S'apropen les eleccions espanyoles i ara tots els partits espanyols -o sigui, dos- competiran en dues coses: qui regala més i qui és més patriota. De fet, el nacionalisme s'ha convertit en un element recurrent en les campanyes, de dreta i d'esquerra, de tots els països europeus: l'exaltació del propi país, decadent com tots els d'Europa, és l'únic que encara mou el poble, o el droga amb opi.
Espanya és un país ultranacionalista, segurament pel sol que hi toca, que excita les passions. I, en aquestes eleccions, ens tocarà aguantar un enfilall de lloances de tota mena sobre la suposada grandesa del país. Sortirà, per exemple -de fet, ja surt en algun vídeo socialista- que Espanya ha avançat Itàlia en PIB, com si construir un país fos només una competició de qui posa més totxanes i qui construeix més supermercats amb caixeres que passen els productes per aquells lectors automàtics i, al final, et pregunten: "¿tarjeta XXX?".
Sento comunicar als espanyols que, malgrat la propaganda, que ara trobem a tot arreu -no fa gaire m'ha sortit al Youtube una finestreta amb una bandera espanyola- a mi no em convenceran. Perquè penso que un país és molt més que el nombre de tallats i entrepans de xoriço que se serveixen al dia: és, sobretot, una cultura, una manera civilitzada d'estar al món. I, en aquest sentit, penso que els espanyols encara estan molt lluny de la correcció europea, formada durant una colla de segles en què Espanya va estar dormint.
Buscant al Youtube vídeos en llatí, he trobat aquesta brometa d'uns nois italians:
Els joves, bàsicament, riuen, com els correspon a l'edat, i riuen sobre sexe (cosa que confirma la meva teoria d'ahir). Però la rialla no és una poca-soltada: resulta que un company demana a l'altre d'on ve el terme concupiscència, i aquest, suposadament professor, li n'explica l'etimologia: del verb llatí concupisco, concupiscis, concupiscere, concupivi, concupitum.
Dubto que cap jove espanyol de 19 anys (segons el vídeo, és l'edat que tenen aquests nois) sàpiga què vol dir concupiscència i dubto encara més que, si ho sap, en conegui l'etimologia. Que, a més, pugui dir tot el paradigma del verb com aquell qui res, és una cosa que no he vist mai en cap indret de la pell de brau.
He buscat, igualment al Youtube, mostres de com s'entretenen els joves espanyols, i he trobat, entre moltes de signe similar, aquesta que reprodueixo aquí:
Crec que no calen comentaris per copsar la diferència de nivell: aquí hi ha paraulotes, masclisme, sexe mal paït, botellón i, sobretot, una immensa ignorància. No m'estranya que Roma conquerís la península, i no pas a l'inrevés.
Recomano als polítics espanyols, doncs, que passin una temporadeta en un país de més amunt o de més a la dreta. Que l'estudiïn, l'observin i n'aprenguin. I que, quan tornin a Espanya, tinguin almenys la delicadesa de callar, havent vist què és un país i una societat del primer món.
dimecres, 30 de gener del 2008
dimarts, 29 de gener del 2008
La font de tota broma
Fa uns dies, es va celebrar a la capital un acte multitudinari en favor de la família. Ara fa poc, també se n'ha fet un a la capital de la colònia, Barcelona. Hi assistiren unes 5.000 persones, segons que llegeixo.
Aquests individus defensen que el sexe només serveix per a reproduir-se. Per tant, quan un se'l mira mai no ha de tenir cap temptació de tocar-lo: ha d'actuar com si veiés un ocellet pel cel, o un bri d'herba entre l'escletxa de dues roques. Per descomptat, ajuntar en acte obscè dos sexes de forma similar és un crim el nom del qual no mereix ni ser pronunciat, i ajuntar-ne dos de diferents però no per a la procreació, sinó per a passar una tarda divertida de diumenge, ara que la tele és tan dolenta, també mereix la reprobació més clara.
Hi ha gent que pensa així, d'una manera clarament equivocada, ja que si la divinitat ens ha posat en un lloc tan marcat del cos un aparell prou prominent i complex, amb tot d'apèndixs a més del pròpiament imprescindible per a fer pipí, deu ser per alguna cosa. Per a tenir dos, tres o quatre fills no valdria la pena anar arrossegant tota la vida una andròmina tan voluminosa. És evident que l'aparell hi ha de ser per a alguna finalitat més.
Al costat d'aquesta gent, que podríem anomenar "conservadors", hi ha els "progres". Aquests dien que el sexe i la reproducció s'assemblen com un ou i una castanya: de vegades, un acte sexual sí que pot estar adreçat a la reproducció, però això s'esdevé rarament. El sexe és un instrument de plaer que manipulem o ens deixem manipular per a fer més suportable aquesta vida tan misèrrima. Cal, doncs, fer tant de sexe com es pugui, per a donar alguna utilitat a aquest apèndix que ens hem trobat incorporat al pack.
Sento indicar que no estic d'acord ni amb els uns ni amb els altres. Que el sexe no és un instrument de reproducció, em sembla evident. A mesura que l'etologia descobreix tota mena de comportaments animals, queda més clar que el sexe es fa servir sobre la capa de la Terra com un element lúdic, amb el qual es duen a terme tota mena de fantasies. Una d'aquestes fantasies -i de mal gust, per cert- consisteix a voler reproduir-se, perpetuant l'Error segles i segles.
Però també em sembla evident que l'aparell sexual està desaprofitat si es fa servir només com a òrgan de plaer. Perquè, a veure, sigueu sincers: quantes vegades us ajunteu, vosaltres, a un altre cos? I, sobretot, quantes, en acabat, teniu la sensació d'haver vist les estrelles? Ben poques. Primer som petits i encara no ens funciona; després som vells i ja no ens funciona; i, quan ens funciona, ens passem mitja vida sols, separats, emprenyats o divorciats, i tampoc no el fem servir.
Vol dir, això, que l'aparell sexual és inútil? No, no ho penséssiu pas! Si el cos de l'home és com el del porc: tot s'aprofita. I quina és, doncs, la utilitat del sexe? Doncs, al meu entendre, fornir un element inesgotable d'acudits, bromes i gràcies amb les quals salpebrem la nostra conversa quotidiana. Perquè el recurs és infal·lible: l'únic que ens provoca la rialla -o, si hem begut més, la riallada- és la insinuació o la broma obscena o semiobscena.
Una noia està preparant l'exposició del treball de recerca. Està nerviosa davant meu i, quan ha acabat d'assajar la presentació, em diu: ara diré "senyors, ja he acabat, i ara estic oberta als vostres suggeriments". Li contesto ràpidament: "nena, no vagis dient pel món que estàs oberta, que algú hi entrarà, eh?". Es provoca el somriure, la distensió. I així totes les classes, totes les converses, tot contacte humà.
Situat al bell mig del cos, l'aparell reproductor és, més aviat, el circ de la nostra vida, el remei que ens han posat els déus perquè no ens detestem els uns als altres quan parlem. Farien bé, els defensors de la família i els defensors de la no família, de deixar-nos en pau amb les seves morals i donar més vida a les seves posicions dogmàtiques amb alguna brometa de les, diguem-ne, picants.
Aquests individus defensen que el sexe només serveix per a reproduir-se. Per tant, quan un se'l mira mai no ha de tenir cap temptació de tocar-lo: ha d'actuar com si veiés un ocellet pel cel, o un bri d'herba entre l'escletxa de dues roques. Per descomptat, ajuntar en acte obscè dos sexes de forma similar és un crim el nom del qual no mereix ni ser pronunciat, i ajuntar-ne dos de diferents però no per a la procreació, sinó per a passar una tarda divertida de diumenge, ara que la tele és tan dolenta, també mereix la reprobació més clara.
Hi ha gent que pensa així, d'una manera clarament equivocada, ja que si la divinitat ens ha posat en un lloc tan marcat del cos un aparell prou prominent i complex, amb tot d'apèndixs a més del pròpiament imprescindible per a fer pipí, deu ser per alguna cosa. Per a tenir dos, tres o quatre fills no valdria la pena anar arrossegant tota la vida una andròmina tan voluminosa. És evident que l'aparell hi ha de ser per a alguna finalitat més.
Al costat d'aquesta gent, que podríem anomenar "conservadors", hi ha els "progres". Aquests dien que el sexe i la reproducció s'assemblen com un ou i una castanya: de vegades, un acte sexual sí que pot estar adreçat a la reproducció, però això s'esdevé rarament. El sexe és un instrument de plaer que manipulem o ens deixem manipular per a fer més suportable aquesta vida tan misèrrima. Cal, doncs, fer tant de sexe com es pugui, per a donar alguna utilitat a aquest apèndix que ens hem trobat incorporat al pack.
Sento indicar que no estic d'acord ni amb els uns ni amb els altres. Que el sexe no és un instrument de reproducció, em sembla evident. A mesura que l'etologia descobreix tota mena de comportaments animals, queda més clar que el sexe es fa servir sobre la capa de la Terra com un element lúdic, amb el qual es duen a terme tota mena de fantasies. Una d'aquestes fantasies -i de mal gust, per cert- consisteix a voler reproduir-se, perpetuant l'Error segles i segles.
Però també em sembla evident que l'aparell sexual està desaprofitat si es fa servir només com a òrgan de plaer. Perquè, a veure, sigueu sincers: quantes vegades us ajunteu, vosaltres, a un altre cos? I, sobretot, quantes, en acabat, teniu la sensació d'haver vist les estrelles? Ben poques. Primer som petits i encara no ens funciona; després som vells i ja no ens funciona; i, quan ens funciona, ens passem mitja vida sols, separats, emprenyats o divorciats, i tampoc no el fem servir.
Vol dir, això, que l'aparell sexual és inútil? No, no ho penséssiu pas! Si el cos de l'home és com el del porc: tot s'aprofita. I quina és, doncs, la utilitat del sexe? Doncs, al meu entendre, fornir un element inesgotable d'acudits, bromes i gràcies amb les quals salpebrem la nostra conversa quotidiana. Perquè el recurs és infal·lible: l'únic que ens provoca la rialla -o, si hem begut més, la riallada- és la insinuació o la broma obscena o semiobscena.
Una noia està preparant l'exposició del treball de recerca. Està nerviosa davant meu i, quan ha acabat d'assajar la presentació, em diu: ara diré "senyors, ja he acabat, i ara estic oberta als vostres suggeriments". Li contesto ràpidament: "nena, no vagis dient pel món que estàs oberta, que algú hi entrarà, eh?". Es provoca el somriure, la distensió. I així totes les classes, totes les converses, tot contacte humà.
Situat al bell mig del cos, l'aparell reproductor és, més aviat, el circ de la nostra vida, el remei que ens han posat els déus perquè no ens detestem els uns als altres quan parlem. Farien bé, els defensors de la família i els defensors de la no família, de deixar-nos en pau amb les seves morals i donar més vida a les seves posicions dogmàtiques amb alguna brometa de les, diguem-ne, picants.
dilluns, 28 de gener del 2008
Paraules amb missatge
Em fa gràcia escoltar els nostres joves. Són molt més creatius que els nostres grans i, amb la seva ingenuïtat tranquil·la, reflecteixen més que cap estudi com és la societat actual.
Dels mots o expressions que solen dir, n'hi ha tres que avui em vaga de comentar. Potser un altre dia en comentaré més.
La primera és Diosss. Aquesta expressió es pronuncia amb diftong i amb una essa allargada al final. És difícil de pronunciar si no s'és jove: jo ho he intentat diverses vegades davant del mirall i no me'n surto, potser per aquesta tendència que tenim els catalans a fer hiat (Di-os).
L'expressió Diosss m'agrada per l'ateisme definitiu que representa. Déu sempre ha estat present en les nostres exclamacions, però fins ara hi havia una mica més de proximitat o interès cap a l'ésser suprem: es deia "Déu meu" (amb un cert sentit de pertinença) o bé "Dios santo" (amb un epítet que li reconeixia algun atribut) o "Mare de Déu", expressió tendra malgrat la confusió que s'hi beslluma (Déu no té mare, només una part d'ell, que és Jesús, i que a la vegada, com a Déu que és, és pare de la mare que el va engendrar).
Actualment, es diu Diosss. És una expressió que no es fixa en el concepte de Déu, sinó en la pura fonètica. La gràcia de l'expressió és la essa allargada i, en aquest sentit, seria el mateix dir dossss o tresss, per exemple. L'expressió revela, doncs, la mort irremeiable de Déu, que s'ha convertit finalment en un simple joc de mots.
La segona expressió que em fa gràcia és "¿y eso?". Aquesta expressió es fa servir en les converses, quan algú queda una mica perplex davant del que li diuen i demana una explicació més exhaustiva. Per exemple:
-Mañana no iré a clase.
-¿Y eso?
Em fa gràcia l'expressió perquè demostra que no ens importa el més mínim la vida dels altres. Si ens interessés, diríem "ostras, ¿te pasa algo? ¿estás enfermo? ¿te puedo ayudar en algo? ¿te fotocopio los apuntes?". No: simplement es diu, amb desgana, "¿y eso?", la mínima expressió. L'altre només es mereix que li dediquem tres síl·labes, que pronunciem automàticament mentre pensem en qualsevol altra cosa que ens interessa molt més.
No sé quins límits té l'expressió "¿y eso?". Vull dir: es pot fer servir, per exemple, si algú et diu que se li ha mort la seva mare?, del tipus:
-Hoy se ha muerto mi madre.
-¿Y eso?
De moment, no l'he sentida mai en un context com aquest, però tampoc no m'estranyaria de sentir-la-hi. Al capdavall, tampoc no ens importa gaire la mare d'un company, que potser ni coneixem.
La tercera encara em fa més gràcia, i per això l'he deixada per al final. És la frase "es lo que hay". Aquesta frase m'agrada perquè reflecteix perfectament la filosofia oriental que ens està envaint: abans, la gent, quan una cosa no li agradava, lluitava per canviar-la, i sovint ho aconseguia. Ara ni es lluita ni s'aconsegueix cap canvi, sense que pugui dir, almenys jo, quina n'és la causa i quina, la conseqüència: no es lluita perquè ja s'ha vist que tampoc no aconseguirem res o no aconseguim res perquè no lluitem?
En tot cas, el que està clar és que els joves veuen molt clarament que els toca fer el paper de titelles -de fet, com als grans, eh? I s'ho prenen amb una resignació budista, amb una acceptació plàcida. "Es lo que hay": no hi ha frase més inactiva, més conformista, més definitiva. Les coses són així i ni em pregunto si m'agraden: vegeto talment una planta, ja que al capdavall tampoc no em deixen fer gran cosa més.
Això que he dit és, doncs, el que hi ha. No us hi poseu pas pedres al fetge. Ho diuen els nostres joves, que són molt més savis que nosaltres.
Dels mots o expressions que solen dir, n'hi ha tres que avui em vaga de comentar. Potser un altre dia en comentaré més.
La primera és Diosss. Aquesta expressió es pronuncia amb diftong i amb una essa allargada al final. És difícil de pronunciar si no s'és jove: jo ho he intentat diverses vegades davant del mirall i no me'n surto, potser per aquesta tendència que tenim els catalans a fer hiat (Di-os).
L'expressió Diosss m'agrada per l'ateisme definitiu que representa. Déu sempre ha estat present en les nostres exclamacions, però fins ara hi havia una mica més de proximitat o interès cap a l'ésser suprem: es deia "Déu meu" (amb un cert sentit de pertinença) o bé "Dios santo" (amb un epítet que li reconeixia algun atribut) o "Mare de Déu", expressió tendra malgrat la confusió que s'hi beslluma (Déu no té mare, només una part d'ell, que és Jesús, i que a la vegada, com a Déu que és, és pare de la mare que el va engendrar).
Actualment, es diu Diosss. És una expressió que no es fixa en el concepte de Déu, sinó en la pura fonètica. La gràcia de l'expressió és la essa allargada i, en aquest sentit, seria el mateix dir dossss o tresss, per exemple. L'expressió revela, doncs, la mort irremeiable de Déu, que s'ha convertit finalment en un simple joc de mots.
La segona expressió que em fa gràcia és "¿y eso?". Aquesta expressió es fa servir en les converses, quan algú queda una mica perplex davant del que li diuen i demana una explicació més exhaustiva. Per exemple:
-Mañana no iré a clase.
-¿Y eso?
Em fa gràcia l'expressió perquè demostra que no ens importa el més mínim la vida dels altres. Si ens interessés, diríem "ostras, ¿te pasa algo? ¿estás enfermo? ¿te puedo ayudar en algo? ¿te fotocopio los apuntes?". No: simplement es diu, amb desgana, "¿y eso?", la mínima expressió. L'altre només es mereix que li dediquem tres síl·labes, que pronunciem automàticament mentre pensem en qualsevol altra cosa que ens interessa molt més.
No sé quins límits té l'expressió "¿y eso?". Vull dir: es pot fer servir, per exemple, si algú et diu que se li ha mort la seva mare?, del tipus:
-Hoy se ha muerto mi madre.
-¿Y eso?
De moment, no l'he sentida mai en un context com aquest, però tampoc no m'estranyaria de sentir-la-hi. Al capdavall, tampoc no ens importa gaire la mare d'un company, que potser ni coneixem.
La tercera encara em fa més gràcia, i per això l'he deixada per al final. És la frase "es lo que hay". Aquesta frase m'agrada perquè reflecteix perfectament la filosofia oriental que ens està envaint: abans, la gent, quan una cosa no li agradava, lluitava per canviar-la, i sovint ho aconseguia. Ara ni es lluita ni s'aconsegueix cap canvi, sense que pugui dir, almenys jo, quina n'és la causa i quina, la conseqüència: no es lluita perquè ja s'ha vist que tampoc no aconseguirem res o no aconseguim res perquè no lluitem?
En tot cas, el que està clar és que els joves veuen molt clarament que els toca fer el paper de titelles -de fet, com als grans, eh? I s'ho prenen amb una resignació budista, amb una acceptació plàcida. "Es lo que hay": no hi ha frase més inactiva, més conformista, més definitiva. Les coses són així i ni em pregunto si m'agraden: vegeto talment una planta, ja que al capdavall tampoc no em deixen fer gran cosa més.
Això que he dit és, doncs, el que hi ha. No us hi poseu pas pedres al fetge. Ho diuen els nostres joves, que són molt més savis que nosaltres.
divendres, 25 de gener del 2008
La borsa riallera
Aquests dies he anat llegint opinions d'economistes saberuts sobre el que passa amb la borsa. També d'alguns analistes. En general, se'ls veu bastant perduts i despistats: diuen coses que al cap de dos minuts ja queden desmentides per la realitat, perquè de cop la borsa fa una estrebada cap amunt o cap avall.
Comprenc que la gent vagi perduda, i també els economistes, però no comprenc en canvi que alguns diguin coses absurdes no ja per a un economista, sinó per a qualsevol persona que tingui una mica de senderi. Per exemple: que el món està entrant en una fase de recessió. Quina aberració. El món ha generat una dinàmica que no la para ni Déu: tots volem consumir com a animals, menjar molt, posseir, anar al gym, viatjar amunt i avall de la Terra, omplir la casa de tota mena d'aparells electronicoinformàtics. El consum no s'atura, sinó que s'hi incorporen nous exèrcits: xinesos que surten de la pobresa, immigrants que vénen a Europa i hi viuen com a reis.
El consum potser tindrà una pausa quan la humanitat hagi devastat tots els recursos tradicionals. La pausa estarà motivada per la necessitat de pensar com ens adaptem a un nou medi devastat: què fem amb uns pols que són mars càlids?; hi muntem un holiday ressort o piscifactories de peixos d'un sol ull? Però, mentre això no passi (i, de moment, encara en som una mica lluny) la voracitat de posseir surt en cadascú de nosaltres de la mateixa manera que la gana o el desig sexual, i el sistema fa bé, en gran part, de no impedir-la.
Al meu entendre, aquesta situació que en diuen volàtil de la borsa no es deu a cap recessió ni actual ni previsible. Es deu a l'adaptació de la borsa a la nova mentalitat del segle XXI, que és el segle de la gresca.
Abans, les coses eren serioses: quan anaven malament, la gent s'entristia desconsoladament. Més d'un s'havia suïcidat i tot per algun arruïnament borsari. I, quan anaven bé, es portava l'alegria amb una moderada contenció. Els rics ostentaven la riquesa anant al Liceu els diumenges, però l'endemà dilluns tots tornaven al despatx per a dictar cartes retòriques a les mecanògrafes Underwood, que les copiaven amb eficàcia i amb una resignació derivada de segles de cristianisme.
Tota aquesta seriositat, ara, se n'ha anat aigua avall, i una mena d'inconsciència feliç ha anat envaint tots els sectors de la societat. D'aquesta invasió, fins ara n'havien quedat exempts els sancta sanctorum del capitalisme, com ara la borsa. Però ara aquesta també l'han treta a ballar: un dia baixa un 7% i l'endemà puja un 6%. Tant la baixada com la pujada són històriques, i també ho és l'interval de temps, unes hores. Això no es deu ni a en Trichet ni als americans. Es deu a la infantilització del capital, que també s'ha engrescat i es pren les coses amb la conya que difon el segle XXI. El capital és feliç, en el sentit que es dóna de vegades en català a aquest mot: despreocupat, inconsistent.
Aquesta és la meva visió. Recomano, doncs, als savis economistes que deixin les biblioteques i participin també de la gresca, que hi ha diversió per a tothom.
Comprenc que la gent vagi perduda, i també els economistes, però no comprenc en canvi que alguns diguin coses absurdes no ja per a un economista, sinó per a qualsevol persona que tingui una mica de senderi. Per exemple: que el món està entrant en una fase de recessió. Quina aberració. El món ha generat una dinàmica que no la para ni Déu: tots volem consumir com a animals, menjar molt, posseir, anar al gym, viatjar amunt i avall de la Terra, omplir la casa de tota mena d'aparells electronicoinformàtics. El consum no s'atura, sinó que s'hi incorporen nous exèrcits: xinesos que surten de la pobresa, immigrants que vénen a Europa i hi viuen com a reis.
El consum potser tindrà una pausa quan la humanitat hagi devastat tots els recursos tradicionals. La pausa estarà motivada per la necessitat de pensar com ens adaptem a un nou medi devastat: què fem amb uns pols que són mars càlids?; hi muntem un holiday ressort o piscifactories de peixos d'un sol ull? Però, mentre això no passi (i, de moment, encara en som una mica lluny) la voracitat de posseir surt en cadascú de nosaltres de la mateixa manera que la gana o el desig sexual, i el sistema fa bé, en gran part, de no impedir-la.
Al meu entendre, aquesta situació que en diuen volàtil de la borsa no es deu a cap recessió ni actual ni previsible. Es deu a l'adaptació de la borsa a la nova mentalitat del segle XXI, que és el segle de la gresca.
Abans, les coses eren serioses: quan anaven malament, la gent s'entristia desconsoladament. Més d'un s'havia suïcidat i tot per algun arruïnament borsari. I, quan anaven bé, es portava l'alegria amb una moderada contenció. Els rics ostentaven la riquesa anant al Liceu els diumenges, però l'endemà dilluns tots tornaven al despatx per a dictar cartes retòriques a les mecanògrafes Underwood, que les copiaven amb eficàcia i amb una resignació derivada de segles de cristianisme.
Tota aquesta seriositat, ara, se n'ha anat aigua avall, i una mena d'inconsciència feliç ha anat envaint tots els sectors de la societat. D'aquesta invasió, fins ara n'havien quedat exempts els sancta sanctorum del capitalisme, com ara la borsa. Però ara aquesta també l'han treta a ballar: un dia baixa un 7% i l'endemà puja un 6%. Tant la baixada com la pujada són històriques, i també ho és l'interval de temps, unes hores. Això no es deu ni a en Trichet ni als americans. Es deu a la infantilització del capital, que també s'ha engrescat i es pren les coses amb la conya que difon el segle XXI. El capital és feliç, en el sentit que es dóna de vegades en català a aquest mot: despreocupat, inconsistent.
Aquesta és la meva visió. Recomano, doncs, als savis economistes que deixin les biblioteques i participin també de la gresca, que hi ha diversió per a tothom.
dimecres, 23 de gener del 2008
Contes políticament correctes
En un escrit anterior ja vaig denunciar el decret d'ensenyaments de Primària (https://www.gencat.net/diari/4915/07176074.htm), especialment en les àrees lingüístiques, que són les que domino una mica. Recomano concretament llegir l'apartat dels Objectius de Llengua catalana, en el qual es veu -per exemple- que els dos primers i (se suposa) més importants són.
1. Valorar la realitat multilingüe i multicultural de la nostra societat com a font de riquesa personal i col·lectiva, prendre consciència de la importància del domini de llengües en un món cada cop més global i utilitzar amb progressiva autonomia tots els mitjans al seu abast, incloent-hi les TIC, per obtenir informació i per comunicar-se, evitant els estereotips lingüístics que suposen judicis de valor i prejudicis classistes, racistes o sexistes.
2. Desenvolupar la competència comunicativa oral i escrita en totes les llengües de l'escola per comunicar-se amb els altres, per aprendre, per expressar les opinions i concepcions personals, apropiar-se i transmetre les riqueses culturals i satisfer les necessitats individuals i socials.
D'aquesta manera, un nen que parli perfectament el quetxua (una de les llengües de l'escola, punt 2) i construeixi una frase en què digui "les dones i els homes som iguals davant de la llei, llevat que on un hi té un penjoll, l'altra hi té un receptacle" (punt 1, no discriminació) ha de treure un 10 de català.
Aquests dies m'ha arribat a les mans un llibre de 3r de Primària que sortirà aviat al mercat, i que respecta, és clar, les noves directrius educatives. El tema 6 comença amb una lectura intitulada "El nen que volia ser l'home del sac". És de les poques lectures ambientades a Catalunya i no en alguna tribu de l'Amazones.
El tema de la lectura és la típica bestiesa de criatures o infantillatge: un nen, preguntat sobre què voldrà ser de gran, respon que "home del sac" (pobre!). El seu pare queda esbalaït, però l'habilíssim infantó de seguida el convenç dient que amb aquest ofici s'emportarà tota la maldat del món: quan un nen no mengi i estigui desnerit, se li endurà la desgana i li vindrà una fam devoradora; si un altre és pobre, se li endurà la pobresa i li plouran monedes d'or. Etcètera.
Fins aquí, el normal en un llibre per a criatures. El que sorprèn és com han fet acabar el conte: resulta que el nano, un cop ha recollit tanta porqueria, no sap què fer-ne. I sabeu què se li acut? Doncs portar-la a reciclar: una empresa moderníssima li separa les diferents misèries humanes que ha anat arreplegant i totes queden reaprofitables per a major glòria de la natura.
Espero que, quan es llegeixin aquests llibres dintre de trenta anys, provoquin una riallada igual que passa ara amb tota la brossa que va imprimir l'escola franquista. Espero -però, tal com evolucionen les coses, tampoc no m'estranyaria que encara trobessin el conte massa poc correcte, políticament.
1. Valorar la realitat multilingüe i multicultural de la nostra societat com a font de riquesa personal i col·lectiva, prendre consciència de la importància del domini de llengües en un món cada cop més global i utilitzar amb progressiva autonomia tots els mitjans al seu abast, incloent-hi les TIC, per obtenir informació i per comunicar-se, evitant els estereotips lingüístics que suposen judicis de valor i prejudicis classistes, racistes o sexistes.
2. Desenvolupar la competència comunicativa oral i escrita en totes les llengües de l'escola per comunicar-se amb els altres, per aprendre, per expressar les opinions i concepcions personals, apropiar-se i transmetre les riqueses culturals i satisfer les necessitats individuals i socials.
D'aquesta manera, un nen que parli perfectament el quetxua (una de les llengües de l'escola, punt 2) i construeixi una frase en què digui "les dones i els homes som iguals davant de la llei, llevat que on un hi té un penjoll, l'altra hi té un receptacle" (punt 1, no discriminació) ha de treure un 10 de català.
Aquests dies m'ha arribat a les mans un llibre de 3r de Primària que sortirà aviat al mercat, i que respecta, és clar, les noves directrius educatives. El tema 6 comença amb una lectura intitulada "El nen que volia ser l'home del sac". És de les poques lectures ambientades a Catalunya i no en alguna tribu de l'Amazones.
El tema de la lectura és la típica bestiesa de criatures o infantillatge: un nen, preguntat sobre què voldrà ser de gran, respon que "home del sac" (pobre!). El seu pare queda esbalaït, però l'habilíssim infantó de seguida el convenç dient que amb aquest ofici s'emportarà tota la maldat del món: quan un nen no mengi i estigui desnerit, se li endurà la desgana i li vindrà una fam devoradora; si un altre és pobre, se li endurà la pobresa i li plouran monedes d'or. Etcètera.
Fins aquí, el normal en un llibre per a criatures. El que sorprèn és com han fet acabar el conte: resulta que el nano, un cop ha recollit tanta porqueria, no sap què fer-ne. I sabeu què se li acut? Doncs portar-la a reciclar: una empresa moderníssima li separa les diferents misèries humanes que ha anat arreplegant i totes queden reaprofitables per a major glòria de la natura.
Espero que, quan es llegeixin aquests llibres dintre de trenta anys, provoquin una riallada igual que passa ara amb tota la brossa que va imprimir l'escola franquista. Espero -però, tal com evolucionen les coses, tampoc no m'estranyaria que encara trobessin el conte massa poc correcte, políticament.
dimarts, 22 de gener del 2008
Per què he deixat la UOC
Alguns amics -no gaires, eh, no tinc complex de màrtir- m'han preguntat per què he deixat la UOC. Crec que es mereixen una explicació i, com que el tema va més enllà de la UOC mateixa, i afecta el funcionament del nostre país, em permeto fer unes consideracions en aquest meu blog, que llegeixen o llegiran, perquè els enviaré l'article.
Explico breument per als qui no ho sàpiguen que vaig entrar com a consultor d'Humanitats de la UOC (concretament, de l'assignatura Cultura clàssica I, que després es va passar a dir Literatura i civilització gregues) l'any 1998, si la memòria no em traeix. Per tant, hi he estat vora deu anys.
La decisió no ha estat fàcil, primera perquè la UOC em permetia mantenir encara una mínima vida universitària, a la qual renuncio finalment i per sempre, i també perquè em sap greu que es vagi ensorrant una de les creacions pujolianes, a la qual ara li ha tocat el torn, un cop enfonsada TV3 i tantes infraestructures culturals. Recordo els temps de l'astutíssim rector Ferraté, aquell reusenc il·lustre que resumia en la seva figura tota la saviesa d'aquest país de pagès. Ara hi ha, en lloc seu, la burocràcia mesella que ens devora.
La situació va anar de la manera següent. El dia 18 de desembre vaig rebre un missatge a la bústia en el qual es comunicava als consultors que canviava el pla d'estudis d'Humanitats. S'enviava una proposta de nou pla, i se'ns donava un brevíssim període de temps (fins al 9 de gener) per a fer-hi esmenes. El dia 9 de febrer hi havia d'haver una reunió en la qual es recollirien les aportacions dels professors i consultors i es redactaria el pla definitiu. Per a fer les propostes, es fornien dues vies: la reunió esmentada, i un espai especial al Campus, habilitat per al debat.
És una llàstima que, quan un es fa vell, s'enlletgeixi irremissiblement. Tanmateix, aquesta tragèdia irreparable s'esmena molt parcialment amb la mica de saviesa que adquirim amb els anys. D'aquesta manera, quan vaig llegir el missatge, vaig intuir immediatament que tot estava dat i beneït. Efectivament, era així: s'havien empescat tot un nou pla d'amagatotis, sense dir-nos-en res. Posteriorment he descobert que ja s'estan preparant els llibres de les noves assignatures.
Vaig protestar enèrgicament prop de tots els organismes amb què tinc contacte. O bé no em van contestar, o bé ho van fer tard, o bé em van tractar de boig. Un dels directors d'Humanitats em va indicar que havia interpretat malament els missatges, atès que tot era obert i els documents només eren un punt de partença. Mentre deia això, com he sabut després, els nous materials ja es trobaven en fase de traducció i correcció.
En el fòrum habilitat que he esmentat, dels consultors que hi ha d'Humanitats (desconec quants en som, però devem ranejar els 70) hi van participar tres consultors. Jo mateix, amb un missatge dur -de to "aspre", com se'm va contestar-, una noia que va dir algunes veritats matisant-les després amb un "potser m'equivoco, però és com ho veig jo" i un altre noi, que va cantar les excel·lències del nou model. Cadascun d'aquests missatges va ser contestat per la direcció, sempre en el sentit que no teníem raó i que ells simplement volien generar un gran debat. Recordem que els materials ja s'estaven traduint.
Bé. Fins aquí hi ha qüestions de forma, lletges. Jo dic, de vegades, als alumnes, que si no els cau bé algú li poden dir "vostè és un fill de puta". I els remarco que, malgrat el contingut, fem servir la tercera persona, el tractament de vostè, que imposa la llengua si volem mantenir una mínima estructura social i, doncs, un mínim ordre. Tanmateix, la lletjor de les formes no és el que va motivar-me la decisió.
La decisió s'ha pres pel contingut. M'explico. Tal com queda el nou grau d'Humanitats, hi ha bàsicament dos grans blocs, de 120 crèdits cadascun. Els primers reben un nom d'aquests tècnics pel qual el meu lector ja sap que sento aversió, però serien la part comuna de la carrera. Els segons constitueixen l'especialització.
Dintre dels 120 primers, s'ofereixen una sèrie d'assignatures absolutament genèriques del camp de les Humanitats amb un nivell equivalent a 3r o 4t d'ESO. Dic això sense cap mena d'exageració: quan surti el llibre, em veig capaç de demostrar a qui sigui que el llibre Marca de 4t d'ESO de l'editorial Vicens Vives, per exemple, conté moltíssima més informació que el que es farà d'Història 3 a la UOC. I molts més exercicis i més didàctics.
El mateix passarà amb totes les altres assignatures, la majoria de les quals queden penjades sense cap solució de continuïtat: hi ha, per exemple, un Idioma 1 i un Idioma 2 que no segueixen. Si dedicant trenta anys d'estudi a un idioma no el dominem bé, com el podem aprendre en un semestre, barrejat a més en l'immens poti-poti d'aquestes noves Humanitats?
També hi ha assignatures que semblen creades per a satisfer necessitats concretes de professors que cal col·locar: hi ha un Pensament filosòfic modern, però no hi ha en aquesta part comuna un pensament filosòfic contemporani; hi ha un Món clàssic 1 que deixa penjada la història a mitja Roma; hi ha un Llatí que no té cap sentit en aquest tractament superficial de les Humanitats que es fa, atès que el llatí respon a tota una altra concepció de l'estudi i de l'ésser humà.
Passem, però, als altres 120 crèdits. Aquí hi ha la novetat més grossa i el desastre més gran. A partir d'ara, els alumnes poden triar entre quatre itineraris (tots els camins duen a la ignorància): Gestió cultural, Creació cultural, Món contemporani i Formació humanística.
L'itinerari de Formació humanística és el seriós, però queda absolutament marginalitzat i continua havent-hi un gabuix espectacular. Només esmentant les assignatures que hi conviuen hom s'adona ja que s'ha fet obeint als interessos de cadascú i no a una línia formativa coherent: La llatinitat medieval i moderna (no saben res de Ciceró i els expliquen qui era Hug Groci); Documentació i arxivística, Introducció a la literatura catalana, El món oriental, Antropologia de les religions. Com es pot veure, la barrija-barreja és monstruosa, obeeix a una mica d'aquí i una mica d'allà, i combina necessitats de col·locar personal amb temes que sembla que interessen en aquesta societat nostra tan perduda.
I ara ve el més greu. Tota la resta d'itineraris, que són els que farà el fort dels estudiants, són una mera especulació a l'argentina sobre temes vagues i eteris. Al final d'aquesta formació, l'estudiant acabarà exactament igual que com havia començat, amb dues diferències: les butxaques més escurades i el cap ple de pardals pseudoprogres. Indico el nom d'algunes assignatures: Patrimoni i territori; Interculturalitat; Ciència, art, tecnologia; Avantguardes; Imatge i cultura; Understanding European Diversity.
Que tot això és xerrameca, es pot intuir fàcilment pels títols de les assignatures. Tanmateix, ara ja es pot començar a comprovar amb els llibres que s'estan fent. En reprodueixo dos paràgrafs que m'han arribat:
Però la percepció d'aquesta mediació es modifica amb els temps. El costum, la socialització de l'escolta de les músiques, fent que els instruments i les màquines vagin perdent la seva fredor, que es naturalitzin i guanyin autenticitat, gràcies a un procés d'assimilació i integració d'aquests objectes, que implica transformacions en la circulació, estructura, significat i valor de la tecnologia i de les cultures musicals, i també canvis en la consideració i valoració de naturalitat i d'espontaneïtat. Aquesta naturalització pot considerarse també com una progressiva invisibilitat de la tecnologia, que apareix ara com una prolongació del cos, com una forma de expressió directa.
Hebdige, en lloc de parlar d'apropiacions prefereix parlar de resignificacions, ja que es pot fer una reapropiació simbòlica dels objectes d'ús en la vida quotidiana, i que poden estar dotades de significats diferents als inicials. Això també li permet afirmar que la identitat subcultural depèn de les estructures i de les relacions socials en les quals els grups es troben implicats. Això vol dir que aquests grups estan en disposició de reaccionar a les "imposicions" i les "prescripcions" del context, i poden elaborar diverses representacions de si mateixos mitjançant la manipulació (la "resignificació") de les representacions mediàtiques dels codis comunicatius i de les formes culturals que tenen al seu abast.
En llegir-los, hom s'adona amb tristesa de la profunda sud-americanització dels nostres estudis superiors. No s'aprèn res ni es diu res: es tracta només de fer servir paraules rares, bàsicament calcades de l'anglès, per a explicar a l'alumnat la sopa d'all. Crec que aquests dos paràgrafs il·lustren bé el que dic. En podria haver triat qualsevol altre d'aquesta assignatura. En podria haver triat qualsevol altre d'aquesta carrera.
Coincideixo amb l'ecopijisme imperant que m'agraden els diners; me'n diferencio en el fet que ho dic clarament i considero una virtut treballar per a guanyar-ne. Però el que no seria mai és xapero: si robo als altres, és a canvi d'oferir-los alguna cosa, i fins ara crec haver ofert sempre alguna cosa d'una mínima qualitat. No és el cas del que podria oferir ara intentant ensenyar el món grec en tot aquest maremàgnum intercultural i verborreic. Per això em retiro i deixo pas a les noves generacions, que potser s'adaptaran millor a aquesta difícil tasca d'escriure llibres sense saber per què els escrius, què hi vols posar i què vols que l'altre rebi de tu.
Explico breument per als qui no ho sàpiguen que vaig entrar com a consultor d'Humanitats de la UOC (concretament, de l'assignatura Cultura clàssica I, que després es va passar a dir Literatura i civilització gregues) l'any 1998, si la memòria no em traeix. Per tant, hi he estat vora deu anys.
La decisió no ha estat fàcil, primera perquè la UOC em permetia mantenir encara una mínima vida universitària, a la qual renuncio finalment i per sempre, i també perquè em sap greu que es vagi ensorrant una de les creacions pujolianes, a la qual ara li ha tocat el torn, un cop enfonsada TV3 i tantes infraestructures culturals. Recordo els temps de l'astutíssim rector Ferraté, aquell reusenc il·lustre que resumia en la seva figura tota la saviesa d'aquest país de pagès. Ara hi ha, en lloc seu, la burocràcia mesella que ens devora.
La situació va anar de la manera següent. El dia 18 de desembre vaig rebre un missatge a la bústia en el qual es comunicava als consultors que canviava el pla d'estudis d'Humanitats. S'enviava una proposta de nou pla, i se'ns donava un brevíssim període de temps (fins al 9 de gener) per a fer-hi esmenes. El dia 9 de febrer hi havia d'haver una reunió en la qual es recollirien les aportacions dels professors i consultors i es redactaria el pla definitiu. Per a fer les propostes, es fornien dues vies: la reunió esmentada, i un espai especial al Campus, habilitat per al debat.
És una llàstima que, quan un es fa vell, s'enlletgeixi irremissiblement. Tanmateix, aquesta tragèdia irreparable s'esmena molt parcialment amb la mica de saviesa que adquirim amb els anys. D'aquesta manera, quan vaig llegir el missatge, vaig intuir immediatament que tot estava dat i beneït. Efectivament, era així: s'havien empescat tot un nou pla d'amagatotis, sense dir-nos-en res. Posteriorment he descobert que ja s'estan preparant els llibres de les noves assignatures.
Vaig protestar enèrgicament prop de tots els organismes amb què tinc contacte. O bé no em van contestar, o bé ho van fer tard, o bé em van tractar de boig. Un dels directors d'Humanitats em va indicar que havia interpretat malament els missatges, atès que tot era obert i els documents només eren un punt de partença. Mentre deia això, com he sabut després, els nous materials ja es trobaven en fase de traducció i correcció.
En el fòrum habilitat que he esmentat, dels consultors que hi ha d'Humanitats (desconec quants en som, però devem ranejar els 70) hi van participar tres consultors. Jo mateix, amb un missatge dur -de to "aspre", com se'm va contestar-, una noia que va dir algunes veritats matisant-les després amb un "potser m'equivoco, però és com ho veig jo" i un altre noi, que va cantar les excel·lències del nou model. Cadascun d'aquests missatges va ser contestat per la direcció, sempre en el sentit que no teníem raó i que ells simplement volien generar un gran debat. Recordem que els materials ja s'estaven traduint.
Bé. Fins aquí hi ha qüestions de forma, lletges. Jo dic, de vegades, als alumnes, que si no els cau bé algú li poden dir "vostè és un fill de puta". I els remarco que, malgrat el contingut, fem servir la tercera persona, el tractament de vostè, que imposa la llengua si volem mantenir una mínima estructura social i, doncs, un mínim ordre. Tanmateix, la lletjor de les formes no és el que va motivar-me la decisió.
La decisió s'ha pres pel contingut. M'explico. Tal com queda el nou grau d'Humanitats, hi ha bàsicament dos grans blocs, de 120 crèdits cadascun. Els primers reben un nom d'aquests tècnics pel qual el meu lector ja sap que sento aversió, però serien la part comuna de la carrera. Els segons constitueixen l'especialització.
Dintre dels 120 primers, s'ofereixen una sèrie d'assignatures absolutament genèriques del camp de les Humanitats amb un nivell equivalent a 3r o 4t d'ESO. Dic això sense cap mena d'exageració: quan surti el llibre, em veig capaç de demostrar a qui sigui que el llibre Marca de 4t d'ESO de l'editorial Vicens Vives, per exemple, conté moltíssima més informació que el que es farà d'Història 3 a la UOC. I molts més exercicis i més didàctics.
El mateix passarà amb totes les altres assignatures, la majoria de les quals queden penjades sense cap solució de continuïtat: hi ha, per exemple, un Idioma 1 i un Idioma 2 que no segueixen. Si dedicant trenta anys d'estudi a un idioma no el dominem bé, com el podem aprendre en un semestre, barrejat a més en l'immens poti-poti d'aquestes noves Humanitats?
També hi ha assignatures que semblen creades per a satisfer necessitats concretes de professors que cal col·locar: hi ha un Pensament filosòfic modern, però no hi ha en aquesta part comuna un pensament filosòfic contemporani; hi ha un Món clàssic 1 que deixa penjada la història a mitja Roma; hi ha un Llatí que no té cap sentit en aquest tractament superficial de les Humanitats que es fa, atès que el llatí respon a tota una altra concepció de l'estudi i de l'ésser humà.
Passem, però, als altres 120 crèdits. Aquí hi ha la novetat més grossa i el desastre més gran. A partir d'ara, els alumnes poden triar entre quatre itineraris (tots els camins duen a la ignorància): Gestió cultural, Creació cultural, Món contemporani i Formació humanística.
L'itinerari de Formació humanística és el seriós, però queda absolutament marginalitzat i continua havent-hi un gabuix espectacular. Només esmentant les assignatures que hi conviuen hom s'adona ja que s'ha fet obeint als interessos de cadascú i no a una línia formativa coherent: La llatinitat medieval i moderna (no saben res de Ciceró i els expliquen qui era Hug Groci); Documentació i arxivística, Introducció a la literatura catalana, El món oriental, Antropologia de les religions. Com es pot veure, la barrija-barreja és monstruosa, obeeix a una mica d'aquí i una mica d'allà, i combina necessitats de col·locar personal amb temes que sembla que interessen en aquesta societat nostra tan perduda.
I ara ve el més greu. Tota la resta d'itineraris, que són els que farà el fort dels estudiants, són una mera especulació a l'argentina sobre temes vagues i eteris. Al final d'aquesta formació, l'estudiant acabarà exactament igual que com havia començat, amb dues diferències: les butxaques més escurades i el cap ple de pardals pseudoprogres. Indico el nom d'algunes assignatures: Patrimoni i territori; Interculturalitat; Ciència, art, tecnologia; Avantguardes; Imatge i cultura; Understanding European Diversity.
Que tot això és xerrameca, es pot intuir fàcilment pels títols de les assignatures. Tanmateix, ara ja es pot començar a comprovar amb els llibres que s'estan fent. En reprodueixo dos paràgrafs que m'han arribat:
Però la percepció d'aquesta mediació es modifica amb els temps. El costum, la socialització de l'escolta de les músiques, fent que els instruments i les màquines vagin perdent la seva fredor, que es naturalitzin i guanyin autenticitat, gràcies a un procés d'assimilació i integració d'aquests objectes, que implica transformacions en la circulació, estructura, significat i valor de la tecnologia i de les cultures musicals, i també canvis en la consideració i valoració de naturalitat i d'espontaneïtat. Aquesta naturalització pot considerarse també com una progressiva invisibilitat de la tecnologia, que apareix ara com una prolongació del cos, com una forma de expressió directa.
Hebdige, en lloc de parlar d'apropiacions prefereix parlar de resignificacions, ja que es pot fer una reapropiació simbòlica dels objectes d'ús en la vida quotidiana, i que poden estar dotades de significats diferents als inicials. Això també li permet afirmar que la identitat subcultural depèn de les estructures i de les relacions socials en les quals els grups es troben implicats. Això vol dir que aquests grups estan en disposició de reaccionar a les "imposicions" i les "prescripcions" del context, i poden elaborar diverses representacions de si mateixos mitjançant la manipulació (la "resignificació") de les representacions mediàtiques dels codis comunicatius i de les formes culturals que tenen al seu abast.
En llegir-los, hom s'adona amb tristesa de la profunda sud-americanització dels nostres estudis superiors. No s'aprèn res ni es diu res: es tracta només de fer servir paraules rares, bàsicament calcades de l'anglès, per a explicar a l'alumnat la sopa d'all. Crec que aquests dos paràgrafs il·lustren bé el que dic. En podria haver triat qualsevol altre d'aquesta assignatura. En podria haver triat qualsevol altre d'aquesta carrera.
Coincideixo amb l'ecopijisme imperant que m'agraden els diners; me'n diferencio en el fet que ho dic clarament i considero una virtut treballar per a guanyar-ne. Però el que no seria mai és xapero: si robo als altres, és a canvi d'oferir-los alguna cosa, i fins ara crec haver ofert sempre alguna cosa d'una mínima qualitat. No és el cas del que podria oferir ara intentant ensenyar el món grec en tot aquest maremàgnum intercultural i verborreic. Per això em retiro i deixo pas a les noves generacions, que potser s'adaptaran millor a aquesta difícil tasca d'escriure llibres sense saber per què els escrius, què hi vols posar i què vols que l'altre rebi de tu.
diumenge, 20 de gener del 2008
La vaca exhausta
La tradició de les vaques és llarga a Catalunya. Hi ha, com a mínim, tres grans vaques en la nostra literatura: la vaca cega de Maragall (http://ca.wikisource.org/wiki/La_vaca_cega), la vaca de la mala llet de Pere Quart (http://www.mallorcaweb.com/mag-teatre/quart-nins/bestiari.html) i la vaca boja de David Jou (http://www.mallorcaweb.net/edataviques/bal/jou.html).
Jo, menys dotat que tots tres, però recollint elements dels meus precedents, he actualitzat la vaca a les primeries del segle XXI. La meva vaca és la vaca exhausta. És una vaca que va per una autopista del Vallès (en honor de Pere Quart), dins d'un camió, cap a l'escorxador final:
Botant amb nàusees dintre del contàiner
tota macada pel camí tan bròfec
se’n ve la vaca exhausta. Fou sàvia.
De cops i cops llançats amb traça
li han ‘nat orbant els ulls i les mamelles
i ara el cervell també té espongiasi.
Diuen son nom quan lluny la planifiquen
però no té el posat ferm d’altres vegades
i tots la munyen, i ara no els cal sabre.
Ses companyes, ben grosses, se n’enriuen
quan la veuen tota ella en carn i ossos.
Totes han trobat toro i s’hi aparellen
i en van servides, de braus tot repoblant
les fondalades. A ella, els toros no l’estimen.
Topa de morro en l’esmolada pica
de Flandes i recula, però hi torna,
i fa nous estatuts i nous ridículs.
Vota, sens gaires ganes. Després aixeca
al sostre fosc l’emprenyada testa
amb un gran gesto tràgic; recorda
l’avi, i veu en els seus néts indigna ombra
sens llum a dins del camió que tresca
botant per carreteres no asfaltades
delejant la ceguesa quan l’escorxin.
Jo, menys dotat que tots tres, però recollint elements dels meus precedents, he actualitzat la vaca a les primeries del segle XXI. La meva vaca és la vaca exhausta. És una vaca que va per una autopista del Vallès (en honor de Pere Quart), dins d'un camió, cap a l'escorxador final:
Botant amb nàusees dintre del contàiner
tota macada pel camí tan bròfec
se’n ve la vaca exhausta. Fou sàvia.
De cops i cops llançats amb traça
li han ‘nat orbant els ulls i les mamelles
i ara el cervell també té espongiasi.
Diuen son nom quan lluny la planifiquen
però no té el posat ferm d’altres vegades
i tots la munyen, i ara no els cal sabre.
Ses companyes, ben grosses, se n’enriuen
quan la veuen tota ella en carn i ossos.
Totes han trobat toro i s’hi aparellen
i en van servides, de braus tot repoblant
les fondalades. A ella, els toros no l’estimen.
Topa de morro en l’esmolada pica
de Flandes i recula, però hi torna,
i fa nous estatuts i nous ridículs.
Vota, sens gaires ganes. Després aixeca
al sostre fosc l’emprenyada testa
amb un gran gesto tràgic; recorda
l’avi, i veu en els seus néts indigna ombra
sens llum a dins del camió que tresca
botant per carreteres no asfaltades
delejant la ceguesa quan l’escorxin.
dissabte, 19 de gener del 2008
El παιδοτριβης
Abans de Nadal ens va venir una senyora emperifollada i amb els cabells tipus escarola, a l'institut, que és la inspectora d'ensenyament de no sé quina zona. Ens va explicar un pla de millora que consisteix a fer no sé què per a obtenir alguna cosa que ara mateix no sabria descriure però que, en tot cas, genera molta burocràcia, perquè hi ha de participar tota la comunitat educativa, creuar milers de dades i després elaborar un informe d'uns quants volums amb els results estadístics de tot plegat.
Aquesta mateixa senyora ha dit avui -bé, potser ho ha dit abans, però jo me n'he assabentat avui- que vol que s'aixequi acta de qualsevol reunió de qualsevol nivell que es faci a l'institut. De reunions, a l'institut, se'n deuen fer unes cinquanta a la setmana, més o menys com classes. Cadascuna d'elles haurà de comptar ara amb un secretari que, proveït d'un ordinador portàtil, vagi deixant constància de les diverses burrades que anirem dient per a acumular-les en un prestatge fins que, d'aquí cinc anys, siguin llançades totes al contenidor.
Mentre passa tot això, han aprovat la llei Maragall (dic han aprovat perquè actualment les lleis s'aproven tal com diu el primer esborrany, ja que ningú no té prou capacitat intel·lectual ni conviccions per a atacar-les). Aquesta llei Maragall introdueix centenars de burrades més: per exemple, elimina el català del batxillerat (que passa a tenir dues hores de classe a la setmana, una per a dir hola i l'altra per a dir adéu); perme't treure's un batxilletat científic sense fer matemàtiques (una cosa que ara es feia en casos excepcionals, i que ara adquireix rang de llei) i engalta educació per a la ciutadania, molta més educació per a la ciutadania, perquè tots parlem amb la Z de Zapatero.
Sorprèn que, amb el marc legislatiu que tenim, alguns alumnes aprenguin alguna cosa. Jo no faré el típic article queixant-me dels consellers d'Educació i de les lleis: ja no m'interessen. A mi el que em sorprèn és això, que algú encara aprengui alguna cosa, malgrat tenir-ho tot en contra.
La resposta que dono a aquest miracle és la següent: el nostre sistema educatiu ha esdevingut igual que el grec del segle VI aC. A la Grècia del segle VI aC, no hi havia educació estatal: qui podia educar-se, buscava algú que sapigués alguna cosa i aquest li ensenyava el que bonament podia, a canvi d'algun tocament sense importància.
Això és, exactament, el que passa ara (sense tocaments, però): les quatre cosetes que aprenen els alumnes les aprenen perquè, de tant en tant, troben algun professor que els explica alguna cosa, malgrat tota la legislació i tota la burocràcia que li impedeix de fer-ho. Ens trobem en un moment en què l'estat no garanteix aprendre a llegir i escriure, exactament igual que a Grècia. Qui té la sort d'aprendre'n una mica, és perquè troba algú de bona voluntat que, desobeint la llei, li explica el que pot. I així hi ha estudiants que, del poc que saben, saben una mica de llatí, uns altres que saben una mica de matemàtiques, uns altres que saben una mica de literatura: depèn de l'instructor que hagin trobat perquè, repeteixo, el sistema no els garanteix res més.
Aquesta situació supera la batalla tradicional entre escola pública i privada: totes dues són el mateix desastre perquè totes dues estan regides per la mateixa llei, que és la plasmació per escrit de la idea platònica de la Ignorància. Tant a la pública com a la privada hi pot haver algú que, per casualitat, sàpiga alguna cosa, posem per cas, d'història, i sigui prou hàbil per a escapolir-se del sistema: els alumnes que tinguin la sort de pescar-lo, aquest professor, aprendran alguna cosa. Els altres continuaran dient, com em va passar ahir parlant de la Guerra de Successió, que per què deia que el rei era Felip Vè, quan tothom sap que el rei d'Espanya sempre s'ha dit Juan Carlos.
Els professors que volen que els seus alumnes aprenguin alguna cosa són, doncs, instructors a la grega: expliquen el que poden sense cap sistema al darrere o, més ben dit, amb un sistema molt advers al darrere, que han de trampejar com puguin perquè si el seguissin es garantiria amb tota seguretat la ignorància més absoluta.
Doncs això: si sou pares, localitzeu a Catalunya els llocs en què hi ha algun instructor privat, aneu-lo a buscar i matriculeu el fill al centre on li parin la taula i les cadires.
Aquesta mateixa senyora ha dit avui -bé, potser ho ha dit abans, però jo me n'he assabentat avui- que vol que s'aixequi acta de qualsevol reunió de qualsevol nivell que es faci a l'institut. De reunions, a l'institut, se'n deuen fer unes cinquanta a la setmana, més o menys com classes. Cadascuna d'elles haurà de comptar ara amb un secretari que, proveït d'un ordinador portàtil, vagi deixant constància de les diverses burrades que anirem dient per a acumular-les en un prestatge fins que, d'aquí cinc anys, siguin llançades totes al contenidor.
Mentre passa tot això, han aprovat la llei Maragall (dic han aprovat perquè actualment les lleis s'aproven tal com diu el primer esborrany, ja que ningú no té prou capacitat intel·lectual ni conviccions per a atacar-les). Aquesta llei Maragall introdueix centenars de burrades més: per exemple, elimina el català del batxillerat (que passa a tenir dues hores de classe a la setmana, una per a dir hola i l'altra per a dir adéu); perme't treure's un batxilletat científic sense fer matemàtiques (una cosa que ara es feia en casos excepcionals, i que ara adquireix rang de llei) i engalta educació per a la ciutadania, molta més educació per a la ciutadania, perquè tots parlem amb la Z de Zapatero.
Sorprèn que, amb el marc legislatiu que tenim, alguns alumnes aprenguin alguna cosa. Jo no faré el típic article queixant-me dels consellers d'Educació i de les lleis: ja no m'interessen. A mi el que em sorprèn és això, que algú encara aprengui alguna cosa, malgrat tenir-ho tot en contra.
La resposta que dono a aquest miracle és la següent: el nostre sistema educatiu ha esdevingut igual que el grec del segle VI aC. A la Grècia del segle VI aC, no hi havia educació estatal: qui podia educar-se, buscava algú que sapigués alguna cosa i aquest li ensenyava el que bonament podia, a canvi d'algun tocament sense importància.
Això és, exactament, el que passa ara (sense tocaments, però): les quatre cosetes que aprenen els alumnes les aprenen perquè, de tant en tant, troben algun professor que els explica alguna cosa, malgrat tota la legislació i tota la burocràcia que li impedeix de fer-ho. Ens trobem en un moment en què l'estat no garanteix aprendre a llegir i escriure, exactament igual que a Grècia. Qui té la sort d'aprendre'n una mica, és perquè troba algú de bona voluntat que, desobeint la llei, li explica el que pot. I així hi ha estudiants que, del poc que saben, saben una mica de llatí, uns altres que saben una mica de matemàtiques, uns altres que saben una mica de literatura: depèn de l'instructor que hagin trobat perquè, repeteixo, el sistema no els garanteix res més.
Aquesta situació supera la batalla tradicional entre escola pública i privada: totes dues són el mateix desastre perquè totes dues estan regides per la mateixa llei, que és la plasmació per escrit de la idea platònica de la Ignorància. Tant a la pública com a la privada hi pot haver algú que, per casualitat, sàpiga alguna cosa, posem per cas, d'història, i sigui prou hàbil per a escapolir-se del sistema: els alumnes que tinguin la sort de pescar-lo, aquest professor, aprendran alguna cosa. Els altres continuaran dient, com em va passar ahir parlant de la Guerra de Successió, que per què deia que el rei era Felip Vè, quan tothom sap que el rei d'Espanya sempre s'ha dit Juan Carlos.
Els professors que volen que els seus alumnes aprenguin alguna cosa són, doncs, instructors a la grega: expliquen el que poden sense cap sistema al darrere o, més ben dit, amb un sistema molt advers al darrere, que han de trampejar com puguin perquè si el seguissin es garantiria amb tota seguretat la ignorància més absoluta.
Doncs això: si sou pares, localitzeu a Catalunya els llocs en què hi ha algun instructor privat, aneu-lo a buscar i matriculeu el fill al centre on li parin la taula i les cadires.
divendres, 18 de gener del 2008
Pagar per mentides
El llibre més demanat a les biblioteques de Catalunya, segons el rànquing de l'Avui de fa unes setmanes, és el temari d'oposicions per al cos d'auxiliar administratiu. Després vénen una sèrie de novel·letes tipus La sombra del viento o La catedral del mar. Són obretes fantasioses, irrealistes, amb manca de rigor històric, que es delecten en la morbositat fàcil i que, en definitiva, conten mentides. Però, tanmateix, agraden.
Els dos diaris més llegits a Catalunya, El Periódico i La Vanguardia, també tenen una manca terrible de rigor periodístic, es delecten en notícies marginals i silencien sistemàticament les importants (per exemple, a l'edició digital d'avui, a les 16.00, no hi ha cap esment de la conferència del lehendakari a Barcelona, que és una de les fites de la història basca). Són diaris, en definitiva, que conten mentides. Tanmateix, agraden i es venen.
La conclusió és, doncs, ben clara: a la gent li agrada la mentida. Li agrada tant, que fins i tot paga quantitats importants de diners per comprar-ne (imagineu-vos per exemple -horribile dictu- una subscripció a El Periódico). La mentida és objecte de comerç i va buscada perquè és més senzilla que la veritat: simplifica les coses, les fa més entenedores, i fa creure a la gent -una altra mentida- que és intel·ligent, perquè entén, aparentment, la realitat.
Si la gent vol mentides pagant, com no n'ha de voler, també, si són gratuïtes? No és estrany, doncs, que la gent voti massivament el PSOE, com publica avui, com a única veritat, El Periódico: al capdavall, per llegir el PSOE han de pagar un euro, i per votar-lo només s'han de vestir i sortir de casa.
Els dos diaris més llegits a Catalunya, El Periódico i La Vanguardia, també tenen una manca terrible de rigor periodístic, es delecten en notícies marginals i silencien sistemàticament les importants (per exemple, a l'edició digital d'avui, a les 16.00, no hi ha cap esment de la conferència del lehendakari a Barcelona, que és una de les fites de la història basca). Són diaris, en definitiva, que conten mentides. Tanmateix, agraden i es venen.
La conclusió és, doncs, ben clara: a la gent li agrada la mentida. Li agrada tant, que fins i tot paga quantitats importants de diners per comprar-ne (imagineu-vos per exemple -horribile dictu- una subscripció a El Periódico). La mentida és objecte de comerç i va buscada perquè és més senzilla que la veritat: simplifica les coses, les fa més entenedores, i fa creure a la gent -una altra mentida- que és intel·ligent, perquè entén, aparentment, la realitat.
Si la gent vol mentides pagant, com no n'ha de voler, també, si són gratuïtes? No és estrany, doncs, que la gent voti massivament el PSOE, com publica avui, com a única veritat, El Periódico: al capdavall, per llegir el PSOE han de pagar un euro, i per votar-lo només s'han de vestir i sortir de casa.
dimecres, 16 de gener del 2008
Per què ens haurien de deixar anar
Ele espanyols s'han ensuperbit enormement aquests darrers anys. En gran part, això es deu al fenomen del "nou ric": un país que era a la cua en tot ara fa el "sorpasso" a Itàlia i ja és dels primers de la UE, i això en poc temps.
La supèrbia d'Espanya es nota arreu, però especialment en el seu tracte cap a Catalunya que és, en definitiva, la raó de ser d'Espanya (alguna vegada he dit que la fundació d'Espanya es produeix amb les Homilies d'Organyà, el text que origina la cultura que, per odi i menyspreu, manté units els habitants de la pell de brau). La supèrbia cap a Catalunya es manifesta aquests darrers anys en dues direccions: d'una banda, fent-la saltar a miques, lingüísticament, econòmicament, nacionalment; de l'altra, ignorant-la oficialment, i així en la majoria de telenotícies espanyols no surt mai cap notícia catalana, a no ser alguna de ben truculenta i escabrosa.
Des d'aquesta supèrbia, podríem dir que Espanya ha vist per primer cop que Catalunya es pot anihilar. Aquesta havia estat sempre la seva voluntat (recordeu el que deia Quevedo, per exemple), però ara disposa d'uns mecanismes potentíssims per a fer-ho i els fa servir amb intel·ligència. I, com que veu que van per bon camí, la supèrbia els genera supèrbia.
Dono per fet que Espanya ens anihilarà, però el que no veig tan clar és que hi surti guanyant. Crec que els convindria més deixar-nos ser independents perquè guanyaran la batalla, però amb unes pèrdues enormes que els duraran segles. N'esmento només algunes:
1) En primer lloc, les de distribució territorial. La guerra contra Catalunya es guanya convertint Barcelona en una ciutat provinciana, petita i aïllada en infraestructures, i creant un Madrid de 12 milions d'habitants, tipus Londres o París. La direcció va clarament per aquí i dintre d'uns cinc anys ja ho hauran aconseguit: Madrid serà sis o set vegades més gran que Barcelona; tot el poder econòmic, polític, mediàtic i cultural es concentrarà allí; al costat de Londres, Madrid serà la segona capital d'Europa.
Molt bé. El que passa és que el preu que hauran de pagar per a això serà el de desertitzar Espanya. Catalunya quedarà deserta, és cert, però també Andalusia, Castella, Galícia: Espanya i Madrid seran la mateixa cosa, i a la resta no hi quedarà res. En gran part ja és així i, de fet, encara que a moltes regions espanyoles hi ha gent, és gent poc qualificada (construcció, turisme, supermercats). La varietat d'oficis només es concentra a Madrid: a cap altre lloc no es pot treballar en televisió, ser un advocat important, investigar, consultar biblioteques amb cara i ulls. El desert cultural de l'Espanya no madrilenya serà esfereïdor, i els que hem viscut a l'hivern en zones turístiques sabem el que és això: ni un bri d'intel·ligència, o de creativitat, domini absolut del caciquisme.
2) En segon lloc, per a guanyar la guerra Espanya necessita mantenir unes institucions medievals. Per exemple: l'Audiència Nacional, un tribunal que jutja delictes polítics, inexistent en cap país civilitzat i herència directa del Tribunal de Orden Público franquista. Per exemple: el ministre d'Economia que proposa el PP, triat no perquè sàpiga economia sinó perquè és qui garanteix millor l'ofec econòmic de Catalunya. Per exemple: el rei, un personatge que els espanyols en el fons menyspreen profundament (com es pot veure en el tracte que rep en els programes del cor) però que, hipòcritament, enalteixen en els NODO que emeten a TV1, perquè saben que té un paper fonamental en el manteniment de la unitat del país.
Espanya, doncs, està farcida d'institucions antiquades, antidemocràtiques, que impedeixen el progrés cultural i moral del país, però que hi han de ser per tal de reprimir els catalans.
3) En tercer lloc, la premsa. Jo, quan aprenia idiomes, llegia els diaris de cada país. Hi trobava -i hi trobo encara ara- anàlisis interessantíssimes de moltes coses: un Spiegel, un Le Monde, un Frankfurter Allgemeiner Zeitung, reuneixen els millors cervells que busquen des de la coherència explicar les coses de la millor manera que saben. Però si un estudiant estranger vol aprendre castellà, què haurà de llegir? El Mundo? La Razón? L'ABC? I si vol escoltar la ràdio, què es trobarà? En Jiménez Losantos? I si posa la tele, què aprendrà a A3, els telenotícies de la qual diuen cada dos minuts "nuestro país"?
La premsa, la ràdio i la tele espanyoles estan podrides, i ho estan en gran part perquè no poden fer la seva missió lògica, que és informar i entretenir, i en canvi han de fer-ne una altra que, en principi, hauria de ser totalment aliena a un mitjà de comunicació: reprimir, inculcar fanatisme, fer genocidi cultural i lingüístic, esbombar les gestes de l'Espanya immortal.
Espanya, certament, s'està construint ara, i s'està projectant com una gran potència europea, la segona després d'Anglaterra. Però ho fa sobre la base del genocidi i això li crearà uns tics totalitaris i una desestructuració dels quals no s'alliberarà fins passats molts segles. Precisament quan, potser, les noves potències tornin a ser França o Itàlia.
La supèrbia d'Espanya es nota arreu, però especialment en el seu tracte cap a Catalunya que és, en definitiva, la raó de ser d'Espanya (alguna vegada he dit que la fundació d'Espanya es produeix amb les Homilies d'Organyà, el text que origina la cultura que, per odi i menyspreu, manté units els habitants de la pell de brau). La supèrbia cap a Catalunya es manifesta aquests darrers anys en dues direccions: d'una banda, fent-la saltar a miques, lingüísticament, econòmicament, nacionalment; de l'altra, ignorant-la oficialment, i així en la majoria de telenotícies espanyols no surt mai cap notícia catalana, a no ser alguna de ben truculenta i escabrosa.
Des d'aquesta supèrbia, podríem dir que Espanya ha vist per primer cop que Catalunya es pot anihilar. Aquesta havia estat sempre la seva voluntat (recordeu el que deia Quevedo, per exemple), però ara disposa d'uns mecanismes potentíssims per a fer-ho i els fa servir amb intel·ligència. I, com que veu que van per bon camí, la supèrbia els genera supèrbia.
Dono per fet que Espanya ens anihilarà, però el que no veig tan clar és que hi surti guanyant. Crec que els convindria més deixar-nos ser independents perquè guanyaran la batalla, però amb unes pèrdues enormes que els duraran segles. N'esmento només algunes:
1) En primer lloc, les de distribució territorial. La guerra contra Catalunya es guanya convertint Barcelona en una ciutat provinciana, petita i aïllada en infraestructures, i creant un Madrid de 12 milions d'habitants, tipus Londres o París. La direcció va clarament per aquí i dintre d'uns cinc anys ja ho hauran aconseguit: Madrid serà sis o set vegades més gran que Barcelona; tot el poder econòmic, polític, mediàtic i cultural es concentrarà allí; al costat de Londres, Madrid serà la segona capital d'Europa.
Molt bé. El que passa és que el preu que hauran de pagar per a això serà el de desertitzar Espanya. Catalunya quedarà deserta, és cert, però també Andalusia, Castella, Galícia: Espanya i Madrid seran la mateixa cosa, i a la resta no hi quedarà res. En gran part ja és així i, de fet, encara que a moltes regions espanyoles hi ha gent, és gent poc qualificada (construcció, turisme, supermercats). La varietat d'oficis només es concentra a Madrid: a cap altre lloc no es pot treballar en televisió, ser un advocat important, investigar, consultar biblioteques amb cara i ulls. El desert cultural de l'Espanya no madrilenya serà esfereïdor, i els que hem viscut a l'hivern en zones turístiques sabem el que és això: ni un bri d'intel·ligència, o de creativitat, domini absolut del caciquisme.
2) En segon lloc, per a guanyar la guerra Espanya necessita mantenir unes institucions medievals. Per exemple: l'Audiència Nacional, un tribunal que jutja delictes polítics, inexistent en cap país civilitzat i herència directa del Tribunal de Orden Público franquista. Per exemple: el ministre d'Economia que proposa el PP, triat no perquè sàpiga economia sinó perquè és qui garanteix millor l'ofec econòmic de Catalunya. Per exemple: el rei, un personatge que els espanyols en el fons menyspreen profundament (com es pot veure en el tracte que rep en els programes del cor) però que, hipòcritament, enalteixen en els NODO que emeten a TV1, perquè saben que té un paper fonamental en el manteniment de la unitat del país.
Espanya, doncs, està farcida d'institucions antiquades, antidemocràtiques, que impedeixen el progrés cultural i moral del país, però que hi han de ser per tal de reprimir els catalans.
3) En tercer lloc, la premsa. Jo, quan aprenia idiomes, llegia els diaris de cada país. Hi trobava -i hi trobo encara ara- anàlisis interessantíssimes de moltes coses: un Spiegel, un Le Monde, un Frankfurter Allgemeiner Zeitung, reuneixen els millors cervells que busquen des de la coherència explicar les coses de la millor manera que saben. Però si un estudiant estranger vol aprendre castellà, què haurà de llegir? El Mundo? La Razón? L'ABC? I si vol escoltar la ràdio, què es trobarà? En Jiménez Losantos? I si posa la tele, què aprendrà a A3, els telenotícies de la qual diuen cada dos minuts "nuestro país"?
La premsa, la ràdio i la tele espanyoles estan podrides, i ho estan en gran part perquè no poden fer la seva missió lògica, que és informar i entretenir, i en canvi han de fer-ne una altra que, en principi, hauria de ser totalment aliena a un mitjà de comunicació: reprimir, inculcar fanatisme, fer genocidi cultural i lingüístic, esbombar les gestes de l'Espanya immortal.
Espanya, certament, s'està construint ara, i s'està projectant com una gran potència europea, la segona després d'Anglaterra. Però ho fa sobre la base del genocidi i això li crearà uns tics totalitaris i una desestructuració dels quals no s'alliberarà fins passats molts segles. Precisament quan, potser, les noves potències tornin a ser França o Itàlia.
dissabte, 12 de gener del 2008
En Montilla s'enfada amb en ZP
És una pena que l'únic diari seriós que es podia llegir a Catalunya, l'Avui, també hagi acabat manipulat. El diari publica avui una notícia curiosíssima, que han rebut per e-mail directament de la direcció socialista: es veu que, en el tec que va oferir el rei d'Espanya per a celebrar el 70è aniversari (fet que recordo per si algú encara no se n'ha assabentat), en Montilla i en ZP es van enfadar. Però molt, eh? Segons un testimoni presencial, es van dir el nom del porc.
Ja que l'Avui ens proposa no una notícia, sinó una narració imaginària, m'imagino jo també com deuria ser aquesta picabaralla que, segons com, pot trencar la unitat d'Espanya. Fa així:
ZP - Oye Montilla, que ya he elegido el color para los trenes.
M - ¿Para qué trenes?
ZP - Para los tuyos, inútil.
Rei (despertant-se) - ¿Me llamábais?
ZP - No, no, majestaz. Siga durmiendo.
M - ¿Y qué color les has puesto, ZP?
ZP - Te gustará, Jose. Los ha diseñado Ágata Ruiz de la Prada. Llevan un floripondio encima de cada vagón y las ruedas son cuadradas.
M - Yo no entiendo mucho de Ingeniería, pero ¿si son cuadradas, tú crees que el tren andará?
ZP - Mira que eres bobo. Claro que sí. Además, ¿quién ha dicho que los trenes de Barcelona tengan que funcionar?
M - Ah, pues también es verdad. Pero oye, lo del floripondio no me gusta. No me gusta que en los trenes pongan música. ¿No tienes algún catálogo, para elegir otro modelo?
ZP - Sí, hay uno, pero está en Salamanca.
M - ¿En Salamanca? Buf, allí hablan francés. No sé si les entenderé. ¿Y por qué has llevado el catálogo allí?
ZP - Hombre, ya sabes dónde se guardan los papeles de Cataluña, ¿no? Allí están atados y bien atados, en unos legajos fantásticos.
M - Oye, legajo tu padre, eh. Sectario, que eres un sectario.
ZP - Ignorante. Eres el colmo de la estupidez.
Rei (associant idees) - ¡Viva España!
M - Me voy. Vamos, Manuela, Iceta. Este individuo ha insultado a mi padre. Ya no es mi amigo.
Ja que l'Avui ens proposa no una notícia, sinó una narració imaginària, m'imagino jo també com deuria ser aquesta picabaralla que, segons com, pot trencar la unitat d'Espanya. Fa així:
ZP - Oye Montilla, que ya he elegido el color para los trenes.
M - ¿Para qué trenes?
ZP - Para los tuyos, inútil.
Rei (despertant-se) - ¿Me llamábais?
ZP - No, no, majestaz. Siga durmiendo.
M - ¿Y qué color les has puesto, ZP?
ZP - Te gustará, Jose. Los ha diseñado Ágata Ruiz de la Prada. Llevan un floripondio encima de cada vagón y las ruedas son cuadradas.
M - Yo no entiendo mucho de Ingeniería, pero ¿si son cuadradas, tú crees que el tren andará?
ZP - Mira que eres bobo. Claro que sí. Además, ¿quién ha dicho que los trenes de Barcelona tengan que funcionar?
M - Ah, pues también es verdad. Pero oye, lo del floripondio no me gusta. No me gusta que en los trenes pongan música. ¿No tienes algún catálogo, para elegir otro modelo?
ZP - Sí, hay uno, pero está en Salamanca.
M - ¿En Salamanca? Buf, allí hablan francés. No sé si les entenderé. ¿Y por qué has llevado el catálogo allí?
ZP - Hombre, ya sabes dónde se guardan los papeles de Cataluña, ¿no? Allí están atados y bien atados, en unos legajos fantásticos.
M - Oye, legajo tu padre, eh. Sectario, que eres un sectario.
ZP - Ignorante. Eres el colmo de la estupidez.
Rei (associant idees) - ¡Viva España!
M - Me voy. Vamos, Manuela, Iceta. Este individuo ha insultado a mi padre. Ya no es mi amigo.
dijous, 10 de gener del 2008
Productes d'aquí
Jo sempre compro productes catalans, llevat que hi hagi monopoli espanyol en un sector, com ara els proveïdors d'Internet. Quan vaig al supermercat, no miro mai el preu: és de miserables comprar un sabó de mans perquè sigui deu cèntims més barat. Miro, únicament, on s'ha fet: a Santa Maria de Palautordera? Doncs cap al cistell. A Torrelodones? Ja es pot quedar a la lleixa.
Quan explico això, em diuen que sóc un nacionalista tancat i egoista. No senyor: simplement, sóc un bon professor. Efectivament, quan un alumne és mal estudiant i acaba 4t d'ESO, oi que l'equip docent diu "aquest no serveix per a estudiar, que vagi al món laboral"? I de quin món laboral parlen? S'entén que és el d'aquí, no? Si no, dirien: "aquest és un inútil, que vagi a Madrid". Cosa que, per cert, m'agradaria sentir alguna vegada.
Doncs bé: resulta que als supermercats cada cop és més difícil trobar productes d'aquí. Un cas paradigmàtic és el formatge ratllat: tot és fet a Madrid, de vaques que deuen pasturar pel Retiro. Aquí, com que tenim el Pirineu, no n'hi ha, de formatge.
Avui, mentre batallava per trobar una llet d'aquí (i he vist una Ato abonyegada entre Pulevas i Floras) m'ha vingut al cap una idea senzilla però que no he vist exposada mai: el fet que els nostres supermercats estiguin envaïts de productes espanyols (som a la UE i hi ha, doncs, lliure circulació de mercaderies) no té una relació directa amb un altre fet, i és que no hi ha cap gran cadena de supermercats catalana?
Les grans cadenes (Mercadones, Dies, Champions, etc.) són de Madrid o assimilades. És lògic, doncs, que encarreguin els productes a distribuïdores, fàbriques i productors de la seva zona, no forçosament per mala llet sinó, simplement, per comoditat. D'aquesta manera, els supermercats estan creant un efecte multiplicador molt important de la producció espanyola i reserven als prestatges de "producte típic" el que es fa aquí.
Els economistes actuals tenen molt ben estudiat que no només la demanda provoca oferta, sinó que l'oferta també provoca demanda. El lector potser no sap que els gustos del món els decideix una gran cadena americana que es diu Walmart (http://www.walmart.com/), que és el Corte Inglés dels EUA. Si a aquesta cadena li interessa, per exemple, que l'any que ve tot el món tingui un mp5, doncs omple tots els súpers americans d'mp5 i d'aquí passen a la resta de països.
Segons això, els supermercats a què anem a comprar ens estan determinant els gustos i ens estan determinant també en quin territori s'ha d'acumular el capital. Heus aquí un cas curiós sobre com el sector terciari s'imposa sobre el secundari, en contra del que ensenyen els llibres de text, i s'hi imposa, com no podria ser d'altra manera, en contra dels interessos de Catalunya.
Quan explico això, em diuen que sóc un nacionalista tancat i egoista. No senyor: simplement, sóc un bon professor. Efectivament, quan un alumne és mal estudiant i acaba 4t d'ESO, oi que l'equip docent diu "aquest no serveix per a estudiar, que vagi al món laboral"? I de quin món laboral parlen? S'entén que és el d'aquí, no? Si no, dirien: "aquest és un inútil, que vagi a Madrid". Cosa que, per cert, m'agradaria sentir alguna vegada.
Doncs bé: resulta que als supermercats cada cop és més difícil trobar productes d'aquí. Un cas paradigmàtic és el formatge ratllat: tot és fet a Madrid, de vaques que deuen pasturar pel Retiro. Aquí, com que tenim el Pirineu, no n'hi ha, de formatge.
Avui, mentre batallava per trobar una llet d'aquí (i he vist una Ato abonyegada entre Pulevas i Floras) m'ha vingut al cap una idea senzilla però que no he vist exposada mai: el fet que els nostres supermercats estiguin envaïts de productes espanyols (som a la UE i hi ha, doncs, lliure circulació de mercaderies) no té una relació directa amb un altre fet, i és que no hi ha cap gran cadena de supermercats catalana?
Les grans cadenes (Mercadones, Dies, Champions, etc.) són de Madrid o assimilades. És lògic, doncs, que encarreguin els productes a distribuïdores, fàbriques i productors de la seva zona, no forçosament per mala llet sinó, simplement, per comoditat. D'aquesta manera, els supermercats estan creant un efecte multiplicador molt important de la producció espanyola i reserven als prestatges de "producte típic" el que es fa aquí.
Els economistes actuals tenen molt ben estudiat que no només la demanda provoca oferta, sinó que l'oferta també provoca demanda. El lector potser no sap que els gustos del món els decideix una gran cadena americana que es diu Walmart (http://www.walmart.com/), que és el Corte Inglés dels EUA. Si a aquesta cadena li interessa, per exemple, que l'any que ve tot el món tingui un mp5, doncs omple tots els súpers americans d'mp5 i d'aquí passen a la resta de països.
Segons això, els supermercats a què anem a comprar ens estan determinant els gustos i ens estan determinant també en quin territori s'ha d'acumular el capital. Heus aquí un cas curiós sobre com el sector terciari s'imposa sobre el secundari, en contra del que ensenyen els llibres de text, i s'hi imposa, com no podria ser d'altra manera, en contra dels interessos de Catalunya.
dilluns, 7 de gener del 2008
L'Albert
Per a estimar una persona, i estimar-la de debò, no es pot ser jove. Com tot el que fem de bo a la vida, si és que arribem a fer-hi res de bo, l'amor de veritat arriba com a molt d'hora cap als quaranta anys.
Per a estimar de veritat, cal haver-se ficat al llit amb molts cossos. Cal haver conegut amb profunditat la geografia humana, la física i la intel·lectual. Cal haver fet molts petons, de sentits i de no sentits, de correspostos i de no correspostos. Cal haver fet carícies compartides i no compartides. Cal haver sentit indiferència, indiferència profunda, un cop arribat a l'orgasme. Cal haver après el comú de totes les geografies i els matisos, petits, que ens diferencien.
Igualment, per a estimar de veritat, cal haver viscut la solitud. Un habitant de Barcelona no serà mai un expert en amor: està distret. Un de Pineda, sí: treballant una nit de dissabte, entretingut amb la feina o amb la tele, però conscient de la solitud de la foscor -de la solitud, en definitiva, de l'existència- aprèn, s'amara amb roència del valor de l'altre, i està en condicions de santificar la seva companyia.
Finalment, per a estimar de veritat, cal haver estat profundament religiós. Cal haver estat relligat, com diu el nom, a moltes coses: a Déu, i haver sentit que no existeix; a la pàtria, i haver vist com n'embruten el seu nom sagrat; a la feina, i haver palpat que tens el valor, al capdavall, d'un instrument de producció.
Quan un ha sofert aquesta triple companyia, aquest triple desengany i aquesta triple solitud, s'adona de la necessitat, en la buidor còsmica i en el desconcert de la societat, de reduir el món, de fer-lo més amable amb la companyia d'un altre, i de renunciar a qualsevol pretensió, a qualsevol vanitat, a qualsevol altre deliri, si amb ell trobes la placidesa que t'ha de fer suportable la vida.
Per a estimar de veritat, cal haver-se ficat al llit amb molts cossos. Cal haver conegut amb profunditat la geografia humana, la física i la intel·lectual. Cal haver fet molts petons, de sentits i de no sentits, de correspostos i de no correspostos. Cal haver fet carícies compartides i no compartides. Cal haver sentit indiferència, indiferència profunda, un cop arribat a l'orgasme. Cal haver après el comú de totes les geografies i els matisos, petits, que ens diferencien.
Igualment, per a estimar de veritat, cal haver viscut la solitud. Un habitant de Barcelona no serà mai un expert en amor: està distret. Un de Pineda, sí: treballant una nit de dissabte, entretingut amb la feina o amb la tele, però conscient de la solitud de la foscor -de la solitud, en definitiva, de l'existència- aprèn, s'amara amb roència del valor de l'altre, i està en condicions de santificar la seva companyia.
Finalment, per a estimar de veritat, cal haver estat profundament religiós. Cal haver estat relligat, com diu el nom, a moltes coses: a Déu, i haver sentit que no existeix; a la pàtria, i haver vist com n'embruten el seu nom sagrat; a la feina, i haver palpat que tens el valor, al capdavall, d'un instrument de producció.
Quan un ha sofert aquesta triple companyia, aquest triple desengany i aquesta triple solitud, s'adona de la necessitat, en la buidor còsmica i en el desconcert de la societat, de reduir el món, de fer-lo més amable amb la companyia d'un altre, i de renunciar a qualsevol pretensió, a qualsevol vanitat, a qualsevol altre deliri, si amb ell trobes la placidesa que t'ha de fer suportable la vida.
diumenge, 6 de gener del 2008
Que tornin els censors de Franco
Aquests dies estic llegint la reedició que acaba de sortir de Vida privada, de Josep Ma. de Sagarra. Com se sap, aquesta novel·la va causar un cert escàndol pel retrat descarnat que feia de molts aspectes de la societat barcelonina.
En aquesta edició hi ha un epíleg en el qual es narren les vicissituds de la censura de l'obra des que va sortir fins ara mateix. Hi ocupa un lloc destacat, com és lògic, la censura franquista.
Llegint els diversos informes que es reprodueixen dels censors franquistes, es desprèn la idea que era gent força culta i que justificava els seus arguments, arribant a la conclusió sempre, com és lògic, que cal donar pel cul la cultura catalana. En reprodueixo un, d'aquests passatges:
Este segundo tomo de la novela Vida privada corresponde a la faceta iconoclasta de un Sagarra juvenil, que en él hace gala ya de su ingenio literario, aunque sin la moderación que más adelante distinguiría su obra en los aspectos político, religioso y moral.
Aquí trata con desafío volteriano a conocidas figuras de la vida política española y sobre todo de la catalana, a las que pone en solfa con una ausencia total de respeto, aunque tampoco deje traslucir rencor, como puede verse en los acotados de las páginas 9, 10, 11, 13, 27, 34 y 45; en los de las páginas 23, 24 y 204 por lo que toca a religiosos e instituciones religiosas, y en las 73, 77, 78, 79 y 112, en las que presenta escenas y personajes corrompidos y cínicos que caracterizan la obra de inmoral, además de políticamente hostil a la figura de Primo de Rivera y de sus colaboradores gubernamentales en los últimos años de la monarquía.
Llegint aquests informes tan ben fets, m'ha entrat un cert enyor de la censura antiga. Ara la censura és més estricta que mai: jo no aconsegueixo publicar mai cap carta a La Vanguardia ni al Periódico i, darrerament, ni tan sols a l'Avui. Aquest blog, que abans era a la pàgina de l'institut, va ser tancat amb l'excusa que el servidor no tenia prou memòria.
La censura d'ara és més grollera, més ignorant i més injustificada. No t'ho deixo publicar perquè el que dius no entra dins de la moral nacionalsocialista imperant, i prou. Com en molts altres àmbits de la societat, s'ha perdut l'argumentació, les dosis adequades de cultura, la molèstia d'haver de justificar uns resultats que ja sabem a la bestreta quins seran. És una pena perquè llegir aquest castellà tan bonic i retòric no deixa de ser un consol per a qui sap que les seves idees no sortiran mai a la llum.
En aquesta edició hi ha un epíleg en el qual es narren les vicissituds de la censura de l'obra des que va sortir fins ara mateix. Hi ocupa un lloc destacat, com és lògic, la censura franquista.
Llegint els diversos informes que es reprodueixen dels censors franquistes, es desprèn la idea que era gent força culta i que justificava els seus arguments, arribant a la conclusió sempre, com és lògic, que cal donar pel cul la cultura catalana. En reprodueixo un, d'aquests passatges:
Este segundo tomo de la novela Vida privada corresponde a la faceta iconoclasta de un Sagarra juvenil, que en él hace gala ya de su ingenio literario, aunque sin la moderación que más adelante distinguiría su obra en los aspectos político, religioso y moral.
Aquí trata con desafío volteriano a conocidas figuras de la vida política española y sobre todo de la catalana, a las que pone en solfa con una ausencia total de respeto, aunque tampoco deje traslucir rencor, como puede verse en los acotados de las páginas 9, 10, 11, 13, 27, 34 y 45; en los de las páginas 23, 24 y 204 por lo que toca a religiosos e instituciones religiosas, y en las 73, 77, 78, 79 y 112, en las que presenta escenas y personajes corrompidos y cínicos que caracterizan la obra de inmoral, además de políticamente hostil a la figura de Primo de Rivera y de sus colaboradores gubernamentales en los últimos años de la monarquía.
Llegint aquests informes tan ben fets, m'ha entrat un cert enyor de la censura antiga. Ara la censura és més estricta que mai: jo no aconsegueixo publicar mai cap carta a La Vanguardia ni al Periódico i, darrerament, ni tan sols a l'Avui. Aquest blog, que abans era a la pàgina de l'institut, va ser tancat amb l'excusa que el servidor no tenia prou memòria.
La censura d'ara és més grollera, més ignorant i més injustificada. No t'ho deixo publicar perquè el que dius no entra dins de la moral nacionalsocialista imperant, i prou. Com en molts altres àmbits de la societat, s'ha perdut l'argumentació, les dosis adequades de cultura, la molèstia d'haver de justificar uns resultats que ja sabem a la bestreta quins seran. És una pena perquè llegir aquest castellà tan bonic i retòric no deixa de ser un consol per a qui sap que les seves idees no sortiran mai a la llum.
divendres, 4 de gener del 2008
La poca cura
Aquests dies sóc a Barcelona, la meva ciutat nadiua. Barcelona és una ciutat de pagès, una mena de Reus en gran, ocupada actualment per gent de fesomies rares, que parlen en castellà. Barcelona és ara una ciutat en la qual el paisatge humà, bàsicament espanyol, sudamericà i paquistanès, no lliga amb l'arquitectura que la configura, pensada per catalans del segle XIX, procedents essencialment de les profunditats del país.
Passejant per Barcelona he trobat dos missatges socialistes que m'han fet gràcia, per la poca cura que revelen cap a la llengua i, evidentment, la ignorància immensa que s'hi detecta.
A l'estació de Maria Cristina, abans de marcar el tiquet i esdevenir definitivament client de TMB, hi ha un cartell que diu "prohibit baixar a la zona de les vies". Confesso que quan el vaig veure, aquest missatge, em va assaltar un dubte: "cony, ara no puc agafar el metro? Si precisament volia baixar a la zona de les vies, o és que ara els metros aniran tots per sobre?". Després, més calmat, vaig reflexionar: "ah, segurament deuen voler dir que no et fotis de cap a la via, que un cos esquarterat a la via seria poc estètic".
Desconec si en català hi ha algun mot per a referir-se al que hi ha més enllà de l'andana, és a dir, el carril per on passa el metro o el tren. Segurament sí que hi és. En tot cas, els funcionaris que van redactar això, si eren tan ignorants com jo, es podien haver empescat algun circumloqui, no? Per exemple: "Romangueu sempre a l'andana fins que no arribi el tren".
L'altra perla és el missatge que hi ha en els pals on s'introdueix la tarjeta del bicing. Reprodueixo el text en una fotografia que en vaig fer, mentre una senyora em mirava encuriosida i comentava pel seu mòbil castellà l'espectacle poc habitual que estava contemplant.
El text és ple de faltes de gramàtica i també n'hi ha una de molt grossa: comença tractant de tu i acaba fent-ho de vostè. De les quatre propietats del text (coherència, cohesió, adequació i correcció) a aquest n'hi falten, pel cap baix, tres.
Espero que l'amable lector s'ho passi bé llegint aquestes petites mostres que he trobat per la meva estimada ciutat. No tenia pas cap altra intenció, avui. Ara bé, també és cert que si un país al qual només li queda la llengua la tracta tan i tan malament, potser li falla alguna cosa o n'hi sobra una altra, que és improvisació, descurança i, en definitiva, menfotisme.
Passejant per Barcelona he trobat dos missatges socialistes que m'han fet gràcia, per la poca cura que revelen cap a la llengua i, evidentment, la ignorància immensa que s'hi detecta.
A l'estació de Maria Cristina, abans de marcar el tiquet i esdevenir definitivament client de TMB, hi ha un cartell que diu "prohibit baixar a la zona de les vies". Confesso que quan el vaig veure, aquest missatge, em va assaltar un dubte: "cony, ara no puc agafar el metro? Si precisament volia baixar a la zona de les vies, o és que ara els metros aniran tots per sobre?". Després, més calmat, vaig reflexionar: "ah, segurament deuen voler dir que no et fotis de cap a la via, que un cos esquarterat a la via seria poc estètic".
Desconec si en català hi ha algun mot per a referir-se al que hi ha més enllà de l'andana, és a dir, el carril per on passa el metro o el tren. Segurament sí que hi és. En tot cas, els funcionaris que van redactar això, si eren tan ignorants com jo, es podien haver empescat algun circumloqui, no? Per exemple: "Romangueu sempre a l'andana fins que no arribi el tren".
L'altra perla és el missatge que hi ha en els pals on s'introdueix la tarjeta del bicing. Reprodueixo el text en una fotografia que en vaig fer, mentre una senyora em mirava encuriosida i comentava pel seu mòbil castellà l'espectacle poc habitual que estava contemplant.
El text és ple de faltes de gramàtica i també n'hi ha una de molt grossa: comença tractant de tu i acaba fent-ho de vostè. De les quatre propietats del text (coherència, cohesió, adequació i correcció) a aquest n'hi falten, pel cap baix, tres.
Espero que l'amable lector s'ho passi bé llegint aquestes petites mostres que he trobat per la meva estimada ciutat. No tenia pas cap altra intenció, avui. Ara bé, també és cert que si un país al qual només li queda la llengua la tracta tan i tan malament, potser li falla alguna cosa o n'hi sobra una altra, que és improvisació, descurança i, en definitiva, menfotisme.
dimarts, 1 de gener del 2008
Els desagraïts
Es veu que CiU ha fet un vídeo de precampanya i que aquest s'exhibeix en diferents sales de cinema. No l'he vist i, per tant, no puc dir res sobre el seu contingut.
Llegeixo a l'e-noticies que un diputat socialista el titlla de xenòfob al seu blog (http://mohammedchaib.blogspot.com/), i em quedo garratibat en llegir el nom del diputat: Mohammed Chaib Akhdim. Un moro.
No sóc racista. Considero que hi ha races superiors a d'altres (qualsevol professor sap en quant de temps aprèn la llengua un rus i quant triga un veneçolà, per exemple), però crec que això no justifica que els que han tingut la sort de pertànyer a una raça superior maltractin els de la inferior. Entre altres coses, perquè un pot ser d'una raça objectivament superior i ser ell personalment un inútil total. D'aquests també n'hi ha moltes mostres.
El tema, doncs, no és de racisme. És de formes. Em sembla lleig que un moro, que ha tingut la sort de fugir del seu país perquè no li tallessin la mà o l'apedreguessin i no posessin unes quantes capes de vels a les seves set o vuit dones, vingui aquí i ens doni lliçons. És lleig. Si vas a un altre país que et permet sortir de la misèria moral i econòmica del teu, almenys sigues-li agraït, no?
Aquest episodi me'n recorda un altre. Em diuen que els pares d'un alumne argentí de l'institut voten Ciutadans. Han fugit del seu país perquè els ho fotien tot i la gent anava als supermercats a saquejar-los, vénen aquí amb la seva xerrameca (ja sabeu que els argentins són molt loquaços) i a sobre els molesta que el nen hagi d'aprendre català (idioma en el qual no ha dit mai, per cert, ni un sol mot). És lleig, també.
Són mostres de desagraïment, de forma. Repeteixo que considero que tothom té dret a moure's i a progressar: si el seu país és una mostra de com no s'han d'organitzar les societats humanes, i ho veu clar, n'ha de fugir, i és la seva obligació. Però almenys, aquí que calli, i que doni gràcies a Déu o a Al·là cada cop que li posen un plat calent a taula.
Llegeixo a l'e-noticies que un diputat socialista el titlla de xenòfob al seu blog (http://mohammedchaib.blogspot.com/), i em quedo garratibat en llegir el nom del diputat: Mohammed Chaib Akhdim. Un moro.
No sóc racista. Considero que hi ha races superiors a d'altres (qualsevol professor sap en quant de temps aprèn la llengua un rus i quant triga un veneçolà, per exemple), però crec que això no justifica que els que han tingut la sort de pertànyer a una raça superior maltractin els de la inferior. Entre altres coses, perquè un pot ser d'una raça objectivament superior i ser ell personalment un inútil total. D'aquests també n'hi ha moltes mostres.
El tema, doncs, no és de racisme. És de formes. Em sembla lleig que un moro, que ha tingut la sort de fugir del seu país perquè no li tallessin la mà o l'apedreguessin i no posessin unes quantes capes de vels a les seves set o vuit dones, vingui aquí i ens doni lliçons. És lleig. Si vas a un altre país que et permet sortir de la misèria moral i econòmica del teu, almenys sigues-li agraït, no?
Aquest episodi me'n recorda un altre. Em diuen que els pares d'un alumne argentí de l'institut voten Ciutadans. Han fugit del seu país perquè els ho fotien tot i la gent anava als supermercats a saquejar-los, vénen aquí amb la seva xerrameca (ja sabeu que els argentins són molt loquaços) i a sobre els molesta que el nen hagi d'aprendre català (idioma en el qual no ha dit mai, per cert, ni un sol mot). És lleig, també.
Són mostres de desagraïment, de forma. Repeteixo que considero que tothom té dret a moure's i a progressar: si el seu país és una mostra de com no s'han d'organitzar les societats humanes, i ho veu clar, n'ha de fugir, i és la seva obligació. Però almenys, aquí que calli, i que doni gràcies a Déu o a Al·là cada cop que li posen un plat calent a taula.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
