sentit que el PP té a la província de Barcelona el mateix nombre d'escons que CiU, fet que caldria tenir molt present).
El PSOE reflecteix molt bé la realitat de Catalunya, una realitat que no vol canviar i a la qual només pretén agradar. Una realitat clarament espanyola i amb tolerància cap a fets diferencials, que es deixen existir sense potenciar en absolut, deixant-los a les lleis del lliure mercat i esperant que es vagin extingint per si sols. És aquella anècdota típica que et trobes sovint a Catalunya: "ya me puedes hablar en catalán, que lo entiendo". No ens fiquen a les càmeres de gas, com el PP, però també queda clar qui és l'amo del país i a qui se li perdona la vida. El PSOE és, en definitiva, el reflex dels milions de cotxes catalans que porten una E a la matrícula i no han fet el més mínim esforç per canviar-la, ni han sentit mai la més mínima necessitat de fer-ho, perquè en el fons els agrada i els identifica perfectament.
No hi ha hagut, en aquestes eleccions, fet diferencial català. Catalunya no s'ha comportat com una nació, sinó com una regió que vota un partit que no voten la majoria de les altres regions. A tots els països del món hi ha regions més de dretes i regions més d'esquerres, sense que per això es discuteixi en cap moment que totes elles formen part del mateix país i se senten orgulloses de formar-ne. Catalunya és, doncs, una regió espanyola d'esquerres, igual que Andalusia, per exemple, però regió i espanyola, al capdavall.
Caldrà veure com gestiona ara el PSOE aquest espanyolisme de pluja fina, o banal, que vol la gent. Segurament gestionarà molt malament l'Estat, com ha fet fins ara, però serà molt efectiu a anar estenent-hi el sentiment espanyol. D'aquesta manera, cavarà la seva pròpia tomba, perquè quan ja l'hagi estès arreu, el PP podrà governar, finalment, esplendorós, deslliurat ja tothom de prejudicis i agermanats tots sota l'àguila que ens devora.
PD: He enviat aquest post a tota una colla de blogs socialistes, pel pur plaer de tocar els collons. Ho dic perquè si trobeu comentaris una mica furiosos.
El rigor
Una empresa per a la qual treballo des de casa ha canviat una mica el seu sistema de producció. Fins ara, jo feia tot el procés de pocs llibres; ara faré només una part de molts més. L'empresa ha introduït en la producció, doncs, una mena de taylorisme o fordisme: en cada llibre intervenen moltes persones, que en fan una part cadascuna. Així es va més ràpid.
Vaig enviar fa uns dies la feina que tenia encomanada per a aquella setmana. En el correu indicava, a manera de broma o comentari anecdòtic: "per cert, aquest nou sistema de producció taylorista no m'agrada gaire: tothom va incorporant errors a la seva part de la feina i al final, s'acumulen".
Ahir, en una conversa amb el meu cap, aquest em va indicar que s'havia llegit el correu i que el trobava encertat, però que volia que li expliqués exactament quins eren aquests errors i com es podien esmenar. Jo n'hi vaig dir uns quants, però en repassar-los em vaig adonar que tampoc no n'hi havia tants i que havia escrit, doncs, una frase imprecisa.
Això m'ha fet reflexionar sobre la importància de ser acurats en el que diem i, sobretot, de la importància que ho siguin aquells que creen opinió pública. I, fent una ullada als nostres mitjans i a la gent que s'hi expressa, es veu fàcilment que això no és així. I, més encara, que la gent que hi diu imprecisions actua amb total impunitat. Em refereixo ara a les imprecisions, no a les mentides obertes: d'aquest darrer cas, a tots ens en vénen mostres al cap.
Els comentaristes dels nostres diaris escriuen amb molt poc coneixement de causa. De vegades, tenen un cert estil literari, i per això se'ls agafa, però molt rarament diuen sobre allò que escriuen altra cosa que vaguetats, i quan exemplifiquen les seves postures no ho solen fer amb dades contrastables i estudiades.
És una pena que molts oficis estiguin sotmesos a control i a responsabilitat i el periodisme d'opinió hi estigui tan poc. Ens perjudica molt perquè, amb dades serioses a la mà, es veuria molt bé la situació lamentable en què vivim -com a catalans i, en general, com a éssers humans, súbdits del poder i d'interessos de tota mena. Els periodistes no fan bé la seva feina i ensorren encara més la nostra quotidianitat amb frases de merda disfressades amb figures retòriques d'un llenguatge que no posen a disposició del pensament.
Vaig enviar fa uns dies la feina que tenia encomanada per a aquella setmana. En el correu indicava, a manera de broma o comentari anecdòtic: "per cert, aquest nou sistema de producció taylorista no m'agrada gaire: tothom va incorporant errors a la seva part de la feina i al final, s'acumulen".
Ahir, en una conversa amb el meu cap, aquest em va indicar que s'havia llegit el correu i que el trobava encertat, però que volia que li expliqués exactament quins eren aquests errors i com es podien esmenar. Jo n'hi vaig dir uns quants, però en repassar-los em vaig adonar que tampoc no n'hi havia tants i que havia escrit, doncs, una frase imprecisa.
Això m'ha fet reflexionar sobre la importància de ser acurats en el que diem i, sobretot, de la importància que ho siguin aquells que creen opinió pública. I, fent una ullada als nostres mitjans i a la gent que s'hi expressa, es veu fàcilment que això no és així. I, més encara, que la gent que hi diu imprecisions actua amb total impunitat. Em refereixo ara a les imprecisions, no a les mentides obertes: d'aquest darrer cas, a tots ens en vénen mostres al cap.
Els comentaristes dels nostres diaris escriuen amb molt poc coneixement de causa. De vegades, tenen un cert estil literari, i per això se'ls agafa, però molt rarament diuen sobre allò que escriuen altra cosa que vaguetats, i quan exemplifiquen les seves postures no ho solen fer amb dades contrastables i estudiades.
És una pena que molts oficis estiguin sotmesos a control i a responsabilitat i el periodisme d'opinió hi estigui tan poc. Ens perjudica molt perquè, amb dades serioses a la mà, es veuria molt bé la situació lamentable en què vivim -com a catalans i, en general, com a éssers humans, súbdits del poder i d'interessos de tota mena. Els periodistes no fan bé la seva feina i ensorren encara més la nostra quotidianitat amb frases de merda disfressades amb figures retòriques d'un llenguatge que no posen a disposició del pensament.
dimecres, 12 de març del 2008
Reflexions sobre França, de Catalunya estant (I)
Tots els llibres de Ciència Política posen França com a model d'estat centralista, i s'equivoquen. Ho ha descobert el meu alumne Cèsar Gómez, amb el qual he tingut agradabilíssimes converses a París.
França no és un estat centralista, sinó una ciutat estat. De ciutats estat n'hi ha hagut diverses al llarg de la història: ho foren, per exemple, les ciutats italianes del Renaixement. Tanmateix, les ciutats estat més conegudes de tothom són les de la Grècia antiga i, més concretament, Atenes i Esparta. Transcric a continuació la definició que he trobat a Internet sobre les ciutats estat, o poleis, de la Grècia antiga:
La polis és una comunitat jurídicament autònoma i sobirana de caràcter agrari, dotada d'un lloc central que actua com a nucli econòmic, polític, social, administratiu i religiós. La polis està formada per l'asty (nucli central emmurallat dotat d'urbanisme funcional en què trobem la plaça pública, àgora, i l’acròpoli, temples urbans) i la chora (el territori depenent articulat administrativament per mitjà dels santuaris perifèrics). La polis, com a centre d'acumulació de poder i excedent, es forma gràcies a l'aristocràcia que des de l’inici controlarà de manera absoluta tots els mecanismes polítics, socials, legals i religiosos de l'estat.
És evident que França respon a aquest model. França no és un estat centralista per la senzilla raó que, llevat de París, no hi ha res. Això es pot comprovar fent la ruta des de Catalunya i atravessant-la tota fins a arribar a París, especialment si es va per alguna autopista de l'Atlàntic (Aquitània, Poitou-Charentes, Pays de la Loire) o de l'est (Llenguadoc-Rosselló, Alvèrnia, Borgonya). Tot són immenses extensions de camps -val a dir que preciosos per la seva verdor- pràcticament desèrtics d'éssers humans. Només a França, breu, es podia haver creat una obra com la Madame Bovary: viure a França i no viure a París es morfondre's lentament, en una solitud angoixant i definitiva.
Per tant, no hem d'acusar París de ser centralista: simplement, París fa les lleis a la seva mida, i s'apliquen a l'àmbit on viu la immensa majoria de francesos. Després, n'hi ha alguns que estan escampats pel territori -per la chora, en diríem a Atenes-, als quals se'ls apliquen de rebot, però París no té la culpa que hi hagi gent que vulgui viure al bosc.
Cal no confondre, doncs, el règim francès amb altres que hi són propers. Concretament, el català, que és un model centralista no genocida (tota l'activitat de Catalunya es desenvolupa a Barcelona, sense voluntat de destruir la cultura del territori, que és la mateixa) i l'espanyol, que és un model centralista genocida (tota l'activitat es pretén desenvolupar a Madrid, amb voluntat d'eradicar les cultures no castellanes del territori).
Perquè hi hagi centralisme, cal un territori amb un joc articulat de ciutats, mínimament homologables, que tinguin tensions entre elles, resoltes en benefici d'una. Aquestes condicions no es donen a França i sí a Catalunya i a Espanya. Cal, doncs, no confondre els conceptes, si ens volem entendre i entendre el món que ens envolta.
dimecres, 5 de març del 2008
Demain, dès l'aube (Victor Hugo)
Demain, dès l'aube, à l'heure où blanchit la campagne,
Je partirai. Vois-tu, je sais que tu m'attends.
J'irai par la forêt, j'irai par la montagne.
Je ne puis demeurer loin de toi plus longtemps.
Je marcherai les yeux fixés sur mes pensées,
Sans rien voir au dehors, sans entendre aucun bruit,
Seul, inconnu, le dos courbé, les mains croisées,
Triste, et le jour pour moi sera comme la nuit.
Je ne regarderai ni l'or du soir qui tombe,
Ni les voiles au loin descendant vers Harfleur,
Et quand j'arriverai, je mettrai sur ta tombe
Un bouquet de houx vert et de bruyère en fleur.
Demà, ben d'hora, amb els camps al pic de la blancor
me n'aniré. Prou sé -oi que ho veus?- que m'esperes.
Faré via pel bosc, pel mont i pel turó
ja no puc no tenir-te de cap de les maneres.
Caminaré amb els ulls fixats en mi mateix
absent, sord en l'oïda a qualsevol brogit
sol, ignorat, capcot, corbat, les mans en feix
trist, i la llum per a mi serà una fosca nit.
No miraré ni l'or vençut del temps vespral
ni les veles d'Harfleur que fan cap a la nit
i en arribar, tindrà ta tomba el meu regal,
de grèvol un ramell i bruc verdós florit.
Traducció feta la nit del 5 al 6 de març, de camí cap a París
En van aprenent
Un passatge de la Conjuració de Catilina (5, 14), de Sal·lusti, diu el següent sobre aquest personatge:
En una ciutat tan populosa i pervertida [com Roma] fou ben fàcil a Catilina aplegar al seu voltant, a manera d’escorta, homes infames i facinerosos de tota mena. En efecte, el desvergonyit, el lasciu, el jugador que havia perdut el patrimoni en el joc, en la disbauxa o en la fornicació i s’havia carregat de deutes per redimir el seu deshonor o el seu crim; els assassins, els sacrílegs de tota procedència, els acusats en judici o els que en temien un pels seus fets; els que vivien a costa de la seva llengua amb la mentida, o de les seves mans amb la sang dels seus compatriotes, en fi, tots aquells a qui neguitejava la infàmia, la necessitat o la seva pròpia consciència, tots aquests eren els íntims i confidents de Catilina.
El passatge és famosíssim i, fins a la Segona Guerra Mundial, tots els nens d'Europa se'l sabien de cor i en llatí. És difícil trobar una descripció en què es presenti amb més crueltat la depravació absoluta i definitiva d'un personatge i dels seus sequaços.
Fa uns anys, em vaig preguntar on havien anar a parar, tots aquests seguidors tan corruptes de Catilina, i un dia vaig lligar caps: els romans van arribar a Catalunya l'any 218 aC. La romanització de Catalunya fou primerenca, intensa i contínua, i la dugueren a terme classes especialment baixes de Roma, contràriament a la resta de la península, envaïda més aviat per terratinents.
Cal que tots els partits catalans tinguin molt clara aquesta dada, i actuïn en conseqüència. El PSOE sempre l'hi ha tinguda, i per això sempre ha arrasat a Catalunya. En canvi, als altres partits els ha costat més de veure.
Recordo aquells articles preciosos que escrivia en Carod a l'Avui, quan tenia menys responsabilitats que ara. Tots ells són dignes de ser emmarcats per la seva precisió i riquesa lèxiques, per la cultura que s'hi traspua, per l'estructuració irreprotxable dels arguments. Tanmateix, aquells articles no els entenia ningú.
Avui, ERC m'ha donat una alegria. A prop de l'institut, he trobat aquest cartell, que he fotografiat:
Finalment ho han entès. Mentre allà deien "comedere", nosaltres dèiem "manducare": som una colla d'animalots. Catalunya no està per raonaments refinats: cal tractar-la a cops de crit, de lema fàcil, de consigna. Ningú no sap ben bé què es vol dir amb "PP" ni, més encara, quina diferència semàntica hi ha entre "PP" i "PSOE". Jo els posaria a la mateixa entrada, en un diccionari de sinònims. Però el cert és que, per un misteri de la natura, "PP" és a Catalunya la paraula màgica: doncs endavant, via fora als prejudicis, que tot està per fer, i tot és possible!
És cert que, a la província de Girona, hi ha un escó que balla entre el PP i ERC i que depèn d'uns 300 vots. Jo ja he dipositat el meu per correu, és clar: mai no m'havia sentit tan important. I els altres 299, com els mobilitzarem? Doncs ompliu la província de cartells com aquests. Deixeu-vos d'una vegada de raonaments subtils, que ja hi ha Harvard per a explicar-los, i ompliu estadis amb gent embogida que aplaudeixi abans que badeu boca. Teniu la paraula màgica i sou un partit de filòlegs. Feu-la servir i em demostrareu que no m'he equivocat durant quinze anys fent-vos confiança, si al final heu baixat dels núvols i heu descobert com és el país que voleu independent.
PS: Fins dimarts de la setmana que ve seré a París, de viatge de fi de curs. Els posts escassejaran o desapareixeran del tot. La gent, tanmateix, continuarà menjant, estimant-se, discutint. També dormiran, alguns amb l'ajut d'un aneurol.
En una ciutat tan populosa i pervertida [com Roma] fou ben fàcil a Catilina aplegar al seu voltant, a manera d’escorta, homes infames i facinerosos de tota mena. En efecte, el desvergonyit, el lasciu, el jugador que havia perdut el patrimoni en el joc, en la disbauxa o en la fornicació i s’havia carregat de deutes per redimir el seu deshonor o el seu crim; els assassins, els sacrílegs de tota procedència, els acusats en judici o els que en temien un pels seus fets; els que vivien a costa de la seva llengua amb la mentida, o de les seves mans amb la sang dels seus compatriotes, en fi, tots aquells a qui neguitejava la infàmia, la necessitat o la seva pròpia consciència, tots aquests eren els íntims i confidents de Catilina.
El passatge és famosíssim i, fins a la Segona Guerra Mundial, tots els nens d'Europa se'l sabien de cor i en llatí. És difícil trobar una descripció en què es presenti amb més crueltat la depravació absoluta i definitiva d'un personatge i dels seus sequaços.
Fa uns anys, em vaig preguntar on havien anar a parar, tots aquests seguidors tan corruptes de Catilina, i un dia vaig lligar caps: els romans van arribar a Catalunya l'any 218 aC. La romanització de Catalunya fou primerenca, intensa i contínua, i la dugueren a terme classes especialment baixes de Roma, contràriament a la resta de la península, envaïda més aviat per terratinents.
Cal que tots els partits catalans tinguin molt clara aquesta dada, i actuïn en conseqüència. El PSOE sempre l'hi ha tinguda, i per això sempre ha arrasat a Catalunya. En canvi, als altres partits els ha costat més de veure.
Recordo aquells articles preciosos que escrivia en Carod a l'Avui, quan tenia menys responsabilitats que ara. Tots ells són dignes de ser emmarcats per la seva precisió i riquesa lèxiques, per la cultura que s'hi traspua, per l'estructuració irreprotxable dels arguments. Tanmateix, aquells articles no els entenia ningú.
Avui, ERC m'ha donat una alegria. A prop de l'institut, he trobat aquest cartell, que he fotografiat:
Finalment ho han entès. Mentre allà deien "comedere", nosaltres dèiem "manducare": som una colla d'animalots. Catalunya no està per raonaments refinats: cal tractar-la a cops de crit, de lema fàcil, de consigna. Ningú no sap ben bé què es vol dir amb "PP" ni, més encara, quina diferència semàntica hi ha entre "PP" i "PSOE". Jo els posaria a la mateixa entrada, en un diccionari de sinònims. Però el cert és que, per un misteri de la natura, "PP" és a Catalunya la paraula màgica: doncs endavant, via fora als prejudicis, que tot està per fer, i tot és possible!
És cert que, a la província de Girona, hi ha un escó que balla entre el PP i ERC i que depèn d'uns 300 vots. Jo ja he dipositat el meu per correu, és clar: mai no m'havia sentit tan important. I els altres 299, com els mobilitzarem? Doncs ompliu la província de cartells com aquests. Deixeu-vos d'una vegada de raonaments subtils, que ja hi ha Harvard per a explicar-los, i ompliu estadis amb gent embogida que aplaudeixi abans que badeu boca. Teniu la paraula màgica i sou un partit de filòlegs. Feu-la servir i em demostrareu que no m'he equivocat durant quinze anys fent-vos confiança, si al final heu baixat dels núvols i heu descobert com és el país que voleu independent.
PS: Fins dimarts de la setmana que ve seré a París, de viatge de fi de curs. Els posts escassejaran o desapareixeran del tot. La gent, tanmateix, continuarà menjant, estimant-se, discutint. També dormiran, alguns amb l'ajut d'un aneurol.
dimarts, 4 de març del 2008
Falca publicitària
La meva amiga Mònica Miró em comunica (no pas per iniciativa seva, sinó perquè li ho pregunto jo) que el 17 de març serà a les llibreries aquest llibre seu i del seu marit:
http://autoretratmercerodoreda.blogspot.com/
Jo sempre dono difusió a les obres dels amics, però en aquest cas puc posar la mà al foc i el peu a l'aigua bullent -com Aquil·les- que, a més de ser l'obra d'una amiga, és un llibre excepcional. La Mònica Miró és una altra Corominas, una persona que treballa moltíssim i molt bé. Si algú dels meus lectors l'ha tinguda de professora a la UOC, per exemple, veurà que no exagero en absolut.
Sé que no tornaré mai més a París encara que alguna vegada l’hagi enyorat. Si el recordo, tan aviat és amb angoixa com amb nostàlgia. Com és natural, no el recordo en conjunt. Només detalls. A desgrat d’haver-hi viscut durant sis o set anys, no conec París. Com sempre, em tanco on visc; el meu radi d’acció és molt limitat. I aquest radi d’acció, quan vivia a la capital del món, exactament al número 21 del carrer Cherche Midi, anava de la plaça de la Concòrdia per una banda, fins al Louvre per l’altra i fins al bulevard Saint Michel, amb alguna incursió fins a l’Arc de l’Estrella quan baixava a peu fins a casa tot trencant cap al carrer de la Boêtie per tal de mirar aparadors i delir-me amb coses boniques que no podria tenir mai. Jo vivia en una chambrette de bonne que corresponia al pis que ocupava, amb la seva família, la germana de Nicolau d’Olwer i que ella havia tingut la gentilesa de cedir-me provisionalment –un provisionalment que va durar anys. El pis era als baixos; l’habitació, al sisè.
A París, després de la guerra, no hi havia calefacció a les cases. A l’hivern, la finestra es gelava i hi penjaven estalactites de gel fins a terra. La casa es trobava molt a la vora de Saint Germain-des-Prés, i quan tenia algun cèntim, que no era gaire sovint, anava a esmorzar al Flore, als Deux Magots, o bé al Lipp (en aquest darrer per poder mirar les cacatues blanques dels taulells). Moltes vegades havia esmorzat al costat de Sartre o de Simone de Beauvoir, com de tota la gent més representativa de l’època.
(Text inèdit de Mercè Rodoreda que apareixerà al llibre)
http://autoretratmercerodoreda.blogspot.com/
Jo sempre dono difusió a les obres dels amics, però en aquest cas puc posar la mà al foc i el peu a l'aigua bullent -com Aquil·les- que, a més de ser l'obra d'una amiga, és un llibre excepcional. La Mònica Miró és una altra Corominas, una persona que treballa moltíssim i molt bé. Si algú dels meus lectors l'ha tinguda de professora a la UOC, per exemple, veurà que no exagero en absolut.
Sé que no tornaré mai més a París encara que alguna vegada l’hagi enyorat. Si el recordo, tan aviat és amb angoixa com amb nostàlgia. Com és natural, no el recordo en conjunt. Només detalls. A desgrat d’haver-hi viscut durant sis o set anys, no conec París. Com sempre, em tanco on visc; el meu radi d’acció és molt limitat. I aquest radi d’acció, quan vivia a la capital del món, exactament al número 21 del carrer Cherche Midi, anava de la plaça de la Concòrdia per una banda, fins al Louvre per l’altra i fins al bulevard Saint Michel, amb alguna incursió fins a l’Arc de l’Estrella quan baixava a peu fins a casa tot trencant cap al carrer de la Boêtie per tal de mirar aparadors i delir-me amb coses boniques que no podria tenir mai. Jo vivia en una chambrette de bonne que corresponia al pis que ocupava, amb la seva família, la germana de Nicolau d’Olwer i que ella havia tingut la gentilesa de cedir-me provisionalment –un provisionalment que va durar anys. El pis era als baixos; l’habitació, al sisè.
A París, després de la guerra, no hi havia calefacció a les cases. A l’hivern, la finestra es gelava i hi penjaven estalactites de gel fins a terra. La casa es trobava molt a la vora de Saint Germain-des-Prés, i quan tenia algun cèntim, que no era gaire sovint, anava a esmorzar al Flore, als Deux Magots, o bé al Lipp (en aquest darrer per poder mirar les cacatues blanques dels taulells). Moltes vegades havia esmorzat al costat de Sartre o de Simone de Beauvoir, com de tota la gent més representativa de l’època.
(Text inèdit de Mercè Rodoreda que apareixerà al llibre)
Sarkozy
Un blog francès escrit en un llatí pulcríssim (http://pastrix.canalblog.com) publica aquest poema deliciós, que m'he permès traduir al català:
DE CAVDICIS NVPTIIS CVM CAROLA
Felicem CAROLAM, cui nubere contigit illi
Quem quaevis mulier vellet habere sibi!
Sed tantus canitur fama promptusque fututor,
Vt solum meretrix digna sit uxor eo.
At tu, GALLIA, lugeto, quae subjiciaris
Pygmaeo moecho cum meretrice sua!
Sobre el casament del Tanoca amb la Carla
Benaurada Carla, que has aconseguit casar-te
amb aquell que tota dona voldria per a ell!
Però diuen que és un follador tan gran i tan disposat
que només una puta en seria una esposa digna.
I tu, França, plora, perquè estaràs sotmesa
a un pigmeu adúlter amb la seva barjaula!
No em pregunto què passaria a Espanya si es fes un poema similar sobre, per exemple, el rei. Simplement m'alegro que encara hi hagi classes, dintre del món de l'insult. Que bonic que és dir a algú que és un cap de trons en llatí, i que vulgar que és fer-ho en la llengua de la tele.
La paraula contra el mur
El meu amic Manel, que viu als Estats Units de fa dotze anys, em va dir fa uns anys una cosa esgarrifosa: als Estats Units, qui vulgui saber totes les barbaritats que fa en Bush, ho pot descobrir en una tarda. Potser no ho trobarà posant la tele o llegint els diaris de més tirada, però hi ha infinitat de mitjans per a saber-ho. En tots aquests mitjans, es publica lliurement informació verídica, contrastable i ben analitzada per les millors ments del país. No hi ha cap censura ni se'ls posa cap querella, i no hi ha cap limitació d'accés per part de ningú. Tanmateix, res del que s'hi publica no té el més mínim impacte, i en Bush sempre acaba guanyant.
Com era d'esperar, això, ara, ja ho tenim aquí. No pas en diaris de gran tiratge, potser, ni a les teles, però sí que hi ha a Catalunya molts mitjans per a saber què està fent el PSOE al país i a l'Estat. Centenars de blogs, diaris electrònics de qualitat, anàlisis de personalitats a les quals es pot accedir fàcilment. Tanmateix, cap d'aquests estudis no té el més mínim impacte: CiU i ERC no paren de baixar, i el PSOE puja a Catalunya com l'escuma. Només fa falta que s'ensorri la Sagrada Família perquè tregui el 100% dels vots.
És la paraula contra el mur, per dir-ho amb paraules de Víctor Alexandre. El motiu? Doncs una pista podria ser el que em va dir l'altre dia un amic: "tu blog está muy bien, pero es largo, y no hay ganas".
Com era d'esperar, això, ara, ja ho tenim aquí. No pas en diaris de gran tiratge, potser, ni a les teles, però sí que hi ha a Catalunya molts mitjans per a saber què està fent el PSOE al país i a l'Estat. Centenars de blogs, diaris electrònics de qualitat, anàlisis de personalitats a les quals es pot accedir fàcilment. Tanmateix, cap d'aquests estudis no té el més mínim impacte: CiU i ERC no paren de baixar, i el PSOE puja a Catalunya com l'escuma. Només fa falta que s'ensorri la Sagrada Família perquè tregui el 100% dels vots.
És la paraula contra el mur, per dir-ho amb paraules de Víctor Alexandre. El motiu? Doncs una pista podria ser el que em va dir l'altre dia un amic: "tu blog está muy bien, pero es largo, y no hay ganas".
dilluns, 3 de març del 2008
Sense intimitat
La professora Rodríguez, que no és la mateixa que la professora Martínez de l'altre dia, la de tendències pedòfiles, però que sí que tenen un avantpassat comú, està esverada. Un alumne del seu institut ha penjat al fotolog una sèrie de fotografies de professors. A sota hi ha escrit burrades, què vols que escrigui: que si aquest m'agrada molt, que si és el "puto amo", que si és el millor, etc. Cap d'elles, per cert, no és difamatòria. Igualment burrades han escrit els lleugers comentaristes seus: jo també la recordo, la Gómez, o en Pérez, o en Quílez. Recordo aquell dia que va fer aquella broma o l'altra.
La professora Rodríguez diu que és vergonyós que circulin per Internet imatges de professors. Afegeix que la Generalitat no hauria de prestar aquest servei del fotolog als alumnes, perquè afavoreix la comissió de tota mena d'abusos.
La professora Rodríguez ensenya anglès però no coneix els Estats Units. És una pena, això, per a qualsevol ciutadà d'Europa, i més per a una professora d'anglès. Els fotologs no són un invent de la Generalitat de Catalunya, que està massa enfeinada designant funcionaris: són un invent dels Estats Units, l'únic país que aporta llibertat a Occident des de fa dos segles. Són un invent alliberador del capitalisme, com molts d'aquest sistema. Permeten l'accés democràtic a Internet de les idees de tothom: són gratuïts i d'una facilitat de maneig extraordinari. Que, després, les idees que s'hi expressen siguin una porqueria, ja no és pas culpa dels Estats Units, sinó dels estats mentals dels nostres estudiants.
Un dels enginyers que va dissenyar Internet ja ho va dir ben clar: "senyors, ara ja se'ls ha acabat la intimitat". Efectivament, Internet ens permet saber-ho tot de tothom. Per exemple: vull contractar aquest treballador, que es diu Pedro Zumalacárregui Roca. El busco al Google: ui, no, que va publicar una carta a l'Avui. És un terrorista. O sembla massa compromès amb les coses: és membre de quatre associacions, una d'elles, de defensa dels animals. O s'ha casat dues vegades. O el van despatxar de la feina. O li van denegar un ajut públic. Fora, no convé.
Sorpèn, en primer lloc, que amb les desenes d'hores qua hem de suportar de cursets d'actualització, encara ningú no ens hagi explicat què és un fotolog, l'instrument que és el centre sobre el qual gira tota la vida dels nostres alumnes. Com sempre, els que ho sabem ho hem hagut d'aprendre fora de l'escola, de l'institut, de la universitat.
Sorprèn igualment que algú no sàpiga que, en la nostra societat, tot és públic: com aquelles cabines dels sex shops, en les quals una parella fa sexe i deu vells babosos la miren darrere del vidre, talment la nostra vida. I més la d'un professor, que és examinat trenta vegades de nou a deu, trenta més de deu a onze, trenta més d'onze a dotze i trenta més, si treballa a la tarda, de dos quarts de quatre a dos quarts de cinc.
La professora Rodríguez diu que és vergonyós que circulin per Internet imatges de professors. Afegeix que la Generalitat no hauria de prestar aquest servei del fotolog als alumnes, perquè afavoreix la comissió de tota mena d'abusos.
La professora Rodríguez ensenya anglès però no coneix els Estats Units. És una pena, això, per a qualsevol ciutadà d'Europa, i més per a una professora d'anglès. Els fotologs no són un invent de la Generalitat de Catalunya, que està massa enfeinada designant funcionaris: són un invent dels Estats Units, l'únic país que aporta llibertat a Occident des de fa dos segles. Són un invent alliberador del capitalisme, com molts d'aquest sistema. Permeten l'accés democràtic a Internet de les idees de tothom: són gratuïts i d'una facilitat de maneig extraordinari. Que, després, les idees que s'hi expressen siguin una porqueria, ja no és pas culpa dels Estats Units, sinó dels estats mentals dels nostres estudiants.
Un dels enginyers que va dissenyar Internet ja ho va dir ben clar: "senyors, ara ja se'ls ha acabat la intimitat". Efectivament, Internet ens permet saber-ho tot de tothom. Per exemple: vull contractar aquest treballador, que es diu Pedro Zumalacárregui Roca. El busco al Google: ui, no, que va publicar una carta a l'Avui. És un terrorista. O sembla massa compromès amb les coses: és membre de quatre associacions, una d'elles, de defensa dels animals. O s'ha casat dues vegades. O el van despatxar de la feina. O li van denegar un ajut públic. Fora, no convé.
Sorpèn, en primer lloc, que amb les desenes d'hores qua hem de suportar de cursets d'actualització, encara ningú no ens hagi explicat què és un fotolog, l'instrument que és el centre sobre el qual gira tota la vida dels nostres alumnes. Com sempre, els que ho sabem ho hem hagut d'aprendre fora de l'escola, de l'institut, de la universitat.
Sorprèn igualment que algú no sàpiga que, en la nostra societat, tot és públic: com aquelles cabines dels sex shops, en les quals una parella fa sexe i deu vells babosos la miren darrere del vidre, talment la nostra vida. I més la d'un professor, que és examinat trenta vegades de nou a deu, trenta més de deu a onze, trenta més d'onze a dotze i trenta més, si treballa a la tarda, de dos quarts de quatre a dos quarts de cinc.
diumenge, 2 de març del 2008
Sonet 29, de William Shakespeare
Sonnet 29 "When in disgrace with fortune and men's eyes"
When in disgrace with fortune and men's eyes,
I all alone beweep my outcast state,
And trouble deaf Heaven with my bootless cries,
And look upon myself, and curse my fate,
Wishing me like to one more rich in hope,
Featur'd like him, like him with friends possess'd,
Desiring this man's art, and that man's scope,
With what I most enjoy contented least:
Yet in these thoughts myself almost despising,
Haply I think on thee, -and then my state
(Like to the lark at break of day arising
From sullen earth) sings hymns at heaven's gate;
For thy sweet love remember'd such wealth brings
That then I scorn to change my state with kings'.
Quan, infeliç als ulls de molta gent,
em dolc tot sol del meu estat mesquí
i torbo el cel en va amb el meu lament
i em miro i maleeixo el meu destí,
voldria ser el més ric en esperança,
de rostre bell, d’amics ben conhortat,
i amb l’enginy d’uns, i d’altres la puixança,
i sentir-me joiós, no infortunat.
A menysprear-me em duu aquesta follia;
però, si penso en tu, el cor exultant
s’enlaira com l’alosa a trenc de dia
i a les portes del cel entono un cant.
Que el teu amor tanta riquesa em dóna
que de cap rei no envejo la corona.
Traducció de Gerard Vergés, Tots els sonets de Shakespeare, Barcelona, Columna, 2001
Cuando en desgracia con la Fortuna y los ojos de los hombres
lloro solitario sobre mi triste abandono
y turbo con mi llanto al sordo cielo,
me contemplo a mí mismo y maldigo mi destino.
Deseándome semejante al más rico de esperanzas,
de facciones como las suyas y amistades como las que tiene,
envidiando el talento de éste y el poder de aquél,
con lo que más disfruto, menos me contento.
Ante estos pensamientos, cuando me desprecio a mí mismo,
felizmente pienso en ti y, entonces, mi ánimo
(como la alondra al romper el día, alza su vuelo
por la tierra sombría) canta himnos ante las puertas del cielo.
El recuerdo de tu dulce amor trae tal riqueza
que entonces, desdeño cambiar mi estado por el de los reyes.
dissabte, 1 de març del 2008
Un mal moment
La discussió a cals pares, aquest vespre, era la següent: un marit se n'ha anat amb una altra dona i se suposa que n'han fet de totes. Al cap de dos anys, pleguen, "ho deixen", com es diu ara. Llavors el marit s'adona que la dona primigènia no la hi treballava tan bé, però li deixava els calçotets més nets, i decideix tornar-hi. Què ha de fer llavors la primera dona, que ha estat ultratjada?
L'opinió de la mare és que s'ha de negar a tornar amb aquest gamarús. Sembla una opinió de calaix, però no ho és tant: de fet, en la realitat -perquè aquesta història ha passat de debò, a la vila de Pineda, amb data d'avui mateix- hi ha tornat. La mare argumenta, amb la ingènua noblesa de sempre, que la situació seria diferent si aquest torero hagués comès un acte d'infidelitat aïllat ja que, al capdavall, tothom pot tenir "un mal moment".
M'encanta aquesta expressió. La darrera vegada que la vaig sentir també la va fer servir una maresmenca, la professora de castellà de l'institut. Un alumne havia robat a un altre una Play, i no se'n trobava el culpable. Llavors ella, com a tutora, va entrar a la meva classe i, adreçant-se al públic que està aprenent, va demanar que, qui hagués estat, la tornés. Va prometre, a canvi, que s'evitarien represàlies oficials, al·legant que tothom pot tenir "un mal moment".
No sé si aquesta expressió es fa servir en castellà, ni tampoc si s'empra en tot el domini de la llengua. Potser és un regionalisme maresmenc. En qualsevol cas, és deliciosa, perquè revela la manera que tenen els pobles de tapar-se les vergonyes, la manera com el cristianisme ha amorosit el codi penal entre nosaltres.
Si un, estant casat, es fica al llit amb una altra, és un adúlter. Si un roba una cosa d'altri, és un lladre. En tots dos casos, es tracta de delictes quant a l'acte i de fills de puta quant a la persona. En els pobles, tanmateix, ni l'acte ni la persona no n'acaben de ser responsables del tot. És, simplement, una circumstància adversa, una ofuscació torbadora que ens ha vingut sense voler-ho, com ara un mal de panxa o una febrada nauseabunda, de la qual no ens veiem obligats a respondre. Un mal moment.
Dissortadament, quan surts del clos del poble i coneixes la vida de veritat, t'adones que els mals moments sempre els solen tenir els mateixos, i que una sèrie contínua de mals moments acaba bastint, sempre, una mala persona.
L'opinió de la mare és que s'ha de negar a tornar amb aquest gamarús. Sembla una opinió de calaix, però no ho és tant: de fet, en la realitat -perquè aquesta història ha passat de debò, a la vila de Pineda, amb data d'avui mateix- hi ha tornat. La mare argumenta, amb la ingènua noblesa de sempre, que la situació seria diferent si aquest torero hagués comès un acte d'infidelitat aïllat ja que, al capdavall, tothom pot tenir "un mal moment".
M'encanta aquesta expressió. La darrera vegada que la vaig sentir també la va fer servir una maresmenca, la professora de castellà de l'institut. Un alumne havia robat a un altre una Play, i no se'n trobava el culpable. Llavors ella, com a tutora, va entrar a la meva classe i, adreçant-se al públic que està aprenent, va demanar que, qui hagués estat, la tornés. Va prometre, a canvi, que s'evitarien represàlies oficials, al·legant que tothom pot tenir "un mal moment".
No sé si aquesta expressió es fa servir en castellà, ni tampoc si s'empra en tot el domini de la llengua. Potser és un regionalisme maresmenc. En qualsevol cas, és deliciosa, perquè revela la manera que tenen els pobles de tapar-se les vergonyes, la manera com el cristianisme ha amorosit el codi penal entre nosaltres.
Si un, estant casat, es fica al llit amb una altra, és un adúlter. Si un roba una cosa d'altri, és un lladre. En tots dos casos, es tracta de delictes quant a l'acte i de fills de puta quant a la persona. En els pobles, tanmateix, ni l'acte ni la persona no n'acaben de ser responsables del tot. És, simplement, una circumstància adversa, una ofuscació torbadora que ens ha vingut sense voler-ho, com ara un mal de panxa o una febrada nauseabunda, de la qual no ens veiem obligats a respondre. Un mal moment.
Dissortadament, quan surts del clos del poble i coneixes la vida de veritat, t'adones que els mals moments sempre els solen tenir els mateixos, i que una sèrie contínua de mals moments acaba bastint, sempre, una mala persona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
