dimarts, 25 de desembre del 2007

El cinisme

La meva mare em crida: "vine, que ara parla el rei". Li dic des de l'habitació que prefereixo continuar xatejant i que posi la tele fluixeta, per no sentir deu minuts de bestieses. Però l'orella se me n'hi va: no puc evitar d'escoltar el que diu el gran Babau.

El discurs és igual que el de l'any passat, i és monotemàtic: la unitat d'Espanya. Aquesta vegada ja ataca des del començament: després d'una frase breu en què agraeix els escombriaires i els metges de guàrdia que treballen avui, ja ens engalta que som una família i que a la Constitució hi cabem tots. Els piròmans no, per cert.

Trobo el discurs d'un gran cinisme: mentre a l'Estat espanyol es practica el genocidi -per exemple, el ministre Clos no permet que es vegi TV3 al País Valencià- se'ns canten les excel·lències d'una Constitució que van parir en època quasidictatorial una colla de galifardeus.

S'indica que tots els espanyols han de portar Iberoamèrica al cor, pels llaços culturals que els hi uneixen: el mateix rei en dóna un exemple fent callar un dels seus presidents, el país del qual deu considerar encara una colònia protegida per aquesta Constitució en què hi ha de cabre tanta gent.

S'enalteix novament la Unió Europea i el Tractat de Lisboa, que imposarà la mateixa constitució que va ser rebutjada en diversos països evitant el referèndum. I, sobretot, s'infon patriotisme a dojo: es proclama l'orgull de ser espanyol per ser un país que creix molt (en extensió desèrtica) i per formar part d'una gran família, amb riques varietats regionals.

El que em fa gràcia és com presenta la premsa escombraria el missatge del rei: La Vanguardia diu que "el rey pide una cultura de unidad contra el terrorismo"; segons El Periódico, "El rey urge de nuevo a lograr cuanto antes una cultura de unidad contra el terrorismo".

Tots dos titulars són una manipulació molt grollera dels balbucejos del rei. A ell, el terrorisme se li enfot, igual que a la majoria dels espanyols. L'únic que li importa és que Espanya romangui unida i, quan diu "unidad frente al terrorismo" és evident que està dient "vigilad a los catalanes". El discurs reial no mostrava cap mena de preocupació per ETA que, d'altra banda, aquest any no ha estat especialment sanguinària: mostrava un acolloniment davant de la possibilitat de perdre una colònia més. I fa anys que mostra aquesta preocupació.

El Babau no m'ha convençut. Em canta les excel·lències d'Espanya i jo només hi veig ofec i genocidi. Em parla de llaços amb Iberoamèrica i jo només hi veig la prohibició que va tenir Catalunya de comerciar-hi fins a Carles III, i aquell cambrer peruà que em va dir que si li parlava en català no m'atendria. Em sembla que, de la galeria de frikis que desfilaran aquest Nadal, em quedo amb el Papa: igualment cínic, la seva veu efeminadíssima em sona almenys més dolça, i em recorda la joventut entre escolapis, als quals dec gairebé tot el que sé.

divendres, 21 de desembre del 2007

Sense joves

Ahir vaig llegir un article de Jordi Cabré a El singular Digital (http://www.elsingulardigital.cat/) que ja ha desaparegut. Venia a dir que els joves es podien engrescar en un projecte col·lectiu més ambiciós, que portés Catalunya més enllà del que ha estat fins ara, sota el jou constitucional.

Avui he anat al sopar de fi de trimestre de l'institut. Com que els socialistes han augmentat 30.0000 funcionaris en quatre anys, els instituts són plens de professors joves. Avui feia una mica de nostàlgia, el Sa Palomera: jo, que tot just fa set anys que hi treballo, era dels més vells. De tota la gent que hi havia quan hi vaig entrar, aquells gironins que deien "la fred" i tancaven la o de "flors", no en quedava ni un. Tot era gent jove que ha anat entrant a dojo aquests darrers tres o quatre anys. De tots els presents, l'únic que feia servir pronoms febles era jo.

Mirant aquell panorama -i reconeixent la bona voluntat de tots els presents, que intenten fer bona feina i sens dubte en fan-, i tenint en compte les paraules d'en Jordi Cabré, m'ha vingut una idea al cap. La decadència de Catalunya, en gran part, procedeix d'un salt generacional importantíssim.

Si penso en els meus professors, molts d'ells traspassats, em ve al cap una gent més heroica que no pas ara: tenien una altra moral del treball, un altre rigor cap a ells mateixos, cap a la feina, cap a la vida; estaven més compromesos amb la realitat, llegien, eren crítics. En definitiva, eren com una mena de sacerdots laics: creien en el que estaven fent i hi posaven interès. Potser no il·lusió, perquè la vocació de professor es té o no es té, i n'hi ha tanta ara com abans: però fins i tot el més passota tenia un sentit del deure que li impedia fer determinades coses i l'obligava a fer-ne unes altres.

Aquesta gent, a l'hora de manifestar-se políticament, van crear CiU. CiU no va ser un partit: va ser la traducció política d'una nació, d'una manera de veure les coses catalana. CiU era, sens dubte, la representació del més original de la nostra nació: l'esforç (inútil, certament, perquè després es deixaven engatussar, però esforç al capdavall), la constància, la tenacitat, la fusió de la persona en un projecte col·lectiu més engrescador.

De tot això no n'ha quedat res. Els joves de 35 cap avall (entre els quals em compto, amb una certa indulgència del lector, perquè ja m'han sortit cabells blancs a les temples) no tenim aquest esperit de sacrifici, d'abnegació contenta. Potser hi influeix el fet que no hem viscut circumstàncies tan heroiques com la lluita contra la primera dictadura espanyola (la de Franco), però també hem tingut molts motius per a queixar-nos i no ho hem fet. O ho hem fet malament: descoordinats, dient que tots els polítics són una merda com a justificació del nostre egoisme i manca d'impicació, proposant idees de bomber. El sopar d'aquest vespre era una mostra d'això: una colla de professors joves que estan molt lluny -i no només per manca d'experiència- dels vells que encara treballen a l'institut, i que avui han desertat gairebé tots.

El sopar d'aquest vespre és una bona metàfora: Catalunya està en decadència perquè la saba nova està malalta. De fet, les poques coses que funcionen bé ho fan perquè encara les porta algun gran. I sorprèn, per exemple, la poca gent de menys de 30 anys que hi havia a la manifestació de l'1 de desembre. Allí es veia clar qui aguanta el pes del país, i evidentment a una persona de 50 anys no li pots demanar, per exemple, que faci determinats actes de resistència, que ara necessitaríem tant i que haurien d'iniciar joves conscienciats.

Un país sense joves, que es distreuen mirant la tele, el Youtube, o enviant-se cançons pel MSN (cançons que, per cert, inciten moltes vegades a una revolta que ningú no està disposat a iniciar). I un país, encara, amb molts menys superjoves: si un assisteix a una avaluació d'alumnes d'ESO, es troba amb un panorama esfereïdor: aquest va al psiquiatre, l'altre té atacs d'ansietat, l'altre es medica, l'altre no pot fer més de dues hores de deures perquè si no li vénen uns mals de cap horripilants, l'altre, finalment, no vindrà a classe durant dos mesos perquè té alguna cosa que no li saben trobar.

Un país conduït per gent de més de cinquanta anys. I, si algun jove s'implica en alguna cosa, serà en un grup de heavy metal, en els nous testimonis de Jehovà o en algun partit tipus ICV. Un país destrempat, talment l'esperma d'aquests joves, que conté mils de milers menys d'espermatozous que els dels pares que els van portar al món.

dimarts, 18 de desembre del 2007

Una altra de socialistes

Continuo obsessionat per saber què deu haver-hi en un cervellet socialista. L'altre dia ja donava una pista i avui n'he trobada una altra.

Resulta que vaig llegir no sé a on que el primer secretari i soci de la Joventut dels Socialistes de Catalunya havia dit que en Bono seria un mal president del Congrés espanyol. Em va sorprendre que fins i tot un socialista sabés distingir entre democràcia i dictadura, i vaig pensar "mira, aquest noi potser té el batxillerat i tot".

Vaig entrar al seu blog (http://raulmorenoblog.blogspot.com/) i li vaig dir que, sabent llegir i escriure, no entenia que fos socialista. Bé, li ho vaig dir d'una manera més educada, eh? Ara veig que el meu comentari l'ha censurat, també, i en canvi n'ha publicat un que li fa la pilota. Res d'anormal.

El que em sorprèn és la notícia en què s'ha fixat el xicot avui per comentar: que en Carod es veu que ahir va anar a demanar un tallat i, com que no li van contestar en l'idioma del país, va fer els possibles per fer-se entendre (demanant-lo en francès, que és un idioma que deu saber). Això li fa gràcia, al socialista: no sé per què, perquè la notícia, al seu blog, no apareix comentada, sinó tota pelada, treta de l'e-noticies.

En canvi, al socialista no li ha cridat l'atenció el que es va publicar ahir, que és que cada català té un dèficit amb Espanya de 3.000 euros. Si el noi té xicota, pare i mare, la seva família regala a Espanya 12.000 euros, com a impost d'espanyolitat. Això tant li fa.

Doncs no sé, a mi m'importa molt més això que no què fa en Carord-Rovira per a demanar un tallat, sincerament. A un socialista també li hauria d'importar molt: amb aquesta fotracà de milions, com diuen al País Valencià, podrien donar 50 condons a cada nen de Catalunya, regalar-los els llibres i pagar els audífons dels iaios. Ai, però això són fets i no paraules, i no tocava. O era a l'inrevés?

dilluns, 17 de desembre del 2007

Tornen els aranzels

Durant el segle XIX van estar molt de moda els aranzels: eren un mecanisme, com se sap, proteccionista. Actualment, a les universitats s'ensenya que es tracta d'una mesura econòmica equivocada, ja que protegeix indústries ineficients i impedeixen al consumidor gaudir de productes més barats i més ben fets d'altres llocs.

Resulta que la Unió Europea, davant del desequilibri en el canvi euro/dòlar, ha decidit reintroduir els aranzels. I ho ha fet com sol fer la UE: sense dir res i sense democràcia, tot a cops de telèfon.

Des que el dòlar està tan baix, he comprat molts llibres a Amazon. Són llibres molt més bons que els que es fan a Espanya i em sortien més barats. Fins ara, no hi havia hagut cap problema: triava i remenava a la pantalla, introduïa la VISA i, al cap d'un parell de setmanes, m'arribava el paquet. Però fa dues setmanes em van deixar al contestador un missatge estrany: tenia el paquet (el de llibres, eh?) retingut a la duana, i havia de donar-hi el meu vist-i-plau. Havent-ho fet, al cap d'un parell de dies em va venir un senyor que, portant-me els llibres, em va pispar 23 euros, que calia pagar -segons ell- com a drets de duana.

Ara m'arriba un paper segons el qual haig de pagar una quantitat similar per a un altre paquet americà (aquest no ve d'Amazon, sinó d'una altra botiga virtual): s'indica també que són drets de duana. No hi ha dubte, doncs: la UE ha reintroduït el proteccionisme, per a evitar que els seus ciutadans es beneficiïn dels productes dels Estats Units.

Per a més INRI, la quantitat que em roben l'haig de pagar al BBVA, sucursal de Plaza Canalejas, a Madrit. En dues setmanes, l'Estat espanyol m'ha robat 50 euros, i és ell qui s'aprofita de la feblesa del dòlar, i no jo, que sóc, al capdavall, qui vull llegir els llibres.

Per descomptat, s'han acabat els llibres en anglès. Tornaré a fullejar el meu Tàcit llatí, que sempre diu coses sàvies. Però oi que fot que un Estat que ens ocupa, estranger, pertanyent a una estructura no democràtica com la UE, ens foti els quartos? I, a més, que ho faci amb impunitat i sense haver dit res a ningú? Sort que el Tractat de la UE deia que la Unió es basava en la dignitat de la persona, en la democràcia, i en el seu ple desenvolupament cultural, econòmic i social.

Els cervellets

Sempre m'ha interessat investigar què hi ha en el cervellet d'un socialista. No vull dir en el d'un socialista que mana -aquest ja ho tinc clar, el que té: unes galtes com una casa de pagès. Vull dir un socialista que vota el PSOE i que, a més, el vota convençut.

L'altre dia vaig tenir una experiència que em va donar una pista sobre aquest misteri. A l'institut havíem de triar la postal amb la qual felicitaríem el Nadal als pares. Prèviament, havíem organitzat un concurs al qual es van presentar unes quantes desenes d'alumnes.

Al jurat del concurs hi havia un company que és socialista fins a la medul·la, no per conveniència ni per tradició familiar, penso, sinó perquè la genètica l'ha parit socialista pur. Té tots els tics socialistes: genera tones de paper al dia, regateja els preus als conferenciants que vénen a l'institut, està molt preocupat perquè tots ens coordinem i expliquem exactament el mateix, convida tota mena de farsants que parlen de tots els pseudotemes progressistes (sides, condons, drogues, tabacs i embarassos no desitjats, etc.).

Doncs bé, remenant entre les postals candidates, en va sortir una en què hi havia una manota negra i una de blanca, fetes a corre-cuita, que semblaven amigues: els gargots maniformes eren a primer pla, i al darrere hi havia una Terra feliç i comuna a les diverses pells.

El socialista, quan va veure allò, va quedar commòs. De veritat: puc certificar que era una joia interna, una satisfacció íntima, un atac directe al més profund dels seu sentiments. Va afirmar convençut que aquella postal era sens dubte la millor de totes pel missatge que transmetia i, entre alegrois, visques i lloances farcides d'interjeccions, es gaubava d'unes guixades que marcaven el camí pel qual havia d'anar el món.

El que em va sorprendre, repeteixo, és que s'ho creia. És una persona que ha crescut d'edat, però que, en aquest aspecte, té la maduresa pròpia d'un infant de Primària: està íntimament convençuda que tots som germans i que repartint gargots a les famílies encara ho serem més. Això aquest Nadal, on unes quantes tones més de capital aniran cap a Espanya i on el rei ens aconsellarà novament que ens deixem estar de falòrnies i fem un esforç per ser tots castellans.

No hi ha res a fer: ells s'ho creuen, i per molt que els ho facis veure i fins i tot ho entenguin, sempre els acabaran posant una rosa olorosa i hi aniran al darrere com un enamorat adolescent.

dissabte, 15 de desembre del 2007

Blogs mirall

Afortunadament, la nostra societat ha esdevingut plenament capitalista i, per tant, una mica més justa que fa uns anys. Una de les característiques del capitalisme actual és que qualsevol relació humana s'entén com una relació clientelar: encara que ens facin veure que som "ciutadans", en realitat som clients els uns dels altres. Per això si l'educació no va bé el problema mai no serà de la societat o del client (l'alumne), sinó sempre del professor, que és el prestador de serveis.

En aquesta manera d'entendre les relacions entre les persones, el capitalisme la torna a encertar de ple, ja que evidentment a ningú de nosaltres ens interessen el més mínim els altres, si no és per a treure'n algun profit. És, doncs, una visió exactíssima de la societat concebre les persones com a clients: qualsevol dissimulació d'aquesta realitat obeeix a irracionalitats romàntiques d'un moviment sortosament superat.

Un element curiós és que, dintre d'aquest esquema clientelar, els partits han de fer veure que estan al servei dels seus clients, o sigui votants, i que els escolten. Com que, a més, cal fer veure que estan à la page i són moderns, ara tots s'han empescat una sèrie de blogs o pàgines interactives en les quals els clients figura que hi poden dir la seva.

Algunes d'aquestes pàgines són:

Per a ERC: http://www.per-aixo-vull-la-independencia.cat/

Per a CiU: http://www.duranilleida.org/

Per al PSOE: http://www.lamiradapositiva.es/

Resulta que he escrit a tots tres. A CiU vaig escriure arran d'un article de Duran i Lleida en el qual deia que els seus orígens eren de pagès. Jo li vaig contestar dient que no ho dubtava pas, però que l'evolució, en tot cas, era la d'un pijo espanyol refinadíssim. El comentari no es va publicar.

A ERC hi he escrit dient el meu motiu pel qual vull la independència (és el que demanen): per poder treure'ns de sobre d'una punyetera vegada la porcor espanyola i, un cop lliures, ensorrar ERC i PSOE i deixar governran els liberals. El comentari no s'ha publicat.

Pel que fa al PSOE, també hi volia enviar un comentari. Concretament, volia dir que encara no em quedava clar si en ZP, que és qui ha fet més mal a Catalunya des de Felip Vè, el fa perquè és un fill de puta o perquè es vol mantenir al poder.

El PSOE, que sap perfectament que sota el talante i el socialisme s'amaga una dictadura estrictíssima, té un control igualment estricte per a accedir a la seva pàgina: cal omplir tota una sèrie de dades i esperar un mail de confirmació en el qual et donen una clau d'accés. Tot això, ho he fet pacientment.

Ara, em trobo que, a l'hora de publicar el comentari, m'avisen del següent:

Todo comentario puede ser sometido a moderación y retirado si:
Se falta al respeto de otros participantes.
Se realiza spam.
Se tratan de introducir temas ajenos a la conversación.
Se insulta o difama a personas.
Se vulneran principios constitucionales.
Se incurre en delitos tipificados como tal en el Código Penal.


És a dir, em diuen que millor que no el publiqui. Missatge captat, doncs. No publicaré a can Sociata.

El lector desvagat pot remenar una mica per aquests blogs o d'altres que li caiguin a les mans. Veurà que tots els comentaris són d'una estupidesa infinita: adulacions, suggeriments, pseudoqueixes de qui riu les gràcies però fa veure que està enfadat. S'entén que sigui així, veient el sistema de selecció dels comentaris.

És tota una comèdia fantàstica: fer veure als ciutadans que poden opinar, quan en realitat només poden fer el hooligan dels seus fans. Potser els sortirà malament, perquè si no aconsegueixen captar nous votants, i sempre es queden amb els fans, algun dia punxaran. Però ells ja tenen els càlculs fets: les TIC són una collonada que ja farem veure a l'escola que són importants. A la vida real, el que importa és enviar el ZP aquí, que dirà que invertirà desenes de milions a Catalunya, i una multitud enfervorida li regalarà vots a cabassos.